La Veu de l'Horta Nord nº2

La veu dels moviments socials de la comarca Revista semestral Núm. 2. Valor: 1,20 ecos2015

Temps d’intercanvis per una economia social i igualitària

RTVV, les raons que ens han deixat sense un mitjà públic

Esborrar feixisme de les façanes de Montcada

AMB Burjassot, assemblearisme i treball pel poble

De dreceres i cants de sirenes en temps d’eleccions

PÀGINA 11 PÀGINA 09

PÀGINA 04

PÀGINA 03 PÀGINA 05

PÀGINES 06 i 07

En defensa de l’HortaUna vegada més, l’urbanisme ataca l’horta, tot ignorant el valor que ens aporta

PROTESTA. Mural en defensa de l’horta a Benifaraig.

02 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Nº 2 | Febrer 2015

Teniu entre les mans el número 2 de La veu de l’Horta Nord, una publica-ció que aspira a ser el mitjà de comunicació de les orga-nitzacions que treballen per la nostra comarca: l’Horta Nord. Fa més d’un any des del darrer número. Ha pas-sat molt de temps, massa temps, que no ens havíem fet sentir però el moment

que vivim fa necessari tor-nar a engrescar-se, a orga-nitzar-se, a fer-se veure. És aquesta voluntat de comu-nicar, d’informar sobre el que passa al nostre voltant més immediat, la comarca, la que fa il·lusionar-nos per arribar a més gent.

Els col·lectius que han participat en anteriors nú-meros i els que s’incorporen

per primera vegada al pro-jecte estimem la nostra te-rra i volem millorar-la. I per a fer-ho hem de saber què es fa a prop nostre i que no podem confiar aquesta tasca als mitjans de comu-nicació convencionals, més preocupats per allò general que per la nostra quotidiani-tat particular. Com s’ha dit, els moments que vivim són

importants: ens afecta una greu crisi en tots els àmbits i des de la nostra comarca hi ha organitzacions que treballen per denunciar in-justícies i per buscar noves solucions des de la partici-pació en l’àmbit local o co-marcal.

En aquest número po-drem veure algunes de les alternatives a l’actual situa-ció de crisi: les propostes municipalistes d’A.MUN a Montcada o AMB a Burjas-sot, les alternatives econò-miques del SIL de Meliana. També l’alternativa social de l’Ateneu de Montcada, la laboral del sindicat COS, la política d’ENDAVANT-OSAN o l’educativa que proposa Antígona.

Denunciem, a més, l’abandó de l’educació en el cas del col·legi Sant Joan de Ribera a Burjas-sot, l’amenaça que pateix l’horta, més d’actualitat que mai, i les alqueries del Racó de l’Anell o recor-dem la desfeta de Canal 9, un fet que hem de mantenir en la consciència i no obli-dar.

També podrem gaudir de l’anecdotari de l’Horta amb una història sobre bruixeria o d’un passeig amb bici que travessa la nostra comar-ca. Tot per a que conegueu el que passa prop vostre. Perquè... només allò que es coneix es pot estimar, i només allò que s’estima es cuida i es respecta.

Treballem junts per la nostra comarca

EDITORIAL

Assemblea Municipalista de Burjassot (AMB)

Tirada: 500 exemplars | Impressió: Gràfiques Roymar, Burjassot. | Disseny: Teresa Díaz, www.teresadiaz.com

Alternativa Municipalista d’Unitat Popular de Montcada (Amunt)

L’Ateneu de Montcada Antígona Escola oberta de Montcada

Associació Cívica Cultural Àgora de Tavernes Blanques

Escola Valenciana-Horta Nord El café de l’Infern de Massalfassar Per l’Horta

AMPA del CEIP Joan de Ribera de Burjassot

Sistema d’Intercanvi Local-SIL Meliana

Coordinadora Obrera Sindical-COS Horta

Endavant-OSAN Comité Horta Nord

El passat mes de novem-bre va posar-se en marxa el Punt d’Informació La-boral que la Coordinadora Obrera Sindical està orga-nitzant a l’Ateneu de Mont-cada de l’Horta. D’aquesta forma, cada dimarts, des de les 19h fins les 21h, companys de la COS de l’Horta estaran a l’Ateneu

per tal d’atendre gratuïta-ment a qualsevol persona treballadora que necessite suport, assessorament o orientació amb problemes a la feina. I tot això amb propostes senzilles, el més clares possibles i des d’una acció sindical enca-minada a aconseguir dos objectius fonamentals en la situació actual:

1. Protegir el nostre lloc de treball.

2. Avançar en la de-fensa dels nostres drets individuals i col·lectius, al

nostre lloc de treball i, al-menys, al nostre entorn més proper.

Des de la COS tenim molt clar que, en el mo-ment que ens toca viure i patir, no es tracta de que cadascú se salva a si ma-teix, sinó de fer un esforç col·lectiu... de recuperar allò del “si ens toquen a un, ens toquen a tots”... perquè això els empresa-ris sí que ho tenen molt clar, però ens ho han fet oblidar a les persones tre-balladores.

Per això, a més del Punt d’Informació Laboral, al novembre vam organitzar un Taller d’Insurgència La-boral, obrint l’agenda del curs 2014-2015, i que ens portarà a organitzar més d’una vintena de Tallers arreu de les comarques del País Valencià, entre d’altres.

Amb aquests tallers plantegem la necessitat d’anar organitzant-se a la feina, deixant clar que és molt més difícil defensar els nostres llocs de treball si estem a soles, que si es-tem organitzats... i això es compleix fins i tot malgrat la precarietat galopant que

patim, ja que nombrosos casos ens estan demos-trant en el dia a dia que, si ens organitzem, que si ens assessorem, formem i informem, que si parti-cipem de les dinàmiques col·lectives, que si tenim coneixement i defensem allò que justament és nos-tre, és molt més fàcil que aconseguim millorar la nostra situació.

Perquè quan s’ha pogut millorar res quedant-se un a casa??

Només si ens organit-zem i defensem allò que és nostre, tindrem futur, per nosaltres i per als nos-tres!

Punt d’Informació Laboral i Taller d’Insurgència Laboral a l’Ateneu

COORDINADORA OBRERA SINDICAL-COS HORTA

Febrer 2015 | Nº 2 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 03

A finals del 2011, Endavant va llançar a nivell de País Valencià una iniciativa per tal de revisar les Candi-datures d’Unitat Popular (CUP) i el Municipalisme Alternatiu. Aquesta pro-posta va ser arreplegada per les companyes i com-panys de l’Esquerra Inde-pendentista de Burjassot i vam llançar-la a diversos sectors del poble que con-sideràvem que formàvem part de la unitat popular. Aprofitant un dels espais en els quals estàvem par-ticipant en aquells mo-ments, el 15M, la gent que volíem donar-li una con-tinuïtat al moviment més enllà de l’espai de reflexió vam arreplegar la propos-ta municipalista llançada i vam encetar el projecte d’Assemblea Municipalista de Burjassot -AMB-. A un altre punt de la comarca també es va concretar, a Montcada, amb el projecte d’A.MUN.

En aquest projecte ens vam integrar els i les mi-litants de la CUP de Bur-jassot i altres companyes i companys que partici-pàvem dels diversos mo-viments socials al poble, a banda del 15M. Així, ens in-tegràrem companyes de la lluita per la llengua i la cul-tura, i antifeixista del Bas-sot, o de la lluita ecològica o per la participació ciuta-dana, com Bordissot, o de la lluita per l’ensenyament públic, com gent de la Coordinadora d’AMPES o la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics o la lluita per l’habitatge, com companyes que participa-ven a la PAH.

El projecte d’AMB es conforma com un espai d’intervenció en la lluita municipalista que impul-se la lluita al poble i alho-ra proporcione una eina

d’intervenció a l’Ajuntament per tal que la veu del poble treballador puga arribar de debò. Aquesta eina pretén generar els mecanismes perquè el poble participe directament en la presa de decisions i en la gestió de l’Ajuntament a través de la democràcia participativa i no delegada. Es tracta també de conjuminar la lluita al carrer amb la insti-tucional i que siga la insti-tució la que estiga al servei del poble i no a l’inrevés. Hem tractat de generar una eina que contribuisca des de la lluita municipal al canvi social i a la supera-ció d’aquest sistema capi-talista que ens explota.

El treball que hem des-envolupat en AMB al llarg de gairebé tres anys ha tingut dos eixos principals, un de formació i l’altre de

contactes amb el moviment social del poble. Quant a la part de formació, hem es-tat estudiant experiències i propostes semblants a les nostres que ja s’apliquen en altres llocs. Això ho hem fet a través de textos, documentals, però també convidant a aquests com-panys a que ens contaren la seua experiència o, fins i tot, traslladant-nos a llocs on s’està funcionant de manera diferent, com el viatge que vam fer a Ma-rinaleda. L’altre vesant, el de la difusió del projecte, l’hem desenvolupat a tra-vés de presentacions a diversos col·lectius del po-ble, com entitats culturals o Assemblees de Veïnes i Veïns i sempre tractant d’incentivar la conscièn-cia que la política al poble i a l’ajuntament cal fer-la d’una altra manera.

A començaments del 2014, vam decidir donar un pas més i començar a actuar com a AMB en el moviment social del poble. Una part dels i les compo-nents d’AMB ja estàvem

participant del moviment associatiu del poble o anant als plenaris munici-pals i ara calia que es vi-sualitzara aquest nou front que representava AMB.

Així, vam encetar un web on hem estat expo-sant la nostra visió de molts dels aspectes polí-tico-socials de Burjassot i de les lluites que es duen al poble. D’altra banda, després de les eleccions europees, s’incrementà el moviment polític al poble. Entre d’altres, es va crear una Agrupació per la Re-pública on els companys d’AMB vam intervenir per primera vegada com a col·lectiu.

Guanyem BurjassotArran del treball en aquest espai unitari, vam confluir amb els companys i com-panyes del Partit Pirata i junt amb aquests i fruit de les nostres reflexions inter-nes vam decidir engegar una plataforma per tal de treballar per presentar-nos a les properes municipals. És així com es presenta

el projecte de Guanyem Burjassot, que arreplega l’esperit que hem donat des d’un primer moment al moviment d’AMB. Aquest projecte s’ha proposat i s’està proposant a d’altres col·lectius del poble. Així, la proposta s’ha llançat en aquesta Agrupació per la República, on participen o han assistit, entre d’altres, companyes i companys de Compromís, EUPV o Podem i de col·lectius so-cials.

Per una altra banda, primer des d’AMB i des-prés en Guanyem, hem encetat tot un treball per fer una proposta de mí-nims programàtics sobre els quals treballar de cara a les eleccions municipals. Aquests mínims progra-màtics ajudaran a concre-tar el projecte de canvi que proposem, perquè pen-sem que és possible i és l’hora de fer aquest canvi. El projecte està engegat, el projecte és il·lusionador i el canvi està esdevenint una realitat.

Endavant, guanyarem!

L’Assemblea de Burjassot (AMB), eina al servei del poble treballadorAquest projecte arreplegà l’esperit del 15M i li donà continuitat com a opció municipal

Màrius J. Fullana i Alfonso, ASSEMBLEA MUNICIPALISTA DE BURJASSOT (AMB)

ACCIÓ. L’AMB es fa visible a les reivindicacions socials, com ara esta manifestació en defensa de l’escola pública.

El projecte de l’AMB lluita per unes institucions al servei del poble


Del 15 al 22 de novembre es va celebrar a l’Ateneu de Montcada la Setmana Antifeixista. És una activi-tat heretada del Col·lectiu Somnis, que durant anys la va organitzar i ens va ensenyar a molts dels que ara som membres de l’Ateneu a combatre’l i a mantindre en la memòria tota la sang vessada i el dolor causat per un dicta-dor que va morir al llit ara fa 39 anys. Entre ells, 19 veïns de Montcada que continuen oblidats al ce-mentiri de Paterna.

Aquest curs prepararem un ventall d’activitats diver-ses amb l’objectiu que els ciutadans de Montcada si-guen conscients de l’auge del feixisme en èpoques de crisi i la possibilitat latent que també arribe al nos-tre poble, com ha passat

a barris de València com Patraix i La Torre, on s’han obert locals d’ideologia nazi. Per això, hem volgut visibilitzar el problema da-vant els nostres veïns per-què si, en algun moment, es dóna aquesta situació, el rebuig siga des de tots els sectors de la societat.

La primera activitat va ser netejar els carrers de Montcada de qualsevol rastre feixista. La partici-pació va ser un èxit i, fins i tot, alguns comerços van col·laborar aportant el ma-terial necessari per a nete-jar les pintades. Després, vam organitzar dues xe-

rrades. La primera, sobre les noves estratègies de l’extrema dreta. En la se-gona, vam voler donar veu a un dels col·lectius més perseguits per la història del feixisme: el de gais, lesbianes, bisexuals i tran-sexuals, amb la participa-ció de “Les Revoltoses”. El 20-N, amb l’alegria com-bativa i els companys per-duts en la memòria vam celebrar amb un brindis la mort del dictador Franco.

Per últim, el dissabte va ser un dia ben complet. Al matí reconstrucció del mu-ral que vam fer l’any pas-sat en memòria de joves assassinats pel feixisme i que va ser embrutat als pocs dies amb pintades. Després, dinar de germa-nor a l’Ateneu. Per la nit,

concert homenatge pels 19 montcadins afusellats, amb l’actuació de dos grups del poble, Bastida i 13/14, i els alcoians Ver-dcel. L’entrada al concert era l’aportació de menjar no perible per a col·laborar amb Càritas Montcada. El concert, però, va haver de suspendre’s per la negli-gència i la incompetència de l’Ajuntament que, una vegada més, ens posa pe-dres al camí. No obstant això, l’objectiu principal, que era recollir aliments, es va acomplir amb èxit: més de 350kg de menjar, que serà repartit entre els veïns de Montcada.

Estem molt orgullosos i agraïts amb tot el poble per com s’ha bolcat en les activitats i en la do-nació d’aliments. Tot i els entrebancs que l’equip de govern ens posa, seguim treballant per a demostrar-los que el carrer també és nostre i que el volem lliure de feixisme.

Aquesta tardor, per als moviments socials de Montcada, per al conjunt de la seua ciutadania més conscient i per a nombro-ses famílies de classe treballadora del poble, co-mençà amb una trista notí-cia. El 20 de setembre ens deixava de forma sobtada el company Emilio Puchol, persona de compromís in-cansable en l’assoliment d’una Montcada més jus-ta, amb un societat més lliure i amb persones més felices. A banda, per a la gent que vam tenir la sort de conéixer-lo –més enllà del tòpic recurrent quan algú se’n va– Emilio va ser un amic càlid i atent, una extraordinària persona. Dóna fe qui escriu aques-tes paraules.

Navarrés i basc d’adop-ció i sentiment, Emilio Puchol feia uns anys que havia tornat al país que el va veure nàixer, i on des-envolupava la seua tasca professional -era psiquia-tra-, havia engegat una nova vida amb la seua companya Mercé, i on des de ben prompte s’havia compromés decididament en els moviments socials

de transformació de Mont-cada. L’abast del seu com-promís excedeix l’espai disponible per a aquest article, però intentarem un breu resum d’aquesta im-plicació. Emilio Puchol va

ser membre fundador d’A.MUN Montcada (Alterna-tiva Municipalista d’Unitat Popular), i promotor i orga-nitzador de l’Escola Ober-ta Antígona, una inicitiva sorgida de la Plataforma d’Aturades de Montcada (PAM) que ofereix classes de reforçament a xiquetes i xiquets de classe treballa-dora i amb risc d’exclusió.

Precisament, en aquest col·lectiu, la PAM, capda-

vanter en el procés de re-conscienciació d’un sector important de les classes populars de Montcada, també col·laborava per-manentment i activa, tant en les seues mobilitza-cions com realitzant tallers d’ajuda i gestió personal i col·lectiva lligats a la seua formació acadèmica i pro-fessional. Per últim, va participar activament en el moviment del 15-M local, i

era soci de l’Ateneu Mont-cada de l’Horta.

A la gent d’A.MUN Mont-cada, la PAM o l’Ateneu, el buit que ens ha deixat el company Emilio és enor-me. Com va dir Bertolt Brecht, i com el percebíem nosaltres, ell era realment un home dels imprescindi-bles. És a dir, un company compromés en totes les facetes de la seua vida, i cada dia, en fer d’aquest món un lloc digne de ser viscut. I començant aquest objectiu per l’àmbit més pròxim, el municipalisme a Montcada. Sens dubte, major ha estat el buit per a Mercé, la seua inseparable companya, i per a la seua filla Itzal, qui ha heretat de son pare el compromís amb la justíca i la llibertat, en aquest cas al i del seu país, Euskal Herria. Des d’ací, una abraçada càlida i forta per ambdues.

I per Emilio, perquè el millor homenatge és la vic-tòria, seguim, seguirem. Això sí, que quan més falta tinguem de saviesa, força, coratge i alegria, es-perem que els vells vents de l’Aralar i d’Urbasa ens facen arribar a aquest ra-conet de la Mediterrània la seua memòria. La neces-sitarem.

Agur, company.

En record d’Emilio Puchol, activista montcadí

Colze a colze esborrem el feixisme de Montcada

REUNITS. Emilio, reunit amb altres companys de una de les associacions on participava.

A.MUN-MONTcADA

ATENEU DE MONTcADA

Emilio s’havia compromés en els moviment socials de Montcada

Persona compromesa en el seu poble per tal d’aconseguir una Montcada més justa, a més d’una societat més lliure i amb persones més felices

NETEJA. Dos companys netejant pintades feixistes.


L’Horta Nord continua sent un eixam d’activisme i de lluites. Hi ha moltes perso-nes i col·lectius que lluiten per fer poble i per fer co-marca, per construir el País Valencià i els Països Cata-lans, per bastir un món sen-se opressió ni explotació. I des d’Endavant-OSAN hi posem el nostre gra de so-rra: a la lluita per l’habitatge (PAH-Burjassot); a la lluita per fer unes institucions lo-cals, els ajuntaments, més properes i democràtiques (AMB a Burjassot i A.Mun de Montcada); a la lluita per una educació pública, popular i en català (Antí-gona i AMPA); a la lluita sindical (obertura de Punts d’Informació Laboral -PIL- a Montcada); a la lluita pels drets dels i les aturades i per la creació d’alternatives econòmiques i laborals, mitjançant cooperatives; a la lluita per crear espais autogestionats (Ca Bassot o l’Ateneu de Montcada); a la lluita per un comerç i un intercanvi fora del sistema capitalista; a la lluita per unes festes populars i arre-lades a la nostra cultura; a la lluita antifeixista; a la llui-

ta ecologista per la defensa del nostre territori...

Allí on hi haja lluita, Endavant hi serà per a col·laborar i oferir tot el nos-tre suport, braç a braç amb la gent que lluita cada dia. Així entenem a Endavant la Unitat Popular. I, és clar, cap militant d’Endavant perdrà ni un segon en fer candidatures fantasmes, o en participar en pactes per a repartir-se quotes de po-der i que tot continue igual, o en treballar d’esquenes al poble... No, allí no sols no ens hi trobaran, sinó que ho denunciarem i ho com-batrem.

Des de fa mesos, els Paï-sos Catalans, però espe-cialment el País Valencià, la major part de moviments polítics es produeixen en clau electoral (o de re-ferèndum). Des del nostre punt de vista, cal anar amb cura. Fer fora el PP de les nostres institucions és un acte d’higiene, ja fa massa temps que la pudor no ens permet alenar, però caldria anar una mica més enllà. Cal aprendre de les erra-des passades... Cal anar més lluny.

Potser, el primer que caldria plantejar-se són al-gunes reflexions sobre la lluita institucional i sobre quina és la seua funció en un projecte revolucionari.

Ací teniu algunes lí-nies aparegudes al Tanyada. «Si assu-mim d’inici que el ca-pitalisme no és refor-mable i que apostem per la construcció del socialisme com a sistema radicalment democràtic i al servei dels interessos de la classe treballadora i les classes populars, la lluita institucional suposa el difícil en-granatge de combi-nar reforma i ruptura». Per això, qualsevol persona -a no ser que siga un vene-dor de fum- coincidirà amb nosaltres que «ens trobem en un estadi en el qual la correlació de forces juga en contra nostre. No som encara capaces de jugar-li un veritable pols integral per canviar la relació de po-der entre institucions/estat i les classes treballadores/populars. Un estadi, però, on sí que és possible, i en esta línia ens situem, cons-truir dics de contrapoder popular, espais de contra-poder que puguen disputar esta relació, i l’estratègia de guerra de posicions pot usar-se per englobar la nostra aposta pràctica —i en construcció— de noves formes d’intervenció institu-cional com a part contributi-va a la construcció del pro-

jecte de la unitat popular.». Tanmateix, cal anar alerta, ja que «la lluita institucio-nal, la participació electoral i posterior representació, no pot ser una finalitat en si mateixa, ja que pot con-vertir el projecte emanci-pador en una figura retòri-ca i possibilista». Per què plantegem tot això? Doncs perquè «plantejar la lluita institucional com una finali-tat en si mateixa ha portat històricament a la fuga de la praxi. Les esquerres ins-titucionals constituïdes en partits clàssics per les quals allò electoral i l’activitat ins-titucional es converteix en l’eix de l’activitat acaben fugint de les tasques pràcti-ques i teòriques».

Per això, com a Enda-vant-OSAN, allí on tenim presència, farem que la lluita institucional als ajun-

taments faça realitat la participació antagonista. I això passa per, en primer lloc, per forçar les formes de democràcia popular, el protagonisme directe del poble, que són les formes pròpies vinculades a la construcció de poder popu-lar. També caldrà conser-var els trets essencials del moviment: compromís, fer xarxa, l’assemblearisme, el debat permanent... i evi-tar que els tics del poder ens enverinen. En tercer lloc, haurà de combinar les accions institucionals «legals» amb la pràctica desobedient, a la pròpia institució, i a l’ordre del sis-tema. En quart lloc, caldrà fer servir un llenguatge clar, que arribe a tothom, però això no s’ha de confondre amb la desideologització o la despolitització. Un al-tre repte de la participació serà el deure d’assenyalar que les institucions estan buides de sobirania po-pular i que l’existència de corrupteles és la forma normal de funcionar del sistema institucional capi-talista. I finalment, garantir que els recursos econò-mics de la participació ins-titucional serviran per a l’autoorganització, per a ar-ticular les desobediències necessàries.

Ací ens veiem, ací ens trobareu. No hi ha recep-tes, no hi ha fórmules, és un pols constant al poder del capital i a la seua hege-monia. És per això que es-tem obligades a fer, criticar, provar i seguir fent.

De dreceres i cants de sirenes en temps d’eleccions...

cOMITé HORTA NORD - ENDAVANT-OSAN

Antígona, un nou projecte educatiu a MontcadaENTREVISTA A MERCÉ GINER, MEMBRE D’ANTÍGONA

–D’on sorgeix la iniciativa d’Antígona?–Des de la Plataforma d’Aturats de Montcada i dins de la idea de donar solucions als diferents pro-blemes, es veu la necessi-tat d’atendre les diferents necessitats de xiquetes/ets amb problemes acadèmics, que les diferents retallades en educació, la pròpia LOM-CE i la crisi en la que estem immersos no dóna solució.–Quina atenció doneu?

–L’activitat de suport escolar pretén donar una resposta a les dificultats que presenten els xiquets i xiquetes de pri-mària i secundària en el seu aprenentatge. Per suport educatiu s’entén l’atenció educativa “extra” o de re-forç que cert alumnat ne-cessita i que se presta fora de l’horari escolar, amb la finalitat d’ajudar i reforçar el procés escolar.

És important no sols afer-mar els coneixements, tam-bé treballar les tècniques d’estudi per tal d’obtenir mi-llors resultats acadèmics.–Quin és l’objectiu?El Taller d’estudi assistit té com a objectiu la igualtat

d’oportunitats, evitar qual-sevol tipus de marginació i exclusió, i afavorir l’èxit es-colar de tot l’alumnat.–Però n’hi ha més, d’objectius?–En definitiva, es tracta de desenvolupar un pro-cés integral de motivació i suport acadèmic. Per una banda, millorar l’habilitat de l’alumnat a l’hora de resol-dre problemes i feines com-plexes, així com atendre mi-llor les diferents necessitats de l’alumnat. També volem potenciar la lectura com-prensiva i la motivació cap a l’estudi, a més d’ensenyar a treballar en equip i d’una forma cooperativa. D’una

altra banda, també voldríem reforçar i ampliar les seues tècniques comunicatives. –Aneu més enllà d’allò purament acadèmic...Sí. Un altre aspecte molt important seria millorar l’autoestima de l’alumne i ampliar i millorar les habi-litats socials. Per la nostra banda, des dels docents, pretenem treballar coor-dinadament, en totes les àrees, els temes transver-sals. En definitiva, volem millorar i assentar el rendi-ment escolar dels partici-pants a l’aula.–Amb quines dificultats us heu trobat?–En primer lloc el llançar un

projecte d’aquesta magnitud amb gent absolutament vo-luntària, amb el seu temps lliure. La manca de suport per part de l’Ajuntament i la seua àrea d’educació. I també les reticències per part del món acadèmic “ofi-cial”.–Quins són els reptes que us plantegeu per a aquest curs?–En primer lloc poder seguir. Hem de tenir en compte que tots els que participem som volunta-ris. Després poder ampliar la quantitat d’alumnat i, a més i sobretot, fer que les famílies participen del propi projecte.

ANTígONA EScOLA ObERTA DE MONTcADA


Ara mateix hi ha diversos projectes que podrien su-posar la desaparició de gran part de l’horta a la nostra comarca, l’Horta Nord, i això suposaria una pèrdua irreparable per al nostre patrimoni i un atac a la qualitat de vida. Ens referim als canvis en els plans urbanístics de la ciu-tat de València, Tavernes Blanques i Alboraia. Ens cal que l’horta siga, més que mai, un referent de la nostra cultura, patrimoni i identitat. Aquests projec-tes posen en perill el pul-mó verd de la ciutat i una font de treball i aliments saludables.

Els diferents ajunta-ments que, com el de Va-lència dirigit per Rita Bar-berá, promouen aquests canvis han decidit que ara, a pocs mesos d’unes elec-cions que poden perdre, és el moment d’aprovar un nou Pla General d’Ordenació Urbana. En el cas de l’ajuntament de València, el canvi que es planteja suposaria, entre altres mesures, urbanitzar altres 415 hectàrees de l’Horta de València. Més ciment, carreteres i roton-des en una ciutat que el que necessita són més es-pais verds.

Per què tanta pressa?València no té cap neces-sitat de transformar més horta en solars. La ciutat ha perdut 30.000 veïns en cinc anys i té actualment 214.000 habitatges buits i solars per a construir altres 38.000. Es calcula que la ciutat seguirà perdent po-blació durant molts anys.

Els canvis condiciona-ran l’urbanisme de ciutats

i pobles durant dècades. Requalificar més terres d’horta és continuar amb el model especulatiu que ens ha portat al desas-tre. Dificultarà l’ús agra-ri d’aquelles terres, que sols es podrien preservar pagant indemnitzacions milionàries als propietaris. És probable que els bene-ficiaris d’aquest pla siguen els mateixos de sempre: bancs i constructores que compraren els terrenys per a especular i ara volen fer caixa.

Volem un urbanisme més democràtic, canviar el model urbà i que siguem els veïns i veïnes els que, en col·laboració amb els ajuntaments, decidim el fu-tur de les nostres ciutats i pobles. Ens cal un sistema econòmic que no deprede el medi i una democràcia de debò.

L’horta és futur, i volem que es preserve. Tota. I en tenim moltes raons per salvar-la.

LA TERRA ÉS SUBSISTÈNCIAL’asfalt és l’última collita de la terra. Amb la destrucció

del que resta de l’horta, València haurà desfet la base de sostenibilitat que li ha permés la subsistèn-cia al llarg de dos mil anys i haurà soscavat així el seu propi futur.

ALIMENTS DE PROXIMITATPer la sobirania alimentària, pel dret dels pobles

a aliments nutritius i adequats, accessibles, produïts de forma soste-nible i ecològica. Pel dret a decidir el seu propi sis-tema alimentari i produc-tiu. Cal que els i les que

produeixen, distribueixen i consumeixen aliments es-tiguen al cor dels sistemes i polítiques alimentàries, per sobre de les exigèn-cies dels mercats i de les empreses.

L’ESÈNCIA DELS POBLESSi mateu l’horta, mor també el

nostre poble. L’horta, les séquies,

les persones que hi viuen i treballen... són únics. Els danys que suposarà la destrucció de l’horta supo-sarà la desaparició d’una part del nostre patrimoni i la nostra cultura, que for-men part de la nostra ma-nera de veure el món.

QUALITAT DE VIDALa recuperació de l’horta és

una de les claus d’una València sostenible. La millora de la qualitat vida serà impossible si no es respecta la base natural que la sustenta. El model del ciment i del creixement de la ciutat com una taca d’oli no és viable a llarg termini.

NO OBLIDAR EL PASSATQui perd els orí-gens, perd iden-

titat. Les comuni-tats sense memòria,

en perdre la capacitat de destriar les innovacions nocives de les saluda-bles, esdevenen incapa-ces d’aprendre. La millora social no es recolza en la conservació d’una tradició fossilitzada, ni en l’absolut desarrelament, sinó en la reelaboració progressiva de les pròpies capacitats. La simbiosi entre la ciutat i

l’horta és un dels elements de l’específica originalitat des de la qual cal construir el futur de València.

TERRA FÈRTILL’horta ha es-devingut es-cassa i és, per

tant, prioritària. València s’alça so-

bre una mil·lenària terra d’extraordinària fertilitat. La seua expansió urbana encara es manté, i com una malaltia cancerosa s’ha anat menjant l’horta.

UNA CIUTAT ON VIURE

No parlem del passat, sinó del

present i del futur. La defensa de l’horta no

és una nostàlgia conserva-dora. Proposem un model de ciutat més modern que no el dels especuladors i els planificadors. Volem la seguretat en l’abastiment amb una forta participació dels recursos locals, la re-generació de la ciutat his-tòrica: més arbres i menys cotxes, la rehabilitació de les zones urbanes degra-dades, la minimització del volum i la toxicitat dels re-sidus...

DEFENSA DEL MEDI AMBIENTLa recuperació de l’horta és

d’interés gene-ral. De cada quatre

persones que habiten a València, tres saben que la pèrdua de sòls agrícoles és un dels greus proble-mes mediambientals va-lencians. Aquest consens té motivacions diverses: estima pels valors rurals i tradicionals, per la neces-sitat de posar límits als interessos del capital que

només beneficia uns pocs, per la sostenibilitat ecolò-gica i social...

PULMÓ VERD DE VALÈNCIAL’horta com a pulmó verd de la

ciutat de València i l’àrea metropolitana

de l’Horta. L’horta és una mena d’oasi al costat del desert urbà. L’horta és una zona amb abundància de conreus, amb diversitat de plantes que produeixen oxigen, imprescindible per a la vida dels éssers vius.

UN ESPAI PER GAUDIRTambé cal considerar l’horta com a espai d’oci, estètic, per a relaxar la mirada i respirar; com un espai alliberat de la con-taminació, del ciment i de la destrucció. Aquest espai permet gaudir d’un espai on passejar entre camps conreats, alqueries cen-tenàries, llauradors treba-llant, sèquies...

#hortaésfutur

Volen anar-se’n matant l’hortaEls canvis urbanístics assetjen l’horta de la nostra comarca, referent del patrimoni, la cultura i la identitat què cal conservar

L’HORTA. Paisatge d’Almàssera. ENRIQUE ÍÑIGUEZ

PER L’HORTA i altres


Al nord-oest de la ciutat de València, passat Sant Miquel dels Reis (antic monestir de Sant Bernat de Rascanya del s.XIV, construït sobre una alque-ria àrab), junt a Tavernes Blanques, roman un tros-set de l’horta de València, que ha resistit l’urbanització des dels anys 60, conser-vant els camps conreats per generacions de llaura-dors. Recorde quan encara llauraven amb haca i for-cat i rivalitzaven pel traçat rectilini dels seus solcs. Allí es creuen les sèquies de la Font (que brolla a la capelleta de Santa Anna) i de Rascanya, una de les grans del Tribunal de les Aigües (el “Corralet” en la parla popular). Una passa per damunt de l’altra, sen-se barrejar-se les aigües,

“s’anellen com les parelles casades” i donen nom al nostre llogaret.

La dotzena d’alqueries, que a finals del XIX subs-tituïren les antigues barra-ques, han estat “factories” de creació de riquesa i con-servació de la millor agri-cultura tradicional. Fins fa poc més de 50 anys, a les alqueries es criaven porcs, que nodrien la indústria càr-nica de Tavernes i els seus purins, barrejats amb arena de la Patacona, femaven els camps de l’horta, junt a d’altres adobs més cars.

Una terra única per a de-terminats conreus, com la xufa, el meló o el cacauet, amb llegums i verdures, que acabaven a «la tira de

comptes» d’Abastos. Re-corde refredar la fruita al poal de corriola del pou de l’alqueria del Xirivellà, quan nedàvem a les sèquies i “s’esgotaven” aquestes, per treure les anguiles a “poalades” a la sèquia de la Font, al partidor de Casa Cavalleria (l’antic escorxa-dor que seria Oscar Mayer als anys 80), o agafar gra-notes per torrar-les a l’ast. Avui, els camps continuen treballant-se en condicions són radicalment diferents: els problemes de l’horta no són aliens al nostre Racó, però les alqueries de Joa-not, el Xarrí, Suria, Canel-da, el Xirivellà, el Coixo, antiga de Pere puça, Pele-grí, casa Carrils, continuen

vives i amb voluntat de per-manència.

Ara una “nuvolada negra” en forma de PGOU de Va-lència i Tavernes Blanques ens amenaça: pretenen connectar i envoltar amb-dues poblacions amb un corredor, una ronda i habi-tatges socials, passant per damunt del Racó de l’Anell, arrasant el poc que queda del pla de Sant Bernat. Qui-na bestiesa! Quins cudols de governants! Un regidor de Tavernes es “lamentava” d’acabar amb l’horta, però ho justificava tractant-se d’habitatges socials, de “pi-sets per a pobrets”. Hi afe-geixo jo: Quanta hipocresia i cinisme!, si més no, quants interessos espuris!

Si aquests plans faraò-nics es realitzaren, per-driem un Racó harmoniós de natura, amb enormes possibilitats de recuperació d’una agricultura tradicional i ecològica, ple d’història col·lectiva i deutor d’uns avantpassats que deixaren el millor del seu treball, per a goig present i dels nostres fills: com deia el gran cap indi Seattle al president del EUA al 1855, quan aquest volia comprar les seues te-rres: «La terra no pertany al homes, sinó els homes per-tanyen a la terra».

El proppassat dijous dia 25 se setembre de 2014 va presentar-se al Saló de Plens de l’Ajuntament d’aquesta població, el projecte de nou Pla d’Ordenació Urbana. Un document que recupera una concepció urbanística pròpia del segle passat, que creiem ja superada, escarmentats com estem, pel desastre financer i econòmic actual.

El pla “colmata” el mu-nicipi (un dels més densos d’Europa: vora 10.000 ha-bitants en menys d’un Km quadrat), on ja un 90% és sòl urbà; destrossa el darrer “pulmó” d’horta a l’oest ( camí de Carpesa) i col.labora amb el revisat pla de València ciutat en la destrucció de l’horta del Racó de L’Anell. Envol-ta tot el municipi amb un “doble cinturó” d’edificis i carretera de circumval.lació pel sud, que torna a introduir per la població, a l’oest de la mateixa, en pa-ral.lel al projectat “corredor comarcal de l’horta” ( que tots haureu endevinat que està pensat pel amants del “jogging”). Al.lucinant!

Una pobríssima presen-tació tècnica del projecte i una sorprenent actitud de l’equip de govern que presenta el projecte -el PP governa amb majoria ab-soluta-: Cap representant, començant per l’Alcalde, va defensar un projecte que és seu, que determi-narà el futur -més que ne-gre, al nostre entendre- de la població.

Així es governa?, sense cap explicació al poble que els ha “col.locat” on estan? Encara algú va escoltar d’un membre d’aquest equip: “On hi ha quatre, no es poden posar d’acord!”. Valenta afirmació de fortes conviccions democràti-ques! Això és el que enyo-rem? Una autoritat abso-luta sense diàleg amb els ciutadans? Bona manera d’enfrontar-nos als enor-mes i molt preocupants problemes socioeconò-mics amb els que encetem aquest segle XXI!.

El nou PGOU de Tavernes Blanques 2014

El Racó de l’Anell: Un bocí d’horta viva

MURAL. Local del Racó de l’Anell amb una pintada a l’exterior.

Joan Crespo, “el Xirivellà”ASSOCIACIÓ CÍVICA CULTURAL ÀGORA DE TAVERNES BLANQUES

ASSOCIACIÓ CÍVICA CULTURAL ÀGORA DE TAVERNES BLANQUES


Carles Genovés, de 30 anys, oficial velluter de Va-lència, té passió per la mà-gia i la bruixeria. Té també una curiosa forma d’actuar, ja que es delata ell mateix dues vegades al Sant Ofi-ci, el 9 de juny del 1737 i el 12 d’octubre del 1738. No sembla que els inquisidors l’hagen pres gaire seriosa-ment, ja que el deixen anar tranquil·lament.

Com si foren perso-natges actuals, quasi la totalitat dels ridículs en-cantaments, invocacions i conjurs que Carles i els seus amics realitzen te-nen com a objectiu acon-seguir diners. Una autèn-tica obsessió pels tresors enterrats i encantats, custodiats per dimonis i fantasmes de turcs, amb princeses mores encanta-des i coses per l’estil. Car-les Genovés, amb la seua colla –Miquel Segòvia, Josep Noé, guanter, Vi-cent Ballester, llaurador de Puçol–, són víctimes fàcils, d’inversemblant credulitat, de qualsevol xerraire.

Carles i Ballester prac-tiquen un encantament prodigiós: una nit de sant Joan, d’onze a dotze, cal fer un triangle a terra, da-munt posar-hi una olla nova, amb aigua, ficar-hi un gat negre viu, coure’l, i després traure-li al cadàver tots els ossos, i davant d’un espill anar posant-se’ls un per un a la boca, fins que es troba un que té la virtut de fer invisible. Així ho fan, en una cova a Benimàmet, però quan l’aigua comença a calfar-se, «empesó el gato a in-quietarse tanto que rompió la atadura de los pies y manos y también rompió la olla», un desastre.

Vicent Arques, un sal-mer del carrer Morvedre, extramurs, recluta Carles per a un afer secret i pe-rillós, «caso de Ynquisi-ción». A la vesprada, tots dos se’n van a Carpesa, a casa de Jaume Ferrer, un llaurador conxavat. Hi troben, a més d’aquest,

Pere Gomis –també mig bruixot–, dos llauradors d’Alfafar, Baptista Ros, de Meliana, i Vicent Cunyat, de Carpesa. El que prete-nen és «hazerse ricos por medio de el Demonio». Amb grans precaucions, es trauen rosaris i relí-quies, fan un cercle a te-rra (amb un ganivet vulgar, perquè no tenen espasa), escriuen en un paper –els que en saben- els seus noms amb sang, ence-nen espelmes i finalment procedeixen, amb una gran tensió, a invocar el maligne, a mitjanit, més o menys, «porque no tenían relox». Vindrà «en forma

horrible i hablando con las narizes», i tres d’ells faran el pacte amb ell. Li dema-naran diners en metàl·lic; quan el diable els diposite al cabàs que tenen prepa-rat, un d’ells deixarà caure el paper del pacte dins del cercle protector, i el dimoni restarà burlat. Però no ve, ni tampoc les altres dues ocasions que el tornen a invocar.

Carles conta tot seguit als inquisidors una altra història: a l’alqueria de Joan Verdes, «junto al lu-gar de Benimaclet», on viu el seu parent Vicent Belenguer, llaurador, co-neix un aventurer napoli-

tà, Jeroni Simó, «que viu en la calle Mayor, en casa de una ramera llamada Getrudis». Aquest perso-natge ensarrona Carles i els seus amics de mala manera: sap invocar el di-moni, desencantar tresors, fer conjurs per guanyar al joc... els trau els pocs di-ners que tenen, sense cap resultat, és clar.

El napolità els presenta un amic –encara amb més barra–, Josep Portales, que diu haver estat captiu a Tunísia, on havia après màgia negra; sap fer-se in-visible, i fer un ungüent per translladar-se instantània-ment d’un lloc a un altre.

També pot fer que cada nit tinguen cadascun una dona molt bella, «y que una vez gozada, no la ve-rían más, y luego tendrían otra distincta».

Aquest Josep els diu que per a desencantar el tresor del castell de Mon-tesa fan falta els ulls d’un nen de quatre anys, els quals després se’ls ha de menjar un gos; alesho-res ell resarà a Mahoma i s’alçarà per l’aire i els guiarà fins al tresor. Però no arriben a executar-ho: Josep desapareix, i des-prés Carles s’ha assaben-tat que era pres a la Inqui-sició de Conca.

Bruixots a l’horta de ValènciaUn document de la Inquisició de l’Arxiu Històric de la Universitat de València,Varia 53/5

Albert Toldrà

CERCLE AsTROLògiC. Trobat per la Inquisició al bruixot mallorquí Joan Miquel Rius. AUV, Varia 43/5, f.41v.


Falles, moros i cristians, festes majors, neu i tem-pestes... Per a mostrar meteorologia i vestigis an-tropològics no ens cal una radiotelevisió pública. O, per a ser més exactes, els mitjans audiovisuals de ti-tularitat pública haurien de servir per a mostrar això i contar moltes més coses. I debatre lluny del soroll. I garantir-ne l’accés de tots els grups socials, cultu-rals i cívics. I afavorir la transferència i divulgació de coneixements. I esde-venir suport fonamental en l’impuls a la indústria, sobretot –però no única-ment– del sector audiovi-sual. Entre moltes altres coses.

El tancament abrupte i sobtat de RTVV, decre-tat pel govern autocràtic d’Alberto Fabra, ha servit, si més no, per a descobrir

dues coses. Primer, no era la radiotelevisió públi-ca que convenia al País Valencià. I en segon lloc, el País Valencià sense radiotelevisió pública no se n’eixirà en una socie-tat globalitzada i sotmesa a múltiples assetjaments: cultural, econòmic, so-cial...

Que una part de la ciutadania associe el tancament de RTVV a l’interrupció d’unes ruti-nes –retransmissions de mascletades, processons, alguna festa de referència i la previsió meteorològi-ca, entre d’altres– forma part del pecat original de RTVV.

Des del seu naixe-ment, el 1989, en comp-tades ocasions ha estat a l’alçada de les expectati-ves. No ha complit el pa-per teòricament assignat com a agent normalitzador a l’àmbit cultural i lingüís-tic, ni tampoc com a motor de la indústria audiovisual valenciana. Tampoc com a referent informatiu neu-tral, coherent i conseqüent

amb una societat demo-cràtica.

Els governs de la Ge-neralitat, bé que amb dis-tinta intensitat segons el cas, han utilitzat els mit-jans públics com a instru-ments propagandístics per a idealitzar –i alienar– una societat irreal. I la credibi-litat se n’ha ressentit fins a esdevenir mitjans amb in-fluència insignificant i, per a molta gent, manifesta-ment prescindibles.

Salvant les distàncies, la gestió de RTVV sota el mandat socialista se’n va del cel a la terra en comparar-la amb el llarg i penós període sota el rè-gim del PP. Però val a dir que el mandat d’Amadeu Fabregat –primer director general– va establir els fonaments sobre els quals el PP, amb els successius

comandants que han des-filat, ha construït el gran monument a la manipula-ció, el saqueig i la destros-sa.

Sobre la insolvència econòmica i financera, és sabut que el deute acu-mulat durant el règim del PP s’aproxima als 1.300 milions d’euros. Això no s’explica –només– per l’excés d’empleats, con-seqüència del nepotisme afavorit pel règim.

El gruix del forat finan-cer prové de l’era Zaplana, quan s’estilava maquillar el dèficit de la Generalitat pel mètode de centrifugar l’endeutament a través de les empreses i organismes públics. Això va durar fins que Brussel·les va dir prou i el pastisset va emergir en tot el seu esplendor.

Una altra via d’aigua ha estat la condició de sub-ordinació a les ‘majors’ de Hollywood, un defecte compartit amb altres te-levisions autonòmiques. A tot això cal afegir el sa-queig directe (Gürtel, visita del Papa, etc.) i indirecte

(contractació als amics i coneguts de productes de rebuig a preus superla-tius). En aquest camp, la confusió d’interessos pri-vats i (des)interès públic ha estat total.

Hi ha, en fi, la barra lliu-re al futbol. Els drets au-diovisuals per a beneficiar –especialment, però no només– els equips de la Primera Divisió: un roba-tori a gran escala, com bé ho explica la Sindicatura de Comptes cada any des de l’arribada del PP a les institucions.

Sense oblidar la insòlita utilització, per part del sec-tor privat –Mediterráneo TV i Vocento– de la xarxa de repetidors públics, mit-jançant contractes supo-sadament fraudulents o, si més no, greument per-judicials per a les arques públiques.

Entre molts altres aspec-tes que hauran de servir per a no repetir la història, quan s’hagen d’articular uns nous mitjans públics, plurals i amb garanties de control democràtic.

Rèquiem per un despropòsitUn repàs a la història de la radiotelevisió pública que cal no oblidar i no repetir

Manuel s. Jardí, Periodista i sociòleg. Ha estat MEMbRE DEL DARRER CONsELL D’ADMiNisTRACió DE RTVV A PROPOsTA D’EsqUERRA UNiDA

La radiotelevisió pública no ha estat a l’alçada de les expectatives

PROTEsTA. Una de les moltes manifestacions davant

del tancament de RTVV.


A Burjassot, com a la resta de pobles de la comarca de l’Horta Nord, continuen les conseqüències de les polítiques neoliberals que estem patint. L’estat de les instal·lacions dels centres públics no són dignes com a conseqüència de les po-lítiques de destrucció del sistema d’ensenyament públic. La desaparició d’unitats i la massificació en són conseqüències. El cas del CEIP Joan de Ribera és paradigmàtic. Com a conseqüència del tancament de l’edifici prin-cipal per ruïna econòmica i per segon any consecu-tiu, la comunitat educati-va seguirà repartida en 3 centres: una línia a l’edifici més xicotet no clausu-rat per ruïna econòmica del mateix centre, l’altra línia al CEIP Villar Pala-sí i al CEIP Desemparats l’alumnat de 3 anys de les 2 línies (enguany serà ja el desè curs). A més, els 6 grups d’infantil seguiran estudiant en barracots. Les famílies que tenen un o una alumna en 3 anys i un germà o germana més gran han de dur primer al major i després recórrer uns 15 minuts per arribar al Joan de Ribera o més de 30 per arribar al Des-emparats.

Aquesta situació de pre-carietat en què ens manté la Conselleria d’Educació dificulta en gran mesura realitzar les tasques edu-catives en unes condicions mínimament acceptables. I més quan aquestes no acompleixen amb les mí-nimes normes de segure-tat segons escrit elaborat per l’empresa Ingenieros y Energía, S.L., i presen-tat per l’AMPA a Conselle-ria i a Serveis Territorials d’Indústria el passat mes de setembre del 2014. De fet, hi ha greu risc per la integritat física de tota la comunitat educativa. Açò ha estat denunciat contí-nuament i a l’administració li costa una eternitat pren-dre les mesures adients. Tot plegat ha generat una pèrdua d’alumnat. S’ha de tolerar tot això?

L’AMPA del centre sem-pre hem defensat que la solució era la construcció d’un nou centre. Aquesta és la solució que Conselle-ria va proposar ja fa temps i que estigué a punt de realitzar-se al 2010 des-prés d’un llarg procés de projecció. Mai hem sabut perquè no es va realitzar i això que ho hem preguntat cada vegada que hem tin-gut oportunitat. És més, el projecte estava inclòs entre els més de 400 centres del programa Crea Escola II que es realitzava a mitges amb el BEI. Actualment l’AMPA del centre té inter-posada una reclamació al BEI pel seu incompliment i el tema és conegut per les institucions europees. A més a més, el mateix Síndic de Greuges ens ha donat la raó en aquest tema per dues vegades i en la darrera, al desembre

del 2013, instava a Conse-lleria a construir el centre nou. No obstant això, fa vora any i mig que Con-selleria oferí com a sedàs una rehabilitació integral de l’edifici principal clau-surat per ruïna econòmica. I un cop més, han actuat tard i malament, aquest procés s’ha dilatat exces-sivament. El passat 19 de novembre del 2014 Con-selleria licitava les obres de rehabilitació després de comprometre’s a fer-ho al setembre. Després de la llarga experièn-cia d’incompliments, de l’enèssima promesa in-complida, hem de confiar en que les faran? Exigim començar el proper curs amb el centre funcionant a ple rendiment i amb aques-tes mínimes condicions de dignitat per a tota la comu-nitat educativa.

Podem dir que cap centre del poble s’escapa dels incompliments de Conselleria. A banda, dels problemes propis, com el retard en la renovació de la caldera al Villar Palasí o la manca d’instal·lacions

al Desemparats, també en pateixen les conseqüèn-cies d’albergar alumnat del Joan de Ribera. Per no parlar de la massificació generalitzada a les aules, que fa que la majoria dels centres públics i concertats del poble estiguen al límit de les ràtio permeses: 30 alumnes per aula. Apartat a banda mereixen els cen-tres concertats que també tenen tot un seguit de defi-ciències però que són “ta-pades” i Conselleria l’únic que fa és propiciar la ma-triculació en aquests cen-tres. I tot açò, començant el nou curs amb manca de professorat.

Per si això no fóra poc, unes hores abans del començament del curs ens assabentem de la supressió de 2 unitats a l’IES Vicent Andrés Este-llés. Es fonen els 2 grups de 4t d’ESO i els 2 de 1r de Batxillerat estant al màxim d’alumnat permès i deixant fora a alumnes que es volien matricular al centre i desviant-los als concertats on la ràtio és molt més baixa i existeixen

molt més grups. Desapa-reixent una vegada més un grup en valencià. Qui-na és l’aposta per la nos-tra llengua de Conselleria? Nul·la. L’alumnat que ha estudiat al Joan de Ribera i ho ha fet en valencià està adscrit a aquest institut i no podrà continuar de ma-nera adient els estudis en català a l’ESO.

Aquesta és l’aposta que fa per la qualitat de l’ensenyament el malgo-vern que patim. Aquesta és l’aposta per l’ensenyament de les filles i fills del poble treballador, a Burjassot, com a la majoria de pobles dels Països Catalans. Les nostres filles i els nostres fills no mereixen aquest tractament, no han fet res per merèixer-ho. Conselle-ria no garanteixen el dret universal d’una educa-ció digna quan està a les seues mans perquè són qui tenen la gestió de fa ja temps. Malgrat tot, cal reconèixer la qualitat del professorat als centres públics i la implicació de moltes mares i pares que fan de mur de contenció i aconsegueixen que els centres públics tinguen una excel·lent qualitat educativa, i això ho de-mostren, per exemple, els bons resultats obtinguts pel Joan de Ribera a les proves diagnòstiques curs rere curs. Però, el camí que marquen les Conse-lleries, no és el nostre; perquè ens du a un poble ignorant i aquest és un po-ble amb poques perspec-tives de futur i fàcilment dominable.

Història d’una lluita per aturar polítiques neoliberals a l’escola

Màrius J. Fullana i Alfonso, Vicepresident de l’AMPA DEL CEIP JOAN DE RIbERA DE bURJAssOT

PINTADA. Mural a una escola de Burjassot, en defensa de l’escola pública com a benefici per al poble.

Els incompliments de Conselleria afecten tots els centres del poble

L’assetjament a l’ensenyament públic es tradueix en instal·lacions indignes, massificació i menys línies

Anar al mercat un diumen-ge i comprar verdures o lli-bres sense traure un euro de la cartera és possible. Donar-li una nova oportu-nitat d’ús als auriculars que estaven arraconats a un calaix i que una altra per-sona els faça servir, també, igual que ensenyar anglès a un veí i cobrar les clas-ses en carabasses o altre cultiu de temporada. Tot és possible gràcies als siste-mes d’intercanvi local, com el de Meliana (SILM), el de València Nord o qualsevol dels altres set grups que formen part de la Xarxa de Xarxes Valencianes.

Un sistema d’intercanvi és un «sistema monetari alternatiu, paral·lel, local, comunitari i complementa-ri», com explica el SILM al seu bloc. En alguns casos es tracta només d’una mo-neda diferent que promou el consum local. En altres, busca un canvi en les re-lacions econòmiques en-tre les persones, buscant pràctiques «encaminades a crear benestar i igualtat social», per això també reben el nom de monedes socials.

Totes les persones po-dem fer un munt de coses i tot això es pot transformar en «unitats d’intercanvi» en aquests sistemes. Açò per-met cobrir necessitats reals sense tindre euros i aten-dre les necessitats d’altres, la qual cosa genera satis-facció a les persones.

Sempre tindràs alguna cosa què oferir, un treball que fer per a un altre: cui-dar menors, fer compan-yia, muntar instal·lacions elèctriques, reparar elec-trodomèstics, informàtica, feines de jardineria o agri-cultura, classes d’idiomes o música, pintura decora-tiva, fer dinars, ajudar en neteges, fer comandes o gestions administratives, assessorament legal, trans-port de persones o merca-deries, fruites i verdures, melmelades, llibres, deter-gents, sabó, pasta de dents o cremes hidratants...

Les unitats d’intercanvi són creades lliurement pels membres de la xarxa quan fan un intercanvi: no

existeixen per avançat com passa en les monedes con-vencionals i, per tant, no cal tenir-ne per a començar a comerciar. De fet sols són un registre de «qui fa què per qui» o «qui ven què a qui». És per això que en aquests sistemes els «di-ners» no es poden acabar mai i no cal que els cree un tercer (bancs, governs) fora del circuit.

Les xarxes d’intercanvi mobilitzen la riquesa de la comunitat; el bloc del SIL de Meliana ho explica així: «els coneixements i les ha-bilitats de la nostra gent és la nostra veritable riquesa».

I tots ens podem aprofitar d’eixa saviesa sense ne-cessitat de tindre euros.

Les transaccions, a més, afavoreixen el coneixement del veïnat, de les seus habi-litats i genera vincles entre les persones, i açò genera una satisfacció tant o més important que l’econòmica. Els participants d’aquest grups s’integren –si volen– en xarxes de comunicació local on nous veïns o per-sones aïllades poden inte-grar-se fàcilment, a més de trencar barreres generacio-nals, ideològiques, culturals o d’hàbit. Les relacions na-turals d’intercanvi de béns i serveis donen l’oportunitat d’establir vincles que, d’una altra manera, serien difícils.

Rosa, la coordinadora del grup melianer, ens parla de una «xarxa de xarxes» que treballen i s’organitzen

en local però amb una in-tenció de creixement glo-bal. «El SIL de Meliana pertany a una federació de nou grups, la Xarxa de Xarxes d’Intercanvi Valen-cianes, on compartim la mateixa moneda o unitat d’intercanvi –l’eco– i, uns acords de mínims; després, cada grup té les seues pe-culiaritats organitzatives però tots treballem con-juntament per un bé major, comú», ens explica.

Totes aquestes associa-cions estan adherides al CES (Community Exchan-ge System), el programa informàtic què dóna suport virtual als intercanvis. En esta plataforma en línia cada persona publica els productes o serveis què oferix i també aquelles co-ses que demana, fent pos-sible l’encontre entre oferta i demanda; a més -i sobre-

tot-, la plataforma funciona com a registre comptable d’ingressos i despeses.

«La intenció és conti-nuar creixent», conta Rosa, «i, de fet, esta plataforma en línia permet l’intercanvi entre els diferents grups per tot el món». En aquest moment, «en som més de dos-cents sistemes sem-blants a l’Estat Espanyol que utilitzem el programa creat per CES, i més de 700 al món». També hi ha altres programes infor-màtics i grups d’intercanvi sense base informàtica.

Que ningú s’enganye: açò no és una moda més, no passarà, perquè és una forma de vida. L’objectiu final és la promoció d’altra economia: no especulativa, al servei de les persones, on els diners no s’acumulen sinó que són només un ve-hicle per fer intercanvis.


Temps de canvisSISTEMA D’INTERCANVI LOCAL (SIL) DE MELIANA

ELS MERCATS. Afavorixen la relació entre els membres de la xarxa, els intercanvis d’objectes i també d’idees.

Els sistemes d’intercanvi local són moviments alternatius a l’economia tradicional que promouen una major igualtat social entre les persones

L’equivalència de l’eco és paritària amb l’euro per una raó pràctica: no necessita càlculs addi-cionals. Fins ací les co-incidències. De fet, els ecos no existeixen com a moneda sinó que només són un registre virtual de les transaccions, no un fi en si mateix: la seua pro-ducció està dirigida a la satisfacció de les neces-sitats. Això suposa una lògica i una qualitat de les relacions totalment diferent a les generades pel sistema monetari tra-dicional.

És tan simple com registrar-te i començar a intercan-viar. Com que els «diners» en aquest sistema són no-més un registre d’intercanvis o suma de punts, no cal tenir-ne efectiu i pots començar a intercanviar amb un deute. Això significa que el teu compte té un balanç negatiu però, a diferència del sistema tradicional, no has de pagar interessos ni és una posició estigma-titzant. Per fer el registre, entra al bloc de la Xarxa de Xarxes (http://coordinaciolavintiquatre.blogspot.com) i a la dreta trobaràs una llista dels grups de la federació. Si hi prems, pots omplir el formulari de re-gistre del més proper al teu domicili.

Un euro, un eco

Com puc començar?

Els intercanvis afavoreixen el coneixement i els vincles del veïnat


La ruta que vos vaig a pro-posar combina el carril de la via xurra amb camins d’horta. És una ruta menys transitada pels cicloturis-tes, tal vegada més llarga, menys ràpida que la via xurra -o carril bici- però indubtablement molt més bella.

Eixim des del cemente-ri de Benimaclet pel carril bici i travessem els camps de l’horta d’Alboraia. Ens creuaran camins que porten cap a l’ermita de Vera o la Patacona. És un paisatge bonic fins que arribem vora el munici-pi. Ací el paisatge d’horta es queda a la nostra dre-ta -l’Est- i haurem d’anar amb compte perquè és un tram excessivament tran-sitat per ciclistes, corre-dors i passejants; així com per l’existència de rodones amb alta densitat de vehi-cles.

La bellesa tornarà en arribar al barranc del Ca-rraixet, l’únic espai natural -encara que prou humanit-zat- que trobarem durant el viatge. Podrem gaudir de la fotja, del collverd, les gavines, ... des del pont del barranc. La ruta con-tinua a l’altra banda però paga la pena continuar un parell de kilòmetres vora el caixer del barranc fins arri-bar a l’Ermita dels Peixets, ja prop de la mar. Aneu però, amb compte, qui us narra la història del mira-cle doncs la versió canvia d’una part a l’altra del ba-rranc.

Travessat aquest co-rrent d’aigua circularem pel tros d’horta més bonic de la comarca perquè la durem a esquerra i dreta. Ací és on hem de gaudir de l’excel.lència d’aquest indret: carxofes, faves, cebes, creïlles, xufa, fe-noll, cols, carlotes, en-cissams... que trobarem segons la temporada en cavallons perfectament aliniats i, entre ells, les al-queries i alguna que altra barraca. Esteu en el terme d’Almàssera de la qual po-dreu veure les seues dues torres campanar a l’oest.

Arribant a Meliana, atureu-vos sobre el pont i gaudiu de la vista, ja que aquest punt és una de les poques zones elevades que hi ha.

Pareu ara atenció: al travessar Meliana ho feu per un carrer d’un únic sentit, a la tornada haureu de desviar-vos-en per dins del poble i eixireu altra ve-gada al carril bici.

Continuem ara cap a Puçol. A l’arribar a la se-gona cruïlla del poble albi-rarem el carril bici a l’altra banda com a una pista de terra, per ahí continua la via xurra però nosaltres no hi anirem per ella. Agafa-rem el carrer Dr. Fleming que també enfront nostre però desviant-se una mica

a la dreta ix del poble pel costat d’un magatzem de fruita.

Hem deixat la via xurra i seguirem la ruta ciclotu-rística anomenada Via Au-gusta. Anirem per camins agrícoles transitats per llauradors i veïns -i alguna que altra cavalleria-. I ens haurem de fixar en els sen-yals de la nostra ruta: un rastrell bicolor blau-blanc en la vora del camí.

Encetem una nova part del viatge amb el predo-mini del tarongerar i on l’horta queda reduïda a pocs espais. És l’hora de gaudir de l’arquitectura popular de la comarca: al-queries antigues, reforma-des o abandonades, barris com el de Les sidres a Al-buixech o poblets ja sense

independència municipal que depenen de la capital com Mahuella i Taulade-lla li donen una bellesa a la ruta que no la té la via xurra -la qual travessa po-lígons industrials-. Val la pena aturar-se, desviar-se i entrar en aquestes pobla-cions, la visita serà ràpida degut a la seua petitesa.

Continuant fent via cir-cumval.larem Albuixech i al pont que travessa les vies del tren podem veure un panell informatiu sobre la nostra ruta. A partir d’ací el camí barreja taronge-rars i polígons industrials, fent nombroses ziga-za-gues fins arribar a El Puig. Ho sabrem pels salons de banquets i els adosats. En arribar al semàfor, junt a un centre educatiu,

girem a la dreta agafant l’avinguda cap a la mar, a la pròxima rodona girem per l’avinguda del músic Julio Ribelles -on també hi ha un altre panell informa-tiu- i eixirem de la població travessant rodones per una zona a mig urbanitzar. En arribar a l’última girem per l’esquerra fins la 2a ro-dona i a la dreta agafem el camí de El Puig que mena cap a Puçol. Final del tra-jecte. Si voleu esmorzar vos recomane anar cap a l’esquerra, travessar el tú-nel del tren i en el carrer Vicent Ros, situat enfront de l’inici del carril bici-via xurra, trobareu nombrosos bars on fan entrepans. I bon profit! que vos queden 20 km més de tornada pel mateix camí. Bon viatge.

Perquè només es pot estimar allò que es coneix

Vicent Conejero

EL PAISATGE. Dalt, una alqueria de l’horta. A l’esquerra, un exemple d’arquitectura tradicional a Mahuella. Baix, el Ca-rraixet i el senyal que cal seguir. V. CONEJERO

Seguirem la ruta cicloturística Via Augusta per camins agrícoles

Ruta 1: De València a Puçol per la ruta cicloturística de la Via Augusta

FITXA TÈCNICABenimaclet - Puçol per la via AugustaDistància: 20 km. Durada: 1 hora, a 20 km/h.

Documents

La Veu de l'Horta Nord nº2