Feb

rer

2007

- A

ny X

II -

Núm

ero

53

Per favor, bisbes catalans!Com és obvi, entre el moment en què aquesta revista va a impremta i el moment

en què arriba a casa dels subscriptors, passen alguns dies. I aquest cop ens agradaria que, durant aquests dies, perdés el seu sentit el que volem demanar en aquesta pàgina perquè, quan els subscriptors la llegissin, ja s’hagués realitzat.

El que volem demanar és que els bisbes catalans prenguin posició i diguin una paraula clara i contundent davant el que està passant darrerament al nostre país, uns fets dels quals el moment més àlgid per ara ha estat la recusació del magistrat del tribunal constitucional Pablo Pérez Tremps perquè no pugui intervenir en la decisió sobre els recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut català, amb tot el que això és previsible que comporti.

La dreta espanyola, representada políticament pel Partit Popular i mediàticament sobretot per la COPE, està disposada a fer tot el que sigui i destruir tot el que calgui per recuperar el poder. Està disposada a crear un clima que impossibiliti la normalitat democràtica, en una escalada que sembla que no tingui aturador.

Davant d’això, l’Església hauria de parlar. La jerarquia eclesiàstica espanyola no sembla tenir cap interès a fer-ho, sinó que continua donant cobertura als plantejaments cada cop més directament colpistes que personatges com Federico Jiménez Losantos van proclamant des de l’emissora de la qual són accionistes majoritaris.

Per això demanem als bisbes catalans que parlin. Que desautoritzin clarament els que volen destruir la convivència de tots, que defensin la legitimitat dels parlaments català i espanyol i els seus governs respectius, que reclamin el dret dels catalans a tirar endavant les lleis legítimament aprovades… Cal que els bisbes catalans prenguin la paraula, perquè el que està passant és greu i estan en joc valors molt seriosos des del punt de vista evangèlic: el que està passant és indubtablement més greu que moltes altres qüestions que sí que han donat peu a pronunciaments jeràrquics. I cal que prenguin la paraula, més encara, per contrapesar d’alguna manera el desastre que les posicions de la COPE representen per a l’anunci de l’Evangeli entre la gent honesta del nostre país. Ens hi juguem molt tots.

2

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l‛AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

L’AGULLABUTLLETÍ DE REFLEXIÓ I DIÀLEG

Any XII. Número 53febrer 2007

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria J. Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaC/e: soletey@terra.

esTelèfon:

93.308.37.37(Josep Pascual)

SumariVeure, mirar

03 El Dakar: prepotència, hipocresia i màrqueting solidari. M.J. Hernández

04 Davant les situacions de feblesa. P. Montaner

05 Quins valors volem transmetre a l’escola avui?. J. Bou i G. de Pieri

06 Valors, escola i societat. J. Gubert

La palmera i la font08 Consiliaris “d’estar per casa”. M. Bargalló i M.A. Jiménez

09 Abbé Pierre: compromís i humanitat. M.J. Hernández

amb entitat (i experiència)10 Apropem-nos: per la convivència. E. Ródenas

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)11 Calçots abrigats. T. Jorge

11 Un moble en vies d’extinció S.Clarós

Avui parlem amb...11 Enric Vilà, cristià i homosexual. J. Lligadas

15 Puntades

15 PER AIREJAR EL CERVELL

Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari sumari

De la COPE a L’AgullaNo, a nosaltres no ens han donat el micròfon (o ploma) d’or que en Buenafuente ha refusat per no “estar a l’alçada del Jiménez Losan-tos. Tampoc no contribuïm a finançar l’Església catòlica amb els dividends que generem. Ni promovem la derrota de ningú.

Però ¿què tenim en comú (o no) la COPE i L’Agulla? Ho sabreu si veniu el proper 4 de març, a les 17,30, a la parròquia de Sant Josep Oriol...

3

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

Amics Boucabar i Mohamed. Ara fa un any vau morir atropellats pel Rally Dakar. Tu, Boucabar, tenies 10 anys, i caminaves de la mà de la mare als afores de Kourahoye, a Guinea. Un cotxe del Rally, a 130 km per hora, et va fer volar pels aires i morir. L’endemà va ser el teu torn, Mohamed. Amb només 12 anys, al Senegal mories atropellat per un cotxe d’assistència. Ha passat un any i en veure les no-tícies grandiloqüents de l’inici del Dakar, la meva indignació creixia. Com podíeu caure en l’oblit? De fet, és el que volen els organitzadors. Que ens n’oblidem. Sobretot, quan amb una pe-tita investigació es pot descobrir fàcilment que no heu estat els únics casos d’atrope-llaments d’infants pel Dakar, encara que hàgiu estat tractats com si fóssiu anima-lons de l’Àfrica, com si la vostra vida val-gués menys que la d’un nen d’Occident.

La història fosca del Dakar és la que no surt gaire a les notícies, perquè els prin-cipals patrocinadors del Rally són impor-tants anunciants de TV i altres mitjans de comunicació (penseu en Repsol IPF: cada dia s’anuncia en la franja més cara de la TV, en horari de màxima audiència). La història fosca d’atropellaments d’infants (i només parlarem d’infants, i ha d’altres casos de morts no vinculats al Rally) comença el 1982, amb un nen a Mali. El 1984 un Range Rover atropellava a Burkina Faso una nena i la seva mare. La mare va morir i la filla va quedar malferida. L’any 1985 una nena va mo-rir a Nigèria, atropellada per un altre participant. El 1988 una nena va morir atropellada a l’aldea de Kitta, a Mali, i una dona i un nen a Mauritània. El 1994 va ser el torn d’un nen senegalès i el 1996 una nena guineana va morir després de ser atrope-llada a Tarembal pel motorista francès Marcel Pilet. El 2005, una nena de cinc anys va ser atropella-da per un camió a Mboro, 60 quilòmetres a l’est de Dakar. I l’any passat la mort va arribar als nens Boucabar i Mohamed, amb un dia de diferència, el 13 i el 14 de gener.

I què passa aquest 2007? Ha canviat alguna

cosa? La prepotència d’Occident continua fent ser-vir de pista de carreres el continent més espoliat de la terra. Perquè la humiliació als africans no és només atropellar-los, és passejar la nostra riquesa i opulència per una terra on la sida afecta a milions de persones, on l’aigua potable és escassa i on la fam és endèmica. Occident va allà a divertir-se, a un escenari natural que podria ser meravellós si la injustícia no els esclafés.

I sabeu com pretenen rentar-se la cara els or-ganitzadors del Rally? Doncs amb l’anomenat “Dakar Solidari”, una Fundació que trasllada, junt amb el Dakar, ma-terial mèdic a diferents hospitals de Mauritània i Senegal. Un amic meu, vinculat a la Universitat de Barcelona, m’ha ex-plicat com la Fundació Dakar Solidari va reco-llir diners entre els es-tudiants. A canvi d’un

donatiu de 5 euros, s’apuntaven a una mena de cursa. En l’acte van recollir uns 400 euros, però el desplegament de camions publicitaris, el muntatge, la sonorització, les gorres que van regalar (a cente-nars...) què van costar? En definitiva, màrqueting o solidaritat? No nego que el material mèdic que compren i recullen arribi a l’Àfrica, però són les prò-pies ONG que treballen allà durant tot l’any les que alerten que aquests desembarcaments de materi-al, sense un projecte humanitari concret i de futur, no són la millor manera de ser solidari. O dit d’una altra manera, en qui confiaríem més? En Repsol IPF o en Medicus Mundi? La utilització mercantil de la pobresa és tan greu com atropellar. Què no ens aixequin la camisa! Ni que sigui per respecte a la memòria dels infants atropellats pel Rally!

Maria Josep Hernàndez és periodista

EL DAKAR: PREPOTÈNCIA, HIPOCRESIA I MÀRQUETING SOLIDARI

Maria Josep Hernàndez

S’està fent una recollida de firmes per protestar contra el Rally Dakar a través del web: www.stop-rallyedakar.com

4

Tinc 52 anys, estic casada, sóc mare de tres fills i treballo com a metgessa en un hospital des de fa més de 25 anys. Du-rant tot aquest temps la meva tasca ha estat fonamentalment assistencial, fet que m’ha donat l’oportunitat de tractar de prop amb persones en situació de fe-blesa i precarietat.

Sovint, quan ho miro retros-pectivament, aquesta proximitat “professional” amb la feblesa la veig com una sort. En canvi, en el dia a dia, en cada situació con-creta acostumo a viure-ho amb sentiment de duresa i d’aclapa-rament.

El que fa febles les perso-nes són els problemes i la inca-pacitat o la impossibilitat de re-soldre’ls. Inicialment, la feblesa amb la qual jo m’enfronto cada

DAVANT LES SITUACIONS DE FEBLESAPaquita Montaner

dia, és la derivada dels proble-mes de salut de les persones que acudeixen al hospital. So-vint, però, aquesta situació inici-al és només la punta de tot un iceberg de problemes que viu la persona: història personal, dè-ficits o desarrelament culturals, problemes familiars, addicció a l’alcohol o a les drogues, proble-mes laborals, atur, pobresa eco-nòmica, solitud, marginació, etc.

Com em situo jo davant d’aquestes realitats? En primer lloc, comptant amb les limitacions personals i institucionals, intento dur a terme una actuació mèdica correcta. A més, tracto de fer-me propera als meus pacients i als seus familiars. Amb això em po-dria sentir satisfeta, però l’espe-rit de l’evangeli m’empeny a anar una mica més enllà.

Tornant al símil de l’iceberg i revisant les meves actituds pen-so que la meva intenció sempre ha estat tractar d’estirar-lo per fer aflorar les febleses amaga-des que sovint són més condici-onants que les afeccions somàti-ques. Altres vegades, però, no he fet l’esforç de descobrir res que

no fos visible i algunes vegades fins i tot he empès avall l’iceberg per no descobrir res més.

Per què tinc por de desco-brir les febleses humanes? Per moltes raons: la falta de temps, les presses, els meus propis pro-blemes, la por a la interpel·lació personal, i sobretot la por de descobrir quelcom que no podré resoldre, ja que això em provoca una gran sensació d’aclapara-ment. Davant d’aquestes situaci-ons que em generen impotència, només veig possible una actitud: l’acompanyament. Acompanyar és escoltar, dedicar temps, fer sentir a l’altre la nostra proximi-tat, pregar. Si endurim el nostre cor, enfonsarem l’iceberg i les febleses no suraran, continuaran submergides. Si ens estovem, l’iceberg sortirà a la superfície de l’aigua, afloraran el proble-mes, descobrirem les febleses dels altres, tindrem l’oportunitat d’ajudar-los i de descobrir les nostres pròpies febleses, serem més rics espiritualment i estarem en el camí de Jesús.

Paquita Montaner és metgessa

Va de BachEn un examen, perquè els nens apugessin la nota, vaig decidir fer-los una pregunta molt fàcil: “Tot el que saps de Bach”. I el que aconsegueix recordar un alumne és: “Va tenir 20 fills i va morir sec”.Volia dir que va morir cec, però és clar, amb aquesta falta d’ortografia, posant-hi imaginació, veus Bach al llit de mort, xuclat, extenuat, “sec”, després d’haver fet 20 fills....amb tota una cridòria d’infants corrent, jugant a indis i cow-boys, o a futbol, mentre ell respira feixugament i intenta aco-miadar-se dignament d’aquest món.Criaturetes. El que canvia, una errada d’ortografia, o de punteria, com em va dir un altre alumne.

Extret del molt recomenable bloc de Maria Escalas, subscriptora de L’Agulla (www.mariaescalas.cat).

5

Ens demanen que fem una reflexió sobre els valors d’educar, però només comen-çar ja ens adonem de la difi-cultat d’escriure sobre un tema que molts especialistes han tractat i en el qual hi han gas-tat moltes paraules. Voldríem parlar des del punt de vista de mestres que han intentat se-guir el camí d’una vocació que ens ha portat a dedicar gran part del nostres dies a la feina de mestre i de seguir educant amb esperança encara que és una tasca de les que no hi veus els resultats ni el producte a curt termini.

Cada generació és respon-sable d’educar a la següent i de proporcionar-li els instruments perquè pugui adquirir aquells coneixements que han desco-bert les generacions anteriors. D’aquesta manera no cal que cada individu torni a començar des del principi.

És de tots sabut que la so-cietat ha buscat la solució dels seus mals en l’escola i que ha estat utilitzada amb finalitats po-lítiques. Els republicans progres-sistes dels anys 30 van convertir els mestres en els protagonistes de la regeneració social que voli-en fer, posteriorment el franquis-me els va reprimir i va imposar un nou model educatiu per trans-metre els principis del règim. Ac-tualment davant d’alguns proble-mes com la violència juvenil, la drogoaddicció, la decadència de la lectura, el retorn d’actituds ra-cistes, etc. es troba que l’escola ha de ser l’escenari per recondu-ir aquestes situacions. Es creen assignatures o crèdits a mida: ta-

QUINS VALORS VOLEM TRANSMETRE A L’ESCOLA AVUI?

Josep Bou i Grazia De Pieri

llers d’educació afectiva i sexual, eixos transversals de salut, edu-cació per la ciutadania, tallers de lectura, etc. L‘escola no hauria d’educar únicament segons l’es-tat actual de la societat, sinó se-gons el seu futur estat.

Hi ha d’haver un model d’home o d’humanitat que orienti l’educació cap els valors futurs, però ens trobem constantment amb contradiccions.

En l’escola intentem edu-car homes i dones que sàpiguen compartir, ajudar, a ser solida-ris, a ser respectuosos, però el mercat laboral demana homes i dones competitius. En l’escola potenciem l’autonomia de cada individu, l’actitud crítica, però el sistema consumista vol persones influenciables i que només gastin sen-se pensar. En l’escola valorem l’originalitat i la creativitat, però la socie-tat cerca de mantenir la identitat tradicional i l’efi-càcia. En l’esport escolar transmetem la importància de la participació i del respec-te al rival, però quan els nostres

alumnes competeixen amb al-tres s’enfronten a un ambient i a uns pares amb un afany des-mesurat per la victòria, arribant a l’insult i a l’agressivitat.

Cal defugir la contínua posada en escena de múlti-ples activitats que però no es fonamenten en res o que no-més serveixin per entretenir els alumnes o per “vendre el pro-ducte”. A vegades quan estàs atrapat pel dia a dia no veus més enllà del nas i la boira de les dificultats no et deixa tenir

una mirada esperançadora. El fu-tur està en treballar en la forma-ció integral dels alumnes i prepa-rar el terreny adequat perquè es desenvolupin valors com la res-ponsabilitat, l’esforç, la il·lusió, la confiança, el diàleg, l’esperit de servei, el saber compartir ... i la llista podria seguir (seria un bon exercici per als qui llegeixen aquest petit escrit!), ara bé, ens agradaria que el nostre granet de sorra, juntament amb tots els dels altres, fos per un món més humà i més just.

Josep Bou i Grazia De Pieri són mestres

el 4 de

març, de

la COPE a

l’AGULLA

6

Fa un temps Zapatero va plantejar allò de l’“Aliança de Civilitzacions” i Rajoy, amb sar-casme, i manca de respecte cap al món educatiu, li va contestar que allò era una “redacción de niño de escuela”. Rajoy no anava massa errat pel que fa a la per-cepció errònia que té la societat del món escolar (infants i joves babaus). En general el món es-colar és com una poc coneguda illa de valors enmig d’una socie-tat amb força contravalors; i d’ai-xò no se n’és gaire conscient.

Cada vegada més (i amb algunes excepcions), el món escolar, tant en centres públics com en concertats, treballa se-riosament els valors de respecte a la diferència, de solidaritat, de convivència, de col·laboració, de compartir, de treball en equip, de pau, de respecte al medi ambi-ent, d’acollida als nouvinguts, de la mediació en els conflictes, de la necessitat de l’esforç per as-solir objectius, de millora d’hà-bits saludables, d’escoltar, de millorar les habilitats socials, de participació, d’in- t e -rès per la cu l tu-

VALORS, ESCOLA I SOCIETATJaume Gubert

ra, d’educació vial, educació en el consum responsable, etc. Però, el medi que envolta l’esco-la, ¿va en aquest sentit o va en el contrari?

El món escolar, ha apostat seriosament per la utilització del català com a llengua vehicular

d’ensenyament, amb l’objectiu que als 16 anys tot l’alumnat hagi assolit bé les dues llengües oficials. ¿Fan el mateix esforç la resta de la societat, els mitjans de comunicació, el món empre-sarial, els poders jurídic, exe-cutiu i legislatiu, el comerç, i un

llarg etcètera?

Arriben nous rep-tes, com l’ús de les

TIC (tecnologies de la informació i de la comunicació), i mentre a l’interior de l’escola s’hi fa l’aposta per un ús racional, científic, cultural, de recerca

i d’eina d’aprenen-tatge, a fora es ven

tot el contrari. D’altra banda, gairebé tot el

món depèn del programari

propietat de Microsft (comprat o piratejat), mentre que el món es-colar es comença a plantejar l’ús del programari lliure (sorgit de la col·laboració). ¿Van en aquest sentit les empreses, el comerç, el consum o les administracions més enllà de l’educativa?

El món educa-tiu, en silenci, va fent la seva tasca. Malau-radament només són notícia les agressions, el bullying, els conflic-tes, la minoria de pro-fessorat cremat, etc.. ¿Quantes vegades es fan públiques les actu-acions del dia a dia en valors com els que he citat abans? ¿Quantes vegades es demana l’opinió a alumnes, fa-mílies i equips docents

sobre el que pensen de l’àmbit escolar?

Ah, me n’oblidava: certes instàncies eclesials quan parlen del món escolar només es fan ressò de si es fa Religió (catòlica, és clar) o no. Quin contrasentit, amics: mentre a la majoria de les escoles es treballen valors (cer-tament evangèlics) sembla que el que importa és si es fa Religió (que se’n fa), no si es fa cultura de les religions, o si es treballen seriosament valors, o valorar aquestes “illes” de valors.

Potser a tots plegats ens cal una mica de seny i valorar i no menysprear “la redacción del niño de escuela” que és llavor de canvi enmig de la nostra socie-tat. ¿No us sona allò del gra de mostassa...?

Jaume Gubert és professor d’institut

el 4 de marçcantem en BICICLETA

7

Hem arribat al número 50… i ho volem celebrar!

Diumenge 4 de març, a les 5,30 de la tardaals locals de l’església de Sant Josep Oriol de BarcelonaCarrer Villarroel 83, entre Diputació i Consell de Cent. Metro Urgell

Amb aquest programa:

Xerrada i debat

Els mitjans de comunicació en l’actual situació social i política:

de la COPE a L’Agulla.A càrrec de Quim Cervera

Animació

La Bicicleta – FolkPica-pica i brindis pels 50 números

Us hi esperem! I convideu-hi a qui vulgueu

8

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Ja fa uns quants anys, la veritat és que n’hem perdut el compte, que ens vam deixar “enredar” en això de ”fer de consiliaris”. En un principi teníem els nostres dubtes, nosaltres no érem “experts” en Sagrades Escriptures, com sabríem trobar el tros d’evangeli escaient a cada fet, com havíem vist fer als “consis” que ens havien acompanyat en els nostres grups? Com a laics ens sentíem poc “pro-fessionals”, pensàvem que ens mancava formació, nosaltres som gent a “peu pla” ens dè-iem, serem uns consiliaris “d’estar per casa”...

I veureu, una mica de raó sí que teníem, això de fer de consiliari no és qualsevol cosa. No n’hi ha prou amb bona voluntat i “anar fent”. Per fer de consiliari o consiliària cal formar-se perquè és imprescindible conèixer a fons la Parau-la de Déu, però amb això no n’hi ha prou perquè, a més a més, la Paraula s’ha d’encarnar en la pròpia vida.

Per fer de consiliari cal aprendre a “revelar” a Déu dins de la vida, cal saber parar l’orella a l’oreig suau de la seva paraula en cadascun dels fets que la vida ens aporta, cal descobrir el Crist ressusci-tat i vivent enmig del grup reunit en el seu nom. El temps ens ha ensenyat que tot això només s’aprèn quan et deixes portar per l’acció de l’Esperit que ens va transformant en el sí d’una Església que és Poble de Déu.

Fer de consiliari o consiliària és fer de testimo-ni, és acompanyar i fer camí junts, és compartir la vida i la pregària, és esperonar però també saber esperar, és confiar i comprometre’s... i sobretot, so-bretot, és estimar.

Sí, ens “vam deixar enredar” i hem fet de con-siliaris:

• Hem acompanyat el grup, sentint-nos un més, ajudant a sostenir un clima de pregària per mantenir i viure la fe, impulsant l’acció per cons-truir un món més just com una exigència de l’evan-geli, teixint esperança en el Regne de Déu que s’apropa, cercant una manera de viure que porti la llum de l’evangeli a les accions de cada dia.

CONSILIARIS “D’ESTAR PER CASA”Maria Bargalló i Miquel Àngel Jiménez

• Hem fet un acompanyament més perso-nal, procurant estar atents a les inquietuds de les persones que formen part del grup, no per donar consells, sinó per caminar junts, per compartir allò que els motiva o que els fa patir.

• Hem participat del moviment. La JOBAC, la JOC i l’ACO, ens han aportat molt. El grup propi de revisió de vida, les reunions de consiliaris, les jor-nades de formació, les trobades, el treball de grups,

l’estudi d’evangeli, el testimoni dels militants, els re-cessos, les cele-bracions, els exer-cicis espirituals... El moviment ha estat per nosaltres

la millor escola per unir fe i vida, la millor escola per aprendre a fer de consiliaris.

• Ens hem sentit Església, poble de Déu en marxa format per tots els batejats. I amb l’Església ens hem sentit febles, pecadors i desvalguts però també acollits i immensament estimats per Déu. Com a membres d’aquesta Església ens hem sen-tit « portadors d’un tresor en vasos de terrissa » i membres del cos de Crist.

• Ens hem compromès a aportar el nostre granet de sorra per construir el Regne de Déu, llui-tant colze a colze, amb tants d’altres, per la dignitat i els drets de totes les persones, per la pau que neix de la justícia, per la solidaritat que és fruit de saber-nos fills del mateix Pare…

I, tot fent de consiliaris, hem esdevingut con-siliaris. Som consiliaris: enviats per Déu a predicar la Bona Nova, seguidors de Jesús i membres de la seva església, militants de la seva causa i treballa-dors del Regne junt amb tots els nostres germans.

Som consiliaris a “peu pla”, consiliaris “d’estar per casa”, compartim la vida dels nostres germans, compartim les febleses, les mandres, les pors, els egoismes… però ens sabem en mans de Déu, li fem confiança i calem la xarxa.

Maria Bargalló i Miquel Àngel Jiménez són consiliaris d’ACO

9

“La vida és un temps donat a la llibertat per-què, si volem, aprenguem a estimar”. Aquestes són paraules de l’Abbé Pierre, que va demostrar el seu compromís social i cristià compartint la vida amb els més desafavorits, donant-se plenament al treball per als marginats, i retornant-los la digni-tat i l’esperança. L’Abbé Pierre va ser capaç de crear consciència crítica i alhora, com una llavor, escampar el seu projecte. Els Drapaires d’Emaús, comunitat que va fundar el 1949, tenen actualment 450 centres en una quarantena de països del món.

L’Abbé va morir el passat 22 de gener als 94 anys. Quan en tenia 19 va entrar als caputxins i va renunciar a l’herència que li corresponia per repartir-la entre els més pobres. Ja capellà, va ser fet presoner pels alemanys. Es va escapar i va participar en la re-sistència durant l’ocupació nazi. Del 1945 al 1949 va ser diputat a l’Assemblea Francesa i el 1949 va fundar la primera comunitat d’Emaús, la llar dels sense llar. És famós el seu discurs a través de Rà-dio Luxemburg, el cru hivern del 1954, fent una cri-da a la mobilització per ajudar als més pobres, que dormien al carrer.

Tan important és el que va aconseguir com el fet de saber comunicar-ho i contagiar-ho: a més de treballar de forma pràctica i efectiva, va ajudar a crear consciència social i a començar a canviar algunes polítiques. Val a dir que la seva mort ha suposat també un “homenatge nacional” a França, encapçalat pel president Jacques Chirac i la resta d’autoritats, un fet bastant lamentable si ens po-sem a analitzar a fons la qüestió, però això ens ocuparia un altre article... en tot cas, el veritable homenatge és al cor de moltes persones i en el missatge que ha deixat, de transcendència social.

No es pot obviar la seva part més controver-tida i potser, de “titular fàcil”, que en diem (amb autocrítica) els periodistes. Per exemple, l’endemà de la mort de l’Abbé Pierre un diari feia, després de la necrològica, un resum en una sola frase del seu llibre Déu meu, per què? (Viena Edicions) i es-

ABBÉ PIERRE: COMPROMÍS SOCIAL I HUMANITAT

Maria Josep Hernàndez

crivien: “Un llibre en què confessa que havia tingut relacions sexuals mentre era capellà”. Parlant en llenguatge periodístic, tenint en compte les “regles del joc” a l’Església Catòlica i el fet que es tracta d’un personatge rellevant, no negaré que “sigui no-tícia”; però el llibre és moltíssim més que aquest detall íntim i personal del seu autor. Crec que amb

aquest recull de pensaments breus i concrets, l’Abbé Pierre ens deixa un llegat de gran vàlua, escrit amb la senzillesa i proximitat que dóna la veritable saviesa i la perspectiva dels anys viscuts. Dient planerament, i no per això sense una meditada refle-xió, que va tenir relacions sexuals, i tractant obertament molts altres as-pectes que sovint es parlen però poc s’escriuen (sobre l’homosexualitat, el paper de les dones a l’Església, el fanatisme religiós...) afavoreix el debat, tan necessari, i alhora, ens convida a pensar i discernir el que és veritablement important en la fe

i en l’acció positiva i de servei als altres. Cal dir també que hi ha capítols de temes no necessària-ment controvertits i que són força remarcables, en la meva opinió, com quan parla de l’Eucaristia o del sentit de la vida i de l’amor.

Si l’Abbé Pierre ha impactat és perquè ha fet exemple d’Evangeli dedicant la seva vida plena-ment als més necessitats i rebutjats per la societat; i també perquè amb els seus escrits transmet una maduresa en la fe que ens pot acompanyar. No es tracta de lloar perquè sí; com tota persona humana devia tenir les seves mancances. Però crec que, pensem com pensem, visquem com visquem la nostra fe, o, fins i tot, ens considerem més o menys creients, val la pena conèixer i llegir l’Abbé Pierre. Jo em quedaria en la suma de compromís social i humanitat que veig en la seva persona, abraçada per una profunda fe que ens transmet en aques-tes paraules: “Malgrat totes les atrocitats, malgrat el sofriment de tants homes i dones, sí, jo crec que l’Etern és amor; que nosaltres som, malgrat tot, es-timats, i que també, malgrat tot, som lliures”.

Maria Josep Hernàndez és periodista

10

AMB ENTITAT (I EXPERIÈNCIA)AMB ENTITAT (i experiència) AMB ENTITAT (i experiència)

Apropem-nos és un projec-te començat l’any 2001 per inici-ativa de veïns i veïnes del barri i tècnics de Serveis Personals del Districte de Sant Martí per donar continuïtat a l’acció solida-ria d’entitats i veïns del Poblenou portada a terme durant la tanca-da d’immigrants en vaga de fam a la parròquia del Sagrat Cor. Amb els anys ha anat sumant persones, entitats i col·lectius en un procés sempre obert a noves incorporacions i definint els seus objectius principals:

- Conèixer la realitat con-vivencial del Poblenou entre ciu-tadans i ciutadanes de diverses procedències geogràfiques i cul-turals.

- Acostar les diverses cul-tures que conflueixen al barri, creant canals de comunicació per fomentar el respecte, la soli-daritat i les relacions mútues.

- Propiciar el diàleg i la participació, contribuint així a prevenir l’aparició de conflictes i dinàmiques d’exclusió social.

El projecte es realitza amb i per als veïns i veïnes del Poblenou, de tots els grups d’edat i de qualsevol procedència, im-plicant també els serveis que treballen en la zona.

F u n c i o n a com una xarxa flexible que re-laciona entitats, e q u i p a m e n t s , serveis, col-lectius i perso-nes, fent circular la informació so-

APROPEM-NOS: PER LA CONVIVÈNCIA Ernestina Ródenas

bre recursos i activitats al barri, impulsant iniciatives i canalitzant accions que permetin avançar cap a l’assoliment dels objectius esmentats.

La nostra forma de treballar és en comissions, que porten a terme les activitats que es deci-deixen en un plenari en què hi participem tots i fa el seguiment del que fem, del que cal fer, de les incidències al barri en les quals cal que Apropem-nos pugui fer el seu paper de propiciar el diàleg i el respecte entre els veïns sigui quina sigui la seva procedència.

El valor afegit del nostre tre-ball en xarxa és que estem en pla d’igualtat els tècnics dels serveis i les entitats del barri, els veïns i veïnes que participen a nivell personal i les persones respon-sables de serveis con la bibliote-ca, la ludoteca o les parròquies.

Aquestes són algunes de les activitats i àmbits d’actuació d’Apropem-nos:

- Espais de debat, reflexió i coneixement mutu, com els ta-llers de llengua (castellà, cata-là, àrab, urdu...) i cultura (cuina, música...), el “Te i Cafè” (tertúlia al voltant d’un tema), festa anual

d’Apropem-nos al maig, etc.

- Lleure infantil i juvenil as-sociat a l’educació en valors.

- Contactes i intercanvis amb organitzacions, moviments socials, etc., d’altres llocs que es dediquen a temes afins.

- Estudi de la situació de la immigració al barri mitjançant entrevistes, grups d’opinió, etc.

- Difusió del projecte i d’ac-tivitats que hi tenen relació a tra-vés de cartells, fulls informatius, revistes, vídeos i altres mitjans.

A finals del 2006, el projecte Apropem-nos entra a formar part d’un Pla de Desenvolupament Comunitari, promogut per la Re-gidoria de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona, amb la finalitat de dinamitzar el treball comunitari als barris, aportant recursos econòmics. Apropem-nos ja funcionava, però calia una ajuda econòmica per reforçar tot el que ja anem fent, sobretot les classes de castellà i català amb més de 200 persones aquest curs.

Una altra activitat que per fi hem pogut posar en marxa és el Punt d’Acollida i Assessorament que doni resposta a les primeres necessitats que anem detectant en el dia a dia amb els nous ve-ïns i veïnes del Poblenou.

Més informació sobre Apropem-nos al Centre Cívic Can Felipa, c/Pallars 277, tel. 93 266 44 41 (Laura i Laia) Correu electrònic: apropemnos@mail.bcn.es

11

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

UN MOBLE EN VIES D’EXTINCIÓ

Salva Clarós

Un conferenciant que venia de passar una temporada llarga al Regne Unit comentava que allà cada vegada hi ha més cases sense taula de menja-dor. La cosa sembla indicar que no només els hàbits alimentaris estan canviant sinó que de retruc també els espais de relació familiar. No és res de nou. Re-ceptors de TV i terminals multimèdia estan al centre de la llar acaparant l’espai i el temps de la família, els membres de la qual acaben menjant a la cuina o bé al sofà. Si les condicions del dia a dia ho permeten, l’espai de trobada familiar entorn d’un àpat es re-funda, des del sofà estant, davant l’eventualitat d’un partit de futbol, d’una pel·lícula o d’un programa de moda. La família riu, comenta i s’emociona però es comunica menys perquè l’objectiu no és ella mateixa sinó la satisfacció individualista.

L’aplec familiar entorn d’un àpat ve de lluny. Del neolític, probablement al voltant del foc. Fou de gran transcendència per a la comunicació familiar i l’orga-nització econòmica i social. I així es perpetuà al llarg del temps arribant a instituir una pauta de caràcter tradicional, esdevenint un dels pilars per la trans-missió de valors i hàbits. Algunes cultures europees n’arribaren a fer un símbol de refinament. Ho tes-timonien alguns mobles d’estil afrancesat o isabelí que ara trobem a cal brocanter.

Igual com en la qüestió climàtica, sembla que en l’esfera familiar ocorren canvis també d’escala arqueològica, amb impactes ara ja evidents encara que d’efectes futurs desconeguts. És la hipermo-dernitat, diria Lypovetski. Com a conseqüència de l’aritmètica exponencial aplicada al que és modern s’aguditzen els signes dels temps: l’emancipació individualista, la fruïció impacient, l’alliberament de l’individu del factor ideològic, la fugida des d’un pas-sat tediós cap a un futur incert... L’extinció del quatri-pode té a veure amb la hipermodernitat que irromp amb dispersió d’activitats i horaris en el si de la famí-lia, i amb l’aparició de nous canals de relació mass media que desplacen una pràctica que per alguns només és ara un ritus de nostàlgica tradició. Hi ha qui només para taula el dia de Nadal! La gravetat no radica en l’extinció del moble sinó en la desaparició del mecanisme de relació i de cohesió en el sí de les famílies.

CALÇOTS ABRIGATSTere Jorge

Diuen que el “calçot” va ser descobert, a finals del segle XIX, per un solitari pagès de Valls que se li va acudir coure a les brases uns brots tendres d’una ceba vella i que va ser ell mateix l’inventor de la salsa que ha ar-ribat a nosaltres amb algunes variants. Ja sa-beu que la salsa dels calçots és “un petit se-cret” i que tothom pensa que la seva variant és l’autèntica. Poc es podia imaginar aquell pagès que la seva menja solitària esdevingués amb el temps un dels plats més populars i divertits per menjar en grans colles. Perquè el millor dels calçots no és el calçot en si mateix sinó allò que l’acompanya, la salsa i les ganes de riure i passar-ho bé. Com diu molt encertadament el Bigas Luna, “el calçot, el porró i els castellers: tres coses nostres que sempre m’han fascinat, surten de la terra i em fan mirar al cel”. Avui us proposo una recepta de calçots “urbanites”, és a dir per aquells que volen fruir dels calçots dins la ciutat.

Ingredients per a 4 persones: uns 10 calçots per persona (depenent de la capacitat “engolidora”); farina; ou batut; farina de galeta.

Per fer la salsa de calçots: una cabeça d’alls escalivats; 100 gr. d’ametlla torrada; 30 gr. d’avellana torrada; 4 o 5 tomàquets madurs escalivats; 80 cls. d’oli d’oliva; una llesca de pa sec torrat i sucat en vinagre; una nyora o dues cullerades de pebre vermell (pimentón).

Preparació: Netegem els calçots sota l’aixeta per tal de treure’ls la sorra i tallem la llargada de les fulles verdes. Un cop nets els bullim lleugerament (que quedin sencers i no es desfacin). Els posem a escórrer i els arre-bossem, passant-los primer per farina, després per ou batut i finalment per farina de galeta. Els fregim en abundant oli calent.

Per a la salsa només cal que agafem tots els ingredients que hem relacionat i els pas-sem per la batedora.

És una recepta molt senzilla i una manera diferent de menjar calçots. Si voleu podeu tallar els calçots per la meitat (al llarg) abans d’arre-bossar-los (sobretot si són molt gruixuts).

12

Avui parlem amb...Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...Avui parlem amb...

Enric Vilà Lanao va néixer a Barcelona el 9 d’agost de 1965, i des de fa anys viu a Sitges. És màster en Ciències

Empresarials per Esade, i treballa a Promocions,

una xarxa d’entitats dedicada a la inserció

laboral de col·lectius amb dificultats i altres vessants

socials; de fet, sempre ha treballat en entitats

d’aquest estil: abans va ser la Fundació Un Sol

Món, i abans Amics de la Gent Gran i la Fundació

Congost Autisme. També ha començat aquest

any a estudiar Teologia, a l’Institut Superior de Ciències Religioses de

Barcelona. I és el portaveu de l’ACGIL, l’Associació

Cristiana de Gais i Lesbianes.

ENRIC VILÀ, CRISTIÀ I HOMOSEXUAL Josep Lligadas

- Explica’m què és i què fa l’AC-GIL.

- Tenim un doble objectiu: nor-malitzar el fet homosexual dins l’Església i fer present el ser cris-tià dins la comunitat gai-lèsbica. Això comporta acollir i acom-panyar les persones que vénen a l’associació per compartir aquesta vivència, sensibilitzar la societat sobre el fet cristià gai… Fem xerrades, conferències, ta-llers de teologia, també pregàri-es, eucaristies, recessos. Hi ha un consiliari, que és un capellà de la diòcesi de Barcelona, però que és millor no posar el seu

nom (és que sembla que siguem de la secreta: no és fàcil tenir un presència pública com a ho-mosexual…). A l’associació hi ha principalment gent de tradició catòlica, però també s’hi han in-corporat ara alguns protestants. I hi ha tant noies com nois, cosa que és una novetat: abans no-més érem nois, però ara cada cop surten més cristianes lesbi-anes. Pertanyem a la Coordina-dora Gai Lesbiana, tenim la seu a Barcelona, i en forma part gent de tot Catalunya.

- Quants sou?

- Socis una cinquantena, simpa-titzants un centenar, i assistents regulars uns vint-i-cinc, i a vega-des arribem a trenta. Dels vint-i-

cinc més fixos deu són dones i quinze homes. Ens trobem cada dilluns al vespre. I en aquest moment, tot i ser de la Coordi-nadora, fem les reunions al Ca-sal Lambda, que és una de les altres associacions d’homosexu-als que hi ha a Barcelona.

- Els homosexuals no cristians, com us miren?

- Dins el món gai-lèsbic tant hi ha creients com no creients. Però la presència de creients causa perplexitat, i la primera pregunta és si ser cristià i ser gai és com-patible. I la resposta és que sí,

evidentment, natural-ment. Però si rasques una mica, la pregunta que hi ha en el fons és: com podeu con-tinuar pertanyent a l’Església catòlica, di-ent la jerarquia el que diu sobre l’homosexu-

alitat i els homosexuals? I aquí ve quan s’ha d’argumentar que l’Església no és només la jerar-quia, sinó que és molt més. Que el Poble de Déu són les bases de cristians. I que el que és impor-tant és seguir Jesús i l’Evangeli. I per ser més clars, en definitiva, quan hi ha estridències respecte a certes preses de posició dels bisbes, cal recordar que, tal com va dir el concili Vaticà II al nú-mero 16 de la Constitució sobre l’Església en el món d’avui, la consciència és, en últim terme, el criteri decisori per a qualse-vol acció. Jesús no va dir cap paraula sobre l’homosexualitat. Una altra cosa és la sodomia, i nosaltres estem en contra de la sodomia.

La presència de creients en el món gai-lèsbic causa perplexitat, i la primera pregunta és si ser cristià i ser gai és compatible.

13

- Què vols dir, amb això de la sodomia?

- La sodomia, a l’Antic Testa-ment, està lligada a la prostitu-ció sagrada en els temples, o a la humiliació dels enemics en

cas de guerra, o al no acolliment de l’estranger, que és el que s’explica que va passar a Sodo-ma. No és de cap manera una relació entre iguals. I nosaltres defensem l’homosexualitat, que és relació d’amor entre iguals, i no la sodomia.

- I amb els altres cristians, com us hi trobeu?

- No es poden fer generalitzaci-ons. Et trobes amb dos tipus de perfils. Per una banda, la gent que no fa cap problema de l’ho-mosexualitat, que té clar que l’important és l’amor, i que té el discurs sobre la sexualitat posat al dia. Homosexualitat, alesho-res, és equiparat a naturalitat. Hi ajuda el fet que hi ha homo-sexuals a totes les capes de la societat i a tots els llocs, i que qui més qui menys té a prop al-gun familiar que ho és. En això, l’homosexualitat és molt demo-cràtica…

Però hi ha també un altre perfil, que no ho entén, i dins aquests que no ho entenen hi ha els que no ho volen entendre ni acceptar de totes totes. Moltes vegades hi ha aquí un desconeixement de persones, o de la realitat, o sen-zillament un seguiment estricte del pensament oficial, sense cap esperit crític. I això va lligat al fet que tinguem una jerarquia majoritàriament conservadora, que desconeix completament la realitat.

- Parlem de la jerarquia.

- Com a homosexuals tenim enveja d’ETA. Tot terrorista, en

algun moment, pot esperar tenir la possibilitat de trobar-se amb el govern i dialogar i pactar algu-na cosa. En canvi els homose-xuals, amb la jerarquia catòlica, no. Sembla que no sigui possi-

ble que les associacions de gais i lesbianes puguem trobar-nos amb algun bisbe i parlar: en aquest moment, no hi ha diàleg. Ara ja no ho demanem, perquè hi ha hagut tantes negatives… I

quan hi ha hagut alguna entre-vista, ha hagut de ser secreta. Pensem que això ha de canviar, i és desitjable que canviï, per-què no es pot ignorar aquesta realitat.

I no és només la jerarquia, sinó que també hi ha grups eclesials com per exemple l’Opus Dei, que no hi ha manera de parlar amb ells del tema. Però no només els grups conservadors: ens resul-ta sorprenent, per exemple, el fet que Cristianisme i Justícia no hagi tractat el tema ni vulgui tractar-lo. Nosal-tres creiem que a una entitat com Cristianis-me i Justícia li tocaria…

- Per què creus que la jerarquia té aquesta posició?

- Hi ha por. L’essència de tot és que tots els temes de sexualitat i ètica sexual estan lligats a la por. I hi ha una sèrie de debats ecle-sials pendents que en aquest moment no es poden fer perquè

vivim en un hivern eclesial, i es-tan congelats en espera d’una primavera que tard o d’hora ar-ribarà. El contrari de ser creient no és no ser creient, és tenir por. I la por paralitza.

- Com heu viscut tota la qüestió de la legalització del matrimoni homosexual?

- Et deixa molt parat que divuit bisbes es manifestin en contra del matrimoni homosexual, com si aquesta fos la seva gran pri-oritat. I això, a la comunitat gai-lèsbica la subleva. No parlo ara dels homosexuals cristians. A tota la comunitat gai-lèsbica la

subleva aquesta animadversió dels bisbes a l’equiparació de drets dels homosexuals amb els heterosexuals.

El més paradoxal des del punt de vista creient és que es bene-eixin animals per Sant Antoni, i es beneeixin vaixells i supermer-cats, i en canvi l’amor entre dues persones creients que s’estimen no pot ser beneït. En aquest moment estem en contacte amb capellans catòlics gais dels Paï-sos Baixos que estan celebrant cerimònies de benedicció per a

parelles gais o lesbianes, i aquí ja ho estem fent també. No es-tem parlant de matrimoni cristià, només de benedicció. Perquè la gent cristiana que es casa civilment, és natural que tam-bé vulgui celebrar-ho cristiana-ment amb la comunitat. I caldrà

Nosaltres defensem l’homosexualitat, que és relació d’amor entre iguals, i no la sodomia.

Sembla que no sigui possible que les associacions de gais i lesbianes puguem trobar-nos amb algun bisbe i parlar: en aquest moment no hi ha diàleg. I quan hi ha hagut alguna entrevista ha hagut de ser secreta.

Et deixa molt parat que divuit bisbes es manifestin en contra del

matrimoni homosexual com si aquesta fos la seva gran prioritat.

14

que l’Església tard o d’hora s’ho plantegi, perquè és una deman-da que anirà creixent.

- Parlem de la teva fe cristiana. Quin ha estat el teu procés?

- La fe m’ha vingut per diversos

factors: per la família, per l’edu-cació rebuda, i sobretot per di-versos moments de conversió. Un no neix cristià de per vida, sinó que els valors cristians que t’han transmès els has d’anar assumint com a propis. Entre els 15 i 18 anys jo vaig veure molt clar que el que em sostenia en aquesta vida era el seguir Jesús, que això era el que em donava sentit. Després, diverses circum-stàncies adverses van anar fent que m’hi agafés més fort. I ara, el que em nodreix sobretot són els testimonis que la vida em va oferint. L’Esperit es fa present a través de les persones.

- Amb quina gent has anat vivint aquest camí cristià?

- Jo sóc un producte totalment tí-pic dels jesuïtes: el col.legi Sant Ignasi, la comunitat Berchmans, Esade, Intermón… la meva tra-jectòria està molt vinculada als jesuïtes, i a més sóc nebot de jesuïta. Tot i que he de dir que la descoberta de franciscans, benedictins i dominics ha estat un enriquiment molt fructífer, perquè crec que el tema de l’ho-mosexualitat el tenen més ben après que els jesuïtes.

- I actualment?

- Actualment, la meva comunitat és l’ACGIL, tot i que tinc també altres camps de relació com a cristià. Per exemple, he comen-çat a estudiar Teologia.

- El fet de ser cristià i homosexu-al, com l’has viscut?

- Jo vaig descobrir la meva homo-sexualitat des de molt jove, als 12 o 13 anys, i això va anar molt pa-ral.lel a la primera

descoberta del meu ser cristià. I totes dues descobertes van ser per contrast: sóc homose-xual per contrast amb el que és ser heterosexual, sóc cristià per contrast amb el que és no ser-ho. Al principi, les dues vivènci-es van topar per desconeixement, per no saber com enquadrar-ho. I això es va resoldre amb asses-sorament tant psicològic com espiritual. I així ho he viscut des de sempre, i no hi ha hagut cap més conflicte.

- Per què estudies Teologia?

- Metafòricament et diria que si un té set necessita beure aigua. I si un té set d’aprofundiment en la fe, ho pot fer de moltes ma-neres. Jo, a més de la vivència, que és el principal, necessitava el coneixement de la raó. Per això m’hi vaig posar. I he de dir a més que la vivència de l’homo-sexualitat suposa també un nou repte en aquest aprofundiment, de cara a donar una millor res-posta al que això significa.

- Sortint per un moment del tema

cristià, m’agradaria preguntar-te com veus la situació de l’homo-sexualitat a nivell social.

- Sobre el paper, ja hi ha l’equi-paració de drets i deures, ja hi ha un alt grau de reconeixement legislatiu. Però a la pràctica, encara hi ha discriminacions, i encara no s’ha aconseguit la igualtat real. I això, a dos nivells. El primer, perquè hi ha agents de la vida social que no estan per la feina, des del jutge que no vol casar homosexuals per objecció de consciència, fins als skins que apallisen una parella de nois perquè van agafats per la mà. I el segon, perquè els ma-teixos homosexuals no s’atrevei-

xen a exercir els seus drets: hi ha encara molta gent a l’armari, per pors del tipus que sigui. En aquest moment hi ha gais que s’estan casant civilment d’ama-gat de les seves famílies: s’es-tan fent bodes públiques clan-destines!

- Com veus el futur?

- L’última conferència que vam fer es titulava: “Hi ha un futur rosa per a l’Església?”. La nostra contribució com a gais i lesbia-nes dins l’Església hauria de ser com un color més dins una Es-glésia entesa com una diversitat de colors. Per la mateixa riquesa de l’Església.Va costar segles l’abolició de l’esclavatge, va cos-tar anys acceptar l’anestèsia… L’acceptació de l’homosexualitat no serà cosa de dies, però tard o d’hora s’haurà de reconèixer. Nosaltres estem pel diàleg, per foragitar la por, i donem una mà estesa perquè això sigui possi-ble, pel bé de tots i totes.

Els homosexuals cristians que es casen civilment, és natural que també vulguin celebrar-ho cristianament amb la comunitat.

Un no neix cristià de per vida, sinó que els valors cristians que

t’han transmès els has d’anar assumint com a propis.

Al principi, la vivència cristiana i l’homosexual van topar per desconeixement, per no saber com enquadrar-ho. I això es va resoldre amb assessorament tant psicològic com espiritual.

15

Puntades PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES

EN VALENTÍ, EL MESTRE. Ahir, 2 de fe-brer ,va morir en Valentí Sarràs, professor de l’institut Puig i Cadafalch de Mataró. Aquest home de cinquanta i pocs anys va morir d’un càncer que se li va decla-

rar fa poc més d’un any. Avui al funeral el tanatori s’ha quedat petit, era ple a vessar, la seva família, els professors, els alumnes, amics, companys... la seva dona i les seves filles han acollit tothom com ell ho hauria fet, com de la família...

Vaig tenir l’oportunitat de treballar amb ell durant aquests últims anys, i el que més em va impressionar va ser la seva aposta sincera per aquells que els altres donaven per perduts. Ell era “un mestre” i no es podia descartar a ningú, s’havia de donar una oportunitat a tothom. Aquesta ma-nera de fer, discreta però eficient, formava part del seu tarannà diari. Demà ell no sortirà als diaris per ser un gran personatge, però us asseguro que és en el nostre cor i que gràcies a ell, molts joves són avui, i seran demà, unes persones millors.

Valentí, espero que el teu coratge silenciós, la teva tenacitat diària, el teu somriure i la teva mirada ens acompanyin a tots nosaltres quan necessitem del teu valor per continuar amb “les causes perdu-des”, fins a que deixin de ser-ho. Gràcies per haver compartit la teva vida i el teu treball amb nosaltres. Elena Carrasco

D ERROTAR ETA, SEGONS EL PP. Us heu fixat que quan els polítics del Partit Popular parlen d’acabar amb el terrorisme d’ETA parlen sempre de “derrotar” ETA? És com si hi hagués

una ordre interna del partit: s’ha de dir “derrotar a ETA”! I parlen així des de Rajoy i Zaplana, fins els dirigents autonòmics i locals. El fet que utilitzin aquest terme no és casual. En primer lloc, es trac-ta d’un terme amb sentit militar que vol dir vèncer i exclou tota possibilitat de cap mena de diàleg i negociació. M’he pres la molèstia de veure les con-

notacions d’aquest verb al Diccionario de la Real Academia Española (no crec que les directrius del PP es facin en altra llengua) i mireu: “ Derrotar: 1. Disipar, romper, destrozar (...). 2. Destruir, arruinar a alguien en la salud o en los bienes. 3. Vencer o ganar en enfrentamientos cotidianos. 4. Mil. Vencer y hacer huir con desorden al ejército contrario”. Jo em pregunto: què és més important, el fet de “der-rotar” o el fet d’aconseguir la pau i la fi dels atemp-tats? Això sí, reconeixent amb humilitat la comple-xitat de la qüestió. Maria Josep Hernàndez

P ROS I CONTRES DE LA MARATÓ DE TV3. D’entrada haig de confessar que no m’havien interessat mai gai-re aquesta mena d’esdeveniments. Aquest any, però, persones que estimo,

conscients socialment, hi col·laboraven. Això m’ha fet que hi pensés més. Segurament el més positiu deu ser fer conèixer el que viuen les persones (i les del seu entorn) que pateixen determinades ma-lalties, situacions que sovint desconeixem. Això és humanitzador, ajuda a posar-se en la pell de l’altre, crea solidaritat humana. Pel que fa a la qüestió dels diners, potser em semblaria bé, si paral·lelament a aquells sentiments que els mitjans saben tocar tan bé, també arribessin a tocar la raó i l’esperit crític: un acte com aquest hauria d’ajudar a valorar el sentit solidari dels impostos i s’hauria de dir que és bo pagar-ne i que és bo controlar a què es des-tinen (i contradir aquesta publicitat que només sug-gereix com pagar-ne menys); s’hauria de dir que en la despesa de l’Estat, per un euro destinat a re-cerca sanitària se’n destinen cinc a recerca militar; s’hauria de poder preguntar a les personalitats de la nostra societat que hi surten, què faran de cara als pròxims pressupostos per capgirar aquesta si-tuació... Aquestes coses i algunes més em venien al cap després de la Marató d’aquest any. Josep Pascual

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Pere Casaldàliga, una veu compromesa. Palau Robert de Barcelona (Diagonal/Passeig de Gràcia). Fins a l’11 de març

Si heu llegit Pere Casaldà-

liga, la seva vida, obra i poesia, o heu llegit sobre la Teologia de l’Alliberament, probablement no descobrireu res de nou. Però tot i així, us recomano que visiteu l’exposició “Pere Casaldàliga,

una veu compromesa”, organit-zada per l’Associació Araguaia. L’exposició ens explica la trajec-tòria i les causes per les quals ha lluitat Casaldàliga, una de les veus més representatives de

16

EL R

ETAL

L

Un altre món. Arcadi Olive-res. Col. El fil d’Ariadna. Núm 20. Angle Editorial.

Un veritable manual de pre-sa de consciència i coherència, una eina planera i entenedora per conèixer la realitat del món on vivim i actuar amb responsa-bilitat en les nostres accions més quotidianes, aquelles que ens

poden semblar intranscendents però que ens converteixen en còmplices o rebels davant les in-justícies. Això és “Un altre món”, un llibre imprescindible per com-prendre la societat en què estem immersos i, alhora, una crida a l’acció.

Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau i doctor en Cièn-cies Econòmiques, no fa teories abstractes, ni filosofies comple-xes, ni propostes estèrils. Les se-ves preguntes ens sacsegen de realisme: “Podem protestar con-tra la guerra de l’Iraq (una guerra del petroli) i al mateix temps con-sumir tones i tones de bosses de plàstic?” És capaç d’analitzar planerament i en poques planes realitats i alternatives possibles: el poder de la informació, la in-cidència de l’economia en els governs, les lleis del mercat, els arguments del capitalisme, el món globalitzat, les caixes i els bancs, el control social que vivim els ciutadans.... Posa els punts sobre les “is” i posa noms propis a la injustícia. És un llibre que diu molt, d’una persona que toca de peus a terra i que transmet, alhora, esperança, des d’un co-neixement profund de la realitat.

Arcadi Oliveres és un home que dóna gust d’escoltar, d’entre-vistar, de conversar. Un company i mestre de periodisme, Joan Barril, l’ha definit com “el profeta desarmat”. Jo m’hi afegeixo. Hi ha profetes al segle XXI. Ara cal que les seves veus no només se sentin, sinó que s’escoltin. Maria Josep Hernàndez

l’Església dels pobres al Brasil i al món. És una mostra petita, pro-pera i senzilla (per exemple, els panells són fets de cartró), amb uns continguts audiovisuals de molta qualitat i que s’estructura en quatre eixos temàtics: la ter-ra, els indígenes, la Teologia de l’Alliberament i l’Amèrica Llatina. També podreu veure els símbols que va adoptar el bisbe el dia de la seva consagració: lluny de tot empolainament, en lloc de l’habi-tual luxe de la mitra i el bàcul dels bisbes, el van consagrar amb un barret de palla, un rem indígena i un anell de tucum.

Al migdia no tanquen i hi tro-bareu poca gent. Pot ser un bon moment per impregnar-se i con-tagiar-se d’aquella pau subleva-da que té Casaldàliga, pau en re-volta, veritable pau. Maria Josep Hernàndez

La poma del paradís. I si Eva no se l’hagués menjat? Maria Àngels Filella i Castells. Pagès editors. Lleida, 2006.

Una atenta, documentada, crítica i lúcida mirada que posa en qüestió el tractament i l’esbi-aixament que l’Església (els sa-vis eclesiàstics, més aviat) han fet de la dona. Ho ha fet aprofun-dint en la narració del Gènesi, en la qual s’ha basat bona part de la “demonització” de la dona. I pouant també en la misogínica visió de Sant Agustí, que tant de pes ha tingut en la tradició cristi-ana i en els seus valors. Parteix de l’escrit (molt recomanable també, per cert) Vita brevis de Jostein Gaardner en què Floria, l’amant ben real d’Agustí que fi-nalment va ser refusada junt amb el seu fill, diguem que “contesta” les Confessions des de l’òptica femenina i feminista. També la complicada relació entre Abelard i Heloïsa és objecte de reflexió, així com el testimoni de Jeroni, bisbe d’Avellaneda (Argentina) i de Clèlia, la que va acabar sent la seva parella. El llibre, prologat per Ramon. M. Nogués, és doncs un punt de referència per rebatre aquesta mena d’entossudament eclesiàstic en relació al paper i a la dignitat de la dona i al celibat dels capellans. Mercè Solé

L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona. Aristòtil, filòsof