L’ A G

U L L

A

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada

Abril 2013 - Any XVIII - Número 84

Tanmateix, alguna cosa es mou…L’esclat de la crisi va comportar un cert qüestionament sobre la nostra manera de viure: ens preguntàvem si no havíem estirat més el braç que la màniga, tant personalment com col·lectivament. Semblava que la crisi podia ser una bona oportunitat per posar les coses a lloc: restablir prioritats, viure l’austeritat, distribuir millor la riquesa. Però no.A mesura que han anat passant els mesos, hem anat constatant molt dolorosament que al darrere la crisi hi ha hagut conductes irresponsables, frau, abusos, corrupció, que no sembla que trobin resposta judicial adequada; que la majoria de partits polítics no semblen reconèi·xer ni la seva responsabilitat ni la necessitat de revisar no només càrrecs, sinó també finan·çament i formes de funcionament; que els recursos públics s’han destinat a rescatar bancs i no persones i que aquest desviament de diners, que ens endeuta pel futur, està portant com a conseqüència el desmantellament de l’Estat de Benestar i, amb ell, la desatenció de la població més vulnerable i el creixement de la desigualtat social; que enmig del temporal el govern del PP aprofita per atacar la cultura i la llibertat de Catalunya. Els projectes polí·tics i econòmics continuen amb el mateix nord que ens va portar a la crisi (l’Eurovegas que s’intal·la a Madrid o el projecte de Barcelona World o la reforma del Port Vell en són una mostra), Europa desapareix rere el mercat i la política tendeix a centralitzar-se cada dia una mica més en lloc d’aproximar-se a la gent. A la desesperança general, la figura d’un papa plegant sense haver pogut incidir com hagués volgut en els mals de l’Església no aportava precisament optimisme.Però malgrat tot, malgrat l’apatia i el desconcert que acompanyen moltes d’aquestes situaci·ons, l’esperança reneix: reneix en l’Església amb la renúncia valenta, lúcida i humana de Benet XVI, l’elecció del bisbe de Roma Francesc; reneix amb la PAH i la seva acció contra els desno·naments; reneix amb la recent iniciativa del manifest per a la convocatòria d’un procés cons·tituent a Catalunya; reneix amb les diverses iniciatives de solidaritat; reneix amb la creativitat que es manifesta en l’art; reneix amb el suport mutu familiar de vegades a través d’avis i àvies amb pensions minses, i reneix amb la bona actuació de molts ciutadans crítics i compromesos en el món associatiu veïnal, sindical, polític, encara que la seva acció passi desapercebuda o sigui poc valorada. Caldrà molt d’esforç per al consens i molta imaginació per a la utopia. El món nou no es fa a base de seguretats, sinó de confiança mútua. Però l’Esperit es manifesta en la confiança en les persones, la creativitat, la capacitat de treballar per al bé comú i de compar·tir allò que s’és i allò que es té. Som·hi, doncs.

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XVIII. Número 84

abril 2013Periodicitat:

5 números l’any.Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:M. Antònia BogònezJoaquim M. Cervera

Salva Clarós Quitèria Guirao

Albert FarriolMaria-Josep Hernàndez

Tere JorgeJosep Lligadas

Marta MoyaJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació:

Maria-Josep HernàndezCompaginació:

Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

lA PALMERA I LA FONT

03 El papa Francesc, sorpresa i incògnita. J.Gomis

04 Ens retornarà la dignitat aquest Papa? S. Amell

VEURE, MIRAR05 Quan es retalla en tot menys en defensa. X. Moya

06 Apropem-nos: Immigració i suport veïnal en xarxa al Poble-nou. M. Milà

07 Encara ens cal el Dia de la Dona. M.A.Bogónez

09 Enterramorts i Jutgessa de Pau. T. Ahicart

10 Iraq: 10 anys després. J. Botey i P. Massana

RECEPTES PER ANAR CANVIANT11 Ous benedictine (o Francesco). T. Jorge

11 Escrache. S. Clarós

Amb entitat i experiència

12 La Fundació MARPI de l’Alt Maresmea peu

13 Ermita de la Trinitat, estampa grega al Garraf. J. Roig

14 Puntades

15 PER AIREJAR EL CERVELL

La fe de cada dia

16 El papa. J. Lligadas

3

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Quan escric aquest comentari, el 6 d’abril, encara domina la sorpresa. Però intueixo que comença a sorgir, preocupant, la incògnita. Parlem primer de la sorpresa, perquè passi el que passi, la sorpresa ha valgut la pena. Que en aquesta Església nostra, sovint tan avorrida, previsible, surti al balcó vaticà un senyor que ningú s’esperava, somrient, senzill, gairebé tímid, però que ha tingut la gosadia de triar el nom de Francesc, que no esmenta que sigui el papa sinó que repeteix que és el bisbe de Roma i aconsegueix que la gent calli perquè demana que preguin per ell..., és una sorpresa ben agradable. Després la sorpresa sembla confirmar-se i ens van descobrint que aquest bisbe argentí i jesuïta preferia allà agafar el transport pú·blic i no el cotxe oficial, que sovint feia ell el dinar, que de ben jove va començar a treballar. Amb tot, més important que tot això, són les paraules que se li escapen com a expansió personal quan deixa de llegir els papers preparats. Sobretot aquestes que ressonen a íntima convicció i ferma opció: ”Ah! Com voldria una Església pobre i per als pobres”. O quan, a les seves habitualment senzilles i breus homilies, repeteix coses com “no tingueu por de la bondat, àdhuc de la tendresa”, “la misericòrdia, és el missatge més important”, “no us deixeu robar l’esperança”. Confesso que feia temps que no sentia homilies tan planerament evangèliques. I aquesta és la sorpresa.

Deien els periodistes –una vegada més massa des·pistats, perduts sense voler·ho reconèixer– que a l’homilia de la missa d’inici del que en diuen minis·teri petrí el presentaria el seu programa de govern. Sí, ho feu: el seu programa de govern és comentar les lectures de la missa. Perquè “el centre és Crist, no el successor de Pere”. Tot això no significa que Jorge Mario Bergoglio no tingui un projecte clar. Algú l’ha comparat amb el papa Roncalli “que tam·bé semblava un bon home però sense projecte...” i del seu projecte encara en viu el millor de l’Església. Penso que la comparació és exagerada (Bergoglio és un jesuïta i amb anys de govern!). I sense fer-ne ex·cessiu rebombori, no ha deixat de dir el que pensa que cal fer. Les filtracions del que va dir a les con·gregacions dels cardenals abans de l’elecció són re·

El papa Francesc: sorpresa i incògnitaJoaquim Gomis

veladores. “Cal que l’església surti de si mateixa i miri cap a les perifèries, no només geogràfiques sinó també existencials. Quan l’església no surt de si mateixa per evangelitzar, es tor·na autoreferencial (com una mena de narcisisme teològic) i llavors emma·lalteix”. ”L’Església autoreferencial pretén tenir Jesús dins d’ella matei·xa i no el deixa sortir. És l’Església mundana que viu en si mateixa, de si mateixa i per a si mateixa”. Per això a mi m’agrada que després dels qui, cadascú a la seva manera, es poden considerar “grans” papes, Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI, vingui ara un

de més senzill, que parla de “la veritat, la bondat, la bellesa” sense fer·ne teories sinó afablement, plane·rament. I així pot acabar la salutació dominical de l’àngelus tot desitjant un bon pranzo (un bon dinar).

És clar que no a tothom li agrada Jorge Mario Ber·goglio. Hi ha gent que, per exemple, no capten el que significa que entre tots els sants, triés Francesc d’Assís. Hi ha savis eclesiàstics que s’escandalitzen perquè rentés els peus a dues noies quan la normati·va litúrgica mana que siguin “homes dignes”. O que troben excessiu que es passegi per la plaça de Sant Pere tot petonejant criatures. Ja ho sé, aquestes críti·ques o reticències en realitat amaguen que Francesc els fa por o, si més no, n’esperen poc (són els qui ja demanen que abans d’acabar l’any sigui canonitzat Joan Pau II).

Però prescindint d’aquests a qui el nou papa, –ar·gentí i jesuïta!–, no els plau, i tot respectant que tot·hom és lliure de valorar més o menys el cardenal elegit, la qüestió ara més important és una altra. És la que en començar aquest comentari en deia la in·cògnita. La sorpresa, per a molts, ha estat positiva. Però no assegura el futur. De fet, Francesc, bisbe de Roma i papa, és una incògnita. També per a aquells a qui ens ha agradat el seu inicial comportament, les seves primeres paraules. La situació de l’Església actual, i no només de la Cúria romana com sovint s’ha dit aquests dies, és suficientment greu, preocu·pant, com per necessitar una força renovadora que és una incògnita que aquest bon cristià anomenat Francesc vulgui i pugui assumir.

Joaquim Gomis és escriptor

4

Que el Papa Francesc té un taran·nà diferent i es fa simpàtic, salta a la vista. Contrasta fortament amb el comportament habitual dels papes, hieràtics, incommo·vibles, seriosos, de posat majes·tuós. Aquest fins i tot fa petons! Em sembla una bona cosa i ens alegrem d’aquest seu posat, nou en un Papa.

No sé si quan es publiquin aquestes ratlles sabrem una mica més de la vida d’aquest home que solament coneixen a l’Ar·gentina, i allà les opinions són ambivalents. Pel que ens ha ar·ribat, abans de ser bisbe era un home molt estricte i fins i tot an·tipàtic, després es va suavitzar i ara sembla molt proper i senzill. De moments tot són suposici·ons. La maquinària aduladora s’ha desfermat com ho hauria fet en qualsevol altre cas, amb un Papa qualsevol, fins i tot si un ninot disfressat de papa hagués aparegut en aquell balcó i això fa molta angúnia. La papolatria és nefasta. Sempre ha d’actuar l’esperit crític, que no és l’esperit negatiu. La ponderació és bona i no s’han d’inventar personali·tats desmesurades, excel·lents o sobrenaturals.

Les opinions de Francesc sobre els temes tabú en l’Església, pel que sabem, estan d’acord amb els estàndards oficials i sembla que les manté. Res de celibat opcional, res d’avortaments en qualsevol cas, res d’homosexu·als i menys casats entre si, res de divorciats tornats a casar, res de dones al presbiteri! El llistó, en aquestes qüestions és, ara per ara, on era.

Ens sabrà retornar la dignitat aquest Papa? És la pregunta que ens fem moltes dones davant les incògnites que se’ns plantegen. La confiança, la justícia, la ben·

Ens retornarà la dignitat aquest papa?Sefa Amell

volença, el respecte, ens seran restablerts? Encara és vigent allò que va dir Pau VI: “ Només un home, per indigne que sigui, pot representar el Crist”. S’arribarà algun dia a poder dir això d’una dona? No és que aquesta fra·se signifiqui cap ideal però, per què en un baró es pot admetre la indignitat i no es pot acceptar cap dona en·cara que sigui digne? Molt em temo que aquest pa·pat no resol·drà aquesta qüestió. Hi ha tantes coses més importants abans! Les dones hem de tenir paciència i esperar que tot arri·barà. Aquest raonament l’hem escoltat manta vegades i val a dir que ens revolta.

Les dones hem esperat ja molt. Se’ns ha tractat com a menors d’edat, però estem a l’alçada dels millors homes, dels més instruïts i entenimentats, dels més clarivi·dents i més sants. Què més ens cal, germans? Algunes dones han dit, amb raó, ha arribat l’ho-ra. L’hora de ser reconegudes del tot, íntegrament com a persones amb totes les capacitats, apreci·ades i, per què no, admirades. Dignes amb la dignitat de fi·

lles de Déu i de manera paritària amb els homes. És clar que sí!

Malauradament el catolicisme, –com altres religions–, té les do·nes en un segon terme, desclas·sificades, exercint papers canvi·

ants, secundaris i irrellevants, sense cap poder decisori ni cap capacitat reconeguda de mane·ra, diguem-ne, oficial. Éssers de segona a qui no s’escolta, perquè no cal. Se’ls demana submissió i obediència a les directrius ema·nades del clergat masculí siguin aquestes oportunes, intel·ligents, justes, o no. No és possible el di·àleg perquè les posicions es tro·ben molt allunyades.

Aquesta és una demanda que va sorgint, cada vegada amb més força, des de molts àmbits de l’Església. Joan Pau II va parlar en l’encíclica Mulieris Dignitatem, de la dignitat de la dona. En re·alitat ell parlava d’una dignitat depenent del masculí, perquè la veritable dignitat corresponia al baró.

Ara que ens il·lusionem amb les coses que podria decidir el nou Papa, ens preguntem si restituirà la veritable dignitat a les dones.

Sefa Amell és sòcia fundadora del Col·lectiu de Dones en l’Església

5

En els últims mesos hem assis·tit amb impotència al desman·tellament de l’estat del benestar guanyat en els últims anys de la nostra democràcia. Els aspec·tes socials més importants de la societat: la sanitat, l’educació, el dret al treball, el dret a un habi·tatge, etc., s’han vist retallats en les seves partides pressupostà·ries per tal d’equilibrar el dèficit fiscal de l’Estat. Si l’any passat el govern d’Espanya va pressupos·tar retallades amb una mitjana del 17% respecte l’any anterior (Educació i Cultura 21,20%, Sa·nitat 13,7%, Ajuda al Desenvolu·pament 71,20%..) per al Ministeri de Defensa era de l’11,04%; però posteriorment la realitat ha estat del 6,33%. Aquest any els nous pressupostos continuaran en la mateixa línia d’inversió mínima en temes socials, però no en De·fensa. D’alguna manera, a tots ens han afectat aquestes retalla·des aplicades sense cap consul·ta, i la població ho ha manifestat públicament al carrer amb gran indignació. Però aquesta indig·nació seria més gran si tothom sabés que ens gastem 45 mili·ons d’euros cada dia en Defensa (gairebé 1 € per espanyol al dia); o que només retallant aquesta despesa durant 7 dies no caldria haver fet congelacions i rebaixes salarials dels treballadors públics de la Generalitat de Catalunya? Desgraciadament, els partits po·lítics que governen o han gover·nat callen i s’estimen més retallar socialment i tenir feliços els mili·tars i empreses que negocien amb la venda d’armes també a països

Objecció Fiscal: quan es retalla en tot menys en Defensa

Xema Moya

sense escrúpols, que no respecten els drets humans.

Amb aquests an·tecedents, hem de ser nosaltres els que comencem, de manera col·lectiva, a manifestant·nos per reclamar al Go·vern l’aplicació de retallades més im·portants en l’àmbit militar per desti·nar·les a despesa social; i de manera individual, a desobeir civilment en la con·tribució al manteniment de l’es·tructura militar en el moment de fer la declaració de renda amb els nostres impostos, practicant objecció fiscal a la despesa mili·tar. L’objecció fiscal no és deixar de pagar impostos; consisteix a desviar l’import de l’objecció fiscal a projectes socials, a enti·tats que treballen per la pau, per al desenvolupament i els drets humans. I es fa de manera clara davant Hisenda, marcant·ho a la declaració de renda, amb una car·ta adreçada al ministre i el com·provant d’ingrés fet a l’entitat.

Com tota desobediència, aquesta desobediència només pot impli·car que Hisenda no accepti l’ob·jecció fiscal i ens pot reclamar aquesta quantitat desviada, més els interessos de demora: mai una sanció. La realitat és que no·més un 5% de les declaracions amb OF són reclamades i creiem que l’estat espanyol intenta ama·gar el fet, i que no s’estengui el

moviment a la resta de la societat, com va passar amb el Movi·ment d’Objecció de Consciència. A dife·rencia d’altres paï·sos, perquè sigui de·licte fiscal, l’import defraudat ha de ser d’uns 100.000€ i sem·pre que sigui amb in·tenció de defraudar, cosa que no succeeix amb l’objecció fiscal, ja que es fa de mane·

ra clara i oberta.

Però davant la realitat de sis milions de parats, una pobresa del 24% de la població infantil, atur juvenil al 55%, salaris més baixos, desnonaments, sanitat i educació sense recursos, ¿com podem permetre que l’estat es·panyol es gasti 45 milions diaris a mantenir una estructura que implica mort i destrucció sen·se fer res? Com podem restar impassibles davant la compra d’armament sofisticat que en els propers deu anys incrementarà el deute en uns 30.000 milions d’euros? Actualment, els milers d’objectors i objectores fiscals a la despesa militar tenim clar que només amb una desobedi·ència global de tota la societat negant·se a continuar mantenint la despesa militar desorbitada, exercirà una pressió al govern de manera real i el forçarà a dismi·nuir aquesta amb el conseqüent augment en temes socials.Xema Moya és membre de Justícia i PauTotes les indicacions a http://www.objecciofiscal.org

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

6

El Poblenou de Barcelona té una llarga tradició de solidaritat amb els immigrants. Per a un país d’emi·grants, la immigració no havia estat mai un tema de preocupació, però l’any 2001 va escla·tar amb força a Barce·lona. La tancada d’im·migrants a l’església del Pi, demanant “Papers per a tothom”, ens va fer evident la gravetat del problema i al Poblenou ho vam viure de prime·ra mà. A l’església del Sagrat Cor s’hi van tan·car una trentena d’ho·mes, la majoria asiàtics procedents del Pakistan. Aquest va ser el meu primer contacte amb la duresa de la immigració i amb les xarxes de soli·daritat que es van teixir al barri. El veïnat s’hi va abocar portant·los menjar i establint torns per fer-los companyia; l’Associació de Veïns va difondre el problema a la resta de veïnat mitjançant una paradeta de la Rambla del Poble·nou. I es van recollir flassades per minorar el fred del hivern. Quan van iniciar la vaga de fam, aquest suport es va fer més necessari i va anar acompanyat de la supervisió mèdica d’una metgessa, veïna del barri. Eren altres temps, la seva lluita i la pressió ciutadana, van possibilitar la regularització de mol·tes persones però calia ajudar·los a obrir·se camí i a fer·se un espai al barri. L’aportació del veïnat amb el suport dels capellans de la parròquia del Sagrat Cor va anar des d’ajudar·los a confeccionar el currícu·lum, acompanyar-los en la tramitació dels papers i al metge per suplir les seves mancances en el conei·xement del idioma; fins i tot alguns veïns van allot·jar algunes persones, durant un temps, a casa seva. Va ser per donar suport a aquells nouvinguts que es va crear la primera Xarxa Solidària al Poblenou: Uns veïns van gestionar el lloguer d’un pis al barri, i la solidaritat econòmica de la resta es va fer càrrec d’equipar-lo i de pagar el lloguer i les despeses fins que ells mateixos van poder afrontar·ho. Durant un any la solidaritat veïnal va possibilitar la vida al bar·ri de vuit joves pakistanesos. D’aquella experiència

“Apropem-nos”: Immigració i suport veïnal en xarxa al Poblenou

Montse Milà

en van sorgir bones amistats, tant amb veïns que abans no coneixia com amb els nois que van viure al

pis. Per ells vaig conèixer la seva terra, quines il·lusions i esperan·ces els havien impulsat a migrar, quina importància tenia per a ells la religió... A dia d’avui, la majo·ria han fet el seu camí, han rea·grupat els fills o n’han tingut de nous.

Paral·lelament, Apropem-nos, una xarxa formada per diferents enti·tats del barri, els Serveis Socials i altres serveis de l’administració, anava creixent amb l’objectiu de treballar per la convivència en·tre tots els veïns del Poblenou. Es van oferir classes de llengua, es van celebrar les festes tradici·onals segons els costums “d’aquí i d’allà”, es va promoure l’inter·canvi de menjars de les diferents procedències, per assaborir con·

juntament a les Festes de Maig... i, a la revista de l’Associació de Veïns, vam obrir una secció on, amb el format d’entrevista, persones de diferents països ens explicaven el seu fet migratori. El desconeixe·ment genera pors i pensàvem com n’era d’impor·tant saber qui era “l’altre”.

Va ser en l’àmbit d’Apropem-nos que vaig entrar en contacte amb els assentaments. Gran quantitat de naus buides al barri s’han convertit en l’habitatge d’aquells que no tenen on anar i en lloc de treball per als qui han perdut la feina o mai no l’han ar·ribat a tenir. Estem parlant majoritàriament de la ferralla, però també d’artistes, músics... El maig de 2011 i amb motiu d’un incendi es desallotja la nau del carrer Puigcerdà; el novembre del mateix any se’ls fa fora del carrer Badajoz, i el juliol de 2012 hi ha el primer intent de desallotjament de la nau del carrerPuigcerdà/Josep Pla. A aquests desallot·jaments n’han seguit d’altres: vuit famílies galaico·portugueses que tenien els fills escolaritzats al barri i què han hagut de plegar; carrer Dr. Trueta, carrer Muntanya, dos assentaments del carrer Zamora, un del Passatge Ratés... La manca de llum i aigua, la insalubritat, les rates i el fred terrible del hivern fan que les condicions de vida als assentaments es pu·guin qualificar d’inhumanes, però, res és més inhu·

7

mà que l’assetjament a què estan sotmesos fent·los fora sense oferir·los un nou espai on viure.

Vaig veure com estava la nau de Puigcerdà quan s’hi van instal·lar i el treball tan gran que van fer per desenrunar·la i treure porqueria; després, de mica a mica, van anar convertint aquell espai tan inhòs·pit en quelcom semblant a una casa. Són experts en reciclatge perquè adoben aquella cuina que nosal·tres hem llençat, una taula, un sofà.... (aquest pro·cés es repeteix en totes les naus que ocupen). Quan els fan fora ho perden tot, han de marxar amb les quatre coses que els caben a les mans i novament han de buscar on viure i començar de nou. I tam·bé la convivència és difícil. Son moltes persones, de procedències diverses (africans, llatins, d’Europa de l’Est...), alguns d’ells malalts, lluny del seu país, amb il·lusions frustrades i sotmesos a una gran pressió.

Quan des d’Apropem-nos es tenia coneixement de la possibilitat d’un desnonament es procurava fer·los costat. Un dia ens va arribar el crit d’alerta de CEPAIM, una entitat que treballa amb immigrants africans: “a les naus hi ha gana” i, novament al Po·blenou es va constituir una xarxa solidària. Un grup de veïns vam agafar el compromís de fer una apor·tació econòmica per comprar menjar i repartir·lo. Es va crear la Xarxa de Suport als Assentaments en la que participen veïns a títol individual i representants d’entitats diverses. No es té cap subvenció oficial. Es van constituir equips de repartiment de menjar i es van subministrar bombones de butà i petites cuines

de gas. Sabíem que no era una solució però volíem cobrir les primeres urgències. Posteriorment es va connectar amb l’equip mèdic del CAP que va oferir la seva col·laboració, tant en l’aspecte d’atenció com en el de formació sanitària en l’àmbit de salut, va·cunes....; actualment i, en funció de la disponibilitat pressupostària, s’ha establert un sistema de micro·crèdits per cobrir necessitats com la tramitació de papers, la compra d’ulleres...

La proximitat amb la gent de les naus esborra molt prejudicis. Descobreixes la vàlua d’aquells que amb una bona cultura, cerquen possibilitats que el seu país no els ofereix; la importància que donen a la família, a qui envien part dels pocs diners que acon·segueixen amb la venda de ferralla; com la solitud i les dificultats poden afectar a la salut mental... Però la greu situació de crisi genera malauradament acti·tuds xenòfobes que cal contrarestar amb fortes do·sis de pedagogia i defensa dels drets humans. No és possible que la “loteria de néixer” faci desiguals les persones. El nostre barri també trobem aquestes actituds però jo he après de la implicació de perso·nes diferents, d’esglésies diferents i d’entitats molt diverses. A l’Ateneu La Flor de Maig, recentment ocupat pels veïns del barri, s’ha creat l’Assemblea solidària contra els desallotjaments en la que es discu·teix quinzenalment les mesures a impulsar i a la que participen representants dels afectats, de diferents entitats i de veïns a títol individual. Montse Milà és membre de la xarxa de suport als assentaments

del Poblenou de Barcelona

Ja han passat unes quantes set·manes des del dia 8 de març, el dia de la dona. Sí, estaria bé no haver·lo de marcar en el calen·dari. O que es convertís en una festa joiosa, no de reivindicació, sinó de celebració perquè ja no té raó de ser! Però com n’estem de lluny! Cal continuar recor·dant les noies violades a la Índia, aquelles que no poden anar a escola a l’Afganistan, les dones saudís rastrejades electrònica·ment, les mares coratge colombi·anes, les que pateixen malalties acusadament femenines (i per tant, sovint incompreses: fibro·miàlgia, SQM, fatiga crònica...),

les víctimes de la violència de gènere (reguitzell sangonós que malauradament continua aug·mentant)... No, no viuen aques·tes “agressions” només una part de les dones... Les mesures aus·tericides tenen un major impac·te sobre les dones. La pobresa té rostre femení. A prop nostre, entre nosaltres, potser nosaltres mateixes... I en el món laboral, dues amigues m’explicaven l’al·tre dia com el seu sostre no és de vidre: és blindat! Cap possi·bilitat d’ascendir en l’empresa, retrets per no haver contestat la Blackberry quinze dies després d’haver parit, i això sense en·

trar en temes de remuneracions diferenciades, la precarietat de moltes de les feines bàsicament desenvolupades per dones... Ai! I les creients catòliques, veient com uns quants homes decideixen el futur de la nostra –sí, la nostra, també nostra– Església... Sort que la Ruah ha bufat i ens obre por·tes a l’esperança... Que tant de bo la seva alenada faci una Església més igualitària i que es posicioni radicalment pels pobres, sovint dones! Sí, l’any vinent ens torna·rem a trobar al carrer!

Maria Antònia Bogónez és secretària

Encara ens cal el Dia de la DonaMaria Antònia Bogónez Aguado

8

Hem demanat a M. Teresa Ahircart, veïna de 80 anys del Papiol i ciutadana compromesa amb el seu poble, que ens faci cinc cèntims de com viu les dues feines que fa, dues feines delicades que li permeten ser molt al costat de la seva gent, en moments molt diversos.

Enterramorts i jutgessa de pauTeresa Ahicart

Sóc ajudant del cementi·ri parroquial del Papiol. Aquesta és la versió suau. De fet, se’n diu: “enterra·morts”. La meva feina con·trasta amb la meva forma de ser, perquè sóc optimista i alegre, i m’agrada mirar les coses pel costat positiu. Sempre he tingut comerç i m’he relacionat molt amb la gent, i com que visc en un poble petit on tots ens co·neixem, sempre havia anat a tots els enterraments.

Fa catorze anys l’administrador del cementiri es va posar malalt, just en el moment en què hi ha·via canvi de rector. El mossèn no sabia gaire què havia de fer. Pri·mer va demanar al meu marit, que acabava de jubilar·se, que s’ocupés d’aquesta feina, però el meu marit després de rumi·ar·s’ho tota una nit va dir que no. I com que jo sempre intento donar un cop de mà a l’hora de resoldre els problemes, m’ho va proposar a mi. Doncs allà va, jo no m’hi vaig pensar gaire.

No va ser fàcil. No pas per la feina en si mateixa, que no em va agafar de nou després de tre·ballar tota la vida, sinó perquè quan coneixes les persones, s’hi barregen els sentiments. També m’ocupo d’anar a les cases en el moment en què em truquen i sovint he estat allà amb la famí·lia fent companyia i esperant el moment final. Jo procuro estar disponible: em truquen encara que sigui a la matinada i dormo ben a prop del telèfon. No tinc mandra.

Una de les meves feines és aju·dar a reduir les restes per fer lloc

al qui hem d’enterrar. Els fami·liars no solen ser·hi en aquest moment, però sempre em dema·nen que ho faci amb compte: les restes són per a ells aquell pare o aquella àvia estimada, o algun fillet, que sempre és el més do·lorós. Sento una responsabilitat molt gran en veure la confiança que dipositen en mi.

També hi ha nínxols que no re·ben gaire visites i els netejo els vidres o trec les flors que ja han quedat caduques. El cementiri fa goig, i molta gent hi va a passe·jar. Hi ha sis tombes, i alguna de preparada per si algun rector la vol fer servir. Les altres tombes són particulars. Les reguem i te·nim cura de les plantes.

A mi tot això m’ha ajudat a va·lorar la vida, a sentir·me útil. També he patit pèrdues familiars doloroses i la meva feina m’ha ajudat a acceptar·les millor. El temps és or i cal aprofitar tots els moments,fent tot el que puguem treballant per a tots. Per això disfruto molt de la vida agraint cada minut que respiro,esperant tranquil·lament quan arribi la meva hora .

No és gens fàcil desprendre’s dels qui estimem, perquè com

diu una frase que vaig lle·gir no sé on: La mort és d’una rudesa incalculable. És el fet més brutal que els humans ens veiem obligats a acceptar. Per sort tenim la mort de Jesús. Aquí hi és tot ben represen·tat: la mort, la pietat ,el per·dó, el gran sofriment i per fi la resurrecció.

I aquí ve l’altra part de la meva feina i és que sóc Jut·gessa de Pau del meu poble. A mi, que sóc molt de la

broma, m’ha ajudat a relativitzar les coses fer dos serveis tan dife·rents. Ser jutgessa potser té més “rang”, però jo he après molt en totes dues tasques. Aquí he ha·gut de fer cursets per casar la gent. Jo de fet, encara que siguin cerimònies civils, de vegades els llegeixo poemes de la Mare Tere·sa de Calcuta, i ens emocionem i tot.

No m’agrada gens fer judicis i no sempre les coses són tan cla·res com per jutjar ningú. El que sí que m’agrada i no se’m dóna malament és fer conciliacions. Fa deu anys que sóc en el càrrec, que es renova cada quatre anys. És el ple municipal que tria entre la gent que es presenta i la presa de possessió es jura a Sant Feliu de Llobregat.

A més a més, a la parròquia aju·do tant com puc i sempre pre·parem sortides o peregrinatges. Estic a diverses societats com La Setmana Cultural, al grup de pa·trimoni i al Museu, i canto Gos·pel.Quan tinc una estona vaig a caminar amb el grup que fem gimnàstica.M. Teresa Ahircart és jutgessa de Pau i

enterramorts

9

Parlar del fracàs de la invasió no és dir res de nou. Per això us fem un guió d’alguns dels seus aspec·tes. Així podreu tenir més sistematitzat el que ja heu llegit a d’altres bandes. No parlo de les raons de la invasió, que ja coneixem, sinó de les del fra·càs. En una segona part, també com a guió, expo·sem què és el que creiem que s’hauria de fer.

Les raons del fracàs1. Els morts, els ferits i els desplaçats. Davant d’una guerra il·lícita i immoral, provocada només per l’ambició del petroli, un sol mort hauria estat un fracàs. 1.000.000 de morts iraquians, la majoría població civil innocent, 70.000 soldats morts de la coalició, 2.500.000 milions de desplaçats o exiliats, el país destrossat… Són milions de fracassos.

2. No van poder amagar que el pretext que van utilitzar per a la invasió era una mentida. Aques·ta mentida va quedar clara davant el món: que hi havia armes de destrucció massiva, l’acusació de la vinculació de Saddam amb al Qaida, que buscaven la democratització del país… Utilitzant fins i tot l’ONU per difondre·les.

3. No comptaven amb la tenacitat de la resistèn-cia. L’Irak és un poble digne, savi, culte i altiu. Van ser els iraquians que fa milers d’anys van inventar l’escriptura, el dret, la saviesa dels astres, el mono·teisme. Un poble així no pot acceptar ser humiliat d’aquesta manera. L’odi que s’ha creat contra occi·dent el pagarem car i per generacions. D’entrada, van fer perdre militarment la guerra a l’exèrcit més poderós del món quan després dels bombardeigs van haver d’entrar en el cos a cos.

4. Tampoc no havien comptat bé els costos. La guerra del Golf del 91 va costar 60.000 M$, que van pagar Aràbia, Kuwait i Japó. La de l’Iraq ha costat 1,7 bilions de dòlars per als Estats Units, als quals se sumen 490.000 milions més addicionals en be·neficis pels veterans de guerra. Quasi 10 vegades més que el que Bush i Cheney havien pressupostat.

5. Fracàs en la voluntat de dividir Irak en tres trossos. Un dels objectius de la invasió era dividir el territori segons confessions religioses o ètniques: sunites, xiítes, kurds etc. L’estratègia era cantona·litzar la zona. Es tractava d’implantar el nou mapa polític que Brzezinski havia dissenyat per l’orient Mitjà a “El gran tauler d’escacs”. Però han aconse·

IRAQ, 10 anys després: 10 raons del fracàs de la invasió i 10 criteris d’actuació

Jaume Botey i Pilar Massana

guit exactament el contrari: desvetllar el sentiment nacional enfront de la invasió.

6. De moment no hi ha els negocis. Es produeix menys petroli que abans de la invasió. Van destruir de manera quasi irreversible la majoria dels pous de petroli que abans de la invasió estaven en fun·cionament. No hi ha inversions per fer·ne de nous. I a sobre, fins i tot el govern-titella, el president Ta·labani i el primer ministre Al·Maliki entreguen les noves concessions a la Xina.

7. Falta d’inversions internacionals i de les Confe-rències de Donants. La inseguretat física, econòmi·ca i política ha fet que fins i tot les empreses d’EUA ja no vegin l’Irak com la xauxa que havien previst. El govern ocupant va fer totes les lleis per facilitar el robatori. Però ni així! A més, les condicions imposa·des pels EUA, que qualsevol inversió ha de tenir el vist-i-plau de Cheney i de Haliburton ha fet desistir possibles col·laboracions internacionals, sobretot de França, Gran Bretanya i Alemanya.

8. Caos. Desaparició de l’Estat. La situació d’ara és·pitjor que la d’abans. Sota la sospita de ser col.labo·radors del Baas, els invasors van suprimir tot vestigi de l’Estat anterior i van acomiadar tothom. Ara ells mateixos reconeixen aquest fet com un greu error: ni electricitat, ni telèfons, ni aigua potable, ni esco·les. Els serveis que funcionen ho fan per autogestió. No hi ha estat, només caos i repressió. Es tan desas·trosa la situació que es lícit preguntar si realment el que pretenien era exactament això: el caos.

9. El desprestigi dels EUA. A nivell internacional el desprestigi dels EUA com a potència ha arribat a cotes mai previstes. Fins i tot en la seva explícita

10

haurà treva mentre quedi un sol soldat. L’afirmació que cal que·dar·se per a poder garantir la seguretat i la transició és una di·lació per intentar quedar·se.

5. Mentre quedi un sol soldat cal donar suport a la resistèn-cia. La resistència a la invasió no solament és legítima sinó que en les actuals circumstàncies repre·senta una clara defensa del món lliure enfront de la voluntat de domini mundial de l’Imperi.

7. El nou govern. Es un nou go·vern sense tutelatge ni controls exteriors qui ha d’assumir l’enorme tasca de tancar ferides, donar suport a tots els que han patit, reconstruir les es·tructures de l’Estat i els serveis públics. Sembla obvi que el nou govern hauria de suprimir totes les institucions polítiques, econòmiques, militars creades per l’invasor.

8. Constitució laica i govern laic. Considerem mà·ximament important que es mantingui l’esperit laic i progressista que ha estat present fins el pre·sent a la vida de la població de l’Irak: la defensa dels drets de la dona, el respecte a la llibertat reli·giosa i de consciència, la possibilitat de formar una comunitat nacional suma de diferents comunitats ètniques.

9. Control sobre el petroli. El nou govern ha de po·der disposar de la pròpia riquesa petrolera i definir amb autonomia i dins de les organitzacions inter·nacionals de les que lliurement decideixi pertànyer la producció i venda de la seva riquesa bàsica.

10. Dignitat del món àrab. Irak i la causa pales·tina van juntes. La causa de l’Irak, la invasió i el sofriment de la seva població no pot desvincularse del destí del món àrab en general i en especial del poble Palestí.

Honor i gratitud a la població màrtir de l’Irak. Es·tem obligats a un enorme deure de gratitud amb aquests pobles màrtirs.

voluntat de desacreditar l’ONU en van sortir malparats. La coa·lició, formada per pressions dels EUA va fracassar. Tot eren pres·ses per marxar·ne. Paradoxal·ment els organismes de decisió multilaterals han sortit enfortits. L’empantanagament actual és semblant al que van patir a Viet·nam. El cruel setge de Faluja, veritable genocidi, és comparat ja a la ofensiva del Teth al Viet·nam, que va marcar l’inici de la derrota.

10. Final de la impunitat. La proposta de “Guerra preventiva” de Bush, Che·ney, Rumsfeld, Wolfowitz, Rice, Perle, Kagan etc. que havia d’inaugurar “El gran segle americà” ha fracassat.

Què fer?1. Portar Bush, Tony Blair, Aznar i Durão Barroso al Tribunal Penal Internacional. Ells, els prota·gonistes de la reunió de les Açores, i els seus col·laboradors, han de judicats com a genocides i cri·minals, estigmatitzats i condemnats.

2. Les destruccions han de ser pagades i recons-truïdes pels agressors. La invasió ha pretès des·truir l’estructura física i les conquestes socials. La reconstrucció del país ha d’anar a càrrec dels inva·sors que actuaren il·legalment i com a terroristes.

3. Deute extern i la necessària condonació. FMI i BM pretenen condicionar el futur de l’Irak, sigui quin sigui el nou govern. Així el tindran sempre amb la corda al coll. La invasió encara no s’havia acabat i el 10 i l’11 d’abril es va acordar a Washing·ton fixar el deute exterior de l’Irak en 380.000 M$. Segons això Irak seria el país més endeutat del Ter·cer Món. Si no es condona el deute seguim con·demnant a la població de l’irak a la misèria.

4. Totes les tropes han d’abandonar Irak imme-diatament. La resistència ha anunciat que no hi

Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una al-moina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engru-na d’autèntica llum.

Salvador Espriu, del monòleg final de Primera història d’Esther

11

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Estrenem un nou pontificat i confesso que, en un pri-mer moment, volia oferir-vos una recepta argentina en honor al nou bisbe de Roma. Però no he trobat cap que m’acabés de fer el pes. No obstant, i fent ús de l’opor-tunisme mediàtic, he rebatejat una recepta (ja de per si amb un nom bastant piadós) donant-li el sobrenom del nou cap de la nostra església. A mi em sembla una recep-ta diferent i divertida que, com sempre, dóna joc a la vos-tra iniciativa a l’hora de combinar i afegir ingredients, econòmica i amable per un sopar informal. D’entrada són les sensacions que també m’ofereix “Francesco” i que espero pugui mantenir.

Ingredients: vuit ous, vuit talls de llom prims, quatre panets rodons, dos pebrots vermells, 25 g. mantega, una cullerada d’oli d’oliva, 50 g. de fari·na, ½ litre de llet, formatge per gratinar, all tallat petit (opcional).

Elaboració:

Escaliveu els pebrots i un cop nets talleu·los a tires petites. Reserveu·los. Torreu lleugerament els pa·nets oberts per la meitat i poseu·los en una plata de forn. Passeu el llom per la paella (volta i volta) i els anem posant sobre els panets. Fem el mateix amb els ous. Per fregir els ous podeu donar·li un toc especial si hi incorporeu all tallat petit.

Ara és el moment de fer la beixamel. Posarem un cassó a foc suau i hi desfarem la mantega amb l’oli. Quan sigui ben desfeta hi afegirem la farina i la torrarem una mica fins que vulgui començar a can·viar de color i llavors és el moment de afegir·hi la llet barrejant amb energia fins que es desfaci tota la farina. Hi afegim sal i pebre al gust i les tires de pebrot escalivat que teníem reservades.

A partir d’aquí la deixarem a foc baix, durant cinc minuts (perquè no tingui gust de farina) remenant contínuament. Cobrim els panets que tenim ja pre·parats a la safata i afegirem el formatge que més ens agradi per sobre. Posem la plata al forn per gratinar·ho.

Ous benedictine (o Francesco)

Tere Jorge

“Escrache”Salva Clarós

La casa reial ha mostrat sorpresa per la imputa·ció de la infanta Cristina per presumptes delictes relacionats amb els negocis que compartia amb el seu marit. Fèlix Millet també va quedar atònit en ser detingut per pagar unes obres a casa seva i la festa de casament de la seva filla, entre altres, amb diners del Palau de la Música Catalana. Luis Bárce·nas, indignat per les acusacions de comissionista i d’evadir capitals, ha demandat a la seva empresa, el PP, per acomiadament improcedent. L’ex·cap dels empresaris espanyols, Gerardo Díaz Ferran no entén com per no pagar unes nòmines als seus empleats, i amagar els diners a Suïssa després de la fallida de les seves empreses, ha anat a la presó. A Yolanda Barcina, presidenta del govern de Na·varra, li va causar també estranyesa la recriminació per haver cobrat dietes dobles i triples en un sol dia com a consellera de Caja Navarra. Oriol Pujol i Ma·nel Bustos van reclamar la presumpció d’innocèn·cia només conèixer també que estaven imputats per assumptes de tràfic d’influències. El denominador comú de tots ells és la manca de consciència ètica de les seves malifetes, cosa que explica la poca cura que van tenir per amagar proves incriminatòries com e·mails, converses telefòniques o converses captades amb micròfons amagats, comptes corrents, transfe·rències bancàries, ostentosos rellotges d’or, bosses cares o factures de cal sastre, i tantes altres.

La ignorància fingida per inspectors d’hisenda, per jutges, notaris, registradors, banquers, polítics i empresaris... ha convertit en normal el robatori, l’abús i l’estafa, fins el punt que alguns s’havien cregut impunes. El consentiment i el relaxament a l’hora d’aplicar les lleis ha fet semblar normal que ningú sigui senyalat pel fet d’estafar, no pagar im·postos, cobrar en negre, evadir capitals... o fer una bretolada. Sense la consciència ètica, s’evita la res·ponsabilitat personal dels actes. Però no s’evita és·ser senyalat pel carrer, i menys encara si qui és asse·nyalat i escridassat és un representant electe, perquè la condició d’”electe” no és eximent sinó agreujant de l’acció u omissió èticament reprovable.

12

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

La Fundació MARPI de l’Alt MaresmeLa Fundació Privada MARPI és una entitat sense afany de lucre que atén persones amb discapaci·tat intel·lectual a la zona de l’Alt Maresme, i el seu objectiu principal és la integració laboral i social. La Fundació té la finalitat que tots els aspectes de la vida estiguin garantits, treball, habitatge i lleure. Per arribar a aquestes finalitats la fundació disposa de diferents serveis i recursos:

El Taller Horitzó té l’objectiu d’inserir la·boralment les persones discapacitades. Ac·tualment tenim contractades en el nostre Centre Especial de Treball 55 persones, que cobren el salari mínim interprofessional, i alguns per la seva elevada productivitat te·nen complements salarials. La nostra acti·vitat principal és el muntatge d’aparellatge elèctric, també tenim una secció de neteja viària i d’espais públics i una altre de construcció, obres i serveis. Hi ha un grup de 45 persones que per les seves característiques no poden treballar i per tant tenen un contracte d’assistència: aquests realitzen en el seu servei de Centre Ocupacional ac·tivitats d’ajust personal i social, educatives i rehabi·litadores, com tallers diversos, hort, piscina, música, equinoteràpia, etc.

Un altre servei de què disposa la Fundació MARPI són les Llars Residències, que tenen l’ objectiu de dotar d’una llar a tots aquells usuaris que no en dis·posin, o perquè els seus pares són grans o falten. La fundació disposa de tres llars: una Llar Residència a Canet de Mar amb capacitat per a 18 persones que necessitin un gran suport, i dues Llars a Pineda de Mar de cinc persones a cada pis amb usuaris amb més autonomia personal. Aquests realitzen activi·tats de la vida diària, higiene, alimentació, suport emocional, oci... L’objectiu és que els nostres usua·ris adquireixin un alt grau d’autonomia. Tenim un personal molt divers i hi ha diferents graus de su·port, tot i que la finalitat és que siguin capaços de fer les activitats domèstiques per ells sols, també cal dir que sempre tenen ajuda, suport i supervisió per part dels monitors.

La Fundació té també l’Esplai Mediterrània, servei que té com a finalitat organitzar activitats espor·tives, culturals i de lleure, l’Esplai té un equip de Futbol Sala i de Bàsquet, tallers de teatre i música, i també organitzem sortides, casals, viatges i colònies.

Moments difícilsSón temps de crisi, i com sempre, els col·lectius més febles són els grans perjudicats. Els diferents

governs de la Generalitat i de l’Estat han fet grans retallades en l’àrea social i per tant, al col·lectiu de discapacitats també. Tenim menys ajudes, no podem ampli·ar les places als diferents serveis perquè no ens les subvencionen, i per tant, moltes famílies que te·nen fills a casa no poden gaudir d’aquests serveis.

Però on patim considerablement és al Centre Especial de Treball, ja que ens ha retallat el 25% d’aju·des. No podem contractar ningú més i per tant no podem crear

ocupació i estan en perill llocs de treball. Ja hi ha Fundacions similars a la nostra que han acomiadat treballadors discapacitats, altres han fet ERO’S i al·tres han tancat. Això fa que l’element més important d’integració i vertebració, que és el treball, se l’estan carregant, i les famílies tindran una sobrecàrrega, ja que hauran d’atendre el discapacitat i menys recur·sos econòmics, per tant, augmentaran els problemes de salut mental i pobresa.

També cal pensar, cosa que nosaltres sempre ho hem expressat, que a l’Administració li surt més a compte tenir un discapacitat amb feina que no a l’atur. És cert que haurà de pagar una subvenció a la Fundació, però li sortirà més a compte pagar en aquest concepte, i tenir·lo integrat, amb bones con·dicions i amb recursos econòmics propis, que no pas al carrer, ja que en molts casos els haurà de pagar un pensió no contributiva, o pagar una plaça al centre de dia. Tampoc no es valora el cost social i sanitari que aquesta persona pot provocar si no té feina. Per tant, aquesta manera de fer no l’entenem, i pensem que és injust que els que menys tenen siguin els que més sacrificis han de fer. Per tant, el nostre col·lectiu integrat a la Plataforma DINCAT, discapacitat intel-lectual de Catalunya, estem en lluita, ja que no ens poden retallar aquests drets i a més a les persones mes més vulnerables, per tant nosaltres i des de DINCAT diem #AIXÒSIQUENO

Fundació Marpi: www.fundaciomarpi.org

13

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Quan passeu per les costes de Garraf, per la C31, entre la cimentera de Vallcarca i Sitges, trobareu a la dreta, a 200 m del km 167, una pista que s’enfila en direcció al turó de l’ermita de la Trinitat. Hi po·dreu accedir amb vehicle si és quart diumenge de mes o la festa de la Trinitat (el diumenge abans de Corpus); altrament una tanca barra el pas.

L’ermita, a tocar del mar, és coquetona, un lloc tran·quil per passejar, llegir, vagarejar, menjar, dormir i omplir·se els ulls de mar i cel blau. Si ens hi du·guessin amb els ulls tapats, en obrir·los, creuríem que som en una illa grega. Però no, ens trobem a pocs quilòmetres de Barcelona.

L’origen cal bus·car·lo en algun ermi·tà que hauria escollit aquest lloc desert i feréstec per dedi·car·se a la pregària i la penitència. Consta que durant els segles XVII i XVIII l’ermita prestà bon servei als habitants de Sitges, alertant del perill de les naus pirates que aterrien les costes.

També hi ha un bonic itinerari, de menys de 10 quilòmetres entre anada i tornada, per accedir·hi a peu. Arribeu·vos a Sitges. A la segona rotonda que hi ha a l’entrada de la població venint de Bar·celona, preneu la sortida que indica Urbanització Llevantina i Quint Mar i, sempre seguint els tren·calls que s’enfilen, trobareu el carrer Malvasia. Se·guiu-lo fins al final que és l’espectacular Mirador de la Llevantina, amb unes vistes precioses de Sit·ges i els voltants. Aquí deixarem el cotxe.

Al cantó muntanya veureu un indicador del GR92, que entre altres llocs assenyala el Puig de Sant An·toni i la Penya del Llamp, llocs per on passarem. Ara cal enfilar cap al dipòsit d’aigua que hi ha a sobre. No us espanteu: un cop hi arribeu tot es fa més fàcil i veureu que l’esforç ha valgut la pena.

Ermita de la Trinitat, estampa grega al Garraf

Jaume Roig

Seguiu el sender (el GR92) vers la dreta, i entre bos·cúries i vistes meravelloses –el Garraf no és només pedregam i eixutesa–, fareu cap a un camí ample; seguiu·lo també cap a la dreta. Ara l’excursió esdevé un veritable passeig. El punt culminant és la Penya del Llamp i amb un suau descens arribareu davant unes antenes. No us espanteu, darrere mateix us es·pera l’ermita i les antenes s’hauran fet fonedisses.

L’ermita té una façana molt original en forma de porxada, realitzada amb pedra “corcada” del país. Dins la porxada hi ha la font del Remei amb una imatge d’aquesta marededéu. El campanaret d’es·padanya té dos finestrals amb dues campanes. Un cop dins, a mà esquerra, es venera la imatge de l’Ecce Homo, coneguda popularment pel Sant Crist del Mal de Cap, pel fet que hom l’invoca con·tra aquesta malaltia i els devots s’emporten una agulla de cap de les que hi ha en un coixinet i n’hi deixen una altra.

No deixeu de visitar el mirador amb la glorieta i les magnífiques vistes. Per tornar us aconsello seguir el camí d’anada.

Que tingueu una bona sortida. Ep, i no us descui·deu de dur aigua, un bon calçat, l’agulla de cap amb les vostres angúnies i pors, i... bon humor i valentia, per si aquella ens falla.

14

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

R ETALLADES… COMPENSADES. Els funcionaris de la Generalitat estan patint retallades notables des de fa gairebé un parell d’anys: sou, pagues extres, etc. I

això, aparentment, també afecta els càrrecs polítics. Com “compensar” la pèrdua? Molt senzill: als di·rectors generals dels Departaments se’ls dóna una plaça als consells d’administració de diverses em·preses públiques (del mateix departament o d’un altre) i cobren, en concepte de dieta per assistir a aquells consells, el que els han retallat del sou. No·més cal repassar el nombre de persones que teni·en algunes empreses públiques en l’anterior etapa (Govern tripartit) i els que tenen des de fa dos anys; un en concret, ha passat de 4 a 10. Si es cobren 300 € de cada un d’ells al mes i s’està en cinc, el total (1.500 €) compensa la retallada… A, i tot en la més absoluta legalitat! Jesús Lanao

N OTíCIES “CASUALS”? Resulta força curiós aquest allau de notícies sobre cor·rupció de molts càrrecs polítics que, cada dia, estan sortint als mitjans de comuni·

cació, fins i tot de fets de fa 10, 15 o 20 anys… Per què surten ara? Qui o què hi ha al darrera? A qui interessa? Està clar que el nostre sistema no és de·mocràtic… si no hi ha democràcia econòmica no pot haver democràcia política (en el sentit autèntic del terme). Ara bé, l’alternativa que pot aparèixer –i que alguns grups poden estar forçant– és la del “líder carismàtic” que ho arregli tot… I això encara és molt pitjor. Jesús Lanao

M ALA CONSCIÈNCIA. Resulta curiós com aquesta expressió “mala consci·ència”, ha tingut un procés de “negati·vitat” creixent. Si fa 50 anys tenia una

valoració bastant positiva (per la connotació moral del terme), en el transcurs del temps ha esdevingut un terme mal vist perquè sembla referir·se a una ètica (o moral) “dolenta”, superada… Com si te·nir mala consciència impedís una visió ” objectiva” del comportament personal que hom ha tingut en·vers una situació o un fet concret de la vida. I això (figura) ens bloqueja i ens fa mal… I penso ¿no serà una trampa? Si bé és cert que convé alliberar·nos de fixacions envers actuacions passades negatives o poc encertades que ens paralitzen, no és menys cert que hem d’esmenar·nos cara a situacions actu·

als o futures que ens puguem trobar (alló del “pro·pòsit d’esmena” de la confessió). I, en aquesta línia, el “dolor d’atrició” (per la por al càstig) servia quan el de “contrició” (convicció de que alló estaba ma·lament) no funcionava… Penso que seria molt útil cara a pocavergonyes que han estat i estan estafant a tort i dret. La “mala consciència” per por al càstig podria ser útil quan no hi ha cap referent ètic per·sonal. Jesús Lanao

G ENT GRAN. AL JAPÓ? A CASA NOS-TRA? Una notícia a la premsa m’ha fet viatjar en el temps. Era el 1984. El CAP·SA, un dels anomenats cinema d’art i as·

saig. I a la pantalla “La balada de Narayama”, una pel·lícula japonesa de Shohei Imamura, on es re·tratava el costum que feia que els avis i àvies, quan arribaven als 70 anys pugessin a una muntanya per esperar que els arribés la seva mort, sense fer nosa. En la cinta, l’Orin, la protagonista anciana, ho accepta i ho viu amb dignitat. Ho tenia assumit: calia deixar els aliments, l’espai, als més joves. Dur, colpidor. 2013. Un altre japonès, el ministre de Fi·nances, és capaç de demanar a la gent gran del seu país que “que s’afanyin i es morin” per així alleu·jar la càrrega fiscal i les despeses mèdiques del go·vern. Després va demanar disculpes, però ja estava dit... Quantes vegades les mesures que es prenen “castiguen” la gent gran, malalta? On queda el sen·tit de vetllar per la seva vida? I agrair la saviesa i l’existència acumulada? Ser la memòria del nostre passat? Què ens passa que només valorem el quan·tificable, el rendible, el que és bonic de veure? Avui llegia que a Catalunya s’han tancat 107 residències en els darrers 5 anys, just quan tenim una esperan·ça de vida altíssima (79,25 anys els barons; 85,15 les dones). No serà que estem retallant en allò que dig·nifica un poble: cuidar dels febles, educar els in·fants i joves, agrair i rendir homenatge als nostres grans? Potser els fets s’adiuen amb la recomanació del ministre nipó... Maria Antònia Bogónez Aguado

P ASSAR EL MORT ALS JOVES. Són dos quarts d’onze quan arribo a sopar i els de casa, és clar, ja són a les postres. ·D’on vens amb aquesta cara?, em diu la meva

filla. -D’una reunió del partit... N’estic fins als nas·sos de reunions interminables i de discussions eter·nes sobre si s’ha d’anar contra el “capitalisme” o si

15

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

els dolents són els “neoliberals”, de si l’objectiu és “el dret a decidir” o “l’estat propi”, si la culpa és de la Merkel o del Mas !.... i el pitjor és que ara són els joves els que gaudeixen discutint d’això, tot refre·gant-te per la cara la seva llicenciatura en Ciències Polítiques. A més, són de pensament únic i uns car·ques! No són capaços de posar en qüestió res del que vingui “de dalt”. Per sort no he dit que “abans no passava”, perquè no és cert. Però ho he dit amb mala llet. S’ha fet un silenci. Al cap d’una estona, l’Anna diu: és normal que t’hi enfadis i la culpa és de tots. Calla. Me la miro per si, sense demanar-li, m’explica què vol dir. Em mira amb els ulls oberts, com dient·me ximplet o alguna cosa semblant: És normal perquè els grans (m’ha dolgut la paraula), esteu dient que ho tenim fotut, que hem de llui·tar i arreglar·ho tot els joves... però no ens doneu les eines!!!. Fixa’t amb el 15-M, entusiasme i bona voluntat que només ha generat més frustració... sense eines només tenim possibilitats de solucio·nar problemes concrets com l’Ada Colau i compa·

nyia... i al món hi ha tants problemes concrets, que si només podem lluitar contra ells, un després de l’altre, no acabarem mai!. També cal reconèixer que guixar un eslògan original i amb gràcia en un tros de cartró també costa ben poc... però, d’altra ban·da, com us podeu fiar de joves que s’integren en estructures tan carques com els partits polítics?... només poden ser això, conservadors i carques, per més d’esquerres que sigui el partit! I alguns, no tots però n’hi ha i en conec, ho fan com qui busca ratlles per posar al curriculum... “militant del partit X des de...”. M’he quedat amb la cullera a la mà i la boca oberta. Ella acaba: no us fieu dels joves que s’inte·gren a aquestes estructures tant grosses, lentes i ve·lles, partits polítics, l’Església. Fixa’t amb els joves cristians de “l’equis·uve·palito”! Te’n recordes? I tant si me’n recordo! I prometo no tornar a parlar per sistema de la força i la bondat dels joves per canviar el món. No, si no som capaços de donar eines. No els hi podem passar el mort. Albert Farriol

El Silenci dels Nens. Sònia Fuentes Sanmartín. Barcelona: Claret 2013.

La psicooncòloga l’ICO, l’Ins·titut Català d’Oncologia, Sònia Fuentes treballa a l’hospital de Can Ruti de Badalona atenent les famílies amb casos de càn·cer. El seu somni era publicar un llibre que recollís la seva experi·ència professional per ajudar les famílies que han de comunicar a un infant o adolescent que un familiar, pare o mare, avi, germà o tiet, pateix un càncer. Perquè, insisteix, cal dir·ho, però la gran por dels adults és com fer·ho. Ella explica que amb tacte, amb tendresa, tenint en compte la

maduresa del nen o l’adolescent, però sense amagar·ho, “perquè sinó la imaginació pot fer que pensi que està passant una cosa encara pitjor”. Cal dir-ho, sí, però només si hi ha un diagnòs·tic segur, ubicant el lloc del cos on està el mal i sense necessitat de fer servir, el primer dia, la paraula “càncer”, encara social·ment massa estigmatitzada. El llibre “El silenci dels nens” està escrit per acompanyar en un moment emocionalment molt complex, té un llenguatge ente·nedor; no és pas un tractat mèdic sinó una explicació propera per a unes persones que han de lle·gir·lo quan ho necessiten. També pot servir a mestres, metges de família, psicòlegs i altres profes·sionals. Sònia Fuentes explica que algun cop, més que ajudar, ha anat “a apagar un foc”, com en el cas d’una nena de 12 anys a l’hospital a qui ningú havia dit que la seva mare tenia càncer, i en aquell moment era a punt de morir. Per això, cal remarcar que és un llibre ple de tendresa i hu·manitat, i també molt necessari. Maria-Josep Hernàndez

La fe cristiana. Una saviesa ober-ta al món d’avui. Gerd Theissen. CPL Libri 12. Barcelona: CPL 2013.

Acaba de sortir, i és un llibre esplèndid del teòleg protestant Gerd Theissen. La barreja de te·ologia, filosofia i poesia, no es resol en l’espessor dels textos erudits, sinó en la senzillesa de la divulgació del pensament cris·tià a partir de l’experiència de fe viscuda. És un llibre per meditar i per contemplar i requereix lle·gir a poc a poc, no pas perquè el llenguatge no sigui entenedor, sinó perquè la poesia demana un altre ritme.

La seva visió de Déu, de Jesús, de l’Esperit, de les Esglésies, del món segur que captivarà molts lectors de l’Agulla, i posa en relleu la ne·cessitat del camí ecumènic com a mutu estímul en la nostra forma de viure la fe. Mercè Solé

El re

tall El sincer diu les veritats inoportunes perquè són veritats;

el cínic només perquè són inoportunes Joan Fuster

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

El papaJosep Lligadas

Pot ser interessant, en el moment actual, atu·rar·nos un moment a veure l’evolució històrica de la funció del bisbe de Roma, és a dir, del papa.

És clar que, en el grup dels dotze apòstols, Pere hi té un paper destacat. En les llistes dels dotze que apareixen als evangelis sempre és el primer, i quan Jesús els pregunta què en pensen d’ell, Pere és qui fa de portaveu (Mateu 16,13-20; Marc 8,27-30; Lluc 9,18-21; Joan 6,66-69). I també veiem que, en determinats moments, Jesús encomana a Pere una funció de punt de referència quan Jesús no hi sigui (Mateu 16,13-20; Lluc 22,31; Joan 21,15-19).

Certament que, com passa en tots els relats evangèlics, es pot discutir si determinada escena va esdevenir realment així com els evangelis ens la narren o no, però en tot cas aquesta funció rellevant de Pere queda clara. I més clara queda la seva funció després de la mort de Jesús, com a primer testimoni de la resurrecció (testimoni amb valor formal: recordem que les dones no podien tenir aquest valor). La frase “El Senyor ha ressus·citat i s’ha aparegut a Simó!” (Lluc 24,34) queda com a record històric d’aquest fet, així com també la síntesi de fe que trobem a 1 Corintis 15,5, on Pere és esmentat amb el nom arameu de Cefes.

Pere, per aquest motiu, lidera la comunitat en els seus primers passos i n’és portaveu públic (Fets 1,15; 2,14; 2,37…), fins que se’n va de Jerusalem (Fets 12,17). Pere serà, doncs, el punt de referèn·cia de la primera comunitat cristiana, però això no vol dir que tingués cap poder de decisió sobre el que la comunitat havia de pensar o fer. De fet, les discussions i divergències seran notòries entre tots plegats, i intentaran solucionar·les parlant·ne.

Pere, segons la tradició, va morir màrtir a Roma. Una tradició molt antiga i fonamentada però no demostrable amb certesa total. En tot cas, des de ben al començament, l’Església de Roma va tenir una certa precedència davant les altres Esglésies, i els seus bisbes van ser vistos com a successors de Pere. I això, unit al fet de ser Roma la capital

de l’imperi, va fer que s’anés considerant el bisbe de Roma com a hereu del paper de Pere dins el conjunt de les Esglésies. Però, certament, això no comportava tampoc cap poder de decisió.

Quan l’any 313 s’acabin les persecucions i Cons·tantí doni la llibertat a l’Església, i més encara quan el cristianisme esdevingui religió oficial de l’imperi, el bisbe de Roma anirà tenint cada cop més poder, fins a esdevenir, després de la caigu·da de l’imperi, sobirà d’un estat. Això tampoc no voldrà dir tampoc que tingui poder de decisió sobre les altres Esglésies, però sí que la seva veu tindrà cada cop més pes.

Durant l’Edat Mitjana, a poc a poc, els bisbes de Roma aniran concentrant poder, tant en les qües·tions de govern com en les qüestions de contingut de la fe. I no serà només per ganes de manar. Serà també perquè, en aquella època de senyors feu·dals, cada cop més els bisbes eren triats en funció dels interessos del senyor de cada lloc, i, com que les diòcesis posseïen grans propietats, el càrrec de bisbe era objecte de pura i descarada compra·venda. La centralització romana, encara que soni estrany, va fer una Església més lliure, almenys en alguns aspectes.

Però certament que aquesta centralització no va ser cap cosa globalment positiva. I, a més, cada cop creixia més. El moment culminant és quan, durant el setge de Roma per les tropes de Ga·ribaldi, l’any 1870, el Concili Vaticà I declara el dogma de la infal·libilitat pontifícia quan el papa parla ex cathedra.

La pèrdua dels Estats Pontificis aquest mateix any 1870 serà, però, un pas important perquè el papa perdi moltes adherències de sobirà d’aquest món i es dediqui més a la tasca eclesial. I el Con·cili Vaticà II obrirà el camí cap a una re·situació de la funció papal que prevegi una participació més gran del conjunt dels bisbes i de tot el poble cristià en la gestió de l’Església.