L’ A G

U L L

A

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada

Desembre 2012 - Any XVII - Número 82

Escoltar els aturats: un repte sindical

Viure l’atur avui resulta especialment cruel: la reforma laboral facilita acomiadaments amb menys indemnitzacions, les prestacions socials es veuen reduïdes, l’acumulació de persones en atur en un mateix nucli familiar resulta desesperant. Assolir un lloc de treball a certes edats i condicions és gairebé impossible. Desapareixen els incentius per a la contractació dels col·lectius amb més dificultats, des dels majors de 45 anys a les persones amb discapa-citat o en risc d’exclusió. El que fins fa quatre dies es consideraven “jaciments d’ocupació”, o sigui l’atenció a persones amb dependència o els serveis comunitaris, s’han abandonat per equilibrar dèficits fiscals. I també s’esfumen les subvencions a la formació laboral de les persones en atur. Al costat d’això, el discurs de determinats partits polítics tendeix a culpabilitzar els qui no treballen, mentre s’exalça els “emprenedors”. És bona cosa, sens dubte, promoure la creativitat i la iniciativa empresarial. És cert que en els darrers anys, les petites empreses han estat creadores d’ocupació. Però intuïm que al darrere també hi ha el traspàs de la responsabilitat social de crear ocupació des dels empresaris als qui pateixen l’atur, mentre les grans corporacions es preocupen sobretot de l’enginyeria fiscal. En aquest context, sense recursos econòmics, i el que és més important, sense la consideració humana que mereixen, les persones en atur poden veure’s abocades a l’exclusió social. Des del punt de vista sindical, la contradicció és gran: els sindicats majoritàriament estan formats per treballadors en actiu i el gruix de la seva activitat tradicional, multiplicada per la crisi, es dirigeix a la negociació col·lectiva, l’organització dels treballadors, l’assessorament, la formació. Però els sindicats es troben avui amb un gran repte: donar més suport a les persones en atur. Això significa fer-s’hi molt més propers, acollir, escoltar molt, valorar, formar, organitzar. Significa també confiar en l’experiència, creativitat, imaginació, habilitat, capacitat de participació, de les persones menys valorades avui, per trobar sortides col·lectives... Significa combinar pràctiques pròpies de les grans institucions que per bé o per mal són avui els sindicats, amb la recuperació del sindicat com al moviment social àgil i menys estructurat que era en els seus orígens. Tot un repte per uns sindicats que ara, més que mai, s’han d’adequar a la realitat actual, connectar més amb el conjunt de treballadors i treballadores i recuperar la seva credibilitat social.

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XVII. Número 82

desembre 2012Periodicitat:

5 números l’any.Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Albert FarriolMaria-Josep Hernàndez

Tere JorgeJosep Lligadas

Marta MoyaJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació:

Maria-Josep HernàndezCompaginació:

Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

VEURE, MIRAR03 Hi va haver vaga, el 14-N. S. Clarós

04 Tres històries sense llar. M. Solé

05 L’agenda llatino-americana. F. Ridaura

lA PALMERA I LA FONT

07 Carta des d’Hondures. R.Pàmpols

08 Joia i esperança en el I Fòrum de Balsareny09 Evangelització express? M. Solé

RECEPTES PER ANAR CANVIANT10 Ànec a la catalana amb taronja. T. Jorge

10 Que ens rescatin ja d’una vegada. S. Clarós

Amb entitat i experiència

11 Som energia. M. Roselló

a peu

12 Camí del castell vell d’Olivella. J. Roig

relleus

13 Alba Garcia: volem canviar el món en la mesura del possible. M. Moya

14 Puntades

La fe de cada dia

16 La família de Jesús. J. lligadas

Bon Nadal!

3

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Quan un país fa vaga general és perquè almenys una part molt important de la ciutadania ja no confia en els seus governants. Darrerament Catalunya ha viscut fets excepcionals com la gran ma-nifestació de l’onze de setembre, la vaga general del 14N, i unes eleccions anticipades el 25N. En poc més de dos mesos, la ciuta-dania s’ha expressat al carrer i a les urnes, contradient pronòstics, desequilibrant majories.

Sembla un final escaient per a un any amb una conflictivitat crei-xent a Catalunya i a l’Estat, que s’ha vist expressada amb vagues sectorials i manifestacions, dis-putes i enfrontaments a molts nivells. ¿Fins a quin punt erraven aquells que han fet lectures inte-ressades de la voluntat popular, intentant apropiar-se l’expressió i la intenció dels ciutadans, i també menystenint les protestes al car-rer? La negació de la realitat o la seva exageració, manipulant les xifres de manifestants, no han en-ganyat ningú més que els qui les proclamaven. És innegable que el 14N es va imposar el crit d’una majoria social que sobrepassa l’àmbit estrictament sindical per abraçar una pluralitat ciutadana que clama contra la injusta con-ducció que els governs estan fent de la crisi. Les grans manifesta-cions que van tenir lloc a Barce-lona i a moltes altres ciutats de la geografia catalana en van ser l’avís, i els resultats de les elecci-ons onze dies més tard la confir-mació per aquells que encara no ho havien vist.

A menys de dues setmanes de la vaga general, el resultat de les eleccions al Parlament de Catalu-nya no podia amagar el descon-tent i l’emprenyada pel desastre econòmic, tot i els esforços d’al-guns per desviar la tensió social cap a l’emocional vàlvula sobi-

Hi va haver vaga el 14N?Salvador Clarós

ranista. La sagnia imparable de llocs de treball, la reforma laboral, el drama creixent dels desnona-ments, les retallades i l’augment del cost de serveis i dels pro-ductes bàsics..., tot això en una malaltissa sensació d’impunitat pels rics defraudadors, els em-presaris blanquejadors i evasors de capitals, els polítics corruptes, els banquers i alts directius d’em-presa, els especuladors, etcètera, va fer pujar la participació, capgi-rant pronòstics.

De raons per anar a la vaga n’hi havia de sobra, encara que sem-pre hi ha qui opina que una vaga no resol res! El cas és que la gent va optar el 14N per anar a la vaga. Entitats de tota mena i organitza-cions informals van donar suport a la mobilització general convo-cada pels sindicats majoritaris que, agradi o no, cal reconèixer que mantenen avui per avui una alta capacitat mobilitzadora. La indústria va parar majoritària-ment, tot i la por latent dels que encara conserven un lloc de tre-ball i no saben fins quan. També malgrat el cost de la renúncia al salari del dia de vaga. Amb tot, la gent es va organitzar en piquets per fer-se sentir. Molts comerços no van obrir seguint la consigna de convertir la jornada també en vaga de consum. Les mares i pares d’escolars es van tornar a vestir de groc per manifestar-se amb la canalla. Les assemblees

proliferaren a les universitats i els estudiants van sortir novament al carrer. Una multitud es va ma-nifestar pel centre de Barcelona i de moltes altres ciutats de Cata-lunya.

Malgrat l’evidencia, hi ha qui ho nega. Com també hi ha qui vol es-panyolitzar els escolars catalans. Hi ha qui encara no entén per què “el govern dels millors” ha estat el pitjor i més curt dels governs. Hi ha qui creu també encara que cal sanejar els bancs amb diner pú-blic i continuar desnonant men-tre s’amnistia els defraudadors. I qui es resisteix encara a recaptar de les fortunes, dels patrimonis i dels beneficis empresarials, però no dubta a retallar en protecció social i benestar. Mentre això passi continuarà la lluita cos a cos contra els desnonaments, i continuaran les manifestacions i les vagues i les càrregues poli-cials, que és el darrer recurs que té el poder per resistir. Només cal mirar països com Grècia per entendre que no hi ha límit a la indignació.

La regeneració democràtica és avui l’únic horitzó polític possi-ble. Com sempre ha passat, no vindrà espontàniament sinó per mitjà de la conquesta. Per mitjà de la vaga, que vol dir deixar de treballar perquè tothom pugui treballar.

Salvador Clarós és sindicalista

4

Xerrrada distesa a l’eixida. No és gaire difícil ini-ciar una conversa. Jo no pregunto, escolto allò que bonament em volen contar. Els homes tenen ganes d’explicar la seva veritat de les coses mentre fan una cigarreta. Una veritat que té a veure amb el seu bagatge, amb el seu sentir-se persona útil, amb capacitat. Potser han viscut moments millors però continua vigent el seu sentit de la dignitat. No té gaire importància si de tant en tant algú cola un sopar de duro. Percebo que una relació tan efímera com la que tenim, a ells els permet sentir-se recone-guts i a mi, retornar a l’essencial de les coses.

L’X havia estat cambrer, i esportista d’un esport amb retribucions modestes. Primer va perdre el seu lloc a l’equip professional, per allò de les lesi-ons i l’edat. Després va treballar en un bar, com a cambrer. Fins que el bar va tancar. Ha anat exhau-rint tots els ajuts un cop esgotat el subsidi d’atur. Ha hagut de deixar el pis de lloguer. I està mirant si, amb trenta-tres anys cotitzats, té dret a rebre una pensió. Perquè als seus gairebé seixanta anys ho té molt difícil per tornar a treballar. Mentrestant, un company el va convèncer per venir a Catalunya. El company demana caritat, ell no en té ganes i per això han separat les seves rutes. Un dia aquí, un altre allà, fins que es resolgui la situació. Sensació d’anar lliscant cap avall. A la conversa no surten les arrels familiars ni els seus afectes. Té un posat trist i manté l’esperança en la pensió que podria cobrar, per modesta que fos.

En J. ve de Saragossa. Tota la vida vivint en el món del toreig, com a mosso en una ramaderia. No m’explica malalties ni desgràcies, sinó la passió amb què sempre ha viscut la seva feina. La seva experiència l’ha fet sentir eficaç, valorat, preparat, però en el seu moment no li va facilitar la cotitza-ció necessària com per gaudir d’una bona pensió. Quan va deixar de treballar es va desarrelar. I sem-bla que està pensant a iniciar un procés d’estabili-tat que li permeti, entre d’altres coses, millorar la seva precària salut.

I en P. es mostra molt animat i no para d’explicar

El passat 25 de novembre va tenir lloc el dia dels sense llar. Una situació que en un principi defineix un col·lectiu de característiques peculiars: persones sense llar, desarrelades, sense família, sense feina, de vegades amb malalties associades. Passavolants que dormen al carrer i que no solen encaixar amb els esquemes dels serveis públics. I que entitats com Càritas, com Arrels, o com tantes d’altres, aconsegueixen acollir i estabilitzar. Però avui, la paraula “sense llar” desvetlla també en nosaltres altres alarmes: les famílies desnonades, les que viuen rellogades, els pisos pastera... Situacions que amb la crisi estan afectant cada cop més persones i que probablement portaran a la margi-nació les més febles, les més soles. Per conèixer aquesta realitat de més a prop, vaig tenir ocasió de visitar el Centre d’Acollida Abraham de Càritas de Vilafranca i de parlar amb alguns dels seus estadants...

acudits. És carnisser de professió i ha passat tem-porades guanyant-se molt bé la vida a grans cade-nes d’alimentació. Fins que va arribar la reducció de personal i va anar al carrer. També ha exhaurit tots els ajuts possibles. Va a la verema i fa feinetes aquí i allà. i és un home inquiet, que es mou cons-tantment.

Tots tres s’entesten tossudament a desbordar fron-teres i encaixonaments. Pel senzill fet d’anar d’una banda a l’altra i de no empadronar-se enlloc que-den al marge dels ajuts socials que demanen com a requisit una residència estable. Un fet que pot acabar deixant-los totalment al marge, cosa que em fa pensar que hauríem d’aprendre a no encai-xonar les persones dins dels recursos, sinó a crear els recursos que necessiten les persones.

Sembla que l’actual trencadissa de l’Estat de Ben-estar fa que s’abandonin les polítiques de preven-ció i que s’obrin les portes als mecanismes que trenquen la cohesió social, baixen l’autoestima, porten a la indefensió. Tornem molt, molt enrere.

Mercè Solé és treballadora social

Tres històries sense llarMercè Solé

5

L’agenda llatinoamericanaFlora Ridaura

L’Agenda Llatinoamerica-na ja té més de vint anys d’història. Va sortir per pri-mera vegada el 1992, arran de la commemoració dels 500 anys del mal anomenat “descobriment d’Amèrica”. L’arribada dels europeus (castellans, portuguesos,...) al continent americà va su-posar un xoc de civilitza-cions que va donar com a resultat el sotmetiment dels pobles originaris, la mort de molts dels seus individus, la destrucció o el mensyteni-ment de les seves cultures, l’espoli de les seves riqueses. La població llatinoamerica-na parla de “la conquesta”, terme força més real i precís que l’utilitzat per nosaltres, i els diferents pobles originaris commemoren el 12 d’octubre amb una jornada de lluita, recordant que porten ja 500 anys de resistència...

Per això calia una paraula de veritat i de justícia, de memòria històrica i de reparació, de solidaritat i d’esperança, en complir-se el cinquè centenari. Calia que Amèrica tingués paraula, que Amèrica digués la seva paraula a Europa, una paraula no només des del passat sinó des del present, des de la realitat encara oprimida però també des de la realitat esperançada en lluita per l’alliberament. I així sorgí la idea de l’Agenda Llatinoamericana, de la mà d’en Pere Casaldàliga i en José María Vigil, europeus d’origen, llatinoamericans d’adopció, que van convidar diferents veus del continent a expressar-se, escrivint articles sobre la realitat so-cial, econòmica, política dels diferents països, per a reunir-los després en el format d’una agenda, que esdevingué, d’aquesta manera, una eina de sensi-bilització, formació i transformació social a l’abast de tothom.

L’agenda, inicialment, es va editar en castellà. Amb el pas del temps ha anat eixamplant els seus horit-zons i, per tal d’arribar a més persones, actualment es tradueix al portuguès, al català, al francès, a l’an-glès, a l’italià,... i s’anomena Agenda Llatinoame-ricana Mundial, perquè entre els autors i autores dels diferents articles s’hi troben també persones d’altres continents, sempre en sintonia amb l’espe-

rit revolucionari i allibera-dor que la va inspirar.

Cada any els articles de l’agenda giren entorn a una temàtica determinada: la democràcia, la política, la comunicació, el nou socia-lisme, l’esgotament del pla-neta, la religió... Per a l’any 2013 el lema escollit és L’al-tra economia. A la introduc-ció, Pere Casaldàliga diu: Parlem de L’Altra Economia, altra de veritat, radicalment alternativa, no pas simplement de “reformes econòmiques”. I continua: L’Altra Economia no pot pas ser només econòmi-ca; ha de ser integral, ecològica, intercultural, al servei del Bon

Viure i del Bon Conviure, en la construcció de la pleni-tud humana, desmuntant l’estructura econòmica actual que està exclusivament al servei del mercat total, apàtri-da, homicida de persones, genocida de pobles.

Al llarg de les pàgines de l’agenda, es van desgra-nant els diferents articles, alguns d’autors coneguts com l’Arcadi Oliveras, l’Adela Cortina, Leonardo Boff, Paulo Suess, François Houtart, Chico Whi-taker, Jon Sobrino, Teresa Forcades, Luís Razeto... En ells hi trobem anàlisi, denúncia, propostes alter-natives. Ens recorden que, d’acord amb la definició d’economia, el centre han de ser les persones, no el diner, ja que el seu objectiu és aprofitar els recursos per a transformar-los en béns i serveis que satisfa-cin les necessitats humanes. Denuncien que avui l’economia s’ha oblidat de l’ètica, i fan una crida a redreçar el camí. Afirmen que no hi pot haver una altra economia sense una autèntica democràcia, sense la participació de les persones en la presa de decisions econòmiques que les afecten i en el con-trol dels qui les executen (ciutadania econòmica). Aposten per passar de la propietat privada a d’al-tres formes de propietat, en particular la cooperati-va, de la que hi ha prou exemples per a demostrar que és eficient i que produeix societats molt més igualitàries.

Des d’aquí us convidem a llegir, comentar i difon-dre l’Agenda, i esperem que us aporti les idees, la convicció i la força necessàries per a construir al-ternatives de Vida allà on sigueu.

Flora Ridaura és treballadora de Càritas

6

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Estimats companys: fa un mes llarg que sóc a Hondures i avui, festa de la Verge del Rosari, quan s´acompleix el 58 aniversari dels meus Vots a Raimat, és una bona data per comunicar-me amb vosaltres.

Quan era a Haití se’m feia més senzill escriure una crònica de què passava al meu voltant. Aquí visc un sentiment dife-rent: sembla que la vida que es-tic començant té un altre sentit, m´està implicant molt més que a Haití. Potser no és el mateix fer de Director adjunt de Fe i Ale-gria en un despatx, que visitar les petites comunitats rurals o semirurals per a celebrar-hi cap al tard, l´Eucaristia. La gent de-sitja amb tanta intensitat aques-ta celebració que tu mateix la vius posant-hi l´ànima i el cor. I aquesta vivència fa que sigui molt diferent descriure el que està passant al país.

Disculpeu, doncs, si el que us co-munico té un caire més personal. Si volgués dissimular-ho no em quedaria tranquil.

Avui per la tarda he tornat d´una reunió amb els Delegats de la Pa-raula d’una zona on el poble més gran es diu Rigores. Ha estat un pas més en la feina que hauré de fer: atendre unes quinze petites comunitats força allunyades de Tocoa, a part d´altres quinze que són al costat de la ciutat, que em demanen que els celebri l´Eucaristia, a cada indret, cada mes.

Carta des d’HonduresRamiro Pàmpols

Ramiro Pàmpols és un bon amic de l’Agulla. Jesuïta, capellà en el món obrer, membre de la GOAC, sindicalista. Jubilat de la seva vida laboral en les arts gràfiques ha marxat als seus setanta i uns quants anys a Hondures, després d’una llarga estada a Haití, amb terratrèmol inclòs. A fer feina entre la gent senzilla, com sempre. Aquesta és la carta que ha enviat als seus companys jesuïtes de Catalunya i que ens ha permès de publicar. Gràcies, Ramiro, pel teu testimoni i per la teva amistat!

El més delicat és que Rigores és a l´epicentre de la conflictivitat entre els terratinents i els cam-perols que ja han ocupat terres, alguns d’ells amb armes, i que ara estan cultivant aquestes fin-ques més productives. Apleguen de grans arbres, semblants a les palmeres, els fruits d’on s’extreu l´oli de palma molt apreciat per fer oli de cuina de baixa qualitat, mantega, margarina i produc-tes de bellesa. Això està provo-cant disputes entre els mateixos camperols sobre la legitimitat d´aquestes accions... i dóna peu a la intervenció dels militars, la policia i els guardes privats, ar-mats pels terratinents que volen recuperar aquests terrenys.

Fins ara hi ha hagut uns 60 cam-perols assassinats, alguns mili-

tars i guardes de les finques (ben bé en podríem dir “mercenaris”) i alguns periodistes, advocats i defensors del Drets Humans. Gairebé cap mort no ha estat in-vestigada.

No és gens fàcil adoptar una pos-tura equilibrada i serena quan parlen d’aquests fets. És clar que no hem de fer de jutges sobre aquestes qüestions, però sí inten-tar il·luminar-les amb una sensi-bilitat precisa: la d’estar al costat dels més febles i que han patit les morts dels qui els estaven defen-sant. Em pregunto com ser capaç de gaudir d’una certa «autoritat moral» per ajudar a discernir les situacions que viuen i alhora invitar a una conversió interior que vagi més enllà de la casuís-tica que plantegen.

7

Estic segur que tota aquesta realitat m’està convidant a una pregària més intensa, un tracte el més correcte possible i una parau-la que no es deixi portar per la por quan si-gui clara la defensa de les víctimes a partir de criteris evangèlics.

Per a treballar en aquestes comunitats ja he començat a fer servir un jeep Toyota molt vell i a portar-lo per llocs plens de sots i pedres i a partir de la pròxima set-mana, quedar-me a dormir allà mateix quan es faci nit i no m´animi a conduir a les fosques. Perquè una punxada a la roda en aquests indrets i de nit, pot ser bastant complicat de resoldre, a més de perillós.

Com veieu, estic introduint-me a poc a poc en una realitat desconeguda i amb una forta dosi de violència. Hondures és en aquest moment el país més violent del món, amb una mitjana de 14 morts violen-tes cada dia, si hi afegim el crim organitzat i els sicaris del narcotràfic. Alguns mitjans d´informació ja parlen d´Hondures com “el país més violent del món en aquests moments”.

No tot es redueix a aquesta descripció que us faig, perquè les comunitats estan for-mades per persones d´una fe molt gran, que no han perdut un sentiment que els porta a manifestar-se alegres i comunica-tius malgrat tot, que t´acullen amb afecte i volen protegir-te.

Avui hem anat molts membres de la nos-tra parròquia a Trujillo, la capital del De-partament, a uns 60 km. de Tocoa, per a celebrar el 25 Aniversari de la creació de la Diòcesi. Hem celebrat una gran Eucaristia, amb ofrenes simbòliques al Bisbe franciscà que va crear aquesta diòcesi, i una marxa pels carrers, per afirmar la fe dels católics, en un país cada vegada més envaït per grups pentecostals i evangèlics. Segur que viuré de més a prop la religiositat popu-lar impregnada de compromís social, atès l´ambient d´injustícia institucional i con-flictivitat que es veuen obligats a suportar.

Tot plegat, espero sortir-ne «viu» pel que fa a donar una mica de suport a un poble i unes comunitats que bé mereixen un acompanyament fratern i esperançat.

Un altre dia faré al.lusió a la bellesa del país. Té una infinitat de tonalitats del verd a les valls i a les muntanyes. Quin contrast tan dramàtic amb el que us acabo de dir.

Amb afecte, Ramiro.

Alliberats (Advent 2012)

Massa cops enfoquem la mirada a la foscori de la rutina en fem oblit persistent,i amb el cor endurit i impassible enterrem tota confiança,ara que els temps no conviden a confiar.

Massa cops és la impotència que sentimquan la injustícia és constant i persistent,cada cop que la mentida és poderosa i enlluerna, i la veritat és nomésuna petita espelma, un bri de llum.

És aquí quan hi ha el crit de l’Evangeli,el crit que sacseja i que ens ha de revoltar:cal no adormir-se, cal escoltar.

Potser serà la crida d’un Advent per estripar les formes, les façanes, per trencar amb la indiferència,per estar alertes, amatents, i atents

a vetllar i a desvetllar, a pregar,a vèncer amb la fe,i amb el corlluitar per transformar.

Alliberats, amb Jesús,cada foscor serà una mà estesa.

Maria-Josep Hernàndez

8

Joia i Esperança són les parau-les que, dites en llatí (Gaudium et Spes), clouen el missatge-saluta-ció que l’arquebisbe emèrit Mons. Loris F. Capovilla –secretari per-sonal de Joan XXIII- ens va adre-çar als gairebé 300 participants del 1er. Fòrum de Balsareny, ce-lebrat els dies 13 i 14 d’octubre al poble natal del bisbe Pere Casal-dàliga i centrat en les causes del bisbe Pere i en el cinquantè ani-versari de l’obertura del Concili Vaticà II.

Des del primer moment en què sorgí la idea d’organitzar el Fò-rum, les persones capdavanteres –cristiansi cristianes de la base– vam experimentar una intensa joia, que es mantingué durant els preparatius, juntament amb l’esperança d’assolir els objectius esperats, un dels quals era pre-cisament encomanar joia i espe-rança a les persones cristianes assistents al Fòrum. Joia i espe-rança en relació amb l’Església i en relació amb el món, intentant contrarestar aquests temps d’in-certesa (i de desànim) que estem vivint.

Joia i esperança impregnaren totes les activitats del Fòrum, ja des de l’inici, en què es van llegir missatges d’adhesió, com el del P. Abat de Montserrat, el qual expressava que “la commemo-ració dels cinquanta anys de la inauguració del Concili Vaticà II i dels quaranta anys del mi-nisteri episcopal del bisbe Pere Casaldàliga, són una molt bona ocasió per reflexionar i aprofun-dir en el camí de la nostra fe com a membres del Poble de Déu” i continuava amb paraules d’ànim adreçades als assistents al Fò-rum: “Desitjo que aquests dos dies de treball i de debat siguin

fecunds i ens serveixin per apro-fundir cada vegada més en els ensenyaments que ens ha llegat aquest gran esdeveniment per a l’Església que va ser el Concili Vaticà II”.

Joia i esperança infongueren les paraules del comunicat enviat pel bisbe Pere. El Concili Vaticà II és una més de les seves causes. “Les vostres causes són les meves causes”, ens diu en el comuni-cat, i afegeix que “són les causes del Regne, les causes del mateix Jesús”. I el Concili Vaticà II, “del qual ara celebrem els 50 anys de la seva inauguració, que feu molt bé de tenir present i alguns voldrien veure oblidat, ha significat per a mi i per al món un temps nou de l’Església que s’obre en diàleg a la humanitat i es fa solidària amb les alegries i sofriments de la fa-mília humana”.

Joia i esperança transmeteren les ponències sobre el Concili Vaticà II –a càrrec del P. Hilari Raguer, l’escolapi Ramon M. Nogués i Mn. Jaume Reixach– i sobre el bisbe Pere Casaldàliga –a càrrec del claretià Joan Soler i del filò-sof i ex-parlamentari Toni Co-mín–. Foren intervencions enri-quidores i vivencials.

Joia i esperança es desprengue-

ren dels tallers, que mostraren experiències engrescadores, a la vegada que permeteren compar-tir inquietuds, anhels, esperan-ces..., i refermaren la confiança en el treball bo, abundant i a vol-tes silenciós, que es realitza des de la base.

Tota aquesta joia i esperança en-comanades pel primer Fòrum, ens animen a preparar el segon, tal com el mateix bisbe Pere ani-mava a fer en el comunicat: “Que aquest sigui l’inici de molts altres Fòrums, sempre en la caminhada que fem junts per les causes del Regne. Sigui on sigui em tindreu al vostre costat”. Tenint en comp-te que l’11 d’abril de 2013 farà 50 anys de la publicació de l’Encícli-ca “Pacem in Terris” de Joan XXI-II, el segon Fòrum, el del 2013, se centrarà en la pau, fruit de la jus-tícia, del compliment dels drets humans. Encara que ho contem-plem des del punt de vista cristià, també podrem escoltar veus de fora del cristianisme.

Un segon Fòrum es va gestant al voltant de la pau a la Terra, una causa del bisbe Casaldàliga i del papa Joan XXIII, que hauria d’es-devenir causa de tot ésser humà, i un motiu més per a la joia i per a l’esperança.

Joia i esperança en el I Fòrum de Balsareny

Organització del Fòrum

9

Ara que en els ambients eclesials es parla tant de “Nova evange-lització”, fins al punt que sembla que hi ha bisbats que ja tenen a punt un programa informàtic per poder comptar les masses que tornaran a les Esglésies gràcies a l’èxit de les seves campanyes, jo tinc la sensació cada cop més que aquest concepte se m’escola entre els dits.

Fa gairebé 35 anys que formo part de moviments que es diuen “evangelitzadors”, és a dir, que tenen com a objectiu fer saber a la gent, a la gent propera, treballa-dors com jo, que Déu els estima i els vol lliure i feliços en un món de justícia on cada persona té un espai de dignitat. I això malgrat el patiment, les pors, la mort, que són vençudes des d’una altra di-mensió. Una bona notícia, certa-ment.

Jo al principi això ho vivia amb una certa ingenuïtat. Pensava que la gent, senzillament pel meu testimoni (un testimoni més avi-at discret, d’altra banda), es faria preguntes i s’acabaria apuntant al mateix que jo, a un grup de revi-sió de vida. Algunes preguntes sí que es van fer i alguns fins i tot es va apuntar al moviment, enca-ra que després han seguit camins diversos.

Més endavant em vaig adonar que això del testimoni és molt subjectiu, que al marge que la teva acció sigui o no valuosa, pot ser insignificant per als altres o pot tenir moltes interpretacions, no sempre positives. On uns hi veuen generositat sindical, d’al-tres hi poden trobar afany de protagonisme, i potser tinguin raó. Total, que tornem a un punt de partida de relativització. Sense testimoni no hi ha res, en el sentit que cal coherència entre allò que es diu i allò que es fa. I aquesta

Evangelització express?Mercè Solé

coherència és el que dóna credi-bilitat al missat-ge. Però la lectura dels fets pot ser molt i molt dife-rent segons qui la faci.

En un altre mo-ment vaig veure clar que a més a més de “fer” hem d’explicar molt. En un prin-cipi, com que l’Església jo tro-bava que ja havia parlat massa, i massa durament i amb prepo-tència, pensava que més valia el silenci. No parlar de Déu en va, vaja. Avui, però, ja no hi ha re-ferents cristians per a molta gent i la imatge eclesial en el nostre món és molt negativa, per tant convé aprendre a expressar-se de forma que els teus companys et puguin entendre quan parles de la teva vida cristiana, cosa que no sempre és fàcil. Al cap i a la fi, nosaltres també som Esglé-sia i cal fer-la visible, encara que estiguem lluny de la perfecció.

Però aquesta comunicació pro-funda sobre allò que creus i que és vital per a tu es pot donar un dia en una conversa, en un grup, en un gest. Potser a l’ini-ci d’una relació o potser després de molt de temps d’amistat. Cal complicitat, gratuïtat, entesa i amistat. I llibertat per a l’altre. Jo no veig l’evangelització com a proselitisme, sinó com a acollida mútua. Un trio (l’altre, tu i el de Dalt), amb tot el que tenen els trios d’agosarat. On no es trac-ta d’anar collint, sinó més aviat d’anar sembrant.

Total, que a força d’anar “despu-llant” l’evangelització, em que-den les mans buides. Veig que evangelització en definitiva tam-bé és crear les condicions perquè

la gent visqui amb la dignitat de fills de Déu, veig que l’èxit en la pròpia acció no té massa a veu-re amb tot plegat. L’evangeli no aplega precisament un grup de guanyadors, més aviat al contra-ri. La fe és creure que les coses es poden canviar amb la voluntat i el treball i que cal intentar-ho. I simultàniament veig que l’eficà-cia més aviat és escassa. Això em fa valorar més la vida contem-plativa, en el sentit que sovint anem atrafegats amunt i avall i ens sembla que fem molt, però de fet ens movem d’una banda a l’altra i poc més. Perquè el més fonamental sempre és en un fons inabastable. De fet, la feina la fa l’Esperit, nosaltres només som intermediaris.

Tantes voltes que hi estic donant potser per dir que m’admira que hi hagi qui pensa que això d’evangelitzar és bufar i fer am-polles, que només cal adoctrinar el personal i fer-lo passar per la taquilla del confessionari. No ho sé, ja veurem. Perquè no es tracta pas que vingui molta gent a l’es-glésia ni que es torni a la religio-sitat de les formes, sinó que tots plegats en la nostra vida deixem passar la llum de Déu, visquem segons les benaurances, siguem capaços d’estimar la gent que ens envolta i la que és lluny. Que visquem amb llibertat i amb ale-gria sense falses seguretats.

10

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Ànec a la catalana amb taronja

Tere Jorge

L’ús de l’ànec a la cuina és molt més freqüent a la resta de països europeus que no pas a casa nostra. Encara que també podem trobar algu-nes espècies totalment autòctones sobretot a l’Empordà i el Penedès. Hi trobem dues classes d’ànecs, molt estimats: el xerraire i el mut. En general és més apreciat l’ànec mut, i no tant per un tema de soroll sinó perquè és menys grei-xós. Tant els ànecs com les oques han estat molt presents a pagès i exercien tasques de vigilàn-cia: els seus crits i picades allunyaven als curi-osos i forasters. Us ofereixo avui una variant del típic ànec a la taronja amb unes pinzellades de cuina catalana per allò que aquí, a casa nos-tra, no tenim problemes d’integració per molt que alguns s’encaparrin en el contrari. Fruit de les retallades que estem patint, aquesta recepta també es pot fer amb pollastre.

Ingredients per a 4 persones: 4 cuixes d’ànec confitades; 4 pastanagues; 4 porros; 1 cabeça d’alls; 1 copa de conyac; 1 copa de Cointreau; 1 culleradeta de pebre vermell; 1 culleradeta de canyella en pols; cullerada de mantega; 100 g d’ametlla en pols; 1 l d’aigua; picada catalana (all, julivert, uns brins de sa-frà, unes avellanes torrades i uns carquinyolis; la pell de les 6 taronges; herbes provençals; el suc de 6 taronges.

Preparació: Barregeu la farina amb l’aigua, una cullerada de pebre vermell i una cullera-deta de canyella en pols. En una cassola po-seu a coure les cuixes d’ànec amb el seu propi greix. Quan hagin agafat color, afegiu-hi les pastanagues, els porros, la cabeça d’alls i les herbes provençals. Ho flamegeu amb el co-nyac i hi afegiu el suc de taronja i la barreja d’aigua. Ho deixeu coure. A part, bulliu les pells de les taronges tallades a tires fines. Una vegada acabada la cocció, aparteu les cuixes i passeu el suc per un colador xinès aprofitant bé totes les verdures. Una vegada colat, afe-giu-hi les cuixes i la picada catalana, el Coin-treau i les pells de les taronges, i ho poseu al foc 15 min més. Ho podeu acompanyar amb unes patates fetes al forn i ruixades amb la mateixa salsa.

Que ens rescatin ja d’una vegada!

Salva Clarós

Llegeixo a l’ABC (cal llegir l’enemic si es vol estar ben informat!) la llista de les subvencions que va rebre la fundació Trias Fargas entre els anys 2002 i 2008. En total, més de tres milions tres-cents mil euros. Aques-tes són les subvencions oficials, les altres, és a dir les “donacions”, pugen a més de sis milions i mig d’euros. Per cert, aquesta informació amb tant detall no l’he vist publicada en cap diari català (?). La fundació Faes del PP ingressa en subvencions més de tres milions però en aquest cas anuals des de 2003.

El que em crida l’atenció és que l’administració pública a Catalunya hagi transferit més de tres milions d’euros dels contribuents a una fundació privada d’un partit po-lític quan els diners que arriben mitjançant subvenció, conveni o el que sigui a entitats no lucratives amb plans socials per atendre col·lectius necessitats, a organitza-cions no governamentals, plans comunitaris, etc. són quantitats comparativament irrisòries. A més, qualsevol que estigui gestionant programes assistencials que reben diner públic sap fins a quin punt l’administració t’omple de burocràcia per a justificar fins l’últim euro gastat.

Ara resulta que la Generalitat no té diners per pagar a les organitzacions socials les subvencions o conve-nis concedits. En el millor dels casos ho fa amb mesos de retard. La conseqüència és l’ensorrament de molts plans d’atenció social que duen a terme aquestes enti-tats amb col·lectius marginats, exclosos socials, disca-pacitats, immigrants i gent gran sense recursos, etc. I també la clausura definitiva de les entitats, que fins i tot queden endeutades, havent de respondre personal-ment els seus membres davant de treballadors, credi-tors i entitats bancàries.

Així les coses, és difícil que algú pretengui fer creure que els problemes de tresoreria de l’administració, les retallades, impagaments... són conseqüència d’una cri-si econòmica. El que s’evidencia més aviat és que són conseqüència d’una crisi de democràcia. Hi ha la com-pleta evidència que tots els poders es troben ja sota un control que no és el dels ciutadans. Això és especial-ment greu quan qui ens governa està sota sospita més que fundada de corrupció. És per això que almenys quedaríem més comfortats si arribés ja d’una vegada el rescat complet de l’economia espanyola, i si la sobira-nia, almenys en termes de control i de tresoreria, passés transitòriament a mans de l’ens europeu.

11

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Democratitzar l’energiaL’accés fàcil a l’energia ha estat un element clau per al desenvo-lupament de la nostra societat moderna, però, malauradament, ens els darrers anys d’història, hem basat aquest accés en un model centralitzat de generació com a resultat d’usar combusti-bles fòssils com a font principal d’energia. Les conseqüències són diverses: un gran impacte ambiental, control per part de grans em-preses del sistema de generació i distribució, de-pendència per accedir a les fonts convencionals fòssils i una manca de cultura energètica entre la ciutadania.

Per contra, l’aprofitament dels recursos naturals propis de cada zona, renovables i accessibles arreu, permet transformar aquest model actual i afavorir una major participació de les persones en un aspec-te tan bàsic i essencial per a les nostres vides com és l’energia.

A casa nostra patim un endarreriment històric res-pecte d’altres països europeus on experiències de cooperativisme energètic han demostrat que si ens unim per demanar un canvi de model energètic, tindrem la força necessària per aconseguir-lo. Cen-tenars de milers de persones són propietàries de cooperatives que els proporcionen energia verda, produïda per molins de vent, plaques solars o plan-tes de biogàs. Una energia generada exclusivament a través de fonts renovables, netes i sostenibles. Com a tall d’exemple, el cas flamenc d’Ecopower: deu anys de trajectòria, plantes pròpies i 30.000 so-cis i sòcies. I també Enercoop a l’Estat francès: una cooperativa nascuda el 2005 que té més de 10.000 socis i sòcies.

Recentment, però, ha nascut a Cata-lunya Som Energia, una novíssima cooperativa de consum sense ànim de lucre que ja aplega més de qua-tre mil quatre-cents socis i sòcies amb tres eixos claus constitutius: la comercialització d’electricitat verda, la inversió sota criteris de

desenvolupament local i sostenible en noves instal·lacions d’energies re-

novables —de plantes de biogàs, fotovoltaica, de biomassa o eòlica—, i una neuràlgica pedagogia i educació ambiental per neutralitzar el malbarata-ment energètic i reduir el nostre consum desbocat.

Tres eixos per a una nova cooperativa de consum que té com a objectiu oferir energia 100% verda i renovable i que ajudi a transformar casa nostra en un territori més sostenible i respectuós amb el medi ambient. I amb una fita clara: amb el temps, dispo-sar d’instal·lacions pròpies de generació d’energia que ens facin avançar, com a societat, cap a un mo-del autònom, menys dependent, més eficient i més ecològic. Més sobirà i més democràtic.

La realitat sempre mana, en el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil o després del terrible ac-cident de Fukushima, que ha tornat a posar a la palestra el risc de l’energia nuclear, Som Energia arriba a temps. Amb les millors notícies per al medi ambient, per al país i per al cooperativisme. Malgrat l’hostilitat d’un mercat energètic dominat per les grans corporacions, ja tenim a casa nostra una opció cooperativa, ètica, compromesa i que defensa un model local i de proximitat. Doncs sí: ja podem estar connectats a l’energia verda, alimen-tar i endollar cooperativament la nostra activitat i reaprendre un cop més com podem combatre el malbaratament i avançar en l’eficiència energètica.

Marc Roselló és president de Som Energia

Som Energia: la cooperativa de consum i producció d’energia verda

Marc Roselló

www.somenergia.coop

En el moment de tancar aquest número, ens ar-riba la notícia que Som energia ha guanyat el Premi Solar Europeu 2012. Per molts anys!

12

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Els camins tradicionals tenen, avui dia, un elevat valor cultural i històric, i també ens permeten conèi-xer la natura i els paisatges de les nostres contrades. Aquest que avui us proposem és un itinerari histò-ric, arquitectònic i etnològic pel terme d’Olivella, que ens mostra un seguit d’elements patrimonials i una diversificada riquesa paisatgística difícilment trobables en tan sols sis quilòmetres de recorregut.

Entre vinyes, al massís de Garraf, es troba el terme municipal d’Olivella, format per urbanitzacions, masies disseminades i el poblet del mateix nom. En aquest nucli comença l’itinerari. Abans d’inici-ar-lo recorreu els seus quatre carrers. Veureu l’es-glésia, construïda l’any 1430 i reformada el 1607, i un seguit de cases rústiques, algunes molt pin-toresques. Una d’aquestes és el Centre d’Informació del Parc de Garraf, anomenat La Sala. El recorregut surt de darrere la Casa de la Vila, per un camí de terra marcat amb fites de fusta, amb senyals blancs i verds que anirem seguint tot el trajecte.

En pocs minuts sereu davant la masia de Can Pau Olivella que conserva l’era enrajolada, tipus de pa-viment que ja s’emprava al segle XII. Seguiu les fites i després de girar a la dreta sereu al pou dels matxos, on abeuraven aquests animals quan passa-ven pel camí.

Travesseu la carretera i tot creuant una vinya sereu a la Carrerada, pas entre marges per evitar que els ra-mats malmetessin els conreus. El camí s’enfila entre pins i vegetació típica del massís (margalló, llentis-cle, càrritx, vidiella...) i amb unes magnífiques vistes del poble fins al Coll del Triador, documentat ja l’any 1681, un pas de bestiar on es comptava la ramada.

Baixeu al fondo de la Servera, i arribant a una cru-ïlla veureu la barraca del Borregaire. Ara cal deixar la pista principal i prendre un camí més estret a la dreta; en uns deu minuts s’ateny els safareigs i la Font del Rector, lloc excel·lent per descansar.

Avancem pel camí en direcció al castell fins a arri-

Camí del castell vell d’OlivellaJaume Roig

bar al collet, on prendrem un corriol a l’esquerra. En primer lloc abastarem les restes de l’església ro-mànica de Sant Pere. Formava part de l’antic castell i va ser l’església parroquial d’Olivella fins al segle XV. Més amunt es troba les ruïnes del castell, amb bones vistes del puig de la Mola, del castell d’Olèr-dola i el Montmell. Si el dia és clar, al nord veureu algunes agulles de Montserrat i, si n’és molt, albi-rareu cims del Pirineu.

Després de visitar el castell, baixeu pel mateix camí. Seguiu-lo avall, sense prendre el corriol que mena als safareigs, fins a arribar a un singular conjunt de pedres anomenat el barret del Rector perquè recorda els bonets que anys enrere duien els capellans.

L’itinerari continua per la pista, que coincideix amb el PR-C37, fins que es fa paral·lel a la riera de Begues. Cal estar a l’aguait d’un petit corriol a la dreta que porta fins a un mirador que permet con-templar a l’altra riba de la riera la impressionant cova de Can Muntaner. Si continuem pel petit corriol seguint les fites, baixarem a la llera envoltada de penyes i rocam anomenada el Navà, paraula d’ar-rels basques que vol dir pedregar, fins a arribar a uns magnífics pins, els Pivens. Passada la pineda, a la riba dreta de la riera de Begues hi ha les restes de l’única sínia de la població.

Ara cal retornar a la pista que havíem abandonat vorejant la masia de Can Muntaner, fins que a la dreta trobem un petit corriol ben indicat: és el camí Blanc que passa sobre uns marges que voregen unes vi-nyes de molt bon aspecte. Arribem a la carretera i la seguim amunt, a l’esquerra, fins que, al final de les vinyes, a la dreta, una altra vegada una fita ens convida a pujar fins a l’inici de l’itinerari tot vorejant la masia de Can Pau Olivella i la seva era.

A Ca la Vila o a la Sala podeu demanar un tríptic amb més informació d’aquest itinerari, i el mapa de l’Alpina Massís de Garraf us ajudarà a situar-lo dins el conjunt del parc natural.

1. La Cova de Can Muntaner

2. El Barret del Rector

3. El castell d’Olivella.

13

Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus Relleus

Faig un cafè amb l’Alba Garcia Valdés, una jove escolta de 24 anys del barri de Poblenou (Barcelona). Fa poc que s’ha llicenciat en telecomunicacions i actualment està estudiant un màster en creació i direcció d’empreses innovadores i de base tecnològica. No treballa, tot i que està buscant feina. Gran part del seu compromís passa per l’Agrupament Escolta Rakxa, però per moltes altres iniciatives més, com Acció Escolta de Catalunya i també Poblenou Sense Fils o el Fòrum Aerotelecom.

Fes-me cinc cèntims de la teva implicació al barri.

Doncs ja fa 16 anys que formo part de l’Agrupa-ment Escolta Rakxa. Vaig començar com a infant, després com a cap, i ara sóc a l’equip de coordi-nació. De fet, m’estan fent el traspàs per assumir el càrrec de coordinadora a partir del curs vinent. Volem fer un relleu progressiu per assegurar-ne la qualitat.

I com vius això d’haver d’assumir una responsabilitat com aquesta?

Ho visc bé: si et sents a gust en un lloc i sents que comparteixes objectius amb la gent, tens ganes de tirar endavant el projecte, perquè és un projec-te compartit en què tothom hi creu: caps, infants, adolescents, joves i famílies.

I quins són aquests objectius compartits?

Volem canviar el món en la mesura del possible, a partir de l’educació no formal. Es tracta de fer pe-tites accions per canviar la realitat propera que no ens agradi. Acompanyem els infants, adolescents i joves en el seu creixement personal, perquè esde-vinguin ciutadans oberts, amb actitud crítica; que puguin analitzar la realitat i fer petits projectes per canviar l’entorn, sempre de manera voluntària i a través de l’escoltisme.

També formes part de la Junta Permanent d’Acció Es-colta de Catalunya. ¿Què és i com t’hi has implicat?

Acció Escolta és una associació que aglutina di-ferents agrupaments escoltes laics de Catalunya. Forma part del Moviment Laic i Progressista de Catalunya, com també forma part de la Federació d’Escoltisme i Guiatge. Acció Escolta de Catalunya constitueix una proposta d'educació en la llibertat des de l'escoltisme.

Coordino l’àmbit de territorial. La meva tasca con-

Alba Garcia: “Volem canviar el món en la mesura del possible”

sisteix a fer anàlisi, seguiment i suport dels agrupa-ments, veure quines mancances tenen i ajudar-los.

Però el teu compromís va més enllà de l’Escoltisme...

Sí, també col·laboro amb “Poblenou Sense Fils”, un grup de treball a nivell local de “Guifinet”. Ens encarreguem de crear una xarxa de telecomunica-cions oberta i neutral. Tenim l’objectiu de facilitar l’intercanvi d’informació entre usuaris: música, fit-xers, internet, etc. Funcionem connectant antenes en xarxa. Quan s’instal·la un node (antena) en un edifici, es fa formació als veïns i veïnes per si també volen formar part de la xarxa oberta. Actualment Guifinet compta amb 12.000 nodes operatius a tot Catalunya.

I fora del barri?

Em vaig adonar que feia molta acció a Poblenou però a la universitat m’havia quedat més al marge.

14

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

A TUR I AUTÒNOMS. Les dades de l’atur no reflecteixen la situació que està vivint un dels sectors laboralment més maltractats històricament en l’àm-

bit laboral, i ara, encara més amb la crisi. Es tracta de petits professionals autònoms (els dos que tinc a la família, en l’àmbit de la cultura: un músic i un escriptor i traductor) que treballen legalment en sectors plens de gent que ho fa “en negre” o sota el camuflatge legal d’entitats i associacions per poder facturar i eludir impostos. Per qui ho desconegui, mantenir-se com a professional legalment obliga a pagar mensualment uns 250€ a Hisenda (la quota mínima per un hipotètic sou de mil euros), més un mínim d’un 15 per cert de la facturació, més l’IVA que es recapti, més la feina d’un gestor... més, evi-dentment, totes les despeses pròpies de cada ofici i l’espai que s’ocupi (oficina, local, despatx a casa...). Aquest esforç, però, es topa amb la realitat davant una baixa per malaltia: es cobraran uns 560€ al mes dels quals es descompten 250€ que cal seguir pa-gant malgrat s’està de baixa: queden menys de 300 euros per passar el mes. I ja no diguem què passa si no hi ha feina: l’atur no es cobra (si no es paguen més diners a part) i si es dóna de baixa, perdrà per la jubilació. Per tant, si l’autònom no té prou feina i pot aguantar pagant la quota amb tot el que gua-nya o amb el suport familiar, el seu atur no consta a les dades oficials. No són pocs els casos i estan completament oblidats tant per part de polítics com de sindicats. És posar de manifest una de les altres cares de la crisi. Maria Josep Hernàndez.

P ARES “RAROS”. Pare, demà fem vaga a l’institut. Ah si?... i per què feu vaga? Per protestar per la llei d’educació. Està bé, i que fareu? Hem quedat amb l’Adrià

a casa després d’esmorzar i... Que dius que què?, i això és fer vaga?, el que heu de fer és que es noti la protesta, manifesteu-vos, feu una pancarta, aneu a la plaça davant l’ajuntament. Qui, jo i l’Adrià? Tu i qui sigui, però a casa no t’hi vull... . Però serà una

T REBALLAR MENYS PER TREBALLAR TOTHOM. En parlàvem a la darrera reu-nió de l’Agulla, mentre acabàvem de per-filar l’editorial. És un vell eslògan, de cri-

sis anteriors, menys intenses. Jo li ho havia sentit dir moltes vegades a Joan García-Nieto. Deuria ser el moment de l’entrada de les noves tecnologies, un moment en què una nova distribució de la feina no només calia per acabar amb l’atur, sinó també com a nou horitzó d’una vida no tan marcada pel treball, amb més espais per al lleure i per a la parti-cipació en la vida democràtica. Assolir qualitat de vida de la de debò a canvi de guanyar menys. Un somni que no es va complir. Avui continuen fent-se hores extraordinàries, el qui treballa ho fa sovint amb jornades laborals maratonianes, i hi ha qui té més d’una feina. I la necessitat de repartir aquest bé escàs és més peremptòria que mai. I si els sindi-cats s’hi posaven? Mercè Solé

Per això em vaig animar a formar un fòrum d’em-preses junt amb vuit altres estudiants, el Fòrum Aerotelecom. Tenim l’objectiu de crear vincles en-tre empreses i estudiants: que les empreses puguin donar a conèixer les seves iniciatives i que els es-tudiants puguin oferir-se per a possibles llocs de treball.

Estàs implicada en mil projectes! Què et mou a fer-ho?

La motivació i la satisfacció personal. Tinc ganes de transformar, de canviar la realitat; de conèixer altra gent... en definitiva, d’enriquir-me com a per-sona! Tinc clar que si no hagués estat al cau no tin-dria tanta inquietud per implicar-me: el fet d’estar en una entitat que treballa el creixement personal i

l’educació en valors fomenta el compromís a nivell local i territorial. I això es nota quan participes en altres iniciatives, assemblees, etc.: el jove que ve de l’escoltisme o de l’esplai es nota que té un bagatge participatiu, aporta de manera diferent.

Què és el millor que t’emportes de totes aquestes expe-riències?

A part de sentir-me transformada jo mateixa, he vist com creixen altres persones, i això t’ajuda a se-guir. Com més t’impliques més gent coneixes, cre-es xarxa, t’enriqueixes, tires endavant i continues treballant en el projecte i en el compromís, també a través de la formació i de l’autoaprenentatge.

Podeu trobar informació de les entitats esmentades a:www.aerakxa.org, www.accioescolta.org, www.poblenousensefils.net, www.guifi.net,

forumaerotelecom.eetac.upc.edu

153... I recordeu que molts dels articles

de l’Agulla podeu llegir-los també al nostre bloc a Catalunya Religió: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada

1 L’AguLLA, AL FACebook. Si teniu compte al facebook, i si l’Agulla us agrada, ja ho sabeu:

busqueu l’Agulla i digueu “m’agrada”. Fàcil, oi? Així podrem comentar tots plegats la jugada de manera més participada.

2 L’AguLLA, en FoRmAt eLeCtRònIC. I, per cert, si voleu rebre l’Agulla en format “pdf” per

correu electrònic només ens ho heu de dir. Iniciem aquesta nova forma de comunicació per arribar a moltes altres persones. només ens ho heu de comu-nicar al correu: agulla.revista@gmail.com. I si teniu algun amic que no vulgui subscriure’s en paper, però sí rebre’l per aquesta via, ens envieu la seva adreça. És un servei gratuït.

P XC I PCX. El partit PXC (Plataforma per Catalunya) es pot confondre amb el PCX (Partit comunista xinès) per un lleuger canvi en les sigles. Però em sembla que

la PXC no són comunistes. I possiblement al PCX tampoc no són autènticament comunistes. Tots dos tenen en comú ser autoritaris i dogmàtics, encara que sigui amb diferents orientacions. De fet, enca-ra perdura en moltes mentalitats un lligam entre “comunisme” i “autoritarisme i dogmatisme” fruit de les falses aplicacions del pensament comunista marxià en l’estructuració de la URSS, Xina, Cuba, Corea del Nord i altres països que van incorporar i materialitzar aquest pensament polític revolucio-nari. Però res més lluny del pensament comunista autèntic que aquest autoritarisme, ja que es tracta del desenvolupament més participatiu en el poble treballador, de la democràcia. Ha passat el mateix a l’Església, que res més lluny de l’Evangeli de Je-sús que l’autoritarisme, el centralisme jeràrquic i el dogmatisme que tants anys ha dominat i encara domina en l’Església. Quim Cervera

E LS PARTITS EN CAMPANYA ELEC-TORAL I L’ESTAT PROPI CATALÀ. Els partits polítics en aquestes elecci-ons en general han tornat a caure en les

desqualificacions dels altres partits, quan el més important és explicar i raonar el propi programa i les pròpies propostes. Uns ho fan més sistemà-ticament que altres. Penso que és important pre-guntar-se personalment si vull un Estat propi per Catalunya o no. Si responc que NO, ho tinc força fàcil per votar. Si responc que SÍ, tinc diferents op-cions que dependran del meu pensament i trajec-tòria política, de les meves confiances, dels plan-tejaments nacionals i socials dels tres partits que

merda de manifestació, serem quatre gats, no vol-dran venir o no els deixaran venir. Doncs jo et dic que si vols fer vaga et vaig a buscar un llençol i ja t’estàs posant a fer la pancarta. Que “raros” que sou, no hi ha cap pare o mare que obligui a fer pan-cartes.

Més o menys va anar així i tot seguit se’n va anar escales amunt plorant de ràbia. Tenia catorze anys i l’havia posat en l’entrellat de fer el ridícul sí o sí. O bé anava a classe, i podia ser l’únic que ho fes, o bé anava a manifestar-se tot sol a la plaça. L’ende-mà va anar a l’ institut i, amb dos companys més, va organitzar l’assemblea que va decidir per majo-ria entregar un manifest a l’ajuntament.

Tretze anys més tard, el 14N dia de vaga general, va i em diu, quina sort que hagueu sigut uns pares tan “raros”. Li pesco l’afalac i ens adonem, tots dos, que l’èxit en l’educació dels fills adolescents depèn de que, en dos o tres moments claus, tinguis la sort d’estar inspirat. Albert Farriol

plantegen l’horitzó d’un Estat propi.Ara bé, sigui quina sigui la nostra opció si volem un Estat propi, hem d’entendre´s amb CIU, que és la coalició que en aquest moments ens hi pot portar. Sense ella, ara per ara, és impossible. Per tant no acabo d’en-tendre que en una campanya electoral important com l’actual, s’hagi de criticar durament CIU, quan caldrà pactar-hi, si és que realment es vol l’ Estat propi. A més, ja fa temps que penso que criticar CIU es donar-li ales, es omplir els seus pulmons d’aire. I segueixo pensant que des de l’esquerra és bàsic ser pedagogs i explicar molt bé els nostres programes. Quim Cervera.

El re

tall En fin, este mundo triste al que está

vestido viste, y al desnudo le desnuda.Calderón de la Barca, El gran teatro del Mundo

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

Ara que som en temps nadalenc, podem fer una mirada a la família de Jesús, i a com viuen la vida familiar. Habitualment es presenta la família formada per Jesús, Maria i Josep com a model de vida familiar, en el sentit de “vida fa-miliar segons el model tradicional”. I no estarà de més veure fins a quin punt això és així.

Ens acostarem, doncs, als anomenats “evan-gelis de la infància”, és a dir, els dos primers capítols dels evangelis de Mateu i de Lluc, que són uns escrits amb voluntat de presentar-nos, a través dels relats entorn del seu naixement (uns relats deliciosos!) qui és i què significa Jesús per als creients.

I la primera cosa que trobem en llegir-los, és que als evangelistes no els interessa gens explicar com era aquella família i com vivien. De fet, d’entrada, i pel que coneixem de la vida familiar de l’època, resultaria totalment irreal una vida familiar en què només es parli del pare, la mare i el fill. La vida familiar d’alesho-res era la d’una família extensa, on pares, avis, fills, oncles, cosins i tota mena de parentela viuen en constant connexió. I a més d’això, no veiem en aquests relats pràcticament cap escena que es pugui qualificar com de vida pròpiament familiar.

Què ens ofereixen, doncs, els evangelistes? Ens ofereixen, bàsicament, l’acció de Déu que va més enllà de totes les expectatives humanes. I llavors, en resposta a aquesta acció de Déu, ens ofereixen les actituds vitals amb què els tres protagonistes afronten les realitats de la vida, que en el seu cas no són pas senzilles. I trobem coses com aquestes: Maria que està disposada a respondre a allò que descobreix que Déu li demana; Josep que és un home bo

i davant l’embolic de l’embaràs de Maria vol protegir-la per damunt de tot; Josep que quan descobreix la voluntat de Déu tira endavant malgrat totes les complicacions; Maria que és una persona viva i activa que travessa el país per anar a veure la seva cosina; Maria que trenca totes les convencions anant-se’n de casa bo i embarassada; Maria que és tota ella un esclat d’alegria; Maria i Josep que tenen el seu fill amb tota la tendresa; Maria i Josep que són persones religioses que fan el que la llei d’Isra-el els demana; Josep que actua amb empenta i decisió anant-se’n a Egipte davant la perse-cució; Maria que conserva totes les coses en el seu cor i descobreix la petjada de Déu en tot el que li passa; Jesús que creix i es fa home amb totes les capacitats… Si mirem estrictament les relacions familiars, podem dir, sobretot, que en tot moment hi sobrevola un clima d’estimació i d’acompanyament mutu. I podem destacar, també, dues escenes específiques: quan Jesús, als dotze anys, es queda al temple i podem veure uns pares preocupats pel seu fill i un fill que deixa clar que l’interès per les coses de Déu passa per davant dels llaços familiars; i quan, després d’aquesta escena, se’ns explica que tots tres tornen a Natzaret i Jesús creix sota l’autoritat dels seus pares, és a dir, que és un noi com els altres nois de la seva edat.

No, aquí no es presenta cap model de família. Aquí es presenten les actituds bàsiques que val la pena de viure dins la vida de família i no només dins la vida de família, sinó dins la vida en general. Sí, Jesús, Maria i Josep són un magnífic model. Però no ens diuen res de com ha de ser l’estructura familiar.

Però hi ha més coses. En parlarem en el núme-ro que ve.

La família de JesúsJosep Lligadas