LLUÍS COMPANYS: LA VERITAT NO NECESSITA MÀRTIRS

ENRIC VILA

LLUÍS COMPANYS: LA VERITAT NO NECESSITA MÀRTIRS

Crònica d’un drama personal i políticPrimera edició: octubre del 2006

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer i préstec resten rigorosament prohibides sense l’autorització escrita de l’editor i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.

© Enric Vila Delclòs, 2006© La Esfera de los libros, S.L., 2006L’esfera dels llibresWorld Trade Center BarcelonaEdifici Nord, planta 3.a, mòduls 309-310Moll de Barcelona, s/n08039 BarcelonaPàg. web: www.esferallibres.com

Disseny de la coberta: OpalworksImatge de la coberta: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: Generalitat de Catalunya (Segona República)ISBN: 84-9734-528-2Dipòsit legal: B-29459-2006Fotocomposició i fotomecànica: PacmerImpressió i enquadernació: E. Balmes, S. L.Imprès a Espanya - Printed in Spain

Als meus pares, per l’educació que m’han donat i les facilitats que m’han posat.

A Salvador Sostres, Jordi Graupera, Francesc Canosa i Anna Punsoda, perquè m’estimen com sóc i sempre hi són.

A l’historiador Enric Ucelay Da Cal, per la seva generositat, coneixements i intuïcions.

«Lluitar és feina d’homes, lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents.» Josep Pla

ÍNDEX

 1. Resurrecció 13 2. Un nen poc estimat 23 3. L’amic de Layret 45 4. Orígens del màrtir 65 5. Diputat i profeta 85 6. Enamorat de la glòria 105 7. El nou catalanista 135 8. Ascensió de l’aspirant 167 9. El president 18510. Sis d’Octubre: un Maquiavel d’estar per casa (Primera part) 21111. Primera resurrecció 23512. 19 de juliol: un Maquiavel d’estar per casa (Segona part) 26113. El botxí 28714. Fets de Maig: un Maquiavel d’estar per casa (Tercera part) 30915. Ostatge de Negrín 33316. Derrotat 35117. Culpable i màrtir 371

Epíleg: El fantasma de Companys 403Bibliografía i documentació 425

1

RESURRECCIÓ

Feia una matinada ennuvolada i fosca: ideal per a un final de novel·la romàntica. Lluís Companys fumava al pati d’armes del castell de Montjuïc i de tant en tant es passejava o li deia quatre coses al seu advocat, Ramon de Colubí, que no el deixava sol ni un instant. Un ventijol escruixia la vegetació i, en l’obscuritat, els sons semblaven fantasmes. Passaven uns vint minuts de l’hora fixada —devien ser les 6.20— quan el sol va començar a sortir petit i feble com una estrella. En veure que clarejava, Companys va anar cap al tinent que comandava el piquet d’execució i li va dir: «Vamos ya...». I una comitiva silenciosa es va posar a caminar cap al fossar de Santa Eulàlia.Els membres del seguici marxaven corpresos per la macabra solemnitat de l’escenografia muntada. Al capdavant, un soldat amb una creu alçada. Darrere, un parell més il·luminant el camí amb dos focus de gasolina. A continuació Companys, que seguia fumant, acompanyat de dos sacerdots i del seu defensor. Després venien el jutge militar, el governador de la fortalesa, un migrat grup de professionals i morbosos disposats a fer de públic; tancant la processó, la guàrdia civil. Un cop al fossar, la comitiva es va dispersar i l’ambient es va relaxar una mica. El president va comentar la jugada amb l’advocat i els sacerdots, i se’l va veure riure per algun acudit. De seguida que hi va haver prou llum perquè el piquet de set soldats l’encertés a sis metres el tinent el va avisar que l’hora era arribada.

Companys va fer que sí amb el cap, però li va demanar amb un prec seriós: «Por favor, que no me disparen a la cara». Va llençar la cigarreta, es va acomiadar de Colubí amb una abraçada i, coixejant —tenia el cos masegat per les tortures de Madrid—, va caminar cap al mur mormolant: «Va: Enllestim això d’una vegada».

Davant del piquet d’afusellament es va esforçar a donar a la seva trista figura un aire de dignitat, com si l’anessin a retratar. Els colors de la matinada l’afavorien. El mocador blanc de sarauista —que com sempre li sortia de la butxaca de l’americana— va agafar una fosforescència rosada, assenyalant el camí del cor. El tinent li va oferir una bena per tapar-se els ulls però la va menysprear amb un gest. Llavors va concentrar el pensament en el fill i en la dona, i la cara se li va omplir de tendresa. «Carguen!», va cridar el tinent. Una mosca es va posar al nas de Companys i el president la va espantar tranquil·lament, com si estigués de tertúlia en una terrassa de la Rambla. «Apunten!»: instintivament va recuperar el posat de dignitat i, al mateix temps que l’oficial cridava «¡fuego!», va deixar anar, com un llamp, dues paraules per a la posteritat: «Per Catalunya!». Així resumia el seu testament polític. Per un home que havia tingut a les mans el renaixement d’un país sotmès durant dos-cents anys, pot semblar poc.

Però res no és poc quan tot s’ha perdut. Com Maria Estuard, la reina escocesa decapitada pels anglesos, Companys podia morir dient: «El meu final serà el meu començament». Igual que ella, havia trobat en l’estúpida crueltat dels botxins l’última oportunitat de donar sentit a una vida desgraciada. Com Maria Estuard, i com tots els temperaments més apassionats que intel·ligents, davant la història Companys es va mostrar sempre com un artista desastrós i un empleat insuperable. Va fallar quan el futur se li va posar a les mans exigint-li creativitat. Quan tot era possible ho volia tot i, sense capacitat de valorar i decidir, de prendre un camí que exclogués els altres però que portés cap algun lloc, els esdeveniments li passaven per sobre desbocats. Ara bé: quan tot estava resolt i la intel·ligència ja servia de poc, treia l’heroi romàntic que duia dins i, enmig de la tragèdia, acaparava tot el protagonisme.

I així és com, en poques setmanes, gràcies a la força que era capaç de treure de la fatalitat, l’odi dels vencedors va revifar un Companys vençut, menyspreat per amics i enemics, i el va salvar d’una memòria vergonyosa, a ell i el país que representava, que també havia dilapidat el prestigi en una dècada lamentable. La nit de l’afusellament Companys consolava les seves germanes mentre s’acomiadaven ploroses: «Aneu

tranquil·les. Si aquesta matinada em poguéssiu prendre el pols el trobaríeu tan calmós com ara». El dring castís del comentari pot recordar aquells capitans de la sublevació de Jaca, que, alçats per la República, van morir abraçats i cridant als soldats: «¡Valor, compañeros, al corazón!». Però la cosa va més enllà.

Així com Maria Estuard va repartir riqueses entre els servents i va dedicar dues hores a vestir-se abans de posar el cap al cadafal, Companys també va preparar amb cura l’últim acte de la seva vida i el record que n’havia de quedar. Com veurem al final del llibre, escriu cartes, signa autògrafs, perdona públicament, consola els afligits que han de continuar vivint sense ell. Companys busca una victòria d’última hora que l’elevi per damunt del desastre republicà, a ell i el país que representa. El sumaríssim i l’execució són un regal preciós que Franco fa a un home devorat per la tristesa i els remordiments, que poc temps abans vagava pels carrers de París com un somnàmbul. El posa en situació de convertir els seus errors polítics en una victòria moral per a la posteritat. I Companys, que té una habilitat especial per copsar l’emoció del moment i emmotllar-s’hi com un camaleó, no falla, i demostra que no és una gran intel·ligència allò que la immortalitat exigeix als seus devots sinó una fe i una determinació excepcionals.

Aquesta determinació, Companys només la trobava quan estava en joc el seu sentit de l’honor. Tots els seus grans gestos polítics tenen darrere la mateixa força: l’obsessió per mantenir net el nom. L’home que es posa davant del piquet d’afusellament com si l’anessin a retratar i torba els militars amb la seva sang freda només troba energies extraordinàries quan s’hi juga la imatge pública, el què diran. Ell es justificarà sempre apel·lant a la consciència. Però la bona consciència no és cap valor polític. No té el monopoli ni del bé ni de la virtut i cadascú la té tranquil·la en funció dels seus temors i aspiracions. Per això és més mala que bona consellera per a l’animal polític, per a l’home que ha decidit que la millor manera de servir la seva ambició és servir el seu país.

Companys no podia ser un bon polític: estava massa preocupat per semblar bona persona; el primer que ha de fer un polític és fer-se respectar i la gent només respecta qui està disposat, si cal, a quedar o actuar com

un autèntic malparit. Companys encarna la tragèdia de l’home que s’estima pel que no és, que busca la felicitat en el lloc equivocat. La seva mateixa manera de vestir, l’elegància d’esmòquing prestat, el delatava. L’aire de violinista romàntic que tanta llenya va donar als caricaturistes li venia de la formació bohèmia, que és un món sensible a les fraternitats superficials i a les bones intencions sense cap resultat. Calen condicions molt especials per gaudir de la política i ell no les tenia: era un home fet pel «viu i deixa viure», i la política és l’art d’organitzar la vida als altres. Companys és l’exemple que no n’hi ha prou de tenir ideals per ser un bon polític. A més cal ser prou intel·ligent, fred i resistent per sotmetre’s a la moral dels resultats.

No és que Companys no tingués ambicions. Era un idealista. Però tan idealista era que els mateixos deliris de grandesa que l’empenyien endavant l’avergonyien i sempre acabava buscant l’aprovació dels altres. Tota la seva presidència està marcada per decisions a destemps, per alts i baixos que el portaven de l’excés de modèstia a l’excés de vanitat, de l’absurda resignació a la rebel·lia inútil. Companys tenia un temperament de tendències maniaco-depressives massa totalitari per al joc polític: oi que no és possible estimar-se a un mateix amb un sentit exacerbat de la justícia? Doncs Companys era dels que, acomplexats per una vanitat desmesurada, només saben satisfer-la amb aplaudiments, i van de la generositat desmesurada al ressentiment fanàtic per no sentir-se culpables. Hi ha l’anècdota d’una visita al front de la qual va tornar amb les butxaques buides després de repartir entre els soldats l’estilogràfica, la cartera i tots els diners que duia a sobre. No era el gest calculat d’un vulgar populista sinó que, igual que a Palau el tractaven de Lluís i no de president, era una conseqüència de la inseguretat amb què vivia totes les responsabilitats que la vanitat el portava a adquirir.

Aquesta inseguretat el domina el Sis d’Octubre de 1934, el 18 de juliol de 1936, durant els Fets de Maig i en les relacions amb el cap del govern republicà Juan Negrín. Companys només se’n surt amb reaccions defensives, com el país que representa. Sense un pensament polític profund, sense principis forts, mai és capaç d’afirmar-se a temps. Mai porta cap amenaça fins a les últimes conseqüències. Mai tira pel dret, que és el

que fa un bon polític quan van mal dades, perquè se sent tan indigne del lloc que ocupa com incapaç de renunciar-hi i pren les decisions sempre pendent de justificar-se en cas de fracàs. Per sentit de l’honor potser s’hauria retirat a segon pla si prop seu hagués sobreviscut algú clarament millor que ell, a qui hagués pogut servir —de qui hagués pogut dir que servir-lo era un «honor». Però, com a tot Europa, durant els anys trenta el món es va girar de cap per avall a Catalunya, i Companys es va trobar brillant en un entorn cada cop més mediocre. Com que brillava, de vegades se sentia realment brillant, però aviat la realitat venia a recordar-li la seva mesura.

Per això, tot i els fracassos repetits, plegar li hauria semblat una traïció imperdonable. I, malgrat alguns intents de dimitir poc creïbles, la presidència que havia assaltat amb el cadàver de Macià encara calent va anar esdevenint una ratera. Si el 1930 Francesc Cambó li hagués donat feina a l’Argentina com ell li demanava afanyós de començar una nova vida, no hauria hagut d’aguantar el tipus davant d’un piquet d’afusellament. Però un cop a la presidència ni vol ni pot cedir la cadira. A mesura que s’hi acosta es va fent viva dins seu la imatge del desastre al qual s’aboca. Però el mateix sentit de l’honor que no li permet arriscar-ho tot en una jugada dràstica, li impedeix abandonar el vaixell enmig del naufragi.

Com tots els grans romàntics, incapaços de pactar amb la realitat, Companys tenia molts números per estavellar-se contra la seva circumstància. La seva biografia és producte d’un afany inesgotable de sentir-se útil, estimat, de l’anhel d’un gest definitiu que el redimeixi davant del món i d’ell mateix, que l’alliberi de la necessitat d’un bany de masses periòdic. Fugint d’una vida privada desastrosa, del sentiment de culpa, Companys busca la glòria i, naturalment, la busca en l’amor i la mort. I bé: aquest màrtir amb un amor propi massa feble i uns complexos massa forts per acceptar una taca a l’expedient ha trobat, des del dia que la Gestapo el deté en l’exili francès, el gran destí que buscava. Quan va saber que els agents vindrien a detenir-lo els va esperar llegint un llibre que ho diu tot de la seva psicologia: Vies des saints. Casualitat? És igual, cap títol no expressaria millor l’actitud amb què Companys afronta els últims mesos de vida.

Entregant-lo a Franco, els nazis el ressusciten. Ell, que tan amargament es queixava que la majoria d’exiliats l’evitaven com un empestat, sap, mentre els agents l’emmanillen, que el destí l’està enfilant de nou al carro de la història. De cop tot el patiment pren sentit i Companys sent que torna a tenir una missió per complir. És com si a un banquer honest en fallida els seus clients li posessin un revòlver damunt la taula. Així com el banquer es tornaria a sentir banquer per uns instants, Companys se sent més president que mai. Des d’aquell moment, la teatralitat que l’ha fet aparèixer davant de molts catalans com un petit demagog troba els mínims de naturalitat —d’intel·ligència— que demana la representació de la dignitat. Ara sí que se sent còmode amb la significació del seu càrrec perquè, com s’ha dit, és en el paper de víctima que Companys es troba còmode.

Durant els tres mesos que van de la detenció a la Bretanya fins a l’execució, Companys es carrega de raó. A la presó de Madrid, en el viatge fins a Barcelona, al Castell de Montjuïc, al judici i davant del piquet d’execució va sembrant, amb la seva actitud, el reconeixement i l’admiració entre molts dels que fins llavors el menyspreaven. El president sap que si manté les formes la victòria és seva; una victòria clandestina i minúscula, d’entrada, però que anirà creixent com un arbre fins a fer ombra als mateixos botxins. Tant és així que, la nit de l’execució, Colubí queda parat que el seu client parli animadament i hagi de contenir una sobtada eufòria juvenil poc adequada a la situació. Quan Companys es planta davant el piquet d’afusellament sap que la seva famosa frase, «tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer», recuperarà el prestigi aviat. La seva mort no tan sols dóna un sentit heroic a una vida desastrosa; és un passaport cap al cel que salva la seva figura i allò que representa del femer de mesquineses en què ha quedat ofegat el record dels dirigents republicans.

Però tornem al fossar de Santa Eulàlia. Amb els trets Companys cau de costat, agonitzant. La coqueteria de demanar que no li disparin a la cara haurà de pagar-la com un extra d’última hora a la factura que la història li passa a canvi d’immortalitzar-lo. El tinent s’apropa per clavar-li el tret de gràcia. La mà li tremola i no acaba

d’enllestir la feina. Un, dos, tres, fins a cinc trets necessita per rematar-lo: collons no es moria! Ràpidament tria un trofeu per la seva heroïcitat. Agafa el mocador blanc de Companys, que encara li surt de la butxaca de l’americana, el mulla de sang i se l’amaga discretament. No prou discretament perquè el tinent serà denunciat i expulsat de l’Exèrcit. Però, en tot cas, el cos del president queda sol, estès enmig d’un bassal de sang i d’un silenci crispat per la impressió que, als presents, els causa un final tan indigne d’un home que ha afrontat tan dignament l’hora de la mort.

El silenci dura poc, però. Un tinent d’artilleria es gira cap als soldats que fan el servei militar i els etziba: «¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro presidente!».

Barcelona a aquella hora no sap res i es desperta tan tranquil·la, resignada a la llarga penitència que té per davant. Només una dona, diu la llegenda, s’ha passat tota la nit resant a l’església del Pi. A l’hora de tancar, el capellà li ha demanat que se’n tornés a casa però no ha volgut: «Aquesta matinada mataran el nostre president», li ha dit. Quan de bon matí s’aixeca, s’acomiada del capellà i marxa cap a casa penosament, Companys torna a ser el president de tots els catalans. Si un gran home és aquell els errors del qual no compten, es pot dir que, finalment, Companys ha aconseguit esdevenir un gran home. Davant el magnicidi, els seus errors s’han fet massa petits per posar en perill el record i el bon nom de la seva figura.

Ara bé: amb tot això què hi ha guanyat Catalunya? Hi ha guanyat un màrtir, molt bé. Tota nació necessita màrtirs. Però, i la veritat, en necessita? El filòsof Francesc Pujols deia que no. «La veritat no necessita màrtirs», té escrit; tot i que potser només era una forma poètica de denunciar els qui l’enterboleixen amb el seu exagerat afany de protagonisme —perquè en la veritat hi ha de caber tothom, és evident. Les nacions necessiten màrtirs però sobretot gent modesta que aguanti el cartró i que l’interpreti i el millori: que el faci més apte per a la vida. I arribem al cap del camí: el català corrent, enlluernat pels seus màrtirs, no ha perdut un mica l’oremus? Fer pensar sobre això és un dels objectius d’aquest llibre.

2

un nen poc estimat

Lluís Companys i Jover neix al Tarròs el 21 de juny de 1882 en una família de grans terratinents, de les més importants de tot l’Urgell. El seu pare poc s’imagina el dia del part, mentre es cargola el bigoti nerviós, que neix un futur president de Catalunya. La seva imaginació té afanys més pedestres: assegurar la continuïtat del patrimoni i de la nissaga, que fa cinc segles que viu arrelada al poble i n’és la principal referència. Aquell 21 de juny, quan li diuen que el nounat és nen, l’home respira satisfet de tenir un primer recanvi per a l’hereu, que es diu Josep com ell i com tots els primogènits de la família des de fa catorze generacions. Pot estar content perquè la seva dona, a més d’un bon partit (és baronessa de Jover i en casar-se amb ella ha doblat les terres de la hisenda), és forta i li dóna mascles amb facilitat.

Amb Lluïsa Jover, Josep Companys i Grañó tindrà onze fills dels quals el sobreviuran cinc nois i tres noies. I ni tan sols quan mori el 1916, amargat per la mala relació amb els dos fills grans, a qui ha amenaçat de desheretar, i les infidelitats de la dona, que l’han convertit en el

cornut del poble, patirà per la possibilitat que ell pugui arribar a ser l’últim Companys que mor a la casa familiar; aquesta finca blanca i porxada, situada a tocar de l’església del poble, que al llarg dels segles ha calgut reconstruir més d’una i de dues vegades a causa de les inclemències de la història.

Fins als 9 anys, que marxa a Barcelona, el president màrtir viu en aquesta casa pairal d’arquitectura colonial, que és un oasi d’abundància enmig d’un entorn eixorc i magre. Per distreure’s construeix espases de fusta i juga a soldats amb els nens del poble, i insisteix sempre a ser el general. El fet de ser un Companys sens dubte l’ajuda a convèncer la colla que és ell qui ha de manar i dirigir l’estratègia. Cap dels altres no pot esgrimir que ve d’una estirp de cavallers occitans, amb escut d’armes i un passat nobiliari que es remunta a la conquesta de Mallorca. Els qui a les seves ordres carreguen contra exèrcits de presseguers i altres enemics imaginaris són fills de pobres parcers; alguns fins i tot treballen per a la seva família, com Salvador Seguí, que Companys retrobarà a Barcelona, ja fet tot un líder sindical i figura de molt més prestigi que no pas ell.

En tot cas, si ja és frustrant per a una família rica haver de viure en un poble aïllat, Companys troba en el cognom pocs més avantatges que els que li permeten jugar a ser general. La família està en el punt de mira del poble i els diners els són de poca utilitat si no és per avorrir-se encara més, sense la preocupació d’haver de treballar per sobreviure. A la comarca de l’Urgell, com a l’Espanya interior, àrida i quixotesca, la vida material és tan miserable que el territori imprimeix més caràcter que la pròpia classe social. El temps passa a ritme de caliquenyo. Les novetats vénen en una diligència que passa molt de tant en tant. A la taverna sempre hi ha la mateixa gent i els rumors, atrapats en un cercle viciós, converteixen la vida social en una presó angoixant i rutinària. El mateix paisatge, avar i estàtic, dóna tan poques satisfaccions a la sensualitat que és el primer a educar l’indígena en l’estoïcisme i la idea que al món s’hi ve a patir. I les passions, sense sortides raonables, s’engrandeixen silencioses en l’interior de les persones i hi planten la llavor de la fantasia, del misticisme i del sentit tràgic de l’existència.

En aquesta mena de far west català, on a l’hivern els pagesos rics posen els peus al femer per escalfar-se, creix Companys. I la posició social no li dóna massa motius per creure que els diners fan la felicitat; tot al contrari, la fortuna familiar li gesta el caràcter hipersensible i tumultuós, contínuament desestabilitzat pel sentiment de culpa i el sentit de la responsabilitat, que la moneda abundant genera en les ànimes càndides i apassionades.

A casa hi ha un ambient enrarit. El pare, estricte i distant, viu refugiat en el seu petit món d’interessos relacionats amb la hisenda; la mare és una dona vital i, farta d’avorriment, potser per cridar l’atenció, acaba passant-se per la pedra primer un parcer jove, després un altre, fins que la rumorologia sobre la seva voracitat sexual comença a créixer a ritme tropical. A Lluïsa Jover se l’arribarà a vincular amb un assassinat per amor, a més d’atribuir-se-li un embolic amb un dels fundadors de la Falange a Barcelona: l’advocat i col·lega de professió de Companys, Roberto Bassas.

Tot i que en aquells temps la rigidesa de les convencions feia possible les situacions més extraordinàries, és un rumor discutible el de la relació entre Lluïsa i Roberto, perquè l’advocat tenia l’edat del nostre heroi. De la relació entre Companys i Bassas l’anècdota famosa és una altra. És la que sempre ha servit per il·lustrar els orígens poc catalanistes del president. És l’anècdota que li retreu que s’anunciés en castellà, «Luis Companys, abogado», en la placa que tenia a la porta de casa, mentre el futur fundador de la Falange, en la seva, feia servir el català: «Robert Bassas, advocat». Companys va viure una època plena d’incongruències com aquesta.

Tornant a la seva infantesa, el pare és com si fos transparent: Companys mai en parlarà, i és de suposar que la seva tendència a buscar padrins polítics per imitar-los i mitificar-los ve de la feblesa dels seus models paterns. Pel que fa a la mare, els biògrafs expliquen que moltes nits el futur president es desperta demanant a crits per ella. Quan la minyona s’acosta a consolar-lo li pregunta trasbalsat: «Que m’estima, la mare? Que m’estima, la mare?». Al Tarròs, Companys aprèn a veure l’amor com una caritat que es recull a engrunes. Busca l’afecte del capellà del poble que, per pietat o per interès

proselitista, fa llargues passejades amb ell pels camps de la zona. No se sent estimat i el fons trist i desconcertat, una mica babau, que la seva cara trasllueix en moltes fotografies de l’època presidencial són la rèmora d’aquell nen desemparat i mancat d’afecte que va ser.

Companys, doncs, arriba a Barcelona fet un nen tristot i solitari. Té 9 anys i som el 1891, només falta un any per les Bases de Manresa: el catalanisme agafa empenta. La capital de Catalunya està exultant. L’Exposició Universal de 1888 marca la mort de la Barcelona provinciana i el naixement de la Barcelona que vol ser com París. Bona part de l’Eixample és un descampat, encara. Però el modernisme ja va vestint l’urbs de gran dama. Les primeres famílies riques abandonen el nucli antic i s’instal·len al Passeig de Gràcia i a la Rambla de Catalunya. La vida econòmica de la ciutat atrau la primera gran onada migratòria de l’interior de Catalunya i de l’Aragó. La barretina declina i la cultura castellana també després d’un segle en què els barcelonins ho han fet tot per castellanitzar-se. Poc a poc l’assimilisme castellà inspira els millors acudits de les revistes satíriques i les demandes d’autonomia creixen. L’impuls econòmic i cultural retorna a Barcelona la vocació de capital perduda el 1714, i això la classe obrera ho anirà pagant amb un empitjorament de la seva qualitat de vida.

Companys arriba a Barcelona per viure la gènesi de la societat de masses i del catalanisme polític. Hi arriba víctima del dret català que diu que el primogènit ho hereta tot i s’ha de quedar a casa mentre el segon, el cabaler, ha de marxar a buscar-se la vida. Com que és de bona família, els pares l’envien a Barcelona: amb una bona educació no patirà per tirar endavant. L’internen al Liceo Políglota, un prestigiós centre de la Rambla de Catalunya on coincideix amb llumeneres com els germans Carles i Ferran Soldevila i l’etnòleg Pere Bosch i Gimpera, que serà un dels seus consellers de Justícia durant la Guerra Civil.

Els primers temps són durs per a Companys. No parla castellà i amb prou feines l’entén. En aquell moment a Barcelona només utilitzen el castellà l’autoritat, els militars, la burgesia amb aspiracions nobiliaries i els serenos quan es volen fer respectar. El català es parla com l’aire que es respira però el castellà és la llengua

d’escolarització, de cultura, i no dominar-la fa pobre o rústic. Amb això i l’accent tothom nota que baixa del poble, i aquest estigma en una ciutat que es comença a creure moderna i el melic d’un país no hi ha escut d’armes ni nissaga noble que el compensi.

Ara, quan juga a soldats al col·legi ja no demana ser general. No s’hi atreveix. Al Liceo, el caràcter de nen sensible i introvertit se li accentua. S’afecciona a llegir novel·les romàntiques i amb el temps fins i tot n’intentarà escriure alguna. Desplaçat, es recolza en Francesc Layret, que esdevindrà el seu primer amic de debò i amb els anys el seu gran mentor polític. Es diria que l’encerta a la primera: arribar i moldre. Però això Companys encara no ho pot saber. L’important en aquest període d’adaptació és que Layret no gasta la crueltat dels infants, no pot: una paràlisi infantil l’obliga a caminar amb crosses i a portar unes pròtesis de ferro a les cames. Tots dos se senten desgraciats i tots dos frisen per sentir-se estimats, i poc a poc van forjant una poderosa aliança. A Layret, que té dos anys més que Companys, la malaltia li muscula la intel·ligència i el caràcter. A Companys la falta d’afecte el va convertint en un esperit inquiet i voluble que es consola amb l’aprovació dels altres i que, per no desorientar-se, agraeix tenir sempre a mà una opinió d’autoritat que, paternalment, l’aconselli.

Es necessiten i ja no se separaran fins que Layret mori assassinat el 1920, precisament quan es dirigia a auxiliar Companys, que havia estat detingut. Amb el cos ple de bales, Layret va repetint mentre se’n va: «Preocupeu-vos d’en Lluís, preocupeu-vos d’en Lluís». Fins a la data han estat cap i cames, pensament i acció, seny i rauxa, i sobretot: mestre i deixeble. Ja al Liceo Políglota, Layret és un dels cervellets de la classe. Metòdic i disciplinat, treu molt més bones notes que Companys que, sabent-se un estudiant poc brillant, es conforma a anar fent amb més intuïció que colzes. Del Liceo Políglota, Companys no en treurà cap més profit que aquesta amistat decisiva. Ni tan sols hi aprendrà francès, un dels punts forts del centre. Aquesta mancança va donar molta artilleria als seus adversaris durant la Segona República, especialment quan va ser escollit president de la Generalitat.

Cal tenir en compte que en aquella època el francès era una llengua d’ús corrent a Catalunya: el parlava més gent i millor que no pas avui l’anglès. A més a més les anècdotes que se n’expliquen són per sucar-hi pa.

Per exemple: el 1936, una comissió de diputats socialistes francesos visita el Palau de la Generalitat i un d’ells demana per Rafael Campalans. L’exconseller socialista fa tres anys que és mort: una imprudència el va matar en una platja de Torredembarra, un dia de temporal. Companys deixa anar tan tranquil: «C’est ofegué». El mateix any, en una visita a la tomba de Macià, una periodista francesa treu la mà presidencial del seu cul i Companys torna a traduir sense gens de pudor: «C’est une brome». Ho diu somrient i amb tota la cara, i després es lamenta a Jaume Miravitlles, cap de propaganda de la Generalitat: «Les dones no saps mai com reaccionaran. Si els toques el cul s’emprenyen i si no els el toques s’ofenen». El mateix Miravitlles, ja a l’exili, va haver de xiuxiuejar-li a l’orella un dia que intentava quedar amb algú per divendre: «Vendredi, Lluís, vendredi». I durant la guerra, quan el cònsol rus Vladimir Antonov-Ovseenko va arribar a Barcelona, Companys el va portar a Montjuïc, el va posar davant del mar i amb una prosopopeia solemne i emocionada li va dir davant la comitiva estupefacta: «la O!» (l’aigua, de l’eau).

Malgrat el seu francès macarrònic, testimonis asseguren que Companys sempre es feia entendre. El 1938, en plena Guerra Civil i amb el govern de la República instal·lat a Catalunya, el president decideix emportar-se la seva segona dona a París, en viatge privat. Com que s’han casat el 5 de novembre de 1936 no hi ha hagut, amb el trasbals de la guerra, oportunitat de fer lluna de mel. Carme Ballester no ha estat mai a París i el cap del govern central, Juan Negrín, que odia Companys —i gairebé tots els polítics catalans—, li ha prohibit, fa poc, un intent de sortida propagandística a l’estranger. La lluna de mel és una bona excusa per entendrir el cor metàl·lic de Negrín i el moment és bo perquè l’ofensiva de l’Ebre, l’últim gest poètic de la República, ha començat molt bé i ningú no s’imagina encara que malament que acabarà.

En fi, Negrín diu que sí i Companys marxa a París amb la seva senyora. Allà s’entrevista amb alguns prohoms,

entre els quals, el mateix president del govern, Léon Blum. El president té la seva tècnica per comunicar-se: «Jo parlo en català però convertint totes les paraules en agudes. En comptes de chaise dic cadiré i avall, i sempre m’entenen». La tècnica li funciona tan bé que deixa una cua d’admiradors als despatxos de l’administració francesa. L’èxit arriba a Negrín i el cap del govern republicà demana que l’estada s’allargui una setmana més. Miravitlles va fins a París a comunicar-l’hi: Companys ho desestima. El cap de propaganda de la Generalitat està al corrent de les gestions més o menys secretes que el govern català porta a terme per implicar la Gran Bretanya i França en una pau que garanteixi l’autonomia de Catalunya, i fa cara de no entendre res: «Si és una oportunitat com una casa!». Companys, sol·lícit i paternal com gairebé sempre amb els seus subordinats, s’explica: «Mira, Met —diminutiu de Jaumet—, jo sóc un home que a primera vista fa un cert efecte. He tingut una vida de perills i ensurts i això m’ha donat experiència i imaginació. Però a la segona visita se’m veu el llautó».

Aquesta vida d’aventurer la comença ara, tot just deixa el Liceo Políglota i es matricula a Dret com Layret, que paral·lelament a la carrera d’advocat cursa filosofia i lletres —les mateixes dues carreres en què s’acaba de llicenciar Francesc Cambó, futur líder de la Lliga, que aquell any fa el seu primer míting. Som a l’any 1898, el de la guerra de Cuba. A Barcelona l’agitació política és el pa de cada dia i les possibilitats de participar-hi són immenses. La Restauració s’enfonsa i dues dècades d’estabilitat s’acaben sense que el seu artífex, Cánovas del Castillo, hi pugui fer res perquè l’ha assassinat un terrorista anarquista. Contra el gruix de l’opinió pública, el catalanisme s’oposa a la guerra de Cuba i amb el desastre pren una aurèola profètica i comença a guanyar adeptes a cabassos.

Fins i tot des de Castella, un dels generals del desastre, Camilo García de Polavieja, s’hi acosta. Amb l’ull dret tapat com un pirata i unes ulleres fumades per dissimular els problemes de vista, Polavieja entra a Barcelona com un heroi, victorejat per la multitud. Que un vell general borni, gairebé cec, hagi d’encapçalar a Castella la defensa del que a Catalunya es veu més clar que l’aigua ja dóna una idea de la lluita que està a punt

de començar entre les dues grans nacions d’Espanya. Les idees descentralitzadores de Polavieja fracassen a Madrid: aviat es veu que no hi haurà ni concert econòmic ni descentralització administrativa i el catalanisme fabrica els seus dos primers màrtirs moderns: Duran i Bas i el doctor Robert. Ministre de Justícia, l’un, alcalde de Barcelona, l’altre, tots dos perden el càrrec oposant-se a la política fiscal del ministre d’Hisenda Fernández Villaverde. La fermesa de tots dos inspira el tancament de caixes, la primera gran acció del catalanisme: alguns empresaris es neguen a pagar a Hisenda i el carrer els dóna suport cantant: «Treballem a Barcelona / per mantenir els de Madrid./ Però ha vingut la resistència / i poden dir: Bona nit!».Amb el canvi de segle, mentre Companys passa cursos a la universitat, el catalanisme guanya el carrer i les institucions. Les seves reivindicacions deixen de veure’s com una intransigència de quatre arrauxats i prenen carta de normalitat. Poca gent discuteix que Catalunya és una entitat viva governada per una de morta quan Joan Maragall ho escriu al Diario de Barcelona. S’escampa un cert racisme cultural que idealitza el caràcter català i denigra el castellà. El perfil que el 1886 Valentí Almirall havia dibuixat de l’indígena (liberal, individualista, realista i federal) i que oposava al castellà (autoritari, col·lectivista, místic i centralista) agafa cos. Tant cos agafa que el mateix Almirall, marginat i malalt, ara se’n desentén acusant el regionalisme de sintetitzar les aspiracions catalanes «en un clam d’odi i fanatisme». Però més que un clam d’odi i fanatisme el regionalisme és aire fresc, realitat viva, concentra tot el malestar i totes les esperances de regeneració catalanes. I s’engreixa sense parar.El 1899 neix el diari en català que més ha resistit, La Veu de Catalunya. El 1900 Cambó organitza una xiulada sense precedents contra un president del govern espanyol. El 1901 la Lliga Regionalista guanya les eleccions municipals i escombra de Catalunya els partits dinàstics i, amb ells, el sistema caciquista. El 1902 l’enterrament del doctor Robert es converteix en una gran manifestació d’afirmació catalanista. El mateix any els regidors de la Lliga tomben el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona per celebrar la coronació d’Alfons XIII i forcen l’alcalde a restablir les festes de la Mercè, patrona històrica de la ciutat. Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana el 1906. Cada acció que emprèn el catalanisme és un pas endavant. És la sensibilitat del moment, es respira en l’ambient, però a Companys el fascina un altre univers.

També té el cuc de la política però es compromet amb causes més ambicioses: l’internacionalisme, l’obrerisme, l’anticlericalisme, tots els ismes que volen ensorrar l’ordre burgès i entronquen amb els tres grans tòpics del romanticisme revolucionari del segle XIX: llibertat, igualtat, fraternitat. Davant dels ideals de la Revolució Francesa, a Companys la causa de Catalunya se li fa petita. És el sentiment predominant dins l’Asociación Escolar Republicana que Layret funda el 1900. A la colla hi ha, a més del president màrtir, Josep Maria Espanya, que serà el conseller de Governació de Companys el 1936; Humbert Torres, un dels qui competirà amb ell per presidir la Generalitat a la mort de Macià; Joan Casanovas, que serà president del Parlament i el 1936 es veurà implicat en un complot contra Companys i el seu govern ple d’anarquistes; en definitiva, uns quants pesos pesants de la futura ERC hegemònica.El 1901 participen en un míting anticlerical que acaba amb enfrontaments amb la policia i crits de «Viva España sin conventos». Després del míting apedreguen les cases de religioses del carrer Bruc i el convent dels jesuïtes del carrer Casp. S’ho prenen tot tan a la valenta que quan el Diario de Barcelona els titlla d’«estudiantes holgazanes», ofesos, responen amb una carta on recorden que el president de la seva associació, Layret —que és l’únic que no ha pogut participar en les corredisses a causa de la seva malaltia—, ha tret matrícula d’honor en totes les assignatures de què s’ha examinat. Certament el currículum de Layret és espectacular. Res a veure amb el de Companys, que va passant amb algun suspens i al tercer curs és expulsat tot un any per enganxar uns versos satírics a la porta del rector: «Las costumbres hacen leyes/ y éstas las respetamos./ El día uno nos vamos/ hasta pasados los Reyes./ Bendito santo Tomás,/ autor de cosas divinas,/ líbranos de Satanás/ y también de Pablo Ordinas».Com si busqués una habilitat per destacar sense haver de competir amb Layret, i aprofités que, impedit físicament, aquest no pot fer altra cosa que llegir i pensar, Companys no busca reconeixements en l’excel·lència acadèmica sinó en la vida d’enfant terrible. Practica la bohèmia. Intenta escriure alguna novel·la a l’estil Walter Scott, amb herois de guix, i publica articles incendiaris a la revista de l’Escolar Republicana. A classe, hi va molt poc i les campanes li descobreixen dues de les grans aficions de la seva vida: el billar i les dones. Com la majoria d’universitaris diletants sovinteja els billars del carrer Gravina i corre pel Paral·lel visitant bars de cambreres (que és com s’anomenaven els bars de prostitutes en aquell temps). També s’aficiona a fumar i a beure. Però a part del

tabac, l’alcohol, el billar i les dones, Companys no té res més en comú amb aquests nanos abúlics que només esperen que es mori el pare per beneficiar-se del negoci familiar. Com la majoria d’universitaris de l’època tampoc no li interessa la carrera que estudia, però almenys li interessen altres coses. Durant tot el dia no para i no calla. Llegeix tots els diaris i tots els pamflets revolucionaris que li cauen a les mans. Madura les seves idees i a tot arreu on pot les posa a prova. Participa en mítings, manifestacions, reunions clandestines, debats. Afila els dots dialèctics a les tasques del Raval, a les terrasses de la Rambla, als soterranis de l’Hotel Oriente —on hi ha un altre famós billar—, i es va convertint en un vehement polemista. A la nit, exercita l’oratòria fent la cort a senyoretes de vida alegre mentre consumeix cigarretes i reposa, una rere l’altra, les copes que va buidant.La seva manera d’obrir-se al món, de superar la timidesa, fa que alguns amics l’anomenin l’Ocellet —i d’altres, a mesura que el món obrer es castellanitza, el «pajaritu». El malnom ho diu tot de la candidesa que traspuen els aires d’enfant terrible que es dóna Companys. L’Ocellet salta de grup en grup i de conversa en conversa inquiet, robant abraçades i rialles, xerrotejant sense donar-se mai del tot ni compartir les seves penes amb ningú. Viu en un neguit constant, sempre de cara a l’exterior. Espigola amor, espigola coneixement, espigola admiració, xucla d’aquí i d’allà enlluernat per tot el que ell creu que li pot oferir la vida amb avidesa i l’afany innocent d’aprendre-ho i donar-ho tot. En el míting anticlerical abans esmentat s’estrena com a orador. Té lloc el 31 de març de 1901. Companys és tan poc conegut i la seva intervenció és tan curta, que el seu nom ni tan sols surt en el programa: té 19 anys. No obstant això, deixa impressionat Alejandro Lerroux, que just arriba de Madrid armat amb la demagògia més moderna per frenar el catalanisme.El temps donarà, a tots dos, ocasions de decebre’s mútuament. A La pequeña historia de España (1930-1936), Lerroux fa un retrat de Companys molt cruel —i, com correspon a un gran demagog, amb un fons vibrant de veritat:

No es ni bueno ni malo, ni listo ni tonto, tiene pero le falta. Sin el asesinato de Layret, no habría salido del anonimato. Sin autoridad sobre nada, canciller de todas las vilezas, testigo de todos los crímenes, cómplice de todas las infamias e irresponsabilidades, ni de regidor, ni de diputado, ni de periodista, ni de abogado lograba destacarse. No tenía personalidad. De españolista patriotero a anarco-sindicalista; de modestísimo don nadie a muñeco de la veleta catalana. Bastante hacía flotando, y así lo encontró la República,

flotando pero a punto de ahogarse definitivamente y no en agua de rosas. Él y yo y algunos más sabemos por qué.

Això ho escriu trenta anys després de conèixer-lo i en plena Guerra Civil. Però llavors —1901— Lerroux pregunta: «¿Quién es éste?». «El pajarito», li responen. «Pues este pajarito volará muy alto», profetitza. L’elogi és fruit dels recursos que la bohèmia ha donat a Companys per dissimular les seves febleses de nen mancat d’afecte i treure en públic el millor de si mateix. Si alguna cosa l’ajuda a fer aquesta vida, que per a ell és una escola, és que a diferència de molts universitaris, ni és intern en una residència ni viu amb els pares. Cosa estranya per l’època, viu sol amb dos germans i una minyona en un pis al carrer Villarroel. De vegades els pares baixen, i de vegades és ell que puja al Tarròs, i les trobades tendeixen a acabar, cada cop més, en discussions.El pare és un liberal de poble. Això vol dir que no ho redueix tot al Déu, rei i pàtria dels carlins. Però que al camp passi per un home d’idees avançades no el capacita, ni de lluny, per entendre els ideals del seu segon fill, ni molt menys per acceptar el seu tren de vida. Josep Companys és un d’aquests homes d’idees quadriculades i poques paraules que estimen a la seva manera. Té com l’Ocellet un gran sentit de la responsabilitat i de la justícia. Però són un sentit de la responsabilitat i de la justícia que comença i acaba amb l’home concret. Com tots els homes de camp, fets a les inconstàncies de la natura, és un realista de pedra picada, un conservador que creu en el valor de les petites coses tangibles, que va al gra i no està per orgues. Quan el seu fill li parla dels ideals apresos en les tertúlies de desvagats o al costat d’un teòric com Layret que viu sobreprotegit en una urna, el pare s’encén. La mare, que és de família aristòcrata, de vegades s’espanta i diu: «Aquest noi arruïnarà el patrimoni familiar!». Però sempre reserva per al seu fill un fons de comprensió, perquè és la mare i perquè és aristòcrata. I la sensibilitat aristocràtica és més propera a la revolucionària que no pas la burgesa, que es forja en l’esforç i la paciència i odia l’idealisme i la frivolitat. Per això el pare es posa fet una fera i, algunes vegades, amenaça de desheretar-lo. Qui s’ha cregut que és el seu fill per posar en perill cinc segles de tradició familiar!Des dels primers anys d’universitat Companys demostra tenir la mà foradada: convida a copes els amics, els paga deutes i quan ha de pujar al Tarròs compra roba pel jovent del poble. Es creu de cor els ideals que defensa i els porta fins a les últimes conseqüències. Amb aquests ideals ha vençut la timidesa, ha trobat una manera d’estimar el món, d’estimar-se a si mateix i que l’estimin: el fan sentir invencible. Que siguin més o menys raonables, a un esperit com el seu, tan

propens a la trencadissa, no li ho expliquis. Companys s’aferra als ideals com un nàufrag a un tros de fusta. Tant els mitifica que, posat davant dels seus tòtems, les cames li tremolen, es col·lapsa. Li passarà amb el desbordament revolucionari de 1936 —que no gosa combatre obertament per no anar contra el poble, figura sagrada del seu imaginari progressista. I li passa el 1901 quan els nois de l’Escolar Republicana van a visitar el seu referent polític, Francesc Pi i Margall. L’expresident de la Primera República espanyola, que viu a Madrid, ha vingut a Barcelona, convidat pels organitzadors dels Jocs Florals. És un vellet venerable, amb una barba de profeta i una mirada messiànica humanitzada per l’edat. Amb els anys s’ha recuperat dels disgustos que li va donar presidir Espanya unes setmanes i, nostàlgic, ha tornat a la política per morir al peu del canó. S’ha instal·lat a casa del seu fill, que és amic de Josep Maria Espanya, l’esmentat futur conseller de la Generalitat. El grupet de cinc o sis nois decideix, abans de pujar les escales, que Companys parli en nom de tots. L’entusiasme i la fama d’atrevit l’avalen com el millor portaveu. Companys s’ha preparat un petit discurs; en castellà, perquè Pi i Margall ha arribat a l’extrem d’oblidar la seva pròpia llengua. Però ai, posat davant de l’home, Companys perd la paraula. Queden tots dos, l’un davant de l’altre, sense dir res —el vell entre divertit i desconcertat—, i és el fill del polític que ha de trencar el gel.Els nois de l’Escolar es presenten a Pi i Margall com els seus deixebles, com els joves que han de fer realitat, finalment, els seus ideals republicans. L’expresident rep la notícia amb esperança. Ja es troba a l’ocàs i, una mica preocupat, veu créixer, a la seva ombra, un polític que el treu de polleguera: Lerroux, que acaba d’aparèixer a Barcelona predicant una versió estripada del seu ideari.Desgraciadament els de l’Escolar arriben tard. Només entre 1901 i 1903, Lerroux passa dels 6.000 als 35.000 vots a Catalunya. Descendent de l’escrivent de cambra francès que Felip V es va endur amb ell cap a Espanya, Lerroux arriba per frenar el catalanisme com un sarcasme de la història. Finançat des de Madrid, durant vint anys es disputarà l’hegemonia del país amb la Lliga. Tots els intents de Layret, de Companys i companyia per aixecar un partit d’esquerres català fracassaran fins a la fundació d’ERC. Fins al 1931 tots els partits on militarà el president màrtir seran minoritaris i naixeran i moriran a l’ombra de Lerroux i els seus successors: els anarquistes de la Confederació Nacional del Treball. Per entendre el daltabaix de l’estiu de 1936 cal saber això.Tot i que mai militarà al Partit Radical, durant molts anys Companys flirtejarà amb el republicanisme antiintel·lectual, espanyolista i expeditiu que el demagog introdueix a

Catalunya. Propi d’un lerrouxista és el comportament que, ja sent regidor a l’Ajuntament de Barcelona, té amb l’independentista catòlic Manuel Carrasco i Formiguera. Amb el temps, la barbàrie anticatalanista els posarà tots dos al mateix sac i els afusellarà amb només dos anys de diferència. Però el 1917, cada cop que el futur líder d’Unió Democràtica es disposa a entrar al consistori, Companys li barra el pas i, amb insistència burlesca, l’insta a cridar «¡Viva España!, ¡Viva España!». Llavors el Partit Radical ja va de cap a caiguda. Però és igual perquè el 1917 el lerrouxisme ja ha escampat per tot Catalunya la seva fraseologia. La seva mística revolucionària i els seus tòpics sobre el catalanisme —tan convenients per a Madrid— hi han ben arrelat. En els articles que Companys publica durant el primer terç del segle XX hi ressona la musiqueta d’aquesta fraseologia. Com Lerroux, presenta el catalanisme com una maniobra de la burgesia per explotar i amansir els treballadors. També considera que es tracta d’una ideologia «egoista i mesquina». La seva retòrica explota la llegenda lerrouxista que els patrons catalans són els més cruels del món, cosa que si hagués estat certa hauria convertit la indústria de Catalunya en una de les més potents d’Europa. En canvi, no diu res del llast que suposa la resta d’Espanya per al desenvolupament de la indústria catalana i per tant, també, per a la millora de les condicions de vida dels obrers que hi treballen. Tot i així no és tant pel ressort de l’autoodi com a través de l’anticonvencionalisme que Lerroux arriba a Companys. Com en bona part del jovent català, Lerroux toca el cor de Companys reivindicant l’home d’acció de les novel·les romàntiques de dos rals, explotant els mites del donjoanisme i de la rebel·lia ibèrica més carpetovetònica i xavacana. No és un aventurer, ell? No és jove i liberal i està tip de lleis, dogmes i tradicions que l’estigmatitzen i el coarten? Doncs ja està. A més, entre el puritanisme victorià que predica el catalanisme i la vida «desordenada» de la qual tothom acusa la seva mare, la tria és senzilla.Encara que, racionalment, Companys cregui molt més en el discurs precís i contingut de Layret, la demagògia de Lerroux penetra en la seva ànima sentimental. El Companys que llegeix literatura dolenta i crida «¡Viva España sin conventos!» no pot evitar sentir el calfred de la complicitat quan escolta el demagog dient: «Hay que destruir la Iglesia, la tradición, la rutina de los derechos creados, los intereses conservadores, el caciquismo, el clericalismo, la mano muerta, el centralismo y la estúpida contextura de partidos y programas». El mateix li deu passar quan corre la notícia que la dona del catalaníssim alcalde de Manlleu s’ha desmaiat escoltant un míting de Lerroux: el Companys jove i rebel que

ha estat expulsat de la universitat per força ho ha de trobar divertit. O quan Lerroux nega la virginat de la Verge i diu als seus jóvenes bárbaros: «Rebelaos contra todo: no hay nada o casi nada bueno»: Companys li ha de donar la raó. Anys després, ell mateix recordarà d’aquesta època una afirmació semblant de Melquíades Álvarez que repetirà en mítings i articles: «En España todo está podrido; dondequiera que se le aplique el dedo, dondequiera que se le aplique la mano sale pus, chorrea pus».La demagògia lerrouxista utilitza el col·lapse de l’Espanya del 98 per apartar del catalanisme els joves més radicals i impacients. La Catalunya de primers del segle XX està tan sobrecarregada d’estructures decrèpites i artificioses que el regeneracionisme de la Lliga aviat sembla pur continuisme a les ànimes més frustrades i idealistes. Potser el catalanisme és aire fresc, però es nota poc. Que l’entrada de la Lliga a l’Ajuntament (1901) desactivi la colla de l’ungla, com eren anomenats els regidors dinàstics complicats en corrupteles, és una bona notícia. Però a Companys, que serà un dels periodistes més combatius amb la corrupció quan la Lliga i els lerrouxistes hagin substituït els partits dinàstics en el repartiment de prevendes, d’entrada li passa com a tants altres joves pedants i somiatruites: que davant la força amb què el discurs lerrouxista carrega contra la hipocresia dominant, el catalanisme li sembla un moviment xaró, poruc i de baixa volada. Lerroux sedueix la púrria i els pedants enamorats de la púrria afalagant la vanitat de la Catalunya acomplexada i àvida d’autenticitat, de la part del país que, tipa de sentir-se òrfena i de rebre bufetades i moralina, posa de moda aquella cançó que diu «Yo soy feliz con la gente del hampa». És exactament aquest país amb moral d’esclau, enamorat de les causes perdudes i comprensiu amb el lladregot de baixa estofa, el que predomina en els escenaris que Companys sovinteja fins als anys trenta. Lerroux amb els seus discursos i els seus jóvenes bárbaros amb les seves accions d’escamots falangistes avant la lettre toquen a Catalunya tots els ressorts de l’escatologia, de la ignorància i l’autoodi. D’aquí que, quan el demagog desafiï a un duel Prat de la Riba, la majoria calli per por i admiració; i d’aquí que quan els dirigents de la Lliga li diuen que els duels a Catalunya no es porten i el demagog escriu que «no pasan caballeros por la puerta de La Veu», ningú s’hi enfronti o pagui uns pinxos perquè escarmentin el nouvingut. Lerroux marca Companys i el conjunt del moviment obrer català. Dóna a les bullangues del segle XIX un discurs i uns procediments organitzats. Així ho escriurà: «Y he aquí que aquel pueblo de forajidos, dinamiteros, anarquistas se organizó rapidamente en partidos republicanos». La seva

aportació a la política catalana consisteix a posar la tradició subversiva indígena al servei de l’espanyolisme més castellà i centralista. Durant la Setmana Tràgica, i sobretot durant l’esclat revolucionari de l’estiu de 1936, quan Lerroux ja faci anys que pinta poc a Catalunya, el catalanisme encara sentirà ressonar les seves arengues de 1905:

Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles, para que el fuego purifique la infame organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos.

Si la relació de Companys amb el lerrouxisme no passa de la poètica és perquè l’estil del Partit Radical, violent i corrupte, és per a ell un escull insalvable. La seva educació és la que és, i els seus orígens són els que són, i a ell, que no portarà pistola ni quan la hi recomanin per protegir-se, se li posen els cabells de punta com al regionalista més vulgar quan Lerroux diu: «Donde otros tienen colgada una pila de agua bendita yo tengo colgado un fusil». D’altra banda, difícilment algú com Lerroux que s’enriqueix gràcies a la política podia lligar amb Companys que farà de la política l’art d’arruïnar-se. Al president màrtir tampoc no li deuen agradar, de l’anomenat Emperador del Paral·lel, les connivències amb la monarquia (sí, sí, tot i dir-se «republicà») que fan que se’l consideri, en el moment més esplendorós, el governador civil oficiós de Barcelona. És un secret a veus —que Lerroux no desmentirà mai— que el govern liberal de Segismundo Moret, i els que segueixen —conservadors i liberals—, financen les seves activitats. Tot i així, els aires grandiloqüents i cursi-èpics del discurs polític de Companys més d’una cosa prenen de la grandiloqüència cursibàrbara de Lerroux.