Exemplar gratuït

Número 26 / Jul iol 2013

B u t l le t í d e l’A s s o c i a c i ó p e r a l a R e c u p e r a c i ó d e l a M e m ò r i a H i s t ò r i c a d e M a l l o rc a

www.memoriadelesi l les.org

Edicions

Caterina TarongíMiquel López CrespíLleonard Muntaner Editor

Miquel López Crespí no volia tor-nar a escriure mai més novel·lessobre la Guerra Civil a Mallorca.Però a rel de les entrevistes adones republicanes de na Mar-galida Capellà, que publicà pos-teriorment en dos llibres, li ferencanviar d’opinió.L’autor ret un sentit homenatgeen aquesta obra a totes aqueixesdones republicanes que varenpatir la repressió franquista –ladedicatòria del llibre ho deixaben patent: "A totes les dones deles illes que lluitaren per la Re-pública"–, però a la vegada tam-bé rememora la persecució quepatiren els xuetes en el passat.Ambdós patiments conflueixenen la protagonista del llibre, des-cendent d’aquells jueus conver-sos perseguits des del segle XIV.L’autor assegura en una nota quemoltes de les dades que trobamen aquest llibre guarden una es-treta relació amb les terribleshistòries que li contaren la sevamare i la seva padrina.

La Setmana de Teatre per a la Recuperació de la Memòria Històricaa Mallorca, amb l’estrena de “Diari d’una Miliciana” els dies 17, 18,19, 20, 21, 22 i 23 de juliol, a diferents indrets de Mallorca: Calvià,Manacor, Palma, Porreres, Esporles, Inca, Algaida i Son Servera (ve-geu la programació a la pàg. 2), dates dels inicis de la repressiófranquista a la nostra comunitat l’any 1936 i coincidint amb el Dia In-ternacional de Condemna al Franquisme proclamat l’any 2006 pelConsell d’Europa (18 de juliol).

Malauradament, fa sols unes setmanes, el Parlament Espanyol harebutjat la proclamació de condemna oficial a l’Estat amb els vots encontra del PP i l’abstenció d’UPyD. Però la societat seguirà condem-nant el dia que a cop de fusell s’instal·là el feixisme a les nostres co-munitats, així com també vergonyoses accions que, com ara aques-ta, posen clarament de manifest que segueix present a moltes de lesactuals institucions públiques.

«La memòria s’ha de cultivar, l’oblit creix tot sol»

“Diari d’una miliciana” és el relat personal i íntim d’una voluntària de la Creu Roja destinada aMallorca en l’expedició d’en Bayo, entre agost i setembre de 1936. Divuit dies. Després, silenci.Què va passar amb les cinc infermeres catalanes d’aquesta expedició? Qui era l’autora del diari?

Jaume Miró, amb el seu text, intenta des de l’avui, reconstruir la història. Resoldre preguntes.Comprometre’s amb la memòria. El text “Diari d’una miliciana” ha estat guardonat a la darreraedició dels Premis Teatre Principal de textos dramàtics. Aquesta és la primera vegada que veu lallum en format espectacle amb una companyia d’actors i actrius catalans que, com les milicianesque van embarcar-se a lluitar contra el feixisme, elles també s’embarquen per combatre l’oblitmitjançant el teatre.

Després de “Les llargues nits a Can Sales”, no us perdeu aquesta nova proposta del tàndementre el dramaturg Jaume Miró i el director escènic Toni Galmés, amb la Companyia de Teatre dela Universitat de Barcelona i la participació especial de l’actor Toni Lluís Reyes.

AUTOR: Jaume MiróDRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: Toni Galmés

REPARTIMENT: Toni Lluís Reyes Marta GaroleraBerta PipóCarla DíazElena SánchezIrene Vicente

Músics: Marçal BayonaLluís MarquèsJaume Vinyas

ORGANITZA: Associació Memòria de MallorcaObra Cultural Balear

Amb el suport de: Universitat de BarcelonaInstitut Català de la DonaMemorial Democràtic de Catalunya

2

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

Han col·laborat: Mª Antònia Oliver París, JosepDelgado Muñoz, Marçal IsernRamis, Manel Suárez Salvà,Mª Àngels Recio García,Tomeu Salamanca Cerdài Juan Hernández JoverCoordinació, disseny i maquetació:Blas GuevaraTemps de la Memòriaés el butlletí trimestral de l’Associació Memòria de Mallorca.La publicació no es faresponsable de les opinions dels seus col·laboradors.Per posar-se en contacte amb nosaltres: 625 45 45 00tempsdelamemoria@gmail.com

Crèdits:

AGENDA DE FUNCIONS:

Calvià / 17 juliol21:00 h.Teatre Sa Societat

Manacor / 18 juliol21:00 h. Escoles Graduades

Palma / 19 juliol21:00 h. Sala d’Actes d’UGT

Porreres / 20 juliol21:00 h. Racó de la Memòria

Esporles / 21 juliol21:00 h. Centre de Dia

Algaida / 22 juliol20:00 h. Casal Pere Capellà

Inca / 23 juliol21:00 h. Claustre de Sant Domingo

Son Servera / 24 juliol21:00 h. Església Nova Preu: 5 Euros

TEMPS DE LA MEMÒRIA 26 / Juliol 2013

Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca 3

Fa unes setmanes varenpublicar al nostre web i alFacebook una trista notí-cia: la mort als 58 anys dena Dolors Cabello Frau.

Na Dolors era una bo-na amiga, estava ja moltmalalta però va treureforça per acudir el passatestiu a la convocatòriade MdM per interposar laQuerella Argentina.

No fa gaire, trobàrem uns documents del seupadrí a una causa judicial, i tinguèrem la sort depoder-los-hi donar. Estava tan contenta i agraïda...

Dolors, neta de Francisco Cabello, anarquistaassassinat i fet desaparèixer pels feixistes, estima-da amiga i companya de lluita: que la terra et siguilleu.

Com ja sabeu fa uns mesos venim publicant perordre alfabètic els relats dels fets que aporten a laQuerella Argentina els familiars de les víctimes. Ca-sualment el destí ha volgut que en aquest númerotocàs publicar el que ella mateixa va escriure du-rant l’estiu passat. Na Dolors segueix present ambel seu testimoni i amb el seu exemple de lluita perla Veritat, la Justícia i la Reparació.

QUERELLA DESTINADA AL JUZGADO NACIONAL EN LO CRIMINAL Y CORRECCIONAL FEDERAL Nº 1 DE LACIUDAD DE BUENOS AIRES - REPÚBLICA ARGENTINA,EN LA CAUSA 4591/10 POR GENOCIDIO Y/O CRÍMENESDE LESA HUMANIDAD

DATOS DE LA PERSONA QUERELLANTE• Nombre y apellidos: Dolors Cabello Frau

DATOS DE LA VÍCTIMA DIRECTA• Nombre y apellidos: Francisco Cabello Jurado

• Edad: 42 años

• Origen: Sevilla

• Grado de parentesco: abuelo paterno

HECHOSFrancisco Cabello Jurado fue detenido en su

domicilio de Ca’n Pastilla (Palma) durante los pri-meros días del Golpe de Estado. Fue conducidodesde su domicilio a la cárcel del Castillo de Bell-ver, pero se tiene constancia de que también estu-vo preso durante un corto período de tiempo en

la prisión Estaciones (antiguo almacén de made-ras, habilitado para tal fin, llamado Ca’n Mir).

Permaneció en la cárcel del Castillo de Bellverhasta el día 4 o 5 de enero de 1937, en que fueconducido a las dependencias de la Inspección dePolicía que estaba a cargo de Francisco BarradoZorrilla, en la plaza de Santa Magdalena, de Pal-ma. Según testimonios, estando en estas depen-dencias se oyó un fuerte altercado, y también seoyeron muchos gritos. En este mismo lugar se ela-boró una lista de las personas que supuestamen-te iban a ser puestas en “libertad”. Una vez en lacalle, se sabe que fueron apresados por un grupode falangistas obligándonos a subir, maniatados ya empujones, a camiones para conducirlos a luga-res desconocidos con el propósito de asesinarlos.

A día de hoy, la familia de Francisco Cabello Ju-rado ignora su paradero, o dónde se hallan susrestos. A raíz de esta desaparición forzada, se pro-duce el consiguiente deterioro familiar y la ruinaeconómica, ya que el negocio familiar lo dirigíapersonalmente Francisco Cabello Jurado. Trastor-nos psicológicos y ruptura de lazos familiares hansido también algunas de las graves secuelas deeste hecho criminal.

Se adjuntará también a la documentación elescrito en el que se entrega la guardia y custodiade los hijos de Francisco Cabello Jurado a su es-posa, el día 4 de enero de 1937, al haber “huido”su padre.

25 RELATS: Mallorca 19362ª ENTREGA

Francisco Cabello Jurado

La Creu del port de Sóller (I)Informe de Memòria de Mallorca

PreàmbulAquest informe l’ha fet l’associació Memòria deMallorca a partir dels textos de Josep DelgadoMuñoz i Marçal Isern Ramis. El seu objectiu ésaconseguir mentalitzar els polítics, entitats i insti-tucions de Sóller per aconseguir l’eliminació d’unvestigi esfereïdor del cop d’estat feixista i la pos-terior repressió.

InformeEls anomenats Jinetes de Alcalá eren part d’ungrup d’oficials de Cavalleria del quarter de Cava-lleria d’Alcalá de Henares, detinguts i processatsper ser membres d’un complot contra el governlegítim republicà. Empresonats inicialment a lapresó militar de Guadalajara, foren processats enconsell de guerra i condemnats. A finals del mesde juny de 1935, el dia 27, arribaren a Mallorca, enqualitat de detinguts, els 29 oficials (conegutscom a “Jinetes de Alcalá”) i els traslladaren a la pre-só militar del Fort de Sant Carles. Es tractava deLuis Jover Bedia, Jesús Jiménez Momediano, Cle-mente Enríquez de Salamanca, José García Lan-deira, Francisco Lizasoain Muguiro, Benito Ro-dríguez Frutos,Vicente Menéndez Zapico, Francis-co Pérez Rojo, Joaquín Crespí de Valldaura, JulioRedondo Sepúlveda, Francisco Gómez Jordana,Enrique Bargues Pozurama, Fernando Morales deCastilla, Vicente Torres Socazau, Ángel Pagés Ló-pez-Guerrero, Ángel Sánchez del Águila, MarianoPeñas Gallego, Santiago Grassa Martínez, Fernan-do Pulido Groncer, Rosendo Villaverde Groncer,Manuel Ordovás González, Fernando Uriarte Ga-lainema, Manuel Rubio Moscoso, Carlos CampsBurón, Manuel Isasa Navarro, Manuel LizasoainMuguiro, Juan Carlier Goynechea, Antonio AlósHerrero i Rafael Mendizábal Amézaga.

En aquesta presó coincidiren amb els falangis-tes del Marqués de Zayas, empresonats per les se-ves activitats subversives i terroristes. Tot i la sevasituació, els Feixistes i els oficials d’Alcalá, seguirenconspirant amb els membres de la “junta divisio-naria”, formada per la Falange, la Comunió Tradi-cionalista, el Requeté, pels membres de Renova-ción Española (monàrquics) i els d’Acción Popular iles seves joventuts (J.A.P).

La conspiració cívic militar, per enderrocar elgovern legítim de la República, fou una realitatentre els dies 17 i 19 de juliol de 1936. Aquell 19de juliol, els membres de la Falange Española, alli-beraren a tots els presos de la fortalesa de Sant

Carles, entre ells els vint-i-nou oficials de Cavalle-ria. Immediatament, aquets oficials es van posar ales ordres de l’autoritat militar, encapçalada pelGral. Manuel Goded. Els oficials rebels, participa-ren activament en l’ocupació de la Casa del Poble(que fou requisada per convertir-se en el quartergeneral de la Falange), l’Ajuntament , a més d’en-sinistrar els milicians de la Falange en el maneigdels fusells “mauser”. També comandaren l’esca-mot que ocupà la seu del Govern Civil, pistola enmà, fent presoner al Governador Civil, Antonio Es-pina. En formaven part els Jinetes Francisco JavierLizasoain Muguiro i Vicente Menéndez Zapico,juntament amb el capità Bartolomé Ramonell.1

Un dia després, el 20 de juliol, una vintena d’o-ficials de Cavalleria, es van unir a les forces militarsque partiren de ciutat per ocupar la base d’hidro-avions del Port de Pollença. Després d’uns breusintents de resistència, finalment la Base fou ocu-pada per les forces militar rebels. Un altre cop l’ac-tuació dels oficials d’Alcalá ajudà a sotmetre la le-galitat Republicana.

SÓLLERA Sóller, segons els militars rebels, qui era respon-sable de publicar i executar el ban de guerra era elCap militar d’aquesta població. Enfront d’aquestagreu situació, és de suposar que li sorgiren moltsdubtes del que calia fer. Tal vegada esperà quepassessin les hores, amb el desig de veure que lescoses tornessin a la legalitat, però els fets s’impo-saren i es succeïren amb rapidesa i en contra delshomes i de l’esperança d’una nova vida. Com unataca d’oli, s’estenien les notícies, la incertesa, la porarribava dins les cases i així el dia 19 José MuñozEnrile, caporal carrabiner, contava a la seva dona,les noves sobre un alçament militar, i per tran-quil·litzar-la li digué que no passés ànsia, que enun parell de dies la situació quedaria en no res2.

En molt poques hores, la vida de moltes perso-nes quedà marcada per a sempre en el trajecteque va anar des de Sóller a l’estació de Muleta, alport. Els militars illencs, i la justícia que els va do-nar suport, deixaren constància, com a notaris, demúltiples fets recollits a les causes judicials que, a

4

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

1 MASSOT i MUNTANER,Josep.- Aportacions a la història de la guerracivil a Mallorca, pàg. 42, nota 108.- “Lizasoain havia detingut el gover-nador civil de les Balears, Antonio Espina, el 19 de juliol de 1936, acom-panyat dels seus companys el tinent Vicente Menéndez Zapico i el capi-tà Bartolomé Ramonell”.2 Records d’Oliva Muñoz, filla de José Muñoz Enrile.

TEMPS DE LA MEMÒRIA 26 / Juliol 2013

5

milers3 obriren contra homes i dones sospitososde no simpatitzar amb el “Movimiento Salvadorde España”. Així doncs, és perfectament possiblerecuperar el relat dels fets d’aquelles hores deter-minants gràcies a les causes judicials 16/36 i 16/36bis a les quals cal afegir la narració que, dels fets,va redactar Josep Muñoz Delgado, net del caporalMuñoz Enrile, i publicades a les IVes Jornades d’Es-tudis Locals de Sóller4.

El 19 de juliolEl matí del dia 19, poc després que el general Go-ded proclamàs l’estat de guerra a les Balears i aga-fàs un avió per volar a Barcelona i comandar la su-blevació militar en aquella ciutat, el capità de ca-rrabiners del destacament de Sóller, Joan RipollOliver, va rebre un telegrama de la Comandànciade carrabiners de Palma, signat pel Tinent Coronelde la Comandància que li ordenava: “No cumpli-mente más órdenes que las que reciba de esta Co-mandancia o del Comandante Militar de esta islas”.

Quasi a la mateixa hora, el caporal de la Guàr-dia Civil de Sóller, Antoni Vidal Reus, va rebre delseu capità una cridada telefònica, mitjançant laqual li ordenava, que el tinent de la Guàrdia Civil,Joan Sureda Portell, declarés l’estat de guerra ique enviés una parella de guàrdies civils a l’esta-ció de ràdio de Muleta. Començava la cerimòniade la confusió. Un capità ordenava a un pobre ca-poral que comuniqués al seu superior immediatuna resolució tan important i transcendental pera un poble com era una declaració de guerra...

Una hora i mitja més tard, el tinent de la Guàr-dia Civil, arribà a la caserna de la guàrdia civil deSóller, amb la intenció d’anar a veure el capità decarrabiners per declarar l’estat de guerra (cal ferveure, una vegada més, que en un tema vital comaquest, el tinent va estar una hora i mitja sense ferres), i quan era a punt de partir, va rebre l’ordre deconcentrar-se a Palma, per la qual cosa va ordenaral caporal que anés a veure al capità de carrabi-ners, Joan Ripoll Oliver, perquè ell fes la declaracióde l’estat de guerra. El despropòsit continuava.

Aquell mateix matí, el caporal de la guàrdia ci-vil, es presentà al capità de carrabiners, i li va co-municar les ordres que havia rebut, en relacióamb la declaració del bàndol de guerra i de la ne-cessitat d’enviar una parella de vigilància a l’esta-ció de ràdio. El capità, ja assabentat, va telefonar alsergent de carrabiners i li ordenà que enviés una

parella del Port a l’estació de ràdio i, tenint encompte la tranquil·litat que regnava a Sóller, deixàper a un moment més oportú fer la declaració del’estat de guerra i així li ho va comunicar al capo-ral. L’estat de guerra encara no s’havia declarat aSóller. La població, inquieta, no se n’havia assa-bentat, però, oficialment.

“... el procesado D. Juan Ripoll Oliver Capitánde la 2ª Compañía de Carabineros con destinoen Sóller tuvo noticias por el Cabo de la GuardiaCivil Comandante del puesto de que se había de-clarado el Estado de Guerra el dia 19 de julio [...]sin recibir noticia alguna acerca de la importan-te resolución de sus Jefes naturales5, no adoptan-do él ninguna resolución dada la tranquilidadque reinaba en Sóller, si bien ordenó a dicho Ca-bo que estuviera en el cuartel con sus fuerzaspues si les necesitaba les avisaría”.6

El 20 de juliolEl matí del dia 20 de juliol, el capità Ripoll Oliverva informar el Governador Civil i el GovernadorMilitar colpista que el bàndol de guerra no s’haviaproclamant a Sóller, ja que no havia rebut ordredirecta ni impresa, per la qual cosa li ordenarenque ho fes amb el bàndol publicat al “Correo deMallorca”. A les 11 va parlar per telèfon amb el seucomandant, el senyor Quintero, que li va ordenarque concentrés les forces a Sóller. Moments des-prés, tornà rebre el caporal de la guàrdia civil queli lliurà el comunicat que havia rebut del Governa-dor Civil en el qual li ordenava “que declarado elestado de guerra hiciera propuesta urgente el nom-bre de un vecino de Soller y otro de Fornalutx, con elobjeto de ponerlos al cargo de la Junta Gestora”, perla qual cosa ordenà al caporal que anés a Forna-lutx per fer gestions relatives al nomenament denous batles, i li va comunicar que, el capvespre,

3 Per justificar aquesta afirmació és suficient tenir en compte que, amitjan octubre de 1936, ja havien obert 1.023 causes contra perso-nes, civils o militars, sospitosos de recolzar la República.4 DELGADO MUÑOZ, Josep.- Relat dels fets ocorreguts als carrabinersdel Port de Sóller, els dies 19 i 20 de juliol de 1936. La història d’una re-pressió que perdura.

5 Cal recordar que els seus caps li havien ordenat que no acceptéscap ordre que no vengués directament d’ells o del Comandant mili-tar de les illes.6 Fragment de la sentència de la causa 16 /36.Arxiu Memòria de Ma-llorca. http://www.toteslescauses.cat

Inscripció al peu de la Creu

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

6

declararia l’estat de guerra a Sóller. A continuació,i per preparar la declaració, va ordenar al seu alfe-res el tancament de la Casa del poble i que con-centrés les tropes a Sóller.

Durant aquell matí entre els carrabiners es res-pirava una flaire densa i intranquil·la, i la por s’es-tenia, perquè ningú no sabia quina era la situaciói, des dels seus comandaments no arribaven or-dres precises ni aclaridores. El sergent, ManuelBraulio Fernández, assabentat en part de la situa-ció i neguitós, va rebre la informació d’un xoferconegut seu sobre els esvalots ocorreguts pels ca-rrers de Palma i li va contar que s’havien produïtenfrontaments entre l’exèrcit i la falange, a conse-qüència dels quals varen resultar ferits un capità imort un falangista.7

El sergent, que veia la situació greu i confusa, isense rebre cap ordre, se’n va anar cap a Sóller aveure l’alferes de carrabiners, el seu cap de seccióque li va dir: “Enterese usted de éste telegrama queterminan de transmitirme el capitán de la compa-ñía, que nos dice lo siguiente,‘Coopere a conservar elorden público con la guardia civil y falange’”.

Aquest telegrama, però, no va fer més quecrear-li nous dubtes. L’alferes, igualment confós iindecís, va ser incapaç de donar-li una explicacióaclaridora i, per això, pensaren en anar a parlaramb el capità pensant que ell els podria dir, ambclaredat, què significava el telegrama que li aca-bava de llegir i podria aportar-los alguna infor-mació més respecte d ela situació que, aleshores,ja els resultava molt preocupant. Com ja s’ha vist,el capità Ripoll estava ocupat cercant les perso-nes que havien de dirigir la Comissió gestora del’Ajuntament i no el trobaren així que, com que jas’havia fet migdia, l’alferes va ordenar al sergentque tornàs al Port de Sóller i agrupàs totes lesforces.

Mentrestant, a Palma, les coses funcionavenamb major rapidesa, i intencionalitat, que a Só-ller. Massot i Muntaner afirma que El 20 de juliol

encara no havia estat proclamat l’estat de guerra aSóller, on la població estava inquieta i on havia es-tat destruïda una creu de terme del segle XVI al Collde Sóller. A primera hora del matí, quatre oficialsd’Alcalà, acompanyats del capità d’Infanteria Mi-guel Zayas, reberen l’ordre oral de reconèixer-hi iocupar-hi l’estació radiotelegràfica de Muleta, quesegons rumors comunicava amb Barcelona.8

Ens trobem, per tant, amb una població en laqual encara no s’havia proclamat el Ban de gue-rra i un capità de carrabiners que seguia fent casde l’ordre inicial, i no revocada, en la qual li indi-caven que només havia de fer cas a les ordresque li venguessin directament des de la seva co-mandància o del comandament militar de Bale-ars. Així i tot, podem comprovar que, des de pri-meres hores del matí, quatre oficials d’Alcalá en-tre els quals hi havia el tinent Francisco Javier Li-zasoaín Muguiro, acompanyats per altres militars,ja havien rebut l’ordre d’ocupar l’estació de ràdiodel Port de Sóller,“por sospecharse que la Estaciónradio-telegrafica de Muleta funcionara en perjuiciodel Movimiento Nacional9, dispuso la Comandan-cia militar de Baleares que unos Oficiales del Ejérci-to la ocuparan y reconocieran”10. A primeres horesde l’horabaixa, aquest escamot, amb dos vehicles,passaren per Sóller i, detall important, ni s’hi atu-raren ni consideraren necessari avisar el capitàdels carrabiners Ripoll Oliver que, recordem-ho,seguia fidel al telegrama que havia rebut el dia19 que li deixava molt clar quines eren les úni-ques ordres que havia d’obeir: “... a tal efecto enlas primeras horas de la tarde del dia 20 unos cuan-tos Oficiales11 salieron en dos coches para la ciudadde Soller en la que no se detuvieron ni se presen-taron al Capitán D. Juan Ripoll, Comandantemilitar de la misma, para llegar cuanto antes a di-cho lugar por si podian sorprender infraganti a losradio telegrafistas”.12

Continuarà al proper número

7 MEMÒRIA CIVIL.- La mort de Joan Barberà. Núm. 10, Baleares, 9 demarç de 1986.Entrevista a Josep Massot i Muntaner.- Es corrent dir aMallorca que el tiroteig es produí per intervenció d’elements d’es-querra des de finestres de les cases. Aquest fou l’ùnic incident quees produí el 19 de juliol i van morir dues persones, en Joan Barberà,falangista, i el capità Josep Puch. L’un al carrer Colon i l’altre a la pla-ça de Cort.

Segons els testimonis que he pogut consultar, entre els quals s’hiconten molts de falangistes que participaren en els fets, en JoanBarberà morí a causa d’un tiroteig fortuit que s’establí entre falan-gistes i militars per desconcert.Vull dir a més, que aquesta és l’únicaexplicació possible: un lamentable incident. Per amagar-ho es féucórrer la primera versió. Sembla que serví d’excusa per iniciar la re-pressió i immediatament es començà a parlar del "primer màrtir"del Movimiento Salvador. La mort de l’altre germà els va fer inclouredins la mitificacióde Falange, que és una estratègia molt habitual entemps de guerra és guerra psicològica. Sempre l’han feta els quepretenen guanyar.

8 MASSOT i MUNTANER, Josep.- El desembarcament de Bayo a Mallor-ca, pàg. 38 i 39.9 El mateix Massot i Muntaner cita Miquel Duran a la seva obra 1936en Mallorca, I, 67 en què afirma que “El sergent d’Enginyers GasparOliver Crespí va declarar, a la causa 16 de 1936 (Muleta), que “única-mente captó un trozo del contenido de un radiograma transmitido porla estación de Muleta (Sóller) y dirigido a todos los buques del Medite-rráneo anunciándoles que no entraran en el Puerto de Palma porqueera faccioso”.10 Fragment de la sentència de la causa 16/36. Arxiu Memòria deMallorca. http://www.toteslescauses.cat11 Els oficials que no s’aturaren a Sóller ni informaren la màxima au-toritat militar del poble eren Francisco Javier Lizasoaín Muguiro, Vi-cente Menéndez Zapico, Manuel Isasa, Manuel Lizasoaín Muguiro,Manuel Rubio, el capità Manuel Zayas i Bartomeu Ramonell.12 Fragment de la sentència de la causa 16 /36. Arxiu Memòria deMallorca. http://www.toteslescauses.cat

Sebastià Sancho i Miquel CapóPer Manel Suárez, vicepresident de MdM 1ª PART

Sebastià Sancho Servera era el metge deVilafranca l’any 1936. Fadrí, amb ideesd’esquerres i defensor de la justícia social,mai li havia preocupat fer públiques les

seves opinions i fer front a les injustícies quan lesveia. Segons ell mateix afirmava, va estar moltproper a Esquerra Republicana però, per diferèn-cies polítiques no va arribar a militar en aquestpartit. Els veïns li pagaven una iguala, com encaraara es fa a molts de pobles de l’illa, i amb ella s’as-seguraven una atenció mèdica en condicions.

Miquel Capó Capó era el secretari de l’Ajunta-ment de Búger. Havia ocupat aquest mateix cà-rrec, anys abans, a Vilafranca, temps durant el quales va fer amic del metge Sancho. Festejava ambuna vilafranquera, Margalida Garcies. Era un homedecidit i apasionat, valent, profundament religiós,que ja havia estat detingut dos anys abans, junta-ment amb amb Guillem Reus, Joan Bennàsar i elbatle Joan Alemany Villalonga, quan els acusarende ser els responsables de col·locar dos artefactesexplosius a dues cases bones, Can Dameto i CanMascaró, del poble. Passats quinze dies els amolla-ren sense càrrecs.

Es pot dir que fins aquell estiu de l’any 36 la se-va vida estava molt encaminada i transcorria sen-se altres preocupacions que les que ells mateixosse cercaven, bé fos pel compromís polític i social,bé pel professional i personal. No tot, però, havienestat flors durant els anys anteriors. Sense anarmés enfora, les relacions d’alguns veïns amb elmetge Sancho no eren gens bones i encaramenys correctes. No feia massa temps que li ha-vien omplit la façana de la casa de merda i, el diu-menge següent, quan va sortir de missa, va haverd’aguantar les rialletes d’un grup de persones. Ellsempre va sospitar, i així ho va declarar més enda-vant al jutge, que l’autor, o l’inductor de tot eraAmador Mestre Gayà, precisament un dels doshomes que, a principis d’agost, el van denunciar alcapità Jaume.

A mitjan maig, Miquel Capó no va poder restarimpassible davant la provocació d’un grup de fa-langistes que, alliberats de la presó de Manacor, espassejaren per la plaça de Búger fent proclamesfeixistes. Un grup de veïnats del poble, al front delqual hi havia Capó, intervingueren i aconseguirenque el batle i la policia municipal els fessin foradel poble sota amenaça de tornar-los a la presó.Pocs mesos després, assassinaren el batle i afuse-

llaren el policia Damià Capó. Aquesta manifesta-ció, també, acabaria formant part de l’acusaciócontra el secretari.

S’assabentaren del cop d’estat com quasi totala població, pel que es deia pel carrer, per l’aparicióde falangistes desfermats i per les poques notíciesque sentien per la ràdio.Volien saber, com la majo-ria de la gent, què passava i com podia acabar totallò. Sebastià Sancho, ignorant del futur que li pla-nificaven, estava tranquil a Vilafranca. Miquel Ca-pò, però, no hi estava gens ni mica. Sabia que elsfalangistes de Búger i el sergent de la Guàrdia civilde Sa Pobla li tenien jurada. Per això, el dia vint dejuliol, a mitjan matí, va partir cap a Sa Pobla amb laintenció de parlar amb un vell conegut, Felip Serra,fins aleshores batle del poble. Es veren a la farmà-cia del seu pare i durant la conversa se’ls va afegirel regidor Pere Pons. Sembla que els falangistes jahavien ocupat l’ajuntament, per la qual cosa deci-diren anar a parlar amb Pere Oliver Domenge, ba-tle de Felanitx. Aconseguiren que el pobler MiquelVallespir, que tenia cotxe propi, els traslladés finsaquell poble però, pel camí, quan eren devers Pe-tra, Miquel Capó els va demanar per desviar-se capa Vilafranca per saludar una amiga seva (en reali-tat, pot dir-se que era una visita interessada per-què el que volia era veure la seva al·lota, MargalidaGarcies, i, com que era el seu sant, donar-li elsmolts anys). Segons va indicar el xofer, mentre ellquedava revisant el cotxe, entraren al cafè de CanPaloni, a la plaça del poble, al costat de l’Ajunta-ment; però, això només ho va poder afirmar ell,perquè més tard, ni el propietari del bar, ni la sevafamília, ho varen poder aclarir (possiblement per-què pensaven que així ajudaven el metge). El fetés que, poc després de l’aturada i que Miquel Capóparlés amb la seva estimada, tornaren al cotxeacompanyats per Sebastià Sancho, a qui trobarenpel carrer. En aquelles hores Vilafranca encara es-tava tranquil·la. Se sentien notícies, però ningú nosabia res en clar. Segurament, els quatre homesparlaren del cop d’estat i compartiren desconeixe-ment, preocupació i desconfiança. Quan li digue-ren que partien cap a Felanitx per parlar amb elbatle Oliver, farmacèutic d’aquella ciutat, el metgeSancho va voler acompanyar-los perquè havia decomprar uns medicaments que necessitava per ala gent de Vilafranca i, d’aquesta manera, no hau-ria de cercar un altre transport.

TEMPS DE LA MEMÒRIA 26 / Juliol 2013

Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca 7

8

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

Hi arribaren poc abans de dinar i anaren direc-tes cap a la farmàcia del batle. El metge Sancho vabaixar abans per anar a la farmàcia de Can Puça i aveure el vicari Josep Bauzà, a qui havia de compraruns instruments musicals (el xofer, en tot moment,afirmava que no havia estat així, tot i que desprésreconeixia que havien tornat recollir Sebastià San-cho l’horabaixa perquè no estava amb ells). Els al-tres quatre homes entraren dins l’establiment i s’-hi estaren devers tres quarts d’hora, durant elsquals parlaren i escoltaren la ràdio. Segons els vadir Pere Oliver, ell estava com tothom i aconseguiaassabentar-se de les notícies amb l’ajuda de RàdioBarcelona, que era l’emissora que estaren escol-tant. En aquells moments, la seva principal preo-cupació era saber si el moviment s’havia escam-pat per tota Espanya o era només local.

Dinaren a una fonda del poble i, de retorn a lafarmàcia del batle Oliver, recolliren el metge San-cho. En aquesta ocasió, el conductor els va esperara fora i s’hi estaren mitja horeta més, passada laqual tornaren cap a Vilafranca a deixar SebastiàSancho. Devers les quatre de l’horabaixa arribarenal poble. Quan deixaven el metge, se’ls va atracarl’al·lota de Miquel Capó i els va dir que, mentreeren fora, havien arribat tres cotxes plens de falan-gistes que havien ocupat l’Ajuntament i que des-prés havien partit cap a Manacor.

A les cinc de l’horabaixa tornaren cap a Sa Po-bla però, quan ja eren a la carretera de Manacordecidiren atracar-s’hi per veure què hi estava pas-sant. Hi feren una volteta a peu, d’uns vint minutsi partiren escapats. Segurament, el que els varenpoder dir i el que varen poder veure els va alar-mar de mala manera. Tant degué ser així, que tor-naren fer una aturadeta a Muro i un home els vaexplicar que a Sa Pobla hi havien passat cosesgrosses. Decidiren quedar a un cafè i enviaren elconductor fins al poble veí per esbrinar si ja esta-va tot tranquil.

A la tornada, els va explicar que, quan ell hi ha-via arribat, el poble estava tranquil, però que hihavia hagut fets greus a la caserna dels carrabi-ners i que deien que havien mort un sergent i feritun comandant. Aleshores, decidiren partir cap aSa Pobla i anaren directament cap al domicili par-ticular de Felip Serra.

Miquel Capó va continuar fins a Búger. El diavint-i-u se’n va anar a Son Servera, a ca el capellàAntoni Lliteres, amb qui havia fet una amistat alseminari que encara ara durava, i hi va quedar, de-cidit a ocultar-se, tres o quatre dies, fins que es vaassabentar que el cercaven per tot i presionavensa mare per esbrinar on era.

Aquest viatge els canviaria les vides tot i queells no en fossin conscients en aquells moments.

El vint-i-dos de juliol els falangistes estaven jadesfermats i imposaven el seu criteri i la seva vio-lència per tot arreu, sense respectar cap altra per-sona que no fos aquella que consideraven del seus.

Aquell dia, Jaume Pons Siquier, cap de les milí-cies de Búger, cansat de cercar Miquel Capó i notrobar-lo, emprenyat fins a dalt de tot perquè perpoder constituir la comissió gestora de l’Ajunta-ment necessitaven el secretari que donés fe quetot s’havia fet d’acord amb la llei (quin cinisme!) iaquest no era al poble i no sabia on cercar-lo;aquell dia Jaume Pons Siquier, pagès de Búger, vadecidir jugar fort i se n’anà cap a la casa de la marede Miquel Capó. Li va dir que volia saber on era elseu fill y dijo a la madre de éste que a las nueve de lanoche estuviera en el ayuntamiento para levantaracta de la constitución de la Comisión Gestora, y encaso de que no compareciese en dicho acto que lobuscarían por todos los medios y que allí donde loencontrarían lo matarían.

Poc abans de les nou de la nit, Miquel Capósortia de ca sa mare per anar cap a l’Ajuntamentde Búger. Es va topar amb Jaume Pons que li vademanar on havia estat i per què no era al poble.Capó li contestà que estava cercant noves del seugermà Jaume, aleshores empresonat, i del que noen sabia res, ni res li va dir el falangista. A les nouen punt era dins la casa gran, així com li havien in-dicat. Es va constituir la gestora i Miquel Capó, co-herent i fort, va intervenir per fer-los saber que siconsideraven que no era la persona indicada perdesenvolupar aquell càrrec, en aquell mateix mo-ment el deixava. No va ser així, tots els presents,fins i tot el tinent de batle Josep Capó (un perso-natge que més endavant feria feina de valent peraconseguir el càstig més dur que li poguessinaplicar) manifestaren que estaven contents ambell i amb la seva feina i que volien que continuàsen el càrrec.

El dia 3 d’agost, a les deu de la nit, el cap de laFalange de Manacor, Jaime Jaume Rosselló (el ca-pità Jaume) va detenir el metge Sancho i el vaconduir a la comandància de la Guàrdia Civil deManacor. Aquell mateix matí, dos homes de Vila-franca, Joan Santandreu Gayà i Amador MestreGayà denunciaren Sebastià Sancho al batle delpoble, afirmant que se dedica en publico desde ha-ce como 12 dias á propagar noticias tendenciosas yfalsas con objeto de infundir la intranquilidad entrenuestros convecinos y por ello suplicamos á V. tengaa bien adoptar las medidas que considere oportu-nas para evitar que dicho S. Medico siga con esas ac-tividades politicas.

Continuarà al proper número

2 Ja l’any 2007 hi va haver símptomes de crisi financera, encara quevan ser minimitzats pels organismes econòmics. No obstant això, elquinze de setembre de 2008 amb la declaració de fallida del Leh-man Brothers, el quart banc d’inversió dels Estats Units, començàl’autèntica crisi financera global que seria gestionada per WallStreet (la borsa de valors de Nova York), i que s’escampà tot d’una iper tot arreu: Els actius financers caurien i amb ells les empresesconstructores i immobiliàriesque s’havien nodrit amb aquesttipus de crèdits, la qual cosaprovocà una onada d’acomia-dats i un gran augment de l’atur.

TEMPS DE LA MEMÒRIA 26 / Juliol 2013

9Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

El trauma mallorquí de la Guerra iel Franquisme. Una anàlisi històrica i psicològica (1936-1975)Per Maria Àngels Recio 7ª PART

Aquest estudi compta amb el patrocini del

3Un recorregut internacional i nacional:

1939-1953

La Guerra Civil no es va estendre a altres països,gràcies al pacte de No Intervenció1; no obstantaixò, coincidint amb la postguerra espanyola,una altra guerra, la Segona Guerra Mundial tin-dria lloc (1939-1945), i al voltant d’aquesta sique giraria el món occidental, acabant al Japó.L’Espanya franquista no seria una excepció. Dosmotius foren claus en el desencadenament d’a-quell conflicte internacional: l’imperialisme i elracisme. Franco en 1940 i 1941, també pensàque podria aconseguir el seu imperi, fonamen-talment, a costa del Protectorat francès del Ma-rroc; per aquest motiu, arribaria a comprome-tre’s amb l’Eix (el bloc que formaren els nazis iels feixistes per a lluitar junts). A aquesta ambi-ció imperialista de Franco, l’hem anomenada,La temptació totalitària.

No obstant això, quan Franco s’adona queno obtindrà el seu imperi, quan arriba al con-venciment que Hitler no pensa donar-li aquellsterritoris en acabar la guerra; el dictador espan-yol, comença a prorrogar la data en la que l’e-xèrcit franquista entraria en la guerra. Paral·le-lament Hitler, com la Batalla d’Anglaterra noaconsegueix la rendició de Gran Bretanya, can-via de plans i envaeix l’URSS (Unió de Repúbli-ques Socialistes Soviètiques) el vint-i-dos de junyde 1941; aleshores, Franco, envià a aquell frontla División Azul al costat de Hitler, doncs encaraalbergava esperances d’obtenir guanys territo-rials si lluitava amb l’Eix, ja que en aquell mo-ment Franco donava per descomptat que Hitlerguanyaria la guerra. Però poc temps després, elJapó ataca els Estats Units, i aquests darrers en-tren en la guerra, provocant el punt d’inflexióque acabaria inclinant la balança del costatdels Aliats (el bloc format pels països democrà-tics), els qui finalment guanyarien la SegonaGuerra Mundial; ja que, amb l’entrada del Japói dels Estats Units d’Amèrica (EUA), la guerra eu-ropea que s’estava desenvolupant es convertiriaen mundial. Sota el títol, Canvi de rumb, s’analit-zen els anteriors canvis esmentats, així com els

canvis de l’Espanya franquista, que passariad’aliada de nazis i de feixistes, a nedar entresdues aigües, acabant amb la signatura delsacords hispà-nord-americans el vint-i-sis de se-tembre de 1953.

3.1. La temptació totalitàriaDins aquest apartat, s’examinen les circums-

tàncies internacionals que envoltaren el desen-volupament de la Segona Guerra Mundial, peraixò es comença amb la crisi de 1929, i es conti-nua, amb una de les motivacions més impor-tants per la qual certs països estaven disposats aentrar en guerra: l’imperialisme. L’Espanyafranquista no seria aliena, veient la seva oportu-nitat amb la caiguda de França a mans d’Hitler,per aquest motiu Franco, es desplaçà fins a Hen-daia (França) per a oferir-li l’entrada en la gue-rra al costat dels països de l’Eix a canvi, princi-palment, de territoris d’Àfrica pertanyents enaquell moment a França. També, per aquestaambició imperialista, l’Espanya de Franco arri-bà fins i tot a ocupar la Ciutat Internacional deTànger (Marroc) l’any 1940.

3.1.1. Un context de crisiEl fet de que avui dia estiguem familiaritzats

amb la crisi econòmica que patim, arribada desdels Estats Units l’any 2008 i que ha contagiattota Europa2, ens permet comprendre amb mésclaredat la crisi ocorreguda a la fi de 1929. LaSegona República espanyola, tant al Bienni Pro-gressista com dins el poc temps que durà elFront Popular, no va poder dur a terme moltesde les reformes i millores que desitjava per mord’aquella crisi. El boicot econòmic que la dretapropietària va fer sobre els seus obrers, provoca-ria conflictivitat social i contribuiria a enfonsarla Segona República. Com ja es va indicar a laIntroducció d’aquest llibre, la República aconse-guiria el poder polític a les urnes, però el podereconòmic seguia a mans dels propietaris, iaquests no volien col·laborar, per això eren ca-

1 El Ministeri d’Afers Exteriors britànic (Foreign Office) decidí inclou-re «el conflicte espanyol dintre de les coordenades de la política d’a-paivagament a Europa […]. El 15 d’agost de 1936, […] quedà inau-gurat l’anomenat “Acord Internacional de No Intervenció a Espan-ya”». E. Moradiellos, La perfidia de Albión. El Gobierno británico y laguerra civil española, Madrid, Siglo XXI Editores, 1996, pàg. 71-72.

10

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

conservador portuguès Josep Manel Durão Barroso, president dela Comissió Europea, al president de la Confederació Europea deSindicats, J. Monks, on «Barroso estableix una apocalíptica visió enla que els països afectats per la crisi al sud d’Europa podrien servíctimes de cops militars o aixecaments populars deguts a que elstipus d’interès es disparen i podria arribar el col·lapse dels serveispúblics a causa de que els seus governs es quedin sense doblers».Monks va dir: «Vaig tenir una discussió amb Barroso el divendrespassat sobre el que es pot fer per Grècia, Espanya, Portugal i la res-ta, i el seu missatge va ser contundent: Mira, si no duen a termeaquests paquets d’austeritat, en aquests països, la democràcia talcom la coneixem pot desaparèixer». Agraïm enormement, al sociò-leg Pedro Alberto García Bilbao, que ens enviés aquesta notícia.5 És clar que per a nosaltres, la defensa no passa per la utilitzaciód’armes violentes de cap tipus, sinó per emprar mitjans pacífics.6 E. Moradiellos, Franco frente a Churchill. España y Gran Bretaña enla Segunda Guerra Mundial (1939-1945), Barcelona, Ediciones Penín-sula, 2005, pàg. 21.7 Pacifc Media, DVD, «Nuremberg. Juicio al Tercer Reich», 2005.

paços de deixar les seves terres ermes, amb tald’enfonsar els obrers en la misèria.

La crisi del 29 serviria així mateix, com a te-ló de fons, com a context, en l’esclat i desenvolu-pament de la Segona Guerra Mundial, com tin-drem ocasió de comprovar. Anomenada el crackdel 29, s’inicià en la Borsa de Nova York el di-jous vint-i-quatre d’octubre de 1929 (el dijous ne-gre); on una crisi de Borsa, deguda al mercat es-peculatiu de valors3, acabaria duent el país auna crisi econòmica general; doncs la crisi fi-nancera aniria contagiant altres sectors fins alcol·lapse, de tal manera que a l’octubre de 1930l’economia va caure en depressió. El presidentnord-americà, Herbert Hoover, ordenà llavorsque es repatriés el capital amb el qual els EstatsUnits i els seus inversionistes reconstruïen Euro-pa després de la Primera Guerra Mundial; d’a-questa manera, la gran depressió, travessà l’At-làntic sent Alemanya el país europeu més afec-tat, doncs, depenia d’aquests préstecs. Durantels dos o tres primers anys de la crisi, tant aAmèrica del Nord com a Alemanya, augmentàun 25 per 100 l’atur.

La greu recessió econòmica dins la Repúblicaalemanya, segurament afavorís el radicalismepolític. Per això, en l’auge i acceptació del nazis-me, per certa població alemanya, s’ha de con-templar aquesta dimensió econòmica; doncs elnazisme sorgiria pels carrers de Munich en elsanys vint. Hitler començaria com un agitador iun demagog, que a força d’extorsions, enganys iterror, acabarien ell i els seus carnissers, amb laconstitució democràtica de la República ale-manya (davant la tolerància dels països euro-peus), fins que es van fer amb el poder en 19334.

3.1.2. L’imperialismeGran Bretanya i França, als anys trenta, eren

els dos únics països que haguessin pogut estaren condicions de no haver consentit que els mili-tars africanistes i la resta de conspiradors atemp-tessin contra la Segona República espanyola; nohaurien d’haver promogut tampoc, l’Acord In-ternacional de No Intervenció en Espanya per-què així privaren, al Govern de la República, deldret de qualsevol govern legítim a defensar-se siés atacat5, exactament el que va passar. A més,amb aquest acord de No Intervenció, situavenen igualtat de condicions a un govern i a unabanda de colpistes. També, farien els ulls grossosa nazis i feixistes que entraren en acció en Es-panya als pocs dies del cop d’Estat. I van conti-nuar amb la política d’apaivagament durant totel transcurs de la guerra civil espanyola6, per aacabar reconeixent el Govern de Franco.

I la mateixa política d’apaivagament quehavien tingut amb Franco, la tingueren amb Hi-tler, doncs com va quedar patent a Nuremberg,durant el judici contra el Tercer Reich, Hitler desde 1934 a 1939 (segons les notes dels seus aju-dants), ja tenia projectat: primer, rearmament,encara que els nazis a finals de 1933 havien fetun congrés de desarmament per a immediata-ment després, en secret, embarcar-se en un pro-cés de rearmament que funcionava a ple rendi-ment en 1934, i això que el rearmament, ho te-nia prohibit Alemanya pels acords de pau des-prés de la Primera Guerra Mundial (Tractat deVersalles de 1919); en 1935 Hitler introduiria elservei militar obligatori, després del qual vindriala militarització; en 1936 començaria les anne-xions, en primer lloc d’Àustria, etcètera; en 1938fins i tot Gran Bretanya i França signaren (jun-tament amb Mussolini), el Pacte de Munich, quesuposà el traspàs de les terres txecoslovaquesdels Sudetes a l’Alemanya nazi, així, quedavenposades les bases per a l’expansió de Hitler capa Polònia7.

Aquesta actitud de permetre les atrocitatsdels franquistes, dels nazis o dels feixistes, sacri-

3 A Europa invertien en borsa les classes altes, no obstant això aEUA, a diferència de l’Europa de entre guerres, «els feliços anysvint» venien acompanyats de bones perspectives econòmiques il’invertir en borsa es democratitzà, sumant-se per primera vegadaa aquelles transaccions les classes mitges les quals invertien totsels seus estalvis, fins i tot demanaven crèdits per a jugar en borsa. Elmercat de valors no parava de pujar i comença a veure’s com unaforma d’enriquir-se. La gent, més sovint, acceptava crèdits mésarriscats per a invertir en borsa, proporcionats pels bancs a perso-nes sense moltes garanties de que poguessin retornar-los. Enaquestes circumstàncies, el mercat de valors es desenganxà de l’e-conomia real i es convertí en pura especulació, així que la bombo-lla esclatà. I quan la Borsa de Wall Street cau, EUA perd més doblersdels que havia gastat durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Aquella sensació de prosperitat havia estat en realitat unail·lusió, doncs la caiguda del mercat de valors provocaria una criside liquiditat que precipità la caiguda dels bancs, que arrossegà alseu torn el mercat immobiliari, etcètera. I tot això s’anava retroali-mentant fins al punt que les famílies es van veure de sobte aboca-des a la pobresa, especialment les classes mitges, les quals, al nopoder pagar els seus habitatges improvisaven barraques amb car-trons i caixes formant noves barriades. Dins el major parc de NovaYork, en Central Park, es van situar moltes d’aquelles habitatges de-nominades «Hoovervilles», que en prendre el cognom del presi-dent de la nació, pretenien criticar-li per no haver estat capaç dedetectar i atallar la crisi a temps.4 Ens va cridar l’atenció una noticia publicada al diari britànic DailyMail, el quinze de juny de 2010. Es tractava d’unes declaracions del

TEMPS DE LA MEMÒRIA 26 / Juliol 2013

11Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

ficant la Segona República espanyola, Àustria,Txecoslovàquia o Etiòpia ens recorda el llibredel psicòleg forense Javier Urra titulat: El peque-ño dictador, on explica com nins o nines a qui nose’ls posa límits i se’ls consenteix amb tot en lainfantesa, arriben a convertir-se d’adolescents oadults en éssers intransigents, intolerants i vio-lents que acaben pegant, als seus pares8. Comno se’ls va parar els peus, als violents, arribariena uns nivells de perversitat, depravació i cruel-tat, inimaginables. I així com havien arribat elsavions alemanys i italians a Guernica (Biscaia),atacant la població civil amb bombes incendià-ries dos anys abans, ara feien el mateix a Wie-lun (Polònia), encara que amb material bèl·licmolt més perfeccionat. A Guernica havien ata-cat l’horabaixa d’un dia de mercat, i a Wielunde matinada, així que moltes persones moririendins el llit sense saber per què; en ambdós llocsl’objectiu era esfereir la població civil, i curiosa-ment també, ambdós bombardeigs aeris van serdirigits pel mateix nazi: Wolfram Freiherr vonRichtofen. El seu cap, el mariscal Hermann Wil-helm Göring, declararia quan s’acabés la Sego-na Guerra Mundial, en el procés de Nuremberg:«Guernica va ser un banc de proves per a laLuftwaffe9. Va resultar una desgràcia, però nopodíem fer altra cosa que experimentar amb lesnostres màquines»10. Conseqüentment a Wielun,inauguraren la Guerra Llampec (Blitzkrieg), quecomençava amb infernals bombardeigs aeris,per a després arrasar amb artilleria mòbil tot elque s’interposava en el seu camí11. D’aquestamanera, Hitler, envaí aquella ciutat polonesa

distant vint quilòmetres de la frontera aleman-ya l’u de setembre de 1939; desencadenant aixíla guerra en Europa, doncs als dos dies, GranBretanya i França declararien la guerra a Ale-manya, en base als acords d’ajuda mútua quetenien amb Polònia12.

Quan Hitler envaí Polònia, en un intent dejustificar-lo (doncs el nazisme es basava en elfrau, la mentida i la hipocresia), els seus soldatsvan protagonitzar una basta faula, intentant ferveure que els polonesos els havien atacat. La ve-ritat és que, als dos dies d’acabada la guerra ci-vil espanyola: «El 3 d’abril Hitler havia emès or-dres escrites a l’Alt Comandament per a un ataca Polònia, operació que començaria a partir del’1 de setembre». I el vint-i-tres de maig tambémanifestà, als seus principals oficials, les líniesgenerals del pla. Per a Hitler «la solució dels pro-blemes alemanys –provinents de la necessitatd’expandir l’espai vital, als súbdits del Reich–era inassolible sense envair altres països o ata-car les propietats d’altres pobles». I havia aca-bat dient: «Els èxits futurs són impossibles sensevessar sang. I el primer vessament tindria lloc aPolònia»13.

Els nazis després de l’atac a Wielun, conti-nuarien sembrant mort i destrucció en Polònia.Sorprenentment Joseph Stalin, el dirigent soviè-tic, als pocs dies (el disset de setembre de 1939)donaria l’ordre, al seu exèrcit, perquè envaís lafrontera oriental de Polònia. Això és, Polònia es-tava sent atacada simultàniament per nazis isoviètics. Aquella maniobra bèl·lica era fruit del’acord al que havien arribat l’Alemanya nazi il’URSS el vint-i-tres d’agost de 1939 (és a dir, noudies abans de l’atac a Wielun).

Continuarà al proper número

8 Aquest llibre tracta de l’assetjament dins la llar, és a dir el que co-neixem com mobbing o bullying, però exercit en aquest cas dinsles llars, on els pares son les víctimes; com ens diu l’autor son:«nins consentits, sense consciencia dels límits, que organitzen lavida familiar, donen ordres, als pares, i fan xantatge, a tothom queintenti frenar-los; joves que enganyen, ridiculitzen les personesgrans que els envolten i a vegades roben; adolescents agressiusque desenvoluparan conductes violentes. En definitiva fills des-afiadors que acaben imposant la seva pròpia llei». El pequeño dic-tador: Cuando los padres son víctimas. Del niño consentido al ado-lescente agrensivo, Madrid, La esfera de los libros, 2006.9 La força aèria nazi, dirigida per Göring.10 Citat per I. Merino, Serrano Suñer. Historia de una conducta, Barce-lona, Editorial Planeta, 1996, pàg. 220.

Acabada la Segona Guerra Mundial, vint i dos caps nazis supervi-vents del Tercer Reich capturats pels Aliats, entre els quals es troba-va Göring, serien condemnats per un Tribunal Militar Internacionalformat pels vint-i-sis països aliats que havien lluitat contra el nazis-me. El judici començà el vint-i-u de novembre de 1945 i acabà l’ud’octubre de 1946, tenint lloc en el Palau de Justícia de la ciutatalemanya de Nuremberg. La sentència per al mariscal nazi, va sermorir en la forca per considerar-li: culpable de conspiració, així comd’haver comès crims contra la pau, crims de guerra, i crims contra lahumanitat; no obstant això, aconseguiria burlar les mesures de se-guretat de la presó i suïcidar-se en la seva cel·la amb cianur (doncsels oficials consideraven un deshonor morir en la forca).11 La guerra llampec era una guerra ràpida, mòbil i mecanitzada, onentraven en acció coordinada: divisions de blindats (els denomi-nats panzer), bombardeigs «d’alt nivell», avions de bombardeig enpicat, i divisions d’infanteria motoritzades. Sent els seus assaltssobtats i massius.

12 El diumenge tres de setembre a les onze i quart del matí la BBCva transmetre l’anunci del primer ministre anglès, Neville Cham-berlain, que deia: «El nostre país està en guerra amb Alemanya».També França presentà aquest mateix dia la declaració de guerra;el dia anterior, el dissabte ja es va fer una crida a la mobilització ge-neral.També a Gran Bretanya es crida a files a «tots els homes entre18 i 41 anys». En ambdós països voluntaris anti-nazis de diversesnacionalitats acudeixen a les oficines de reclutament. R. Wernick,Segunda Guerra Mundial. La Guerra Relámpago, Barcelona, Time-Li-fe Ediciones Folio, 2008, pàg. 19.13 Loc. cit.

Efecte devastador dels bombardeigs a Guernica

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

Mis antepasadosy otros recuerdos…

Continúa mi madre: “Tanto como cuesta unavida... yo no tengo miedo de decir que pormi culpa matasen a alguien; tapé a unos y aotros, fueran considerados rojos o blancos;

para mí todos eran vidas humanas y a quien llamó ami puerta en busca de refugio los oculté para que noles pegasen un tiro. Luego se marchaban sin ni si-quiera despedirse,“a la buena de Dios”cuando ya ha-bía pasado el peligro, así que nunca delaté a nadie ysi me preguntaban, yo no había visto a nadie. En Eldaporque me hacía pasar por forastera, y en el campodel Mañán y El Motor, tres cuartos de lo mismo. Así esque los que se salvaron, mejor que mejor, pues siDios nos ha dado la vida, sólo Él nos la puede quitar.

Como excepción también debo decir que vino unprimo mío a pedirme que ocultase a su cuñada (a laque nunca conocí), pero le dije que me había queda-do viuda con los dos pequeños y que teniendo éltanta familia viviendo por los campos, que por favorno me comprometiese a mí y se fuese a otro lugar,pues si yo podía salir adelante ya sería suficiente pre-ocupación, así que no me trajese más líos”.

Hasta el próximo capítulo...

Visita guiada al Mur de la Memòria Durada: 1.30 hGrups: 15-25 personesSol·licituds: amb l’assumpte “Visita Mur de laMemòria” a tempsdelamemoria@gmail.com,amb dues setmanes d’antelació.Les visites són totalment gratuïtes.

Ajuda’ns, vine al nostre costat i fes-te’n soci de Memòria de Mallorca! A través de www.memoriadelesilles.org o tempsdelamemoria@gmail.com, o crida al 625 45 45 00

21ª entregaPer Juan Hernández Jover

Era una soleada tarde de agosto querecordaré toda mi vida. Estábamosuna treintena de milicianos para-petados en una cota. Habíamos he-

cho una trinchera desde la que poder vis-lumbrar al enemigo para impedir su avancecon nuestro fuego de fusilería que era la úni-ca munición que nos quedaba, o sea, unascuantas balas para los mosquetones y fusi-les... Estábamos un rato hablando, con la mi-rada fija en el frente, todos sumidos en unprofundo silencio. A nuestra izquierda, aunos 500 metros, un montículo. De prontocomenzaron a disparar, aunque a esa distan-cia las balas no podían hacernos daño... massúbitamente asoman por la colina dos temi-bles tanques y detrás la infantería, ¡Ah, ami-gos, esto se pone muy feo! En nuestras an-gustiadas miradas, sin mediar más palabrasnos lo dijimos todo. Cuando estaban a unos300 metros de nosotros, salimos disparados.En vez de una retirada aquello fue una huidaespantada. No hubo bajas porque cuandollegaron nosotros estábamos a unos 3 o 4km yendo a parar a una compañía de mili-cianos que había venido de Madrid para re-forzar el Frente de Aragón.Y esa centuria es-taba entre un pueblo y otro; en un lado esta-ban los nacionales y en el otro nosotros, losrepublicanos. Cuando llegamos nos recibie-ron con alegría porque así reforzábamos sucenturia. Por fin pudimos saciar nuestro ape-tito; unos buenos tragos de coñac no nos vi-nieron mal, aparte de abastecernos del tanansiado tabaco del que carecíamos porcompleto. Les dijimos que la Cota 23 no lapudimos aguantar, lo que motivó la retirada,pues nos atacaban de frente y de un lado.

Recuerdos de la Guerra Civil de unsocialista mallorquínTestimonios de Tomeu Salamanca Cerdà recogidos por Juan Hernández Jover

¡Bueno, pues ahí tenemos un pueblo abandonado enel que sólo quedaban animales! Nosotros, por la nocheoíamos mugidos de vacas, balidos de ovejas o cabras yalgún que otro rebuzno, por lo que deducimos que to-dos estos animales estaban abandonados y hambrien-tos. Unos compañeros me dijeron: “Oye chispa, ¿porquéno nos acercamos al pueblo aprovechando la oscuridad,para coger algún animal y así poder comer algo de car-ne? Pues vamos a ver; si lo aprueba nuestro jefe, eso estáhecho”. Una vez con su visto bueno, bajamos desarmadosa excepción de un miliciano que llevaba una pistola... so-lo se oían pisadas de animales. Me acerqué a un corral decerdos; salté la pared y lleno de pavor retrocedí lo anda-do a toda carrera, pues los puercos, con hambre de cua-tro días se abalanzaban hacia mí, de modo que en pocosminutos les habría servido de sobrasada, por lo que volvía saltar la pared (yo creo que sin tocarla). Seguidamentetomamos la opción de llevarnos varios corderitos car-gándolos a nuestras espaldas, hasta que oímos pisadashumanas y un grito de “¿Quién va por ahí?” Suponiendoque eran los fascistas, salimos de allí apresuradamente. Amitad de camino ya en líneas amigas, los compañeros semofaban de nosotros pues nos decían que, en vez decorderos llevábamos pieles y huesos. Para poder comeralgo de carne antes tuvimos que estar algún tiempo ali-mentándolos. Hasta la próxima entrega.