mestall - ddgi.cat · Barcelona, las fluctuaciones económicas en el siglo XVIII o el desarrollo comparado entre Cataluña y Languedoc. ... especialización en historia económica,

SUMARI

PortadaEns seguiranacompanyant

L’Associació Notícies del mes dedesembre de 2017Lliurament del 15è PremiMestallDe la pagesia a la indús-tria: el cas de la baumaLa transhumància del’Alt Empordà al Ripollès

EntrevistaArnald Plujà Canals

LlibresDavid Moré AguirreEl sublim i el quotidiàdels fars de Catalunya.Paisatge, tècnica, culturai societat a partir delsàlbums de visites Jordi Planas MaresmaFrancesc Torras Sayol.Un propietariconservadoral capdavant de l’acciócooperativaJoan Armangué, JoanFalgueras, Albert TestartCambra Agrícola del’Empordà: Arquitectura,economia i societat

Trobades xxvIII Seminarid’Història Econòmica iSocial«El consum il’alimentació enperspectiva històrica»

RecerquesEls treballadors ruralsa la regió de Girona. El cas del Baix Empordà(1850-1900)

Agenda

Quan ja tancàvem aquest número delMestall, ens han arribat les notícies colpidoressobre la desaparició de dos historiadors queseguíem i ens seguien des de fa molts anys. Eldia 30 de novembre va morir, amb 51 anys,Francesc Valls, professor d’història econòmicade la Universitat de Barcelona, historiador de lavinya, dels rabassaires i de les transformacionsagràries, d’Hostalets de Pierola i del comerçtransatlàntic. Havia participat en els seminarisdel Centre de Recerca d’Història Rural endiferents ocasions i sempre ho havia fet amb elrigor i l’entusiasme que el caracteritzaven.També, el dia 17 de desembre morí l’historiadorargentí Jorge Gelman, professor de laUniversitat de Buenos Aires, una figura clau enla renovació dels darrers anys de lahistoriografia argentina, amb 60 anys d’edat.Jorge era un vell conegut dels professors de laUniversitat de Girona, ja que havia estatprofessor d’Història d’Amèrica d’aquestaUniversitat entre 1992 i 1996, any durant el qualva tornar a Buenos Aires. Des d’allà va mantenirels contactes de manera regular i quotidiana; enaquests moments formava part de l’equip detreball del projecte de recerca que dirigeix RosaCongost en el Centre de Recerca d’HistòriaRural.

La redacció del Mestall ha decidit publicaren aquest número aquestes breus notes de

Jorge Gelman a Girona

record, manllevades de la SEHA (SociedadEspañola de Historia Agraria) i de la Asociaciónde Historia Económica, i dedicar el propernúmero a articles més extensos sobre la sevaobra historiogràfica. Amb la seva obra, enFrancesc i en Jorge ens seguiran acompanyant.

La redacció

mestallmestall: 1. mescla de diferentsespècies de cereals; 2. conjunthomogeni de coses diverses

Butlletí de l'Associació d'Història Rural

any XIXnúm. 42

desembre 2017

l’Associació d’Història Ruralconvoca el

16è premi Mestallcurs 2017 - 2018

mestall16èpremi

2016-2017A treballs de recerca de batxilleratrealitzats per estudiants de Batxilleratsobre temes re la cionats amb el mónrural en qualsevol dels seus àmbitstemàtics, cronològics i geogràfics (his-tòria, etnografia, paisatge, patrimoni,economia, població, emigracions, his-tòries de vida, etc.)

Dotació: 600 euros per als estudiantsi un lot de llibres per al centre en elqual estudiïn.

Termini de presentació: 30 d’abril de2018.Informació i bases a la web: www.ddgi.cat/historiarural/

ENS SEGUIRAN ACOMPANYANT

Mestall 42_Mestall30.qxd 26/02/2018 18:01 Página 1

any XIX - núm. 42 - desembre 2017

2

(*Oferim aquestes dues notícies amb el textoriginal de les pàgines web on van serpublicades)

http://seha.info/es/NOTICIASYCONVOCATORIAS/

Viernes, 1 de diciembre del 2017

Queridos/as colegas: nuestro colega yamigo Francesc Valls nos dejó ayer tras lucharcontra una larga enfermedad. La Junta y todoslos miembros de la SEHA se unen al dolor delos colegas del Departamento de Historiaeconómica de la Universidad de Barcelona, asícomo transmitimos nuestras condolencias a sufamilia, especialmente a su compañera Lourdese hijas.

Un primer recuerdo y semblanza nos loofrece este breve texto de sus compañeros dela UB:

Francesc Valls i Junyent nació el 23 dejulio de 1966. Fue un hombre profundamenteenraizado a su tierra natal, Els Hostalets dePierola, municipio a caballo de las comarcas del’Anoia y el Penedès. Son tierras de viñasexcelsas y trabajadores recios, los rabassaires.Se inició en la investigación histórica ya en suadolescencia, mucho antes de licenciarse enHistoria por la Universitat de Barcelona. Fueasimismo un investigador abierto al mundo ycon una mirada global, como pone demanifiesto su obra y en particular su trabajo LaCatalunya Atlàntica, que mereció elogios demaestros destacados como Jordi Nadal oJosep Fontana. Francesc veneraba la obra dePierre Vilar y aportó nueva evidencia en sufavor.

Su tesis doctoral, El paper de lesexportacions vitícoles en la configuración de lesrelacions exteriors de l’economia catalana:1672-1869, dirigida por el doctor Pere Pascual,sobresalió por su ambición temática y suextensión cronológica, abriendo nuevoscaminos para comprender la inserción de laviticultura mediterránea en el mundo global.

Pueden considerarse obras de referenciaen la historia económica de Cataluña sus libros:La dinámica del canvi agrari a la Catalunyainterior. L’Anoia, 1720-1860, Abadia deMontserrat, 1996; y La Catalunya Atlàntica.Aiguardent i teixits a l’arrencada industrialcatalana, Eumo, 2004. La diversidad deintereses y su olfato para descubrir filones deinvestigación le convirtieron en especialista deprimera en la historia de la viticultura catalana, el

comercio del Setecientos, el mundo rabassaire,la industria del cava, el mercado del algodón enBarcelona, las fluctuaciones económicas en elsiglo XVIII o el desarrollo comparado entreCataluña y Languedoc. En total, Francesc Vallspublicó unos 50 artículos y capítulos de libro.

Se desposó con Lourdes Ribas y de sumatrimonio nacieron Marta (periodista) y Laura(futura historiadora). Dinamizó y contribuyó apropulsar el Centre d’Estudis Comarcalsd’Igualada. Fue Secretario del Departamento deHistoria Económica de la Universitat deBarcelona y del Centre d’Estudis Antoni deCapmany. Formó parte del consejo deredacción de las revistas Recerques yMiscellanea Aqualatensia. Francesc, asimismo,amó a los libros con pasión y dedicó muchosesfuerzos y horas a ampliar y defender el fondobibliográfico de su universidad. Las clases deFrancesc deleitaron y educaron a sucesivasgeneraciones de economistas y politólogos. Y,además de investigador de excelencia ydocente innovador, destacó por sus condicioneshumanas. Noble y modesto, como pocos.

Profundamente bueno y sagaz.

Jordi Catalan & Miquel GutiérrezLa Junta de la SEHA xx

l’AssociacióNotícies del mes de desembre de 2017



3

La AEHE i la SEHA utilitzen el mateixobituari i et redirigeixen a l’adreça que hi ha asota. https://www.aehe.es/fallecimiento-jorge-gelman/http://seha.info/es/NOTICIASYCONVOCATORIAS/http://www.telam.com.ar/notas/201712/232392-historiador-jorge-gelman-fallecimiento-instituto-ravignani.html

Falleció el historiador Jorge Gelman,director del Instituto Ravignani de la UBA

Era considerado una de las máximasautoridades en historia económica de laArgentina.

El historiador argentino Jorge Gelman,una de las máximas autoridades en historiaeconómica del país, falleció hoy a los 60 añosde un infarto, informaron fuentes familiares.

Desde hace cuatro años era director delInstituto de Historia Argentina y Americana «Dr.Emilio Ravignani» de la Universidad de BuenosAires, donde se desempeñaba comoinvestigador principal del Conicet.

Graduado en la universidad públicaporteña, se había doctorado en 1983 en laÉcole des Hautes Études en Siences Sociales,de París.

Antes había vivido un corto exilio en Israel,donde obtuvo refugio luego de permanecer tresaños preso, entre 1975 y 1978, a disposición delPoder Ejecutivo Nacional tras su detencióndurante la huelga de los obreros metalúrgicosde Villa Constitución.

De regreso al país con la vuelta de lademocracia, Gelman ingresó a la docenciauniversitaria, convirtiéndose en profesor titularde Historia Argentina en la UBA, además de serinvitado como docente investigador enuniversidades locales y extranjeras.

También fue presidente de la AsociaciónArgentina de Historia Económica, dada suespecialización en historia económica, social ypolítica de la Argentina y América Latina, sobreel período colonial y el siglo XIX.

En su vasta obra se cuentan Campesinosy Estancieros. Una región del Río de la Plata afines de la época colonial (1998), Historia delAgro Argentino. Desde la Conquista hasta finesdel siglo XX (2001, en colaboración con OsvaldoBarsky), Rosas, estanciero. Gobierno yexpansión ganadera (2005), y De Rivadavia aRosas. Desigualdad y crecimiento económico(2006 en colaboración con Daniel Santilli).

A ellos deben sumarse decenas deartículos, entre otros, El Mapa de la Desigualdaden la Argentina del siglo XIX, una compilacionpublicada en 2011 que dirigió, y Crecimientoeconómico, divergencia regional y distribuciónde la riqueza. Córdoba y Buenos Aires despuésde la independencia, publicada en LatinAmerican Research Review.

Hace seis años había sufrido una crisiscardíaca que lo alejó temporariamente de laactividad académica, pero luego se reincorporóal trabajo. Aunque en sus comentarios privadossiempre aludía a la «fragilidad» de su salud, porlo que programaba no volver a postularse paradirigir el Instituto Ravignani.

l’Associació



4

l’Associació

Reunit el jurat del quinzè PremiMestall a treballs de recerca de batxilleratconvocat per l’Associació d’Història Rural,constituït per Mònica Bosch Portell, RosaCongost Colomer i Sílvia ManceboGarcía, després d’examinar els treballspresentats, acorda:

1. Valorar molt positivament laqualitat dels vint-i-tres treballs presentatsen aquesta convocatòria.

2. Atorgar el premi Mestall a treballsde recerca de batxillerat en la sevaquinzena edició al treball «De la pagesia ala indústria: el cas de la Bauma»,presentat amb el pseudònim «Guerrera».Oberta la plica, el premi correspon a IrinaGraells Santamaria, de l’INS Lacetània deManresa, essent tutora del treball laprofessora Carme Botifoll Bensasat.

En la seva valoració, el juratconsidera que l’autora ha sabut explicar la

transformació econòmica i social d’unterritori explorant diversitat de fonts iintegrant molt correctament les diferentsvariables.

3. Atorgar un accèssit del mateixpremi «La transhumància de l’AltEmpordà al Ripollès per les carreradesmil·lenàries», presentat amb el pseudònim«Moretti». Oberta la plica, el premicorrespon a Eva Arnall Moret, de l’InstitutCendrassos de Figueres, essent tutor deltreball el professor Jordi Galí Farrés.

En la seva valoració, el juratconsidera que l’autora ha sabuttransmetre amb vivesa la memòriad’alguns dels camins de la transhumància.

4. El jurat proposa la publicació d’unresum del treball premiat i de l’accèssit enel proper número del butlletí Mestall.

Girona, 6 de juny de 2017.

lliurament del

15è Premi MestallACTA DEL JURAT

Quan vaig haver de començar el meuTreball de Recerca, no sabia ben bé quintema podia tractar; tenia clar que volia quefos un tema històric, però la història quesempre ens fan aprendre, la delsguanyadors, mai no m’ha agradat. Pensoque tots constituïm la memòria històrica,no només els que guanyen les batalles.He viscut gairebé dinou anys en un pobleformat per la industrialització del tèxtilcatalà, un petit poble del Bages format perquatre colònies tèxtils, i vaig pensar queseria una bona idea investigar sobre elsorígens del meu poble: el per què elsfundadors de les fàbriques van decidirconstruir colònies tèxtils en un nuclihabitat per pagesos i ramaders, on lesactivitats que es duien a terme eren,només, l’agricultura i la ramaderia. Voliadescobrir com l’aparició d’aquestescolònies tèxtils va transformar l’anticterreny, com aquesta transformació afectàla demografia i la política; com, social iarquitectònicament, Castellbell i el Vilarcanvià; i com els habitants del poblesobrevisqueren a la crisi del tèxtil.

Vaig decidir centrar-me en la colòniafabril de la Bauma, ja que és la primeraque es fundà al municipi, i la que té mésvalor arquitectònic.

A causa del contacte directe ambmolts veïns que feren possible elcreixement social, econòmic i polític delpoble durant les acaballes de la primerameitat del segle XX i la segona, vaigobservar la realitat que moltes vegadess’amagava darrere de tantes i tantespersonalitats: veus silenciades en lahistòria, una història narrada pelsguanyadors; en aquest cas, no hi va havervençuts, però la veu de les milers depersones anònimes que treballaren de sola sol per tirar endavant el sector tèxtilarreu de Catalunya no havia estatescoltada i, si ho havia estat, no amb laimportància que mereix.

Vaig llegir llibres sobre laindustrialització. I, tot i que en ells hi haviamolta informació, com per exemple laimportància que per Castellbell i el Vilar hi

DE LA PAGESIA A LA INDÚSTRIA: EL CAS DE LA BAUMA Resum del treball guanyador de la xv convocatòria de PremiMestall

PREMIATS EN ALTRESCONvOCATòRIES

I convocatòriacurs 2002-2003

Maria Bertran Isabal(IES de Tremp)

II convocatòriacurs 2003-2004

Albert Reixach Sala(IES Montsacopa d'Olot)

III convocatòriacurs 2004-2005

Eloi Hernàndez Mosella(IES Quercus de Sant Joan

de Vilatorrada)

Iv convocatòriacurs 2005-2006

Eudald Arnal Boada(IES Gabriel Ferrater

de Reus)

v convocatòriacurs 2006-2007

Laia Alentorn Serrat(IES Garrotxa d'Olot)

vI convocatòriacurs 2007-2008Ares Prat Pujol

(IES Hug Roger III de Sort)

vII convocatòriacurs 2008-2009

Marta Arnau Borràs(IES Manuel Sales i Ferré d’Ulldecona)

vIII convocatòriacurs 2009-2010

Mariona Miret Giribet(IES Guindàvols de Lleida)

Ix convocatòriacurs 2010-2011

Josep F. Duarte Romero(IES Gabriel Ferrater

i Soler de Reus)

x convocatòriacurs 2011-2012

Ariadna Adarnius Blanch(IES La Bisbal)

xI convocatòriacurs 2012-2013

Elisabeth Ferrer Moradell(IES La Bisbal)

xII convocatòriacurs 2013-2014

Pol xargay Ferrer(IES Pere Alsius de Banyoles)

xIII convocatòriacurs 2014-2015

Mariona Ballart Godoy(INS Alexandre Deulofeu de Figueres)

xIv convocatòriacurs 2015-2016Ares Flix Sentís

(INS Màrius Torres de Lleida)

mestall15èpremi

2016-2017



5

passés un riu com és el Llobregat, ol’arribada del ferrocarril al poble. Malgratla informació que vaig trobar, a mim’interessava més la part humana, la delstreballadors, no pas la dels amos de lesfàbriques, així que vaig visitarsetmanalment l’Arxiu Històric deCastellbell i el Vilar, on vaig trobardocuments que em van ajudar acomprendre la transformació que patí elpoble pel que fa a demografia i a aspectesarquitectònics i socials. Vaig observar apartir de quina edat els nens i nenescomençaven a treballar, les diferències desous entre els homes, les dones i els nensi nenes i en quins anys i per què començàel moviment migratori al poble.

Vaig analitzar l’arquitectura del’Església de la Bauma, una basílicamodernista a la qual, avui en dia, no se liatorga el valor arquitectònic que hauria detenir. Analitzant-la, vaig descobrir quenormalment la religió i el poder, en el casde Castellbell i el Vilar, anaven de la mà,un fet que jo pensava que era fals.

A causa dels documents de l’ArxiuHistòric, vaig descobrir els moviments

polítics i sindicals que hi va haver durantaquests anys.

Del treball que vaig realitzar, crecque tenen més importància les entrevistesque vaig fer a tres antics treballadors deles diferents fàbriques de teixits deCastellbell i el Vilar. Per a mi, aquesta vaser la part més bonica de totes, i també lamés humana, ja que, gràcies a les sevesparaules, vaig entendre el que lesfàbriques significaven per els treballadors;em van explicar les condicions en quètreballaven, els sous que cobraven, comafectà la Guerra Civil Espanyola i elFranquisme sobre els treballadors i sobreles colònies, i vaig capir millor els diferentsmoviments polítics i sindicals, que cadavegada creixien amb més intensitat.

Aquest ha estat, per a mi, un treballmolt plaent i, sobretot, molt personal, en elqual he après moltes coses del poble quem’ha vist néixer i créixer; i ara, gràcies alTreball de Recerca, jo també sé la petitagran història de Castellbell i el Vilar.

Irina Graells

El meu avi per part materna havia estatpastor transhumant de Setcases, a laplana empordanesa. Durant tota la sevavida es va veure abocat a la recerca de lesmillors pastures per al seu ramat. Per tant,vaig creure oportú aprofitar l’avinentesaper endinsar-me en aquest oficiactualment poc remunerat i forçadesconegut.

Certament, parlar avui en dia detranshumància és parlar d’un ofici, d’unamanera de viure, que gairebé hadesaparegut del nostre vocabulari. Depastors n’hi ha. Però de pastors quepractiquin la transhumància n’hi ha moltpocs, i que la practiquin com abans, a peu,gairebé cap.

Fins fa ben pocs anys, el pastor i laramaderia havien constituït una basefonamental per al desenvolupament del’agricultura a les nostres terres. El nostrepaisatge tal i com el veiem actualment noes pot entendre sense tenir en comptel’acció dels pastors i el seu bestiar, que,any rere any, ha anat modulant i perfilantla serra de l’Albera i mantenint part delsconreus a la plana empordanesa.

A través de la consulta dels arxius, tantdel comarcal com de diferentsajuntaments, i a través dels censos depoblació, es constata la presència depastors transhumants a la comarca de l’AltEmpordà des del 1833 fins a les darreriesdel segle XX. Hi són freqüents elscognoms Malé, Bagó, Moret o Pairó.Cognoms, tots ells, que encara avui elspodem trobar a la comarca de l’AltEmpordà. Molts dels pastors que baixen ala plana, a la llarga, s’acaben establint enel poble que els acull. La majoria es casenamb dones de la zona i formen família. Elsprimers anys són pastors transhumants,però deixen de ser-ho en el moment quefixen la seva residència al poble onpassen els hiverns.

Sovint, primer baixa l’hereu o un delsgermans i, en pocs anys, baixen també laresta de germans, i fan el mateix ofici depastor. També trobem el cas que algunsdels pastors acaben fent de carnissers:paren una carnisseria al poble onresideixen. D’altres també acaben menanti conreant terres i són agricultors, unavegada es pleguen el ramat.

LA TRASHUMÀNCIA DE L’ALT EMPORDÀ AL RIPOLLÈS Resum del treball amb menció de la xv convocatòria de PremiMestall

l’Associació



6

Bona part de la memòria de latranshumància també la guarden elsúltims pastors transhumants que baixavendel Ripollès a l’Alt Empordà. Tots ells,durant els hiverns, establien el seu bestiarprop la costa. En la majoria dels casosdeixaven els animals a la intempèrie a leszones del Cap de Creus, l’Albera...Contràriament, a l’estiu els duien fins a lesmuntanyes del Ripollès. Normalmentsolien seguir el mateix camí d’anada i detornada, passant per les diferentscarrerades fins fa ben poc habitades itransitades.

Es baixava a la plana a l’època deSant Martí, a mitjans de novembre, i estornava a l’alta muntanya a finals de maig.Les dates podien dependre segons elcriteri del pastor, de l’abundància de lespastures o de l’estat general del bestiar.

Actualment són molt pocs que pugende la plana empordanesa cap al Ripollès apeu. Jo vaig tenir la sort de poder formarpart de la transhumància de duesvacades: la dels Picart i la dels Moixa. Afinals de maig, amb un grup de pastors,vam traslladar un grup d’unes 50 vaquesde Montagut fins a Bassegoda a peudurant tot un matí. Un trajecterelativament curt i de bon fer. En canvi,quan vaig acompanyar la vacada de 250vaques dels Moixa va ser unatranshumància molt més llarga.Concretament va durar cinc dies. Desd’Avinyonet de Puigventós fins a Llanars apeu. Un trajecte que em va permetredescobrir com de dura devia ser latranshumància d’abans: nits dormint al raso fent front a la climatologia adversa delmoment. Val a dir, però, que actualmenttot és molt més còmode i sempre hi ha unvehicle que transporta la logística i elmenjar.

A l’estiu, un cop les vaques estaveninstal·lades a les zones d’alta muntanya,vaig participar a les donades de sal. Unaactivitat rutinària que es duu a terme cada

dues setmanes durant el període estiuenci que consisteix a donar sal al bestiar pertal de complementar part de la seva dieta.Els pastors apleguen les seves vacadesamb xiulets característics o sorollsrepetitius. Quan tot el grup hi fa cap, esreparteix la sal a grapats damunt de leslloses o pedres més planeres del lloc. Ésen aquest moment que també es fa elrecompte dels caps de bestiar, es vigilenles que han de vedellar o se subministrenels medicaments i les vacunes.

El meu treball de camp escomplementà amb la visita obligada delsllocs on s’estabulaven aquests ramats ivacades un cop a la plana. Amb el meuavi, en Patllari Moret, vàrem resseguirbona part de la carena de l’Albera per talde trepitjar les carrerades que encara esconserven fins el Cap de Creus. Vaigpoder veure masos i masies onantigament el bestiar passava hivernssencers aprofitant el millor aliment de lazona. Malauradament, vam podercomprovar que la majoria d’aquestesantigues pairalies es troben en unlamentable estat d’abandó, les terresemboscades, sense conrear i, en algunscasos, només queden fonaments ovestigis que dia rere dia es vanesfondrant.

També cal posar èmfasi en el grancanvi que es va experimentar durant elsanys setanta del segle passat, quan detranshumar amb ovelles es passà a fer-hoamb les vaques. Les vaques són mésproductives, més autònomes i no portentanta feina com les ovelles, raó per la qualmolts pastors varen fer el canvi.

Malgrat la importància que tingué latranshumància a casa nostra fins fapoques dècades, podem dir que aquestafeina ramadera avui dia ja no existeix coma tal i es manté purament per un temafolklòric.

Eva Arnall

l’Associació



7

entrevista

En l’entrega del guardó, el nostrecomú amic, l’historiador JoanDomènech Moner, et va fer unaacurada i propera glossa en la qual varecordar els anys viscuts a l’EscolaNormal de Magisteri de Girona, onambdós vau compartir inquietuds iprojectes de joventut. Com recordesaquells anys? I, t’hauries imaginat feruna trajectòria com la que has fet?

Els anys d’estudiant sempre esrecorden amb una certa enyorança. Vaiggaudir-ne i vaig fer amistats que perdurenen el temps. Mirant enrere, és cert quemai no havia imaginat el que he acabatfent. Per a mi la història era l’assignaturamés dramàtica de tot el magisteri:geografia sí que m’apassionava, però enla història em costava molt d’entrar-hi.Tanmateix, acabat el magisteri, vaigestudiar Filosofia i Lletres (Geografia iHistòria) a la Universitat de Barcelona,estudis interromputs per una llarga mili degairebé dos anys. El que m’agradavamés era l’educació física. De fet, vaigacabar fent dos cursos universitarisd’especialització: un de socials i und’educació física a Girona, tot i que maiem vaig preocupar de convalidar-los peracabar obtenint la llicenciatura. La mevacarrera de trenta-sis anys com a docentva començar a La Salle de Cassà de laSelva fent una substitució, i una breuestada a Girona. Després vaig estar divuitanys de mestre a l’escola de Cadaqués,cinc a Colera, i vaig jubilar-me a l’institutd’ensenyament secundari de Llançà. Alllarg dels anys vaig fer incursions a launiversitat, cursos de reciclatge per amestres, i docència en el màster

Intervenció i Gestió del Patrimoni i elPaisatge a la Universitat Autònoma deBarcelona a Bellaterra. Com a docent, heestat a tots els nivells educatius (primària,secundària, adults, i en formacióuniversitària a l’ICE), i també he exercittasques de direcció: dotze anys dedirector a l’escola Caritat Serinyana deCadaqués, i cinc a l’escola Puigd’Esquers de Colera, i tres com a capd’estudis a l’IES Llançà. També vaig estardos anys de director del PatronatMontgrí-Medes, i de Coordinador delsEspais Protegits del Departament deMedi Ambient de la Generalitat deCatalunya.

Pel que fa a la recerca, t’hasespecialitzat en l’estudi del Cap deCreus, un territori petit, però tanmateixric i divers en patrimoni natural icultural...

El meu interès per la història neix dela meva etapa de docent a Cadaqués,quan vaig tenir ocasió de valorar iaprofitar la gran estima que els nenstenen pel seu poble. Se’m va encomanar.L’estima per la història d’aquest territorime l’han transmesa ells. A partir deconèixer el territori amb ells, he pogutendinsar-me en el coneixement de laseva història, aquest espai. Quan vaigestar a Colera amb els nens, corríem perla muntanya, m’agradava portar-los afora, i també vam anar de viatge a París,i sempre, quan tornaven, consideravenque el poble més maco del món era elseu, i tenien raó. A Cadaqués, a principisdels setanta, l’excursió de final de curs lafèiem a la barraca de Cala Culip, i allà hi

ArnaldPlujà Canals El 30 de maig de 2017 Arnald Plujà Canals(Garriguella, Alt Empordà, 1947) va rebre el XIIPremi Joan Saqués i Roca atorgat per la FundacióValvi a una persona o entitat que hagi destacati acrediti una trajectòria reconeguda en el campde la preservació, conservació, difusió o restauraciódel patrimoni cultural i artístic en el marc de lescomarques gironines. Ens ha semblat unreconeixement prou notori com per tenir unaentrevista amb un historiador que té una dilatadatrajectòria de recerca en arxius i de coneixementfísic pam a pam del territori que estudia,soci de primera hora de la nostra entitat.

Arnald Plujà rep el premique li atorga Joaquim Vidal, en

representació de la Fundació Valvi. Fotografia: Josep Maria Dacosta

Arnald Plujà. Fotografia: David Moré



8

entrevistapassàvem quatre o cinc dies, fent l’estudinatural i social de la cala. Prop de casa ia tanta distància de conèixer-ho! Aquí hiha un far,... aquí un mas,... saber qui hivivia, de qui era, què hi feien, etc. Un mónper descobrir. El Cap de Creus és unterritori de 100 km2, però amb l’orografiaaccidentada que té en realitat lasuperfície és molt superior, i dintre seu he

tingut ocasió de conèixer unmón sencer. Amb els nensvaig descobrir en mi lanecessitat de saber ientendre l’entorn. Laprimera informació sempreeren els alumnes, i a travésd’ells els seus familiars, i apartir d’aquests un

incomptable nombre d’informants al llargdels anys; després, als arxius d’arreu,furgant tot el que he pogut, i tot seguit haresultat imprescindible pentinar el territoripam a pam a veure què veia, quètrobava. Un document sovint et dona peua trobar un indret que no sabies quehavia existit. Així he pogut situar iconèixer els 400 masos del Cap deCreus, tots ben localitzats, amb diversesreferències documentals. He treballat atots els arxius municipals, he buidatmilers de protocols notarials, he rastrejatl’Arxiu Diocesà, l’Arxiu de la Coronad’Aragó, l’Archivo General de Simancas(Valladolid), i fa molts anys també el de laCasa Ducal de Medinaceli a Sevilla,abans que els fons de la casa comtald’Empúries fossin traslladats a l’ArchivoHistórico de la Nobleza a Toledo, ontambé he estat.

Creus reconeguda la feina feta?

Sí, els llibres que he publicat tenenbona acollida, els alumnes em recorden ila gent em coneix per la feina que faig. Amés del Premi Joan Saqués de laFundació Valvi que has comentat, emsatisfan els diversos reconeixementsrebuts, entre d’altres el PremiTramuntana del Consell Comarcal de l’AltEmpordà el 1997 i els de diversosajuntaments del territori: dues plaquesd’agraïment i de mèrit de Cadaqués el1989 i el 1995, el pin d’or de Colera el1998, la «Fulla Verdera de Plata» dePalau-saverdera el 2005, i la «Llançad’Or» de Llançà aquest 2017. També elsreconeixements rebuts de lesassociacions de pares de les escoles deCadaqués i Colera, i del Club Nàutic deLlançà.

Fa poc més de vint anysdecideixes iniciar el camí de lapublicació de les teves recerques, ambrigor científic i vocació pedagògica, isovint has optat per l’autoedició.

Aquesta és una altra de les tevessingularitats. Com ho valores?

He tingut i tinc la necessitat vital detransmetre tota la ingent informació queaplego. Guardar-la no té sentit. Jo vulldifondre-ho perquè altra gent també hoconegui, i fer-ho, per mi, ha estatpublicar-ho. Durant els primers deu anysamb la venda dels llibres es generavenuns fons que em permetien fer front a lesdespeses dels següents. Tanmateix, aixòels darrers anys ha canviat molt. Lesdespeses de maquetació i recerca sónles mateixes, i en canvi les vendes es potdir que s’han reduït a la meitat. Hi ha unapèrdua de l’amant de la lectura a tots elsnivells. Del primer llibre, vaig fer-ne untiratge de més de dos mil exemplars, i elsúltims que estic fent són de cinc-cents;això comporta que abans el més car fosl’edició, mentre que ara, amb el menornombre de vendes, el cost de la recerca ila maquetació s’emporta el gruix de ladespesa. Parcs naturals dona prioritat almedi ambient, a la biologia i als paisatgesbonics, però no aposta per un llibred’història que pot arribar a ser pesat iaporta informació complementària. Lagent abans s’abocava més a les cosesdel poble, i ara costa que tingui sortida unllibre de més de vint euros. D’altra banda,les llibreries s’han reduït a la meitat i lesvendes també. Els llibres que jo faigcontenen molta informació costosa detrobar, i això t’impedeix oferir un preucompetitiu. Els llibres avui no surten apreu competitiu.

Què va suposar la publicació el1996 del Diccionari toponímic,etimològic i geogràfic del Cap deCreus. La Costa?

Me’l treien de les mans! Va ser unèxit i una font d’ingressos que em vapermetre tenir un coixí per assumirdespeses de futures publicacions: pagardesplaçaments a arxius, trajectesd’autopista, etc. En qualsevol recerca,més enllà de fer mà dels amics, sempreet cal pagar. Amb aquest llibre em vaigdonar a conèixer. És curiós que elcomprava molt la gent d’interior!

La teva passió pel cap de Creus iel submarinisme va fer possible unaltre llibre, 30 itineraris submarins alcap de Creus (1996). valora’ns lariquesa d’aquest patrimoni que noveiem de terra estant i que forma partde la història global d’aquest territori.

El que hi ha submergit és una rèplicaen relleu, flora, fauna i diversitat respectedel cap emergit. Hi ha una varietatincreïble que canvia segons les

«He tingut i tinc la necessitatvital de transmetre tota laingent informació que aplego.Guardar-la no té sentit.»



9

profunditats, i està estretament vinculadaamb el patrimoni històric enfonsat i lahistòria i la vida en el litoral. Sempre hegaudit de l’educació física com a activitat;anar en mar sempre m’havia agradat i,per tant, fer submarinisme era unaactivitat que m’agradava molt. I encaraara, al pic de l’estiu, quan hi ha elscorrents adequats m’agrada fer-ho. ACadaqués sempre hi ha hagut afició a fer-ne, i la veritat és que durant anys m’hivaig dedicar molt, la qual cosa em vapermetre conèixer pam a pam el fonssubmarí del Cap de Creus, i poder-lodifondre amb aquest llibre.

60 itineraris de Portbou a Roses(2000) ha esdevingut un referent per al’excursionisme al territori...

És curiós que un llibre desenderisme hagi estat el més venut, persobre de tots els farcits d’història. Vadonar a conèixer un món desconegut queteníem al costat de casa. Trenta anysenrere, el Cap de Creus només eraconegut per la gent que hi vivia al costat.No hi havia ni parc natural, ni res. Ambaquests quaranta anys la part pagesas’ha acabat i els nuclis han crescut aredós del turisme, els últims masos hanquedat deshabitats i he tingut la sort derecollir els testimonis dels darrersestadants i parlar amb pescadors que araja fa molts anys que són morts, quetenien un coneixement del territori moltsuperior als actuals.

A Llançà, on vius, has publicatLlançà al s. XVII (2003), però a Palau-saverdera has tingut ocasió depublicar diversos llibres: Palau alsegle XX (2005), Els Vilamarí i el castellde Palau-saverdera (2007) i SantOnofre de Palau-saverdera (2014). Quèi quines complicitats has tingut?

A Llançà he tingut ocasió de feraquest llibre i molts articles a la revistaFarella. Val a dir que també col·laboro enaltres revistes de la zona. Palau és elmeu poble d’origen matern. Hi vaig anar aviure de petit quan va morir el meu pare,i sempre hi he tingut tirada. És també elpoble on van anar a parar la majoria delsmeus avantpassats que durant més d’unsegle van fer de masovers a diversosmasos del Cap de Creus. De petit heviscut a Palau i això m’ha fet tenir mésconeixences que en d’altres llocs. D’altrabanda, la meva mare sempre m’apretavaen aquest sentit, les coses de Palaupesen en mi. Tanmateix, per família,vivència o arrels, he viscut a tots elspobles del Cap de Creus, i tots ells, ambles seves singularitats, els sento molt adins meu.

El Cap de Creus és un territorifarcit de petites comunitats humanes,algunes de les quals han arribat al’extinció el darrer segle. En aquestsentit, el teu llibre Molinàs (2005) ésuna fita personal i de recercaimportant…

Molinàs és un cas excepcional d’unpoble abandonat a tres quilòmetres delmar, i gairebé desconegut per tothom,fins i tot al mateix territori. Encara ara nohi ha carretera asfaltada! També vanarribar-hi ascendents meus. És un poblede vida curta, de dos cents anys, iescasses referències notarials. Fundat entemps de Carles III, creix amb la grandemanda de vinya i rep l’estocada demort amb la fil·loxera. La gelada del1956, que va matar les oliveres, vaprovocar-ne el despoblament definitiu.Encara vaig tenir la sort de tractar ambels darrers habitants que hi haviennascut, amb els quals vaig refer lahistòria d’aquest petit poble. Vaigaprendre molt de la Fernanda, una donapetita i bellugadissa que anava i tornavade Colera, on vivia, fins a Molinàs, onmenava els horts. La recordo carregadaamb una marranxa d’aigua de Molinàs,que era més bona que a Colera. Una deles particularitats del seu territori era lacaserna dels carrabiners primer i,després, de la guàrdia civil, que va crearuns lligams personals molt curiosos.L’existència de fins a vint-i-cincmatrimonis en un curt període de tempsmarca una diàspora que explica tambépart de la seva desaparició.

A 135 platges del cap de Creus(2008), Les illes del cap de Creus(2012) i Els masos perduts del cap deCreus (2016) has anat desgranantdiversos aspectes patrimonials delterritori que estudies…

El llibre de les illes,de particular interèsbotànic, va ser unencàrrec frustrat delDepartament de MediAmbient. I, com que eltenia fet, vaig decidirtirar-lo endavant jomateix, tot i que és elque ha tingut menyssortida, perquè l’accésrestringit a la majoriad’espais en limita el seuconeixement. Val a dirque vaig comptar ambl’ajut de l’enginyer JoanAlbertí Maurici i d’altres personesvinculades a la biologia, la geologia i lafotografia. El llibre de les platges va tenir

entrevista



10

entrevista

10

millor acollida, perquè les platges sónmés accessibles per al gran públic. Em vadonar la possibilitat d’obtenir fons per aaltres treballs en curs i va anarrelativament bé. El llibre dels masos haestat la meva nineta dels ulls durant moltsanys. Portava temps adormit al calaix,però m’hi vaig posar amb un editor; teniaganes de treure’l per transmetre elconeixement que durant tants anys haviarebut de tanta i tanta gent que he coneguti que m’han acompanyat a l’hora deconèixer el territori.

També has publicat El Cap deCreus a principi del s. XX: Cadaqués, elPort de la Selva, Sant Baldiri, la Vall deSanta Creu, la Selva de Mar i Roses:segons les conferències del Dr. AntoniBartomeus (2014)...

Amb la col·laboració de Pep Vila,Enric Prat i Ernest Gutiérrez, hem posat al’abast del públic un document inèditescrit a principis del segle XX, quemostrava la realitat de l’època aCadaqués, el poble on estiuejava lafamília d’un metge barceloní, i de tot elCap de Creus que freqüentava endiverses excursions. El document vaaparèixer en una casa de Tavertet quehavia estat comprada als seus hereus, iels nous propietaris, que sabien de mipels meus llibres, em van venir a trobarperquè en valorés l’interès. D’altra banda,a l’Arxiu del Centre Excursionista deCatalunya es conserven imatges demoltes d’aquestes sortides, amb la qualcosa s’ha pogut contextualitzar molt millorel llibre. És un cas molt interessant perconèixer el fenomen de l’excursionisme aCatalunya en aquella època. Va ser unllibre car per les imatges que incloïa, peròes va vendre molt bé.

Una fita molt important és haveraconseguit el 2013 publicarconjuntament amb la historiadora

Sònia Masmartí Recasens el llibre Elsdominis de Sant Pere de Rodes al Capde Creus segons un capbreu de lacellereria (1420-1429), un treball llarg imeticulós que ha permès reconstruirla realitat pagesa de part del territori alsegle xv. Ha aportat molta llum sobreels darrers anys del poble de SantaCreu de Rodes. Què ha significat, pertu, la publicació d’aquest document?

La consolidació dels coneixementsadquirits i un gran creixement a nivell

personal i com a investigador. He tingut lasort de treballar amb la Sònia Masmartí,bona coneixedora de les interioritats delmonestir de Sant Pere de Roda i una deles poques persones joves interessades icapacitades per a la transcripciód’enrevessats textos medievals. Enssortia un mas i jo ja sabia on erafísicament. Així, un darrere l’altre, éremcapaços de reconstruir el puzle queteníem al davant. Com dius, també hapermès conèixer molt bé el moltdesconegut poble de Santa Creu deRodes, del qual n’han perdurat l’esglésiade Santa Helena i alguns altres vestigis.La informació obtinguda ha estat molt útilper acarar els resultats de les darrerescampanyes d’excavació que s’hi hanportat a terme. És un document conservata l’Arxiu de la Corona d’Aragó que, enestudiar-lo, ha esdevingut una fontd’informació riquíssima per alconeixement de la divisió administrativade tot el Cap de Creus i del funcionamentintern del monestir del qual a nivell artístici arqueològic s’ha escrit força. Tanmateix,encara és força desconegut a nivellhistòric. El llibre ens aproxima a laquotidianitat d’un dels grans monestirsd’aquest país, que caldria conèixer més imillor. Val a dir que, en aquesta ocasió,l’edició va ser possible gràcies a lacol·laboració del Museu d’Història de



11

Catalunya i de la Fundació Albert TomàsBassols.

El Castell de Querroig l’últimacriatura…

Tot i que m’ha portat molta feina, ésun llibre amb el qual he disfrutat molt. Haestat un gran repte anar descobrint lahistòria d’un castell del qual tot el que esconeixia eren cinc ratlles. Refer unahistòria a partir de pergamins inèdits alfons Medinaceli datats dels segles XIII i XIVha estat una tasca laboriosa. Va ser uncastell de vida curta, que va marcar elterritori de Banyuls de la Marenda i larodalia. Després del Tractat dels Pirineus,aquesta vila va quedar sota sobiraniafrancesa, però durant més d’un segle elcomte d’Empúries hi mantingué drets iprivilegis que exercí amb fermesa, la qualcosa ha resultat ser totalment inèdit.Entre dues famílies de Pau hi va haveruna llarga disputa i enfrontaments armatsper unes pastures que pertanyien a unmas que va costar de trobar enmig delbosc... He tingut ocasió de conèixer unterritori per a mi força desconegut, feramistat amb molta gent i gaudir del’interès de Salvem Querroig, una entitattransfronterera amb molta empenta ques’ha mobilitzat per a la protecció de lesrestes d’aquest castell i per a la difusió dela seva història amb diverses iniciatives,objectiu al qual ha contribuït aquestapublicació.

I ara, en què treballes?

Tinc entre mans sis o set llibres.Alguns de fa molt temps, d’altres no tant.El primer que sortirà aviat és un llibred’història de Garriguella, el poble on vaignéixer. També em fa molta il·lusió poderenllestir-lo. En la línia del llibre deMolinàs, seguiran tres llibres de petitsveïnats del Cap de Creus: la Vall deSanta Creu, Balleta i Sant Baldiri. Ja tincmoltíssima feina feta. De fet, en el cas dela Vall de Santa Creu és tanta lainformació recopilada i les imatges quem’han aportat els seus descendents, queno sé gaire com enfocar-lo, ja que en potsortir un llibre molt voluminós. A dins de lacol·lecció dels Quaderns de la Revista deGirona ja en vaig fer un de Colera (2014)i ara també en tinc d’emparaulat un deCadaqués, que també està molt avançat ique pot ser que surti abans que els altresja esmentats... Ja veus que de feina entinc molta, de temps no tant.

Notem un cert desinterès pelpatrimoni i la cultura en general. Comveus la recerca en l’actualitat?

No només és desinterès; és que lagent llegeix poc. Malgrat que hi ha molts

llicenciats en tot, això no es nota. Em sapgreu, però la cultura al nostre país haquedat estancada. Entre els llicenciats hiha molt poca gent que es dediqui a lainvestigació. El fons Medinacelidigitalitzat a l’Arxiu Municipal de Castellód’Empúries és un diamant en brut, unariquíssima font d’informació per a moltsmunicipis de l’Empordà, i no hi hainvestigadors que hi treballin ni es posenels instruments per fer-lo accessible. Araja no tenim excusa, no cal anar lluny, eltenim aquí i en bones condicions. Per quèels ajuntaments o altres administracionsno bequen joves investigadors com amínim per obtenir la informació del seupoble d’aquest fons, que mai l’havientingut tan propera, i que és un camp derecerca verge? Si poc a poc hi haguésregestos fets, es facilitaria molt la feina...

Les facultats són plenes, elsarxius buits i els investigadorsescassegen. Com ho veus?

És cert. La investigació requereix unconeixement que, malauradament, avuino s’està adquirint a través dels canalseducatius a tots nivells. Els estudis dellatí i paleografia s’han abandonat molt iles llicenciatures no estan facilitant elsmínims coneixements per a la lectura iinterpretació de textos medievals.Segurament la base ja ve de lasecundària. Això fa que molts documentshagin de restar desconeguts i pocestudiats. Les motivacions de la genttambé hi fan: conec llicenciats que no hanfet cap recerca, s’han abocat al’ensenyament i res més. D’altra banda,amb la mort de mossèn Josep MariaMarquès, mossèn Gabriel Roura imossèn Miquel Pujol, Girona ha perdutels referents capacitats per poder afrontarnous reptes de recerca. Si aquestasituació no es reverteix, a la llarga elnostre territori en patirà les

entrevista



12

entrevista

David Moré Aguirre és historiador,arxiver i descendent de faroners. L’estudide la història dels fars ocupa un llocdestacat en les seves publicacions. El títoldel seu darrer llibre, que s’acaba depresentar, ja ens indica que trobarem unenfocament ben personal en aquestanova aportació, i les primeres paraules del’autor («Els llibres de visites dels fars sónun reflex de la vida»), també.

D’entrada, ens ofereix una sèrie de55 imatges que obren l’estudi i ens ajudena canviar la percepció dels fars com aelements aïllats per la de llocs de visita ipunts de trobada.

Tot seguit, en la introducció,destaquem la seva recerca sobre elsllibres de visites de fars de l’Estat, allà onels visitants signaven i podien escriure

breus textos després de la visita guiadapel faroner. El resultat: es conserven is’han pogut consultar un volum del far deFormentera de 1967 a 1991 i un del far deFormentor de 1967 a 2010 (illes Balears);un del far de les illes Columbretes de 1972a 1974 (Castelló); i a Catalunya, l’àmbit del’estudi, un volum del far de Llobregat(Barcelona) de 1853 a 1925, dos del far deTossa de 1918 a 1999 i dotze del far deSant Sebastià de 1857 a 2017. Les dadesens situen per valorar millor aquestsdocuments. Moré explica que lacronologia més àmplia i el volum mésimportant dels llibres del far de SantSebastià es deuen a l’emplaçament il’accessibilitat d’aquest far, el més visitat iconegut del litoral català.

Aprofitem la ressenya per actualitzarla informació: l’autor ha consultat onze

MORÉ AGUIRRE,DavidEl sublim i elquotidià dels farsde Catalunya.Paisatge,tècnica, culturai societat a partirdels àlbums devisites Centre d’Estudis Tossencs,2017. [Quaderns d’EstudisTossencs; 14]. 464 pàgines.

llibres

conseqüències. Són gent que no ha estatsubstituïda. Eren persones fora de sèrie ino han tingut relleu. Cal animar els jovesestudiants a endinsar-se en el llatí i lapaleografia. Si excel·leixen, ben segurtindran molt de camp per recórrer.

Amb aquest testimoni d’unhistoriador fecund arrelat al territori, i

aquesta crida a l’optimisme d’unapersona que treballa incansablement,només ens resta desitjar que lesinvestigacions en curs arribin a bon port abenefici d’historiadors i per al gaudi de laciutadania en general.

Entrevista realitzada per David Moré ziAguirre l’octubre de 2017



13

Els límits del cooperativisme agrari

La col·lecció Cooperativistes Catalans,impulsada conjuntament per la FundacióRoca i Galés i Cossetània Edicions, ens hapermès descobrir, volum rere volum, algunsdels protagonistes de la rica tradiciócooperativa del nostre país; i, des d’un puntde vista conjunt, traçar un quadre més omenys precís de la diversitat de models, ambun ventall que abasta des de les influènciesàcrata o republicana fins al catolicisme social.Val la pena posar en valor, en aquest sentit,l’ingent esforç d’aquests darrers dotze anys,encapçalat per l’historiador Antoni Gavaldà,que ha maldat per garantir la continuïtat de lacol·lecció i, al mateix temps, per asseguraruna notable dosi de qualitat en els llibreseditats. El penúltim volum, dedicat alpropietari Francesc Torras (Caldes deMontbui, 1868-1936), contribueix a completar

aquest panorama; en aquest cas, a travésd’un clar representant de la «gent d’ordre».L’encarregat d’assumir aquest repte és JordiPlanas, un dels millors coneixedors delcooperativisme agrari al nostre país. Treball atreball, l’historiador de Granollers ha posat demanifest el seu bon ofici com a investigador;un coneixement notable de les directrius enles quals es va moure el món rural a finals delsegle XIX i principis del XX; i, al mateix temps,una bona capacitat per comunicar, un atributque no sempre es valora de forma suficient.

En el cas que ens ocupa, l’historiador deGranollers ressegueix la trajectòria política isocial de Francesc Torras a partir d’un doblefil conductor: d’una banda, el seguiment deles entitats agràries en les quals va participar;i, de l’altra, la seva implicació institucional. Labiografia, doncs, va molt més enllà d’allò queés habitual i es converteix en una oportunitat

PLANASMARESMA, JordiFrancesc TorrasSayol. Unpropietariconservadoral capdavantde l’acciócooperativaTarragona: Fundació Roca iGalés; Cossetània Edicions,2016. [Col·leccióCooperativistes Catalans,28]. 102 pàgines.

llibres volums del far de Sant Sebastià a l’ArxiuMunicipal de Palafrugell, i per accedir aldotzè, encara en actiu, s’ha adreçat alstècnics encarregats del manteniment delfar. Des del passat juliol, el darrer llibre devisites s’ha incorporat al fons del far al’Arxiu. La valoració i la utilització de lainformació que contenen els llibres, a mésde l’obertura del centre d’interpretació dela muntanya de Sant Sebastià endependències del far, han estat motiu dela cessió del llibre per part del Port deBarcelona a l’Ajuntament de Palafrugell.

I continuem. Moré analitza lescaracterístiques, la bibliografia i el ressòliterari dels llibres de visites, i tot seguitcomença l’anàlisi temàtica, qualitativa delgran volum d’inscripcions (només unexemple: l’any 1931 signen en el llibre delfar de Sant Sebastià 5.222 persones!).

Estem ara al cor de l’estudi, basat enel treball de recerca de l’autor, dirigit pelDr. Joaquim Maria Puigvert Solà, llegit a laUniversitat de Girona el 26 de setembrede 2011 en el marc dels estudis dedoctorat en Ciències Humanes i de laCultura.

Els llibres de visites estaven oberts atota la ciutadania; més enllà de lessignatures de personatges destacats, sónuna bona font per a la història social i ensofereixen una visió general de la realitatdel moment. De la mà de Moré fullegemles seves pàgines i l’acompanyem enl’anàlisi, el detall i l’anècdota, llegim textosoriginals i observem dibuixos inesperats.La feina de l’autor ha anat encara mésenllà: les fotografies que acompanyen el

text ens situen en l’època i ens presentenvisitants i faroners, fruit de la recerca enarxius públics i col·leccions familiars.

Moré classifica les inscripcionsseleccionades. Hi trobem seccionsdedicades a enginyers, sociabilitat local,excursionistes i visitants, turistes,professors i alumnes, autoritats, músics,artistes i esportistes, empresaris,industrials i comerciants, faroners i lesseves famílies, esdeveniments socials,esdeveniments polítics, meteorologia,percepcions paisatgístiques i evocacionsfilosòfiques; i, finalment, la llengua. Acabal’edició, de 464 pàgines, amb lesconclusions, els apèndixs, la bibliografia,un índex onomàstic i la cloenda sobre elcentenari del far de Tossa.

Per elaborar El sublim i el quotidiàdels fars de Catalunya, un llibre sobrequinze llibres del segle XIX al XXI, ha fetfalta la passió pel tema i el mètode que laformació i l’ofici aporten a l’autor. La sevaconsulta és fàcil, amb les seccions isubseccions del sumari, i l’índexonomàstic. I pel que fa a la lectura,sempre molt personal, cadascú denosaltres té l’oportunitat d’aturar-se en lesinscripcions que més s’acostin als propisinteressos, cadascú pot fer —i gaudir— laseva pròpia recerca.

M. Concepció Saurí Ros



14

llibresper aprofundir en el coneixement delcooperativisme agrari a Caldes de Montbui. Através de la documentació conservada perCamil Torras i aquella que hi ha dipositada al’Arxiu Municipal de Caldes, Jordi Planas noes limita a resseguir l’empremta associativaque va deixar Francesc Torras, sinó queintenta reconstruir-la, des de la delegació dela Cambra Agrícola fins al Sindicat i la CaixaRural. Les conclusions a les quals arriba enaquest exercici són prou interessants. D’unabanda, el cas de la delegació de la CambraAgrícola posa de manifest les dificultats perconsolidar una societat agrícola quan laclasse propietària la utilitzava com uninstrument de lluita política i quan, més enllàde la teoria, no hi havia una aplicació real delsprincipis de l’interclassisme. Contràriament, elcas del Sindicat Agrícola i el de la Caixa Ruraldemostren que, quan es duia a terme unaactivitat realment cooperativa, amb serveisatractius i eficients, el projecte acabavaatraient els pagesos. Només cal comparar lesdades sobre el moviment econòmic o la basesocial entre la delegació de la CambraAgrícola i el Sindicat per adonar-se delsmotius del fracàs i l’èxit d’una i l’altra opció. Enaquest darrer cas, a més a més, la creaciód’una Caixa Rural es converteix en unautèntic revulsiu, en un instrument quepossibilita actuacions com ara la compra acrèdit o la millora ostensible en l’oferta demaquinària agrícola als socis. En tot cas, calremarcar la dificultat per traslladar unaradiografia social precisa de l’entitat; i, perdamunt de tot, per comprovar de quina formaaquesta va contribuir a millorar les condicionsde vida dels pagesos.

Sigui com sigui, una cosa era l’èxit delprojecte cooperatiu i una altra, ben diferent, lacapacitat d’aquest a per apaivagar o evitar lestensions socials, tal com pretenien algunspropietaris que van impulsar-los, com elmateix Francesc Torras. El cas del SindicatAgrícola de Banyoles, que durant la segonadècada del segle passat es va convertir en elSindicat més potent de la regió de Girona,ens condueix a les mateixes conclusions.L’exemple de Caldes de Montbui ésextrapolable, en aquest sentit, a lesdinàmiques que s’observen a d’altrespoblacions; i val la pena traçar un quadrecomparatiu que ens permeti posar demanifest aquesta qüestió, igualment com lesdivergències que s’observen.

El llibre de Jordi Planas no nomésressegueix aquelles entitats en les quals vaparticipar Francesc Torras, sinó també el seuvessant polític; val a dir que molt més definitper la trajectòria institucional que no pas perun pensament mínimament definit. La sevaparticipació com a alcalde durant tota ladictadura de Primo de Rivera, amb constants

adhesions al règim, és una bona mostra delseu tarannà conservador, del perfil com a«persona d’ordre». De fet, es fa evident, jades d’abans de la proclamació de laRepública, que la Lliga Regionalista, en laqual s’havia implicat alguns anys enrere, vadeixar de ser, ben aviat, un instrument útil;encara més tenint en compte que la sevaadscripció al partit liderat per FrancescCambó venia molt més motivada per «unarrenglerament natural amb el partithegemònic de la dreta» (manllevant paraulesde Jordi Planas) que no pas per unes sòlidesconviccions catalanistes. Més endavant,durant els anys trenta, la trajectòria deFrancesc Torras esdevé paradigmàtica delsector més radical de la classe propietària,aquell que no estava disposat a fer cap tipusde concessió per tal d’apaivagar la tensiósocial. Tal com afirma Jordi Planas, «s’haviaacabat definitivament el temps en què elspropietaris intentaven atreure els pagesos ales seves organitzacions». El problema, però,no era només aquesta renúncia, sinó el fetque se situessin a l’altre costat de la trinxera.

Pere Bosch i Cuenca



15

(Re)construir la història de laCambra Agrícola de l’Empordà

Quan l’investigador ha d’assumir elrepte de reconstruir la història del teixitassociatiu, un dels primers obstacles que hade superar és la manca de documentaciódirecta. Són comptades, en aquest sentit,les entitats dels segles XIX i XX queconserven la correspondència, elsdocuments de comptabilitat, els llibresd’actes o qualsevol material generat durantels seus anys de funcionament. No es tractad’un condicionant menor. Assumir el reptede reconstruir la història d’una entitat (en elcas que ens ocupa, de la Cambra Agrícolade l’Empordà) utilitzant com a font principalel seu butlletí, comporta un riscconsiderable, per molt que aquestapublicació aparegués amb una regularitatprou considerable i se’n conservi unacol·lecció molt completa. D’una banda,perquè el volum d’informació que hi apareixés limitat; i, de l’altra, perquè aquesta font, jasigui pel seu paper com a vincle decomunicació entre els associats o deplataforma pública per a difondre l’ideari oles activitats, difícilment reflecteix el dia a diai bona part de les problemàtiques de l’entitat,més enllà d’aquelles que els seus impulsorsestaven disposats a airejar públicament encada moment.

Tenint en compte aquest condicionant,l’aportació d’Albert Testart en el llibre escritconjuntament amb Joan Armangué i JoanFalgueras i publicat per Brau Edicionsrepresenta una contribució més que notableal coneixement de la Cambra Agrícola del’Empordà; sobretot, per la seva capacitatper extreure el màxim suc a la informaciódisponible i per la voluntat de superar undiscurs eminentment descriptiu i intentarafrontar «La (des)construcció d’un projectesocial i econòmic per a l’Empordà»; un títolque expressa tota una declaraciód’intencions. El treball de l’historiador deFigueres posa de manifest el contrast entreels desitjos i la realitat; entre allò que vaproclamar o va intentar impulsar la Cambrai allò que finalment va aconseguir. Lacreació de sucursals arreu del territori,algunes de les quals van desenvolupar unaactivitat prou remarcable, dona compted’aquest fet. L’Albert Testart interpreta lamanca d’arrelament d’aquestes seccionspel fet que «el centre figuerenc no oferia elpotencial esperat» i perquè li anaven sorgintnous competidors. Però cal preguntar-sesobre el perquè d’aquesta incapacitat; o, diten altres paraules, per què la Cambra, tot iesdevenir l’entitat més potent, no vaaconseguir aglutinar l’associacionismeagrari gironí quan aquest era embrionari (el1907) o quan aquest era prou madur perdonar com a resultat la Unió de SindicatsAgrícoles (el 1931).

Les limitacions de la Cambra també esposen de manifest (i aquest és un factor quepodem vincular al fracàs anterior, com acausa però també com a conseqüència) al’hora d’oferir un seguit de serveis als seusassociats. En aquest cas, la problemàtica dela Cambra no divergeix excessivament de laque va haver d’afrontar bona part delssindicats agrícoles gironins (o, fins i tot, laFSA de Girona), amb una evident dificultatper implicar els socis en el dia a dia del’entitat, fins i tot quan es tractava departicipar en les seccions estrictamenteconòmiques. En contrast amb leslimitacions d’aquests serveis, el bagatge dela Cambra sembla molt més reeixit a l’horade situar algunes problemàtiques del sectoragrari en l’agenda pública, ja siguin lesinfraestructures hidràuliques o decomunicacions o les necessitats d’algunssectors estratègics com ara el vi, l’oli i elsuro.

Hi ha, finalment, un tercer aspecte enquè es posa en evidència les contradiccionsdel discurs de la Cambra: el fracàs de l’opcióinterclassista. Tal com afirma Testart, «larecomposició del món rural després de lacrisi finisecular va fracassar perquè no eraun problema econòmic conjuntural», sinó«el principi d’unes transformacionsestructurals a tots nivells». I una cosa erateoritzar sobre l’interclassisme ocomplaure’s amb l’assistència de perfilssocials diversos en els actes fundacionalsde les sucursals i una altra ben diferent tenirla capacitat per establir solidaritats de classeefectives. Aquesta debilitat es va posar demanifest durant els anys de la República,quan els arrendataris i els mateixospropietaris no van deixar d’engruixir elssindicats de classe mentre les opcionsinterclassistes defallien de formairremissible. En tot cas, és notable lacapacitat d’Albert Testart per no limitar-se adescriure allò que va impulsar la Cambra,sinó sobretot per interpretar-ho des d’unamirada crítica. La Cambra és un exemple deles potencialitats de la societat d’aleshores,de la capacitat d’aplegar els homes d’acció,de la vocació modernitzadora o d’esdevenirun instrument d’interlocució; però també ésun reflex de les seves carències i limitacions.

A banda de l’aportació d’Albert Testart,el llibre no ressegueix només la història de lainstitució, sinó també de l’edifici que es vaconvertir en la seva seu. I és aquí on el textpren un to clarament reivindicatiu. D’unabanda, a través de la col·laboració del’arquitecte Joan Falgueras, que situa laconstrucció i l’enderrocament de l’edifici dela Cambra en dos escenaris radicalmentdiferents i ressegueix el seu principalprotagonista, l’arquitecte Josep Azemar. Abanda d’una anàlisi molt acurada del’emplaçament en el qual s’ubica l’edifici de

llibres

ARMANGUÉ, Joan;FALGUERAS,Joan; TESTART,AlbertCambra Agrícolade l’Empordà:Arquitectura,economia i societatFigueres: Brau edicions, 2016.



16

Els dies 29 i 30 de juny de 2017 es vacelebrar a la Facultat de Lletres de laUniversitat de Girona el XXVIII Seminarid’Història Econòmica i Social. Aquest anyel seminari s’ha centrat en l’anàlisi delconsum i l’alimentació en perspectivahistòrica, amb l’objectiu principal deconèixer millor el canvi social en lahistòria. Què ha canviat en les pautes deconsum dels homes i les dones? Quinpaper representaven els aliments, en elpassat, en el conjunt dels béns de consumdomèstic? Preguntar-nos per l’evoluciódel consum en la història és una manerad’interrogar-nos sobre l’evolució del nivellde vida de les societats humanes i, almateix temps, sobre les desigualtatssocials en la història. El paper delsaliments en el conjunt dels béns deconsum, per exemple, solia variar, encada moment històric, en funció de lescaracterístiques dels diferents grupssocials. Certament, aquest paper il’evolució general del consum, nonecessàriament lineal, han depès de lesoportunitats que determinades conjun-tures i determinats contextos històrics han

creat en les societats. Aquestes opor-tunitats també han pogut afectar demanera molt diferent els grups socialsexistents, fins al punt, en determinadesocasions, de transformar-los i donar lloc anous grups socials.

Per abordar aquesta qüestió s’hanpresentat al seminari els resultats de lesinvestigacions realitzades pels següentsponents:

Rosa Lluch (UB) i Maria Soler (UB):«La imposició del pa en el camp català al’edat mitjana». Les dues investigadoreshan analitzat com van canviar les pautesde consum i d’alimentació durant elperíode de feudalització en el comtat deBarcelona. Basant-se en les diferentsfonts estudiades —arqueològiques, pali-nològiques, carpològiques i documen-tals—, defensen la tesi que el períodecomprès entre els segles VI-X escaracteritzà per la pèrdua de rellevànciade l’activitat agrícola i una expansiócreixent de l’activitat ramadera i forestal.Per contra, a partir del segle X, detecten

trobades

xxvIII Seminari d’HistòriaEconòmica i Social

«El consumi l’alimentació,en perspectivahistòrica»

Girona, 29-30 de juny de 2017

la Cambra, Falgueras analitza lesinfluències arquitectòniques d’Azemar i elprocés de construcció de l’edifici. I,finalment, el procés de defunció de l’edificioriginal, que l’autor descriu com «una mort apessics» que «va començar ben aviat»,quan es va alterar el projecte original. L’autortambé descriu les coordenades en les qualses mou l’arquitectura catalana entre elprincipi dels anys cinquanta i finals delsseixanta, la qual cosa ens ajuda a entendremolt millor el llenguatge arquitectònic quesubstituirà l’edifici de la Cambra.

Finalment, la col·laboració de JoanArmangué se centra en la (Des)Construc-ció d’un edifici modernista; i, mésconcretament, en la passivitat de la societatfiguerenca davant l’enderroca-ment de laseu de la Cambra. En el treball d’Armanguées posa de manifest el contrast entre elmoment fundacional i la construcció del’edifici modernista com a «bons exemplesdel treball conjunt entre la societat civil i lamunicipalitat»; i, quan s’enderroca, esbarregen la nul·la sensibilitat de lesautoritats i la indiferència ciutadana. En totcas, l’únic aspecte positiu que cal constatar

d’aquell episodi lamentable és el fet quel’enderrocament va significar, en paraulesde l’autor, «el punt de partida per a laconscienciació de sectors de ciutadaniaque, fins aquell moment, visqueren des delsilenci l’actuació destructora del’Administració municipal». L’edifici, doncs,va prestar el seu darrer servei en formad’element catalitzador d’una campanyadestinada a salvar la fesomia de Figueres.

El llibre té, en el seu conjunt, unmissatge clarament reivindicatiu; molt mésevident en el cas de l’aportació de JoanArmangué, però també ben present en lesd’Albert Testart i Joan Falgueres, en lesquals es posa en valor el paper de lainstitució com a símbol de la vitalitatassociativa de Figueres i l’interès de l’edificique va servir-li de seu com a exemple delmodernisme a la capital de l’Alt Empordà.Institució i edifici, doncs, com a símbolsd’una etapa d’esplendor. El llibre, que hansignat els tres autors, és una contribuciórigorosa i remarcable per a reconstruir lahistòria de Cambra Agrícola de l’Empordà.

Pere Bosch i Cuenca

llibres



17

una evident inversió d’aquests postulats.Segons Rosa Lluch i Maria Soler, ladiversificació alimentària que hi havia al’Alta Edat Mitjana desapareix en èpocafeudal degut als canvis productiusimposats pels senyors feudals eclesiàsticsi laics. Els productes cerealístics ivitivinícoles de més fàcil emmagatzemar,transportar i convertir en rendes van anaren detriment de l’alimentació delspagesos.

Lluís To (UdG): «El consum deproductes tèxtils a la ciutat de Vic (seglesXIII-XIV)». En Lluís To, mitjançant un estudide cas molt concret, analitza el consumdels draps de llana de Vic entre 1362 i1363. En l’Arxiu Històric de Vic esconserva un document fiscal anomenatDret del General on s’inventaria en 15dies, de manera molt sistemàtica iexhaustiva, tots els draps que hi havia enestoc a casa dels drapers i venedors dedraps en la ciutat de Vic. Aquest documentrecull informació respecte de com són elsdraps, on són, de qui són, quant valen il’impost recaptat per la venda de cada und’ells. En Lluís To, mitjançant aquestesdades, ha pogut constatar, entre d’altresaspectes, les següents pautes de consumde productes tèxtils en un període que lahistoriografia ha demostrat ser força difícild’analitzar amb tant de detall: laprocedència social dels compradors ésmolt diversa, els compradors resideixen aun màxim de 3 quilòmetres de Vic, lamajoria de draps en estoc són deproducció local i les vendes solen ser demenys d’una cana (1 metre).

Gerard Béaur (EHESS/CNRS):«New patterns of food consumption andsocial changes. Luxury products in thepost-mortem inventories of Meaux and ofits countryside (1600- 1790)». GerardBéaur analitza els nous patrons deconsum dels productes de luxe queapareixen en els inventaris post mortemdel municipi de Meaux, situat al nord del’île-de-France. En total s’han estudiat1262 inventaris compresos entre 1600 i1790. La dificultat principal de treballaramb aquesta documentació ha estat lagran quantitat d’informació tant qualitativacom quantitativa. Per conèixer l’evolucióde les pautes de consum, Gerard Béaurha escollit quatre productes de luxe quees poden fer servir com a indicadors decanvi: la xocolata, el cafè, el tabac i el te.Amb l’anàlisi de les dades recollides hapogut constatar que no apareix el consumd’aquests productes fins a principis de1710 i que, aquest consum, es dispara apartir de 1750. Béaur relacionadirectament aquestes xifres amb elcreixement i prosperitat de les colòniesfranceses.

Rosa Ros (UdG), Rosa Congost(UdG) i Enric Saguer (UdG): «Consum icanvi social a la Catalunya del segle XVIII.Reflexions a partir dels inventaris delstreballadors de la regió de Girona».L’estudi dels inventaris post mortem de laregió de Girona s’ha demostrat repetidesvegades que és un bon instrument per al’anàlisi de les societats i l’evolució del seunivell de vida. Els ponents han centrat laseva investigació en els continguts delsinventaris post mortem del grup social deltreballadors. El període estudiat (1730-1750) es caracteritza per un augmentimportant de la població, tal com indiquendiferents estudis realitzats sobre padrons ibaptismes. La tesi clàssica defensa queels moments de creixement demogràficportarien associada una proletarització dela societat en general. Aquest treballdemostra que aquesta asseveració éscerta però amb matisos. En el cas concretdel treballadors, s’ha pogut constatar queen termes generals el nivell de vida delstreballadors augmenta tot i l’augmentdemogràfic.

Rosa Congost (UdG): «El procés dedifusió de les patates a Catalunya. Revisióde les tesis elitistes i institucionalistes».La historiografia clàssica ha defensat demanera recurrent que la difusió de lapatata i el seu conreu va ser promogudaper les elits i les diferents institucions del’època. Segons aquesta visió, la genthumil es va veure abocada i obligadairremeiablement a consumir aquestproducte de manera obligada. Tradicio-nalment semblaria que els pagesos estanguiats per les elits precursores delprogrés. La Rosa Congost, en la sevarecerca exhaustiva sobre aquesta qüestió,defensa la tesi que els pagesos van jugarun paper més important en la difusió iconreu de la patata del que fins ara se’lsha atorgat. Defensa que una interpretacióno elitista és més que possible.

Gabriel Jover (UdG): «Durant lasegona meitat del segle XVIII, ¿lesdespeses en alimentació van compensarel salari real agrícola? Una anàlisi a partirdels llibres de despeses i salaris delspredis mallorquins». En Gabriel Jover haanalitzat la comptabilitat dels anys 1715-1806 d’un predi de 350 hectàreesd’extensió situat en el municipi mallorquíde Bunyola. El seu estudi s’ha centratsobretot en l’evolució que tingueren elsjornals dels treballadors que apareixen enaquesta comptabilitat. Entre 1750-1770 elsalaris reals deflactats demostren que elsjornals van caure de manera forçageneralitzada a tot Europa. A Catalunyaaquesta caiguda dels salaris va sercompensada per un augment delcompanatge (pagament en espècies). Tot

trobades



18

recerques

El Treball Final de Màster s’aproximaa l’estudi dels treballadors rurals i delmercat laboral agrari de la regió de Gironade la segona meitat del segle XIX. A partirde la discussió de les possibilitatsd’anàlisi, el Treball de Final de Màsters’aproxima a l’evolució de diversosaspectes sobre del treball agrari, a travésde l’estudi de cas dels comptes de trespatrimonis situats a la comarca del BaixEmpordà. El treball s’estructura en duesparts marcadament diferenciades, queresponen als dos principals objectiusd’estudi. La primera part valora lespossibilitats documentals i estratègiquesper elaborar un estudi sobre la mà d’obrarural a la Catalunya de la segona meitatdel segle XIX. A la segona part s’exploral’evolució del treball rural i del mercatlaboral agrari a través l’estudi de casesmentat.

La primera part del treball se centraen el plantejament i la discussió sobre lespossibilitats d’estudiar el grup social dels

treballadors en el marc de la segonameitat del segle XIX a la regió de Girona.Malgrat que es constata una importantvarietat en la tipologia en les fontsexistents —municipals, fiscals, notarials,judicials, comptables, parroquials, etc.—,hi ha alguns problemes metodològicsimportants. Un dels principals reptes quecal superar és l’absència d’etiquetes decategorització social a totes les fonts.Certament, ben entrat el segle XIX, lesreferències a la categoria socioprofessio-nal han desaparegut de qualsevol fontsescrita. Una altra problemàtica és lavarietat informativa de cadascuna de lesfonts. Finalment, la primera part del treballtambé presenta algunes de les estratègiesassajades pels estudiosos interessats enels nivells de vida dels treballadors ruralsi en la contractació de mà d’obra agràriaen època contemporània. Per tald’acostar-se als nivells de vida, algunsinvestigadors han analitzat l’evolució delsindicadors antropomètrics (Komlos, 1994;Ramon-Muñoz, 2011). Altres autors, per

MANCILLAvALCÁRCEL,Guillem

Els treballadorsrurals a la regió deGirona. El cas delBaix Empordà(1850-1900)

Treball Final (TFM) del Màsteren Recerca en Humanitats dela Universitat de Girona.

Director: Enric Saguer

Data de lectura: 15 de setem-bre de 2017

Presentació de Lluís To.Fotografia: Lídia Donat.

i així, els mercats estaven proufragmentats i no sempre ben relacionatscom per pensar que els salaris vanconvergir en un preu semblant a totEuropa. Cada zona va tenir les sevespeculiaritats concretes. En les sevesinvestigacions, en Gabriel Jover ha pogutconstatar que en el cas concret del predimallorquí no hi ha evidències que facinpensar que hi hagués una compensacióen espècies ni un augment en diner delssalaris, tot i la davallada en més d’un 40%del seu valor real deflactat.

El seminari va concloure amb lapresentació d’un projecte que té perobjectiu transcriure automàticament els

volums del Registre d’Hipoteques deGirona. En aquest projecte hi col·laborenel grup PRHLT (Pattern Recognition andHuman Language Technology) de laUniversitat Politècnica de València, l’ArxiuHistòric de Girona i el grup d’Història deles Societats Rurals de la UdG. Elsponents van ser Enric Saguer (UdG), ambl'aportació «El projecte Unsilence: l’anàlisisistemàtica del registre d’hipoteques(1768-1862) per a l’estudi del canvisocial», i Enrique Vidal (UPPV), amb «Lesnoves tecnologies de reconeixement detext manuscrit aplicades al Registred’Hipoteques de Girona».

Marc Gibert

trobades



19

tal de determinar el nivell de vida, hanoptat per estudiar les pautes de consumalimentari dels grups treballadors (Cussó iGarrabou, 2004).

Discutides les diverses possibilitatsdocumentals i estratègiques, la segonapart del treball explora les característiquesdel treball rural i del mercat laboral agrari,a través de dades extretes de les fontscomptables. En particular, s’han treballatels comptes del mas Pinell dels Carles,conservats a l’Arxiu Diocesà de Girona;del patrimoni de Bellcaire dels Sentmenat,dipositats en microfilms a la Biblioteca dela Facultat de Lletres de la UdG i delpatrimoni dels Salamó, localitzats a l’ArxiuComarcal del Baix Empordà. Malgrat lesdificultats en el tractament de la font —generades per l’heterogeneïtat, formal iinformativa, i les dificultats en lainterpretació de les dades— la utilitzaciód’aquesta mena de documentació hapermès abordar diversos aspectes deltreball rural com la dinàmica salarial, ladurada dels contractes, l’estacionalitat enla contractació, el nombre de treballaportat per les diferents tipologies decontractats i les desigualtats de gènere enla contractació de treballadors rurals.

L’evolució dels salaris al BaixEmpordà es presenta força estable durantbona part del període estudiat.Concretament, l’estabilitat entre els anys1878 i 1895 és molt marcada. Malgrat tot,la totalitat de les sèries elaboradespresenten un repunt dels salaris alsdarrers anys del segle XIX i a l’inici delsegle XX. Una segona característica de latrajectòria dels salaris és la desigualtatsegons el gènere i la tasca realitzada. Enels casos en què s’ha pogut comparar elpagament salarial d’una mateixa tasca enels dos gèneres, s’observa que els homescobren entre un terç i el doble més que lesdones. Atès que durant el període no esdetecten destacables variacions en elspreus dels productes bàsics, s’han utilitzatels salaris nominals com a indicador del’evolució de la capacitat de compra delssalaris.

La segona línia d’estudi passa perl’aproximació als caràcters en lacontractació de mà d’obra rural. Eltractament de les tres comptabilitatspatrimonials baixempordaneses citadessembla confirmar la tesi que el treball rurala la Catalunya vella presenta similitudsamb el cas anglès (Roca, 2005). Elsestudis de la qüestió en el marc anglèshan determinat que els servants feiencurtes estades a les explotacions que elscontractaven (Kussmaul, 1981). Elsresultats del buidatge de les comptabilitatsdel Baix Empordà mostren, precisament,

que la durada dels treballadors a lesfinques era breu. De fet, en el cas del masPinell, rarament es detecten contractatsque arribin a l’any treballat. Paral·le-lament, la comptabilitat dels Salamóconstata una coexistència de models decontractació. En aquest cas, escontractaven de manera permanent dostreballadors, que apareixen de maneraregular a la comptabilitat. La resta dedemanda de treball era coberta a travésde la contractació de mà d’obra jornalera.Finalment, el Treball de Final de Màstertambé tracta la qüestió de l’estacionalitatdel treball: durant els mesos d’estiu esconcentrava la major part de la demandade mà d’obra de l’any, mentre que eltrimestre desembre-gener-febrer eral’època en què es contractava una menorquantitat de mà d’obra.

Les comptabilitats patrimonials sónuna bona font per aproximar-se a lavessant social del treball agrari. Eltractament de les dades dels registrescomptables dels patrimonis no només ésútil per a estudiar les formes de gestiód’aquests, sinó que també ofereix lapossibilitat d’estudiar les condicions decontractació i les dinàmiques del mercatlaboral. Una anàlisi en profunditat no potservir-se d’aquestes fonts de maneraexclusiva. En cap cas les informacionsque contenen les comptabilitats mostrenla totalitat de l’activitat econòmica. La viaper a obtenir una imatge nítida del’evolució del treball agrari en èpocacontemporània passa per la variació deles fonts i el creuament de dades.

Guillem Mancilla

recerques


agenda

mestallRedacció:Rosa Congost, Lídia Donat, Rosa Lluch,David Moré i Marisa RoigAssessor lingüístic: Daniel FerrerMaquetació: Anna CabañasPer a informació i inscripcions:Associació d’Història Rural Pl. de Sant Josep, 1Arxiu Històric de Girona17004 GIRONATel. 972 22 55 00www.ddgi.cat/historiarural/Podeu enviar-nos textos o suggeriments a:[email protected]: semestral.Impressió: Palahí Arts GràfiquesISSN: 2462-5353Dipòsit legal: GI-731-1999

10 de novembre de 2017Miguel Artola Blanco (Universidad Complutensede Madrid). Acceso a la propiedad y desigualdadde la riqueza. España, 1900-2010.

15 de desembre de 2017Ruth de Llobet (GRIMSE, UPF i University ofWisconsin-Madison). La Constitució de 1812 alcamp filipí, 1813-1815.

16 de febrer de 2018Marc Gibert (CRHR, UdG). Canvis i continuïtatsen l’organització de les famílies pageses en uncontext industrial: Llagostera, 1900-1975.

16 de març de 2018José Luis Martínez-González (Tecnocampus –Universitat Pompeu Fabra). Obrint l’economia capa factors exògens: energia, treball i salaris al’Anglaterra del Mínim de Maunder (1645-1740).

20 d’abril de 2018Gabriel Ramon (Universitat de Lleida). El crèditmunicipal en una etapa de recuperació. L’anàliside dues institucions a les darreries del XVII: laPaeria i el capítol catedralici de Lleida.

25 de maig de 2018Antoni Garcia Moreno (UdG). La indústria lletera ales comarques gironines.

Aquest cicle dóna dret a 0,5 crèdits de reconeixe-ment acadèmic per als estudis de grau de laFacultat de Lletres i forma part de la programacióde la matèria Canvis i Continuïtats en el món rural,del Màster en Recerca en Humanitats.Totes les sessions s’inicien a les 16 h, a la sala del’Institut de Recerca Històrica de la Universitat deGirona (Facultat de Lletres. Plaça Ferrater Mora,1. 17071 Girona. Tel. 972 41 89 45).

Les sessions són gratuïtes i no cal inscripció prè-via.Amb el suport del MINECO (projecte de recercaHAR2014-54891) i del Departament d’Història iHistòria de l’Art de la UdG.Foto portada: detall del fris de ceràmica de Xavier Noguésdel Celler de Pinell de Brai.

Seminaris d’història rural curs 2017-2018Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona

20 d’octubre de 2017Jan DUMOLYN (Universiteit Gent), TheFlemish guild revolution of 1302

17 de novembre de 2017Rosa LLUCH BRAMON (Universitat deBarcelona), El pa dels pobres. L’Almoina deGirona als segles medievals

15 de desembre de 2017Esther TELLO HERNÁNDEZ (Institució Milà iFontanals, CSIC), Papa versus rey: la contribu-ción de la Iglesia en la Corona de Aragón bajo-medieval

12 de gener de 2018Carmel FERRAGUD DOMINGO (Universitatde València), Els practicants de la medicina i laseua actuació com a experts en el regne deValència baixmedieval

23 de febrer de 2018Armand JAMME (CNRS, Lyon), Le pouvoir etla guerre. Deux modèles de développement enpleine étreinte

9 de març de 2018Alejandro GARCÍA SANJUÁN (Universidad deHuelva), Al-Andalus, Hispania y la Reconquis-ta: reflexiones sobre nacionalismo e identidaden la historia medieval peninsular

13 d’abril de 2018Pablo ORTEGO RICO (Universidad deMálaga), El dinero del rey en la CastillaTrastámara

4 de maig de 2018Ivana AIT (Università degli Studi di Roma “LaSapienza”), Mercanti, banchieri e imprenditorialla corte dei papi (XV-XVI secolo)

14è Seminari d’història medievalCurs 2017-2018

Organitzat pel grup de recerca consolidat i unitat associada al CSIC “Renda Feudal i Fiscalitat ala Catalunya Baixmedieval”, la Institució Milà i Fontanals (CSIC), el Centre de Recerca d’HistòriaRural (Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona) i els projectes de recerca coor-dinats “Crédito y mercado de la tierra en el mundo rural y en las pequeñas ciudades de laCataluña nororiental de los siglos XIV y XV” (HAR2014-54205-C2-2-P) y “La coyuntura econó-mica y demográfica en Cataluña a fines de la época medieval: análisis crítico de los indicadoresfiscales y financieros” (HAR2014-54205-C2-1-P).Aquest cicle forma part de la programació de la matèria “Noves tendències en els estudis delmón medieval”, del Màster en Recerca en Humanitats.

Coordinadors: Lluís To Figueras, Pere Orti Gost i Pere Verdés Pijuan

Lloc de realització: Facultat de Lletres de la UdG (Pl. Ferrater Mora 1, Girona)

Horari: Divendres a les 11 h

Il·lustració: “Jeux et déguisements: la culture folklorique au sein de la culture urbaine” (Histoire du Graalde Robert de Borron, vers1280, b.n.).

20


CURSOS, JORNADES,CONGRESSOS

8è seminari Crisis i cicles en la Història:“Clima i crisis a l'Edat Mitjana”.Barcelona, 2 de maig de 2018. Lloc: Sala de Juntes de la Facultat deGeografia i Història de la Universitat deBarcelona. Ponents: Mariano Barriendos, BruceCampbell, Paolo Nanni, Luciano Palermo,Josep M. Salrach.

“Transiciones en la agricultura y lasociedad rural los desafíos globales en lahistoria rural”.Santiago de Compostela, 20-23 de juny de2018. Organització: SEHA (Sociedad de Estudiosde Historia Agraria), RuralRePort (Rede deHistória Rural em Português). Més informació:[email protected];https://transruralhistorycompostela.wordpress.com


Documents

mestall - ddgi.cat · Barcelona, las fluctuaciones económicas en el siglo XVIII o el desarrollo comparado entre Cataluña y Languedoc. ... especialización en historia económica,