Upload
neus-puig
View
236
Download
2
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Obres guanyadores dels Premis literaris Modest Salse 2013
Citation preview
OBRES GUANYADORES DELS PREMIS
LITERARIS MODEST SALSE 2013
Títol: De peluts i calbsAutora: Clara Roura i JuliàCategoria: Narrativa B1
DE PELUTS I CALBS
Era baixet, lleig i calb. Deu n’hi do quin home!...Deveu estar pensant. Dons no,
perquè tots aquells defectes desapareixen amb un petit detall, un petit tros
d’Univers, un insignificant... gos. Sí, sí, un insignificant gos, però aquell gos era
tan bufó i eixerit que a aquell home, amb els seus quaranta anys i escaig, les
dones se li acostaven com mosques, perquè amb la pudor que feia, se li
apropaven mosques, i moltes! Però tot allò a les dones no els importava amb
aquell petitó pel mig. Tot i això, el pobre home, encara que en conegués moltes
de dones, no en trobava cap que li fes el pes. Unes eren massa grans, altres
massa joves i tot eren inconvenients. Que si una era molt alta per ell, que si
l’altra era massa intel·ligent, que si... Però no tot era negatiu, també en trobava
de bons partits, però llavors eren elles les que no el volien a ell, i no m’estranya
perquè amb les pintes que anava... La primera cita que va tenir va ser un
desastre: es podria haver mudat una mica més, la veritat, i, es que anava amb
una camisa desmanegada i amb uns pantalons de xandall mig trencats. Però
que voleu, si no tenia un duro per ell, totes les peles se les gastava amb els
gos. Entre la perruqueria, els hidromassatges facials i la teràpia de ioga per a
canins no en tenia ni per una barra de pa. Això sí, el gos vivia més content que
un gínjol.
Però un dia va trobar una noia que era perfecta en tots els sentits: era guapa,
simpàtica i se la veia bona persona, però el millor era que ella també era capaç
de suportar un senyor com aquell. Sí, aquella noia tan perfecta sóc jo. Porto
casada amb ell deu anys i aquell petit i insignificant tros d’univers també en té
una de nòvia, i petits gossets que juguen amb els nostres fills que són una mica
baixets però bastant atractius i tenen una melena que no sé d’on ha sortit.
Perquè, que quedi entre nosaltres, però els dos ja en portem perruca.
Títol: S’acosta un front fredAutora: Maria Sànchez LeivaCategoria: Narrativa B1
S’ACOSTA UN FRONT FRED.
- Ets un capitalista, beus Coca Cola i tens Facebook.
És dilluns i a primera hora toca història. El profe explica la reconstrucció
econòmica després de la segona guerra mundial. Les famílies demanaven
crèdits, les fàbriques treballaven dia i nit i el nivell de vida anava pujant. El
sistema generava riquesa.
Badallo, mandrosa em quedo mirant com plou al carrer. Mentre uns pocs
companys tafanegen el mòbil, d’altres juguen amb el portàtil a un nou joc
“super guai” on posen a prova la seva habilitat, l’hexàgon, d’altres es
connecten al hotmail i la resta s’esforcen, entre badall i badall, a seguir la
classe.
El matí promet ser avorrit... natus, castellà. Fins que sona el timbre que ens
retorna a la realitat i anuncia l’hora, o millor dir, la mitja hora del pati. Sortim
com una allau. Avui la majoria d’alumnes porten la samarreta del Barça, ahir al
vespre hi va haver partit. No cal aclarir qui va guanyar.
Abans de tornar a classe llenço l’envàs del suc de pinya. Envàs, on vas? A la
paperera del pa. La paperera recull les restes d’entrepans, alguns
pràcticament sencers.
La majoria de companyes estan preocupades pel seu físic i la manera de
vestir, fins i tot, porten el pac de maquillatge, per retocar-se al sortir d’E.F
L’ institut on estudio està situat al mig d’un grup de casetes i d’un polígon
industrial... Des d’allà puc contemplar les emissions de CO2 i escoltar la
varietat de sorolls que produeixen les fabriques que l’envolten.
Quan acaben les classes, al tornar cap casa, aprofito per ficar els peus a les
basses i recordar sensacions de la infantesa. Em giro, i apareix l’arc de Sant
Martí, és la manera que té el Sol de posar bona cara al mal temps. Avui ha
estat un dia passat per aigua.
Abans de fer els deures em concedeixo un “Kit-Kat” i miro la tele. Quan penso
que hi ha gent que no té televisor! Jo és que em podria passar hores senceres
davant de tele. A vegades trec el so i em quedo embadalida imaginant una
altra història. A mi i als meus amics en agrada ”La Que Se Avecina”. És una
paròdia de la societat d’avui en dia. Res és el que sembla.
Tot seguit vull xafardejar al “face” publicacions i fotos de la gent, però no hem
puc entretenir massa perquè m’arriba una setmana carregada d’exàmens.
Sortirem tots ministres! Bé avui en dia, potser el millor és dedicar-se a la
política. Sort que aviat arriben les vacances de Nadal...
“El Nadal ha arribat, quina il·lusió i per tots vosaltres aquest petó... “ les
cosinetes reciten el vers, mentre les taules parades esperen el dinar de Nadal.
Cares de felicitat, llums i colors. Amb dues paraules: Excés i consum.
El dia ha acabat i els nens ja esperen la nit de reis.
Com cada any, el dia de reis, anem a dinar a casa la tieta. Al cotxe s’escolta
Sopa de Cabra “Camins que ara s’esvaeixen, camins que... “Durant el viatge
em fixo en els contenidors d’escombreries. Avui s’han disfressat amb restes de
paper de regal i caixes de joguines que els dóna un toc de color.
S’acaba la cançó i a la ràdio, les notícies diuen que el regal estrella d’aquest
any han estat les “tablets”. Doncs per casa no han passat aquests reis.
El dinar de reis és la darrera celebració. L’últim atracament al consum. Els nens
rebem més regals dels que demanem... el dels avis, de les tietes, del tiet, de la
cosina, de la padrina.
S’ha fet tard i marxem cap a casa, l’endemà tornarem a la rutina. Abans de
pujar al cotxe, veig un home que remena els contenidors. Per un instant les
nostres mirades es creuen. Els seus ulls delaten la seva tristesa. Baixa el cap
amb un gest de vergonya. En un instant, amb una mirada parlem de dos mons
diferents.
Sona el despertador que anuncia la tonada a l’escola. Obro la finestra i l’aire
fred em desperta. Respiro.
Encara no s’ha fet de dia però es presenta gris i trist. Fins i tot els llums dels
fanals tremolen intermitents... Una sí una altra no, una sí una altra no. Apareix
el camió de les escombraries i els seus llums enlluernen el carrer. S’atura al
costat dels contenidors. Les bosses d’escombreries sobresurten unes sobre les
altres.
A fora, al món, hi ha persones que moren o neixen, desapareixen uns països o
apareixen uns altres, fa calor o fa fred. Aquest hivern serà llarg.
Títol: Reservat el dret d’admissióAutor: Juli Sànchez LeivaCategoria : Narrativa B3
RESERVAT EL DRET D'ADMISSIÓ
Sola. Se sent sola. Està sola.
Sola surt al carrer. Va a buscar l’autobús per anar a l'escola. És el tercer institut
dels darrers anys però sempre segueix el mateix ritual. Mira l’hora al mòbil.
Només falten cinc minuts perquè comencin les classes. Si arribes massa aviat,
et trobaràs amb els teus companys de classe. Ja hi ets, l’ institut està just al
teu davant. Camina a poc a poc, procura endarrerir al màxim l’arribada. A
mesura que arriba, se li fa un nus a l’estómac. A l'entrada ningú a la vista. Avui
estàs de sort.
De sobte s’apropen uns companys que deixen anar comentaris esfereïdors.
Baixa la mirada i continua caminant. Sola.
Quan arriba a classe intenta esquivar les mirades. Avui toca una ronda de
preguntes. Li toca a ella. La seva resposta és incorrecta i els seus companys
riuen. No importa, un cop més. Ja n'està acostumada.
Sona el timbre que anuncia l’arribada de l’hora d’esbarjo. Pels passadissos
passa una allau de nois i noies. Ella camina, d’esma. Sap que ningú l’espera.
Surt al pati i seu en un racó on ningú la pugui veure a l’espera que passin les
minuts. Amb sort ningú es ficarà amb ella. Ningú vindrà a xerrar, ni tan sols
aquells que mai t’han fet res, perquè si ho fan, poden ser mal vistos. Aïllament
total. No importa el que hagis fet, l’únic que compta és que estàs al punt de
mira. Aquest és el teu pecat i ells són el teu càstig.
Però el pitjor moment està per arribar: La sortida. Tothom surt corrents. L’aula
queda buida i ella recull les coses amb la seva única companya, la calma.
Mentre uns quants companys l’esperen al passadís per acabar de burlar-se d'
ella. Fins l'endemà.
Vols passar inadvertida, però t’equivoques. Quan passen pel seu costat, d’un
cop, li llencen la motxilla a terra. Riures i burletes dels altres. Aguantes.
Sola surt al carrer per tornar a casa. Sense forces, sense pensar en res,
perquè pensar fa mal. S’ha tornat impermeable.
-Com ha anat el dia? -pregunta la mare.
-Bé -li respon ella.
Monosíl·labs. No vol que la seva mare li pregunti res. Es tanca a la seva
habitació. Per escoltar la mateixa cançó de sempre. Per què? Per què?...
Potser és l'única resposta per acabar amb aquest dolor.
I així passen els anys, els mesos, les setmanes, els dies, i un altre i un altre...
Com el d' ahir, com el de demà, com sempre.
Un crit: no puc més!
Quatre estius abans...
Quan acaben les classes es passa la tarda davant l’ordinador. No li agrada
practicar cap esport, tampoc sortir al carrer. Internet és l’única via. Quan es
cansa es posa l’equip de música a tot volum fins que els pares la tornen a la
realitat amb cops a la porta de l'habitació. El seu espai. El seu món.
Sempre la mateixa rutina.
Un dia li arriba una sol·licitud d'amistat d’algú al facebook. Anomenem-lo X.
Decideix tafanejar el mur de X. Ho tenia tot bloquejat, no tenia cap foto. Cap
amic en comú. El va ignorar.
Passen els dies i rep un altre missatge de X.
- T’agrada la música?- Li va preguntar. La curiositat va fer que entrés un altre
cop a la pàgina blava.
El va tornar a ignorar.
I un cop, i un altre.
Fins que va acabar amb la seva paciència i el va agregar.
-He guanyat - li va escriure X.
Silenci.
-No em felicites? - pregunta X.
-Deixa’m tranquil·la! - respon ella.- Qui ets? Què vols? Què esperes de mi?
-M’agrades.- li va publicar al seu mur.
Ella es queda parada. Elimina el comentari abans que el vegin els seus amics.
Qui era aquell desconegut? La coneixia d’alguna cosa? L’hauria d’eliminar
d’amics? Havia de descobrir qui estava a l’altre costat. Pot ser que la curiositat
matés el gat, però moriria sabent.
-Qui ets? Què vols de mi?- decideix qüestionar ella.
Així va entrar en el seu joc. Era una manera de passatemps. Li agradava el que
li deia. La feia sentir especial. Sabia que era un joc que segurament era
mentida, però la feia sentir bé. En gaudia. Ell era molt llest, estava creant
vincles. Uns vincles virtuals que la tenien atrapada.
- Tens càmera web? Connecta-la. Necessito imaginar-te. Necessito conèixer.
Ets alt, prim? Ros? Tinc moltes ganes de conèixer-te. No pensava que arribaria
a aquest punt quan vaig rebre la sol·licitud d'amistat.
- Connecta la teva primer. I després connecto la meva.
Així va ser. Ella va encendre la seva. Però a ell no el va conèixer. No el va
veure. Li va preguntar per què no encenia la seva, però X no va contestar.
Ni aquell dia, ni el següent. Ni l'altre.
Ella no va rebre notícies, potser s’havia equivocat de persona. Potser no li
interessava. Es va tranquil·litzar i frustrar alhora.
Fins que va arribar el dia.
Aquell maleït dia.
Aquell matí tot l' institut la mirava i reia. Els més agosarats li feien comentaris
desagradables. Això no pintava gaire bé.
- Et pensaves que m’havia oblidat de tu?- va penjar al mur del seu facebook. La
foto. La maleïda foto. Per això aquells somriures burletes. El cor li va donar un
tomb.
Ella no li va respondre, no sabia què havia de fer!
Però a l’endemà ell va tornar amb paraules cada vegada més amenaçadores.
Maleït covard.
No va respondre.. Es va amoïnar. Es va sentir com una aranya atrapada a la
seva xarxa. No sabia a qui havia de recórrer. Tampoc tenia ningú en qui
confiar.
A partir d'aleshores el dies i les nits van ser com un verí.
La solitud, la por i el desànim només contribuïen a incrementar el seu pes.
Un darrer intent.....
Setmanes més tard va decidir fer un vídeo perquè tots els seus amics el
veiessin i entenguessin com es trobava. El penjaria a youtube i el compartiria al
facebook.
Probablement és un dels vídeos més vistos al youtube.
Era un vídeo molt senzill. Ella i unes targetes que feia moure a una velocitat
suficientment lenta perquè és poguessin llegir.
"Hola, he decidit explicar la meva història, sense final feliç. Fa uns dies vaig
conèixer a algú per Internet. Era especial. Em deia coses molt maques. Un dia
em va demanar fer una trucada virtual. Em va demanar que em treiés la
samarreta. Així ho vaig fer. Dies més tard la impressió de pantalla es trobava a
tot arreu. Volia morir-me, em penedia de tot el que havia fet..."
Retornem al moment: “No puc més”.
És un dimecres d’un mes d’octubre. Només vol fugir d’allà, vol fugir del seu
neguit.
Us pregunto: què faríeu al meu lloc?
Llegeixo els seus pensaments. Em demana. Jo no puc fer-hi res. No estic en
situació de negar-m'hi.
Un silenci sobtat. El buit, el no res, l’absència. La seva ment ja s’ha distret. Ja
ha sortit la seva ànima. Pesa poc. Em va venir a trobar. Jeu als meus braços i
descansa. Delicadament me l'emporto. Ara només resta un llarg silenci.
Podeu pensar que sóc cruel, injusta, però no menys que vosaltres, els
humans.
I la vida segueix el seu propi i estrany camí.
En memòria de l'Amanda.
Títol: El desig
Autor: Helena Codorniu DejuanCategoria: Narrativa C
EL DESIG
Que demani un desig. «Fill, rei, demana un desig», diu. Com si res. Com si fos
tan fàcil. Amb tothom mirant-me. Tota la família reunida, expectant. I ella allà,
imponent, provocadora, divertida. Perquè és una d’aquestes dones
excepcionals que se’n surten amb desimboltura en qualsevol situació; fins i tot
en un primer encontre familiar amb la meva parentela, que és nombrosa i
inquisitiva. Per això vaig pensar que convidar-la al dinar d’aniversari era la
millor opció o, si més no, un mal menor. D’entre totes les tipologies de
cerimònies familiars, el festejament d’un natalici és, sense dubte —almenys a
casa nostra—, l’esdeveniment més distès. Més tolerable, vaja. Potser perquè el
tiberi s’amenitza generosament amb vi, cava i els xarrups d’alta graduació que
facin falta per arribar a oblidar les nostres marcades diferències generacionals,
ideològiques i temperamentals. Això sempre ajuda. O bé, en realitat,
simplement es deu al fet que es tracti d’una celebració amb un clar
protagonista, qui, ja d’entrada, accepta el rol de màrtir oficial de la festa i es
sacrifica, amb resignació, pel bé comú, acaparant, amb bona cara, la major part
dels improperis. D’aquesta manera s’eviten els llançaments de retrets i punyals
a tort i a dret propis d’altres dates assenyalades més conflictives, com ara les
festes nadalenques, sempre propenses a daltabaixos sanguinaris d’aquells
aparentment irreparables. Així doncs, vaig considerar que el meu aniversari era
la millor oportunitat per presentar la xicota i formalitzar el nostre festeig, atès
que, de totes maneres, em tocaria el rebre.
I així ha estat. Ma mare, només conèixer-la, o millor dit, només veure-la
entrar per la porta i ensumar-la de cap a peus, amb impune desvergonyiment,
ja ha hagut de sentenciar, amb el to mofeta de sempre: «fill, no fa gens per a
tu, aquesta noia», la poca-solta! Ho ha hagut de dir. No n’ha tingut prou de
pensar-ho, no; o de fer-ho palès amb la manera de sotjar-la, tampoc. Ho ha
hagut de manifestar públicament, ho hagut d’expressar en veu alta, perquè ha
de verbalitzar tot el que pensa, ella, sempre. És d’aquella mena gent que
confon la incontinència verbal amb la sinceritat i l’obstinació amb la franquesa,
la mare.
Amb la mosca al nas, però sense abandonar el meu posat de càndid
amfitrió del festeig, he procurat fer-me el desentès i m’he disposat a fer bon
paper —o, millor dit, a fer el paperot que em pertocava— per tal de tenir la festa
en pau. Tanmateix, el judici de la mare m’ha deixat tocat i no me l’he pogut
treure del cap durant una bona estona. Que no fa per a mi, diu. Que no fa per a
mi? Per què, mare? Perquè no és una noia lànguida i servicial com totes les
altres mosses que m’has conegut fins ara? Per què no sóc guapo ni atractiu i
creus que faig el ridícul al costat d’una dona tan espaterrant? Per què és obvi
que, sent tan poca cosa, aquest tros de dona farà amb mi el que vulgui?
Ja començava a estar una mica fart d’aquella cantarella. Pel matí, en
cometre la imprudència de fer cas als meus progenitors i accedir a aventurar-
me a anar a la perruqueria de sota casa, per tal d’endiumenjar-me per a
l’ocasió, ja havia hagut d’escoltar la mateixa cançó. Després d’observar
detingudament la fotografia que li havia mostrat com a model del tall de cabells
que desitjava (un pretensiós retrat de James Dean a Un rebel sense causa), el
meu barber de tota la vida m’ha deixat anar, poca-solta: «però maco, si no fa
gens per a tu, aquest pentinat!». I, a continuació, sense donar-me lloc a rèplica,
ni opció a fer-me fonedís, m’ha arreglat els cabells a l’estil escolanet de
Montserrat, carrincló, de sempre.
Què sabia ell si un pentinat feia o no feia per mi? I qui li havia preguntat
la seva opinió? Si veia que m’havia pres la molèstia de buscar, imprimir i
retallar una determinada fotografia del meu actor predilecte, hauria d’haver
comprès que ja tenia una idea prou clara de quin era tall de cabells volia i que,
per tant, no requeria cap mena d’assessorament repressor per part seva. Però
ja ho tenen això, els perruquers, que sempre t’han d’escopir què en pensen,
ells, de les teves modestes aspiracions estètiques. I jo m’havia mentalitzat per
rebre algun comentari insolent del tipus «però si aquest estil ja no es porta,
home!», però no m’havia preparat per entomar una bufetada com aquella. Que
no fa per mi, deia. Insinuava, què dic insinuava, afirmava, que el pentinat de
James Dean a Un rebel sense causa no fa per mi. «I això, per què?», m’he
preguntat. Per què no sóc guapo? Per què sóc un noi tímid? Per què es veu
d’una hora lluny que sempre he estat l’alumne aplicat de la classe que només
feia amics a canvi de regalar l’entrepà a l’hora del patí o de deixar-se copiar els
exàmens?
Quan he tornat a casa, abatut, humiliat i pentinat com un frare, he buscat
una mica de consol i comprensió a l’habitació de la meva germana, tal i com
tinc per costum des que era un marrec, malgrat haver-ne sortit escaldat moltes
vegades. Malauradament, aquesta ha resultat ser una d’aquelles ocasions en
les que m’acaba sortint el tret per la culata, doncs en sentir els meus
desesperats laments, ma germana m’ha deixat anar, rifaire: «i dius que
pretenies que et tallés els cabells com a en James Dean? Però escolta: a qui
vols enganyar? Per què no t’acceptes tal com ets, d’una vegada? No fa gens
per tu, home, aquest pentinat! Però que no ho veus?». I aleshores jo, ferit i
indignat, he respost a totes les seves afrontoses preguntes retòriques amb un
cop de porta violent i escandalós, que no m’ha donat la raó en quant a les
meves reivindicacions, però que, si més no, ha aconseguit, sortosament,
escabellar-me una mica.
Més tard, durant l’àpat familiar, mentre tots els comensals polemitzaven
ferventment sobre els temes suats de sempre i ella, la meva xicota, s’evadia de
la cridòria general enviant compulsivament missatges amb el mòbil,
d’amagatotis per sota la taula, jo he seguit capficat pels retrets de la meva
germana. «Per què no t’acceptes tal com ets, d’una vegada?», m’havia etzibat,
impertinent. Tal com sóc? I quin pentinat sóc? Vaig néixer amb un pentinat
predestinat a l’ADN? «A qui vols enganyar?», havia afegit. I això m’ha fet
preguntar-me: si m’esforço en convertir-me en qui m’agradaria ser, es pot
considerar un engany? És més honest mostrar-se com un és o, de fet, és més
virtuós presentar-se com un voldria ser i intentar canviar-se a si mateix? Hi he
estat cavil·lant durant una bona estona sense arribar a cap conclusió. Era difícil
de dir. Només sabia que m’hauria agradat mirar-me al mirall, al de la
perruqueria o al de casa, i veure’m bé, veure’m com voldria ser, i no veure’m
com sempre, com els altres creuen que sóc. No és el que fa tothom quan va a
la perruqueria? Tothom intenta millorar, tenyint-se les canes per semblar més
jove o fent-se la clenxa al costat bo per enriquir la fotogènia. Doncs jo volia
sotmetre’m a un canvi radical d’imatge per trobar-me més valent, seductor i
decidit, de la mateixa manera que desitjo seduir una dona exigent i espaterrant
per sentir-me un home nou, capaç de tot i més. Per canviar, per evolucionar,
per millorar.
Era evident, però, que no tothom ho veu així. El pare, per exemple,
pensa ben bé el contrari i per això, després de dinar, en quedar-nos a soles a la
cuina preparant les postres, s’ha sentit obligat a obsequiar-me amb un consell
suposadament constructiu i paternal i m’ha deixat anar, insolent: «Aquesta noia
no t’estima, fill. Però tu has vist quina faldilla tan curta que porta? No t’estima,
és obvi, per què t’enganyes? Per què no et busques una noia que t’accepti tal
com ets?». Amb tota la barra. «I quin mal hi ha?», m’han vingut ganes de
vociferar-li. De fet sí, potser sí i, fins i tot, potser és justament això, precisament
això, el que més m’atrau d’ella: no li agrado. Sí, és cert, i en sóc conscient,
pare. El que ella desitja és transformar-me de cap a peus, i el que jo vull,
justament, és que em canviï completament, que em modeli al seu gust. Vull que
em faci un home nou. Vull ser més valent, seductor i decidit, i per això sóc tan
feliç d’haver trobat una dona que no m’estima per ser qui sóc, sinó per les
ganes que tinc de canviar, per la predisposició a convertir-me en el príncep
blau, en el James Dean, que ella sempre ha somniat i que jo sempre he desitjat
encarnar en persona. De què em serviria trobar una dona lànguida i servicial
que m’adorés per ser qui sóc, si jo voldria ser un altre? Quin sentit tindria
compartir la vida amb una persona que m’estimés per ser el jove introvertit,
prudent i bondadós que tan m’agradaria perdre de vista per sempre?
Aleshores, però, tot cavil·lant sobre la multiplicitat del jo, he entrat al
menjador amb la safata de lioneses, he vist com m’han mirat tots i m’he adonat
que mai podré aconseguir que em vegin d’una altra manera. Perquè m’estimen
i perquè suposo que quan s’estima a algú ens és imprescindible creure que el
coneixem, que sabem com és, que és així o aixà, per convèncer-nos que
l’apreciem justament per això, per qui és. I he vist, en canvi, com em fitava ella,
amb aquell esguard insubstancial, la mirada d’algú que només s’estima a sí
mateix, que tan sols persegueix el seu propi somni, el seu projecte ideal de
vida, i m’he sentit massa introvertit, prudent i bondadós per enganyar-me a mi
mateix i, encara menys, per intentar entabanar-la a ella. Llavors és quan m’ha
dit, la mare, «fill, rei, demana un desig», plantant-me el pastís de Lacasitos, el
meu preferit, davant dels nassos, i m’he sentit acorralat, ofegat en un mar de
dubtes.
Entendrit i atabalat, m’he deixat endur per l’instint, o per la convenció,
ves a saber, i he tancat els ulls amb fermesa. Per pensar, suposo. Per barrinar
si havia de permetre que el meu jo introvertit, prudent i bondadós concebés la
petició insulsa i materialista de cada any o bé m’havia d’imposar un prec més
romàntic, utòpic i inaudit, que em deixés a mi mateix de pasta de moniato per la
seva pretensió i impostura. Era un dilema dels grossos, i jo tenia poc segons
per decidir-me. Així doncs, víctima de la precipitació, he obert els ulls abans
d’haver pogut arribar a cap conclusió, amb el temps just per sol·licitar, amb un
pensament fugisser i maldestre, una oportunitat per convertir-me en l’admirable
home nou dels meus somnis.
Finalment, però, no s’ha complert, no, el desig, perquè just després de bufar les
espelmes, la família m’han regalat, com cada any, la samarreta del Barça de la
nova temporada junt amb una targeta de colors vistosos, d’aquelles que
emeten musiquetes desconcertants i que et deixen tot arrebossat de purpurina,
que deia: «Moltes felicitats! Esperem que passis un gran dia, i que els 30 no
siguin res! Tu segueix així. No canviïs. T’estimem».
Títol: Les retallades
Autor: Sergi Blazquez IglesiasCategoria: Poesia B1
Les retallades
En Rajoy està de retallades
en Mas, les aplica dues vegades
i els sindicats intenten endebades
anul·lar-les totes plegades.
L’educació està tocada
gairebé morta i enterrada
els alumnes estem desatesos
i els drets dels professors malmesos.
A escoles i instituts
hi havia pancartes penjades,
pares i mestres
amb samarretes posades.
Però...
La senyora Rigau ho ha fet treure
perquè no ens puguem distreure.
La sanitat és pública, han dit,
però posar-se malalt a la nit
queda totalment prohibit,
perquè amb tantes retallades
les portes del C.A.P estan tancades.
I no parlem de les jubilacions
ni tampoc de les pensions.
Quan deixem de treballar
no en tenim ni per menjar.
Els bombers s’han negat
a participar en desnonaments
i per això seran jutjats?
per tenir sentiments?
Finalment per acabar
parlem de la llibertat d’expressió.
Existeix o és ficció?
Quan un intenta parlar
les paraules li fan mesurar
i si es fan manifestacions
compte amb el ball de bastons!!
Títol: L’acompanyament del meu pare
Autora: Libertad Muñoz Fernandez
Categoria: Poesia B2
L’acompanyament del meu pare
Comença una nova vida,
doncs tots estem en família.
Un problema es va acostant
però encara no ha arribat
poc a poc ens anem adonant
que el meu pare té un acompanyant.
Una ànima lletja,
del seu cap s’ha apoderat.
Una malaltia ens van dir
aquells homes de blanc.
Epilèpsia per més clara.
Doncs l’agressivitat d’ell s’apoderava i
la força no controlava.
Vides trencades
i somnis truncats
riures apagats
i ulls tancats.
Dia sí, dia també
entre hospitals ens trobem.
Mil·lèsimes de segon
segons
minuts
dies
setmanes
mesos
anys
Encara l’acompanyant del meu pare
no ens ha abandonat.
Lluitem amb ell
però és inútil,
doncs no serveix de res
i al meu pare vaig perdent
amb el temps.
Entre plors i hospitals
encara no ho he superat.
Comença una nova vida,
doncs tots estem en família.
Mentre veig com ens ensorrem
continuo amb l’esperança
que l’acompanyament del meu pare
marxi amb el temps.
Títol: Potser em deixo dominar
Autora: Noèlia Rodríguez MoleroCategoria: Poesia B3
Potser em deixo dominar:
Miro, busco i no em troboveig algú que fa del meu reflex.Amb gest confós actuoSabent que ell farà el mateix.
Insinua un somriure desafiantburlant-se de la meva innocènciai amb mirada vacil·lantm’incita a la demència.
Imploro llibertati em respon amb ignorància.Ordeno pietatI em menysprea amb arrogància.
La constant ànsia de controlm’impedeix conèixer els somnis.L’absurda por em fa de consoli a la vegada desdibuixa els camins.
Sorgeix la vulgar ideasobre la raó de la meva penitència:sóc una simple titelladominada per l’agonia.
Aixeco els ulls, li planto caraem deixo endur per l’impulsi per últim cop veig la seva miradadesfeta en mil bocins.
Títol: Tot mirant per la finestra
Autor: Xavier Solé Salvat
Categoria: Poesia C
TOT MIRANT PER LA FINESTRA
I
Juguen amb la llum
que entra per la finestra
paraules i silencis
mentre parlen
d'alegries vençudes
i del buit
que omple la cambra.
II
La tarda de desembre
ràpida desapareix
de puntetes
darrere una línia
irregular
de vermellor.
Els arbres només són
un rastre
de la memòria del passat.
III
On arriba la vista
les muntanyes jauen
adormides
sobre un llit de quietud
sense saber
quan despertaran.
No fem pas soroll.
IV
De darrere els mateixos vidres
diferents llums
diferents ombres
canvien els colors
canvien els paisatges.
La finestra és un calendari
que no sap comptar els dies.
V
Es mouen les cortines
amb el vent
o esbufeguen
les absències callades?
Al fons
d'armaris i calaixeres
hi resta pols
d'essències incorruptibles.
VI
Retalls de claror
s'escolen
entre llistons de fusta
paral·lels
pintats de verd
de la vella persiana.
Tardes ensopides
del mes de juny.
VII
Sota un cel
pigat d'espurnes
es barreja
el capvespre en la foscor
com la pluja en el riu
com el fum en la boira
com l'enyor en el teu record
que fuig per la finestra.