PROCESSOS COGNITIUS I NEUROLÒGICS IMPLICATS EN LA ...reme.uji.es/articulos/numero20/4-meilan/reme... · (vegeu-ne una excel·lent revisió en McDaniel i Einstein, 2000). Nosaltres

Revista Electrònica de Motivació i Emoció http://reme.uji.es

1

.

PROCESSOS COGNITIUS I NEUROLÒGICS IMPLICATS EN LA

SEQÜÈNCIA INTENCIONAL

J. J .G. Meilán, E. Pérez Sáez, i J. M. Arana Martínez

Universitat de Salamanca


2

PROCESSOS COGNITIUS I NEUROLÒGICS

IMPLICATS EN LA SEQÜÈNCIA INTENCIONAL

L’estudi del processament intencional ha cavalcat, des dels inicis en la història de la psicologia d’aquesta temàtica (vegeu Ach, 1935), entre situar-se dins dels processos de motivació que avaluen, decideixen fomenten i planifiquen els actes de les persones, els processos volitius que controlen i protegeixen les intencions pendents perquè puguen arribar a bon port, els processos de memòria que són responsables que aqueixes intencions puguen ser recuperades en el moment adequat i ser realitzades, i, finalment, els processos d’avaluació que decideixen sobre si la decisió ha sigut o no satisfeta. Amb aquestes premisses, Ellis (1996) va plantejar el record d’intencions com una seqüència de processos propis de la memòria (vegeu la figura 1).


3

Específicament, el terme «memòria intencional» es refereix al fet de recordar –i posteriorment dur a terme– una acció planificada per a un determinat moment del futur. Així, el record reeixit de la intenció (record prospectiu) comporta el compliment d’una acció determinada la intenció de la qual va ser decidida i formada temps enrere. Un aspecte central d’aquest tipus de processos cognitius és que les intencions no poden ser dutes a terme en el moment en què es formen, sinó que han de deixar-se pendents en el temps i, per tant, el record prospectiu reeixit implica recordar la intenció i el contingut de la tasca que hem de realitzar en el moment adequat de portar-la a cap. D’aquesta manera, la intenció queda pendent en el temps (període de retenció) sense possibilitat d’abandonar-se del tot com ocorre amb altres continguts que s’emmagatzemen en la memòria. A més, durant aquest període de temps, les persones realitzem la nostra vida diària i altres tasques i intencions pendents. Tot això fins que transcorre el temps necessari i pot ser el moment de recuperar la intenció o bé, fins que una pista deslliga tal record. De fet, alguns autors diferencien –Principalment- entre dos tipus de tasques de memòria prospectiva depenent del tipus de recuperació de la intenció (Einstein i McDaniel, 1990): (1) Tasques basades en el temps, que impliquen recordar dur a terme una acció en un moment particular o després que haja passat un període de temps (com per exemple, «he d’anar a buscar els xiquets a les 7») i (2) tasques basades en esdeveniments, que requereixen recordar dur a terme una acció quan un cert esdeveniment ocorre (com per exemple, «quan sone l’alarma del mòbil he d’anar a buscar els xiquets»). Les tasques basades en el temps es consideren més difícils de realitzar que les basades en esdeveniments atès que requereixen un record espontani i autoiniciat (sense cap pista de record) que és el moment adequat de realitzar l’acció prospectiva. En les tasques basades en esdeveniments, al contrari, hi ha almenys un senyal que és el moment de realització de l’acció. Una vegada realitzada l’acció prospectiva, les persones avaluem les conseqüències de la nostra acció, avaluem si compleix les nostres expectatives, si queden flocs pendents, etc. Per a Ellis (1996) i la majoria dels autors que treballen amb aquest model de la memòria prospectiva, la motivació és un element extern que intervé com dinamitzador i facilitador del record de la intenció (Meacham i Singer, 1976). Dobbs i Reeves (1996) consideren que el processament d’intencions no es produeix en una seqüència serial única, sinó que hi ha un cert solapament entre els diferents components d’aquesta seqüència. Aquests autors posen més l’accent en els aspectes volitius i conatius que en els processos cognitius de la memòria. Per a aquests autors, una intenció estaria definida pels processos següents:

1. Metaconeixement: coneixement necessari específic per a l’acció. 2. Planificació: formulació del pla per a facilitar la seua realització. 3. Monitorització: seguiment de l’activitat a realitzar, perquè es complete la tasca,

avaluar si les circumstàncies necessàries estan presents. 4. Contingut del record: recordar el contingut de l’acció que s’ha de dur a terme. 5. Conformitat: l’acord o voluntat de la persona per a realitzar l’acció en el

moment apropiat. 6. «Control de la conseqüència»: comprovar el rendiment de la realització de

l’acció, recordar si l’acció va ser duta a terme o no.


4

Com veiem, l’element essencial en aquest model són els processos que mantenen les intencions vives. Processos conatius que hi donen força i ajuden a fer que la intenció puga ser completada. La conclusió principal d’aquestes diferents formes d’abordar el processament d’intencions és que el processament intencional és un exemple clar d’interacció entre processos motivacionals i cognitius. El que dóna al concepte de processament d’intencions una importància fonamental, des del punt de vista teòric, i paral·lela a altres conceptes com ara la intel·ligència emocional o la influència de l’estat d’ànim sobre l’execució cognitiva. Són molts els interrogants teòrics que es plantegen quan tractem d’explicar com una persona realitza una acció que va decidir fer, per exemple, anys arrere. Així, l’estudi del processament d’intencions elimina la idea d’una sola memòria unitària i es discuteix si la memòria intencional es diferència dels processos de la memòria retrospectiva clàssica (Guynn, McDaniel i Einstein, 2001); També planteja l’interrogant de si els processos volitius i motivacionals que determinen la conducta humana es deterioren amb l’edat (Freeman i Ellis, 2003); planteja l’interrogant de si es deteriora la voluntat humana amb el consum de drogues o alcohol o només són els processos cognitius els que fallen (Heffernan et al., 2004). I, finalment, planteja la discussió de quins són els processos cognitius que intervenen en l’execució d’una intenció pendent. Per exemple, es planteja en quina mesura influeixen els processos executius, l’atenció, la motivació, la memòria, etc.? Aquests interrogants porten a pensar en el record intencional com quelcom més que una mera activitat de la memòria. En aquesta discussió és en la que ens introduirem en els apartats següents.


5

ASPECTES COGNITIUS IMPLICATS EN EL PROCESSAMENT D’INTENCIONS

En els últims anys els diferents autors que han abordat el processament d’intencions ho han fet des de molt diferents camps de la psicologia i, fins i tot, des de la personalitat (vegeu-ne una excel·lent revisió en McDaniel i Einstein, 2000). Nosaltres pretenem en aquest apartat fer una revisió dels diferents processos cognitius que poden estar implicats en el record d’intencions (vegeu la taula 1). Taula 1. Resum dels diferents processos que poden estar implicats en el processament d’una intenció. 1. FUNCIONS EXECUTIVES: sistemes que inclouen les següents funcions cognitives

• Planificació Interrupció i inhibició de respostes irrellevants Control dels esdeveniments ambientals Iniciació flexible de les respostes a aquests esdeveniments Percepció del temps Ordre intern de la ment

2. FUNCIONS DE MEMÒRIA • Memòria de treball • Memòria retrospectiva • Memòria episòdica

3. FUNCIONS D’ATENCIÓ • Canvi del focus d’atenció d’una tasca a una altra (atenció dividida) • Atenció selectiva

4. FUNCIONS D’AUTOREGULACIÓ DE LA CONDUCTA • Autocontrol Autoregulació verbal Control motor

5. FUNCIONS MOTIVACIONALS • Regulació d’emoció i de la motivació • Manteniment actiu de la intenció en el temps

Quant a l’estudi de les funcions executives, Marsh i Hicks (1998) han argumentat diverses vegades que és un executiu central l’implicat en el processament d’intencions. D’aquesta manera, han considerat que aquest processador executiu central estaria implicat en diversos elements essencials com poden ser (1) la categorització de les intencions segons les seues modalitats o importància, (2) la revisió i manteniment de les intencions en la memòria, (3) el control del nivell d’activació que han de mantenir els esdeveniments meta en la memòria, (4) la recuperació de la intenció en el moment adequat, i (5) el canvi del focus intencional des de la tasca concurrent que està realitzant el subjecte a la tasca intencional que ha de ser realitzada. Aquest control executiu seria una tasca pròpia de la memòria de treball. En aquesta mateixa línia trobem autors com Kliegel et al. (2004) que analitzen com determina la memòria de treball la reeixida realització de les intencions pendents. Respecte a les funcions de memòria implicades, l’estudi dels aspectes del record d’intencions pareix estar estretament relacionat al record retrospectiu d’accions (Baddeley i Wilkins, 1984) i l’estudi d’aquesta relació ha sigut un tema molt rellevant. En especial pel que fa al record del contingut intencional (per exemple, «He de portar demà al treball un CD»; el record retrospectiu és «quin CD hi he de portar?»). En


6

definitiva, les intencions han de romandre en la memòria el temps necessari perquè puguen ser recuperades. Però també han de recordar-se els elements que permeten realitzar aqueixa intenció. Per a alguns autors, el procés de codificació o formació de la intenció podria ser el component retrospectiu més implicat en el processament intencional (Einstein i McDaniel, 1990). La formació d’una intenció suposa la decisió de dur a terme una acció o realitzar una tasca concreta. Aquest desig ha de transformar-se en un compromís autoimposat en la forma d’una proposició intencional (Meilán, 2004). La fase de codificació d’una intenció implica, principalment, la retenció d’aquesta proposició intencional demorada en el temps. La intenció demorada, seguint Ellis (1996), comporta la codificació de tres components principals: la retenció de l’acció (què cal fer?), la codificació de l’intent (la decisió que he pres de fer aqueixa acció) i la codificació del context de record de la intenció (quan i com he de recuperar la intenció i iniciar l’acció?). No obstant això, no pareix del tot una codificació semblant a la d’un altre tipus de continguts de tipus semàntic o retrospectiu. Per exemple, en el cas d’aprendre accions de forma semàntica per a ser recordades en el futur («córrer»; «seure»; «volar»;…), estan implicats processos de codificació semàntica de les accions, però no es produeixen processos de codificació de la intenció o grau de compromís ni el context de recuperació del moment adequat de recuperar la intenció («Has de córrer demà la marató»). La codificació d’aquests dos últims apartats suposa la participació de diferents processos de tipus motivacional i volitiu que influeixen, sens dubte, en la representació mental de la intenció demorada (una marató demà?).


7

Alguns autors han indagat en aquesta qüestió. Han analitzat, especialment, la importància del priming en la posterior recuperació de la intenció (Mäntylä, 1993), la importància d’alguns aspectes de la codificació que influeixen en la recuperació com ara la familiaritat i distintivitat de l’esdeveniment de record de la intenció (Einstein i McDaniel 1990). I, finalment, la importància que sobre la codificació tenen els aspectes motivacionals de la tasca. Ellis i Milne (1996) van ampliar aquests estudis indagant en la influència de les variacions de les instruccions de la codificació sobre la recuperació de la intenció en el moment adequat d’aquella. Una conclusió important d’aquests estudis és que les tasques de memòria prospectiva basades en esdeveniments pareixen ser semblants a les tasques de memòria prospectiva amb record guiat. Aquests resultats han ressaltat la importància de la codificació de l’associació entre l’esdeveniment de record i la informació associada (McDaniel i Einstein 1993). Altres estudis han trobat, en la mateixa línia, que l’èxit en l’execució d’una intenció incrementa el nivell d’activació d’aquesta intenció i facilita les posteriors recuperacions de la intenció. Aquests efectes propis del fenomen de priming van ser estudiats explícitament en tasques en què els continguts intencionals eren prèviament «primats» enfront d’un altre tipus de continguts. Si els continguts intencionals eren prèviament primats, el record de la intenció era millor que quan no ho estaven (Mäntylä, 1993). També s’ha trobat que els aspectes motivacionals, com ara oferir prèviament diners a les persones per l’execució de la intenció (Meacham i Singer, 1977) o utilitzar accions molt necessitades pels subjectes com és la cita d’un metge (Winograd, 1988) fan que la codificació de la intenció siga millor i, conseqüentment, millore l’execució de l’acció intencional. Com hem vist, la relació entre els dos tipus de memòria (intencional i retrospectiva) no està clara. Molts estudis han fallat a l’hora de trobar correlacions entre el rendiment en tasques de memòria prospectiva i de memòria retrospectiva (Einstein i McDaniel, 1990) i fins i tot altres (Baddeley i Wilkins, 1984) han informat de correlacions negatives. Aquestes troballes suggereixen que alguns dels processos requerits per a les dues tasques són diferents. D’altra banda, certes variables com ara l’interval de retenció, la presència de senyals i el nombre d’esdeveniments que cal recordar afecten ambdues tasques igualment, implicant components compartits entre la memòria intencional i retrospectiva. Pareix que el record prospectiu requereix certs records retrospectius a més d’altres processos addicionals que permeten els subjectes recordar realitzar una acció en un moment particular. Aquests processos són més propis de les fases de retenció i recuperació que de la codificació. Podem dir que en la memòria retrospectiva les persones han de «recordar què és el que han de fer», mentre que en la memòria prospectiva la seua tasca és «recordar que han de fer quelcom».


8

Així, una vegada que s’ha format la intenció, és necessari que transcórrega un període de temps fins que aquesta puga portar-se a terme. Aquest període de temps es denomina període de retenció de la intenció. La principal característica d’aquest període és que la intenció ha de mantenir-se en la ment o en la memòria com «pendent de realitzar». Les teories de la memòria retrospectiva parlen d’un emmagatzemament passiu de la informació fins que ha de ser recuperada. Va ser Kvavilashvili (1987) qui va diferenciar entre «memòria de l’intent» i «memòria del contingut». Com vam veure en la codificació, pareix que hi ha una dissociació entre la recuperació de la intenció en el moment adequat i el record de quina intenció o accions són les que cal realitzar. De fet, un pot recordar que ha de fer quelcom, però no recordar què és el que ha de fer. D’aquesta manera, els processos d’un tipus o de l’altre de record intencional serien diferents. Quant als processos de la memòria de l’intent o record que «quelcom ha de ser fet», l’específic d’aquest procés és que en el moment de la codificació de la intenció ja s’ha establit el moment en què la tasca ha de ser realitzada i no cal que es produïsca una demanda explícita del contingut com ocorre en altres processos de memòria. A aquesta característica s’ha denominat la característica d’«autoiniciació» de la memòria intencional (Craik, 1986). En aquest període de retenció s’ha constatat l’aparició de «característiques recuperacions espontànies» de la intenció encara que no són moments en què haja d’executar-se la intenció (Kvavilashvili, 1987); s’ha constatat la influència de la intenció demorada en el processament d’altres activitats concurrents (Martin i Tesser, 1989). Finalment, altres estudis han treballat sobre la importància de l’extensió de l’interval de retenció en el record de la intenció pendent (vegeu la revisió d’aquests estudis en Meilan, 2004). Quant a la memòria del contingut, «el record de les accions que completen la intenció pendent», perquè la recuperació d’una intenció tinga èxit és imprescindible que totes les accions necessàries per a aconseguir la meta estiguen accessibles en el moment en què es recupera la intenció. Si bé no està clar de què parlen els autors quan es refereixen als «continguts intencionals», algunes propostes (com la de Neumann, 1987) es refereixen a la representació mental de la tasca o als esquemes d’acció relacionats amb una tasca (Dörner, 1988; Gallistel, 1985; Heckhausen i Beckmann, 1990). Així, podem referir dos processos específics del processament d’informació intencional que tenen a veure amb l’accés als continguts intencionals en el moment d’execució d’una intenció pendent: Aquells referits a l’especial recuperació de la memòria d’aquests continguts per mitjà de pistes intencionals específiques (Einstein i McDaniel, 1990) i al diferent estatus que aquests continguts pareixen tenir en la memòria enfront de continguts de tipus retrospectiu (Goschke i Kuhl, 1993). Aquest especial accés espontani i ràpid als continguts intencionals és el que s’ha denominat «efecte de superioritat de la intenció» (ESI). Aquest fenomen ha sigut àmpliament estudiat en la literatura sobre intencions dels últims anys (Freeman i Ellis, 2003).


9

Els processos d’atenció ha sigut un dels elements d’estudi que més s’estan abordant en l’actualitat. En els últims anys s’estan plantejant diverses controvèrsies sobre les demandes del sistema atencional que porta implícit el processament d’intencions. Processos atencionals que comencen a participar durant el període de retenció de la intenció. En la memòria retrospectiva tota l’atenció pot posar-se en la tasca de recuperar la informació requerida, mentre que en la memòria prospectiva el record de la tasca sorgeix mentre el subjecte està desenvolupant una tasca concurrent i primària. D’aquesta manera l’atenció es divideix entre la tasca present i la tasca pendent (Glisky, 1996; Smith, 2003). La conseqüència principal és que les persones hem d’estar repartint la nostra capacitat atencional entre ambdues tasques. Açò va portar a plantejar-se la relació que existia entre memòria prospectiva i tasca dual (vegeu Brandimonte et al., 2001). La conclusió a què la majoria dels autors han arribat és que en la memòria prospectiva l’atenció no està dividida sinó que hi ha canvis en la seqüència d’atenció d’unes tasques a altres. Així, per a altres autors, les intencions no consumeixen recursos atencionals (Guynn, McDaniel, i Einstein, 2001). Les intencions es recuperen de forma espontània davant d’una pista que recupere la intenció. Açò seria un procés automàtic i reflexiu propi dels processos de memòria episòdica sense cap cost atencional per a les persones (Moscovitch, 1996). No obstant això, sí que pareix que es produeix un cost atencional quan es porta a terme el pas d’una tasca concurrent a la tasca intencional i, una vegada realitzada aquesta, la tornada a la tasca concurrent (vegeu, De Jong, 1997; Marsh et al., 2003; Smith, 2003). El període d’execució de la intenció és el període en què les persones han de recuperar la intenció i portar-la a cap. Es defineix com el període durant el qual una situació particular present es reconeix com un potencial context de recuperació associat a una intenció «de fer quelcom» que estava pendent. Norman va plantejar en 1981 (Norman i Shallice, 1986; Rumelhart i Norman, 1986) el model de control d’acció intencional (model ATS) que tracta d’explicar la realització d’una intenció a partir dels següents elements bàsics (vegeu la figura 2):


10

Hi ha, en aquest model, per tant, una prèvia activació de la intenció quan les condicions elicitadores disparen l’esquema d’acció. Més tard es dispara l’acció relacionada que executa la intenció pendent. En aquest model hi ha una part que pertany a la recuperació retrospectiva pròpia de la codificació anterior, però hi ha també elements prospectius de realització de l’acció. Com per exemple, l’especial estatus intencional de l’associació que formen les estructures acció-meta o la importància dels contextos de recuperació que han sigut prèviament codificats. D’una manera semblant, Shallice i Burgess (1991) van plantejar el seu sistema supervisor atencional per a explicar com una intenció demorada es recupera mentre es fan activitats habituals o rutinàries. Aquest sistema atencional tracta d’explicar com les tasques intencionals rutinàries es recorden de forma més fàcil que les episòdiques (Meacham i Leiman, 1982). Per a aquests autors la diferència entre aquests dos tipus de tasques es deu al fet que en les tasques habituals l’execució de l’acció és guiada per pistes «de l’ambient immediat anterior o de les activitats que la precedeixen». Així, en conduir al matí al treball, la pròpia situació indica el camí rutinari de tots els dies. Al contrari, canviar aqueixa rutina necessita d’una intenció conscient i voluntària. Shallice i Burgess (1991) van proposar que l’execució d’una tasca intencional no rutinària requereix l’elaboració d’un pla en què s’estableixen una sèrie de «senyals» que s’usen per a interrompre l’activitat en un moment futur. Aquest senyal és un missatge que, davant d’un esdeveniment o activitat que s’està realitzant, serveix com una pista que s’ha d’interrompre el que s’està fent per a realitzar la intenció. Quan isc de casa al matí i agafe el cotxe ha de servir aquest context per a fer-me recordar la intenció associada que «avui he de passar abans d’anar a treballar pel dentista».


11

Altres qüestions diferents (exemples de les quals les veiem la figura 3 i una revisió en McDaniel i Einstein, 2000) que han abordat els diferents estudis sobre els processos implicats en l’execució d’una intenció pendent, han sigut la influència de la importància de la intenció sobre l’execució, la rellevància per al record de la intenció de la saliència o distintivitat del senyal de recuperació o esdeveniment que assenyala el moment de realitzar la tasca, l’associació entre l’esdeveniment senyal i l’acció intencional, etc.


12

Finalment, hem d’abordar els processos d’avaluació i control del resultat de l’acció. És un procés també de tipus intencional atès que si bé necessita de la comparació dels continguts retrospectius de la intenció que va ser codificada amb el control de les conseqüències actuals de l’acció realitzada o no realitzada, no obstant, aquest procés implica també un element afegit de valoració i desactivació de la intenció. Açò és, en aquest procés els continguts intencionals han de convertir-se en continguts de record purament semàntics ja que la intenció s’ha convertit en una acció ja realitzada. O, al contrari, si no ha sigut realitzada de valoració de les raons. Lògicament, una vegada realitzada una intenció poden succeir tres coses: que l’acció s’haja realitzat completament, que s’haja realitzat parcialment o que no s’haja realitzat (Ellis, 1996). La raó de no fer la intenció pot haver sigut deguda a dos motius: oblit complet de la intenció o bé que, una vegada recuperada la intenció, aquesta no s’ha realitzat completament. D’aquesta manera, davant d’aquesta situació s’han donat dues postures quasi contraposades. Alguns autors que han estudiat el fenomen s’han centrat en el «control del resultat» convertint el record d’una acció intencional en una memòria de tipus episòdic o d’accions realitzades (Koriat, Ben-Zur i Nussbaum, 1990). No obstant això, una altra tradició molt clàssica de tipus motivacional parla de fenòmens de desactivació d’intencions (Lewin, 1926). En aquest sentit s’han estudiat els processos de desactivació (i fins i tot d’inhibició) que es produeixen una vegada la intenció ha sigut realitzada (Marsh, Hicks i Bink, 1998; Marsh, Hicks i Bryan, 1999). Però també, dels processos de manteniment patològic de les intencions que no han pogut ser completades com és el cas de les intencions degenerades (Kuhl i Helle, 1994). ASPECTES NEUROPSICOLÒGICS DEL PROCESSAMENT D’INTENCIONS Si bé des del punt de vista cognitiu apareix el processament d’intencions com un fenomen enormement complex, des del punt de vista de la neuropsicologia pareix, a primera vista, que l’assumpte està una mica més clar. Dia a dia cometem oblits d’intencions que teníem pendents. Oblits que, moltes vegades poden no tenir importància, però que altres vegades ens suposen un cost excessiu o poden tenir conseqüències desagradables en la nostra salut (per exemple, si ens oblidem de prendre un medicament), en el treball (oblidem realitzar una telefonada important) o en la vida (oblidem anar a buscar els xiquets al col·legi). De fet, aquests oblits són bastants comuns i poden constituir entre el 50% i el 70% de les fallades de memòria en la vida diària o poden suposar el 40% dels pacients que arriben a la clínica de memòria Heidelberg com expressen Crovitz i Daniel (1984). Per a aquests pacients, la queixa principal que manifesten es refereix a les fallades que tenen en l’execució de la memòria intencional. Si utilitzem el model de processament d’intencions (vegeu la figura 1), són moltes les zones neuronals implicades en l’adequat processament de les intencions depenent dels diferents processos cognitius.


13

Figura 4. Representació de les zones hipocampals corticals i sub-corticals (extret de www.down21.org)

En primer lloc, hem constatat abans que la codificació d’una intenció és un procés de formació d’una associació entre el moment d’execució d’una acció i l’acció que cal executar en aqueix moment. Per a molts autors, és l’hipocamp la zona del cervell encarregada de realitzar aquesta associació. L’hipocamp seria l’encarregat d’establir de forma ràpida noves associacions mentals que puguen servir com a pistes o guies de la conducta intencional. Aquestes noves associacions serien la codificació de les proposicions intencionals que impliquen una acció, una intenció i el context intencional. L’hipocamp forma part d’un sistema de memòria dual que comprèn components corticals i hipocampals (vegeu la figura 4). Aquests components intervindrien també en el processament intencional i els danys en l’hipocamp tindran conseqüències en l’execució d’intencions en la forma d’una mala formació d’aquelles. Si bé no s’han trobat constatacions d’aquest fet empíric, Squire (1992) va trobar deterioraments en subjectes amnèsics per a tasques de parells associats i tasques de memòria episòdica, entre altres. Aquest tipus de tasques requereix també una memòria ràpida d’associacions per a recuperar esdeveniments de la vida diària de naturalesa transitòria que no solen ser codificats a llarg termini (com, per exemple, recordar on he deixat el cotxe).


14

Figura 5 . Zones prefrontals implicades en el processament d'intencions.

Quant als processos implicats en el període de retenció de la intenció, es considera que els especials processos de control executiu implicats en aquest període de retenció serien propis de les zones prefrontals (vegeu la figura 5). La figura 5 ens mostra com el còrtex prefrontal no és una regió unitària sinó que comprèn moltes funcions diferents depenent de les àrees concretes implicades. Quant a les funcions del còrtex prefrontal, en general, les regions neocorticals més anteriors (àrees de Brodmann 9 et 10) pareixen estar implicades en la representació i manteniment de la informació contextual necessària per a donar una resposta conductual apropiada. Així, el còrtex prefrontal estaria implicat en la realització de conductes de planificació complexa. Retarda una resposta a un estímul a fi d’analitzar la informació i triar la resposta més adequada, considera la conseqüència d’un gest abans d’efectuar-lo, posa en correlació tots els recursos disponibles per a resoldre un problema complex. Les implicacions d’aquesta idea quan parlem de tasques dirigides a meta (Shallice, 1992) se centren en com el nostre cervell construeix i manté les representacions internes del context. Aquesta és una facultat necessària per a la planificació i seqüència de les accions complexes perquè permet: (1) mantenir la representació interna de la meta; (2) els coneixements relacionats a favor de l’execució; i (3) eliminar els conceptes competidors relacionats.


15

Dos serien els elements conductuals manifestats en aquests processos propis del còrtex prefrontal. D’una banda, la perseverança de conductes intencionals en què estarien implicades zones del còrtex prefrontal mesial (àrea 10 de Broadman). Els subjectes mantenen conductes perseverants i són incapaços de canviar d’una conducta meta a una altra. Açò és degut a la falta dels processos inhibitoris de control de l’acció. Així, els pacients amb danys en aquestes zones realitzen de forma repetida conductes inapropiades a pesar que són conscients d’això. Però són incapaços d’executar una altra conducta diferent. Aquest fet seria degut a danys en el còrtex prefrontal mesial que impediria la inhibició de pensaments generats internament. D’altra banda, tindríem el manteniment de la informació rellevant a una meta. Aquests serien processos propis de la memòria de treball: en aquest tipus de processament estarien implicades àrees prefrontals dorsolaterals. El còrtex prefrontal dorsolateral està implicat en aquells processos de memòria de treball necessaris per a mantenir una representació activa d’informació rellevant per a una meta. Açò és, implica el manteniment de representacions de tasques rellevants que necessiten d’una activació sostinguda en el temps. Coneixem en certa manera les conseqüències que produeixen els deterioraments en el còrtex prefrontal en pacients neurològics. Shallice i Burgess (1991) van demostrar que pacients neurològics amb danys en les zones prefrontals tenien com a tret més excel·lent que eren incapaços de realitzar tasques que tenien pendents després d’un període breu de temps. Aquesta era una lesió molt incapacitant atès que tenir múltiples tasques per a fer al llarg d’un dia és quelcom molt habitual. Burgess et al. (2000) van mostrar, utilitzant estudis de neuroimatge de PET amb un procediment de multitasques que lesions en les zones rostrals del còrtex prefrontal de l’hemisferi esquerre va portar que els pacients realitzaren les tasques actuals i les tasques pendents de forma arbitrària i incorrecta. I, diferencialment, lesions en el còrtex prefrontal però de l’hemisferi dret va provocar errors en el canvi de les tasques actuals a la tasca pendent. Així, feien les tasques però no en el moment correcte. Aquesta incapacitat de les persones de controlar els programes d’execució de la seqüència adequada de les seues accions pendents pareixen referir-se als processos inconscients que defineixen el control volitiu de la conducta per part de les persones (Ingvar, 1999). Açò mateix pareixia reproduir-se amb estudis sobre intencions pendents utilitzant la metodologia PET (Burgess et al. 2001, 2003; Spence i Frith, 1999). En el treball de Burgess, Quayle i Frith (2001) es va estudiar quines regions estaven involucrades en dos tipus de tasca de memòria prospectiva en comparació amb una situació de control (línia de base). En la primera tasca, es va analitzar la condició d’«expectativa». En aquesta es va dir als participants que l’estímul prospectiu podria ocórrer (per exemple, una tasca en què es donava la instrucció al subjecte que la idea d’un esdeveniment de classe “X” implicava que el subjecte fera l’acció “Y”) però realment l’esdeveniment no apareixia mai; en la segona tasca, es produïa una condició d’«execució», on es va dir als participants que l’estímul prospectiu podria ocórrer i ho feia. D’aquesta manera, els autors esperaven ser capaços de comparar les activitats específicament associades amb el manteniment d’una intenció i aquelles involucrades en la seua realització. Açò és, els processos implicats en el període de retenció d’una intenció enfront dels processos implicats en la recuperació d’una intenció. Açò mentre el subjecte feia una tasca concurrent que demanava molta d’atenció i al marge de si la meta anticipat i pendent (l’esdeveniment intencional) ocorria o no.


16

Els resultats obtinguts van ser que quan els subjectes esperaven l’aparició de l’estímul prospectiu (al marge de la seua aparició o no) apareixia una activació significativa (mesurada pel rCBF o nivell de flux sanguini) de les regions següents: pol orbitofrontal bilateral (àrea de Broadman 10), còrtex prefrontal lateral dret, regió parietal dreta i el presolc bilateral. També es va observar un disminució en el flux sanguini en l’illa esquerra. Quan es va realitzar l’anàlisi de les regions implicades en l’execució de la intenció, es va trobar únicament una activació del tàlem (més en el dret que en l’esquerre) i un disminució en el còrtex dorsolateral prefrontal dret. D’aquesta manera, es va comprovar que s’incrementava el flux de sang cerebral en les zones bilaterals rostrals del còrtex prefrontal (fins i tot zones mitges dorsals talàmiques) associat a intencions pendents en el període de retenció. Açò pareix confirmar la importància de les zones bilaterals rostrals en el manteniment d’una intenció (al marge que siga el moment de la seua realització o no). Aquest procés podria estar indicant la importància de l’efecte de superioritat de la intenció (Goschke i Kuhl, 1993). En un segon estudi utilitzant la tecnologia PET (Burgess et al., 2003) van trobar que durant l’execució de la intenció regions prefrontals rostrals laterals van mostrar increments del flux sanguini, zones prefrontals rostrals medials van mostrar significatius decreixements (per comparació quan el subjecte realitzava la tasca concurrent paral·lela sola). Com a hipòtesi, Burgess, Scott i Frith (2003) van al·legar que les zones prefrontals presten suport a un sistema cognitiu els efectes del qual són el manteniment i canvi de l’atenció entre esdeveniments generats internament o estímuls presentats externament. Aquests resultats poden visualitzar-se en la figura de l’article de Burgess et al., 2001 (figura 6) Quant als processos implicats en la recuperació d’una intenció en el moment de la seua execució, s’ha considerat també la fonamental importància de les zones frontals. Així, s’ha constatat en diferents estudis clínics que una de les principals alteracions en pacients amb lesions en el lòbul frontal és un dèficit en la memòria prospectiva (Shimamura, 1996). Els lòbuls frontals s’han identificat amb aspectes generals de la memòria operativa («Working memory») i amb el denominat sistema executiu central. D’aquesta manera, pareixen coordinar certs aspectes cognitius com ara processos de la memòria que operen tant amb el material ja emmagatzemat com amb el material nou. Investigacions recents suggereixen que alguns pacients amb dèficit en la memòria prospectiva a penes presenten limitacions en tasques de memòria declarativa. Per això, pareix viable sostenir que aquests dos tipus de memòria puguen estar dissociats l’un de l’altre i per tant estan organitzats de forma separada (Roediger, 1996). S’ha constatat la participació del lòbul frontal a l’hora de formular plans i supervisar activitats que no són rutinàries: iniciar accions, control de les accions en marxa i avaluació de les conseqüències de les accions. També pareix estar implicada en processos motivacionals, emocionals i d’arousal (Stuss i Benson, 1986). Com veiem, totes aquestes poden ser funcions implicades en l’execució d’intencions. Específicament, estudis realitzats sobre pacients amb danys frontals permeten definir algunes de les funcions frontals pròpies del record intencional:


17

• FUNCIONS pròpies del record espontani i autoiniciat de les intencions pendents. La hipòtesi de Craik (Craik i Kerr, 1996) justifica els dèficits en memòria intencional (i altres tipus de memòria) basant-se en la dificultat de la tasca pel grau d’autoiniciació d’aquella. Les tasques més autoiniciades serien aquelles més difícils de codificar i recuperar. Aquestes tasques exigirien un major grau de control per part del lòbul frontal (Glinski, 1996) del moment en què ha de recuperar-se la intenció. Al contrari, les tasques menys autoiniciades i, especialment, les rutinàries, no dependrien del control frontal sinó d’altres processos de memòria.

• Processos de planificació en el lòbul frontal. A partir dels processos de recuperació de la memòria i del control de les accions: mecanismes de control atencional de la memòria de treball o del sistema atencional supervisor (Norman i Shallice, 1986). El procés cognitiu implicat crea marcadors o senyals que permeten el disparament de l’acció apropiada o, en altres casos, la formulació de plans d’acció apropiats.

• Flexibilitat cognitiva (Stuss i Benson, 1986). S’ha demostrat reiteradament en pacients amb danys en els ganglis basals i el lòbul frontal problemes diversos definits com de flexibilitat cognitiva. Si és el dany en el lòbul frontal produeix una flexibilitat reactiva (fixació en un tipus de resposta reiterada); si és un dany en els ganglis basals, es produeix una flexibilitat espontània (diversitat d’idees).

• Deterioraments severs en el lòbul frontal: açò es produeix per deterioraments en el còrtex orbitofrontal. Açò és el que s’ha denominat síndrome de disfunció executiva (Baddeley, 1986; Baddeley i Wilson, 1988). Pacients amb dificultats per a iniciar i organitzar noves conductes dirigides a meta. Persones apàtiques i distretes que fan de forma constant conductes rutinàries o perseverants en respostes rutinàries.


18

•

Figura 7. Àrees anteriors cingulades a una tasca atencional de canvi de focus atencional a

una nova tasca: en aquest cas Stroop Font Posner i Rauchle (1994:172)

Glisky (1996) va afirmar que el rendiment en memòria prospectiva diferirà segons la complexitat de les tasques i els processos requerits per a realitzar-les. Per a aquest autor, els processos propis de la memòria prospectiva requereixen de la integritat dels lòbuls frontals, però l’extensió frontal involucrada dependrà del tipus de tasca i les seues demandes. Segons McDaniel t’al. (1999) la majoria de les tasques de memòria prospectiva necessiten la intervenció de les àrees frontals, però aquesta intervenció ocorrerà en diferents graus. La regió frontal es trobarà més implicada en les circumstàncies següents: quan la demanda de memòria de treball és important en el record de les intencions, quan un pla preliminar siga necessari per a portar-les a cap, quan la tasca siga nova, quan es requerisca estimació temporal per a poder realitzar-la, quan s’han d’interrompre o inhibir altres accions que s’estaven realitzant o quan els estímuls ambientals o contextuals necessiten ser monitoritzats. Per exemple, el funcionament frontal serà important quan el senyal desencadenant es trobe poc especificat o siga difícil d’identificar, d’aquesta manera serà necessària la creativitat per a l’autoiniciació del procés de recuperació.


19

Per a determinats models neuropsicològics (per exemple, el de Burgess i Shallice, 1997), aquests processos que hem definit estan controlats pel sistema atencional supervisor (SAS). Aquest sistema està íntimament relacionat amb el funcionament del lòbul frontal i amb el de les zones cingulades anteriors (vegeu la figura 7). Per a aquests models, els processos de recuperació són estratègics i voluntaris, i per això és molt probable que siguen processos propis del processament executiu frontal. La recuperació de la conducta apropiada pot dependre del nivell d’activació de la representació en la memòria de l’acció desitjada. Alhora que es dóna aquesta activació, s’ha d’interrompre o inhibir l’acció que s’estava realitzant, per a organitzar i executar una seqüència de diverses respostes. Aquesta seqüència d’accions posa de manifest l’evident relació entre la memòria prospectiva i els sistemes frontals. La memòria prospectiva apareix llavors involucrada en la formulació de plans, permet mantenir en ment cada un dels passos i la seqüència adequada, alhora que es du a terme el pla d’acció, s’avalua, es revisa i es corregeix (funció executiva). A més, la regió frontal s’encarrega de seleccionar i desenvolupar estratègies apropiades en situacions inesperades, així com de monitoritzar les conductes efectives i adequades, i si és necessari, inhibir i modular la conducta depenent de les circumstàncies (Milner i Petrides, 1984).

La importància dels lòbuls frontals en la recuperació d’intencions s’ha analitzat en una sèrie d’estudis duts a terme per Okuda et al. (1997, 1998). En un d’aquests estudis, en els quals es va utilitzar la tomografia per emissió de positrons (PET), es va trobar un increment del flux sanguini cerebral regional (rCBF) en la condició de memòria prospectiva, en comparació amb la condició de control en les regions següents: hemisferi esquerre: gir anterior cingulat (àrea de Brodmann (AB) 24), gir frontal superior (AB 10) i gir parahipocampal (AB 28); hemisferi dret: girs frontals medial i inferior (AB 8, 9 i 47). A més, el lòbul frontal medial (AB 8) també estava involucrat.

En els treballs de Burgess s’ha passat per damunt d’una àrea (la regió parietal) a la qual fins ara s’ha prestat poca importància. Aquesta zona parietal pareix, en principi, relacionada amb els processos de recuperació automàtica de les intencions a partir dels esdeveniments elicitadors de la intenció (vegeu, West, Herndon i Crewdson, 2000). Aquests processos pareixen estar relacionats amb processos d’atenció a esdeveniments nous. Aquests processos atencionals han sigut més estudiats a partir d’estudis sobre memòria intencional usant potencials cerebrals relacionats amb esdeveniments psicològics (ERP). En aquest sentit, aquests estudis han coincidit a trobar que l’encert en el reconeixement d’un esdeveniment elicitador de la intenció de forma automàtica està relacionat amb un augment del component frontal P2. Fet que coincideix amb la majoria dels estudis realitzats amb tècniques de neuroimatge (Burgess et al., 2001). No obstant això, també han constatat una característica negativitat sobre la regió parietal-occipital que és major en amplitud al voltant de 320 mil·lisegons després de l’aparició de l’estímul, la qual cosa sembla indicar la importància d’aquest procés en la detecció de les pistes de memòria intencional. Així, el N300 propi de la detecció de l’esdeveniment intencional està modulat per la saliència d’aquest esdeveniment intencional i està atenuat en els ancians que mostren més problemes en l’execució d’intencions pendents (West i Craik, 2001; West i Krompinger, 2005).


20

Un element que ha creat molta polèmica en els últims anys són els treballs de Libet (vegeu-ne una revisió dins Libet, 1999). Aquest autor, utilitzant potencials evocats, va trobar que els éssers humans són conscients d’una intenció a actuar 350-400 ms després d’haver iniciat la resposta i 200 ms abans d’haver iniciat l’acte motor que completa la resposta. D’aquesta manera, el mateix cervell iniciaria de forma inconscient la resposta abans de formar la intenció de portar-la a cap. La intenció seria així responsable d’avaluar la conseqüència de l’acte i d’anul·lar l’acte motor si fóra necessari. D’aquesta manera, el control intencional se subscriuria al control i planificació de l’execució, la qual cosa deixa oberta la discussió sobre si l’esser humà és lliure quan inicia els seus actes –suposadament– voluntaris.

Finalment, pel que fa a l’avaluació de les conseqüències d’una intenció, hem trobat els treballs de Schultz (1999). Aquest autor ha abordat l’estudi dels mecanismes neuronals que subjauen a la conducta dirigida a una meta. En concret ha analitzat els processos d’expectatives i detecció de recompenses que es produeixen prèviament a l’execució de la tasca intencional. Aquestes activacions cerebrals, relacionades amb la detecció d’aquestes recompenses, poden relacionar-se amb l’avaluació de la conseqüència de l’acció realitzada. Shultz ha plantejat la importància dels ganglis basals, en concret, el nucli estriat (nucli caudat, putamen i estriat ventral) com les regions activades en absència d’una altra estimulació externa.

CONCLUSIONS

Hem tractat de fer en aquest estudi una revisió de l’estat de la qüestió de la memòria intencional des d’un doble vessant: els processos psicològics bàsics implicats en la memòria intencional i les regions neuronals que pareixen sostenir aquests processos cognitius. La diversitat de processos implicats a l’hora de realitzar una intenció ha donat un gran valor teòric als estudis sobre processament d’intencions. Aquest valor s’ha afegit a la demostrada importància clínica que els problemes d’oblit d’intencions té en la vida real de la persones per a la seua autonomia personal i social.


21

Al llarg d’aquesta revisió hem pogut comprovar que la investigació en el processament de les intencions apareix en aquests moments més orientada als processos de recuperació de la intenció en el moment adequat. Açò s’ha constatat tant en l’aspecte cognitiu com en l’aspecte neuropsicològic. De fet, la majoria dels treballs realitzats se centren en el procés de record prospectiu de la intenció pendent. La resta de la seqüència intencional ha quedat, en aquest sentit, bastant més abandonada. L’estudi de la formació de la intenció, els processos que donen activació a les intencions perquè aquestes es mantinguen en el temps o l’avaluació de les conseqüències de la realització de la tasca ha comportat la realització de molt pocs treballs experimentals. Açò pareix degut al fet que en l’actualitat s’ha considerat que el verdaderament important a l’hora de realitzar una intenció és si aquesta es realitza en el moment adequat o no. En altres paraules, si s’ha oblidat de realitzar o no. Dins del camp específic dels processos motivacionals implicats en el record d’intencions hi ha un major interès pels processos de manteniment de les intencions pendents en el període de retenció de la intenció. Aquests processos, més relacionats amb els processos de la voluntat han sigut més estudiats des del camp de la neurologia que, fins i tot, des del camp de la psicologia bàsica. Així, en concret, hem comprovat l’enorme importància que ha adquirit l’estudi de l’efecte de superioritat de la intenció, i aquest efecte s’ha abordat tant des de l’aspecte cognitiu, neurològic i de la personalitat. Aquest efecte s’ha convertit en el més clar exponent de com les intencions tenen components motivacionals, emocionals i volitius que els permeten mantenir-se en el temps. Aquests components tindran conseqüències en el processament cognitiu general de les persones. Molt recentment hem abordat nosaltres mateixos aquest tema des del punt de vista dels processos de l’atenció implicats en el control de l’execució de les intencions pendents. Sens dubte, aquest dèficit en els estudis sobre els aspectes motivacionals, volitius i emocionals de les intencions hauria de ser esmenat per a poder abordar el tema de les intencions des d’un aspecte completament integrador i comprensiu del que significa el control de les persones de la seua conducta en el temps.


22

Referències

Ach, N. (1935). Analyse des Willens. En E. Abderhalden (Ed.), Handbuch der Biologischen Arbeitsmethoden (Vol. 6). Berlin: Urban y Schwarzenberg

Baddeley, A. (1986). Working Memory. Oxford: Oxford University Press. Baddeley, A. y Wilkins, A.J. (1984). Taking memory out of the laboratory. En J.E. Harris y P.E.

Morris, (Eds), Everyday memory, actions, and adsentmindedness, pp 1-17. London: Academic Press.

Baddeley, A. y Wilson, B. (1988). Frontal amnesia and the disexecutive system. Brain and Cognition, 7, 212-230.

Brandimonte, M. A., Ferrante, D., Feresin, C., y Delbello, R. (2001). Dissociating prospective memory from vigilance proceses. Psicológica, 22, 97-113.

Burgess, P. W., Quayle, A. y Frith, C. D. (2001). Brain regions involved in prospective memory as determined by positron emission tomography. Neuropsychologia, 39, 545-555.

Burgess, P. W., Veitch, E., De Lacy Costello, A. y Shallice, T. (2000). The cognitive and neuroanatomical correlates of multitasking. Neuropsychologia, 38, 848-863.

Burgess, P.W., Scott, S. K. and Frith, Ch. D. (2003). The role of the rostral frontal cortex (area 10) in prospective memory: a lateral versus medial dissociation. Neuropsychologia, 41, pp. 906-918.

Craik, F. I. M. (1986) A functional account of age differences in memory. In F. Klix y H. Hagendorf (Eds.), Human memory and cognitive capabilities: Mechanisms and performances (pp. 409-422). North Holland: Elsevier Science Publishers.

Craik, F.I.M. and Kerr, S.A.(1996). Prospective memory, aging and lapses of attention. In M. M. Brandimonte, G. O. Einstein and M. A. McDaniel (Eds.). Prospective memory: Theory and applications. (pp. 227-247) Mahwah, NJ: Erlbaum.

Crovitz, H.F. y Daniel, W.F. (1984). Measurements of everyday memory: Toward the prevention of forgetting. Bulletin of the Psychonomic Society, 22, 409-422.

De Jong, R. (1997). An intention-Activation account of residual switch costs. In S. Monsell, y J. Driver (Ed.), Attention and Performance XVIII: Control of Cognitive Processes (pp. 331-355). Cambridge, MA: MIT Press.

Dobbs, A. R., y Reeves, M. B. (1996). Prospective Memory: More than memory. In M. M. Brandimonte, G. O. Einstein and M. A. McDaniel (Eds.). Prospective memory: Theory and applications. (pp. 199-226) Mahwah, NJ: Erlbaum.

Dörner, D. (1988). Wissen und Verhaltensregulation: Versuch einer Integration. In H. Mandl y H. Spada (Hrsg.), Wissens-psychologie (pp. 265-279). München: Psychologie Verlags Union.

Einstein, G. O., y McDaniel, M. A. (1990). Normal aging and prospective memory. Journal of Experimental Psychology: Learning, Memory, and Cognition,16, 717-716.

Ellis, J. (1996). Prospective memory or the realization of delayed intentions: A conceptual framework for research. In M. M. Brandimonte, G. O. Einstein and M. A. McDaniel (Eds.). Prospective memory: Theory and applications. (pp. 1-22) Mahwah, NJ: Erlbaum.

Ellis, J., y Milne, A. (1996). Retrieval cue specificity and the realization of delayed intentions. The Quarterly Journal of Experimental Psychology, 49A (4), 862-887.

Freeman, J. E. y Ellis, J. A (2003). The representation of delayed intentions: A prospective subject-performed task? Journal of Experimental Psychology: Learning, Memory, and Cognition, 29, 976-992

Gallistel, C. R. (1985). Motivation, intention, and emotion: Goal directed behavior from a cognitive-neuroethological perspective. In M. Frese y J. Sabini (Eds.), Goal directed behavior: The concept of action in psychology, (pp. 48-66). Hillsdale, NJ: Erlbaum


23

Glisky, E. (1996). Prospective memory and the frontal lobes. En M. Brandimonte, G.O. Einstein y M.A. McDaniel (Eds), Prospective Memory: Theory and Applications, (pp 249-266). Hillsdale N.J.: Erlbaum.

Guynn, M. J., McDaniel, M. A., y Einstein, G. O. (2001). Remembering to perform actions: A different type of remembering? In H. D. Zimmer, y R. L. Cohen (Eds.), Memory for action: A distinct form of episodic remembering? New York: Oxford University Press.

Heckhausen, H., y Beckmann, J. (1990). Intentional behavior and action slips. Psychological Review, 97, 36-48.

Heffernan, Th., Ling, J., Bartholomew, J. (2004). Self-rated prospective memory and central executive deficits in excessive alcohol users. Irish Journal of Psychological Medicine, 21, 122-124

Ingvar, D. H. (1999). On volition: a neuropsychological oriented essay. Journal of Consciousness Studies, 6, pp. 1-10.

Kliegel, M., Martin, M., McDaniel, M. A., y Einstein, G. O. (2002). Complex prospective memory and executive control of working memory: A process model. Psychologische-Beitrage, 44, 303-318.

Koriat, A., Ben-Zur, H., y Nussbaum, A. (1990). Encoding information for future action: memory for to-be-transformed tasks. Memory and Cognition, 18, 568-578

Kuhl, J., y Helle, P. (1994). Motivational and volitional determinants of depression: The degenerated-intencion hipothesis. In J. Kuhl y Berckmann (Eds.), Volition and personality: Action versus state orientation (pp 283-296). Gottingen: Hogrefe y Huber.

Kvavilashvili, L (1987). Remembering intention as a distinct form of memory. British Journal of Psychology, 78, 507-518.

Lewin, K. (1926). Vorsatz, wille und bedürfnis (intention, will, and need). Psychologische Forschung,7, 330-385.

Libet, B. (1999). Do we have free will? Journal of Consciousness Studies, 6, pp. 47-57. Mäntylä , T. (1993). Priming effects in prospective memory, Memory, 1(3), 203-218. Marsh, R. L., y Hicks, J. L. (1998). Event-based prospective memory and executive control of

working memory. Journal of Experimental Psychology: Learning, Memory, and Cognition, 24, 1–14.

Marsh, R. L., Hicks, J. L., y Bink, M. L. (1998).The activation of completed, uncompleted, and partially completed intentions. Journal of Experimental Psychology: Learning, Memory and Cognition, 24, 350-361.

Marsh, R. L., Hicks, J. L., y Bryan, E. (1999). The activation of unrelated and cancelled intentions. Memory and Cognition, 27, 320-327.

Martin, L. L., y Tesser, A. (1989). Toward a motivational and structural of ruminative thought. In J. S. Uleman and J.A. Bargh (Eds.), Unintended thought (pp. 307-326). New York: Guilford Press.

McDaniel, M. A., y Einstein, G. O. (2000). Strategic and automatic processes in prospective memory retrieval: A multi-process framework. Applied cognitive psychology, 14, S127-S144.

McDaniel, M. A., Glisky, E. L., Guynn, M. J., y Routhieaux, B. C. (1999). Prospective memory, a neuropsychological study. Neuropsychology, 13, pp. 103-110.

McDaniel, M.A. y Einstein, G.O. (1993). The importance of cue familiarity and cue distinctiveness in prospective memory. Memory, 1, 23-41.

Meacham, J.A., y Leiman, B. (1982) “Remembering to perform future actions." In U.Neisser (Ed.), Memory observed: Remembering in natural contexts. San Francisco: Freeman

Meacham, J.A., y Singer, J. (1977) “Incentive effects in prospective remembering." The Journal of Psychology. 97, 191-197.


24

Meilán, J.J.G. (2004). Procesamiento de información intencional: Procesos de recuperación de esquemas intencionales en pruebas de memoria explícita e implícita. Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca

Milner, B., Petrides, M. (1984). Behavioral effects of frontal lobe lesions in man. Trends Neuroscience, 7, 403-407.

Moscovitch, M. (1994) Memory and working with memory: Evaluation of a component process model and comparisons with other models. In D. L. Schacter, y E. Tulving (Eds.), Memory systems (pp. 268-330): Cambridge, MA: MIT Press

Neumann, O. (1987). Beyond capacity: A functional view of attention. In H. Heuer, y A. F. Sanders (Eds.), Perspectives on perception and action (pp. 361 - 194). Hillsdale, NJ: Earlbaum.

Norman, D. A., y Shallice, T. (1986). Attention to action: Willed and automatic control of behavior. Centre for Human Information Processing Technical Report No. 99. Reprinted in revised from in R, J. Davidson, G. E. Schwarts, y D. Shapiro (Eds.), Consciousness and self-regulation: Advances in research and theory (Vol. 4, pp. 1-18). New York: Plenium Press.

Okuda, J.,Fujii, T., Yamadori, A., Kawashima, R., Tsukiura, T., Fukatsu, R. et al. (1998). Participation os the prefrontal cortices in prospective memory: evidence from a PET study in humans. Neuroscience Letters, 253, 127-130.

Roediger III, H. L. (1996). Commentary: Prospective memory and episodio memory. In M.A. Brandimonte, G.O. Einstein, y M.A. McDaniel (Eds.), Prospective memory: Theory and application. Erlbaum: Mahwah, NJ.

Rumelhart, D. E., y Norman, D. A. (1988). Representation in memory. In R. C. Atkinson, R. J. Herrstein, G. Lindsey, and R. C: Luce (eds.), Steven´s handbook of Experimental Psychology, vol. 2: Learning and Cognition. New York: Wiley.

Schultz, W. (1999). The primate basal ganglia and the voluntary control of behaviour. Journal of Consciousness Studies, 6, pp. 31-45.

Shallice, T. (1982). Several impairments of planning. Philosophical Transactions of the Royal Society of London B, 298, 199-209.

Shallice, T., y Burgess, P.W. (1991). Deficits in strategy application following frontal lobe damage in man. Brain, 114, 727-741.

Shimamura, A.P. (1996). Memory and Frontal Function. En M.S. Gazzaniga, (ed.), The Cognitive Neurosciences. Pp. 803-813. Mas: MIT Press.

Smith, R. E. (2003). The cost of remembering to remember in event-based prospective memory: investigating the capacity demands of delayed intention performance. Journal of Experimental Psychology: Learning Memory and Cognition, 29, 347-361.

Spence, S.A., y Frith, C. D. (1999). Toward a functional anatomy of volition. Journal of Consciousness Studies, 6, pp. 11-29.

Squire, L. R. (1987). Memory and Brain. Oxford: Oxford University Press. Stuss, D.T., Benson, D.F. (1986). The Frontal Lobes. New York: Raven Press. West, R., y Craik, F.I.M. (2001). Influences on the efficiency of prospective memory in younger

and older adults. Psychology and Aging, 16, 682-696. West, R., y Krompinger, J. (2005). Neural correlates of prospective and retrospective memory.

Neuropsychologia, 43, pp. 418-433. West, R., Herndon, R. W., y Crewdson, S. (2000). Neural activity associated with the realization

of a delayed intention. In press. Winograd, E. (1988). Some observations on prospective remembering. In M.M. Gruneburg., P.I.

Morris y R.N. Sykes (Eds.), Memory in everyday life, volume 1. Chichester: Wiley.

Documents

PROCESSOS COGNITIUS I NEUROLÒGICS IMPLICATS EN LA ...reme.uji.es/articulos/numero20/4-meilan/reme... · (vegeu-ne una excel·lent revisió en McDaniel i Einstein, 2000). Nosaltres