PSICOLOGÍA GENERAL I

PSICOLOGÍA GENERAL I

DEL DESENVOLUPAMENT

Joan Fortuny

1er any 1 er semenstre.

(18/09/03)

La psicología estudía la les fanifestacions del psique, de la conducta.

Les emocions van acompanyades de reaccions neurológiques (d’aquí la neurociència) L’estudi d’aquestes reaccions es complementen, ja que són acpectes del mateix fet. Durant molt de temps han estat renyides la biología i psicología, i la neurociència fa de lligam entre elles.

Hi han aprenentatges claus per l’evolució de l’individu. Tot i que no tots els aprenentatges aporten gaire, no són evolutius com a tals, si és cert que totes les evolucions comporten un aprenentatge, ya que sempre que s’evoluciona s’aprén quelcom.

En jutjar actituds s’ha de tenir en compte la posibilitat de reaccions iguals davant diferent estimuls.

(19/09/03)

La psicología estudia el subjecte apartant els aspectes més físics (propis del a biología) centrant- se en la seva psique.

El temps que s’utilitza en psicología no és el temps cronológic, es mesura en intervals, tot i que s’utilitza com a referència el temps cronológic.

Ex: “Als 2 anys es parla” pasat aquest temps cronológic considerem que ha pasat prou temps psicològic com xq es parli. Si amb 4 anys no es parla suposem una alteració.

L’aprentatge no es compra s’adquireix mitjançant l’evolució. D’aquí que un nen que parli avans no te xq ser més inteligent.

El sistema spiquic fa (sistematicament) intercanvis amb l’exterior

Ex: no pots ignorar el que li passa als teus objectes si es crema casa teva

El subjecte interacciona amb l’acció que passa o es colapsa. Quan el subjecte no, o creu que no, pot resoldre una situació te un problema.

Els intercanvis poden tenir 2 objectius: a) Explicar la realitat.

b) Organitzar l’exterior, canviar-lo i conduir-lo cap on ens convé.

Quan dialoguem sempre ho fem amb les necesitats properes a les posibilitats de l’individu. Si la situació no s’acava de resoldre i el subjecte creu que no la pot resoldre o te la necesitat de fer-ho se li crea un problema personal o d’ordre psíquic.

En psicología s’utilitza més el terme conflicte que problema, aquest segón terme es reserva per a les situacions inevitables.

Evolucionar: Qué hem aprés dels conflictes que sens presentaven. Hi han conflictes inevitables

Ex: Com posar les cames per començar a caminar.

El sistema psíquic funciona més enllà del que percebem

Ex: a vegades tenim en compte quelcom inconcientment, només per descartar-ho.

Conducta: El subjecte no pot no fer una conducta o una altra (Està seriós o rient, però sempre farà quelcom) Aquesta es una expresió de la psique.

La conducta es pot interpretar només desde las reaccions externes (que queden fora de l’individu) En aquest cas només valorariem les accions conscients. O tb. es pot interpretant considerant-la part de l’individu. En aquest cas es tindría en compte el subconscient.

Ex: Dic Bon dia i somric al veí.

Només externa: El veí fa que sonrigui. Ell estimula una acció

També interna: Jo somric cap el veí. Podra somriure encara que no hi fos, no ho provoca ell.

El medi influencia l’individu o l’individu actua. Interpretarem el Medi d’una o altre manera segons a la teoría que ens acollim.

Ningú dubta que ambdos existeixen sempre, així que observarem els intercanvis Medi vs subjecte independentment de qui o qué tingui més importancia.

25/09/03

Subjecte- Realitat

No podríem resoldre un conflícte si no ens plantejesim l’evolució d’un humà.

Ex: Hauriem de parlar en 2 anys; si no ho fem en 5 anys és un conflicte.

La psicología no s’interesa pel subjecte, sinó que s’interesa per l’evolució normal, es pregunta com s’ho fa el subjecte per saber tant.

No podem no estar en la realitat. Tenim un món que ens envolta (realitat) La psicología en planteja com l’individu es conecta més o meys bé amb la realitat.

Dos subjectes davant la mateixa realitat poden percebre realitats diferents. Això és xq. el subjecte fa quelcom amb la realitat. La psicología vol saber com es presenta el subjecte davant la realitat.

Si no hi ha realitat, no hi ha percepció. El coneixement no cohincideix amb la realitat, xq cada persona percep a la seva manera, per tant, el coneixement no pot estar en la realitat.

Experiència

El subjecte te experiències amb la realitat. Podem suposar implícitament que el subjecte te contacte amb la realitat, la qual es presenta davant d’ell d’una determinada manera.

L’evolució d’un subjecte equival al número d’experiències que ha tingut, però nosaltres no sabem “quí sóm” xq no ens enrecordem del que hem fet des que vem nèixer.

Com més experiència tens més desenvolupat estás. L’experiència equival com a resultat del coneixement. El subjecte no només te experiències sinó que alguna cosa fa amb elles, les organitza i relaciona.

El psiquisme organitza les experiències de l’individu. Amb això podem explicar el perqué un nen de 3anys i un de 15 van canviant a mesura que viuen experiències.

Ex: Com respirem? No ens dirán que estem (subjecte) en contacte amb l’aire (realitat)

Necesitem que ens expliquin qué fa el nostre cos. És a dir, que és el que l’expreriència ens ha donat i la manera en que està ordenada.

És necesari que per tenir coneixement ha d’haver una realitat. Els mecanísmes són els que la psicología intenta estudiar. Si no expliquem els mecanísmes no podem explicar el desenvolupament.

Resum de l’anterior

Subjecte-Medi

Hi ha subjecte i hi ha medi. El subjecte no pot no manifestar-se.

1. El medi és el que activa la conducta (el cas del veí) es el responsable de la meva conducta.

2. El subjecte pot activar la conducta quan vulgui, o quan el medi li permeti.

3. La conducta no és només el que observem. El que exterioritza el subjecte és part d’una conducta interna d’ell.

Subjecte-Realitat.

1. El medi és el que fà que el subjecte s’organitzi. El procés és el mateix que en l’anterior, la realitat és la responsable de les meves conductes. Com més rica és l’experiència, més desenvolupament tens.

2. No nega l’experiència ni l’estructura psíquica. El desenvolupament només te sentit si sóm capaços d’explicar com interactuen. (memòria genètica vs aprenentatge)

3. El subjecte a més de tenir experiències, les organitza/estructura. El desenvolupament no és igual per tothom, però l’evolució si. No només hem de parlar d’experiències, sino de la manera d’estructurar-les.

No podem determinar si davant d’un fenòmen igual podrem actuar de la mateixa manera.

Ex: un nen maltractat POT NO tenir problemes de conducta, però no ho hem de dir, xq segur que en tindrà.

En la psicología hi han dos tipus de fenòmens:

Individuals

Col·lectius

Ex: Amb qui hem aprés a parlar // Tots hem aprés a parlar.

L’evolució és igual per a tothom, però el que ens passa en aquesta evolució és diferent. Explicar l’evolució és donar compte a allò que ens iguala.

La psicología sempre s’interesa per l’individualitat.

(26/09/03)

La proposta que fa el conductisme a finals del S. XIX, inici del S. XX respecte molt la física (com ho fan totes les altres ciències humanes que començen a gestar-se en aquell moment) ya que era la que estava en plena efervencència. Newton... la física imposava la metodología experimentalista.

Ramón i Cajal investigava de organísme, xq es comportava així i no d’una altra manera, i descobrí els reflexes (regits pels sistema nerviós), com a conductes “inalterables” individus.

En l’epoca es defensava que tot allò que no es podia sotmetre a experimentació no era ciència, s’havia de reservar la filosofía.

Ivan Paulov en el seu experiment “Els gossos de Paulov” la poder alterar els reflexes, es van sotmetre a la conducta, segons algún que altre aprenentatge.

Conclusió,si això es podía moure la conducta tb.

Conducta davant aprentatge és sotmetre a un individu a un fenòmen extern que li provoqui una conducta. Com hi havía cert pudor a experimentar amb persones, es feia amb animal i s’extrapolaven els resultats, pels humans.

(video)

Els gossos de Paulov salivaven quan entraven en contacte amb el menjar. Els hi va fer relacionar un estimul sonor amb el menjar, i salivaven con a resposta al l’estimul sonor. (Reflexe condicionat)

El reflex és molt simple, però no es pot evitar.

Reflexes de 2 tipus: heretats i adquirits (condicionats)

Marisqueo - Reflexe condicionat( la conducta=reflexes condicionats)

dels micos: - Pensament més enllà, per tant conciència del actes.

Hans Elever 1904 experiment del cavall que responía a senyals fisonomistes i involuntaries del amo.

Com les mares que involuntariament fan una serie de gestos, i el bebe les coneix.

D’aquí que afirmem que desde el medi podem modificar la conducta.

Zorvai va fer l’experiment dels pollets i el laberint. Cada cop el resolvien en menys temps (aprenien) També ho comprovà amb sistemes per a gats.

Va concluir en que si la conducta tenis un resultat positiu (revia recompensa) l’animal repetia la conducta. Sino s’extingeix, l’animal no les torna a fer, les oblida.

Llei d’efecte, comprovada amb els osos. Cada un te el seu propi metode per pescar, aprés a través del tantejament.

Watson va observar el comportamient basat en els canvis d’habits. Va començar investigant avans a la natura que al laboratori.

La gabina de mar. Distingeix el lloc del seu niu, l’emplaçament, no l’ou que hi te, tot i que el recupera. Watson creia que es regian mitjançant punts de referència, i que seguian les mateixes rutes sempre, com les rates del laboratori.

Aquesta conducta l’explica com un habit. L’habit es repeteix de manera fixa i constant, per fer-ho les condicions no han de canviar. El subjecte tendeix a fer-lo, si les circumstancies canvien molt pot ignorar el canvi o pasar un temps de desconcert. La conducta és qüestió d’habits. L’ambient potencía l’habit.

El programa de recompenses afecta a la velocitat de l’aprenentatge.

Watson i Skiner van demostrar que si les recompenses són infreqüents el subjecte les repeteix les conductes amb més insistència. D’altre manera només faria l’acció quan en tingués necesitat.

Watson creu que la conducta ha ser reforçada, no només una vegada, con Paulov Si no obté recompensa no sap que ho ha fet bé.

A l’inici, com més reforç més conducte. Aquest és el sistema de les escurabutxaques.

Zord (pinzones)

La conducta no és totalment externa al individu, la herència posibilita aquesta conducta condicionada.

Medi+ Herència (Necesiten interacció)

Herry Harrow Feia experiment amb micos, i les mares criades en cativitat, sense mares, no sabien cuidar del nadons (conducta condicionada)

Experiment de la mona que te conciencia de si mateixa, entén la relació entre la maqueta i la realitat.

Reflexe: és una conducta que es manifesta encara que el subjecte no vugui, no és modificable.

Ex: retina i llum.

Reflexe és una acció que ja es te.

Ex: menjar, la rata cercarà menjar li oferim o no.

Conducta es quan es crea.

Ex: La rata no necesita presiponar la palanca, se la condiciona, se la provoca a que ho faci per obtenir menjar.

(01/10/03)

Com de lluny o d’aprop estem dels animals segons els conductualistes? (en tremes d’aprenentatge) Canvi implica aprenentatge, però aprenentatge no implica necesariament canvi.(això ho afirmen totes les escoles)

“Paulov” (Reflexe)

1. El gos rep l’estimul (tic tac) i 2. just després el menjar. Provoquem una resposta que l’organisme ja sap fer. El provoquem posant entre el provocador inicial (menjar) i el gos un altre element (tic tac) El gos acaba relacionant l’estimul amb el menjar i hi reacciona igual.

Es a dir, si el que provocava la conducta era un factor extern i hi introduim un altre factor extren (inicialment neutre) que acaba sent significatiu (relacionat) amb el que provocava inicialment la conducta, el factor inicialment neutre tb. produira la resposta. Si canviem el factor extern (tic tac) per paraula, la relació davant la paraula tb. serà la de provocar la mateixa reacció que allò que representa.

Si deslliguem l’estimul (inicialment neutre) en el temps, al final es perdrà la relació.

(Conducta)

Resposta que no tenia, no era propia de l’organisme, l’aprén. 2+2=4 , en la pregunta va implicita la resposta, ya que hi ha una resposta correcte, i les demés són incorrectes. Determina quina és la resposta correcte la pregunta, la resposta està implicita en la pregunta.

Aquells reflexes que tenim en neixer són inmodificables, (primitius lligats a la biologia) la resta es podem modificar.

El desenvolupament sempre és diferent perquè és un cúmul d’experiències.

Ex: No ensenyem a dir Bon dia.

Digues bon dia.

Si no hi hagués forma de dir-ho no podriem dir digues....

La conducta és ferorçada per la mare o la veïna.

Els conductistes defensen que conducta és només allò que podem observar directament. Els animal no en tenen de psiquísme, sino que tot es aprenentatge.

Skiner defensa que és important aquesta recompensa xq. sino no saben que ho han fet bé.

(02/10/03)

Si és gratificant comportar-se d’una manera repetirem el comportament. Els conductistes són els primers en fer aquesta associació:

Conducta - Resposta (algún tipus de reforç)

Fins fa no gaires anys, la homosexualitat es pensava que era una alteració de la conducta. Aquest fet feia que el propi subjecte es sentís malament, i anava al psicòleg, com si es tractés d’un problema.

Som estrictes amb el poder associatiu. L’associació és una activitat del subjecte, no del medi és un dels límits que s’atribueixen al conductisme.

Des de la seva explicació diuen que la responsable de la conducta és la situació externa.

El medi dona els elements que el sujbecte associarà.

Un problema d’odre psicològic el defineix el propi subjecte. Si a situació externa és la responsable de la conducta i sotmetem a dos individus a la mateix procés, s’ha de rebre la mateixa resposta.

A situació igual resposta diferent. No tots els subjectes tenen la mateixa conducta.

Què diuen els conductistes?

Si la conducta només és un observable, el que hi ha més enllà (la conciència) no forma part de la psicología. El subjecte només pot anticipar allò que ja aconteix.

Teoría de Gestal.

Forma i conjunt alhora.

El subjecte tendeix a veure la realitat en termes de totalitats, de formes acabades.

Només si és capaç de sortir de la percepció podrà resoldre-ho. Configurem una realitat que tingui significat. I la igualem com a totalitat. Però en realitat no és el mateix.

No existeix ni funciona un element sol, sempre forma part d’un conjunt.

Se suposa com a conseqüència que la realitat sen’s presenta davant nostre, qui otorga la forma és el subjecte.

Tendim a configurar la forma més simple de totes les possibles, d’entre les que coneixem. Quan es parla de percepció no hem de fer una reducció a percepció visual.

(08/10/03)

El subjecte no te per ell mateix medis per desenvolupar-se, però el medi els hi porporciona.

El subjecte és aquell que persegueix la realitat de una manera i no d’una altra.

Depén de com precedeix la realitat el subjecte pot trobar la solució o no.

El conductisme defensa que cada solució pot ser solució, es a dir que en pot haver moltes (depenent del posicionament que prenguem davant la situació)

La realitat es presenta de forma equivoca. La teoría de la forma diu que hi ha més d’una solució, per a la mateixa solució. L’autor més important d’aquest corrent és Köler, que treballà amb primats. Va soposar que segons com presentes la realitat el subjecte troba o no la solució, o en troba una o una altra.

(08/10-1)Dibuix

1.Un mico en una gabia que no arriva al platan que hi ha fora. Hi ha una barra en vertical, el mico no pensa en usarla per accedir al platan.

2. Un mico en una gabia que no arriva al platan que hi ha fora. Hi ha una barra en horitzontal, el mico la relaciona i la utilitza per agafar el platan.

La solució resideix en la capacitat de com l’individu percep els elements.

La percepció de la realitat és imprescindible per a la creativitat.

Els elements no els percevem de forma aillada, ya que estan relacionats entre ells i sovint aquesta relació els dona sentit. Així la totalitat del fenómen és diferent a la suma dels elements.

“Allò que veiem no és tot el que hi ha “ Heimer.

No treiem el moviment més que de la nostra percepció. Percevem i interpretem, relacionem els elements.

El cubo de Necker 08/10-2 Figura de paradoxa visual.

Per simple que sigui te al menys dues percepcions.

La teoria de la forma esmenta la relació fons/figura. (Ex: Jove/Vella) El fons pot ser figura, i la figura fons.

Punt vermell en fons blanc. Tots dos igual d’important xq tenen aquest sentit per la relació que tenen.

Dibuix 08/10-3

Cada vegada que percebem la realitat ho fem de forma nova. La teoría de la forma defensa que les experiències anteriors tenen un paper important. Aquesta tb. pot explicar el desenvolupament. Si tot fos només l’interpretació del percebut, i respecte ell hi ha certes lleis ¿com es que a algunes edats es podem percebre coses q en altres no es podem?

S’usem les experiencies anteriors, ya que tots en enfrontar-nos amb una situació intentem la solució que va funcionar en una situació semblant.

Tot i que aquest sistema ens pot ajudar, nomes serà efectiu si les situacion són prou semblants.

Si aquesta solució no ens funciona trobem que l’experiència anterior bloqueja o modela , en part, la nostra percepció, tot i ser imprescindible per trobar les noves solucions.

(09/10/03)

La psicologia es desenvolupa durant els anys 10,20 i 30, utilitzant com a model la física (la ciencia més important del moment) Era una resposta a una proposta massa organicista per la psique. Buscaven constats, bàsicament , en la percepció.

És el subjecte qui fa la percepció, fins i tot de quelcom que no hi és. La presentació influeix en aquest subjecte, fins i tot fent-lo veure quelcom que no hi és, ni hi ha estat mai, o que només hi és parcialment. Degut a que allò percebut ho coneixem en un context concret.

Hi ha certes lleis per a la percepció. No tenen xq ser utilitzades totes alhora. Hi ha una que utilitzem gairebé sempre.

1. La llei de simplicitat: Percebem les coses i les interpretem de la manera més simple que podem.

Ex: Cuatre punts els fem un quadrat (xq están en un conjunt i els interpretem com a part del mateix)

La experiència/cultura ha creat unes formes. El coneixement que en tenim ens fa relacionar coses amb elles. Sino coneguesim el quadrat potser haguesim dit que eren 2 lineas.

2. Llei de similaritat: Tendim a l’agrupació d’elements que ens semblen relacionables. Però no agrupem el conjunt xq són massa diferents.

9/10-1 Conjunt de formes iguals per grups pero no totes iguals.

3. Llei de bona continuació: En trobar un element repetitiu o continu els seguim.

4. Llei de la proximitat: que prima sobre la similitud.

5. Teoría de “Gestal” (forma, conjunt, unitat...) Tendim a tactar totes les figures que agrupem. Si tanco tots els elements prenen sentit dins d’aquesta configuració. Malgrat que hi hagin elements sols.

Agrupem 4 lineas de 2 en 2 ens semblen barres, prescindim visualment de la cinquena.

En termes de ciència les lleis són aplicar la simplicitat en aquestes situacions. La teoría de la gravetat es simplifica sens gaires problemes tot i lo complex de la seva realitat.

La teoría de Gestal es veu molt clarament en les arts plàstiques. Els elements no van aillats, i el quadre és diferent sino es mira sencer. Un element sol es conjunt en si mateix, però en un context pren un altre significat.

El subjecte fa aproximacions (només per intuició) a la realitat, qué está sotmesa a la percepció.

Mai no la arrivem a coneixer xq no podem percebre’n el conjunt.

Anteriorment haviem mencionat els factors medi i subjecte, que són formes contraposades. La teoría de la forma defensa que que és el subjecte qui fa la conducta, però no acava d’explicar com s’organitza tot això. Explica la percepció però no l’odre intern.

Reflexe: és una conducta que es manifesta encara que el subjecte no vugui, no és modificable.

Ex: retina i llum.

Instint: sembla que no els pensem, però hi són en neixer. Sembla inmodificable i es tendeix a dir que és innat.

Les conductes requereixen d’aprenentatge, però un cop imprimides es fan inamobibles.

El instint de Mare x exemple. Hi ha moltes maneres de fer de mare, no sempre es fa igual, per tant no és un instint.

Els hàbits són apresos. Ens és mes facil fer-ho avui com ahir, i com demà. És per economía psíquica.

Ex: si cada dia deixesim la jaqueta en un lloc diferent cada dia hauriem de enmagatzemar informació.Quan aprenem quelcom que hem de fer molt sovint ho automatitzem. D’aquesta manera no hi hem de pensar, i podem dedicar aquesta memoria a una altra cosa.

Els conductistes defensen que el medi es l’estimul que desencadena que el subjecte reaccioni però és ell qui reacciona.

(10/10/03)

Freud ens remet al món dels afectes, de l’afectivitat.

Qué és l’afectivitat? Els afectes responen al sistema psíquic. Són emocions que produeixen sensacions, bones o dolentes

Les emocions són respostes orgàniques adaptatives. L’organisme dona resposta davant allò extern. (Notem canvis al cos)

Malgrat la diferència, emocions i sentiments poden usar-se com a sinònims, ya que estan emparentades i pertanyen al grup de la psíque.

Freud va estudiar xq a vegades els pacients no es trobhaven bé tot i que el seu organisme si ho estava.

Durant els segles XVII i XVIII eren habituals els exorcismes per solucionar aquest tipus de problemes, produits pel dimoni que atormentava les persones.

Hi ha dolència psíquica fins i tot quan la ignorem. Freud va observar que si les persones podien parlar del seu problema es sentien millor.

A París Sharkat treballava amb l’himnosi. Freud va observar que en aquest estat podien relatar coses que no podien en estat seré. I si el pacient les admetia un cop despert podia beneficiar-se de la millora. No era així amb els que no admetien el que havien explicat. Es a dir, per aquest últims no servia el sistema.

Freud va arrivar a la conclusió que el que el pacient pogués explicar no hipnotitzar no hauría de negar-ho.

Freud creia que si el pacient no es trobava presiona i podia parlar tranquilament diria coses que el psicòleg no li hagués pogut treure. El discurs encadenat feia que el pacient digués coses que l’autocontrol de la conversa no li permetia.

Tot allò que no sembla important pasa a formar part de l’inconscient. Tot allò que concientment no podem soportar tb. ho censurem i va a l’inconscient. Amagar-ho conscienment és ihivir-ho.

Freud va suposar que si hi havia actes inconscients i que d’alguna manera o d’altre podiem posar-los al conscient hi havia d’haver un punt que fos el preconscient.

No totalment a

No controlem

l’inconscient del tot

Inconscient((((Preconscient (((( Concient

Aquest estradi intermig no s’utilitza molt com a concepte però si com a lloc d’intercanvi i per conductes no plenament conscients.

No són receptacles aillats. De manera que poden pasar d’una a una altra, i/o afectar-se.

Ex: Actes fallits. Conductes que no planifiquem, que no voliem fer.

La conducta humana no és gratuïta, respón a quelcom nostre.

Descuidar-nos la ploma:

1. Per Causistica (historia del personatge, comportament personal)

2. Podem explica aquest acte?

3. En tant que a sistema psíquic, incosncient, no s’adonat que ho feia.

Hi ha l’inconcient en el Lapsus, és una mena d’indicador.

Diferenciem conflicte de simptoma.

El Conflicte és quelcom que ens costa soportar, no podem evitar-ho, així que ho censurem posant-t’ho a l’inconscient. Inclús actes coneguts que no podem mantenir-ne l’avast.

Ex: Mort del pare (el conscient sap que s’ha mort i et sa greu) Però en l’inconscient hi ha un dolor molt més gran que no està relacionat, o podries establir un vincle.

L’inconscient parla per simptomes. L’individu te simptomes i no sap xq.

Ex:Avans de dormir ha de mirar que el menjador estigui endressat.

No hi ha relació directe Jo=consciencia, ni res així.

(15/10/03)

Emoció: resposta del nostre organisme davant una situació. Ens preservem, ens protegim del dolor i la perdua mitjançant l’oblit.

El jo respón a la pregunt . Tu qui ets?

Hi ha 3 instancies i cadascuna respón a aspectes complementaris de la persona.

Allò: És una instancia en la qual s’hi debateixen les necesitats que volen resoldre’s de manera més inmediata. , Hi ha un part de nosaltres que no es vol esperar. L’allò es regula pel propi plaer. El subjecte vol, a contratemps, donar satisfacció a les propies necesitats, encara que no vagi bé per a altres persones.

L’allò no és inconscient, sóm conscients de les nostres necesitats.

El jo és el regulador de la persona. És la posibilitat que tenim per posar distància a les coses. (ara no dormo, estic treballant, no és moment) és el que posa distància entre desgi i satisfacció.

El propi de la realitat no podem donar cabuda als desitjos encuant se’ns presente (al menys no sempre)

La cultura i te un valor important, les valors, la ètica, la moral, els coneixements tècnics...

Tenim una manera de viure en comunitat.

La cultura bàsica ens ve donada pel pares. Els adults ens resulten models culturals.

El superjo ens permet pensar les possibilitats de fer quelcom. Ve a esser com el depositaridel que la persona vol aconseguir. Ens diu cap on volen encaminar els nostres actes.

El superjo no és del tot conscient.

Freud presuposava que el sistema organitzatiu psíquic es debia a alguna froça del subjecte, que s’estructurava en base a l’inconscient, el preconscient i el conscient.

(16/10/03)

Freud defensa que la líbid és l’energia vital de l’individu, que va canviant al llarg de la seva vida, i que el pas d’una altre no implica la desapació de l’anteior.

1. Fase oral: (0/18mesos) Ho eperimenten i investiguen tot amb la boca, i tot allò que no passa per la boca els costa de reconeixer-ho.

2. Fase anal: (1,5 /2 anys) És en aquesta edad quan aprenen a controlar els esfinters, cosa que els plau, ya que per ells es un trauma en no control de quelcom seu.

3. Fase fàlica: (5/6 anys) Coneixement dels organs sexuals (amb un cert autoerotísme) és en aquesta etapa quan apareix (i s’ha de superar) el complex d’hedipo.

4. Fase de latència: (5,6 /10,12 anys) És en aquesta etapa quan s’organitza el “jo” i on el nano comença a adaptar-se a la normativa social.

5. Fase genital: (Puvertat; adolescència) costosa.

No hi ha més etapes descrites, tot i que en la vida adulta hi ha més canvis, però tan grans.

Quan en una relació de parella neix un nadó, aquesta relació queda alterada, ya que el nen requereix atenció constant. Això crea una forta dependència del nen amb l’adult que el cuida (normalemtn la mare) i biceversa. És una relació necesariement forta que presuposa tenir l’exclusiva d’aquest adult. Implica que les altres relacions de l’adult s’afebleixin.

El nen creix sabent que és ell qui controla la familia, xq tot es fa en funció de ses necesitats.

(Creix i cada vegada demana més, que l’ensenyin a menjar... un només es retira en la mida que el nen vol. Com més necesitats te més oveu al pare com un contrincant, que li fa nosa.

Ho manifesten dormint en mig dels pares, fent gracietes mentre parlen...

( A vegades el pare no pot dormir i martxa, guanyant el nen.

Si no l’aconsegueix fer fora, amb el temps l’envaeix una forta sensació d’impotència. Llavors intenta fer el que fa el pare, per tal d’arrivar a substituir.lo. Pasa de no voler fer-li petons a voler ser el mateix que ell.

Després, d’adolescent, cerca l’amor fora de casa. És una etapa d’ambivalencies i negacions.

Aquests conflictes en triada, sempre comporten una relació de gelosia, és la mateixa situació dels germans que ribalitzen per l’exclusivitat dels pares o els nens que volen l’exclusivitat de la senyoreta de guarderia.

Sempre que que es desitgi allò que te l’altre pot surgir gelosia, per l’objecte d’amor.

S’ha de diferenciar gelosia (relació entre 3) d’enveja, tot i que siguin conceptes similars, el segón implica que envejem a l’altre no allò que ell te.En una relació de gelosia es dona enveja envers l’altre, però no al contrari. En les relacions de gelosia l’aventatge es que està clar xq em berallo, i es pot repartir per ex. l’amor de la mare. Però quan l’enveja s’ectructura és irresoluble. “Jo” vull ser l’altre i això no es pot resoldre, ni qun l’envejat es mort, sino és que trio deixar de voler-ho ser.

Els gelos malgrat queen u primer moment sigui inebitable tenir-ne no sempre es tornen a donar, tot i que tb pot succeir que es tornin a donar.

Són procesos inaconscients els dels gelos cap el pare, ya que no sel vol eliminar. En el cas comentat el pare tb pot arrivar a tenir gelos del nen, tb inconcientment.

El somni és una manifestació de l’inconscient que s’ha de manifestar necesariament quan estem adormits. Hi ha una necesitat de la vida conscient que desperta quelcom que es manifasta. El cosncient repirmeix de dia l’inconscient, però aquest últim ens “descarrega” per les nits.

Si Freud va tenir algún encert va ser el de dir que radere de l‘imatge hi havia quelcom més, per ser interpretat. El més dificil és coneixen el significat ya que és canviant.

17/10/03

Els somnis tenen 5 fases:

1. Imatges peró encara no somni.

2/3/4. Sonmi ortodox, {es la fase de descans físic, els ulls i els musculs romanen inactius.

1. Són els somnis més llargs, els somnis padoxos, profunds s{on m{es rics i si despertes a la persona en aquell moment recordará el sonmi. S{on els m{es profunds i en els que tan ulls com cervell estan hiperactius.

Una teoria es que serveixen per preservar l´individualitat de les persones, de quelasevol manera son els reparadors de la psique i la fase en la que es resolen conflictes.

Somiar facilita l´aprenentatje, la imprimació.

Freud va postular en 1900, tot i el poc coneixement del sistema nervi{os, que l´imatge onirica ha de tenir algún significat. Altres hipotesis apuntaven a que les fonts dels somnis habien de ser desitjos, sentiments, records...

Més endavant es descobreix el sisitema libid te relacio amb els sentiments, emocions... Sembla que toto i el bloqueig dels musculs el sistema libid continua molt actiu.

Els somnis produeixen sensacions i emocions i venen d´emocions. Sempre hem vinculat els somnis amb el subcosncient. Als somnis pot anar a parar una emoci{o un desig que de dia es troba reprimit.

Les imatges del somni expliquen molt mes que una imatge, peró han de ser interpretades. Aix{i en ells les imatges han de tenir com a minim 2 significats, l’evident Ex: Un gos. I un de interpretat Ex: perill. En l´imatge hi ha despla}ament (del significat) condensaci{o (dos significat condensats en una sola imatge) i simbolitzaci{o.

D´aquestes dues einterpretacions tb. S´endiu contingut manifest, i contingut ltent. Les imatges poden ser relas, peró no el conjunt.

Ex: T’ofegues adormit en una piscina, xq tens amnea, pero jo que tb somio amb la piscina no l´interpreto de igual manera.

En somnis podem ser un personatje o podem estar despla}ats (ser una altre cosa, o veurens des de fora) produim imatges que no tenen a veure amb la meva vida real habitual i m´hi situo com una altra cosa (despla}ament)

En l´actualitat cada cop es defensa més que qui te la clau de l´interpretació dels somnis, es el propi somiant, ya qe es ell qui el provoca i el qui viu tota la seva vida. Encara que a vegades en despertat el conscient no permet recordar o no permet l´interpretació.

(22/10/03)

Inhivició és lácte cosncient, i la represió l’acte incosncient.

D’una manera o altre els actes incosncients es deriven a un mecanisme d’autorepresió.

Sembla que tots estem quan aprenem. Hem d’estar desperts per apendre alló que se’ns ha explicat.

Part d’alló que aprenem va a l’inconscient, xq hi ha coses que les sabem fer peró no les sabem explicar, tot i reflexionar-hi.

Podem suposar que per algunes accions no necesitem saber-ho explicar. Que forma part d’uns altres coneixements.

Pero si algu ens afirma que ho ha fetr d´una manera que sabem que no dona el resultat que aquest algu diu que li ha donat, podem pensar que el coneixement real del que ha fet está a l´inconscient, es a dir que no está nomes reservat al terreny afectiu.

Ex: Nens que llen}en coses amb una fona, tots ho saben fer peró no ho saben explicar. Els m{es petits diuen que la deixen anar en el punt m{es proper a on cauen les coses. (xq cuan la llen}aven amb el bra} ho feien aix{i, tenen una experiéncia previa)

Com admetre que es fer-ho d’una altra manera, probo d’explicar-ho com la primera, i si no em serveix inconscientment elimino la segona per no crear-me contradiccions.

Si fos xq no hi hem pensat quan algún ens ho digues ho reconeixeriem. L acte de pensar és incosncient.

(23/10/03)

La paraula incosncient, está vinculada a Freud xq ell es va estudiar, i explicar. Va vincular l´inconscient amb procesos afectius, no més enllá. En els anys 50 va ser quan es va comen}ar a vincular amb el cognitiu.

Tb. Se l’asocia amb el divá. Freud va explicar que la tecnica es definia per deixar charrar al pacint lliurement xq pogués explicar la dolencia, així es perd una mica l’inhivició de la conciencia. Tb. Podem explicar-ho i no ser cosncients del que hem dit.

Potser aló que l’individu sap fer pero no sap explicar amb el temps (i l’evolució) ho sabrá explicar, la presa de consciencia va en relacio amb el temps.

El psiquisme apren avans l’activitat i despres a estructurar-ho. No hiha presa de consciencia d’un coneixement si no es pot explicar.

La presa de cosnciencia te dos grans valors, poder corretgir les equivocacions i anticipar situcions.

Si no hi ha presa de cosnciencia nomes coenc alló que m’aporta el coneixement empiric, ya que el subjecte no dubta del resultat produit per ell. Aquesta presa de cosnciencia es relativament facil.

El primer nivell de presa de cosnciencia es quan l’individu admet que ha produit el resultat. Pero el resultat queda fora.

El segon nivell de conciencia es quan sap que ha fet quelcom, si sap que ha fet te cosnciencia de com ho ha fet. Ya ha pasat quelcom dins.

Si neguem la consciencia del que fem donem la rao als conductistes (tot per asaig o error) I trobarem que s’hi arriva de moltes maneres mentre que pels conductistes només s’hi arriva d’una.

Quelcom similar passa en el terreny afectiu, és molt dificil sabe que esta pasant en una relació (no se xq m’agrades)

(24/10/03)

Vincles afectius:

Establim vincles amb aquells que ens cuiden, que tenim al costat. Ens resulten inmprescindibles.

El paper de la memòria és el d’un magatzem que utilitzem quan ens cal. Tot i que és més complexe, el relat del somni x exemple, no el recordem com és, el que recordem és el relat que en podem fer.

Recordar = explicar-nos el que em fet. Cosntruïm el record a posteriori dels fets.

L’oblid actua sobre el record, mai sobre els fets. Podem tenir records de quelcom que no ha pasat (actes mental, no físic)

(29/10/03)

Va explicar bases del treball.

No hi ha apunts el dia 30/10 (31/10/03)

El record és inmodificable.

El record és la construcció d’una narració. Recordem la narració que en fem, no el fet.

La memòria no és unmagatzem en el que disposem totes les norstres experièncias. L’experiència s’inscriu tal qual passa. La memòria és un mecanisme congnitiu.

Procesos cognitius: - Memòria.

- Record: procés actiu del subjecte. Hi ha una voluntat de recordar. És el subjecte el qui recull de l’experiència allò que formarà el material per guardar.

Per que hi hagi record hi ha d’haver hagut un fet per recordar. És el subjecte qui recull de l’experiència allò que formarà part del material per guardar.

· Record: cosntrucció d’un fet que primer s’ha d’haver donat. Sino és un resultat d’una construcció del psiquísme.

· Evolució: canvis operats en el subjecte (al llarg de tota la seva vida)

El record te a veure amb com entenem les coses.

Les diferents respostes respecte un mateix record es deuen als canvis evolutius.

Podem canviar el record al llarg del temps xq l’anem interpretant de diferent manera.

El valor de poder remodificar o crear un record d’un mateix fet, en ajuda a entendre’l i compendre’l.

No hi ha cap escola que pugui treballar sobre tota la psíque del humà, per això s’especialitzen:

- Psicoanàlisi.

- Conductisme.

- Psicología evolutiva.

La psicología evolutiva s’interessa per explicar l’intereacció entre els dos elements (subecte i medi) tot i que no entra en les claus de com diferenciar-los, s’han de poder diferenciar els tres elements (subjecte, acció, objecte) per poder estudiar la interacció que hi ha entre ells.

L’objecte és, com el medi, allò que el subjecte troba fora d’ell.

La teoría de la forma en relació amb les experiències pasades creu en un canvi respecte la psicología evolutiva. Espera que l’objecte actui sempre de la mateixa manera. (pressa de consciència)

El coneixement que tinc només abaça en alguns casos, no puc teoritzar a partir d’un sol fet.

L’objecte te propietats independents del subjecte.

Crèixer: apendre a situar-se de forma diferent davant les situacions velles.

És voluntat del subjecte evolucionar o no.

Els coneixements són propis del que et trobes a la vida, en la mida en que el camp de participació es redueix.

El coneixement són pròxims al que et trobes a a vida, en la mida en que el camp de particiàció es redueix.

(05/11/03)

Pensament abstracte dif de procés d’abstracció.

En el procés de coneixement de la realitat es conei x l’exterior i l’interior.

No és segur, ni probable, que en coneixer la realitat ho fem totalment, ni com és.

El subjecte intenta explicar-se la realitat. Les respostes estaran subjectes a com ell l’enten, no a com li han explicat. Per tant el subjecte fa quelcom per entendre la realitat. No hi ha prou d’ensenyar-li sino només hi haurian errors d’inatenció, per la resta ho fariem identic a l’explicació.

Tenim en compte les dades, que hi són, però però no donen la resposta.

Coneixer un objecte és desglosar-lo en les seves propietats.

Per comparar-lo amb un altre amb el segon tb el desglosem, i si em de mirar en que s’asemblen el que comparem són ses característiques.

El procés d’abstracció és, si estem daban un objecte i el coneixement el fem en base a les seves característiques i no en base a com és, treballem amb conceptes abstractes que són les parts d’un objecte concret.

El procés d’abstracció i el de generalització estan vinculats.

Quan els elements tenen menys carácterístiques en comú que diferents, no generalitzem.

Això és una carta ( i això tb ( però una per davant i l’altre des de radere. Si hasim de dir que són diriem cartes.

En els jocs visuals com aquell de ÔJÔ podem fer dues lectures, però per cada una prescindim d’alguns elements que si utilitzavem en l’altre i biceversa, i els que incluim canvien de significat.

Aquí veiem la funció i diferencia segons com interpretem els objectes. Allò que no entenem ho desestimem. Sense aquest procés no podriem entendre la realitat.

El subjecte determina , en funció del que entén, és actiu en aquests procesos. ”El procés psíquic sempre es gesta en l’rdre d’allò que és mental”

El coneixement sigui qui sigui, el subjecte sempre s’entera, aquest fenòmen sempre és resultat d’un procés mental. Mai extern.

La realitat es presenta d’una manera que tu lligues.

(06/11/03)

El subjecte no pot fer altre cosa que coneixer el món que l’envolta i a partir d’aquí coneixers.

No és posible establir relació entre dos objectes si no és que tots dos ens són coneguts.

El subjecte és aquell que otorga significat a les coses.

Teoría de la forma, el subjecte veu una forma coneguda, la més sencilla posible.

Totes les interpretacions tenen raó si el que es diu s’adequa d’una manera o altre.

Només percem part de la realitat, la que està al nostre abast.

La realitat és valida pel seu subjecte i per qui la comparteixi.

Les respostes s’han d’entendre des del nivell evolutiu del subjecte.

Per respondre el subjecte es fa un model mental de la realitat. És qui construeix a nivell mental allò que li sembla que passa a la realitat.

En aquest cas la teoría de la forma és lícita, xq hi ha uns límits dins els quals interpretar. Posar o treure elements tb forma part de l’interpretació.

Els límits de la percepció

A. ( ( Els adult acaven corretgint, els nens no. Sens barregen

10 18 les dues situacions. Establim la relació en vertical (ordre

de lo mental)mentre que la rectificació la fem des dels

B. ( ( mecanismes cognitius.

14 14

Els ulls no veuen el que no entenen. Estre dues caixes d’igual tamany, per mi seran iguals, xq les diferencies de pes, en principi no les perceveixo.

Els nens es centren en un objecte i no són capaços de descentrar-se (no estar centrats en un sol objecte, establir relació entre diferents per tal de comparar)

Els estadis evolutius.

La psicología genètica no te res a veure amb la biología. El terme getenetic a partir del terme genesis, intenta explicar la psicología des del seu inici (des que l’individu és autonom, que tallen el cordó umbilical) és evolutiva. El fetus només l’estudia la biología, en aquest cas només podem estudiar la psicología de la mare.

(-----------------(------------(--------------(--------------(----------------(-------- … a) 0 Anys b)2 Anys c)6 Anys d)14 Anys e)16-20Anys f)20 Anys

a) 0 Anys ( b) 2 anys Sensoriomotor (acció) El subjecte te un cos. Les seves activitats han d’anar dirigides a algú o a quelcom. Pot moure’s i rebre estimuls. Es desenvoluopa, I controla l’acció en aquest estadi.

b) 2 Anys ( c) 6 anys Simbòlic, naixement del món simbòlic.

c) 6 Anys ( d) 14 anys Acció simbòlica. Operació mental.

d) 14 Anys ( e) 16/20 anys Operacions concretes. Aplicar operacions sobre realitats concretes.

e) 16/20 Anys ( f) 20 anys… Operacions formals. Pensament abstracte. Aplica accions sobre realitats abstractes.

f) 20 anys… Cos formal. Tot I que endavant tb es va evolucionant no hi han grans canvis estructurals.

Val a recordad que temps psíquic no és el mateix que el cronològic, es a dir no per arribar a l’edt s’ha d’haver aribat a l’etapa que correspón.

.

(07/11/03)

La psicologia dinàmica fa enfasi en el desenvolupament emocional, explica la formació de la personalitat dels individus. Tb explica com fa per situar-se, però des del camp evolutiu.

La psicologia genètica te com a eix la formació del pensament, com l’individu s’ho fa per saber el que sap. No es contradiu amb la dinàmica.

L’evolució no és una sumatori d’aprenenatges.

El que explica l’evolució no és qué saps, sino com ho saps.

Si podem explicar la forma estructural del pensament podrem explicar l’evolució, la formació i canvi de l’estructura.

Els canvis es poden interpretar com a canvis d’estructura. Per explicar l’evolució ho fem amb exemple d’accions xq el podem estuadir és la conducta, observant les diferents maneres d’actuar del psiquísme.

L’evolució és un fenòmen inclosiu Canviar d’etapa no implica perdre actuacions de l’anterior, al contrari, només inmplica adquirir-ne de nous, sempre mantenint els abans adquirits. El contingut d’una etapa hi és en la següent, i la relació entre aquesta i l’anterior donen lloc a la següent.

Rebre coneixement és assimilar coneixement, és a dir, el subjecte és un element actiu que incorpora el coneixement.

Gran diferència assimilació psicològica i fisiològica.

Ex: Assimilem el coneixement ¿Qué és una pilota? No assimilem l’objecte sino ses qualitats i propietats.

Segons la psicología gentètica tots els individus evolucionen igual. El que pot canviar és la forma d’organitzar. L’aprenetatge necesita un temps d’assimilació. Per cada coneixement hi ha un microgènesi.

(12/11/03)

Una de les funciosns de l’oranisme és posar en funcionament el psiquísme. Aquest no és medible, ni localitzable.

La única manera de d’assimilar un coneixement és entrar-hi en contacte. Totes les accions tenen funció d’assimilació. El subjecte recull les reaccions de l’objecte respecte les seves accions.

Assimilació

(( ((( Objecte.

((((

Acomodació

El coneixement del subjecte s’ha d’acomodar al que ha aprés per tal d’incloure-ho en la següent acció, i actuar condiciaonat al que ha aprés. Modifica el seu sistema, d’aquí el coneixement.

Assimilació: L’acte esxploratori cap l’objecte.

Acomodació: canvis que han de fer en el seu coneixement.

Assimilació i Acomodació són dos conceptes que van junts.

Com més adient sigui l’acció sobre l’objecte més optim serà el resultat. El coneixement de l’objecte sempre serà incomplert, sino l’actuació ja és perfecte.

El coneixement evolutiu està contraposat a l’acomulatiu. Aquest segon és rebujtat pels conductistes que ja que defensen la llei del l’asaig i error, de l’acomodament del que ja sé que no funciona. El resultat final con a correcció del coneixement (mai no està en l’objecte recau en el Subjecte)

La situació externa és algo a coneixer no el coneixement en si.

L’inteligència va lligada a l’aprenentatge en apendre estem activant l’inteligència. Aquesta es desenvolupa i permet la cosntrucció de coneixements.

Hi ha coneixement quan el subjecte pot utilitzar-lo quan vulgui.

Qué pasa quan el que vull coneixer és una altra persona?

La conèc per allò que hi faig. La conèc xq és element pasiu, però mentres ella tb em coneix com a element pasiu.

Si conec papers, o coses d’ella no conec la persona sino el personatge. El coneixement amb una persona sempre és reciproc.

(13/11/03)

a) 0 Anys ( b) 2 anys Sensoriomotor (acció) El subjecte te un cos. Les seves activitats han d’anar dirigides a algú o a quelcom. Pot moure’s i rebre estimuls. Es desenvoluopa, I controla l’acció en aquest estadi

El subjecte agafa els objectes, i constitueix l’esquema d’agafar. Així acomoda el seu coneixement per aconseguir un resultat optim agafant de forma diferent segns l’objecte.

Esquema aditiu, el de les sumes.

La constitució d’esquemes ens permet situar-nos davant quelcom i resoldre-ho o bé persar com resoldre-ho.

Per coneixer els objectes els hi apliquen esquemes.

Ex: Si l’objecte em sembla que és d’escoltar hi aplicaré l’esquema auditiu.

A més esquemes més coneixement de lo exterior.

Esq.d’agafar, podem arribar a agafar coses que inicialement no podiem.

La relació d’esquemes produeix nous esquemes. Hi ha esquemes que necesiten per a la seva cosntitució esquemes precedents.

Ex: Per llençar un objecte cal abans agafar-lo.

L’esquema de llançar és independent del de agafar. Te a veure amb l’esquema de deixar, deixar d’una manera determinada.

No podem ensenyar qualsevol cosa a qualsevol edat ni saltar-nos l’ordre d’adquisició.

La complexitat que coneixem respecte la realitat no és xq la realitat se’ns torni + complexa. Sino xq els esquemes que tenim per observar-la es van fent cada cop més complexes. No es modifica l’objecte que cones, sino el coneixement que en tinc.

Coordinacions.

1er estadi. Sensorio-motor. Acció motora.

El cos, en neixer te unes capacittats de moviment. En neixer es fa una exploració de reflexologia per saber si l’inividu ha nascut amb algun timpus de condició no normal.

Reflexe: Estímul adequat per a desencadenar-se, encaraque el subjecte no vulgui.

N’hi ha que desapareixen als pocs dies de neixer. D’altres es mantenen tota la vida.

Alguns possibiliten el naixement de la condició psíquica.

Succió i presió.( Anticipació a una acció, substitut del pensament que encara ( no hi és. Obre i tanca la mà, veu que si la tanca l’objecte no ( cau.

(

Part motora semblant a xupar. La conducta, és diferent del reflaxe de succió. És la primera conducta psíquica del bebe, ha d’obtindre la llet, la primera adaptació.

En el moment de neixer el subjecte ha d’apendre a espavilar-se sol per sobreviure.

(14/11/03)

La succió i el reflex d’agafar desapareixen, per donar el pas de reflexe a posbilitat motora, a conducta.

Sempre hi ha:

Acció

(( ((( Objecte.

No només manipulació, sino amb tots els organs sensorials. El subjecte ha de fer quelcom per relacionar-se amb l’objecte.

Les funcions tàctil i visual són complements de la motora, no són desestimables.

En els dos primers anys resulta dificil diferenciar els límits entre acció, individu i objecte.

Hem d’arribar a diferenciar qui sóm , qué fem i a quí o qué ho fem (qui rep l’acció)

Tot fenòmen psíquic sempre és d’orde mental. Intentem explicar com ens funciona el psiquísme per utilitzar la realitat simbòlica.

Ex: Sino no sabriem que casa nostra hi és tb quan matxem.

Aquesta etapa acaba quan les tres realitats són clarament diferents, quan el subjecte sap de l’existencia d’allò amb els que no està actuant ara mateix.

S’ha de poder recollir i explicar allò que fer, no només fer-ho.

El nen fa una construcció de les coses sinó no trobariem res, és con tenir les coordenades. Necesitem tenir concepció de l’espai.

En principi els nens no tenen aquesta concepció de l’espai. Així si quelcom desapareix del seu camp visual i manipulatiu ja no existeix, per això no ho busca. Al cap d’un temp ho busca en l’últim lloc on ho ha vist. Després, amb el temps, pot buscar-ho en algún altre lloc.

En el cas d’una pilota que va radere d’un moble. Al principi segueix el recorregut de la pilota. Més encavant, quan es desvinculi totalment de l’objecte, anirà directament on és l’objecte. A més quan s’enrodcorda de l’objecte no li cal seguir-lo, el pot buscar directament. Però per això necesita haver-ne construit una imatge mental.

Buscar presuposa una construcció permanent de l’obejcte, que roman encara que l’objecte no hi sigui.

A la construcció d’objecte permanents només s’hi arriba un cop es contemplen espai, temps i causalitat, un coneixement permet desenvolupar-ne un altre, les adquisicions mai es fan de forma aïllada.

Si no organitzem l’espai no podem donar consistencia a l’objecte.

Si no ordenem la nostra activitat no obtenim bon resutlat (temps seqüencial)

Hem de compendre la relació causa(efecte.

(19/11/03)

L’imatge mental no és com una fotografía, sino com una construcció que faig a partir de l’interpretació que he fet de l’objecte.

L’objecte només es reconeix si s’hi ha tingut contacte abans, només en es coneix en tenir-hi contacte. Es pot reconeixer sense fer-se imatge mental, però no es tindrà en compte si no hi és en al context inmediat.

Fins que no construeixen imatges mentals els nens no poden saber que el que els hi donen és allò que els hi havia pres. Això fa que l’exploració de l’objecte sigui cada vegada com la primera.

Tot objece és igual a si mateix.

Sabem que el primer objecte és identic al segón (és el mateix) a partir de la construcció d’identitat.

Abans de separar objecte i subjecte el nen es sent part del medi, no s’identifica a si mateix.

El primer que pot imitar és a ell, com no te consciencia de si mateix, és una identificació amb quelcom com ho podria ser amb una altra cosa, tret de que aquesta li resulta més propera. Així fa una cosa una i una altra vegada per consolidar el moviment, l’autoimitació te un paper fonamental per la consolidació dels sistemes exploratris.

En imitar gestos acava imitant la personalitat.

Un acció repetitiva tb por representar la calma, xq no implica cap esforç. La rutina resulta calmant.

(20/11/03)

Video mirall.

El mirall permet la imitació xq ens permet imitar-nos a nosaltres mateixos. El reconeixement ens permet observar l’autoimitació.

A finals del sensorio-motor pot establir la diferencia entre ell, i el qué fa l’objecte. Te conciencia d’un objecte encara que no el tingui a l’abast, conciencia de l’independència de l’objecte.

Ex:

1. Quan l’avia aixeca el braç i diu adeu. Si l’avia baixa el braç ell tb (imitació inmediata)

2. Quan l’avia es posa l’abric, el nen diu adeu. (Imitació diferida)

3. El nen tot sol, sense que l’avia ni hi sigui diu adeu. (imitació representativa)

Hi ha tres moments en l’imitació. Quan necesita que l’avia ho faci l’avia fa de mirall. Pot fer allò que veu (imitació inediata)

Quan necesita una relació amb la situació és diferida.

Quan pot fer el gest sense la situació adient fa imitació representativa. Fa una imatge mental vinculada a la seva activitat, poden apendre a fer això sense saber que significa.

Aquesta última situació en la que permet el joc simbòlic.

Diferencia entre inteligència i pensament.

Quan el subjecte dona mostres de distingir poma/tronja i ho fa per contacte amb els dos objectes és un comportament inteligent. Quan distingeix utilitzant l’imatge mental neix el pensament.

2 Anys ( c) 6 anys.

Ens trobem en el final d’un període o s’acave d’establir la diferència entre el jo i el objecte.

Hi ha 4 categoríes d’ordre simbòlic.

· Index

· Signes

· Senyals

· Símbol

Index

Ex: Fum del foc.

No és el mateix element però hi ha un element que indica un altre. Es dedueix un element real que no hi és d’un altre que si hi és.

Senyal

Ex: Gossos de Paulov

És un element extern a l’acció que passa a ser avisador d’una situació.

Símbols i signes.

Tots dos hi d’haver un símbol que substitueixi de manera total d’un altre element.

(21/11/03)

Conducta simbòlica és quan un lement substitueix un altre o el precedeix.

Un tros n’és un un index.

En veure el fum hi posem mentalment el foc. El fum és un element propi de la situació, no hi posem res.

En els gossos de Paulov hi introdueix un símbol que no te res a veure, no hi ha relació entre la campana i el menjar. La campana acava sent senyal de menjar, provoca una reacció com si hi hagués la situació. “Saliva com si tingués el menjar”

La campana pot ser substituida per un altre element xq no te res a veure amb la situació.

Tant en les senyals com en els indexs sempre hi ha un element real, que no perd les seves característiques, com a molt guanya un segón significat.

El símbol és sempre subjectiu. El podem reconeixer xq de dibuixar-lo noaltres ho hauriem fet semblant. L’autor hi ha de poder establir una raó de semblança, o algún altre lligam.

El símbol te relació amb la realitat, el signe no la palraula “Cotxe” és un signe xq no te relació és només per convenció.

Les paraules en els seus inicis tenien relació amb el seu significant.

Els nens construeixen abans el símbol(que te relació) que el signe (qué és arbitrari)

Les cases són diferents a ( però és el que acaven dibuixant tots, és a dir ha acavant sent un signe.

El símbol permet actuar amb un objecte que no hi és present, xq en temin el concepte, el coneixem. És una representació, és evident que no confondre’m element real amb el símbol.

S’estableix una relació, significat, Símbol( significant, realitat.

Saber que manipulo significants i no significats, és l’inici del joc simbòlic.

Amb els indexs i les senyals puc completar una situació que no m’ha estat conada de forma sensera.

Algunes conductes imitatives no impliquen el joc simbòlic. L’ús d’elements reals ajuda al nen, ja que aicí no s’ha d’imaginar tota la trama.

(26/11/03)

El joc simbòlic és un accés al món simbòlic, més enllà de la tasca merament evolutiva, xq pot avocar la realitat per tal de manipular-la. No podriem coneixer una situació llunyana en espai/temps sino poguesim accedir-hi.

El nen pot resoldre conflictes i problemes simbòlicament, que a vegades en la realitat no és capaç de resoldre xq no els pot abarcar.

En simbolitzar quelcom el modem modifcar segons ens convingui.

El joc és una activitat estrictament lúdica.

En joc hi ha tres grans moments:

· Els recen nascuts fan quelcom que els hi resulta gratificant, xq ja saben que pasarà.

· En el sensocio-motor hi ha el joc exercici o funcional, te relació amb la autoimitació.

· Joc simbòlic o de regles on el subjecte fa el joc, hi ha un sistema de regles i els personatges seran jutjats per les normes. Aquest implica una sutmisió a les normes prestablertes, suposa un nivell de socialització abançat.

(27/11/03)

Evolucionar i creixer, conquerir i resoldre, presuposen un nivell de conflicte. Xq fer una cosa suposa deixer de fre-ne una altra, això sempre resulta traumàtic.

Ex: apendre a mejar. Ell no trien apendre els adults els hi obliguen

La simbolització tb permet entendre les coses i mantenir-les.

Ex: Una nena que tria donar-li el xumet a un esquirol xq aquest li guardi, ella es permet el luxe de pensar que si vol el podrà recuperar( i de fet fa veure que el recupera quan només te un símbol del xumet la paraula)mare te ja pots guardar-lo (qun no te res).

Així els nens es serveixen dels síbols per tornar a un realitat que encara és seva.

Podem manipular la realitat en manipular els símbols paraules.

Pel nen les paraules són objectes sonors, quan començar a poder imitar-les encara no sap fer-ne un ús simbòlic.

El sistema simbòlic tb és imprescindible per al sistema imaginatiu del subjecte. No totes les conductes sopresives per l’adult són producte de l’imaginació, de fet la majoría són per desinformació.

La imaginació arrenca en aquest estat, te quelcom de construcció de l’ordre de lo mental.

El que recordem all’o que el subjecte entén i que pot reproduir, aquesta imatge mental és le record.

És bo que el subjecte sapiga qué es el que imagina per imaginar, per crear.

En el llenguatje usual no es fa distinció entre fantasía (no te finalitat de crear, s’acava en el subjecte) i imaginació (ha de poder crear)

La fantasía és un procés mental que es desenvolupa a partir d’imatges mentals. El camí cap ella és la cosntrucció de situacions inexistents i imposibles.

El subjecte que es situa en la fantasía i la creu com real pateix una patología.

La fantasía pot provocar una reacció en un altre, peró crear-la.

Ex: Fantasía de que no caic bé (autopercepció)

El qui s’istala en el deliri viu en la fantasía, però aquesta no te xq envair tota la seva realitat.

(28/11/03)

Símbol= un element que susbtitueix un altra.

Fins ara hem vist gestos simbòlics, o que s’arrecolçen en objectes (joguínes)

El simbolísme gràfic es serveix del dibuix.

El dibux no és una copia de la realitat, ja que és en 2 dimensions, i hi ha una important diferència en espai i temps.

Un dibuix ben fet és aquell que en veure’l podem arribar a confondre’l amb la realitat. El dibuix és resultat d’una imatge mental. Igual que en la parla, parlem del que tenim dintre no del que tenim davant.

Luquet (Suís) durant el 1920 1930 va estudiar la spicología evolutiva (no gaire coneguda) era profesor d’història de l’art i, interesat pe’ls dibuixos dels seus nens els fou guardat. Quan van ser “grans” amb 9, 10 anys va intentar entendre xq començaven fent quelcom inninteligible i acavaven fent quelcom congniscible.

El que està fent el nen, en principi, és coneixer els objectes, i que ell és l’autor de les linees. El que el llapis fà és el que ell vol.

1. El primer estadi és el Gargot:

És una acció sensoriomotora, tot i haver superat aquesta etapa. Són asaigs. No podem fer res si no coneixem les propietats dels que utilitzem per fer símbols.

2. Realisme fortuit.

· Potser no sabem que és, però sabem que no és un gargot, ni un platan, ni un gos... Pot ser un Sol, un eriçó...

El nano pot començat a dir qué ha fet. Sembla que no diu qué ha fet, sino que li sembla qué és. Ho interpreta cada vegada, i no sempre de la mateixa manera. D’aquí que parlem de realisme fortuit.

Tb el dibuix és a vegades fruit del desconeixement.

Si agafesim de referència l’adult, el dibuix del nen sempre sería erroni, xq aquest últim encara no ha acabat d’evolucionar.

Hi ha un altre perspectiva que considera que els nens tenen un món apart. Poden arribar a pensar que tot és valid en el seu món. Però en aquest cas no explica xq dibuixan diferent en diferents moments, no contempla l’evolució segons el punt evolutiu del nen.

3. Realisme intelectual.

Tb anomenat estadi del ninot xq l’estudi es va fer sobre tot sobre dibuixos de la figura humana.

En aquest estadi el nen dibuixa més el que sap que el que pot visualitzar.

D’aquí que doni lloc a incoherències com un cotxe amb 4 rodes dibuixades.

4. Realisme visual

Que correspón al nostre angle de visió, sempre hi ha un angle de visió.

Aquest és l’ultim estadi i més endavant l’unic que trobem és el perfecionament d’aquest.

En aquest no s’inclou part del que es representa tot i sabent que hi és.

Aqueast estudi és des del punt de vista evolutiu. En un primer moment es representen les coses com elements aïllats. Després el nen pot plasmar els elements dins un context. I per últim el rpincpi i el final d’una historia han de tenir relació, han de tenir una continuitat.

(03/12/03)

Per valorar el dibuix ens fixarem sobretot en l’organització general abans que en els detalls.

Poden coexistir dos nivells diferents.

En el realisme intelectual pot ser que destaquin aspectes del dibuix.

Poden no fer allò que ja sabien en pro de quelcom que acaben d’apendre.

En el realisme intelectual, poden haber molts transparències.

Dibuixar a vista d’ocell se’ls pot fer molt difícil (no tenen l’imatge mental)

(4/12/03)

La concepció global del nano en aquest moment es caracteritza pel realisme, animisme i per l’artifiacialisme.

El nen resol que només pot resoldre amb ell com a mesura del món. La realitat esterna només la pot resoldre segons a ell li succeixen les coses.

Ex: Diu que deixa la bici xq descansi, xq tot el que li succeix a ell li atribueix a tot el que l’embolta. Només capta la seva realitat, i en fa el paràmetre explicatiu de tot.

Animisme: Suposar que el món inanimat funciona com l’animat.

Això no vo, dir que el nano es confongui amb l’objecte, però encara no ha establert que pasa fora d’ell i qué passa dins.

Les religions són animistes.

Com ell ho fa tot, creu que algú ha fet el món.

Ex: pot explicar que les monyanyes les ha fet el vent.

Per una banada el vent fa (animísme) per altre les ha fet algú, es a dir, creu que no són un fenòmen natural, d’aquí l’artificialisme.

Tot això no és fruit de l’invenció sino del que observa, ho mesura a traves de la seva experiència ho extreau de la realitat, a totes les edats intentem explicar-nos les coses.

En aquesta edat la postura cognitiva és l’egocentrisme.La seva realitat li és l’unica.

En aquesta etapa, per estructura de pensament només es pot ser egocèntric.

Aquesta forma de `pendre’ns com a mesuratb l’utilitzem de grans davant la diferencia per explicar-nos quelcom però l’adult pot canviar aquesta visió egocèntrica el nen no.

A+A=A Quantitatiu peix+peix=peix;

A+A=2A Qualitatiu (matemàtic)

La lògica del llenguatge conceptual es construeix començant pel qualitatiu, de les característiques obtenides a partir del desglosament de cada element que ens permet igualar-lo.

(10/12/03)

Tota estruuctura egocèntrica és subjectiva xq el centre el món és ell.

En el coneixement simbolic el coneixement pot vairar d’un día a un altre, per contra en l’etapa de le operacions concretes l’establiment dels coneixements fa que no siguin tan variables. El coneixement es conserva si roman més enllà de quen el subjecte el realitza.

Aquesta nova etapa és un procés entre 5,6 i 7 anys. Com més llunyà sigui l’objecte d’estudi més poden recordar-nos les respostes a etapes anteriors.

La realitat és canviant per això hem d’establir la realitat més enllà dels canvis.

Si amb dues boles de plastelina iguals amb una fem una altra forma, el nen diu que no hi ha la mateixa quantitat en l’una que en l’altra, torna a l període simbòlic. Quan diu que són iguals tinguin la forma que tinguin és xq la forma que faig (que no és la bola) la compara mentalement amb la bola inicial que era bans aquell tros de plastelina.

Només quan poguem dir que quelcom no canvia (la quantitat) malghrat varia la forma és d’on podem obtenir coneixement, la noció de quantitat.

Si l’interroguem sobre el pes, el mateix el mateix nen que diu que no importa la forma , ens diu que el pes és diferent. En la diferencia entre tenir el concepte de quantitat i tenir el de pes poden haver 2 o 3 anys. En principi no pot fer el trasllat mental cap a la bola inicial(tenir en compte la situació actual i l’anterior, no tenen capacitat per jugar mentalment amb l’estructura rebersible dels fets)

Si li donem 2 recipients iguals, amb el mateix nivell d’aigua, i fiquem dues boles de plastelina puja l’aigua igual. Si amb una de les boles la fem troçets i la fiquem a l’aigua dirà que els troçets o la bola desplaçaran més aigua. 2 o 3 anys més per asolir aquest concepte.

Fins que no arriven a l’etapa de la descentració no poden tenim en compte la realitat anterior per compararla amb la primera. Així un cop saben descentrar-se aprenen tb a desplaçar-se a altres realitats.

(11/12/03)

Per veure en quin període es troben els nens es fan diferents probes per veure quina és la dificultat que persisteix.

Donem 3 elements a endreçar per tamany.

Els gran a una banda per ser gran, el petit a l’altra per ser petit, però l’altre necesita dels altres dos per trobar el seu llo (+ petit que i més gran que) és a dir per endreçar-lo necesitem contar amb dos variables, és complicat tenir dues variables en compte.

Igual passa quan un element forma part de dues categoríes, les roses i les margarides són flors. Però en principi només les poden analitzar des d’un criteri.

Ex: Tenim 10 margarides i 3 roses.

Preguntem

· Qué tenim més roses o margarides?

· Margarides.

· Mes margarides i les roses qué són?

· Flors.

· Qué tenim més margadies o flors?

· Margarides.

El nen sap que les margarides tb són flors però no les pot tenior en categoria de flors i margarides alhora.

El llenguatge conceptual és important, és diferent parlar de casos individuals que de genèrics, tot i que s’utilitzi la mateixa paraula. Fem servir la paraula fins on arriva per nosaltres.

Ex: Les gallines no volen xq volen molt baix.

En el dialeg s’utilitzen les paraules sense saber quin significat tenen exactament per l’altre.

Quan volem tornan a la primera situció utilitzem la forma rebersible, però és el mateix que el redord, els nens petits si que recorden però tornen enrere per establir comparació.

El nen aprén en principi a aplicar les realitats al seu abast. Als 12/15 anys fan de la posibilitat una realtat per treballar-hi, es a dir construeixen hipòtesis (característica del pensament formal). En el cas de que treballin amb realitat que saben que pasaran no son hipotesis sino anticipacions sobre realitats conegudes.

És caracterísica del pensament formal l’axioma (no ho puc demostrar però ho se a partir de realitats que en surten a partir d’ell que si puc demostrar)

Ex: per dos punts només hi pasa una recta no es pot demostrar però és la base de la geometria.

En psicologia utilitzem el medi+subjecte i la seva interacció no podem demostrar que pot no havar relació xq no hi ha cap cas, sempre hi ha un medi i un subjecte.

El canvi en el pensament formal és dels més pertorbadors no sabem si xq l’adolescencia hi influeix en ell o biceversa.

(16/12/03)

Alguns autors han parlat d’un altre estadi, del post formal.però no hi ha una clara divisió, no està gaire establert.

En la gent gran hi ha una lentificació del sistema psíquic, i com menys s’utilitza més es lentifica.

La reestructuració forma coincideix amb l’adolescència, que cada cop s’llarga més (11,12,13/20,21,22) quan abans era dels 16 als 18.

Abans s’apreien els ofificis en el llos on després es treballaria. Ara l’aprenentatge es fa a les aules, l’allargament de l’escolarització allarga l’adolescència. L’estudiant és un infant en referència al profesional que serà.

L’infant no te res més a fer que ser infant, però l’adolescent viu un períde de trencament, no és nen ni adult, viu un període d’incertesa. Durant l’infància agafem un adult per saber el que hem de fer. Però a l’adolescencia que volem remarcar que no són nens. Per això trenca amb l’adult que sol des un dels pares.

Els problemes d’un nen sempre són compartits per un adult, però no els d’un adolescent, que vol constituir una inimitat no compartida, que el referent no coneixerà (com a resposta reactiva)

Normalment el nou referent és un amic, o un grup d’amics. A vegades es formen fins i tot simbiosis que recorden conductes infantils.

Les parelles damics creen lligams entre tisim que ningun mes pot compartir, comportment egocèntric. Sempre creu tenir raó, per diferenciar-se porta la contraria, peró no pensament estructural.

Viuen en la contradicció d’ara faig de gran i ara de nen.