Publicat a Facebook Maig 2014

ConstitucióEnmig de tants escàndols que viu la justícia espanyola, curiosament al Consell General del Poder Judicial li ha vagat de cridar a declarar el jutge Santiago Vidal, arran de la redacció d'un esborrany de constitució catalana. Vidal, amb un grup de juristes més, redacten allò que seria un esborrany d'una constitució de la República de Catalunya. Ho fan per voluntat pròpia. No és cap encàrrec de ningú, ans és un exercici teòric que pot ajudar a entendre els passos que caldrà fer l'endemà. La pregunta, doncs, és per quina raó el criden a declarar.

La resposta és òbvia. Per una raó política. Un jurista pot fer un treball teòric sobre qualsevol forma de constitució? Supose que sí. Hi ha juristes catalans que han redactat constitucions estrangeres, sobretot al tercer món; i que jo sàpiga no els ha passat mai res. Hi ha gent que ha redactat punt per punt com podria ser la constitució d'una hipotètica tercera república espanyola i no els ha passat res. Què fa diferent el cas Vidal?

A parer meu, dues coses. La primera és que això no és ciència-ficció ni fantasia. La república catalana és un projecte possible com a realitat immediata i, per tant, redactar una constitució possible i factible es veu amb un prisma molt diferent. Però hi ha un segon factor especialment clar: la poc dissimulada irritació que suscita el fet que alts funcionaris de l'estat es manifesten obertament en favor de la independència. En aquest sentit no es pot oblidar que la crida a declarar va anar precedida d'aquell fosquíssim episodi de la publicació de les fotografies del carnets d'identitat dels jutges que havien argumentat en favor de la consulta. L'estat es remou en la cadira d'una manera ben dramàtica quan veu que la rebel·lió ja és dins el castell. 

Un comentari final sobre aquest esborrany de constitució. Cal no equivocar-se sobre això que fan. Ells mateixos aclareixen que la constitució, la de debò, la redactarà el parlament constituent, i presenten aquest treball només com un exercici. Però com un exercici aclaridor, afegiria jo, car molts de nosaltres no hem vist sinó una constitució i no ens podem arribar a imaginar com podria canviar la nostra vida amb una de diferent. Ahir Santiago Vidal mateix va explicar a VilaWeb alguns dels punts que proposen que incloga

1

aquesta constitució i us recomane molt que llegiu l'entrevista. Entendreu de què parlem i probablement també la raó de la persecució a Santiago Vidal, jutge de qui em declare solidari a ulls clucs.

PUBLICAT 1 de Maig

La plantofada, Navarro i la pau dels cementirisL’afer de la setmana és la plantofada —o el que fos— que va rebre el diputat Pere Navarro d’una senyora d’uns cinquanta anys a l’entrada d’una comunió a la catedral de Terrassa. No m’interessa gens ni mica d’entrar a valorar l’incident. Tampoc no crec que calgui afegir-hi cap més comentari, als que ja s’han escrit sobre la manipulació política que se n’ha fet sense aportar cap prova ni cap testimoni. En canvi, m’interessa recuperar una reflexió que apuntava en un text de fa uns quants mesos i que ara s’adiu a la circumstància del cas. En un article de l’agost de l’any passat deia això:

‘No m'interessa el consens, sinó la democràcia –el combat de les idees i la deliberació d'una ciutadania informada–; no m'interessa la pluralitat, sinó la complexitat –prefereixo un parlament bipartidista en què prevalguin els candidats i les idees de les persones, que no una cambra amb disciplines orgàniques de coloraines–; i no m'interessa la cohesió social, sinó l'esperança de canvi –el compromís amb un futur d'oportunitats per a tothom.’

És aquesta última part la que em sembla que avui cal comentar pel discurs de la por que mira d’escampar Pere Navarro sobre el trencament de la cohesió, el risc de fractura, la tensió ambiental i el ‘clima de crispació’ que, segons ell, produeix el procés d’independència. Està d’acord el primer secretari del PSC que en democràcia i pacíficament s’ha de poder defensar qualsevol projecte polític respectuós dels drets humans? Si una proposta política genera frustració, nervis o crispació en algunes persones s’ha d’abandonar? Hi ha cap projecte polític que satisfaci tothom sense excepció? El senyor Pere Navarro té la seguretat que la pertinença a Espanya no genera tensió ambiental? Si hi ha crispació —que no ho crec pas—, és fruit de la voluntat de llibertat dels catalans o de les prohibicions, amenaces i humiliacions de l’estat espanyol? La frustració generada per l’actitud d’Espanya contra Catalunya en molts catalans ha fet desistir el senyor Navarro de les seves conviccions sobre la

2

permanència a l’estat espanyol?

Senyor Navarro, quan el Tribunal Constitucional va carregar-se l’estatut votat pels catalans en referèndum vaig viure moments de molta tensió i em vaig sentir molt frustrat. Senyor Navarro, quan un històric dirigent i encara diputat del seu partit va dir que ell s’encarregava de passar el ribot a la voluntat manifestada per cent vint vots favorables i quinze de contraris al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, em va crispar molt i molt. Senyor Navarro, quan veig reiteradament que l’estat al qual paguem els nostres impostos no demana l’oficialitat del català a Europa, em poso molt nerviós. Senyor Navarro, quan sé que un percentatge molt elevat dels impostos dels catalans no tornen mai a Catalunya i, en canvi, s’exigeix a la Generalitat un esforç de moderació del dèficit descomunal en plena crisi econòmica, hi noto una violència contra la gent que més pateix que em posa malalt. Senyor Navarro, quan veig que la policia apallissa un afeccionat del Barça pel fet de portar una estelada i, en canvi, deixa que els afeccionats del Madrid llueixin símbols feixistes, se’m regira l’estómac i sento una mena de fracàs molt decebedor. Senyor Navarro, podria afegir centenars d’exemples de perquè la pertinença a Espanya genera nervis, frustració, tensió ambiental i crispació.

Amb tot, aquesta frustració, aquesta crispació, aquesta tensió i aquests nervis amb què viu una part molt important de la població catalana no li neguen gens, senyor Navarro, el dret de defensar el seu projecte d’una Catalunya dins d’Espanya. Que la seva proposta genera frustració i crispació? Ja ho sabem tots. Però té tot el dret de defensar-la i, si obté la majoria necessària, de dur-la a terme. Que la violència que arriba d’Espanya —verbal, econòmica, política i física— és molt gran i sorprèn que vostè vulgui insistir en un matrimoni per submissió? També és cert. Però continua tenint tot el dret de pensar com pensa, de defensar les seves idees i, sobretot, de dur-les a terme per vies democràtiques i pacífiques. Ara digui’m, si li plau, per què demana als independentistes que aturin la seva proposta? Per què apel·la a la crispació i a la tensió ambiental contra una determinada proposta? Per què creu que els catalans no haurien de poder votar? Està disposat a comparar la seva plantofada amb totes les expressions violentes que hem sofert els catalans de l’estat espanyol?

Demanar de poder votar en un referèndum sobre la independència és una manera de generar violència? N’està segur, que és aquesta demanda que crispa l’ambient? De quins sectors ha sentit expressions violentes i amenaces, senyor Navarro? Ja ha demanat als unionistes que abandonin els seus projectes perquè crispen l’ambient? I encara deixi’m preguntar-li: quan insisteix a demanar diàleg al president Mas, vol dir que no demana una renúncia? Vol dir que no desitja que es faci un pacte als despatxos per evitar que el poble parli a les urnes? No li sembla que per a millorar el clima i la cohesió és molt millor l’expressió lliure dels ciutadans que no el seu

3

silenci?

Torno al principi. La cohesió social no pot ser el pretext per a impedir la democràcia o la voluntat de canvi. Aquesta cohesió social no pot ser la coartada per a emmudir un poble que sap que ha arribat l’hora d’expressar-se i que vol decidir el seu futur. La cohesió social només pot ser el resultat de la democràcia i, per tant, de la voluntat majoritària dels ciutadans. Precisament perquè podria trencar-se la cohesió social, cal que el poble s’expressi lliurement. No deixarem que es confongui la pau social amb el silenci. Ningú que no siguin els catalans pot decidir el futur de Catalunya. Demanar que s’aturi un procés democràtic amb l’amenaça d’una fractura social és inadmissible. Pretendre que una minoria imposi les seves idees a la majoria: això sí que trenca la cohesió de la societat catalana. En democràcia no es pot pretendre el silenci de la voluntat popular. Per això cal preguntar explícitament. La pau social no pot ser la pau dels cementiris.

carduspere@gmail.com

PUBLICAT 2 de Maig

3 de maig de 1937. S’inicien els denominats fets de Maig, enfrontament armat, sobretot a Barcelona, entre forces d’ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC i Estat Català, d’una banda, i militars del grup CNT-FAI, grups anarquistes, com Amigos de Durruti, i el POUM, de l’altra. En un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, la lluita als carrers va ser intensa, amb uns cinc-cents morts i més de mil ferits. Els fets de Maig van significar la pèrdua d’atribucions de la Generalitat en matèria d’ordre públic.

PUBLICAT 3 de Maig

Traducció simultàniaESPANYA. Veure joves amb esvàstiques cremant una estelada, o policies espanyols atonyinant un jove al crit de “Te vas a enterar, catalán de mierda ”, no és un espectacle que m’apassioni, però té la virtut de la sinceritat descarnada. De vegades resulta més

4

irritant el continu joc retòric que practica l’espanyolisme polític per maquillar la seva veritable cara i els seus objectius. Per amagar Espanya, sobretot. Ben mirat, per què se n’amaguen, d’Espanya? Per què s’autoanomenen ciutadans, o convivencia cívica catalana, o -més risible encara-societat civil catalana? Per què un falangista de tota la vida com Josep Anglada va decidir protegir-se sota l’equívoca denominació Plataforma per Catalunya? ¿Tan malament està la marca Espanya? Potser caldrà que arribi un Mundial de futbol perquè els espanyolistes disfressats de cosmopolites es treguin la careta, com ho fan els aficionats que, amb tot el dret del món -el mateix dret que voldríem tenir nosaltres-, surten a expressar la seva alegria quan la seva selecció té un èxit. De fet, el 2010 Albert Rivera va tenir allò que se’n diu un arrebato i va aparèixer al Parlament català brandant una samarreta de la roja. Des d’aleshores, però, no fa altra cosa que intentar curar-nos dels mals del nacionalisme. I si li pregunten si creu que Catalunya és una nació, ell respon que no és “creient”. Ho fa des d’aquest país neutre sense himne ni bandera que ell anomena “l’estat de dret”. El més curiós del cas és que l’elisió sistemàtica del mot Espanya, fins no fa gaire, era un dels defectes del cànon lingüístic catalanista, que ens ha portat a dir ridiculeses com ara “L’escriptor X és un referent de la cultura estatal”. Assumim-ho, tots plegats: es diu Espanya. Es-pa-nya. Tant costa de dir?TRADUCCIÓ. Les trampes semàntiques són a la base de tot l’argumentari utilitzat en els darrers temps contra les aspiracions sobiranistes. Per això certs discursos cal escoltar-los amb traducció simultània, perquè si no alguns ingenus es poden confondre. Alguns exemples: quan diuen ciutadà, volen dir espanyol; quan diuen nacionalista, volen dir català; quan diuen dret, volen dir deure; quan diuen Constitució, volen dir coartada; quan diuen bilingüisme, volen dir monolingüisme; quan diuen trilingüisme, també volen dir monolingüisme. Quan diuen risc, volen dir amenaça. Quan diuen fractura, volen dir fracturarem. Quan diuen federalisme, volen dir apoyaré. Quan diuen solidaritat, volen dir subsidi. Quan diuen ajudes del FLA, volen dir -com Alfonso Guerra-“ que vengan a por alpiste ”; quan diuen corredor mediterrani, volen dir corredor central; quan diuen Catalunya, volen dir pro vincia ; quan diuen pluralisme, volen dir Marhuenda; quan diuen pont aeri, volen dir Barajas; quan diuen seny, volen dir rendició; quan diuen impossible, volen dir inacceptable; quan diuen estabilitat, volen dir immobilisme. Quan diuen diàleg, volen dir entregueu el cap del president en una safata. I finalment, quan diuen que quedarem fora de la UE i de l’ONU, volen dir que si marxem ens faran tot el mal que puguin, la qual cosa és una demostració d’amor extremadament possessiu, evocat en més d’un bolero, i perfectament tipificat en el Codi Penal.Si algú s’entretingués a fer un codi per desxifrar tots aquests paranys lingüístics, potser podríem -finalment- establir una comunicació sincera, condició indispensable per afrontar com cal un problema polític. I quan diem problema polític, volem dir problema polític.

PUBLICAT 4 de Maig

La policia espanyola, ara com durant el franquisme

5

Rafael Martí Faixó va denunciar que havia estat agredit per vuit agents per haver dut una estelada al coll. La resposta del director de la policia espanyola, Ignacio Cosidó, va ser: 'Per la informació de què disposo, l'actuació de la policia va ser correcta.' El ministre Jorge Fernández Díaz ho va ratificar i va dir que quan la policia el volia identificar Rafael Martí s'hi havia resistit. 

Tots hem vist les imatges de Rafael Martí, amb els evidents hematomes i lesions produïts pels cops que, com va declarar, va rebre a la cara quan va ser apallissat al lavabo de l'estadi de Mestalla per un grup de vuit policies, pel sol fet d'haver dut un símbol que representa una determinada posició política: l'independentisme. 

També sovintegen --i aquests dies n'hem tingut mostres-- incidents amb policies espanyols que increpen ciutadans que se'ls adrecen en català, llengua oficial reconeguda per la constitució i els estatuts del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. En tots els casos, l'informe policíac dels fets diu que el ciutadà o ciutadana els ha insultat o s'ha resistit a la seva autoritat. El ministre i el cap de la policia no creuen que és molt estrany que els ciutadans que s'adrecen en català als cossos de seguretat ho facin insultant-los? Mai no se'ls ha ocorregut, als càrrecs policíacs, que ací hi tenen un problema? Encara més quan els ciutadans denuncien que els membres dels cossos de seguretat els han increpats, obligant-los a parlar en castellà o dient-los 'catalanes de mierda' o 'yo soy representante de España y aquí se habla español'. Variants dels clàssics 'Hable en cristiano' o 'El catalán, en la cocina'.

Aquests constants i repetits incidents demostren que hi ha una actitud de certs membres dels cossos policíacs que són refractaris a acceptar la legalitat vigent, que reconeix la nacionalitat catalana i la nostra llengua com a llengua oficial. Ells han de garantir l'exercici dels drets lingüístics i de la llibertat d'expressió.

La primera cosa que em demano és per què havia de ser identificat un noi que va anar al partit de futbol amb una estelada. Aquest sol acte ja evidencia un abús d'autoritat comès per la policia, que té el deure i la funció de no importunar la vida dels ciutadans i garantir la lliure expressió de les seves idees. Llibertat que també inclou exhibir símbols d'un determinat pensament polític, com és el cas de l'estelada de Rafael Martín.

Les respostes del ministre i el senyor Cosidó en aquest cas --com en la multitud de casos que es van succeint reiteradament sense solució des del franquisme-- són similars a les que va donar el governador franquista Tomás Pelayo Ros a l'abat Cassià Just, que s'havia interessat pels maltractaments a Jordi Carbonell. Carbonell va ser detingut el 1974 i torturat per la policia perquè els havia parlat en català. El van posar en observació psiquiàtrica a la presó, tractant-lo de boig. El governador va negar que hi hagués hagut maltractaments

6

i es va treure de sobre qualsevol responsabilitat, dient que des del 12 de desembre era a disposició judicial, tot i que les tortures les havia rebut abans, durant la detenció al sinistre edifici de Via Laietana.

Sorprèn que la policia i els seus responsables polítics, en una societat que es diu democràtica, actuïn com els del franquisme, tapant els actes dels funcionaris oposats als drets fonamentals dels ciutadans, tolerant les actituds contràries a la diversitat i que considero xenòfobes; o en el cas de Rafael Martín, en vista de les evidències de tortura. La seva actitud hauria de ser, per contra, de 'tolerància zero'.

Les Nacions Unides defineixen la tortura així: 'Acte pel qual s'infligeix intencionadament un intens dolor o sofriment, físic o mental, a instigació d'un funcionari públic, a una persona per a fins com ara obtenir-ne --d'ell o d'una tercera persona-- una informació o confessió, castigar-la per un acte que ha comès o intimidar-la --a ella o a unes altres persones.'

És ben clar que tant en el cas de Jordi Carbonell com en el Rafael Martín hi va haver fortes agressions de funcionaris policíacs a dos ciutadans detinguts per a infligir-los dolor i vexar-los. Jordi Carbonell va ser torturat per haver parlat en català i Martín per haver dut signes del seu pensament independentista. En l'un cas i en l'altre van ser torturats també per a intimidar d'una manera general els ciutadans que parlaven català i els qui tenien determinades idees polítiques perfectament legítimes.

En tots aquests casos, tant el governador civil franquista com ara els responsables policíacs s'han limitat a dir que la policia havia actuat correctament. Però les agressions es van cometre en un moment en què havien de garantir la integritat física dels ciutadans que tenien detinguts en llocs tancats, i hi havia evidents rastres de les agressions que han cobert amb atestats negatius. Tenen el deure d'obrir investigacions, disposar els mitjans per a no tolerar actituds d'aquesta mena i fer complir la legalitat vigent en matèria lingüística i de llibertat d'expressió.

Recordo que el govern espanyol ja va ser condemnat pel Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg per no haver investigat les tortures denunciades per les detencions de la ràtzia del jutge Baltasar Garzón amb motiu dels Jocs Olímpics el 1992 a Barcelona.

Avui Jorge Fernández Diaz, com el 1974 Pelayo Ros, continua tolerant les tortures i el menyspreu a la llengua i els símbols catalans per part de molts policies espanyols. En comptes d'això, hauria de tenir tolerància zero contra les vulneracions dels drets dels ciutadans.

Josep Cruanyes i Tor, advocat, historiador i president de la Comissió de la Dignitat.

7

PUBLICAT 5 de Maig

Nazis o jueus: les acusacions anticatalanes al llarg de la històriaPer enèsima vegada, des de sectors espanyolistes s'ha comparat l'actual procés sobiranista català, i per extensió tot el catalanisme, amb el nazisme. En conseqüència i per analogia històrica, aquesta comparació també atorga la categoria de jueus als ciutadans catalans no identificats amb el moviment catalanista. És a dir, es pressuposa que pateixen una discriminació semblant a la dels jueus alemanys sota el règim dels anys trenta. El clima polític actual ha significat un augment de l'ús d'aquesta comparació i els exemples són nombrosos. Un dels més sonats vingué de l'alcalde de La Corunya, que afirmava: 'Jo no aprecio cap diferència entre un jueu amb estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l'escola. No hi ha cap diferència, és una opressió, això va contra els drets humans.'

Aquesta comparança forma part d'un discurs que l'espanyolisme planteja en termes retòrics i morals, i no tan sols implica la banalització de la persecució nazi i el menyspreu de les seves víctimes, sinó un intent de desprestigiar el catalanisme portes enfora. La ràpida vinculació que s'estableix amb tots els aspectes agressius que du associada l'acusació de nazi genera un rebuig inconscient quasi immediat. Per contra, l'equiparació als jueus permet presentar-se com a víctima i per tant captar simpaties. Ara bé, aquesta idea preconcebuda i molt reconeixible del que vol dir nazi i jueu avui en dia no ha estat sempre la mateixa.

L'equiparació del catalanisme amb el nazisme és relativament nova. Com a màxim pot tenir setanta anys, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, tot i que el seu ús és molt posterior. En canvi, i paradoxalment, un altre dels principals exercicis d'identificació que els sectors

8

espanyolistes han cultivat històricament, el de titllar els catalans de ser jueus, en té com a mínim el doble. 

La substitució de l'apel·latiu que s'ha produït --de ser jueus a ser nazis-- implica dues consideracions que cal tenir en compte. La primera, demostra que l'única finalitat d'aquestes acusacions ha estat propagandística i amb intenció de desacreditar el catalanisme i els catalans, independentment del concepte utilitzat. La segona, és la transformació que hi ha hagut en l'ús del terme jueu utilitzat per l'espanyolisme.

Inicialment, l'acusació de jueu i de tots les seves connotacions pejoratives era un dels recursos utilitzats pels grups ultracatòlics i antiliberals com a forma de reacció als canvis socials i ideològics que portava la modernització i la secularització de finals del segle XIX i principis del XX. Els impulsors d'aquest procés de canvi --republicans, liberals, socialistes, moviments amb idees avançades…-- eren acusats d'estrangers, de jueus, de maçons o d'anticristians. La incriminació de ser hebreu, a més, apel·lava a les creences i als mites antijueus molt arrelats a la cultura popular d'aleshores. Amb l'aparició de nous marcs de referència nacionals diferents de l'espanyol, com fou el catalanisme, hi hagué una reacció semblant contra intel·lectuals i polítics catalans.

Així, el projecte polític de la Solidaritat Catalana de 1906 generà una onada d'acusacions amb l'escriptor Pío Baroja com a màxim exponent, que inculpava els catalans de promoure el separatisme assegurant que 'otra de las causas del odio muy extendido de los catalanes a España es la influencia judía. Los catalanes han tenido la habilidad de lanzar el sambenito de judíos a los demás españoles, cuando precisamente los judíos son ellos'.

Una dècada després, i producte també d'un evident antisemitisme, les invectives es dirigien contra la Lliga Regionalista i els seus líders: 'Estos hebreos que conducen a la Lliga, con sus perfiles y sus actos de judíos, llevan la sangre de Judas en sus venas. No hay que olvidar que, a raíz del aborrecible decreto de expulsión, miles de israelitas se establecieron en Barcelona, y renegando de su religión y

9

de su raza por no perder sus riquezas, se convirtieron. De ellos desciende directamente la Lliga. Acercaos, españoles, a esas gentes. Llamad, íberos, a las puertas de esa casa. Unas manos de uñas largas y afiladas, aguzadas por la usura secular, entreabrirán, recelosas, un postigo. Luego veréis un rostro escuálido, horrendo, de nariz corva, y ojos escrutadores. Con voz gangosa, renegada, de judío, mascullará unas palabras groseras. Un portazo. ¡Ay de vosotros, desdichados, si, confiando en la hospitalidad de Cataluña, apoyasteis vuestra mano en el postigo!'

Durant la guerra civil s'atacà les personalitats catalanes republicanes vinculant-les a un malèvol judaisme i, amb la victòria franquista, als anys quaranta, s'acusava el separatisme català de ser un mitjà del sionisme internacional per enderrocar les nacions cristianes.

Per tant, és clar que els conceptes emprats com a acusatoris han canviat (de jueus a nazis) però no la seva funció, que sempre ha estat la de vincular els catalans i el catalanisme a categories ideològiques i històriques amb connotacions negatives. Al marge de la manipulació històrica i la falsedat que comporta, aquesta estratègia forma part d'un llarg procés que té en la base del seu discurs una única motivació: l'anticatalanisme.

Joan Pérez i Ventayol, historiador

PUBLICAT 6 de Maig

Els que volen violència"La “divisió” hi és, com en qualsevol altra qüestió que separa una societat convencional. L’“exclusió” és una invenció. Ningú exclou ningú en aquest país"

Vicent Sanchis

10

S’ha de reconèixer que a Catalunya –també la resta de l’Estat– la crisi i les conseqüències que se n’han derivat no faciliten exactament la convivència. La taxa d’atur és altíssima, les prestacions socials pal·lien però no resolen enormes problemes de subsistència, hi ha milers de persones envescades en hipoteques que no podran tornar mai i que han estat embargades i milers també que han perdut en part els seus estalvis per unes pràctiques bancàries en les quals alguns tribunals detecten uns abusos innegables. Abusos de confiança en molts casos contra persones sovint d’edat avançada que confiaven en els directors de la seva sucursal bancària tant com en el seu metge de capçalera. Els experts proclamen que, si no fos per l’economia dita submergida, el problema encara seria molt més dramàtic. Amb salaris mínims i sense cap cobertura legal, moltíssima gent va fent com pot. I això suscita tensió social. Una tensió que alguns analistes consideren encara escassa en comparació amb les causes que la provoquen.

En els darrers anys hem vist tot això i hem vist també una resposta per part dels afectats o de dirigents socials improvisats que no ha estat exactament amable. Hem adoptat termes i sistemes nous, com ara escrache, i la tensió i fins i tot les agressions s’han anat generalitzant contra responsables polítics, executius bancaris i entitats de crèdit. Amb més o menys justificacions, fins i tot judicials. Encara ara el Tribunal Suprem segueix la causa contra els manifestants que van encerclar el Parlament de Catalunya i van amargar la vida als diputats que intentaven exercir la responsabilitat democràtica que els ha concedit el poble. Encara més lluny, hi va haver algun moment en què les manifestacions al centre de Barcelona van desembocar en accions violentes contra establiments i en una resposta policial de conseqüències enormement polèmiques.

Però tota aquesta tensió latent, que rebrota de tant en tant, no és res, als ulls d’alguns, comparada amb una altra que consideren molt més alarmant. PSOE i PP i gairebé tots els mitjans de comunicació que des de Madrid es dirigeixen a tot l’Estat alerten, alarmadíssims, d’una “tensió” que irremeiablement ha de portar violències d’abast incert i temible a Catalunya. A Catalunya el PP, Ciutadans i ara també el PSC repeteixen com aus exòtiques l’alerta. “Fragmentació”, “divisió”, “exclusió”, “intolerància” i “violència” són les plagues que han de patir els catalans si perseveren en l’actitud de voler decidir per ells sols. La “divisió” hi és, com en qualsevol altra qüestió que separa una societat convencional. L’“exclusió” és una invenció. Ningú exclou ningú en aquest país. La “intolerància” que patim és l’habitual en societats com la nostra. I la “violència” només és un fantasma intimidatori. Una dissuasió tramposa.

11

Fa tots els efectes que aquells que avisen d’una violència inevitable si les coses no canvien i la majoria de la societat catalana no es resigna a viure tal com vol la majoria en realitat només estan pintant un quadre amb l’oli que els interessa. És a dir, dibuixen un panorama violent amb la intenció de justificar violències futures molt més efectives. La violència de l’Estat, per exemple. És un recurs vell i efectiu. Per això Pere Navarro i el PSC haurien de considerar si els paga la pena la complicitat amb l’intent. Si continuen parlant de “divisió”, de “tensió” i de “violència” només estant justificant la tensió dels que s’han dividit sols. La resposta violenta dels que tenen recursos per perpetrar-la.

PUBLICAT 7 de Maig

8 de maig de 1980. Jordi Pujol és elegit per primera vegada president de la Generalitat pel Parlament que va sorgir de les primeres eleccions autonòmiques després de la dictadura. Serà reelegit cinc vegades més, i exercirà el càrrec durant 23 anys. El gener del 2011 publica l’article Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec, on comença apostar obertament per la independència. Posteriorment afirmarà que”després de molts anys de mirar de dissuadir els qui optaven per l’independentisme, ara em trobo que no tinc arguments per rebatre’ls.

PUBLICAT 8 de Maig

Insisteixen a espantar-nos amb les pensions. Diuen que “calumnia que algo queda” i aquesta deu ser la tàctica del govern de l’Estat. La ministra de Treball ha afirmat que Catalunya ha rebut de la Seguretat Social durant el 2013 4.500 milions d’euros més del que ha aportat, gràcies a la solidaritat de tots els espanyols. Segueixen insistint en un dels arguments clàssics del discurs de la por.

12

Comparativa del saldo de la Seguretat Social de cada habitant, a Catalunya i a Espanya.

El dèficit de la Seguretat Social per pensions a tot Espanya era de 37.000 milions d’euros. No és que Catalunya patís un dèficit i altres parts d’Espanya tinguessin un superàvit amb el qual pagar el dèficit català. El que passa és que, en moments de crisi, els sistemes de Seguretat Social es tornen deficitaris, en general, i han de ser coberts amb aportacions del pressupost de l’Estat. Per tant, a Catalunya li passa el mateix que a la resta de comunitats autònomes, i fins i tot en menor grau,  ja que aquests 4.500 milions de dèficit sobre el total de 37.000 milions signifiquen el 12,16%, mentre que la població catalana és el 16,5% de l’espanyola. O, un altre càlcul en el mateix sentit, mentre el conjunt del sistema de la Seguretat Social a Espanya només ha cobert el 2013 el 80% de les pensions, a Catalunya en cobrim el 83%. O sigui que encara estem una mica millor.

Però anem al fons de la qüestió: com es cobreix el dèficit? Una part amb càrrec al Fons de Reserva de la Seguretat Social i una altra part amb càrrec als pressupostos de l’Estat. Per tant, es cobreix, per un costat, amb les aportacions suplementàries fetes en els anys de bonança i, per un altre costat, amb la fiscalitat general del país. Resulta, però, que la principal aportadora de recursos al Fons de Reserva de laSeguretat Social ha estat Catalunya. Efectivament, entre 1995 i 2010 Catalunya ha generat un superàvit de 24.774 milions d’euros mentre Espanya sense Catalunya, en el mateix període, va provocar un dèficit de 86.332 milions d’euros.  I, per altra banda, resulta que la gran aportadora de fons nets al sistema fiscal de l’Estat és, també, Catalunya: el dèficit fiscal que any rere any és d’uns 16.000 milions d’euros. Si tenim en compte que el fons de reserva també es nodreix d’aportacions fetes amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat i que Catalunya participa en un percentatge superior al que representa la seva població, l’aportació de Catalunya al fons de reserva de la Seguretat Social és del 74% del seu import.

13

O sigui que el nostre dèficit en pensions ens el paguem nosaltres, directament amb les nostres aportacions en el passat o amb la recaptació fiscal anual o amb el deute que haurem de tornar en el futur, no pas la resta d’espanyols.  Dit d’una altra manera, una Catalunya independent podria pagar les pensions millor que l’Estat espanyol fins i tot en períodes de crisi. La prova definitiva és la comparació del saldo de la Seguretat Social per habitant generat a Catalunya i a Espanya, es pot veure que el saldo a Catalunya sempre és millor que el saldo a Espanya. A partir de 2008 la Seguretat Social a Catalunya té dèficit, com a tot arreu en temps de crisi, però aquest dèficit és inferior a l’espanyol.

Fonts, elaboració pròpia a partir de: Liquidació del pressupost del sistema de la Seguretat Social i

liquidació dels pressupostos dels organismes autònoms, agències estatals i altres organismes públics,

Instituto Nacional de Estadística (INE) Generalitat de Catalunya (2012): Informe sobre les aportacions de

Catalunya a la Seguretat Social.

PUBLICAT 9 de Maig

Què votarem el 9-N? Les quatre hipòtesis de Santiago VidalEl jutge està convençut que els catalans votaran el dia acordat, i exposa les possibles maneres de fer-ho 

'El dia 9 de novembre anirem a votar, segur', va dir ahir el jutge Santiago Vidal, en la presentació a l'Espai VilaWeb del seu nou llibre, 'Set pecats capitals de la justícia'.  I va exposar 'les quatre hipòtesis que hi ha damunt la taula' per poder-ho fer, des de la votació de la pregunta actual acordada per tots els partits favorbles al referèndum

14

fins a una possible desobediència del Parlament de Catalunya a acatar la prohibició de la consulta per part del Tribunal Constitucional

Heus ací les quatre hipòtesis que planteja:

Hipòtesi 1: 'Que es voti la pregunta actual.'

Hipòtesi 2: 'Si hi ha una proposta seriosa, abans del dia 19 d'octubre, consistent en un finançament asimètric, similar o superior al concert econòmic basc, amb un blindatge de competències en totes les àrees bàsiques d'un territori, com ara cultura, llengua, sanitat… Si hi ha aquesta oferta, el president Mas, en el decret de convocatòria dirà: "Ciutadans, us convoco el 9 de novembre perquè decidiu sí accepteu o rebutgeu aquesta proposta." I ningú no li podrà dir: "És que ens vau dir que hi hauria una pregunta." Ell respondria, amb tota la raó: 'És que quan jo i els cinc partits polítics que hi van donar suport vam proposar la doble pregunta, la situació era completament diferent. No hi havia cap oferta damunt la taula. Primer decidiu si ho acceptem o no. Si decidiu que no, cap problema: el 9 de gener de 2015, que només hauran passat un parell de mesos, votem la pregunta acordada, la doble pregunta. Si ens hem esperat tres-cents anys, ara no vindrà de dos mesos.'

'Si l'oferta que fan des del govern espanyol és indigna, sí que prendrà una decisió. Si l'oferta és seriosa, té l'obligació de consultar-ho amb els altres cinc partits polítics i amb el poble de Catalunya.'

(Nota: Val a dir que fonts de presidència han volgut deixar clar a VilaWeb que la posició del president Mas no s'adiu amb aquest plantejamemt, sinó amb el que ha expressat públicament en més d'una ocasió, segons el qual si l'estat espanyol --que inclou PP i PSOE-- fes una oferta seriosa es sotmetria a votació conjuntament amb les opcions de votació ja acordades.)

Hipòtesi  3: 'Que el dia 19 d'octubre es publiqui el decret de convocatòria [de la consulta sobre la independència] i el dia 20 o 21 el govern espanyol l'impugni, i impugni la llei de consultes i demani al TC que la suspengui. Poden passar dues coses: que el TC sigui intel·ligent i digui que no suspèn res, que és una qüestió política, que s'ha de decidir per la via política, que ells només hi són per a dir les normes, i que el 9 de novembre anem a votar una consulta que no ha estat ni autoritzada ni prohibida. Senzillament, tolerada.'

Hipòtesi 4: 'Que el TC suspengui cautelarment el decret, prohibeixi la consulta, suspengui l'estatut d'autonomia d'acord amb l'article 155. Però si arriba aquesta resolució del TC, el Parlament de Catalunya la desa al calaix i diu: "Que ho vinguin a complir, això." Com es compleix? És impossible. Us puc dir de primera mà que Brussel·les ha deixat molt clar al govern espanyol que això s'ha de solucionar per la

15

via del diàleg. Com s'impedeix que, malgrat que hi hagi una prohibició en el BOE, els ciutadans de Catalunya vagin a votar?'

PUBLICAT 10 de Maig

Noam Chomsky veu el referèndum català com una lluita en defensa de la identitat cultural davant l'imperialisme de l'EstatEl professor nord-americà diu que a finals dels 70 no se sentia ni una paraula en català a Barcelona i que ara la llengua ha reviscut

Catalunya lluita per salvar la seva identitat i la seva llengua després de segles

d'imposicions de l'estat espanyol. I el procés sobiranista és un capítol més

d'aquest intent del poble català per evitar l'extinció de la seva cultura. Així ho

veu el professor nord-americà Noam Chomsky, que, en una conferència recent,

va posar el cas català com a exemple de la lluita d'algunes cultures d'Europa

per continuar vives tot i "les imposicions dels estats".

En una conversa organitzada per Google l'abril passat a les oficines de la

companyia a la ciutat de Cambridge, un participant va preguntar al lingüista

nord-americà fins a quin punt era important l'extinció de llengües al món. En la

seva resposta [ minut 18 del vídeo; la referència a Catalunya, al minut 28],

Chomsky fa una aferrissada defensa de la diversitat lingüística. De fet, equipara

la mort de les llengües amb l'extinció de les espècies i en culpa, sobretot,

l'imperialisme; la determinació dels grans imperis d'esborrar fronteres i

annexionar-se territoris contra la seva voluntat. Un procés que ha suposat la

destrucció de moltes llengües, i no només indígenes. "Quan imposes una

frontera estàs extingint llengües", sosté l'intel·lectual. Chomsky remarca, però,

l'esforç actual per invertir aquesta situació. I és aquí on esmenta el cas català.

"Ara hi ha previst un referèndum a Catalunya i un a Escòcia [...], això està

dissolent el sistema d'estats europeu i està reconstruint les llengües", diu

Chomsky. I afegeix: "Vaig visitar Barcelona a finals dels 70. No s'hi podia sentir

ni una paraula de català. El parlaven en secret perquè, sota la dictadura, que

tenia el suport dels Estats Units, estava prohibit. Deu anys més tard, si anaves

a Catalunya només senties català. Va reviure".

16

Chomsky manté que una llengua és "el dipòsit de la riquesa de la seva cultura".

"Es perd molt quan desapareix una llengua, es perd la seva identitat cultural".

"Cada llengua és una manera d'entendre i d'interpretar el món", conclou el

professor.

PUBLICAT 11 de Maig

Minories crispades Tenint present que el catalanisme no ha estat prou fort per reformar Espanya, potser l'independentisme tindrà el poder de col·lapsar-la

Hèctor López Bofill

Si el suport a l'estat independent supera el 60% dels vots emesos tal com indica la darrera enquesta del CEO, és que a Catalunya hi ha una majoria aclaparadora partidària de la secessió sense parangó amb cap altre procés d'emancipació nacional exercit per la via democràtica. Aquesta nitidesa en el suport a la independència és un dels principals motius que expliquen l'obstinada negativa del govern espanyol a pactar una consulta i a autoritzar-la. Ningú no pacta per perdre. També és una de les raons (juntament amb una concepció monolítica de la sobirania nacional) que permeten entendre per què les autoritats centrals de l'Estat han renunciat a la democràcia per gestionar el repte català. A partir d'aquí, un cop certificada la condició minoritària de l'unionisme a Catalunya, l'oposició a la independència tan sols podrà venir de la coacció, fase que tot just està revelant-se cada cop que algun defensor de la integritat d'Espanya apel·la a l'ambient crispat i a la intimidació que pateix amb la intenció de reclamar una actuació repressora de l'aparell de l'Estat, justificar-la i

17

confiar que un cop contundent contra el sobiranisme atemoreixi una part del votant del sí-sí.

La violència apareix en aquells que no poden assolir els seus ideals a través de la regla de la majoria, sigui perquè no confien en els mecanismes del procés deliberatiu que permetin convèncer els altres de la seva posició o sigui perquè entenen que el seu ideal no es troba subjecte a la possibilitat de ser votat. Aquests són justament els arguments que ja es van invocant des del nacionalisme espanyol: impossibilitat d'un debat lliure per suposada manca de pluralisme dels mitjans de comunicació a Catalunya (com si a Catalunya no es pogués veure TVE, Antena 3 o Tele 5 ni comprar El País, l'Abc, La Razón o El Mundo) i apel·lació al fet que la sobirania, que, en paraules del president Rajoy, “pertany a tots els espanyols”, és innegociable. Certament, tampoc no té gaire sentit apel·lar a un debat lliure i plural, com reclamen alguns intel·lectuals unionistes, si és amb relació a un tema sobre el qual no es podrà votar mai. I vet aquí l'alternativa que s'ofereix des de les autoritats centrals, des dels partits majoritaris espanyols i des de l'estructura constitucional: que la decisió sobre la independència de Catalunya tan sols es pot assumir pel conjunt dels espanyols en un gairebé impossible procés de reforma constitucional. És a dir, que essent l'únic marc de decisió possible el poble espanyol es condemni l'àmplia majoria independentista catalana a la condició de minoria perpètua. Aquest esquema, en el qual només compta la voluntat de la majoria de la població de l'estat del qual et separes, deixant de banda que no s'ha produït mai per afrontar un procés de secessió, es manté de forma impertèrrita amb la intenció que la “minoria” independentista catalana dins la nació espanyola acabi crispant-se i rebentant.

Sens dubte que si l'independentisme pretén assolir el seu objectiu haurà d'assumir un grau superior de confrontació però, contra l'estratègia unionista, això no es podrà produir per un esclat de violència inspirat en una cultura i en uns instruments dels quals, segurament per sort, no

18

disposem. Per començar a teixir un gest victoriós n'hi ha prou que la representació política de l'independentisme actuï com el catalanisme mai no ho ha fet: amb un boicot sistemàtic a la governabilitat d'Espanya que només cessi quan es materialitzi la consulta. A partir d'ara, o almenys a partir del 9 de novembre, cal posar fi a les negociacions sobre el finançament, a presentar recursos davant del Tribunal Constitucional, a aprovar pressupostos a les Corts o a facilitar investidures de presidents del govern espanyol, sobretot en el proper cicle, en què tot indica que la majoria del PP s'esfondrarà. Tenint present que el catalanisme no ha estat prou fort per reformar Espanya, potser l'independentisme tindrà el poder de col·lapsar-la, almenys fins que no es pugui votar.

PUBLICAT 12 de Maig

Votem!"Per poder votar el 9 de novembre d’enguany, cal dipositar una papereta sobiranista aquest 25 de maig. Si volem votar, votem!"

Agustí BordasLes eleccions al Parlament Europeu se celebraran el proper 25 de maig, és a dir, en menys de tres setmanes. Els ciutadans catalans tindrem l’oportunitat de recolzar el projecte europeista i el procés d’autodeterminació català amb tres opcions catalanistes encapçalades per Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras i Ernest Urtasun. Si bé em vaig manifestar partidari d’una eurocandidatura unitària de les forces sobiranistes per a aquestes eleccions, també he d’admetre que el perfil d’aquests tres caps de llista és encoratjador.

Ara fa 5 anys, Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva també

19

oferiren un excel·lent ventall de candidats als votants catalans i demostraren, un cop al Parlament Europeu, una capacitat de coordinació encomiable. Mentre Tremosa i Romeva exemplificaren, durant cinc anys, una empenta incansable que els portà al capdavant del rànking d’activitat dels 766 eurodiputats, l’activitat d’Oriol Junqueras fou només interrompuda, el gener de 2012, pel relleu pactat abans de les eleccions amb el Bloc Nacionalista Gallec.

Mentre l’Estat espanyol continua barrant el pas a les legítimes aspiracions catalanes -ja sigui l’oficialitat de la llengua catalana a totes les institucions europees o bé el Corredor ferroviari Mediterrani- qualsevol observador qualificat del vell continent pot reconèixer en Catalunya el producte de l’arquetip europeu. Més encara, els catalans volem jugar un paper lleial en el procés de construcció europea, esdevenint l’Estat de referència de l’Europa meridional, amb un model de benestar social proporcional a la nostra riquesa i, a més, perfilant la moderna ciutat de Barcelona com a merescuda líder de l’Euromediterrània.

Si bé les dades de l’EPA confirmen la destrucció d’ocupació a l’Estat espanyol, s’han de tapiar túnels d’AVEs fantasma i l’Executiu espanyol imposa retallades a municipis i autonomies -mentre es reserva un marge abusiu de dèficit per al Govern central- Catalunya, amb un nombre rècord de 5600 empreses estrangeres, i Barcelona, com a líder en el recent rànking d’estratègia per a Inversió Estrangera Directa a l’Europa meridional, demostren una resiliència a prova del drenatge fiscal a mans espanyoles.

En un moment en què es produeix, simultàniament, la denuncia d’un suposat dèficit democràtic de les institucions europees i -paradoxalment- una amplíssima demanda social a Catalunya per poder expressar la nostra voluntat de futur de forma democràtica, és quan els catalans hem de demostrar una tenacitat modèlica amb una participació elevada en aquests comicis europeus. Més encara, en aquest 2014, any de retrobada llibertat, qualsevol procés electoral serà interpretat a Madrid i Brussel·les com un termòmetre del procés sobiranista català.

Malgrat que cada nova enquesta sobre el recolzament sobiranista a Catalunya esdevé un cataclisme per al Govern central i que, recentment, la Internacional Liberal afirmà que donarà suport a

20

qualsevol decisió presa pel poble de Catalunya per decidir el seu propi futur, és aquest 25 de maig quan hem de demostrar la fortalesa de les nostres conviccions. Per poder votar el 9 de novembre d’enguany, cal dipositar una papereta sobiranista aquest 25 de maig. Si volem votar, votem!

PUBLICAT 13 de Maig

14 de maig de 1713. El marquès de Monteleon i milord Bolinbroocke acorden a Londres els termes de l’article 13 del tractat de pau que s’està preparant entre la monarquia hispànica i Anglaterra. En aquest article s’accepta l’abolició de les constitucions, lleis i privilegis del Principat de Catalunya (que els anglesos s’havien compromès a fer respectar) fent servir un raonament burlesc en què es diu literalment que el rei catòlic (o sigui Felip V) , en atenció allò que li havia demanat la Reina de la Gran Bretanya, concedeix a tots els catalans “todos los privilegios que tienen i gozan los habitantes de ambas Castillas, que de todos los españoles son los mas caros a su Majestat Católica y los que en adelante pudieran tener i gozar”. Aquest text formarà part posteriorment del Tractat d’Utrecht i aixecarà una gran controvèrsia a la Gran Breanya porquè representava l’oblit complert del compromís que havia adquirit la corona de defensar els furs i les llibertats catalanes al tractat de Gènova de 1705.

PUBLICAT 14 de Maig

Godot, el regal de Raimon, un ase, una pastanaga i la Tercera ViaRecordeu allò de la pastanaga i l'ase? Podria ser una bona metàfora d'això que tenim per costum d'anomenar la 'tercera via'. Però em fa l'efecte que tots sabem què és i com és una pastanaga i, en canvi, ningú no sap què carat és la tercera via. Hom s'hi ha referit també amb les sigles OPNI --objecte polític no identificat--, però tampoc no m'acaba de fer el pes, per bé que s'ajusta més a la imatge que en tinc que no la pastanaga.

Si bé la pastanaga serviria per a ensibornar un ase i fer-lo caminar, la tercera via cerca justament l'efecte contrari: és un giny pensat i creat per frenar l'ase. Els qui la defensen voldrien que l'ase s'aturés i tornés a preocupar-se tan sols per la menjadora --el peix al cove, en terminologia de temps passats. I l'OPNI té un component de fascinació que no em lliga amb l'artefacte en qüestió. No se sap exactament per què, però tots els ovnis que hem estat capaços

21

d'imaginar tenien la facultat d'enlluernar. I, permeteu-me tota la sinceritat, això de la tercera via no fascina ni enlluerna sinó els propis defensors, que em fa l'efecte que, ells sí, han quedat encegats.

Em costa molt d'entendre que es pugui mantenir una martingala política durant tant de temps sense concretar-ne el contingut. L'experiència acumulada ens demostra que Catalunya tan sols té dos camins reals i assequibles: la independència o la dissolució dins d'Espanya. El primer pot ser complicat, però el segon és desolador. I totes les opcions intermèdies que es vulguin defensar han d'anar acompanyades d'alguna prova que demostri que són factibles. Altrament, no poden ser ateses com a opcions vàlides. La martingala de la tercera via tan sols s'aguanta perquè alguns poders --com més va, més febles-- s'esforcen a inflar-la.

Els dubtes i la indecisió són sempre saludables. Joan Fuster, català de Sueca, defensava sempre l'escepticisme com a medecina contra les veritats absolutes i les realitats indiscutibles. Però qui coneix Fuster o els seus escrits sap que mai no hauria acceptat que la conseqüència de l'escepticisme fos la paràlisi. Del xarop de l'escepticisme, se n'ha d'administrar la dosi justa per a evitar-ne els efectes secundaris: paràlisi, rodament de cap, confusió o apatia. I aquesta setmana, un deixeble de Fuster, el cantant Raimon, català de Xàtiva, ens ha dit que no n'està convençut, d'això de la independència, per bé que troba que tots els arguments són en aquesta banda. Aplicant les ensenyances del seu mestre, Raimon és escèptic. I que algú que ha estat la veu col·lectiva del poble durant tants anys es mostri escèptic és, ara per ara, un regal caigut del cel. Deixeu que m'expliqui.

Els independentistes estem tan convençuts que la independència és l'únic camí que podem cometre errors colossals. Totes ens ponen: les enquestes, l'absència d'arguments del bàndol contrari, l'exemple d'Escòcia, el lideratge polític, etc. Però si Raimon no n'està convençut és que falla alguna cosa. I si alerta de les conseqüències de la independència de Catalunya per a la resta de Països Catalans és que potser hem esquivat un debat que calia fer sense por. Per mi, una de les lliçons del 'cas Raimon' és que no és bo d'evitar els debats incòmodes. Que una societat que vol esdevenir responsable de si mateixa no ha de tenir por de debatre-ho tot, especialment els aspectes més coents. És allò de deixar que la bola es vagi fent grossa per no haver volgut agafar el problema de cara.

Lliçons a banda, l'exposició de Raimon també apunta a l'absència d'alternativa. És ben evident que ell no desitja de cap manera la dissolució de la catalanitat a Espanya. De fet, aquesta ha estat una de les seves innegables lluites: 'Cante les esperances i plore la poca fe.' Raimon expressa amb naturalitat la perplexitat arran de la dicotomia que comentava suara: independència o dissolució. I la perplexitat no és per la necessitat de decidir-se o decantar-se, que ell justifica i

22

defensa, sinó per aquesta absència d'alternativa real. És a dir, per la constatació de la inexistència d'una tercera via.

Començava aquest escrit descartant la metàfora de la pastanaga que enganya un ase perquè mai no la podrà atènyer. Els defensors de la tercera via no volen que l'ase avanci (objectiu prioritari de la pastanaga), sinó que la bèstia s'aturi. L'estratègia de la tercera via és deixar Catalunya en espera. I això em recorda la situació dels amics Vladimir i Estragó, els dos vagabunds que esperen Godot asseguts al marge d'una carretera, vora un arbre, a la famosa obra de Samuel Beckett.

'Tot esperant la tercera via' ens mostra un Vladimir Duran i un Estragó Navarro que esperen l'arribada d'algú que no arribarem a conèixer mai i que no els passarà pas a recollir. Però ells esperen un dia rere un altre que arribi la tercera via. No se'ls acut pas, de cercar el propi camí. No hi pensen, a fer camí en una direcció o en una altra. Ells esperen que arribi qui hagi d'arribar… També tenim els nostres Pozzó, el cruel, i Lucky, el seu esclau. També tenim el nen que cada horabaixa ens anuncia que la tercera via no arribarà avui, però que demà segur que sí. Tots esperen Godot, però Godot no arriba ni arribarà mai. I la tercera via, tampoc.

D'interpretacions d'aquesta obra, se n'han fetes moltes. Beckett va deixar la incògnita sense resoldre. Perquè, en el fons, el fet important no és qui era Godot, ni per què no arribava mai, sinó què impel·lia els quatre personatges a esperar-lo indefinidament en comptes de fer el propi camí. La gran pregunta existencial era: per què no prenen la iniciativa i deixen d'esperar? Què porta l'home a cedir la tutela de la seva vida?

'Els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen; de vegades les depuren. I res més. D'altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l'odi, ni a la resignació, ni a la indiferència' (Joan Fuster).

carduspere@gmail.com

PUBLICAT 15 de Maig

Frenar la llei Wert al parlamentEl Marc Unitari de la Comunitat Educativa demana a la cambra catalana que blindi legalment el model educatiu català

La LOMCE (més coneguda per 'llei Wert') actua contra el dret universal a l'educació, és segregacionista, trinxa el respecte a la

23

diversitat, és antipedagògica, antihumanista, esberla la immersió lingüística, liquida la laïcitat, elimina la participació dels pares en l'escola, imposa els continguts i els exàmens de revàlida des de Madrid, afavoreix l'educació privada en detriment de la pública… Aquests són alguns dels aspectes preocupants que la comunitat educativa catalana exposa per alertar dels perills de l'aplicació d'aquesta llei. Pares, mestres, alumes i sindicats aguaiten amb escepticisme el departament d'Ensenyament, que encara no s'ha manifestat amb claredat i té les escoles amb l'ai al cor, un mes i mig abans d'acabar el curs. Per això volen acudir al parlament amb un text contra la LOMCE (text íntegre, en pdf) que blindi el model educatiu català.

Si no s'hi posa remei, la LOMCE es començarà a aplicar al setembre. Ara que falta un mes i mig per a final de curs, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), format per entitat pedagògiques, associacions de pares i sindicats, proposa dues accions encaminades a frenar l'aplicació d'aquesta llei: per una banda, instar el parlament a fer una declaració contra la LOMCE, que detalli els punts a seguir per paralitzar-ne l'aplicació; i per una altra crear un grup de treball amb representats d'aquesta plataforma i del parlament per poder fer un seguiment d'aquests punts.

El MUCE al parlament

El document presentat al Parlament de Catalunya recorda que ara fa una mica més d'un any (el 13 de març de 2013), quan la LOMCE començava el procés parlamentari, el MUCE ja es va adreçar al Parlament de Catalunya per demanar que protegís l'alumnat català de l'aplicació d'aquella llei, i que actués per evitar que s'apliquessin les disposicions contràries als principis de l'educació pública catalana. Avui la llei ja és aprovada, amb els únics vots de la majoria del PP, sense diàleg ni negociació. I per això ara es demana que es concretin les mesures.

La proposta del MUCE al parlament inclou la preservació de set principis que la LOMCE no respecta:

–El dret universal a l'educació ha de ser garantit pels poders públics.

–El talent individual i col·lectiu és el resultat de l'educació, no pas una qualitat innata i inamovible.

–L'educació implica un compromís ètic amb la societat i amb la convivència democràtica.

–Cal evitar la segregació escolar.

–S'ha d'exercir la corresponsabilitat de les acreditacions del sistema educatiu català amb sistemes europeus.

24

–L'escola catalana i la immersió lingüística han de poder perviure, amb el desenvolupament d'un currículum propi i útil.

–S'ha de promoure la qualitat de l'educació pública.

Manifestació el 17 de maig

Per una altra banda, s'ha convocat una manifestació dissabte, 17 de maig, a les 12.00 a la plaça d'Urquinaona, per protestar contra les retallades i per demanar un canvi radical de la política educativa del govern català i del Ministeri d'Educació espanyol (convocatòria, en pdf).

Les entitats han criticat que el pressupost en educació s'hagi reduït de 1.000 euros per any i alumne. També reproven que Ensenyament hagi tancat línies de titularitat pública mentre manté les de les escoles concertades, a desgrat que, segons el MUCE, hi ha més demanda a la pública.

El MUCE també protestarà per les retallades en la partida de beques de menjador. La comunitat educativa celebra la unificació de criteris per a demanar aquestes ajudes, però recorda que aquesta beca s'hauria de donar al cent per cent als fills d'aquelles famílies que es trobin per sota del llindar de la pobresa. 

La falta de docents, l'augment d'aules sobresaturades, la manca de places ofertes a la formació professional, l'encariment de l'educació superior i les 'precàries' condicions de molts professors substituts són més motius que porten la comunitat educativa a demanar que tothom surti al carrer dissabte.

Membres del Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE).

Xarxa d'Escoles Insubmises

La comunitat educativa catalana, formada per mestres, pedagogs, pares i alumnes, fa un crit decidit contra la LOMCE i anima els centres i les famílies a desacatar aquesta llei. Ho resumeixen així: 'Aquesta llei no s'hauria d'haver escrit; ara, una vegada aprovada no es pot aplicar.' Representants del col·lectiu treballen de valent per informar els centres i les famílies de què significa aquesta llei. Un dels més actius és Jaume Aguilar, representant de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Aguilar recorda que des del 1970 fins al 2014 hi ha hagut nou lleis d'educació i que això és insostenible en el sistema educatiu d'un país. Pel que fa a la LOMCE, és una llei que enderroca tot allò que defensava la llei anterior. És una reedició de la LOCE (la llei

25

d'educació que va impulsar Aznar i que no es va arribar a aplicar). És una llei d'un article únic que modifica tots els anteriors. 

De la LOMCE, s'ha destacat molt que liquida la immersió lingüística, però de fet ataca fonaments democràtics i universals de l'educació: és una llei unificadora i centralista (marca el currículum dels continguts el ministeri i les successives revàlides no fan res més sinó assegurar-se que aquests continguts s'imparteixen). Les avaluacions, en forma de revàlida, es conceben com un sistema de selecció de personal: no s'avalua en positiu, es fa neteja dels alumnes que tenen més dificultats, alhora que els exàmens contribueixen a una nefasta competència entre centres.

Entre les idees globals que es desprenen de la LOMCE, hi ha aquestes:

–L'educació com a dret bàsic és qüestionada.

–És la primera llei d'educació de l'estat espanyol en democràcia que no parla d'educació integral.

–Els valors que reflecteix són els del mercat, la competència, la selecció, la religió catòlica.

–La FP s'hi considera una educació de segona categoria, com en el franquisme tardà.

–És una llei redactada des de la desconfiança en el professorat.

–S'hi ignoren les noves tecnologies i també els aspectes contemporanis de debat a Europa.

–No s'hi entén l'educació com un fet que es manté en el curs de la vida.

–La llei maquillarà els resultats de l'informe Pisa, però no els millorarà (l'informe Pisa no comptabilitza els alumnes de la FP).

–S'hi atorga un predomini al castellà, i s'hi elimina la immersió lingüística.

–Permet la segregació per religió i per sexe.

–Redueix dràsticament la participació en la vida del centre (el director tindrà tot el poder de decisió en el claustre i podrà ser designat des de Madrid; el consell escolar només serà consultiu, els pares no compten).

Entre més iniciatives, l'AMPA de l'escola Patronat Domènech del barri de Gràcia de Barcelona ha emprès la Xarxa d'Escoles Insubmises,

26

amb la voluntat de fer visible el malestar que origina la llei. Es proposa de no deixar de qüestionar la llei amb accions que no perjudiquin ni el professorat ni l'alumnat. Vol donar suport a decisions del claustre com ara: mantenir la immersió lingüística, mantenir les competències del Consell Escolar, no fer especialització curricular… I, per part dels pares: no demanar l'assignatura de religió, no portar els nens a les avaluacions de tercer i de sisè de primària, etc.

PUBLICAT 16 de Maig

Quines ganes que tenen, que hi hagi violència"Pensen que si la consigna fa fortuna la gent s’ho pot arribar a creure. És allò de la mentida llargament repetida"

Víctor AlexandreTenen moltes, moltíssimes, ganes que esclati la violència a Catalunya. Frisen per una foto que pugui demostrar que allò que desitgen d’amagat és veritat. Si el març passat Juan Carlos Girauta, de Ciudadanos, criminalitzava l’Assemblea Nacional Catalana dient que està “organitzant un cop d’Estat” i que la seva presidenta, Carme Forcadell “serà responsable de tot el que succeeixi a Catalunya en termes de violència”, ara ja s’hi han afegit un bon grapat de veus del trident espanyolista que integren els partits de Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Tots tres treballen coordinadament i publiciten la mateixa consigna: “A Catalunya hi ha crispació i fractura social”. I com que és mentida i tothom ho sap, intenten fabricar-ne les proves amb el mateix cinisme de Juan Fernando López Aguilar, aquell ministre espanyol de Justícia del PSOE, que l’any 2008 va confessar haver fabricat proves per mantenir a la presó persones que ja havien complert la seva condemna, o que el no menys cínic Mariano Fernández Bermejo, el seu successor, que també va confessar que les proves fabricades contra dues llistes electorals al País Basc eren “per garantir allò que volem: que no puguin concórrer a les eleccions”.

Darrerament ha estat Pere Navarro en persona qui, amb el mateix cinisme, ens

27

ha fet una demostració de com es fabrica una ‘prova’ que doni versemblança a la consigna del trident. Es tracta d’aprofitar la més mínima banalitat o fotesa i sobredimensionar-la a fi que els mitjans de comunicació piquin l’ham i se’n facin ressò amb grans titulars. Ara, certament, gràcies als testimonis, ja sabem que el cop de puny que hauria donat una senyora a Pere Navarro a la porta de la catedral terrassenca, el 27 d’abril, és mentida. Sabem que ni tan sols va ser bufetada, només un suau i lleuger frec a la galta. Però la feina ja està feta. Calia, això sí, convertir mediàticament el copet en un cop de puny perquè fes efecte. Després la màquina ja funcionaria sola: notícia als diaris, imatges als telenotícies, tertúlies a la ràdio, entrevistes arreu... Per cert, algú sap qui és la senyora en qüestió? Com és que després que tots dos estiguessin tranquil·lament asseguts gairebé a tocar durant tota la cerimònia la identitat de la senyora roman oculta? No serà perquè a algú no li convé que parli? No serà que un cop rendibilitzat el fet ara toca oblidar-lo? No hauria de ser precisament el senyor Navarro –si tan terrible fou l’incident i tanta indignació li va provocar–, el principal interessat a saber la identitat de la senyora? Doncs no, perquè l’objectiu ja s’ha cobert amb escreix. Només cal veure amb quina celeritat s’hi han afegit altres veus del nacionalisme espanyol:

Carlos Herrera, periodista d’Onda Cero: “L’agressió és perquè Navarro no està per la independència.”

Ramón Tamames, catedràtic d’Estructura Econòmica: “En qualsevol moment esclatarà la violència a Catalunya.”

Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu del govern espanyol: “Els independentistes són persones que agredeixen.”

Maurici Lucena, portaveu socialista: “La tensió anirà en augment.” Loquillo, cantant: “Es vol votar per acabar amb la democràcia; el mateix

que demanaven els nazis.” Loquillo, cantant: “Hi ha massa converses entre familiars que han acabat

amb una bufetada.” Santi Rodríguez, portaveu adjunt del PP: “Entenem molt bé Pere Navarro.

Si el Govern no hi posa fre, el conflicte anirà a més.” Paco Marhuenda, director de La Razón: “A Catalunya la gent t’insulta i

t’empeny.” Javier Nart, candidat europeu de Ciudadanos: “La mitomania nacionalista

ens ha portat a la fractura social.” Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d’Interior: “A Catalunya el

sobiranisme crea divisió.” Joaquim Coll, portaveu de Societat Civil Catalana: “L’argumentari

sobiranista afavoreix la crispació.”

28

Jordi Cañas, exdiputat de Ciudadanos imputat per un cas de frau fiscal: “El principal problema de Catalunya és un govern irresponsable i uns partits que provoquen la fractura”.

No es pot negar que assedegats, n’estan, de crispació, de fractura social i de violència. Pensen que si la consigna fa fortuna la gent s’ho pot arribar a creure. És allò de la mentida llargament repetida. S’adonen que ni les amenaces, ni la intimidació, ni el catastrofisme no han fet efecte i ara toca activar un element més dràstic del pla previst. Ara toca fabricar un pretext que, a més de difondre una imatge violenta de Catalunya, justifiqui i possibiliti una actuació repressora politicojudicial i que desacrediti i aturi el procés cap a la independència. Tenen pressa i volen solucionar-ho abans del 9 de novembre, data de la consulta. Saben que les urnes només les criminalitzen les dictadures i aquell dia hi haurà massa periodistes i observadors internacionals a Catalunya.

La consigna nostra, per tant, ha de ser justament la contrària: no caure en provocacions, no fer-los el joc. Som a punt de fer els darrers metres del que ha estat una llarga escalada i no ens hem de distreure per més que ho intentin com fa Pere Navarro quan diu que “Artur Mas no pot dubtar que això és una democràcia real”. No és veritat, no és una democràcia. La nació catalana no viu en democràcia perquè està sotmesa a un sistema polític que no és el seu. Per viure en democràcia, Catalunya necessita deixar d’estar sotmesa a les lleis espanyoles i promulgar les seves pròpies lleis. Cap poble no és lliure si no promulga les seves lleis. Catalunya, per tant, necessita una democràcia pròpia, necessita viure en una democràcia catalana.

PUBLICAT 17 de Maig

El poder que tenimEl poder es pot expressar de moltes maneres, però n'hi ha una d'incontestable: el poder és l'absència de por. Per això proven de fer-nos-en. Amb amenaces verbals, amb insults, amb agressions de baixa intensitat. Com siga.

Ahir van serrar el Pi de les Tres Branques. Tothom sap que moltes de les estelades que hi ha a les entrades dels pobles han intentat tallar-les també --i per això moltes ara tenen peanyes reforçades. A la redacció de VilaWeb, constantment ens hi arriben testimonis personals d'insults, d'amenaces per carta, de pintades... L'agressivitat política de l'espanyolisme és des de fa mesos el pa de cada dia també al Principat. Llanos de Luna per dalt i l'escamot de la serra per baix.

29

L'objectiu és canviar la realitat no per la via del convenciment, batalla que saben perduda, sinó per la via del temor. Però hi fracassen: no se'n surten i el temps va passant, molt de pressa.

Tot això creixerà i no crec que ningú sàpiga on acabarà. Ens esperen unes setmanes de provocacions i d'agressions, que segurament cada vegada seran més a la desesperada. Però la calma amb què el país les entoma, aquesta consciència que per més que ens furguen no en trauran res, és a parer meu el símptoma més evident i notable que som molt conscients de l'enorme poder que hem acumulat. I que sabem que n'hem de fer ús amb molta cura.

Clar i ras, volen desviar-nos del camí, fer-nos eixir de la ruta. Perquè saben que mentre ens hi mantinguem ells tenen la batalla perduda. Fixeu-vos com han canviat les coses tan sols aquestes darrers dies: l'editorial del Financial Times, la resolució de la Internacional Liberal, el suport explícit al procés per part dels candidats europeus dels liberals, els verds i l'esquerra anticapitalista, les declaracions de Desmond Tutu, la reacció del govern de l'Equador a l'intent del govern espanyol d'impedir una conferència de Pilar Rahola, fins i tot la lliçó pública que Cameron es va permetre de donar a Rajoy... I ara que ja tramuntem la carena, també en el front internacional, és just quan ens sentim més forts a casa. 

Avui som més poderosos que no ho havíem estat mai i, en conseqüència, estic cert que sabrem aguantar les provocacions. No perquè no ens enutge la seua actuació. No perquè no ens irriten. No perquè no ens faça enrabiar el seu cinisme. Tot és més senzill: sabrem aguantar les provocacions simplement perquè hem decidit que aquesta vegada és a nosaltres que ens toca guanyar. Tic-tac, tic-tac...

L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)

Ramon Perera: Ha passat molt temps o poc des de la segona dècada del segle XVIII a l'hora de treballar per la independència? Aquesta pregunta és irrellevant. La pregunta que compta és: Com hem fet les coses en cada moment de la història? Fins fa ben poc temps no podíem fer res perquè ens enfrontàvem a una força (militar) superior.

Ara el factor militar ha quedat exclòs. Com sol passar, hi ha coses que amb el temps es giren i, per exemple, l'emigració que havia de servir per a ofegar-nos, s'ha posat al nostre costat. Més ben dit, són dels nostres. Ara som els més forts. El forts no perden ni la calma ni l'educació, no van més de pressa ni menys del que convé en cada

30

cas, són els que guanyen. A més, en un món que en diuen globalitzat, tenim també l'oportunitat de fer alguna cosa, ni que sigui poqueta, per les persones amb dificultats, es trobin on es trobin.

Josep Sanchis: És veritat això que dius, Vicent. S'han d'aguantar totes les provocacions, per violentes que puguen arribar a ser, que si és així, el projecte, el camí d'alliberament nacional encara tindrà més fortalesa. I més consistència la majoria del poble de Catalunya, que veurà reforçat l'anhel, ara ja imparable, de la llibertat amb tots els drets i deures. Cal aguantar les pressions psicològiques i tota la merda que ens abocaran damunt per fer-nos desistir d'aquest viatge il·lusionat. Tanmateix, em fa la impressió que ells ja fa mesos que comencen a fer tard. I nosaltres, a la nostra: amb intel·ligència, paciència i determinació. Ni un pas arrere! 

Josep Usó: Hui faré un comentari curt, per a les actuacions cada vegada més violentes de l'espanyolisme ranci i tronat. La violència és el darrer recurs de l'incompetent. De tota manera, no crec que l'entenguen ni que en facen cas. En són molt, d'incompetents.

Marcel Pellejà: Anem pel bon camí. Vivim la història en primera persona, l'escrivim. Proposo de fer un monument al Pi de les Tres Branques imponent, immutable a totes les serres del món!

Josep Guimerà: Trobo ridícula i desmesurada l'atenció mediàtica per l'afer Navarro. La desproporció de la dimensió mediàtica i el fet objectiu condiciona l'interès públic, cosa que no hauria de provenir d'un periodisme seriós. Crec que la recidiva del protagonista en declaracions i fets extemporanis evidencia, com a mínim, una patologia que hauria de preocupar el seu entorn polític però no hauria de supeditar l'atenció d'una societat immersa en la construcció d'un nou futur fonamentat en la llibertat sorgida d'una nova i genuïna manera de fer política que prescindeixi de personatges que escarneixen l'acció i representació pública i parlamentària.

Joan Guasch: Hem de respirar fondo, deixar que la ràbia passi i es dissolgui i anar capgirant les seves agressions. Ens han tallat el Pi, però ens han deixat el símbol de la victòria.

director@vilaweb.cat

PUBLICAT 18 de Maig

31

25-M, primera cita electoralNecessitem molts diputats i diputades que vagin a Brussel·les a explicar el nostre projecte de construcció d'un país

Carme Forcadell

El pròxim 25 de maig hi haurà eleccions al Parlament Europeu i nosaltres, els catalans que defensem la consulta, ens hi juguem molt. Necessitem molts diputats i diputades que vagin a Brussel·les a explicar el nostre projecte de país, el nostre projecte de construcció d'un país més just, més democràtic i més lliure. Que vagin a explicar que estem immersos en un procés, absolutament democràtic i pacífic, per decidir el nostre futur. Que vagin a explicar que volem contribuir, des de la llibertat, a la millora de Catalunya, d'Europa i del món. Que vagin a explicar que el dia 9 de novembre exercirem el dret d'autodeterminació, perquè som un poble sobirà, tenim capacitat de decisió i estem preparats per decidir. Que vagin a explicar que donem suport a la Declaració de Sobirania del nostre Parlament del 23 de gener del 2013.

Necessitem molts diputats que vagin a explicar que estem mobilitzats per la democràcia, perquè abans que independentistes som demòcrates i per això volem votar i treballem per fer un procés escrupolosament democràtic, perquè votin tots amb llibertat l'opció que vulguin. Que vagin a explicar que volem exercir el nostre dret de vot, igual que ho faran els ciutadans europeus d'Escòcia el pròxim 18 de setembre. Que vagin a explicar que volem tenir els mateixos drets que tenen els ciutadans europeus d'Escòcia. Que vagin a explicar que nosaltres també som ciutadans de la Unió Europea i que volem que aquesta Unió Europea sigui igual per a tots els ciutadans que en formem part, amb els mateixos drets i els mateixos deures.

32

Que expliquin que a Catalunya estem treballant per la democràcia, per poder votar, que ens neguen el dret a vot, ens insulten, ens menystenen i ens humilien perquè volem continuar sent catalans, parlant en català i conservant el llegat dels nostres avantpassats. Que expliquin que el nostre projecte és absolutament inclusiu, que hi cap tothom que hi vol cabre. Que al nostre país no hi ha crispació, per més que alguns la hi vulguin veure, que un 80% dels ciutadans de Catalunya estan d'acord amb la consulta i que, com en qualsevol país democràtic, acceptaran els resultats.

Que expliquin que necessitem un estat perquè volem continuar sent catalans i l'Estat espanyol no ens vol com a catalans, per això està legislant en contra de la llengua i la cultura catalanes i en contra del benestar del poble de Catalunya. En contra de tot allò que hem estat construint durant tants anys entre tots i en contra de tot allò que ha fet possible la nostra cohesió social. Que expliquin que l'Estat espanyol està recentralitzant tots els serveis i que està impedint que ens puguem desenvolupar com a poble.

Que expliquin que necessitem un estat com el que tenen altres pobles del món, un estat que sigui nostre, que ens defensi, que ens ajudi a ser qui volem ser i a ser més feliços. Un estat que promogui la nostra llengua i la nostra cultura i que afavoreixi la cohesió i la inclusió social, que no discrimini els ciutadans pel lloc de naixement o per la llengua que parlen.

Que expliquin que el nostre projecte no s'està construint contra ningú, que Catalunya és, ha estat i continuarà sent un país solidari, democràtic, just i inclusiu. El nostre projecte de país està basat en un projecte social i cívic, en els drets de ciutadania i és per a tothom, parli com parli, vingui d'on vingui i se senti com se senti. El nostre projecte és un projecte modern del segle XXI, basat en la convivència i en la ciutadania i sense renúncies. No cal renunciar a la identitat, ni als sentiments de pertinença, ni a la llengua per ser ciutadà de Catalunya.

33

Que expliquin que necessitem saber què pensa la majoria del poble català per decidir quin camí hem de seguir. Que expliquin que volem continuar mantenint els nostres llaços amb l'Estat espanyol i amb Europa, els llaços familiars, culturals, lingüístics, socials, comercials etc., com sempre hem fet, que serem, que continuarem sent solidaris com sempre hem fet, que volem ser aliats i amics si ens volen, però que necessitem un estat perquè l'Estat espanyol no és ni vol ser el nostre estat.

Nosaltres, els ciutadans de Catalunya, els que volem i defensem la consulta del 9 de novembre, som els que l'hem de fer possible. Tots i cadascun dels ciutadans d'aquest país, tots i cadascun de nosaltres, hem d'assumir el compromís i la responsabilitat com a ciutadans de Catalunya, i la primera responsabilitat és anar a votar el pròxim dia 25 de maig. I votar partits que defensin la consulta, partits que defensin la democràcia i el dret de decidir el nostre futur, perquè votar és sempre democràcia

PUBLICAT 19 de Maig

20 de maig de 1906. Manifestació-homenatge als diputats i senadors de Catalunya que, agrupats en la coalició de partits de Catalunya, Solidaritat Catalana, van votar en contra de la llei de jurisdiccions, que atribuïa als jutges militars competència per decidir sobre qualsevol acte contra el honor de l’exèrcit i de la pàtria espanyola. La manifestació va aplegar unes 200.000 persones i va ser la més gran que fins llavors s’havia vist mai a Barcelona.

PUBLICAT 20 de Maig

Radiografia de les despeses més escandaloses de l'estat espanyol

34

Pere Aragonès i Andreu Mas ens parlen de 'Les #cosesdelBOE i el filòsof de butxaca', un llibre sobre el balafiament de l'estat espanyol

Una moció del PP contra les delegacions de la Generalitat a l'estranger va fer néixer l'etiqueta #cosesdelBOE, que es va empescar el diputat d'ERC Pere Aragonès després d'haver comprovat al butlletí de l'estat com eren d'escandaloses algunes despeses del Ministeri d'Afers Estrangers espanyol. Per exemple: l'ambaixador espanyol a Tòquio es va gastar 560.000 euros en mobles per a la residència oficial. Ara Aragonès n'ha fet una selecció, en col·laboració amb el periodista Andreu Mas, que hi ha afegit una dosi d'ironia. I n'ha sortit el llibre 'Les #cosesdelBoe i el filòsof de butxaca. La mà foradada' (Nautilus).

—Tot queda retratat al BOE? O hi ha una part de balafiament que fa de més mal controlar?—Pere Aragonès [P. A.]: Tots els estats i administracions han anat millorant la informació pública de la contractació. HI ha el BOE, on es publiquen les adjudicacions d'una determinada quantia, i hi ha la plataforma de contractació de l'estat, on poden accedir els licitadors, els oferents. Si et dediques a fer vestits de gala els podràs subministrar als alumnes de l'acadèmica militar. Una altra cosa és la petita despesa, que no arriba a ser un contracte perquè és molt menor, i una altra que hi ha en el pressupost general de l'estat, que és el personal que tenen assignat. La despesa no és tan sols el cost de les catifes o el de la compra d'antiguitats per a una ambaixada, sinó també el personal que hi ha assignat a cada unitat administrativa, que cal saber si realment serveix per a això.

—Heu dit que es van gastar diners en antiguitats per a una ambaixada?—Andreu Mas [A. M.]: Sí, n'hi ha una despesa de 200.000 euros. És un dels exemples de l'ambaixada de Tòquio, que ens té meravellats, perquè el cost de construcció de l'ambaixada va ser de divuit milions d'euros. El cost de col·locar els mobles a la residència de l'ambaixador va ser de 500.000 euros. I, una vegada tot això fet, encara van considerar que s'havien de gastar 200.000 euros en antiguitats. Això és consignat en el BOE, amb l'adjudicatari, amb l'empresa que va concursar i guanyar aquest concurs.

—Quines són les despeses de #cosesdelBOE que més us vénen al cap, de tan escandaloses?—P. A.: De les ambaixades se'n treu molt suc, perquè són un model d'acció exterior de Ferrero Rocher. Per exemple hi ha la residència de l'ambaixador espanyol al Marroc, que es va tirar a terra per construir-ne una de nova; hi ha la nova seu de l'ambaixada a Amman, a Jordània, que va costar quatre milions d'euros o cinc. I una despesa curiosa, que és que la guàrdia reial es va comprar tres Harley Davidson, no sabem si perquè les utilitzés el rei o per a acompanyar

35

el rei. I també destacaria determinats privilegis dels soldats: des de residències d'estiu exclusives per a militars que paguem amb fons públic fins a lloguer d'apartaments al costat de Marina d'Or perquè hi vagin els soldats amb les famílies a l'estiu. —A. M.: Hi ha, per exemple, un gimnàs que es fa en un lloc on hi ha personal sense que faci entrenament de cap mena. I hi ha despeses que no són tan escandaloses per la quantia, sinó perquè demostren la pervivència d'un franquisme sociològic. Hi ha una residència de la tercera edat per a càrrecs militars que fins el 2007 es deia residència Carmen Polo [la muller de Francisco Franco] i una altra residència que es diu Primo de Rivera. En l'estament militar i policíac, és qüestionable que s'hi hagi fet la transició democràtica. I hi ha més coses, com ara que la despesa de viatges del rei es camufli dins una despesa del Ministeri d'Afers Estrangers, i puja a més de deu milions d'euros. —P. A.: Hi ha una despesa no inclosa en el llibre, perquè encara és en procés de contractació: una remodelació que es fa a la seu del Ministeri de Defensa, en una zona de despatxos, que té un nom i que es diu general Yagüe, que és l'home que va ocupar Barcelona el 1939. La zona de despatxos es diu així perquè el carrer intern també té aquest nom.

—Sembla que les despeses més cridaneres es concentren en l'àmbit militar, d'afers estrangers i la casa reial.—A. M.: També hi ha un capítol important dedicat a la despesa del govern espanyol. Hi trobareu quant gasta l'estat en  les plantes d'interior del despatx de Soraya Sáenz de Santamaría. Hem volgut tocar tota l'estructura de l'estat, amb una especial atenció a les ambaixades, que és d'on neix l'etiqueta #cosesdelBOE el 2012. I és allà on ens castiga més la caverna espanyola amb la qüestió de les delegacions de la Generalitat a l'estranger.

—La despesa en ambaixades d'Espanya és desproporcionada en comparació amb els altres estats europeus?—P. A.: Espanya vol jugar a la primera divisió i a intentar ser a la zona de Champions, quan el seu pes internacional no s'hi correspon. Sí que hi ha uns estats, els d'antics imperis colonials, com el Regne Unit o França, i també els EUA, que tenen una gran presència amb ambaixades. I Espanya s'hi vol assemblar. Hi ha més models a la UE, on molts estats comparteixen ambaixades a l'exterior. Els països nòrdics ho acostumen a fer, també amb els consolats. Quan Catalunya sigui independent esperem optar a un acord d'aquestes característiques, per poder tenir unes seus a l'exterior tan eficients com sigui possible.

—En el cas de la casa reial, hi ha manera de saber quina és la despesa real, més enllà del pressupost que presenten cada any?—A. M.: Una cosa és l'assignació directa a la casa reial i una altra són les múltiples partides que et pots trobar relacionades amb la casa

36

reial en diversos ministeris. En recordo una que eren 200.000 o 300.000 euros per a l'ampliació del pavelló de caça de la Zarzuela. És una despesa del ministeri de Presidència, que assumeix el cost de l'ampliació del pavelló on el rei exhibeix els seus trofeus de caça. L'estat s'ha de gastar 400.000 euros. La seguretat del rei i serveis que rep la monarquia, des del metge particular fins als secretaris formen part de la guàrdia reial, que és un cos separat dins l'exèrcit. A la Zarzuela hi ha molt personal que, per més que vagi vestit de civil, és militar, perquè forma part de la guàrdia reial. I, això a banda, hi ha els viatges, que van a càrrec del Ministeri d'Afers Estrangers, la seguretat, que va a càrrec d'Interior…

—Hi ha manera de saber quin és el cost total de la casa reial?—P. A.: Hi ha coses que s'escapen, perquè no tot és contractació. El llibre recull allò que surt al BOE: despeses a proveïdors. Però el capítol de proveïdors és una part petita: hi ha tota la part de personal, la del Ministeri d'Afers Estrangers, el consell de patrimoni que fa la feina per compte de la casa reial, les inversions que s'hagin fet i els interessos que comporten, si s'han finançat amb deute…

—Amb totes aquestes dades, que fa temps que són públiques, com és què a Espanya no ha posat ningú el crit al cel?—A. M.: Hi ha un consens dels dos partits majoritaris, que podria ser extensible a les altres forces polítiques espanyoles. A PP i PSOE ja els va bé que això sigui així. Sobre el model d'estat i la manera com se'n gasten els diners hi ha un consens no escrit entre tots dos partits. Els grans beneficiaris al final són aquelles empreses de la llotja del Bernabeu, les empreses del BOE, totes les que viuen de les grans licitacions públiques. Se n'han beneficiat tant si hi havia governs del PP com si eren del PSOE. El sistema és pervers, perquè quan a l'estat espanyol es demana que faci un esforç amb retallades, Catalunya en fa, però l'estat com a tal fa una retallada mínima. I el llibre demostra que es pot retallar moltíssim. —P. A.: És molt indignant el contrast. Els soldats espanyols tenen complex de Benidorm - Ciudad Patricia per passar-hi les vacances per un preu irrisori, i els treballadors de la sanitat catalana tenen una paga retallada. Això depèn del finançament que fa l'estat a cadascun dels serveis. La prioritat no ha estat salvar l'estat del benestar, sinó l'acció exterior, l'exèrcit. Espanya és l'estat de l'OCDE que més part del pressupost de defensa destina a manteniment de la tropa. Perquè moltes despeses d'aquestes no existissin l'estat hauria de fer una profunda reforma. I no han tingut mai l'incentiu de fer-ho. Tal com diu el PP d'Extremadura, ja n'hi ha uns altres que aporten 16.000 milions d'euros cada any. Restaran obligats a fer això si finalment els catalans aconseguim la independència. Hauran de fer reformes. —A. M.: Per mi, és exemplar el funcionament del bar del congrés espanyol. Si al Parlament de Catalunya els diputats s'han de pagar els tallats a preu de mercat, al congrés espanyol l'empresa que té la concessió ha de pagar uns dos milions d'euros per poder subvencionar els tallats, els gintonics…

37

—P. A.: Al parlament, l'empresa que gestiona la cafeteria ha d'invertir per poder anar mantenint el servei, però el parlament no l'indemnitza pel fet de prestar el servei.

—Penseu que funcionaria aquest llibre a Espanya, amb una edició en espanyol? La reacció de la gent seria igual que aquí?—A. M.: No ho sé, perquè aquí estem molt sensibilitzats. Però això no afecta només els catalans, sinó els ciutadans de tot l'estat espanyol. Mirant l'animalada de la despesa de la candidatura de Madrid 2020, si jo fos ciutadà de Madrid m'escandalitzaria bastant. I, depenent de quina zona de l'entorn de Madrid, encara més. El govern autonòmic es va gastar milions a comprar vestits, a contractar una agència de publicitat que sembla que no ha fet la feina i en coses que no han acabat sortint.—P. A.: La diferència és que potser la major part de catalans veuen l'estat espanyol com una cosa molt llunyana, i això de les ambaixades, l'exèrcit, la monarquia… ho veiem molt estrany a la nostra realitat. Però estic convençut que això que s'explica aquí, que és que l'estat espanyol és al servei del poder i no al servei dels ciutadans i que és segrestat per una casta mig funcionarial, mig descendent de la noblesa, amb les portes giratòries, que hi ha tota una gent que viu a costa del BOE... Estic convençut que indignaria la major part de la ciutadania espanyola.

—Malgrat les diferències, veieu gaire 'coses del DOGC' sobre les quals caldria alertar?—P. A.: Jo vaig intentar fer-ho a consciència en la negociació del pressupost amb CiU. I he de dir que el 99% de les despeses de la Generalitat són justificades, quant a la destinació de la despesa. La Generalitat no paga apartaments als mossos d'esquadra, no es gasta disset milions en una residència del delegat a Londres o on sigui, ni els mossos es compren tres Harley Davidson per acompanyar Artur Mas… La major part de la contractació de la Generalitat es fa en l'àmbit de la salut, i quan es gasten cinc milions en catèters i en gases per als hospitals de Catalunya la despesa com a finalitat està bé, però no sé si la quantitat és la correcta. Segurament, mesures d'estalvi i de reducció de la despesa sempre se'n poden fer. Amb 26.000 milions segur que hi ha parts que s'escapen. Però la naturalesa de les despeses és absolutament diferent. —A. M.: L'estructura mental dels governs de Catalunya és diferent de la dels partits que han governat a Espanya. Si féssim el llibre amb allò que haguéssim trobat al DOGC --o mirant diputacions i ajuntaments-- abans del 2007, abans de la crisi, potser sí que trobaríem coses qüestionables. Però un dels aspectes positius de la crisi és que aquella màniga ampla que hi havia en determinades despeses es va acabar. La crisi ha fet que les administracions catalanes s'hagin hagut de mirar molt en detall en què es gastaven els

diners.

38

—Què hem de fer perquè un futur estat català eviti despeses d'aquesta mena?—A. M.: Si volem que l'estat català funcioni i tingui satisfets els seus ciutadans no ha de ser com l'estat espanyol, ni en això ni en algunes altres coses. —P. A.: És una lliçó per a un nou estat. Si la mobilització per a aconseguir l'estat es manté en el procés constituent, podrem evitar una bona part d'això, podrem fer un model molt més auster. Estic convençut que no ens gastarem disset milions en una ambaixada a Tòquio, i que farem un model més ajustat al nostre pes, petit, al món.

PUBLICAT 21 de Maig

Una partida llargad'Estats Units. En aquest llibre, en parlar del procés de Kosovo, ella es refereix també a la 'voluntat d'independència' dels txetxens i dels bascos, però no hi ha cap esment als catalans.

Es tracta d'un llibre difícil de pair, perquè és molt gruixut. Però la nit de dijous, quan vaig veure el debat entre els candidats a dirigir la Comissió Europea vaig tenir ganes de menjar-me'l. Ska Keller, la candidata alemanya del Partit Verd va dir que si la triaven com a presidenta de la Comissió admetria com estats independents a Escòcia i a Catalunya. Ni rastre dels bascos. Ja li podeu dedicar un carrer a Keller, o millor encara, enviar-li unes caixes de cava. O aixecar un castell davant de casa. S'ho mereix.

Pel que fa al concepte plebiscitari de les eleccions que planteges en la teva carta jo hi sóc d'acord. Potser siguin unes eleccions el significat, l'objectiu o la conseqüència, la interpretació, la manera... corresponguin a un plebiscit. Però per fer un plebiscit caldria en tot cas col·locar dues urnes, una electoral, votant els partits i una altra al costat de plebiscitària .

L'objectiu d'Espanya clarament serà sembrar el terror, intensificar la tensió a mesura que s'acosti el 9 de novembre. Escalfarà l'ambient, estendrà la por i intentarà influir en aquesta diferència del 10% existent entre el 'sí' i el 'no', perquè es quedin a casa.

Pot intentar i estiguis segur que ho farà, aquesta tasca de tensió. Però quan arribi el dia, en aquesta confrontació entre els dos trens, si la Generalitat i la majoria que li donen suport insisteixen en practicar aquest dret bàsic del vot, a Espanya li resultarà molt difícil, davant la mirada de tot el món, prohibir per mitjà de la força el referèndum. A parer meu la clau està en les setmanes anteriors. És a la tornada de

39

les vacances, al setembre i a l'octubre, quan es jugarà la partida institucional, diplomàtica i social. La de debó.

PUBLICAT 22 de Maig

Desmond Tutu alerta del risc de revolta si es força els catalans a acceptar el 'statu quo'Espera que Espanya i Catalunya siguin 'prou madurs per seure i dialogar'

L'arquebisbe sud-africà Desmond Tutu, guanyador del XXVI Premi Internacional Catalunya, considera que Catalunya podria veure's abocada a una situació 'inestable' i 'volàtil' si el poble es veu 'forçat' a acceptar l'actual marc polític. En aquestes circumstàncies, 'qualsevol cosa pot provocar una revolta, una explosió', ha advertit Tutu en una entrevista a l'ACN. 'Espero que a Espanya i Catalunya sigueu suficientment madurs, adults, per seure i dialogar', hi ha afegit. L'arquebisbe, un dels protagonistes de la fi de l'Apartheid i de la reconciliació a Sud-àfrica, defensa 'el dret d'autodeterminació' dels pobles i es mostra contrari a 'l'obligatorietat' de formar part d'un estat per la força.

'Si ignores el fort sentiment d'un poble sobre la seva llengua i cultura, estàs ajuntant una cosa inestable', ha manifestat Tutu, qui creu que 'hi ha molt a guanyar per part de les persones que s'enfronten a la possibilitat de la secessió' però que això no s'ha de fer per la força. Una força, sosté l'arquebisbe, que no s'ha de fer servir per cap de les dues parts, tampoc amb l'objectiu de 'mantenir un poble en una relació no volguda en els termes actuals'.

L'arquebisbe sosté que 'Déu està sempre al costat dels oprimits, els febles, els menyspreats', tal com defensa la Bíblia, i argumenta que així es va veure quan finalment el règim de l'Apartheid va arribar a la seva fi el 1994. En aquest sentit, Tutu anima tots aquells que estan actualment en una situació d'opressió a seguir endavant en la lluita pacífica pels seus drets. En aquest sentit, el sud-africà s'ha referit als conflictes de Síria, Sudan del Sud, la República Centreafricana, Ucraïna, Rússia i Palestina.

'Quan sobresurts en una multitud és perquè altres et porten a les seves espatlles'

En conversa telefònica i des de Ciutat del Cap, Desmond Tutu ha declarat a l'ACN que sent un 'profund honor' per haver estat

40

guardonat amb el XXVI Premi Internacional Catalunya i de compartir-lo amb un 'grup de persones molt distingit' entre les quals hi ha personalitats que coneix personalment, com l'expresident dels Estats Units Jimmy Carter, l'exprimera ministra noruega Gro Harlem Brundtland i la jove activista paquistanesa Malala Yousafzai.

El jurat del guardó, fet públic la setmana passada i que s'entregarà el proper 3 de juny, va reconèixer en Tutu 'la seva vigorosa i constant lluita per la justícia social i la millora de les condicions dels oprimits, des d'una integritat, un coratge i una capacitat excepcionals'. En referència al seu paper determinant en la lluita contra l'Apartheid, l'arquebisbe assenyala que ell només és un 'líder a mitges', ja que 'els herois reals van ser les moltes persones que van escoltar-me i donar-me suport'. 'Quan sobresurts en una multitud, és perquè altres et porten a les seves espatlles', ha subratllat.

PUBLICAT 23 de Maig

L’apocalipsi segons Francesc Granell

“La llibertat seria un verí mortal per a Catalunya!” És així com el senyor Granell malda per terroritzar-nos amb la sagrada Revelació de la FAES"Víctor AlexandreJa fa temps que l’economista Francesc Granell va decidir abandonar la seva taula de treball per dedicar-se de ple a propagar les bondats de la captivitat i la submissió de Catalunya. Promocionat entusiàsticament per l’aparell mediàtic del nacionalisme espanyol, que el reconeix com un dels seus, Granell manté una activitat frenètica concedint entrevistes, escrivint articles i intervenint en actes amb l’objectiu de prevenir-nos dels mals que comporta la llibertat. “No vulgueu ser lliures!”, ens ve a dir. “La llibertat seria un verí mortal per a Catalunya!” És així com, canviant l’economia per la profecia, el senyor Granell malda per terroritzar-nos amb la sagrada Revelació de la FAES. La Revelació que ens diu que Catalunya només té dues opcions en aquesta vida: la captivitat o l’abisme. És l’apocalipsi segons Francesc Granell:“Catalunya [amb la independència] quedaria fora dels tractats i de la Unió Europea. És la doctrina que ha establert la Comissió Europea, que és la guardiana dels tractats. [...] Tota regió que en surti, queda fora de la Unió.”“Les inversions estrangeres i les multinacionals marxaran pel clima de revolta social en veure que el nou Estat no soluciona res. Cap dels cinc estats membres del Consell de Seguretat de l’ONU no acceptarà que un tros d’Espanya s’independitzi.”

41

“Si arriba la independència esclatarà el carrer, hi haurà violència quan la gent vegi que no s’apujaran les pensions, ni millorarà l’estat del benestar, i que no es compliran les promeses d’un Estat idíl·lic com el que dibuixen els independentistes. Serem un Estat fallit, serem Somalilàndia.”“El país viu en un règim de partit únic, amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) contra la resta que no és sobiranista."“El Decret de Nova Planta va suposar el desenvolupament de l’esperit emprenedor de Catalunya, ja que va unificar el mercat.”Davant d’aquest enfilall de despropòsits, s’entén que el també economista Xavier Sala-i-Martín hagi dit que “la credibilitat de Francesc Granell és nul·la. En qüestió d’un any, ha passat de dir que el poder de Catalunya a Europa seria nul, tant si es quedés a dintre com a fora, a afirmar tot el contrari. Aquest senyor s’hauria de posar d’acord amb si mateix, perquè si no haurem de parlar del senyor Granell com del vi. Senyor Granell 2012, senyor Granell 2013”.

Doncs el senyor Granell 2014 deu estar molt mancat d’arguments per fonamentar en mentides les seves apocalíptiques profecies i desacreditar-se tant. Amb relació al primer punt, res del que diu és veritat per la senzilla raó que la independència d’una nació sense Estat no sols no s’ha produït mai en el si de la Unió Europea, sinó que la mateixa Unió tampoc no se l’havia plantejada. I el mateix president Mas s’hi ha referit tot sovint. Senzillament no hi ha cap text oficial que digui el que diu Granell. A més, sense adonar-se’n, incorre en una contradicció flagrant, atès que en el supòsit delirant que passés el que ell assevera, la negativa d’Espanya a reconèixer la sobirania nacional de Catalunya obligaria la primera a mantenir la nacionalitat espanyola dels catalans, cosa que faria impossible que aquests, ja independents, poguessin deixar de ser ciutadans de la Unió Europea. En altres paraules, Espanya no podria diferenciar entre espanyols comunitaris i ‘espanyols’ extracomunitaris.

En el segon punt, Granell s’erigeix en portaveu de les Nacions Unides i, tot intentant convertir els seus desitjos en realitat, profetitza que aquest organisme violarà el dret internacional a fi de rebutjar l’expressió pacífica i democràtica d’una nació d’Europa a decidir per si mateixa. També fa riure el mal averany que dibuixa amb les vuit-centes multinacionals que hi ha a Catalunya fugint en estampida. Justament és al contrari. Com diu el Cercle Català de Negocis, aquestes empreses seran el gran lobby de pressió que neutralitzarà els problemes burocràtics que puguin sorgir. Per altra banda, Business Intelligence i Invest in Catalonia ja han informat que l’horitzó d’una Catalunya independent no sols no espanta la inversió estrangera sinó que l’augmenta. Mentre ha crescut un 31,5% a casa nostra, cau un 7,1% a Madrid. I també creixen les exportacions i el turisme.

42

El tercer i quart punts constitueixen un deliri per si mateixos. Només cal recordar un parell de dades: una, que Catalunya manté l’equilibri entre allò que aporta a la Seguretat Social i el que en rep per mitjà de les pensions contributives; i dues, que mentre Espanya va tenir un dèficit de 86.332 milions d’euros –període 1995-2010–, Catalunya va tenir un superàvit de 24.774 milions. I una dada encara més contundent: en els darrers quinze anys Catalunya ha aportat el 12,7% del seu PIB a les pensions dels espanyols. Pel que fa a la criminalització de l’independentisme, en general, i de l’ANC, en particular, presentant-los com a opressors de Catalunya, només puc dir que és una baixesa moral inqualificable.

El punt cinquè té el mateix nivell. Cal molta ignomínia i molt autoodi per dir, com fa Francesc Granell, que el Decret de Nova Planta va suposar un avenç per a Catalunya. Estem parlant del rabiós Decret que promulgava l’assassinat de la nació catalana, de la seva identitat, de la seva llengua, de la seva cultura, de les seves institucions i de les seves llibertats. Assassinat que, segons Francesc Granell era positiu perquè “unificava el mercat” amb Castella i consolidava la unidad de destino en lo universal. És a dir, que, després de ser literalment massacrats per Castella, violades les nostres filles, cremades les nostres ciutats, destruïdes les nostres cases, anorreat el nostre país, hem de beneir-ne la conseqüència directa, el Decret de Nova Planta, perquè ens va “unificar com a mercat”. Realment repugnant. Si algun català es pregunta com ha pogut ser tan duradora l’opressió espanyola de Catalunya, Francesc Granell n’és la resposta. Ell i els catalans com ell l’han feta possible. Ara, per fi, s’ha acabat. Obrim les finestres i deixem que el país es ventili.

PUBLICAT 24 de Maig

Article 11 de la Constitució espanyola

43

Cansada de llegir molts articles, piulades, opinions i paraules disperses sobre la pertinença o no del futur Estat català a la Unió Europea després de guanyar el referèndum unilateral i vinculant amb la voluntat del poble que celebrarem el proper dia 9 de novembre, fa pocs dies vaig fer allò que a als de clàssiques ens agrada: anar als textos originals. Primer vaig agafar la Constitución Española de 1978, per tal d’acomiadar-me’n, és clar, i, oh sorpresa! vaig topar amb un article, el número 11, que no tenia interioritzat i que diu així en els seus dos primers punts:

1. La nacionalitat espanyola s’adquireix, es conserva i es perd d’acord amb el que la Llei estableix. 2. Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat. (*) 

Aquests dies que estem del tot europeitzats per la campanya electoral al Parlament Europeu i que tant es parla sobre la relació que tindrem amb la Unió Europea una vegada esdevinguem un Estat independent, i si els més de 7 milions de catalans serem expulsats de la UE ipso facto o si seguirem dins la Unió, i partint de la base que tothom sap que això no és una qüestió jurídica sinó política –i per tant demano disculpes al lector per caure en el parany tan propi dels espanyols de dur tot el debat en el terreny jurídic–, jo em pregunto

44

com Espanya pensa resoldre aquesta la qüestió que s’allarga fins a Europa, atès que, en el Tractat de la Unió Europea, en l’article 9 diu clarament això:

La Unión respetará en todas sus actividades el principio de la igualdad de sus ciudadanos, que se beneficiarán por igual de la atención de sus instituciones, órganos y organismos. Será ciudadano de la Unión toda persona que tenga la nacionalidad de un Estado miembro. La ciudadanía de la Unión se añade a la ciudadanía nacional sin sustituirla.

Aquests dos textos em van generar un dubte: com està establert a Espanya la pèrdua de la nacionalitat per part dels “espanyols d’origen”? I vaig trobar que en l’articles 24 del Codi Civil vigent ho diu molt clar:

Artículo 24

 1. Pierden la nacionalidad española los emancipados que, residiendo habitualmente en el extranjero, adquieran voluntariamente otra nacionalidad o utilicen exclusivamente la nacionalidad extranjera que tuvieran atribuida antes de la emancipación. La pérdida se producirá una vez que transcurran tres años a contar, respectivamente, desde la adquisición de la nacionalidad extranjera o desde la emancipación. No obstante, los interesados podrán evitar la pérdida si dentro del plazo indicado declaran su voluntad de conservar la nacionalidad española al encargado del Registro Civil. La adquisición de la nacionalidad de países iberoamericanos, Andorra, Filipinas, Guinea Ecuatorial o Portugal, no es bastante para producir, conforme a este apartado, la pérdida de la nacionalidad española de origen.

2. En todo caso, pierden la nacionalidad española los españoles emancipados que renuncien expresamente a ella, si tienen otra nacionalidad y residen habitualmente en el extranjero.

3. Los que habiendo nacido y residiendo en el extranjero ostenten la nacionalidad española por ser hijos de padre o madre españoles, también nacidos en el extranjero, cuando las leyes del país donde residan les atribuyan la nacionalidad del mismo, perderán en todo caso la nacionalidad española si no declaran su voluntad de conservarla ante el encargado del Registro Civil en el plazo de tres años a contar desde su mayoría de edad o emancipación.

La causa de pérdida prevista en este artículo 24.3 del Código Civil sólo será de aplicación a quienes lleguen a la mayoría de edad o emancipación después de la entrada en vigor de la presente Ley (o sea el 9-Enero-2003). 4. No se pierde la nacionalidad española en

45

virtud de lo dispuesto en este precepto, si España se hallare en guerra.

Per tant, segons els raonament jurídics, quan esdevinguem un Estat independent, o bé ens haurem de prendre la molèstia de renunciar a la nacionalitat espanyola un per un, o bé els espanyols hauran de canviar la seva Constitución a corre-cuita.

I, en l’interval, la Unió Europea no ens pot expulsar, perquè resulta que seguirem tenint nacionalitat espanyola, si no és que, les Corts espanyoles, a corre- cuita, canviïn els seus tractats.

Verba volant scripta manent,  “Les paraules volen, els escrits queden”. 

(*) Publicacions del Parlament de Catalunya, 1985. 

PUBLICAT 25 de Maig

On anirà el meu vot de les eleccions europees? Algunes candidatures són integrades per partits que es distribuiran en grups diferents del parlament · Vegem quins grups formen la cambra i quins partits componen les llistes

Diumenge els ciutadans podran votar a les eleccions al Parlament Europeu. Aquests comicis presenten particularitats respecte de les eleccions nostrades i de les dels parlaments espanyol i francès: en el cas de l'estat espanyol, aquest és una sola circumscripció electoral; i els diputats electes no es reparteixen per partits, sinó per grups parlamentaris europeus. Això fa que algunes llistes incloguin candidats que aniran a grups diversos, com és el cas de CiU o d'ICV-EUiA. També pot passar que partits que es presenten en coalicions diferents després vagin a parar a un mateix grup europeu. Tot plegat pot suscitar dubtes: On anirà el nostre vot? A quin candidat a la presidència europea dóna suport el partit que votem? Tot seguit mirem de respondre aquestes preguntes i més. 

—Quins grups hi ha al Parlament Europeu i quins partits en formen part? 

Grup Partit Popular Europeu (PPE). Format pel Partit Popular Europeu. Hi ha inscrits:Partit Popular

46

Unió Democràtica per CatalunyaVOXUnió per a un Moviment Popular

Grup Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D). Format pel Partit dels Socialistes Europeus. Hi són inscrits: Partit dels Socialistes de CatalunyaPartit Socialista del País ValenciàPartits Socialista de les Illes BalearsPartit Socialista francès

Grup Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE). És format pel Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa i pel Partit Demòcrata Europeu. Hi ha inscrits: Convergència Democràtica de CatalunyaMoviment Demòcrata

Ciutadans i UPyD han demanat d'entrar-hi, però tot apunta que no ho faran. De fet, el cap del grup, Guy Verhofstadt, ja els va barrar el pas fa uns dies.

Grup dels Verds / Aliança Lliure Europea (Verds/ALE).Format pel Partit Verd Europeu, on hi ha inscrits Iniciativa per Catalunya, Equo i els nord-catalans Europa Ecologia; i l'Aliança Lliure Europea, on hi ha Esquerra Republicana de Catalunya, el PSM-Entesa Nacionalista, el Bloc Nacionalista Valencià i els nord-catalans Unitat Catalana. També hi participen els membres del Partit Pirata Europeu.

Grup Esquerra Europea. Format pel Partit de l'Esquerra Europea, l'Aliança de l'Esquerra Verda Nòrdica i més partits no afiliats. Hi ha:Esquerra Unida, Partit Comunista Francès. 

Grup Conservadors i Reformistes EuropeusÉs format per l'Aliança dels Conservadors i Reformistes Europeus i el Moviment Polític Cristià d'Europa. No en forma part cap partit del país. 

Grup Europa de la Llibertat i la Democràcia Format pel Moviment per l'Europa de les Llibertats i de la Democràcia i més partits ultres. Actualment no hi ha cap partit del país. 

Cal tenir present que, a diferència d'allò a què estem acostumats, als grups del Parlament Europeu no hi ha disciplina de vot.

—Quines coalicions es presenten? On anirà el meu vot si voto CiU? I ICV-EUiA? I ERC-NEC?

Vists els grups i els partits que els integren, apareixen alguns interrogants: Com es repartiran els diputats de candidatures que

47

després aniran a grups diferents? Si voto CiU, el meu vot anirà al grup dels Liberals o al del PP? Quins membres de la llista són de CDC i quins d'UDC? Si voto la candidatura d'ICV-EUiA, em representarà un eurodiputat dels Verds o de l'Esquerra Unida? Votarà Ska Keller com a presidenta de la CE o Alexis Tsipras?...

Anem a pams. Repassem les principals coalicions que es presenten a l'estat espanyol i a quins partits pertanyen els primers candidats:

Coalició per Europa: Formada per CDC, UDC, PNB, Coalició Canària i Compromís per Galícia. 

Els primers candidats de la llista són, per ordre: Ramon Tremosa (CDC), Izaskun Bilbao (PNB), Francesc Gambús (UDC) i José Javier Morales (CC). Els dos primers eurodiputats que surtin i el quart aniran a l'Aliança dels Liberals i Demòcrates, on hi ha CDC i PNB, i on hi ha hagut Coalició Canària quan ha tingut representació. El tercer, Francesc Gambús, aniria al grup del Partit Popular. 

Esquerra Plural: Formada, entre més, per IU, ICV, EUiA, EUPV i Anova.

Els primers candidats de la llista són, per ordre: Willy Meyer (IU), Paloma López (IU), Ernest Urtasun (ICV), Marina Albiol (EUPV), Marina Lidia (Anova). Els membres de la llista d'IU, EUiA i EUPV que surtin elegits aniran al grup de l'Esquerra Europea. Mentre que Urtasun (ICV) serà l'únic que anirà al grup dels Verds. 

L'Esquerra pel Dret de Decidir: Formada per ERC, Nova Esquerra Catalana i Catalunya Sí.

Encapçalen la llista: Josep-Maria Terricabras (ERC), Ernest Maragall (NECat) i Jordi Solé (ERC). ERC és membre de l'Aliança Lliure Europea, de manera que, en principi, tots els electes entrarien en aquest grup. Terricabras no tanca la porta a la possibilitat que algú de la candidatura pugui anar a algun altre grup, com el socialista. En declaracions a Catalunya Ràdio va dir: 'Ernest Maragall podria demanar entrar al grup parlamentari socialista. Això no seria cap problema per a nosaltres: tant de bo poguéssim tenir diputats nostres a tres o quatre grups parlamentaris.' Però Terricabras va matisar després en declaracions a VilaWeb que això passaria solament si el grup socialista es comprometés a defensar la consulta de Catalunya.

Primavera Europea: Formada per Compromís, Equo, Chunta Aragonesista i més. El cap de llista és Jordi Sebastià, de Compromís; el segueix Florent Marcellesi (Equo) i Ángela Labordeta (CHA). En aquest cas, el primer i el tercer entrarien al grup de l'ALE, mentre que el segon aniria al grup dels Verds. En tot cas, Verds i ALE formen un sol grup al parlament. 

48

Això ens porta a una altra situació curiosa: els eurodiputats d'ERC, ICV, Compromís i Equo que surtin elegits acabaran formant part del mateix grup parlamentari, el dels Verds/ALE.

Els Pobles Decideixen. Format per EHBildu i BNG, entre altres. Tots els candidats s'inscriuen en el grup dels Verds/ALE. 

—Quin és el candidat a presidir la CE de cada partit europeu? Com s'elegirà?

Finalment, una de les novetats d'aquestes eleccions és que els membres del nou parlament votaran el president de la Comissió Europea. Qui té l'última paraula sobre aquesta presidència, però, és el Consell Europeu. Tal com explicava Laura Ruiz Trullols en aquest informe, el Consell farà una proposta de candidat tenint en compte el resultat de les eleccions i després de negociar amb els grups de la cambra. Aquest candidat exposarà el seu programa al parlament, que haurà d'acceptar-lo per majoria absoluta. Per assegurar que el Consell tingui en compte els resultats de les eleccions, les grans famílies polítiques han decidit de presentar candidats a la Comissió, que han fet visibles durant la campanya i debats per forçar que els caps d'estat i de govern els tinguin en compte.

Aquests són els candidats de cada partit europeu: 

Partit Popular Europeu (PP, UDC, VOX): Jean-Claude Juncker

Partit Socialista Europeu (PSOE, PSF): Martin Schulz

Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (CDC, PNB): Guy Verhofstadt

Partit Verd Europeu (ICV, Compromís, Equo): Ska Keller i José Bové

Partit de l'Esquerra Europea (IU, EUiA, EUPV, Podemos): Alexis Tsipras 

Pirates Europeus (Pirates de Catalunya, Pirates del País Valencià): Amelia Andersdotter i Peter Sude

L'Aliança Lliure Europea (ERC) no ha designat cap candidat

PUBLICAT 26 de Maig

49

Què volen, violència?El poder, si pot imposar la seva voluntat enganyant, ho fa. Si l'engany no és possible, mira d'inventar-se arguments que semblin convincents per apagar la dissidència. Si els arguments no funcionen, prova d'intimidar i de fer por. Però l'estratègia de la por, quan la revolta ja és avançada, tampoc no serveix. I esdevé contraproduent perquè reforça els revoltats. I finalment, quan tot falla, tan sols li queda un camí: la criminalització i la repressió.

Però com es fa per crear un clima que justifiqui la criminalització i la repressió? Com s'arriba a legitimar l'ús de la violència contra els dissidents? Primer, cal aconseguir que la dissidència s'expressi violentament. Que caigui en l'acció il·legal i agressiva. No hi ha res més interessant per al poder que una dissidència expressada violentament.

I aquest és el desig del poder espanyol contra la revolta del poble català. Perquè, que no s'enganyi ningú, ja som en aquest estadi. Els han fallat totes les estratègies prèvies i tan sols els queda la criminalització i la repressió. Per això necessiten que siguem una mica violents. Amb una miqueta ja en tindran prou. Quan Navarro presenta el cas de la senyora de Terrassa, voleu dir que no expressa més un desig que no pas una realitat? Totes aquelles interpretacions que va fer els dies següents a l'agressió… Avui era capaç d'interpretar la psicologia i la ideologia de la dona i al cap d'uns quants dies ni tan sols podia reconèixer-la en una dotzena de fotografies. Quines coses més estranyes que li passen, a Navarro.

Ara, el cas del cap socialista no és pas l'únic. Potser és el més patètic que hem vist fins ara. Però al cap de pocs dies un desconegut entrava a l'Ajuntament de Terrassa sense cap impediment, cremava la bandera espanyola del balcó i se n'anava tan tranquil. I l'endemà un tal Fernández Díaz deia que un mes abans també havia sofert una agressió a conseqüència de l'estat de crispació. I com és que no n'havia dit res fins llavors? I Sánchez-Camacho també denunciava una escridassada a la Feria de Abril just després de l'incident de la comunió de Navarro. No trobeu que hi ha massa coincidències en tot plegat?

I la cosa no es va aturar. La setmana passada algú va serrar un dels troncs del Pi de les Tres Branques. I és evident que serrar el Pi no serveix pas per a aturar el procés. Vull dir que l'objectiu no era pas aquest, sinó provocar una reacció violenta d'independentistes catalans dolguts per l'agressió a aquest símbol. I ahir uns brètols van colpejar el cotxe del ministre Montoro a Vilanova i la Geltrú. Tot plegat fa molta pudor, no trobeu?

50

Quin és l'objectiu de tot plegat? Aconseguir la metamorfosi. Que l'independentisme passi de donar-se les mans de punta a punta del país en senyal de germanor, unitat i alegria a repartir garrotades i comportar-se agressivament. Penseu que la Via Catalana els va fer molta ràbia: aquella imatge tan impressionant, tan potent, tan forta els va colpejar al punt més profund de l'estómac. No suporten que siguem un poble alegre i positiu. Ens voldrien amargats, humiliats i trists.

I què hem de fer nosaltres? Doncs continuar com fins ara. No caure en les provocacions. Marginar i apartar aquells individus que mostrin comportaments agressius i violents entre els que s'identifiquen com a independentistes. Somriure. No deixar de somriure. Fins i tot quan ataquin fort. Respondre amb el somriure. I anar a votar diumenge. En massa. Junts. Com més, millor. I celebrar que podem votar. I somriure. I animar-nos, convençuts que la farem grossa. I amb el somriure, la revolta.

'La lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit' (Milan Kundera).

carduspere@gmail.com

PUBLICAT 27 de Maig

 Germà Bel: "Segueixen invertint en trens AVE que no portaran ningú enlloc"L'economista afirma que Espanya és "un Estat uninacional que només es preocupa que tot estigui lligat i ben lligat"

Germà Bel (Les Cases d’Alcanar, 1963), és catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona. Autor de llibres com 'Espanya, capital París' (La Campana, 2010) i 'Anatomia d’un desengany' (Destino, 2013); ha analitzat amb profunditat el disseny i les mancances de les infraestructures a Catalunya i Espanya. Un debat sobre el qual confessa en una entrevista a Via Empresa sentir-se “una mica cansat, perquè sempre lamentem el mateix, ja sabem el que hi ha”. 

51

Un factor clau per a l’exportació són les infraestructures. Quines són les seves principals mancances?Tenim un problema de gestió del trànsit de mercaderies amb la resta d’Europa. Estem bé de port i aeroport, però tenim males connexions terrestres, especialment de ferrocarril amb l’aeroport, i el ferrocarril de rodalies a l’àrea de Barcelona. Però al final sempre donem moltes voltes al mateix, ja sabem que tot el que és prioritari ha de passar per Madrid i la resta són coses secundàries. Arribarem a veure el corredor mediterrani?El corredor mediterrani ve de molt lluny, des que Aníbal va passar amb els elefants des de Cartagena fent camí cap a Roma. Veure’l, el veurem; però arribarà tard, malament i de pagament; com totes les infraestructures mal dissenyades per la política.

Si el tema ve de tan lluny, per què seguim així?La gent té el costum de pensar que les infraestructures es pensen en clau de productivitat i de benestar de les persones; però l’objectiu no és aprofitar les oportunitats econòmiques i augmentar el benestar. És un problema de concepte. I no ho dic jo, ho diu la ministra quan assegura que no pot deixar una comunitat sense AVE. Segueixen invertint en trens AVE que no portaran ningú enlloc perquè plantegen les infraestructures com a objectius de construcció nacional, tot i saber que empitjoraran la productivitat i el benestar dels ciutadans. No té remei, doncs?En aquest marc polític no canviaran les coses. En un estat uninacional que només es preocupa que tot estigui lligat i ben lligat, no es farà.

Entrevista sencera:

Germà Bel (Les Cases d’Alcanar, 1963), és catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona. Autor de llibres com Espanya, capital

París (La Campana, 2010) i Anatomia d’un desengany (Destino, 2013); ha analitzat amb profunditat el disseny i les mancances de les

infraestructures a Catalunya i Espanya. Un debat sobre el qual confessa sentir-se “una mica cansat, perquè sempre lamentem el

mateix, ja sabem el que hi ha”.

52

A les portes de les eleccions al Parlament Europeu, Germà Bel explica a VIAempresa la necessitat d’apostar per un model

econòmic obert al món, que s’ajusta millor a les condicions d’un país petit com Catalunya.

Què s’hi juga l’economia catalana en aquestes eleccions europees?

Com a economia catalana en particular no s’hi juga molt, però s’estan discutint coses a Europa que sí que l’afectaran. La més important són

les opcions dels diferents països sobre obertura al món o proteccionisme. Fer reformes al sud per fer front a un món obert, o

tancar-nos més i no fer front a les reformes necessàries.

I quin creu que és el model adient per Catalunya?Catalunya és una economia petita i molt oberta, tot el que sigui

limitar el proteccionisme és una orientació interessant. Tot i així, en aquest aspecte no es pot fer un tall net d’ideologies, ja que molt

sovint és una tendència diferent per països. França tendeix al proteccionisme, Alemanya a l’oberturisme...

Darrerament es parla molt sobre que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea (UE)...

El que han dit clarament des d’Europa és que seria un país tercer que hauria de tornar a demanar l’ingrés a la UE; i Espanya diu que mai a l’eternitat ho permetrà. No sabem què passarà, perquè la situació

seria totalment nova. Ara bé, una cosa és l’Europa institucional i una altra és l’Europa econòmica.

Què significa això?Que hi ha països fora de la UE que formen part de l’Europa

econòmica, amb acords de comerç de béns, serveis o de finances, com ara Noruega o Suïssa. Està clar que sempre és positiu tenir veu

institucional, però el que realment li convé a Catalunya és tenir bones relacions comercials amb Europa. Això ho entén tothom i és

perfectament previsible que passi perquè tothom sortiria perjudicat del contrari.

53

Tornant al model econòmic, per què és important la internacionalització per a les empreses catalanes?

Catalunya és un país petit, i té raó el ministre Margallo quan diu que els països petits han de vagar per l’espai intergalàctic per sobreviure. Ho fa Dinamarca, i bastant bé, per exemple. Són països tan petits que no es poden tancar sobre ells mateixos, una actitud desastrosa que

ha patit Espanya cíclicament. S’han d’obrir a l’exterior, ser moderns i dinàmics per sobreviure.

I tan important és vendre a l’exterior, com comprar-hi...És molt important la vessant externa d’intercanvi. No es tracta només d’exportar i que els locals surtin a fora, sinó que també puguin venir des de fora a invertir aquí. Això genera grans teixits de coneixement.

Un factor clau per a l’exportació són les infraestructures. Quines són les seves principals mancances?

Tenim un problema de gestió del trànsit de mercaderies amb la resta d’Europa. Estem bé de port i aeroport, però tenim males connexions terrestres, especialment de ferrocarril amb l’aeroport, i el ferrocarril de rodalies a l’àrea de Barcelona. Però al final sempre donem moltes

voltes al mateix, ja sabem que tot el que és prioritari ha de passar per Madrid i la resta són coses secundàries.

Arribarem a veure el corredor mediterrani?El corredor mediterrani ve de molt lluny, des que Aníbal va passar

amb els elefants des de Cartagena fent camí cap a Roma. Veure’l, el veurem; però arribarà tard, malament i de pagament; com totes les

infraestructures mal dissenyades per la política.

Si el tema ve de tan lluny, per què seguim així?La gent té el costum de pensar que les infraestructures es pensen en clau de productivitat i de benestar de les persones; però l’objectiu no és aprofitar les oportunitats econòmiques i augmentar el benestar. És

un problema de concepte. I no ho dic jo, ho diu la ministra quan assegura que no pot deixar una comunitat sense AVE. Segueixen

54

invertint en trens AVE que no portaran ningú enlloc perquè plantegen les infraestructures com a objectius de construcció nacional, tot i

saber que empitjoraran la productivitat i el benestar dels ciutadans.

No té remei, doncs?En aquest marc polític no canviaran les coses. En un estat uninacional

que només es preocupa que tot estigui lligat i ben lligat, no es farà.

PUBLICAT 28 de Maig

Pablo Iglesias: 'Si els catalans volen marxar, no hi ha res a discutir'Entrevista al politòleg i presentador, que encapçala la iniciativa Podemos en defensa d'una candidatura rupturista espanyola a les eleccions europees

Pablo Iglesias, professor de ciència política i presentador dels programes de televisió 'La Tuerka' i 'Fort Apache', és la cara visible de Podemos, una iniciativa d'organitzacions d'esquerra i moviments socials espanyols que vol impulsar una candidatura rupturista unitària a les eleccions europees. Està disposat a ser-ne cap de llista, i en un sol dia ha aconseguit les 50.000 adhesions mínimes de suport que s'havia proposat. En aquesta entrevista explica quins són els principis i objectius de Podemos: 'Volem ser la nota d'una nova cançó que puguem compondre entre tots', diu. I deixa clara la posició respecte de la consulta sobre la independència del 9 de novembre: 'Qualsevol demòcrata ha de celebrar que la gent pugui votar i ha de respectar la decisió que prengui el poble de Catalunya.' 

—En la presentació que vau fer divendres vau dir que Podemos no era cap partit ni cap candidatura. Què és, doncs?—Una iniciativa que apunta a les eleccions europees i que té com a principal característica que volem donar el poder a la gent. La hipòtesi és que jo pugui ser el candidat, però abans hi ha d'haver un suport mínim, que recollim a través de la web i que hem establert en 50.000 persones. Recollirem adhesions fins el 8 de febrer. A partir d'aleshores voldríem fer una ronda de contactes amb organitzacions polítiques i socials que durant aquests anys han combatut les polítiques d'austeritat. Els voldrem proposar un mètode participatiu per a la constitució, almenys, d'un cap de llista. Si jo tinc un mínim suport de ciutadans, es faria un procés obert --s'anomenés primàries o d'una altra manera-- en què hi podria participar qualsevol ciutadà.

55

Estic disposat a competir de manera amistosa amb qualsevol company, i si n'hi ha cap que té més suport, jo em posaré darrere seu. 

—Amb quin objectiu ho feu?—En el context actual és molt important que les organitzacions polítiques donin la paraula a la gent. Aquest és el nostre objectiu fonamental. No volem només aconseguir representació a l'europarlament. Per nosaltres l'èxit seria que la campanya servís per a mobilitzar la gent i deixar instruments d'organització social i d'autoorganització que serveixin per a un 'empoderament' des de baix, que ens sembla que és imprescindible. La política no pot ser només cosa dels partits.  

—Qui hi ha darrere Podemos?—A banda els signants del manifest 'Movem fitxa' i gent que ha escrit articles i s'ha posicionat públicament, hi ha militants amb experiències en col·lectius diversos i organitzacions polítiques. També cada vegada més ciutadans sense experiència política se sumen a nosaltres. Les cares més conegudes fa temps que som en els moviments socials i en l'esquerra política; en el meu cas a la tertúlia política 'La Tuerka'. També hi ha companys que militen en diverses formacions polítiques d'esquerres, a la 'marea blanca', la 'marea verda', etc.  

—Què us diferencia de qualsevol altre partit d'esquerres? —Principalment, que no som un partit polític ni ho volem ser. Ni un partit ni una coalició. Ens sembla molt bé que la gent militi en partits, però no volem això. Ja n'hi ha molts. Es poden construir iniciatives i instruments de participació popular que es relacionin amb els partits però que d'alguna manera assumeixin allò que per nosaltres és important de dir als qui militen en partits: que els partits són condició necessària però no suficient per a la batalla de recuperació democràtica que hem d'emprendre ara.  

—Per què heu triat les eleccions europees?—Pensem que poden ser el començament simbòlic d'un cicle de recuperació de la democràcia enfront dels qui ens la volen robar. Permet una mobilització ciutadana que pugui dir no a les polítiques de retallades i assumpció del deute. És un moment interessant perquè comenci la nota d'una nova cançó que puguem compondre entre tots. No volem donar la nota, sinó ser la nota d'una nova cançó. 

Les europees, a més, tenen una particularitat: el sistema electoral no té els efectes de resultats majoritaris com a l'estat espanyol, que va per circumscripcions, sinó que tot el territori de l'estat és una circumscripció. A nosaltres ens agradaria que hi hagués una sola candidatura de totes les forces que s'oposen a l'austeritat a ultrança i que defensen la democràcia i els drets humans, però si això no

56

passés, en unes eleccions com aquestes tots els vots que anessin a candidatures amb aquests principis els consideraríem com a propis. 

I parlar d'Europa ens permetrà de dur un debat a la ciutadania que ens sembla clau: el problema no és Europa sinó aquesta Unió Europea, amb unes institucions que no són democràtiques. El fet que els governs ja no puguin prendre decisions i que la sobirania s'hagi transferit a institucions supranacionals que no ha escollit ningú, ens sembla un segrest de la democràcia. 

—Aquesta iniciativa recorda la de Procés Constituent. Hi teniu cap relació?—Per nosaltres són una inspiració important, en particular Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. També hi ha més experiències a Catalunya que ens agraden molt, com la de la CUP, i mirem amb simpatia més formacions polítiques de l'esquerra, com EUiA i Iniciativa. També tinc molt bona relació amb alguna gent d'ERC, com en Joan Tardà, tot i que potser entenem poc les aliances d'ERC amb CiU. Però Procés Constituent ha marcat un abans i un després en la política catalana i a nosaltres ens encantaria assemblar-nos-hi. Quan anem a buscar companys catalans per consultar-los si els interessa construir alguna cosa amb nosaltres, ells seran els primers amb qui parlarem. 

—Un dels punts del manifest 'Movem fitxa' per una candidatura rupturista defensa un referèndum a Catalunya. Com veieu que es faci una consulta al novembre i què us semblaria que guanyés el sí?—Qualsevol demòcrata ha de celebrar que la gent pugui decidir, em sembla indiscutible. Negar el dret de la gent de donar la seva opinió és una barbaritat. A mi m'encantaria que els catalans o els bascs no se n'anessin i poguéssim construir un país de països, amb moltes nacions, però qui sóc jo per dir a un ciutadà de Catalunya què ha de votar, com s'ha de sentir ni què ha de ser? Tenim màxim respecte per les decisions que es prenen democràticament, ens sembla absolutament indiscutible. Jo sempre dic que sóc patriota, però per mi ser patriota no té res a veure amb amenaçar catalans o bascs, ni dir que l'exèrcit ha de salvaguardar la unitat de la nació. Els qui s'omplen la boca amb la paraula Espanya són els mateixos que tenen comptes a Suïssa i que destrueixen els serveis socials. I això també val per als catalans de dretes que governen Catalunya. Però pels qui entenem que la pàtria també és el dret de tothom a tenir una sanitat i una educació decents i uns sistemes de protecció socials, el dret de cadascú de tenir una identitat nacional pròpia ens sembla indiscutible. Tant de bo els catalans puguin votar, i qualsevol demòcrata ha de respectar allò decideixi la ciutadania de Catalunya. Tant de bo poguéssim continuar junts, però això serà si tothom ho vol. Si els catalans no ho volen, no hi ha res a discutir. 

—Què creieu que significaria per a l'estat espanyol la independència de Catalunya?

57

—És un debat complex, però els demòcrates no hem de tenir por dels canvis. Qualsevol que revisi un tractat d'història s'adonarà que les coses canvien molt. Ara el fet més important és la recuperació d'institucions sobiranes per a poder decidir. És molt bonic que parlem del dret de decidir perquè això permet precisament posar en qüestió que en aquests moments és una minoria, des de dalt i a qui la gent no ha votat, qui pren les decisions. Si els processos que s'obren perquè la gent opini i decideixi serveixen perquè aquest debat s'ampliï, serà meravellós. I tant se val quins colors tingui el mapa d'Europa en un futur mentre hi hagi democràcia i es garanteixi l'accés de tothom a la sanitat i l'habitatge, que es respectin els drets humans, en definitiva.      

—Què en penseu, d'això que ha passat aquests dies al barri Gamonal de Burgos, a Castella? —Si cada vegada que en una ciutat, davant un projecte especulatiu, s'hagués reaccionat així, tindríem un país molt diferent. La història de Gamonal és la història de l'estat espanyol dels últims temps: les administracions públiques no s'utilitzen per servir els ciutadans sinó com a instrument perquè s'enriqueixin uns pocs gràcies a contractes públics. En aquest sentit, ha estat una resposta exemplar, i demostren que quan la democràcia no és només una papereta en una urna, sinó que es converteix en poder popular les coses poden canviar. 

—Creieu que pot ser l'espurna d'un moviment més ampli?—Tant de bo, però això no es pot saber. En tot cas, és una lliçó democràtica i de les lliçons se n'aprèn. Tant de bo hi hagi molta gent que aprengui la lliçó dels veïns d'aquest barri humil i vegi que ningú no anirà a fer-los política. O fas política tu, o te la fan. Per nosaltres, política és això que hem vist a Gamonal: gent autoorganitzant-se i defensant allò que és de tots. 

PUBLICAT 29 de Maig

La por de l'Espanya descaradaPer mi, la imatge més definitòria de les eleccions es va veure dissabte, quan el Reial Madrid, a Lisboa, va empatar un partit que l'Atlètic de Madrid ja tenia al sac. Rajoy, com si només fos president d'una part dels espanyols, va saltar d'alegria com un boig. I Florentino Pérez, amo de constructora i poder fàctic total, va anar a abraçar José Maria Aznar. Després TVE va connectar amb la plaça de la Cibeles per fer la celebració i --oh, casualitat-- la càmera enfocava un cartell del PP. I el Madrid hi va anar una hora i mitja més tard del límit imposat per la junta electoral. L'acte era prohibit, però allà, fent saltirons, hi

58

havia la meitat de la cúpula del PP. L'Espanya descarada. Casillas va dir que era més important la victòria del Madrid que no la d'Espanya al Mundial i tot va restar clar. L'Espanya descarada, al capdavall, és la tribuna presidencial del Bernabeu, les famoses quatre-centes famílies. I no hi creuen, en Espanya. Només creuen en el saqueig. En ells, per tant.

Aquesta Espanya descarada, la de la promiscuïtat entre banquers, constructors, polítics i periodistes, vint-i-quatre hores després, de sobte va ensumar el perill. Durant dècades, des de la transició, s'han dedicat els uns i els altres a omplir-se les butxaques dels uns i dels altres. Els polítics proposant projectes sense sentit, per tal que els constructors fessen diners, que amb els banquers administraven de retorn a la política, on els lladregots es folraven i torna a començar. Una orgia de despropòsits, aves, aeroports, fusions espectaculars, empreses tramposament privatitzades, que, malgrat tot, populars i socialistes pensaven que tenien ben agafada i segura. I que de sobte no ho sembla pas tant.

No és el resultat, espectacular, del Principat. O del País Basc i Navarra. No és pel bac monumental del PP i PSOE al País Valencià i les Illes. A Astúries, per exemple, Podem i Esquerra Unida junts obtenen més vots que no el PSOE o el PP. En indrets com ara Burgos o Lleó, el PP i el PSOE tot just si aconsegueixen la meitat dels vots. Madrid és un autèntic festival. Ciutadans, reconvertit en partit renovador espanyol, i UPyD, fins i tot Vox, pasturen ja en la finca del PP mentre el PSOE fa el pitjor resultat en trenta anys. Sí, sí: el pitjor resultat en trenta anys.

Serà flor d'un dia, tot plegat? A mi no m'ho sembla, però tampoc no serà un canvi ràpid i definitiu. Tanmateix, la tendència és clara. Crec que els mandarins de la transició, tots, s'han fet vells i ja no connecten ni amb la societat espanyola mateix. Els seus mètodes, les maneres de fer, la prepotència... simplement ja cansen. La setmana passada El País --pobrets-- va titular a tota pàgina que les europees refermarien el bipartidisme. Però ara --ai, senyor-- ja no passa allò que ells volen i dicten des de la portada, com passava en aquelles dècades d'abans que tant els divertien, tan plenes de regals.

Des d'ahir, la por de l'Espanya descarada és que això realment siga una tendència seriosa, sòlida i que s'acabe la festa. Amb una abstenció tan enorme, les europees no són el millor test imaginable, certament. Però per les cares que veig estic segur que l'Espanya descarada mai no havia vist la por tan de prop. Mai d'ençà que Franco va fer rei Juan Carlos perquè tot quedàs 'atado y bien atado' i perquè ells poguessen continuar fent com des de fa segles. Les quatre-centes famílies.

director@vilaweb.cat

59

El fals debat de la presència d’ERC al governAl cap de poques hores de saber-se el resultat de les eleccions europees, una vegada constatat que ERC ha guanyat per primera vegada uns comicis des del 1936 i que ha passat davant del partit gran --fins ara-- del nacionalisme, CiU, i de la formació tradicionalment guanyadora d'aquesta mena de comicis, el PSC, s'han desfermat les especulacions, els rumors i els globus sonda sobre una eventual entrada dels republicans al govern de la Generalitat. A parer meu, tenim davant un fals debat que oculta discussions molt més substancials sobre el futur del procés sobiranista en general i sobre l'equilibri de forces en aquest espai, que avui constitueix la nova centralitat del país.

Com a prèvia, és necessari assenyalar que, si bé és indiscutible que les formacions compromeses amb el dret de decidir han aconseguit guanyar clarament les europees en territori català, la baixa participació registrada (tot i l'augment de deu punts respecte dels comicis del 2009) i l'absència de la CUP són dues dades que no permeten projeccions fiables en cas d'una consulta en la qual es decideixi sobre una eventual secessió o en cas d'unes eleccions al

60

parlament amb caràcter plebiscitari. Més enllà, si ens centrem només en els partits que propugnen el doble sí i que s'han presentat en aquestes eleccions (tenint en compte que Unió té una posició encara indefinida), la suma dels vots obtinguts per ERC i CiU arriba només a un insuficient 45,4 %, xifra que exigeix reflexió i treball en molts fronts. Que el món sobiranista no aconseguís de mobilitzar més votants diumenge obre molts interrogants que no es poden respondre amb automatismes i tòpics. Han votat tots els sobiranistes possibles? Potser una part del sobiranisme no ha entès la importància d'aquesta cita electoral? I si resulta que la campanya dels partits actua com un anestèsic en comptes d'engrescar la gent, com passa amb les manifestacions i les vies catalanes?

Dit això, parlar de si ERC ha d'entrar al govern amaga el debat sobre les febleses de CiU i les dels mateixos republicans, que també en tenen però no es noten tant, perquè van de pujada. L'actiu principal --per no dir l'únic-- de CiU és la figura del president Mas, de la qual podem dir dues coses alhora que semblen contradictòries: el seu lideratge salva els mobles de la federació però no rendibilitza prou el seu compromís amb la consulta, com seria lògic si tenim en compte que es tracta d'un dirigent que s'ha enfrontat obertament a les elits de l'establishment del qual prové i que és considerat una mena de traïdor de classe per part del nucli de poder financer i mediàtic, que veu la revolta sobiranista de les classes mitjanes com una amenaça sense precedents.

Fora del lideratge ferm de Mas, a CiU dominen les febleses: el paper equívoc, a voltes deslleial, de Duran i Lleida (sovint donant senyals molt diferents dels del president); la provisionalitat i la manca d'impuls renovador a la cúpula de CDC, cosa que converteix les bases convergents en activistes més motivats de l'Assemblea Nacional Catalana que no de les polítiques del partit; i un govern que, més enllà de la consulta, no ha suplert la manca de recursos amb accions que omplin de sentit el dia a dia, i on es troben a faltar consellers més polítics i arriscats. Per reblar el clau, recordem que CiU és una marca desgastada també per les retallades, els casos de corrupció i la seva tradició pactista a Madrid, ahir molt valorada per tothom i avui percebuda com un llast per una part del sobiranisme.

Mentre Madrid i l'unionisme consideren que Mas queda afeblit, Junqueras afirma que no, i a l'interior de CiU s'assumeix que la determinació del president de continuar endavant compensa tàcticament una aritmètica adversa. El món sobiranista té en compte, sobretot, la suma de les dues formacions que van articulant la centralitat pel dret de decidir que és, alhora, la nova centralitat catalana, dins la qual es produeix la substitució del PSC per una ERC empeltada d'antics socialistes com a organització hegemònica de l'esquerra, capaç de penetrar --cal suposar-- en espais on l'independentisme no havia arribat fins ara.

61

En aquest context, el fet que els de Junqueras entrin en el govern és una possibilitat temuda tant per les elits de l'establishment barceloní, com per ICV i per sectors dirigents de CiU que --al marge del sobiranisme-- no volen haver d'entendre's amb uns actors que provenen d'una cultura política a priori molt diferent. En canvi, en determinats ambients del govern, l'entrada dels republicans es valora com un pas necessari per a afrontar de manera més equitativa l'etapa nova del procés que s'albira. Amb tot, això xoca amb les previsions d'àmbits propers a ERC, que veuen imprescindible de convocar eleccions immediatament si no es pot fer la consulta del 9 de novembre. És sabut que la intenció inicial del president Mas és de fer els comicis catalans l'any 2016, encara que el referèndum sobiranista fos blocat per Madrid.

En el cercle de confiança del president Mas creix la idea que, després dels comicis europeus, la cosa pitjor seria no fer res i deixar passar els dies. Que ERC entri al govern és una opció, però n'hi ha algunes altres, tan importants o més. Per exemple: fer una remodelació a fons amb consellers més polítics i algun independent; posar fi a la direcció compartida dins de CDC i fer dissabte al carrer Còrsega; i prendre decisions de caràcter definitiu sobre el paper de Duran i Lleida o les relacions amb Unió, abans de les eleccions municipals de l'any que ve (i que molts batlles de CiU veuen amb nerviosisme, sobretot després dels resultats del diumenge). El catàleg és obert. Veurem si Mas mou fitxa aviat o s'estima més que siguin els esdeveniments de la tardor que decideixin per ell.

Article de Francesc-Marc Álvaro publicat originàriament en el seu bloc 'Diari de la desconnexió'.

PUBLICAT 30 de Maig

Fernández Díaz, el ministre fal·laç“Com és que escarnir el PP és delicte i no ho és que el PP escarneixi presidents de Catalunya i ciutadans dels Països Catalans?"

Víctor Alexandre

62

Aquestes són paraules de Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d’Interior: “El ciberdelicte i la cibercriminalitat, en les seves diferents manifestacions, són una de les més grans amenaces que hem d’afrontar. Sota l’antifaç, la disfressa o l’anonimat que, en principi, donen les xarxes socials s’estan produint cada cop més comentaris que inciten a l’odi, que fan apologia del delicte, i això és perillós per a tothom, ja que al final aquestes coses tenen conseqüències. Hem de posar-hi límit. Val més curar-se en salut. El que és delicte a qualsevol lloc ho ha de ser també a la xarxa.”

Són paraules que sonen entenimentades i que pot subscriure moltíssima gent. Qui comet un delicte, sigui on sigui, n’ha d’afrontar les conseqüències. Internet no pot quedar-ne al marge. La sensació d’impunitat que transmet la xarxa afavoreix que individus covards i acomplexats, amb obsessions malaltisses i greus problemes psicològics i mancats de principis ètics escampin injúries o calúmnies sobre tercers que mai no dirien si s’haguessin d’identificar. De tota manera, això no és nou, això sempre ha existit perquè és inherent a la condició humana. La diferència és que Internet permet fer-ho sense sortir de casa o des de l’ordinador de la feina. Per sort, però, per a la unitat de delictes informàtics dels Mossos d’Esquadra, és força fàcil identificar aquests individus emmascarats. N’hi ha prou de fer una denúncia. Tot seguit la policia o el jutge demanen al mitjà de comunicació la IP del difamador amb una captura de pantalla del seu comentari –encara que hagi estat finalment retirat– i la persona difamada pot saber qui s’amaga darrere l’antifaç.

El problema és que Fernández Díaz és la persona menys indicada per parlar d’ètica, altrament ja fa temps que hauria dimitit. Estic parlant de les calúmnies abocades sobre els presidents Artur Mas i Jordi Pujol per part del diari El Mundo procedents de falsos informes policials amb l’única finalitat de manipular el resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Fernández Díaz, tanmateix, no sols no ha dimitit, sinó que no ha donat cap explicació, no ha dut a terme cap investigació, no ha cessat ni expedientat ningú de la policia espanyola ni ha pres mesures contra el diari. Res de res. Només declaracions cíniques i de burla als principis democràtics més elementals. És el ministre fal·laç.

Aquestes coses demostren, a més, que les declaracions i diligències de Fernández Díaz contra el ciberdelicte vénen motivades únicament

63

pel fet que els comentaris a la xarxa que festejaven l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco, afectaven el Partit Popular. En aquest cas sí que Fernández Díaz ha corregut a prendre mesures, en aquest cas sí que s’han localitzat els culpables i s’han practicat detencions. Però què passa si qui comet el delicte és el mateix Partit Popular? Què passa si el delinqüent és un regidor de l’Ajuntament de Rubí, anomenat Jonatan Cobo Ortega que difon pel twitter un fotomuntatge amb el president Mas vestit d’oficial de les SS, comparant la independència de Catalunya amb l’extermini nazi i mostrant el segell de la Generalitat i el logo de TV3 com a símbols del règim de Hitler? Doncs no passa res. Jonatan Cobo Ortega no sols no ha estat detingut, sinó que tampoc no ha estat expulsat del partit. Tot al contrari. Alícia Sánchez-Camacho –com a premi?– el va passejar al seu costat durant tota la campanya electoral del 2012.

Què passa també si durant la mateixa campanya el Partit Socialista de Mont-roig (Baix Camp) penja un fotomuntatge del president Mas i la imatge de Hitler al seu Facebook? Doncs tampoc no passa res. Ni Fernández Díaz practica detencions ni Pere Navarro ni el Partit Socialista determinen expulsions. Quines diligències ha obert el ministre espanyol d’Interior, per altra banda, contra el Partit Popular d’Altafulla (Tarragonès) per haver vinculat la independència de Catalunya amb els milions de morts del terror nazi o contra Román Piña Valls, articulista del diari El Mundo, per desitjar la mort del docent Jaume Sastre, en vaga de fam com a demanda contra els atacs del govern de les Illes a la llengua catalana? L’articulista –que titula el seu text “Jo odio”– diu que celebrarà que Jaume Sastre i la resta de docents de la Plataforma que ha demanat ajut a la Unesco “morin de fam, d’un llamp o fins i tot assassinats”, i les Nuevas Generaciones del PP balear titllen “d’escombraries” aquests docents i demanen que siguin llançats a un abocador. Fernández Díaz, però, no hi veu apologia del delicte ni incitació a l’odi.

Deu ser per això que el ministre espanyol tampoc no contesta cap d’aquestes quatre preguntes: com és que alegrar-se de la mort d’un membre del PP és delicte i fer apologia de l’assassinat d’un defensor de la llengua catalana no ho és? Com és que escarnir el PP és delicte i no ho és que el PP escarneixi presidents de Catalunya i ciutadans dels Països Catalans? Com és que el Partit Socialista pot delinquir sempre que no ho faci contra el PP? I Com és que en tots aquests casos no

64

s’han practicat diligències, ni detencions, ni expulsions? No hi ha resposta. Només el silenci del ministre fal·laç.

Un estudi alemany considera "irreversible" el debat sobiranista

La Fundació Friedrich Ebert creu que una independència negociada o una reforma constitucional que doni més autonomia a Catalunya, són "improbables"

Nerea Rodríguez

Un estudi de la Fundació Friedrich Ebert (FES), pròxima al Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), considera que la situació creada pel debat sobiranista català ha portat a un panorama “irreversible i de difícil solució” davant "la polarització" entre "dos nacionalismes que es provoquen mútuament". Segons aquest estudi, les dues sortides possibles, una independència negociada com en la secessió de Txecoslovàquia o una reforma constitucional que doni més autonomia a Catalunya, són improbables per la radicalització d'amics i enemics de la independència.

L'informe, realitzat per Michael Ehrke des de l'oficina de la Fundació a Madrid, constata l'auge del suport a l'independentisme a Catalunya, que ha passat de menys del 17 % fa cinc anys al 52 % actual. Entre les causes destaca la crisi econòmica i la política d'austeritat imposada per Europa, que va ser vista com una pèrdua de sobirania d'Espanya i que va comportar una pèrdua de credibilitat de les institucions espanyoles.

La declaració d'inconstitucionalitat de part de l'Estatut d'autonomia català del 2006, continua l'informe, va servir de catalitzador del moviment independentista i va situar el debat sobiranista a l'agenda de la Generalitat. Ehrke descriu el “complicat i incert camí que afronta Catalunya”: si en el referèndum del novembre una majoria vota per la independència, el govern espanyol declararia inconstitucional el resultat i els defensors de la independència s'enfrontarien al dilema de declarar-la unilateralment o buscar una sortida negociada.

65

Segons l'estudi, el president de la Generalitat, Artur Mas, i el seu partit, CiU, buscaran evitar una declaració unilateral, abans que res per raons de política econòmica i de política europea. Les institucions comunitàries, continua, han deixat clar que Catalunya, en cas de declarar la seva independència, hauria de sol·licitar el seu ingrés a la UE en un procés que duraria diversos anys i el resultat del qual al final hauria de ser aprovat també per Espanya.

"Un desenvolupament així estaria lligat a gran inseguretat jurídica i grans riscos per a l'economia catalana, incloses les filials d'empreses internacionals", adverteix l'estudi. Ehrke creu que CiU pot tenir l'esperança de canvis a curt termini, la confiança que el referèndum sobre la independència d'Escòcia al setembre millori el clima europeu cap al moviment català i que els socis europeus comencin a pressionar el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, perquè negociï amb Catalunya.

No obstant això, l'estudi expressa dubtes sobre el fet que una solució negociada, i de desenllaç insegur, satisfaci “la part més radical” del moviment independentista. "L'esperit de la independència -o del nacionalisme català- probablement no es deixarà una altra vegada tancar en l'ampolla d'una negociació poc espectacular, difícil i de resultat insegur", conclou.

PUBLICAT 31 de Maig

66