Quaderns de Patrimoni 12

Àrea de Patrimoni Comarcal

5 Els fons del Museu Víctor Balaguer i del Museu Romàntic Can Papiol es poden con-

sultar per internet

5 La donació de Joaquim Rua 5 L’Ajuntament de Cubelles s’adhereix a la Xarxa d’Arxius Municipals de la Diputació

de Barcelona 5 El Museu Víctor Balaguer, a la xarxa social Facebook 5 Escultura de Ramon Boter 6 L’Arxiu Municipal de Cubelles ja té bloc 6 20è aniversari de l’exposició del cubellenc il·lustre Charlie Rivel

7 El Cau Ferrat prepara el seu trasllat 8 Els itineraris de la memòria (Part I) 10 Remodelació a fons dels gegants vells de Sant Pere de Ribes 11 Préstecs del Museu Víctor Balaguer 12 Cloenda de la Commemoració Utrillo

13 La col·lecció de pintura ‘Llegat 1956’ 16 Cuidant els recs de Cubelles: una demanda del segle XVIII (Part I) 18 La prehistòria d’Olivella: un breu estat de la qüestió (Part II) 22 Recuperem memòria històrica oral 24 El pont del campanar de Cubelles. Grup d’Estudis Cubellencs, Amics del Castell 27 Objecte de col·lecció cedit a l’exposició permanent de Charlie Rivel

29 L’any 2010 se celebra el 20è aniversari del museu Inici d’una nova etapa del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú

37 Una nova etapa a l’Observatori Astronòmic del Garraf. El planetari digital Stellari-um i molt més

38 Els museus de Sitges, oberts per obres

40 Apropant Egipte a infants amb necessitats educatives especials

42 Sabies que a la Biblioteca Balaguer hi ha papers que ens expliquen més coses que el que tenen escrit?

42 Sabies que Charlie Rivel va ser inscrit, en el moment del seu bateig, com a Incóg-nito José?

43 Al principi de la dècada de 1990, es va anunciar el descobriment de planetes…

breus

miscel·lània

recerca i investigació

quadern central

tendències i experiències

eines per aprendre

sabies que…

índex

número 12

publicat Abril del 2010

dipòsit legal B-45.566-2009

issn 2013-6900

editaConsell Comarcal del GarrafÀrea de Patrimoni

consell de redacció Josep Canals Elisenda Casanova Lourdes Culebras Pilar Garcia Montserrat Gelabert Salvador Garreta Ana Grande Sandra Ibars Raquel Ill Santil Llacuna Anna Llanes Lluís Ochoa Mireia Rosich Alba Tomàs

consell editorial Mila Arcarons Prudència Carrasco Montserrat Comas Pilar Garcia David Miranda Sixte Moral Isabel Pla Esther Rodríguez Mireia Rosich Antoni Sella Bàrbara Scuderi Gabriel Serrano

coordinació Àrea de Patrimoni Comarcal

disseny i maquetacióladyssenyadora

correcció Elisabet Kamal

impressió Gràfiques Voisin-Mateu

breus

quaderns de patrimoni del garraf 5

breus

Els fons del Museu Víctor Balaguer i del Museu Romàntic Can Papiol es poden consultar per internetDes del novembre del 2009, els fons del Museu Víctor Balaguer i del Museu Romàntic Can Papiol es poden consul-tar a la web www.museusenlinia.gencat.cat, creada pel Departament de Cultu-ra de la Generalitat de Catalunya.

L’accés on line dels fons ofereix al públic la informació que ha generat el museu en la seva tasca de docu-mentació, conservació i investigació. Aquest servei permet als usuaris agi-litzar la consulta, que fins ara només es podia fer al museu mateix.

Les cerques es poden fer segons diferents camps: museu, autor, ob-jecte. Cada objecte està acompanyat per una imatge, la fitxa tècnica i una breu descripció.

A museusenlínia s’hi pot trobar informació referent a 250.000 objec-tes de 45 museus catalans. Pel que fa al Museu Víctor Balaguer i al Museu Romàntic Can Papiol, s’hi pot con-sultar la totalitat dels seus fons; el primer disposa de 8.453 registres i el segon de 4.565.

La donació de Joaquim RuaJoaquim Rua Gràcia, rector de Canyelles des del 1962 fins al 1969, va donar al municipi set fletxes, un arc i una sarba-tana, amb l’estoig corresponent per

guardar les fletxes, de la tribu maia. Rua va adquirir el material durant els quatre anys que va passar com a missioner a Guatemala. Els indis que li van fer l’in-tercanvi eren els yupas, que es troben a la frontera entre Veneçuela i el Brasil. Les fletxes servien per caçar tot tipus d’animals: ocells, óssos, tigres, peixos, etc. Algunes, les que fan 30 cm, es dis-paraven amb la sarbatana, bufant-les fort. Els indis eren una tribu amb una vista molt desenvolupada i van ensenyar al senyor Joaquim Rua la tècnica per preparar els ulls per poder ser un bon caçador, un dels aspectes que més el van fascinar, a part de la manera de viure i d’entendre la vida que tenia la tribu.

Les fletxes i la sarbatana són origi-nals d’aquesta tribu i fan un metre i mig de llarg; les fletxes per caçar els ocells que hi ha dins l’estoig fan 30 cm.

En Joaquim Rua ho va voler donar al poble de Canyelles perquè li té una estima especial, resultat dels set anys que hi va ser com a rector.

Aquesta donació es va fer en el marc de la Setmana Cultural 2009 de Canye-lles i es pot visitar en les vitrines situa-des a la segona planta de l’ajuntament.

L’Ajuntament de Cubelles s’adhe-reix a la Xarxa d’Arxius Municipals de la Diputació de BarcelonaEl 22 de desembre passat, la Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Cu-

belles va aprovar el conveni d’adhesió a la Xarxa d’Arxius Municipals de la Di-putació de Barcelona, en modalitat de Central de Serveis Tècnics. D’aquesta manera, Cubelles s’afegeix als municipis del Garraf que ja formen part de la Xar-xa en modalitat de Central de Serveis Tècnics: Sant Pere de Ribes i Sitges. Ac-tualment formen part del programa de manteniment els municipis de Castellet i la Gornal i Canyelles.

El Museu Víctor Balaguer, a la xarxa social FacebookEl Museu Víctor Balaguer ja té pre-sència a la xarxa social Facebook.

L’eina permet difondre les activitats i exposicions, penjar-hi fotografies i enllaços i, alhora, establir un intercanvi d’opinions i un fòrum de debat entre els usuaris. El lloc web afavoreix el con-tacte directe i interactiu amb el públic.

Actualment, el Museu Víctor Ba-laguer té 344 admiradors, i aquest nombre va creixent dia a dia.

Escultura de Ramon BoterL’escultor canyellenc Ramon Boter ha volgut cedir a l’Ajuntament de Canyelles l’escultura Equus per a un període de sis mesos prorrogables. L’Ajuntament ha decidit exposar l’es-cultura a la plaça Onze de Setembre, ja que la voluntat de l’escultor és que estigui situada a l’espai públic perquè

breus

6 quaderns de patrimoni del garraf quaderns de patrimoni del garraf 7

tothom en pugui gaudir. L’escultura ha obtingut el Primer Premi d’Escul-tura de Catalunya i d’Espanya.

Equus és una escultura que represen-ta un cavall muntat per una amazona.

La van fer l’any 2004 Joaquim Santaló i Ramon Boter, tots dos amb un ampli i reconegut currículum com a artistes.

La van fer a partir de dibuixos al natural i d’estudis anatòmics del ca-vall. És de ferro, està pintada de negre i té algunes zones de color. Hi van dedicar dos mesos de feina, plens de passió i entusiasme.

El resultat és una composició es-cultòrica de gran bellesa i d’un alt

nivell simbòlic, ja que el cavall repre-senta la força lliure i salvatge en har-monia amb la suau sensibilitat de l’amazona que el dirigeix.

L’Arxiu Municipal de Cubelles ja té blocDes del 6 d’octubre passat, l’Arxiu Municipal de Cubelles té un bloc. Al Bloc de l’Arxiu es poden trobar notí-cies sobre l’arxiu i les seves activitats, les novetats i enllaços a pàgines web sobre arxius i història del municipi, a més de referències a la història de Cubelles i de suport a la investigació local. L’adreça és la següent: http://arxiucubelles.blogspot.com

Vintè aniversari de l’exposició del cubellenc il·lustre Charlie RivelL’exposició dedicada al pallasso més universal celebrarà aquest estiu el vin-tè aniversari. L’Exposició permanent del pallasso Charlie Rivel es va inaugurar el 26 de juliol del 1990 amb el nom Char-lie Rivel Hall. La sala obria les portes coincidint amb el setè aniversari de la mort del pallasso, en un espai cedit per la Caixa d’Estalvis i Pensions situat a les galeries del passeig de Narcís Bardají.

Durant el primer mes de funciona-ment van passar per l’exposició unes quatre-centes persones, amb una aflu-ència constant de públic de diversa procedència i edat, encara que el més habitual eren les visites de persones d’entre trenta i cinquanta anys, la ma-joria acompanyades dels seus fills.

Al cap d’un temps, i després dels treballs d’adequació fets en una de les sales del castell dels marquesos d’Al-farràs, la col·lecció s’hi va traslladar. El 16 de març del 2006, i amb la presèn-cia de diferents personalitats polítiques convidades a l’acte, es va inaugurar oficialment el nou emplaçament del museu, que es va batejar amb el nom d’Exposició permanent del pallasso Charlie Rivel. La col·lecció, que conté objectes personals, pintures i vestuari del pallasso, ha anat creixent i incor-porant novetats, amb l’objectiu d’im-pulsar-ne la promoció i la difusió.

Escultura ‘Equus’, de Ramon Boter

miscel·lània

Els treballs de restauració, condicionament i remodelació dels edificis que formen el vessant marítim del Racó de la Calma van començar el 10 de gener, amb el tancament del Museu Cau Ferrat. Efectivament, el Cau Ferrat va tancar les portes per començar els treballs que conduiran a la restau-ració imprescindible de l’edifici i a la millora de les condi-cions d’exposició, conservació i visita de les col·leccions.

Des d’aleshores, el personal tècnic del Consorci està portant a terme un seguit de tasques prèvies a l’embalat-ge i el trasllat de les col·leccions al nou emplaçament, els pròxims anys. En primer lloc, s’ha encarregat un repor-tatge fotogràfic molt acurat de cadascun dels detalls del museu: des dels paviments fins als sostres, des dels panys de paret fins a les vitrines, des dels finestrals fins als racons més amagats del Cau... Aquest treball és important per garantir la fidelitat en el moment de tornar a muntar la col·lecció, quan el projecte, que ara tot just hem iniciat, acabi. En segon lloc, s’estan fent feines de revisió i ac-tualització dels inventaris i dels llibres de registre, bàsiques per elaborar el llistat de control de moviment de peces. Aquests treballs comporten des de la neteja mecànica dels materials fins al repàs dels marcatges de les obres, la realització de fotografies de l’estat actual de con-servació i l’etiquetatge de cadascuna de les peces, i, final-ment, l’embalatge i el trasllat, amb els controls i el regis-tre de sortida i d’entrada a reserves corresponents.

Un altre aspecte importantíssim per destacar, en tot aquest projecte, és la millora de l’espai de reserva dels museus sitgetans. D’una banda, mitjançant la instal·lació

de mobles compactes i graelles, se n’optimitzarà l’espai i, per tant, la capacitat. De l’altra, les reserves en millora-ran la funció de manera qualitativa, car s’actualitzarà el maquinari i l’equipament destinat a la conservació pre-ventiva de les col·leccions (termohigròmetres, deshumi-dificadors - humidificadors, detectors de fum, sensors volumètrics i sistemes d’alarma, etc.).

Es tracta dels primers passos d’aquest gran projecte, un projecte que pocs museus poden portar a terme.

El Cau Ferrat prepara el trasllat

Treballs de comprovació i actualització de les fitxes d’inventari de la col·lecció de ferro del Cau Ferrat, i etiquetatge posterior de totes les peces del fons

consorci del patrimoni de sitges

miscel·lània

8 quaderns de patrimoni del garraf

miscel·lània


interpretació: per entendre la guerra i el seu impacte cal dotar-los de quelcom més que de la mera existència. Per donar veu a la guerra passada, per fer comprensible la resta patrimonial i per fer accessible aquest passat recent, cal dotar-los d’una interpretació i un valor concret i tan-gible. En tot cas, els espais de guerra són interessants per treballar la història i exercitar-se en el mètode històric, com a objecte i subjecte didàctic, i considerar-los una estratègia de l’ensenyament i de la formació històrica de la ciutadania. Així mateix, també ens permeten estudiar i aproximar-nos a les societats en conflicte, als instruments tecnològics emprats, a les ideologies i als imaginaris do-minants en aquestes societats, molt més enllà de la sim-ple memorització de batalles i faccions enfrontades.

Els itinerarisEl Pla director proposa quatre grans eixos temàtics que donin sentit als elements seleccionats: La defensa de la costa pene-desenca (1936-1937); Els aeròdroms militars republicans al Penedès: el Vesper de la Gloriosa (1937-1939); L’ocupació fran-quista del Penedès i la resistència republicana: el pas pel front del Penedès (1939), i La vida a la rereguarda, un aspecte per

desenvolupar en un futur proper. Així doncs, de moment es faran actuacions referents a les tres primeres rutes.

La defensa de la costaLes tres comarques, malgrat estar lluny del front, van viu-re determinats moments de la Guerra Civil amb la por d’entrar en el front, sobretot pel que fa a la costa, a partir de l’aparició del Canàries, un fet que va comportar la instal-lació de bateries de costa, del tren blindat del Garraf i de diverses peces d’artilleria. La ruta inclou l’estudi, la senya-lització i l’adequació, si escau, dels elements següents:

SitgesNiu de metralladora de la platja de Balmins. Niu de metralladora entre la platja de la Barra i la riera Xica.Vilanova i la GeltrúNiu de metralladora de la punta Marbrea.Niu de metralladora de la Primera Roca. Niu de metralladora de la platgeta de Sant Gervasi.CubellesNiu doble de metralladores de la desembocadura del riu Foix.Conjunt fortificat de la mota de Sant Pere, que seria l’em-plaçament idoni per instal·lar un centre d’interpretació de la defensa costanera.El VendrellNiu de metralladora de les Madrigueres.Niu de metralladora del Francàs.

En la segona part presentarem les dues altres rutes, els punts de ròtula entre elles i les propostes didàctiques i de dinamitza-ció d’aquest patrimoni.

núria jané orpíHistoriadora i membre de l’equip redactor del pla director (IEP)

El projecteEl mes de juliol del 2009, els tres consells comarcals van encarregar a un equip d’investigadors de l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP) i del Museu de les Cultures del Vi (VIN-SEUM), coordinats per Ramon Arnabat i Jordi Farré, la redacció d’un Pla director amb l’objectiu d’investigar, recu-perar i difondre els elements patrimonials materials i im-materials referents a la memòria democràtica de la Guerra Civil a l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, en el marc de la recuperació de la memòria democràtica a Catalunya.

El Pla està emmarcat i s’integra en el projecte que im-pulsa l’IEP Tots els noms (El Penedès, 1931-1978), un pro-jecte que, des de l’any 2006, coordina i impulsa iniciati-ves institucionals, personals i associatives de recuperació de la memòria històrica i dels valors democràtics de la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme i l’anti-franquisme. Els objectius són impulsar, coordinar i diri-gir la recerca, sistematitzar les fonts d’informació i difon-dre els fets històrics que van tenir lloc entre el 1931 i el 1978, i les persones que hi van participar en tots els mu-nicipis de les tres comarques, fent una incidència especi-al en els referents democràtics. Podeu consultar els detalls del projecte a la pàgina web www.totselsnoms.org.

L’objectiu principal del Pla director és fer una síntesi dels nombrosos elements patrimonials relacionats amb la Guerra Civil al Penedès que s’han localitzat, identificat i fitxat a través del projecte Tots els noms. De tots aquests elements, més de 340, s’han seleccionat els elements materials i els aspectes immaterials per considerar i se-nyalitzar. Les restes o els elements es vehiculen per mit-jà d’uns itineraris temàtics amb un discurs interpretatiu, que han de ser una eina per fer-los visibles, dotar-los de contingut cultural i convertir-los en llocs de memòria per al benefici comú del conjunt de la societat. Els elements no parlen per ells mateixos, són muts si no tenen una

part i

Els itinerarisde la memòriaJa fa més de setanta anys que vaacabar la Guerra Civil Espanyola, però avui continua sent un tema d’actualitat, amb moltes incògnites i diferents aspectes que resten en l’oblit. Els itineraris de la memòria que presentem pretenen treure de l’oblit el patrimoni material i immaterial que encara queda a l’Alt Penedès, al Baix Penedès i al Garraf referent a aquells anys.

miscel·lània


miscel·lània


Remodelacióa fons dels gegants vells de Sant Perede Ribes

Els gegants vells de Sant Pere de Ribes es van estrenar per Sant Pere de l’any 1952. Els va construir la Casa Ingenio de Barcelona. Des d’aleshores han sofert diverses remo-delacions i canvis, tant de vestuari com de les corones i els cabells, que van passar de ser de cartró a ser perruques. Els seus quasi seixanta anys demanaven una remodelació a fons. Es va encarregar a l’escultora Dolors Sans que res-taurés els caps, els cossos i les mans dels dos gegants i que els dissenyés un nou vestuari, que està inspirat en l’època del Renaixement, així com el pentinat. En el nou disseny s’han mantingut els dos escuts de Ribes, que els gegants han portat sempre. S’han construït també dos cavallets nous, noves perruques i noves corones. Tot ple-gat es va estrenar el 17 de gener d’enguany, amb la baixa-da dels gegants remodelats des de l’ermita de Sant Pau fins al poble, dins dels actes de la festa major d’hivern. L’artista ribetà Anton Rigual ha dissenyat i construït les corones; les perruques són de la casa Tàpies de Barcelona, i la confecció del vestuari és de Teresa Roquer, de l’Arboç. Els gegants remodelats van anar acompanyats dels gegants nous de Ribes, dissenyats i construïts per Dolors Sans l’any 1999. Actualment, doncs, Ribes té dues parelles de gegants pràcticament noves.

manel güell

Préstecs del Museu Víctor BalaguerEl Museu Víctor Balaguer té una col·laboració molt activa en el préstec d’obres de la col·lecció per formar part de les exposicions que es fan en l’àmbit català i estatal, so-bretot, i en algunes ocasions a escala internacional.

L’escultura de ferro forjat Conjunciones (1957), d’Ángel Ferrant, que forma part de la col·lecció d’art contempora-ni, ha viatjat fins al Museu d’Alzulza (Pamplona) per par-ticipar en la mostra La sombra de Oteiza, un recorregut per l’obra de diferents espanyols dels anys cinquanta.

Àngel Ferrant (Madrid, 1891-1961) està considerat un dels escultors espanyols més notables de l’avantguarda. Aquesta escultura la va fer, juntament amb divuit més, per participar en la Biennal de Venècia de l’any 1960.

La pintura Venite Adoremus (1896), d’Arcadi Mas i Fonde-vila, ha estat demanada pel Museu Picasso de Barcelona per incloure-la en la pròxima exposició temporal Rusiñol/Picasso.

Arcadi Mas i Fondevila (Barcelona, 1852 - Sitges, 1934), pintor i dibuixant, és un dels artistes catalans més destacats del tombant del segle XIX, reconegut per Casas, Rusiñol i el mateix Picasso. Va ser fundador de l’Escola Luminista de Sitges, un corrent pictòric precedent del Modernisme.

Pel que fa als préstecs internacionals, l’obra d’El Greco La Sagrada Família amb santa Anna i sant Joan (1595-1600) ha estat cedida al Wadsworth Atheneum Museum of Art de Connecticut (EUA) per formar part d’una exposició que reuneix obres dels grans mestres de la pintura europea.

Domínikos Theotokópoulos, El Greco (Creta, 1541 - Toledo, 1614), és una figura cabdal del Renaixement es-panyol. El Museu Víctor Balaguer té en dipòsit dues obres d’aquest autor provinents del Museu del Prado. El Greco La Sagrada família amb Santa Anna i Sant Joan

miscel·lània


Amb l’exposició Àlbum Maricel 1910-1921, que es podrà veure a la Sala Vaixells del Palau Maricel fins al 16 de maig, s’acaben els actes de la Commemoració Miquel Utrillo. Comissariada per Vinyet Panyella i organitzada per l’Ajun-tament de Sitges i el Consorci del Patrimoni de Sitges, la

mostra presenta projectes i fotografies d’època dels dife-rents àmbits del conjunt de Maricel, una de les obres més destacades del polifacètic Miquel Utrillo.

El 1909, Charles Deering (1852-1927), empresari i col·leccionista d’art dels Estats Units d’Amèrica, adquireix l’antic Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges, i encar-rega a Miquel Utrillo l’habilitació de l’edifici i l’adquisició d’obres per a la seva col·lecció. Entre el 1910 i el 1919, Maricel s’estén des de la placeta de Sant Joan, pel carrer del Fonollar, fins a l’antic baluard de Santa Caterina i la plaça de la Constitució.

Per a la residència de Charles Deering, Utrillo s’inspira en dues mansions sitgetanes antigues i nobles, can Falç i can Llopis, perquè “per arreglar una casa, a més de diners i certs coneixements, el més essencial és per a què ha de servir”, i aconsegueix que “a Maricel la llum és clara, la vista, eternament bonica, l’estada, agradable” (1912).

Al palau, que ha d’acollir les col·leccions artístiques, el criteri d’Utrillo es fonamenta en la monumentalitat. Maricel ben aviat es considera una construcció artística interessant, i és reconegut com a exemple del Noucen-tisme arquitectònic. Utrillo acobla als edificis elements d’art antic procedents de diversos indrets i contracta ar-tistes com els escultors Pere Jou, Josep Clarà, Enric Casa-novas i el pintor Josep M. Sert per complementar l’em-belliment del monument arquitectònic.

La fi de la gran època de Maricel, un dels puntals del Noucentisme a Sitges, es produeix el 1921 per causa del distanciament entre Deering i Utrillo respecte a la funció i el destí de la col·lecció d’art, que, finalment, Charles Deering s’emporta als Estats Units. Queda l’edifici, una part del qual es lloga a l’Ajuntament de Sitges i es torna a obrir el 1936 com a Museu de Maricel.

Cloenda de la Commemoració Utrillo



El ‘Llegat 1956’L’agost de l’any 1956, el Museu Víctor Balaguer va rebre un llegat format per pintures i gravats, i un conjunt de mobles. Va decidir situar-se al castell de la Geltrú, ja que en aquell moment el Museu era una fundació que agluti-nava diverses dependències, una d’elles el castell. Les obres procedien d’un dels col·leccionistes catalans més destacats del segle XX, que durant tota la vida havia creat una col-lecció d’art esplèndida. Si aprofundim en els fets, sabem que la persona que va aglutinar aquesta magnificència pic-tòrica va ser una dona molt propera al col·leccionista: Vic-toria González Somón, andalusa d’origen i resident a Bar-celona. Va morir a finals de l’any 1955, i quan el col·leccionista va morir el 1956, els hereus van donar les obres tot dema-nant de restar en l’anonimat. Així va ser com el Museu va engrossir el fons pictòric amb una col·lecció de pintures de petit format inigualable, la majoria notes: un autèntic mirall on es reflecteix l’art català dels segles XIX i XX.

El Museu Víctor Balaguer va anomenar la col·lecció Lle-gat 1956 perquè aquell era l’any en què es va fer la donació i, alhora, per mantenir-ne l’anonimat, i és amb aquest nom com encara la coneixem. Tot i aquest misteri, alguns his-

toriadors, com Alícia Suárez a Un estudi sobre Rafael Benet (Barcelona, 1991), o Francesc Fontbona a la Guia de les col-leccions del Museu (Vilanova i la Geltrú, 2001), ja en publi-quen el nom. Podem llegir l’expressió Col·lecció Lluís Plan-diura en comptes de Llegat 1956, o que Victoria González és un personatge que s’ha de considerar en la història del Museu, perquè va ser ella qui va tenir la col·lecció fruit dels regals del col·leccionista. Va ser íntima amiga de Plandiura i va tractar de prop nombrosos artistes catalans d’aquella generació, alguns dels quals fins i tot la van retratar, com Pere Pruna, Ricard Canals o Joaquim Mombrú. Aquests retrats magnífics també formen part del Llegat 1956.

Els pintors i les paletesEl conjunt del Llegat estava format per seixanta-tres pintors i en total es van inventariar cent cinquanta-tres quadres i setze aiguaforts de Xavier Nogués, a banda dels mobles. Aquesta col·lecció plasma la pintura cata-lana de mitjans del segle XIX i part del XX, des de Llu-ís Rigalt fins a Mallol Suazo. El conjunt pictòric abraça els corrents estètics principals de l’època: Romanticis-me, Realisme, Modernisme, Postmodernisme i Nou-

La col·lecció de pintura ‘Llegat 1956’:passejar per l’art català de tombants de segle, a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer

El palau Maricel a la placeta de Sant Joan, 1917. f: francesc serra (consorci del patrimoni de sitges)




centisme. Trobem obres de Ramon Martí i Alsina, Ma-rià Fortuny, Romà Ribera, Miralles o Antoni Caba en la tendència realista, i en les tendències més tardanes trobem pintures de Joan Llimona, Dionís Baixeras, Joan Brull, Sebastià Junyent, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada-Camarasa, Marià Pidelaserra, Darío de Regoyos, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Torné Esquius i Ricard Ca-nals, entre d’altres.

Llegat 1956 és una col·lecció majoritàriament de notes. Entenem per nota aquella pintura petita que es feia prè-viament a un quadre de dimensions més grans. Així doncs,

trobem que s’han relacionat diversos quadres amb pin-tures del Llegat 1956 per ser-ne les notes o apunts. És el cas d’El caçador, de Ricard Canals, que va servir d’esbós per al Jove caçador que es troba al MNAC, o l’obra Nôtre Dame des Victoires, de Darío de Regoyos, que va ser l’apunt d’un quadre titulat El mes de María en Bruselas, i, finalment, el petit paisatge anomenat París, de Marià Pidelaserra, que és el fons que veiem a El retrat d’en Pere Isern que s’exposa al MNAC.

Una nota és fresca i espontània, sovint inacabada i molt apreciada pels mateixos pintors. Tal com afirmava E-C.

Ricart, “(…) las notas, los croquis y bocetos son el capital del artista, y aquéllos no solían exhibirse al público” (Di-ari de Vilanova, 8.6.1957, pàg. 5). En aquest cas, totes les obres del Llegat 56 són notes o no estan emmarcades, i si ens hi fixem veurem que tenen la mateixa motllura, provinent de la galeria d’art barcelonina La Pinacoteca. Al Museu Víctor Balaguer podem veure exposat aquest con-junt de notes, que ens ofereix una afinadíssima selecció d’un segle d’art francament esplèndid.

El castell de la Geltrú i l’exposició ‘Llegat 1956’Quan el Llegat 56 va arribar a Vilanova es va emplaçar al castell de la Geltrú, un edifici que l’Ajuntament va cedir a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer a la dècada dels cinquanta. L’objectiu era aglutinar aquella part del fons que no tenia espai a l’edifici fundacional del Museu. El juny del 1957, un any després d’haver aterrat a Vila-nova, el Llegat es va presentar a la societat vilanovina arran de l’homenatge que la ciutat va fer a Alexandre de Cabanyes. Les portes del castell es van obrir per mostrar l’exposició Pintura catalana contemporània del ‘Llegat 1956’. Coincidia amb aquest acte la inauguració de la mostra antològica d’A. de Cabanyes, organitzada pel Museu V. Balaguer, i un concert a càrrec de la pianista Alicia de Larrocha.

Però el castell de la Geltrú encara havia de rebre una altra col·lecció prou destacada, com és la d’art informa-lista, que compartiria les sales del castell amb el Llegat 56. Així doncs, l’any 1969 es va inaugurar l’exposició d’aquest fons, que provenia del projecte fallit de crear un Museu d’Art Contemporani a Barcelona.

Després de tres dècades emmarcat al cor de la Gel-trú, durant els anys noranta el Llegat va passar a l’edi-fici institucional del Museu, on el trobem actualment. L’edifici encetava un període capitanejat per una re-

modelació destacada que es va inaugurar el 1996. Avui en dia, l’esplendor del Llegat es troba exposada de ma-nera cronològica en tres sales, i el Museu Víctor Bala-guer mostra orgullós una col·lecció que va ser més que un llegat artístic.

esther alsinaLlicenciada en belles arts

París. Marià Pidelasserra (187-1846). Oli s/taula. 26 x 20 cm

Paisatge rural. Baldomer Galofre. c. 1871. Oli s/tela 28 x 46,5 cm





La nostra comarca no ha tingut mai uns cursos d’aigua gaire abundants. Només el riu Foix en duia i, fruit d’això, durant tot el seu curs trobem molins fariners. Dels 53 molins que van existir, 29 estaven situats als seus afluents: 10 a la riera de Marmellar i 19 a la riera de Pontons1.

Al Garraf, només existien molins d’aigua al municipi de Cubelles. En total n’hi havia sis2: el molí de la Cucurella o d’en Rovirosa; el molí del Salze; el molí de Mas Trader o Nou (possiblement construït sobre el molí de la Mata); el molí de Gallifa, del Fuster o de l’Estaper; el molí de la Palma, de l’Anton, de Dalt o de Sobre, i el molí de Baix o de Sant Pere. Com que el riu Foix presentava uns cabals irregulars i, a més, el municipi està al final del seu curs, els molins derivaven l’aigua amb uns recs3. L’aigua també s’aprofitava per als pagesos que hi tenien terres properes, que resultaven molt productives. Amb tot, aquest ús comú era, sovint, motiu de conflicte. Els més habituals acostumaven a ser disputes per les hores d’aprofitament de l’aigua per uns i altres, o per la retenció de l’aigua, que els moliners acumu-laven en basses per tal de poder accionar el mecanisme.

Un dels conflictes entre els moliners i els pagesos de Cubelles era a causa de la neteja dels recs que transpor-

taven l’aigua fins als molins. A meitats del segle XVII4, els moliners de Cubelles Guillem Rovirosa, Ramon Es-taper, Josep Prats i Joan Mallafré van cridar l’atenció a tot un seguit de pagesos que feien cas omís de la concòrdia que els seus avantpassats havien signat. Aquesta “acta per franca concòrdia firmada per los moliners y los pagessos de Cubelles en poder de Josep Capalladas a maig de 1599 per poder ragar5” estipulava, entre d’altres, la neteja pe-riòdica dels recs per tal que l’aigua hi circulés sense im-pediment. Així, van reclamar als pagesos que “sens mora ni tardansa alguna escureu, o fassau escurar, dit rech si y conforme esta contengut en dita concòrdia”; així mateix, el seu procurador reclamava que “sos principals faran escurar aquella a gastos u despeses vostres, y (...) protes-ta en dit nom de recobrar de vosaltres tot lo que costarà de escurar lo dit rech, y de exigir y cobrar de vosaltres (...) les penas contengudes en dit acte de concòrdia6”. Així doncs, el problema ja venia d’abans: el fet que s’hagués fet una concòrdia ens indica que el compromís de parau-la no servia per solucionar el problema.

Sobre quins eren els molins que actuaven en la con-còrdia esmentada i la denúncia posterior, hi ha diverses

part I

Cuidant els recs de Cubelles: una demanda del segle XVII

opinions7. El molí del Salze està vinculat a la nissaga dels Rovirosa. Guillem Rovirosa, dit lo frare, el va rebre com a dot de Catherina Ballester a principis del segle XVII. L’esmentada Catherina va atorgar testament el 23 de novembre del 1650, fent Guillem usufructuari i repar-tint el molí entre els quatre fills. El va heretar Guillem Rovirosa fill, que va comprar la part al seu germà i ger-manes per tal de tenir la propietat completa del molí i no haver-lo de vendre (Avinyó, pàg. 93). Així doncs, sembla incontestable que Pere Ballester, i després Gui-llem Rovirosa, apareixen al document com a moliners del molí del Salze.

bibliograf ia

Avinyó Andreu, Joan. Història de Cubelles. Sant Sadurní d’Anoia: Ajuntament de Cubelles i Institut d’Estudis Penedesencs, 1993.

Carbonell i Virella, Vicenç. Notícia dels molins fluvials del Penedès (Barcelona). Dins: Miscel·lània penede-senca, 1996, pàg. 115-137.

Palau Rafecas, Salvador. El Galo. Inventari de molins fa-riners al riu Foix. Dins: Miscel·lània penedesenca, 1988, pàg. 255-286.

Pinós, Núria. Apunts sobre l’arquitectura del terme mu-nicipal de Cubelles. Dins: Quaderns científics i tècnics de restauració monumental, núm. 10. Barcelona: Di-putació de Barcelona. Àrea de Cooperació. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, 1998, pàg. 69-87.

Tubau i Garcia, Albert. Moliners, calcinaires i pouaters. Un pas-seig per la Cubelles preindustrial. Vilanova i la Geltrú: Ajun-tament de Cubelles i Institut d’Estudis Penedesencs, 1999.

arxius

Arxiu Municipal de Cubelles (AMCub)Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès (ACAP)

arxiu municipal de cubelles

1 Palau descriu 53 molins; d’altra banda, Carbonell en compta 47 · 2 Tubau en descriu set. Inclou el Molí d’en Galtés, situat a Castellet i la Gornal, pàg. 60 · 3 Capbreu de 1593 (ACAP) · 4 El document en el qual es basa l’article no està datat, però el podem emmarcar pel context en el qual ha aparegut el document i els actors que s’hi citen. AMCub · 5 Resum a la contraportada de la demanda. Transcripció literal. S/d · 6 Transcripció literal. Llegiu el text complet a: www.arxiucubelles.blogspot.com (gener del 2010) · 7 El retrat que Utrillo fa de Valadon el 1891, que titula ‘Retrat de Suzanne Valadon. Record de la guerra dels set anys’ (MCFS, núm. inv. 30.678), n’és una referència explícita. Vegeu també (Panyella, 2009).





part II

La prehistòriad’Olivella: un breu estat de la qüestió

f igura 7Dos penjolls procedents de la cova del Montnàs (imatges extretes de J. Miret, 1982).

Continua de la primera part, apareguda en el núm. 11, pàg. 15-17, dels Quaderns de Patrimoni del Garraf

Cova avenc del MontnàsLa cova avenc del Montnàs té 13 metres de profunditat i uns 10 metres de recorregut. La cavitat es va descobrir als anys trenta i s’hi van localitzar nombrosos ossos humans, que es van acabar dipositant al cementeri de Ribes. El 1959, la secció d’Arqueologia del Centre d’Estudis de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer hi va fer una interven-ció arqueològica, en què es van recuperar diversos mate-rials, entre els quals destaquen 11 fulles de sílex, 1 fragment de punta de fletxa, 4 ascles, 1 fragment de destral polida, denes de cal·laïta i esteatita (vegeu figura 7), així com 8 vasos ceràmics fets a mà i a torn. Aquí també es van re-cuperar botons d’os i penjolls de dents d’animal (vegeu figura 7). L’any 1975, aficionats a l’arqueologia van fer-hi una altra intervenció, els materials de la qual es van cedir al Museu Balaguer. Les restes arqueològiques fan pensar en la cova Avenc del Montnàs com a context d’inhuma-

ció col·lectiva utilitzada durant el calcolític i l’edat del bronze. Els materials també posen en evidència una con-tinuïtat de l’ocupació de la cova en època ibèrica i roma-na (Borrell, 2007).

Cova XaroSegons l’inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalu-nya, aquesta cavitat es va fer servir durant l’edat del bron-ze (1800 aC - 650 aC). És una cavitat d’una sola galeria de 10 metres de longitud, i al sediment que encara es conserva es poden veure les accions dels furtius en forma de clot. En aquest jaciment es van localitzar ossos humans, una ascla de sílex i algunes restes de fauna.

Avenc de can SuriolEn aquest avenc, amb una fondària total de 14,90 me-tres, l’any 1982, durant els treballs de topografia de J. Castell i J. Tejedor, sembla que es va trobar una dent humana d’aparença prehistòrica. No obstant això, no es disposa de cap estudi arqueològic d’aquesta cavitat, per tant, no es pot parlar ni de cronologies ni d’usos socials de la gruta.

Cova de les Piques (o del Corral)La cova de les Piques, també dita del Corral, està forma-da per una sola sala, d’uns 14 metres de diàmetre. La cova va ser estudiada geològicament als anys vuitanta (Castell i Tejedor, 1982), no obstant això, no va ser fins al 1990 que M. Miret en va descobrir el potencial arqueològic (Miret, 2008). Es van localitzar una sèrie de materials en superfície a la carena situada a ponent de la cavitat, com són restes de ceràmica feta a mà (una possible vora en-gruixida, dos fragments decorats amb cordons impresos i nou d’informes), un fragment d’ascla i un fragment de sílex (ídem.). Aquests materials fan pensar en un moment no definit de l’edat del bronze o de la primera edat del ferro (Miret, 1993). En les terrasses properes també es van localitzar més restes ceràmiques (28), que correspo-nien a uns vint recipients diferents, així com tres restes de fragments lítics.

Sembla que aquesta cova, que es podria haver fet ser-vir com a corral (Boquer i Miret, 2006), va estar en ús des de l’edat del bronze fins a època ibèrica. No seria es-trany, ja que aquesta pràctica també s’ha evidenciat en nivells neolítics de la cova de can Sadurní.

El Barret del RectorMolts hem sentit a parlar del Barret del Rector, que es troba camí del castell d’Olivella, encara que només sigui sobre la llegenda que diu que a l’interior hi havia un tre-sor (Carbonell, 2004).

No obstant això, el Barret del Rector no és una estruc-tura de construcció antròpica (dolmen o menhir), sinó que és un bloc provinent d’alguna formació calcària que amb el temps s’ha esberlat, donant lloc a la forma carac-terística que té avui (tal com ja es va apuntar en la miscel-lània dels Quaderns de Patrimoni del Garraf, núm. 6) i en la memòria de treball d’A. Castellà (2007).

ConclusióAquest treball no és cap altra cosa que un breu estat de la qüestió (tal com indica el títol) per mostrar el ric i poc conegut patrimoni arqueològic de la prehistòria del mu-nicipi d’Olivella. D’aquesta manera, les conclusions tam-bé seran breus i de caràcter general, per poder emmarcar a grans pinzellades les cavitats descrites dins d’un context prehistòric més ampli.

Podem dir, en conclusió, que el patrimoni arqueològic





d’època prehistòrica al municipi d’Olivella posa de relleu una ocupació humana continuada des dels inicis del perío-de neolític (4000 aC) fins a l’època ibèrica (50 aC) a la zona. Aquesta seqüència arqueològica tan dilatada en el temps no és tampoc estranya en altres terres veïnes. Un exemple d’aquest fet poden ser les cavitats veïnes amb cronologies similars a les localitzades a Olivella, com són la cova de can Sadurní (Begues), la cova Verda o la de Sant Llorenç (Sitges), la cova Bonica (Vallirana) o la de les Agulles (Corbera de Llobregat), entre d’altres. Això ens demostra una ocupació i utilització perllongades de les extenses zones properes al litoral durant el neolític i els períodes posteriors. Una ocu-pació que ens fa de testimoni de l’aparició, la consolidació i la intensificació de les pràctiques agrícoles i ramaderes del litoral peninsular. Gràcies a l’estudi dels jaciments citats en aquest treball, la zona d’Olivella també es pot emmarcar dins d’aquest procés general.

Una altra conclusió que podem extreure és que tots els jaciments d’època prehistòrica localitzats al municipi d’Oli-vella són coves. Això no vol dir, ni molt menys, que a la prehistòria només es fessin servir les cavitats. De fet, tal com hem vist, en cap cova de les citades es pot assegurar

que s’hi hagin desenvolupat activitats de caràcter domès-tic. És a dir, aquests contextos no es feien servir com a espais d’hàbitat (en aquest zona), tal com feien alguns grups humans durant el paleolític a la cova del Gegant (Sitges), per exemple. Així doncs, la localització en exclu-siva de jaciments en cova posa dues coses importants de relleu. La primera és que aquest tipus de jaciments són relativament fàcils de localitzar (molt més que els contex-tos a l’aire lliure), i la segona és que el material arqueolò-gic té una conservació més bona en les condicions que presenten les cavitats. Entendre això ens ha de fer calibrar la informació de la qual disposem, i no pensar que la falta de presència (de jaciments a l’aire lliure, per exemple) és l’evidència de l’absència. En aquest sentit, jaciments com les famoses mines de variscita de Gavà (Baix Llobregat), la necròpolis del camí de Can Grau (la Roca del Vallès), el jaciment de Sant Pau del Camp (Barcelona), la Bòbila Ma-durell (Sant Quirze del Vallès) o el jaciment de Can Ro-queta (Sabadell) ens mostren altres realitats properes, en cronologia i en geografia, als jaciments d’Olivella.

No obstant això, el fet que els jaciments es preservin més bé i es puguin localitzar més fàcilment en coves tam-

bé és un problema, paradoxalment, per a la seva conser-vació. Els furtius les localitzen, també, amb molta més facilitat. El patrimoni arqueològic del municipi d’Olive-lla, tal com va succeir en molts jaciments catalans durant el segle XX (especialment a partir de la segona meitat), va patir excavacions clandestines. Aquestes intervencions il·legals, en condicions que no permeten extreure la to-talitat de la informació, van afectar quasi la totalitat de les coves d’Olivella citades. Un exemple d’aquesta situ-ació són, per exemple, les destrosses que el 1984 uns furtius van fer a la cova avenc del Montnàs.

Aquests fenòmens i d’altres (com l’acció erosiva de la riera de Begues sobre la cova de cal Montaner) poden haver esborrat informació considerable del passat prehistòric d’Oli-vella. Malgrat això, el potencial arqueològic d’algunes d’aques-tes cavitats encara és considerable si es duen a terme inter-vencions dins de projectes integrals que, amb noves tecnologies, afronten velles preguntes. Un exemple a la nos-tra comarca n’és la cova de Sant Llorenç de Sitges (Borrell et al., en premsa), on un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona ha reiniciat recentment les tasques arqueològiques com a part d’una sèrie d’actuacions que, dins d’un conveni amb l’Ajuntament de Sitges, s’han posat en marxa per tal de conèixer més a fons la prehistòria d’aquesta zona.

bibliograf ia

Boquer, S., Miret, J. (2006): Dels primers pagesos al de-senvolupament de la metal·lúrgia. Història de Sitges, I. Època antiga (capítol 3). Fragments d’Història. Ajun-tament de Sitges. Sitges.

Borrell, F. (2007): El patrimoni arqueològic d’època pre-històrica del municipi d’Olivella (Garraf). Informe inèdit d’Estrats, Gestió del Patrimoni Cultural, SL.

Borrell, F., Gómez, A., Molist, M., Tornero, C., Vicente,

O. (en premsa): Implementació, consolidació i desen-volupament de les societats agrícola-ramaderes al terç meridional de la Serralada Litoral catalana: la cova de Sant Llorenç (Sitges, Garraf). Jornades Internacionals de Prehistòria. Garraf, 30 anys d’investigació arqueo-lògica. Del 5 al 7 de desembre del 2008. Begues.

Carbonell, V. (2004): Noms de lloc d’Olivella. Corpus de Toponímia Penedesenca, vol. 3. Institut d’Estudis Pene-desencs (publicació núm. 133). Vilafranca del Penedès.

Castellà, A. (2007): Memòria de la intervenció arqueolò-gica a la cova de Can Montaner i de la documentació del Barret del Rector i de la cova del Tramper. Memò-ria d’intervenció (núm. 6736) per a la Direcció Gene-ral del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya.

Castell, J., Tejedor, J. (1982): Cadastre espeleològic de la comarca del Garraf. Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, VI Època. Vilanova i la Geltrú.

Miret, M. (1993): Jaciments prehistòrics a l’aire lliure del massís del Garraf. Olerdulae, any XVIII, pàg. 129-148. Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès.

Miret, J. (1982): Materials de l’avenc dels Pelagons (Avi-nyonet del Penedès). Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, VI Època. Vilanova i la Geltrú.

Miret, M. (2008): Dos nous testimonis d’ocupació huma-na al massís del Garraf en època ibèrica: el puig d’en Pacurri (Sant Pere de Ribes) i la cova del Corral de les Piques (Olivella). V Trobada d’Estudiosos del Garraf, pàg. 157-165. Diputació de Barcelona. Barcelona.

f igura 8Imatge del Barret del Rector tal com es conserva en el present (imatge extreta de Castellà, 2007)

ferran borrellSchool of Arts, Histories and CulturesUnivestity of Manchester

edgard camarósLaboratori d’ArqueozoologiaDepartament de PrehistòriaUniversitat Autònoma de Barcelona





Recuperem la nostra memòria mitjançant la història oral dels nostres avis i les nostres àvies, de totes aquelles persones més grans que nosaltres.

Tot allò que és nostre no es pot perdre amb el pas del temps. Tot allò que queda en el record, cal recuperar-ho. Tot allò que representa l’essència del nostre present, hem de sostenir-ho. Tot allò que pot donar llum al futur, cal revisar-ho.

És per això que, des de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes, s’ha dut a terme l’encàrrec del projecte per a la recuperació de la memòria històrica oral del municipi. I creiem que des de la millor manera possible, amb un treball intergeneracional. El projecte es tira endavant amb tres joves Ribetans, sensibles i compromesos amb la història del seu poble, Sant Pere de Ribes. Carles Miret és historiador, Magí Fortuny és periodista i Miquel Obenza és tècnic d’àudiovisual. Porten a terme un treball rigorós de recerca d’informació prèvia, així com en la tasca de filmació amb les persones entrevistades.

De ben segur que en sortirà un gran treball.

Memòria històricaAl llarg de la seva evolució, la història (la ciència de la memòria) s’ha basat en documents de tot tipus i formats per intentar conèixer els orígens dels éssers humans. Aquest objectiu li ha servit per reconstruir la memòria històrica, però no ha estat un camí gens fàcil, ja que l’afany de poder sempre l’ha intentat manipular.

Des dels principis de la democràcia i fins als nostres dies, la societat i les institucions catalanes han fet un es-forç important per recuperar la part del seu passat que ha estat amputada o silenciada per aquells grups dominants que han volgut reescriure la història a través de la seva visió particular. Així, han volgut destruir o fer caure en l’oblit tot allò que no consideraven apropiat, com la lli-bertat intel·lectual i la de culte, els drets de treballadors i treballadores, la igualtat de gènere i la de condicions, o els ajuts a les persones més desafavorides.

Per sort, l’oblit intencionat no ha fet desaparèixer del tot aquesta història repudiada. Simplement, els records han quedat guardats dins la memòria individual de per-sones que, per por o per precaució, han silenciat bona part del que van viure en una època molt difícil, davant la repressiva societat del moment.

La història i la seva empenta per reconstruir el passat, però, aplica tots els mètodes possibles per recuperar la màxima informació possible i, com sempre, troba en la memòria individual (mitjançant la història oral) una bona oportunitat per aportar a la memòria col·lectiva una visió més àmplia del nostre passat; una visió més objectiva de la nostra memòria històrica.

A Sant Pere de Ribes, la recerca i la recopilació d’aques-ta memòria oral s’ha concentrat ara en un projecte que vol il·lustrar la vida i els canvis més significatius que ha patit el municipi entre l’esclat de la Guerra Civil i el final de la dictadura franquista. Més enllà d’un recull d’infor-

Recuperem memòria històrica oral

mació simbòlic, la intenció és que totes aquestes dades passin a complementar l’arxiu històric ribetà, convertint-lo en un punt de consulta obligat per a les futures gene-racions que vulguin conèixer el passat i les transformaci-ons principals que ha experimentat el seu poble.

L’objectiu és molt ambiciós i, potser per això, els pro-cediments per elaborar-lo no són precisament senzills. El primer que cal tenir en compte és que el treball s’ha de delimitar. De no ser així, es recolliria un ampli reguit-zell de dades històriques, però sense cap discurs coherent que les connectés entre si per facilitar la tasca de qui tre-balli i cerqui aquesta informació en un futur. Per aquest motiu, i aprofitant les noves tecnologies que tenim al nostre abast, el material recopilat s’editarà en un docu-mental audiovisual que se subdividirà per temàtiques.

El segon aspecte que no es pot oblidar és que el treball es realitzarà a partir de les vivències de vint ribetans i ri-betanes (deu homes i deu dones) de tendències diverses i de més de 85 anys, la majoria. D’una banda, això garantirà un mínim de pluralitat en aquesta reconstrucció històrica. Tot i que, de l’altra, no podem perdre de vista que tota la informació que ens expliquin els entrevistats només sor-girà dels seus records i de la seva manera d’entendre el món.

Encara és aviat per vaticinar com acabarà tot aquest projecte, però la dedicació i el rigor dels que l’estem du-ent a terme estan més que assegurades. La nostra missió: aprofitar aquests vint testimonis per reescriure una etapa cabdal de la història de Ribes; qui sap si la que mai no es va acabar d’explicar.

carles miret i massómagí fortuny i pochmiquel obenza vilar

Serveis de CulturaAjuntament de Sant Pere de Ribes





Fins l’any 1968, a la plaça de Santa Maria de Cubelles hi va regnar el pont del Campanar, que unia la rectoria i l’església de la vila.

L’origen de la construcció es remunta a finals del segle XVIII, a l’època del rectorat de mossèn Francesc Calaf. En una carta manuscrita conservada a l’Arxiu del Bisbat de Barcelona hi podem llegir:

“Don Francisco Calaf, presbítero y cura párroco de la iglesia de Santa Maria de Cubelles al presente obispado con la más debida veneración que expone a VS que la casa de la rectoría que obtiene el supli-cante dista un poco de la iglesia y para ir a ella es preciso pasar por la calle, de que se siguen varios inconvenientes así al párroco como a los vecinos. Al párroco porque en tiempo de tempestad, invierno y lluvias ha de atravesar la dicha calle y no puede mu-chas veces con aquella prontitud ocurrir a muchas necesidades, y no pocas veces al culto de la iglesia y a vigilar que se conserve la luz de la lámpara y otras cosas que los dependientes omiten. A los parroquia-nos porque ocurren lances que deben practicarse en

dicha iglesia y convienen que no se sepan y todo eso podría remediarse por medio de un puente que me-diase desde la rectoría al campanario de dicha igle-sia uniéndose ambos extremos a las respectivas pa-redes y para eso se necesita el establecimiento de su majestad para que el puente pueda construirse y pasar por la calle que media desde la Rectoría a la iglesia, y deseando el suplicante permiso de VS para obtener el correspondiente establecimiento de R. Md para sí y sus sucesores en el curato, mediante un pequeño censo y después de haberse obtenido ofrece el suplicante a sus cosas o sólo construir el dicho puente, sinó también lo demás que sea necesario para proporcionar el tránsito desde la dicha rectoría a la escalera del campanario.

Por tanto rendidamente suplica a VS se digne al referido permiso para obtener el referido estableci-miento para sí y sus sucesores en el curato a fin de construir el citado puente: gracias que espera de la experimentada benignidad de VS.

Barcelona, a 8 de febrero de 1792”

El pont del Campanarde Cubelles. Grup d’Estudis,Amics del Castell

Foto cedida per Antoni Pineda





Durant l’estiu del mateix 1792 es va concedir a mossèn Francesc Calaf el dret a cobrar el cens per construir el pont. No s’ha trobat cap document que certifiqui l’edi-ficació immediata del pont, però la vehemència de la carta i la dificultat reduïda fan pensar que l’obra no es va demorar.

La descripció del pont la feia mossèn Jordi Fort, rector de Cubelles entre el 1957 i el 1967, en una entrevista concedida a la publicació parroquial La Veu de Santa Ma-ria, l’any 2006, un any abans de morir, quan se li va preguntar si recordava el pont del Campanar de Cubelles. Ell va respondre:

“Oh, i tant! Sobretot el feia servir al matí, encara que normalment baixava al carrer per anar a l’es-glésia. El pont començava al primer pis de la recto-ria, d’on partia una petita escala que pujava i, al centre del pont, iniciava el descens cap a l’església. Al punt mitjà hi havia dues finestres que donaven a banda i banda del carrer. Crec que pels pobles del voltant només n’hi havia un de semblant, en un poble de la serra de l’Ordal. Poc després que marxés de Cubelles van treure el pont. El que recordo és que la gent, quan jo hi era, no el volia perdre, el volia mantenir!”

D’aquesta manera, l’estiu del 1967 mossèn Jordi Fort va abandonar la parròquia, després d’haver lluitat per la remodelació de la rectoria, un edifici molt antic que amenaçava d’esfondrar-se. El nou rector, mossèn Josep Campillo, va decidir la renovació total de la rectoria, i l’informe de l’arquitecte municipal va aconsellar l’en-derrocament del pont del Campanar per a la seguretat dels vianants. Les autoritats polítiques i eclesiàstiques van donar el vistiplau a la desaparició d’aquest símbol i

ningú no va lluitar obertament i decidida per la conser-vació d’un pont que, d’altra banda, hauria encarit les obres de remodelació de la rectoria. Així doncs, el 26 de febrer del 1968 desapareixia una de les imatges més identificatives de Cubelles.

Més endavant, amb l’arribada de mossèn Joaquim Llu-ís, l’any 1997, s’han plantejat propostes i projectes molt seriosos adreçats a la reconstrucció d’aquest símbol del patrimoni local, perdut ja fa quaranta-dos anys.

L’exposició permanent del pallasso Charlie Rivel de Cu-belles ha rebut la cessió d’un rellotge per part d’una veï-na particular. La peça, considerada de col·leccionista per les poques unitats que n’existeixen, és un rellotge de pa-ret suís de grans dimensions dedicat al fill més il·lustre de la vila. El va regalar un matrimoni d’estiuejants suïssos a la propietària de l’immoble on passaven les vacances, que ara ha decidit cedir-lo a l’exposició local del pallasso. La donació queda recollida en l’acta que s’ha signat a l’Ajuntament de Cubelles, amb la presència de l’alcaldes-sa, Maria Lluïsa Romero, i la regidora de Promoció Cul-tural, Prudencia Carrasco.

Des de finals d’aquest any, el rellotge s’ha peritat i col·locat a l’exposició permanent del pallasso Charlie Ri-vel (plaça del Castell, 1), juntament amb altres objectes que ja s’exhibeixen, alguns també fruit de cessions, com les que va fer la filla de l’artista, Paulina Schumann.

Descripció Rellotge de moviment de quars suís a piles en forma de pinça gegant de plàstic, decorat a l’anvers amb una repro-ducció d’una pintura de Rolf Knie que representa el pa-

llasso Charlie Rivel actuant, i que està signada a l’angle inferior dret.

La pinça, construïda amb plàstic termostable, és de base paral·lelepípede amb cantells roms, acabada de color crema i amb la roda horària i els cargols de la pinça de plàstic vermell. La il·lustració és una impressió d’una obra original firmada de Rolf Knie, que representa Charlie Rivel de mig cos, tocant la concertina en un espai arqui-tectònic circense. Al darrere, un grafit amb la paraula Knie suggereix l’escenari del famós circ suís. La il·lustració con-tinua com a fons del disc horari, marcant com a única hora les dotze. El disc horari queda protegit per un plàs-tic transparent que deixa a la vista les tres agulles en blanc, que contrasten sobre el fons decorat. El revers és llis i inclou dos orificis per inserir els claus de ganxo de sub-jecció a la paret. El rellotge també es pot subjectar pinçant-lo en una superfície adequada.

El rellotgeEl rellotge el va dissenyar Rolf Knie i el va construir l’em-presa Le Clip, de Suïssa, el 1986. La firma va tenir un vida molt curta (1986-1987) i es va caracteritzar pels dissenys

Objecte de col·lecció cedit a l’exposició permanent de Charlie Rivel

grup d’estudis cubellencsAmics del Castell



de rellotge en forma de pinça, clip en francès, que al·ludeix al nom de l’empresa.

L’autor del disseny és Rolf Knie, pallasso i artista, com-ponent de la família del Circ Knie, el circ nacional suís, de Zuric, per sisena generació. És domador d’animals, però ha combinat la feina al circ amb la de pintor i artista.

L’empresa de rellotges suïssa Le Clip SA la va crear Michel Jordi el 1986, amb l’objectiu de posar al mercat rellotges moderns, desenfadats, originals en disseny i fabricats amb plàstic, a preus assequibles i dirigits a un públic ampli. La forma de pinça, que permetia una sub-jecció informal, era el punt clau i innovador de l’empre-sa. Els rellotges, de penjar i portar, anaven dirigits a una clientela jove, per això mostraven, a l’anvers, dissenys de colors cridaners i reproduccions de pintures, sempre d’ar-tistes vius i de temàtiques quotidianes. Escenes d’esports, música, mascotes o el mateix circ eren les escollides.

Michel Jordi va encarregar a Rolf Knie el disseny de tota una sèrie de rellotges clip, on va representar temes referents a la vida al circ. En diverses ocasions, la pintura representava clowns famosos actuant a l’escenari. De cadascun dels models de la sèrie, l’empresa en va produ-ir al voltant de 500 exemplars.

Charlie Rivel, Josep Andreu i Lasserre (1896-1983), ha estat un pallasso de gran estima a l’Europa central, especialment a Suïssa, Alemanya i els països escandinaus, on va viure i actuar en innumerables ocasions. Aquest fet fa entendre l’estreta relació i contacte entre el pallasso català internacional i el teatre Knie. D’aquesta manera, Rolf Knie va homenatjar i dedicar alguns dels seus dis-senys de rellotges a aquest artista insigne, que havia co-negut de prop i que continuava admirant. Charlie Rivel no va arribar a veure els rellotges dedicats a ell, ja que la producció és posterior a la seva mort.

Actualment són peces difícils de trobar al mercat, que compren especialment col·leccionistes d’objectes relaci-onats amb el circ. En tot cas, s’haurien de buscar en el mercat suís de segona mà.

Fitxa tècnica· Rellotge de paret.· Disseny de Rolf Knie.· Empresa productora: Le Clip, Suïssa, 1986.· Producció de 500 exemplars, aprox.· 22,5 x 47 x 27 cm.· Maquinària de quars activada amb piles.· Plàstic termostable i emmotllat a l’estructura, plàstic

termostable rígid a la tapa del disc horari, metall a les molles.

mònica fuster bauRegidoria de Promoció CulturalAjuntament de Cubelles

L’any 2010 se celebrael vintè aniversari del museuInici d’una nova etapa del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú

quadern central


quadern central


Inici d’una nova etapa del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la GeltrúEl Museu del Ferrocarril compleix enguany vint anys. Aquesta efemèride marca el començament d’una nova etapa de la seva història, la de l’im-puls definitiu fins a situar-lo a l’altura del seu tresor patrimonial. Els pròxims mesos s’inici-arà la primera fase del planejament arquitectò-nic i començaran les obres del que serà el futur Museu del Ferrocarril de Catalunya. L’aniver-sari d’aquesta creació també coincideix amb els 25 anys d’existència de la Fundació dels Ferro-carrils Espanyols, l’entitat cultural que el ges-tiona pràcticament des dels inicis.

Aquest equipament de la capital del Garraf es considera un dels més valuosos i interessants d’Europa en la seva temàtica, tant per la col·lecció

excepcional de vehicles que custodia com per les instal·lacions històriques on està situat: el dipò-sit de locomotores de vapor de Vilanova i la Gel-trú. La implantació del ferrocarril en aquesta ciutat és èpica i decisiva per entendre’n la histò-ria contemporània i connecta amb l’esperit em-prenedor de la Catalunya del segle XIX que va protagonitzar la revolució industrial i cultural.

El projecte del Museu preveu la rehabilitació de les instal·lacions, la construcció de nous es-pais i l’adaptació general als requeriments dels museus tècnics i de societat del segle XXI, a més de la conservació d’un patrimoni tangible i intangible únic. El Museu vol cuidar la me-mòria dels homes i les dones que han viscut i treballat al voltant de les instal·lacions ferrovi-àries de Vilanova (estació, tallers, dipòsit de vapor, infraestructura, etc.) i que han contri-buït a la seva evolució i identitat. Alhora, per-segueix l’obertura a la comunitat a través d’ac-cions integradores i de proximitat. Per al Museu del Ferrocarril el patrimoni humà és l’eix i el motor d’acció.

Entre les actuacions programades per celebrar aquest aniversari destaca la col·laboració en el nou Màster de Sistemes Ferroviaris i de Tracció Elèctrica que ha creat l’Escola Superior d’Engi-nyeria de Vilanova i la Geltrú, que pertany a la Universitat Politècnica de Catalunya. Una inici-ativa que vol contribuir a la constitució a la ca-pital del Garraf d’un centre especialitzat de co-municació, coneixement, investigació i documentació del ferrocarril. Aquest any també s’espera assolir un acord per establir un nou mo-del de gestió del Museu, que faciliti l’obtenció

quadern central


quadern central


de recursos i el compromís institucional i social amb el patrimoni industrial del ferrocarril. Entre altres activitats, també es preveu una publicació que recollirà la història dels seus vint anys de vida o una edició especial de l’acte de lliurament dels Premis Camins de Ferro a Vilanova.

El 5 d’agost del 1990, l’Ajuntament de Vi-lanova i la Geltrú i Renfe van decidir obrir per primera vegada les portes del que es podia con-siderar el germen d’un centre patrimonial amb una valuosa col·lecció de vehicles. Un equipa-ment que es gestaria als anys vuitanta per la voluntat de l’empresa ferroviària i de la Gene-ralitat de Catalunya, a les quals posteriorment s’uniria l’Ajuntament. Després dels primers convenis i de les primeres actuacions conjuntes, es va frustrar l’intent i Renfe va decidir assumir en solitari la responsabilitat del funcionament i la conservació dels béns. El 1993 traspassaria la gestió a la Fundació dels Ferrocarrils Espa-nyols, una entitat especialitzada en l’adminis-tració d’aquest tipus de patrimoni i en la realit-zació d’activitats culturals i d’investigació

ferroviària. Una solució provisional que perse-guia la constitució d’un model de gestió com-partit en el qual estiguessin representades les diferents institucions; una opció d’urgència que s’ha acabat prolongant fins a l’actualitat. Avui aquell centre patrimonial incipient s’ha conver-tit en un museu. Un museu on hi ha un equip professional compromès i engrescat en un pro-jecte que lliga passat, present i futur; uns recur-sos que permeten cada dia posar-lo a funcionar; un producte cultural que ofereix un servei a la comunitat, i un patrimoni excepcional.

Serrat va cantar que als vint anys se sent bullir la sang, i aquest bull de segur que va afa-vorir la irrupció del Museu en el panorama cultural. Malgrat el seu dinamisme i atractiu creixent, també la seva joventut pot explicar les dificultats de consolidació. En aquestes dues dècades cal destacar, entre moltes altres accions, la recuperació de dues construccions com a àmbits expositius, Espai Segle XXI i Gumà; la restauració de 35 vehicles i de més de 50 ele-ments; la presentació de 64 exposicions tem-

porals; el disseny d’una oferta educativa com-pleta per a públic escolar i famílies; la creació de la primera biblioteca-hemeroteca i banc d’imatges pública de Catalunya dedicada al fer-rocarril, o l’organització de l’associació de vo-luntaris del Museu (SIC).

La categoria dels béns, la vitalitat de l’espai, unida a un servei als visitants acollidor i acurat, ha atorgat legitimitat i la reafirmació definitiva a l’equipament. Aquest període també s’ha ca-racteritzat per una tasca constant de reflexió per establir objectius i un pla d’acció. Per a la consecució final dels propòsits ha estat decisiu el compromís i la confiança de diferents orga-nismes i institucions, una complicitat que no ha estat fàcil d’aconseguir.

És, doncs, la potència del Museu la que el converteix en el centre nodal del patrimoni del ferrocarril al territori, seguint el model del sis-tema del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

D’altra banda, diversos indicadors mostren que aquest any s’obre un període de suport

determinant en l’evolució del Museu del Fer-rocarril de Vilanova i la Geltrú.

Els projectes del MuseuEl 2008 es va fer un projecte museològic que analitzava i definia les necessitats funcionals del Museu. L’any passat es va decidir fer un re-plantejament del futur Museu (l’estudi anteri-or era del 2004) perquè s’adaptés a les exigèn-cies de la ciutadania i del seu patrimoni. La direcció de les obres va ser a càrrec de José Ra-món Pastor, l’arquitecte que també va dirigir, entre els anys 1989 i 1992, el projecte de re-modelació de l’estació de França de Barcelona. Aquest professional forma part de l’equip de la delegació de patrimoni i urbanisme d’Adif, l’entitat titular dels terrenys i de les edificacions. L’avantprojecte del Museu de Vilanova, que es va presentar a finals del 2009 pel Taller d’Ar-quitectes Col·laboradors (TAC), reformula tre-balls anteriors i pretén ser la base d’una actua-ció traçada en diferents fases. Aquest avantprojecte es va dur a terme amb una sub-

quadern central


quadern central


venció de 30.000 euros del Museu de la Cièn-cia i de la Tècnica de Catalunya.

En paral·lel a aquestes actuacions, el 31 de juliol del 2009 el Consell de Ministres va apro-var, en un reial decret, la creació de la Xarxa de

Museus d’Espanya. Entre els primers 36 mu-seus que formen part de la nova xarxa es troba el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, que figura adscrit al Ministeri de Foment. Aquesta integració va suposar el reconeixement definitiu del valor i de la projecció d’aquest centre cultural.

Així mateix, dues esmenes presentades per CiU als Pressuposts Generals de l’Estat dels anys 2009 i 2010, en concret pel diputat de Vilanova i la Geltrú Carlos Campuzano, assig-

nen 900.000 euros dels fons del Ministeri de Foment a la realització dels primers projectes executius i les obres que permetran recuperar la nau del pont grua i una part de l’edifici de la Rotonda. Dues partides, de 450.000 euros cadascuna, que posen els fonaments del futur gran Museu del Ferrocarril. Una aposta clara i decidida per la dinamització cultural i econò-mica d’aquest territori.

Per a la tardor del 2010 s’ha previst l’inici de la primera fase d’aquestes intervencions, que començarà en l’edificació més antiga del Museu. La nau, destinada al dipòsit i el manteniment dels primers vehicles que es van adquirir als EUA (els més moderns i luxosos que van circular al segle XIX a les vies espanyoles), data del 1881, any de la construcció de la línia Barcelona - Vilanova i la Geltrú i de l’edifici de l’estació.

Per prosseguir les intervencions projectades se sol·licitarà el finançament de l’1% d’obres públiques de l’Estat, un percentatge que esta-bleix la Llei de patrimoni històric per destinar a tasques de conservació o enriquiment del patrimoni.

El futur dels museus del ferrocarrilEl món contemporani ha situat els camins de ferro i els trens que els transiten en el cor de la vida ciutadana. Els espais que allotgen el testi-moni de les diferents èpoques s’interpreten i s’expliquen a través de la presència potent i evocadora dels trens. Aquesta presència omple de vida els museus del ferrocarril.

A partir de les funcions principals dels mu-seus (conservació, investigació, documentació,

difusió, educació o delit sensorial), una de les particularitats dels que estan dedicats a l’àmbit ferroviari és la diversitat d’elements que els formen, de diferent tipologia, naturalesa o ar-relament territorial; i una altra, la seva força comunicadora, de manera que els museus del ferrocarril ja actuen com a: · El museu tresorer i transmissor a les fu-

tures generacions del valor d’un patri-moni ferroviari únic.

· El museu revelador i interpretatiu de la capacitat d’innovació de les persones a través dels testimonis del ferrocarril en diferents èpoques.

· El museu promotor del coneixement, de la reflexió i la investigació social, tècnica i econòmica d’aquest mitjà de transport.

· El museu comunicador del valor del fer-rocarril com a font de comprensió del passat, configurador de present i planifi-cador de futur.

· El museu com a fòrum de cultura del transport per ferrocarril.

· El museu com a espai de trobada d’as-pectes tècnics, socials o econòmics del ferrocarril.

· El museu com a coordinador d’iniciatives patrimonials del territori per tal d’iden-tificar, seleccionar i definir els elements patrimonials que es troben disseminats pel territori.

La museïtzació del territoriEl llegat ferroviari no solament es troba a l’in-terior dels museus, sinó que també manté les

portes obertes al paisatge industrial i ferrovia-ri, una singularitat que no és exclusiva del fer-rocarril, però sí molt més estesa per la pròpia naturalesa de transport. La història és un tot en moviment que va deixant l’empremta al pai-satge i que resulta impossible tancar en un con-tenidor. Les edificacions, les infraestructures i determinats elements és als enclavaments pro-ductius d’origen on mostren el seu significat més complet. Aquesta ha estat la filosofia de partida del sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, en el qual la majo-ria de museus s’emplacen en instal·lacions in-dustrials originals, com és el cas del de Vilano-va i la Geltrú.

Des del Museu del Ferrocarril s’ha coordinat la primera fase de l’inventari del patrimoni

quadern central


històric cultural del ferrocarril a Catalunya. En una primera fase s’han inventariat cent ele-ments de béns immobles (tant de via estreta com de via ampla) que s’han de protegir i va-lorar, ja que constitueixen una evidència repre-sentativa del món del treball, de la vida quoti-diana o de les innovacions tecnològiques. El pas següent és difondre, documentar i aconse-guir la seva visualització territorial. En aquest mateix sentit, el 2008 es va encarregar al mu-seòleg gironí Joan Vicens el projecte de muse-

ïtzació del patrimoni ferroviari que està pen-dent d’implantació al territori.

El ferrocarril resulta especialment suggeri-dor i evocador de la memòria col·lectiva. El seu rastre ha deixat una marca profunda en el record de la gent i la seva empremta és visible en bona part del paisatge.

Si per a Vargas Llosa un museu és una fàbri-ca de somnis, per als grecs va ser el temple de les muses. Els uns i els altres van identificar els espais de la memòria amb un recinte extraor-dinari, barreja de màgia i de coneixement, amb una plaça, una àgora entorn d’una herència cul-tural que a tots ens pertany. Al segle XXI resul-ta imprescindible aconseguir un suport ampli i entusiasta per construir els somnis sobre les arrels d’uns valors integradors.

Els joves museus del ferrocarril, com el de Vilanova i la Geltrú, promouen i necessiten compromís, interacció i una àmplia complicitat general per crear espais suggeridors de trobada, coneixement i diàleg, custodis d’un patrimoni universal i comunicadors dels valors del tren: un ferrocarril que torna a competir sense com-plexos per l’hegemonia en el transport. Sens dubte, aquesta complicitat i les seves conse-qüències, unides a l’impuls de la nova etapa, seran per al Museu del Ferrocarril els millors regals d’aniversari.

pilar garcia fuertesDirectora


L’Observatori Astronòmic del Garraf ha iniciat, juntament amb l’equip didàctic Fora d’Òrbita, la posada a punt d’un nou programa didàctic anomenat Stellarium. Es tracta d’un planetari amb capacitat per a quinze persones per sessió i una gran capacitat de simulació. A més, les pro-jeccions poden reproduir l’horitzó del Garraf a partir d’imatges pròpies, donant la impressió que realment es-tem observant fora del recinte de l’observatori. Totes les sessions de planetari es combinen amb petits col·loquis i tallers d’observació amb telescopis portàtils.

Ens podem traslladar a qualsevol lloc de l’espai, veure

el cel des de la Lluna o avançar-nos als nostres viatges darrere dels eclipsis de Sol. Els núvols no són un proble-ma, el dia es fa nit en pocs segons i tot el moviment dels astres és al nostre abast. La capacitat de divulgació i di-dàctica que representa aquest nou equipament permetrà programar visites sense la dependència absoluta del temps, millorant el nostre servei a la població que vol saber més sobre les curiositats del cel.

L’Observatori Astronòmic del Garraf ha continuat de-senvolupant els programes de recerca en el camp de les estrelles binàries, coordinant els treballs d’una dotzena d’equips nacionals i internacionals, que es reuniran a Sa-badell a l’octubre en el marc del II Meeting of Double Stars Observers, organitzat conjuntament per l’OAG i l’AAS. Amb més de 500 nous sistemes descoberts i més de 12.000 mesures, el nostre centre és un referent internacional dins de la xarxa de petits observatoris, que col·laboren activa-ment amb els grans centres de recerca mundial.

El seguiment de l’activitat solar, que ara es troba en un dels moments més interessants, a causa de l’inici del nou cicle d’activitat (núm. 24), ens mantindrà ocupats els pròxims vint-i-dos anys, en un punt màxim d’aquí uns onze anys. Conèixer el Sol amb profunditat pot aportar-nos informació fonamental per entendre més bé tots els processos del clima. L’observatori està equipant una nova estació solar que es preveu que funcioni a ple rendiment a finals del 2011.

La combinació de divulgació, didàctica i recerca fa de l’observatori un lloc obert i assequible, que rep cada any al voltant de 2.000 visites i milers de consultes a través de la seva web (www.oagarraf.net), i organitza viatges per descobrir els grans paisatges del nostre planeta, seguir eclipsis o fotografiar les regions celestes no visibles des del nostre hemisferi, així com observar de prop els efec-tes del tan debatut canvi climàtic.

Una nova etapa a l’Observatori Astronòmic del Garraf El planetari digital Stellarium i molt més

El planetari de l’Observatori Astronòmic del Garraf





obres. En aquest sentit, i en col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona, una part molt significativa dels fons del museu Cau Ferrat es podrà admirar dins l’exposició Picasso - Rusiñol, de finals de maig a finals de setembre d’enguany, que, sens dubte, serà un dels esdeveniments culturals més rellevants de la temprada artística catalana. Dins de l’exposició, a l’Espai Zero del Museu Picasso, es podrà visitar un espai destinat íntegrament al Cau.

Al mateix temps que es facin treballs de restauració i documentació dels fons dels museus, el Consorci del Patrimoni de Sitges organitzarà, al llarg de l’any, diverses exposicions, com la de l’obra gràfica de Rusiñol i la de les obres mestres d’ambdós museus del Romànic al Barroc. En col·laboració amb la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla, el mes de maig inaugurarem una exposició temporal de llarga durada a la tribuna de l’església, amb alguns exemples rellevants de les col·leccions d’art sacre del l’antiga col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales, que formen actualment el Museu Maricel.

Oberts per obres és un projecte molt més ampli, que implica també la possibilitat de visitar els museus d’una manera virtual, mitjançant l’elaboració d’una visita virtu-al del Cau Ferrat que, a hores d’ara, estem acabant d’enlles-tir. Disponible a la xarxa, facilitarà una visita a les col·leccions i la realització d’una visita tranquil·la, podríem dir privada, sense públic, mentre el museu romangui tancat.

No cal oblidar la fantàstica possibilitat de fer un treball acurat amb les col·leccions al llarg d’aquest temps. El fet de disposar dels fons a la reserva ens servirà per actualitzar la documentació i per poder fer intervencions de neteja, con-solidació o d’altres tipus dins de l’àmbit de la restauració, sense la recança d’haver d’excloure de l’exposició perma-nent algunes de les obres més importants dels museus.

L’esperit d’aquesta campanya, doncs, és demostrar que continuem oberts a ensenyar i explicar el nostre patri-

moni, perquè continuarem col·laborant en exposicions organitzades per altres museus cedint les nostres obres, o treballant en la seva difusió organitzant xerrades que, sota el títol La peça del mes, continuaran mostrant cada mes diferents obres o objectes dels nostres museus.

D’altra banda, hem volgut involucrar el nostre públic en el procés de tancament fent una jornada de portes obertes a cada museu. El 9 de gener la jornada del Cau va ser un veritable èxit, amb més de 400 visitants, dels quals 30 van participar enviant les seves fotos al concurs fotogràfic que vam convocar, i que ja té dos guanyadors. Novament, el 5 d’abril organitzem una jornada al Museu Maricel, esperant que l’afluència de públic i el nombre de participants en el concurs fotogràfic siguin també un èxit de participació.

Els museus de Sitges han iniciat aquest any un programa de remodelació que comporta el tancament esglaonat de dos dels tres museus de la vila: el Cau Ferrat i el Museu Maricel. El 10 de gener, un cop acabada la campanya de Nadal, vam tancar el Cau Ferrat i, després de les vacances de Setmana Santa, el 6 d’abril, tancarà les portes el Museu Maricel. El tancament és el pas previ a l’inici de les obres de remodelació i restauració del conjunt dels museus del Racó de la Calma. Les obres, que tenen una data estima-da de finalització al voltant del mes d’octubre del 2012, han de permetre resoldre els greus problemes estructurals d’uns edificis antics i que han patit algunes intervencions poc afortunades en temps anteriors, que no han fet més que malmetre’ls i desvirtuar el conjunt. D’altra banda, aquests treballs resoldran totes les mancances pel que fa a serveis que tot museu actual ha de donar als seus visi-tants, així com facilitar l’accés a tots els públics.

Museus de Sitges: oberts per obres és una campanya que neix amb la voluntat de mantenir al màxim el potencial dels nostres museus com a activistes de la cultura. Tan-quem, però continuem oberts, perquè mentre treballem per poder continuar conservant i explicant el nostre pa-trimoni, hem dissenyat diferents actes i exposicions al voltant de les nostres col·leccions o equipaments. En aquest sentit, el 21 de febrer vam inaugurar, a la sala Vai-xells del palau Maricel, l’exposició Àlbum Maricel, darre-re de les activitats de l’Any Utrillo, que es tancarà el 26 de maig. Es tracta d’una mostra de fotografies antigues i

documents gràfics dels fons dels museus de Sitges, de l’Arxiu i la Biblioteca de la vila, que mostren la història i les transformacions en el temps del projecte que van bastir a quatre mans les il·lusions de l’industrial i col-leccionista americà Charles Deering i el projecte del po-lifacètic Miquel Utrillo, i que va tornar a situar Sitges, després dels anys de glòria del Cau Ferrat, en el centre de la cultura catalana.

Dins d’aquest grup d’activitats, estem organitzant di-ferents exposicions amb les obres dels museus per tal que no romanguin fora de l’abast del públic mentre durin les

Els museusde Sitges, obertsper obres



eines per aprendreeines per aprendre

Dins del programa d’accessibilitat, des del Museu Víctor Balaguer hem volgut apostar, enguany, per apropar el museu als nens i les nenes amb algun tipus de discapa-citat cognitiva. Seguint aquesta finalitat, s’ha creat una nova activitat escolar pensada especialment per a ells: Kemet, el país de la terra negra. La iniciativa ha rebut el suport de la Diputació de Barcelona dins del programa de polítiques comunitàries.

Amb aquesta proposta volem promoure la interacció amb l’art i la igualtat d’accés a la cultura als infants amb necessitats educatives especials, de manera que tinguin les mateixes oportunitats que la resta de nens i nenes.

Es tracta d’una visita-taller centrada en la col·lecció egíp-cia, una de les més atractives per als infants i en la qual es dóna prioritat a l’adquisició de coneixements d’una ma-nera vivencial, a partir de suports físics i multisensorials.

Apel·lant als diferents sentits es diversifica la possibi-litat d’accedir als continguts, ja que sota el concepte de discapacitat intel·lectual s’agrupen limitacions molt di-ferents en tipus i grau. Des de les lògico-verbals i expres-sives fins a les psicomotrius i dels sentits. I la manera d’adquirir el coneixement varia molt d’una a l’altra.

La descoberta es fa a partir d’una maleta didàctica que

simula en aspecte la que l’egiptòleg Eduard Toda, que va donar la col·lecció egípcia al Museu l’any 1886, podria haver portat plena d’objectes de les seves excavacions.

A la maleta hi ha diversos materials: un cofre amb sor-ra, que simula la sorra del desert, una reproducció d’una piràmide, fotografies de les piràmides i de les pintures de l’interior i reproduccions de diversos objectes funeraris.

L’activitat es divideix en dues parts: una introducció a l’activitat i a l’Antic Egipte a través de la maleta didàc-tica i de la manipulació i l’observació dels diferents ele-ments que s’hi troben, i una segona part més pràctica, en la qual es visita la col·lecció egípcia i es participa en un taller. En aquesta última el professorat pot escollir entre quatre temàtiques diferents per tractar: els jeroglífics, la música, la pintura de l’Antic Egipte o la momificació.

Durant tot el desenvolupament de l’activitat, l’objec-tiu és despertar la curiositat dels nens i nenes per tots els objectes que van trobant a la maleta i els exposats a la sala egípcia, creant expectatives i fomentant la participació. També es té molt en compte el ritme del grup. En aquest sentit, es dóna prioritat al gaudi de l’experiència per da-vant dels continguts conceptuals.

En el taller de jeroglífics, els nens i nenes descobreixen l’escriptura dels antics egipcis a partir de l’observació de fotografies i de peces de la col·lecció egípcia del Museu, i posteriorment escriuen el seu nom en jeroglífic sobre papir. Per a aquesta activitat s’han elaborat uns tampons de fusta amb els símbols jeroglífics.

La música a l’Antic Egipte aproxima aquesta cultura als alumnes d’una manera molt lúdica. Es fa una petita audició de música egípcia i posteriorment es maquilla els infants i se’ls ofereixen diversos tipus de sonalls, amb els quals poden representar aquest tipus de melodies.

Pel que fa al taller de pintura, la visita a la col·lecció egípcia es fa parant una atenció especial en els colors amb

què estan decorats els diversos objectes i les pintures dels interiors de les piràmides. Es tracta de colors molt bàsics, que s’aplicaven sense barreja i d’una manera plana, sense crear volum. I s’observa també la forma característica amb què els antics egipcis representaven el cos humà. Durant la part pràctica es tornen a identificar els colors que s’han vist i es pinta el dibuix d’un músic de l’Antic Egipte.

Finalment, pel que fa a la momificació, a partir de la reproducció d’una mòmia i dels diferents elements que l’acompanyen, com els cartonatges, els amulets o els va-sos canopis, el alumnes representen el ritual que seguien els egipcis a l’hora de momificar els difunts.

L’activitat està adreçada a nens i nenes amb necessitats educatives especials que estiguin cursant primària, però també poden participar-hi alumnes d’educació ordinària de cicle mitjà i superior de primària, de manera que l’ex-periència sigui compartida per tots.

Tot i que fa poc temps, encara, que aquesta activitat s’ha posat en marxa, les escoles que hi han participat va-loren molt positivament el fet de poder gaudir amb els seus alumnes d’una proposta pensada especialment per a ells. Per la nostra banda, cada visita ens suposa un apre-nentatge i la constatació que existeixen moltes maneres de conèixer i gaudir amb les col·leccions del museu.

mar sánchez hidalgoServei EducatiuMuseu Víctor Balaguer

Apropant Egipte a infants amb necessitats educatives especials


Sabies que…?

Al principi de la dècada dels no-ranta es va anunciar el descobri-ment de planetes que giraven al voltant d’altres estrelles, i també d’uns objectes més enigmàtics, els púlsars. Però què són els púl-sars? Doncs són estrelles molt compactes, que giren molt ràpi-dament sobre si mateixes (el sol ho fa lentament, en uns 27 dies) i emeten una gran intensitat de radiació electromagnètica, que poden escoltar i enregistrar els radiotelescopis, situats a la Terra, sempre que l’eix de rotació estigui convenientment orientat vers el nostre planeta. Els púlsars són, doncs, grans emissors d’ones de ràdio, i de vegades se’ls anomena radiofars. Més tard es va veure

sabies que…sabies que…

Sabies que a la Biblioteca Balaguer hi ha papers que ens expliquen més coses que el que tenen escrit?

A la Biblioteca Víctor Balaguer, amb el número de manuscrit 354 es con-serva una col·lecció de cinquanta-quatre articles autògrafs d’Eduard Toda, escrits els anys 1884 i 1887 a Egipte i a Sardenya, respectivament. Aquests articles van ser publicats, d’entrada, a La Renaixença, La Ilus-tració Catalana i El Globo. Més tard, Toda mateix en va fer servir alguns per a altres publicacions. Són textos que expliquen la vida dels pobles per on Toda passava i de personatges amb

qui topava, com el sastre Renech d’Ajaccio, el general Gordon i el ca-lifa Hakim del Caire. També descri-

via llocs i fets: les piràmides egípcies, el desert africà, la festa del Mahmal, el Ramadà. Alguns dels articles estan escrits en català i d’altres en caste-llà, en funció de

la revista on s’ha-vien de publicar.

Tot document ens dóna informació; d’una banda, pel

que hi ha escrit –en aquest cas, ja ha estat estudiat a bastament– i, de l’altra, pel que ens diu l’estat del pa-per. Aquests articles van ser escrits en papers de diferents mides, de di-ferents colors i tons de blanc, amb ratlles o sense, de diverses qualitats (més gruixuts, més prims, verju-rats...), reutilitzant fulls que havien tingut un ús anterior (cartells, paper de carta...). A més, l’estat en què han arribat als nostres dies fa pensar que van acompanyar Toda en el seu anar i venir pel món, ja sigui a la maleta o a la butxaca.

míriam albà pujolmiquel marzal ortizBiblioteca Víctor Balaguer

Sabies que Charlie Rivel va ser inscrit, en el moment del seu bateig, com a Incógnito José?

Com és ben conegut per tothom, Josep Andreu Lasserre, de nom ar-tístic Charlie Rivel, va néixer per ca-sualitat a Cubelles el 23 d’abril del 1896. Els seus pares, Josep Andreu Pausas i Marie Louise Lasserre, eren funàmbuls i anaven de poble en po-ble fent de saltimbanquis.

Josep Andreu va ser batejat el 27 d’abril del mateix any a la parròquia de Santa Maria de Cubelles i inscrit al

llibre de batejos amb el naixement número 17 d’aquell any. El mossèn que el va batejar, Francesc de P. Estela i Granja, sembla ser que, per l’origen passavolant dels seus pares, va inscriu-re el nadó com a Incógnito José, ja que per a ell els pares eren desconeguts.

I aquesta partida va restar així fins al 1920, moment en el qual el mateix Charlie Rivel la va reclamar per tal de poder-se casar amb Carmen Busto. La partida va ser modificada el 7 de gener del 1920 per mossèn Joan Avinyó, i Charlie Rivel va poder contraure ma-trimoni a València vuit dies després.

núria janéarxiu municipal de cubelles

que existien errors en l’anàlisi de les dades i que aquests planetes no existien; no obstant això, els darrers anys s’ha confirmat l’exis-tència de planetes que giren al voltant d’aquests objectes.

Finalment, el 1995 es va anun-ciar el descobriment del primer planeta extrasolar que girava al voltant d’una estrella de tipus solar, 51 Pegasi. A partir d’aquest moment, els anuncis de nous planetes extrasolars s’han anat succeint sense pausa fins a arribar a l’actualitat. Ara ja se’n coneixen diverses desenes i el nombre de descobriments creix cada any. Fins i tot, els petits observatoris i els aficionats ben equipats amb sensors electrònics molt sensi-bles els poden detectar quan pas-sen per davant de l’estrella. Com podeu comprovar, la ciència i la tecnologia evolucionen a un rit-me frenètic. Tot i així, encara no hem respost la famosa pregunta de Carl Sagan: estem sols? Tot fa pensar que per ara sí, però només és qüestió de temps...

Imatge d’un planeta extrasolar

Àrea de Patrimoni Comarcal

editaConsell Comarcal del GarrafPlaça de Beatriu de Claramunt, 708800 Vilanova i la Geltrút. 93 810 04 40f. 93 810 00 [email protected]

Terra xix Masia d’en CabanyesMasia d’en Cabanyes s/n08800 Vilanova i la Geltrút. 93 811 57 15f. 93 814 74 [email protected]

Documents

Quaderns de Patrimoni 12