Upload
miriam-iscla-news
View
220
Download
4
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Núvol, 2015-10-30
Citation preview
Quan l’oblit té nom de dona Mariona Sanfeliu i Aída Pallarès. Barcelona.
/ 13.10.2015
La casa, les terres, els somnis… la vida. Tot això van perdre els milers i milers de
represaliades del bàndol perdedor de la Guerra Civil Espanyola a qui com
que “només eren dones” no se’ls va concedir ni la dignitat de ser comptabilitzades com
a baixes pel fet de no ser considerades preses polítiques. Mariona Sanfeliu i Aída
Pallarès han vist Només són dones de Carme Portaceli al Teatre Nacional i ens
expliquen per què l’hem de veure.
Míriam Iscla i Sol Picó a Només són dones © Albert Armengol
L’espectacle
Mariona Sanfeliu: L’obra que es representarà a la Sala Petita del TNC
fins el 8 de novembre vol fer reviure el record de les oblidades d’entre els oblidats, i buscar
d’explicar l’inexplicable, parlar de l’inefable, reviure el dolor, l’angoixa, la soledat, la
desesperació de tantes i tantes dones que van haver de patir els horrors de les execucions
sense judici, les tortures i les presons del franquisme, o l’exili forçós. El testimoni de cinc d’aquestes dones és explicat en primera persona, a través de la veu de
cada una d’elles, superposant tres llenguatges escènics: la interpretació de Míriam Iscla, on recau gran part de la narració, i l’amplificació de la part més emocional i
subjectiva de cada una de les històries a través de la dansa (Sol Picó el dia de
l’estrena, i que s’alternarà ambXaro Campo) i de la música i la veu
de Maika Makovski. Uns audiovisuals amb imatges al·lusives i projecció de
dades acompanyen i reforcen les històries humanes que es van presentant. D’elles en destaquen fragments dels seus pensaments i reflexions que farien si poguéssim
sentir-les, fragments ficcionats a partir d’històries i testimonis reals de presons d’arreu de
l’Estat espanyol. Hi veiem dones polititzades, compromeses amb els ideals pels que van
lluitar, però també una de les nenes enviades a Rússia, o la néta d’una dona enterrada en una
fossa comuna. El model igualitari de la legislació republicana va ser derogat per la
dictudura franquista i en aquest context les dones considerades “roges” van ser tractades
amb el màxim rigor tant pels militars com per l’aparell de l’església, sense tenir en compte
ni la seva edat, ni el seu estat de salut, ni els seus drets com a presoneres; se’ls van treure
tots els drets, tota consideració, tota dignitat. Per què s’ha de veure?
Aída Pallarès: Perquè és un espectacle necessari. Per fer memòria, per no
oblidar, per reivindicar. Perquè com sempre recorda la gran Neus Català, en la guerra (i en
altres camps) les dones som les oblidades dels oblidats: no sortim als llibres d’història, no
tenim veu. Algú recorda Las Ventas, Saturrarán o Amorebieta? Van ser, com Les Corts o
València, centres penitenciaris exclusivament femenins on hi anaven milers de dones
acusades de “putes” o “lladregotes”. Les militants, sindicalistes i lluitadores pels drets adquirits durant la Segona República,
senzillament van desaparèixer del mapa. Literalment. L’espectacle ens ajuda a recordar-ho
però també a no oblidar que durant tota la dictadura franquista (i la “transició”) es va
redefinir el rol de la dona i vam passar a ser considerades éssers subalterns sense drets,
confinades a la llar, obligades a sotmetre’s a la tutela dels homes. I en certa manera, Carme
Portaceli amb Només són dones ens insta a ser més justos. Ens obliga a mirar més enllà del
nostre melic i adonar-nos que només cal fer un cop d’ull als diaris per veure que les coses,
que la societat, no ha canviat tant com pensem. Mariona Sanfeliu: L’obra recorda en determinats moments l’esgarrifosa
pel·lícula basada en fets reals La Noche de los Lápices, dirigida per Héctor Olivera, que es
centrava en l’experiència física i psicològica de set adolescents de la ciutat de La Plata que
van ser segrestats, torturats i assassinats per reclamar una reducció en el preu dels bitllets de
transport per a estudiants, durant els primers mesos de la dictadura militar argentina, el
setembre de 1976. Només són dones, amb text de Carmen Domingo, i direcció de Carme Portaceli és un nou
clam per recuperar la memòria de la nostra història, a donar espai a tantes vides i morts
oblidades, a recordar a totes les víctimes, a homenatjar-les, a dignificar-les, especialment les
de les dones. El repartiment
Mariona Sanfeliu: L’Iscla fa una nova demostració de la seva capacitat
interpretativa i la seva entrega al personatge, Sol Picó atrapa amb els seus moviments
magnètics, precisos i Maika Makovski posa una banda sonora punyent a aquesta ferida
oberta, a aquest crit silenciat, a aquesta desmemòria vergonyant. Aída Pallarès: És difícil imaginar un càsting més encertat per l’espectacle que
Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski. Pel talent, per la força, pel magnetisme. Les tres
es converteixen en la veu, el cos i l’ànima d’aquestes cinc dones i, dijous passat, van
aconseguir posar dempeus pràcticament tot el teatre.
http://www.nuvol.com/noticies/quan-loblit-te-nom-de-dona/