Rev

ista

Prim

aver

a 20

15

Crèdits

Edita:

CFA Palau de Mar / Consorci d’Educació de BarcelonaCarrer Urgell, 187 Edifici 20 - 08036 – Barcelona

www.xtec.cat/cfapalaudemar

Maquetació i compaginació: Joan Carbonell, Gerard López (ex-estudiantsdel CFA Palau de Mar) i Joan Padrós (professor de ciències i informàtica)

Guiatge i correcció de textos: Sabela Labraña (professora de català i informàtica).

Il·lustració de la portada: Maria Jesus Ollé (estudiant de Competic 1)

Índex

Editorial (5) Espurnes de llindar (7) Experiències (19) Reflexió i opinió, a l’entorn de les notícies (33) Contorn i entorn del territori (45) Viatges (65)Literària: Relat i Poesia (71) i Epíleg (79).

Les imatges dels articles “10 anys són 10 anys” (pàg. 9), “ Voler és poder” (pàgs. 12 i 13), “Parlem de tu, Laura” (pàgs. 14,15 i 16), “Historieta ciclista“ (pàg. 27), “Que feixuga que és la jubilació” (pàg. 32), “Rivert, on és el meu fill” (pàg. 49), “Mare de Déu de l’Ecologia” (pàg. 59), “El meu poble adoptiu” (pàgs. 61 i 62) i “Anècdotes de viatges”(pàgs. 67 i 68) han estat aportades pels autors i per les autores. La resta són extretes de

http://flickrcc.bluemountains.net/amb llicències Creative Commons i de

www.viquipèdia.comEs pot consultar l’autoria de les imatges en la versió digital de la revista:

cfapalaudemar.blogspot.com

5

Editorial

Quin país tan bonic és el nostre,el de la nostra terra catalana…

Són paraules d’un dels articles d’aquest número de la Revista de Primavera, que posa un accent especial en el coneixement del paisatge i dels pobles de Catalunya, tal com queda palès en la secció Contorn i Entorn del territori. Les paraules anteriors pronunciades per un grup expert d’excursionistes reve-len l’admiració i la consciència envers un país, el nostre, que se singularitza en el seu territori, en la seva cultura i, per descomptat, en la seva llengua.

Els esdeveniments històrics dels últims anys a Catalunya i a Espanya perme-ten albirar canvis importants i potser radicals en la nostra societat, canvis que exigeixen tenir clar qui som i què volem. En aquest sentit, la revista escolar del CFA Palau de Mar vol fer una petita contribució al coneixement de la idio-sincràsia del país a través dels relats de les experiències i de les vivències dels nostres alumnes.

Així, l’edició actual s’obre amb un article del seu impulsor Josep Oliveres en Tero a qui agraïm profundament aquest llegat. Els textos que completen la primera secció Espurnes de Llindar parlen de la llengua catalana, de la cultura de l’esforç i del sentit de col·lectivitat, és a dir, d’alguns dels valors més tra-dicionals de la cultura de Catalunya. També a l’apartat d’Experiències s’aple-guen vivències de temàtiques variades, les quals mostren un ampli ventall dels sentiments dels autors alhora que ens proporcionen informació valuosa sobre successos o costums propis del país.

Com hem dit abans, aquesta revista posa l’èmfasi en el coneixement dels pobles de Catalunya. Els articles que tracten del tema ens ofereixen una panoràmica del país a través de les mirades i de les vivències dels autors. D’aquesta manera, de la mà dels nostres estudiants podrem visitar diferents indrets i gaudir del seu paisatge i de les seves gents. En alguns dels relats també es pot copsar la nostàlgia d’una vida no gaire llunyana que potser valdria la pena intentar recuperar.

Fa deu anys, en la primera editorial es formulava: “Esperem que aquest camíque avui s’inicia ens dugui, si més no, a revitalitzar els nostres coneixements de la cultura catalana en general”. El nostre desig és continuar fent aquest camí gràcies a l’enorme creativitat dels nostres estudiants la major part de Català 3 matí i vespre així com a la seva generositat en posar les seves creacions a l’abast de tota la Comunitat educativa de l’escola.

Espurnes de Llindar

9

Dels meus 35 anys de docèn-cia, recordo, com a més satis-factoris, els que van transcórrerentre el 1996 i el 2012 a l'escolaPalau de Mar, setze anys al llarg dels quals la bona convi-vència amb els col·legues vafluir eficaçment i molt a favor d'un millor exercici en l'art d'en-senyar el que havia après com a mestre. Sempre he cregut en el benestar de l'esperit com a base del treball fet individual-ment i en equip, i més encaraen l'àmbit de l'ensenyança. Això(la bona convivència amb elscol·legues), juntament amb la sort de poder entrar continuada-ment a l'aula —per la salut que

Esculapi ens concedeix—, m'hafet professionalment feliç durantsetze anys escolars, tot i elsmals moments —ara anecdòtics i inevitables—, i, en tot cas, maivolguts ni desitjats.

Ara fa deu anys —potser en faalgun més— que a l'antiga seude la nostra escola, a la Barcelo-neta, en Vicenç Oset, antic company de Magisteri, i jo, co-mençàvem els fonaments d'a-questa publicació que compleixdeu anys de tossuda activitatcontinuada, la salut de la qualrau sobretot en la il·lusió i el treball dels qui la manteniu viva, alumnes i professors, amb la cer-

10 anys són 10 anys!

10

tesa que l'exercici d'escriure fa créixer sempre intel·lectualment. Remar-co, en aquest sentit, la complicitat de la direcció i de tot el professoratde l'escola, que posa en evidència el clar interès pedagògic de la nostra revista escolar. I es fa sempre evident, aquest deure professional de tots plegats, mestres i alumnes, a favor de l'engrescament dels estu-diants a participar en aquesta revista, jove encara, que es farà gran simantenim l'interès a escriure de cada alumne, única prova —la d'es-criure— on es manifesta la seguretat i la satisfacció del seu aprenentat-ge a l'aula de llengua.

El català —parlat i escrit—, encara en evident diglòssia, necessita a-questa revista, ara molt viva i estimulant. Vet aquí la raó de ser d'a-questa publicació que va néixer amb l'objectiu de fomentar-ne l'ús, cosaque ha fet sempre amb el mateix compromís de totes les altres lluites a favor de la seva normalització.

Que el 2015 sigui, doncs, no només un any per celebrar la bona salutde "Palau de Mar", sinó un any més d'aquesta tasca que ens ajuda a ser més clars i explícits en l'expressió de la nostra parla i la nostra escriptura.

Josep Oliveras (àl·lies Josep Tero)

11

Encara que m’ha costat molt, finalment ja ho puc reconèixer: estava acomplexada pel fet de no saber escriure correctamentel català. I el pitjor del cas ésque jo no tenia cap culpa, tot i no haver-me preocupat d’apren-dre’l uns anys enrere.

De petita, a l’escola no me’l van ensenyar perquè no estava per-mès, i més tard no em vaigprendre la molèstia d’aprendre’lperquè no em feia cap falta.

D’altra banda, parlar català, sempre ho hem fet. És probable

que per aquest motiu no em feiagaire gràcia pensar en aquesttema i de forma inconscient, el deixava de banda.

En canvi les noves generacionsho han tingut més fàcil, hi hancrescut. És una llengua quesempre ha format part del seuentorn i no ha suposat cap es-forç afegit als seus coneixe-ments, que és el que ara m’estàpassant a mi.

Trobo que el català és unallengua amb molta gramàtica: moltes regles, moltes excep-cions, molts verbs irregulars... Cal fixar-s’hi i aprofundir-hi a l’ho-ra d’escriure els textos i per des-comptat, treballar força. Tot i ai-xò, sempre hi ha faltes que, de ben segur, ens passen per alt.

Aprendre quelcom fora de temps és molt enriquidor però represen-ta un esforç que, de haver-ho po-gut dur a terme quan procedia, no hagués estat tal.

Però tot té la seva part positiva, i he de reconèixer que aprendre a escriure el català m’ha agradatmolt.

El català

Maria Rosa Forns

12

La Maria era una adolescent d'onze anys, inquieta i molt per-severant. En el seu interior sen-tia la necessitat de formar-se i d'estudiar força per poder sortirde l'entorn on li havia tocatviure.

Els seus pares eren personesd'una gran vàlua moral, però la guerra de l'any 36 els haviamarcat molt. El pare, que valluitar al bàndol dels perdedors, va tardar molt en recuperar-se de les ferides produïdes, tantfísiques com psíquiques.

La mare de la Maria es va posara treballar en una fàbrica de fi-lats i li tocava anar al torn de la nit. La noia trobava a faltar molt la seva mare, ja que se n'anava

a les nou del vespre i no tornavaa casa seva fins a las set del matí. La Maria ja estava desper-ta, esperant el petó i el pa ambxocolata que la mare li posava a sota del coixí, i la noia se'l crus-pia al mateix temps que es sen-tia molt feliç perquè la mare jaera a casa.

La noieta es posava molt tristaquan els pares parlaven de les seves penúries, ja que el sou queguanyaven no podia cobrir les despeses de la casa. Aquell ma-lestar feia que la Maria es sentísuna mica responsable, i un bon dia va pensar: “Per què no pucajudar-los i aportar uns petits in-gressos?” I així mateix els ho vadir.

De moment la seva idea no vaser del tot aprovada, ja que elsseus pares desitjaven que la seva filla estudiés i pogués pre-parar-se per a una vida millor, de la qual ells no n’havien pogutgaudir. Però de vegades la ne-cessitat obliga, i ho van acabaracceptant. La Maria saltava d'a-legria per poder ajudar casa se-va. Això sí, amb la promesa queseguiria estudiant a les tardes-nit.

Ja veieu, doncs, la noia, a les cinc de la matinada, tot xino-xano, com se n'anava a ferd'aprenenta a una carnisseria.

Voler és poder

13

Quan va acabar els primers estudis, als catorze anys, es va buscar unaoficina per fer d'administrativa. La Maria va seguir estudiant el batxillerati després es va matricular en la universitat per fer la carrera de Socio-logia.

Això sí! En tots aquests anys d'estudis mai va deixar de treballar d'ofici-nista. Aquella doneta al llarg del temps es va sentir molt realitzada i el seu pensament sempre li fa recordar que voler és poder.

Lluïsa Celades

14

La Laura ens ha deixat. El seumarit, en Josep, ens ha dit:

―Com ja sabeu era voluntat de la Laura, que un cop traspassa-da féssim un memorial per re-cordar-la. Ella volia que fos unatrobada d’amics, entre els quehaguéssim tingut una relaciópotent. Es tracta de compartiraquells moments tan signifi-catius que vam passar junts. Malgrat el dol, ha de ser unatrobada on predomini una ale-gria serena i força participativa; en cap cas ha de ser una reunióde ploraneres.

Es va celebrar a la capella de la Pietat de Vic, actualment adap-tada com a sala d’exposicionson el sostre està decorat ambunes pintures de Sert.

Jo vaig pensar en recitar unapoesia de Miquel Martí i Pol. Elsversos eren molt adients a la si-tuació. El que més va agradar alsaltres companys va ser que la Laura havia nascut a Roda de Ter, com el poeta.

Parlem de tu, però no pas amb pena.Senzillament parlem de tu, de comens vas deixar, del sofriment lentíssimque va anar marfonent-te, de les tevescoses, parlem i també dels teus gustos,del que estimaves i el que no estimaves,del que feies i deies i senties;de tu parlem, però no pas amb pena.

I poc a poc esdevindràs tan nostreque no caldrà ni que parlem de tuper recordar-te; a poc a poc seràsun gest, un mot, un gust, una miradaque flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

La Tere i jo vam conèixer la Lau-ra i en Josep a l‘Escola de Pares de Lestonnac. Van ser els nos-tres monitors durant tres anys, al llarg dels quals vam aprendre un munt de coses. Amb les explica-cions ben estructurades del Jo-sep i les puntualitzacions de la Laura van passar els anys com sires. D’això en fa vint-i-vuit; com passa el temps!

Sempre hem pensat que els nenstenen les farinetes, els potets i al-tres coses per anar creixent, i elspares anem creixent com a tals, amb els dubtes de si el que estemfent és el correcte.

Parlem de tu, Laura

15

Amb les explicacions del Josep i de la Laura, i amb les taules ro-dones a les quals acudien elsfills de pares d’altres grups de l’escola ―per cert, allà els pico-laven a preguntes de tota mena, que contestaven amb tota fran-quesa i naturalitat― podíemcomprovar si érem una famíliarara o estàvem dins dels parà-metres de la normalitat. Un cop acabats els tres cursos, vamcontinuar a l’escola de pares, i a causa d’un greu accident del Jo-sep i la Laura, vam recollir el seu testimoni, en fer-nos càrrecdel grup.

Això va permetre la nostra parti-cipació al grup de Llerona, quemunta les paelles el primer dis-sabte de setembre de cada any des de fa més de trenta. La premissa és que cada parellaporti sofregit per a tres perso-nes. Com que hi arriba moltaquantitat de sofregit, fem arròsperquè sobri. A principi es feiaarròs per a unes quaranta per-sones, però l’última vegada, a la qual tu Laura no hi vas poderassistir, només va ser per quinze.

El més important és el sofregit, que cadascú ho fa amb molt de compte i sempre de més. Des-prés posem a la paella tot, menys alguns musclos, gambeso escamarlans, que es reserven

per decorar. L'important és que el brou —sigui de peix o de carn— o l’aigua s'amalgami amb el sofregit abans de tirar l'arròs. Ho fem com ho fem, sempre diuen que és boníssim. Pensem que és la gana que a aquella ho-ra tenim tots, malgrat l'aperitiu que hem pres abans.

Però no estem aquí en una clas-se de cuina. Les noies, mentre nosaltres fem l'arròs, preparen les amanides i l'aperitiu, en el qual no hi pot faltar xoriço, fuet, botifarra blanca i bull blanc i negre, això sí, de la Garriga.

A vegades algú es despenja amb uns cargols. També es fan unes “migas”, o seitons en vinagre o un formatge de l'última sortida

16

que algú ha fet. Tot és ben rebut. Que bé que t’ho passaves Laura i fruïes amb un bon dinar.

Em ve a la memòria la sortida que vam fer amb els fills a Torrelles del Llobregat, on vam cuinar dos anyells d'onze quilos cadascú, els seuscaps i botifarres. Mentre estàvem tallant i servint els nens, preocupatsper si no els agradava el be, tu Laura vas dir: “Acaba de servir alsgrans, que els nens s’ho estan cruspint tot.”

Laura, suposo que t'hauràs trobat amb el Jordi, l’Imma, el Jaume i el Joan Ignasi, per cert, crec que es va deixar les pipes, però segur quehaurà trobat alguna cosa amb què fer fum.

Et volia demanar que juntament amb els altres, busqueu un bon lloc per fer unes paelles quan hi arribem.

Santy Plo

17

Tots hem tingut diferents mes-tres, professores i professors di-versos. El seu denominador co-mú ha estat entusiasmar en l’assignatura i comunicar conei-xement als alumnes.

Però, que al segon dia de clas-se sàpiguen el nom de tots elsalumnes, i els coneixementsque més li manquen a cadascunde nosaltres, ja no tants. I quetinguin l’habilitat de saber l’evo-lució diferent de tots els alum-nes, ja menys.

No és fàcil respondre semprepositivament a qualsevol pre-gunta, a vegades elemental o en qüestions que ja hauríem de

saber, aprofitant la pregunta per ampliar-la, aportant respostesgenuïnes i útils. En això, és tam-bé una mestra. I si a la nostra classe és així, sabem que tambéés així en totes les altres classes que dóna. Una professora ques’ho passa bé ensenyant, en unaprofessió gens fàcil, la pedagò-gica, que la fa somrient, i sovintrient... el que ara en diríem co-municar coneixement amb em-patia.

Aquest breu escrit només té l’ob-jectiu d’agrair i felicitar a la pro-fessora de Català3/vespre per la seva tasca d’ensenyar d’una ma-nera amena i efectiva; per la se-va dedicació i per aquella sevail·lusió renovada a cada Revista. I sobretot per saber fer sortir de cada alumne el millor de sí en narrativa, redacció, poesia...

Felicitats i moltes gràcies, Sabe-la. Amb tu estem aprenent molt... i no només a parlar bé i a es-criure bé en català.

Un agraïment

Els alumnes de Català 3/vespre

Experiències

21

Cervera és a la Segarra..., també al meu pensament.

Des del carrer a les finestres de la Universitat, creuament de mirades. La meva mare i un oncle, i el meu pare a la finestra. Tan sols possible una entesa a distància.

Una Universitat reconvertida en camp de concentració… Quanta cultura!!!

L’anada a Cervera de la mare i l’oncle va aconseguir la llibertat del pa-re, tot i que els seus avals —certificacions de bon comportament— erengairebé els últims. Una sortida del camp de concentració en un estatfísic molt lamentable: desnodrit, brut...

No oblidaré mai la intensa emoció dels meus pares el dia que vàrem re-viure aquest fets en una breu estada.

Els porcs no tenen cap culpa que els seus peus els anomenem “mans de ministre”. Penso en tu, Jorge Fernández Díaz, que te’n vas a meditara la tomba del botxí de tantíssimes víctimes. Què hi vas a fer? És per inspirar-te..., per seguir el seu exemple?

Que les males pràctiques mai més es repeteixin. Els mals records sem-pre en el pensament per no perdre la memòria, per molt que la vulguinamagar. Sense rancúnia però sense oblit.

(*) Títol d’una cançó d’en Peret, l’autèntic Rei. No com en Juan Carlos que no ho és ni de casa seva; nosaltres el mantenim i ell fent de les seves amb les seves. Qui paga mana i amb elsdiners dels altres, també.

Jordi Solà

Pensant en tu*

22

Un excompany de classe d'in-formàtica m'ha enviat un e-mail que he trobat força interessant i innovador.

Es tracta de posar en pràcticauna actitud nova i altruista a a-doptar amb relació amb el dejuni i l'abstinència durant la quaresma d'enguany, seguint el criteri del Papa Francesc.

Des que tinc ús de raó, el temadel dejuni i l'abstinència ha estatun debat de controvèrsia. Al meu entendre, el suposat sacri-fici —a què l'Església catòlica

convida els seus feligresos— deno menjar carn durant uns dies assenyalats de la Quaresma es-devé en una projecció contrària.

El que fa la majoria de la gent éssubstituir la carn pel peix, i pucassegurar que per la a major part dels feligresos, de sacrifici "res de res", ans al contrari, per a molts creients a bodes em convi-des.

La reflexió sobre el supòsit del dejuni i l'abstinència que ha fet el Papa Francesc la trobo magis-tral.

El dejuni del Papa Francesc

23

Vull exposar aquí només algunes de les propostes més significatives.

EL MILLOR DEJUNI

T'animes a dejunar en aquesta Quaresma?

• Dejuna de paraules feridores i transmet paraules bondadoses.

• Dejuna de pessimisme i omple't d'esperança i optimisme.

• Dejuna de queixar-te i omple't de les coses senzilles de la vida.

• Dejuna de tristeses i amargor i omple d'alegria el cor.

• Dejuna d'egoisme i omple't de compassió pels altres.

• Dejuna de falta de perdó i omple't d'actituds de reconciliació.

• Dejuna de paraules i omple't de silenci i d'escoltar els altres.

Si tots intentem aquest dejuni, la quotidianitat s'omplirà de:

PAU, CONFIANÇA, ALEGRIA I VIDA

Manel Bellart

24

Recordo de quan jo era petita, en el poble on passo els estius —Vimbo-dí i Poblet—, que la meva mare de bon matí començava a trinxar pata-ta, ceba, pebrot i albergínia per a la coca. Ho col·locava, junt amb unaampolla d'oli i un paquet de llonganissa, en una panera. La portava al forn del poble on li asseguraven que a la una ja estaria preparada.

Arribava el migdia i ens tocava als meus germans i a mi anar-la a bus-car. Ens la donaven sense embolicar, damunt d'una post de fusta d'a-nar al forn. Pel camí havíem d'anar espantant les mosques i també elsgossos que ens seguien esperant que caigués un tros de llonganissa.

En arribar a casa havíem de pujar al pis de dalt, cosa que no era gens fàcil ja que la coca relliscava cap enrere i maniobrar amb una cosa tan llarga era realment complicat.

Menjar coca de recapte tenia mèrit.

Palmira Guasch

La coca de recapte

25

De camí cap a l’estació de me-tro de Jaume I, després d'unamagnífica ballada de sardanes a la plaça de Sant Jaume, suatperò content, se m'acosta unanoia amb una rosa a la mà i emdiu:

―Hola, li regalo aquesta rosa!

―Gràcies! Però ja he compratles que volia regalar.

―No..., si li regalo. A aquestahora ja no la vendré i és l’últimaque em queda.

―Ah, doncs, moltes gràcies!

―Li faig un petó a la galta, i segueixo camí cap al metro amb la meva rosa.

Era tard. Deurien ser més de les deu o potser un quart d'onze. Motxilla a l'esquena, rosa a la mà, i ja dins de l'estació caminosol pel llarg passadís, quan veigque s’acosta, encara lluny, unanoia rossa, maca, i sense rosa. Ambdós caminem per la nostra dreta i la distància que ens se-para es va reduint. Decideixoque la rosa ha de ser per a ella. Amb una certa solemnitat, quanja era a prop, vaig cap a ella i em planto davant seu:

―Té, aquesta rosa és per a tu―li dic.

La noia, sorpresa, amb un som-riure complaent, agafa la rosa i em diu amb un marcat accent estranger:

“―¡Muchas gracias!” ―I em faun petó espontani, suau...

Tot plegat va durar deu o dotzesegons. Vaig mirar-la com s'a-llunyava amb la seva rosa i enca-ra es va girar per fer-me adéuamb la mà, la mar de contenta. No ens coneixíem de res i segu-rament no ens veurem mai més. Però a mi m'ha quedat un bonicrecord d’aquella Diada de SantJordi.

La darrera rosa

Ramon Poch

de Sant JordiBarcelona, Diadade 2014.

26

Eren unes vacances del mesd'agost de l'any 1981 a L'Escala. Érem a la platja, a la vora d'una roca, i el meu fill quellavors tenia quatre anys estavajugant amb la sorra. De sobteva veure que hi havia crancs. Es va posar molt content en pensar que podia jugar ambells, i va voler agafar-ne un. En quina mala hora ho va fer! El cranc se li va enganxar al dit i liva fer una bona mossegada.

—Ai, ai! —cridava ell. Es va ai-xecar i va arrencar a córrer ambel cranc penjant del dit, i nosal-tres corrent darrere del nen per mirar de treure-li. Vàrem arren-car-li la pinça al cranc, per treu-re-li del tot. Ell estava molt es-pantat. Al final tot va acabar bé, encara que ell no parava de plo-

rar per la pessigada; la veritat ésque tenia el dit inflat i vermell. Des d'aquell moment no va volerjugar més. L'endemà ja no se'nrecordava i va tornar a jugar ambels animalets que hi trobava.

La pinça del cranc la vam guar-dar molt de temps per l'ensurtque vàrem tindre.

Un altre dia, quan estàvem a la sorra, sota un pi, el nen va sortirde sobte tot corrents amb unasargantana agafada pel collperquè nosaltres veiéssim el quehavia agafat.

I així totes les vacances, tant quefóssim a la platja o a veuregranges: pobres gallines o por-quets! És un enamorat delsanimals.

Vacances accidentades

Magda Martínez

27

L’afició que més m'apassiona ésel ciclisme. Jo pertanyo a un grup de companys cicloturistesdes de fa molts anys.

Aquest esport, a banda de crearbones relacions personals entre companys, ens permet gaudirde molts paisatges de tot Cata-lunya. Amb el meu grup planifi-quem les sortides dels dissab-tes per temporades de l'any.

L'hivern i part de la tardor fem un itinerari per la carretera de la costa N-II des de Badalona fins a Blanes, Lloret, Malgrat, Tordera, etc. Aquesta ruta, si no fos per la quantitat de circulació que hi ha, seria impressionant.

Tens el mar tant a prop teu i sents la brisa que eixampla elspulmons, que aquests moments són els que veritablement jo, como aficionat a la bicicleta, mésgaudeixo. I si afegim la sortidadel sol brillant que sembla unabola de foc acariciant les aigüesserenes del mar, notarem com la ment es relaxa i les pedalades no se senten.

Si tot això ho amanim amb un bon dinar en els restaurants queconeixem en aquests pobles, a la sortida del dissabte no se li pot demanar més.

Historieta ciclista

Vicente Pérez

28

L'any 1954 la mare es va posarmalalta i intentàvem no contra-dir-la. Ja feia uns quants dies que em deia que anés a com-prar una col en un camp que hi havia a la Diagonal. Jo no voliaanar-hi, però en aquell moment la mare no estava bé, i final-ment li vaig demanar a la núviadel meu oncle si em volia acom-panyar. Vàrem quedar per di-marts, a les tres de la tarda, perquè a l'hivern s'enfosqueixaviat.

Ens vam trobar amb l'Assun i vam pujar per la avinguda de Sarrià. En arribar a la Diagonal vam girar a la dreta que era on havia vist alguns horts. Quanvàrem veure un hort en què hi havia cols, vam preguntar a l'home que hi era allà si ens vo-lia vendre una col, i molt amableens va fer passar i va dir queescollíssim la que més ensagradés.

Tot d'un plegat va sortir un poli-cia de la casa i ens va cridar.

Ens va preguntar que fèiem allí. Li vam dir que havíem anat a comprar una col i ens va de-manar perquè no anàvem a unabotiga. Li vaig contestar que la mare estava malalta i ella voliauna col d'aquell hort.

El policia ens va dir que en aquells moments quedàvem de-tingudes i que anava a telefonarals seus superiors. Ens van ferentrar dins la casa on hi haviaquatre policies més. I mentre ell va anar a telefonar, els altrespolicies ens anaven consolant i ens explicaven perquè ens ha-vien detingut. Resulta que en

El mal record d’una col

29

aquella casa s'havia amagat un lladre que havia fet un atra-cament pels volts de les festesde Nadal, i tenien ordre de detenir o disparar tota persona que aparegués per allí.

La casa estava fosca, una llarde foc encès amb una fumeratremenda. També hi havia foratsa les parets d'on penjaven esco-petes i metralletes —jo allò no-mes ho havia vist al cinema—. Al cap d'una hora o més, va tor-nar el policia que havia anat a telefonar i ens va dir que vin-drien a buscar-nos.

Una mica més tard van arribartres policies de la secreta i vamsortir custodiades i en filera: pri-mer anava un policia, desprésl'Assun, un altre policia, jo, i un altre poli. Ells portaven les mans a la butxaca i se'ls veia la culatade la pistola. Vam sortir al carrerfins a una furgoneta —d'aque-lles que es deien rubia— que te-nien aparcada allí mateix; ensvan fer seure al darrere i ensvan portar a la Via Laietana on hi havia la caserna general.

En arribar, pujàrem per una es-cala fins a una porta on es po-dia llegir Investigación criminalde policía. Ens van fer entrar a cada una en un despatx diferenti al cap d'una estona va vindreun inspector de policia a pren-

dre'ns declaració. Després del nom i l'adreça, ens van preguntarper què havíem anat allí. Cadavegada explicàvem el tema de la col, i així quatre o cinc vegades. Al final l'inspector va sortir del despatx i quan va tornar desprésd'una estona, va dir que ja po-díem marxar.

Ens van demanar disculpes i jovaig demanar per telefonar a ca-sa. Em van autoritzar però ambla condició de no dir on era. Es va posar la meva germana, i quan li vaig dir que no patissin, es va enfadar, em va dir que jaestava bé i em va penjar el telè-fon.

Els polis van preguntar si agafa-ríem el tramvia per tornar a casa. Jo vaig dir que no ja que aquelldia hi havia vaga i només faltariaque ens tiressin una pedra. Và-rem agafar un taxi i quan vamarribar i explicar tot el que enshavia passat, la mare es vaposar a plorar.

Beatriz Gaspá

30

No recordo exactament l'edatque tenia, potser uns deu anys, quan estiuejant m'esdevinguéun ensurt que tota la vida he recordat amb molta angoixa.

Tenia uns oncles que vivien en una casa molt gran, als quatrevents, a l'entrada del poble d'Al-guaire on avui en dia hi ha l'ae-roport de Lleida.

Els esmentats oncles no tenienfills, i a casa meva érem set ger-mans. Aquestes dues situacionsesdevenien en una obligaciómolt feixuga: cada estiu un delsgermans havia de passar el mes d'agost a casa dels onclesper fer-los companyia. Dic quel'obligació era feixuga perquèformaven una parella molt espe-cial.

Òbviament, va arribar l'any quevaig haver d'anar a estiuejar a Al-guaire. Quan ja érem a mitjan a-gost un dia, després de sopar, el tiet em va dir que anés a la mevahabitació a buscar alguna cosa. Recordo que ho vaig trobar es-trany però no hi vaig donar cap mena d'importància. No obstant, sí que m'havia adonat que duranttot el sopar els oncles havien tin-gut un somriure poc habitual en-tre ells.

De la cuina a la meva habitacióhi havia força distància, ja que to-tes les estàncies de la casa te-nien unes dimensions considera-bles. Com que el tiet insistia queanés a buscar allò que m'haviademanat, vaig anar-hi.

A mesura que m'allunyava de la cuina, el passadís quedava mésa les fosques; però a mesura quem'apropava a la meva habitació, veia amb més claredat una menade llum estranya i pampallu-guejant que sortia de la mevacambra.

La mateixa curiositat per poderesbrinar que era aquella llum, vafer que entrés molt decidit a l'ha-bitació i em vaig trobar de sobteamb un espectacle patètic davantmeu.

L'estampa esperpèntica quem'ha quedat a la memòria és la

Un estiueig de quimera

31

de veure un difunt de cos present damunt el meu llit. L'esglai que vaigtenir no l'oblidaré mai.

El pampallugueig de la llum de l'habitació sorgia de sis enormes canelo-bres encesos que estaven a cada costat del llit, vetllant el difunt.

El que més em va impactar va ser veure les sabates en primer terme, jaque a l'habitació s'accedia per la zona dels peus del llit; també en vasorprendre moltíssim veure el cap emmordassat del difunt recolzat en el meu coixí i rodejat amb una corona de flors.

El mateix instat de veure tot aquest parament vaig pensar, cames aju-deume, i vaig anar volant i plorant cap a la cuina, per poder explicar-lo als oncles.

Els vaig trobar al passadís amb una descomunal riallada.

Després d'aquesta vivència, l'únic que recordo dels dies que mancavenper finalitzar l'agost, és que cada nit vaig dormir al llit dels oncles enmigd'ells, ja que no vaig voler o poder entrar més a la meva habitació.

Manel Bellart

32

Puc dir que vaig tenir molta sort ja que em van prejubilar als sei-xanta-un anys. El dia 1 d’abrilde 2005 vaig canviar el bolígrafpel casc d’encarregat d’obres de casa, ja que ens havíem de traslladar de vivenda per SantJoan.

Així durant l'estiu mentre col·lo-cava quadres i tots els orna-ments que segons les senyoresha de portar una casa, de tanten tant sentia:

—Munta't la vida; arribarà l’octu-bre i no sabràs què fer.

Crec que la meva dona es pen-sava trobar “l’armari” que sóc joper tot arreu, o bé instal·lat al sofà amb el comandament de la tele a la mà.

Quan va arribar l’octubre, jacantava en tres corals —no ésque fos bo, és que d’homes n’hiha pocs i van molt buscats—, estudiava anglès a Palau de Mar, estava col·laborant en unaOrganització No Governamentalde Desenvolupament (ONGD), i jugava campionats de billar a tres bandes, a banda i a lliure.

Després van venir les obres de rehabilitació de la finca: projecte, estudi de pressupostos i segui-ment de les obres; total uns qua-tre anys. I també, reunions a la coral, i reunions i viatges a Tar-ragona i Madrid, en representa-ció de l'ONGD.

Des que em vaig jubilar em toca, per designació compartida, la cuina i el subministrament de l’habitatge.

Si a més de tot això, vas posantcoses que van sortint, diu la me-va dona que vaig molt estressat. Això ho va sentir el meu fill, el mitjà, i molt categòric va dir:

—Pare, per descansar crec quet’has de reenganxar a la feina.

Que feixuga que és la jubilació!

Santy Plo

Reflexió i opinióa l’entorn de les notícies

35

La situació política actual, tant a l’Estat espanyol com a Catalu-nya, em fa pensar en un partitde futbol en què en el temps de descompte i amb el resultatajustat, l’àrbitre xiula un córner. Tot són cops de colze, empen-tes, travetes i moviments ràpidsi estratègics per posicionar-se millor a fi de poder tocar, encaraque sigui de resquitlló la pilota i aconseguir l’objectiu desitjat, el gol.

Els partits polítics, tots, enfo-quen las diverses conteseselectorals d’enguany, carregatsde targetes grogues, quan no de vermelles, perdonades per àrbitres complaents, cosa queels hi permet, desafortunada-ment per al ciutadà, continuaren el terreny de joc (polític).

L’ampli ventall de targes verme-lles perdonades van des de la corrupció a l’estafa pura i dura, o també als delictes fiscals, o el blanqueig de capitals, etc. Peròenguany, i com a novetat, s’hi a-fegeix una nova manera de “llui-tar” per l’electorat: la disputa per la hegemonia en el propi partitpolític.

És a dir, enfoquem les eleccionsde l’any 2015 immersos en el joc, cada vegada més brut, d’uns partits envers els seusoponents, alhora que afloren

desavinences i trencaments en-tre els dirigents del mateix partitpolític. L’espectacle és depri-ment, penós i angoixant, i de-mostra que l’ambició i l’egoismepersonal prevalen davant delsinteressos del propi partit i, per suposat, dels del ciutadà.

Quin 2015 ens espera!

El discurs dels dirigents dels par-tits polítics hegemònics en cam-panya es centra en propostesque presenten com innovadores i beneficioses per al ciutadà (l’e-lector), que en aquests moments pateix les mesures totalmentcontràries que ells mateixos hanpres al llarg de la legislatura. Sónpropostes que difonen tan sols perquè siguin escampades alstelenotícies i embolcallades en a-plaudiments de la claca que elsacompanya. Són promeses queno pensen pas complir i per a les que ja tenen preparada l’excusa

Any 2015. TOTS a votar!

36

per no haver-ho fet, que esgrimiran en el moment oportú. Els hi hem donat ja massa temps. Massa oportunitats perquè demostrin que saben(o volen) fer la seva feina, és a dir, servir al ciutadà.

En aquests moments, en què el desànim planeja damunt l’electorat i que l’abstenció sembla estar servida, el ciutadà ha de dir prou, ha de fer-se sentir. Per tant... Tots a votar!

El ciutadà, amb el seu vot té, aquest 2015, la possibilitat d’apartar del terreny de joc (polític) tots aquests jugadors carregats de targetes de tots colors, que embruten amb la seva sola presència l’essència de la democràcia. Tots sabem quins són els personatges que haurien de desaparèixer per sempre del panorama polític. No tinguem por.

La ciutadania ho té a la mà. Tots a votar! No, a l’abstenció!

Albert Enrich

37

Dos amics varen planejar un petit viatge en un vaixell, unes vacancesd'estiu: havien de sortir de Palamós per arribar a les Illes Balears.

Es van ficar mar endins, i passades unes milles, va esclatar un tempo-ral. Ells no tenien gaire experiència en el tema de navegació. El temps deuria de ser bo ja que era el mes de maig, per aquest motiu van iniciaraquell somni, però la tramuntana no avisa.

De sobte, el cel es va ennuvolar i la por s'apoderà dels dos companysde singladura. Tot anava de mal en pitjor, les ones eren agressives i el vent no amainava. Per acabar d'adobar-ho començà a ploure.

Què podien fer aquell parell que feia poc havien aprovat el “Titulín”, sinóque penedir-se del poc seny d'arriscar les seves vides per demostrarals altres que eren patrons de iots, quan no tenien experiència de nave-gació, només les hores de classe rebudes?

Un bon fonament és l’element principal per aconseguir el que un es pro-posa. Per tant, l’aprenentatge i la humilitat són qualitats essencials per arribar a ser bon director.

Núria Carbó

Per arribar a director primer s’ha de ser aprenent

38

Al Regne Unit han decidit encunyar noves monedes amb l’efígie de la reina Elisabet II. La finalitat és actualitzar el perfil de la monarca que al llarg dels seixanta-tres anys que fa que regna ha anat canviant, i la imatge que apareix a les monedes en curs no es correspon a l’actual.

La reina, que aviat farà vuitanta-nou anys, ja ha donat el vist-i-plau a la nova figura i les monedes es posaran en circulació a finals d’aquest any 2015.

És la cinquena vegada que s’encunya moneda amb la imatge d’Elisa-bet II.

Maria Dolors Forges

Monedes britàniques

39

Com que a Barcelona la colònia dels coloms s'incrementa constantmentmalgrat l'esforç que es fa des de l'Ajuntament, i com que aquests ani-malets embruten escultures i edificis de la plaça de Catalunya i de totala ciutat en general, l'alcalde senyor Trias ha tingut una idea prodigiosaque ha plasmat en el següent edicte:

Atès que Barcelona capital té una població d'un milió sis-cents vint-i-nou mil noranta habitants (d'acord amb el cens), l'Ajuntament de Barce-lona, en sessió extraordinària, ha decidit que cada família barceloninaadopti un colom. Així desapareixeran de l'àmbit urbà, no procrearan i la ciutat es veurà lliure d'aquesta plaga. Això sí, cada colom es lliuraràamb la gàbia corresponent.*

* Seria una bona pensada si fos veritat.

Júlia Maria Gil

L’alcalde i els coloms

40

Quan als mitjans de comunicació sento parlar del president Jordi Pujol i alguna cosa relacionada amb l'evasió de capital, el comparo amb el president d'Uruguai, Sr. Mújica.

El señor Mújica viu en una casa molt humil (chacra) i no ha deixat maide treballar en la seva plantació de plantes i flors. Del seu sou de presi-dent només accepta una petita part per viure; el sobrant el cedeix al Servei Social. I, fins i tot, els dies de molt fred i pluja obre la casa presi-dencial per aixoplugar-hi els sense sostre.

En canvi el senyor Pujol, segons diu, s'estima molt Catalunya, però se-gons el meu parer, s'estima ben poc els catalans.

Palmira Guasch

D’un extrem a l’altre

41

Els valencians no sols han de suportar la corrupció sense mesura delsseus representants polítics i empresarials, sinó que ara hauran d'apren-dre un nou llenguatge inventat per la seva alcaldessa.

L'inefable Rita Barberà, en el discurs de l'obertura dels actes fallers —la Crida 2015— s'ha coronat de glòria en barrejar un mal català i un caste-llà confós i ha aconseguit una parla impossible. Els assistents a l'actees van quedar garratibats. Hauria la senyora Barberà brindat en excésamb la coneguda beguda Aigua de València?

Quin nivell cultural, el de l'alcaldessa!

Júlia Maria Gil

El caloret, nou idioma?

42

Ha transcendit l’escrit que ha presentat al jutge de l’AudiènciaNacional, l’advocat defensordels imputats pel presumpte mal ús de las targes “black” de CajaMadrid i Bankia.

Senyoria:

Poso en el seu coneixementque els béns i serveis que elsimputats presumptament hanpagat mitjançant las targes de crèdit “black”, proporcionadesper l’entitat Caja Madrid primer i Bankia després —xampanyfrancès de les marques Moët & Chandon i Pommery, whisky es-cocès de les marques Chivas

Regal i William Low Son’s, tabachavà de les marques Monte Cris-to i Vegas Rubin i llenceria finade les marques Intimissimi i Wo-men’s Secret— que, tot i sent tots ells productes de marques estrangeres han estat, en tots elscasos, adquirits i facturats per les sucursals espanyoles correspo-nents i que per tant els impostosderivats d’aquestes compress’han quedat a l’Estat espanyol.

De la mateixa manera, els ser-veis prestats per night clubs, coc-teleries, pubs i hotels, incloentels serveis de senyoretes de —presumptament— companyia, han contribuït a incrementar el

Notícia d’última hora*

43

consum en general i a pal·liar, en part, el greu problema de l’atur, en generar ocupació en els esmentats establiments i en vitalitzar el con-sum dels esmentats productes (recordem que per un import superior a 15 milions d’euros), el que ha contribuït sens dubte, a reflotar la malpa-rada economia espanyola, tan perjudicada per la crisi econòmica mun-dial, aliena totalment als governants de l’Estat.

És per tot això que queda totalment clara i palesa la contribució que elsencausats, amb l’ús de targetes “black”, han aportat a la recuperació de la feble economia espanyola.

Per tant no tan sols exigim que es retiri la imputació dels encausats, si-nó que proposem que se’ls concedeixi la Medalla de la Real Orden de Isabel la Catòlica, com a reconeixement de la seva contribució, desinte-ressada, al reflotament de la malparada economia espanyola.

Madrid, 13 de març de 2015.

* Aquesta notícia, que a hores d’ara és fictícia…, podria esdevenir real en no gairetemps?

Albert Enrich

Contorn i entorn del territori

47

Quan era joveneta, en unes llar-gues vacances vaig descobrirCalafell-platja —puntualitzo plat-ja perquè també hi ha Calafell-poble— i em vaig enamorar del seu encant mariner, de la sevaserenor i de la seva lluminositat.

Només hi havia tres carrers, pe-rò la platja era llarga, ampla i d’aigües cristal·lines, i sobre la sorra daurada i fina reposavenles barques dels pescadors pin-tades de colors vius i brillants: vermells, verds, blaus, i ambnoms com ara “La meva” “Car-meta 2”; “La bonica”, etc. Sem-blava talment un quadre de So-rolla.

Al matí baixàvem a la platja i n’esperàvem la seva arribadaper a comprar el peix que ha-vien estat pescant tota la nit i que encara es movia. Mentres-tant la mainada desenterravacrancs, tellines i escopinyes a la vora del mar.

A la tarda les dones dels pesca-dors estenien les xarxes de pes-car al llarg del carrer per arre-glar els desperfectes que durantla pesca s’havien produït, men-tre les joves s’afanyaven en la delicada labor de fer puntes de coixí.

També teníem la nostra part in-tel·lectual ja que l’escriptor Car-

les Barral tenia una casa allí i esreunia amb molts altres escrip-tors i artistes que aportaven la part bohèmia a la comunitat es-tiuenca.

Al vespre era quan jo més gau-dia. Passejar per la vora del mar, sentir la frescor de l’aigua alspeus, escoltar el soroll suau i compassat de les ones, veure el sol amagant-se per l’horitzó, con-templar com les barquetes esperdien mar endins, veure reflec-tides les llums dels seus fanalssobre l’aigua... tot plegat creavauna sensació de pau i tranquil·li-tat difícil d’oblidar.

Si tanco els ulls, encara sentol’aire en la cara i l’olor del mar. Són els records d’una època fe-liç. Vaig gaudir durant molts anysd’aquestes sensacions, ja quedesprés de casada hem estiuejatmolts anys allà.

Però aquest Calafell ja no és el que jo recordo, ara és un de tants pobles del litoral catalàsense personalitat, ple de bars,

Record d’un Calafell llunyà

48

discoteques, botigues i edificis. Res de les cases dels pescadors i de les residències d’escriptors; res de les barques que es perdien dins del mar...

Júlia Maria Gil

49

Fa deu anys vam anar amb el meu fill i la meva jove a veureuna casa que s’havien compraten un poble de Lleida, al PallarsJussà, que està entre Tremp i Pobla de Segur.

Per arribar-hi s’ha de passar per Salàs de Pallars i, a vuit quilò-metres, es troba el poble de Ri-vert, que sembla un poblet del pessebre perquè és molt petit però molt bonic. Jo per aquellapart de Lleida no hi havia anatgaire, però al meu fill, que liagradava molt la muntanya, liencantava. Mireu si l’hi agrada-va, que les seves cendres estan

enterrades allà, a dalt de lamuntanya, sota una alzina.

Des de la seva casa a l’alzina hi ha una hora caminant; és un llocfantàstic, des d’on es divisa totala vall i al fons es veu el pantà de Sant Antoni que és molt gran; a l’estiu la família anem a banyar-nos-hi i agafar les piragües quehi ha allà. Es pot fer un recorre-gut preciós.

Jo crec que aquest poble el tindré sempre present perquètinc el meu fill allà dalt, i com diula meva néta, o sigui, la sevafilleta:

—Tranquil·la, iaia, que el “papi”vigila tots els poblets que hi ha al voltant de Rivert.

Rivert, on és el meu fill

Margarita Gimeno

50

La primera vegada que hi vaiganar tenia deu anys. Els meuspares varen llogar una petita ca-sa al centre del poble, concreta-ment al carrer Major, en front de la merceria i molt a prop de la botiga de queviures Can Tàpies.

Pel carrer Major encara hi pas-saven carros tirats per cavalls i molt pocs cotxes, les llambor-des estaven bastant gastades i nosaltres hi ensopegàvem so-vint.

Recordo que quan algun cavallfeia alguna necessitat, les me-ves germanes i jo corríem a re-collir els fems per adobar les plantes del jardí que hi havia a la part de darrere de la casa.

Més endavant hi havia la carnis-seria i la polleria, las dues pas-tisseries, la barberia i el cinema amb el bar, on totes les tardess’hi feien partides de cartes i de dominó, en mig d’una fumaradade tabac barat irrespirable.

El poble, en aquells temps, no era gaire més que el carrer Major i un parell més de carrers paral-lels. La resta eren finques de conreu allunyades o bé cases de famílies de bona posició.

Als afores es trobava el famós“Hotel del Perquè” freqüentat per famílies benestants.

Em semblava que m’havientransportat al passat, encara quehe de confessar que es respiravaun aire de tranquil·litat envejable i curiós. Les meves activitats d’a-quell estiu es van reduir a anar a catequesi i jugar al futbol amb elsnois del poble, mentre que les meves germanes es dedicaven a fer boixets a l’escola d’estiu de l’Ajuntament. Em sobtava molt que un poble tan petit tinguésuna església tan gran, amb unaescalinata digna d’una catedral i un camp de futbol de reglament, encara que de terra.

La vida del poble era molt fami-liar, tothom es coneixia i es salu-dava pel carrer. El diumenge al matí, desprès de la missa, hi ha-via futbol entre equips del pobleon es barrejaven joves, adults i de vegades algun jubilat. L’àrbi-tre era el mossèn ―amb sotana i tot― que sempre acabava es-broncat. Després, els grans ana-ven a fer el vermut al bar i, a la tarda, tots al cinema on es pro-

Sant Andreu de Llavaneres

51

jectaven les pel·lícules més ràn-cies del moment. En acabar, una passejada pel poble, degus-tació de gelat i cap a casa.

Hi vaig tornar quatre anys des-prés. Alguna cosa començava a canviar i no era el paisatge. Vaig notar que ja es diferencia-va entre la gent del poble i elsde la “colònia” (els que hi anà-vem només a estiuejar).

Aquell estiu em vaig adonarque jo era de la “colònia” i, ésclar, ja no podia jugar a futbolamb l’equip del poble, com feiaquatre anys enrere. El mossènja no volia fer d’àrbitre, per no

posar-se en problemes, i s’ha-vien obert nous establiments d’a-limentació. També es comença-ven a construir torres als aforesdel poble i algun bloc de pisosper a nouvinguts.

Vaig passar l’estiu anant amb bi-cicleta i jugant, com no, al futbol(amb els de la colònia, clar). Jano vaig tornar a Sant Andreu de Llavaneres fins 25 anys després, també a passar l’estiu amb la meva dona i els fills.

Val a dir que em va costar reco-nèixer aquell poblet tranquil on havia passat dos estius de la me-va infància. La carretera d’accés

52

al poble, abans amb conreus a banda i banda, ara estava plena de blocs d’apartaments i cases adossades, el poble s’havia multiplicat per molt, el carrer Major era un de tants i ja no hi passaven ni cavalls, nicotxes, ja era només per a vianants.

Can Tàpies ara es deia “Condis”, no així las dues pastisseries, total-ment renovades.

Pel carrer tothom anava a la seva, ja no es saludaven en creuar-se. La majoria eren nouvinguts o “colònia” i els llavanerencs eren una minoriaperduda entre barcelonins, andalusos, marroquins i pakistanesos.

Albert Enrich

53

Fa uns anys vaig anar a passartres dies a Puigcerdà, capital de la comarca de la Baixa Cerda-nya, que pertany a la provínciade Girona. L’estany artificial quehi ha a la part nord-oest de la vi-la és molt atractiu de veure, les oques que hi neden tenen unacaseta on poden amagar-se a la nit o en qualsevol moment. A Puigcerdà també hi vaig veureel campanar de l’església parro-quial de santa Maria. Aquestatorre, que data del segle XII, ésl’única resta visible de l’església, que fou destruïda l’any 1936.

D’altres visites que vaig fer van ser l’església romànica de SantTomàs de Ventajola i el convent de Sant Domènec, fundat el 1290 pels dominics. El 1835 el convent va ser suprimit i va pas-sar a ser, primer una caserna i més tard una escola. Actual-ment és la seu de la bibliotecaComtat de Cerdanya.

En aquest viatge també vaigpassar per Llívia, un poble de la

Cerdanya que arran del Tractatdels Pirineus, avui dia ha quedatenvoltat per territori francès.

Allà vaig visitar la famosa far-màcia, la més antiga d’Europa, documentada des de l’any 1594. Al museu de la farmàcia s’hi pot veure una important col·lecció de material d’interès històric i artís-tic, pots de farmàcia de finals del segle XVII i del segle XVIII. Aquests pots estan decorats ambmedallons i són d’estil Lluís XVI, pintats al fresc amb pinzell.

Va ser un viatge molt interessantque m’agradaria tornar a fer i querecomano molt a tothom.

Un viatge per Puigcerdà

Maria Dolors Forges

54

La població de té un es-pecialrecord per a mi, perquè la lligoamb la festa de La Patum.

La Patum és una festa molt tradicional que se celebra en aquesta ciutat el dia de Corpus Christi, i que té els seus orígensel 20 de maig de 1454.

El nom de la festa és una ono-matopeia del característic so del tabal, un instrument molt primi-tiu que sona en dos temps: pa(feble) i tum (fort).

Hi vaig anar per primera vegadaquan tenia uns pocs anys.

El meu pare era el comptabled'u-na empresa tèxtil de filatura, que tenia les oficines a Barcelo-na i la fàbrica a Berga i el direc-tor el va convidar a ell i a la me-va mare a veure les festes de La Patum; crec que això va ser cap als anys cinquanta del segleXX.

Recordo que els pares del gen-dre del director tenien el seu ha-bitatge a la plaça de Sant Pere, on es realitzava el plat fort de tota la vetllada. Des de la balco-nada de la casa vàrem seguir tot el ritual de la festa: l'inici amb el ball de l'Àliga, els Turcs i Ca-vallets, la Guita Grossa i la Gui-ta Xica, els Gegants i el moment culminant de La Patum quan esvan apagar els llums de la plaçai, amb els acords de la músicacaracterística, es van encendreels mil petards que duien els cent Plens que participaven en la dan-sa, convertint així la plaça de Sant Pere en un autèntic mar d'espurnes.

Els Plens representen els dia-bles; i reben el seu nom del fetque van plens de foc.

Encara me'n recordo que aquellanit a Berga, amb els meus pocsanys, vaig dormir molt poc, jaque no em podia treure del cap les imatges d'aquells homes plens de foc.

Berga i La Patum

Joan López Miró

55

L'estiu de l’any 2013, un grup de quatre persones ens vam en-grescar per anar al Puigmal. Cal dir que dels quatre del grup, tresja l’havíem fet un parell de ve-gades, però d’això en feia unsquants anys; per tant, fer-lo araera tot un repte.

El cim del Puigmal, que té 2.910 metres d’alçària, pertany al mu-nicipi de Queralbs, a la comarcadel Ripollès. És el punt màximdel Pirineu català oriental, i és el quart més alt de la Cerdanya. La distància des de la Vall de Núria és de 8,2 kilòmetres, i el desnivell de pujada és de 1.130 metres.

Vàrem sortir de casa, en cotxe, a les set del matí en direcció a Ribes de Freser. D'allà ens diri-gírem a l'estació de Queralbsper agafar el cremallera que ensportaria a la Vall de Núria. El recorregut que fa el cremallerafins arribar a Núria és d'unagran bellesa, i és una anticipa-ció, en certa manera, de l'exu-

berància del paisatge alpí que et trobes una vegada arribes a la Vall.

Un cop allà, ens disposàrem a començar l'ascensió vers al Puig-mal. Feia un dia esplèndid —co-sa no massa habitual— ja queper la seva situació geogràfica, sol ser una vall freda i plujosa, fins i tot en temporada d'estiu. Per tant, el temps el teníem a fa-vor nostre. Amb un bon calçat i la motxilla lleugera, tot i que portà-vem el dinar i una peça d’abric(anorac), tal com recomana la guia, vàrem començar a caminar.

La primera cosa que ens vàremtrobar fou el pont amb baranesde fusta sobre el riu de Finestre-lles. Travessàrem el pont i, a la dreta, seguírem el riu, aigüesamunt, en direcció al Nord. El ca-mí ens portà a un bosc de pi ne-gre, a la vall de Finestrelles. En sortir del bosc creuàrem la clota-da i un torrent que ens conduífins al Pla de l’Ortigar. Aquestsprats, de caràcter totalment alpísón d’una bellesa extraordinàriapel relleu abrupte de tot el seuentorn, amb cims, molts d’ells de gairebé tres mil metres, on hi nei-xen multitud de fonts i torrents, amb salts d’aigua; alguns d’a-quests salts són veritables cas-cades. Les congestes de neu, en la part alta dels cims, hi són per-manents, ni que sigui l’estiu.

De Núria al Puigmal

56

També és bonic veure-hi ramatsde vaques i cavalls pasturant-hi.

Més amunt, després d’haverdeixat aquells grans prats pla-ners i amples, el camí començaa ser costerut. L’herba ja ha desaparegut, senyal que ja es-tem per sobre els dos mil me-tres i la vegetació ja no pot sub-sistir-hi. En aquest punt és on ens posàrem a prova, ja que tot és roca i la pendent és pronun-ciada i llarga fins que no arribesa dalt del cim. Amb esforç ho vàrem aconseguir i l’alegria fouimmensa. Un cop al cim gaudei-xes d’una vista panoràmica molt àmplia que et permet veure dife-rents comarques de Catalunyaamb els seus corresponentspics. Els que tenen un bon sen-tit de l’orientació i de reconeixe-ment de relleus, poden fer un

bon exercici de geografia, ja queels cims que s’hi veuen són in-nombrables.

La tornada la férem pel mateixcamí, encara que hi ha la possi-bilitat de fer el retorn per altrescamins. La baixada sempre ésmés ràpida, però amb risc de caure, ja que pel tros de la tarte-ra hi rellisques i has d’anar mésen compte. Tot baixant, vàremveure isards en la llunyania. També ens aturàrem a dinar, al costat d’un rierol d’aigua.

Un cop arribats a baix de tot, ensasseguérem a la gespa, que hi ha al davant del santuari, i molt a prop del llac, aprofitant per des-cansar i assaborir aquell lloc tan idíl·lic, tot recordant el que ha-víem vist i viscut. De tornada a casa, tots coincidíem a comen-

57

tar: Quin país tan bonic és el nostre, el de la nostra terra catalana, queen menys de tretze hores ens ha permès traslladar-nos d’una zona tan urbana com és Barcelona a un escenari completament distint, en el corde les muntanyes del Pirineu, i tornar altra vegada a la ciutat.

Montserrat Capdevila

Aquest poble el vaig conèixer accidentalment fa molts anys, una Setma-na Santa.

La meva família i jo vàrem decidir anar a la Vall de Boí a esquiar, i dit i fet, ens hi vam anar sense haver fet cap reserva d'allotjament. Vàremagafar les maletes per passar uns dies i com que era una època de va-ques grasses no havia ni un forat per allotjar-se. Ja ens queia a sobre el capvespre i vam decidir tornar a Barcelona.

Quan vam baixar de les pistes ens vam aturar a Barruera i el meu marites va dirigir a un home del poble que prenia un cafè per si ell sabia d'al-gun lloc on poguéssim passar la nit. Automàticament ens va dir que jaho teníem resolt, que ens acolliria a la seva casa, que no caldria queens anéssim, que la seva dona no ens permetria anar-nos-en perquèera una gallega d'aquelles... Jo no sabia que volia dir en aquell mo-ment, però quan la vaig tractar me'n vaig adonar que era una gran per-sona, de molt caràcter, generosa i tossuda.

De les vivències d'aquests dies, n'hi hauria per fer un llibre. Val a dir que van ser molt bones, tot i la varicel·la de la meva filla petita, l'Anna. Aquesta parella tenia una filla de l'edat de la meva gran, així que tot vaencaixar molt bé.

Les vacances sempre les fèiem per aquella zona i a partir d'aquest mo-ment vam decidir llogar un apartament a Barruera. Aquest poble ho tégairebé tot: Ajuntament, farmàcia, hípica, força ambient, i està a prop de Pont de Suert.

I, molt important, a Barruera pots fer moltes excursions sense haverd'agafar el cotxe.

Conxita Fàbregas

El poble de Barruera

58

59

Hi ha un petit poble molt a prop de Barcelona, Gallifa, que ésuna meravella. Està situat en una vall natural, entre Sant Feliude Codines i Sant Llorenç de Savall, al Vallès Occidental.

Aquest petit poble té unes quan-tes cases disseminades en unapetita vall. A dalt de la munta-nya, una fortificació de l’edatmitjana.

A la vessant de la muntanya hi ha un temple dedicat a l’ado-ració de la Mare de Déu de l’Ecologia, on s’hi celebren dife-rents actes: concerts, trobadespopulars, arrossades, sardanes, i d’altres activitats.

Entre tots els actes, n’hi ha un de molt curiós que es celebra el mes d’agost en un amfiteatre al aire lliure. Es tracta d’observar

les estrelles fins a altes hores de la matinada. Aquest espectaclees completa amb efectes de so i de llum.

El poble és un lloc molt destacatdel catalanisme independentista. Tenen penjades en el seu Ajun-tament, l’estelada, la bandera de Gallifa i, com és obligat, la ban-dera espanyola, però aquestanomés fa un pam i per aquestmotiu el seu Alcalde va tenir pro-blemes amb l’Administració cen-tral.

Mare de Déu de l’Ecologia

60

En aquesta petita població hi té el taller l’escultor Llorenç Artigas, on espot veure una petita exposició de la seva obra.

Hi trobem, també, una ermita romànica on cada diumenge, MossènDalmau, hi celebra l’eucaristia, això sí, a la seva manera (ara no, ja queestà malalt) i on totes les persones que hi assisteixen participen molt. Mossèn Dalmau, que ha estat enviat allí per la seva condició de catalanista, tambè coordina els festejos.

Jo tinc molt bons records d’aquest lloc, ja que és on han batejat a dos dels meus néts.

Trini Martínez

61

Quan era petit, recordo quemolts dels meus amics, en arri-bar l’estiu marxaven al pobledels seus avis, pares o altresfamiliars. En el meu cas no te-nia poble on anar, doncs tant la família del meu pare com la de la meva mare eren tots de Bar-celona.

Van passar els anys i un dia per qüestions de feina vaig despla-çar-me un temps a Tortosa. Des d’allà, i com que sempre haviatingut atracció pel mar, vaigvoler co-nèixer la costa del sudde la província de Tarragona.

Va ser en aquella època quevaig descobrir un petit poblepescador, que tenia un encantque no tenien els altres i quet’obligava a tornar-hi; un poble

anomenat pels autòctons com La Cala.

Des d’aleshores, per la meva vi-da han passat molts fets, perso-nes, pobles, ciutats, vacances, viatges arreu del món... però du-rant aquests més de quaranta-cinc anys, mai no he deixat d’a-nar-hi:

• de solter, quan hi passava a prop em detenia a visitar-lo,

• de nuvis, amb la meva xicota, hi anàvem a pescar,

• de casats, hi anàvem de vacan-ces,

• de pares, hi anàvem de càm-ping,

• després, vam llogar una plan-teta baixa per passar-hi els caps de setmana i les vacances.

Al final vam decidir comprar-nosun apartament per anar-hi sovint.Així he pogut gaudir cada any del

El meu poble adoptiu

62

mar, de les caletes amagades i dels amics, i ara tan jo com els meusfills ja tenim el nostre poble, el nostre poble adoptiu: La Cala.

Joaquim Pons

63

A vegades tanco els ulls i m’en-dinso en els meus pensaments, que em tornen a la memòria la meva infància.

Corria l’any 1950, jo tenia ales-hores 12 anys i era una noietabastant entremaliada. La mevamare ens va dir al meu germà i a mi que aquell estiu aniríem a passar-lo a casa d’uns parents que tenien una masia en un po-ble que es deia Seva.

Al cap d’uns dies fèiem les bos-ses i marxàvem cap a Seva. Quan vàrem arribar ja ens esta-ven esperant. Jo no els coneixiade res, però la meva mare esfeia unes grans abraçades ambaquells parents. L’endemà d’ar-

ribar, el meu germà i jo vàremcomençar a tafanejar-ho tot, i co-mentàvem que bé ens ho passa-ríem.

Hi havia gallines, conills, porcs, pollets, i fins i tot hi havia dos ases; tot allò era una experiènciaper a nosaltres. Anàvem a recollirels ous; a l’hort, a collir tomà-quets, enciams, albergínies i al-tres molts productes.

També fèiem moltes excursions pels voltants.

Un bon dia, però, va ésser dife-rent; es va acostar un vailet molt eixerit, que vivia a la masia del costat i ens va dir:

―Hola, sóc en Pere!― I a partird’aleshores ens vàrem fer molt amics.

Era una mica trapella, jo portavadues trenes i ell gaudia estirant-me-les. Jo feia veure que m’enfa-dava, i llavors em deia:

—No t’enfadis, et vaig a cantaruna cançó―. I es posava a can-tar:

“―Muñequita linda, de cabellosde oro, de dientes de perla, la-bios de rubí”…―, la recordarétota la vida.

Un vell record

64

I així anàvem passant els dies meravellosament. Un bon dia, desprésde fer una petita carrera, ens vàrem aturar a descansar i en un moment donat el Pere em va fer un petó; em vaig quedar tan sorpresa que no podia articular cap paraula, però la sensació d’aquell petó encara avui, quan hi penso, no la puc oblidar.

Així va acabar de transcórrer aquell mes d’agost a Seva, un dels mésfeliços de la meva vida.

Maria Rosa Forns

Viatges

67

Les anècdotes es converteixenper sí mateixes en motiu princi-pal per recordar-se'n de llocs on s'ha estat. Un breu succés cu-riós, interessant o entretingut, farà que s'associï com a part in-tegrant del lloc visitat.

Sovint, en els viatges que he re-alitzat, aquestes petites anècdo-tes que van esdevenir en algunlloc determinat m'han fet pensaren ells amb més interès.

Em ve a la memòria un cas queem va passar a l'arxipèlag de les illes Salomó, l'estiu del 1995, durant un viatge bastant extenspel Pacífic.

Vàrem fer escala a Honiara, ca-pital de l'illa de Guadalcanal, cè-lebre perquè americans i japo-nesos van esbatussar-se a base de bé durant la Segona Guerra Mundial, i on infinitat de pel·lícu-les bèl·liques no han parat de mostrar-nos massivament esce-nes d'aquests paratges.

Amb els amics que ens acom-panyàvem, vàrem programar unaexcursió a unes platges situadesa uns quants quilòmetres de la capital. Per anar-hi teníem l'opciód'agafar un autobús públic, peròla incertesa dels horaris ens vadecantar cap a un taxi.

El taxi ens va portar fins a la plat-ja i vàrem quedar amb el taxistaque ens passaria a recollir cinchores més tard.

La platja escollida era la BoneghiBeach, que tenia com a senyald'identitat un vaixell mig enfonsata pocs metres de la sorra, restesde les batalles que s'hi van lliu-rar. Tota l'illa, concretament la de Guadalcanal, és un museu de ferralla bèl·lica, perfectament in-tegrada a la selva.

Tornant a l'anècdota, comentaréque passades les cinc hores pre-vistes ens vam aplegar els quatreamics al punt on havíem quedatamb el taxista. Però l'home es va

Anècdotes de viatges

68

retardar una mica i algunes persones del grup es van posar neguitosesen veure aparèixer en el punt de trobada un autobús públic que sortiaen aquells moments.

Es van creuar opinions diverses. Què fem? Què deixem de fer? Vindràel taxista? Haurà agafat un altre servei més interessant? Doncs som-hi, vàrem pujar a l'autobús.

No portàvem ni cinc quilòmetres fets, quan per la finestra del bus vàremveure el taxista seguint-nos, fent escarafalls i tocant la bot-zina d'unamanera embogida. No vam tindre més remei que aguantar tot el recorregut aquell acompanyament entre vergonyós i graciós.

Quan vàrem arribar al final del trajecte, ja ens esperava el taxista ambcara de pocs amics. Li vam demanar disculpes com millor vam saber i, a més de pagar-li el trajecte, li vam donar una bona propina.

Joan López Miró

69

París és una ciutat que m’agra-da molt; de fet hi he estat un mí-nim de vint vegades. La tercerao quarta vegada que vaig anar-hi, vaig viatjar en tren i m’allotja-va a casa d’un amic. Em defen-sava bastant bé amb l’idioma. Com que era just quan s’acaba-va la revolució de maig del 68, encara em va tocar fer algunacorredissa davant dels policies francesos, que, per cert, esta-ven molt ben preparats física-ment; res a veure amb “els gri-sos”. Afortunadament, jo tambécorria molt i no vaig rebre mai.

Vaig aprofitar per comprar lli-bres que estaven prohibits a Es-panya i que els professors de Ciències Polítiques i Econòmi-ques creien molt interessants. No cal dir que a tot arreu es res-pirava un ambient revolucionari.

París té monuments emblemà-tics: Tour Eiffel, Notre-Dame, Sacré-Coeur, etc., i jo els visita-va tots pujant per les escales. Era econòmic i a més feia exer-cici.

Va ser en París que per primeravegada vaig anar a un mercat de segona mà (marché aux pu-ces).Era fabulós, hi havia molt ambient i em vaig comprar unesquantes camises hippies, entre d’altres coses.

Els desplaçaments els fèiem ambmetro, i sempre agafàvem l’últimja que era gratuït.

Molt a prop de París hi és Versa-lles, una meravella de palau i jar-dins.

París

70

Ara fa temps que no hi vaig. De fet l’últim cop va ser poc després de la inauguració d’Euro Disney, cap a l’any 1992. Ens ho vam passar d’allòmés bé, la meva dona, la meva filla i jo. Vam pujar a totes les atraccions i, a moltes, repetíem. Vam estar de sort, doncs durant tota la setmana no va ploure i no hi havia cues.

Per les notícies que tinc d’amics, premsa i televisió, en sembla queaquesta ciutat s’ha engrandit molt, principalment degut a la immigració.

Joan Caus

LiteràriaPoesiaRelat

73

Va ser una tarda de diumengequan passejàvem pels jardinsde Montjuïc amb els meus pa-res i germanes, després d'un bon tomb i de pujar i baixar per escales a diferents espais com la famosa Font del Gat, el Tea-tre Grec i el Roserar. Gaudientots plegats dels aromes quedesprenien les roses alhora queens deixàvem enlluernar pelsseus colors, i jo sempre amb la companyia del meu nino, que esdeia “pepito”. Doncs aquella tar-da, els pares varen decidir queens quedéssim en un racó on hi havia un petit llac i uns bancs de pedra preciosos on, amb la calor que feia, hi vàrem seureamb molt de plaer.

La mare, del cistell que duia, vacomençar a treure pastissets i fruites del temps com ara cire-res, albercocs, petites peres i tot un seguit d'altres coses bones. Recordo sobretot unes panadesde tonyina i pebrots que mai no he tornat a menjar de tan bo-nes. Per beure també portava

una gasosa que encara conser-vava la frescor. Tot plegat, da-munt d'un petit mantellet a qua-drets blaus i vermells, feia pensaren un quadre dels més bonics de Cézanne.

Feia molta calor i em vaig estirarsobre la frescor del banc de pe-dra...

Jo tenia a les hores set o vuitanys i encara no coneixia elsmeus avis materns —els paternsja eren morts quan jo vaig néi-xer—. El curs escolar era ja a punt d'acabar, les vacances s'a-costaven, el desig d'anar a conèi-xer els meus avis i el meu cosí—que tenia la mateixa edat quejo i amb el qual duia, des que sa-bien escriure, una relació epis-tolar— era molt fort.

Les fantasies de la infantesa de tot el que m'explicava el meu co-sí em feien somiar en primerapersona que jo també anava ambl'avi pujada al seu cavall a buscarles fruites i verdures que pro-

El somni d’unes vacances d’estiu

74

duïen als seus horts i finques (cortijos). Els meus avis eren pagesos i també autosuficients en altres productes com la llet i la carn o el peix, el meu avi acostumava a anar a pescar. Per les fotos que jo coneixia, tot era molt bonic i intentava reproduir-lo amb dibuixos que feia a les me-ves llibretes amb llapis de color que eren acuarelables. M'ho passavad'allò més bé. Un personatge que no oblidaré mai era el petit ruc quetenien per a les feines i encàrrecs del voltant i del qual el meu cosí gau-dia tant com volia. En el fons ho trobava una mica injust que jo no po-gués gaudir com ell de tota aquesta meravella.

Vaig sentir una veu que venia de lluny i de cop i volta, en obrir els ulls, vaig buscar la casa dels avis, i al meu cosí, però no hi eren. Els pares i les germanes em despertaven per prendre el berenar amb ells.

Berenar sí, però anar a passar uns dies amb els avis, mai.

.

Maria Quesada

75

Tinc una casa petitaamb quatre pins que fan ombra,a prop passa un rierol,i el seu remor cristal·lífa que sembli un paradís.

Tinc una barqueta blancaamarrada a prop d’allí,en una caleta estreta, que puja i baixa coquetaquan les ones fan camí.

Quan pujo a la barquetai vaig mar endins,el cor em batega alegre,l’ànima sento més lliuresota el blau del cel marí.

Júlia Maria Gil

La barqueta

76

Fendeix l’horitzóla nua paraula que el crea.Flexible, ferma, fa i refà,capgira boirinesen donar-hi forma,enceta la joia, joc de crear.

Vers rere vers,brota el poemaa mesura que s’escriu,lletra rere lletra,sorgeix la paraulai esclata el vers.

Cerca el cantla vida que hi cremai malda per brollar,desborda el goig de diri s’ inscriu,mentre es dibuixanítid, negre sobre blanc.

Passeja el vaixell parsimoniósdamunt la ratlla de l’horitzó.Passeja i, encelat, brama.

Vespertines d’Hivern

.

magdA Bosch

Sona llunyà el bramul d’un vaixell

77

L’ombra del penya-segat davallacada vespre, cinglera enllà,i els còdols, rodolant per les tarteres,li segueixen l’estel toti clapejant-ne els contorns.

Cau la nit, de sobte, i s’engoleixla trama de camps i oliveresque espurnegen, sacsejadesles branques pel pas dels caminants.

Ressonen crits en la vall propera,rialles i jocs del joventque romanceja, ebri del seu esclat,lluny de la son, feu del futur.

La vila sencera s’emboiraendormiscada, com els cansa les voreres, sota la llum delsfanals groguencs, voraviu de lesfigures endiumenjades del carrer gran.

Finit el dia, el poble es replegalluny dels conreus, fins l’endemà.

Vespertines d’Hivern

magdA Bosch

Què s’ha fet de la vila sota l’ombra?

Epíleg

81

Fa deu anys, el CFA Palau de Mar era en un local situat en un soterrani al carrer Calàbria, amb una ventilació i una il·luminació insuficicients. Pocs mesos abans ens havien fet fora, de males maneres, de l’edifici de Palau de Mar, al barri de la Barceloneta, quan el local que ens havia d’acollir encara s’estava reformant.

Fa deu anys en Pasqual Maragall feia dos anys que era el president del primer govern tripartit de Catalunya, i en Josep Bargalló, el conseller en cap. José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern espanyol, i a Whasington, George Bush fill habitava a la Casa Blanca.

Fa deu anys, al CFA Palau de Mar hi treballaven dinou professors i pro-fessores i el centre era la seu del programa “Graduï’s. Ara en Secun-dària!” que permetia l’obtenció del graduat en educació secundària a distància.

Fa deu anys les obres d’ampliació del metro van provocar un gran es-voranc que va engolir diversos blocs de pisos al barri del Carmel de Barcelona.

Fa deu anys en Joan Queralt era el director del CFA Palau de Mar, Catina Bujosa, la cap d’estudis, i Olga Anglada, la secretària.

Fa deu anys la meva filla ja era tota una doneta: havia fet quatre me-sos!

Fa deu anys, ben poc ens podíem imaginar l’Esther Tomàs, la Montse Abelló i un servidor, que algun dia seríem directores i director del CFA Palau de Mar.

Fa deu anys va néixer una nena a la qual li van posar molts noms, entre ells el d’Elionor i que, potser algun dia, serà la comtessa de Barce-lona, comtessa de Cervera, duquessa de Montblanc, senyora de Bala-guer... i reina d’Espanya.

Fa deu anys la Ma Àngels Araujo encara no era la cap d’estudis del centre. Li quedava poc temps per ser-ho, tot i que ella aleshores no ho sabia.

Fa deu anys

82

Fa 10 anys, Fernando Alonso va guanyar el mundial de Fórmula 1, la Lliga se la va endur el Barça de Rijkaard i Laporta, la copa, el Betis, i la Champions League, el Liverpool.

Fa deu anys en Francesc Martínez, en Jordi Llimargas, la Montserrat Piñol i l’Assun Bachs, poc podien imaginar-se que un dia acabarien tre-ballant al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona.

Fa deu anys el Parlament de Catalunya va aprovar per 120 vots a favor i 15 en contra el nou Estatut d’Autonomia, que proclamava que Catalu-nya és una nació. Anys més tard el Tribunal Constitucional ens va dir que més aviat no.

Fa deu anys faltava un any perquè l’escola s’hagués de reinventar de cap a peus. La creació de l’Institut Obert de Catalunya faria que el cen-tre passés d’un claustre de 22 docents als 7 de què disposa actual-ment. Calia trobar un equip directiu nou, un projecte educatiu nou iaixecar l’escola fins el que és avui en dia.

Fa deu anys a casa vèiem els Teletubbies, Caillou i Pocoyó. En això el meu fill manava.

Fa deu anys ja en feia dos que el CFA Palau de Mar tenia una aula virtual, que aleshores s’anomenava supporttelematic.com, éssent, se-gurament, el primer centre educatiu de Catalunya en disposar d’un en-torn virtual de treball d’aquesta mena.

Fa deu anys va morir Joan Pau II i Raniero III de Mónaco. I el príncep Carles d’Anglaterra es va casar amb Camilla Parker Bowle, duquessa de Cornualles.

Fa deu anys en Josep Tero va actuar al Museu d’Història de Catalunya i continuava ensenyant català als seus alumnes. El seu darrer treball era Et deixaré la veu, amb textos de l’escriptora Maria Àngels Anglada.

Fa deu anys, en feia quatre que havia sortit al mercat el Windows XP i encara en faltaven dos per disposar d’un nou sistema operatiu: el Windows Vista. Tres extreballadors de Pay Pal, aquell any, van crear el YouTube.

83

Fa deu anys ningú no parlava de crisi, ni de retallades, ni de primes de risc, ni de la Troika, ni de Podemos, ni de Ciutadans.... i d’independèn-cia, molt pocs.

Fa deu anys qui li havia de dir a la Sabela Labraña que algun dia seria la responsable d’una revista feta pels estudiants del CFA Palau de Mar.

Fa deu anys...

Fa deu anys algú, a Palau de Mar, va dir no sé què d’una revista...

Joan Padrós