Revista Església de Tarragona n. 297€¦ · Tarragona missionera «Impulsats per l Esperit, soc aquí, envieu-me» 23 Ensenyament XI Jornada de Mestres i Professors de Religió

Església de tarragona

Núm. 297 Març-Abril 2017- Quinta època

La creu de Lampedusa,un signe de denúncia i esperança

SUMARI Església de tarragona

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Director: Santiago Grimau

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert

Secretaria: Montse Sabaté

Assessorament lingüístic:Montserrat Creus

Fotografia: Mitjans de Comunicació Socialde l’Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2

CP: 43003 Tarragona

Telèfon: 977 233 412 (ext. 228)

a/e: [email protected]

web: www.esglesiadetarragona.cat

Subscripció anual:(6 números): 13,00 €

Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 €

Preu unitari: 2,50 €

Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal: T-14-1988

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Quinta èpocanúm. 297Març-Abril 2017

04 El BlocEl Papa, als rectors

Quin és el missatge de Lourdes?

05CapçaleraComunicar... el què?

11RefugiatsLa creu de Lampedusavisita l’arxidiòcesi

15QuaresmaConferències quaresmalsa Tarragona

17 ArxiprestatsVisita pastoral a l’arxiprestat del Priorat

18NotíciaGran trobada de famílies cristianes a Barcelona

19Tarragona missionera«Impulsats per l’Esperit, soc aquí, envieu-me»

23EnsenyamentXI Jornada de Mestres i Professors de Religió de Catalunya

24Cultura. AHATEl fons documental de l’arquitecte Ramon Salas i Ricomà

26PatrimoniRestauració de les portes de l’orgue de la Catedral

29Setmana Santa8è Congrés de Confraries de Setmana Santa de Catalunya a Valls

31Clergat diocesàMissa Crismal

33In memoriamMn. Joan Josep Bladé Bladé

Art

6 «Joan Curieses, escultor»

Pasqua

20 Menys la mort, tot té solució!

Joventut

34 Trobada diocesana a Riudoms

3

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

Edt

Jorge Mario Bergoglio no desaprofita l’ocasió per insistir en el fet que la misericòrdia, entesa com a generositat, s’ha

d’anteposar a la rigidesa doctrinal que es manifesta des de la pura ortodòxia i revestida de burocràcia.

El mes de febrer davant de molts rectors de parròquies reunits al Vaticà, Francesc els va exhortar: «Ningú millor que vosaltres coneix el teixit social del territori amb tota la seva diversitat: les unions matrimonials celebrades en Crist, unions de fet, unions civils, unions fracassades (...) De cada persona i de cada situació, vosaltres esteu cridats a ser companys de viatge per testimoniar i sostenir».

També els va animar a actuar «com a germans, i no tant com a experts d’actes burocràtics o de normes jurídiques».

Sembla que algunes persones d’Església no entenen aquest llenguatge, com si el Papa ho posés tot al mateix sac. El que fa es tractar amb dignitat totes les persones. Sempre hi ha hagut més papistes que el Papa. O els qui no saben reconèixer els seus defectes en el tracte amb els altres, com es manifesta en aquell acudit sobre burocràcia en el que un funcionari exclama irritat: «Buròcrata, jo? Això m’ho repeteix vostè per duplicat i amb copia compulsada!»

El Papa, als rectors

Quin és el missatge de Lourdes?Joaquim Gras, pvre.

Consiliari de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Tarragona

Entre els molts santuaris marians que hi ha a Europa, alguns tenen una tradició de segles i el seu origen es perd en els temps més llunyans i

altres són de creació més recent, com és el cas del que vull parlar-vos, el santuari de la Mare de Déu de Lourdes.

Segurament que no us descobriré res de nou, el seu origen són les revelacions que va rebre una noia de l’actual ciutat de Lourdes, al Pirineu francès, que es deia Bernardeta Soubirous; ella, el dia 11 de febrer de 1858, quan tenia 14 anys, va tenir una visita molt peculiar, mentre ajudava unes amigues a recollir branquillons per poder mantenir viva la flama de la llar on vivia.

Ella rep un missatge molt simple que sap transmetre amb transparència: que pregui pels pecadors, que es construeixi una capella al redós del lloc on té les revelacions, i que es vagi allí en processó. ¿Una processó necessita aquella que li transmet el missatge? O està demanant que ens adonem que tota la vida és un pelegrinatge vers aquell que ens ho dona tot?

Per això, seguint les indicacions de Maria, les diòcesis peregrinen al Santuari de Lourdes per viure uns dies intensament el manament del Senyor: «Estimeu-vos els uns als altres», «Tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres». És tot un signe del que ha de ser l’Església: escoltar la bona nova, convertir-nos, deixar-nos satisfer per l’amor de Déu, fer comunitat, i fer camí vers Déu. Maria ens hi acompanya.

Per això us convido a peregrinar a Lourdes amb el pelegrinatge diocesà, que enguany serà del 8 al 12 de juliol, per fer aquesta experiència de fe i amor. Edt

4

Santiago Grimau FerréCap del Departament de Mitjans de Comunicació de l’Arquebisbat

A finals del mes de maig, s’escau la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials que aquest any

porta per tema «Comunicar esperança i confiança en els nostres temps». Però, què es comunicar? En sabem? Volem deixar-nos comunicar? Hem de començar a saber què volem comunicar.

Fa unes setmanes la trobada de joves a Riudoms es feia ressò de la buidor personal viscuda per un Youtuber molt famós entre els joves. Vaig veure l’impacte que els causava que un dels seus «ídols» a la xarxa expliqués allò. Però al mateix temps vaig veure com un simple objecte (deixeu-me dir-ho així) va aconseguir comunicar més que qualsevol altre ídol d’Internet. Va comunicar por, alegria, sofriment, esperança, vergonya... Llavors va ser quan va entrar al teatre del Casal Riudomenc la creu de Lampedusa. Silenci, aplaudiments...

A partir d’aquí ens podem preguntar: l’Església sap comunicar? Aprofita els mitjans que té a l’abast? En aquest sentit ha fet un gran canvi. Tal com s’acostuma a dir, «s’ha actualitzat», però encara potser li cal

alguna última actualització. Podem gaudir d’una altra manera de comunicar com és l’art tal com ho reflecteix l’exposició que s’ha fet al Museu Bíblic Tarraconense sobre l’obra de Mn. Joan Curieses. Ens pot agradar més o menys però estic segur que a cada persona que l’ha vist li ha transmès un missatge: admiració, sorpresa, emoció... Per tant, comunica.

A través d’aquesta publicació que tenen entre mans, també volem comunicar, és clar que sí: comunicar les notícies diocesanes, articles sobre temes bíblics, sobre la Pasqua, sobre la persecució dels cristians a l’Orient, sobre tota una vida al servei de la comunitat..., i molt més que deixem que ho descobriu vosaltres mateixos.

I abans d’acabar, un desig que comunica per si sol: Bona Pasqua! Edt

capçalera

Comunicar... el què?

55

art

Presentació del llibre i inauguració de l’exposició «Joan Curieses, escultor»

El dia 23 de març es presentava al Museu d’Art Modern de Tarragona el llibre Joan Curieses,

escultor, de l’autor Antonio Salcedo Miliani (volum 37 de la col·lecció Tamarit), coeditat per la Diputació de Tarragona i Viena Edicions.

L’acte, presidit pel president de la Diputació de Tarragona, Sr. Josep Poblet, va comptar amb l’assistència del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; la directora del Museu d’Art Modern de Tarragona, Sra. Rosa Ricomà; el diputat responsable del Servei de Cultura de la Diputació de Tarragona, Sr. Joan Olivella i l’alcalde de la Selva del Camp, Sr. Josep Masdeu, entre d’altres autoritats. Van ser nombroses les persones, entre familiars, fidels de les parròquies d’on és rector Mn. Joan Curieses —La Selva del Camp, L’Albiol i Almoster—, preveres i autoritats, que van fer-se presents en l’acte.

«Cerco la bellesa en tot el que veig i visc»

Mn. Joan Curieses (Tamariz de Campos, Valladolid, 1939) va manifestar la seva sorpresa davant la gran afluència de persones que el van acompanyar en aquest dia. «La situació em desconcerta, no estic acostumat a aquest protagonisme», va dir. Satisfet per haver-se dedicat tota la seva vida a allò que li agrada va explicar que avui dia el sostenen «dues ales»: «la vida de prevere, al servei de les comunitats i l’experiència artística que cerca la bellesa en tot el que veig i visc». Durant la seva intervenció també va tenir paraules d’agraïment en primer lloc a Déu i a totes aquelles

persones que l’han acompanyat al llarg de la seva vida com la família, els feligresos dels quinze pobles on ha exercit el seu ministeri, preveres i companys «del ram» als quals tant ha admirat.

Seguidament, al Museu Bíblic Tarraconense, es va inaugurar l’exposició. Una mostra composta d’una petita escenografia amb elements litúrgics de diverses parròquies de l’arxidiòcesi i de fora; i escultures humanes, esbossos i dibuixos originals o imatges de la seva obra en espais públics, entre d’altres. L’exposició es va completar amb una entrevista, amb la col·laboració del Departament de Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat, a l’autor sobre la seva trajectòria artística.

Per la seva part, l’autor del llibre, Dr. Antonio Salcedo, va qualificar Mn. Joan Curieses com un home de gran humilitat i compromès amb la seva vocació.

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn


6

Encara la nostra museologia eclesiàstica es resisteix, generalment, a presentar la història de l’art sacre

partint dels orígens remots de la cultura bíblica i fent-la arribar fins a les manifestacions artístiques del nostre temps. L’art sacre pot tenir un gran potencial didàctic i evangelitzador si aquest resta unit al relat complet de la Història de la Salvació.

L’art sacre a la nostra arxidiòcesi s’inicia a l’època paleocristiana amb mostres com els sarcòfags i laudes musivàries procedents de la Necròpolis Paleocristiana i els mosaics de Centcelles. Aquestes imatges inspirades en la Bíblia i el pensament apologètic i patrístic es revesteixen d’una profunda significació cristològica i cristocèntrica. Amb la restauració de l’Església de Tarragona, l’art romànic i l’art gòtic s’impregnen d’una teologia que projecta els valors teocràtics propis del moment, els de la reforma espiritual, els que emanen del pensament escolàstic i aquells que es fonamenten sobre una fecunda activitat sinodal. Una munió d’obres pictòriques i escultòriques es reparteixen per tota la geografia de la diòcesi. També manifestacions arquitectòniques sorprenents com la mateixa Catedral i els monestirs dels ordes del Cister i de la Cartoixa.

Amb l’època moderna els estils renaixentista i barroc es posaran a disposició d’un nou esperit humanista i reformador que té el seu principal referent en el Concili de Trento (1545-1463). Promotors i mecenes com l’arquebisbe Antoni Agustí i arquitectes i artistes com Jaume Amigó, Pere Blai, Isaac Hermes, Agustí Pujol o Lluís Bonifaç entre altres, llegaren un patrimoni esplèndid a la nostra arxidiòcesi. La capella del Santíssim de la Catedral és una obra paradigma que sintetitza en gran mesura tots aquests valors de l’època moderna. Però la nostra història de l’art no s’atura aquí. En el segle XIX es gesta a Europa un «divorci» entre l’Església i el món contemporani. Resultava difícil assimilar una situació marcada per la Revolució industrial, la secularització, la descristianització i l’ateisme. L’art sacre buscà un llenguatge que reaccionés davant aquests avatars i cercà fórmules conduïdes a accentuar el sentit de la devoció i la pietat. Un moviment anomenat «natzarenisme» influí notòriament en l’art sacre d’aquests moments. En arquitectura, els estils historicistes cercaven respostes en els valors del passat. Alguns edificis eclesiàstics es construïren en aquest estil com el Palau arquebisbal o el Seminari

Pontifici. Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX l’art sacre adopta el llenguatge modernista. Antoni Gaudí amb una obra de joventut a l’Església de Jesús i Maria de Tarragona i, sobretot, Josep Maria Jujol seran exponents a la nostra arxidiòcesi d’aquest moviment. I així, les creacions d’art sacre continuaren al ritme dels nous temps. Primer, les aportacions del noucentista Salvador Martorell i després l’entrada en l’art d’avantguarda

L’obra de Mn. Joan Curieses en l’art sacre de l’Església de Tarragona

Andreu Muñoz MelgarDirector del Museu Bíblic Tarraconense

«Arribada de la fe»

7

de la mà de Lluís Maria Saumells, que fixà la seva obra a uns valors teològics que ja preludiaven la significació que adoptaria l’art postconciliar emanat del Concili Vaticà II. Impregnà la seva obra d’una narrativa teològica fresca i compromesa, des d’un renovat misticisme.

L’any 1965 es clausurava el Concili Vaticà II. Els seus documents constituïren instruments de reflexió i acció per propiciar aquell aggiornamento tan desitjat. A l’Església de Tarragona, aquest va venir impulsat de la mà de l’arquebisbe Josep Pont i Gol i dels seus col·laboradors. Una fornada de joves preveres influïts per la positiva atmosfera del moment emprengueren importants accions en tots els camps de la pastoral. Mn. Joan Curieses fou un d’aquests sacerdots que posà els seus dons de creació artística al servei del Concili recollint les aportacions dels autors contemporanis

abans esmentats i sumant les influències de Ramon Ferran, Henry Moore, Paul Cézanne i Josep Maria Subirachs. Si Saumells havia revolucionat l’art sacre de l’arxidiòcesi amb la seva originalitat creativa, dotada de valors teològics renovadors, Joan Curieses es convertiria en l’artista paradigmàtic de la nostra arxidiòcesi cridat a projectar l’art sacre des dels valors teològics emanats del Concili Vaticà II. També per posar aquest art al servei de les noves necessitats

litúrgiques. Ho avala la seva empremta artística en diferents temples i llocs de culte com Sant Pere i Sant Pau Sescelades, Sant Fructuós de Tarragona, l’actual església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona, l’església de les Carmelites Descalces de Tarragona, l’església de Sant Jordi a Salou, l’església de Sant Ramon a Masllorenç, entre altres.

Sota els continguts i les formes de les seves obres romanen el seu particular ideal de bellesa, un llenguatge de renovada espiritualitat, una visió positiva del món i les persones i una manifesta adhesió al sentit de pertinença a la terra i la seva història. També l’artista admira la natura i en ella troba el llenguatge creador de Déu. La seva obra participa d’un coneixement profund de la iconografia i dels símbols cristians. Són en els seus murals ceràmics, on l’artista se sent més còmode en el moment de desplegar una

rica iconografia i simbolisme, sempre acompanyats de grafismes i figuracions plenes de vida. Les seves composicions acompleixen una funció pedagògica en la transferència de conceptes històrics, bíblics i teològics i de valors espirituals i estètics. L’arribada de la Fe a la parròquia de Sant Pere i Sant Pau o els relleus de la parròquia de Sant Fructuós són bons exemples.

Joan Curieses defuig l’abstracció deshumanitzadora tot apostant per un figurativisme simplificador que ajudi, amb més facilitat, a la captació dels valors transcendents de la imatge creada. L’artista projecta sobre la seva obra un llenguatge humanitzador perquè l’obra de Déu també és humanitzadora. En la meva opinió Crist Còsmic esdevé l’obra paradigma de les seves obres sacres. L’any 1964 creà aquesta imatge en terra refractària (avui conservada al Museu d’Art Modern de Tarragona) i posteriorment realitzà dues imatges

més. Una serà destinada al temple de Cervià de les Garrigues i una altra a l’església de Sant Jordi, a Salou. L’atracció de Joan Curieses pel pensament de Teilhard de Chardin, en especial per la seva obra Le phénomène humain, el misticisme de Joan de la Creu i la teologia paulina (vid. Col 2, 12-20) inspiren aquesta creació. L’exemplar de Cervià de les Garrigues respon a un projecte més madur i data de 1969. Un jove prevere,

8

Lluís Maria Moncunill, li feu l’encàrrec. Fou capaç de reconèixer el valor contemporani de l’obra i la seva significació. Diferents factors provocaren que l’obra fos incompresa i retirada. La imatge fou adquirida per la família Queralt Muntanyola, que la traspassaren a bronze. Crist és presentat de manera ingràvida, ascendent, ple de moviment, amb les mans obertes i vestit amb túnica de textura transparent, a la manera clàssica de la tècnica dels «draps molls». Tal com descriu el mateix Curieses: «Crist apareix amb el cap rapat i el front mirant al cel, amb els ulls clucs. Tot ell a l’escolta de la veu del Pare; cosit a un nus de ferralla fosca en forma d’espiral que inclou monedes i que representa tot el mal que pesa sobre les seves espatlles, però del qual en surt lliure i victoriós».

A l’esquena del Crist, incisa, apareix la llegenda «benaurats els pobres». És una creació magistral on es fon el domini formal de la tècnica de modelatge amb un profund contingut simbòlic i reivindicatiu. La resurrecció precisa ser entesa des de la humanitat i és així que l’artista remarca amb intensitat i tensió l’anatomia de Crist. Aquesta obra de la seva primera etapa expressa com cap altra obra religiosa de l’artista la vitalitat, inquietud i compromís de l’artista amb els nous valors d’una Església oberta al món i a la persona. Per aquesta raó assoleix un punt àlgid de radicalitat epistemològica des d’un domini absolut de la tècnica i des d’una elaborada semiòtica on s’imbrica humanisme i Fe.

«Crist còsmic»

9

Edt

Però la seva obra també s’estén a la temàtica laica. Les seves creacions més intimistes resten vinculades a la contemplació de l’esser humà i les seves distintes projeccions en maternitats, parelles d’amants, homes i dones individuals. Les formes anatòmiques es simplifiquen en un procés de geometrització. En moltes creacions es produirà una reducció del cap amb la cabellera estriada i ondulada pel vent. Tanmateix les cames prendran un accentuat volum. És en aquest punt on se suporta l’artista per imprimir grandesa psicològica a les seves representacions. Les

figures humanes assoleixen una extraordinària sensualitat i passió revestida de sacralitat i dignitat. El cos humà no és presentat com a presó de l’ànima, sinó com a temple de l’esperit. La filosofia i la teologia tornen a il·luminar la mà de l’artista. Sens dubte l’obra Mediterrània, a La Selva del Camp, encarna la síntesi de tots aquests valors. En aquesta obra magistral la maternitat humana es fon amb la maternitat de la Mediterrània, bressol de pobles i cultures. La Mediterrània és representada en forma femenina, agafant un fill de la mà. Els cabells moguts pel vent han estat representats amb quatre barres ondulades, a les dues cares parietals del cap, com atribut identificador del mar. Les faccions del rostre de la jove dibuixen un instant d’introspecció reflexiva, de feminitat i de dolça fermesa. Agafant la mà del nen, la mare protegeix i guia la criatura en un gest d’amor. És així que l’artista subjectivitza en aquestes categories l’ideal de maternitat que pot

projectar-se tant en l’esser humà com en la terra. Les flors representades a les cuixes de la dona accentuen el doble caràcter de bellesa i fecunditat. Mediterrània és una obra de síntesi també pel que fa al llenguatge formal de l’artista. Refina el seu tractament figuratiu a la manera clàssica, dota de simbolisme polivalent l’obra, compon de manera colossal les cuixes, inflama de moviment el cabell i multiplica els punts de vista per a una lectura polidimensional de l’obra.

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 [email protected]

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

Retaule de la parròquia de Sant Jordi de Salou

10

refugiats

La creu de Lampedusa visita l’arxidiòcesiLa delegació diocesana de Joventut ha estat l’encarregada de coordinar el pelegrinatge

Del 18 al 27 de març la creu de Lampedusa ha presidit actes diversos en parròquies i escoles de

l’arxidiòcesi. Durant deu dies davant d’aquesta creu, feta amb restes d’embarcacions d’immigrants que han arribat a l’illa siciliana de Lampedusa i beneïda pel papa Francesc, moltes persones han pogut pregar per tants refugiats que fugen de la guerra o la misèria absoluta dels seus països.

L’acollida diocesana va ser en el marc de la Trobada diocesana de joves a Riudoms. El moment més emotiu de la Trobada va ser l’entrada de la creu portada per quatre joves al Teatre del Casal Riudomenc i la projecció d’un vídeo denunciant tantes realitats inhumanes que es permeten al nostre món. L’acte va comptar amb un representant de la Fundació Casa dello Spirito e delle arti onlus, encarregada de vetllar pel pelegrinatge de la creu, el qual va lliurar una rèplica de la creu al Sr. Arquebisbe tot agraint la seva acollida a l’arxidiòcesi. Seguidament la creu va presidir l’eucaristia a l’església de Sant Jaume Apòstol de Riudoms.

El diumenge dia 19 de març, la creu va ser acollida a la Parròquia de Santa Maria de Montblanc. Allà va presidir la missa major del migdia i el viacrucis de la tarda on es va exposar a la seva veneració. Les col·lectes van ser per l’ajuda als refugiats i als cristians perseguits.

Al vespre del mateix diumenge arribava a Reus, a la Parròquia de Sant Bernat Calbó. Els fidels l’esperaven a la plaça des d’on van entrar a l’església parroquial cantant el Credo. En la pregària van tenir presents tants germans perseguits, refugiats, maltractats i morts a causa de la fam, les guerres i la persecució religiosa. La projecció d’un vídeo els va fer reviure el sofriment d’aquests pobles i els joves van preparar el «Gospel night: Mort i resurrecció... ahir i avui». No hi va faltar la veneració de la creu manifestant la comunió i compromís amb el sofriment de les persones a les que representa.

L’endemà, dilluns dia 20, més de cinc-centes persones de les parròquies de l’arxiprestat de Reus es van congregar a la Prioral de Sant Pere Apòstol per a


Foto: Niepce - Reus

11

pregar pels refugiats tot acollint la creu. L’acte es va iniciar amb l’entrada solemne de la creu de Lampedusa portada per feligresos de diferents parròquies de l’arxiprestat i la visualització d’una projecció amb fotografies reals dels refugiats. Tot seguit, un jove de Reus que ha estat voluntari a l’illa de Lesbos va compartir el seu testimoni. La pregària va finalitzar a la parròquia de la Puríssima Sang després d’anar-hi en processó i venerar allà mateix la creu, que va ser col·locada al costat del Sant Crist de la Sang. La creu també va estar al Col·legi Pare Manyanet.

Després del seu pas per Reus la creu de Lampedusa va ser a Tarragona i Valls. El divendres, dia 24, la creu va ser al Col·legi Sant Pau Apòstol de Tarragona, on tots els seus alumnes de primària, secundària i Batxillerat van implicar-s’hi. Durant tota la setmana van conèixer, a través d’activitats, la situació dels refugiats i van pregar davant la creu a la capella del centre. Els alumnes de secundària i Batxillerat van preparar manifestos que van llegir a l’hora del pati mentre van fer bategar un gran cor, fet amb cartolines vermelles, al voltant de la creu. Des del Col·legi també s’ha organitzat una campanya solidària per a recaptar diners per a Creu Roja internacional.

A la tarda la creu va presidir la missa a favor de la vida que per primera vegada se celebrava a la capella del Centre diocesà de pastoral Oblates, un espai destinat a acollir tots els projectes vinculats a la família. L’eucaristia va ser presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol i concelebrada pel delegat diocesà de pastoral familiar, Mn. Josep Masdéu, i Mn. Iulian Butnaru, vicari de la Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona.

Seguidament es va traslladar la creu a la Parròquia de Sant Pau de la ciutat on es va celebrar les 24 hores per al Senyor de l’arxiprestat de Tarragona Centre. Una proposta feta pel Consell pontifici per a la nova evangelització de recuperar, durant el temps de Quaresma, la importància del sagrament de la penitència i de l’adoració eucarística.

L’endemà, dia 25, a la tarda, la creu va presidir la pregària quaresmal a la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls. I de la ciutat de Valls va ser portada a la Catedral de Tarragona on es va celebrar una missa per als refugiats, presidida per Mn. Jordi Figueras, vicari episcopal de Tarragona, que va comptar amb la implicació de Càritas Diocesana de Tarragona.

En l’homilia, Mn. Figueras va constatar que «si hem tret la creu d’un innocent, que estima i perdona, de les llars, escoles, hospitals i institucions, com volem admetre la creu d’uns estrangers que ens prendran els llocs de treball i amb qui haurem de compartir els nostres béns i sobretot compartir una altra cultura i manera de veure les coses?» Finalment va exhortar als presents a demanar la capacitat de conversió «per a descobrir l’altre com un germà».

El dilluns dia 27 de març, acabant el seu pelegrinatge per l’arxidiòcesi de Tarragona, la creu de Lampedusa va ser al Col·legi El Carme de Tarragona. Al pati de l’escola van llegir diverses situacions de denúncia tot escenificant-ho a través d’uns alumnes que portaven les mans lligades i que s’alliberaven quan un altre alumne dipositava una espelma encesa prop seu, com a símbol de llum. Tant la corda com l’espelma les oferien posteriorment als peus de la creu.

12



13

Edt

«Si no acollim, deixem de ser humans»Francesc Roig Queralt,

Director de Càritas Diocesana de Tarragona

A Càritas ens dol l’ànima davant la realitat de la

injustícia. Per això avui som aquí, al peu d’aquesta creu de Lampedusa feta amb les restes de tants naufragis personals i col·lectius, i acompanyant, simbòlicament també, tots els desheretats del món, els exiliats de la seva pàtria, i tantes i tantes persones que busquen una sortida millor per a refer la seva vida.

En aquest sentit volem agrair la presència entre nosaltres de la Sra. Graziella Cuccu, ambaixadora a Espanya de la Fundazione Casa dello Spirito e delle Arti que gestiona la Creu de Lampedusa, per la iniciativa itinerant de fer visible el dolor lacerant del nou Crist sacrificat en ple segle XXI entre les costes del nord d’Àfrica i les platges del sud d’Europa. I és que aquesta mateixa setmana un altre naufragi de pasteres ha portat de nou al fons del Mediterrani prop de tres-centes persones provinents de la costa de Líbia.

Càritas està amb els refugiats i seguim reclamant d’acollir-los, però volem anar més enllà en la denúncia profètica, perquè no només s’han d’atendre els efectes dels mals sinó que hem de lluitar per suprimir les causes. I és que se’ns gela el cor de veure tantes llàgrimes de sal davant la indiferència cap a la vida. Se’ns encongeix l’ànima davant la ineptitud dels governants i la voracitat capitalista que permet les males pràctiques del mercadeig de persones i la violència inhumana dels traficants que fan ús de les

armes contra els immigrants que es tiren enrere quan comproven l’engany.

Des de Càritas portem molt malament aquest lamentable procés d’inhumanitat. Hem sentit moltes declaracions institucionals, hem vist i també participat en multitudinàries manifestacions populars que posen de manifest la bona

voluntat de molta gent, hi ha en marxa l’establiment de corredors humanitaris per assegurar el dret d’asil, però continuen les indecisions polítiques dels Estats europeus per desbloquejar amb voluntat decidida aquest conflicte de fronteres que reclama un marc urgent de principis humanitaris. I és que practicar la humanitat no pot ser mai una il·legalitat i acollir els desvalguts és un dret natural. No podem permetre l’externalització de les responsabilitats de protecció en mans de tercers països quan sabem que la protecció no és efectiva.

Plora el mar i plorem també nosaltres davant el dolor que ens oprimeix i la il·lusió que ja no brilla, quan veiem com s’acosta la nit i s’enfosqueix la fe de molts creients. Perquè si no acollim deixem de ser humans i ajudem a fer més real la distància curta de la mort entre el patiment i l’esperança. Les fronteres no poden mai arriscar la vida.

(Text pronunciat en la solemne missa a la Catedral de Tarragona. 26 de març de 2017)

c/ Armanyà, 16 - 43004 Tarragona Tel. 877 44 98 66

a/e: [email protected]

Col·laborac/c: ES53 0182 8358 7802 0028 7676 de BBVA

14

quaresma

Conferències quaresmals de l’arxiprestat de Tarragona CentreVan tenir lloc els dies 6, 13 i 20 de març l’església parroquial de Sant Francesc d’Assís de Tarragona

Aquest any els ponents van ser el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; l’impulsor del documental

Guardianes de la fe, Jaume Vives; i el cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe emèrit de Barcelona.

Sobre el tema «La família, Església domèstica», el Sr. Arquebisbe va explicar les nocions d’Església i família i les raons que permeten establir aquesta analogia entre ambdós conceptes. Mons. Jaume Pujol va definir la família cristiana com una comunitat dins l’Església, un lloc privilegiat de trobada amb Crist i un reflex de l’Església universal. També va destacar el paper dels avis que són «la saviesa de l’Església», va dir.

El prelat va fer una mirada a la història centrant-se en l’Església primitiva. «Tal com les primeres famílies cristianes eren illots de fe en el seu temps així les famílies cristianes avui dia són cridades a ser raigs de llum, «fars d’una fe viva i que irradien la seva fe». Els pontífexs sant Joan XXIII, beat Pau VI i Joan Pau I també van parlar molt d’aquest concepte però «de manera especial va ser sant Joan Pau II qui en va parlar en l’exhortació apostòlica Familiaris Consortio fruit també d’un Sínode dedicat a la Família.

Finalment, el Sr. Arquebisbe, abans de cloure la conferència, va apuntar que «la família, l’Església

domèstica, és la primera escola de vida cristiana, àmbit on els pares comparteixen amb els fills el do de la fe i ells descobreixen la bellesa del que significa ser cristià. En aquest camí és important el testimoni i exemple dels pares en la pregària, la lectura de la Paraula de Déu, la participació en la celebració de l’eucaristia i una sòlida formació religiosa.

La segona conferència, el dia 13, va anar a càrrec del Sr. Jaume Vives, impulsor del documental sobre els cristians perseguits Guardianes de la fe, sobre el tema «Els màrtirs del segle XXI».

Vives, arran de les notícies que arribaven del Pròxim Orient, va decidir un dia deixar Barcelona per a conèixer de primera mà aquesta realitat, una de les més crues del segle XXI: la persecució dels cristians. Durant la seva estada a l’Iraq i al Líban va conèixer de primera mà la difícil situació que travessen els cristians allà i per aquest motiu va iniciar el projecte d’aquest documental que ara mateix s’està estrenant per tot Espanya. «Aquest documental mostra una realitat diferent a la que veiem als mitjans de comunicació», va explicar.



15

«Què podem fer per ells?», es preguntava. «Nosaltres podem fer poca cosa per ells, resar i ajudar-los econòmicament. Més aviat són ells els que poden fer molt per nosaltres. Ells ho estan fent tot, moren per amor a Crist», va dir.

En el transcurs de la conferència el ponent també va presentar diversos testimonis de pares de famílies, preveres i religioses, que apareixen en el documental i amb els quals va poder conversar durant la seva estada al Pròxim Orient. Un pare de família davant la mort dels seus fills va dir: «No estic enfadat amb Déu perquè Déu és amor. Qui els ha matat no ha estat Déu sinó l’estat islàmic», va afirmar amb rotunditat.

Cardenal Martínez Sistach: «A l’Església cal actuar en consciència, a Déu no el podem enganyar»

El Cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe emèrit de Barcelona, va ser el convidat de la darrera conferència quaresmal de l’arxiprestat de Tarragona Centre sobre el tema «L’alegria de l’amor, un obsequi del papa Francesc a les famílies».

El qui fou arquebisbe de Tarragona del 1997 al 2004 va definir l’exhortació apostòlica del papa Francesc Amoris Lætitia (‘L’alegria de l’amor’) com un «document molt important sobre el matrimoni i la família que és d’interès per a tothom.» Partint de la seva experiència com a pare sinodal, va explicar la seva participació en els dos Sínodes, un d’extraordinari l’any 2014 i un d’ordinari l’any 2015, sobre els reptes pastorals sobre la família i la seva vocació i missió en l’Església i en el món contemporani; i com d’aquestes assemblees s’ha gestat l’exhortació apostòlica. El cardenal Martínez Sistach també va fer referència a l’Any Sant de la Misericòrdia, un any extraordinari convocat també pel Papa, que va iniciar-se poc temps

després de la clausura del segon Sínode. «No va ser cap casualitat la convocatòria d’aquest Any Sant», va dir, «hi havia una relació intencionada del Sant Pare entre la celebració de l’Any Sant i els dos Sínodes».

El cardenal va destacar la importància de llegir tot el document i no limitar-se a alguns capítols concrets que han tingut més ressò mediàtic com el capítol vuitè. En relació a aquest capítol, sobre l’acompanyament, el discerniment i la integritat de la fragilitat, referent a la ruptura del vincle matrimonial, va recordar, citant el Pontífex, que el treball de l’Església s’assembla al d’un hospital

de campanya. «L’Església no condemna ningú per sempre, aquesta no és la lògica de l’evangeli. La caritat veritable sempre és immerescuda, incondicional i gratuïta (AL 296)», va dir. En la seva conferència també va fer especial èmfasi a la particularitat de cada cas i l’acompanyament i discerniment que en aquests casos concrets ha de fer un prevere. «Malgrat tot, cal actuar en consciència, cal un procés de conversió i autenticitat perquè a Déu no el podem enganyar», va expressar. Edt


16

arxiprestats

Visita pastoral a les divuit parròquies de l’arxiprestat del Priorat

Josep Maria Alegret, pvre.Arxiprest del Priorat

L’arquebisbe Jaume ha tornat al Priorat de visita pastoral. Han passat onze anys de la seva primera

visita, alhora que s’estrenava després de la seva ordenació episcopal. Ens escrivia, «una oportunitat per a reanimar les energies dels agents evangelitzadors, felicitar-los, animar-los i consolar-los; també és l’ocasió per a convidar tots els fidels a la renovació de la vida cristiana i a una acció apostòlica més intensa».

La visita es va iniciar el dissabte dia 14 de gener a la parròquia de Santa Maria de Cornudella de Montsant i es clourà el dimarts 9 de maig, amb el Jubileu de Siurana. Divuit parròquies per a visitar: Albarca, Bellmunt del Priorat, Capafonts, Cornudella de Montsant, Falset, La Febró, Gratallops, La Morera de Montsant (Escaladei), Poboleda, Porrera, Pradell de la Teixeta, Prades, Siurana, La Torre de Fontaubella, Torroja del Priorat, Ulldemolins, Vilanova de Prades i La Vilella Alta.

«El meu propòsit és fer una visita més íntima que l’anterior, en la qual tindrà cabuda, amb preferència, la missa estacional, les visites als malalts, les trobades amb les persones que col·laboren de més a prop amb la parròquia i amb els diversos grups que hi formen part», i així ha estat. Una trobada propera del Pare i Pastor amb els fidels del seu ramat i de la perifèria de l’arxidiòcesi de Tarragona; asseguts a taula amb els consells de pastoral, conversant amb els voluntaris de la parròquia (catequistes, Càritas, litúrgia, neteja, sagristans, zeladores de la Sagrada Família, ràdio, ministres extraordinaris de l’Eucaristia, visitadors de malalts, escolans, grup de pregària, vida creixent...), a les llars de la gent gran i malalta que els portà la Comunió, a peu dret i saludant els fidels al final de l’església i un cop acabada la missa, en els piscolabis. Bona ocasió per compartir de prop amb els mossens, religioses i ermitanes, visitar i celebrar a la Residència Centre de dia 3a edat Les Vinyes. Fins i tot una trobada

distesa i festiva amb la Penya barcelonista del Priorat de Poboleda, en el seu local social ubicat a l’Abadia.

Hi han hagut dues celebracions de Confirmacions, set adolescents de Pradell de la Teixeta i sis de Bellmunt del Priorat. El diumenge dia 19 de març, el Sr. Arquebisbe dirigí el Recés arxiprestal de Quaresma a Falset, amb exposició del Santíssim i a la llum del missatge del papa Francesc per a la Quaresma d’enguany: «La Paraula és un do. L’altre és un do».

Confirmació. Pradell de la Teixeta

La Torre de Fontaubella

17

Tot aquest temps a l’empara de la Mare de Déu,santa Maria d’Escaladei:

Clara albada en la senderavers Jesús, sol radiant:Entre el cep i la falguerasou la perla de Montsant!

L’oració d’una bella estampa recull el que volia ser aquesta visita:

L’arxiprestat del Priorat, guiat per l’Esperit,a la llum de la Fe,amb l’escalf amorós de Santa Maria,Mare de Déu i de l’Església,ha acollit amb esperança la Visita Pastoraldel seu Pare i PastorJaume Pujol i Balcellsarquebisbe metropolità de la Seu de Tarragona.Lloat en sigui Déu.

Residència de Les Vinyes de Falset

Trobada d’agents evangelitzadors - Falset

notícia

La basílica de la Sagrada Família de Barcelona va acollir el diumenge 26 de març, a la tarda, una

gran trobada de famílies cristianes, organitzada per les delegacions diocesanes de pastoral familiar de totes les diòcesis amb seu a Catalunya, en la clausura de la setmana de la Família i la Vida. Segons l’Arquebisbat de Barcelona hi van assistir més de 3.000 fidels. Diverses famílies de l’arxidiòcesi encapçalades pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, van participar d’aquesta acció de gràcies pel gran do de la família cristiana que va ser presidida per l’arquebisbe de Barcelona, Mons. Joan Josep Omella i concelebrada pel bisbe de Sant Feliu de Llobregat i responsable de la pastoral familiar a les diòcesis de Catalunya, Mons. Agustí Cortés, entre d’altres bisbes de Catalunya. L’arquebisbe de Barcelona, en la seva homilia, va destacar el

fruit preciós del Sínode de la Família que ha estat l’exhortació apostòlica Amoris Lætitia del papa Francesc i va animar els cristians «a ser valents per viure i defensar la bellesa de la fe i els valors que dignifiquen la persona humana.» «Permeteu-me que us digui que quan es menyspreen els valors humans i cristians, ridiculitzant-los molt sovint, [...] no perdeu la calma ni us deixeu crispar, no mireu cap a un altre costat com si això no succeís o no importés, defenseu la llibertat i la Llei natural, confieu en Jesucrist, garant del triomf definitiu de la Vida», va dir.

Gran trobada de famílies cristianes a Barcelona

Edt

Edt

18

16. I

saïe

s(s

.VII

I aC

) LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ

A TRAVÉS DELS PERSONATGES BÍBLICS


HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

3535

El S

enyo

r és

el D

éu q

ue s

alva

real

men

t

Els primers anys de la missió d’Isaïes van ser relativament tranquils. El regne de Judà vivia una prosperitat econòmica com no s’havia vist mai. Però el profeta veia les enormes desigualtats socials provocades, i ho denunciava amb força perquè alguns creien que la prosperitat era fruit de la benedicció del Senyor. Però el Senyor el que exigia era la justícia envers els desfavorits. El poble havia de correspondre a l’elecció per part del Senyor amb una fe confiada en ell. Les circumstàncies històriques (guerra de Damasc i Israel d’una banda, i d’Assíria de l’altra) van posar a prova aquestes conviccions. Realment el Senyor estava al costat del seu poble? Vivia enmig seu i el guiava o l’havia abandonat? El Senyor mateix donarà un signe: l’Emmanuel, que vol dir «Déu és amb nosaltres». Sense aquesta fe-confiança no

hi haurà manera de mantenir-se ferms. Aquest Emmanuel prefigura el Messies enviat per Déu, que instaurarà arreu el dret i la justícia. El Senyor és el Déu que salva realment. Això és el que significa el nom «Isaïes».

Tres segles més tard un «segon Isaïes» arremet contra els ídols. No es pot posar en ells la confiança perquè són incapaços de salvar. Per contra, el Servent que confia plenament en el Senyor, malgrat que es cansa, que té la sensació de treballar en va, que pateix fins a extrems insospitats, triomfarà. Jesús, a la sinagoga de Natzaret s’identifica amb el Servent sobre el qual l’Esperit del Senyor reposa. I en ell es compleix que Déu crea un cel nou i una terra nova.

Joan Ramon Marín Torné

Isaï

es Isaïes va exercir de profeta a Jerusalem entre els anys 740-699 aC. La seva vocació va tenir lloc

en el temple de Jerusalem. Durant una celebració solemníssima, Isaïes contempla Déu com a «Rei» de l’univers mentre uns querubins cantaven la santedat del Senyor. Isaïes estava casat amb una dona, «la profetessa», i tenia dos fills amb noms simbòlics: Xear-jaixub («Una resta tornarà») i Maher-xalal-haix-baz («De pressa al botí, ràpid al pillatge»). La missió del profeta va tenir lloc durant una època força convulsa. L’any 735 aC el

rei de Damasc (Ressín) i el d’Israel (Pècah) van atacar Jerusalem amb la intenció d’enderrocar el rei Acaz perquè es negava a participar en una coalició internacional contra Tiglat-Pilèsser d’Assíria. Aquella guerra va acabar malament. Damasc i Israel van caure pocs anys després sota el poder dels assiris. En temps del rei Ezequies, fill d’Acaz, els assiris també van intentar conquerir Jerusalem però no ho van aconseguir. Segons la tradició, Isaïes va morir màrtir, executat per ordre del successor d’Ezequies, el rei Manassès.

El S

enyo

r és

el D

éu q

ue s

alva

real

men

t

36

17. J

udit

(s.V

I aC

) LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ

A TRAVÉS DELS PERSONATGES BÍBLICS


HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

3737

Judi

t Ens trobem davant d’una de les figures més representatives del poble jueu. Per això ella

porta el seu nom, la seva identitat: Judit, la jueva.

La història ens remet a l’època de l’imperi babiloni, al segle VI, quan Nabucodonosor comença a regnar i vol ampliar el seu imperi. Alguns pobles es neguen a adherir-s’hi, de manera que el rei decideix eliminar-los per la força, en mans del seu general en cap, Holofernes, home cruel, que fa que els mogui a repensar-s’ho i a rendir-s’hi. No passa així, però, amb Israel, que és un d’aquests pobles que no han donat suport als babilonis. Per això, Holofernes pren el seu exèrcit i acampa davant la serralada de Judea i posa setge al poble de Betúlia, on viu Judit.

Malgrat que en un primer moment el poble d’Israel es vol preparar per a la guerra, la por i la incertesa davant la duresa de l’exèrcit enemic provoca dubtes. És aquí on Judit pren protagonisme, fet inusual per raó de la seva feminitat. Ella, una vídua jove de bona posició i de gran bellesa, no sols evita que Israel es rendeixi, sinó que aconsegueix matar Holofernes i donar la victòria al seu poble.

Molt probablement la història s’escriu durant el segle II, quan, davant la persecució selèucida, el poble necessita escoltar aquests relats exemplars i refermar la fe en el seu Déu.

Judit expressa un dels elements clau de la fe jueva: Déu actua sempre lliurement, i no permet que el manipulin ni que l’utilitzin per cercar seguretats. Posar Déu a prova és un dels perills més seriosos de la fe, perquè indica desconfiança i deslleialtat. Judit, en canvi, és una dona zelosa de la dignitat divina. I, per això mateix, sense tenir cap autoritat política, s’erigeix com a mestra i capitana de tot el poble.

Tanmateix, ella no es dedica a fer sermons ni a parlar des d’idees preconcebudes. La seva confiança absoluta en la Providència divina no la converteix en una dona espiritualista, que espera la intervenció divina des d’una còmoda i mal entesa passivitat. Ben al contrari, aquesta seva seguretat fa que actuï de manera tan radical, arriscada i valenta, que la seva acció sobrepassa els límits de la seva condició femenina. Així ens ofereix magistralment una altra lliçó fonamental: Déu ho fa tot, sí, però gràcies a les qualitats i virtuts que Ell mateix ha posat en cada persona.

La vídua de Betúlia fa mans i mànigues per aconseguir allò que cal. La seva estratègia és molt ben pensada. S’engalana amb robes bones i joiells adequats, de manera que la seva bellesa és una arma contra l’enemic. Al costat d’això, posa en joc l’artilleria de l’astúcia, dient amb ambigüitats allò que l’enemic espera sentir, i que esdevé ironia mortal. Amb la seva intel•ligència, a més, va ordint un pla amb el qual podrà escapar sense aixecar cap mena de sospita.

Amb totes aquestes armes venç, ella sola, Holofernes, el general més temut de l’imperi. La bellesa d’ella l’encega de desig i el fa actuar instintivament, saltant-se les lleis més bàsiques de la prudència militar. L’astúcia de la dona l’embadaleix; el general resta sotmès a l’encant de les seves paraules, que apareixen com a cant de lloança a les seves orelles ambicioses. La intel·ligència de Judit fa que l’atac ni tan sols sigui notat pel potent exèrcit, que es converteix en la riota de tothom.

Ella ho ha entès bé. Tot allò de més humà es posa al servei de la glòria divina quan el desig del cor és defensar els drets de Déu.

Begonya Palau RigolDef

ensa

r els

dre

ts d

e D

éu

38

18. J

erem

ies

(s.V

I - s.

VI a

C)

LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ A TRAVÉS DELS PERSONATGES BÍBLICS


HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

39

Jere

mie

s Jeremies va exercir de profeta entre els anys 627-587 aC. Provenia d’una família sacerdotal

d’Anatot, a prop de Jerusalem, en territori de la tribu de Benjamí. No es va casar mai per dedicar-se en cos i ànima a la seva vocació. Una vocació viscuda com un fort conflicte intern. D’una banda se sentia atret irresistiblement per la Paraula que el Senyor li enviava; de l’altra desitjava evitar-la perquè li comportava problemes. Jeremies viu una època de grans canvis. Els babilonis prenen el poder de tot el Pròxim Orient Antic als assiris. El rei Josies de Jerusalem havia emprès una reforma social i religiosa de gran envergadura, però els seus successors van demostrar que no

eren gens fidels al Senyor. Com que el poble no es convertia de cor al Senyor, els babilonis serien l’instrument que remouria les consciències de tothom. Aquesta predicació va comportar que Jeremies patís un judici sumaríssim perquè havia anunciat la destrucció del temple i per això fou acusat de traïció. Els babilonis van destruir, finalment, la ciutat de Jerusalem i el temple. Un grup de gent que no acceptava «el càstig» del Senyor va fugir a Egipte i se’n va endur Jeremies per la força. Segons la tradició, allí el profeta ridiculitzava els ídols amb gran coratge, fet que li va comportar la condemna a mort. .

Jeremies és el profeta de la fe provada al màxim. Probablement ell, com altres profetes, estava convençudíssim que el Senyor habitava enmig del seu poble en el temple de Jerusalem. La presència del Senyor era garantia de salvació. Però Jeremies es va veure obligat, diguem-ho així, a proclamar que la paciència del Senyor havia arribat a un límit: Déu s’allunyava del seu poble de la mateixa manera que el poble s’havia allunyat del Senyor. Jerusalem i el temple només eren una ciutat i un temple qualsevol. Quedaven a mercè de qui el Senyor enviés a apoderar-se’n. D’aquesta manera, el Senyor sempre podria tornar a apiadar-se del seu poble si es convertia. Malgrat aquest tipus de predicació, Jeremies va creure sempre en la iniciativa del Senyor per salvar el seu poble. Així el profeta anuncia que Déu farà una aliança nova amb el seu poble, perquè l’antiga ha deixat de

tenir vigència. Aquesta nova aliança consistirà en el fet que el Senyor posarà la seva llei en els cors de la gent. Ja no serà una aliança escrita en taules de pedra com la de Moisès. El poble, doncs, sabrà quina és la voluntat del Senyor amb el cor. Aquesta nova aliança representarà una autèntica conversió del poble. La nova aliança serà pràcticament definitiva. Només deixarà de ser vàlida quan el sol i la lluna deixin de brillar en el cel.

Els evangelis testimonien que molts veien en Jesús un «nou Jeremies», especialment pel fet que lligava estretament la salvació a la conversió. En l’últim sopar amb els deixebles Jesús es fa garant de la «nova aliança» amb la seva passió, mort i resurrecció.

Joan Ramon Marín TornéEl p

rofe

ta d

e la

fe p

rova

da a

l màx

im

40

19. E

zequ

iel

(s.V

II -

s.VI a

C)

LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ A TRAVÉS DELS PERSONATGES BÍBLICS


HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

41

Eze

quie

l Ezequiel és el profeta del temps de l’exili dels israelites a Babilònia. Hi va ser portat l’any

597 aC, en ocasió de la primera deportació. Deu anys més tard va tenir lloc la gran destrucció de Jerusalem per part dels babilonis i l’inici de l’època més dolorosa i incerta de la història del poble d’Israel en temps de l’Antic Testament, que es perllongaria ben bé durant mig segle.

En aquest context dramàtic, el profeta convida els israelites a reconèixer la seva pròpia responsabilitat en la situació que estan patint. Déu els havia estimat i escollit, i ells havien

estat infidels a aquest amor constant i s’havien decantat cap a la violència i la injustícia. Per això els enemics els havien pogut derrotar, i ara es trobaven lluny de la seva terra i sotmesos a una dictadura estrangera.

Tanmateix, Ezequiel proclama que Déu no els ha rebutjat per sempre, sinó que es manté fidel al seu pacte i espera el retorn del poble. Ezequiel anima el poble exiliat a continuar confiant i a treballar per un nou futur. És el profeta de l’esperança, de la renovació, del nou començament.

Ezequiel és tot el contrari d’un «profeta de calamitats». Quan les coses ja no poden anar pitjor i sembla que tot està perdut, Ezequiel és capaç de mantenir en ell mateix i de suscitar en els altres una esperança que humanament resulta incomprensible. Allà on hi ha mort i destrucció, ell hi sap veure la llavor de vida nova.

La visió dels ossos secs que reben l’esperit i recobren la vida (Ez 37,1-14) és un resum emblemàtic del missatge d’Ezequiel. Al seu voltant la gent cau en el desencís absolut i diu: «Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l’esperança; per a nosaltres, tot s’ha acabat» (Ez 37,11). En canvi, el profeta els assegura que mai no s’ha d’abandonar la lluita, perquè amb la confiança posada en Déu tot pot canviar. L’anunci sorprenent de Déu que transmet Ezequiel és aquest: «Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d’Israel» (Ez 37,12).

L’amor de Déu no té límits, ell pot i vol capgirar el destí de la història humana, tan sovint farcida de maldat i de sofriment. Tan sols cal acollir i imitar la bondat i la fidelitat de Déu, amb una veritable renovació personal interior i exterior: «Desfeu-vos de totes les vostres infidelitats, renoveu el vostre cor i el vostre esperit. Poble d’Israel, per què hauríeu de morir? Jo no desitjo la mort de ningú. Convertiu-vos i viviu! Us ho dic jo, el Senyor Déu» (Ez 18,31-32).

La vida i l’activitat d’Ezequiel, tal com estan recollides en el llibre que porta el seu nom, són una invitació a viure amb esperança i amb compromís enmig de les situacions més fosques i dramàtiques de la història humana.

Agustí Borrell Viader

El p

rofe

ta d

e l’e

sper

ança

42

tarragona missionera

«Impulsats per l’Esperit, soc aquí, envieu-me»Delegació diocesana de Missions

i cooperació entre les Esglésies

Coincidint amb el diumenge IV de Pasqua, diumenge del Bon Pastor, celebrem la Jornada

Mundial de Pregària per les Vocacions, unida a la Jornada de Vocacions Natives de l’Obra de Sant Pere Apòstol.

El lema d’aquest any «Impulsats per l’Esperit, soc aquí, envieu-me», està inspirat en el missatge que amb motiu d’aquesta jornada ens ha dirigit el papa Francesc, qui ens recorda que «mai no podrà haver-hi pastoral vocacional, ni missió cristiana, sense l’oració assídua i contemplativa». És, doncs, una crida perquè tota la nostra tasca comenci precisament aquí, en la proximitat de Déu, en la proximitat del seu cor.

L’Obra Pontifícia de Sant Pere Apòstol treballa per sensibilitzar el poble cristià sobre la importància de les vocacions sacerdotals i religioses nascudes a les Esglésies joves, així com per la necessitat de vetllar per elles mitjançant beques i ajudes de sosteniment a seminaris i centres de formació, de tal manera que puguin disposar de recursos materials, sense els quals no podrien tirar endavant. El moviment impulsat per Joana Bigard a finals del segle XIX, que més tard prendrà el nom d’Obra Pontifícia de Sant Pere Apòstol, s’inscriu precisament en aquest fet: acompanyar les vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada en els territoris de missió, col·laborar en el creixement de l’Església local, recórrer un camí junts en el si de l’Església. Cada Església és protagonista, en si mateixa, de la seva pròpia vida.

A Cracòvia, el Papa advertia els joves del perill de buscar la felicitat en la comoditat i l’immobilisme. Davant d’aquesta realitat, els proposava l’exemple de

Zaqueu, que va deixar la seva forma còmoda de pensar i de viure per seguir Jesús en el seu amor i servei als pobres.

L’Església desitja comptar amb el joves a l’hora de construir un món més d’acord a com Déu ho vol per a nosaltres: més just, lliure i fratern. I, com al seu dia van fer també molts missioners i missioneres donant la seva vida en els llocs més

abandonats, en favor dels més necessitats.

En aquesta Jornada de Vocacions natives, demanem a l’amo dels sembrats que enviï molts joves per treballar al costat i de la mà de Jesucrist en aquesta societat nostra que està tan necessitada d’amor, pau i reconciliació.

L’Església desitja comptar amb el joves a l’hora de construir un món més d’acord a com Déu ho vol per a nosaltres: més just, lliure i fratern

Edt

19

pasqua

Menys la mort, tot té solució! Yesid Fernando Vásquez Acosta, pvre.

El títol d’aquest article és arran d’una anècdota real que vaig viure fa poc en un establiment comercial

on em trobava. Al moment de ser atès li va sorgir un problema informàtic a la pobra dependenta, que una mica apressada em va dir: «No es preocupi mossèn, menys la mort, tot té solució!» En un moment d’agilitat mental vaig respondre-li que això no era del tot cert, que la mort ja tenia solució; ella, una mica estranyada per la meva reacció, em va dir: «Ah, sí?» Li vaig dir: «Sí, la resurrecció». Aleshores, ella va respondre amb l’expressió «Amb l’Església hem topat», provocant un somriure per part de tots dos.

Però quan em van demanar escriure algunes paraules sobre la Pasqua, aquest fet em va venir al pensament i vaig pensar en aprofitar-ho per posar sobre la taula aquesta reflexió. Molts homes i moltes dones que formem part d’aquesta gran comunitat de fe, seguidors de Jesús de Nazaret, sembla que tenim, com diria René Descartes, una «idea clara i distinta» del que suposa afirmar que el centre de la nostra fe és la Pasqua, o en termes més catequètics el ben conegut «kerygma», que bé enuncia i proclama el Nou Testament: «Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou. Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d’acord amb la decisió i el designi que Déu havia fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l’ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder» (Ac 2, 22-24), o bé: «Us recordo, germans, l’evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, i per ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com us el vaig anunciar; altrament us hauríeu convertit inútilment a la fe. Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels

nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures» (1Co 15, 1-4); i es pot afegir la gran màxima que ens va deixar també l’apòstol dels gentils: «Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe» (1Co 15, 13-14).

Vivim plenament l’experiència del Ressuscitat? Ho transmetemals altres?

20

Però no és la meva pretensió copiar i enganxar innombrables cites bíbliques sobre la Pasqua, que de segur molts teniu ben apreses, estudiades i predicades. De la mateixa manera tampoc m’atreviria a fer cap tipus de dissertació teològica sobre el mateix assumpte, sense desmerèixer que cada dia algú pugui realitzar alguna nova aportació o un nou enfocament; crec que les nostres prestatgeries en milers de llibreries i biblioteques abunden de pàgines relacionades sobre aquesta reflexió. Podem trobar-les des dels més erudits i doblement doctorats catedràtics, fins a la reflexió

més senzilla d’un home o d’una dona compartint la seva vida de fe, podem trobar-les fins i tot en pàgines de cristologies ascendents o descendents, d’esquerres o de dretes, o millor encara de centres mesurats. En fi, podem trobar al voltant de la Pasqua una infinitat d’escrits i lletres de les més variades, per a tots els gustos i colors, però sempre com a centre hi ha un sol esdeveniment que parteix, que transforma, la història

d’un grup de persones que el segueixen anunciant i estudiant.

I més encara, no podem passar per alt el gran nombre de reflexions espirituals al llarg de tants anys que han alimentat la vida de tantes persones i comunitats, i per descomptat el gran nombre de locucions magisterials, pontifícies, d’índole d’Església universal o particular. De la mateixa manera que la gran riquesa litúrgica que envolta la celebració de la Pasqua cada any i es perllonga cada diumenge durant l’Any Litúrgic. En definitiva, per aprofundir, estudiar, pregar, i celebrar la

Pasqua podem trobar recursos sobre paper o bé en el nostre món digital ple d’enllaços i interpretacions que ens poden desbordar.

Reprenent el fil de la meva reflexió, podem tenir moltes idees, moltes paraules, moltes oracions..., però en veritat el creient en el Ressuscitat viu plenament aquesta experiència pasqual?, és a dir, el podem arribar a explicar, però en veritat ho estem vivint?,

21

en veritat tots els fidels cristians (laics, religiosos i clergues) amb coses tan senzilles com les nostres mirades, somriures, paraules, amb tot el nostre ésser vivim plenament l’experiència del Ressuscitat?, i ho transmetem als altres? Es nota aquesta diferència entre els que hem reconegut i alimentat la fe, l’esperança i l’amor com a dons, com llavors rebudes que van creixent, germinant i fructificant en nosaltres. Eduard Punset en diverses de les seves entrevistes, al seu bloc i en diversos dels seus escrits ha fet servir una expressió que em crida molt l’atenció: «Ens hem preocupat pel que hi ha després de la mort, i hem oblidat prendre consciència que hi ha vida abans de la mort»; i em sembla que aquesta frase pot arribar a portar-nos a viure el nostre camí discipular.

Ja sabem que ha ressuscitat, ja sabem que la vida no acaba amb la mort, ja sabem que ressuscitarem amb Ell, ja sabem que la mort ha estat vençuda, ja ho sabem, el cantem, el preguem, no seria bo també viure-ho? La Pasqua ha de ser un esdeveniment que ens parli no només de novíssims i postrimeries, sinó que transformi l’arrel de la nostra existència, de la nostra essència, de la nostra manera de viure.

A continuació de l’anunci kerygmàtic, el llibre de l’Església naixent continua dient una cosa que hauríem d’afegir a la nostra predicació i explicació de la Pasqua del Senyor: «El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo; fins el meu cos reposa confiat: no abandonaràs la meva vida enmig dels morts, no deixaràs veure al teu Sant la corrupció. M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu davant (Ac 2, 26-28).

Que cadascú de nosaltres aquest any i en cada Pasqua, més encara cada diumenge tingui el cor alegre; que ens omplim d’esperança i no ens sentim mai abandonats, perquè coneixem la vida i el rostre se’ns omple de goig. I avui encara em pregunto si en moltes persones ha quedat aquesta premissa del llibre d’Humberto Eco, El nom de la rosa, on en un enigmàtic monestir de l’edat mitjana ocorrien una sèrie d’inesperats esdeveniments, l’homicidi d’alguns monjos, per llegir un llibre prohibit d’Aristòtil sobre «El riure», perquè era impropi d’un monjo riure o somriure. Sembla que algun il·luminat o il·luminada avui dia encara ho segueix afirmant i transmetent, i això porta, a tantes dones i homes de fe, a tenir una cara trista, sense brillantor als ulls i sense experimentar el somriure i l’alegria de Déu. Hi ha un cantant anomenat Luis Enrique Ascoy que va composar un tema per als sacerdots que més d’un hauríem d’escoltar i que es titula Sonríanos, Padre, sonríanos. Podeu trobar-lo al YouTube.

Parafrasejant Margarita Bosco: «Un cristià (sant) trist, és un trist cristià». Algunes vegades he dit en algunes comunitats que un dia d’aquests posaré un mirall darrere meu en el moment de donar la comunió, perquè la gent vegi la cara que posa en combregar. Hauríem d’acostar-nos amb un somriure, amb un gran goig, malgrat tot el que succeeix en els diferents ambients de la nostra societat, malgrat tots el problemes, tot i la crisi...; en fi, malgrat tot, ens cal viure-ho amb goig i viure amb major il·lusió perquè la Pasqua no només ens obre les portes després de la mort, sinó que ens fa viure plenament la vida abans de la mort. Per recordar el gran mestre de la modernitat Emmanuel Kant en la seva obra Crítica de la Raó Pràctica: «Obra de tal manera, que la teva forma d’actuar es converteixi en llei universal per als altres». Nosaltres els cristians ho traduiríem com «obra i viu de tal manera la teva fe i la Pasqua del Senyor, que captivi i motivi altres a seguir les petjades de Jesús, el Senyor.»

A l’acabar aquestes línies, vull compartir amb vosaltres desitjant que puguem viure amb la millor de les actituds una bona Pasqua, tots els dies. Edt22

Prop de quatre-centes persones van participar, a Solsona, en l’onzena Jornada de Mestres i

Professors de Religió de les diòcesis amb seu a Catalunya, que organitza conjuntament el Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió a Catalunya (SIERC) i la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC).

«L’educació viu un procés de transformació i, més que preguntar-nos com canviar el model d’aprenentatge, ens hem de preguntar per a què», va afirmar la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, qui va assegurar que «el sentit últim de l’educació és formar bones persones i no competidors». La consellera també va reconèixer la tasca dels docents de religió i de les escoles concertades cristianes, «objectiu tot sovint de crítiques injustes i desmesurades».

El secretari general de la FECC, P. Enric Puig, va recordar la «gran responsabilitat» dels mestres i professors de religió com a transmissors del creixement harmònic en la fe dels infants.

El bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, va encoratjar els docents de religió a seguir fent la seva tasca amb «orgull i vigor», encara que sovint siguin «observats amb estranyesa pel propi claustre».

Mons. Jaume Pujol, president del SIERC i de la

Conferència Episcopal Tarraconense, es va felicitar pel «recorregut de la jornada, que ha estat celebrada ja gairebé arreu del territori, en indrets ben diversos i esdevenint una data clau en el calendari dels mestres i professors de religió catòlica de Catalunya i Andorra».

La jornada va arrencar amb la conferència de la religiosa del Sagrat Cor de Jesús, metgessa i professora de la Facultat de Teologia de Catalunya, Margarita Bofarull sobre el tema «Humanitzar la sexualitat. Un repte per a la felicitat», en què va exposar com és d’important oferir als joves no només «informació sobre sexualitat sinó, més encara, formació». «Quan deshumanitzo l’altre, no faig sinó deshumanitzar-me a mi mateix», va afirmar Bofarull, qui va sentenciar que estem «cridats a una sexualitat alliberadora». La ponent va tancar la seva conferència tot assegurant

que «la nostra sexualitat ens configura i ens defineix».

La jornada es va completar amb dotze tallers que van tenir lloc a l’escola Arrels gràcies al patrocini de les editorials Baula, Edebé, Claret i Cruïlla. Després de la pausa per visitar els tallers i dinar, la trobada es va reprendre amb un acte musical que va donar pas a l’Eucaristia amb la qual es va cloure la Jornada.

ensenyament

Els mestres i professors de religió catòlica de Catalunya i Andorra participen en la XI Jornada de formació interdiocesana a SolsonaL’acte, que va incloure una dotzena de tallers, va comptar amb la presència de la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz



Edt

23

culturaEl fons documental de l’arquitecte Ramon Salas i Ricomà

Joan M. Quijada Bosch, Tècnic-arxiver de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

L’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona conserva diversos fons personals entre els quals destaca, pel

seu volum i rellevància, el de l’arquitecte Ramon Salas i Ricomà. Nat l’any 1848 a Tarragona va cursar estudis a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on es va llicenciar el 1873.

L’any 1883 va esdevenir arquitecte municipal de Tarragona, el 1890 provincial i quatre anys més tard, el 1894, va ser nomenat arquitecte diocesà. L’exercici de les diverses tasques que li foren encomanades el convertiren en un arquitecte «total», ja que va realitzar i coordinar tot tipus de projectes i obres, des de nova planta fins a la restauració de monuments històrics. A més a més, fou acadèmic per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.

Fruit dels seus treballs de restauració dels monestirs de Poblet i Santes Creus són les guies que publica sobre aquests dos monestirs: Guía Histórica y Artística

del Monasterio de Poblet (1893) -de la qual sortí una edició abreujada el 1903- i Guía del Real Monasterio de Santes Creus (1894).

Moria a la seva ciutat natal el 4 d’abril de 1926. El dia 26 d’abril de 1928 l’arxiu de l’arquitecte fou cedit a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona per part dels hereus de la seva germana. Aquest estava organitzat en lligalls seguint una classificació temàtica creada pel mateix productor. Durant la dècada dels anys noranta del segle XX es va reorganitzar i es va aprofitar l’ocasió per acabar d’encapsar la documentació que encara es conservava en lligalls. El gruix principal de la documentació del fons correspon a la generada durant l’exercici de la seva activitat professional com arquitecte.

Actualment el fons documental està organitzat en vuit grans sèries. La primera comprèn la documentació personal on hi trobem entre d’altres els apunts de la

seva formació com arquitecte.

En el segon gran bloc de documentació hi trobem els expedients i projectes d’obres de construcció i arranjament de gran quantitat d’esglésies, tant de Tarragona: la catedral— amb la construcció del vestidor dels canonges i ampliació de la sagristia—, Sant Francesc d’Assís, Sant Joan, la Trinitat, etc., com de l’arxidiòcesi: Reus, Valls, Montblanc, la Nou de Gaia, Riudoms, la

24

Edt

Pobla de Mafumet, Roda de Berà, etc., i també de la resta de la província: l’Ametlla de Mar, Tivissa i Roquetes. En aquesta sèrie també hi ha referències a les intervencions que va fer a la basílica del Pilar de Saragossa i a la col·legiata de Calatayud, i les tasques que desenvolupà com a restaurador dels monestirs de Poblet i Santes Creus com a membre de la Comissió de Monuments de Tarragona.

El tercer grup conté els expedients i projectes d’obra civil. En aquest hi trobem els expedients de construcció de nombroses escoles, cementiris, escorxadors i safarejos, en moltes poblacions de les comarques tarragonines, i també de l’àrea de Barcelona, Lleida i Castelló. Un gruix important de documentació fa referència a la ciutat de Tarragona on va participar en l’obertura i arranjament de molts carrers de la Part Alta, del Serrallo i de la rambla de Sant Joan —actualment Rambla Vella—. També va intervenir en la instal•lació del monument de Roger de Llúria (1889), el projecte de neteja i reparació de les muralles romanes, la construcció de la plaça de braus (1885), i va realitzar les obres de millora a la casa de Beneficència; així mateix va projectar el Museu Arqueològic i Biblioteca en els terrenys de la fortificació anomenada Cervantes, etc.

En la quarta sèrie la documentació no és tan abundant com en les dos anteriors. En aquesta ocasió hi trobem els expedients que fan referència a les explotacions agrícoles que va organitzar d’acord amb la llei de Colonització de l’any 1868.

En la cinquena sèrie estan reunits els expedients relatius a mines. En un primer grup hi ha tota la documentació relativa a mines d’aigua i en un segon grup els expedients de diferents explotacions mineres, majoritàriament, a la demarcació de Lleida.

La sisena sèrie conté els treballs de peritatges i taxació

que va fer de finques urbanes i rústiques a diverses poblacions de les comarques tarragonines.

En el penúltim bloc hi ha els estudis que va fer per expropiar els terrenys per a la construcció de diferents vies de comunicació a la demarcació de Tarragona. Hi ha els plànols i la documentació relativa a l’anivellament per fer les carreteres d’Alcover a Calafell, de Tarragona al Pont d’Armentera, del Molà a Marçà per Masroig, de Barcelona a Calafell, de l’Hospitalet de l’Infant a Reus per Vinyols, de Valls a Igualada i de Reus a Vilanova d’Escornalbou, així com també la documentació relativa a la construcció de les línies de ferrocarril entre Valls i Barcelona i entre València i Tarragona.

I en l’última sèrie hi trobem la documentació de l’àmbit públic. Entre aquesta cal destacar la que fa referència a la seva gestió del cos de bombers de Tarragona i també la relativa a la Reial Germandat de Jesús Natzarè de Tarragona, confraria que fundà l’any 1903. La documentació d’aquesta darrera entitat actualment està digitalitzada i es pot consultar des del web de l’AHAT.

Malgrat tot el treball realitzat per l’arquitecte Ramon Salas i Ricomà, la seva figura segueix sent una gran desconeguda, ja que no existeix cap estudi aprofundint sobre ell i la seva obra. Així doncs, esperonem els investigadors a endinsar-se en el voluminós fons documental per tal de donar a conèixer la seva ingent obra.

25

patrimoni

Les pintures de les portes de l’orgue de la Catedral de Tarragona recuperaran el seu esplendor inicialEls treballs de restauració i conservació es van iniciar a mitjans de febrer

La primera intervenció, d’una durada de vuit mesos aproximadament, permetrà restaurar les dues pintures del batent o porta dreta on s’hi

representa la Resurrecció de Jesucrist i part de l’escena de l’Anunciació de l’àngel a la Verge Maria. Les portes de l’orgue es van despenjar fa set anys per a facilitar els treballs de construcció del nou orgue.

El projecte de conservació i restauració de les monumentals pintures de les portes de l’orgue de la Catedral es va presentar en roda de premsa el dia 20 de febrer a la mateixa Catedral, lloc on un equip de conservadors-restauradors especialitzats en pintures sobre tela de grans dimensions, dirigits pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), està executant els treballs.

A la presentació hi va assistir el degà-president del Capítol Catedral de Tarragona, Mn. Joaquim Fortuny; el canonge de patrimoni de la Catedral, Mn. Antonio P. Martínez; el director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, Sr. Jordi Agràs; la directora del Centre de Restauració

de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, Sra. Maria Àngels Solé; el president de la Fundació Privada Mútua Catalana, Sr. Joan Josep Marca; la conservadora-restauradora responsable de l’àrea de pintura sobre tela del CRBMC, Sra. Maite Toneu, i el restaurador, Sr. David Silvestre.

Des dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Tarragona i des del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat es va posar de relleu l’estreta col·laboració que hi ha entre les diferents parts implicades per a la conservació del patrimoni. «Celebrem que puguem iniciar plegats aquest camí», va dir el Sr. Jordi Agràs.

Procés de conservació i restauració

L’estudi exhaustiu de l’obra ha posat de relleu el mal estat de conservació del suport rígid de fusta —el bastidor fix amb frontisses—, i de les teles de gran format (de 7 metres de llarg per 4,65 metres d’ample i 210 Kg de pes cadascuna) que presenten diversos estrips i pèrdua de les capes pictòriques. Segons Maite

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn26

Toneu, conservadora-restauradora responsable de l’àrea de pintura sobre tela del CRBMC, «el projecte de conservació i restauració s’ha basat en el criteri de la mínima intervenció, l’aportació mínima de materials i el màxim respecte pels elements que conformen la història de l’obra».

Pel que fa a les fases d’intervenció, David Silvestre, membre de l’equip de restauradors, va explicar que es començarà per la neteja de la superfície pictòrica i seguidament es tractaran i consolidaran les teles de suport, aplicant materials que en un futur, si cal, garanteixin la seva eliminació. També es retocarà cromàticament les zones que ho requereixin. «A més aprofitarem per estudiar el bastidor, que està molt malmès, però fins que no es retirin les teles no ho podrem veure. Probablement, degut a l’estat en què es troba, s’haurà de substituir». La restauració finalitzarà amb la instal·lació de les pintures a l’emplaçament originari de l’orgue.

L’aportació de recursos econòmics per a la conservació i restauració anirà a càrrec del Capítol Catedral, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Privada Mútua Catalana.

Un referent en la història de la pintura catalana del segle XVI

Antonio P. Martínez Subías, pvre.Canonge responsable del patrimoni artístic i documental

L’actual orgue de la Catedral de Tarragona, d’extraordinàries dimensions (20 x 9 m), concebut

a manera d’espectacular retaule i muntat al mur de l’Evangeli de la nau central, sobre part del cadiratge actual, va ser construït al segle XVI amb diverses fustes sense policromar: xiprer, cedre i teix utilitzades generalment per als elements estructurals, mentre que el cirerer i noguer es reservaren preferentment per la profusa, minuciosa i espectacular labor escultòrica. Els artífexs de tot l’excel•lent repertori iconogràfic foren Jeroni Sanxo i Perris Ostris que, fidels a la traça adaptada sobre el projecte inicial de l’orguener barceloní Salvador Estrada, dugueren a terme el disseny definitiu projectat per l’arquitecte i rector de Tivissa Jaume Amigó. Els entalladors començaren el treball el 1562 i el finirien probablement el 1566 atès que els orgueners finalitzaren la seva feina l’agost de

1567. Seguiren els cànons estilístics del renaixement plateresc tardà. El moble, sortosament, conserva les portes o batents, i les anomenades cortines de la tribuna, o cadireta, i les del trifori de l’àtic o acabament superior del moble que també reclamen ser conegudes, restaurades i adequadament exposades. Tècnicament tot el conjunt va ser pintat a l’oli sobre sarja. Durant determinades circumstàncies del calendari litúrgic, les vuit cortines tancaven i ocultaven els tubs respectius del moble.

El contracte per pintar a l’oli els batents i les cortines de l’orgue es va pactar el 9 de setembre de 1563 entre el Capítol de la Catedral i dos pintors residents a Barcelona, Pere Serafí i Pietro Paolo da Montalbergo que les van concloure el 1565. L’anàlisi dels trets estilístics de les pintures conservades i l’estudi de les

27

fonts documentals dutes a terme pel Dr. Joaquim Garriga, de la Universitat de Girona, porten a descartar la intervenció de Pere Serafí i assignar l’autoria de l’obra exclusivament al pintor piemontès Pietro Paolo da Montalbergo, qui durant els anys que romangué a Roma (c.1540-1548) rebé influència de l’ambient artístic existent i s’inspirà molt estretament en models italians extrets d’estampes de Marco Antonio Raimondi, Giulio Bonassone i d’altres gravadors i dibuixants dels cercles romans.

D’acord amb les indicacions del contracte amb els esmentats artífexs, les pintures principals, disposades en les dues cares de cada batent que amiden 7 x 4,65 m, quan les portes són tancades i oculten els tubs, representen l’Anunciació de l’Àngel a la Verge Maria; si s’obren, les cares interiors contenen les escenes de la Nativitat de Jesús i la Resurrecció de Crist. Les cortines que tapaven els tubs de la tribuna o cadireta representen les figures dempeus de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, santa Tecla i santa Caterina; les ubicades al trifori de l’àtic o finició del moble representen les Tres Virtuts Teologals.

L’activitat pictòrica documentada del pintor Pietro Paolo da Montalbergo és escassa i n’han sobreviscut pocs exemplars: el Museu Diocesà de Tarragona té entre els seus fons una taula provinent del retaule de la Resurrecció de Vallespinosa que se li atribueix documentalment, i també se’l documenta treballant en el Retaule de Sant Vicenç de Malla a Osona. És per això que l’obra monumental de les sarges i les esmentades cortines, de fet les més emblemàtiques

obres que es conserven de Montalbergo, pren la rellevància especial que es mereix; de fet s’ha convertit pels historiadors de l’Art en una referència singular i no només valuosa, sinó imprescindible per a la història de la pintura catalana del segle XVI.

Junt amb el Capítol, confio plenament en l’acurada intervenció de l’equip de restauradors, especialistes en pintura de grans dimensions, que duran a bon terme aquest delicat i difícil treball de recuperar aquesta obra pictòrica: Maite Toneu Puig, David Silvestre Momeñe, Maria Sala Casanova i Irene Panadès Guerrero. Tots ells abocaran el millor d’ells mateixos i treballaran amb seguretat en aquesta estructura de bastides i plataformes muntades amb professionalitat responsable pel Sr. Josep Ramon Aromin qui, a la vegada, fou l’encarregat d’arriscar-se a traslladar les sarges des de la capella de l’Anunciació al lloc on són actualment. Restaurar-les correspon al CRBMC. Conservar-les, posar-les en valor i transmetre-les en condicions idònies és responsabilitat inalienable del Capítol Catedral que farà tots els esforços per mantenir i difondre els seus peculiars trets històrics i artístics.

C/ Mare de Déu del Claustre,5

43003 - Tarragona

Formes blanquesPetites (500 u.) de O 35..........3,25 € (500 u.) de O 38..........3,65 €Mitjanes (25 u.) de O 74.........2,45 €Gran (5 u.) de O 125.................3,00 € (5 u.) de O150..................3,20 €Fomes sense gluten (25 u.)....3,00 €

Vi de missaGarrafa de 5 l....16 €

Llantióde 14,5cm.....0,55 €

Entrega gratuïta a domicili a partir de 10 caixes

Tel.–Fax: 977 244 474 - Mòbil 654421041a/e: [email protected]

Edt

Fotografia realitzada amb tècnica d’infraroig

28

Amb el lema «Els reptes de les Confraries al segle XXI» Valls va acollir del 17 al 19 de febrer el 8è

Congrés de Confraries i Germandats de Setmana Santa de Catalunya organitzat per l’Agrupació de Confraries i Germandats de la Setmana Santa de Valls. Aquesta ciutat va agafar el relleu de Tortosa, ciutat acollidora del Congrés ara fa dos anys.

El Congrés es va iniciar el divendres 17, al vespre, a la Casa de Cultura de Valls, amb la ponència inaugural a càrrec del Director General d’Afers Religiosos de Catalunya, Sr. Enric Vendrell. A l’acte hi va assistir el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; l’alcalde de Valls, Sr. Albert Batet; el delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona, Sr. Òscar Peris; el president del 8è Congrés de Confraries de Setmana Santa, Sr. Francesc Fàbregas; el president de l’Agrupació de Confraries i Germandats de Setmana Santa a Valls, Sr. Jordi Peris; el rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls, Mn. Josep Bofarull i el rector de la Parròquia de la Mare de Déu del Lledó de Valls, P. Joan Font, entre d’altres personalitats.

Durant el cap de setmana hi va haver ponències, col·loquis, visites guiades pel nucli històric de Valls i mostres de la cultura popular vallenca. El diumenge dia 19, últim dia del Congrés, al matí, a la Capella del Roser, es van llegir les conclusions del 8è Congrés i, seguidament, el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va presidir l’eucaristia a l’església arxiprestal de Sant Joan Baptista.

A continuació reproduïm les conclusions extretes d’aquest Congrés.

Per a fer més sòlida la identitat de les Confraries, en el present:

—Ser més coneixedors de la història de la Confraria, recollir la documentació del passat, guardar la documentació del present (audiovisual i escrita)... Així es podrà ser més fidels als seus orígens, i, en tot cas, deixar constància pel futur.

—Fer un esforç conjunt per fixar millor els objectius de la Confraria, d’acord amb els seus Estatuts, definint el que vol ser. Després senyalar com avançar en la consecució d’aquests objectius.

setmana santa

Afavorir el sentit de pertinença a la parròquia i a l’Església, una de les conclusions del Congrés de Confraries de Setmana Santa a VallsMés d’un centenar de persones de tot Catalunya van participar en la 8a edició d’aquest Congrés


29

—Fer-se un lloc en la ciutat, tot aconseguint el seu reconeixement cívic, afermant la seva pròpia identitat i presentant un programa d’activitats, durant tot l‘any, que, a més de ser de l’interès dels ciutadans, estiguin d’acord amb els objectius dels seus Estatuts.

—Desenvolupar la solidaritat dels confrares i del conjunt de la Confraria (per ser fidels amb els seus orígens i per respondre a les necessitats socials actuals), amb una activitat pròpia, si és possible, i sempre col·laborant amb les entitats solidàries de la ciutat, sobretot amb les de les parròquies.

—Insistir que els confrares participin en les celebracions litúrgiques de la Setmana Santa, de les quals són complement, no substitució, les manifestacions de religiositat popular al carrer.

Per a afrontar els reptes que les Confraries tenen plantejats, de cara al futur:

—Entroncar amb les noves generacions i amb seva sensibilitat, tant pel que fa als sentiments religiosos com amb el seu sentit solidari, manifestada segurament de manera diferent de la dels grans.

—Fer de maneres de comunicar el missatge del sentit cristià del sofriment i de la mort a les persones i col·lectius sofrents o per causa de la injustícia o per causa de malaltia i dels contratemps de la vida (ja que traiem al carrer les representacions dels misteris de la passió i mort del Senyor)

—Fer passos en la vinculació a la parròquia de referència amb iniciatives concretes (participació en el Consell, fent-se present en la vida, les activitats i els serveis de la parròquia, superant el desconeixement i els prejudicis que hi pugui haver, procurant que el rector i els preveres de la parròquia siguin els consiliaris de les confraries, etc.) Així afavorim

el sentit de pertinença a la parròquia i a l’Església.

—Organitzar de forma periòdica la formació dels confrares, que sigui la base més important per motivar la seva participació en els actes de la Confraria, per a anar descobrint el sentit autèntic de la religiositat popular, per a anar activant el testimoniatge que els correspon pel fet de pertànyer a una entitat religiosa.

—Connectar amb cristians catòlics provinents d’altres

cultures (especialment els llatinoamericans) per intentar conèixer les seves formes de pietat, i veure si les podem assumir i ajudar a sumar a les nostres, tot des del respecte de les seves formes i de la seva situació social.

EclipsiIl·luminació eficient per a Esglésies i Museus

amb estalvi energètic del 80%

Tel. 647 95 37 98www.eclipsi-net.com

Il·lu

min

ació

de

l’Esg

lési

a de

San

t Nic

olau

de

la R

iba

Mus

eu B

íblic

Tar

raco

nens

e

Edt

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn


30

clergat diocesà

Sr. Arquebisbe al clergat diocesà:

«Alegrem-nos dels “èxits” apostòlics dels altres. Tots treballem pel mateix Senyor»

El Dilluns Sant, dia 10 d’abril, es va celebrar la tradicional jornada presbiteral, que es va iniciar

amb la missa crismal a la Catedral de Tarragona, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i concelebrada pel vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny; el prior del Monestir de Santa Maria de Poblet, P. Rafel Barrué i els preveres de l’arxidiòcesi. També hi van participar els diaques i seminaristes majors i menors de l’Arquebisbat.

Durant la celebració es van beneir els sants olis —dels malalts i dels catecúmens—, i es va consagrar el crisma —per als sagraments del baptisme, la confirmació, l’ordenació de preveres o bisbes, i les dedicacions de les esglésies. Els preveres també van renovar les promeses sacerdotals i es va homenatjar els preveres que al llarg d’aquest 2017 celebren els 50 anys d’ordenació presbiteral, que són Mn. Francisco Giménez Porcuna i Mn. Agustí Segura Orozco.

Com ja és habitual en aquesta celebració el Sr. Arquebisbe va iniciar la seva homilia fent memòria dels preveres que han traspassat des de l’última missa crismal: Mn. Pere Llagostera Tous, Mn. Joan Llort Badies i Mn. Joan Josep Bladé. «Amb aquests tres ja

són cinquanta els preveres de l’arxidiòcesi als quals he donat l’últim adéu», va dir. Adreçant-se als preveres congregats a la Catedral els va recordar que avui més que mai, «en aquest món tan secularitzat cal il·lusió i esperança en el nostre treball, en el nostre ministeri sacerdotal». «Veient que hi ha projectes i iniciatives que estan al nostre abast avui us vull dir: Sí, endavant! Hem d’aprofitar les iniciatives d’altres germans nostres preveres, acceptant la diversitat de formes i maneres perquè el que ens uneix és la mateixa fe [...] i tots anem a la mateixa barca. Alegrem-nos —deixeu-m’ho dir així— dels èxits apostòlics dels altres», ha manifestat. Mons. Jaume Pujol també va demanar al presbiteri diocesà que hi hagi entre ells una «veritable fraternitat sacerdotal perquè resulti eficaç el treball i l’esperança».

Seguidament, a la capella del Santíssim de la Catedral, Mn. Jaume Roig, va pronunciar una ponència sota el títol de «L’Eucaristia a la llum del retaule de la capella del Santíssim Sagrament de la Catedral, en ocasió del V Centenari de la mort del bisbe Antoni Agustín».

Fotos: Mateu Salvat

31

—Què ha après en aquests 50 anys de ministeri?

He après molt. He après a servir les comunitats encomanades no amb els meus criteris, sinó d’acord amb les necessitats que hi havia. He après a escoltar la veu de 1’Esperit en cada cristià i en cada comunitat, per donar-li la resposta que calia i no la que jo pensava.

He après a descobrir en la gent senzilla el rostre de Déu, que em demanava una mirada acollidora. He après a no tenir pressa en treballar per al regne de Déu, perquè és Ell qui marca el ritme i no jo. He après en el llibre de la vida tot allò que els llibres de teologia exposaven d’una manera freda i teòrica. En resum, voldria haver après que ser prevere és ser servidor d’uns germans. El mal és que no sempre aprens tot el que et convé.

—Quins moments o experiències significatives destacaria al llarg d’aquests anys?

Jo diria que al llarg de 50 anys de ministeri hi ha molts moments o experiències significatives. Algunes, molt senzilles, però enriquidores. La primera, els vint anys passats a Montblanc, amb una tasca molt intensa al col·legi de La Mercè, però portada a terme amb la il·lusió d’un cor jove. Allí vaig fer l’experiència de treball en equip amb els companys mossens que em va enriquir molt. No perdem de vista que eren els anys del postconcili amb tota la moguda que va portar. El contacte amb les famílies i els alumnes també era molt enriquidor. Després els anys a Tarragona, compaginant la tasca a sant Fructuós amb la duta a terme al Seminari i col·legi sant Pau. Una parròquia jove amb

molta empenta. Després els anys a sant Francesc de Reus van ser molt intensos en una parròquia tan gran, però ajudat pels vicaris, bons germans, anàvem fent la feina, tot i que les forces ja no eren les d’abans. I ara, a Mont-roig, Miami i Vilanova d’Escornalbou, un canvi notable amb un treball molt més reposat, però més ajustat a les forces del moment. Com podeu veure no són experiències espectaculars, sinó senzilles i discretes.

—Què ha estat per vostè un motiu d’acció de gràcies?

Primer, acció de gràcies a Déu, perquè m’ha mantingut fidel al compromís assumit el dia de l’ordenació a L’Arboç. Gràcies perquè m’ha donat forces per complir el millor possible les tasques encomanades. Després gràcies als superiors, per la confiança i comprensió que sempre m’han manifestat. També gràcies per tants i tants companys que amb la seva paraula i exemple m’han ajudat a tirar endavant. Penso especialment amb els companys, vius o difunts, del col·legi de Montblanc, i després Mn. Joan Serra Escoté i Mn. Pau Mercadé, com a germans grans. Gràcies també a tants cristians i cristianes que en les diferents parròquies o tasques m’han fet costat. Sense tots ells els meus 50 anys de prevere estarien molt buits. I finalment, gràcies de tot cor a la meva família, pares i germans, que sempre em van ajudar a seguir la crida del Senyor.

Mn. Francisco Giménez Porcuna:

«Voldria haver après que ser prevere és ser servidor d’uns germans»

Edt

Ordenació presbiteral. L’Arboç, 1 d’octubre de 1967

32

Mn. Joan Josep Bladé Bladé, a la casa del Pare

Mn. Bladé va morir el dia 24 de febrer a l’edat de 76 anys. La missa exequial es va celebrar l’endemà dia 25 a l’església parroquial de Sant Vicenç Màrtir de Castellvell del Camp.

Nascut a Rasquera, a la diòcesi de Tortosa, va ser ordenat de prevere al Seminari Salesià Martí Codolar de Barcelona. Després d’haver estat a Barcelona i Veneçuela, l’any 1990 es va incardinar a l’arxidiòcesi de Tarragona. Durant dos anys, del 1992 al 1994, va ser vicari de la Parròquia

Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus i encarregat de la Parròquia de Sant Josep Obrer d’aquesta mateixa ciutat on després, entre els anys 1994 i 2004, va ser-ne el rector. També va ser membre del Consell Presbiteral i capellà del Col·legi Maria Rosa Molas de Reus, aquest últim entre els anys 2006 i 2009.

Durant prop de deu anys, del 2007 al 2016, va ser el rector de la Parròquia de Sant Vicenç de Castellvell del Camp on actualment era capellà adscrit. Fins el moment del seu traspàs també va ser el capellà de la comunitat de religioses de Nostra Senyora de la Consolació, a la residència situada a la carretera de Castellvell.

Reposi en la pau de Crist.

Una proposta espiritual i cultural per a aprofundir en les Sagrades Escriptures

El Museu Bíblic Tarraconense i el Departament de Mitjans de Comunicació de l’Arquebisbat, en una iniciativa conjunta, presenten un material didàctic que contribueixi a transferir el coneixement de la Història Sagrada a través de quaranta personatges bíblics, des d’Adam i Eva fins als evangelistes. Aquest material, publicat a la revista Església de Tarragona, pretén ser d’utilitat per a creients i no creients en un intent d’apropar, una mica més, la riquesa espiritual i cultural de les Sagrades Escriptures a tota la societat, una eina especialment útil per als docents i catequistes.

En cada revista es publiquen quatre personatges bíblics en format de fitxa que reprodueixen fotogràficament cada figura o grup de figures —obra de l’artista Carlos Delgado Muñoz— en el seu context cronològic, amb el fons en aquarel·la —de l’artista Jordi Lluís Rovira Canyelles— i comentaris bíblics realitzats per especialistes del nostres país amb la col·laboració

del Secretariat d’Animació Bíblica de l’Arquebisbat de Tarragona i l’Associació Bíblica de Catalunya.

Cadascuna d’aquestes peces ceràmiques, realitzades en fang i d’una altura d’entre 12 i 15 cm, respon a criteris historicistes i la seva factura està marcada per un bell realisme.

La col·lecció d’aquestes fitxes, que va començar amb la revista de juliol-agost (n. 293), és possible subscrivint-se a la revista Església de Tarragona —a través de la següent butlleta— per un import anual de 13 euros.


Subscripció:Envia aquest formulari per correu ordinari a la següent adreça: Arquebisbat de Tarragona Dpt. de Mitjans de Comunicació Social C/ Pla de Palau 2 -43003 TarragonaPer correu electrònic a : [email protected]

FORMULARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUALNom: Cognoms: Adreça: Codi Postal:

Telèfon: e-mail:Població:

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€)

Transferència al compte BBVA n. ES67-0182-8366-5002-0006-9176

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència Número de compte o llibreta

Titular compteBanc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

Data

Població

Signatura

IBAN

E S

per només 13€ l’any

Subscriu-te!

Fes el col·leccionable ‘La història de la Salvació a través dels personatges bíblics’

In memorian

Edt

33

joventut

Joves sembradors d’esperança Prop de 250 adolescents i joves van participar en la trobada diocesana celebrada a Riudoms

Riudoms, a l’arxiprestat del Baix Camp, va acollir el

passat dissabte 18 de març la trobada diocesana organitzada per la Delegació diocesana de pastoral de joventut. En el transcurs de la trobada hi va haver l’acollida diocesana de la creu de Lampedusa.

Els adolescents i joves de l’arxidiòcesi es van aplegar, a primera hora de la tarda, a l’ermita de Sant Antoni de la vila per a donar el tret de sortida a la trobada que va començar amb l’himne «Sembradors d’esperança» interpretat per Mn. Joan Àguila, arxiprest i cantant del grup Canta la Teva Fe. L’acte de benvinguda va comptar amb els parlaments del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; el delegat diocesà de Joventut i rector de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Riudoms, Mn. Josep Mateu i el tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Riudoms, Sr. Xavier Gallego. També un grup de joves del poble acollidor els va donar la benvinguda a través d’una breu representació.

Seguidament, els joves participants es van dividir en tres grups segons l’edat tot dirigint-se a la Casa de Cultura, l’antiga Llar de jubilats i l’Abadia. En cada espai els joves van visionar diferents vídeos que els van fer descobrir què omple realment el seu cor i els fa viure amb autenticitat. A

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

34

través del treball en grups també van descobrir com és d’important deixar lloc a Déu perquè transformi el seu interior.

La trobada va seguir al Teatre del Casal Riudomenc, on va tenir lloc un acte presentat pel Sr. Pablo Muñoz, amb un tercer eix sobre el fet de superar les pors personals per a lliurar-se, amb confiança, a Déu i als altres. Responent a aquest moment els joves van escoltar el testimoni d’una noia de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona que ha fet una experiència missionera en dues ocasions a Hondures, a la diòcesi de Trujillo. Blanca Serres va compartir les pors i les dificultats de respondre a la crida de la missió i va explicar als joves que malgrat totes les inseguretats inicials Déu no ens deixa mai sols i ens estima a través de les persones que posa al nostre costat. Seguidament hi va haver l’acollida de la creu de Lampedusa que va ser entrada al Teatre per quatre joves.

La Trobada va prosseguir amb l’eucaristia a l’església parroquial de Sant Jaume Apòstol de Riudoms, una parròquia que enguany celebra 400 anys. La creu de Lampedusa va encapçalar la processó d’entrada seguida dels joves i els preveres assistents i va presidir tota la celebració dalt el presbiteri. Seguint amb el fil conductor de la trobada i l’evangeli de la samaritana, l’aigua va tenir un paper rellevant en la celebració com a símbol de vida i plenitud. El Sr. Arquebisbe, en l’homilia, va dir que hem de mirar aquesta creu, «mirar-la i contemplar-la llargament, perquè en ella es fa present el dolor de Crist i també el dolor de tants germans nostres que perden la vida travessant el Mediterrani». La celebració es va cloure amb la veneració de la creu.

La trobada va finalitzar amb el sopar i el concert a càrrec del grup de música de Terrassa «Afinant un somni». Edt

35

Documents

Revista Església de Tarragona n. 297€¦ · Tarragona missionera «Impulsats per l Esperit, soc aquí, envieu-me» 23 Ensenyament XI Jornada de Mestres i Professors de Religió