www.lemuria.cat Gener 2015

1

Editorial Estimats lèmurs,

Ens hem adonat que, darrerament, és complicat alçar la veu d’entre tan-tes, escriure alguna cosa que resulti interessant, dirigir-nos a un inter-locutor que aixequi la vista del terra i deixi de sospirar per la deriva de tot plegat i es pugui permetre somniar encara. També hem comprovat, en el nostre periple anterior, que la voracitat dels qui encara llegeixen tot esperant trobar alguna veu diferencial no té límits. D’una banda, el

lector en diagonal que busca però no està convençut si trobarà quelcom que retingui el seu interès més enllà dels dos segons de rigor; de l’altra, l’etern lector insatisfet, inconformista, que necessita més de quatre línies per reposar una mica el pensament i endinar-se en algun text que sugge-reixi quelcom. Ens agradaria poder encaixar amb el cafè de tots dos o ajudar-los a conciliar el son alguna nit. L’exercici continua sent tan humil i senzill com ho ha estat sempre: escriure de manera incessant i sense embuts sobre l’art i totes les seves manifestacions, i sobre aquest món tot estripat en què ens ha tocat de viure. No entenem una cosa sense l’altra, com tampoc entenem aquest ritme frenètic de l’avui sense els espais ne-cessaris per aturar-nos i pensar amb la profunditat i el repòs d’aquelles illes que semblen seguir el seu propi calendari al marge de tots nosaltres.

Les terres imaginàries alimentaven els homes i les dones d’uns temps en què encara la ciència no els impedia omplir els buits de l’espai desconegut amb la nebulosa espaterrant de l’imaginació. Eren subterfugis a la pobresa, quan els pobres les pensaven magnificients en la seva abun-dància de menjar. Eren fugides a la grisor i el fred d’una natura encara molt irreverent quan els aventurers les volien fèrtils i verdes i càlides i acollidores, en un contrareflex d’allò que el dia a dia no podia propor-cionar. Eren nous universos regits per lleis noves i justes quan els utò-pics pensaven que començar una societat de zero era potser el camí cap a la felicitat. Eren, en fi, promeses d’altres vides o d’altres realitats que restaven impol•lutes allí, en algun punt de l’oceà, desitjant ser descober-tes per les ments afamades que es resistien a la desolució i al venciment.

Per nosaltres, Lemúria esdevé precisament això. Hi viatgem amb l’esperança renovada de poder reinventar les paraules i fugir del pessimis-me triomfant i encara poder sominar des del realisme necessari. Recupe-rar aquella terra perduda per sempre en algun punt de l’imaginari on pu-guem plantar-hi bandera pròpia i llenguatge dissident sense retre comptes a ningú és el propòsit d’alguns expedicionaris que han apostat per un exili als confins del planeta; uns confins on tot està per fer i per escriure. Als lè-murs que ens hi hem trobat els expliquem tot tipus d’històries, i ho fem amb el ritme pausat que ens permet la paciència d’aquests animals mil•lenaris.

PÀG8 · D’UTOPIA A PIEDRAS NEGRAS/ ROGER M. PUIG

PÀG10 · 1968. PRAGA, TXECOSLOVÀQUIA/ ORIOL CANALS

PÀG 14 · ENTREVISTA A FRANCESC CERRO/ EDUARD LÓPEZ MERCADÉ

PÀG 20 · QUI HA FET CAURE A UN REI?/ SÍLVIA CABEZAS D’ALCALÀ

PÀG 36 · EL ROSTRE DE LES FESOMIES/ ALBERT AIXALÀ TORRENTS

Lemúria Gener 2015

1

PÀG 44 · UN RELAT TROBADORESC DEL SEGLE XXI/ NÚRIA CÁRCAMO

PÀG 54 · L’ACCIDENT/ DAVID CUSCÓ ESCUDERO

PÀG 55 · BAIXAULI/ JOSEP MANEL VIDAL

PÀG 56 · 14 RAONS PER LLEGIR COR MENTIDER/ SUSANNA ÁLVAREZ

PÀG 62 · SHARON VAN ETTEN. ARE WE THERE/ VÍCTOR JUAN ABELLÓ

Lemuria — 8

-Pensament-

A la gent que ens dediquem a la cosa d’escriure ens agrada, de tant en tant, capbussar-nos

en la recerca dels significats d’aquells temes que es consideren universals. Amor, por, odi, mort, i un etcètera que, segurament, abasta tota la història de l’art. Quan un tema és universal, ho és per alguna cosa.

Va haver-hi un cop que vaig buscar, sense cap objectiu més enllà del propi entreteniment, una pa-raula que li va a la perfecció a la revista que ara es presenta. Utopia. Què no s’ha es-crit, pensat, desitjat, somiat, a par-tir d’aquestes sis lletres? La recer-ca, profundament superficial, em va portar a Thomas More, Francis Bacon, Tomaso Campanella i com-panyia i, de retruc, als anys en els quals vaig estudiar l’assignatura d’ètica a l’institut (alternativa llavors a la de religió), i en la qual ens van fer fer un treball en grup per a construir el que per a nosaltres seria la societat ideal. La nostra utopia. Quan el professor d’ètica ens el va corregir, recordo que ens va dir, “acabeu d’inventar l’anarquisme”.

Però aquesta anècdota és pre-història i, com que han passat diverses glaciacions des de llavors, hem de tornar a l’època actual. L’època de Google Maps

i Google Earth. Instruments que em van permetre descobrir que a l’Estat de Texas, als Estats Units d’Amèrica, hi ha una petita població anomenada Utopia. De fet, segons la viquipèdia, més que po-blació ens trobem davant d’una altra cosa: Utopia is a census-designated place (CDP) in Uvalde County, Texas, United States. Per dir-ho planerament, es tracta, pel que sembla, d’una acumulació de cases que agrupa no gaire més de 200 habitants i que es troba, sembla, prop del cul del món nord-americà. Un lloc, més aviat inhòspit i que, per acabar-ho d’arreglar, té un 20% de la població situada sota el llindar de la po-

bresa. Sembla, doncs, que el nom i la situació de la població són més aviat contradictoris.

A dues hores en cotxe i creuant el mític i cinematogràfic Río Bravo (o Río Grande) s’arriba a Piedras Negras, el primer municipi mexicà que es trobarà un habitant d’Utopia

que vulgui creuar la frontera de Nord a Sud. El nom de Piedras Negras ve donat per la gran quantitat de carbó que s’extreu de les muntanyes de la zona. Es tracta d’una ciutat de més de 150.000 habitants, amb aeroport internacional, amb notable vida econòmi-ca i cultural i amb un índex de pobresa del 6%. No es pot menystenir aquest índex, perquè la situació de pobresa per a qui la pateix és duríssima, però, òbviament, és impossible no caure en la temptació

D’Utopia a Piedras Negras

Roger M. Puig

Per dir-ho planerament, es tracta

d’una acumulació de cases, que agrupa no gaire més de 200

habitants i que es troba prop del cul del món

nord-americà.

Lemuria — 9

-Pen

sam

ent-

de comparar-lo amb el 20% que pateixen a Utopia. Pura subversió.

No he estat mai a Utopia. Tampoc a Piedras Negras. Per tant, qualse-vol aprofundiment que faci ara sobre la realitat dels dos llocs serà, neces-

sàriament, poc rigorós. D’altra banda, tampoc és l’objectiu d’aquestes línies. L’objectiu seria, més aviat, prendre l’exemple com a metàfora. Aquesta subversió, aquesta distorsió de la realitat, que porta a imaginar a habitants del Nord creuant el riu cap al Sud per buscar el seu Dorado, em va semblar me-ravellosament utòpica. No per desitjar cap mal al nord, no. Sinó, pel fet de veure que, actualment, per a caminar cap a allò que considerem utòpic el que cal és fer exercicis de subversió permanent. Exerci-cis que posin en qüestió allò que ja està pre-establert i contra el que, teòricament, no val la pena lluitar.

I, ja em perdonareu, però el present n’està farcit, de necessitat de subversions.

Darrerament he tingut l’oportunitat de participar en un muntatge teatral que posava en escena el text “Women’s white long sleeve sport shirts”, de Daniel Veronese. Veronese és un dels principals autors de la dramatúrgia argentina actual. Una dramatúrgia que, per diferents raons (algunes d’elles vinculades a la crisi econòmica), s’ha convertit en referent mundial i, amb molta força, en referent per un bon nombre de nous dramaturgs i dramaturgues catalanes.

Veronese té un text no teatral sinó més aviat d’assaig, titulat “Automandamientos”. Són 40 auto-mandamientos que expliquen com ha de ser per ell el teatre, quin paper ha de jugar aquest art per a que tingui algun sentit i per a que vagi més enllà del pur

entreteniment en el qual alguns el volen convertir. I, personalment, de la lectura d’aquest text en trec, precisament, la necessitat del teatre com a element de subversió, no per ser subversiu en si mateix, sinó per a convertir-se en element de transformació, en instrument per caminar, per què no?, cap a la utopia.

Fixem-nos en algunes de les coses que diu Vero-nese:

Sabotear las expectativas del espectador

Ser claro sin ser superficial

Incomodar

El teatro como infinito depósito de objetos transformables

Descentralizar la mirada. La actitud de mirada, no la idea física de mirar. Perder el sentido de la frontalidad. Rea-lizar miradas transversales de lo ya conocido

Conferir imprecisión a las formas que se presenten dema-siado estables

Lo ilegal en el teatro

Saltar al vacío con el propósito de establecer nuevos valores

Teatro Azote

No resolver. Nada de guiños o moralejas

Sí disolver. Incluso disolver las formas puras una vez ha-lladas

Romper siempre lo que se puede hacer con facilidad

Poner en duda los principios indubitables del arte.

Pura subversió.

Creuar la frontera del Nord al Sud.

Utopia.

Actualment, per caminar cap a allò que

considerem utòpic el que cal és fer exercicis de subversió permanent.

Lemuria — 10

-Pensament-

Quan, ja a principis del 1967, Kundera afir-mava davant dels seus col•legues escriptors

que aquella estava essent la millor època de la lite-ratura txeca i eslovaca (i de l’art en general) des de 1938, no hi havia cap dubte que això era així perquè quelcom, des de ja feia un temps, estava canviant dins les consciències dels txecs i els eslovacs, fos-sin artistes, mecànics o estudiants. Tot i la repressió, en el si de la societat txecoslovaca, l’afany de reno-vació era cada cop més palpable. Entre l’admiració d’Aldo Agosti pel moviment de masses que suposà la lliuta txecoslovaca i la vergonya que Kiva Mayda-nik confesasrà arran de l’error de la invasió soviètica

que ho farà acabar tot; entre les memòries i petjades simbòliques de Bloch, de Brecht i de Lukács; entre les marxes militars “de quarter” i els cants de Wolf Biermann que afirmaven que la Comuna de París era ara a Praga; entre tot això, i més, s’hi trobava la Primavera de Praga, una primavera com poques.

Per arribar a tot allò, però, cal que gratem una mica i coneguem com va començar tot plegat. A diferència de molts altres estats a l’ombra sovièti-ca, el Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSC) comptava amb un suport ciutadà molt majoritari. La gran força aglutinadora de resistència que suposà, durant la Segona Guerra Mundial, el paper que els

1968 Praga,

Txecoslovàquia.Oriol Canals

Lemuria — 11

-Pen

sam

ent-

seus grups de resistència i partisans jugaren durant la invasió del Tercer Reich i la seva autonomia políti-ca i cultural dins del comunisme, el van dotar d’una popularitat sense parangó. Al llarg de la postguerra, el seu suport aniria creixent fins arribar a la forma-ció de govern al 1948, tot encetant un nou sistema de seguretat social, replantejant-se la reforma agrària desfasada que arrossegaven des de feia dècades i executant un prudent sistema de nacionalitzacions, tot respectant la petita i mitjana propietat privada, així com mantenint un flux de premsa i literatura estrangera regular al país, provinent tan de l’est com de l’oest d’Europa. No trigarà pas massa en notar-se que la independència política txecoslovaca era massa gran i les urpes de l’estalinisme no trigaran a arri-bar; especialment després que la “traïció” iugosla-va demostrés que una alternativa al model únic era possible. La repressió contra tots aquells fronts més renovadors i propers al comunisme txec i eslovac del moment, des de figures claus de la històrica resistèn-cia antifeixista fins a líders sindicals que havien llui-tat per una economia justa i estable, fou brutal. Es deixà dessagnar el millor del comunisme txecoslovac mentre la repressió esdevenia, cada cop més, mone-da de canvi habitual. És així que els governs crepus-culars de Zápotocký i, molt especialment, d’Antonín Novotný, s’establiran amb força monolítica, sempre amb el vist-i-plau de Moscou.

A mida que passaven els anys d’aquesta nova se-gona meitat de segle, la influència Soviètica cada cop es definia més sobre els seus suposats aliats i, poc després de la mort de Stalin, una incipient renovació de dalt a baix del règim soviètic s’acostava. A Txe-coslovàquia no semblava que anés a lluir per mas-sa temps més la llum del proletariat. Alhora que el Segon Congrés d’Escriptors manifestava una clara incomoditat amb les explícites maniobres repressi-ves del govern per tal de guanyar-se (o més aviat destruir) la intel•lectualitat del país al seu favor, els estudiants de Praga i Bratislava eren represaliats per manifestar-se a favor de la llibertat d’expressió i de la lliure circulació de les publicacions de la premsa occidental. Així doncs, al mateix temps que els ai-

res provinents de la URSS eren d’aparent canvi (per molt irreal i superficial que aquesta imatge fos), a Txecoslovàquia un neo-estalinisme institucional arrelava amb força renovada. Semblava que l’obligat desglaç, el teatral trencament amb l’herència del “monstre de Geòrgia” orquestrat des de Moscou, s’esdevenia llei natural d’òbvia obediència per a tots aquells satèl•lits europeus de mínima dignitat re-volucionària (amb l’excepció de la díscola Albània, és clar). Però d’una manera curiosa, va ser precisa-ment allà on la lenta desafecció institucional envers l’estalinisme trigaria més en arribar, i on ho va fer de manera més tímida i assossegada, on va acabar encenent-se la flama; la flama de la desafecció real, arrelada en una voluntat de canvi profund i, sobre-tot, sota les espurnes de la veritable dignitat revolu-cionària. Potser no es tractava d’una revolució total, ni d’un aixecament espontani, ni tan sols es basava en uns fonaments intel•lectuals ni uns plans estratè-gics massa sòlids encara... però allò que sí és segur és que provenia d’una voraç fam de llibertat. Fam que necessitava ésser saciada amb quelcom més que les doctrines aparentment humanitzants del tàndem successiu Krusxov-Bréjnev.

L’immobilisme burocràtic, l’ofec cultural i l’autoritarisme creixent del govern no paraven de pressionar la població, tot afirmant que el gran problema txecoslovac seguia sent una excessiva ra-dicalitat democràtica. Però ja poc es podia fer per aturar aquella fam del poble. Novotný no deixava de perdre recolzaments, fins i tot a Moscou, i molts dels quadres interns del partit començaven a enfron-tar-se a la situació. És aquí quan, per fi, després de molta lluita als carrers i entre els quadres interns del partit, al gener del 1968, Alexander Dubcek arribarà a ser el Primer Secretari del KSC i, amb ell, bona part dels anhels que venien acumulant-se des de feia anys per fi trobarien sortida. Aquell comunisme de rostre humà que tant s’havia esperat començà per eliminar la censura, garantir els drets polítics i la lli-bertat d’expressió, liberalitzar l’estancada economia. Es restablí el vot secret, es renovà la desfasada es-tructura burocràtica i s’oxigenà l’interior envellit del

Lemuria — 12

-Pensament-

partit. A més a més, es preveien mesures encara més renovadores, com la lliure creació de partits polítics, el dret a vaga o la llibertat religiosa, entre d’altres. Des dels baixos turons de la Bohèmia fins a les mun-tanyes dels sudets orientals, des de les mines de la Silèsia fins la serralada del Tatras, tot travessat per l’etern riu Morava, semblava que Txecoslovàquia, per fi, tenia motius per somriure.

Allò que crec, però, que cal valorar per sobre de tot, és tots i cadascun dels elements que varen ado-bar, al llarg d’anys de desitjar i lluitar, el camí per a que, finalment, germinés la preciosa primavera de Praga. Des de l’al·lusió de molts intel•lectuals al res-pecte a la llibertat ciutadana que la constitució socia-lista del país amparava, la tempesta crítica i rupturis-ta que des dels mitjans oficials maldava per arribar als lectors, les nombroses protestes d’estudiants i l’enfrontament entre sectors dins el propi nucli del Partit, fins a un veritable renaixement cultural i ar-tístic, les flors de la primavera encisaven com mai no ho havien fet als prats de la Bohèmia. En aquells moments, autèntiques pedres precioses de la litera-tura naixeren: obres com Zert (“L’Acudit”, 1967) de Milan Kundera o Tankový prapor (“El Tanc de Ba-talla”, 1969) de Josef Škvorecký, varen representar veritables dards verinosos contra el règim establert. Pel que fa al cinema, la cosa no va ser pas menys bri-llant: seguint les corrents revolucionàries de l’escena fílmica europea, nasqué la Nová vlna (“Nova ona”) txecoslovaca, que amb films com Obchod na korze (“La botiga del carrer major”, 1965) de Ján Kadár o Sedmikrásky (“Margarides”, 1966) de Vera Chytilo-vá, aconseguiren col•locar la cinematografia txecos-lovaca al mapa.

Ho dic ben convençut que hem de valorar aquest llegat com el més important de la Primavera de Pra-ga perquè, malauradament, és del poc que ens que-da... Malgrat la vida que tot plegat dugué als txecs i als eslovacs del moment, tothom, en el fons, sabia que res de tot allò podia durar. Per molt que qual-sevol persona intentés negar-ho, per molta resistèn-cia que hi posés, les primaveres sempre s’acaben i, aquella en concret, ho va fer l’estiu d’aquell mateix

any. Deixant al darrere un rastre de dolor, i encara amb el record de l’antecedent hongarès del 1956 en ment, els tancs soviètics no es van aturar fins arri-bar al seu destí i assegurar-se d’erradicar-lo comple-tament. Ni la inanició social que suposà la invasió soviètica, ni els cadàvers encara fumejants de joves com Jan Palach, van remoure cap consciència. “Es va fer el que s’havia de fer”, es repetia a mode de mantra el comunisme d’ordre, autoconvencent-se d’un fet que sabia que mai no podria oblidar. Fins i tot el propi Fidel Castro, que va votar de forma fa-vorable a la intervenció soviètica, va acabar afirmant que aquell “perfeccionament del socialisme” que va voler engegar Txecoslovàquia, sens dubte, va ser un punt de partida molt positiu i necessari. D’aquí que potser no hi van haver grans veus occidentals a fa-vor d’aquesta primavera (fins que el “dimoni roig” de la URSS s’hi va ficar, és clar) ja que ells també sabien que aquell socialisme amable era més perillós i tot del que ho era la Unió Soviètica; amb la huma-nitat de Praga no hi podien competir. A Occident, però, ben aviat arribarien altres primaveres i, totes i cadascuna d’elles, amb una imatge ben nítida de la lliuta txecoslovaca.

Encara avui, si ens aturem a ensumar bé totes i cadascuna de les lluites, sentirem les flors d’aquella Primavera que, des del seu record, ens marca el camí.

Lemuria — 13

-Pen

sam

ent-

Lemuria — 14

-Entrevista-

F R A N C E S C CERRO

“La classe burgesa està usant la cultura per a adormir la societat”

Entrevista d’Eduard López Mercadé

Una conversa amb Francesc Cerro garanteix almenys dues coses: que abordarà temes transcen-dentals i que ho farà apassionadament i des d’un punta de vista radicalment crític. Es tracta d’ elements consubstancials a la seva ja llarga trajectòria com a autor, adaptador i director teatral. Ac-tualment dirigeix un projecte d’investigació teatral al si del Centro Dramático Nacional, anomenat Laboratorio Rivas Cherif, i ho compagina amb activitats al seu entorn geogràfic propi, com el Cicle de Grans Mestres a Escena que dirigeix al Teatre Fortuny de Reus i el Festival Mussart de poesia que cada estiu du a terme al singular paratge de les muntanyes de La Mussara. Vam dialogar amb ell arran del penúltim muntatge del Cicle de Grans Mestres, en el qual amb Fermí Reixach i Jaume Comas, es va fer la lectura d’un text de Cerro inspirat en l’obra de Georg Büchner, La mort de Danton, i de la peça de Luigi Pirandello L’home de la flor a la boca.

Lemuria — 15

-Ent

revi

sta-

La teva última posada en escena dels Grans Mestres al Fortuny es divideix, en realitat, en dos textos molt diferenciats. Un de molt polític, basat en el drama de Georg Büchner, i un de caire íntim, de Pirandello. Què pretenies amb aquest contrast? O no n’hi trobes, de contrast?

Aparentment hi és, el contrast, però no és tant com sembla, perquè una i altra obra no deixen de reflectir dos moments crucials per a unes persones que afronten la mort cara a cara. I malgrat que, evi-dentment, en el primer, partim d’una obra com la de Büchner, que parla de la Revolució Francesa –i que fins i tot alguns han titllat de contrarevolucionària-, al capdavall es basa en un senyor el qual han con-demnat a mort. I en aquell moment és inevitable, la mort, i la pitjor condemna és que s’allargui l’instant de l’execució. És el pitjor que hi pot haver, de fet , una mort en vida. L’altre, en canvi, encara que pugui defensar-se que és també una condemna a mort, una malaltia incurable...,això és mentida, pot resultar re-versible. Ens trobem així que una circumstància pu-rament política, que hauria de ser reversible, no ho és a causa de les actuacions absurdes dels implicats que prenen decisions basant-se en plantejaments que, finalment, no són polítics, sinó sotmesos al fa-talisme. En canvi, una malaltia pot esdevenir rever-sible, i ho dic per experiència familiar directa. I, de fet, l’obra de Pirandello acaba sent un cant a la vida: ens està dient, a la fi, que gaudim de la vida, dels pe-tits plaers quotidians com anar a la pastisseria, veure com t’emboliquen el pastís, l’olor que desprèn...

Ho remarques especialment a la teva adap-tació.

Sí, perquè es tracta d’un epicureisme que enllaça amb el de Danton a l’altre text. Danton vol tenir una qualitat de vida, si bé en detriment d’altres. I és que molts han comentat que hi ha un dolent, Robespie-rre, i un bo, Danton. Per a mi, aquest maniqueisme

és perillós. Hem de rebutjar el maniqueisme, hem de plantejar la situació real de cada personatge sense prendre posició: Robespierre és conseqüent amb la seva ideologia i la manté en la seva acció. L’home de la flor a la boca, per la seva banda, ens ensenya a aprofitar el temps, a viure el temps que ens és donat.

El fil conductor de tot el cicle és la dualitat entre vida i mort, amor i mort, eros i tànatos. Fa uns anys, en una entrevista deies: El dolor i la felicitat són la mesura per la qual l’home actua en la vida. L’un es busca -la felicitat-, I’altre es troba -el dolor-, però un sense I’altre no té sen-tit, és un binomi necessari per entendre el món. El plantejament de la teva recerca artística és el mateix, o has derivat cap a un major essencia-lisme?

Suposo que l’estructura és la mateixa, però hi anem sumant experiències. Si mal no recordo, aques-ta entrevista és de fa uns deu anys. Crec ara que hi ha tres motors que mouen el món: l’amor, la mort i l’esperança. Ara, en aquest moment, l’esperança és vital per a mi. Per edat, suposo. Em plantejo con-tinuar vivint, escrivint, dirigint, fent projectes, esti-mant... i espero que la meva ànima sigui la mateixa d’aquí vint, trenta anys... L’esperança consisteix en-trobar cada dia un motiu que m’ajudi a viure, que m’ajudi a llevar-me cada matí.

Creus que l’esperança és fonamentalment in-dividual, o té un component col•lectiu?

Crec que té les dues vessants. Hi ha uns condi-cionants que són col•lectius, certament. No poden tenir les mateixes esperances un nen que visqui al Senegal que un altre que visqui a Nova York. Però l’esperança es basa finalment en trets individuals. Jo, per exemple, llegint Shakespeare, llegint Pròsper, puc sentir l’esperança concreta de fer una escenifi-cació perfecta que pot influir i generar esperances en

Crec ara que hi ha tres motors que mouen el món: l’amor, la mort i l’esperança. Ara, en aquest moment, l’esperança és vital per a mi.

Lemuria — 16

-Entrevista-

altres persones, i d’aquesta manera tingui una reper-cussió col•lectiva, fer sorgir projectes comuns.

Com creus que pot influir l’art en la societat? I et diria, concretament, en el context polític en el qual som ara.

L’art sempre ha sigut un mitjà d’expressió humà. Em temo que avui, però, ens estem quedant no-més amb la vessant estètica. Ens preguntem: què és l’art? I no sabem què és, però sí que hi ha de ser. Què busquem, en general, avui? Un efectisme, que s’esgota en aquell moment concret. Després, si tornes a veure’l, ja no obtindràs cap resultat. En canvi, si veus l’art com un mitjà de desenvolupa-ment integral, individual i col•lectiu, ajudarà a créi-xer l’individu que l’està creant i la societat, i ens farà millors. Hi ha art efímer basat en l’objecte que en pocs anys no tindrà valor, però si ens centrem en els sentiments que ens vehiculen –l’amor, la mort, l’esperança, l’odi...- aquelles obres sempre resultaran vàlides. Shakespeare, Marivaux, Calderón... són avui

vàlids, perquè tracten aquells aspectes de la vida que han estat, són i seran. Tenim la responsabilitat que el que escrivim, el que creem, d’aquí cent, mil anys continuï sent vigent. O si més no, de crear debat, que les persones que han vist, llegit el que hem fet, puguin discutir sobre allò, que és diferent a crear estats d’opinió. L’art, en canvi, avui està esdevenint una sortida d’egos, una teràpia. I l’art no ha de ser una teràpia, perquè aleshores és trampa. Si jo escric com una teràpia, allò tindrà el valor limitat al que tin-gui per a mi, com un dietari, però en cap moment no serà art, perquè no me n’hauré allunyat de la vivèn-cia. Un artista ha de reproduir situacions que tinguin un punt de veracitat, però no les ha de viure, perquè això no té cap mèrit, ho podria fer qualsevol. L’art és ficció, una ficció que ens faci reflexionar però des

d’una mentida.

Sovint dius que potser hem de fer una passa enrere, que hem anat una mica massa enllà en el que anomenaves en la recent Trobada de Tra-ductors a Reus l’abús del recurs a la semiòti-ca en l’adaptació del teatre… Arribes a dir que potser hem pervertit una mica el sentit del tea-tre.

Sí, totalment. En tota manifestació teatral hi ha d’haver un plus de coneixements i uns resultats. Com deia Goethe, el teatre són dos mil anys de tradició. Una tradició que teòricament cada vegada hauria de perfeccionar-se. Avui, que tenim més accés a la cultura i la informació que mai, som incapaços de millorar el que va escriure Shakespeare fa cinc-cents anys. Alguna cosa ens està passant, alguna cosa hem perdut pel camí.

Potser és perquè precisament tenim un excés d’informació?

Pot haver-hi molta informació, però hem de te-nir la capacitat de triar la informació que volem. Potser tenim una diarrea a l’hora d’escollir o valorar la informació. Com diu David Mamet a “Veritable o fals”: si no som capaços de destriar el que és veritat i el que és mentida, vol dir que tenim un problema de saber reconèixer la veritat. Per reconèixer-la cal tenir un bagatge al darrera. I en aquest moment , la socie-tat està anant cap a una perversió de la cultura, s’està comercialitzant un producte pretesament cultural que, com altres eines que està usant la classe burge-sa, està adormint la societat i impedint una revolta social que tindria les mateixes bases que fonamenten la Revolució Francesa. Però aquesta realitat s’oculta, les causes veritables de la crisi no s’estan exposant. I això no ens farà créixer.

Shakespeare, Marivaux, Calderón... són avui vàlids, perquè tracten aquells aspectes de la vida que han estat, són i seran.

Lemuria — 17

-Ent

revi

sta-

Creus que es fa d’una manera deliberada?

Vull creure que no, perquè si fos així, hi hauria d’haver una persecució de l’apologia del terrorisme contra el desenvolupament integral de les llibertats i de la formació humana. Per què no hauria d’existir un delicte de la privació de les eines del desenvolu-pament humà? I això ho estan fent programes que omplen les graelles de televisió en prime time.

Parlaves del bagatge. El bagatge cultural se-ria el sistema de control de l’accés a l’art o a la mateixa informació transcendents. Perquè, per

exemple, esmentaves la Revolució Francesa: una persona que no disposi d’un coneixement bàsic dels períodes històrics no podrà accedir correctament a un text com el que enfronta Ro-bespierre a Danton.

Certament, i està passant. Fins i tot entre perso-nes amb responsabilitat pública, que són avui inca-paços de situar la Revolució Francesa no ja en una data concreta, sinó en una aproximació de cinquanta anys amunt o avall. Què ens aportaran si són inca-paços de conèixer la Història que ha mogut el món? No hi ha un bagatge cultural, i encara més: no hi ha una passió pel que es fa. Si una persona s’estima el que fa, sigui un forner, un advocat, un escriptor, això el farà investigar, conèixer, aprendre. Som davant la feina amb la llei del mínim esforç. Abans, en la tra-dició renaixentista,el mestre sempre volia que el seu pupil el superés. Avui, els mestres s’han perdut. Els que queden són de generacions anteriors. No tenim referents, o només referents d’egos. Ja no es busca el prestigi, es busca el ready made, no la feina de llarg recorregut: la màxima informació en el mínim de temps. No, cal fer el que dèiem, anar un pas enrere, decreixem per créixer.

Això podria servir com a fórmula de política general...

Sí, sobretot tornar reflexionar sobre qui som, quina societat tenim. Hi ha persones com Zygmunt Bauman que ens estan advertint que estem extra-viant el camí, són la guàrdia pretoriana de dos mil anys de tradició, de coneixement. Els hauríem de te-nir en compte, però no ho fem, se’ns en fot el que diguin.

Tornem al teu actual projecte del teatre For-tuny, si et sembla. Has triat el format de lectures dramatitzades per coherència amb la teva idea de fer una passa enrere, de què parlàvem ara fa un moment, o per condicionaments econòmics també?

Bé, jo en dic escenificacions llegides, perquè no és una simple lectura, una simple transmissió de la in-formació del text. El que fem és reforçar la dinàmica de la veu, portar-la amb tal intensitat que l’espectador s’oblidi que els actors a l’escenari porten el text es-crit. I he triat fer-ho per una combinació dels dos factors: quan tens pocs recursos, has d’esmerçar el màxim del teu talent. Jo sempre cito un gran mestre de teatre per a mi que va ser el Ricard Salvat, quan deia que un director ha de conèixer bé la fusteria del teatre. Tenir menys recursos al teu abast t’obliga a arribar a l’espectador sense que s’avorreixi, que no vegi només actors llegint a l’escenari, sinó que pugui conèixer bé el text i el seu context, històric, social i cultural. I aquí és on es demostra si un actor és bon professional o no. I això a Europa ja fa anys que es fa, perquè això permet també donar més dinamis-me a la cartellera, i afegir a les posades en escena, posem una al mes, quatre escenificacions llegides. I això també permet donar a conèixer més autors, fer arribar a l’espectador mitjà textos que d’altra manera potser mai no coneixeria. Aquest espectador, havent assistit a aquesta escenificació, potser agafarà el llibre i el llegirà. És la nostra feina fer pedagogia, en uns moment en els que la pedagogia és tan menystingu-da, i no imposant, sinó exposant. I per això sento que és responsabilitat de dramaturgs, directors, ac-

Per què no hauria d’existir un delicte de la privació de les eines del

desenvolupament humà?

Lemuria — 18

-Entrevista-

tors, parlar dels problemes que han vertebrat la nos-tra societat i han causat crisis com aquella que ara travessem. I donar eines per sortir-ne. Com? Tots som un personatge teatral. Si agafem Shakespeare, en algun text seu ens veurem reflectits en algun dels seus personatges. I seguir aquest personatge ens aportarà idees sobre com ens hem de comportar. Shakespeare és el millor psicòleg. I és de franc!

Et consideres un tradaptador… Tradueixes per adaptar. Tornaràs a l’escriptura pròpia?

Sempre escric, però sovint al cap de pocs dies pen-so que allò no té cap sentit, no té solta ni volta. Que només em serveix per mantenir-ne la praxis. Però

vull creure que tornaré a tenir interès en mostrar el que escric. Encara que el que escrigui no sorprengui, perquè no es tracta de voler sorprendre. Shakespea-re no et sorprèn, és el seu tractament dels temes,de l’ànima dels personatges, el que el fa ser un mestre. Fa deu anys, veia bo tot el que feia, però com més llegeixes, més t’adones que no t’apropes als grans mestres. No els fas ni pessigolles. Per no dir res, mi-llor prescindir-ne. Si portes alguna obra perquè el públic pagui per veure-la, has d’aportar un valor afe-git. Per això m’agrada tornar als clàssics, per rellegir-los, readaptar-los... Tant en Èdip com en Antígona, trobem els problemes que tenim avui en dia. Èdip és un personatge que dicta una llei i l’assumeix en totes les seves conseqüències, cosa avui en dia im-possible de trobar en cap governant. Un autor que vulgui reflectir el món actual, és millor que recorri als textos clàssics, que han tingut un temps de madu-ració, un coneixement profund de la societat en què van néixer. Avui hem perdut l’interès per conèixer el

És la nostra feina fer pedagogia, en uns moment on la pedagogia és tant menystinguda, i no imposant,

sinó exposant.

Lemuria — 19

-Ent

revi

sta-

context, les referències que ens permeten reconèi-xer el sentit d’aquesta obra. I aquesta és una cadena que multiplica la ignorància fins a quantitats expo-nencials. És també responsabilitat del que tradueix i adapta un text traslladar la informació que es perd amb una feina qualsevol per sortir del pas.

Com veus el panorama actual del teatre cata-là? Sé que tens una visió molt crítica.

Sí, sóc molt crític, començant per mi mateix per-què no tenim un esperit col•lectiu, som un conjunt d’individualitats, amb molt d’impacte estètic, però no anem al moll de l’os. I potser pel que dèiem, que hem perdut el coneixement de la fusteria del tea-tre. Avui tothom escriu, dirigeix, interpreta teatre... Hi ha molta quantitat, però la qualitat és discutible. No sé si hi ha d’haver menys quantitat, però sí crec que abans d’agafar un text per portar-lo a escena, hi hauria d’haver més bagatge, més preparació. I això és vàlid per qualsevol altra disciplina, artística o no... En el món del teatre, hem d’entendre que som davant d’una professió com una altra, com la del forner. Calen més persones que realment tin-guin una gran formació humanística, holística. Ve-ritables mestres, no especialistes en un reduït camp (el realisme nord-americà, per exemple)... Tenir un estil propi, perfecte! Però aquest estil ha de ser con-seqüència d’una formació anterior molt profunda. Miró, Giacometti, abans d’arribar a aquelles síntesis tan personals, havien recorregut tots els estils i tèc-niques anteriors. Avui, em fa l’efecte que només ens hem quedat amb la forma, i no anem al fons. Anem a buscar la modernitat, i la modernitat demà ja no existeix. I tampoc es valora el domini del llenguat-ge. Un dramaturg té una responsabilitat social i una obligació consegüent de conèixer a la perfecció la seva eina, que és el llenguatge. Tu pots fer després

una mimesi del llenguatge del carrer, però perquè parteixes d’un domini de la llengua. Quan Joyce es-trafà el llenguatge vulgar a l’Ulisses ho fa des del domini excels de l’anglès.

Un autor que vulgui reflectir el món actual, és millor que recorri als textos clàssics, que han tingut un temps de maduració, un

coneixement profund de la societat en què van néixer. Avui hem perdut l’interès per conèixer el context.

Calen més persones que realment tinguin una gran formació

humanística, holística. Veritables mestres, no especialistes en un

reduït camp

fotografies: Marta López

Lemuria — 20

-Pensament-

Qui ha fet caure un Rei?

L’abdicació a les columnes d’opinió Sílvia Cabezas d’Alcalà

El 19 de juliol de 2014 Felip VI fou coronat com a nou rei d’Espanya. Per què tanta pressa en la successió reial? Quins són els motius que s’amaguen darrere l’abdicació

de Joan Carles? La imputació de la Infanta Cristina hauria pogut accelerar el canvi en el tron? I, finalment, quin paper jugarà el nou monarca en el procés català? El propi presi-dent de la Generalitat, Artur Mas, augura un rol moderador de Felip VI i assegura que la consulta del 9N tirarà endavant “sí o sí”. Talment com si es tractés d’una partida d’escacs, les peces en el tauler s’han mogut, essent el Rei la primera d’elles. El temps ens dirà com acaba tot plegat i si el regnat que tot just comença esdevé breu, donant pas a la III Repú-blica. De moment, els monàrquics es mostren nerviosos davant la creixent opinió pública republicana. Mostra d’això han estat les ordres polítiques de censura periodística i de re-pressió policial envers els símbols republicans durant els actes de celebració de la corona-ció. En definitiva, la irrupció del moviment dels Indignats (15.05.2011), en part, ha provocat el sacseig polític que ara estem vivint. El “vell règim”, aferrat a l’imaginari col•lectiu de la Transició, desplega una operació política per “salvar els mobles”, temorosos d’aquells que defensen una “Democràcia Real Ja!”.

Lemuria — 21

-Pen

sam

ent-

ANÀLISI DELS EDITORIALS

Operació d’Estat

El Periódico (“De Joan Carles I a Felip VI”, 03.06.2014) és la capçalera que intro-

dueix “sense pèls a la llengua” l’expressió “Opera-ció d’Estat” per definir l’estratègia engegada amb l’abdicació del Rei: “El Consell de Ministres aprovarà avui el projecte de llei orgànica que ha de regular la successió de la Corona, un text que té assegurada una ràpida aprovació a les Corts en comptar, d’entrada, amb el plàcet de PP i PSOE. Ens trobem, doncs, da-vant d’una operació d’Estat en tota regla”. Aquesta

tesi és compartida per l’editorial d’El Punt-Avui (“El sobirà de Catalunya és el poble”, 03.06.2014): “(...) la Corona ha iniciat una operació de successió amb la màxima diligència per intentar recuperar la credibili-tat perduda per la institució, però també, per fer-ho abans que una futura composició parlamentària di-ficultés la clara majoria monàrquica que conformen ara el PP i el PSOE”.

Tot i que ambdós partits polítics tenen majoria a les Corts, El Periódico els recomana que “(...) fa-rien bé d’ampliar els consensos perquè l’adéu de Joan Carles doni pas a una nova era de concòrdia. És a dir, una segona transició”. Es fa necessària una

Lemuria — 22

-Pensament-

“segona transició” perquè “Espanya superi l’actual crisi econòmica, política i territorial”. En definitiva, s’obre una nova etapa on “l’arquitectura territorial, amb l’eclosió del sobiranisme català en primeríssim primer pla” es converteix en el repte més important per al futur monarca. L’esperança dipositada per El Periódico amb una possible i imminent segona tran-sició, contrasta amb l’escepticisme d’El Punt-Avui.

Mentrestant, per al també escèptic diari ARA (“El difícil rescat de la monarquia espanyola”, 03.06.2014), la successió en Felip VI, amb el suport de populars i socialistes, “(...) suposa ja d’entrada negar el dret dels ciutadans a pronunciar-se sobre la forma d’Estat. En aquest punt, el relleu pot esde-venir contraproduent”. Al seu entendre, per renovar la institució urgeix la seva transparència i legitimitat. Cosa que “no serà fàcil”. L’ARA, per tant, deixa en-treveure, implícitament, la necessitat d’un possible referèndum a Espanya sobre la qüestió. En resum, l’ARA, a diferència d’altres capçaleres tan allunyades ideològicament entre elles com són El País o ABC, manifesta que l’abdicació del monarca “no pot ser llegida en clau de normalitat institucional (cosa que seria plausible si hagués estat per motius de salut), sinó com el símptoma més evident de la profunda crisi que travessa l’entramat político-jurídic que go-verna Espanya.

En clau catalana: el Procés i el futur monarca

Des del Principat, El Punt-Avui no té dubtes sobre el paper clau que ha jugat el procés

català en el relleu monàrquic. Només cal copsar el triomf d’ERC –partit independentista i republicà- el 25M per entendre què ha motivat o forçat l’abdicació reial. Està convençut que l’aposta per Felip VI pre-sentat com a “futur àrbitre sòlid” en el conflicte te-rritorial, pretén satisfer la denominada “tercera via” i, així, poder “salvar la unitat de l’Estat espanyol”. Es tractaria de “salvar els mobles”. Per tot plegat, es mostra satisfet per la contundència i fermesa del dis-curs del president Artur Mas: “un discurs respectuós però inequívoc per traslladar a l’opinió pública que el sobirà que ha de marcar el futur d’aquest país és

el poble català”. En relació amb el creixent descrèdit del rei sortint, El Punt-Avui recorda als seus lectors que Joan Carles I cada cop es mostrava més hostil amb les nostres reivindicacions nacionals.

De forma molt semblant es pronuncia l’ARA, el qual té ple convenciment en el fet que “el relleu a la Corona coincideix no per atzar amb el procés de la consulta catalana”. A més, opina que el futur rei té un marge “mínim” de maniobra per trobar una solució. Per això, igual que El Punt-Avui, adverteix a determinats grups polítics de no formular “focs d’encenalls” i al conjunt de la ciutadania catalana de no caure en el parany de la “tercera via”: “(...) Con-vé, doncs, no concebre falses esperances ni perdre el temps en maniobres de distracció”. Aquest rotatiu també “fa pinya” amb el president de la Generalitat i dóna a entendre que a Catalunya l’actual paradigma és un altre. És a dir, els catalans ens trobem en un altre estadi. I que per tant, la discussió entre monar-quia i república està superat: “(...) El president Mas va deixar clar ahir que el procés no s’atura. Des de Catalunya, sí que es té clar que és el poble qui ha de decidir el seu futur polític i institucional. La demo-cràcia està per sobre de la continuïtat dinàstica”.

El reset de la monarquia i la regeneració d’ Es-panya, satisfent possibles “terceres vies”

Tant El País (“Un monarca necesario”, 03.06.2014) com La Vanguardia (“Un nou

clima de renovació”, 03.06.2014) i l’ ABC (“El Rey, por España”, 03.06.2014), en els seus respectius ar-ticles editorials, sostenen que la decisió d’abdicar ha estat lliure, voluntària i exclusiva del monarca, fruit d’un procés de maduració, malgrat que la notícia ha sorprès a tothom. Segons El País, “ningú l’ha pres-sionat ni obligat”. No obstant, lamenta que no ha-gués estat el propi monarca el primer de comunicar la notícia a l’opinió pública, deixant-ho a mans del president del govern, Mariano Rajoy. Ambdues cap-çaleres, però, coincideixen a assenyalar que el relleu facilitarà la modernització i la renovació del sistema institucional. A més, en l’opinió d’El País, el relleu “es produeix en un entorn de plena normalitat i dins

Lemuria — 23

-Pen

sam

ent-

les vies constitucionals”.

Així doncs, per a La Vanguardia, la renúncia del monarca s’interpreta com el començament d’una “nova etapa política, institucional i social”. En al-tres paraules, la successió “propicia un nou para-digma: temps de renovació, temps de flexibilitat, temps d’integració”. La Vanguardia, per tant, es mostra esperançada, confiada i convençuda que el relleu (acompanyat del “vigor generacional de qui aviat serà Felip VI”) obrirà la porta a una “reforma intel•ligent de la Constitució del 1978”. I sota aquest paradigma “és legítim i necessari imaginar nous es-cenaris per a l’encaix de Catalunya a Espanya”. Uns escenaris de pacte, que “de ben segur trobarien el

suport majoritari de la societat catalana en cas de materialitzar-se”. Ara bé, La Vanguardia desmenteix que el relleu del cap de la Corona hagi estat per mo-tius de salut o conseqüència del denominat proble-ma català, si bé “la qüestió de Catalunya ha posat en primer pla la necessitat de profunds canvis polítics a Espanya”. Sobre el Principat, El País no obvia de la seva anàlisi l’amenaça secesionista. Creu que “la nació és la verdadera font de legitimitat de la Mo-narquia”.

Des de La Vanguardia, tampoc es percep l’abdicació com un signe de debilitat ni com a resul-tat d’una conspiració. I s’emfatitza en la no improvi-sació d’aquesta decisió. Ans al contrari: “Madurada

Lemuria — 24

-Pensament-

fa uns mesos, aquesta decisió no podia ser comuni-cada a la societat espanyola abans dels comicis euro-peus de maig de 2014”. Es tracta, en definitiva, d’un “bonic cop de timó”, “sense ressonàncies conspi-radores, aquesta vegada”. És més, ens trobem da-vant d’una “(...) decisió lúcida, enèrgica i valenta, que convida a tot el país, sense excepció, a reflexionar i afrontar el futur amb voluntat reformista, amb flexi-bilitat i amb obertura de mires. S’acaba el joancarlis-me i es referma l’Espanya constitucional”. S’elogia el seu gest, qualificat d’intel•ligent. I, alhora, es con-sidera que el moment escollit és el més adequat.

Com no podia ser d’altra manera, La Vanguardia destaca que el rei “ens deixa un llegat molt valuós”: no només per l’èxit de la Transició i la seva ferme-sa contra el cop d’Estat del 23F –més enllà de la concòrdia civil i la integració europea-, sinó també sobretot, per al “llarg període d’estabilitat i prosperi-tat econòmica”, “malauradament espatllat per la cri-si”. En aquest sentit, els gairebé 40 anys de regnat, Joan Carles I ha exercit com a principal ambaixador d’Espanya al món, obrint “innombrables portes i oportunitats a l’economia i empreses espanyoles”. De forma semblant, El País ressalta, com a virtut, la neutralitat del monarca: “Las cualidades demos-tradas por don Juan Carlos han contribuido deci-sivamente a la utilidad de la Monarquía porque, sin participar de ninguna de las opciones, ha atendido la labor moderadora y arbitral asignada al Rey por la Constitución”. Elogis envers la figura del Rei com-partits per El Mundo (“Un Rey para emprender las reformas que necesita España”, 03.06.2014).

El Mundo, si bé es sorprèn del moment elegit per l’abdicació, constata que el debat sobre la successió estava damunt de la taula. Fins i tot, des d’aquest diari s’havia defensat en els últims mesos la conve-niència del relleu, ja que l’actual rei Felip represen-ta “el millor” de la Corona, juntament amb la seva mare. Felip VI esdevindrà “la millor garantia perquè la Monarquia recuperi el nivell de prestigi que ha tingut durant molts anys”. La figura del Príncep és entesa com l’última esperança per recompondre la difícil situació per la qual travessa Espanya: “El país

se encuentra en estos momentos en una encrucijada. (...) En este mar con marejada le toca tomar el timón de la nave a Felipe VI. Repetimos que consideramos que está capacitado para virar el rumbo y enfilar el horizonte de la regeneración de la vida política que los españoles están pidiendo a gritos”.

Tanmateix, el seu editorial insinua que el monar-ca no tenia gaires intencions de plegar, encara que caldria reconèixer el seu gest com l’últim gran servei que ha prestat a “la nació”: “Quienes están cerca de él saben que se había propuesto relanzar la imagen de la Monarquía y estaba empeñado en ello. El Rey había manifestado a sus íntimos que tenía mucha ilusión por acudir al desfile del Día de las Fuerzas Armadas del próximo domingo”. El Mundo més aviat creu que la futura imputació de la Infanta, per part del jutge José Castro, prevista per a les properes setmanes, pot ser un dels motius que amaga la deci-sió “inesperada”, presa pel Rei. D’altres circumstàn-cies que explicarien el relleu, segons aquest rotatiu, són les següents: en primer lloc, la caiguda dels ni-vells de popularitat de la monarquia, conjuntament, amb la resta d’institucions de l’Estat. En segon lloc, la corrupció. En tercer lloc, un poder judicial sota sospita per les ingerències polítiques. En quart lloc, la llarga i profunda crisi econòmica. En cinquè lloc, els resultats dels comicis europeus que debiliten el bipartidisme (amb l’oposició socialista sense cap) i reforcen “plantejaments utòpics”, com ara el feno-men Podemos: “los partidos mayoritarios –y sopor-tes básicos de la Corona- han sufrido una sangría de votos sin precedentes a costa del crecimiento de for-maciones radicales, de izquierda e independentistas, que desde luego no cuentan con la Monarquía en el modelo de Estado que propugnan”. I, en darrer lloc, “añadir el desafío soberanista lanzado por la Gene-ralitat de Cataluña, al que se va sumando también el País Vasco”.

Pro-monàrquics: la Corona com a garantia d’ unitat i estabilitat.

La premsa tradicionalment pro-monàrquica, ABC (“El Rey, por España”, 03.06.2014)

Lemuria — 25

-Pen

sam

ent-

rendeix homenatge a la figura de Joan Carles I. Ma-nifesta obertament la seva adhesió a la monarquia parlamentaria, concebuda com el millor sistema de govern, que ha possibilitat des de l’any 1978 un pe-ríode de pau i prosperitat no viscut mai abans a Es-panya.

ABC i La Razón reconeixen que alguns dels errors recents comesos per Joan Carles I li han passat fac-tura i per això ha decidit cedir el testimoni en el seu fill, amb un doble objectiu: revitalitzar la Corona (Felipe encarna l’Espanya “democràtica”, “moder-na” i “preparada”) i garantir “la unitat i la continuïtat de l’Estat”.

ABC fa una defensa a ultrança d’allò que repre-senta la Corona per a l’estabilitat de l’Estat: “La Corona ha sido la garantía indiscutible de la esta-bilidad de nuestro país. Ha asegurado una jefatura del estado por encima de patriotismos y alternancias y ha dado a los españoles esa referencia que todo ciudadano precisa en momentos de confusión”. Per aquesta raó, al seu entendre, esdevé imprescindible que els partits “nacionals” siguin “lleials” amb Espa-ña, donant confiança a la Corona i suports necessa-ris per evitar “oportunistes de tot signe que aprofitin la decisió del Rei per provocar confusió sobre la pre-fectura de l’Estat. O dit d’una altra manera, l’ABC fa una crida al PP-PSOE perquè tinguin “sentit de la responsabilitat” en un moment històric com aquest. L’actuació legislativa, doncs, “ha de ser ràpida i sen-se contratemps, envoltada de normalitat” per acon-seguir una “successió exemplar”.

OPINADORS

Analitzats els articles d’opinió publicats l’endemà que el Monarca anunciés la seva abdicació a favor del seu fill, podem concloure que existeixen quatre grans corrents discursius:

“Simple relleu generacional”

El primer d’ells interpreta la notícia en clau de “simple relleu generacional”. És a dir, com a

resultat d’un procés de “normalitat reconfortable”, que garanteix l’estabilitat de l’Estat. Això sí, s’obre una nova etapa dins la institució, que potser en les formes introduirà aire fresc, però que en el fons re-presentarà el continuisme. Paral•lelament, s’agraeix la tasca duta a terme per Joan Carles durant els 39 anys del seu regnat (fent-ne un balanç positiu) i es reconeix el seu paper destacat durant la Transició. Així doncs, els elogis envers la seva figura no es fan esperar. Com tampoc s’amaga l’esperança dipositada en el seu successor, el Príncep, de qui s’espera que actuï com a moderador en les tensions territorials.

Moltes d’aquestes consideracions provenen dels “cortesans” i del poder econòmic, el qual manifesta la seva lleialtat i suport incondicional a la monar-quia. Mostra d’això són els articles dels excaps de la Casa Reial Alberto Aza i Fernando de Almansa , de l’historiador i autor de la biografia “Juan Carlos. El rey de un pueblo”, Paul Preston , d’Isidre Fainé –president del Grup La Caixa-, d’Ignacio Sánchez Galán –president d’Iberdrola- i Javier Godó, Comte de Godó . Algunes de les idees clau que expressen aquests sectors econòmics -compartides per certs “opinadors/periodistes” com ara, Alfonso Ussía , Luis del Olmo , Fernando Ónega , José A. Zarza-lejos , Soledad Gallego-Díaz , Luis María Ansón , Victoria Prego , Carmen Rigalt , Carlos Herrera , Gabriel Albiac , José María Carrascal , etc.-, es po-den resumir en les següents:

• L’abdicació “assegura la continuïtat d’un fu-tur per al seu successor (...)el qual està més que pre-parat”. La decisió del monarca ha estat el seu “últim acte de servei al país”.

• El “coratge” del Rei abdicant esdevé “el millor estímul per continuar confiant en el futur de progrés econòmic, cohesió social, convivència i igualtat d’oportunitats per a tothom”.

• El regnat de Joan Carles I ha constituït “el període de pau i de convivència més extens de la història contemporània espanyola”.

• El Monarca “ha estat el millor ambaixador de la marca Espanya”, donant “suport constant al

Lemuria — 26

-Pensament-

desenvolupament de l’economia espanyola i de les seves empreses”.

• El seu regnat “ha estat un motor de canvi cap a la modernitat i el progrés”.

• El Rei “va liderar una transició modèlica”, amb “una gran intel•ligència política”.

• Felip VI, continuador del llegat de Joan Car-les, obrirà “una nova etapa de transformació i re-novació en l’àmbit polític, econòmic i institucional, de la qual Espanya en sortirà reforçada”. El futur rei està aïllat de qualsevol corrupció. La seva imatge està neta.

• L’abdicació no pot ser aprofitada per certs sectors (republicans d’esquerres) per atiar una “ce-rimònia de la confusió” i exigir “un canvi radical del nostre sistema polític”.

“Terceres vies, segona Transició”

El segon dels corrents d’opinió, si bé coinci-deix també a destacar algunes de les aporta-

cions del Monarca sortint, integra els partidaris de les denominades “terceres vies”. Aquests són favo-rables a un relleu que propiciï alguns canvis (més o menys significatius respecte al marc constitucional vigent), donant pas a una Segona Transició. Tanma-teix, dins d’aquest corrent, hi ha veus que declarant-se “no monàrquiques” legitimen la institució perquè consideren que si tenim “monarquia és a canvi de democràcia”.

L’escriptor Javier Cercas és punyent a l’hora d’afirmar que sense Rei potser no hi hauria hagut democràcia. No es pot ignorar, al seu entendre, que des de la Transició i sota un sistema de democràcia parlamentària, hem viscut els anys de major llibertat, prosperitat i modernitat de la nostra història. Des-menteix que Joan Carles I tingués res a veure amb la conspiració del cop d’estat del 23F: “(...) La verdad es, como casi siempre, lo evidente: que el Rey paró el golpe (...) y que parándolo, salvó la democracia. Sólo por eso deberíamos estarle agradecidos”. Cercas es mostra crític amb gent de la seva generació que atri-bueix tots els mals del present polític d’Espanya a la Transició. Potser “nosaltres no hem estat capaços de millorar-la”, sosté. Si bé reconeix que la Transició “fue un apaño, hay que estar loco para no preferir mil veces ese apaño al ominoso conflicto civil (...) a la salida de la dictadura”.

Per la seva banda, i en clau catalana, Lluís Bassets comparteix un discurs semblant el de Cercas. Per a Bassets, durant el regnat de Joan Carles I s’ha conso-lidat l’etapa més llarga i de més autogovern de tota la història de Catalunya, si bé és real el deteriorament actual de les relacions entre els governs català i espan-yol, com també, els intents de recentralització i, fins i tot, d’assimilació. Però, matisa: “(...) la abdicación y la entronización del nuevo rey significan un nuevo comienzo: la oportunidad de que los callejones sin salida se abran y los rompecabezas se resuelvan”. Dit d’una altra manera, la monarquia podria ser la

Lemuria — 27

-Pen

sam

ent-

resposta al dilema entre statu quo i la independència catalana. En aquest sentit, Bassets recorda que “en el seno del propio movimiento independentista hay voces e incluso documentos que especulan con la eventualidad de conservar la Corona española como institución compartida con el conjunto de España por parte de una Cataluña independiente”.

Pel que fa a les “terceres vies”, n’hi ha per a tots els gustos. El primer polític català a demanar públicament la dimissió del Rei, va ser el líder del PSC, Pere Navarro (febrer de 2013). Per a Navarro cal abordar urgentment la reforma constitucional i aposta per una Constitució federal, “que respon-gui a la pluralitat i a la unió en la diversitat de tots els pobles d’Espanya”. Per tant i, segons ell, (...) La reforma federal de la Constitució és la solució per articular un Estat d’estats”.

Ara bé, no totes les conegudes com a “terce-res vies” impliquen la defensa del federalisme, sinó simplement una regeneració de les institucions. Fer un reset, és a dir resetejar, tornar a començar i posar el dia la monarquia. Per exemple, Màrius Carol –direc-tor de La Vanguardia-, Antonio Franco , José Anto-nio Sorolla , Ian Gibson , Albert Sáez , Esperanza García , Manel Fuentes , Joan Tapia i Miquel Roca Junyent coincideixen a assenyalar:

Sobre el paper de Felip VI

• Moderador de la vida espanyola. Refer ponts entre territoris.

• La seva legitimitat se la guanyarà a través dels seus actes.

• Home modern, preparat, tolerant i que sap escoltar. No ha comès cap error destacable en el temps d’espera.

• La III República pot esperar.

Arquitectura territorial

• Reajustar el contracte social i territorial.

• Només amb la Corona, Espanya continuarà unida i, alhora, diversa.

• Refer els pactes de la convivència: l’abdicació del rei com a una oportunitat (no en el sentit de

canviar el mandat constitucional) d’intentar un nou clima d’interlocució i, així, afavorir un encaix de Ca-talunya dins Espanya formant part d’un projecte comú i plural.

Sobre el joancarlisme

• El rei Joan Carles es va “guanyar molts re-publicans pel camí”.

• Alguns dels seus errors comesos més recent-ment no “taquen el seu full de serveis”.

• El seu regnat de 39 anys és sinònim d’estabilitat per a Espanya.

• El monarca ha abdicat de manera inespera-da, però no imprevista.

• Joan Carles va superar els dubtes de la seva legitimitat gràcies al consens.

Per al veterà periodista Lluís Foix , si bé el Rei va ser nomenat per Franco, Joan Carles I va ser l’instrument per tornar-nos les llibertats perdudes feia generacions, ja que va contribuir a transformar una dictadura en una democràcia. Les causes de la seva abdicació són complexes i van més enllà de la seva decisió personal. Els resultats del 25M van di-buixar un mapa que enterrava definitivament la tran-sició. El triomf d’ERC a Catalunya i l’auge de les esquerres visualitzen un període de certa ingover-nabilitat. En aquest escenari obert “(...) S’haurà de modificar totalment o parcial la Constitució, caldrà trobar una sortida per a Catalunya i el corresponent equilibri territorial en la pluralitat i diversitat de les terres hispàniques”. A més, Foix considera que “els errors i escàndols que han esquitxat a la monarquia en els darrers temps han provocat que el seu reg-nat entrés en un procés irreversible”. Enric Juliana creu que els contractes social i territorial han de ser reajustats i afegeix: “Les eleccions de segon ordre del 2014 no han fet fora el Rei, però han deixat nues les esquerdes del sistema”.

La periodista i directora adjunta de La Vanguar-dia, M. Dolores García manifesta que “(...) Però perquè aquesta abdicació adquireixi sentit, s’haurien de produir algunes transformacions importants a partir d’ara en altres estaments. (...) És també l’hora

Lemuria — 28

-Pensament-

d’obrir la Constitució i de forjar un nou acord te-rritorial. Encarar la insatisfacció que ha arrelat en la societat catalana ja no és una concessió a una part, (...) sinó que és una exigència si es vol mantenir l’edifici dempeus. (...) Si la monarquia, segurament la institució política més immobilista que existeix, es mou, com poden mantenir-se enquistades la res-ta d’institucions? L’abdicació del rei és una condició necessària per a la regeneració democràtica, però, sens dubte, no és suficient”. Opinions més o menys compartides per d’altres opinadors, com ara Enric Company .

Per la seva banda, Antoni Puigverd pensa que “(...) Es resoldrà malament, el temps nou, si el PP, aprofitant la majoria absoluta, lliga de peus i mans el nou rei per tal que res canviï. (...) Si el rei Felip aconsegueix encapçalar l’obertura, el futur, per difícil que sigui, està assegurat. Però si és una jogui-na tàctica en mans d’un PP de mirada curta, ja ens podem calçar ben calçats”.

“Operació d’Estat: canvi cosmètic o reforma profunda?”

El tercer corrent d’opinió, molt més minorita-ri, es mostra crític amb allò que alguns volen

batejar sota el nom de Segona Transició. Els seus membres –entre els quals destaquen l’historiador Josep Fontana i Antoni Guitiérrez-Rubí - acusen el corrent anterior de voler vendre la fal•làcia que “salvant la monarquia salvarem la democràcia”. O vendre’ns la il•lusió que amb el relleu reial tot can-viarà. En aquest sentit, puntualitzen: “canviar-ho tot, perquè res canviï”. Per aquest motiu són parti-daris d’obrir un procés constituent i condicionar el regnat de Felip VI en un referèndum. A més a més, afirmen que els partidaris de la monarquia haurien de veure el referèndum com una oportunitat de legi-timació de Felip VI.

No dubten que el Príncep estigui preparat, però es pregunten si la societat està preparada per a un altre rei. Altrament, neguen que en realitat es tracti d’una abdicació com a acte voluntari. Ans al contrari, més aviat ens trobaríem davant d’una renúncia forçada,

per sorpresa i precipitada. D’aquesta manera, amb la substitució ràpida del rei es pretén evitar l’obertura d’un procés constituent republicà. I d’altres analis-tes denuncien la “gran operació” que el bipartidisme espanyol ha posat en marxa per cimentar els fona-ments de l’Estat.

En paraules de Manuel Cruz , “La abdicación del Rey simboliza, de forma rotunda, solemne, el final de una etapa. Obsesionarse por la normalidad, por dar pruebas de que la maquinaria institucional fun-ciona perfectamente, está bien engrasada sin dar lu-gar a disfunciones de ningún tipo, es tan comprensi-ble como obligado, pero a todas luces insuficiente”. S’expressa de forma semblant a Cercas (citat ante-riorment) en relació amb els “crítics” de la Transi-ció: “(...) Aquellos a los que tanto se les ha llenado la boca criticando la Transición tienen ahora la opor-tunidad de oro para enseñar a sus mayores cómo se han de hacer las cosas”.

Per a Jordi Garcia no hi ha dubtes sobre l’operació engegada pels “pares fundadors de la Transició” per fixar l’estabilitat de l’Estat. L’abdicació del Rei com a resposta del propi sistema per protegir-se a ell ma-teix i garantir-ne la seva continuïtat: “(...) La inte-ligencia de la operación me parece meridiana. De entrada sirve para desplazar del centro de la vida po-lítica dos accidentes graves fraguados en plena crisis: el proceso independentista de Cataluña y informe respuesta latente a la degradación del sistema por parte del 15-M, hoy ya estructurada, pública y con nombre propio, Pablo Iglesias y Podemos (más una abrumadora abstención)”. Garcia conclou que “(...) La abdicación puede ser ese gesto simbólico que evidencie la toma de conciencia del propio sistema sobre sus debilidades. Y la ruta inmediata puede as-pirar al blindaje defensivo o puede aspirar a recupe-rar el respeto por sí mismo. La abdicación puede ser un mea culpa simbólico o sólo un último y peligroso mecanismo de autodefensa”.

Al mateix temps, Joan Subirats fa referència a la “política de danys” per explicar el moment his-tòric al qual estem assistint. L’afebliment especta-cular dels grans partits del sistema, els ha obligat a

Lemuria — 29

-Pen

sam

ent-

emprendre de pressa alguns canvis “per així poder seguir mantenint posicions de poder i salvaguardar interessos”. Això sí, “sense modificar res del que era essencial”. La “maquinària”, per tant, s’ha posat en marxa amb molta rapidesa “per assegurar cobertura informativa i aconseguir que l’ interregne sigui com més curt millor per evitar maldecaps sobre legitimi-tats”. Des del seu punt de vista, “estem davant d’un problema greu de legitimitat”. Malgrat que l’aparell de l’Estat ens voldrà vendre l’abdicació del rei com una “simple qüestió de tràmit o una senzilla opera-ció de cicle natural (els joves substitueixen la gent gran)”, per a Subirats hi ha la sensació que “el canvi només és cosmètic”.

En aquesta mateixa línia, Josep Ramoneda es pregunta “canvi cosmètic o reforma profunda”? Se-gons la seva opinió, tot dependrà “de la voluntat dels dirigents polítics i de la pressió de la ciutadania”. En aquest sentit, coincideix amb la resta d’aquests ana-listes a l’hora de percebre que “(...) Si els dos grans partits, guiats pel seu impuls conservador, pensen que la sortida del rei és suficient, serà una confirma-ció que cada cop viuen més lluny de la realitat”. Pel que fa al context català, Ramoneda no és del parer que l’abdicació –talment com algunes veus volen in-dicar- esdevingui “l’excusa per reformar la Constitu-ció i emprendre així un camí per neutralitzar el pro-cés català”, ja que ni PP ni PSOE “se senten prou en perill per entrar en un reformisme de veritat”. “(...) Massa risc per a l’estil Rajoy”, exclama Ramo-neda. I, alhora, consegüentment, tampoc veu “en l’horitzó senyals suficients que empenyin cap a una nova Transició”. Per la seva banda, el politòleg Joan Subirats (abans citat), afegeix: “(...) probablement no hi ha gaires intencions de fer una mena de reset democràtic. (...) cal ser conscients que aquest canvi de cara del cap d’estat no implica que es resolguin els temes de fons que estan plantejats”.

Per al catedràtic de dret constitucional, Javier Pé-rez Royo , “(...) A aquestes altures del guió, inten-tar relegitimar democràticament el sistema polític espanyol a partir d’una magistratura hereditària em sembla una tasca impossible. Un sistema polític de-

mocràtic pot conviure amb una màxima autoritat de l’Estat no democràtica, però no pot regenerar-se a partir d’aquesta. El príncep Felip no està en la posi-ció en què estava el seu pare després de la mort del general Franco. Llavors un monarca podia contri-buir a transitar de la dictadura a la democràcia. En aquest moment, la seva condició de monarca here-ditari l’inhabilita per canalitzar un procés de regene-ració”.

D’altra banda, Imma Merino subratlla que alguna cosa es mou. Exemple d’això són les reac-cions ciutadanes, “en forma de manifestacions a fa-vor d’un referèndum sobre la continuïtat o no de la monarquia”, envers la notícia de l’abdicació de Joan Carles. Està convençuda que l’esperit del procés del dret a decidir a Catalunya s’ha empeltat en alguns sectors de la resta de l’Estat, els quals ara reclamen poder decidir sobre “un canvi ajornat des de la tran-sició política, que va imposar l’acceptació d’una fi-gura nomenada per Franco”. Tanmateix, alerta als republicans de l’Estat, fent un paral•lelisme amb el conflicte de Can Vies: “(...) una estratègia de tota mena de poder instituït és provocar una violència que criminalitzi aquells que el posen en qüestió i s’hi enfronten. Potser pensaran que barrejo les coses, però el cas és que la violència a la barriada de Sants té un acte fundacional: haver-hi dut una excavadora per enderrocar Can Vies”.

En clau catalana: “hem fet caure el rei”

I, finalment, el quart corrent d’opinió (integrat també per periodistes, historiadors i politòlegs)

és aquell que analitza l’abdicació del rei en clau ca-talana. I s’interroga sobre de quina manera aques-ta afecta al Procés de transició nacional iniciat en el nostre país. La força cívica dels catalans ha fet caure el rei? Vicent Partal n’està segur d’això: “(...) L’abdicació de Joan Carles és un símptoma més de fins on hem arribat ja. I la demostració que podem moure qualsevol muntanya, si ho volem fer”. Des de Madrid la coronació de Felip de Borbó es presenta com una escletxa per discutir una reforma federal de la Constitució “per resoldre el cas català”. Aviat

Lemuria — 30

-Pensament-

arribaran els gestos, “en la línia d’evitar la indepen-dència de Catalunya tot acceptant un règim únic i excepcional per al Principat”.

¿Els catalans estarem disposats a escoltar i accep-tar aquestes noves propostes d’encaix de Catalunya amb Espanya (com ara, una hipotètica fórmula de “dos estats, un rei”)? Per a Carles Boix, Catalunya mai no ha tingut cap garantia que l’Estat complís amb les seves promeses. I, per tant, seria un error acceptar (com es va fer en la Transició i en l’Estatut de 2005) negociar “a partir d’una promesa d’iniciar un procés sense terminis i sense garanties de compli-ment, i amb l’Estat com a únic àrbitre”. Així doncs, es mostra escèptic respecte qualsevol proposta, per bé que l’abdicació és percebuda com un canvi, “(...) que deuen celebrar els partidaris d’una inconcreta tercera via o aquells que frisaven per sortir del cul-de-sac en què tant el govern com l’oposició s’havien ficat a Madrid”.

Plantejaments esgrimits també per l’ historiador i comissari del Tricentenari Barcelona 1714, Toni So-ler : “(...) La monarquia pot esdevenir, doncs, a tra-vés de la figura del nou rei, la clau de volta d’un nou pacte constitucional entre Catalunya i Espanya. Això és el que esperen amb candeletes els partidaris de la tercera via”. Soler fa una advertència a tota aquella part del catalanisme que es pot veure seduïda per aquest intent regeneracionista: “(...) Uns i altres, els partidaris d’una tercera via felipista i els entusiastes d’un republicanisme federalitzant espanyol, haurien de recordar els anys trenta. Quan el catalanisme ha lligat el seu destí a una de les dues Espanyes sempre n’ha sortit escaldat. Felip VI continua representant la unitat d’Espanya”. A més, llença un toc d’atenció als “republicans impacients”: “(...) Encara que Es-panya visqui moments d’efervescència i de revolta cívica, Joan Carles I és una figura que desperta més compassió que animadversió en bona part del terri-tori espanyol, i els republicans impacients faran bé de tenir-ho present”. Per acabar, Soler fa una crida als partits catalans perquè mantinguin la seva agen-da, sense permetre que “el vesper polític espanyol faci pagar a Catalunya els plats trencats, com altres

vegades”. Arribats a aquest punt, caldria destacar que Soler, com d’altres opinadors, “fan pinya” amb el president de la Generalitat, Artur Mas : “El rei d’Espanya canviarà, i el procés democràtic català ti-rarà endavant”. Sembla, doncs, que el procés és irre-versible.

Al seu torn, Xevi Xirgo (director d’El Punt-Avui) assegura que l’operació Felip VI –el rei de la terce-ra via- “fa tard” per a Catalunya. Hi ha la sensació que “només la Casa Reial pugui imposar una tercera via”, que amb una bona oferta per quedar-nos a Es-panya satisfés alguns “convergents de pro”. Manuel Cuyàs és de la mateixa opinió i recorda que darrera la famosa “operació tercera via” hi ha en Josep Du-ran i Lleida, alguns rotatius com La Vanguardia i El Periódico, La Caixa, certs empresaris i polítics. Pre-cisament dies més tard, el 8 de juny en El Periódico el propi Duran anunciava que “abdicava parcialment de les seves responsabilitats”, dimitint del seu càr-rec de secretari general de CiU. També manifestava la seva voluntat de no presentar-se novament com a portaveu de la formació en el Congrés i “deixa-va caure” que es podria presentar amb candidatura pròpia el 9N si en lloc de consulta es convoquen co-micis en clau plebiscitària. El motiu que hauria des-encadenat la seva renúncia és la decisió de la federa-ció d’abstenir-se (en comptes de votar-hi a favor) en l’aprovació de la llei orgànica que permetrà la suc-cessió monàrquica. No obstant, les raons s’originen arran de la crisi oberta (discrepàncies manifestes, per part de Duran) en el si de la federació, com a conseqüència del procés sobiranista. L’abstenció de CiU també ha pogut venir condicionada per algu-nes “opinions publicades” crítiques amb un proba-ble “sí” a la monarquia per part d’aquesta formació: “votar sí legitimaria una institució que nega el dret a la ciutadania a pronunciar-se sobre la forma d’estat”.

Hi ha algunes veus més preocupades per “si la voluntat de canvi a Espanya engolirà el procés ca-talà”, que no pas pel propi debat sobre monarquia/república. Per alguns opinadors, aquest debat, quan parlem del futur de Catalunya, és inexistent, la qual cosa s’interpreta com un “avantatge evident”. Res-

Lemuria — 31

-Pen

sam

ent-

pecte a això, Vicent Sanchis , qualifica de “maniobra de distracció” els possibilismes amb Catalunya que l’abdicació del Rei sembla haver obert. I s’afanya a escriure amb contundència que de cap manera “la il•lusió de la majoria del poble català pot ce-dir davant la il•lusió de la mino-ria del poble espanyol”. Seria, al seu entendre, “una trampa i una calamitat que ara molts catalans es creguessin la divisa que ahir encunyaven alguns súbdits: mo-narquia federal”.

Antoni Segura es mostra pru-dent en la seva anàlisi: per una banda, creu que “no està gens clar que Felip pugui heretar la legitimitat d’una institució avui malmesa”. I, per l’altra, caldrà copsar si el nou rei és més o menys receptiu al clamor de la ciutadania catalana: “(...) caldrà veure si el nou monarca com-parteix els fonaments constitucionals que defensa el govern català per fer una consulta legal i acordada o si, pel contrari, s’enroca en la posició del govern espanyol de desautoritzar la consulta per imperatiu constitucional: Joan Carles va dir que això de la con-sulta era una “quimera”. El temps ho dirà, però el sentiment republicà segueix més viu que mai”. I el cas és que el suport a la monarquia (amb Joan Car-les i el futur Felip VI) mai no ha estat transversal ni de consens a la societat espanyola. Així ho explica el politòleg Jordi Muñoz . Existeix, doncs, una fractura ideològica, territorial, generacional i social.

Els pro-monàrquics, segons Muñoz, se situen en el segment més a la dreta de la societat, entre els que tenen identitats espanyoles més marcades, i entre els que s’identifiquen com a catòlics. Fins i tot, assenya-la que l’aposta del PSOE –i el seu entorn mediàtic i culturtal- pel “joancarlisme” no ha aconseguit “su-perar les antigues divisions subjacents entre dreta i esquerra ni òbviament entre territoris pel que fa a la seva adhesió a la Corona”. Com tampoc ho ha acon-seguit el fet d’aparcar durant molt de temps, per part

de les forces majoritàries de l’esquerra, el discurs i la simbologia republicana. El debat sobre la forma d’estat ha restat silenciada de l’agenda política, fins

ara: “(...) per a l’Espanya de tradició republicana, la qüestió de la monarquia havia deixat de ser priori-tària. Era, doncs, un consens passiu més que no pas una adhesió activa a la monarquia”.

En resum, Pilar Rahola , Toni Aira , Carles Capdevila i David Miró (director i subdirector, res-pectivament, del diari ARA), Carles Torras , Xavier Casals , David Portabella , Aleix Cuberes , Joan B. Culla , Joan Villarroya , Ferran Espada , i Salvador Cardús , entre d’altres, coincideixen en les seves diagnosis:

• El rei hauria abdicat a contracor.

• Gairebé segur que el procés sobiranista ha influït en la decisió del rei. La seva precipitació té alguna cosa a veure amb la proximitat de la consulta del 9-N.

• La successió és contemplada pel tàndem PP-PSOE com “un dic de contenció” davant la “fuita d’aigua catalana”. Els dos grans partits espanyols te-nen pressa, perquè ara la votació a les Corts donarà majoria a la successió, cosa que ho podria dificultar passades les eleccions generals de 2015, amb un par-lament possiblement més fraccionat amb l’auge de partits d’esquerra, republicans i crítics amb el siste-

Lemuria — 32

-Pensament-

ma.

• Facilitar el canvi de rei pot ser el darrer ser-vei del PSOE de Rubalcaba a la causa de la Transi-ció.

• El procés català tirarà endavant, talment com va expressar el President de la Generalitat.

• Felip VI es troba atrapat entre l’Espanya en crisi i la Catalunya que vol votar el 9N. Caldrà que el seu primer gest sigui reconèixer que Catalunya és una nació.

• El debat sobiranista té poc a veure amb la monarquia.

• Un canvi de model constitucional pot no tenir una influència clara en el procés sobiranista, perquè els independentistes no canviaran la seva manera de veure les coses.

• L’abdicació i l’operació d’Estat, en realitat, fan tard i lluny d’apaivagar el Procés n’aplanen el camí.

Per últim, rescatar les darreres i sorprenents opi-nions de l’expresident Jordi Pujol : no es pot se-guir creient que “amb Catalunya, Espanya pot fer trampa”. “Catalunya ha quedat prou escarmentada

durant els darrers quinze anys per ara renunciar per les bones a l’exigència d’un tracte just com a nació. L’any 1988, i també més recentment, hi ha-via confiança. Ara no n’hi ha. Per això ha crescut l’independentisme”. Álex Sàlmon , director d’El Mundo Catalunya, incideix en l’evolució ideològi-ca de Pujol i recorda les estretes relacions entre el President i Joan Carles I. També en aquest mateix diari i en clau catalana, Arcadi Espada , en la seva columna habitual, considera que l’herència que el rei li deixa al seu fill, el futur Felip VI és ben complica-da, situant-lo al bell mig del conflicte polític: “(...) Una Cataluña que sea su 23-F. Y una reforma de la Constitución que sea su referéndum legitimador”.

CONCLUSIONS

A tall conclusiu podem constatar de l’anàlisi feta que existeix una certa unanimitat, en-

tre la premsa que dóna suport als partits del siste-ma (i la cultura de transició), respecte al paper de la monarquia com a garant de la democràcia. Tan-mateix, caldria distingir aquells rotatius clarament pro-monàrquics, els quals interpreten en clau de “normalitat institucional” el “relleu generacional”, i aquells que si bé no ho són aposten decididament per aquesta forma d’Estat, amb un nou rei que lideri una Segona Transició. Per a aquest segon grup de diaris, l’abdicació de Joan Carles en el seu fill pos-sibilita obrir una nova etapa per regenerar totes les institucions i donar resposta al “problema català”. Pel que fa als motius que explicarien la renúncia de Joan Carles també hi ha un ampli consens: des de raons personals de salut, passant per episodis “llas-timosos” protagonitzats pel monarca com el viatge a Botswana, el cas Nóos i l’esperada imputació de la Infanta Cristina, la pèrdua de popularitat, desgast o declivi de la imatge pública de la monarquia, etc. Ara bé, apunten dues grans causes de pes –a part de la crisi econòmica- que estarien darrere d’aquesta deci-sió: la primera, el terratrèmol provocat pels resultats electorals europeus (el triomf d’ERC a Catalunya, Bildu com a segona força a Euskadi, la irrupció de Podemos i també l’increment d’IU). Un sacseig que

Lemuria — 33

-Pen

sam

ent-

desestabilitza el clàssic bipartidisme espanyol (la ga-rantia de fortalesa del sistema), amb la caiguda del cap de l’oposició, Alfredo Pérez Rubalcaba. Avui “el bipartidisme està tocat però encara no enfonsat”, si bé es preveu en futurs comicis un parlament més fragmentat, que impediria la successió monàrquica. D’aquí venen les presses. S’accelera i s’activa, doncs, el mecanisme successori per evitar justament el de-bat. I, la segona gran causa és el cas català. Sobre les “llums i ombres” del Rei sortint, nomenat per Franco i legitimat, posteriorment en democràcia, davant l’opinió pública durant el 23-F, és quelcom que es “passa de puntetes”, malgrat que es tendeix a ressaltar que gràcies a ell es va aturar el cop d’Estat. Altrament, a. cap del poques hores de conèixer la notícia, tampoc es parla gaire sobre el futur estatus com a justiciable (ciutadà normal, aforament, impu-nitat o mantindre la inimpunibilitat) de Joan Carles.

Precisament, a Catalunya, la majoria de diaris –tret de La Vanguardia i El Periódico, més propers a les tesis de les denominades “terceres vies”-, s’observa amb escepticisme els reptes que el futur monarca haurà d’encarar. Al mateix temps, denun-cien aquesta “operació o afer d’Estat”, perquè, al seu entendre, pot acabar sent més l’escenificació de la fi d’un règim que de l’inici d’una nova era. Entre els opinadors que ho critiquen, es fa palesa la ne-cessitat real d’un canvi més profund, com ara: con-vocar un referèndum sobre “monarquia/república”. En relació a quines han estat les causes que haurien fet abdicar Joan Carles (inesperadament, ja que de forma reiterada el monarca havia expressat la seva negativa a fer-ho), des del Principat, com no podia ser d’altra manera s’ha donat pes a la causa sobira-nista. És a dir, al procés polític engegat de transició nacional. Alguns opinadors manifesten no sentir-se identificats en aquest debat sobre la monarquia o la república, per inexistent en el procés català. En tot cas, l’abdicació pot ser un estímul més i l’oportunitat per a la república catalana. En canvi, pocs analistes han destacat que l’esperit del 15M (representat per Podemos) és el germen que ha pogut condicionar i desencadenar aquest canvi en el sí de la Corona. En

definitiva, el perill que suposen, per la maquinària de l’Estat, les esquerres republicanes i l’ independen-tisme català expliquen la posada en marxa d’aquesta operació, que hauria precipitat el relleu monàrquic.

Lemuria — 36

-Pensament-

El rostre de les fesomies

Albert Aixalà Torrent

Acuérdate del cuarto en que has dormido.Entierra la cabeza en las almohadas,sintiendo aún la irritación y el fríoque da el amanecerjunto al cuerpo que tanto nos gustabaen la noche de ayer,

y piensa en que debieses levantarte.

JAIME GIL DE BIEDMA

Lemuria — 37

-Pan

talle

s-

La filmografia de John Cassavetes traspua una sensació extrema de proximitat, àdhuc

violenta. És un cinema que sembla fet d’alenades, d’abraçades, d’empentes, de pells que es freguen. Això s’esdevé perquè les seves imatges sempre ens confronten amb la fràgil matèria del cos humà quan aquest tomba i s’esgavella. Per aquest motiu, Jean-Louis Comolli n’ha dit física de les emocions. El cos, gairebé hiperbòlic de tan a prop que el fil-ma la càmera en mà, esdevé matèria que engoleix, brama, beu, carda i perboca, que s’enfonsa, s’eleva, s’escampa en mil esberles i es confegeix de bell nou. “El cos, però el cos habitat, treballat, aclaparat pel desig. El cos disseminat en els afectes, el cos com foll balafiament de l’inconscient. És en aquest sen-tit que el cinema de Cassavetes és abans que res documental.”1 El cos talment «a battlefield», un camp de ba-talla, un cos nerviós i contorbat que acaba erigint-se en font de discurs. Al fil del que n’ha escrit Thierry Jous-se2, si hem de parlar d’un cinema dels fluids, serien els de la bava i la fel, els del desig i l’angúnia, els del delit i la ressaca. “Una barreja de violència i d’indolència”, reblarà Gus (personat-ge interpretat pel mateix Cassavetes) a la pel•lícula Husbands. Aquesta és, al capdavall, la clau d’un cinema que tot ho fia al cos dels actors.

En els cimals de la seva filmografia3 les criatu-res cassavetianes parlen en una dansa convulsa, una tarantel•la de peus posats en brases on la carn resta sempre a punt d’esbalandrar-se en l’esvoranc de la crisi nerviosa, al caire de desfibrar-se interna-ment, tal vegada perquè es mouen sense un centre de gravetat, abandonats a un ritme impulsiu, tot comunicant-se a còpia de convulsions. D’un gene-ral, es tracta d’éssers que proven d’expressar llurs emocions reprimides immersos en un continu estat d’eufòria, com si el deixondir de les seves conscièn-cies depengués d’ingents glopades d’alcohol. La pa-raula del cinema fluent de Cassavetes és, doncs, una paraula esqueixada, que barboteja un discurs atro-

pellat mentre s’abisma en la impossibilitat de dir res. I, tanmateix, és un discurs d’una luciditat detonant, explosiva, que flueix a trompons en una riuada eu-fònica de crits, plors, onomatopeies, interjeccions, prèdiques eufòriques, acudits pèssims i picabaralles masclenques.

LA PARAULA I LA CARN

En Cassavetes, el verb posseeix una musicali-tat dissonant i brolla del moviment imprevi-

sible d’un cos histèric. Per tant, el guió sempre és un punt de partida, un bastiment precari, perquè el que veritablement compta, l’instant fonamental del cine-ma de Cassavetes, és el de la presa. D’aquí que mai

no dramatitzi la presa, atès que la càmera que maneja (like a mad man, li dirà Al Ruban a André S. Labar-the4) sempre està en funcionament, bo i captant “l’atmosfera del rodat-ge”. Els actors de Cassavetes són, doncs, creadors fonamentals en la composició de les seqüències, fins al punt d’abolir la distància entre actor i personatge. Certament, el que més interessava al cineasta novaiorquès

era oferir-los un espai de creació obert, sense co-dis preestablerts, a fi que els actors gaudissin d’una llibertat total, i compondre així el comportament del personatge, les seves ambivalències anímiques. D’aquí que la hiperexpressivitat, l’impuls gestual que atorga la improvisació, sigui tal volta un dels trets més característics en els actors de Cassavetes, uns in-tèrprets que ―com s’ha dit manta vegada― semblen recolzar-se en llurs nervis.

Baldament tingui una potència emotiva colpidora, no és pas un cinema que narri emocions, ans més aviat es tracta d’una poètica que en segueix la tra-jectòria. D’aquí el marcat caràcter ondulant, propi d’un veritable cinema-flux, dels films de Cassave-tes: és abandonat a si mateix que l’actor compon el personatge, i acaba, a la fi, adherit als propis ner-

Éssers que proven d’expressar llurs

emocions reprimides immersos en un

continu estat d’eufòria, com si el deixondir de les seves consciències depengués d’ingents glopades d’alcohol.

Lemuria — 38

-Pensament-

vis. És en aquest sentit que podem afirmar que es tracta d’un autèntic cinema dels cossos, d’una físi-ca de les emocions segons el dir de Comolli, atès que llur porositat en determina tots i cadascun dels plans, tot rebentant incessantment la narració i el text, eixamplant-lo i completant-lo de forma per-manent. Les accions i els mots resten subordinats a l’agitació d’aquest cos que s’expressa de forma sin-copada (i el de Gena Rowlands hi adquirirà un pro-tagonisme preeminent). Però aquest aflacar orgànic s’acompanya, al mateix temps, del flux verbal, en un discurs que, encara que esquinçat, manté una pre-ciosa qualitat prosòdica, per la qual cosa no admet la barbàrie naïf del doblatge.

Cinema espasmòdic, d’aparença incontrolada, so-vint desaforat, les rebotades criatures que hi deam-bulen malden per alliberar-se del seu esquinçament interior, dels seus enganys i llurs vides simulades, arriscant la seva integritat física i mental. És un ci-nema extraordinàriament lliure i, sobretot, fixat a còpia de paciència, perquè Cassavetes sempre filma a l’aguait de l’essencial, de la presa que reveli la cesu-ra, el moment de crisi, la inflexió alliberadora. Resta amatent a l’aguait d’un gest, d’una paraula o d’una acció que trenqui amb el continuum d’aquella linea-litat habitual en el cinema americà, el dispositiu nar-còtic que fa que l’espectador se senti còmode amb les imatges. En canvi, en el dispositiu Cassavetes, l’espectador sempre es veu abocat a agitar-se en una excitació creixent, sense cap agafador, com ho fan les dones i els homes dels seus films oberts.

D’OMBRES I ROSTRES

De primer Shadows (1958-59) i, sobretot, Faces (1968), assenyalen un dels moments funda-

cionals de la modernitat cinematogràfica, punt de ruptura respecte dels paràmetres del cinema clàssic nord-americà. Cassavetes es forjà com a actor en el nou mitjà televisiu, i no trigà a intervenir en alguns films de l’anomenada “generació de la televisió”. La influència dels mètodes de l’emergent llenguat-

ge televisiu —rapidesa, versatilitat, mobilitat de la càmera condicionada pels rodatges en interiors, pla-nificació accelerada— l’ajudaran a l’hora d’afaiçonar visualment els seus primers esbossos dramatúrgics. La matriu del que més tard esdevindrà el Cassavetes cineasta, la trobem en un taller de teatre experimen-tal que l’any 1956 engega a Nova York amb l’actor Burt Lane, el Variety Arts Studio. En aquells anys, la influència de l’Actors Studio era abassegadora. El ci-nema d’Elia Kazan i els actors icònics dels seus films de l’època (James Dean, Marlon Brando, Montgo-mery Clift), consolida la irrupció del realisme en les maneres d’interpretar a Hollywood. Segons Carlos Losilla (Dirigido, núm. 246)

...el recórrer a la improvisació, a la flexibilització del cos i al reciclatge de la subjectivitat en la construcció del personatge són procediments que els actors americans no havien utilit-zat mai abans [...] Però aquell excés de realisme va acabar convertint-se en el seu mateix contrari, atès que les figures es van relaxar tant que van acabar travessant el llindar de la versemblança instaurada pel cinema dels anys trenta. Tot expressant una tensió i un malestar inusitats, tot multiplicant les expressions facials i les ganyotes, tot relaxant el cos per, tot seguit, posar-lo un altre cop en estat d’alerta i viceversa, els actors del “mètode” van violar l’equilibri clàssic del pla, van ampliar-ne les seves dimensions i van crear noves formes de moviment, des d’aleshores agitat per múltiples línies de fuga. Ells també volien sortir de la pantalla i envair l’espai de l’espectador.

La crisi del pla fou contestada pels plantejaments estètics de Cassavetes. Bo i allunyant-se del perfil psicologista de l’influent Actor’s Studio, Cassavetes malda per treballar la llibertat de l’actor, el seu im-puls momentani. Una de les seves obsessions estèti-ques era la relació de l’actor amb l’espai, car tenia molt clar que era a l’actor a qui pertocava bastir-ne la presència. Taller actoral, laboratori d’idees, el Va-riety Arts Studio de Cassavetes esdevé una comu-nitat oberta, refractària a rigideses. Aquest és un fet important, perquè cal atènyer la importància que el cineasta concedia a la tasca de l’intèrpret. De fet, era

Lemuria — 39

-Pan

talle

s-

molt propera a la que hi professà Jean Renoir, ço és, el director com a obstetra, com a llevadora de la metamorfosi. Això ens permet capir millor el seu posicionament estètic enfront del subjectivisme do-cumental i el dietari filmat que proposaven aleshores Lionel Rogosin, Morris Engel o Jonas Mekas, caps visibles de l’Escola de Nova York. En Cassavetes, per contra, s’hi juga sempre la presència d’una vida encarnada per l’actor.

L’any 1964, quan decideix bastir Faces, ben se-gur que es tracti del moment més delicat en la seva trajectòria. Esvaït l’impacte de Shadows, i carregant amb el fardell de dues obres anèmiques (Too late blues (1961) i A Child is Waiting (‘Ángeles sin paraíso’, 1963), realitzades sota la fèrula del cànon narratiu de Ho-llywood, Cassavetes reprendrà el cinema esgallat dels seus inicis. La malaurada experiència de Ángeles sin paraíso5, féu veure al director la necessitat d’operar al marge de les majors. D’altra part, Cassavetes s’havia allunyat dels paràmetres estètics del New American Cinema Group, si és que mai en participà del tot.

De fet, ran del se-gon muntatge de Shadows —el pri-mer havia obtingut l’Independent Film Award de la revis-ta Film Culture el 1958— Jonas Me-kas acusaria Cas-savetes de fenici. De manera que li tocà moure’s una mica a contrapèl, tant del mains-tream com de l’underground de l’època. Això de-terminà el seu sistema de producció, car d’aleshores ençà, el seu treball d’actor servarà econòmicament les seves pel•lícules.

Tot partint d’una obra teatral pròpia, One Fa and Eight, Cassavetes encara un nou film que au-to-produeix amb l’ajut de Maurice McEndree. Convoca l’home a tot fer Al Ruban, confecciona un reduït equip tècnic i reuneix al seu voltant un

Fotograma de Faces (1968)

De primer Shadows (1958-59) i,

sobretot, Faces (1968), assenyalen un dels

moments fundacionals de la modernitat

cinematogràfica, punt de ruptura respecte dels paràmetres del cinema clàssic nord-americà.

Lemuria — 40

-Pensament-

grup d’intèrprets disposats a treballar desinteres-sadament. L’integraran la seva companya Gena Rowlands, John Marley, Lynn Carlin —secretària de Robert Altman— i Seymour Cassel, que ja ha-via col•laborat a Shadows com a productor asso-ciat. Durant sis mesos, Cassavetes rodà prop de cent-cinquanta hores de pel•lícula en 16mm. El procés de muntatge, que el director duria a terme al garatge de casa seva, s’allargà durant quatre anys per mor de la quantitat de material rodat així com pels nombrosos problemes sorgits amb la banda de so. Aquesta ingent acumulació de material respon, ben mirat, a la forma amb què Cassavetes plante-java l’acte de filmar, molt intuïtiva. Com declarava Al Ruban «John només aturava les preses quan a la càmera ja no hi quedava més pel•lícula. Volia desco-brir quelcom, en el moment pre-cís del rodatge.» Que a Cassave-tes no li vagui gaire la planificació de la presa, ni una estructura es-tricta de la seqüència, conforma, de fet, l’essència mateixa del seu estil. Des del biaix tècnic, l’únic que semblava preocupar-lo era la invisibilització de la càmera. Les seves pel•lícules, per tant, no atenen tant la narra-ció en el seu sentit convencional, com sí la capta-ció d’un flux emocional, que és l’envà de les seves obres. L’energia d’aquest flux, la paraula que raja en un corrent d’emocions encavallant-se amb el gest imprevisible de la carn, és el que l’expectant presa oberta de Cassavetes maldava per fixar: «La gent es pensa que a cada actor li deixo fer el que li sembla. No és així. Utilitzo un guió curosament escrit. El que s’improvisa són les emocions. També les reac-cions. Tan aviat el guió està fixat, es pot improvisar amb més llibertat. L’actuació és vital: de vegades, el capteniment d’un actor em fa canviar el guió a fi de no empresonar les emocions que ha expressat.6 »

El cinema de Cassavetes documenta la intensitat pregona de les emocions per mitjà de la ficció. No és, però, un cinema de l’artifici, tot el contrari: per-

segueix la descomposició dels rostres, la visceralitat literal del plor o del vòmit, l’ennui de vides conven-cionals enverinades de fàstic, l’esfondrament etílic, la impotència del cos a l’hora de sadollar el desig que el solla. D’aquí que sigui un cinema eminentment gestual, on els mots esdevenen gestos. Tot plegat té la seva més exacta concreció en Faces, creació genial que condensa totes les virtuts d’aquest freixurós ci-nema de la imperfecció i la pèrdua.

AQUESTA NIT VAIG PET I SÓC FELIÇ

L’estructura del film serva l’origen teatral del guió que apuntàvem, en partir d’un esquelet

articulat en escenes. Són quatre extenses seqüències interiors que respecten la unitat d’espai i de temps,

totes elles amb un ritme intern oscil•lant, de constants arítmies. La primera seqüència ens mostra Richard Forst (John Marley) pre-sidint la projecció del darrer film que ha produït, «la Dolce Vita del cinema comercial», sentim. Tan-mateix, el que importa veritable-ment d’aquesta seqüència-pròleg

és Richard, el seu estatus, la seva fermesa, el poder rotund que exerceix sobre els altres. I, a l’encop, Cassavetes se serveix d’un brillant artifici formal: comença la projecció privada de la pel•lícula i al-hora s’obre el film que contemplem. De cop sobte sembla que els personatges hagin assaltat violenta-ment la pantalla, com si hi haguessin estat llençats: l’imposant Richard es balandreja a la sortida d’un bar en companyia de Freddie (Fred Draper) i Jean-nie (Gena Rowlands). Tots tres arriben al pis d’ella amb feines i treballs. Freddie no para d’entonar «this night I’m drunk and I’m happy» a empentes i rodolons. Un cop dins la casa, s’inicia un tour de force extraor-dinari entre tots tres personatges.

És evident, i així ens ho mostren els subtils contra-plans de Richard i Jeannie, que la presència de Fred-die és sobrera. Richard aguaita que Freddie s’afoni i, a la fi, se’n vagi. Richard i Freddie s’abracen, bramen,

Les seves pel•lícules, per tant, no atenen tant

la narració en el seu sentit convencional, com

sí la captació d’un flux emocional, que és l’envà de

les seves obres.

Lemuria — 41

-Pan

talle

s-

recorden les xanxes de les tabernae juvenils, canten, estrafan personatges de cartoons oblidats, ballen, posen en escena un espectacle estripat dels seus temps universitaris, perden l’alè... tot plegat davant la mirada divertida i expectant ensems de Jeannie. Aquest reguitzell desarticulat d’accions, confereix al moviment dels personatges un cert aire de cabaret: l’efusió de l’alcohol i l’excitació per evadir-se, provo-ca que els cossos es manifestin lliurement i perdin la rigidesa del pròleg. Cassavetes desplaça la mobilitat de la càmera en mà que ha seguit el deambular de Ri-chard i Freddie, per adoptar la perspectiva de Jean-nie en un pla angular dels dos amics. Jeannie s’aixeca del seu seient i surt del pla. Va a canviar-se de muda. Cessa la ballada i la càmera s’atura en el rostre de Freddie, molt excitat. Torna a aparèixer Jeannie i Freddie balla amb ella. En aquest punt s’enceta un ritu masclejant per conquerir-la: Richard la hi pren a Freddie, aquest fa el mateix fins que, a l’últim, Ri-chard la recupera i la parella alenteix el ritme del ball. Freddie impreca en una reacció violenta que tren-ca abruptament l’atmosfera: “per cert, quan cobres Jeannie?”. Ella prova d’evitar que se’n vagi tot en orris, però Freddie la rebutja. Finalment Freddie es disculpa i se’n va. Jeannie i Richard resten sols. Ell fa que se’n va i Jeannie el besa amb delit. Richard, però, s’acomiada.

Hem esgranat llargament les accions principals d’aquesta seqüència, com una mostra de l’art de Cassavetes: transicions abruptes però perfectament acordades entre l’èxtasi i la impotència, entre l’esplet i l’amargor, entre la rialla i el plor. De tot plegat, en resulta un cinema acidulant. Cassavetes, que filma les seqüències amb diverses càmeres a la vegada, provo-ca l’acció per mitjà d’una mirada titubejant —salts d’eix constants, escombrats de primers plans— que sempre cerca l’embat dels rostres. I aquests rostres emeten un llenguatge convuls, erràtic, sense direc-ció, que s’ajusta admirablement a la sensibilitat exci-tada que provoca l’alcohol.

Richard torna a casa. Es troba Maria, la seva dona, parlant per telèfon amb la seva amiga Loui-se, la dona d’en Freddie. La presentació de l’espai en plans lleugerament estàtics, dóna pas al vagareig nerviós de la càmera, que encalça el matrimoni en llur desplaçament constant. Sembla que no acabin de trobar un punt estable, que siguin totalment inca-paços d’encarar-se l’un amb l’altre. Fins i tot quan la parella seu a taula, la càmera es regeix per lleus sac-sejades. Podem intuir que el bon humor emmetzinat que presideix la conversa entre Richard i Maria pot tancar-se de cop, però Cassavetes espera, bo i man-tenint la tensió de la seqüència. Aquesta tensió és d’un tal grau tan ben acomplida, que sembla trans-metre la impressió que el fotograma hagi d’esgarrar-se en qualsevol moment. Maria recorre a un to d’ingenuïtat calculada, gairebé blana, en referir-se a les aventures extra-maritals de Freddie. Richard es fa l’incrèdul. Cassavetes disposa la seqüència en una perfecta transició dels estats d’ànim. El flux verbal és atallat abruptament, com passa sovint en el seu cinema, quan Maria li pregunta a Richard: “Potser perds la teva virilitat?”, i l’estirabot que li amolla Ri-chard marca el punt i final de la farsa que se’ns ha presentat: “Ja no sé on para”. Seguidament pugen a l’habitació. La càmera sembla adherir-se als cossos que jauen al llit abraçats: aquí els rostres assalten la pantalla, es descomponen en el gra de la imatge, i en captem cada convulsió, la pura respiració. Més

Fotograma de Faces (1968)

Lemuria — 42

-Pensament-

que veure, toquem, sentim, n’olorem les pells i els plecs. El rostre esdevé paisatge, estats de l’ànima vi-tencs fixats en les aspreses de les pells, en les bosses dels ulls enaiguats, en el vague tremolor d’uns llavis. Quan Richard i Maria s’alliten i riuen plegats, la niti-desa dels primers plans es perd en favor d’una rugo-sitat tàctil, d’un excés de sensació. Aquesta saturació sensitiva ens permet copsar l’abisme que els separa. Cassavetes, tanmateix, no en fa de tot plegat un sim-ple exercici de contemplació voyeur. Sembla que el silenci no sigui possible, que tant Maria com Richard el defugin, sabedors que pot obligar-los a parlar-se de veres. De l’enfilall agitat d’acudits de Richard, passem al pla en què Richard i Maria es retroben al moble bar. Moments després, ell li demana el divorci i truca a Jeannie amb Maria al seu davant. És, ve-t’ho aquí, quan tot s’ha tornat avorriment, desdeny i fàs-tic, per covardia, seny o bé impotència.

UNES ESCALES

Arribats a aquest punt, Richard i Maria tracta-ran de deixar enrere la seva ruptura com si el

passat ja no comptés, en un voler recomençar que és un foc follet. Richard cerca Jeannie i es planta afan-yós a casa seva. Allà topa amb dos representants de comerç força bròfecs, Jimmy i Joe, i Stella, una ami-ga de Jeannie. Jim, que va begut i a qui Jeannie evita,

té una enganxada amb Richard, l’abassega. Tots dos s’enreden en una picabaralla d’un patetisme exacer-bat. Aquí Joe juga el mateix paper que Freddie en la primera seqüència, i, de retruc, refermarà l’atracció entre Richard i Jeannie. S’apaivaguen els ànims i hom adopta un to de comaratge. Jim acaba per ensa-bonar Richard quan s’assabenta de qui és. Finalment Jim, Joe i Stella se’n van. De bell nou observem les fluides transicions que engalza Cassavetes.

Maria, en companyia de Florence, Billy Mae i Louise, va a un club. La càmera les segueix a distàn-cia captant-ne la seva estranyesa, llur excitació des-avesada. Cassavetes aboca quatre dones de la narco-titzada burgesia nord-americana en un espai presidit pel rock psiquedèlic, els cossos colltorçats i els eflu-vis alcohòlics. Allí coneixen un ballarí, Chet, que prova d’endur-se Maria a la pista de ball. Ella s’hi nega. Instants després, trobem les quatre amigues amb Chet a casa de Maria. Chet tracta d’animar-les, però només Florence, beguda i molt embalada, li segueix el ball, l’abraça, el petoneja amb delit. Ma-ria, notòriament incòmoda, li etziba un mastegot. Una atmosfera tensa tiba tota la seqüència: el grup de dones casades, a l’enfora de Florence, van fitant Chet en una mescla de desig i menyspreu de clas-se. Chet punxa un disc, i, en cert moment, Louise,

Lemuria — 43

-Pan

talle

s-

que es decideix a ballar, se sent ofesa per un comen-tari que Chet li ha adreçat. Aleshores tota l’escena es descompon: Louise i Billy Mae se’n van, i Chet s’ofereix d’acompanyar Florence a casa. Maria resta sola, i Chet, poc després, torna. Pugen a l’habitació.

L’endemà al dematí. Ens retrobem amb Richard i Jeannie. Una llum tèbia els embolcalla. Richard s’afaita i Jeannie frega els plats. Per aquests actes s’hi esmunyen indicis de nostàlgia, com si l’amor fos esvaït. Tornen de bell nou les cantarelles i els jocs de paraules, però ara el flux verbal sona apaiva-gat. Cassavetes salta violentament d’escena i llença l’espectador davant el cos exànime de Maria, que jau inconscient al trespol del bany. Chet prova de reviscolar-la de totes les maneres. Aquesta és una de les seqüències paradigmàtiques de l’estil de Cassave-tes, aquell «hiperrealisme que fa vacil•lar el punt de vista», apuntat per Jousse. Aquí el cos inert de Maria esdevé un autèntic paisatge, sobredimensionat, es-queixat, auxèsic. Si bé en tot el film la pura sensació impregna l’espai —ja hem parlat de la qualitat tàctil del cinema de Cassavetes—, en aquesta seqüència ben bé sembla que la representació s’hagi abolit del tot. Contemplem la restitució d’un cos que no ha su-portat el pes moral de l’adulteri: la cara esblaimada, la pell flàccida, la carn freda, ens assalten literalment. Va escriure Lorca que “hay cuerpos que no deben repetirse en la aurora”.

Chet es lliura fervorosament a la revifalla d’aquest cos demolit: dutxa Maria amb aigua freda, li dóna cafè, l’abraça, li calfa la pell, la sacseja, la bufete-ja, l’obliga a moure’s, a vomitar. Maria a poc a poc va refent-se, retorna a la vida: el revers sicalíptic d’Ordet. Moments després apareix Richard, puja a l’habitació i veu Chet com fuig pel teulat a mig vestir-se. Richard amolla un furor ridícul. La càmera finalment resta fixada en un pla estàtic: l’escala vista des de baix. L’enquadrament d’aquest pla il•lustra a la perfecció el caràcter centrífug que, segons André Bazin, caracteritza la imatge fílmica. Maria i Richard hi deambulen sense trobar-se. Abandonen el camp,

al poc hi tornen, alternant-s’hi el buit i la presència. Finalment cadascú s’asseu en un esglaó, encenen un cigarro, estosseguen. La paraula és ja absoluta-ment insuficient, i hom, a la fi, hi renuncia: el silenci presideix el pla que, en uns moments, resta defini-tivament buit, una buidor ontològica, pròpia d’un moment de veritat que gela la sang. Cassavetes serva l’enquadrament durant uns segons, reblant el trànsit que ens ha dut d’una poètica exaltada dels rostres al buidatge complet de la representació. L’experiència de servar la mirada davant d’aquest pla, us confronta amb l’aspra bellesa del cinema de John Cassavetes. Vet ací un monument fílmic.

Notes: 1 Comolli, J. L., Ver y poder. La inocencia perdida: cine, tele-

visión, ficción, documental. Buenos Aires: Aurelia Rivera, 20072Jousse, T., John Cassavetes. Madrid: Cátedra, 1992.

3En destaquem Faces (1968), Husbands (1970), The Killing

of a Chinese Bookie (1973), A Woman Under the Influence

(1975) i Opening Night (1978).4John Cassavetes (1969) de la sèrie Cinéastes de notre temps,

dirigida per Hubert Knapp i André S. Labarthe. 5Cassavetes abominà de la pel•lícula per mor de les im-

posicions finals del productor Stanley Kramer —que és qui

l’acabaria muntant. Així mateix, tot i el prestigi guanyat amb

films com Crime in the Streets (Don Siegel, 1956), Edge of

the City (Martin Ritt, 1957) o Saddle the Wind (Robert Parrish,

1958), Cassavetes hagué de recórrer de nou a l’emprèstit de la

televisió, atès que Kramer l’inclogué a la llista negra dels prin-

cipals estudis, essent-ne vetat.6Carney, R. Cassavetes por Cassavetes. Barcelona: Anagra-

ma, 2004.

Lemuria — 44

-Pensament-

Closer és una pel·lícula nord-americana de 2004 dirigida per Mike Nichols basada en la premiada obra de teatre homònima del dramaturg britànic Patrick Marber, estrenada amb gran èxit al Royal National Theatre de Londres el 1997. Tant l’obra com el film pretenen ser una mirada mordaç, divertida i honesta a les relacions entres homes i dones en l’època actual.

El film aspira a reflectir la complexitat de la vida moderna prenent com a punt de par-tida la centralitat del desig. Els protagonistes són dues dones i dos homes els destins dels quals s’entrellacen de manera tragicòmica, manifestant, un cop més, la problemàtica de la manifestació interna i externa del desig en l’ésser humà i el poder destructiu d’aquest. La pel·lícula està protagonitzada per Julia Roberts (Anna), Natalie Portman (Alice), Jude Law (Dan) i Clive Owen (Larry).

El present treball té com a objectiu posar de manifest la vigència de l’ètica del desig de Dante Alighieri, expressada a través de la Vita Nuova (1293), en un producte cultural del segle XXI, així com analitzar la pel·lícula des de l’òptica de l’amor cortès i l’inevitable triangle del desig que la ideologia de la fin’amors comporta (Trobador – Senyor – Dama), introduint el concepte de desig mimètic de René Girard com a base teòrica.

El resultat és un intent de reescriptura de la pel·lícula identificant els seus protagonistes amb els personatges arquetípics de la lírica trobadoresca.

Un relat trobadoresc

del segle XXICloser

Núria Càrcamo i Bonet

Lemuria — 45

-Pan

talle

s-

LA VIGÈNCIA DE L’ÈTICA DEL DESIG DE DANTE

If you believe in love at first sight, you never stop looking.

Aquest és el lema o eslògan publicitari de la pel·lícula Closer (2004), que ens remet, de

manera inconfusible, a l’ètica del desig que Dante Alighieri va plasmar a la Vita Nuova (1293). Mai deixem de mirar i sentir, doncs el desig és el motor de la nostra vida, el filtre o codi secret a través del qual interpretem la realitat que ens envolta i connec-tem amb la nostra interioritat, permetent-nos així construir una identitat única i singular. El desig ens dóna les eines per expressar la nostra subjectivitat i d’intervenir de manera creativa en el món. El de-sig és obsessiu i angoixant, doncs envaeix la nostra ment, però també és emancipador i il·luminador, donat que ens permet conèixer-nos millor.

Amb la lírica trobadoresca primer, i amb Dante després, s’iniciarà un canvi de paradigma literari, cultural i social que facilitarà la progressiva secula-rització de la cultura i l’entrada del món occidental —Europa— a la modernitat. Al segle XIII, la lògica del desig de Dante i la creació del mite de Beatriu, la donna della salute, van posar els fonaments d’un

model ètic i estètic en el qual el desig adopta un pa-per central en l’existència humana. Aquest model, que subvertia la cultura clerical i llatina de l’època, perviu avui dia en la majoria de produccions cultu-rals que tracten sobre la naturalesa de l’amor i les relacions entre homes i dones. L’amor, tal i com l’entenem i el vivim a la modernitat, és una creació de Dante.

L’ombra d’aquesta herència, que legitima la cer-ca de la pròpia felicitat de l’individu, s’estén fins al segle XXI, en gran mesura gràcies a la relació mi-mètica que establim amb la literatura, de la qual el mateix Dante ens ofereix un exemple en el cant V de l’Inferno. Si fem una lectura literària de la pel·lícula Closer ens trobarem amb què res sembla haver can-viat. En Dan, l’Alice, en Larry i l’Anna actuen mo-tivats pel seu desig, sotmesos a les seves lleis mo-rals, facilitant un espai tant intern com extern per a la seva manifestació, sovint tràgica. El fantasma femení domina tant la ment del poeta italià com la dels protagonistes masculins de la pel·lícula. L’amor i el culte a la dona, que Dante sacralitzarà a través de la seva obra, també adopta la funció salvadora i redemptora pròpia de la Vita Nuova i la Divina Commedia.

Lemuria — 46

-Pensament-

De fet, només començar el film l’espectador es troba amb una Alice que adopta l’essència de Bea-triu. Veiem una Natalie Portman caminant per un transitat carrer de Londres. Està envoltada de gent, però ni l’espectador ni el personatge que interpre-ta Jude Law (Dan) pot apartar els ulls d’ella. Aparentment inaccessi-ble, l’Alice es desmarca de la resta de la gent i enlluerna Jude Law, com si a través d’ella pogués intuir la porta de la felicitat i el desig. En queda seduït a l’instant, només contemplant-la en la distància, com en Dante feia amb Beatriu. La seqüència és d’una gran potència visual, reforçada amb una banda sonora que també vehiculitza el missatge que el director vol traslladar a l’espectador. L’Alice canviarà la vida d’en Dan de dalt a baix i aquest l’adorar com un ésser proper a la divinitat. El canvi es fa palpable en molts aspectes: deixarà de dur ulleres i de vestir roba gris i avorrida, passar d’escriure obituaris en un diari a lluitar pel seu somni de ser escriptor escrivint un llibre inspirat en ella, lluirà un aspecte més segur, etc. I és que l’amor, segons Dante i la ideologia de la fin’amors, ens en-nobleix, ens fa millors persones. Quan se n’aparta, tot comença a trontollar. Quan ho ha perdut tot i en Dan està desesperat, retorna als braços d’una Alice redemptora, que l’acull, doncs no ha deixat d’estimar-lo.

Hi ha un detall que resulta fonamental per enten-dre fins a quin punt podem identificar Alice amb Beatriu. Quan es coneixen, visiten un petit parc on s’hi troben unes plaques commemoratives que re-corden aquelles persones que van perdre la vida per salvar la d’un altre. En Dan li pregunta llavors com es diu. El personatge de Natalie Portman, del qual en-cara no sabem el nom, escull un dels que s’hi poden llegir: Alice Ayres, però ni en Dan ni l’espectador tenen manera de saber-ho. Al final de la pel·lícula, el cercle es tancarà quan en Dan, abandonat per l’Alice, visitarà novament aquest indret (lliurà ulleres i la mateixa roba gris que al principi). Serà llavors quan s’adonarà del gest profètic que va fer quatre

anys enrere l’Alice, que en realitat es diu Jane. El mite de Beatriu és capaç d’adoptar, encara que sigui de manera temporal, la forma de qualsevol perso-na. Tot depèn de la ment del subjecte que desitja... De tornada als Estats Units, Alice/Jane deixa de ser

Beatriu fins que algú la torni a mi-rar i el desig comenci a operar en la imaginació d’una altra persona.

A Closer també es fa evident la problemàtica de la manifesta-ció externa del desig, tema que Dante tractarà a través de la his-

tòria tràgica de Paolo i Francesca. La tensió que genera l’antagonisme entre el principi de plaer i el principi de realitat és una constant al llarg de tota la pel·lícula. L’Anna i en Dan, que viuen una rela-ció adúltera, patiran les conseqüències de no haver controlat les seves passions i haver trencat, amb el seu comportament culpable, el principi de realitat. Tant Paolo com Francesca, condemnats eternament a l’infern, com l’Anna i en Dan portaran l’ètica del desig de Dante fins a les últimes conseqüències i no trobaran més que en la transgressió la manera de consumar el seu desig, trencant així amb tot principi intern i extern d’autoritat. L’amor es transformarà en fatalitat i en pecat, allunyant-los de la salvació terrenal i, en extensió, de Beatriu (sobretot si ens referim a en Dan).

I és que tant al segle XXI com al segle XIV, del desig també emana un poder destructor, que po-dem palpar en el dolor i solitud dels protagonistes. Tant ara com fa 600 anys, l’exteriorització del desig és sempre compromesa, doncs la societat, ara i en el passat, es regeix per uns estrictes codis de con-ducta, institucions i lleis que asseguren la repressió dels impulsos instintius i el control de les passions humanes. Hi ha un ordre social i moral que vetlla perquè la civilització s’imposi a la natura, al desig, a allò primitiu que hi ha en l’ésser humà.

La pregunta és obligada: És vàlida tota aquesta argumentació per a un món secularitzat on la cultura patriarcal ha perdut la major part del seu pes i força? És possible seguir transgredint quan hem aconse-

Segons Dante l’amor ens ennobleix, ens fa

millors persones. Quan se n’aparta, tot comença a

trontollar.

Lemuria — 47

-Pan

talle

s-

guit, aparentment, independitzar el desig del poder i la propietat i la dona ha conquerit la seva autode-terminació sexual i moral? Closer ens ensenya que, malgrat el pas del temps, l’experiència del desig és tan universal i tan complexa que travessa horitzon-talment la història des de Dante fins als nostres dies.

LA IDEOLOGIA DE LA FIN’AMORS

Fin’amors, o el que és el mateix, “amor fidel, pur, fi”. Aquesta és la denominació habitual

de l’amor en la poesia i ètica trobadoresca, que es va desenvolupar entre els segles XI i XIII a Occitània. La fin’amors comporta un servei incondicional del poeta-enamorat a la dama, conseqüència de la sub-missió a què s’obliga com a vassall de la seva sen-yora. El trobador que practica l’amor cortès suplica insistentment una mínima prova d’afecte i sovint ha de fer front a la no correspondència per part d’ella, al silenci o l’altivesa. Totes aquestes penalitats, però, són part del procés d’afinament que el fa valer, que li procura pretz, mèrit. Convèncer-la representa un treball difícil i l’enamorat és conscient del repte, però se sent un soldat que considera la seva causa justa: té el dret del seu costat, doncs l’amor viscut fora del matrimoni és la forma més pura del desig. Amb tot, matisem: els trobadors jerarquitzaven allò espiritual per sobre d’allò corporal transformant el desig en poesia i lloança. En altres paraules, i tot i l’aparent paradoxa, l’amor existia sempre i quan aquest fos inabastable.

A Closer ens trobem, sorprenentment, amb una història digna de la lírica trobadoresca. En Dan, em-parellat amb l’Alice —la seva Beatriu—, s’enamora

de l’Anna, a qui idealitza i intenta seduir com un tro-bador (el personatge se’ns presenta amb un cert deix romàntic), però li és impossible sublimar l’objecte del seu desig i interioritzar-lo com dicta la ideologia de l’amor cortès. Fins que no es converteix en el seu amant (drutz) i, per tant, assoleix el joi, no descan-sa. L’espera és llarga (es passa hores i dies contem-plant casa seva, cercant una proximitat física que li està prohibida per la pròpia dama) i en Dan ha d’utilitzar totes les eines de què disposa, a més de la perseverança, per fer front al patiment que li provo-ca la insatisfacció amorosa i la no possessió del cos d’Anna/dama, que mentrestant es compromet amb un altre home, en Larry, amb qui s’acabarà casant.

Segons la lògica de l’amor cortès, l’amor no podrà estendre els seus braços entre els casats, per la qual cosa en Dan continuarà sentint-se legitimitat a re-clamar l’amor de la seva dama, alhora que en Larry adoptarà el rol de gilós i vigilarà el que considera seu: el cos d’Anna. I és que davant de la mateixa dona només es pot ocupar una posició: la d’amant o la de marit, i en aquest darrer cas, el matrimoni imposa una relació de propietat i de poder, també al segle XXI.

Així, en Larry, a qui caracteritzen com un home més aviat vulgar, brusc i obsessionat amb el sexe, de qui Dan sent cert menyspreu acompanyat d’un sen-tit de superioritat intel·lectual i moral, reforça el seu rol de gilós. Hem de tenir en compte que en l’ètica trobadoresca deixa de tenir sentit o validesa moral el sistema de relacions masculines i feudals. D’aquí la insistència del trobador en el seu propòsit, doncs el marit, que manté sobre la dona un dret de propietat marital aliè a tota forma de cortesia, encarna els va-lors oposats a la fin’amors.

El gilós, doncs, és l’incòmode guardirà que im-pedeix a l’amant aconseguir el que vol, el joi. I com a bon gilós, en Larry és un home temperamental que, si cal, jugarà brut per recuperar el que consi-

Pels trobadors l’amor existia sempre i quan

aquest fos inabastable.

Lemuria — 48

-Pensament-

dera seu. Ho fa quan, coneixent bé l’Anna, li de-mana que mantingui relacions sexuals amb ell per última vegada. A canvi, ell signarà els papers del di-vorci i ella serà lliure de tornar als braços d’en Dan. La possessió del seu cos simbolitza el retorn de la dama als dominis del seu senyor, que hi deixa la seva empremta. D’aquesta manera tan “feudal”, més prò-pia d’una cultura patriarcal en què la dona és un objecte passiu de desig, és com en Larry recupera l’Anna.

Com hem pogut veure, la posses-sió del cos ocupa un paper central en la pel·lícula. Només cal recordar l’obsessiva i descarnada discussió en-tre l’Anna i en Larry, ja casats, quan aquesta l’anuncia que el deixarà per en Dan després d’haver-se estat veient d’amagat du-rant un any (la discussió gira en tot moment al vol-tant dels detalls de les relacions sexuals mantingudes entre l’Anna i en Dan durant aquest temps, posant en evidència la usurpació d’en Dan/trobador del joi que per dret només pertoca al marit). En Larry, que es defineix a si mateix com un home de les cavernes, sembla que només tingui una idea al cap: el seu tre-sor, el cos de la dama, ha estat profanat, cedit a un altre home que s’ha convertit en l’objecte de desig predilecte d’ella, per sobre d’ell, que és el seu senyor.

El conflicte i rivalitat entre en Dan, el subjecte que desitja allò prohibit, i en Larry, el propietari que pos-seeix l’objecte de desig, arriba així al seu clímax. La fidelitat moderna a la dona desitjada, iniciada amb la fin’amors, supera la fidelitat a les institucions, lleis i normes d’índole moral i social. El principi de plaer xoca amb el principi de realitat i inevitablement es produeix la transgressió, i amb ella, la culpa i el càs-tig (en Larry sembla castigar en Dan/trobador, com tot un senyor feudal, quan li explica fredament que se’n va anar al llit amb l’Alice).

És important remarcar que l’alliberament del de-sig sexual femení —ja en la ideologia de la fin’amors la dona té dret a desitjar fora del matrimoni sempre i quan no transgredeixi l’ètica de l’amor cortès— con-verteix a tot marit en un gelós en potència. I és que

per molt que vulgui posseir el cos de la seva dona, o pensi que ho fa, sempre se li escaparà aquella dimen-sió íntima i inaccessible de la consciència en la qual el desig pren forma (recordem en George Steiner quan afirmava que el pensament és l’única possessió segura que tenim).

Més enllà del matrimoni, institució que ja no su-posa un ritus social indispensable, aquesta és una realitat que s’aprecia en totes les relacions de parella de la pel·lícula, les que formen el triangle amorós (Anna/dama-Larry/senyor-Dan/trobador), com la resta (Alice i Dan/trobador; Larry/senyor i Alice). De fet, la gelosia, que atribuïm només al gilós, també l’experimenta Alice

cap a la seva rival (Anna), subjecte de plaer com ella.

El patiment és, doncs, un element característic de l’amor a Occident. Amb els trobadors es va forjar el culte a l’obstacle, i és que l’absència de l’altre, si-tuació habitual en l’amor cortès, ens condueix ine-vitablement al sofriment. Quan en Dan arriba a la consulta d’en Larry tot moll i desesperat, reclamant que li retorni l’Alice doncs ell l’estima, tot el seu cos reflecteix aquest patiment i desesperació cega. El personatge ha de contemplar, a més, l’èxit i la felici-tat de l’altre en contraposició amb la seva infelicitat.

En resum, l’adulteri és la forma particular d’una triangulació del desig que és intrínseca a l’ètica tro-badoresca i a la pel·lícula. Ens trobem davant d’un drama existencial que, al segle XIII i al segle XXI, es continua jugant a tres bandes.

CLOSER, UN EXEMPLE DE TRIANGU-LACIÓ LITERÀRIA DEL DESIG

En el seu llibre Mensonge romantique et véri-té romanesque (1961), René Girard (Avinyó,

1923) desenvolupa la seva teoria sobre el desig mi-mètic a partir del seu anàlisi de les grans obres de la literatura europea. Segons Girard, el desig mimètic és el mecanisme central a partir del qual es construei-xen les relacions humanes. Per tal de formular-se, és a dir, de prendre forma, el desig necessita un media-

El patiment és, doncs, un element

característic de l’amor a Occident. Amb els trobadors es forja el culte a

l’obstacle,

Lemuria — 49

-Pan

talle

s-

Lemuria — 50

-Pensament-

dor: un rival, una amenaça, un model venerat. I és que constitutivament som éssers mimètics: desitgem el que els altres desitgen, i de manera recíproca, els altres desitgen el que nosaltres desitgem. Així doncs, aquesta imitació no segueix un esquema lineal, sinó que l’esquema del desig és triangular: subjecte – mo-del – objecte. En la mesura que imitem l’individu que hem pres de model, desitgem també l’objecte que ell desitja (és el desig copiat d’un altre desig). Per tant, el que desitgem ens porta inevitablement a un enfrontament amb l’altre.

El desenvolupament de la modernitat i la secula-rització de la cultura ha contribuït a un progressiu acostament del mediador com a exemple a imitar i rival a derrotar (no hi ha la distància que suposa el mite o la història, com en el cas de Paolo i Francesca vers l’amor adúlter de Ginebra i Lancelot). De fet, caldria afirmar que a mida que el mediador s’acosta, la veneració que inspira deixa lloc a una rivalitat ran-corosa.

Tant és així que aquesta proximitat acaba resul-tant insostenible, com és el cas de Closer. Tots els personatges desitgen l’objecte de desig de l’altre, per això tots són al mateix temps subjectes i objectes de desig, alhora que media-dors. El resultat és la coexistència de múltiples triangles del desig que ope-ren entre en Larry, en Dan, l’Anna i l’Alice amb un resultat més aviat trà-gic.

En Larry desitja l’Anna, que és l’objecte de desig d’en Dan, que es presenta de seguida com a rival (la mediació a la pel·lícula es presenta en clau còmica i ens fa pensar en la següent afirmació de Girard: “Dante no fa història literària; subratlla que, escrita o oral, és sempre la paraula d’algú la que suggereix el desig”1). Al seu torn, ja cap al final de la pel·lícula, en Larry desitja l’Alice, que és l’objecte de desig d’en Dan. Per la seva banda, l’Alice correspon al desig d’en Larry perquè és l’objecte de desig de l’Anna, i l’Anna desitja en Dan perquè és l’objecte de desig de l’Alice.

***

Closer explica una història que bé podria ser narrada, salvant les distàncies històriques,

per un joglar que volgués divertir als seus oients. I és que si bé el món en què vivim no seria massa recog-noscible per a una persona del segle XIII, la narració de les vivències d’en Dan, en Larry, l’Alice i l’Anna

les podríem reconstruir en el marc de la poesia trobadoresca i l’ètica que l’acompanyava.

En aquesta pel·lícula som capaços de localitzar els elements constitutius de la ideologia de la fin’amors i els seus personatges arquetípics (el tro-bador, el gilós, la dama...), posant de manifest la pervivència d’una trian-gulació del desig d’arrel literària i an-

tropològica que, en el cas que ens ocupa, produeix un seguit de relacions dolorosament mimètiques en-tre subjectes i objectes de desig. En el món actual, però, el mediador del desig pot ser tan proper a no-saltres que, quan això es produeix, el resultat sempre condueix a l’enfrontament i la rivalitat sense treva. I és que l’Altre —el model, el rival, el mediador— està present des del principi.

Subjacent al film hi trobem l’ètica del desig de Dante, que justifica tot l’argument de la pel·lícula i li proporciona coherència interna. Els personatges no es podrien comportar com ho fan sense la lògica

Subjacent al film hi trobem

l’ètica del desig de Dante, que justifica

tot l’argument de la pel·lícula i li proporciona

coherència interna.

Lemuria — 51

-Pan

talle

s-

del desig dantesca. La modernitat de la proposta del poeta italià és indubtable, així com la seva vigència en l’imaginari individual i col·lectiu. El que fa se-gles va ser revolucionari i subversiu, avui és natural i pràcticament inconscient. Amb tot, l’ésser humà és i serà sempre un animal que desitja i, desitjant, prendrà consciència d’ell mateix i de la realitat que l’envolta.

Notes: 1 Girard, René. Geometrías del deseo. Editorial Sexto Piso,

Barcelona, 1ª ed. 2012, pàg. 32-33.

Bibliografia:Girard, René. Geometrías del deseo. 1ª ed. Barcelona: Edi-

torial Sexto Piso, 2012.

Alighieri, Dante. Divina Comèdia: Infern. Edició a cura de

Joan F. Mira. 2ª ed. Barcelona: Editorial Proa, 2013.

Alighieri, Dante. Vida Nova. Traducció de Manuel de Mon-

toliu. 1ª ed. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.

Columbia Pictures. Closer [Vídeo]. Director: Mike Nichols.

Madrid: Sony Pictures Home Entertainment, 2007. 1 Blu-Ray

Disc.

RAFFAELE PINTO. La institución literaria del deseo

triangular: Celos masculinos y deseo femenino en los trova-

dores. [En línia] Centro de investigación de Psicoanálisis y So-

ciedad. <http://www.psicoanalisisysociedad.org/amorcortes.

htm> [Consulta: 11 d’abril de 2014]

RAFFAELE PINTO. Estudios tematológicos. Ética del

deseo y culto a la mujer en la Vita nuova. [En línia] Grup

de recerca Hermenia. <http://dante.hermeneia.net/index.

php?option=com_content&view=article&id=88&Item

id=199> [Consulta: 20 de març de 2014] IMDB. Closer. [En

línia] Internet Movie Database <http://www.imdb.com/title/

tt0376541/?ref_=nv_sr_1> [Consulta: 21 d’abril de 2014]

GABRIEL ANDRADE. René Girard (1923 – ) [En línia].

Internet Encyclopedia of Philosophy. <http://www.iep.utm.

edu/girard> [Consulta: 11 d’abril del 2014]

Lemuria — 54

-Escriptures- L’home sense qualitats de Robert Musil1 co-

mença amb una parella que passeja per Vie-na. Som al mes d’agost de 1913 i fa molt bon dia. Com en tota ciutat gran, la barreja de sons, velo-citats, agitació, canvis i «ritmes contraposats» bull «com si fos dins d’un recipient». Per la manera de caminar i de vestir és evident que els dos vianants protagonistes d’aquest inici pertanyen a una classe social privilegiada. Tot d’una han d’aturar el seu pas-seig a causa d’una aglomeració: un camió pesant ha frenat bruscament i ha atropellat un home que ara jeu arran de la vorada mig mort. La gent mira de reanimar-lo mentre esperen l’ambulància.

«Els camions pesants com aquests tenen una distància de frenada massa llarga», diu el senyor. La senyora, tot i no saber què vol dir «distància de frenada massa llarga», se sent alleugerida després de l’explicació. L’accident terrible queda endreçat i es converteix en un problema tècnic que ja no depèn d’ella. La sensació de confort encara es fa més gran quan sent la sirena de l’ambulància que s’acosta a

tota velocitat. Els infermers posen l’accidentat dins el vehicle amb molta cura i eficàcia. Segurament se’n sortirà.

«Segons les estadístiques americanes, als Estats Units cada any hi ha 190.000 morts i 450.000 ferits a causa dels automòbils», conclou el senyor, amb la seguretat que dóna saber una dada com aquesta.

La parella continuarà passejant i conversant, en-coixinats per les solucions i no pas pels problemes. Quins problemes? Viuen en una capital i cort impe-rial on fins i tot la mort té explicació.

L’accidentDavid Cuscó i Escudero

MUSIL, Robert. L’home sense

qualitats. Barcelona: Edicions 62, 1993

(traducció de Ramon Monton Lara)

Lemuria — 55

-Esc

ript

ures

-

Baixauli

Estic llegint a Manuel Baixauli (Sueca, Ribera Baixa, 2 d’octubre de 1963) de nou. Preme-

ditadament. La seua primera novel•la, “L’home ma-nuscrit” (Proa/Moll 2007) després d’haver acabat la segona i més recent “La cinquena planta” (Proa, 2013). Amb el desig de connectar les dues històries i tancar així el cercle d’impossibles que proposa. Sóc fora, al pati, sota un cel ennuvolat i una alleugerido-ra brisa fresca però insuficient per fer-me oblidar el calor sufocant amb el que ens hem cogut el viure d’aquesta jornada. El moment resulta més plaent que la pròpia lectura, tot i que el llibre que tinc entre les mans és, per a mi —un complet aficionat a la literatura com jo—, una obra excel•lent, imprescin-dible. Mire de fer la llegida lenta i entenedora, pala-dejant cadascun dels mots que vaig resseguint com si es tractés d’elements d’un plat únic i exquisit. La seua estructura metaliterària em recorda sovint un llibre de Juan José Millás. Com que em neguiteja la imprecisió de la meua memòria revisite la biblioteca. No acabe de decidir si es tracta de “La soledad era esto” o “El desorden de tu nombre”. Potser no siga cap dels dos i jo m’enteste, cabut, en aquesta dèbil premonició. Regire les pàgines d’un i l’altre per si la casualitat em donés una pista, però no tinc sort. Torne al pati. Em deixe bressolar per la fresqueta d’aquesta insòlita treva i reprenc la lectura. Hi ha

una idea que martelleja l’obra, obsessivament: es-criure és reescriure. Insistir una i altra vegada en el redreçament, en anar polint l’obra fins que quede allò essencial, concret, indefugible. Talment el que es podria dir en una mirada. Tanque els ulls i imagi-ne el corredor que descriu el protagonista, ple dels autoretrats de Rembrandt, contant-me els seus suc-cessius descobriments sobre la vida a través del seu esguard meticulós, cada vegada més crepuscular. Po-sats a trobar semblances podríem parlar-ne també de “L’home duplicat” de Saramago on també s’utilitza el joc de les duplicitats, però mentre el premi Nobel refereix una coincidència totalment capriciosa del destí que neguitejarà al protagonista, en “L’home manuscrit” tot és un pla perfectament orquestrat per algú que, precisament, el que vol és controlar aquest destí, ser-ne amo i canviar-lo a plaer. Així i tot vull insistir en el caràcter únic, personal, del llibre de Ma-nuel Baixauli. Les meues referències a altres títols és pur desfici. Allargue la lectura disposat a empassar-me-la sencera. La nit és ara suficientment acollidora per a la meua sobtada necessitat d’insomni lector, empeltada de silencis, de la solitud que m’han donat els altres figurants de la vida que, crec, protagonit-ze. Secretament desitge que, siga qui siga el que em llegeix, estiga també emmalaltit per la meua història. No vull caure, encara, en el forat de la indiferència. No encara...

BAIXAULI, Manel. L’home

manuscrit. Barcelona: Edicions

Proa, 2007

BAIXAULI, Manel. La cinquena planta. Barcelona: Edicions Proa, 2014

Josep Manel Vidal

Lemuria — 56

-Escriptures-

14 raons per llegir...

Cor mentider Susanna Álvarez Rodolés

Lemuria — 57

-Esc

ript

ures

-

Les prèvies...

1. Perquè, ja que som a l’estiu, sempre és bo se-guir les recomanacions de l’Albert Forns.

2. Perquè, per reblar el clau, és una recomana-ció de la teva llibretera de capçalera...

3. ...I perquè llavors recordes el dia de celebra-ció del tercer aniversari de L’Espolsada, quan vas veure per primer cop en Marc Cerdó, i el vas sentir i vas tenir ganes de llegir-lo.

I entrant en matèria...

4. Pel seu començament: Catalineta ha sortit de la casa gairebé d’esquitllentes, com aquell qui es dis-posa a fer una malesa gran. Ha carregat el patinet de son germà, que acabava de rescatar de l’habitació dels mals endreços, a pes de braços i sense dir res a ningú. Aquest és l’únic botí de guerra que ha gosat emportar-se furtivament de ca seva.

5. I pel seu final: Hi ha una nimfa acorralada entre baladres. De bellesa rotunda, la noia es passeja de bracet amb el seu iaio. Té un globus d’heli en una mà. I l’oratge li fa voleiar els cabells, llargs i sedo-sos, que porta subjectats al front amb una diadema fúcsia. I gaudeixo intensament de cada moment. I m’alegro de ser viu. Per primera vegada en molt de temps... El cor mentider...

BA

TE

GA

6. Entremig: personatges, contradiccions, per-les, matisos...

Millor si anem concretant, no?

7. Perquè Cor mentider és una novel•la que et provoca, que no et deixa indiferent. I, com a lectora, ho agraeixes: Algú que ha vingut a Mallorca a curar-se, ¿què fa? Seu a la gandula i es dedica a no fer res. Il dolce far niente. [...]

Algú que ha vingut a Mallorca a curar-se, ¿què fa? Una de dues: pren píndoles de Fluoxetina i no trempa o intenta cardar com un puput, fora pastilles. Però un no té mai el control del fets de futur. Un bou tot sol no llaura. Cardar si hi ha consens: pasti-lles si no n’hi ha... (p. 45)

8. Perquè tots els personatges de la novel•la te-nen el seu idiolecte particular. Han dit (veus exper-tes) que Cor mentider és una novel•la ballable. Me’n guardaré prou de discutir-ho, però a mi em sembla que és una novel•la “cantada” per un cor de veus del tot original:

-Cerc l’olor de la meva filla.

-¿Què?...

-Fa poc que he trencat amb sa mare. La pell de la meva nina desprèn una olor igual, igual, igual que la pera del vostro hort. El moment en què m’heu aglapit l’ensumava.

CERDÓ, Marc. Cor Mentider

Barcelona: Club Editor, 2014

Lemuria — 58

-Escriptures-

-¡És! ¿O sou poeta, vós?

-No.

-Molt me tem -el pagès, consirós, es gratava el cla-tell- que heu trabucat el carro, l’amo. (p. 124)

9. Perquè el Damià, el narrador, és un perso-natge real, que segur que coneixes... Un home inca-paç de gestionar els problemes que li suposa tractar amb les dones, que crea tot un desori al seu voltant i, encara més “irritant” (recordeu la raó número 7?), que dóna respostes equívoques a si-tuacions aparentment sen-zilles perquè no ha après mai a prendre decisions per si mateix: Jo hauria es-tat capaç de qualsevol cosa per tal d’acontentar tothom, d’estalviar-me discussions, d’evitar enfrontaments in-necessaris, de ficar-me en un trencacolls, de decebre els meus pares...

Com de lesiva pot arribar a ser la convivència humana és un fe-nomen que m’admira més que cap altra cosa al món. Vaig dir entre mi: Crec que ja és hora de fermar la cabra. (p. 51)

Per cert... un parèntesi...

Precisament va ser a partir d’aquest darrer frag-ment de Cor mentider que la seva editora va decidir organitzar un concurs a Facebook per continuar-lo, i que et vas atrevir a escriure així: “I mira que hi ha poques coses que, a aquestes alçades de la vida, puguin despertar en mi alguna cosa similar a l’admiració. Fermar la cabra. Ja deu ser això. Que la nostra convivència fa mal ja fa temps que ho notava. Però no me’n volia adonar o no me’n sabia adonar. Fermar la cabra. I ara la vida se m’esmuny i la nit em parla a cau d’orella. Em desperto i el meu món -el nostre- és diferent. Cada cop més. Cada dia més. I el cas és que no sé què dir-te. Fermar la cabra. Aquesta

podria ser la solució. I a cada instant em pregunto si la vull trobar, la solució. Si la vull trobar i te la vull oferir. Si la vull plantejar i si encara val la pena lluitar. Ja és hora? Fermar la cabra o la mula. Tant se val. Així que vaig dir entre mi: Ara ja només he d’esperar que m’arribi aquest llibre de les tapes bla-ves. D’aquell autor que vaig anar a conèixer un dia a Les Franqueses. L’espero asseguda.”

El premi consistia a rebre un exemplar del llibre i, quan poguessis, llegir-lo i dir-hi la teva, cosa que fas, ara i aquí.

Tanquem el parèntesi i segueixen les raons...

10. I tornem amb el Damià... un per-sonatge tan normal que, després de tancar el lli-bre, encara el tens al cap: No sóc una pedra. Tinc sentiments. Algu-nes dones m’agraden. Sóc avorridament heterosexual. No sóc invulnerable a la bellesa. Puc abs-

tenir-me de mantenir relacions sexuals durant quinze dies. Sóc in-

capaç d’allitar-me amb gent que desconec. No vaig de putes. (p. 152)

M’agraden els llibres. No m’agrada el hardcore porn. M’agrada passejar. No m’agraden els comiats. M’agrada el sabor del cafè... (p. 153)

M’agrada passejar, no m’agrada el fum del tabac, m’agrada el gust de la xocolata negra... (p. 155)

No m’agrada semblar insegur. M’agrada el con-fort. Les excursions no m’agraden. Visitar museus m’encanta. No m’agrada planxar. M’agrada jugar amb na Cora... (p. 156)

11. Perquè és d’aquelles novel•les que parlen de l’escriptura, del poder “alliberador” de l’escriptura:

Lemuria — 59

-Esc

ript

ures

-

Després dels tens estira-i-arronsa amb Elenita em vaig confirmar en la teoria que m’impulsava a escriu-re: jo escrivia per satisfer una necessitat distintiva; jo escrivia per localitzar l’epicentre de les meves pors; jo escrivia per produir una diferència; jo escrivia per esquivar el perill d’acabar a tocs i perxades amb tothom. (p. 118-119)

12. Perquè és una novel•la on no hi trobareu cap resposta, sinó que us provocarà (recordeu –de nou– la raó 7?) moltíssimes preguntes... I algun consell: -Si al llarg del dia se’t presenten una dotzena d’ocasions per equivocar-te, procura no aprofitar-les totes: mira de no ensopegar amb el mateix còdol cairat de sem-pre. (p. 164)

13. Perquè en Marc Cerdó escriu honestament, segurament perquè el persegueix algun turment (a qui no?), i per passar comptes amb el món i amb ell mateix: El món és l’infern. I a l’infern hi ha dues menes de persones: les ànimes turmentades i els di-monis que les turmenten. (p. 170)

14. O sigui que, si llegiu Cor mentider, tindreu davant dels vostres ulls a un autor en estat pur. Us ho perdreu?

Lemuria — 62

-Sons-

El dia de la primera trobada amb Are We There era un d’aquests dies plujosos que, de tant

en tant, deixen que el sol tingui certs intants d’alegria i aparegui entre els núvols. Tota una premonició. Sharon Van Etten ha deixat clar, al llarg de la seva carrera musical, que la seva ànima pot arribar a ser testimoni de moltes ombres, moltes tristeses i des-enganys. Però que sempre trobarà un petit moment de llum que la farà seguir endavant. I aquesta lluita té dos eixos principals que es fan molt evidents a Are We There: l’amor i l’artista.

És el quart LP de la cantautora de New Jersey i el primer després de l’exitós Tramp, disc en el que es va rodejar de molts amics consolidats en l’escena alternativa del rock nord-americà. El resultat va ser notable, però li va passar factura i la seva confiança com a compositora es va ressentir. Ara es volia po-sar a prova. Tota sola. Però pocs dubtaven que se’n sortiria. I en el fons, tornem a trobar lletres com allaus emocionals i una interpretació convincent. El carmel I Know a piano és un cop de puny en aquest sentit. A més la instrumentació cada cop és més rica. Per exemple, destaca una major presència de sintetit-zadors o alguns tímids ritmes electrònics (Our Love).

Sharon Van Etten.

Are We ThereVíctor Juan Abelló

Lemuria — 63

-Son

s-

I per sobre de totes les melodies trobem Your Love is Killing Me, possiblement la seva cima compositiva fins ara, amb la seva falsa lluminositat i una tornada on s’oloren els R.EM. de carretera.

“Every time the sun comes up I’m in trouble”, proclama Sharon al final. No crec que hi hagi millor sentèn-cia per il•lustrar la seva experiència vital i artística, però la cruesa i el regust amarg que desprèn la seva

veu acaba dient més que la propia lletra. Nosaltres et continuarem escoltant i seguirem “gaudint” de la teva lluita.

Lemúria nº1

Gener 2015

Edició i coordinació: Marta F. Soldado i Jordi Sunyer

Edició d’estil: Aleida López

Totes les imatges d’aquest número: Photo Pin

www.lemuria.cat