CAVALLS WAKAN - RUTA DE LA MASIA DE PERACALÇ

2 DIES A CAVALL DESCOBRINT TERRITORI I CULTURA

Cavalls Wakan Tel: 617 574 927 email: info@wakan.es Web: www.wakan.es 25513 Montcortès

RUTA A CAVALL DE LA MASIA DE PERACALÇ.

Avui dia, el cavall no es present a la nostre vida quotidiana, ja no es un eina de treball com en temps passats, però

molta gent, tria passar el seu temps lliure amb aquest animals. Es retroba així, un animal magnífic, noble i molt

sensible, que alhora ens fa reconectar amb la vida al aire lliure, la natura, el silenci, l’espai i tot de sensacions que la

vida urbana i les ciutats ens neguen. A cavall es descobreix el propi país, el territori i el mon rural, cavalcant per

antics camins i senders, galopant per boscos i prats, pujant muntanyes i compartint l’esforç del nostre cavall i

company.

Des de Cavalls Wakan, a Montcortès, t’oferim una ruta circular a cavall de 2 dies, fins a la Masia de Peracalç i

tornada l’endemà al poble de Montcortès. Travessarem un territori amb un patrimoni de gran riquesa natural

(geològica, paleontològica, astronòmica i biològica) i cultural (arqueològica, arquitectònica, gastronòmica,

immaterial) amb reconeixement internacional, en un entorn feréstec de transició entre el Prepirineu i el Pirineu,

amb barrancs, congosts, una variada flora i fauna i una cultura per descobrir…

Cavalcàrem a la frontera entre les comarques del Pallars Sobirà i Pallars Jussà, província de Lleida, sempre dintre

l’àmbit territorial del Geoparc Mundial de la UNESCO Conca de Tremp-Montsec. Durant la ruta a cavall, passarem

per diversos espais naturals protegits, com l’Espai Natural Collegats-Queralt i l’Espai Natural Estany de Montcortès.

Estany de Montcortès Masia de Peracalç

Si t’atrau el cavall i el vols coneix el millor descobrint altres paisatges, altres maneres de viure, i prendre consciencia

del nostre vincle amb la terra, aquesta es la teva oportunitat. Apujar-se a un cavall es el principi d’una aventura, que

ens portarà també a un descobriment personal, els cavalls sintonitzen de manera molt profunda amb el nostre

interior, ens connecten amb l’univers i ens ajuden a ser millors persones.

La Ruta de la Masia de Peracalç la fem sempre amb grups reduïts, de 4 persones com a màxim, per tal de poder

oferir una atenció personalitzada, adaptant-nos al vostre ritme i nivell amb la màxima seguretat.

Durant la ruta a cavall aconsellem portar roba adequada a l’època de l’any i a la climatologia. Pantalons llargs, calçat

còmode i tapat i protecció solar a l’estiu, per poder gaudir plenament de la natura en estat pur i compartir amb els

nostres cavalls una experiència inoblidable.

També és útil portar: mòbil i/o càmera de fotos, impermeable i jersei per si bufés vent o plovisquegés i qualsevol

altra cosa que considereu que podeu necessitar durant el dia, tot ho col·locarem a les alforges del vostre cavall,

sempre amb el pes ben repartit en tots dos flancs del cavall.

La resta del vostre equipatge el tindreu en el cotxe d’assistència i el trobarem amb el dinar del primer dia, per si

voleu agafar o deixar alguna cosa, i després al vespre quan arribem a l’allotjament a la Masia de Peracalç. El segon

dia, una vegada sortim de la masia ja no disposareu de l’equipatge fins al nostre retorn a Cavalls Wakan, a

Montcortès.

Horaris:

Dia 1: Sortida de Cavalls Wakan: 10.00h. Dinar: 15.00h. Arribada a la Masia de Peracalç: 19.00h.

Dia 2: Sortida de la Masia de Peracalç: 10.00h.-12.00h. Arribada a Cavalls Wakan: 15.00h.-17.00h.

Aquests horaris són orientatius, en funció del ritme de la marxa, les parades i l’horari de sortida del 2n dia.

Distàncies: Dia 1: 20km. Dia 2: 14km. Total: 34km.

Preu per persona, 280€. Inclou:

• Cavalls tranquils, segurs, totalment fiables i molt fàcils de guiar.

• Guia professional i coneixedor de la zona que us proporcionarà tot tipus d’informació del entorn durant la

ruta.

• Tot l’equip necessari per gaudir còmodament i amb seguretat de la sortida.

• Cotxe d’assistència que s’ocuparà dels trasllats del equipatge fins a la Masia de Peracalç.

• Assegurança obligatòria d’accidents i responsabilitat civil.

• Allotjament a la Masia de Peracalç amb tots els serveis.

• Tots els àpats (dinar i sopar del 1er dia i esmorzar i pícnic del 2on dia) amb productes locals del Pallars, per

descobrir la nostra rica gastronomia.

Mes informació i reserves:

Cavalls Wakan Tel: 617 574 927 email: info@wakan.es Web: www.wakan.es 25513 Montcortès

Descripció de la Ruta a cavall de la Masia de Peracalç.

Amb els cavalls ensellats i ben preparats, tot el material revisat i a punt, les alforges i cantimplores plenes, genets

amb els cascos i després de unes breus explicacions d’en Pere, el guia de la ruta, sobre el maneig dels cavalls i del

seu equip, sortirem de Cavalls Wakan, al poble de Montcortès de Pallars.

Montcortès de Pallars és un poble al terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà, província de

Lleida. Era la capital del municipi de Montcortès, que també incloïa els pobles de Ancs, Sellui, Bretui, Cabestany,

Mentui i Peracalç, fins el 1969 que es va crear el municipi de Baix Pallars per la agrupació dels termes de Montcortès,

Peramea, Baen i Gerri de la Sal.

Montcortès a 1.056 m d’altitud, és a la part central del Pla de Corts, molt a prop i a llevant de l’Estany de

Montcortès, en el pendent suau d’una costa, a la esquerre del Barranc de Morreres i al nord-oest de la Roca del

Moro. Montcortès te l’església del segle XVIII dedicada a Sant Martí amb un rar campana octogonal i a uns 800m del

poble, al anomenat Bosc de Sant Miquel queden restes de la ermita de Sant Miquel, patró del poble.

A dalt d’una gran roca trobem un edifici anomenat “la rectoria”, avui una residencia particular, on se suposa que

existia l’antic Castell de Montcortès, citat ja al segle XI. Al 1484, en la guerra contra Hug Roger III, Compte de Pallars,

el rei Ferran el Catòlic mana al Duc de Cardona que captures la fortalesa, i al 1632 encara surt formant part del ducat

de Cardona.

Montcortès de Pallars, vista del campanar i la rectoria, l’antic castell.

Al cens de 1553 declara 28 focs, és a dir llars. Cal comptar a l’entorn de 5 persones per foc, fan uns 140 habitants. A

dia de avui som 14 habitants vivint fixes tot l’any, però en època de vacances i festius sempre som mes gent per les

segones residencies i els clients de les 3 cases de turisme rural del poble.

Des de Cavalls Wakan resseguint primer la carretera en direcció oest, cap els camins que menen als prats del

pobles. La majoria son prats de dall i camps pel cultiu de cereal i farratjà per alimentar els nostres cavalls i altre

bestiar, bàsicament boví, Vaca Bruna, que de ben segur trobarem durant la nostra ruta.

La Vaca Bruna del Pirineu, pròpia d’aquestes comarques de muntanya, una vaca bona pasturadora, de creixement

precoç, caràcter docil i plenament adaptada als paisatges del Pirineu. Des de finals del segle XIX es cria per a la carn i

actualment es un producte amb Indicació Geogràfica Protegida, Vedella dels Pirineus Catalans i es comercialitza amb

la marca “Bruneta”.

Anirem amb els cavalls al pas, tranquils, per anar-nos acostumant a la muntura i anar coneixent el nostre cavall,

alhora que ell va escalfant poc a poc i agafant el ritme de marxa.

Al cap de poca estona de muntar arribarem al Bosc de la Obaga de Montcortès. Es tracta d’un bosc on predomina el

Pi Roig, antigament explotat per fusta per la construcció. Per aquestes terres, també des de sempre s’ha fet servir el

xarop de pi per prevenir i curar grips i constipats per les seves propietats antivirals i immunostimulants. A la tardor,

si les pluges acompanyant, es un bosc que s’omple de bolets i de gent que els busca.

Cavalquem ara en direcció sud, resseguint el Bosc de la Obaga, per anar a trobar l’antic camí que puja cap el poble

de Peracalç. Anirem pujant per al mig del bosc, guanyant alçada fins arribar a les Escales de Peracalç.

Pas de les Escales de Peracalç

Les Escales de Peracalç, es tracte d’un tram de camí que encara conserva l’empedrat del sòl i els mil·lenaris graons

per facilitar el pas als animals i les seves càrregues. Durant centenars d’anys, abans que se obris, al segle XVII un camí

de bast i a mitjan segle XIX la carretera pel Congost de Collegats, a la vall del Noguera Pallaresa, aquest camí va ser

el pas obligat per anar d’un Pallars al altre.

Després de fer aquest pas, estarem al cim de la Serra de Peracalç (1.300m). Tota la Serra de Peracalç i el seu entorn,

esta format per aquestes roques calcaries del cretaci i forma part d’un sistema càrstic de gran rellevància, que inclou

també l’Estany de Montcortès i el Pla de Corts.

Ens trobem just als peus de La Geganta Adormida que es com es coneix el perfil de la Serra de Peracalç, ja que vist

des de l’est sembla tanmateix el perfil d’una dona estirada cara amunt. Diu la llegenda que la Geganta Adormida es

desperta en cas de perill per defensar la gent del Pallars. El que no sabien els conta-contes, es que segons moderns

estudis geològics, aquesta serra es desplaça des de fa milers d’anys entre 1-3 mm. l’any, sent uns del moviments

coneguts de masses rocoses mes grans d’Europa, fet que va propiciar l’aparició de l’Estany de Montcortès.

La Geganta Adormida.

Estem ara al collet que porta cap a l’altre vessant de la serra. Des de aquest punt, mentre els cavalls reposen un

moment després de la pujada, gaudim d’unes vistes impressionants de l’Estany de Montcortès i el Pla de Corts cap el

nord, cap el sud, als nostres peus tenim el poble de Peracalç i al fons veiem el pantà de Sant Antoni al costat de La

Pobla de Segur, al est tenim l’Espai d’Interès Natural Serra de Boumort, i cap l’oest podem veure el poble de

Montsor, avui dia despoblat i a sota seu s’endevina La Masia de Peracalç, el nostre destí.

Aquí podem apreciar la forta diferencia entre la vessant nord i la sud. Mentre la nord es boscosa i relativament

humida, la vessant sud molt mes seca, amb un terreny aspre, rocós i una vegetació mes mediterrània. De aquí

damunt, amb una mica de sort, podem veure algun voltor sobrevolant-nos.

Ens trobem en una zona única per l’observació d’aquestes aus carronyeres, ja que estem a l’únic territori europeu on

coexisteixen, es reprodueixen i poden observar-se simultàniament les quatre especiés d’aus necròfagues presents a

Europa: voltor comú, voltor negre, trencalòs i aufrany. També pot ser que veiem algun rapinyaire com els milans

reials o la mes escassa àguila daurada.

1.Voltor negre 2.Trencalòs 3.Aufrany 4.Voltor comú 5.Milà negre 6.Milà reial 7.Àguila daurada 8.Corb 9.Cornella

Amb els cavalls ja descansats, començarem la baixada cap el poble de Peracalç el camí es molt estret, pedregós i

bastant pendent però les nostres muntures baixen segures, fixant-se molt be on posen els cascos.

Aquestes pedres calcàries son les que donen nom a la serra i el poble. Son roques sedimentaries compostes

bàsicament de carbonat de calci, calcita i petites quantitats de minerals, com ara argila o quars. Molt d’aquest

carbonat de calci prové de fragments esquelètics de prehistòrics organismes marins com el corall, i de vegades es

poden trobar restes fòssils de diferents tipus. Aquestes formacions calcaries tenen abundants coves i cavitats,

algunes habitades des de el Neolític, com demostren els abundants monuments megalítics de la zona.

Continuem el descens amb plena confiança en el nostre cavall i deixa nós portar, olorant l’aroma de les plantes

aromàtiques del entorn, espígol i timonet, i potser aixecant al nostre pas, alguna perdiu amagada.

Arribem al poble de Peracalç, amb un aspecte una mica desolador per la majoria de les antigues cases enrunades,

avui nomes viuen nou persones al poble. Habitat des de el neolític, com ja hem comentat, a l’edat mitjana, el poble i

el terme era propietat de la comunitat de canonges de la col·legiata de Santa Maria de Valldeflors de Tremp, fins a

l’extinció dels senyorius al segle XIX. Pascual Madoz, cita al 1850, 18 cases al poble, amb 12 veïns (caps de casa) i 112

ànimes (habitants), amb una església parroquial, dedicada a Sant Llorenç, avui dia en estat ruïnós i un campanar a

punt de caure.

Poble de Peracalç.

De Peracalç, després d’abeurar els cavalls, agafarem la pista direcció oest cap el Roc de Sant Aventí (1.482 m) vèrtex

geodèsic, amb les restes de la capella de Sant Aventí al seu cim.

Aviat el tenim a la nostre esquerra i just amagat entre els boixos, al costat mateix de la pista trobem el Dolmen de

Perauba ( 1.306m).

Es tracta d’una construcció megalítica constituïda per un túmul de pedres de 14m de diàmetre que es conserva

parcialment sencer i d’on sobresurt una cambra formada per lloses de pedra calcària de grans dimensions,

enfonsades verticalment en el sòl i una horitzontal en la part superior a manera de teulada. L’obertura de la cambra

està orientada al sud-est a 155º respecte al nord magnètic. Es tota una proesa constructiva donats els mitjans

disponibles en la època.

Es considera un monument funerari o sepulcre megalític, encara que també hi ha qui opina que podria ser per

marcar territori i cohesionar el grup. Fos el que fos, ens demostra la presència d’assentaments humans a la zona ja

des de el neolític, de forma mes o menys estable, tal com indica la gran inversió de treball realitzada en la

construcció del sepulcre.

Dolmen de Perauba

Continuarem cavalcant per la pista en direcció oest, el paisatge alterna prats i boscos de pins, amb bones vistes

sobre les valls i el cims del fons. Aviat arribarem al pla del llac, un gran tros pla on actualment es dalla herba per les

vaques o el cereal que hi puguin haver sembrat. També hi trobem una gran antena repetidora de telefonia mòbil i

comunicacions, imprescindible avui dia per donar servei al pobles de la zona.

Aquí el camí comença a girar cap al sud, rodejant el Roc de Sant Aventí i endinsa nos en boscos de pi roig,

actualment molt carregats de nius de processionària del pi.

La processionària és un insecte lepidòpter propi de la conca mediterrània, que a causa del canvi climàtic i la pujada

de les temperatures mínimes, a fet que aquest insecte s’expandeixi cap el nord i cap a altituds superiors, esdevenint

una plaga comuna i estesa, de caràcter cíclic i molt difícil d’eradicar. Les larves mengen les fulles dels pins i defoliant

l’arbre, poden arribar a matar-lo. L’eruga te pèls altament urticants per les persones i animals i es desplacen

formant llargues fileres que son les que l’hi donen nom per la semblança amb una processó religiosa.

Erugues de processionària del pi.

Continuem cavalcant entre els boscos, amb algun trot i fins i tot alguna galopada. Ja portem estona damunt del

nostre cavall i anem tranquils i amb confiança, la manera natural de muntar de cada un flueix sense rigideses. Tenim

consciencia de les sensacions que sentim acompanyant al nostre cavall. Quanta mes relaxació i naturalitat existeixi

en nosaltres, mes gran serà la unitat que aconseguirem amb el nostre cavall. Sempre em de tenir en compte, que

per muntar be a cavall, les normes tècniques, son una orientació, un paràmetre general, però no un fi buscat sinó un

mitja per trobar la nostra manera de muntar. Cada un te una manera irrepetible de muntar, igual que la tenim de

caminar, de córrer, de riure...

Aviat passarem un porta de bestiar, per limitar el terme a les vaques i que no escapin. Probablement ens tocarà

desmuntar per creuar la porta, així també descansem les cames i ens estirem una mica. Un cop a l’altra costat,

tornarem a tancar be la porta, ja que es molt important respectar els passos i tancaments del bestiar, deixant té-ho

tot igual que estava.

Segur que ja tenim gana i buscarem al nostre cotxe d’assistència que ens haurà trobat un bon lloc per deixar els

cavalls descansant i menjant una mica, sempre després d’afluixar-los una mica les cinchas de subjecció de les

muntures i repassar el nostre equip.

Cavalls descansant amb les seves muntures western.

Un cop que ja tenim els cavalls arreglats, podrem gaudir del nostre pícnic per dinar i descansar una estona sobre

l’herba i a la ombra d’algun pi, tot gaudint d’unes vistes esplèndides.

La gastronomia pallaresa es part de la mateixa cultura de la comarca, es caracteritza per seguir escrupolosament i

pas a pas les receptes d’abans. Receptes tradicionals de tota la vida, que s’han mantingut intactes de generació en

generació. Receptes nutritives i autosuficients, elaborades únicament amb productes autòctons que son un regal

per al paladar.

Xolís, secallones i pa de fetge de Casa Antema de La Vall Fosca, taula de formatges de Tros de Sort amb torradetes

de fruits vermells i melmelada casolana de pebrots vermells, coca de recapta i panadons d’espinacs amb passes,

pinyons i mel del Forn Corneli de La Pobla de Segur i amanida verda amb productes ecològics del hort.

Tampoc faltarà un bon pa de pagès elaborat encara de forma artesana, utilitzant farines de qualitat, amassant a mà i

fent la cocció en forn de llenya, per tal de fer un bon pa amb tomata.

Com a perfecte acompanyament res millor que marinar-ho amb un dels selectes i aromàtics vins, dels cellers del

nostre Pallars (Sauvella, Castell d’Encus, Mas Garcia Muret, Vila-Corona...) A mig camí entre el secà de la plana de

Lleida i la neu dels cims mes alts del Pirineu, tenim un clima ideal per al conreu de la vinya i per l’elaboració del vi. Un

clima amb forts contrastos que aportà un caràcter propi als nostres vins.

I també, conscients de que el mon cerveser s’està començant a obrir camí a la nostra terra i la nostra cultura

podrem gaudir de la cervesa artesana, CTretze Pirineus, de la Pobla de Segur. Un producte de qualitat, inspirat en la

nostra terra, amb llúpols recol·lectats al Pallars Jussà i la riquesa de l’aigua del Pirineu.

De postres, fruita del temps, pastes artesanes de nous del país i galetes de Ratafia del forn Postres de Music de La

Pobla de Segur.

Cafè i la típica Ratafia dels Raiers, licor elaborat amb la maceració de nous tendres i la destil·lació de 25 plantes

aromàtiques, arrels i espècies. La Ratafia es un licor tradicional del Pirineu fet durant segles a les cases, seguint

antigues receptes, guardades amb molt de zel, que es transmetien de generació en generació.

Picnic.

Havent dinat i recollit tot el pícnic, tornarem a preparar els cavalls per seguir ruta. Repassarem la col·locació de la

sella, en assegurarem de tenir les alforges ben tancades, tornarem a estrènyer be les cinchas, col·locarem les brides i

després d’assegurar-nos molt be de no descuidar-nos res ni deixar cap tipus de deixalla ni brossa ens acomiadarem

del cotxe d’assistència, fins el vespre.

Ara ja podem tornar a muntar. Cavalcarem direcció sud, sud-est, passant un últim tros de bosquet i entrant en un

terreny mes obert, amb amplies vistes a totes bandes. A vegades per aquesta zona mes oberta a mes de perdius i

guatlles, amb sort podrem observar fugisserament algun cabirol saltant ràpidament entre els matolls.

Passarem per un parell de basses on podem deixar beure als cavalls i intentar endevinar de quins animals son les

potades que de ben segur veurem al fang.

Potades: Cabirol, porc senglar, llebres, teixons, guineus, genetes... tots buscant l’aigua que els dona vida.

Al cap de poca estona, arribarem al punt de confluència amb el camí que puja de Reguard, a la vall del Flamisell. Des

de aquest punt tindrem una esplèndida vista cap el sud del Pantà de Sant Antoni i tota la conca. Cap el oest les els

pobles de sobre la vall i al fons les muntanyes de les valls d’Aragó, i cap el est, les grans roques de la Serra de

Peracalç i Collegats, amb la Serra del Boumort al fons.

El camí fa un gir cap el nord-est i comença a baixar cap el poble abandonat de Montsor, que des de aquí ja podem

veure per sota nostre i cap on ens dirigirem amb les nostres muntures. Anirem baixant i podem veure als costats, als

vessants de la muntanya, els antics bancals de conreu delimitats per parets de pedra seca que encara aguanten i ens

parlen de temps passats. En tots aquests bancals, avui abandonats i on nomes pastura el bestiar, amb un terra de

mala qualitat pel cultiu i poca aigua, hi havia uns 200 jornals de feina al camp, la majoria de secà, tot i que existien

prats i algun hortet. S’hi produïa blat, civada, llegums, i altres cultius de subsistència. De bestiar ovelles i cabres i ho

complementaven amb la caça de llebres, conills i perdius.

Al cap de poc minuts arribem ja al poble de Montsor, per aquí transcorria la antiga via de comunicació entre els dos

Pallars, quan el Pas de Collegats no era obert i havia estat un poble estratègicament ben situat en aquest camí, dalt

d’una muntanya, en un lloc molt aclarit, ventilat i amb una vista immillorable del entorn, especialment de la vall de la

Noguera Pallaresa cap el sud. Al obrir-se el camí al Congost de Collegats, Montsor restà fora de les rutes habituals

de comunicació i caigué en decadència. Avui esta deshabitat, encara que podem veure un principi de nova reforma

que va començar un particular fa pocs anys i que va quedar abandonat i a mig fer.

El poble de Montsor era una vila closa, com encara es pot reconèixer malgrat el seu abandonament, obert nomes pel

sud on hi ha l’església romànica dedicada a Santa Maria.

El terme vila closa, típic de l’edat antiga i de l’edat medieval, es refereix a un poble on les mateixes cases feien de

muralla, sense edificacions a fora. Tenien un o dos portals que es tancaven en cas de perill per tal de estar segurs al

interior de les muralles.

Molt a prop de Montsor hi ha les restes prehistòriques del Sepulcre Megalític de la Llosana, el que ens demostra un

cop mes la importància del assentaments humans a tota aquesta zona des de l’època neolítica.

Poble de Monsor amb el pantà de Sant Antoni al fons.

Després de fer un tomb pel poble i intentar imaginar la dura vida de sacrifici que devien de portar els seus antics

habitants, seguirem el camí avall, cap a la Masia de Peracalç, que ja podem veure al fons de la vall. Cavalcant

tranquil·lament pel camí entre els antics camps de conreu de Montsor, aviat trobarem restes d’alguna borda i algun

tros mes ben cuidat , es tracta ja de les finques de la Masia de Peracalç, avui dia en ple rendiment. Creuarem també

alguna porta de bestiar, que ens assegurarem de deixar com estava. Son bàsicament pels cavalls i rucs, dels

propietaris de la Masia, que molt probablement en creuarem pel camí.

El terreny calcari i amb alzines es molt propici per les tòfones, bolet molt apreciat i reconegut. De forma irregular

mes o menys arrodonida, semblant a una patata, de superfície rugosa i color fosc que es forma sota terra. Te una

aroma molt característica buscada amb ganes pels senglars, el rastre dels quals de ben segur trobarem en el terra

furgat i aixecat de molts racons dels camps.

Resseguint el torrent al costat del camí, de seguida veurem aparèixer davant , el nostre destí, la Masia de Peracalç,

on podrem descansar i gaudir amb un bon sopar de la hospitalitat dels seus habitants. Sempre després d’ocupar-nos

primer dels nostres cavalls i deixar-los a punt per passar la nit.

Masia de Peracalç, amb la Serra i poble de Peracalç al fons.

La Masia de Peracalç es una antiga masia tradicional pallaresa, documentada des del segle XIV, situada en un

enclavament natural de singular bellesa a 985m, a recer de la Geganta Adormida, per damunt del Congost de

Collegats. Es troba a l’extrem meridional de l’antic terme municipal de Montcortès, avui pertanyent al municipi de

Baix Pallars, just al límit fronterer entre el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà. Al nord delimita amb la Serra de Peracalç,

al sud el Serrat de Monsor i el Barranc de Sant Pere a l’est.

A la masia hi trobem també una capella del 1825, dedicada a Sant Feliu l’Africà. Aquest Sant, fou capturat pels

romans i martiritzat a la ciutat de Girona, de allà va ser pujat a un promontori i empès al penya-segat amb una mola

de molí lligada al coll, es suposa que per això l’hi van dedicar aquesta capella a la Masia de Peracalç, per estar en un

lloc envoltats de penya-segats, i poder per tant, gaudir de la seva protecció.

Penya-segats de la Llau de les Esplugues, al inici del Barranc de Sant Pere, just per sota la Masia de Peracalç.

El sentit econòmic dels habitants de la Masia de Peracalç, va fer que des de sempre aprofitessin els materials mes

basic que el terreny els podia proporcionar per la construcció. Per tant es molt interessant descobrir pels voltants,

els llocs on obtenien la pedra, el barranc on agafaven la sorra i el forn on produïen la calç. A la Masia de Peracalç,

encara podem veure i trepitjar, el paviment de lloses planes col·locades sobre el terra d’argamassa. Unes matèries

primeres obtingudes de l’entorn de la masia que potencien d’una manera important la relació entre la casa i la terra.

Al igual que el poble de Monsor, la Masia de Peracalç, estava estratègicament situada en la via de comunicació entre

els dos Pallars, per tant era lloc obligat de pas per totes les persones i mercaderies que circulaven del sud al nord o al

inrevés. Explica la gent gran del territori, que de petits sentien explicar dels seus padrins, que a la masia eren molt

habituals les partides de cartes i els enrenous dels jugadors i també que mai hi faltaven dones i vi pels viatgers.

Antany a la masia hi vivia molta gent: l’amo, l’hereu, altres germans cabalers, la família extensa, mossos i pastors i

els passavolants.

Per tant era un centre de producció, es conreaven les terres, es feia el vi, es molia la farina i es produïa oli. Encara

avui trobem moltes oliveres i també les restes de l’antic moli. Es terra de cabres, alguna ovella i potser amb sort

disposaven de una vaca. A mes, s’engreixava el porc i s’elaboraven embotits i formatges com els que ja em degustat

per dinar. No hi faltava l’hort, d’estiu i d’hivern, fruiters, criaven conills per carn, gallines pels seus ous i per carn i

arnes amb abelles per la producció de mel i cera per les espelmes. Sempre complementat amb la caça i la

recol·lecció d’herbes i fruits silvestres.

Avui dia, La Masia de Peracalç malgrat estar completament aïllada i gracies a l’esforç del seu actual propietari,

disposa en l’actualitat de tots els serveis moderns als que estem acostumats, dutxes amb aigua calenta, llum

calefacció, Tv i fins i tot disposarem de wifi per suplir la falta de cobertura telefònica, per la qual cosa podrem

relaxar-nos completament després de les hores passades sobre el cavall.

A la Masia soparem les menges que ens oferirà l’Alex, el propietari. Sempre productes del Pallars i del entorn mes

pròxim. A lo millor, amanida amb productes de l’hort, cabrit de casa, embotits típics, o potser una escudella

pallaresa per recuperar les forces i uns talls de girella. Ens deixarem guiar del bon fer dels habitants del lloc, que de

ben segur ho maridaran amb un bon vi i una mes que agradable conversa.

Cabrit. Hort de la Masia de Peracalç.

L’endemà al mati, després d’una bona dormida, farem una repassada als cavalls, per assegurar-nos que estan tots be

i els donarem una mica de gra per que agafin energia pel dia. Nosaltres també anirem al menjador de la masia a fer

un bon esmorzar, per agafar també energia amb, per exemple, una bona llesca de pa de pagès amb tomàquet, xolis ,

secallona, suc de fruita, llet, cafè i pastes dolces. Ens prepararem també un petit pícnic per emportar-nos a les

alforges i menjar quan vulguem, ja sia per fer deu hores o per dinar, dependrà de com anem de horari. Avui de fet la

ruta de tornada es mes curta que la de ahir fins aquí, de manera que tampoc tenim pressa per sortir molt aviat i

reprendre el camí.

Havent esmorzat i un cop llestos, prepararem els cavalls per reprendre la ruta. Un cop els hem agafat i lligat amb

seguretat, els raspallarem ben raspallats, per netejar-los de la pols i terra que puguin haver agafat durant la nit, al

tombar-se o rascar-se. També es una bona manera de connectar i relacionar-nos amb ells. Tot seguit els col·locarem

la manta a la gropa i la sella per damunt, passarem la cincha i el pitral, assegurant-nos molt be de que quedi tot ben

agafat i adaptat al cavall. Ara col·locarem les alforges, ja plenes i amb el seu pes ben equilibrat a cada costat, lligant-

les a la sella. Per últim els posem les brides i després de repassar de nou tot l’equip i el cavall, repremem la cincha i ja

podrem muntar.

Es hora de acomiadar-nos dels habitants de la Masia i de la seva hospitalitat per agafar el camí cap el nord-est en

direcció a la Serra de Peracalç.

Passarem al costat del corral i cobert on tanquen les cabres de la Masia i de allà l’esquerra trobarem l’antic sender

cap al poble de Peracalç. Anirem baixant poc a poc fins arribar a la llera del Torrent del Riu, principi del Barranc de

Sant Pere, conegut en el seu tram final, pels practicants de barranquisme i aficionats als esports d’aventura. En

aquest punt hem de creuar el torrent, i valorarem el pas mes adient per fer-ho, depenent del cabdal d’aigua que

trobem i l’estat de les roques. Probablement haurem de desmuntar per creuar amb seguretat, ja que les roques

humides poden ser molt relliscoses.

Un cop a l’altra banda del torrent, el sender comença a pujar fent algunes voltes i anem guanyant alçada. Podem

veure per sota, al costat del torrent, les restes de l’antic moli d’oli de la Masia, que aprofitava la força de l’aigua per

moure la pedra de aixafar i moldre.

Restes del antic moli de la Masia de Peracalç . Pas del Torrent del Riu.

Continuem guanyant alçada molt ràpidament, ja que el sender puja molt directe cap el poble, es un bon indret per

descobrir algun senglar fugint ràpidament al nostre pas. Els cavalls van pujant segurs i valents i al cap de poc ja veiem

el poble per sobre dels nostres caps. El camí conserva bons trams amb les restes de l’empedrat al terra, però alguna

de les parets de pedra seca que el marquen i delimiten han caigut pel pas dels anys i les inclemències del temps, de

manera que potser haurem d’improvisar per superar algun munt de rocs caiguts.

Aviat arribem als horts del poble de Peracalç, just a sota del mateix poble, al indret on tenien aigua de la font i el

barranc per poder regar-los. Avui en dia estan mig abandonats i tret d’un parell mínimament cuidats, la resta se’ls

estan menjant els esbarzers, les gaverneres i altres matolls i males herbes. Aquí el sender s’eixamplà i es torna un

camí mes ample, arreglat fa anys pels veïns del poble, per poder arribar amb comoditat als prats i bancals de la part

baixa del terme. Seguint aquest camí arribem al poble de Peracalç, just al punt on s’acaba el nou asfaltat de la

carretera d’accés al poble, fins el 2011 l’únic accés era una pista de terra.

De aquest punt seguirem la carretera en direcció nord-oest, passarem al costat de la nau d’una explotació de vaca

bruna i amb seguretat veurem un bon nombre d’exemplars d’aquesta raça típica de les nostres muntanyes.

Seguirem per la carretera fins passar el coll entre la Serra de Peracalç i el Serrat del Codó i sortir a la cara nord

d’aquest serrat, per on anirem baixant al pas, amb unes fantàstiques vistes de l’Estany de Montcortès i el Pla de

Corts.

Vista del Pla de Corts, baixant per la pista de Peracalç. A l’esquerra, Estany de Montcortès i a la dreta, poble de Montcortès.

Al cap d’uns 5 km. de baixada arribem al Coll de Mentui i girarem a la dreta, direcció est, per agafar al cap de no res

un camí que entre prats i trossos de bosc ens portarà fins al Estany de Montcortès.

Estany de Montcortès amb el Bosc de la Obaga de la Serra de Peracalç al fons.

L’Estany de Montcortès es dins del Geoparc mundial de la UNESCO de la Conca de Tremp-Montsec i per la seva

excepcionalitat es troba protegit per legislacions especials com el PEIN, Pla d’Espais de Interès Natural de la

Generalitat de Catalunya, i la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea.

L’Estany de Montcortès, situat a 1.027 m d’altitud, a la comarca del Pallars Sobirà, al oest del poble de Montcortès.

El estany i el seu entorn es una zona de gran interès científic i paisajistic per ser l’únic llac sense resclosa del Pirineu

català i l’únic que no te un origen glacial sinó càrstic. Significa això, que l’estany es troba situat sobre roques calcàries

i la dissolució d’aquestes per les aigües freàtiques ha creat una xarxa de conductes subterranis per on flueix l’aigua

que alimenta l’estany, amb una profunditat màxima de 30 m.

Ens trobem davant un ecosistema lacustre gairebé verge i molt poc alterat, sent una de les reserves d’aus aquàtiques

mes importants del Pirineu que també acull una gran varietat d’aus migratòries. A més, conté una gran diversitat

d’espècies de flora i fauna, algunes d’elles poc representades en el territori pirinenc, esdevenint per tant un paradís

per als afeccionats al “birdwatching” i a la naturalesa en general.

Cavall bevent a l’Estany de Montcortès al costat d’un grup d’ànecs coll-verd.

Com molts altres llocs del Pallars, la tradició ens explica llegendes associades a l’estany, com la de la Verge Maria que

va deixar cec al Compte de Pallars per no complir la promesa que havia fet en demanar-li ajuda per creuar el llac

gelat després d’un peça de caça. Altres llegendes parlen d’antigues ciutats maleïdes, submergides en el fons de

l’estany i dels crits embogits dels seus habitants que se senten la nit de Sant Joan.

Després de haver deixat pasturar una mica els cavalls, mentre gaudíem de ben a prop d’aquest estany, seguirem

camí vorejant l’estany fins trobar un tros encara conservat del antic camí mil·lenari que unia el territori i la seva gent.

El camí, que encara conserva trossos del terra empedrats, ens portarà a un creuament de carreteres anomenat

Collada de Sant Antoni, on trobem una figura de Sant Antoni Abat, patró dels animals de peu rodó, i per extensió, de

tots els animals domèstics, així com dels traginers. Animals de peu rodó son els cavalls, ases, mules, etc, en

contraposició als animals de peu forcat, bous, ovelles, vaques, cabres, etc.

De aquí, anirem pujant per l’antiga cabanera cap el Tossal de Sant Serni que tenim davant. Les cabaneres son els

antics camins ramaders per on el bestiar transhumant transitava sense ocasionar ni patir problemes, son de domini

públic i els animals hi tenen dret de pas, son del bestiar i cap persona, autoritat, carretera o ciutat no pot negar-hi

aquet dret de pas.

De dalt del Tossal de Sant Serni, 1.112 m, tindrem unes vistes fantàstiques de l’Estany de Montcortès, la Serra de

Peracalç, el Boumort al fons i el Pic del Orri a la esquena.

Vista del Estany de Montcortès des de el Tossal de Sant Serni.

Des de el Tossal de Sant Serni anirem seguint el camí anomenat, Camí dels Espuials, que entre trossos de dall i

farratge en portarà en suau baixada fins a Cavalls Wakan, al poble de Montcortès, origen i final de la nostra ruta a

cavall.

Des de Cavalls Wakan agrair-vos la vostra companyia en aquesta ruta a cavall i desitjar que us ho hageu passat molt

be amb els cavalls, el territori, i tota l’experiència viscuda plegats. Només ens quedarà desensellar i recollir els

cavalls, agrair-los el seu esforç, recollir totes les nostres pertinences de les alforges i acomiadar-nos dels companys

de ruta, fins a una propera.

Cavalls Wakan Tel: 617 574 927 email: info@wakan.es Web: www.wakan.es 25513 Montcortès