SENYORS I PAGESOS A ERAMPRUNYÀ. 1323-1460' CENTRE D'ESTUDIS

COMARCALS DaBAKUOBaESAT

JOSEP CAMPMANY I GUILLOT

Col·laborador de la Secció d'Història Local del Museu de Gavà

1. Introducció

L'objectiu d'aquest article és l'estudi de les relacions entre la crisi dels segles XIV i XV i el posicionament polític i l'acció senyorial dels Marc, senyors d'Eramprunyà (figura 1) des de 1323.

El treball està estructurat en dos blocs i conclusió. Primer es concreta localment el pes del domini senyorial en el marc del sistema feudal, s'estudia la davallada demogràfica que desencadenà la crisi i es descriuen els mecanismes d'acció senyorial i reacció pagesa que entren en joc com a conseqüència d'aquest desequilibri. Després es repassa el posicionament polític dels senyors d'Eramprunyà, tant respecte de la corona (bàsicament a partir de la seva participació en Corts) com enfront de la ciutat de Barcelona i els altres feudals del terme. A les conclusions es relacionen ambdós blocs i es posen en relleu les diverses estratègies de pervivència senyorial davant la crisi i la nova posició adquirida pels pagesos.

2. La crisi feudal a Eramprunyà

2. /. La pressió senyorial: sistematització dels drets senyorials

Els esdeveniments dels segles XIV i XV es caracte­ritzen pel qüestionament de les prestacions senyorials^ Codificades a finals de l'XI,' definien el sistema feudal i en constituïen la raó de ser. A continuació es detallen els drets senyorials que s'aplicaven en aquesta època al terme d'Eramprunyà. Les fonts bàsiques són dos encomanaments de la castíania de 1067 i de 1143," dos documents de 1272 i de 1282 que especifiquen com es recol·lecten i reparteixen les rendes del terme,' un capbreu reial de 1288'' i un document de 1327 corresponent a un plet de jurisdiccions entre els diversos senyors del terme.'

De primer ens centrarem en els drets alodials corres­ponents als senyors d'Eramprunyà que percebien dels

seus pagesos tinents. D'una banda, cal esmentar els censos emfitèutics, cobrats a cada mas segons s'estipu­lava en els seus respectius establiments, i que con­sistien en diverses quantitats de blat, forment, diners, capons, gallines, moltons, pemes, porcastres i diverses prestacions personals (joves, tragines, femades, etc), que es mantindran pràcticament invariables fins ben entrada l'edat moderna.'* També dins dels drets domini­cals cal esmentar els gravàmens sobre els conreus d'unes determinades zones denominades tascals, que segons el cas pagaven tasca, equivalent a l'onzena part de la producció, braçatge (vintena part) o mitja batadura (la meitat de l'onzena part). Són documentats a Eramprunyà ja l'any 1143. Hi havia tascals a Gavà, Viladecans i Sant Climent. Al de Gavà, els blats pagaven tasca, braçatge i mitja batadura (un cinquè de la collita), i els llins, tasca i braçatge (un setè). Al de Viladecans, els llins i els blats pagaven totes tres prestacions (un cinquè). Al de Sant Climent, els blats pagaven tasca i braçatge (un setè) i el vi només la tasca (l'onzena part). Els conreus situats en altres zones propietat directa dels senyors del castell pagaven els anomenats agrers, equivalents a la tasca. Finalment, els tres forns de calç del terme pagaven tasca i braçatge (la setena part de la producció). Moltes d'aquestes prestacions foren substituïdes, a finals del segle XIV, per prestacions en diners.' En aquest apartat cal també esmentar el dret a lluïsme senyorial en totes les transaccions fetes pels vassalls, dret concretat en la necessària signatura senyorial per validar transaccions, i que era esmentat ja l'any 1272 com afermes.

En segon lloc, les prestacions senyorials estaven compostes també pels drets corresponents al senyoriu jurisdiccional, que provenien de les atribucions que els primitius vicaris dels castells tenien en els seus termes en representació del rei. En el segle XI, aquests vicaris esdevingueren senyors plens, i a més conservaren el dret de jutjar. A mitjan segle XV, la jurisdicció del senyor s'estenia a la justícia civil i a la penal per a delictes menors {mixt imperi), que els Marc obtingueren poc després de comprar el terme.'" Els

Articles

Materials del Baix Llobregat 105

Articles

senyors d'Eramprunyà tenien el dret de manar sobre els habitants del castell, de jutjar-ne els transgressors i castigar-los (poder de èan)," de quedar-se amb els ingressos d'aquests càstigs'^ i de percebre fiances dels qui acudien al seu tribunal." ~

Finalment, però, els més importants de tots els drets senyorials eren els que provenien per raó de domini de castell. En primer lloc assenyalem els d'alguna base legal reculada. El més important a Eramprunyà era el delme, esmentat ja l'any 993.'" Tot i que originalment era una prestació que s'havia de donar a l'Església per al seu sosteniment, a la llarga havia estat apropiat pels senyors de castells, de vegades, com creiem que fou el cas, mitjançant la construcció d'esglésies privades dins les fortaleses (Sant Miquel d'Eramprunyà).'^ El delme equivalia, a Eramprunyà, a l'onzena part de la producció de blats, ordi, verema (en aquest cas s'anomenava menuderia), llins, llanes i ànecs, i a un cabrit per ramat cabrum, un poll per llocada, entre zero i un porcell per porcellada, i sis formatges per ramat vacu. Els ous i les gallines no pagaven delme. El senyor del castell també tenia el dret de fixar impostos sobre el consum d'aliments, com ara la carn, el pa o el vi, tal com es documenta a principis del XV.'* També era vigent a finals del XIV a Eramprunyà el dret de barra, o peatge per passar pel camí reial, a canvi del qual el senyor del castell es comprometia a mantenir-lo en bon estat." L'origen d'aquest dret ve d'una cessió reial. També eren drets castellers els de convocar host i cavalcada,^^ i el d'exigir el treball gratuït per a la conservació de les fortificacions (figura 2)." Finalment, dins d'aquest capítol, cal esmentar el dret del senyor a rebre sagrament d'homenatge i fidelitat tant dels homes propis, solius i afocats com dels homes no propis, però possessors de terres seves. °

En segon terme, en l'apartat dels drets ostentats per raó de castell, hi havia tots aquells que s'adquiriren ori­ginàriament més per violència sobre els qui gosaven desobeir-los que a partir d'alguna base legal més anti­ga. A Eramprunyà trobem ja en el 1282 el monopoli de la farga, anomenat lloçol, que consistia en l'obligació d'usar només la farga senyorial per a reparacions dels estris de metall dels vassalls.^' També hi trobem el dret privatiu del senyor d'usar pastures, deveses, estanys, boscos, de pescar, de caçar i d'aprofítar-se de les troballes fetes en el terme del castell, probablement apropiació d'antigues franqueses reials, ^ així com el monopoli d'escorxar i vendre carn i altres productes o d'hostatjar vianants. També era privatiu del senyor el dret de moldre blat, i l'tínic molí autoritzat era el senyorial.^' Probablement aquest dret pervingué de la

citaria, un intent en el segle XI d'aconseguir que els pagesos d'Eramprunyà emmagatzemessin llurs blats al celler senyorial. Havent estat impossible d'aplicar,^* el senyor s'emparà del molí del temie.

A banda d'aquests drets, que tot i ser qüestionats pels vassalls es mantindran majoritàriament al llarg de tota l'edat moderna, hi havia els mals usos: La intestia, dret del senyor d'apropiar-se dels béns dels difunts que morien sense testar, que originalment era una de les causas lexiva documentades a Eramprunyà des de 1067,^' i que el 1143 ja s'especificaven ipsarum vi-duarum et mansorum lexivorum; V eixorquia, dret del senyor a quedar-se amb els béns de les famílies difuntes sense fills, documentat a Eramprunyà l'any 1143 amb el nom de exurchiis; la cugucid, dret del senyor a cobrar una indemnització del vassall la dona del qual fos adúltera, detallat també en el 1143 com a cuchuciis; Varsina, o dret del senyor a cobrar una indemnització del vassall a qui es cremés el mas, deta­llat en el 1143 com a arsinis; la ferma d'espoli, o dret del senyor a autoritzar (previ pagament) els matrimonis realitzats entre els seus vassalls, que es coneix a Eramprunyà des de 1067 amb el nom de ipsas presentalias et de ipsos aut ipsas qui duxent maritos aut wcores; i finalment, la remença, o prohibició dels vassalls pagesos d'abandonar els masos on residien si no era a voluntat del senyor i pagant un rescat, que cal suposar que es remunta als segles XI o XII tot i que a Eramprunyà no està documentada fins al 1337. *

Però a més, a Eramprunyà hi ha documentats dos usos més de caràcter particular: el redelme o gravamen addicional sobre la producció, equivalent a l'onzena jpart del delme, que servia originalment per pagar les despeses dels qui el recol·lectaven per als senyors, i el lloçol, (anomenat igual que el monopoli de la farga), que originalment era un impost lligat a l'ús d'eines de metall, però que acabà sent una prestació consuetudinària més.^' El lloçol, originàriament cobrat pels ferrers de Gavà i del Sitjar, tenia mesura pròpia {quarteres lloceres). En mesures dretes, del coll de Begues en avall es pagaven tres quarteres i mitja i dues parts de quarta de blat o d'ordi per cada parell de bous, dues quarteres i dues punyeres si es tenia un boü i un ase, i una quartera nou quartans per cada parell d'ases; a més, es gravaven addicionalment els bous comprats a la fira de Barcelona. A Begues, es pagaven dotze quartans de blat o d'ordi per parell de bous i quatre quarteres si es tenia un bou i un ase. A més, a Castelldefels, la Sentiu i el Sitjar (antigues possessions de Sant Cugat) cada mas pagava una determinada quantitat de vi, i a Begues, una determinada quantitat

106 Materials del Baix Llobregat

de verema. En conjunt, la part de les rendes d'Erampranyà corresponent al rei (aproximadament una cinquena part de totes les rendes senyorials recaptades en el terme) l'any 1315 pujaven a mil cinc-cents sous anuals.^' El valor total de les prestacions senyorials es pot avaluar, pel cap baix, sumant el que va costar a la família Marc la compra de la senyoria i de la castlania d'Erampranyà, entre 1323 i 1337: més de dos-cents seixanta mil sous.^' Quantitat respectable, que ni tan sols inclou la major part de les rendes de la Sentiu, Gavà, Castelldefels i Viladecans, en mans d'altres senyors.

La majoria d'aquests drets feudals, molt antics, provenien del temps en què la superpoblació del camp afavoria l'ofec de l'economia pagesa i la servitud personal. Un status quo que quedà profundament trastocat per la crisi dels segles XIV i XV: vers l'any 1500, aquests senyorius (Eramprunyà i Sant Climent) s'avaluaven en uns escassos seixanta-vuit mil sous. Una davallada espectacular, de l'ordre del 75%.'"

L'origen d'aquest desastre cal cercar-lo, òbviament, en la crisi demogràfica dels segles XIV i XV, així com en els efectes de la llarga guerra civil de finals del XV.

2. 2. La crisi demogràfica a Eramprunyà

Tot i no disposar de registres particulars, podem fer-nos una idea de la crisi demogràfica dels segles XIV i XV mitjançant els fogatjaments generals," i una sèrie de notícies soltes que hem pogut espigolar. Alguns

d'aquests resultats foren publicats,^' han estat mai utilitzats.

però d'altres no

Si ens centrem exclusivament en els focs pertanyents als Marc, el primer problema que se'ns presenta és la distribució dels focs. La primera indicació la trobem l'any 1337, data en què hom explicita que els focs remences d'Erampranyà eren un centenar, dividits entre 40 a la Roca, 29 a Sant Climent i 31 al castell." La següent dada poblacional que coneixem després de 1337 és el fogatjament reial de 1359-1360. Atribueix un total de 108 focs (79 + 29) al senyor d'Erampranyà, Jaume Marc, i 30 a la seva cunyada Domina, vídua de Pericó Marc, senyor de la Roca. El següent fogatjament és de 1365. A diferència del de 1359, distribueix els focs geogràficament. En aquest cas, si sumem els focs corresponents al «Castell de la pranyà den Jacme March», «La Rocha den Jacme March», «Sent Climent qui son den Jacme March» i el «Coll de begués», ens trobem 130 focs, un petit descens respecte de 1359-1360. La distribució és similar a la de 1337: 27 al castell d'Erampranyà (respecte dels 31 de 1337), 26 a la Roca (respecte de 40) i 33 a Sant Climent (respecte de 29).

Per obtenir el quadre sencer de l'evolució poblacional en el conjunt del terme d'Erampranyà, als focs de ciutadans i cavallers cal afegir els pertanyents a l'Església, que tributaven a part dels focs dels ca­vallers. A partir d'aquestes dades, podem constrair la taula demogràfica següent:

Articles

Begues

Sant Climent

Sant Miquel d'Eramprunvà La Roca La Sentiu Sant Pa-e de Gavà

TonePerellona Viladecans

Torre Bursesa CastdJidefels

Total

Am d'esgléda de<»valler decavaSo" d'esRlésia d'església decavallo' de cavaller de cavaller d'església decwaller de cavaller d'església de cavaller de cavaller d'^gléàa de cavaller totals

1337 -

29

31 40 . -

--

. -

entorn 350

1359-60 3 79

18 13 29 30 18 3 36 10 11 33

0 39

322

1365 3 44 33 15 0 27 26 17 0 37 10 0 46

0 42

300

1378 3

31 32 20 4

27 23 14 0 37

13 30 2 7

26 269

Materials del Baix Llobregat 107

Per al terme d'Eramprunyà, amb les anteriors dades i les dels fogatjaments posteriors, establim la següent evolució:

1359: 1365: 1378: 1385:

322 focs 300 " 269 " 268 "

1425 1497 1516 1553

250 focs 142 " 160 " 134 "

Una depreciació poblacional molt notable, del 62%, al ^ ^ ^ ^ ^ ^ llarg de dos-cents anys. Resulta molt significatiu Articles comparar aquesta tendència amb els focs de propietat

directa dels Marc (els seus homes propis), en els quals aquesta catàstrofe demogràfica no s'aprecia:

1337: 1359: 1365: 1378:

100 focs 138 " 130 " 113 "

1385: 1479: 1516: 1553:

114 focs 109 " 129 " 134 "

Entre 1365 i 1385 el descens pot ser causat per la pesta. Entre 1385 i 1479 els Marc han comprat, successivament, la Sentiu, Castelldefels, Gavà i la Pobla de n'Horta, però aquesta política d'àmplia concentració amb prou feines els fa mantenir el nivell de focs propis de mitjan segle XIV. Aprofundint per a localitzacions més concretes, per exemple, a la Casa de la Roca:

1337 1359 1365 1381

40 focs 30 " 26 " 23 "

Dades que mostren un impacte de la crisi en alguns llocs d'Eramprunyà de fins al 43% en només 45 anys. Per a l'actual terme de Gavà (parròquia de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d'Eramprunyà, figura 3), que inclou els nuclis de la Sentiu, la Roca, Gavà, la torre Perellona i Eramprunyà, tenim:

1365 1378 1381 1413 1421

117 focs 105 " 106 " 80 " 70 "

1425 1479 1516 1553. 1599

80 focs 42 " 47 " 37 " 53 "

El punt més baix del poblament s'assoleix a mitjan segle XVI. A partir d'aquest mínim, la lenta recuperació demogràfica serà ja un fet.

2. 3. La política senyorial dels Marc i la reacció remença

La reacció dels pagesos, l'oposició a l'estat de coses instaurat a partir de la revolució feudal de mitjan segle XI, no era nova. De finals del segle XII o principis del XIII tenim notícies que els caps de casa de Gavà, en nombre de 30, feien reunions per oposar-se al poder feudal que els oprimia. '' Dècades després, hom esmen­ta fins a 89 caps de casa reunits en assemblea.'^ En el segle XIII són constants les queixes dels remences d'Eramprunyà que arriben a la Cort. Un altre problema era aclarir a qui corresponien els drets senyorials, si al monarca, senyor directe d' Eramprunyà, o al castià, especialment greu per als mitgers, que tenien doble dependència respecte de les dues parts.'" D'aquesta època tenim notícies, de l'alliberament de certes servituds per part d'alguns pagesos del terme, redimides directament al rei." Tenim més notícies de principis del segle XIV que ens mostren un cert grau d' organització pagesa, coincidint amb el zenit de la fase expansiva del camp català: l'any 1337 cent remences d'Eramprunyà compraren a Pere Marc I el deure de treballar en reparacions al castell, per quaranta anys, a canvi de 3.000 lliures.^'

Però a mitjan segle XIV el cicle expansiu s'acaba i els senyors intenten compensar-ho amb restabliments de masos rònecs i l'actualització de les prestacions senyorials.''

Així, a les acaballes del segle XIV, els Marc intenten frenar la crisi amb nous establiments de terres i l'execució d'un capbreu general del terme. En aquestes dates es recullen confessions i nous establiments d' un centenar de pagesos del terme."" Un treball recent ha constatat que «(...) de 33 masos dins de la Baronia d'Eramprunyà, 6 canvien de nom»,"' la qual cosa posa en evidència l'existència dels problemàtics masos rònecs, que els senyors d'Eramprunyà restableixen a pagesos ja residents al terme. En altres paraules: els supervivents amplien llurs hisendes amb els béns dels desapareguts.

Pel que fa a l'actualització de les prestacions senyorials, a Eramprunyà, la resistència pagesa a les pretensions dels Marc queda ben palesa a finals del segle XIV a través de les dificultats per capbrevar. Es poden comptabilitzar fins a tres crides reials en què s'obliga els pagesos d' Eramprunyà a fer-ho. La primera és de 1356. El 27 d'abril d'aquell any, Pere III concedeix a Jaume Marc I la facultat de capbrevar davant les negatives dels feudataris d'Eramprunyà a

108 Materials del Baix Llobregat

0 1 2km |.- ^ I El delta

[^^^3 Estanys del Remolar I la Murtrassa

• Unia actual de costa ^ ^ n " Límits del tentie d'Erampmnyà al s. X

Articles

Figura 1.- Mapa físic del delta occidental del Llobregat i del massís de Garraf, on s'assenyalen alguns topònims del segle XIV, junt amb el límit original del terme del castell d'Eramprunyà al segle X (segons un document del 988 publicat per E. Junyent, Diplomatari de la Catedral de Vic. Segles IX-X. Vol. 4. Ed. Patronat d'Estudis Ausonencs. Vic, desembre de 1987, pàg. 458. doc. 537, que esmenta les afrontacions d'Eramprunyà: de orientis in alveo Lubricato et dirivatur usque in ipsa mare, de meridie in ipsa mare magnam et sic trànsit usque ad ipso Farello, de occiduo in termino Olèrdola sive in locum que dicunt castrum Episcopale, de circi in termino de Cervilione sive in castro de Subiadus).

declarar els seus censos."^ L'any 1398, el dia 13 de desembre, el rei Martí ordenava al veguer de Barcelona i de València, i al veguer i batlle de Vilafranca del Penedès, que exigissin als pobladors del terme d'Eramprunyà les declaracions dels censos a Jaume Marc II.''' I encara el 7 de febrer de l'any següent, el rei Martí insistia al batlle de Barcelona o al seu lloctinent, perquè els homes d'Eramprunyà declaressin els censos a Jaume Marc 11."" De fet, a cada successió a Eramprunyà, els conflictes eren presents entre vassalls i senyors.

Desconeixem en detall el resultat d'aquesta política obstruccionista, però sabem que a principis del segle XV, concretament de 1410, ja hi ha indicis de diferen­ciació pagesa a Eramprunyà, com esmenta l'acta de reconeixement de vassallatge feta al nou senyor Lluís Marc:"' «prestiterunt sacramentum et homagium in manu et posse dicti Lodovici, comendatum iuxta cons-titucionis, [...] illi qui sunt homines proprii sacramen­

tum et homagium proprietatis et fidelitatis, et illi qui non sunt proprii sacramentum et homagium fideli­tatis»."' Fem notar l'explícita existència dels dos tipus de servitud: la dels homes propis, en clara referència als remences, que han de jurar homenatge personal, i la dels no propis, que només han de jurar fidelitat i homenatge per les terres que menen.

Foren precisament els remences els qui iniciaren un ampli moviment insurreccional que els havia de per­metre abolir alguns mals usos, tot i que probablement els seus objectius eren més amplis. Paral·lelament, l'enriquiment d'alguns pagesos supervivents i la inci­pient diferenciació pagesa fornia de líders aquest moviment. D'altra banda, l'escassetat de braços disponibles dificultava el manteniment de la subju-gació feudal. Tot un seguit de condicionants contradic­toris que pertorbarien profundament el sistema social feudal. Així, l'any 1448, els síndics remences obtingueren,de la reina Maria, lloctinent del Principat,

Materials del Baix Llobregat 109

Articles

permís per recaptar, per reunir-se i per elegir síndics.*'

Les rexinions es podien fer, sense presència d'oficials reials, sempre que no sobrepassessin les deu persones. No són gens estranyes l'estupor i la preocupació que aquest gir de la corona va provocar als senyors d'Eramprunyà. A finals de 1448, la reina Maria expe­dia les ordres oportunes per posar sota la seva protec­ció i guiatge els remences d'Eramprunyà, amb l'única condició que demanessin i obtinguessin permís de reunió de Lluís Marc i del seu fill Jaume Marc IIL Poc després els autoritzava a començar la recaptació, mit­jançant repartiment veïnal (talb).*^Els Marc van plede­jar amb el Reial Patrimoni,"' però degueren de perdre: a finals de 1449 ja s'efectuaven cobraments entre els pagesos de Sant Climent, Sant Cristòfol de Begues, Sant Miquel d'Eramprunyà i les muntanyes i pujols del voltant, a raó de 3 florins per foc remença. De fet, a la fi de 1449, ja eren 18.000 els pagesos catalans que havien satisfet la quota.'" El pagament no havia estat del tot voluntari: alguns remences d'Eramprunyà s'hi van resistir, però la reina, el de novembre, havia orde­nat que se'ls obligués a pagar." L'alliberament d'altra bona part dels remences d'Eramprunyà es degué formalitzar aleshores, ja que de 1458 s'ha conservat una concòrdia entre Francesc i Ausiàs Marc (fills de Lluís Marc) que especifica que percebien «preus en el cas de remences», i que esperen rebre fins a 82 lliures 10 sous «per via de remença, o en altra manera».'^

3. Els Marc, de reialisies fidels a pactistes militants

3. 1. Els Marc en l'entorn polític de l'època

Com se sap,'^ els Marc compraren la senyoria d'Eramprunyà l'any 1323. Divuit anys abans, des de 1305, eren ja senyors de la Casa de la Roca,'^ antiga quadra amb terme propi situada entre Gavà i Castelldefels. Aquesta Casa de la Roca fou una possessió que els Marc tendiren a reservar, al llarg del segle XV, per a llurs hereus primogènits.^*

La procedència dels Marc era ciutadana. Notaris barcelonins, de possible - ascendència jueva," l'any 1360 i gràcies a la protecció reial sobre Jaume Marc I, adquiriren el rang de cavallers. Un ennobliment que no s' estengué iromediatament a totes les branques fami­liars (figura 4): de les conegudes a finals del XIV, només dues (Eramprunyà i València) seran cavallers.'^ Era un fet habitual a les grans famílies burgeses, que d'aquesta manera podien gaudir alhora, com a col·lectiu, dels privilegis militars i de les llicències comercials dels ciutadans.^'

Els Marc d'Eramprunyà no foren grans nobles. Foren, això sí, cavallers destacats. En el moment del seu màxim apogeu no arribaren a sobrepassar els 150 focs, nombre petit comparat amb el que habitualment pos­seïa l'alta noblesa. (Per exemple, els comtes d'Empúries, de Cardona, de Pallars o de Prades, amb 4.600, 4.000, 2.000 i 1.600 focs, respectivament).* Tanmateix, saberen fer-se un lloc a la Cort reial. Pere Marc II, d'escriptor reial arribà a conseller privat del rei. La col·laboració continuà amb Jaume Marc I i Jaume Marc II, el poeta que l'any 1393 rebé del rei Joan I l'encàrrec d'organitzar el primer Consistori de la Gaia Ciència.*' Tanmateix, aquest favoritisme reial també donà maldecaps a la família: l'any 1396, a la mort de Joan I, amb altres consellers reials, Berenguer, oncle de Jaume Marc II, fou empresonat i jutjat per representants de les ciutats del Principat, acusat de corrupció;*^ textualment, d'«apropriar se o fer se apro-priar e donar o fer donar a sos còmplices e sequasses alguns bens, drets, regalies e jurisdiccions».*' Una tensió entre corona i burgesia que Jaume Marc II patí en pròpia cam quan els consellers barcelonins es negaren a donar suport econòmic als Jocs Florals en rebutjar una proposta que el senyor d' Eramprunyà els trametia de part del consell privat del rei.** De fet, l'enfrontament entre aristocràcia i burgesos fou palès a finals del XIV,*' i augmentaria durant tot el XV.

Aquests entrebancs en la carrera palatina dels Marc foren superats gràcies de nou al favoritisme del rei Martí I: l'any 1398 Jaume Marc II havia estat escollit diputat del braç militar a la Generalitat, càrrec que exercí fins a la seva mort, el 1410,** i 1' any 1399 tomà a ser mantenidor dels Jocs Florals.

Els Marc d'Eramprunyà no tingueren protagonisme durant l'interregne i el Compromís de Casp: Jaume Marc II era molt vell (devia tenir aleshores uns 72 anys) i morí entre el 5 de maig i l'I d'agost de 1410, abans que el Parlament iniciés les sessions a Montblanc, el 3 d'agost. El seu fill i hereu a Eramprunyà, Lluís Marc, només ens consta que participés en aquest Parlament en una sola ocasió, i encara a través de procurador: el dimarts 19 de març de 1411, en plena discussió sobre l'espinosa qüestió de la «presidència» del Parlament. En aquesta situació, la major part dels nobles i cavallers catalans (uns quatre-cents) s'inclinaven a favor de no delegar la sobirania del Parlament tot mantenint intactes les possibilitats de Jaume d'Urgell. Lluís Marc donà el seu suport a la causa majoritària. Es desvela així que els Marc eren partidaris, com la majoria del braç nobiliari català, de la causa de Jaume d'Urgell, si més no a principis de

110 Materials del Baix Llobregat

7 • CA VA Ermita of» Ntra. Sra. de Bruguès Castell íf Aramprunya

Figura 2.- Fotografia antiga (principis segle XX} del castell d'Eramprunyà. Els senyors del castell tenien el dret d'obligar els vassalls del terme a treballar gratuïtament en la conservació d'aquesta fortalesa.

Articles

1411. Un altre dels Marc que hi participà fou el cosí barceloní de Lluís Marc d'Eramprunyà, de nom també Jaume, que assistí a les sessions del 19 i el 23 de març, i dels 25, 26 i 27 de juny de 1411. El seu vot delegat en l'afer de la «presidència» figurava també als rengles dels partidaris del comte d'Urgell.''' Aquest Jaume Marc,'''* ennoblit amb el grau de cavaller, era fill de Lleó Marc. el germà petit de Jaume Marc II d'Eramprunyà, que havia continuat vivint a Barcelona, tot renunciant a l'estatus de cavaller, i s'havia dedicat als negocis mercantils i financers amb èxit notable. Lleó Marc fou membre del municipi barceloní, i exercí el càrrec dejutge d'imposicions ala Llotja, l'any 1387. Segons ha estat dit d'ell, «fou un d'aquells grans mercaders catalans que a l'Àfrica, a Orient i arreu de la Mediterrània entronitzaren el poder de Catalunya». '*

Malgrat haver mostrat inicialment inclinació envers Jaume d'Urgell, un cop entronitzat Ferran d'Antequera, després del Compromís de Casp, i igual que la pràctica totalitat de la classe dirigent catalana (sobretot a partir de les concessions fetes pei monarca a les Corts de 1413), els Marc 1' acceptaren com a rei sense protesta. I no solament s'abstingueren de parti­cipar en la revolta de Jaume d'Urgell, sinó que a més, el 26 de juny de 1413, quan el rei Ferran 1 féu públic a les Corts el veredicte contra el revoltat, Jaume Marc de Barcelona fou un dels assistents que subscriví r acord unànime de les Corts amb la sentència de presó perpètua per al comte dissortat 1"^ L'adaptació a la nova dinastia era plena: poc després, Jaume Marc apareix exercint d'uixer d'armes del príncep Alfons, fill de

Ferran.

Passà el mateix amb la branca valenciana dels Marc: Pere Marc III, germà de Lleó i Jaume II, poeta també com ells i pare d'Ausiàs Marc. fou un dels primers cavallers que intentà impedir la revolta del d'Urgell. Tancat amb ell a la ciutat de Balaguer, moriria de vell just abans que comencés el definitiu setge per part de les tropes de Ferran d'Antequera, fent funcions de mitjancer de part de l'infant Alfons d'Aragó, comte de Gandia."

També Lluís Marc d'Eramprunyà s'apressà a guanyar la confiança del nou monarca. D'aquests anys hi ha documents que l'esmenten com a cambrer del rei Ferran.^

Com que els Marc d'Eramprunyà no tenien grans possessions feudals, la seva posició social depenia enormement del favor reial, que es mantingué en els primers anys del segle. Però l'allunyament d'Alfons el Magnànim del Principat jugà contra la seva significació social. Més encara quan aquest allunyament coincidí amb l'agreujament definitiu de la crisi econòmica, social i institucional que s'havia iniciat a mitjan segle XIV amb l'arribada de les terribles pestes. Orfes, a partir de 1432, del seu reial protector, embarcat en l'empresa napolitana, els Marc tendiren a engruixir aleshores les files de la petita noblesa descontenta (figura 5).

Els Marc són encara, a la mort de Ferran I, homes de

Materials del Baix Llobregat lli

Articles

confiança dels monarques: Jaume Marc fou el primer en la llista de cavallers convocats al Parlament de Barcelona de 1416,'' en les quals participà també Lluís Marc.'" Però en aquestes Corts, per primer cop, es produí un trencament violent entre el rei i el braç militar, que no acceptà el donatiu demanat pel monarca.'' Podem situar aquí el trencament dels Marc amb la política reial al Principat.

Un segon indici de l'acostament dels Marc al partit aristocràtic el dóna la seva participació en el complot de Molins de Rei, l'any 1418.'^ Encara avui ens apareix com un fet confús, però els seus protagonistes lideraren després l'oposició parlamentària a la monarquia i donaren lloc al partit de la Biga." El 12 de febrer de 1418 el comte de Pallars s'entrevistà amb alguns barons, cavallers i consellers de Barcelona en una torre prop de Sants.

El batlle general de Catalunya, en informar el rei d'aquestes reunions, explicava que els barons i cavallers tractaven amb els consellers barcelonins "per interposades persones", esmentant com un d'aquests mitjancers "un que solia ésser del vostre braç", en referència a Jaume Marc de Barcelona.'* I afegia: "encara no sé que els del dit braç militar sien stat ensemps amb los consellers, però som cert que contínuament tracten; llur tracte és molt secret e amb grans juraments". Els conferenciants, com a primera exteriorització de la protesta col·lectiva, convocaren una junta a Molins de Rei, on acudiren molts barons, cavallers i representants de les viles del Principat, i acordaren exigir al rei, que llavors era a València, una nova convocatòria de Corts."

La participació de Lluís Marc a les Corts del Magnànim fou sovintejada, com la del seu cosí Jaume. Destaquem la presència d'ambdós Marc en les Corts de Sant Cugat-Tortosa de 1419-14 , on sembla que es rellevaven l'un a l'altre.*" El senyor d'Eramprunyà estigué present el dia 13 de setembre, quan fou presentat a Cort el capítol XVI, "De aquells qui han fet contra constitucions e capítols de Cort"," transcendent disposició que instaurava el control del Parlament sobre els actes reials. No solament això; quan les Corts es traslladaren a Tortosa, a principis de 14, els Marc deixaren d' anar-hi. Però a finals de març hi tomaren. ' Essencial per identificar el seu posicionament polític és la sessió del 28 de març, en què Alfons IV acceptà l'esmentat capítol XVI, i la Cort escollí Jaume Marc com un dels inquisidors encarregats d'investigar quins oficials reials havien vulnerat les constitucions de Catalunya.*' El càrrec fou ocupat, car poc després

trobem referències seves exercint aquesta activitat.*"

Aquest càrrec, creat puntualment per controlar uns excessos dels oficials reials, serviria més endavant a la noblesa catalana per reivindicar que els diputats de la Generalitat tinguessin, de forma permanent, jurisdicció per controlar els actes dels oficials reials.*'

Els reis no restaven inactius davant d'aquesta activitat opositora. Amb concessions particulars, intentaren d'atreure's alguns aristòcrates cap al seu partit. El dia 30 de març de 14, dos dies després que Jaume Marc fos elegit inquisidor contra els oficials reials, Alfons IV aprovà, ratificà i confirmà al seu cosí Lluís les immu­nitats i franquícies pertanyents al senyoriu d'Eram­prunyà.*^ Emmarquem aquesta concessió en una època en què els oficials de la corona al Principat intentaven iniciar, des de 1416, una àmplia operació de recu­peració de jurisdiccions i de drets que havien estat acu­mulats aJ llarg dels segles per la noblesa,*' i Alfons IV intentà de guanyar-se els Marc mitjançant l'assegu­rança que els seus vells drets feudals no serien tocats.

Una nova donació reial es produí el 20 d'agost de 1421, mitjançant la qual Alfons IV atorgà a Lluís Marc el dret d'imposar als vassalls sises i taxes per recons­truir el castell d'Eramprunyà.** Cal relacionar aquesta nova concessió amb els enfrontaments a les Corts de Tortosa- Barcelona de 1421-1423, en les quals parti­ciparen Jaume i Arnau Marc per la banda barcelonina, i Lluís Marc per la d' Eramprunyà,*' tot i que no fou suficient per incorporar els Marc al partit reialista: en el trencament d'octubre de 1421 entre partidaris i con­traris a les pretensions d'Alfons IV (bàndols que pre-figuraren els qui després lluitarien a la guerra civil de finals de segle),'" els Marc apostaren decididament pel partit aristocràtic. Així, Lluís, Jaume i Arnau figuren a la llista d'adherents al comte de Pallars.*" I Lluís Marc és un dels signants de la proposició contrària a trametre més diners i armes al rei fins que no fossin satisfets els greuges presentats a Corts.'^ De fet, l'enfrontament dels Marc contra la política reial s'incrementà en passar els anys. Significativament, el favor reial davallà en la mateixa mesura. Si a les Corts de 1416 Jaume Marc era el primer cavaller convocat, en les de 1419-14 ja és el tercer; en les de 1421-1423 és el setè; en les de 1431-1434 el primer dels Marc figura en lloc tretzè, i en les de 1436-1437 en el vint-i-unè.

Un desfavor reial que no els privà de protagonisme. A les Corts de Tortosa de 1429-1430, en què participaren -Arnau, Lluís i Jaume Marc,'' aquest darrer és membre de la comissió redactora de la resposta al parlament

112 Materials del Baix Llobregat

Parròquia de Sant Pere d'Oilveila 1. Santa Maria de Jafre {des de 1432)

Parròquia de Sant cenç de Garraf 2. Priorat de Sant Vicenç

PaTTòqiria de Sant Cristòfor de Begues 3. Sant Cristòfor del Coll de Begues

Parròquia de Sant Pern de Gavà 4. Sant Mk^el d'Erampninyà 5. Capella d ^ Sítjar (Santa Maria) 6. Santa Maria de Brugua^ 7. Santa M^ia Magdalena de ía Roca a. Sant Pere de Gavà

Parròquia de Santa Maria de Castelldefeis 9. Sant Salvador dels Arenys 10. Santa Maria de Casttíldefels

Parròquia de Sant Climent de Uotiregat 11. Sant Joan de Viladecans 12. Sant Climent de Ltobregat 13. SantUorenç 14. Santa Maria de Ssles

Parròquia do Sant Boi do Uobregat 15. Sant Pau (o Santa Bértrara) del Ltor 1S. Sant Miquel de Benviure 17. Sant Sebastià 18. Sant 8QÍ de Uí^regat 19. Capola de Sant Pere 20. Saní Pau del Prat

EÏ3

5

Estanys del Remolar i la Murtrassa

Tema d'Eramprunyà als segles XIV i XV

Esglésies parroquials {s. XIV, XV) Oratoris, ermites o capelles documentades (s. XtV, XV)

Límits del terme d'Eramprunyà al s. X

línia actual de costa

Límits parroquials

Articles

Figura 3.- Mapa del terme d'Eramprunyà on s'assenyalen els límits parroquials al segle XIV, que pràcticament coincideixen amb els actuals termes municipals, així com les esglésies parroquials i les diverses capelles documentades coetàniament.

inaugural del monarca, que llegeix en persona davant del plenari el dia 2 de gener de 1430,'" un discurs trans­cendent que significarà l'inici de l'intrusisme de les Corts en els afers familiars dels Trastàmara a Castella.'' A les Corts de 1431-1434, en què tomen a participar Jaume i Arnau per la banda barcelonina, i Lluís i el seu jove fill Jaume per la d'Eramprunyà,"* aquest darrer fou un dels habilitadors d'aquelles Corts," i també un dels tractadors amb el rei dels capítols sotmesos a aprovació.'*

Els enfrontaments arribaren al clímax durant les Corts de Barcelona de 1436-1437, en què també participaren Jaume i Arnau Marc de Barcelona i Lluís i son fill Jaume d'Eramprunyà." En el transcurs de les seves tempestuoses sessions, el 27 de juliol de 1436 la reina lloctinent Maria féu empresonar cinc membres de les Corts, entre ells els cosins Lluís i Jaume:"" «durant la present Cort es stat fet cert procés en virtut del Usatge " Juditium in cúria datum", etc. contra alguns barons e cavallers [...] e per vos. Senyora, foren manats ésser presos, e son stats posades guardes en lurs cases, occu-

pades jurisdiccions, mudant officials en lurs viles e castells, soltants e prestants de nou juraments e homenatges»."" L'origen era llur oposició a la cessió de les galeres de la Generalitat i de 8.000 florins per a la guerra del rei a Nàpols. Els greuges no foren reparats fins al 18 de març de 1437.

A partir d'aquest ensurt, els Marc semblen desvincular-se de l'alta política: participen poc en el Parlament de Barcelona de 1438,'°^ i no prendran part ni a les Corts de Tortosa de 1439 ni a les de Lleida de 1440 ni a les de Tortosa de 1442-1443.'" En canvi, els mateixos Marc participen en les de Barcelona de 1446-1448,'" el penúltim intent reial per atreure's la no­blesa,'"' en les quals Jaume Marc de Barcelona toma a ser el primer de la llista de cavallers convocats. Des­prés, en fracassar aquest acostament, vindrà el cop de timó proremença entre 1448 i 1452, i els subsegüents plets dels Marc amb la corona per aquesta causa.

Durant l'etapa caracteritzada com de «vacil·lació reial», entre 1452 i 1455,"* Jaume Marc de Barcelona

Materials del Baix Llobregat 113

Articles

toma a ser el primer cavaller convocat a les Corts de Perpinyà de 1449-1453, en les quals participaren

. també son germà Arnau, son fill Pere, son cosí Lluís i el fill d'aquest, Jaume,'"' i Lluís Marc ho és en les de Barcelona de 1454-1458, en les quals participà amb son fill Jaume i Pere de Barcelona.'"*

En aquestes Corts, Lluís Marc fa costat al comte de Prades en la discussió sobre el proteccionisme a la flota catalana."® Paradoxalment, hi destacà, com a aferrissat reialista, Pere Marc de Barcelona.""

A partir de 1455, el rei reprengué la seva política tradicional d'oposició a les demandes aristocràtiques, i a les Corts de 1460 de Barcelona-Lleida, on també participen Pere Marc de Barcelona i els germans Jaume Marc i Francesc Marc d'Eramprunyà, aquests darrers fan costat, no cal dir-ho, al braç militar contra Joan II. '" Tot i això es detecta un cert assuaujament en les relacions entre els Marc i la monarquia. Així, a les acaballes del regnat, veiem el nét de Lluís Marc, Jaume Marc IV, a Nàpols, a la cort del Magnànim.

En morir el rei Alfons el 27 d' abril de 1458, Jaume Marc IV fou un dels ambaixadors tramesos pel seu fill natural Ferran al successor Joan II per informar-lo oficialment del traspàs del rei, i demanar-li ajut per combatre la rebel·lió dels nobles napolitans que s'havien revoltat només conèixer la notícia de la mort d'Alfons."'

La presència de Jaume Marc IV d'Eramprunyà a la cort de Ferran de Nàpols toma a estar documentada més endavant, quan l'any 1460 Jaume Marc IV arriba­va a Barcelona «demanants de part del rey de Nàpols ajuda, per ço com tot aquell regne's rebal·lave».'"

Més dades de la seva estada les tenim l'any 1462, quan el seu pare, Jaume Marc III, li atorgà poders per reclamar el retom d'un préstec de 1.000 ducats lliurat a «l'il·lustríssim Fernando», rei de Nàpols i Sicília per fer front ala revolta nobiliària.""

En definitiva, sembla clar que, al llarg d'aquest segle, els Marc passen d'un acostament al monarca, abans de 1416, a una postura d'oberta oposició entre 1416 i 1455. En l'època posterior, és a dir, a partir de 1455, l'actitud dels Marc deixa de ser unànime: mentre que Jaume Marc III sembla decantar-se pel partit aristocràtic, el seu fill Jaume Marc IV se'ns presenta tot fent costat als reis, com el parent Pere Marc de Barcelona, qui veiem plenament integrat al bàndol reialista.

3. 2. Els Marc enfront de Barcelona i dels altres feudals del terme

Com s'ha remarcat per al cas de Viladecans,"' una constant de la política local dels Marc fou la incorporació al senyoriu d'Eramprunyà de totes les jurisdiccions feudals que esquarteraven el territori i les rendes del terme (figura 6)."'

Si bé durant l'etapa de domini reial sobre Eramprunyà diversos territoris que antigament hi eren integrats s'anaren segregant (Sant Boi, el Llor, Campdàsens, Garraf i Jafre, en diverses etapes entre principis del segle X i principis del XIV), amb els Marc fou ben diferent. L'entrada fou ja de cavall sicilià: si l'any 1323 compren el senyoriu, el 1324 obren plet per aclarir els drets i les jurisdiccions existents en el terme."'' La sentència arbitral de 1327, dictada al puig de Mont-baig, "*fixa clarament els termes i les jurisdiccions dels diferents senyors. Deu anys després, el 1337, Pere Marc I exerceix el dret de fadiga i compra a Blanca de Centelles la castlania d'Eramprunyà, que, alienada com a mínim des de 1068, s'emportava una bona llesca de les rendes d'Eramprunyà.'" Després, els feudataris independents que existien en el terme (els Papiol, Fomollar, Vilamau, Thogores, Ribes, etc.) van venent llurs feus al senyor.''" L'any 1390 els Marc posen plet contra el priorat de Sant Vicenç de Garraf, per delimitar exactament drets i termes entre els dos dominis.'^' Amb el nou segle, 1' any 1427,'^' prèvia sentència judicial, Berenguer de Relat ha de vendre el domini útil de Castelldefels (la propietat eminent era conservada pel monestir de Sant Cugat) a Lluís Marc. Per aquesta època, després de pugnes constants,'^' compren la casa i possessions de la Sentiu.' " A mitjan segle XV havien aconseguit concentrar tota la senyoria en les seves mans, excepte els termes governats pels Burgués, rics ciutadans amb enorme poder al Consell de Cent barceloní: Gavà, Viladecans, la Torre Burgesa i la Pobla de n'Horta.'^

Josep Eixarch, en la seva tan documentada obra sobre les arrels de Viladecans, suposa que, en el marc d'aquesta dinàmica, hi hagué un cert enfrontament o, com a mínim, rivalitat entre aquestes dues famílies, per raó del domini de Gavà i Viladecans. Tanmateix, és cert això? Nosaltres no ho creiem. Si bé a principis del segle XIV hi van haver diferències (que acabaren amb la sentència arbitral del puig de Montbaig de 1327), al llarg del segle XV creiem que entre els Marc i els Burgués hi ha més signes d'acostament que de rivalitat.

114 Materials del Baix Llobregat

I 1 ^

l i l l i

Ultimi

iSf

c

l·iiii

mil

l l i IIP -IHI - t i

r

ü N . '*•

Ll||l|s

n Lli i fi

- i i I

ii m

•ü

L|

.El fill «

| .

I «I "11 I I

iiii

llflrtirí ^•SS

l i 4l Í i i Élill

Pl^

-ffti

Articles

Figura 4.- Aproximació a l'arbre genealògic de la família Marc, on es poden resseguir les branques d'Eramprunyà, València i Barcelona. En negreta, s'assenyalen els senyors d'Eramprunyà. (c. citat; a. abans; d. després; v. vers).

Materials del Baix Llobregat 115

Articles

Són diversos els signes que ens parlen d'aquesta entesa. De primer, és clar, hi ha el fet que tant els Marc com els Burgués formen part de la petita noblesa d'orígens ciutadans, els qui engruixiran el partit aristocràtic durant el regnat d'Alfons el Magnànim. Una altra mostra que els Marc no són enemics dels Burgués la trobem entre 1493 i 15, quan un Lluís Marc, nét de l'homònim que governava Eramprunyà a mitjan segle XV, es casà amb Beneta Burgués, filla de Ponç Burgués, senyor de la Torre Roja, i esdevingué per tant hereu d'aquesta possessió.'^

L'any 1444 marca una fita en la política viladecanenca dels Burgués. En aquesta data, Alfons el Magnànim els referma mitjançant un document en els seus drets alodials i jurisdiccionals en els termes de Gavà, Viladecans i Torre Burgesa,'" Quin és el sentit d'aquest document? Eixarch creu que és un suport enfront d' unes suposades intencions annexionistes dels Marc, però aquesta conclusió el condueix a una contradicció: malgrat la confirmació, cinc anys després la vila de Gavà és adquirida pels Marc. Creiem que la vàlua del document no té relació amb els Marc, sinó enfront dels oficials reials, en una època en què la monarquia intenta recuperar certes jurisdiccions que estaven en mans nobles. Una protecció reial que no tindrà res a veure amb la fallida econòmica dels Terré, successors dels Burgués, que l'any 1449 els obligà a vendre la vila de Gavà i la Pobla de n'Horta.

Dos anys abans. Lluís Marc havia incorpcaat també al

senyoriu la Casa de la Roca, que el 1347 havia passat del desheretat Pericó Marc als seus descendents Lacera i Rosanes.

D'altra banda, la inclusió dels Marc al partit aris­tocràtic permet de contextualitzar una sèrie d'enfrontaments entre els senyors d'Eramprunyà i fun­cionaris municipals barcelonins.

Cronològicament, e! primer incident que coneixem es remunta al març de 1423, data en què Lluís Marc requereix el mostassaf de Barcelona tot queixant-se-li que «ell, o pescadors nuncis o ministres seus, havien anat al terme del dit castell de l'Aramprunyà, a la ri­bera del mar, prop de la casa anomenada Castelldefels, havent manat els pescadors d'allí que portessin a Barcelona el peix que prenguessin i havent-los fet prestar sagrament d'això, diu el baró, "que sos depenents per inadvertència ho haguessen fet ho haurien fet mal"».''** Més endavant, el maig de 1439,' ^ tornem a tenir documentat un nou incident, aquest cop per un tema de pastures. Cinc anys després, el 1444, any precís d'emissió del privilegi reial als Burgués, un nou fet evidencià l'enfrontament entre senyors d'Eramprunyà i ciutadans barcelonins: «La diada de Sant Jordi de l'any 1444 [...] capitanejats pel famós Joan Torrelles [...] un grup format per mossèn Jaume Marc, del castell d'Eramprunyà [...] i altres, entraren violentament a la ciutat, armats de llances i ballestes, i penetraren per la força a la casa d'en Pere dez Torrent, antic conseller, i del seu gendre Pere Johan Ferrer».""

8 ' GAV'A.- Ermita de Nlra. Srn. de Brusuès. Çusiffll J' Arampjuníjà

%- • - ' " ' i ^ - ••

^ ^ ^ ^ ^ ^ l £ » •^?ss^s^ir

•" t "-• ^ ^ ^ ^ ^ • h . ^ " ; . , 'V,,

' r',,-'- '-'iií-'i/

^ ^ fei^-jwWíJI^L·

s^

1 -l./--z^-^

K £

'^^m-

o . * ^ -

- •' 'iSi

Figura 5.- Fotografia amiga (principis del segle XX) del castell d'Eramprunyà. Els castells van ser. al llarg del segle XV. el darrer refugi de la petita noblesa descontenta, que maldava a les sessions de les Corts per mantenir els seus privilegis i, sobretot, les seves rendes, afectades per la greu crisi secular.

116 Materials del Baix Llobregat

A més a més, pel que fa a les relacions d'altres senyors deltaics amb la ciutat, cal assenyalar els mítics enfrontaments guerrers entre Joan de Torrelles i el con­sistori barceloní.'^' Són exemples força significatius perquè, tot i que ens mostren una divisió territorial ben palesa (la ciutat enfrontada als barons de les rodalies), si tenim en compte que molts d'aquests barons for­maven part de l'alta oligarquia de la ciutat (amb uns llaços familiars ben ferms encara, com en el cas dels Marc d'Eramprunyà i Barcelona) i que la noblesa te­rritorial és perfectament assimilable a la ciutadana,' ^ ens adonarem que cal interpretar-los no únicament en el sentit territorial, sinó també, més acuradament, en el context dels enfrontaments entre oligarquia i menes­tralia que es donen coetàniament a les ciutats. L'episodi de 1444 que acabem d'esmentar, juntament amb la comprovada militància buscaire de Pere Destorrent, suporta plenament la ubicació dels Marc en el partit antireialista de la Biga. No diem res de nou. Ja Femàndez Trabal, en un treball força antic,"^ va remar­car la connexió entre oligarquia urbana i aristocràcia rural, i il·lustra el cas amb els enfrontaments dins del Consell de Cent per l'aixecament del sagramental, l'estiu de 1425, contra Joan Burgués, senyor de la Torre Roja.

4. Conclusions

Pierre Vilar, en revisar els aspectes desencadenants de la crisi del segle XV, no s'està de remuntar-se a l'època de les grans pèrdues de collites, el 1333 («lo mal any primer») i l'arribada de la Pesta Negra el 1348. En aquesta línia, i malgrat l'aparent brillantor social dels senyors d'Eramprunyà, llurs dominis havien caigut en una crisi profunda. Si hem de fer cas al descens del valor del senyoriu, entre 1323-1337 i 1500 la pèrdua serà del 75%, magnitud comparable al 62% de reducció del nombre de focs en el terme.

Crisi demogràfica, però també social, que marcà pro­fundament la política senyorial dels Marc que, tot i intentar la consolidació de l'autoritat senyorial i la per­cepció plena dels drets senyorials mitjançant capbre-vacions generals i restabliments de terres i masos rònecs, topà alhora amb la resistència d'una pagesia organitzada i amb una actitud contrària de la monar­quia. Una situació que, de retruc, conformà la posició política dels Marc en l'àmbit català, com fa evident la coincidència entre la periodització de les èpoques de bona 0 mala reïació dels Marc amb els monarques i les actituds polítiques reials en la qüestió dels remences.

S'imposava per tant una estratègia alternativa. Així, si

com corresponia a una jurisdicció senyorial forjada durant l'alta edat mitjana, el tenne d'Eramprunyà era la seu d'una intricada xarxa de dependències feudals, l'objectiu dels Marc va ser la seva simplificació i la concentració de tot el domini en llurs mans, és a dir, la constitució d'una veritable baronia, on la complexa piràmide feudal queda substituïda per un únic baró sobre uns vassalls aparentment iguals però sobre els quals ja comencen a detectar-se símptomes de diferenciació.

El repàs als fogatjaments revela que, paral·lelament a la lluita per mantenir els drets senyorials, enfront de la tendència monòtona a perdre població en el conjunt d'Eramprunyà i la conseqüent disminució de les rendes feudals (el pastís a repartir es feia cada vegada més petit), la política dels Marc d'acumular les senyories disperses és l'única estratègia reeixida.

Es per això que un element fonamental de la política senyorial dels Marc fou la consolidació de llur poder enfront de Barcelona i dels altres senyors feudals del terme. D'alguna manera, aquest procés, seria compa­rable, a una escala menor, a l'afermament de l'autori­tarisme reial enfront dels particularismes nobiliaris i les incipients estructures nacionals de les monarquies veïnes, tan característic del quatre-cents mediterrani, que veu sorgir la figura del "príncep" maquiavèl·lic.

NOTES ' Sigles utilitzades: ABE: Arxiu de la Baronia d'Eramprunyà. ACA: Arxiu de la Corona d'Aragó. AHCB: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. AHPB: Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona. AJSV: Arxiu de Josep Soler i Vidal (fitxes). AMV: Arxiu Municipal de Viladecans. ^ E. SERRA. Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVIÍ. Barcelona, 1988, p. 39. ' Com ha ren^arcat P. BONASSIE [Catalunya, mil anys enrera. Barcelona, 1981, vol. II, p. 56], el primer document on apareixen alguns usos feudals és l'encomanament de castlania d'Eramprunyà de l'any 1067. " Encomanament de castlania de Mir Geribert a Ramon Isimbert de Santa Oliva, 1067. ACA, pergamí de Ramon Berenguer I núm. 383, publicat per F. BOFARULL, El Castillo y la baronia de Aramprunyà, Barcelona, 1911, apèndix, doc. II, p. 151. Encomanament de castlania de Guillem de. Santmartí a Pere de Santa Oliva, 1143. ACA, Fons de Montalegre, Núm. 633, publicat per F. BOFARULL, op. cit., apèndix, doc. IV, p. 155-156. * ABE, Llibre de la Baronia, f. 111 i s . Usos, costums i drets pertanyents al castlà d'Eramprunyà en temps de Guillem de Terrassa (1272), publicat per F. de BOFARULL, op. cit., apèndix IX, p. 167, i ABE, Llibre de la Baronia, i. 106v-llOv, Custums del dit castelde Alaprunya, 1282, publicat per

Articles

Materials del Baix Llobregat 117

Articles

y-v-v^Y

1. Castell de Jafire 2. Castell de Campdàsens 3. Castell de Gairaf 4. Torra de Sant Salvador 5. Casa de la Sentiu 6. Castell de Castelldefels y.CasadelS^r 8. Casa de la Roca 9. Casa de Gavà

Vs \ _ ^

vx "^, ^ • \ l ^ ^ ^

1"' ' -•'· r ^ r . ^'t r •' ^^^IP^^rtP^^^^M^^^

10. Te 11. Tone de) Bar6 (Viladecans) 12. Torre Burgesa 13. Toiredel Fonollar 14. Toire de Benviure 15. Tí»ïé del Uor r%^ c 16. Torre de Sant Pere f-^tf^ ^ *

A ^ — . . . 1

^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^^fc. XL \

****^ ^^L A r ^"•^^ ^ ^ ^ ^ t ^ y

* " " • - . ^ ^ ^ B B ^ ^ . ^^^^^ fc

' " • " * ' ^ ^ í ^ lys dtí Remeiar i la Mii ._

17. Caste» del Puig (Sant BOI) |, '- | Terme d'Eramprunyà als segles XIV i XV

Líirtt de jurisdiccions Línia actu^ de costa mmmm Umits del terme d'Etampranyà al s. X

r2km j

'4 i7sr v13 1 6 \

•\?t 1 ^ ^

1 y

N /

k ^ /

m 1 1 m 1 \

, ^ 1 \ ^^^^^^^^^^^•É

. é ^ ^ ü^ "''"'

Figura 6.- Mapa d'Eramprunyà ones pot apreciar l'entramat de termes i jurisdiccions feudals sobreposades que existien a principis del segle XIV. Els diversos senyors dels termes eren vassalls del senyor del castell, i alhora s'enduien sucoses llesques del seu delme i d'altres drets senyorials.

E. de HKÍOJOSA, El régimen senorial y la cuestión agrària en Cataluna durante la Edad Media, Madrid, 1905, apèndix X, p. 307-308. ' ABE, Llibre de la Baronia, i. 103v-105v, capbreu reial d'Erampranyà, citat per F. de BOFARULL, op. cit., p. 55. ' ACA, Reg. gratiarum, Jaume II, 1327, f. 136 i s., sentència del puig de Montbaig, de 1327, publicada per J. EIXARCH, Les arrels històriques de Viladecans, Viladecans, 1989, apèndix, doc. núm. 6, p. 210-215. « Vegeu un capbreu de 1587-1590, a l'AHPB, 470/5, notari Nadal Castelló (1578-1599), Capbreu de les rendes de don Joan Hug Fiveller Marc i de Palou, senyor de la Baronia d'Eramprunyà, del 2-VI-1587 al 7-XII-1590. ' Casos d'Arnau Corbera d'Eramprunyà, que per una peça de terra situada a la Canaleta pagava tasca, braçatge i mitja batadura i passa a pagar després del capbreu de 1390-1396 només la tasca, o Ramon Cabreta d'Eramprunyà, que per una peça de terra al lloc anomenat Solà pagava la tasca per agrer, mentre que després del mateix capbreu passa a pagar 8 di­ners. AHPNB, 59/15, notari Francesc Fuster (1387-1414), Manual d'establiments de Jaume Marc, senyor del castell d'Eramprunyà, del V-1390 al 12-ffl-1396, f. 33r i 33v, respectivament.

'" ACA, Reg. 224, f. 65, ABE, Llibre de la Baronia, f. 56, citat per F. de BOFARULL, op. cit., p. 78. " El mandamentum i el districtum queden conferits al castlà d'Eramprunyà en virtut del conveni de 1067. ' R BONNASSIE. Op. cit., vol. II, p. =265-266. " R BoNNASSiE. Op. cit., vol. H, p. 265. '" P. de MARCA. Marca Hispànica sive limes hispanicus. París, 1668, ap. CXLI, col. 945-947, citat per R de BOFARULL, El castillo y la baronia de Aramprunyà, Barcelona, 1911, p. 23. " Vegeu J. CAMPMANY. Sobre l'antiguetat de les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d'Eramprunyà, revista parroquial Diàleg, núm. 123 (1995), p. 12 i següents. " L'any 1421 el rei autoritza Lluís Marc a fixar recàrrecs sobre els productes de consum. ABE, segons J. SOLER I VIDAL, Els March de l'Eramprunyà, «La Sentiu», níjm. 14 (1989) p. 27. " L'any 1381, el rei Joan I autoritza el senyor de Gavà a cobrar el dret de barra pel camí ral amb un peatge d' 1 diner per les cavalleries i lòbol per als vianants. J. COROLEU. Historia de Vilanova y Geltrú, citat per J. LLOPIS, Ensaig historich sobre la vila de Sitges, Barcelona, 1891 (ed. facsímil del Grup d'Estudis Sitgetans, Sitges, 1980).

118 Materials del Baix Llobregat

" Així consta, per exemple, a la sentència del puig de Montbaig de 1327. " Els remences d'Eramprunyà s'alliberaren per 40 anys d'aquesta obligació pagant 3.000 sous a Pere Marc I, el 16 de novembre de 1337. ABE, Llibre de la baronia, f. 75v, citat per F. de BOFARULL, op. CÍÍ., p. 80.

" Sembla que cal relacionar, en aquesta època, el significat de l'expressió home propi amb l'existència de servituds personals. Després de la sentència de Guadalupe, però, l'expressió designarà només els propietaris de terres pel senyor, a qui prestaran sagrament d'homenatge i fidelitat per la propietat. J VICENS VIVES. Historia de los remensas en el siglo XV. Barcelona, 1945, text de la sentència arbitral de Guadalupe, 21-IV-1586, ap. II, capítol VII, p. 341. '' La farga ja està documentada a Eramprunyà l'any 1067, i el lloçol el 1288. L'any 1282 es parla de dues fargues, una a Gavà i una altra al Sitjar. ^ Mentre que l'any 1011 el comte Borrell concedia als homes de Gavà i Castelldefels el dret d'aprofitar-se de tot allò que el mar els donés (peixos, deixalles o mercaderies comercia-des) [ACA, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, doc. 436 de l'edició de J. Rius], el 1272 trobem que aquest dret era ja exercit pel castlà d'Eramprunyà. ' L'existència d'un molí a la Sentiu està documentada des de

l'any 980, quan era propietat dels monjos de Sant Cugat. [Cartulari de Sant Cugat, ed. de J. Rius, Sant Cugat, 1947, vol. I, doc. 137, 22 de setembre de 980]. Amb els Santa Oliva, passà a propietat senyorial vers el segle XII. El 1700 encara és esmentat en funcionament [ABE, capbreu del 7 de desembre de 1700, d'en Valls de la Pallissa, on apareix l'heretat del Molí de la Sentiu, amb el seu arbre i la seva roda i els aparells per fer-lo funcionar, recollit a l'AJSV, fitxa 2/10/0/10, El molí fariner, 1700]. ^* El dret de cibaria està documentat l'any 1067 a Eramprunyà el primer lloc a Catalunyaae P. BONNASSIE, op. cit., vol II, p. 58. " P. BONNASSIE. Op. cit, vol. II, p. 265.

* Vegeu la nota 19. " Eramprunyà és el primer lloc de Catalunya on apareix el lloçol, a parer de P. BONNASSIE, op. cit., vol. II, p. 59. L'any 1288, el cobrament d'aquest impost estava arrendat al donzell Galceran de Papiol. [Citat per F. de BOFARULL, op. cit, p. 55]. Pel que fa al redelme, queda especificat en documents de 1272 i de 1282. ' ACA. Quem de les rendes del Senyor Rey, publicat per M.

de BOFARULL, Colección de Documentes Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón (CODOINACA), Barcelona, 1871, p. 75. "' E de BOFARULL. Op. cit, p. 79.

" F. de BOFARULL. Op. cit., p. 107.

" Fogatjament de 1359-1360: còdex 23-5 de l'Arxiu Diocesà de Girona, Armari Arévalo de Çuaço, transcrit per J. M. PONS, Un fogatjament desconegut del 1359-60, «Boletín de la Real Acadèmia de Buenas Letras», vol. XXX (1964), p. 455. Fogatjament de 1365-1370: J. IGLÉSIES, Elfogatge de 1365-1370, contribución al conocimiento de lapoblación de Cataluna en la segunda mitad del siglo XIV, «Memorias de la Real Acadèmia de Ciencias y Artés de Barcelona», vol. 34 (1962), p. 249. Fogatjament de 1378: Real Acadèmia de la

Historia, Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Valencià y principado de Cataluna, vol. IV, Madrid, 1901, p. 158 i 169. Fogatjament de 1385: ACA, reg. 1548, transcrit (i erròniament atribuït a 1359) per la Real Acadèmia de la Historia, Cortes del los Antiguos Reinos..., vol. II, Madrid, 1899, p. 57. Fogatjament de 1497: J. IGLÉSIES, Elfogatge de 1497. Estudi i transcripció, Barcelona, 1991, p. 168, 170, 173 i 193. La de 1516, de l'AHCB, Consell de Cent. Fogatjaments, XIX-\5, f. 83. que completa el donat per J. VILA, los censos, «Brugués», núm. 101 (1967) p. 9.1 la de 1599, d'un capbreu de la baronia d'aquella data, resumit per J. VILA, Gavà en el aiïo 1600, «Brugués», núm. 102 (1967), p. 11. Fogatjament de 1553: J. IGLÉSIES, Elfogatge de 1553. Estudi i transcripció, Barcelona, 1979, p. 356, 357, 361-362, 370 i 375. La dades de 1413 per a Gavà, ADB, Visites pastorals, 1413, fol. 142, citat per P. J. FIGUEROLA; I. JOVEN; F. MuNOz; J. SASTRE, Els arxius històrics parroquials del Baix Llobregat, «XXV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos», el Prat 1985, p. 38. Les dades de 1421 i 1425, de L. MoNJAS, Les visites pastorals del patriarca Sapera: un instrument de reforma (a través de les parròquies del Baix Llobregat 1414-1425), Universitat de Barcelona -Université de Toulouse Le Mirail, 1996, quadre 6, p. 94-95. ' M. ALONSO; J. SOLER VIDAL. "Gavà". Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 8, p. 501. ' ' F. BOFARULL. El castillo y la baronia de Aramprunyà, p. 80, nota 2.

'* Pergamí ACA, notícia del difunt director de l'arxiu, A. M. Aragó, a J. Codina, que ho esmenta a Els pagesos de Provençana (984-1807), Barcelona, 1987, vol. I, p. 84. ' ACA, Canc, extra-inventari, perg. 4733, esmentat per Ph.

BANKS, The inhabitants of Barcelona in c. 1145, «Acta his­tòrica et arcaeologica Mediaevalia», núm. 9 (1988) p. 144. ^ ACA, Fons Montalegre, perg. 482; també ABE, Llibre de la Baronia, i. 52v, citats per F. BOFARULL, op. cit, p. 79. " Alfons III l'any 1286 va cobrar la quantitat de 250 sous per redempció de clients a Eramprunyà, ACA Reg. 72, f. Iv, citat per F. de BOFARULL, op. cit, p. 45.

'* ABE, Llibre de la Baronia, f. 75v, citat per BOFARULL, op. cit, p. 80 " P. VILAR, Catalunya dins l'Espanya Moderna, Barcelona 1986 (3a. ed. de butxaca), vol. 1, p. 202. * AHPB, 59/15, notari Francesc Fuster (1387-1414), Manual d'establiments de Jaume Marc, senyor del castell d'Eramprunyà, del V-1390 al 12-III-1396 •" M. R. BONDIA; C. SOLANS. Op. cit, p. 22-23.

' ACA, Reg. 898, f. 264v-265r, citat per J. PUJOL, Jaume March. Obra completa, Barcelona, 1994, p. 276. *' ACA, Reg. 2118, f. 42v - 43r, regestat per J. PUJOL, op. cit, p. 277. " ACA, Reg. 2118, f. 86v-87r, regestat per J. PUJOL, op. cit, p. 277. *' AHPB, notari Francesc Fuster, Octavum decimum ma-nuale (25.6.1409 - 23.5.1411), f. 131r, transcrit per J. PUJOL, op. cit., p. 275. "* AHPB, not. Francesc Fuster, loc. cir., reproduït per J. PUJOL, op. cit, p. 275, doc. VIII. "' ACA, AR, reg. 3148, f. 129, citat per J. VICENS VIVES, op.

cit, p. 51.

Articles

Materials del Baix Llobregat 119

• F. BOFARULL. Op. Cit, p. 101. *•> ACA, AR, Reg. 3148, f. 153v i 154v, citat per F. BOFARULL, op. cit, p. 101. =" ACA, AR, Reg. 3227, f. 36 i 45, citat per J. VICENS VIVES, op. cit, p. 56. =' ACA, AR, Reg. 3154, f. 4, citat per F. BOFARULL, op. cit,

p. 101. ^ R. CARRERAS VALLS. Noves notes genealògiques dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons documents inèdits. A: Estudis Universitaris Catalans, v. 18 (1933),p. 326, doc.lll. ' Per al marc general, D. A., Els Marc, cavallers i poetes al

u^^^^m^mm castell d'Eramprunyà, Museu de Gavà, 1998. ji\jtJQjgg * El primer autor que esmentà la data (tot i confondre 1332

i 1322 per 1323), en el primer treball monogràfic publicat sobre el castell d'Eramprunyà fou J. TORRES I REYETÓ, Lo castell d'Aramprunyà, a les «Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques», núm. 3 (1887), p. 33-74. ^^ R de BOFARULL. Op. cit, p. 136.

^ Entre 1348 i 1449, la Casa de la Roca estigué en possessió dels hereus del primogènit de Pere Marc II (finals s. XIII-1348). Més endavant, el 1451, ja la trobem en possessió de Jaume Marc III (1407-1466), primogènit de Lluís Marc (finals s. XIII -1455), segons consta a l'AHPB, notari Guillem Jordà, 15 d'abril de 1450 i 26 de març de 1451 [citats per R. CARRERAS, Noves notes genealògiques [...], p. 324, doc. 90 i 95]. " No ens referim al plet per judaïtzant contra Lluís Vives i Marc, la mare del qual. Magdalena, era descenderít d'un Jaume Marc que res té a veure amb la nostra família (A. GARCÍA. Els Vives una família de jueus valencians. València, 1987), sinó a una remota ascendència altmedieval, atès l'ofici de tresorer i el mateix cognom i escut d'armes de la família, relacionat amb qüestions mo­netàries. / '* Hi ha constància de l'existència de branques a Barcelona, València i Eramprunyà. D'una branca mallorquina en parlen els García Caraffa al Diccionqrio Heràldica y Genealògica de apellidos espanoles y americanos, vol. 51, Salamanca, 1934, p. 178, i a Pollença hi ha un topònim que podria referir-s'hi: la vall d'en Marc. ® S. SOBREQUÉs. La guerra civil catalana del s: XV. Barcelona, 1973, vol. II, p. 22. " S. SOBREQUÉs. El compromís de Casp i la noblesa catalana. Barcelona, 1973, p. 26 i 80. *' El primer que en féu esment va ser Félix TORRES AMAT a les seves Memorias para ayudar a formar un Diccionario critico de los Escritores Catalanes, Barcelona, 1836, p. 60. '^ J. ZURITA. Anales de la Corona de Aragón. Vol. II, Saragossa, 1562, llibre X, cap. LVI, f. 315v ' ' M. MITJÀ. Procés contra els consellers, domèstics i cu­rials de Joan I, entre ells Bernat Metge. «Boletín de la Real Acadèmia de Buenas Letras de Barcelona», vol. 27, (1957-58) p. 375. " AHCB, Delíb., 1395-1398, f. 22v, citat per J. PUJOL, Jacme March. Estudi crític i edició de l'obra completa, UAB 1990, p. 68. ' ' J. M. SALRACH; E. DURAN. Història dels Països Catalans.

Barcelona, 1981, vol. 2, p. 776-780. * Segons la llista de diputats i oïdors de comptes de la Generalitat de Catalunya, publicades per J. M. SANS TRAVÉ i C. BALLART, El catàleg de Diputats i Oïdors de Comptes de la Generalitat de Catalunya (1359-1710), «Estudis històrics i documents dels Arxius de Protocols», vol. 8, Barcelona, 1980. " Cortes de los antigues reinos de Aragón y de Valencià y Principado de Cataluna, publicadas por la Real Acadèmia de la Historia. Madrid, 1904, tom VIII, p. 144, 145, 149, 239, 244 i 248. «* A l'índex del llibre de S. SOBREQUÉS, El compromís de Casp i la noblesa catalana, Barcelona, 1973, s'indica per error que aquest Jaume Marc era senyor d'Eramprunyà. De fet, en aquestes dates (1411), el senyor d'Eramprunyà era el seu cosí Lluís Marc. ® R. CARRERAS. Noves notes genealògiques [...]. A: Estudis Universitaris Catalans, volum XVIH (1933) p. 312. ™ R de BOFARULL, C O D O I N A C A , vol. III, Barcelona, 1848,

doc. núm. 20, p. 107. " Amadeu PAGÈS. Auzias March et ses prédécesseurs. París, 1912, p. 43-45, digué que Pere Marc mon' defensant Jaume d'Urgell. L. Cabré ho ha aclarit recentment, a la seva tesi doctoral: L'Obra de Pere March: estudi i edició, UAB, 1990, p. 72-74, i també al llibre Pere March. Obra completa, Barcelona, 1993, p. 24, nota 54. ' ' AHPB, notaris Joan Despujol, 12-III-1413, i Bernat Nadal, 20-1-1418. [R. CARRERAS. Op. cit., p. 322, doc. 76 i 77]. " Cortes [...], vol. XII, Madrid, 1908, p. 7. '" Dia 9 de desembre de 1416, Cortes [...], vol. XII, p. 47. '= J. VICENS I VIVES. Els Trastàmares (segle XV). Col. "Biografies Catalanes" vol. 8, Barcelona, 1980 (2a. ed.), p. 106. " A. ROVIRA I VIRGILI. Història Nacional de Catalunya. Barcelona, 1931, vol. 6, p. 247-251. " J. VICENS VIVES. Op. cit., p. 106-107. ™ De la qual cosa deduïm que Jaume Marc de Barcelona feia poc que havia estat promocionat a cavaller. " Junta de baranes y caballeras en Molins de Rey. A: Cortes [...], vol. XII, p. 53. '» Cortes [...], vol. XII. ' Cortes [...], vol. Xn, p. 307.

« Cortes [...], vol. x n , p. 274, 280 i 287, i Cortes [...], vol. XVL Madrid, 1912, p. 109 i 110. «= Cartes [...], vol. XVL p. 102-103. ^Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1995, vol. I, p. 32, Divendres 10 de gener del 1421, i p. 37, dimarts 23, dijous 24, diumenge 28, dilluns 29 i dimarts 30 de juny de 1422. *' S. SOBREQUÉS; J. SOBREQUÉS. La guerra civil catalana del segle XV. Barcelona, 1973, p. 86. ** ACA, Reg. 2589, f. 109, parcialment reproduït per L. FÜLLANA I MIRA, Los caballeras de apellido March en Cataluna y en Valencià, «Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura», vol. 17 (1936) p. 129. *' J. VICENS I VIVES. Els Trastàmares, p. 106.

*' ACA, Reg. 2784, f. 199, reproduït per L. FULLANA I MIRÀ, op. cit, «Bol. SOC. Cast. Cuit.», vol. 17 (1936) p. 130.

120 Materials del Baix Llobregat

"" Lluís Marc participa en vint-i-tres sessions de les Corts. Cortes [...], vol. XIII, Madrid, 1909. "^ J. VICENS I VIVES. Els Trastàmares, p. 117.

" 30 d'octubre de 1421 i 13 de febrer de 1422. Cortes [...], vol. XIII, p. 232, 307 i 310. "' 22 d'abril de 1422. Cortes [...], vol. XIII, p. 386 i 395. « Cortes [...], vol. XIV, Madrid, 1905. *• Cortes [...], vol. XIV, p. 52 i 179. " J. VICENS VIVES. Els Trastàmares (segle XV). Barcelona,

1980, p. 121. "• Cortes [...], vol. XVII, Madrid, 1913. " Sessió del 21 d'octubre de 1431. Cortes [...], vol. XVII, p. 90 i 95. '« Sessió de l 'I l de gener de 1432. Cortes [...], vol. XVII, p. 127 i 130. « Cortes [...], vol. XIX, Madrid, 1914. ™ Cortes /•...;, vol. XIX, p. 174, 282, 283, 288 i 289, i Cortes [...], vol. XX, Madrid, 1914, p. 1 a 35. '<" Cortes [...], vol. XIX, p. 288. '" Cortes [...], vol. XX. '" Cortes [...], vol. XX, p. 317 i 354, i vol. XXI, p. 91. "» Cortes [...], vol. XXI, Madrid, 1915. "" S. SoBREQUÉs; J. SOBREQUÉS. La guerra civil catalana del segle XV. Vol. I, p.n. "* Per caracteritzar les etapes del regnat del Magnànim:S. SOBREQUÉS; J. SOBREQUÉS. Op. cit., p. 19, 26 i 35.

"" Cortes [...], vol. XXII, Madrid, 1916, p. 7. "" Cortes [...], vol. XXII, i Cortes [...], vol. XXIII, Madrid, 1917. '<" Cortes [...], vol. XXII, p. 175. "" S. SOBREQUÉS; J. SOBREQUÉS. La guerra civil catalana del segle XV, p. 126. '" Cortes /...;, vol. XXIV, Madrid, 1918, p. 13, 17, 32, i 36. " A. de BOFARULL. Historia crítica (civil y eclesiàstica) de Catalufía. Tom VI, p. 15. '" Dietaris de la Generalitat de Catalunya, 21 de juny de 1460. "''AHPB, notari Antoni Vinyes, 24 de juliol de 1462, reges-tat per R. CARRERAS, Noves notes [...], p. 330, doc. 130]. " J. EixARCH. Op. cit., p. 36. '" Per fer-se una idea del grau d'esquarterament dels dominis territorials, vegeu el cas de la parròquia de Sant Boi el 1370, a J. GARCÍA PARDO, Sant Boi i el Pla del

Llobregat a finals de l'Edat Mitjana, Barcelona, 1989, p. 55. ' " ACA, Reg. 181, f. 213, citat per F. de BOFARULL, op. cit.,

p. 81. '" Sentència transcrita per J. EIXARCH. Op. cit, apèndix, doc. 6, p. 210-215. "' P. BONNASSIE. Catalunya mil anys enrera. Barcelona, 1981, vol. II, p, 65. ' ° Aquesta concentració es pot comprovar a través de dos

documents: al primer, de 1272 [Usos, costums i drets [...], loc. cit.], aquests feudataris rebien determinades parts del delme d'Eramprunyà. Però al mateix document s'hi consignen anotacions posteriors que esmenten que aquests drets ja eren dels Marc en temps de Galceran de Rosanes. Les anotacions potser es realitzaren en temps de la successió de Pere Marc III a Jaume Marc I (1360) o de Jaume Marc I a Jaume Marc II (1375). Al segon, de 1282 [E. de HINOJOSA, op. cit., p. 308], hi trobem una cosa

semblant: anotacions de l'època de Pere Marc II demostren que els drets són propietat dels Marc. ''' Data del 14 de desembre de 1390, ACB, 4-78-15, regestat per J. BAUCELLS, El Garraf i la Pia Almoina de Barcelona. Inventari dels pergamins, Barcelona, 1990, doc. 536, p. 183. "^ F. de BOFARULL. Op. cit., p. 134.

"•' F. de BOFARULL. Op. cit., p. 89-91.

"* Sabem que l'any 1421 la casa de la Sentiu era d'un tal Lluís de Moja [Cortes [...], vol. XIII, p. 241], mentre que l'any 1451 era ja dels Marc, ja que Jaume Marc III assigna com a dot de la seva filla un censal sobre les rendes de la Sentiu. [AHPNB, notari Guillem Jordà, 1451, citat per N. CARRERAS, op. cit., p. 324, doc. 95].

"^ La Torre del Perelló o Torre de n 'Horta és esmentada a la sentència del puig de Montbaig de 1327, com a propie­tat d'Arnau d'Horta. EI 1449 era d'en Bernat Terré, senyor de Gavà, que la vengué a Lluís Marc. El 1588 els barons hi establien Pere Posades, que seria succeït pels Ripoll, Verdaguer i Galí (1857). [J. EIXARCH, op. cit., p. 49, nota 20]. D'aquest darrer passà a Carreras, que hi edificà el mas conegut com Can Pere Borí. Avui hi ha en aquest indret el col·legi públic Eramprunyà. '^ J. EIXARCH, op. cit., Viladecans, 1989, p. 71.

'" J. EIXARCH, op. cit., apèndix, doc. 7, p. 216-219, transcrit de l'AMV, secció XVII. Pergamins. '^ ABE, El baró requereix als pescadors furtius, 1423, citat per Gemma TRIBÓ, De l'arrencada del segle XVIII a les transformacions agràries actuals: el cas de Gavà, tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona, 1978, p. 33. "' Manual de Novells Ardits, dietari de l'antic Consell barceloní, vol. I (1390-1446), Barcelona, 1892, p. 389. "" AHCB, lletres closes, 1444-1445, f. 31, citat per C. Martí, Notes històriques de la vila.. Sant Boi, 1952, p. 26. ' " M. LLEDÓ; J. GARCÍA; C . SERRET. Història de Sant Boi de

Llobregat. Sant Boi, 1993, p. 130. " S. SoBREQUÉs; J. SOBREQUÉS. La guerra civil catalana del segle XV. Barcelona, 1973, vol. II, p. 20-25. "^ i. FERNANDEZ TRABAL. Aprofitaments comunals, prats i

pastures al delta del Llobregat (segles XIV-XV). Conflictes per a la utilització de l'espai a la Baixa Edat Mitjana. A: «Acta Històrica et Archaeologica

Articles

Materials del Baix Llobregat 121

LA GUERRA CIVIL DEL SEGLE XV A ERAMPRUNYÀi

JOSEP CAMPMANY I GUILLOT CENTRE OtSlUDIS COMARCALS DEL BAIX LLC6Re3AT

1. Introducció

L'objectiu d'aquest treball és triple. Primer, posar de manifest que els senyors d'Eramprunyà, durant els primers anys de guerra, foren contraris a Joan II, fet poc remarcat pels estudiosos, enlluernats per la lleial­tat reialista de Jaume Marc IV, baró entre el 1466 i el 1498? De fet, aquesta lleialtat és excepcional en una família que, des de feia anys, militava als rengles del partit aristocràtic, com s'evidencia en analitzar la participació en corts dels Marc ' Segon, descriure mi­nuciosament, a partir dels textos coetanis, els fets militars que succeïren a Eramprunyà i territoris veïns durant la guerra. I, tercer, estudiar un cicle de llegen­des tardomedievals que tenen per escenari Erampru­nyà. Volem constatar-ne l'existència i aportar elements d'anàlisi que permetin, més endavant, altres estudis especialitzats.

2. Eramprunyà antireialista (1460-1466)

Les causes de la guerra han estat ben estudiades a nivell general.'* Amb la sorprenent mort de Carles de Viana, el 23 de setembre de 1461, les tensions socials covades durant dècades havien esclatat. La crisi es polaritzava entre la reina, Joana Enríquez, i el Con­sell del Principat, organisme creat el desembre de 1460 per les inacabades corts de Lleida, institucionalitzat com a govern de Catalunya per la Concòrdia de Vila­franca del 21 de juny de 1461, i controlat pel partit aristocràtic.

L'inici de les hostilitats es pot fixar en la sessió del Consell del 16 de febrer de 1462, en la qual s'estudià la creació d'un exèrcit per sufocar els aixecaments pagesos de la muntanya gironina. El 5 de març, el Con­sell n'aprovava la mobilització, malgrat l'oposició de la reina, que fugia a Girona deu dies després. El 29 de maig, l'exèrcit sortia de Barcelona i posava setge a

Girona. L ' i l d'agost de 1462, el Consell oferia la corona al rei castellà Enric IV, que l'acceptava.

Malgrat la rotunditat d'aquestes decisions, no tots els membres del partit aristocràtic s'adheriren en bloc al Consell del Principat. Com explica Sobrequés,^ «en­cara que això sobti la nostra mentalitat moderna, lla­vors era possible, i fins a un cert punt tolerada, la si­tuació de neutralitat, especialment entre els individus del braç militar, els quals es trobaven lligats amb el monarca per un jurament especial». Per il·lustrar les vacil·lacions dels aristòcrates de la comarca, esmenta­rem el cas del senyor de Viladecans Galceran Burgués de Santcliment, veguer de Barcelona el 1461 i un dels caps de les tropes que alliberaren Carles de Viana de l'empresonament decretat per Joan II. Galceran fou un dels membres de primera hora del Consell del Prin­cipat, i votà a favor de la decisió del 16 de febrer. En canvi, s'oposà a la del dia 5 de març.*" Més endavant es passaria al bàndol reialista,'' i podem relacionar els senyors de Viladecans amb el fill d'un Francesc Burgués partidari de la reina durant el setge de Girona.*

Per contra, antireialistes convençuts foren Joan de Torrelles, senyor de la Casa del Puig de Sant Boi, i Jaume Marc III d'Eramprunyà, que «va concordar amb els diputats i consellers, com a representats del Principat de Catalunya, amb jurament i posades les mans sobre els quatre evangelis, en la Casa del Gene­ral de Catalunya, mantenir el castell d'Aramprunyà en la fidelitat i a la custòdia de tots els honors del Principat».' No és estrany. Com diu Vicens Vives, «comparant les llistes [...] dels partidaris i adversaris de la monarquia en aquella ocasió [1462] amb la dels partits que es formaren en les Corts de 1421-1423, [..] l'analogia és tan patent que bé podem escriure que els bàndols de 1462-1472 es trobaven preformats quaranta anys abans»,^" i la militància antireialista de Torrelles i Marc aleshores fou notòria. Per això cal

Articles

Materials del Baix Llobregat, 6. 2000 (107-124) 107

descartar la identificació entre un notari anomenat Pere Marc, que féu costat a la reina en el setge de Girona, i els seus homònirns d'Eramprunyà, com algú ha pretès."

La postura dels Marc d'Eramprunyà es mantingué quan, vers el 1464, l'aliança entre el Consell del Prin­cipat i Castella es va desfer, i la corona fou oferta a Pere de Portugal. Aquest nou rei, que arribà a Barce­lona el gener de 1464, va rebre el jurament de fideli­tat dels nobles aixecats, entre ells Jaume Marc III: «Die VII de mars, any MCCCCLXIIII. Lo honorable Mossèn Jaucme March, cavaller, Senyor del Castell de Alaprunya, attanent que per lo present, per tenir en bona custodia e guarda lo dit Castell e altres lochs e castells seus stituats en Lobregat, bonament no pot venir personalment en Barchinona per prestar lo ju­rament de fidelitat al Sor. Rey, per ço fa procurador lo honorable mestre Emat Pere, ço es a comparer devant lo dit Sor. e prestar lo jurament de fidelitat largament e bestans, segons per los altras barons e cavallers de Cathalunya, al dit Sor. novament entrant es acostu­mat de prestar. Fermat qu.es die 6 mars en casa Pine­da de Castel de Fels.»^^

El jurament es va fer per procurador, ja que Jaume Marc custodiava el castell. De fet, el 23 de maig d'a­quell any havia empenyorat un llit de sis posts, tres bancs, una màrfega, un cortinatge amb el bastiment de fusta, un matalàs de llana, sis cofres de fusta i un arquibanc, a favor del cavaller Lluís Colom, encarre­gat de «levandum peccunias in subsidium guerre que nunc viget, per mantenendum et defendendum principatum Catalonie eteiuspopulatus», i treure així diners per fortificar Eramprunyà.^^ La seva presència al castell era necessària, perquè les tropes de Joan II ocupaven el Penedès i amenaçaven el Baix Llobregat: el 7 de desembre de 1464 la Generalitat dirigia una carta «Al molt honorable e molt savi cavaller Jachme March senyor del castell de Axaprunya» per tal que «los enamichs qui eren al camp de Tarragona circa CC a cavall e alguns pahons se volien stendre de part deçà» per la qual cosa li ordenaven «recuUir les gents vitualles e robes en la força. Stigau attent en la custo­dia d'aqueix castell e encara preparat ab les mes gents que poreu per que al necessan siau prest al mester».^'' L'endemà, s'enviava una circular als jurats de les par­ròquies del Llobregat, entre aquestes Castelldefels i Sant Climent, pregant-los que trametessin 500 homes a Martorell. Als batlles i jurats se'ls manava que si de dia 0 de nit sentien passar gent d'armes, avisessin el rei, a Barcelona. ^

En aquesta època entra en escena un personatge que adquiriria protagonisme pocs anys després: el navar­rès Manaut de Guerra (Manaut d'Aguirre), un «va­lent home d'armes», segons el dietari de la Generali-tat.'*" El 12 de maig de 1465, Pere de Portugal el no­menava capità del Llobregat, és a dir, capità dels so­metents de la contrada." Abans de la guerra havia participat com a escuder del rei navarrès en el pas d'armes lePas duPin awcPommesd'Or, torneig cava-lleresc plantejat per Gasto II de Castellbò a la plaça del Born de Barcelona el 13 de novembre de 1455.** El 20 d'octubre de 1465, Manaut de Guerra apareix esmentat com a senyor de la casa de Cornellà.*^

3. Canvi de bàndol i destrucció del castell (1466-1469)

L'agost de 1466 moria Jaume Marc III, i l'arribada al senyoriu del seu fill Jaume Marc IV comportaria, més endavant, un sobtat canvi de bàndol. Vicens Vives es fa ressò d'aquests canvis: «els bàndols [...] es forma­ren de manera fins a cert punt capriciosa, permetent als senyors més reaccionaris de lluitar al costat dels pagesos de remença i més d'un patrici de servir di­rectament la causa de Joan 11».^

Jaume Marc IV havia estat tot aquest temps lluny del Principat. Entre el 1458 i el 1462 s'estava a Nàpols, servint el rei Ferran. D'antuvi, doncs, tenia més lli­gams amb els Trastàmara que no el seu pare. Un altre element que degué influir en la seva elecció fou que vers el 1464 es traslladà a viure a les possessions va­lencianes de la família, desemparades des de la mort d'Ausiàs el 1459.^' Així, el 13 de setembre de 1464, el seu pare li atorgava poders com a regent del lloc de Beniarjó.^^ Cal recordar que el regne valencià era partidari de Joan II, i que el ducat de Gandia, veí de les possessions dels Marc, era en aquelles dates pro­pietat de la reina Joana. Es comprèn així la xarxa de relacions que impulsaren Jaume Marc IV a donar su­port a Joan II. Coincidí aquest canvi amb l'elecció d'un nou rei per part del Consell del Principat: Reiner (René o Renat) d'Anjou, que el juny de 1466 trame­tia a Catalunya el seu primogènit, Joan de Lorena, al capdavant d'un poderós exèrcit.

Ja el 22 de maig de 1466, encara en vida del seu pare, Jaume Marc IV s'adreçava a Joan II per demanar-li la restitució de l'heretat anomenada de Marc de Puig-moltó, a Vilafranca, que li havia estat confiscada quan aquella vila era en poder dels antireialistes.^' La in-

Materials del Baix Llobregat

tenció de trencar la fidelitat jurada pel seu pare devia ser coneguda ja aleshores, car per aquelles dates el santboià Bernat Puig afirmava que l'Hospital d'Olesa de Bonesvalls (llavors anomenat Hospital de Cervelló i possessió dels Marc) era a punt de passar-se al bàn­dol reialista. Aquests rumors motivaren que, a finals de juny, Joan de Lorena enviés el capità Salvador Se-dó, amb 40 homes, a emparar-se d'aquell enclava­ment, on romangueren fins al 25 d'agost de 1466.^ En aquella data es retiraren, car Jaume Marc IV, se­nyor ja d'Eramprunyà, signà treves amb Barcelona: «Tot lo temps [...] estigui en guera huberta ab los de Barselona, levats tres ó quatre mesos que estiguí en treua».'-"' Així, el 21 de setembre, «Jaume March [IV] fill del difunt Jaume March [III] [...] jura i promet que durant la treva concordada entre els seus vassalls amb els del Llobregat, impedirà per força d'armes la presa de qualsevol castell o lloch que avui es tenen pel Principat. Nomena procurador a Lluís Monterols [...] ciutadà de Barcelona, per a la fidel custòdia del castell i lloc d'Aramprunyà, Fidelium, hospitaletum de Cervillone i Turri de Valleriana».-^ Sabem que Ole­sa retornà a Jaume Marc, ja que Gaspar Ponç, un veí antireialista d'aquella parròquia, hi fou fet presoner. Anys a venir, després d'alliberat, fundaria un benifet a l'església de Sant Joan.^^

Segons Jaume Marc, a principis de desembre «me romperen fora la concòrdia, e romperen-me la fe, e axí me prengueren molt bestiar». ** En conseqüència, aixecà «el castell de L'Amprunyà, e Castelldefels e l'Espital de Servaló contra la ciutat de Barselona en ajuda de la Mayestat de monsenyor lo Rey».-' Com a resposta, el 4 de desembre de 1466, Joan de Lorena confiscava els béns de Jaume Marc i atorgava a Ma­nant «els castells situats en el Llobregat i Penedès anomenats Aramprunyà i Castelldefels, i les parrò­quies i llocs de Sant Climent, de la Roca, de Gavà, de l'Hospital de Cervelló, que foren del rebel Jaume March. Aquests castells i llocs els cedia el primogènit quan encara molts no havien estat presos al traïdor March».^° De fet, hi ha notícies de finals de novem­bre de 1467 de santboians presos al castell de Castell­defels, aleshores encara en poder de Jaume Marc.-''

Mig any després, el 19 de maig de 1468, les tropes de la Generalitat assetjaren el castell de Castelldefels. El dia 21 fou combatut i pres amb la bombarda A/iíò-nia?^ Jaume Marc, en descriure aquesta acció, és ben lacònic: «Me fou levat Castelldefels lo cual tenia [de] capità hun castelà a qui deyen Diego de Castro [...]

estigueren hi en lo siti tres setmanes, socorrague-l huna volta l'infant don Enrich; après hisqueren los del castel ab lurs armes per pachte. Tirà-y la bonbarda dos trets.»^^ Amb Castelldefels caigué tota la plana d'E­ramprunyà, mentre que Jaume Marc retenia encara la muntanya.

El 23 de maig de 1468, després de caigut Castelldefels, s'ordenà als batlles, capitans i jurats del Llobregat que els sometents es concentressin l'endemà a Sant Boi, a les ordres de l'algutzir reial Antic Ferrer, per atacar Eramprunyà.^" Tot i això, aquelles dates coincidien amb l'època de sega. Com que el sagramental provo­cava escassetat de mà d'obra, el duc de Lorena el 13 de juny ordenà a l'exèrcit de vigilància que enviés destacaments al pla del Llobregat i al Vallès per faci­litar la collita.

Després d'aquest relaxament, no trobem accions fins a un any després. Sabem, això sí, que els vassalls de Jaume Marc, tancats amb ell a Eramprunyà en nom­bre de setanta (quantitat similar al de focs de la baro­nia), efectuaven arriscades sortides a la plana per ro­bar bestiar i provisions. Així, el 2 de juliol de 1469, el duc Joan demanava als jurats i pobladors del Llobregat que posessin en lloc segur les vitualles,^^ i vuit dies després manava a Manaut que congregués els habi­tants de la demarcació per evitar les incursions que es preveien per part dels enemics.^*

Pocs mesos després, es reprengueren les accions, i el 12 de setembre començà l'ofensiva antireialista so­bre Eramprunyà, amb l'atac a Olesa. Els defensors estaven comanats per Joan Ros, de Sant Vicenç dels Horts, vassall de Jaume Marc.^^ Els atacants conque­riren l'Hospital set dies després: «Dimarts, a XVIIII. Aquest die, de matí, lo senyor primogènit, ab molta gent d'armes de peu e de cavall, s'isqué de Barchinona e féu la via del castell de la Prunyà e, ans que tornàs, pres l'espital d'en Servalló.»^*

Un cop pres l'Hospital, els atacants es giraren cap al castell. El setge s'establí tres dies després: «me ase-tiaren, ab dos bonbardes groses, disabte a XXII del mes de Setembre [hi deu haver un error: el 22 de setembre era divendres] del any desús dit».^'

L'endemà, la major part de la força tornava a Barce­lona: «Dissabte, a XXIII. Aquest die tornà lo senyor primogènit, ab tota la gent d'armes de peu e de ca­vall, de la Prunyà, on era anat per guardejar la dita

Articles

Materials del Baix Llobregat 109

força.»"" Cinc dies després tingué lloc el primer atac: «Dijous XXVm. Lo dit dia lo Senyor primogènit isque de la present Ciutat per posar citi sobre lo Castell de la Prunya.>/'

Tancat a la fortalesa, Jaume Marc resistia. Un nou atac fou refusat l'endemà: «Divenres [...] després de dinar, lo senyor primogènit, ab molta gent d'armes de cavall e de peu, partí e féu la via del castell de la Prujà, per cor de asetjar e combatre aquell.»*^ El primer d'octu­bre,"* el duc Joan «escrivia al capità de Martorell que, en virtut del combatiment d'aquella fortalesa enviés a [...] llocs enemics, espies, per saber noves de l'exèr­cit de Joan 11 [ja que tenien notícia] que l'enemic es presentaria per auxiliar el castell de l'Aramprunyà i tenir, d'aquesta manera, fàcil entrada en el Llobregat».**

Durant els primers dies de setge, Joan de Lorena acam­pà davant d'Eramprunyà, des d'on dirigia els atacs: «el dia 11 [d'octubre], el primogènit de Reiner escri­via des del coll de Begues a l'abat de Montserrat, re­presentant de la Diputació de Catalunya, dient-li que a les tres de la tarda havia pres el raval i la barbacana

de dita fortalesa i pensava guanyar-la en breu, però per prendre-la totalment era menester 5 ó 6 dies».'* Així doncs, al cap de quinze dies d'iniciat el setge, havien caigut els recintes exterior i jussà del castell, fins al pont Uevadís. Destaquem la referència al "ra­val", o poblat medieval, situat al recinte exterior del castell, (vegeu la figura 1)

Dos dies després de conquerits els recintes exteriors, els assetjants ocuparen la part més fortificada del re­cinte sobirà, el gran baluard que s'alçava al costat de la porta d'entrada: «Divendres XIII. Lo dit jorn la gent d'armes qui tenian citiat lo castell de la Prunya intraren afforsa d'armes lo gran baluard del dit castell.»'' Com esmenta Jaume Marc, els assetjants utilitzaren dues «bonbardes groses» per expugnar la fortalesa. Una es trencà, i per recompondre-la, s'escriví als consellers de Barcelona que donessin a Antoni Maians un quin­tà i raig d'aram, i que enviessin en Bernat, el rellot­ger, per arreglar-la."*' Els resultats de l'artilleria sobre els paraments del castell foren definitius. El mateix Jaume Marc escriu, entristit: «em derrocaren la mayor part del Castel»."^

/ r^'^Y--

S^A^r^x

m. 5 10 15 20 m "" ^ " ' ' ^ ^^^^~^ - , , ^ '^r:'-^'"^"

RECIUm-" SOBIRÀ _ ^ . „ -< ,> V-

1. Raval 2. Barbacana 3. Baluard 4. Torre El Inscripció segle XII E3 Inscripció segle XrV a Inscripció segle XVIH

Figura 1. Plànol del castell d'Eramprunyà aixecat a partir de mesures pròpies i la interpretació de fotografies antigues, sobre una topografia bàsica procedent dels serveis tècnics de l'àrea d'urbanisme de l'Ajuntament de Gavà. S'hi han assenyalat les zones esmentades per la documentació coetània (el raval, la barbacana, el baluard i la torre).

110 Materials del Baix Llobregat

Jaume Marc no es rendia. Tancat a la torre de l'home­natge, aguantà nou dies més. El 18 d'octubre, el duc Joan decidí llençar el darrer atac, per al qual requerí el sometent de la ciutat de Barcelona: «Dimecres XVIII. Lo dit jorn lo senyor primogènit feu convocar al vaguer de Barchinona lo segramental per anar a la Prunya per tant com se sab que lo Rey Johan ab tot son poder deu venir a la Prunya per socórrer lo dit castell. E lo mateix dia fou feta crida de part del dit senyor que tothom de qualsevol ley o condició fos de edat de portar armes isques de la dita Ciutat per anar al dit Castell per resistir al dit Rey Johan e a sa gent.»''' L'endemà es va fer la concentració: «Aquest die lo senyor primogènit féu cridar lo somatent en Barchi­nona, e manà al vaguer que convocàs lo sacramental en la part forana de la ciutat, e féu fer crides per tota dita ciutat que tothom generalment, sens exceptar-ne algú, l'aguessen a seguir ab lurs armes, e de conti­nent cavalcaren tots los oficials e lo vicicanceller e regent cancelleria ab gran colp de saigs e de verguetes, qui aduyen molts dogals. E, de fet, ora tèrcia, tothom se mès a punt, ço és, cavallers, gentils hòmens, ciuta­dans, juristes, mercaders, notaris, spaciers, barbers e manestrals de tots oficis e de totes edats, en tant que ab tota veritat fos haquesta jornada gran moviment de poble en Barchinona, sens però scàndel algú. E tothom isqué la via de la Creu Cuberta, qui és fora lo portal de Sent Anthoni, e creu-se, a bon àrbitre, hi isqueren passats sinch mília hòmens de peu armats. E, com tots foren èxits, lo senyor primogènit mostrà haver-ne fort gran plaer, e trià de tots aquells entorn mil hòmens, ço és, D ballasters e D enpavesats, d'a­quells qui li paragueren pus armats e disposats per fer armes, e féu-ne tornar tots los altres, e donà als qui anaven capitans, de L en L, e tramès-los la via del castell de la Prunya, qui stava per la sua senyoria fort stret e ja mig enderrocat de colp de bombardes, e lo rey Johan significava que.y volia venir per socórrer mossèn Jacme March, senyor del dit castell, e per fer-ne levar les nostres gents d'armes qui.l tenien asetjat e molt stret del die de sent Miquel de setembre prop­passat ençà, que ha XXI dies passats. E aviada la dita gent e aquella mesa en ordre, com dit és, lo senyor primogènit se'n tornà a dinar en Barchinona, e fonch passada una hora après migjorn com tot açò fonch fet e mès en ordre.»^°

Jaume Marc encara resistí aquest miler d'homes uns quants dies més. El 21 d'octubre, «hora de tèrcia, isqué lo senyor primogènit e tirà la via del castell de la Prunya, qui stava assetjat».^^ Tres dies després, final­

ment, Eramprunyà era pres: «Dimarts, a XXIIII. [...] Aquest die, hora tèrcia, les gents d'armes e les gents a peu del senyor primogènit e de la ciutat de Barchi­nona, per força d'armes, entraren en lo castell de la Prunya e prengueren-hi mossèn Jacme March, senyor del dit castell, e entorn setanta hòmens ab ell.»^^ Tam­bé el dietari del Consell de Cent informa del desen­llaç: «Lo dit jorn lo castell de la Prunya e los qui dins eran se reteran a la merçe e discreció del senyor primogènit.»" Jaume Marc explica: «prengueren-me, sens pachtes [...]. Fuy presoner d'un capità del Rei de Fransa, Lochtinent de Governador de Roseló, al qual deyhen mosen Huguet Viant, senyor de Sent Jeuis».^*

No tots els seus soldats tingueren aquesta sort: «Di­lluns XXX. Lo dit jorn foren penjats dos hòmens qui foren presos ab molts d'altres en lo castell de la Prunya.»^^ D'altres, com Bartomeu Petit de Begues, foren empresonats al castell de Sant Boi. *" La forta­lesa d'Eramprunyà no es reconstruí. Des de llavors, la principal fortificació del terme seria Castelldefels, que al llarg del segle XVI fou remodelada.^^

4. Les torbacions (1469-1478)

Després de la caiguda d'Eramprunyà, la baronia que­dà a les mans de Manaut de Guerra, mentre Jaume Marc restava empresonat fins a pagar un rescat de 2.000 lliures: «paguí, entre resquat hi mesions, dos milia hi setsents florins dor, de quinze sous per florí. Entre moltes voltes que torní en son poder me tingué pres tres mesos ab grilons; après me tingué hen la sitcha de la torre del castel de Coblihure XXII dies, sens que ja mes viu claror, ab sinquanta dos liures de fero hen les cames».'*

Jaume Marc pagà el rescat el febrer de 1470, i des­prés es traslladà als seus dominis valencians, els únics que li restaven. El 10 de juny, Joan II li atorgava un privilegi sobre els seus vassalls d'allà,^' i el 6 de ge­ner de 1471 era a la cort, on se li reconeixia la seva fidelitat: «cum laude per vos gesta sunt in Custodia Castri deAramprunianoper ducem Johannem adver-sarium nostrum ac milites et gentes armorum et suas in Regis Francie obcessus fuistis mihi Regne prece nequepretio hostem feriré. ítem et ab eo confodi tàn­dem de morè invicti militis nomen nostrum maximo cum ardore proclamando, ipsi hostes castrumpredic-tum armorum ingressi igni et ferro vulneratum cete-rosque ibi loci vobis cum inventos viriliter pugnantes invasserunt et ceperunt omniaque bona et res com-

Articles

Materials del Baix Llobregat UI

pertar inpedam verterunt et devastaverunt»f se'l re­compensava amb el mer imperi (alta jurisdicció) d'E-ramprunyà i se l'alliberava dels deutes que ell i els vas­salls havien adquirit el 1468 per fortificar el castell.

Ben aviat la guerra civil es convertí en una contesa agònica. Jaume Marc reprengué les armes contra Ma-naut de Guerra amb accions de curta volada, entre la guerrilla i el bandolerisme. Segons explica, «despuys qu.era estat pres no las aviha preses sinó dos voltes, la huna per conbatre L'Ospital, lo qual no poguí pren-

^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ dre, hi altra per corer lo Prat de Lobregat; prenguí Articles aquel dia molts presos hi molt bestiar».^' Potser està

relacionada amb aquesta darrera acció l'ordre dona­da per la Generalitat el juny de 1471 als jurats de les parròquies del Llobregat perquè, davant la previsió d'accions enemigues, recollissin els blats i es prepa­ressin per a la defensa en els llocs acostumats.*^

Afinals d'aquell any, les accions armades tornaren a prendre força. Jaume Marc relata com l'octubre, amb 37 genets i 70 peons, ocupà Sant Vicenç dels Horts i atacà Sant Boi, d'on fou refusat.

El 26 de novembre, en una batalla a Santa Coloma de Gramenet (torre Baldovina), Joan II va fer presoner Manaut de Guerra.*^ En els rengles antireialistes hi participaren els antics vassalls de Jaume Marc, ara sota l'obediència de Manaut. La destrossa de Santa Colo­ma, com la qualifiquen els llibres d'òbits de la con­trada, fou una autèntica carnisseria, on entre molts altres morí el batlle de Begues, les restes mortals del qual foren inhumades entre grans honors.*** Manaut devia de quedar aviat en llibertat, ja que poc després, quan el castell de Corbera fou pres pels reialistes, l'in­fant Joan de Lorena li ordenà, el 22 de desembre de 1471, que l'assetgés i el recuperés.*^

El 13 de febrer de 1472 Jaume Marc tomà a entrar a Sant Boi, on ocupà la vila i assetjà el castell, que roma­nia fidel a la Generalitat. El mes de març, atacats i ata­cants s'invertiren, i els reialistes s'hagueren de refugi­ar a la torre de l'església. Finalment, l'arribada de re­forços permeté a Jaume Marc rendir el castell.** En el marc d'aquesta rendició, se signaren composicions per a l'alliberament de presoners amb diversos capitans, com Ferran Trojillo, de Castelldefels.*^ En el transcurs d'aquestes accions, Jaume Marc havia estat investit «senyor dels vassaylls, juredictions, feus e altres drets ques pertanyen a la Magestat del Sr. Rey en la vila e parròquia de Sent Boi», senyoriu que conservava el

1474,*^ i nomenat per Joan II capità del Llobregat, opo­sant-se amb el mateix títol al seu rival, Manaut.

L'estiu de l'any 1472, Joan II posà setge a Barcelona. Bloquejada la ciutat, encara Manaut va continuar, des d'Eramprunyà, assolant el Llobregat (24 d'agost de 1472).69 Finalment, el 16 d'octubre de 1472, Barcelo­na es rendí, però molts problemes desencadenats per la guerra seguien sense resoldre's.™

Jaume Marc escriu que «se dona la ciutat de Barselona al senyor Rey, e resta lo castell de L'Amprunyà e tota ma terra enemigua, tenian tot Manaut de Guera».''^ Per recuperar les seves possessions hagué de recórrer a les armes: el 24 de desembre, amb 14 cavallers i 70 peons, recobrà Castelldefels, amb l'ajut de dos vas­salls que ocuparen la torre rodona: Joanet Ferrer, fill d'Antoni Ferrer, i Pere Savall (primers protagonistes autènticament populars que trobem en els relats se-nyorials). Poc després, avançaren cap a Gavà, on pren­gueren la seva casa forta, i més tard Sant Climent.''^ Per compensar el fet que Eramprunyà havia caigut el 1469 gràcies al sometent barceloní, la victòria reial condicionà queia ciutat ajudés Jaume Marc en aquests combats: «A 22 de Desembre 1472, lo Consell deli­bera assoldadar 100 homens de peu per servey del Rey, per cobrar lo Castell de Araprunya, del qual se era apoderat Manaut Guerra francès ab altros lladres qui robaban, y talavan la terra.»^^

El febrer de 1473, Jaume Marc reuní un gran contin­gent, amb tropes de Barcelona, Sitges i Vilanova, i atacà l'Hospital d'Olesa, que es rendí. Només restava el malmès castell i la casa forta del Sitjar, als peus d'Eramprunyà, que assetjaren poc després: «nos me-tem al Sitghar prop L'Amprunyà, he tinguem-lo asetjat sens que nos ajudas nengu sinó Barselona de XXV homens hi los de Lobreguat e trenta ho quoranta. Axí estigem fins ha dos del mes de Abril, que lo Gober-nador de Cataluyha mosen Requasens de Soler li feu sert partit hen lo qual jo.m volgui caber, perquè sens partit dins pochs dies fora perdut, hem lo partit cabe­ren los diputats e conselés de Barselona; hisque Ma­naut de L'Amprunyà diluns ha III de Maig e ana a Barselona, e tingué lo Governador lo castell de L'Am­prunyà, perquè demanava que jo paguas dos-sentes trenta liures, fins ha XX del mes de Deembre que'l me restituhi ab sert compromès que fermam él hi yo, per lo que el demanava que pretenia yo li havia de paguar e li doni hun cartel que tots temps que per él fos request li tornàs dit castell».^'*

112 Materials del Baix Llobregat

El «sert partit» que ajustaren assetjats i assetjador a canvi de la recuperació del castell es pot trobar a la documentació barcelonina: «yl prengueren [el castell] ab tracte, y concòrdia, prometent-li donar [a Manaut] 3000 lliures barcelonines, y Mossèn Jaume March 200 lliures barcelonines y los forans lo restant, com apar à 9 de Abril 1473, y que fossen pagats per Sinquan-tenas»7^ Jaume Marc reprengué doncs la possessió d'Eramprunyà el 20 de desembre de 1473. Feia qua­tre anys que l'havia perdut, i entre rescat personal i despeses de recuperació havia gastat 5.000 lliures. Comparem aquesta quantitat amb les 7.500 lliures (150.000 sous) amb què l'any 1500 s'avaluaven les possessions dels Marc.^*

Tot i això, part de les 3.000 que costà la rendició de Manaut foren pagades per la Generalitat, segons el que s'havia acordat a les corts de Perpinyà-Barcelona de 1473-1479: «los dits deputats [...] en virtut del poder a ells atorgat [...] han destribuides e pagades per recuperació del Castel de L'Aprunya [...] set-centes setanta-dues liures».''^ Per pagar el rescat, en canvi, Jaume Marc s'havia hagut d'endeutar Per un instru­ment del 7 de juny de 1475, datat «in Quadra de Gavà», ell i la seva muller Isabel reconeixien a Ber­nat Aybrí, burgès de Perpinyà, diputat de la Generali­tat, un deute de 97 lliures i 15 sous per saldo de 2.000 florins d'or que havia avalat en el moment de pagar el rescat, ** i l'any següent esmentava una llarga llista d'altres deutors: Antoni de Vivers, 24II., 10 s. i 10 d.; el mateix Bernat Aybrí, 150 11.; Guillem Roda, 35 11. 10 s.; Gabriel Miró i Gabriel de Tolosa, 98 11., 18 s. i 7 d.; Joan Maura, 34 11., 10 s. i 10 d.; «e molts altres segons en los actes es reconegut que trobareu en po­der d'en Ros, notari de Perpinyà».''' Encara el 1481, Jaume Marc devia 1.000 lliures a Ramon Marquet, «per causa del rescat que aquell pagà a certs merca­ders de Perpinyà quant fonch pres en lo seu castell».^"

Jaume Marc IV passà la major part de la seva vida aclaparat pels deutes. Amés del rescat, les possessi­ons valencianes heretades del seu pare s'havien con­vertit en un vesper, a causa de les demandes del cava­ller valencià Joan Tolsà, hereu de la mare i la germa­na d'Ausiàs Marc. Joan Tolsà reclamà judicialment a Jaume Marc fins a 12.000 lliures. Els plets s'esten­gueren des del 7 de novembre de 1472 fins al 2 d'abril de 1481, quan la justícia fallà contra Jaume Marc. Finalment, Jaume Marc hagué de cedir-li totes les pos­sessions valencianes a canvi d'un miler de lliures. Joan Tolsà prenia possessió d'aquelles terres el 21 de maig

d'aquell any, i malgrat uns intents de Francesc Jeroni, fill de Jaume Marc, el 23 d'abril de 1505 es perdia definitivament tota opció de recuperar-les.*'

Aquests temps turbulents havien culminat amb la mort de Joan II, descrita coetàniament per l'arxiver reial i notari particular dels Marc, Miquel Carbonell: «di­vendres e comptàvem XI del prop dit mes de setem­bre del any MCCCCLXXVIII [...], [el rei Joan II] se parti de la dita vila de Sant Boy e tira la via del Prat hon cassa e axi cassant sen ana a dinar a la vila de Gavà. E de continent que hagué reposat en son lit après del dinar cavalcant ab tota sua gent falconers e mun­taria sen torna la via del Prat hon pres solaç cassant e après la nit sen ana a sopar e dormir a Castell de feels. [...] E après venint lo dissapte [...] hoi la missa en la Església de nostra Dona del dit Castell de feels e oida decontinent cavalca ab la dita sua gent e anant per lo cami de Garraf venc a la vila de Ciges on se dina e trobant-se anuyat e fatigat per lo mal cami e montanyes de Garraf lo comença a prendre en los peus la puagre».**^ Dies després, el 19 de gener de 1479, d'aquest poagre mal curat, moria a Barcelona.

5. Dels bàndols senyorials al bandolerisme popular. L'epfleg inacabat

Les aventures de Jaume Marc no acabaren amb la re­cuperació del castell, i de maig a agost de 1476 s'in­volucra en desafiaments cavallerescos:^^ A primers de maig, el cavaller Miquel de Vivers li enviava un cartell de deseiximent, retraient públicament la seva negativa a reconèixer uns deutes pendents. El 15 de maig, Jaume Marc responia amb un altre cartell on l'acusava de «confusament proseguir sa istància», en no fer constar la quantitat deguda ni autentificar el primer cartell davant notari. El 20 de maig, Miquel de Vivers tramet un altre cartell on li diu que «actes de cartells ni fe donade entre cavallers deveu apren­dre que processos ordinaris ni juridichs no consen­ten» i s'exclama que «es de maravellar que coses tan noves y en tant dany del orde militar vullau introduyr», alhora que es referma en l'existència del deute, po­sant per testimoni amics comuns. El 23 de maig, da­vant del notari Rafael Cervera, Miquel de Vivers ai­xecava acta notarial d'haver exigit el cobrament de les quantitats que se li devien sense rebre'n satisfac­ció, d'haver rebut només excuses basades en concòr­dies i compromisos inexistents, i d'haver estar objec­te de les animositats, qüestions i controvèrsies pro­mogudes per Jaume Marc; nomenava procurador, i

Articles

Materials del Baix Llobregat 113

i \ * ' t t u l * 'ÍM*» CVtAfi** P ^ I * Í Y '*• ^>^1L·**7·^ tWvirtl·» f s ! * ttlC+>_v;ï r « » l % t í Í Í - ' V K A J ^ K H I -ítí» 4 (

-i^^iVIí;^

ri

/ot M / S Í H M T Í H . pol-c/lfe. p MMj;"Vnh.i--rv»e»»«-A5'2, . -Se/OTàmaí- p l a i

O » ! - ^ * - E.oJ^(s'5i*"ii>P'*^ n o í a - ^ ' " íi/V«A»^"»«

'^lf>OuÒXKj lar fiO-lt

ÜTf " < £ / ^

àiít^txact' IAIO ^wí.Ve·f^VHH dí i ' ï lVní i t · c4'«.-t-(VJKSJOÍ'ívnc*< ^ < - jt/ïti. 'TmiSuvií- ·P,SI>»KX-I- l>ffVry>v4·U oJi^

í^\ Irh' __ L. .-, r^^

001**;-»**»*'-*

Q' i Figura 2. Cartell de deseiximent escrit per Jaume Marc IV el 30 de juny de l'any 1476 i dirigit contra el cavaller Miquel de Vivers. Font: Arxiu de la Biblioteca de Catalunya, R. 15666 (capsa 58).

Materials del Baix Llobregat

manava posar cartells de desafiament «contra honore et bona fide Jacobí March».^'' El 30 de juny, aquest li replicava amb un altre cartell redactat de la seva prò­pia mà (vegeu-lo a la figura 2), on torna a acusar Mi­quel de Vivers de clamar «contra tote veritat e justí­cia», d'haver «perduda la vergonya» i de fer «desor­denades pratichas», i fins i tot insinua que els cartells eren apòcrifs, «pensant qui.s desordonave en dema­nar cosas tant injustas poga fer lo cartell falsifficat», i després de llargues raons, l'amenaça «si vos dormiu, jo us despertaré, que no es raho que de tant desordonat obrar com vos haveu fet resteu impavit per donar axempli als sdevenidors qui semblants demandes fer volran, que per be digan n.aveu amansats de mes braus de mi, siau certs, jo so poch brau, però ab la justícia que tinch, mes o faré per a vos que no us serà manaster». I li repeteix que digui quina quantitat li deu, i que mostri algun rebut o reconeixement de crè­dit firmat per ell. El 15 de juliol, Miquel de Vivers feia incorporar aquest cartell al procés judicial, i el 25 d'agost anunciava al notari que marxava a Vitòria, seguint el rei, i li ordenava que inclogués en el procés una provisió de la Infanta i la negativa de Jaume Marc a rebre més cartes. La documentació d'aquest procés s'acaba aquí, i no sabem si la disputa prosseguí, però evidencia que en aquest capvespre de l'edat mitjana eren ben vigents els desafiaments a l'estil cavalleresc, que involucraven els directament interessats, a més de parents, amics i vassalls.

En l'origen d'aquests enfrontaments, que fàcilment degeneraven en bandositats, no només hi havia inte­ressos econòmics, com exemplifica un altre conflicte que s'inicià la nit del 13 d'agost de 1520. El donzell Gaspar Burgués de Santcliment, clergue i germà del senyor de Viladecans Galceran Burgués,*^ amb uns 40 o 50 homes armats, entrà a la torre de Sarrià on s'havia refugiat la família del conseller segon de Bar­celona Joan de Gualbes. El jove raptà la filla del con­seller, Isabel, de 16 anys, amb qui fugi i efectuà «quò-pula carnal».** La segrestada era neboda del baró con­sort d'Eramprunyà en aquesta època, Miquel de Gual­bes. L'afer involucrava també parents i vassalls.*'' Les disputes, àmpliament ressenyades en altres publica­cions,"* s'allargaren fins al 28 de juliol de 1523, i aca­baren amb l'execució de Gaspar Burgués. Hi van pren­dre part el rei, el Consell de Cent i fins i tot la cúria romana. Aquest afer exemplifica tant l'exacerbació passional del Barroc descrita per Regla,*' com la di­mensió de fantasia de la vida de l'època tardomedie-val.'->»

Però no només els senyors eren els protagonistes de la violència. En aquest tombant de segle es comença a documentar també el bandolerisme d'arrel popular. Jaume Codina recull que l'any 1480 Antoni i Jaume Sbert de Gavà (de l'actual masia de can Llong) sig­naven treves per quatre i cinc mesos amb Antoni Gar­cía i els Bosch de Sant Boi. També el mateix any i per sis mesos, Pere Corbelló de Gavà (del Mas Cortils de Bruguers, actual restaurant Cafión Colorado) signava paus amb Antoni Carbonell de Sant Just Desvern.'^ Especialment bregosos són els Parellada, de l'actual masia de can Vinyes, a la Sentiu de Gavà: Pere i Joan Parellada signaren treves per un mes a Sant Boi, el 13 d'agost de 1480, com a membres d'un grup de 30 perso­nes de tota la comarca, entre els quals: Joan Calders, i Bernat, Anton i Bartomeu Ferrer, de Gavà; i Joan i Climent Prats, de Viladecans.'^ També a Sant Boi, i per un any, Bernat Parellada i el seu fill, Joan Parella­da de la Sentiu, Pere Parellada, Bernat i Anton Ga­varra, de Provençana; i Pere Tries i Jaume Puig, de la vila de Sant Boi, signen treves el 1487 amb Arnau Poch-i-bo, del Prat de Sant Boi, per disputes familiars.''

El sometent es mobilitzava sovint per posar fi a aques­tes bregues: el 21 de maig de 1481 s'aixecaven els de Provençana i Sant Boi per perseguir uns malfactors, «e encalsant los dit malfaytós fins en lo terme de Cas­tell de Fels, qui és de mossèn Jachme March, e aquells se reculliren en hun gran bosch e per campar lexaren hun cavall». Pogueren fugir.

És significatiu que el 6 de setembre de l'any 1476, els veïns de Gavà, Castelldefels i Sant Climent hagues­sin reingressat al sagramental del Llobregat, d'on ha­vien sortit el llunyà 1323 arran de l'alienació d'Eramprunyà de la jurisdicció reial.''' Mostra el pro­cés de consolidació de l'autoritat reial a través d'ins­titucions com el sagramental. També un poder judici­al nou (la Reial Audiència de Catalunya, creada el 1493) entrava en conflicte amb els duels entre bàn­dols. La nova concepció autoritària de la monarquia, a la llarga, acabaria relegant aquestes bregues a sim­ples accions bandoleres, en el que s'ha anomenat as­sumpció del monopoli de la violència per part de l'es-tat naixent.'^

6. Llegendes d'Eramprunyà en el segle XV

La guerra i Eramprunyà són el marc de diverses lle­gendes populars. No és excepcional: l'edat mitjana fou una època relativament poblada de creadors de

Articles

Materials del Baix Llobregat 115

Articles

llegendes.'^ Ens hi aproximarem utilitzant una meto­dologia formalista,^' l'anàlisi en tres àmbits (estruc­tural, semàntic i sociocultural),'* i la seva interrela­ció, com s'ha fet en altres casos.'^ Per acabar, esta­blirem hipòtesis sobre la gènesi i el significat.

La primera llegenda, El misteri d'Eramprunyà o la mort de Carles de Viana, fou publicada per Josep Poch l'any 1923.'°° Encara que ell mateix diu que «escuché la narración del acontecimiento fatal contada por un pobre hombre [...] retirado en el cercano pueblo de Begas», una mínima anàlisi n'impossibilita l'origen popular. L'estructura d'aquesta contalla es mostra en el quadre 1.'°'

Seguint aquesta descomposició, hi ha cinc personat­ges: l'heroi (l'Enric), l'agressor (el baró), l'ajudant (el jueu convers), l'auxiliar (la reina i els documents que cedeix a l'heroi) i la princesa (la baroneta). La

impossibilitat que aquesta contalla fos generada en una època anterior al segle XX ve determinada per la contradicció entre els àmbits estructural i semàntic. Si bé la morfologia assigna al jueu convers el paper estructuralment positiu d'ajudant de l'heroi, en can­vi, des del punt de vista semàntic, ja des de mitjan segle Xin, el concepte de jueu s'identifica amb les principals encarnacions del mal: dimoni, engany, temptació, depravació, etc.,'°^ concepte que perdura i es reforça a l'edat moderna.'°^

Ara bé, el fet que la rondalla sigui una recreació del segle XX no ens fa refusar l'existència d'una llegen­da vianista a Eramprunyà. De fet, la prova-reacció de l'heroi (D-E), tot i no ser estructuralment el cen­tre de la llegenda, li dóna el títol i el sentit transcen­dent. Això indica que aquest element podria ser pree­xistent, i podria haver estat incorporat per Poch en el seu procés de creació. De fet, confirmant-ho, Ama-

Situació inicial

Allunyament inicial

Prohibició

Mancança

Principi d'acció contrària

Partida

Prova

Reacció

Recepció de l'objecte

Tomada

Persecució

Auxih

Tasca difícil

Tasca acomplerta

Matrimoni

a

b-'

a'

C

^

D'

E'

F'

0 PJ2

Rs^

M

N

W°o

Enric de Parés és un bastard afillat pel senyor d'Eramprunyà

Enric marxà a la ciutat per fer-se un home treballant de mercader.

Pel fet de ser bastai-d, té prohibit casar-se amb la filla del baró d'Eramprunyà.

Però Enric hi està enamorat.

L'Enric té por que el príncep Carles de Viana, hostatjat a Eramprunyà, pugui seduir la baroneta, i decideix retornar al castell.

Enric torna a Eramprunyà.

Un company, el jueu convers Joím de Vezac, li proposa un tracte: ell és un enviat de la reina Joana Enríquez, que vol assassinar el príncep. Si el recomana als bai-ons i el fan metge del príncep, li oferirà un títol nobiliari que cobreixi la condició de bastard i es podrà casar amb la baroneta.

Enric accepta el tracte i presenta el convers als barons, que el fan metge de Carles. Pocs dies després, Carles mor emmetzinat.

A Barcelona, la reina ennobleix l'Enric i signa una sentència de mort per al baró.

L'Enric aiiiba prop del castell, a l'ermita de Bruguers

Allí espera la baroneta, que escapa del castell per casar-s'hi en secret. El baró els descobreix i vol anul·lar l'enllaç argumentant l'origen bastard de l'Enric.

L'Enric mostra el títol concedit per la reina i el rei, que esborra el seu origen.

L'Enric mostra la sentència de moit al baró i el commina a acceptar el casament.

El baró es dóna per vençut.

El matrimoni és acceptat. L'Enric esdevé gendre del baró.

Quadre 1. Anàlisi estructural de la llegenda El misteri d'Eramprunyà o la mort de Carles de Viana. La primera columna indica l'element estructural, la segona indica la classe d'element segons la nomenclatura i simbologia establerta per Propp, i la tercera resumeix l'argument de cada element.

Materials del Baix Llobregat

des recollia independentment un element similar.'"'* En el quadre 2 mostrem l'anàlisi formal d'aquesta variant.

Sembla força evident que l'estructura està mutilada i que li falta el desenllaç, que cal cercar en una altra banda. El trobem en una altra llegenda recollida per Amades, titulada L'olla del rei}^^ Aquesta contalla prengué forma poètica de la mà de Teodor Creus,'°'' que utilitzà fonts històriques per revestir-la."^^ En el quadre 3 en fem l'anàlisi estructural, tot suposant-la continuació de l'anterior.

A banda de la solidesa estructural de la unió dels qua­dres 2 i 3, un altre element que ens fa considerar amb­dues contalles com a part d'una sola llegenda és la localització dels dos relats a Eramprunyà. El fet que Joan II emmalaltís en aquestes terres impressionà la mentalitat col·lectiva. Una mentalitat en la qual l'es­pai es concebia de forma compartimentada, que mag­nificava el primer nivell de relació (el Delta i la baro­nia); una concepció a la vegada social, que motivava actituds col·lectives,'"* com la de considerar molt sig­nificatiu que la malaltia reial fos agafada a Eramprunyà.

La cultura popular d'aleshores no individualitzava els fenòmens, sinó que els considerava part d'una globalitat. Aquest principi capacitava per introduir or­dre dins del món, lligant-ho tot amb tot.'°^ La miste­riosa fi de Joan II en aquestes terres s'havia d'ajuntar amb el fet que el mateix indret fos l'escenari, l'any 1469, del major enfrontament bèl·lic de l'entorn barceloní en una guerra que fou causada, en la creen­ça generalitzada, per l'assassinat de Carles.

La introducció d'un element aparentment secundari (el jueu viu a Eramprunyà) és vital per situar en aques­ta contrada l'origen de la guerra, i lligar així el con­junt tot introduint un ordre lògic, des del punt de vis­ta estructural, als diversos fets històrics. La unió de les dues rondalles ens genera l'estructura clàssica del relat popular. Els seus personatges són l'agressor (el rei, la reina, el jueu), l'heroi (Carles) i el mandatari (el poble que clama venjança), i l'objecte de la cerca (la venjança), mentre que roman implícit l'objecte mà­gic (que ha permès a Carles tomar de la mort i enga­nyar el rei). L'element central és la malifeta (assassi­nat de Carles) i el càstig (mort del rei Joan II), gràcies a la mediació de l'heroi.

Articles

Situació inicial La reina Joana, marastra de Carles, envia a cercar el jueu Soler, que vivia sota el castell d'Eramprunyà, i li ofereix set bosses d'unces d'or si fabricava una metzina màgica que matés Carles sense deixar rastres. El jueu Soler accepta.

Malifeta (assassinat) A'" La reina administra la metzina a Carles.

Partida de l'heroi Mort de Carles.

Moment de transició B'' El cos de Carles és exposat i tota la ciutat el plora i jura venjança.

Quadre 2. Anàlisi estructural de la llegenda La mort de Carles de Viana.

Element d'unió

L'heroi és auxiliat

L'heroi toma d'incògnit

Prova d'astúcia

Tasca realitzada

Càstig

Rs

0 '

M

N

U

El rei Joan 11 era molt afeccionat a la cacera.

El rei va anar a caçar a Eramprunyà, i es va perdre.

Se li presentà al davant un minyó de poblada barba.

El rei li demanà si li podia indicar el camí cap a Castelldefels.

El minyó l'enganya i el fa caure en un sot de fang i aigua, on el rei s'empantanega.

El rei passa la nit al sot. Quan és rescatat, està mig malalt, i mor a Barcelona.

T'' Hom creu que el minyó de poblada barba era l'ànima feta carn de Carles de Viana. Des d'aleshores hom anomena aquell aiguamoll L'olla del rei.

Transfiguració

Quadre 3. Anàlisi estructural de la llegenda L'olla del rei.

Materials del Baix Llobregat 117

Pel que fa a l'àmbit semàntic, el paper de la madras­tra en substitució de l'agressor real que s'amaga rere seu i que consent la mort del príncep (el rei) és també típic dels contes populars: per motivar la malifeta, hom sol partir de l'enemistat que neix en entrar una perso­na nova a la família. La tasca de la madrastra, preci­sament, només és justificar l'enemistat, inconcebible entre familiars de sang.

La figura del metge jueu, ja ressaltada per altres estu-diosos,"° també segueix els paràmetres coetanis, ja que ajuda a cometre l'agressió, com a auxiliar mas­culí de la madrastra.^" Una de les bases del menys­preu popular pels jueus era el seu domini de la medi­cina, en una època en què el cos era tabú. Això els feia caure dins la categoria de marginats. En ells treba­llava l'enemic del gènere humà: el dimoni."^ D'a­questa manera, la intervenció del jueu en l'assassinat de Carles transcendeix la baralla familiar entre ma­drastra i fillastre i l'eleva a un pla religiós: la lluita entre el diable i el sant.

El fet d'atribuir a Joan II un paper malvat és també indicatiu de l'origen reculat del conte. La imatge del governant tirà era popular, i es recreava sobre prototi­pus bíblics, en aquest cas Herodes. No és rar trobar llegendes populars europees en què els sobirans as­sassinen els seus propis fills. ^^

Pel que fa al príncep disfressat, és també un dels te­mes comuns. Per enaltir els herois reials, se'ls pre­senta viatjant d'incògnit pel pafs, sobretot per veure que la justícia és correctament aplicada.

També és coetània la història que ens presenta l'heroi com un governant estimat, en la qual es nega la possi­bilitat que estigués realment mort. Simplement està dormint i algun dia retornaria per derrotar els seus ene­mics. El prototipus més evident d'aquesta història és Jesucrist, i la identificació del sobirà amb Crist, i la segona vinguda està molt estesa en aquesta època."'' Amés, aquest governant heroic era habitualment usat per contrastar-lo amb el sobirà del moment."^

Aquesta anàlisi semàntica explica els protagonistes i les seves funcions. De fet, l'anàlisi confirma que les llegendes amb personatges del passat se solen mante­nir invariables estructuralment i semànticament, re­duïdes a uns pocs tipus, i que cada època assigna a cada rol el personatge històric convenient. Herois i malvats es van estereotipant a través de la circulació

de les llegendes, i conserven només part de les carac­terístiques originals."* La madrastra històrica Joana Enríquez, el rei Joan i el príncep Carles, només presten els noms a uns arquetipus populars.

Per aprofundir l'estudi esbrinarem per què s'han es­collit precisament aquests personatges històrics, i no pas d'altres, mitjançant una aproximació sociocultural.

En primer lloc, centrem-nos en l'objecte de cerca de l'heroi, la venjança. La necessitat de venjança era en­cara, en aquests segles, equivalent al sentit de justí­cia,"^ i encara més en referència als governants."^ Aquesta identificació aniria desapareixent per l'ac­ció combinada de l'Església i la monarquia centralit­zada, la qual cosa ens confirma l'origen tardomedieval de la llegenda.

En segon lloc, considerem la mort i resurrecció de l'heroi que, gràcies a la intervenció del jueu, esdevé comparable a la de Crist. Està documentat històrica­ment que després de la sobtada mort de Carles corre-gué la veu que les seves despulles feien miracles:"' «un corrent de bogeria col·lectiva, explotada hàbil­ment pel bisbe de Vic, Cosme de Montserrat, i d'al­tres, s'apoderà del Principat. La Generalitat, el Con­sell adjunt i el Municipi de Barcelona s'encomanaren fàcilment aquest estat d'ànim i a llurs circulars en què anunciaven la mort de Carles es feren ressò del mite milagrer».^^ Fins i tot en el dietari de la Generalitat se l'anomena «Sanet Karles».^^' La teoria de l'emmet­zinament fou coetània, propagada per les instàncies oficials: «Divenres, a XVIII [octubre 1462]. Aquest die, a III hores de matí, passà d'esta vida n'Anthoni Jacme [...] de [...] qui [...] se diu que li féu [a Carles de Viana] lo tast de certes píndoles que li foren dades [...]. E morí de semblant mal que lo dit sanct morí.»'^

Ens trobem doncs davant d'un procés de creació elitista? No és probable. Ben al contrari, en aquests segles medievals, la cultura d'elits i masses era enca­ra directament en contacte.'-' Preferim pensar en la incorporació d'elements d'origen elitista en un pro­cés de creació genuïnament popular.

La mort emmetzinada de Carles a les mans d'un jueu era el pas previ necessari per a la santificació d'aquell. El culte als sants, extraordinàriament desenvolupat en aquesta època,'^* els convertia en un dels estereotipus més apreciats d'heroi.^^ No hi ha fet que no sigui contínuament relacionat amb Crist.'^*

Materials del Baix Llobregat

D'altra banda, un reforç a la relació entre Eramprunyà i Carles de Viana són les seves relacions amb el poeta Ausiàs, de la branca valenciana dels Marc. Ausiàs va ser administrador i col·lector de les rendes valencia­nes del príncep (centrades a Gandia),'^' i fins i tot s'esmenta l'existència d'amistat entre ells dos.' ^ Tam­bé Carles de Viana i Jaume Marc IV havien coincidit a la cort d'Alfons el Magnànim, a Nàpols: el príncep s'hi hostatjà entre el 1451 i el 1458,' ^ i fins al 1460 Jaume Marc també hi era.' "

Funcionalment, la llegenda presenta un caràcter nar­ratiu i d'entreteniment."' Les llegendes populars so­len pertànyer a aquesta categoria, i es conserven pel seu atractiu com a purs i simples relats o com a relí­quies elaborades del passat. Aquesta, a més, potser emmascara un cert caràcter moral. A l'edat mitjana, es cercava la «moralitat» en totes les coses, l'ense­nyança religiosa que estava tancada en elles, la significació moral, considerada com el més essencial. Tot cas històric té la inclinació a cristal·litzar en una paràbola, en un exemple. Sorgeixen connexions per mitjà de les quals pot presentar-se tot esdeveniment com a mirall d'un model, d'un tipus procedent de la Sagrada Escriptura."^

des d'un inicial antireialisme fins a esdevenir, a finals de 1466, un bastió reialista. Amb aquest fet, la guerra es traslladava a les mateixes portes de la ciutat, que s'hagué de mobilitzar per fer-hi front. La proximitat a Barcelona (és el terme casteller més important de les rodalies) i el seu caràcter de clau de pas al Penedès, donà a Eramprunyà un fort protagonisme. En aquests dies es degué generar el primer element del conte, en unificar el rumor d'emmetzinament de Carles (causa de la guerta) amb el lloc geogràfic que personificava l'amenaça real sobre la ciutat. L'origen respondria, doncs, al canvi de bàndol dels Marc en la guerra. Pos­teriorment, aquest primer element adquiriria caràcter llegendari en lligar-se amb la mort del rei per la ma­laltia adquirida en les mateixes terres.

La darrera de les llegendes que estudiem es titula La destrucció del castell, i fou recollida per Amades cap als anys 20, a partir de la tradició oral gavanenca. " L'analitzem en el quadre 4.

Estructuralment, presenta cinc personatges: l'heroi (el vassall), l'agressor (el senyor), la princesa (la núvia), el mandatari (la indignació per la promesa trencada) i l'auxiliar (el poble).

Articles

Conclourem amb una hipòtesi sobre el moment de gènesi. Al llarg de la contesa, Eramprunyà bàscula

L'estructura permet assimilar la malifeta a un trenca­ment de contracte (que no és altre que la lleialtat mútua

Situació inicial

Interrogació

Informació.

Pacte enganyós

Acceptació del pacte

Agressió

Moment de transició

Principi d'acció contrària

Combat

Victòria

Persecució

Socors

Càstig

Matrimoni

a

e'

z'

h'

q'

A«

B^

C

H'

J>

Pr*

Rs«

U

w

El senyor d'Eramprunyà té un servent molt lleial que es mantenia fadrí.

El senyor li pregunta per què no es casa.

Li respon que li repugnaria haver de sotmetre's al dret de cuixa.

El senyor li promet que, si es casa, no exercirà el dret de cuixa amb sa muller.

El vassall accepta la promesa i escull esposa.

El senyor trenca la promesa i exigeix passar la primera nit amb l'escollida.

El servent s'indigna.

El vassall el commina a complir el pacte. El senyor l'acusa de mentider.

El vassall es treu la daga.

El vassall travessa el cor del senyor amb la daga.

(implícita: el vassall baixa a la vila).

Tot el poble es va posar al costat del vassall.

Tot el poble, encès de fúria, va calar foc al castell.

(impKcit: el vassall es casa sense entrebancs).

Quadre 4. Anàlisi estructural de la llegenda La destrucció del castell d'Eramprunyà

Materials del Baix Llobregat 119

que lliga senyor i vassall), i la victòria a la repara- 7. Conclusions ció.'^'' És la indignació pel trencament de la lleialtat la que mou l'heroi. El paper de l'heroi és intercedir per restablir el contracte.

Des d'un punt de vista semàntic, ens interessa el ca­ràcter popular de l'heroi. En època tardomedieval no era estrany trobar panegírics de l'ideal cavalleresc referits als actes dels herois del poble, per mostrar que és la virtut, i no l'origen, la garantia de noblesa. El fonament de la idea és que la noblesa està cridada a protegir i purificar el món mitjançant el compliment de l'ideal cavalleresc. Aquest compliment és el mitjà de salvació per als temps dolents. Per a això servia."^

En l'aspecte sociocultural, en aquests segles de tràn­sit, la lleialtat és l'única garantia del manteniment de les relacions de dependència generadores d'ordre. Són habituals les faules sobre el que succeeix als rics que tenen poder sobre els pobles i els maltracten per im­prudència."''

Funcionalment, la llegenda pertany a la categoria de relats especulatius i explicatius."^ Aparentment, ex­plica com es destruí el castell, però encobreix una paradoxa més fonamental. De fet, es proporciona un model lògic capaç de superar la contradicció d'estar sotmès a un ordre violat per l'altra part. Dóna una escapatòria, una solució aparent a través d'una expo­sició en termes emotius. El trencament del pacte pel senyor només es pot resoldre amb la seva desapari­ció. Per això es requereix la introducció del factor mític (l'heroi) que intercedeix entre pols extrems i supera la contradicció.

Així, tant semànticament com funcionalment, l'ori­gen del relat cal cercar-lo en una comunitat conscient de ser part integrant del pacte que justifica un ordre social que se n'està anant en orris. Difícilment pot correspondre a la plena edat mitjana. Lliga millor, en canvi, amb l'època posterior, quan després de les re­voltes pageses ve la reacció senyorial."* A Eram-prunyà, aquesta època coincideix amb la destrucció del castell, l'extinció de la nissaga dels Marc i l'ad­veniment de senyors absentistes que només cerquen l'increment de les rendes. La resistència pagesa, en­tre moltes altres formes, degué cristal·litzar en aques­ta llegenda popular, que esdevé així un instrument subversiu. Al cap i a la fi, la fantasia humana tendeix a fer real en una realitat passada allò que idealment desitja en el present."'

Hem repassat els fets que afectaren Eramprunyà du­rant la guerra del segle XV. Inicialment, la postura dels Marc era antireialista. Però a mitjan 1466, a con­seqüència d'un canvi de senyor, Eramprunyà passà a Joan II, situació inacceptable per la Generalitat per la proximitat a Barcelona i el seu caràcter estratègic. D'aquí l'atac i destrucció del castell, que s'ha seguit minuciosament. La fi de la guerra significava també l'afermament d'un nou model polític, on el rei que­dava reforçat mitjançant la creació d'institucions judi­cials noves, que acabarien relegant a la il·legalitat les formes cavalleresques de resolució de conflictes, que quedaven transformades, com a efecte secundari, en pur bandolerisme.

Aquest canvi d'època cristal·litzà en el folklore local a través de dues llegendes, una coetània, sobre l'em­metzinament de Carles de Viana i la seva venjança sobre Joan II, i una un xic posterior, que idealitzaria la destrucció del castell com a símbol de la resistèn­cia pagesa davant la reacció senyorial.

Agraïments

L'autor agraeix especialment els comentaris i sugge­riments de Lluís Monjas, que han permès aprofundir en l'estudi de les llegendes d'Eramprunyà del segle XV. També agraeix a Joan Campmany i Torrents i Jordi Campmany i Guillot l'ajut en les mesures topo­gràfiques del castell realitzades l'any 1985, així com als responsables de la sala de reserva de la Biblioteca de Catalunya el seu ajut en la localització i reproduc­ció dels cartells de desafiament entre Jaume Marc IV i Miquel de Vivers.

NOTES 1 Sigles utilitzades: ABE, Arxiu de la Baronia d'Eramprunyà. ACA: Arxiu de la Corona d'Aragó. ADB: Arxiu Diocesà de Barcelona. AHCB: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. AHPB: Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona. AJSV: Arxiu de Josep Soler i Vidal. APSB: Arxiu Parroquial de Sant Boi de Llobregat.

2 BoFARULL, Francisco de: El Castillo y la baronia de Aramprunyà. Barcelona: Imprenta de Henrich y Cia, 1911, pàg. 102. CATALÀ, Pere; BRASSÓ, Miquel; FLUVIÀ, Armand de: «Cas­tell d'Eramprunyà», Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1990, 2 vol. I, pàg. 420.

Materials del Baix Llobregat

3 CAMPMANY, Josep; «Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-1460», Materials dels Baix Llobregat, núm. 6 (1998) pàg. 105. Cal advertir que, a partir de la documentació patrimonial dels Marc s'ha arribat a una conclusió oposada [SANAHUJA, Dolors: El castell d'Eramprunyà i el seu territori (segles X a XV), tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1995]. La posició política dels Marc, doncs, és encara controvertida.

4 VICENS VIVES, Jaume: El gran sindicato remensa, 1488-1508. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1954. VICENS VIVES, Jaume: Historia de los remensas (en el siglo XV). Barcelona: Vicens Vives, 1978. VICENS VIVES, Jaume: Els Trastornares: Segle XV. Barcelona: Vicens Vives, 1980.2 So-BREQUÉs, Santiago; SOBREQUÉS, Jaume: La guerra civil catala­na del segle XV. Barcelona: Edicions 62,1973. VILAR, Pierre: Catalunya dins l'Espanya moderna. Barcelona: Curial-Edi-cions 62, 1964, vol I.

5 SOBREQUÉS, Santiago; SOBREQUÉS, Jaume: op. cit, vol. I, pàg. 264.

6 BoFARULL, Prospero de: Levantamientoy guerra de Cataluna en tiempo de don Juan 11. Documentos relativos a aquellos sucesos. Colección de Documentos Inèdites delArchivo de la Corona de Aragón. Barcelona: Imprenta del Archivo, 1860, vol. 18, pàg. 370 i següents; esmenta Francesc Burgués, però es deu tractar d'un error, ja que el membre del Consell del Principat es deia Galceran [Dietaris de la Generalitat de Cata­lunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994, vol. I, pàg. 157 (dilluns 8 de desembre de 1460)].

7 ZuRiTA, Jerónimo: Los Cinco librospostreros de la segunda parte de los Anales de la Corona de Aragón. Tomo quarto. Zaragoza: Diego Dormer y Hospital Real y General de Nuestra Seüora de Gracia, 1668, pàg. 116.

8 BoEARULL, Prospero de: Levantamiento y guerra de Cataluna en tiempo de don Juan 11. Documentos relativos a aquellos sucesos. Colección de Documentos Inéditos delArchivo de la Corona de Aragón. Barcelona: Imprenta delArchivo, 1861, vol. 20, pàg. 148.

9 AHPB, notari Antoni Vinyes, 21 de desembre de 1466, regestat per CARRERAS VALLS, Ricard: «Noves notes genealò­giques dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons documents inèdits». Estudis Universitaris Catalans, núm. 18 (1933), pàg. 330, doc. 133.

10 VICENS VIVES, Jaume: Els Trastornares: Segle XV. Barcelona: Vicens Vives, 1980.2, pàg. 115-116.

11 SOBREQUÉS, Santiago; SOBREQUÉS, Jaume: La guerra civil catalana del segle XV. Barcelona: Edicions 62, 1973, vol. I, pàg. 176.

12 AHCB, Arxiu Notarial, VIII, 1, full solt dins la carpeta Aramprunyà. Joan Pineda, pagès de Castelldefels, era el batlle de Jaume Marc III a Eramprunyà.

13 AHPB, notari Antoni Vinyes, 23 de maig de 1464, regestat per CARRERAS VALLS, Ricard: op. cit., pàg. 330, doc. 131.

14 ACA, Generalitat. 940, f. 112v. Transcrit per BOFARULL, Prospero de: Levantamientoy guerra de Cataluna en tiempo de don Juan II. Documentos relativos a aquellos sucesos. Colección de Documentos Inéditos delArchivo de la Corona de Aragón. Barcelona: Imprenta del Archivo, 1863, vol. 24, pàg. 369.

15 ACA, Reg. intrús 21, f. 134, esmentat per PEDEMONTE, Bo­naventura: Notes per a la història de la baronia de Castellví de Rosanes. Martorell, Abrera, Castellví de Rosanes, Castell­bisbal, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve Sesrovires. Bar­celona: Impremta Elzeviriana i Llibreria Camí, 1929, pàg. 418.

16 Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona: Ge­neralitat de Catalunya, 1994, vol. I, pàg. 182, dissabte 25 d'agost de 1464.

17 ACA, Reg. Intrús 26, f. 60r, citat per PEDEMONTE, Bona­ventura: op. cit., pàg. 425.

18 RIQUER, Martí de: Lletres de Batalla, cartells de deseixi­ments i capítols de passos d'armes. Barcelona: Barcino, 1963, vol. I, pàg. 79-80.

19 APSB, Manual50,1465-1470, f. 9, citat per CODINA, Jaume: A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII). Sant Boi de Llobregat: Columna, 1999, pàg. 194.

20 VICENS VIVES, Jaume: Els Trastàmares: Segle XV. Barce­lona: Vicens Vives, 1980.2, pàg. 53.

21 Els senyorius de Beniarjó i Padrines foren atorgats a Jaume Marc III per sentència del 27 d'octubre de 1460, a canvi de 90.216 sous que hagué de pagar a Jofre de Blanes, hereu d'Ausiàs Marc. Vegeu-ho detingudament a CHINER, Jaume J.: Ausiàs Marc i la València del segle XV (1400-1459). Valèn­cia: Generalitat Valenciana, 1998, capítol X, «Els March d'Eramprunyà, senyors de Beniarjó», pàg. 473-520, i a FULLANA, Lluís: «Los caballeros de apellido March en Cataluna y en Valencià», Boletín de la Societat Castellonense de Cultura, vol. 16 (1935), pàg. 432-465, vol. 17 (1936), pàg. 107-172, 205-255, 297-322 i 364-444, especialment (1936) pàg. 409.

22 AHPB, notari Antoni Vinyes, 13 de setembre de 1464, re­gestat per CARRERAS VALLS, Ricard: op. cit., pàg. 330, doc. 132.

23 ACA, Reg. 3446, f. 90, citat per FULLANA, Lluís: op. cit., (1936) 435.

24 APSB, Manual (en Sau) fragments de 1403-1435: 1466-1494, 25 d'agost de 1466. Citat per CODINA, 'Ía.umt-.A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII). Sant Boi de Llobregat: Co­lumna, 1999, pàg. 194.

25 ABE, Llibre de la baronia d'Eramprunyà, transcrit per BOFARULL, Francisco de: op. cit., pàg. 105.

26 AHPB, notari Antoni Vinyes, 21 de desembre de 1466, regestat per CARRERAS VALLS, Ricard: op. cit, pàg. 330, doc. 133.

27 MissER, Salvador; FIGUEROLA, Pere Jordi; MARTÍ BONET, Josep M.: Catàleg monumental de l'arquebisbat de Barcelona. Penedès Garraf, vol. Vil, Olesa de Bonesvalls. Parròquia de Sant Joan i Hospital de Cervelló. Barcelona: Arquebisbat de Barcelona, 1993, pàg. 90.

28 ABE, Llibre de la baronia d'Eramprunyà, transcrit per BOFARULL, Francisco de: op. cit., pàg. 105.

29 ABE, Llibre de la baronia d'Eramprunyà, transcrit per BOFARULL, Francisco de: op. cit., pàg. 104.

30 PEDEMONTE, Bonaventura: op. cit, pàg. 427.

31 APSB, Manual 50, 1465-1470, i. 58. Avinença del 28 de novembre de 1467 pel rescat de Pere Panyella, de Sant Boi, pres a Castelldefels. Citat per CODINA, Jaume: A Sant Boi de

Articles

Materials del Baix Llobregat 121

Llobregat (segles XIV-XVIII). Sant Boi de Llobregat: Colum­na, 1999, p.l94.

32 AHCB, Llibre de Coses Assenyalades, p. 239, citat per PEDEMONTE, Bonaventura: op. cit, pàg. 427.

33 ABE, Llibre de la baronia d'Eramprunyà, transcrit per BoFARULL, Francisco de: op. cit, pàg. 104.

34 ACA, Reg. intrús 45, f. 74, citat per PEDEMONTE, Bonaven­tura: op. cit, pàg. 427.

35 ACA, Reg. intrús 53, f. 69, citat per PEDEMONTE, Bonaven­tura: op. cit, pàg. 428.

36 ACA, Reg. intrús, 45, f. 144v, citat per PEDEMONTE, Bona­ventura: op. cit, pàg. 428.

37 ABE, Llibre de la baronia d'Eramprunyà, citat per Articles BOFARULL, Francisco de: op. cit, pàg. 104.

38 Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994, vol. I, pàg. 196,19 de setembre de 1469.

39 ABE, Llibre de la baronia d'Eramprunyà, citat per BOFARULL, Francisco de: op. cit, pàg. 104

40 Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Cata­lunya, 1994, vol. I, pàg. 196, 23 de setembre de 1469.

41 Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní. Barcelona: Imprempta de'n Henrich y Companyia, 1893, vol. 2, pàg. 493,28 de setembre de 1469.

42 Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Cata­lunya, 1994, vol. I, pàg. 196, 29 de setembre de 1469.

43 ACA, Reg. intrús 53, f. 84r, citat per PEDEMONTE, Bonaven­tura: op. cit, pàg. 430.

44 PEDEMONTE, Bonaventura: op. cit, pàg. 430.

45 ACA, Reg. intrús 53, f. 87r, citat per PEDEMONTE, Bona­ventura: op. cit., pàg. 430-431.

46 Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní Barcelona: Imprempta de'n Henrich y Companyia, 1893, vol. 2, pàg. 494,13 d'octubre de 1469.

47 ACA, Reg. intrús 53, f. 90, citat per PEDEMONTE, Bonaven­tura: op. cit, pàg. 431.

48 ABE, Llibre de la baronia d'Eramprunyà, citat per BOFA­RULL, Francisco de: op. cit., pàg. 104.

49 Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní. Barcelona: Imprempta de'n Henrich y Companyia, 1893, vol. 2, pàg. 494,18 d'octubre de 1469.

5Q Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Cata­lunya, 1994, vol. I, pàg. 196,19 d'octubre de 1469.

51 Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Cata­lunya, 1994, vol. I, pàg. 196, 21 d'octubre de 1469.

52 Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Cata­lunya, 1994, vol. I, pàg. 196, 24 d'octubre de 1469.

53 Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní Barcelona: Imprempta de'n Henrich y Companyia, 1893, vol. 2, pàg. 494, 24 d'octubre de 1469.

54 Llibre de la baronia d'Eramprunyà, ABE, citat per BOFARULL, Francisco de: op. cit, pàg. 104-105.

55 Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní Barcelona: Imprempta de'n Henrich y Companyia, 1893, vol. 2, pàg. 494, 30 d'octubre de 1469.

56 APSB, Manual 51,1470-1474, f. 13v, 15 i 15v. Citat per CODINA, Jaume: A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII). Sant Boi de Llobregat: Columna, 1999, pàg. 195.

57 LÓPEZ MULLOR, Albert: «La excavación del conjunto del Castillo de Castelldefels», Quaderns Científics i Tècnics. III Simposi sobre Restauració Monumental, Núm. 5 (1993) pàg. 365-366. CAMPMANY, Josep: Castelldefels i la Mar. Castell­defels: Ajuntament de Castelldefels, 1998, pàg. 59-61.

58 Llibre de la baronia d'Eramprunyà, ABE, citat per BOFA­RULL, Francisco de: op. cit., pàg. 105.

59 Arx. Reg. València, Reg. 293, f. 57v, reproduït per FULLANA, Lluís: op. cit, (1936), pàg. 436-437.

60 ACA, Reg. 3356, f. 84, reproduït per FULLANA, Lluís: op. cit, (1936) pàg. 439 i 440.

61 Llibre de la baronia d'Eramprunyà, ABE, citat per BOFA­RULL, Francisco de: op. cit, pàg. 105.

62 ACA, Reg. intrús 53, f. 173r, citat per PEDEMONTE, Bonaven­tura: op. cit, pàg. 432.

63 Dietaris de la Generalitat Barcelona: Generalitat de Cata­lunya, 1994, vol. I, pàg. 205.

64 MARTÍ I VILA, Carles: «Les guerres de Joan II a la vila de Sant Boi»,XXVAssemblealntercomarcal d'Estudiosos. El Prat: Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat, 1985, pàg. 496.

65 ACA, Reg. intrús 53, f. 153r, citat per PEDEMONTE, Bonaven­tura: op. cit, pàg. 432.

66 Per a més detalls dels atacs i defenses de Sant Boi en aquesta guerra: MARTÍ I VILA, Carles: «Les querres de Joan II a la vila de Sant Boi», XXVAssemblea Intercomarcal d'Estudiosos. El Prat: Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat, 1985, pàg. 495-496. GARCÍA PARDO, Jordi: «Història Medieval del segle Val segle XVI», àins Història de Sant Boi de Llobregat Sant Boi: Ajuntament de Sant Boi, 19942, pàg. 131-132. CO­DINA, Jaume: A Sant Boi de Llobregat (seglesXIV-XVIII). Sant Boi de Llobregat: Columna, 1999, pàg. 191-200.

67 MARTÍ I VILA, Carles: op. cit, pàg. 496.

68 APSB, Manual (en 16è) 1474-1475, 30 de setembre de 1474. Citat per CODINA, Jaume: A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII). Sant Boi de Llobregat: Columna, 1999, pàg. 195.

69 ACA, Dietari de la Diputació, vol. VIII, part II, f. 62r, citat per PEDEMONTE, Bonaventura: op. cit., pàg. 434.

70 Vegeu la descripció que fan SOBREQUÉS, Santiago; SOBRE-QUÉs, Jaume: op. cit., vol. II, pàg. 333-341.

71 Llibre de la baronia d'Eramprunyà, ABE, citat per BOFA­RULL, Francisco de: op. cit, pàg. 106.

72 BOFARULL, Francisco de: op. cit, pàg. 106.

73 Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels magnífichs con­sellers y regiment de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Impren-ta d'Henrich y Cia, 1913, vol. 2, capítol 31, pàg. 245, Guerres, armades y armes.

74 Llibre de la baronia d'Eramprunyà, ABE, citat per BOFARULL, Francisco de: op. cit, pàg. 106-107.

75 RÍLbriques de Bruniquer. Ceremonial dels magnífichs con­sellers y regiment de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Impren-ta d'Henrich y Cia, 1913, vol. 2, capítol 31, pàg. 245, Guerres, armades y armes.

122 Materials del Baix Llobregat

76 BoFARULL, Francisco de: op. cit, pàg. 107.

77 Cortes de losAntiguosReinos de Aragón, Valenciay Catala­na. Madrid: Real Acadèmia de la Historia, 1918, vol. 24, pàg. 137.

78 AHPB, notari Guillem Jordà, 7 de juny de 1475, regestat per CARRERAS VALLS, Ricard: op. cit, pàg. 331, doc. 136.

79 AHBC, R. 15666 (caixa 58), cartell de desafiament de Jaume Marc a Miquel de Vivers.

80 Arxiu del Regne de València, Protocols, núm. 27373, no­tari Joan de Mas, concòrdia entre Jaume Marc i Joan Tolsà de Ripoll, reproduït per CHINER, Jaume L: Ausiàs March i la Va­lència del segle XV (1400-1459). València: Generalitat Valen­ciana, 1998, pàg. 500-508.

81 Vegeu-ho especialment a CHINER, Jaume J.: op. cit., pàg. 491-509 i 517-518.

82 CARBONELL, Pere Miquel: «De exequiis sepultura et informitate Regis Joannis Secundi. Liber foeliciter incipit», dins BoFARULL, Manuel de: Opúsculos inéditos del cronista catalàn Pedró Miquel Carbonell. Colección de Documentos Inéditos delArchivo de la Corona de Aragón, vol. 27. Barce­lona: Imprenta delArchivo, 1874, pàg. 147.

83 AHBC, Cartells procedents de la borsa del primer manual del lligall 1 del notari Rafael Cervera [fons procedent de l'an­tic Hospital de la Santa Creu; Man. Fol. 1 (Reg. 7688)], esmen­tat per RiQUER, Martí de: op. cit, vol. 1, pàg. 13, nota 2. Signatu­ra actual: R. 15665,15666,15667,15668 i 15669 (caixa 58).

84 AHBC, Manuals Notarials, notari Rafael Cervera, Manualem seuprothocollum contractum, Man. fol. 1, dia 23 de maig de 1476. 85 Aquest parentiu ha estat versemblantment proposat per

RIQUER, Martí de: op. cit., vol. 3, pàg. 207.

86 CARRERAS CANDI, F.: Ciutat de Barcelona, dins «Geogra­fia General de Catalunya», pàg. 1050-1061.

87 Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels magnífichs con-sellersy regiment de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Impren­ta d'Henrich y Cia, 1913, vol. 1, pàg. 315-16.

88 Manual de novells ardits. Diari de l'Antic Consell Barce­loní. Barcelona: Imprempta d'Henrich y Companyia, 1894, vol. 4, pàg. 342. RIQUER, Martí de: op. cit, vol. 3, pàg. 207-208. DURAN, Eulàlia: Les germanies als Països Catalans. Barcelona: Curial, 1982, pàg. 221-222. SANAHUJA, Dolors: «Un món entre ombres. Dones d'Eramprunyà», La Sentiu, núm. 23-24 (1998) pàg. 25-27.

89 REGLA, Joan: Bandolers, pirates i hugonots a la Catalunya delS. XVI. Barcelona: Selecta, 1969.

90 HuiziNGA, Johan: El otono de la edad media. Madrid: Re­vista de Occidente, 19677, pàg. 25.

91 CODINA, Jaume:A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIÍÍ). Sant Boi de Llobregat: Columna, 1999, pàg. 229.

92 APSB, Manual 53, (1479-1486), f. 43, citat per CODINA, Jaume: Els pagesos de Provençana (984-1807). Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1987, vol I, pàg. 406.

93 APSB, Manualet (1487), 22 de maig, esmentat per CODI­NA, Jaume: Els pagesos de Provençana (984-1807). Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1987, vol I, pàg. 406.

94 AHPB, notari Bartomeu Costa major, Liber Sacramentalis 1468-1485, 6 de setembre de 1475. Citat per CODINA, Jaume:

A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII). Sant Boi de Llobre­gat: Columna, 1999, pàg. 200.

95 TORRES SANS, Xavier: Els bandolers (s. XVI-XVII). Vic: Eumo 1991, pàg. 188.

96 PROPP, Vladimir: Morfologia del cuento. Madrid: Funda-mentos, 19856, pàg. 132.

97 PROPP, Vladimir: Morfologia del cuento. Madrid: Funda-mentos, 19856.

98 VERNANT, Jean Pierre: Mitoy Sociedad en la Grècia antigua. Madrid: Siglo veintiuno, 19872, pàg. 154-169.

99 KOHLER, La aventura cavalleresca. Ideal y realidad en la narrativa cortès. Barcelona: Sirmio, 1990. TEMPORAL, Josep: Galàxia Propp. Aspectes literaris i filosòfics de la rondalla meravellosa. Barcelona: Ajuntament de Bellpuig i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998.

100 POCH, Josep: «Enigmas de la historia. El misterio de Aramprunyà o la muerte de Carlos de Viana». La Hormiga de Oro, núm. 3 (1923) pàg. 34-37. Hi ha una transcripció al cata­là de SOLER I VIDAL, Josep: «El misteri de l'Aramprunyà o la mort de Carles de Viana», Brugués, núm. 112 (1968) pàg. 4 i 113 (1968) pàg. 7.

101 En la nomenclatura i simbologia de les parts constituents del relat, seguim l'esquema de Propp, que també es mostra a TEMPORAL, Josep: Galàxia Propp. Aspectes literaris i filosòfics de la rondalla meravellosa. Barcelona: Ajuntament de Bellpuig i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998, pàg. 264-272.

102 LE GOFF, Jacques: Lo maravilloso y lo cotidiano en el occidente medieval. Barcelona: Gedisa, 1991, pàg. 122. 103 BuRKE, Peter: La cultura popular en la Europa moderna.

Madrid: Alianza, 1991, pàg. 244.

104 AMADES, Joan: Històries i llegendes de Barcelona. Passe-jadapels carrers de Ciutatvella.BaTcdona:Edidons62,1984, pàg. 730.

105 AMADES, Joan: Folklore de Catalunya, Rondallística. Ron­dalles, tradicions, llegendes. Barcelona: Ed. Selecta, 1950, vol 1, pàg. 1250. Llegenda narrada per Josep Cases (1922) i Joa­quim Arlubins de Barcelona (1931).

106 CREUS, Teodor: «L'olla del rei», dins l'obra Set contalles del temps vell. Vilanova i la Geltrú: Joseph A. Milà, 1893, edi­ció facsímil a Vilanova i la Geltrú: Institut d'Estudis Penedes-encs, 1986, pàg. 141-155.

107«Exceptat lo relatiu à la intervenció del cassador, tol lo contingut en aquesta llegenda se trova arreglat à la relació que d'aquesta cassera escrigué En Miquel Carbonell y exis­teix en lo arxiu de la Corona d'Aragó», CREUS, Teodor: op. cit, pàg. 157, nota 1.

108 MucHEMBLED, Robert: Culture populaire et culture des élites. París: Flammarion, 1978, pàg. 60.

109 MucHEMBLED, Robert: Culture populaire et culture des élites. París: Flammarion, 1978, pàg. 98.

110 Vegeu, per exemple, VINAS, Rosa: «La baronia d'Eram­prunyà», La Sentiu, núm. 17 (1991), pàg. 23.

111 PROPP, Vladimir: Las raíces históricas del cuento. Madrid: Fundamentros, 1979.2, pàg. 118.

112 LE GOFF, Jacques: Lo maravilloso y lo cotidiano en el Occidente medieval. Barcelona: Gedisa, 1991, pàg. 125-126, 131-132.

Articles

Materials del Baix Llobregat 123

Articles

113 BuRKE, Peten La cultura popular en la Europa moderna. Madrid: Alianza, 1991, pàg. 225.

114 BuRKE, Peter: La cultura popular en la Europa moderna. Madrid: Alianza, 1991, pàg. 223-224.

115 BuRKE, Peter: La cultura popular en la Europa moderna. Madrid: Alianza, 1991, pàg. 225.

116 BuRKE, Peter: La cultura popular en la Europa moderna. Madrid: Alianza, 1991, pàg. 246-249

117 HuiziNGA, Jolian: El otoho de la edad media. Madrid: Revista de Occidente, 19677, pàg. 37.

118 HuiziNGA, Joiian: El otono de la edad media. Madrid: Revista de Occidente, 19677, pàg. 31-21.

119 Dietaris de la Generalitat Barcelona: Generalitat de Cata­lunya, 1994, vol 1, pàg. 168.

120 SoBREQuÉs, Santiago; SOBREQUÉS, Jaume: op. cit., vol. 2, pàg. 146.

121 Dietaris de la Generalitat Barcelona: Generalitat de Cata­lunya, 1994, vol 1, pàg. 167.

122 Dietaris de la Generalitat Barcelona: Generalitat de Cata­lunya, 1994, vol 1, pàg. 170.

123 MuCHEMBLED, Robert: Culture populaire et culture des élites. París: Flammarion, 1978, pàg. 359.

124 BuRKE, Peter: La cultura popular en la Europa moderna. Madrid: Alianza, 1991, pàg. 220.

125 BuRKE, Peter: La cultura popular en la Europa moderna, Madrid: Alianza, 1991, pàg. 249.

126 HuiziNGA, Johan: El otono de la edad media. Madrid: Revista de Occidente, 19677, pàg. 234.

127 FuLLANA, Lluís: op. cit, especialment al vol. 17 (1936) pàg. 364-371.

128 ZuRiTA, Jerónimo: Los Cinco libros postreros de la segunda parte de losAnales de la Corona de Aragón. Tomo

quarto. Zaragoza: Diego Dormer y Hospital Real y General de Nuestra Senora de Gracia, 1668, pàg. 97.

129 VICENS VIVES, Jaume: Trajectòria mediterrània del Prín­cep de Viana. Barcelona: Rafael Dalmau, 1961.

130 Jaume Marc IV era a Nàpols el 1458, quan el rei Alfons morí (BoFARULL, Antonio de: Historia crítica (civil y ecle­siàstica) de Cataluna. Barcelona: Juan Aleu y Fugarull, 1876-1878, vol 4, pàg. 15), i no tomà fins al 21 de juny de {Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994, vol 1, pàg. 150).

131 KiRK, Greoffrey. S.: El mito. Su significado y funciones en la Antigüedad y otras cuitaràs. Barcelona: Paidos, 1985, pàg. 262-263.

132 HuiziNGA, Johan: El otoho de la edad media. Madrid: Revista de Occidente, 19677, pàg. 358-359.

133 AMADES, Joan: Folklore de Catalunya, Rondallística. Ron­dalles, tradicions, llegendes. Barcelona: Ed. Selecta, 1950, vol 1, pàg. 1401-1402. S'esmenta Josep Julià, de Gavà (1910), com a transmissor d'aquesta llegenda.

134 MÉLÉTINSKI, Euguéni, «El estudio estructural y tipologia del cuento», dins Morfologia del Cuento. Madrid: Funda-mentos, 19856, pàg. 199-205

135 HuiziNGA, Johan: El otono de la edad media. Madrid: Revista de Occidente, 19677, pàg. 98-100.

136 KoHLER, Erich: La aventura cavalleresca. Jdealy realidad en la narrativa cortès. Barcelona: Sirmio, 1990, pàg. 29-31.

137 KiRK, Geoffrey. S.: El mito. Su significadoy funciones en laAntigüedady otras culturas. Barcelona: Paidos, 1985, pàg. 266-268.

138 SERRA, Eva: Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVIL Barcelona: Crítica, 1988, pàg. 150.

139 KoHLER, Erich: La aventura cavalleresca. Idealy realidad en la narrativa cortès. Barcelona: Sirmio, 1990, pàg. 15.

FE D'ERRADES

A causa d'un desafortunat error informàtic, en el tre­ball titulat «Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-1460», publicat a l'anterior número de Materials del Baix Llobregat, van aparèixer publicats una sèrie d'er­rors que esmentem a continuació:

-Mapa 2, p. 109. Els topònims «vall de Breç» i «vall de Querol», a Sant Climent de Llobregat, figuren in-tercanviats en el mapa.

-Mapa 3, p. 118. Els números «5» i «6» correspo­nents a les ermites de Bruguers i de Santa Magdalena del Sitjar, figuren intercanviats en el mapa. -A la pàgina 116, línia 7, on diu «entre 1495 i 15», caldria dir «entre 1493 i 1520». -Finalment, a la pàgina 121, la darrera nota, núm. 133, va sortir mutilada. La referència correcta és: J. Fernàndez Trabal, Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles XIV-XV). Con­flictes per a la utilització de l'espai a la Baixa Edat Mitjana, dins «Acta Històrica et Archaeologica Me-diaevalia», núm. 10, (1986), p. 189.

Materials del Baix Llobregat

GAVÀ EN EL SEGLE XVL MUTACIÓ SENYORIALI AFIRMACIÓ COMUNAL 1

JOSEP CAMPMANY I GUILLOT

Estudiós

1. Introducció

Aquest treball tanca la trilogia sobre la transició entre les edats mitjana i moderna a Eramprunyà començada a publicar el 1999.^ En els treballs anteriors vam inten­tar caracteritzar, d'una banda, el pes del domini senyo-rial, el desenvolupament de la crisi baixmedieval a Eramprunyà, i la reacció senyorial que comportà, materialitzada en l'actitud política dels Marc, i de l'al-tra, el desenvolupament de la guerra civil i el seu impacte en l'univers mental dels residents al terme mit­jançant l'estudi de tres llegendes tardomedievals. Per acabar, ens ocuparem d'un dels aspectes que més criden l'atenció en repassar la documentació coetània: l'aparició sistemàtica i rellevant, des d'inicis del segle XVI, del fet comunal.

Tot i que la ja clàssica divisió entre edat mitjana i edat moderna es difumina i perd el sentit original quan s'e­videncien continuïtats en aspectes importants, com el domini senyorial o el fet cultural, en canvi aquesta divisió, aquesta ruptura, es manté pel que fa al prota-gonisme documental dels comuns i universitats, i les classes socials (els vassalls) que hi estan lligades.

Que hi hagi molts més documents que s'hi refereixen no vol dir que aquestes institucions locals nasquessin aleshores, però sí que indicarien, i aquesta és la nostra tesi, que a partir de la guerra civil i del desllorigament de la qüestió remença, esdevingueren im element cen­tral en la vida col·lectiva.

2. Les transformacions del domini senyorial 2.1. El segon sindicat remença

Als termes castellers, el senyal de canvi vingué donat per l'acabament del plet remença. Tot seguit recapitu­larem els principals fets del conflicte des del final de la guerra civil, i ens ocuparem de la solució que, en el marc de la sentència de Guadalupe (1486), trobaren els habitants d'Eramprunyà.

Acabada la guerra, el favor reial girà vers l'aristocrà­cia, cosa que provocà, el 1482, un nou aixecament pagès, acabdillat per Pere Joan Sala. El setembre d'aquell any, el virrei hagué d'alertar diversos castells estratègics a la comarca, com els del Papiol, Cervelló i Sant Vicenç dels Horts. El gener de 1485 els revoltats arribaren fms a les portes de Barcelona. En aquesta crítica situació, amb l'objectiu d'aixecar un ampli sometent defensiu, els consellers convocaren els pobles de la vegueria a una gran reunió. Hi assistiren síndics de diversos municipis de la comarca,^ però sor­prenentment, es mostraren favorables a les posicions dels revoltats; senyal que la reivindicació remença hi devia tenir un elevat suport. El febrer, l'exèrcit pagès passà el Llobregat, i baixà ílns a Esparreguera i Martorell. Però el 24 de març fou derrotat per les mih-cies combinades del rei i el sometent de la ciutat. Sala fou pres, i executat dies més tard.

Mentre, el 12 de gener de 1485 es feia públic un pro­jecte de concòrdia.4 El 28 d'octubre d'aquell any, els senyors donaven plens poders al monarca per senten­ciar el plet, i onze dies després ho feien els pagesos. Poc després, el 16 de desembre, els pagesos del bisbat de Barcelona es reuniren a Vilanova per reconstituir el sindicat que recaptés els diners per a l'alliberament.^ El 19 d'abril de 1486, el virrei ordenava el primer tall de 5 sous per pagar-ne les despeses de constitució. Dos dies després, a la Cort reunida a Guadalupe, Ferran II promulgà la famosa sentència que resolia el conflicte. Aquesta declarava vàlids els pactes particulars de redempció previs, com els documentats a Eramprunyà el 1458. Quedaven abolits els mals usos, i s'establia la redempció a canvi d'una suma per al rei i per als senyors.

El cobrament de la quantitat corresponent al rei s'or­ganitzà en set lliuraments, que s'ordenaren entre el 1486 i el 1492, sumant un total de 151 sous i 10 diners per mas.^ Els pagaments es feien en tres etapes: primer, cada pa-rròquia nomenava síndics cobradors, que després li-quidaven amb els col·lectors comarcals. I

Articles

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 69

Articles

finalment aquests liquidaven amb el tresorer reial les quantitats percebudes^ Per formalitzar tots aquests procediments, el 8 de maig de 1486 es regulà el dret de reunió dels pagesos, que «podien escollir un home per cada parròquia i congregar-se sota la persona indicada pel rei, a fi de comunicar-se entre si sobre el pagament de les quantitats fixades per la sentència i designar els clavaris o recaptadors dels talls oportuns».^ Remarquem que les assemblees eren d'àmbit parro­quial, no com abans de la guerra, quan l'àmbit de redempció era el senyoriu. La liquidació final del sindicat es produí entorn del 1508.

De Gavà coneixem el nom del representant pagès que actuà de síndic col·lector del tall del 1486. Es tracta de Miquel Sbert, que tenia el mas actualment conegut com can Llong, a l'entrada de la vall de la Sentiu. Aquest, el 4 d'agost de 1489, va liquidar 2 lliures i 2 sous corresponents als masos remences d'aquella vall? Aquesta notícia és rellevant perquè implica una prèvia i necessària assemblea ge-neral parroquial per escollir-lo. Es tracta de la primera referència (indirecta) del Consell General de Gavà, actuant en un afer ptiblic d'àmbit parroquial. De Castelldefels tenim els noms de tres síndics remences: Llàtzer Savall (que l 'Il de desembre de 1490 pagà el tall d'aquell any), Berenguer Caldes (que pagà el 27 de febrer de 1491) i Mateu Pineda (que lliurà 11 sous en metàl·lic). El total pujà a 16 lliures, 11 sous i 4 diners, que corresponen al tall del 1490 pagats pels catorze masos remences de Castelldefels. 10 El síndic general del Llobregat, a qui Sbert, Pineda, Savall, Caldes i els altres síndics parro­quials donaven comptes, era Bartomeu Lledó, pagès de Sant Feliu de Llobregat, ii

Les llibretes de recompte de focs que hagueren de pagar els talls imposats per la sentència han fet possi­ble la reconstrucció dels focs remences,'^ A la taula 1 mostrem els d'Eramprunyà, junt amb el nombre total de focs comptats en el fogatjament del 1497.13 Així doncs, cal concloure que només un 40% dels masos s'alliberaren arran de la sentència, mentre que el

60% restant, o no havien estat mai remences, o ja s'havien redimit entre el 1449 i el 1486.

D'altra banda, l'obligatorietat de pagar imposada per la sentència de Guadalupe ocasionà un cert moviment de rebuig, i es produïren diversos intents d'escapar-se de pagar. Així, «el 2 de septiembre se convoco a les hombres de Viladecans a una reunión en Barcelona, para exigiries la contribución en los talls por haber fir-mado el Sindicato de Alfonso V. Apoyados por su sefíor, lograron que el regente de la cancillería no les condenara ni les absolviera, 'ni axi poch fins vuy no sen ha poguda obtenir deliberació'». ^^

2.2. L'alliberament d'Eramprunyà

dels mals usos privatius

A banda de l'alliberament dels mals usos generals, la sentència de Guadalupe preveia també la redempció dels usatges particulars. En aquest sentit, el capítol X posava en qüestió drets senyorials com el lloçol i redelme. Per al lloçol, es declarava que «si seyendo el dicho drecho capbrevado, serà demostrado actentica-mente el dicho drecho ser introduzido por causa de haver ferrero en el lugar o termino, e los dichos senores no tendran el dicho ferrero para us y servicio de los tales pageses, que dal·li avant los dichos pageses no sean tenidos pagar el dicho drecho sinó tanto quan-to haurà ferrero allí con ellos e se podran servir del. Però en esto no queremos sea compreso el dicho drecho si por los seflores por causa del dominio e o jurisdiccion de Castillo, lugar, termino o perroquia han acostumbrado recibir aquel».'^ I quelcom de semblant per al redelme. Certament, ambdós drets apareixen en els reculls consuetudinaris d'Eramprunyà a finals del segle XIII (1272 i 1282), estaven capbrevats i s'exer­cien de fet fins al moment de la sentència de Guadalupe, però es desconeixia com s'havien intro­duït. Si havien estat introduïts com a usatge, o si la farga de destret havia desaparegut o no funcionava, els pagesos no havien de continuar pagant. Els senyors, en

TAULA 1. Comparació de focs remences alliberats a fínals del segle XV respecte del total de focs

1 Parròquia Santa Maria de Castelldefels Sant Pere de Gavà Sant Cristòfol de Begues Sant Climent de Llobregat

Focs remences el 1488 14 28 11 3

Focs totals el 1497 36 42 17 20

1

Total 46 115

70 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

canvi, adduïen que formaven part de llurs atribucions jurisdiccionals, i no de la servitud personal dels page­sos, i que, per tant, els havien de seguir cobrant. En definitiva, una situació confusa. Creiem que en relació amb aquesta disputa fou expedit pel virrei Enric d'Aragó el següent privilegi: «Barcelona, 2 de gener de 1487. Privilegi concedit per l'infant Enric d'Aragó i de Sicília, duc de Sogorb a favor de Francesc Jeroni Marc donzell, senyor del castell d'Eramprunyà perquè pugui perseguir criminals, o sigui, lladres i malfactors dintre els límits d'Eramprunyà i els pugui castigar».!^

La situació s'encarrilà quan els pagesos d'Eramprunyà portaren el cas a la Reial Audiència, tribunal encarre­gat d'entendre en aquests temes. El plet, pendent durant anys, es resolgué finalment el 1502 per via de concòrdia, i els pagesos i llur senyor van arribar a l'a­cord que reproduïm a continuació:

«Com entre lo Magh. Franch. Jeroni March, Sr. del Castell de Amprunya, y las Universitats de Gavà, Sant Climent, Sta. Maria de Castelldefels y de Sant Christofol de Begues se vertia causa en la Real Auda. de Cath. entre las ditas parts en la qual entre altras se pretenia per part de dit Sr. que las Universitats de ditas Parroqas. li pagassen los llosols, ço lo dret de llosols eo ferraria que li competian per raho de Castell, que li pagassen la dècima de Fruyts de la decena part, ço es lo radelme, en forma que los homens de ditas Universitats havian concedit als Sors. de dit Castell, com sempre havian pagat, lo que negavan los sindichs de ditas Universitats, se procura donar avacio en dita causa per modo de Conveni. Als 10 Febrer any 1502, [segons acte] en poder de Jaume Vilar, nott. de Barcelona, convocats los Sindichs y la major part dels homens de dites Universitats de manament de dit Sr. en la Casa del Castel que est possehia en la dita Parroqua. de Gavà, fou aprobat per dit Sr. que los Sindichs de ditas Universitats pagassen en nom de estàs y dels Individuos matUevar de Censal la quanti­tat expressada en dit acte a fi de pagarlo a dit Sor., aprobant est los Capítols que de part de dits homens proposarian, que son descrits en seguida de dit acte, y son del thenor següent: Die dezimo mensis Februarii 1502. Primo, que fossen redemits del Dret de llosols eo de ferraria.- Plau al dit Sr.; ítem que fossen també redemits de la prestació de dita retridecima.- Plau al Sr.; ítem que la dècima dels fhayts pagarien a rahó de 15 sous.- Plau al Sr.; ítem que lo taschal pagarien.lo en la conformitat expressada en los Capbreus.- Plau al dit Sr.; ítem que fossen exemps de Uuhismes y foriscapis deguts fins lo dia present de qualsevols transportacions y successions. Que sols fermassen los actes.- Plau al

dit Sr.; ítem que per raho de las cartas pagarian al Sr. los 9 sous y que els pagarian los salaris tocants al nott. avall escrit.- Plau al Sr. A part de dits Capítols estan descrits los noms y cognoms dels Sindichs y Individus de ditas Universitats que firmaren per son dret predit. Als 8 de Mars 1502 [segons acte] en poder de dit Vilar nott. se firma la convenció ab la que dit Magnifich Francesc Jeroni Marc, Sr. predit reporta a favor de ditas Universitats y Individus de ellas lo sobredit dret de llosol eo de Ferraria, la dita retrodecima com la dè­cima y que estàs la pagarien a la raho de lo 15, com havien acostumat pagar-li. En la qual diffinicio y ces­sió confessa dit Sr. haver rebut de ditas Universitats 16 mil sous i 23 ardits». ' El conveni acorda, doncs, con­donar recàrrecs i lluïsmes impagats per drets de suc­cessió {lluïsmes i foriscapis), taxa el delme degut per causa de la guerra en 15 sous per casa, manté la tasca segons constava en els capbreus (que d'altra banda feia molts anys que recollien la conversió d'aquesta prestació proporcional en un cens dinerari fix), i conté detalls sobre les costes del plet i del notari.

Així doncs, si els pagesos s'alliberaren dels usatges propis d'Eramprunyà, fou mitjançant el pagament de més de 16.000 sous (800 lliures). Si comptem que el total de focs sumava uns 115 (exclòs Viladecans, que encara no formava part de la senyoria dels Marc), con­clourem que l'alliberament costà a cada família uns 140 sous. Aquesta quantitat prové de la suma dels 60 sous pels delmes impagats durant els quatre anys d'ocupació forastera del terme (1470-1473), més els 20 sous d'alliberament dels dos mals usos locals (lloçol i redelme), més els 60 sous d'alliberament dels sis mals usos clàssics que segons la sentència de Guadalupe els pagesos havien de pagar als senyors. L'acte definitiu de signatura del conveni es produí, com s'ha dit, el 8 de març de 1502. En traduïm part de la cerimònia: «Francesc Jeroni March, donzell, i senyor del castell de Sant Miquel d'Eramprunyà, a la vegueria i diòcesi de Barcelona, de Castelldefels i de Gavà, al Llobregat, i Mateu Pineda, de la parròquia de Santa Maria de Castelldefels; Pere Batlle, de la parròquia de Sant Pere de Gavà; Matías Riera, de la parròquia de Sant Climent, i Francesc Girona, de la parròquia de Sant Cristòfol del Coll de Begues, parròquies que són del domini de l'esmentat magnífic Francesc Jeroni March, síndics, actors i procuradors generals, amb lliure i general administració, i amb procuració especial afegida, constituïts, creats i orde­nats legítimament per la universitat dels homes del dit castell i terme d'Eramprunyà i parròquies esmentades, [...] convocades a so i repic de tambors i campanes de l'església de la parròquia de Sant Pere de Gavà, de

Articles

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 69-92) 71

Articles

manament del magnífic Francesc Jeroni March, i con­gregades en la sala de la casa que l'esmentat senyor té a la parròquia de Sant Pere de Gavà, on solen ser con­vocades i congregades les universitats esmentades per tractar actes i negocis comuns i similars, així com els singulars homes i habitants de les citades xmiversitats del terme i parròquies susdites; a saber [...] Pere Tintorer, batlle; Pascasi Ros; Antoni Querol de la Sentiu; Joan Miramar, fuster; Joan Vingut; Joan Pujol; Pere Petit; Pasqual Sbert; Gabriel Duran; Valentí Segura; Jaume Mercer; Joan Bertran; Tomàs Senya; Joan Llopart; Jaume Artigues; Benet Pujol; Pere Térmens; Antoni Llopart; Damià Llopart; Francesc Posades; Joan Pedregós; Joan Martorell; Antoni Dorca; Damià Alegret; Joan Bertran; Guillem Ribot; Pere Roca; Andreu Tosquella; Francesc Plomas; Gabriel Roca; Jaume Vidal; Joan Terres, i Pere Batlle, de la parròquia de Sant Pere de Gavà, singulars del castell i parròquies precitades [...] actuants i represen­tants de les esmentades universitats, tant de la major i més sana part, com de més de la meitat dels homes de dites universitats [...] per satisfer i pagar-me les 800 lliures moneda de Barcelona que les esmentades uni­versitats i singulars m'estan obligats i han de pagar-me per raó de les composicions, transaccions i vendes que vaig fer per raó dels drets de lloçol i ferreria que jo, Francesc Jeroni, demanava, i que pretenia que m'havien de prestar les esmentades universitats i sin­gulars habitants dels dits castell i parròquies, sobre els quals i altres deutes i drets es va fer composició, transacció i avinença, com cal per arranjar cosa dubtosa i plet incert, i també per la contemplació i amor que les dites universitats i llurs singulars tenen cap a llur senyor natural, és a dir, que per les esmen­tades 800 lliures, les precitades universitats van acon­seguir alliberació pleníssima dels seus drets, tant el lloçol com la farga, com altres que pretenien, segons que són pleníssimament aconseguits, etc.»is Com obtingueren aquestes 800 lliures els pagesos d'Erampnmyà? Si tenim en compte que acabaven de sortir d'una guerra que s'havia desenvolupat sobre les seves terres i que havia malmès necessàriament el seu patrimoni, només podien obtenir-se a través de l'en­deutament. I, efectivament, sabem que Guillem de Santcliment, potentat que arribaria a ser conseller segon de Barcelona l'any 1509, 9 adquirí, el 1502, un censal de 600 sous barcelonesos pagador per les uni­versitats d'Erampnmyà, que «provenia del pacte hagut entre Francesc Jeroni March i els homes de les univer­sitats de Gavà, Sant Climent, Castelldefels i Begues per Hquidar 800 lliures que els homes i les universitats citades han de pagar al citat senyor per tal d'alliberar-se de certes servituds feudals».20 Hi ha documents que

proven que aquest censal es pagà anualment fins a mit­jan segle XVIII, data en què l'Ajuntament de Gavà el va redimir^'

Remarquem que el final dels mals usos a Eramprunyà no sembla traumàtic, atesa la resolució concordada que acabem de mostrar. Tot i això, la situació d'equilibri entre el senyor feudal i les universitats parroquials que demostren els documents representa un fort contrast amb la situació viscuda mig segle abans, quan els Marc maldaven per ofegar les reunions remences a Eramprunyà.

2.3. Mutacions senyorials: l'extinció de la nissaga dels Marc i l'adveniment dels Fiveller

Ja des d'inicis del segle XVI, s'observen signes d'im cert replegament senyorial, si més no en les formes. Això es nota sobretot en la relació dels senyors d'Erampnmyà amb Barcelona, amb la qual després de la guerra civil només es registra un últim i sembla que definitiu plet per qüestió de pastures, el 1498.22 En aquella ocasió, la vídua de Jaume Marc IV havia tomat a empenyorar bestiar de la ciutat «per dret que pretenia de Castellatge», no obstant el privilegi que tenia Barcelona. Immediatament, la ciutat apHcà el dret de revenja, «ço es en pendre los vassalls e, si mester es, traure la bandera contra dits barons cavellers e altres persones que cometen e pretenen semblants actes e greuges». Dit i fet: «lo dilluns après següent [...] essent entrats alguns de aquells dins lo portal de Sanet Antoni [...] pres tres homens vassalls de la dita senyo­ra Marcha los quals mes dins les presons comunes». Anats a judici davant del governador de Catalunya, «fou manat a la dita senyora Marcha que sens mes dila­ció ne tarda tomas e restituís lo dit bou indegudament penyorat».

Aquest particular plegament senyorial és també comú a les baronies veïnes: l'any 1544 es documenten dos casos, gairebé idèntics, a Viladecans i a la torre Roja. Així, pel gener, «mossèn Joan Agullana seíïor de Viladecans qui en los dias poch a passats havia fet penyorar uns moltons del bestiar de la Ciutat per pas-turas havian fetas en son terme, havia tornats aquells» ja que si no, Barcelona «procehiria contra ell». I poques setmanes després, «micer Stheve Salaverdenya [...], 8.°'' de la Torreroja, qui en los dies passats havia penyorat per pastures de son terme un moltó dels de la Ciutat», el tomà ràpidament, perquè fou amenaçat que «la Ciutat procehiria contra ell en virtut de sos privi­legis y (...) per conservatio de la possessió que de las

72 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

pasturas te de son bestiar».^^

Els anys del canvi de segle marquen, doncs, un canvi de tendència: la supèrbia dels barons entra en decadèn­cia, i ara resulten inimaginables assalts com el prota­gonitzat per Jaume Marc el 1444, entrant armat a ciu­tat tot amenaçant-ne un conseller.

De fet, la relació de força s'inverteix, i la relació de submissió, que esdevindrà imparable, comença per la titularitat de les baronies: si els Marc representen, en la baixa edat mitjana, l'ascens de la burgesia que permu­ta la ciutat i la cort pel castell i la cavalleria, el nou segle veurà com els seus successors tomen a la ciutat, mitjançant enllaços amb la burgesia de banquers i rendistes. El senyoriu feudal, en definitiva, quedaria transformat en possessió rural d'una aristocràcia ciu­tadana.

Jaume Marc IV morí a fínls del segle XV, deixant el domini d'Eramprunyà al seu fill Francesc Jeroni Marc, encara menor d'edat. Francesc Jeroni seria el darrer plançó masculí de la nissaga. El succeiria, cap al 1515,24 sa germana Isabel, casada amb Miquel Benet de Gualbes.25 Aquest era germà del banquer Joan de Gualbes, propietari d'una de les cases de banca més importants de Barcelona i parent dels Gualbes-Santcliment que, de temps remot, dominaven el con­sistori barceloní.26

A la mort sense descendència d'Isabel, vers el 1548, la baronia passà als hereus de la seva difunta tia, que s'havia casat amb Hug Joan Fiveller de Palou. El 1522 aquesta tia havia testat en favor del primogènit, Francesc Fiveller i Marc, que, al seu tom, havia fet donació universal, el 1540, al nebot Hug Joan Antic Fiveller i Queralt, '? que fou l'efectiu successor dels Marc al capdavant d'Eramprunyà.

Hug era casat amb Angelina de Cardona. Com podem apreciar, doncs, l'extinció de la línia masculina dels Marc comportà l'entrada a la baronia de membres d'al­gunes de les famílies més preeminents de la Catalunya moderna, com els Gualbes, els Fiveller o els Cardona.

Els Fiveller eren originalment burgesos barcelonins i gaudien del títol de ciutadans honrats.28 Al llarg del segle XVI, la família donà tres consellers primers, dos segons, dos tercers, un conseller jurat per nomenament reial i un cònsol de mar.29 De fet, els Fiveller actuaren políticament com un clan, cosa que els permeté de mantenir-se en la cresta de l'onada política ciutadana durant segles.^o La branca que arribà al domini

d'Eramprunyà s'originà el 1458, pel casament de Violant Fiveller i Grau amb el donzell Jaume Antoni de Palou. Senyors de la baronia de Fontrúbia (un petit llogarret del Penedès), imposaren als seus fills el cog­nom matem.

El primogènit, Hug Joan Fiveller òlim de Palou, el 1522 es casà amb Lucrècia Marc i Ballester. El nét d'aquests darrers, primer Fiveller d'Erampranyà, Hug Joan Antic Fiveller òlim de Palou i Queralt, fou elevat de donzell a cavaller (1 d'abril de 1564) i noble (15 de juny de 1574), privilegi aquest darrer ínígualat fins aleshores pels seus predecessors en la baronia. El senyoriu dels Fiveller durà fins al 1590, quan el darrer baró d'aquest nom morí sense successió.

Hom ha caracteritzat el segle XVI com a època de creixement general de l'ingrés senyorial,3i cosa que amb les dades de què actualment disposem sobre Erampranyà no podem contrastar. Tot i això, els qua­ranta anys d'allunyament físic dels barons propiciaren, mitjançant la participació en l'arrendament del delme i l'administració de la baronia, el protagonisme d'una nova classe de pagesos benestants en la direcció dels afers col·lectius locals. És a dir: tot i pressuposar que l'exacció senyorial es mantingué, o cresqué al compàs del creixement econòmic que, com veurem a conti­nuació, es detecta a Gavà al llarg del segle, part de la pagesia accedí a participar en el sistema, i part d'aques­tes rendes revertiren sobre el territori i possibilitaren l'aparició d'una elit agrària dirigent en el marc local.

3. El protagonisme comunal: el cas de Gavà

La sentència de Guadalupe obrí «un nou ordre jurídic al camp del Principat», en paraules de Vicens Vives.32 El marc institucional delimitat per la sentència, tant per estmcturar el segon sindicat remença com per evocar plets a l'Audiència per raó d'usatges locals, era la uni­versitat parroquial. Aquesta solució jurídica concreta marcà la via per la qual, al llarg dels segles següents, es dirí-mirien els conflictes entre senyors i vassalls.^^ A conti-nuació indagarem com era aquest Gavà del segle XVI.

3.1. Famílies, terra i propietat: els dirigents locals, llur riquesa, i el paisatge

La fmalització del plet remença posà fi al feudalisme personal, però no a reconòmic,^^ tot i que obrí vies cap al «mercat lliure». El nou feudalisme de l'edat moder-

Articles

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 73

Articles

na descansa en la pervivència del delme i els censos emfïtèutics, amb els quals es manté una important exacció de l'excedent econòmic agrari. Això produí ima estratificació social entre els pagesos que podien afrontar les exigències senyorials i s'aprofitaven dels beneficis del sistema tot participant-hi per la via de l'arrendament dels delmes, o s'enriquien amb la venda de censals; i els que no les podien suportar s'anaven descapitalitzant, perdien les terres i esdevenien arren­dataris 0 simples jornalers.

A Gavà, aquesta situació dual donà lloc a la consoli­dació de diverses nissagues que es mantingueren al llarg de tota l'edat moderna i que en algun cas arriben fins avui. Això es pot comprovar fent una ullada als noms dels caps de casa que surten en els fogatjaments dels anys 1497, 1516 i 1553,35 i en la llista de 1587-1590, confegida per nosaltres a partir de documentació diversa.36 Tot i la relativa fiabilitat del fogatjament del 1553, que al nostre parer infravalora el cens real i només compta tres quartes parts dels focs existents,37 s'observa un creixement demogràfic sostingut al llarg del segle XVI d'un 24%. (Veure Taula 2).

Cal dir que aquestes llistes només reflecteixen els propietaris amb casa. El nombre d'habitants era més elevat: la visita pastoral de l'any 1590 indica que els parroquians (fossin o no caps de casa) eren 10?^

Quin ús de la terra feien aquestes famílies? A conti­nuació estudiarem, pel que fa al terme de Gavà,39 un capbreu d'Eramprunyà de finals del segle XVI,40 del qual es pot extreure molta informació.''^

En aquest capbreu, 95 propietaris declaren un total de 458 peces de terra i 56 cases i masos (12 d'ells són de­rruïts). No tots els propietaris són gavanencs, com mostrem en la taula 3. Els forasters procedeixen dels termes veïns, excepte un -només un, fet remarcable-que resideix a Barcelona (el matrimoni d'Aima i Francesc Ricart, que confessen una mujada a les Ferreres obtinguda per herència), cosa que evidencia l'escassa penetració de la propietat ciutadana, en con­trast amb els municipis del delta central, que cap al 1530 ja tenen gran presència de propietaris forasters.'*^ D'altra banda, l'anàlisi d'altres capbreus dels termes veïns de la mateixa època mostra que gairebé cap gavanenc tenia terres a fora. En altres paraules; al Gavà de finals del XVI hi havia més terra que residents per treballar-la. (Veure Taula 3). És interessant comp­tar la presència femenina: el 21% de propietaris i el 20,4% de la terra confessada. La meitat són vídues, i l'altra meitat són pubilles que confessen juntament

amb llurs marits usufructuaris.

El capbreu del 1587 permet també d'aproximar-nos al paisatge gavanenc d'aleshores (taula 4), ja que el 83% de peces declarades indiquen alhora l'extensió de la peça i l'espècie conreada. Hi veiem un predomini abso­lut dels cereals, mentre la vinya comença a ser present en l'economia local, sense arribar ni de lluny a la rellevància que adquiriria al llarg dels segles XVIII i XIX.

Algunes de les notícies d'aquest capbreu fan referència al progrés agrícola a les terres del delta. Si a l'edat mit­jana la mtintanya era superior a la plana, econòmica­ment i demogràfica, el segle XVI veurà renéixer les explotacions agrícoles al delta, amb rompudes a les marines. El capbreu del 1587, de fet, documenta topònims com «la rompuda», «la corredora nova» o «la tanca» als feixars de les marines, senyal d'un recent augment de conreus per colonització en detriment de pastures i erms.''^ D'altra banda, vells masos rònecs, com can Flocant (1588),44 can Tardà (1588),45 o can Margarit (1598),4« foren refets.

Ara, cal fer notar que aquesta empenta econòmica no estigué lliure d'amenaces externes, com la provocada pels corsaris barbarescos. Així, entre el 1550 i el 1715 hem documentat fins a onze atacs d'aquest tipus entre Sitges i el riu Llobregat,47 i és especialment remarcable el produït entorn del 1550, que fa exclamar als gava­nencs d'aquella època que, a causa de la infestació dels corsaris, «hem d'abandonar les cases amb mullers, fills i família, i fugir cap a les muntanyes».^^

Tot i això, aquesta amenaça fou superada a mitjan segle XVI, mitjançant el reforç del sometent i la forti­ficació d'alguns masos (mostra, d'altra banda, de llur dinamisme i riquesa), com can Rosés. Altres masos fortificats originaris de la xarxa de torres defensives d'època medieval romangueren actius en aquesta època, com la torre de la Sentiu (ara can Dardena), la torre Perellona (can Pere Bori) i la torre de Gavà (en ruïnes en el segle XVIII). Les altres fortaleses medievals documentades (la torre de la Roca, la casa del Sitjar o el castell d'Eramprunyà) no consta que fos­sin rehabilitades.

3.2. Aproximació a l'estructura social. Es pot parlar de col·lectivitat local?

A continuació intentarem esbrinar l'estructura social d'aleshores a través del repartiment de la terra. El 96%

74 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

TAULA 2. Caps de casa de Gavà fogatjats en el segle XVI i documentats entre el 1587 i el 1590.

1497: 42 focs Aragonès, Joan

Artigues, Antoni

Artigues, Franc!

Artigues, Jaume

Barqueres

Batlle, Joan

Batlle, Pere

Bertran

Bertran de la Roca

Calders

Castell

Dorca

Ferrer, Bernat

Ferrer, Marc

Ferrer, vídua

Ferriol

Gos lo Vell, Pere

Llopart, Bernat

Martorell, Joan

Miró

Parellada

Pedregós del raval del Celler

Petit, Pere

Plomas

Posades, na (pobre)

Pujols, Joan, l'hereu

Querol

Riera (pobre)

Roca, Bartomeu

Ros

Rovira

Sabater

Sbert, Miquel

Segura, Valentí

Térmens

Tintorer, batlle

Vicari, 0 rector

Vidal, Jaume

Vingut, Llorenç (llogater)

Vingut, Joan

Vingut, Pere

Vinyes

1516: 47 focs Armengol, Pere

Artigues, Joan

Batalla, Anton

Barrufet, Anton

Batlle, Joan

Bertran, Joan

Calders, Bartomeu

Dorca, Salvador

Duran, vídua, i Bernat Duran

Espasa, Bartomeu (ferrer)

Ferrer, Amador

Ferrer, vídua

Fillol, Nadal

Fumanyes, Anton

Garcia, Joan

Gomar, Anton

Guardiola, Jaume

Jordà, Jaume

Llopart, Anton

Masets, Joan

Nadal, Joan

Plomas, Francesc

Plomas, Anton

Posades, Francí

Pujols, Joan

Pujols, Miquel

Renella, Bartomeu

Roca, Pere

Roca, Galceran

Roca, Anton

Roca, Gabriel

Ros, Pasqual

Sbert, Pasqual

Sbert, Pere Joan

Segura, Valentí

Térmens, Jaume (batlle)

Tintorer, Pere

Tintorer, Jaume

Tosquella, Andreu

València, Miquel

Vallès, Joan

Vendrell, Anton

Vicari: Jeroni Vidal

Vilar, Gabriel

Vingut, Llorenç

Vingut, Bartomeu

Vinyes, Bartomeu

1553: 37 focs Armengol, Pere

Argimon, Joan

Comes, Jaume

Espinós

Folguerola, Bartomeu

Gilabert, Antic

Maniu del Mas

Mollet, Jeroni

Monseny, Joan (a can Calders)

Montaner, Pere

Montermenes, Pere

Petit, Esteve

Petit, Jaume

Peyrot, Guillem, de mas Cortils

Peyroto

Plomas, Francesc

Ponç, Marc

Puig de Tibar

Pujols de la Font, Joan

Pujols, Francesc

Riera, Antoni

Riera, Vicenç

Roca, Pere

Roca, Daimà

Roca, Bartomeu

Ros, Joan

Ros, Climent

Ros, Miquel

Sbert, Bartomeu

Segura, Joan

Scrta, Joan, de Fontnoves

Térmens, Joan

Tintorer, Pere

Verges, Joan

Vicari: Janer

Vinyes de la Sentiu, Antoni

Vinyoles, Joan

1587-90: 54 caps de casa | Alou, Andreu

Armengol, Pere

Barberà, Antiga

Baus, Arnau

Bedrines, Joan

Bosch, Antoni, del Prat

Bruach, Joan

Calders, Joan

Calders del Sarguerar, Tomasa

Canalles, Pere

Comes, Bartomeu

Cortalets, Antiga

Cros, Miquel

Espinós, Esteve

Esquer, Joan

Fatjó, Bartomeu (fuster)

Font, Joan i Violant, de Viladecans

Gallart, Montserrat

Gilaberta, Constança

Gostenchs

Maniu, Climent

Maniu, Montserrat (2 masos)

Mas, Magí

Montaner, Miquel

Montaner, Joana i Peyrach, Joan

Petit, Francesc

Pineda, Antoni, de Castelldefels

Plomas, Llàtzer i Margarida

Ponç, Joan

Posades, Francesc

Posades, Pere i sa muller

Puig de Tibart, Montserrat

Pujols de la Font, Pere Joan

Pujols, Jaume

Pujols Antic, Gervasi

Riera, Montserrat

Roca, Pere

Roeda, Joan

Ros, Joana i Jaume Esteve

Ros de les Canals, Climent

Serra, Vicenç i Joan

Sbert, Joan

Térmens, Jaume

Térmens, Pere, del Prat

Tertades (pubills)

Tintorer, Jaume

Torres, Antoni (ferrer)

Torres, Bertran

Valls de la Roca

Vemeda, Joan i Caterina

Verger, Guillem

Vicari: Martí Gual

Vinguda, Anna

Vinyes, Jaume

Articles

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 75

TAULA 3. Residència dels propietaris gavanencs que apareixen en el capbreu del 1587.

[Residència declarada

Articles

Nombre Percentatge Gavà Castelldefels Viladecans Begues Sant Climent de Llobregat El Prat de Llobregat Barcelona

58 28 4 2 1 1 1

61,00% 29,50% 4,20% 2,10% 1,10% 1,10% 1,10%

TAULA 4. Estructura dels conreus gavanencs segons el capbreu del 1587.

Tipus de conreu Terra campa (cereals) Terra erma Terra boscosa (formigueig, llenyes, fagina, etc.) Vinya Arbres fruiters Oliveres Horta

1 TOTAL

Extensió (ha) Percentatge (%) | 281

78 61 57

5,5 1

0,5

58,1 16,1 12,6 11,8

1,1 0,2 0,1

484 100|

de les peces declarades en el capbreu del 1587 indica l'extensió (usualment en mujades i quarteres; rarament en jornals o quartans). Es declaren 603 ha (l'actual terme de Gavà té 3.090 ha), cosa que dóna una exten­sió mitjana d'1,4 ha per parcel·la, i 6,4 ha per propie­tari. Tot i això, hi ha grans diferències segons quina

sigui la residència del propietari (taula 5).

Tot sembla indicar, doncs, que els gavanencs acaparen la major part de la terra, amb una mitjana de 17 mujades per càpita, i que els forasters només tenen les terres gavanenques (6,5 mujades per declarant) com un

TAULA 5. Extensió de terra declarada en el capbreu del 1587 segons la residència del propietari.

[Residència Gavà Castelldefels Viladecans Begues El Prat Sant Climent Barcelona

Extensió 479,5 ha

95 ha 15 ha 9,5 ha

2 ha 1,5 ha 0,5 ha

Percentatge de terra 79,50% 15,80% 2,50% 1,60% 0,30% 0,20% 0,10%

Extensió mitjana per propietari ] 8,3 ha 3,4 ha 3,8 ha 4,8 ha 2,0 ha 1,3 ha 0,5 ha

76 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

complement a llurs explotacions principals, situades al lloc de residència.

Una altre repte important és esbrinar, a través de l'estructura de la propietat (taula 6), si hi ha una clara divisió de classes dins la comunitat local per raó de riquesa, o bé si, en aquest tombant del segle XVI al

XVII, la polarització i concentració de la riquesa encara és prou difuminada com per donar sentit a un hipotètic cos social que podia expressar-se de forma unitària a través de les institucions locals.

Hi ha tres grups de propietaris força diferenciats. D'una banda, 8 declarants ben situats (Monserrat

TAULA 6. Estructura de la propietat agrària a Gavà segons el capbreu del 1587.

1 Extensió de les propietats

0,0 - 0,5 ha 0 , 5 - 1 , 0 ha 1 ,0-1 ,5 ha

1,5-2,0 ha 2,0 - 2,5 ha

2,5 - 5,0 ha 5 ,0 -10 ha

10 -15 ha

1 5 - 2 0 ha 20 - 30 ha 30 - 40 ha 40 - 50 ha

TOTAL

Nre. de propietaris de Gavà

2 6 4 1 3 10 14 10 3 4 0 1

58

% 3,4

10,3

6,9 1,7 5,2

17,2 24,1

17,2

5,2 6,9

0 1,7

100

Nre. de propietaris forans

1 7 3 6 2 8 9 0 1 0 0 0

37

0/0 1

2,7 19,9

8,1 16,2

5,4 21,6 24,3

0 2,7

0 0 0

100

Articles

Maniu, propietari dels masos Cortils i Borrell, al Sitjar; Anna Vinguda del derruït mas Vingut, avui Can Margarit; Joan Sbert, de can Llong; Pujols de la Font, de can Torrents; Montserrat Riera, de can Rosés; Jaume Vinyes, de can Vinyes de la Sentiu; Climent Maniu, de can Ramoneda; Gervasi Pujols, de cal Rascló, i Andreu Alou, del mas modernament conegut com cal Masclot). Per sota d'aquests hi ha un altre grup de 24 caps de casa (34% dels veïns) amb exten­sions que oscil·len entre les 5 i les 15 ha, on trobem els Ros de les Canals (ca n'Amat de la font del Ferro), Muntaner (can Flocant i Casa Vella), Serra de Fontnovas (can Bassoles), Mas (can Mas de Bmguers), Tintorer (can Tintorer), Comes (cal Ratoli), Térmens (can Guinot), els Plomes (mestres de cases que acabaren l'església de Sant Pere el 1629), els Roca (torre dels Lluch), els Segura (can Glòria) o els Calders (propietaris d'un hospici a la cantonada nord de l'actual rambla i carrer dels Màrtirs).

És simptomàtic que, dels 11 cognoms que es repetei­xen en totes les llistes de focs del segle XVI, 10 cor­responguin a propietaris de més de 5 ha, i que la majo­ria de masos s'hagin conservat fms a principis del

segle XX, senyal d'una suficiència econòmica garantia de llur supervivència.

Per dessota d'aquest gran bloc de pagesos benestants, hi ha 26 propietaris que confessen extensions menors de 5 ha. D'entre aquests, 4 no confessen cap habitatge, i per tant devien complementar el treball al seu terròs amb l'hostatge i jornal per compte d'algun dels grans propietaris. Finalment, hi ha 12 veïns que no aparei­xen en el capbreu, i per tant o bé eren feudataris d'al­tres senyors (potser en només un cas) o bé no tenien cap propietat.

Així doncs, tot i els signes de diferenciació social, la col·lectivitat local gaudeix d'un cos social de riquesa mitjana que predomina sobre el total: 11,4% grans propietaris, 34,3% mitjans propietaris, 37 ,1% petits propietaris i 17,1% no propietaris. Per aquests motius, concloem que la polarització social en aquests moments no ha arribat encara a desvirtuar el sentit de la col·lectivitat local, definida pels interessos d'aques­ta majoria de pagesos que podríem qualificar de benestants, que a més monopolitzen usualment els càrrecs en el govern comunal.

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 77

Articles

D'altra banda, un aspecte molt important a tenir en compte a l'hora de descriure l'àmbit socioeconòmic local és la participació dels vassalls en la renda senyo-rial. Perquè destruït el castell i absents els senyors, la recol·lecta dels drets feudals es deixà en mans d'arren­dataris i sotsarrendataris, que sovint eren masovers que s'anaren fent un lloc en l'apropiació de l'excedent. Hi havia pagesos benestants, com Miquel Ros, pagès i administrador del baró a Viladecans (1585-1589),49 i a Gavà (1589-1590),50 l'enriquiment del qual va fer pos­sible que el 1599 adquirís l'antiga heretat dels Bosch del Prat (casa Gran); o Montserrat Pujols, que associa­da amb Francesc Pedrosa de la torre Perellona, el 1583 arrenda per 1.700 lliures la meitat del delme anual que el baró cobrava a les seves terres del Penedès (baronia de Fontrúbia),^! que hi participaven amb escreix, però també petits pagesos participaven en l'aprofitament de la renda senyorial, com Joan Figueres, que el 1598 sotsarrendà per 18 lliures el dret de «vendre pans», o fleca de Gavà.52

A més, l'acumulació de capital permeté als pagesos més benestants d'actuar de prestadors. De vegades individualment, com feia Bartomeu Roca: pel seu tes­tament, de l'any 1506, llega al seu fill diverses quanti­tats en diner procedents de préstecs; «a an Galceran, fíU meu e de na Eulàlia quondam muller meva, trenta

set liures barcelonesas, les quals me deuen los devall anomenats, ço es Joan Vandrell de Sanet Joan, XVI liures barsalonesas, en Floquet de Castell de Fels, VIIII lliures. ítem na Plomassa IIII liures i XV sous, y en Masets de la Roca VII liures e XVI sous. ítem mes li leix lo sensal de n'Anton Saguan de Castell de Fels. ítem mes li leix lo cofra quera de samara».^^

Pel que fa al préstec col·lectiu, mereix un especial esment, ja que al llarg del segle XVI hem pogut docu­mentar, entre el 1550 i el 1583, tres operacions d'en­deutament «a obs del senyor», és a dir, operacions mit­jançant les quals els vassalls d'Eramprunyà s'endeuten per aportar al senyor unes quantitats amb el compro­mís que els les retorni.^"' Si bé aquestes operacions semblen unes simples exaccions més (els vassalls hipotequen els patrimonis per pagar despeses senyo-rials), la pràctica d'això acaba fent assolir als vassalls la capacitat de participar i controlar alguns dels drets senyorials. Mitjançant aquestes operacions, els caps de casa d'Eramprunyà deixen als Fiveller la impressionant xifra de 10.000 lliures.

Entre les causes d'aquesta substancial potència econòmica dels antics vassalls podem citar la gran reducció del nombre de masos, de «focs», consumada entre els segles XIV i XVI, que implicà una concen-

TAULA 7. Endeutament comunal «a obs del senyor» documentat en el segle XVI a Eramprunyà.

JData 1550 1562 1583

Motiu Reconstrucció del castell de Castelldefels Compra i incorporació de Viladecans a la baronia d'Eramprunyà Construcció de la torre de la Guarda, a Castelldefels TOTAL

Quantitat (lliures) | 2.100 6.000 1.450 9.550|

tració de terres i l'ampliació de l'extensió conreada per mas. A Gavà passem dels 200 focs d'entorn del 1300, 5 als 54 de finals del segle XVI (vegeu la figura 1). Tres de cada quatre masos desapareixen, cosa que implica un augment mitjà de la superfície per mas del 400%.^^

En segon lloc, les càrregues senyorials havien quedat congelades o, fins i tot -amb l'abolició dels mals usos, el lloçol i el redelme-, disminuïdes. Només en restaven, a banda del delme, els censos fixos. D'aquesta manera, el propietari pagès podia augmen­tar i consolidar l'excedent, sobretot en èpoques de demanda. I a inicis del segle XVI n'hi havia: es docu­menta carestia de blat a Barcelona i fam als nucUs

urbans, anys de pesta i crisi, en un context d'augment important dels preus agrícoles. ' Es per això que la contrada, productora neta de cereals i ben propera a Barcelona, comercialitzava ràpidament l'excedent. Això era possible, entre altres coses, perquè els capí­tols IX i XII de la sentència de Guadalupe havien establert el dret pagès de vendre lliurement a la menu­da. L'eclosió d'aquest mercat rural portarà els barons, el 1598, a dictar uns detallats «Capítols eo ordinations tocant a profit y bon stament dels habitants en dita baronia y a carrech de fer observar al mostesaf gene­ral de dites baronies novament elegidor»,^^ on en dotze articles s'estableixen diverses normes referents a pesos i mesures, i a la venda de carn, pa, farina, vitualles o

78 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

Figura 1

1600 Articles

mercaderies de qualsevol mena. Remarquem explícita­ment la disposició transitòria de les ordinacions: «E no obstant la nominatio de la persona fahedora per dit sefior governador per al carrech de mostesaf, vol orde­na y mana dit senor governador que en absentia de la dita tal persona sia y tingua lo mateix carrech lo jurat major de cada parrochia de dita baronia y en absentia de dit jurat major, lo menon>. És a dir, els representants del govern popular (els jurats) s'introduïen com un tascó en el fins aleshores monopoli senyorial de con­trol del mercat local. Una darrera notícia fínisecular de prosperitat mercantil: el 1598 trobem a Gavà el primer carreter local, senyal que els seus serveis eren necessi­tats: es tracta de Joan Mirambell, domiciliat a l'antiga ferreria.^^

En definitiva, assistim a un renovat interès econòmic pel delta de ponent, i àdhuc per l'aspre massís de Garraf, de la mà d'uns senyors i d'uns pagesos interes­sats a rendibilitzar la terra, cosa que provocà de retruc la confecció dels primers mapes de la zona, que són els mapes sectorials més antics de Catalunya. Ens referim als dos mapes de la quadra de Garraf de Nicolau de Credença (1571 i 1587)60 així com al mapa de la part deltaica d'Eramprunyà,^! que^ tot i haver-se datat al 1590, creiem que correspon a mitjan segle XVIII.^2

maren substancialment una vella esglesiola romànica situada a peu de camí, documentada ja a finals del segle XIII, i donaren a Santa Maria de Bruguers l'aspecte que actualment té, amb la façana, el cor, els altars laterals i el púlpit amb \m bonic estil gòtic flamíger.^'* L'any 1509, la imatge de la Mare de Déu fou portada solemnement a la nova capella des de la seva antiga ermita (l'ermita primigènia) situada dalt de la muntanya, les ruïnes de la qual encara es poden veure des del castell d'Eramprunyà. La descripció de la cerimònia de trasllat es trobava inscrita en una taula commemorativa conservada a l'ermita fins al 1936.*^ És remarcable que l'escrit designi per primer cop el senyor feudal com a baró, mot que generarà la deno­minació de baronia d'Eramprunyà. Val a dir que, tot i que el trasllat solemne de la imatge de l'antiga ermita a la nova fou presidit pel senyor, les obres foren sufira-gades pels veïns. Només així s'entén l'absència de Francesc Jeroni Marc en els instruments notarials que tracten del contracte d'ampliació.^^

A mitjan segle, els prohoms de Gavà hi van fer col·locar un magnífic retaule renaixentista, obra de l'artista Gabriel Reboster,^'' que a finals de segle encara s'havia de daurar, segons que consta en diverses visites pastorals d'entre el 1590 i el 1592.68

3.3. Les manifestacions de la riquesa local: les obres públiques i la puixança de la plana

L'enriquiment que acabem d'esmentar donà bons firiits en forma d'obres públiques d'xma certa envergadura. Ja l'any 1500, els síndics de Gavà i Castelldefels acor­daven amb el mestre de cases barceloní Joan Enric l'ampliació i obra nova de l'ermita de Bruguers, que s'acabà el 1504. 3 Aquestes obres ampliaren i refor-

Els barons intentaven igualar l'empenta popular, i pagaren de llur butxaca la casa de l'ermità a Bruguers (1540),69 i cap al 1568 reedificaren l'ermita de Sant Miquel al castell.™ Tot i això, fracassaren en l'intent de crear un monestir de frares a Bruguers, per manca de diners (1548).7i

Una de les característiques que tindrà l'ascendència econòmica de l'estament popular serà el pes cada cop més gran de la plana sobre la muntanya. Un signe de la

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 79

Articles

decadència de la muntanya el donava ja, en ple segle XIV, la constatació de la pèrdua de la preeminència eclesiàstica de Sant Miquel d'Eramprunyà: el 1344, en una visita pastoral, s'indica que Sant Miquel és sufragània de Sant Pere de Gavà. La guerra de 1462-1472 significà un cop dur per a la muntanya. El camí ral de Barcelona al Penedès per Begues perdé importància: una carta dels jurats de Valls i Vilafranca als consellers de Barcelona, del 1581, mostra la preo­cupació pel seu mal estat, només apte per a animals de bast.72

A més, la destrucció del castell d'Eramprunyà el 1469 deixà la muntanya sense el seu principal ocupant: el senyor. El castell com a tal mai més no fou reconstruït, tot i que esdevingué l'habitatge d'un masover fms al segle XX. Els senyors traslladaren llur residència a la plana, prop del mar. Coincideix aquesta decadència amb l'auge de la fortalesa de Castelldefels: en aquesta època (1550) s'aixecà una important fortificació ados­sada a l'església de Santa Maria, que donaren a aquest castell, en part, l'aspecte que avui presenta, sobretot per la banda de ponent." ^ Precisament al llarg del segle XVI farà fortuna l'expressió baronia de Castelldefels per referir-se a l'antic terme d'Eramprunyà. La trobem ja l'any 1523, en època d'Isabel Marc.''"*

L'auge de Castelldefels s'explica per l'habilitació d'una rada o port natural a la costa. En aquesta època, el delta del Llobregat encara no arribava a la Ginesta, com actualment. Abans d'arribar-hi, la platja retroce­dia tot formant una petita badia on podien ancorar embarcacions de poc calat, com ara barques o galeres.''^ Ja des de finals del segle XV, apareixen notí­cies sobre el funcionament d'aquest port.''* Fins i tot hi ha un document, del 1590, que mostra el baró Fiveller arrendant una barca de grandària mitjana que tenia avarada en aquesta platja.''^ Per protegir aquest port natural, el 1583 es construí la torre del Mar o de la Guàrdia (avui dins del recinte de l'hotel Jaume I de Castelldefels).

El pes de la plana queda també evidenciat amb la cons­titució dels embrions dels nuclis antics de Gavà, Castelldefels i Viladecans. En el cas de Gavà, aquests nuclis són Sant Pere de Gavà i la Roca, que mostra amb especial detall el mapa de la baronia d'Eramprunyà que hem datat a mitjan segle XVUfS El lloc de la Roca hi està representat per una aglo­meració de sis edificis diferents entorn d'una gran tanca que bé podria ser Vhort dels Marc (esmentat el 1321, \ que ben probablement ha donat nom a la masia de l'Horta).''' El nucli vilatà de Sant Pere, per altra

part, està dibuixat per 20 cases diferents més l'es­glésia, junt amb un detall dels seus carrers.

Aquest darrer nucH naixia en un encreuament de camins; el principal, d'est a oest, era el camí reial de Barcelona a Calafell per les costes de Garraf o En relació amb aquest camí, es conserva la data en què prengué la forma definitiva que avui resta fossilitzada sobre el plànol de Gavà: «11 Janer 1486. Camí de València a Gavà. Llicència del Batlle General de Catalunya a Jaume Marc, militar, per mudar el curs del camí real que va de Barcelona a València 'en tal forma es asaber, ço es que axi com el camí vuy passa per lo costat del carrer de la dita vila en Gavà, quel puixa mudar e fer passar per mig en la vila'».^! Amb aquesta desviació, entenem que el camí reial passava antigament més cap a mar, per on actualment discorren la via del tren i la carretera a Santa Creu de Calafell, i que el 1486 es va fer passar per l'in­terior de la vila, és a dir, pel costat de la casa o castell de Gavà. Es configurava així la via pública que actualment formen els carrers dels Màrtirs del 1714, Major, Castelldefels i Joaquim Folguera.

El camí entrava a Gavà venint de Barcelona per la plaça Major. Abans d'arribar-hi, traspassava l'actual rambla o riera de l'Argamassa. A la plaça Major sorgia cap a l'oest la primera desviació, en direcció a la vall de la Sentiu, tot configurant l'actual carrer de Sant Pere. El camí reial seguia avall des de la plaça Major fins a l'actual placeta de Jacint Verdaguer, d'on sortia una segona bifurcació, aquest cop en direcció mar: el camí de la Post. El camí reial seguia després cap a ponent per l'actual carrer de Castelldefels, i al cap de pocs metres, creuava la riera de les Parets, des d'on es dirigia a la Roca i Castelldefels. Del camí de la Sentiu sortien dos viaranys cap a la muntanya. Un que seguia amunt per l'actual carrer de Sant Nicasi fins a can Tries (el camí de les Canals), i un alfre a ponent que s'en­filava amunt fins a Bruguers.

Qui habitava a la vila? El capbreu del 1587, gràcies a l'esment que fa dels ve'ínatges de les peces i cases declarades, i mitjançant una laboriosa reconstrucció geogràfica, ens permet presentar el mapa de carrers, terres i cases d'aquell nucli vilatà de finals del segle XVI (vegeu la figura 2), i identificar-ne els veïns (taula 8): en total, 20 cases nombre que coincideix exacta­ment amb el d'edificacions dibuixades en el mapa de la baronia de mitjan segle XVIII (figura 3). Entorn d'aquests casals es formaren els ravals que caracter­itzaran Gavà fms a mitjan segle XIX. 2

Pel que fa al nucli de la Roca, l'examen del capbreu del

80 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

1587 hi identifica 5 cases i masos dempeus (mas Badia, mas Artigues de la Roca, casa de la Roca, mas

Cellers i casa Terrades) i 3 més de derruïts (casa Fumanyes, mas Girbal i mas Mallol), nombre que

Figura 2 Figura 3

Articles

TAULA 8. Caps de casa residents al nucli vilatà de Gavà, a finals del segle XVI

JNom del cap de casa Joan Calders Joan Vemeda Antoni Torres Antoni Bosch del Prat Francesc Posades Joan Font Jaume Térmens Antiga Cortalets Llàtzer Plomas Bartomeu Fatjó Pere Roca de l'Hostal Pere Canalles Joan Ros de la Plaça Mn. Martí Gual Bartomeu Comes Vicenç Manent Pere Posades Arnau Baus i Joan Bedrines Jaume Pujols de la Vila Joan Ros de la Plaça

--

Nom del mas o casa Hospici d'en Calders Carnisseria vella Ferreria Casa Gran Casa Casa Casa Mas Beltran Casa Fusteria Mas Alegret Mas Cirera Mas Dorca Rectoria Mas Comes Mas Manent (cal Fuentes) Torre Perellona Mas Batlle Mas Segura (can Glòria) Mas Roca Trull dels senyors barons Església de Sant Pere

Número en la figura | 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 A B

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 81

Articles

s'assembla, sense coincidir exactament, amb el del mapa de la baronia.

3.4. Els francesos o gascons

Fins aquí hem parlat dels caps de casa gavanencs, de llur riquesa econòmica i de les conseqüències territo­rials i urbanes que aquesta riquesa comportava. Però hem de ser conscients també que en la generació d'aquesta riquesa hi havia intervingut, com a factor de primer ordre, el treball mal pagat de tota una massa de jornalers, mossos i comparets de procedència majoritàriament occitana.

La font bàsica per conèixer la importància d'aquesta immigració són els treballs de Jaume Codina,^^ a par­tir dels quals hem pogut confegir la gràfica mostrada en la figura 4, que representa l'evolució de la immi­gració gascona a Gavà en termes de mínims. Per al 1590 hem documentat 21 fi-ancesos pel cap baix, cosa que equival al 31% dels parroquians adults. De mit­jana, es pot dir que entre finals del segle XV i finals del XVII, el nombre d'immigrants francesos en aquesta parròquia assolia xifres superiors al 30% de la població total. Pel cap baix, com remarca Codina.

Hem fet im breu exercici per identificar els gavanencs del capbreu del 1587 de possible ascendència occitana.

Figura 4

Es tractaria, doncs, d'aquells que s'han promocionat, dels que, de tota l'allau que arribava, pogueren establir-se adquirint cases o terres. Hem pogut identificar-ne, com a mínim, 7 de segurs d'entre els 54 caps de casa gavanencs (Pere Canalles, Miquel Cros, Llàtzer Plomas, Joan Font de Viladecans, Arnau Baus, Joan Bedrines i Guillem Verger), i encara uns altres 6 de possibles (Joan Bruach, Esteve Espinós, Pere Posades, Joan Peyrach, Joan Esquer i Joan Roeda), la qual cosa dóna un percentatge d'entre el 13,5%o i el 25%o. Altres confessants en el capbreu del 1587 de possible ascendència gascona, però que no semblen tenir casa

1600 1610 1620 1630 1640 1650 1660 1670 1680

Any pròpia, són Francesc i Huguet Guinot. I, en el quart de segle que va entre el 1587 i el 1612, apareixen docu­mentats 47 gavanencs més de procedència ultrapiri-nenca, la major part no propietaris, i per tant mossos, bovaters, ajudants o jornalers.

Un altre indici de la important presència de gascons o francesos a Gavà ve donat pel fet que coetàniament es documenta una pabordia a l'església parroquial admi­nistrada per estrangers. Així consta en la visita pastoral del 1578,84 on s'esmenten els macips (administradors) strangers que administren una «lluminària» (la mani-

82 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

festació de la seva existència consistia a mantenir un ciri encès) en un dels altars laterals. L'any 1600 es diu que aquesta «administració nuncupata dels stranges»^^ està posada sota l'advocació del Sagrat Crucifix (i no, com s'ha publicat,^6 de Sant Cristòfor), i el vicari infor­ma que està ben administrada. A través de les visites pastorals sabem que l'altar del Sagrat Crucifix, de pedra, era cobert amb dues estovalles, pal·li de cuir i oripell, amb una imatge del crucifix coberta amb una cortina alba i dos canelobres de ferro,^'' i que l'origen d'aquesta «lluminària del Crucifíxi» es remunta a mit­jan segle XVI, i apareix esmentada ja l'any 1568. ^ El 1597 diversos francesos hi deuen diners : 5 Joan Pigal (7 lliures), en Plomas (6 o 7 rals) i en Verger (7 lliures). El visitador els commina a pagar en el termini d'un mes, altrament «mane al vicari sinó hauran obeyt, los tragué de la sglesia».

El nom d'alguns dels administradors apareix escadusserament, el 1607 (Andreu Maretna i Joan)'" i el 1612 (Joan Ladreix i en Jacques).'!

3.5. El marc comunal. Origen i caracterització

L'actual terme municipal sorgeix del terme parroquial de Sant Pere de Gavà forjat a l'edat mitjana. Coexistien aleshores dues estructures territorials: les jurisdiccions feudals (els termes del castell i els de les torres), i la parròquia eclesiàstica. Fou aquesta darrera la que acabà conformant el terme local.

Desconeixem quan se n'escaigué la fundació, però la parròquia d'Eramprunyà,^ centrada a la capella de Sant Miquel del castell ja existia abans del 966. Probablement tenia un terme gran i incloïa els actuals de Gavà i Castelldefels.^^ La fundació de la parròquia en un recinte casteller degué tenir una raó fiscal: per­metia que el fundador (el comte de Barcelona i senyor d'Eramprunyà) s'apropiés del delme. La parròquia passà a dependre del bisbe (del capítol catedralici, per ser més exactes), però el delme romangué, sempre, en mans del senyor del castell o vassalls seus. "' Pels volts de l'any 1100, Castelldefels aconseguí la consagració d'una parròquia pròpia,'^ amb un terme que anava de l'actual torre Barona a la riera dels Canyars i del mar a la riera de la vall de Joan. Així, el terme parroquial d'Eramprunyà quedà esquarterat, amb un enclavament situat entre la nova parròquia de Castelldefels i el Garraf, entre la torre Barona i la cova Fumada (actuals barris del Poal i Bellamar, a Castelldefels).

Coetàniament, Sant Pere de Gavà era una petita cel·la

dependent del monestir de Castelldefels, primer, i Sant Cugat, després. Però el 1117 una sentència papal obligà els monjos de Sant Cugat a deixar les cel·les escampades per llurs propietats,^^ entre elles Sant Pere. Es molt significatiu que els documents dels segles X i XI designin aquesta esglesiola Sant Pere de Castelldefels, remarcant l'adscripció al veí monestir. En canvi, després del 1117, desapareix aquesta desig­nació i es parla de Sant Pere i Sant Miquel dEramprunyà, senyal que l'administració eclesiàstica passà a responsabilitat del rector de Sant Miquel.^'' Cap al 1200, la centraKtat de la vella parròquia baixà a la plana: aleshores ja apareix la designació de parròquia de Sant Pere de Gavà.^^ A finals del XIII l'enclavament situat entre la cova Fumada i la torre Moruna passa al terme parroquial de Castelldefels, i cap al segle XIV, finalment, ja es documenta que Sant Pere de Gavà, amb la suíragània de Sant Miquel d'Eramprunyà, té un terme molt semblant a l'actual terme municipal de Gavà.

L'organització interna del culte parroquial no era només incumbència dels clergues. La participació laica en el culte a través de les pabordies és un element socialitzador molt important. Els seus rituals, llur administració, teixien un seguit de relacions interper-sonals que passaven per sobre de les divisions i juris­diccions feudals. A més, hi havia dos sagristans o obrers parroquials (esmentats en el segle XVI), que administraven el culte a l'altar major i tenien cura de les obres i conservació de l'església, la rectoria i el cementiri, l'àmbit d'actuació dels quals era tot el terme parroquial. El 1600, el bisbe dictà un reglament per protegir i administrar el tresor parroquial, i establí pro­cediments per elegir administradors i obrers.^' són les ordinacions parroquials gavanenques més antigues que coneixem: «Per quant havem trobat que los bassins de la present isglesia estan mal administrats, per ço manam a dits obrers sots pena de X lliures y en subsi­di de excomunicasio que dins dos mesos pròxims fassen fer una caxa, o, armari ab tres claus differents de les quals ne tinga una lo vicari y les altres dits obrers y dita caxa, o, armari stigue afïïxat en la paret dins dita isglesia en la qual y haja tants calaxos com bassins en los quals respectivament posen tots los diners de dits bassins y de allí nois ne pugan treurar sinó per cosas necessarias a dita isglesia. ítem per quant havem trobat haveri moltes persones que deuen a la isglesia y als bassins de aquella y nos curan de pagarho, per ço manam sots dita pena a tots los deutors que dins qua­tre mesos pròxims donin y paguen realment y de fet a dits obres tot lo per ells y quiscun delís degut a dita isglesia y bassins de aquella, y que los bassiners dels

Articles

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 83

Articles

anys passats donen compte y raho de llur administratio als bassiners qui son ara dins quinse dies altrament manam a dit vicari los lublique per excomunicats. ítem manam sots dita pena que la nominatio y electio de obres, bassiners, y administradors de confrarias de dita isglesia se fasse a vots per la major part dels parrochi-ans ab vot y en presentia de dit vicari y los anomenats ab dita forma hajan de acceptar lo dit carrech y exercir aquell, y finit lo any quinse dies après tingan de donar compte y raho de llur administratio los vells als nous en presentia del dit vicari». Aquesta reglamentació és remarcable perquè aleshores administració parroquial i municipal es confonien, i el tresor municipal se solia guardar a les esglésies. D'altra banda, l'elecció «a vot» dels administradors dóna pistes del procediment igual­ment electiu dels membres del govern municipal (jurats i síndics), ja que sospitem que els càrrecs de jurats i obrers requeien en les mateixes persones.

Hi ha un precedent d'aquestes ordinacions oarroquials. Es tracta d'una provisió dictada l'any 1578 en el trans­curs d'una visita pastoral: «que los macips de la llumi­nària de la Verge Maria donen compte y raho de la

Figura 5

v-^ —

^ " '

- J - ^ - i - J E S ^ ^ ^

administrasio del bassi y que juren en poder de lo vi­cari o rector en lo introhit de son carrech y que fassen una caxa ab tres claus de les quals ne tingué una lo vi­cari, la altra los jurats y la altra los dits massips, y lo matex faran los estrangers a pena de excomunicatio». Remarquem, en aquest precedent, la presència dels jurats mimicipals en el control dels diners de les pabor-dies.

Fins aquí hem fet esment de l'organització parroquial eclesiàstica, que a voltes es confonia amb la municipal. Però aquesta darrera tenia uns orígens independents i també molt reculats. Perquè paral·lelament a la forma­ció del terme a partir de la divisió parroquial i la insti­tucionalització jurídica de les relacions veïnals a través del culte, s'havien conformat també uns organismes mimicipals.

Fa aproximadament mil anys, el 1011,i™ un privilegi comtal reconeixia als homes de Gavà el dret a comer­ciar i pescar lliurement. És remarcable que el comte s'adreci als gavanencs en conjunt, fet que evidencia l'existència d'una personalitat col·lectiva pròpia, potser rudimentària, però ja indiscutible.

Temps després, el l lSl , '" ' un embrionari govern municipal, els prohoms de Gavà, assessors del batlle reial, l'administrador de la batllia de Gavà, són esmen­tats per primer cop. Probablement eren tots els caps de casa de la batllia, que prenien les decisions, sembla, assembleàriament. 103

Ara bé, aquests prohoms assessors, documentats encara localment el 1204,1^4 van donar pas, en el segle XIII, a la formació d'un nucli més reduït, que adquiria la representativitat de la resta de veïns. Aquest primer govern municipal (que només s'estenia a la jurisdicció reial) s'organitzà en forma de consolat. Així, un docu­ment (figura 5), datat entre el 1213 i el 1217,i05 enu­mera sis cònsols de la batllia de Gavà. És el primer govern local de què tenim notícia: Bernat Amat, Pere Farfay, Joan Rossell, Pere Rovira, Bernat Doy i en Mariscat n'eren els membres. A la resta de jurisdic­cions feudals (la Roca, torre del Perelló, la Sentiu, el Sitjar i Eramprunyà), tot i que es documenta el càrrec de batlle, no hem trobat cap referència a l'existència ni de cònsols ni d'assemblees dels seus habitants.

El primitiu govern municipal quedà reforçat el 1257 quan Jaume I i el bisbe i capítol de Barcelona crearen el sagramental o sometent, del qual Gavà fou un dels primers integrants. Ordenava el rei, en aquella trans­cendental disposició: «volem i manem que tots els

84 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

esmentats pagesos i homes, constituïts per parròquies, [...] tinguin armes a casa seva, a saber, ballestes, espa­ses i llances, amb les quals es puguin defensar; i que si algun d'ells és damnificat, robat o depredat per lladres, raptors o altres, que emeti so, i tots els homes que con­viuen amb ell a la seva parròquia hagin d'eixir al seu so, i unànimes l'han d'ajudar a defensar-se».'"^

Ulteriors disposicions van regular aquesta institució, la milícia armada formada pels caps de casa del terme, de forma que la capitania correspongués al batlle reial i l'administració anés a càrrec de dos paers, sagramen­tals 0 jurats, escollits entre els veïns de la parròquia. AquestsjMra/5 acabaren substituint i assumint les fun­cions dels primitius cònsols.

Abans de l'any 1265 el rei vengué la batlHa de Gavà als Burgués. 10'' Des d'aleshores, l'elecció de batlle pertocà al nou senyor, però el govern municipal en tres nivells es consolidà: un batlle, designat pel senyor; dos jurats 0 prohoms, elegits anualment pels caps de casa reunits en consell general, i l'assemblea de caps de casa, o Consell de Gavà. La retmió dels tres cossos rebia el nom de universitat. I la comissió formada per batlle i jurats era el comú, antecedent de l'actual ajuntament. Al llarg dels segles XIV i XV, els senyors d'Eramprunyà ajuntaren al terme del castell els altres senyorius independents. En aquest procés, l'àmbit del consell general s'amplià i igualà la parròquia, i just abans de la guerra civil hom ja esmenta eh prohoms de Gavà. Però en el procés unificador desaparegueren els batlles de cada domini: n'hi havia un per a tot Eramprunyà, fins poc abans del 1497, quan es docu­menta ja un batlle propi i exclusiu per a tot l'actual terme de Gavà.'o^ Podem, doncs, situar el naixement del govern municipal gavanenc modern en el tombant del segle XV al XVI.

Al costat del govern, en el segle XVI apareixen els auxiliars. D'una banda, els càrrecs populars designats entre els caps de casa pel consell general per a un afer concret: els síndics, que cessaven en completar la tasca. D'altra banda, els fimcionaris pagats pel baró, l'àmbit dels quals era tota la baronia: el mostassa/, encarregat del control dels mercats, esmentat en les ordinacions del 1598, i el nunci o pregoner. Foren nun-cis Joan Vemeda (1587), Pierris Salines (1637) i Antoni Vilaró (1687).io9

municipi es regia pel conjunt d'ordinacions senyorials i parroquials acumulades amb el temps, i que eren par­ticulars per a cada municipi. A Gavà ja hem esmentat les ordinacions sobre el comerç del 1598, les ordina­cions parroquials de 1578-1600 i hi ha una nebulosa referència a unes ordinacions sobre pastures d'aproxi­madament la mateixa època.l'o

Les reunions del consell general o del comú compor­taven un cerimonial particular. Havien d'estar autoritzades pel batlle, i es convocaven a toc de les campanes de Sant Pere, com veiem en el document d'alliberament dels mals usos del 1502. Un cop con­vocada, l'assemblea era presidida pels dos jurats i el batlle. Els acords quedaven reflectits en una acta nota­rial, que signaven tots els assistents. Els acords es pre­nien per majoria, i els opositors feien constar en l'acta llur dissentiment. Generalment, la universitat només era convocada en casos especials, per tractar temes que superaven els poders dels jurats. Cal fer esment que en les assemblees, el vot era d'un per cada cap de casa, fos home o dona. Alguns dels noms de batlles, síndics i jurats locals que ens han pervingut d'aquesta primerenca època moderna són en la taula 9. A manca de sèries completes, hi veiem la preeminència de diverses famílies, precisament les mateixes amb sòlides possessions agràries determinades més amunt. El lloc on es reunia el comú i la universitat era varia­ble: l'església parroquial (1550),iii l'era d'alguna masia gran (1550 i 1622)'i2 o la sala noble de la casa o castell deGavà(1502il562).ii3

La localització d'aquesta casa o castell de Gavà (no el confongueu amb la casa, torre o castell de la Roca, incorporat en el segle XVIII a can Ribes), i'^ no és clara. Era l'edifici que el 1449 Lluís Marc comprà a Bemat Terré, senyor de Gavà, i que el 1472 Jaume Marc IV va reconquerir deixant-hi de capità «en Macià».ii5 Aquesta casa de Gavà no s'ha conservat, ja que el qüestionari de Zamora, de l'any 1789, deixa clar que llavors ja estava derruïda i només en restaven els fonaments.'^^ Un doc­ument del 1756,11'' de quan els barons manaren cons­truir la casa dels Delmes que encara avui es conserva (carrer dels Màrtirs, números 13-21), indica que aques­ta es construí a llevant de la casa o castell de Gavà que intentem ubicar. Així doncs, caldria situar el castell a l'oest de l'actual Casa dels Delmes.

Articles

4. Conclusions 3.5. Fórmules jurídiques i cerimonial municipal

Acabada la guerra civil, a Gavà encara restaven Finalment, pel que fa a fórmules jurídiques, el sotmeses al mals usos el 40% de les famíKes, i calgué

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 85

TAULA 9. Càrrecs municipals documentats a Gavà en els segles XV i XVI.

Articles

1 Any 1491

1497-1502 1502 1503 1516 1516 1550 1550 1550 1550 1553 1562

1565-1583 1583 1588 1590 1590 1598

Càrrec Síndic Batlle Síndic Jurats Batlle Jurat Batlle Jurats Síndics Síndics Síndics Síndics Batlle Síndics Batlle Batlle Jurats Batlle

Noms 1 Miquel Sbert Pere Tintorer Pere Batlle Jaume Tintorer, Joan Bertran Jaume Térmens Amador Ferrer Joan Pujol Joan Batlle i Peramon Térmens Pere Tintorer i Joan Font Bartomeu Sbert i Pere Montaner Antoni Riera i Antic Gelabert Climent Ros i Antoni Vinyes Jaume Pujol Climent Maniu i Miquel Ros Miquel Ros Montserrat Riera Jaume Esteve Ros i Magí Mas Bartomeu Comes

esperar fins a la sentència de Guadalupe per posar-hi punt i final. A banda, la sentència també fou aprofitada pels gavanencs per alliberar-se dels mals usos particu­lars del terme (concòrdia del 1502). De tot plegat, remarquem el final pactat a la crisi, i el marc parro­quial escollit per solucionar-la.

La baronia (ara ja s'anomena així) romangué en mans dels Marc, Gualbes i Fiveller. No tenim prou dades per avaluar la pressió senyorial, però constatem tres muta­cions rellevants: Eramprunyà ja no és la joia de les propietats d'una família de petits cavallers, sinó una tinença més d'ima gran nissaga de nobles ciutadans; la política senyorial, si més no enfi-ont de Barcelona, és menys agressiva que abans; i els senyors deixen de controlar personalment el terme i passen a residir a Barcelona.

D'altra banda, des de finals del XV, una notable immi­gració occitana arriba i s'estableix al terme, amb un màxim a finals del XVI (quan representa el 30% dels parroquians), que forneix de braços la incipient elit agrària local i possibilita un increment sostingut del nombre de cases (24% al llarg del segle).

La fi de les torbacions, el creixement econòmic con­següent i les garanties jurídiques atorgades a Guadalupe conformaren ima pagesia propietària útil que, alliberada del «dret de prendre i maltractar»

senyorial, actuava mitjançant el frau, el control i co­mercialització dels excedents, i l'ús de la mà d'obra barata dels occitans immigrats, com a governant indis-cutida en els afers locals. Amb això no volem dir que hi hagués un enriquiment generalitzat, sinó que es con­formà un sector pagès amb prou força econòmica (només cal veure les obres que impulsa) i social (aple­ga el 55% dels propietaris del terme) per aprofitar la relativa autonomia institucional de les universitats. Perquè el creixement demogràfic es conjugà amb l'a­parició d'un nucli molt estable d'una desena de famílies benestants, que acabà monopolitzant i vigoritzant unes institucions municipals que, tot i arrencar de molt lluny, assoliren el màxim relleu en aquests segles, amb una legislació consolidada i un cerimonial propi. Remarquem que al llarg del segle XVI i principis del XVII encara es pot parlar a Gavà de comunitat local, gràcies al fet que la majoria té prou terra per viure i sobreviure.

Dit això, es pot considerar el govern municipal com a punt de trobada, de pacte o de disputa, entre els dos actors del món estamental: senyors (i el seu batlle) i vassalls (consell general i jurats).

En tot cas, l'organització municipal, que quallà, s'en­fortí i envigorí just després de la guerra civil, repre­senta un element de primer ordre en la vida col·lectiva dels gavanencs i gavanenques de l'edat moderna, i un

86 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

instrument clau i diferenciador respecte del Gavà medieval, a causa dels recursos legals, econòmics i fins i tot militars -e l sometent- que comportava la seva existència.

NOTES. 1 Sigles utilitzades: ABE: Arxiu de la Baronia d'Eramprunyà; ACA: Arxiu de la Corona d'Aragó; ACB: Arxiu de la Catedral de Barcelona; ADB: Arxiu Diocesà de Barcelona; AHCB: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; AHPB: Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona; AJSV: Arxiu Josep Soler i Vidal (particular); BC: Biblioteca de Catalunya.

2 Junt amb els treballs anteriors «Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-1460» i «La guerra civil del segle XV a Eramprunyà», la trilogia sorgeix a partir de l'ac­tualització del treball de recerca inèdit La fi de l'edat mitjana a Eramprunyà, Gavà, 1996, gràcies als comentaris i indicacions de Lluís Monjas.

3 AHCB, Lletres closes (1483-85), f. 189, citat per J. Vicens Vives, Ferran II i la Ciutat de Barcelona 1479-1516, Barcelona, 1936, vol. I, p. 316, nota 101. El pagament d'aquest sometent portà cua. Les parròquies foranes es feien el sord a les demandes barcelonines d'assumir part de les despeses. L ' l i de maig de 1485 es convocà, per «fets de gran servey del Rey, y benefi­ci y endreça de tots», els síndics del Baix Llobregat, entre ells els de Gavà, Viladecans, Castelldefels i Sant Climent, però no ens consta que paguessin. [AHCB, Lletres closes (1485-87), í. 46v, citat per J. Vicens Vives, Ferran II i la Ciutat de Barcelona 1470-1516, Barcelona, 1936, vol. I, p. 234].

4 A C A , AR, reg. 3613 , f. 104 i 105, citat per V I C E N S

V I V E S , J . Historia de los remensas (en el siglo XV), Barcelona, 1976, p . 181.

5 ACA, RP, 2160, 6. f. 2v, citat per VICENS VIVES, J.

Historia de los remensas, p. 245.

s VICENS VIVES, J. El gran sindicato remensa (1488-1508), Barcelona, 1954, p. 108.

7 ACA, AR, reg. 3817, f. 51, reproduït per VICENS VIVES, J. Historia de los remensas, p. 278, nota 56.

s VICENS VIVES, J. Historia de los remensas, p. 269.

9 VICENS VIVES, J. El gran sindicato remensa (1488-1508),p. 121.

10 A H P B , FI, 41v, citat per V I C E N S V I V E S , J . El gran

sindicato remensa (1488-1508), p . 119.

11 RETUERTA, M . L . ; SANMARTÍ , C . (directores), Sant

Feliu de Llobregat. Identitat i història. Sant Feliu de Llobregat : Ajuntament , 2002 , p . 79 .

12 A C A , RP, reg. 2618 , f. 1, Comptabi l i ta t de la taula de col·lectes del Llobregat i Penedès , detallada per V I C E N S V I V E S , J . El gran sindicato remensa (1488-

1508), p . 87-104.

•3 IGLÉSIES, J . Elfogatge de 1497. Estudi i transcrip­ció, Barcelona, 1991 , p . 12, 13 i 15.

14 A C A , RP, reg. 2618 , t 34v, citat per V I C E N S V I V E S ,

J. Historia de los remensas, p . 326 , nota 354.

15 A C A , A. R., reg. 3549, f. 156v - 174v, reproduït per V I C E N S V I V E S , J . Historia de los remensas, p . 337-355 .

16 A B E , Caixa I, plec 2 1 , transcrit a l 'AJSV, fitxa 4 /28 /5 /1 , Priv. persecució malfactors 1487.

17 ABE, fitxa 4/28/7/1, Concòrdia sobre mals usos 1502.

18 ABE, fotocopiat a l'AJSV, carpeta Fotocòpies docu­ments originals arxiu de la baronia, sense classificar, i fitxes 4/50/5/1-3, Eramprunyà 1502.

19 Dietaris de la Generalitat, vol. I, p. 401, 30 de novembre de 1509. 20 V I C E N S V I V E S , J . Ferran II i la ciutat de Barcelona,

Barcelona, 1936, p. 337, i AJSV, fitxa 4/12/7/1 Conseller segon de Barcelona.

21 Arxiu particular d'Alfons Gibert, Escriptures i do­cuments municipals segle XVIII.

22 Dietari de l'antic Consell barceloní, vol. III, p. 147-148.

23 A m b d ó s successos del Dietari de l'antic consell

barceloní, vol . IV, p . 136-137.

24 Tot i que la sentència definitiva d'adjudicació de l'herència no es produí fins al 18 d'agost de 1542, D E BOFARULL, F . El Castillo y la baronia de Aramprunyà, Barcelona, 1911, p . 109, nota 3 .

25 CATALÀ, R ; D E FLUVIÀ, A . ; BRASÓ, M . "El castell

d'Eramprunyà", a Els Castells Catalans, Barcelona, 1967, vol. l ,p .383.

Articles

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 87

Articles

26 SERRA, E . "Els Gualbes ciutadans de Barcelona: de la fallida bancària del segle X V a l 'enllaç nobiliari del segle XVII" ,a / Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Barcelona, 1984, p . 479.

27 D E BOFARULL, E El castillo y la baronia de Aramprunyà, p . 110-111.

28 Per al que segueix, usem la informació de l 'article de M O R A L E S R O C A , F . "Historia de la llustre Casa de Fivaller", a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. IX, (1981) p. 305-345.

29 Rúbriques de Bruniquer, Barcelona, 1912, vol. 1, p. 25.

30 FARGAS, M . A . "Organització familiar i política de grup a l 'època moderna: els Fivaller de Barcelona", a Estudis, núm. 18 (1994), p . 131.

31 D U R A N , M . "L'evolució de l'ingrés senyorial a Catalunya", a iJecer^Meí, 17 (1985) p . 7-42.

32 V I C E N S V I V E S , J . Historia de los remensas, p . 266.

33 OLIVARES, J . Viles, pagesos i senyors a la Catalunya dels Àustria, Barcelona, 2000.

34 SERRA, E . "El règim feudal abans i després de la sen­tència arbitral de Guadalupe", ?L Recerques, 10 (1980), p. 17.

35 Fogatjament de Gavà del 1497, a IGLÉSIES, J . El fogatge de 1497. Estudi i transcripció, Barcelona, 1991, p . 193. Fogatjament de Gavà de, 1516, a l ' A H C B , Consell de Cent, Fogatjaments, XIX-15, f 83 . Fogatjament de Gavà del 1553, a IGLÉSIES, J . El

fogatge de 1553. Estudi i transcripció, Barcelona, 1979, p . 361-362.

36 Les nostres fonts han estat: A H P B , 470/5, notari Nadal Castelló, Capbreu de les rendes de don Joan Hug Fiveller Marc i de Palou, senyor de la baronia d'Eramprunyà, del 2-VI-1587 al 7-XII-1590, i 526/2, notari Antoni Seriol, Secundus liber aprisiorum, de 1597 i 1598; A D B , sèrie Visites pastorals, totes les del segle XVI , però especialment els volums 49, 50, 53, 58, 58a , 62 i 64; i ABE, a través de l'AJSV, especial­ment la sèrie d'apunts i extractes dels capbreus dels anys 1587 i 1599.

3'7 Sobre la poca fiabilitat del fogatjament del 1553, vegeu també CODINA, J . "El fogatge del 1553 i la

població de l'Hospitalet, Sant Boi i el Prat", a Revista catalana de geografia, núm. 3 , (1978) p . 431-446.

38 A D B , Visites pastorals, vol. 50, f. 24v (10 de novem­bre de 1590).

39 El terme llavors no era el mateix que ara, però a tots els efectes els considerem equivalents. Sobre el terme municipal de Gavà se'n parla indirectament a: CAMPMANY, J . "Castelldefels. El terme municipal",

dins Mar i Muntanya, núm. 56, 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65 i 66 (2000-2001), p. 5.

40 A H P B , 470/5, notari Nadal Castelló, Capbreu de les rendes de don Joan Hug Fiveller Marc i de Palou.

41 Vegeu l'estudi de la vall de la Sentiu a finals del segle X V I fet a partir d'aquest mateix capbreu a: CAMPMANY, J . i A L O N S O , M . "La masia de can Llong, abans mas Sbert, a la vall de la Sentiu de Gavà", a Ires. Jornades dEstudi del Patrimoni del Baix Llobregat. Recopilació, Cornellà, 2000, p . 221-240.

42 CODINA, J . El delta del Llobregat i Barcelona, Esplugues, 1971,p. 108 i s .

43 Per contextualitzar aquestes rompudes, vegeu CODINA, J . El delta del Llobregat i Barcelona, p . 93-95, i VALVERDE, A . "Evolución històrica y signifí-cación de la pineda litoral del delta del Llobregat. I (siglos XVI-XIX)" ,a Spartina, 3 (1997-98), p . 63-101.

44 CAMPMANY, J . "Les masies de la vall de la Sentiu. Can Flocant", a la revista parroquial Diàleg, núm. 148, p . 25-26.

45 CAMPMANY, J . "Les masies de la vall de la Sentiu. Can Tardà", a Diàleg, núm. 150, p . 22-23.

46 Els Margarit, procedents del Papiol, arribaren a Gavà i s'establiren a l'antic mas rònec dels Vingut. Antic Margarit, el 12 de desembre de 1598, feia posar una porta nova al reconstruït mas: A H P B , 526/2, notari Antoni Seriol, Secundus liber aprisiorum, de 1597 i 1598, f. 132v-133r.

47 CAMPMANY, J . Pirates a la costa dEramprunyà. Revista parroquialn de Gavà "Diàleg", núm. 165 (2001) p . 20-22; núm 166 (2001) p . 25-27 i núm 167 (2001) p . 19-20. També, CAMPMANY, J . Castelldefels i la mar, Castelldefels, 1998, p . 45-86.

48 A H P B , 331/5, notari Jeroni Mollet, Repertorium 21,

88 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

1549-1550,23-11-1550.

49 LÓPEZ MULLOR, A.; ESTANY, L ; N I N O , V.; V I L A , J .

M.; FÀBREGAS, M . ; PARERA, M . ; C L U A M . ; GÒTZEN, V.

"Torre del Baró . Vi ladecans . Arqueolog ia" , a Monografies, Barcelona, 1998, p . 12-13, nota 11.

50 A H P B , 526/2, notari Antoni Seriol, Secundus liber aprisiorum, de 1597 i 1598, f. 86r-86v.

51 A H P B , 470 /7 , notari Nada l Castel ló , Llibre d'establiments de don Joan Hug Fiveller Marc i de Palou, senyor de la baronia d'Eramprunyà, f. 54, del 22dabrildel584.

52 A H P B , 526/2, notari Antoni Seriol, Secundus liber aprisiorum, de 1597 i 1598, f. 89v - 90v.

5^ BC, Arch. 7377, f. 773, Clàusula del testament de Bertomeu Roca, a favor del seu fill Galceran. Gavà.

54 OLIVARES, J . Viles, pagesos i senyors a la Catalunya dels Àustria, p . 484-501.

55 La xifra de 200 focs l'hem estimada a partir de diverses notícies independents referides a les 5 juris­diccions feudals en què es dividia l'actual terme muni­cipal de Gavà: A la batUia reial de Gavà, futura quadra de Gavà, un pergamí d'inicis del segle XIII llista 89 veïns [ACA, Cancelleria, Extrainventari carpeta 366, núm. 4733] ; a la quadra de la torre del Perelló, un do­cument del 1314 esmenta 12 focs [ADB, Visites Pastorals, vol. 2, í. 83]; a la quadra de la Roca, el 1337 s'hi compten 40 focs remences [F. D E BOFARULL, El Castillo y la baronia de Aramprunyà, p . 80]; a la quadra de la Sentiu el 1359 s'hi documenten 18 focs [Pons Guri, J. M. "Un fogatjament desconegut del 1359-60", a Boletin de la Real Acadèmia de Buenas Letras, vol. X X X (1964), p . 455] ; i, finalment, a la castlania estricta del castell d 'Eramprunyà, el 1327 s 'hi compten 4 focs eclesiàstics [ A R A G Ó , A . M . "La col·lecta del bovatge de 1327", a Estudis d'Història Medieval, vol. 3 (1970) p . 41-51] , als quals cal afegir els 31 focs remences documentats el 1337 [ D E BOFARULL, F . El castillo y la baronia de Aramprunyà, p . 80]; en total, sumem uns 194 focs abans de l'he­catombe demogràfica del segle XIV.

56 Si suposem constant l 'extensió total de terres con­reades.

57 Sales, N . "Els segles de la decadència", a Història de Catalunya, Barcelona, 1987, vol. 5, p . 73 .

58 A H P B , 526/2, notari Antoni Seriol, Secundus liber aprisiorum, de 1597 i 1598, cinc primers folis, sense numerar.

59 A H P B , 526/2, notari Antoni Seriol, Secundus liber aprisiorum, de 1597 i 1598, f 70v.

60 A C B , sala de lectura. Retrato del monastir de Garraf ypart de las costas de Garraf, dibuixat per Nicolau de Credença fill el 1571, pergamí de 203 x 93 cm i A C B , 4-78-17, Descripció de la costa de Garraf, fet per Nicolau de Credença fill el 1586, paper de 165 x 58.5 cm [BAUCELLS, J . El Garraf i la Pia Almoina de la seu de Barcelona: inventari dels pergamins, Barcelona 1990, p . 23-29]. Hi ha una reproducció d'aquest darrer a A L M E R A , J . , i BOFILL, A . "Ojeada sobre el pasado y el presente de las costas de Garraf (Barcelona)", a Crònica científica, tom. XIV, núm. 324, (1891) p . 161-166.

61 ABE, Mapa de la Baronia d'Eramprunyà, autor desconegut. La primera reproducció publicada ho va ser a la revista gavanenca Brugués, núm. 169 (1973) p . 16. Hi ha xm detall del nucli de Gavà a: SOLER V I D A L ,

J. L'expansió dels cultius gavanencs i la rompuda de les marines, Gavà, 1969, p . 48.

62 Estem realitzant un estudi aprofundit d'aquest mapa, a partir de la seva comparació amb les dades geogrà­fiques que s'extreuen del capbreu del 1587, i d'un estu­di comparatiu de les tipologies de vaixells que hi apareixen. La sola presència en el mapa del camí ral de València, que no s'esmenta ni un sol cop en el capbreu de 1587-1590, així com el fet que aquest camí sembla que s'obrí a principis del segle XVII [ D E PALMA, P . A .

Prat de Llobregat (ensayo histórico), el Prat 1958, p . 310; CODINA, J . El delta del Llobregat. La gent del

fang. El Prat: 965-1965, Granollers, 1966, p. 42 i 116; CODINA, J . A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII), Sant Boi de Llobregat, 1999, p . 390] , invalida al nos­tre parer la data de 1590, i ens suggereix una data pos­terior.

63 M A D U R E L L , J . M . "Contratos de obras en los proto-colos notariales", a Estudiós Históricos y documen-tales de los Archivos de Protocolos, vol. 1 (1948), p . 135-137. M. PAGÈS, Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Barcelona, 1992, p . 276-277.

64 JARDÍ, M . Santa Maria de Bruguers, Sant Miquel i Castell d'Eramprunyà, treball inèdit, p . 26-30.

65 C A M Ó S , N . Jardín de Maria plantado en el

Articles

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 89

Articles

Principado de Cataluna, enriquecido... imprès a Barcelona per Jayme Plantada, 1657. Llibre 2n: Libro segundo de las imagenes de nuestra senora milagrosa-mente halladas, que se veneran en el obispado de barcelona, cap. XV. De la imagen de nuestra senora de burgués, p . 57 a 60, publicat més modernament per FORT, J . Mare de Déu de Bruguers, Sant Climent de Llobregat, 1978, p . 14-20.

*6 Són dos documents: A H P B , notari Jaume Vilar, llig. 8, man. 23 , contr., anys 1500-1501, i A H P B , not. Jaume Vilar, llig., 2, Bursa notularum, anys 1503-1509, f. 256 , transcrits per M A D U R E L L , J. M. "Contratos de obras en los protocolos notariales", a Estudiós históricos y documentos de los Archivos de Protocolos, vol. 1 (1948), doc. 15 i 16, p . 160-161,

6'' M A D U R E L L , J . M . "La ermita de Santa Maria de Erugues" , dins Asociación Nacional de Invàlidos Civiles, boletín informativo, núm. 6 (1966) p .22-23.

68 A D B , VP, vol. 50, f. 30-30V.

69 D E BOFARULL, F . El castillo y la baronia de Aramprunyà, p . 109.

'"^ PÉREZ, M.; SANAHUJA, D. Recorregut per l'arquitec­tura històrica de Gavà, Gavà, 1987, p . 23 .

1^ P É R E Z , M . ; SANAHUJA, D. Recorregut per l'arquitec­tura històrica de Gavà, p . 12 i 27. GIBERT, A . Un segle de vida gavanenca, p . 134-135.

''2 A H C B , Cartes comunes originals, f. 90, citat per J. Carrera Puyal , Historia política y econòmica de Catalunya, vol. I, p . 525-526.

73 L Ó P E Z M U L L O R , J . A . El castell i les torres, Castelldefels 2000 , p . 22 -25 ; L Ó P E Z M U L L O R , J . A . "La excavación del conjunto del castillo de Castelldefels", a Quaderns Científics i Tècnics, núm. 7, (1996) , p . 159-374; L Ó P E Z M U L L O R , J . A . "Estudi arqueològic del conjunt del castell de Castelldefels (Barcelona)" , a Quaderns Científics i Tècnics, núm. 9 (1997) p . 3 2 5 -350; CAMPMANY, J . Castelldefels i la mar, p . 5 9 - 6 1 .

74 Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. 1, Barcelona, 1994, p . 365, dimarts 18 d'agost de 1523: «/o magnífich mossèn Miquel Benet de Gualbes, baró de Castelldefels».

75 En u n m a p a del 1786 encara apareix aquest peti t engolfament: Carta esfèrica desde el cabo de Oropesa al cabo de Creus, 1786, dipositat a la biblioteca de la

Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

76 C A M P M A N Y , J . Castelldefels i la mar, p . 87.

77 C A M P M A N Y , J . Castelldefels i la mar, p . 43 i 44 .

78 ABE, Mapa de la Baronia d 'Eramprunyà, autor desconegut. Vegeu notes 61 i 62 més amunt.

79 ACA, Reg. Gratiarum, Jaume II, any 1327, f 136 s., transcrit per EIXARCH, J. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Vi ladecans, 1989, apèndix 6, p . 211 .

80 Construï t p robablement sobre l 'ant iga via romana que unia Tarragona a m b Barcelona pel litoral, que en els segles a l tmedievals es denominar ia estrata pública, segons IZQUIERDO, P . Excavacions arqueològiques a la rectoria de Sant Pere de Gavà, p . 220.

81 A C A , Reial Patr imoni , Classe 7a. A B , núm. 34, fol. 122. Esmenta t a l 'AJSV, fitxa 4 /38 /59 /1 , Desviament camí 1486.

82 C O L O M É M . " G a v à dels segles XVII i XVII I : els forns, pous i safareigs", Brugués, núm. 94 (1966) , p . 9.

83 C O D I N A , J . " L a immigració francesa al delta del Llobregat , 1400-1700", a, XXVAssemblea intercomar-cal d'estudiosos, p . 2 2 6 - 3 7 1 .

84 A D B , Visites Pastorals (VP) , vol. 45 , f. 4 7 v

85 A D B , VP, vol. 58, f. 722v.

86 N A D A L , J . , GIRALT, E . La population Catalane de 1553 à 1717. L'immigrationfrançaise et les autresfac-teurs de son développement. París 1960, p . 63 .

87 A D B , VP, vol . 53 , f. 13v.

88 ADB, VR vol. 42, f 178v.

89ADB,VRvol. 53, f. 598v

90ADB, VRvol. 64, f 89r

91 A D B , VR vol 64, í. 301v.

92 Donem aquesta data perquè en un document de l'any 994 s'especifica que es fa donació d'ims determinats drets (probablement un quart de delme) sobre la par­ròquia dEramprunyà comprats pel pare del donant al comte Mir de Barcelona, abans del 966. A C B , Libri Antiquitati, vol. IV, doc. 148, í. 51a-b, transcrit per

90 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)

FÀBREGA, A . Diplomatari de la Catedral de Barcelona, Barcelona, 1995, vol. I (844-1000), doc. 253, p. 476-477.

93 CAMPMANY, J. "Castelldefels: el terme municipal", a Mar i muntanya, núm. 61 (2000) p. 5.

^'^ El delme de Sant Miquel d'Eramprunyà ja és cedit testamentàriament pel senyor del castell (el comte Borrell) a la seva muller l'any 993. D E BOFARULL. F. El Castillo y la baronia de Aramprunyà, p. 23.

55 A C B , Diversorum C (c), carp. 2, núm. 1. Transcrit per ORDEIG, R. "Inventari de les Actes de con­sagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1101-1125", a Revista Catalana de Teologia, vol. XIII/2 (1988), doc. 284, p. 398-400.

5 ACB, Libri Antiquitatum, vol. IV, f. 214, citat per MARTÍ I BONET, J. M. "Los privilegios papales y las parroquias de la diòcesis de Barcelona", a Anthologica Annua,-vol 30-31 (1983-84),p. 311.

9'' CAMPMANY, J . "Sobre l'antiguitat de les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d'Eramprunyà", a Diàleg, núm. 124 (1995) p. 14-15, 125 (1995) p. 14-15, 126 (1996) p. 14-15, 127 (1996) p. 12-13, 128 (1996), p. 13-15, 129 (1996) i p. 17-19.

58 ACA, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, f. 268, doc. 830. Publicat per Rius, J. Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Barcelona, 1947, vol. III, p. 359, doc. 1234.

99 A D B , Visites Pastorals , vol . 58 , f. 722v-723r.

100 A C A , Cartulari de Sant Cugat del Vallès, f. 268 , doc. 831 . Publicat per Rius , J. Cartoral de Sant Cugat del Vallès, vol. I, p . 80-81 , doc. 436 .

10' A C A , Pergamins, Ramon Berenguer IV, 2 3 3 , trans­crit per BissoN, T. N . Fiscal accounts of Catalonia under the early count-kings (1151-1213), Berkeley, 1984, vol. II, apèndix I C , p . 6-7.

102 El terme de reialenc s'estenia per l'actual nucli urbà, el paratge de les bòbiles, i ca n 'Espinós.

103 F O N T I R I U S , J . M . "Or igenes del rég imen munic ipa l de Cata luna" , a Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval, Barcelona, 1985.

104 A C A , Pergamins , Pere I, núm. 187. Transcrit per BissoN, T. N . Fiscal accounts of Catalonia under the

early count-kings (1151-1213), vol. II, apèndix 111, p . 206-207.

105 A C A , Pergamins extrainventari , carpeta 366, núm. 4 7 3 3 , sense data. BissoN, T. N . el data el 1213: Fiscal accounts of Catalonia under the early count-kings (1151-1213), vol. I, p . 169; ment re que F O N T I R I U S , J .

M . el data el 1217: "Gènes is y manifestaciones ini-ciales del régimen municipal en Catalunya" , a Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval, p . 588, nota 27 .

106 A C A , Cancelleria, Reg . 9, f. 14n

107 En aquell any, sabem que la batllia de Gavà j a havia estat venuda a perpetuïtat als Burgués , j a que Gui l lem Burgués feia tes tament i deixava al seu fill J aume «sa vila de Gavà»: B A R A N E R A , J . " G a v à , " dins el periòdic L'Aramprunyà, núm. 12 (1921) , p . 4 .

108 El 1497 es documenta en Tintorer «lo batl le», IGLÉSIES, J. Elfogatge de 1497. Estudi i transcrip­ció, p. 193.

109 1587: AHPB, 470/5, notari Nadal Castelló, Capbreu de les rendes de don Joan Hug Fiveller Marc i de Palou., í. 197,1637: ACA, Consell d'Aragó, lligall 551, quadern 1, 3, 1687: SOLER I VIDAL, J . Plet de ter­mes i de pastures entre Gavà i Viladecans, Gavà, 1981, p. 45.

110 VALVERDE, A . "Evolución històrica y signifícaciòn de la p ineda litoral del delta del Llobregat . I (siglos XVI -XIX)" , a Spartina, 3 (1997-98) , p . 78 .

111 Arxiu Parroquial de Sant Cl iment de Llobregat , citat per A D A L B E R T (pseudònim d ' A N T O N I TARRIDA) . "Notas històricas", aBrugués núm. 164 (1973), p . 10.

112 1550: AHPB, 331/5, notari Jeroni Mollet, Repertorium 21,1549-1550, 23-11-1550; 1622: AHPB, notari Rafael Riera, Manual de concòrdies, 1621-1637, lligall 25, f 56r-61v i 284r-285r.

113 1502: ABE, fotocopiat a l'AJSV, carpeta Fotocòpies originals de l'arxiu de la baronia dEramprunyà, sense classificar, i fitxes 4/50/5/1-3, Eramprunyà 1502; 1562: AHPB, notari Lluís Rufet, Manuale Apprisiorum, anys 1561-1562, f. 81 i s., pu­blicat per EiXARCH, J. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, apèndix 10, p . 226-228.

Articles

114 S O L E R I V I D A L , J . "Els Marc d 'Eramprunyà" ,

Sentiu, núm. 14 (1989) p . 28 . La

Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92) 91

115 ABE, Llibre de la baronia, citat per DE BOFARULL, Z la rompuda de les marines, Gavà, 1969, p. 30. F. El Castillo y la baronia de Aramprunyà, p. 106.

1" AJSV, fitxa 4/37/33/1-2, Casa dels delmes, 1750-11 SOLER I VIDAL, J. L 'expansió dels cultius gavanencs 1760.

Articles

92 Materials del Baix Llobregat, 7. 2001 (69-92)