Una terra antiga i viva. Encerclat per grans nuclis urbans, acompleix un paper fona-

mental com a espai verd, educatiu i de lleure dins de l'àrea metropolitana. Malgrat

aquesta pressió humana, el parc presenta una fauna i una vegetació notables i

conserva un ric patrimoni històric, del qual destaquen poblats ibèrics, monestirs i

masies.

MEMÓRIA DE ACTIVIDAD

Centre Ocupacional

PARC DE LA SERRALADA DE MARINA

Salida descubierta Serralada de Marina

M E M Ó R I A D E A C T I V I D A D

Página 2

S E R R A L A D A D E M A R I N A

Geografia física

El Parc de la Serralada de Marina correspon a una zona de 3.032 hectàrees que inclou part dels termes municipals de Tiana, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac i Sant Fost de Campsentelles. Geogràficament, la zona correspon a l'extrem meridional de la serralada de Marina, en el sector conegut com la serra de la Conreria. Aquesta serra segueix en paral· lel el traçat de la costa mediterrània, de Sud-Oest a Nord-Est. L'altitud màxima de la serra és el turó de Galzeran –485 m–, el qual té una destacada importància geogràfica, ecològica, paisatgística i territorial per la seva ubicació entre la plana del Vallès i la línia de costa. El clima és de tipus mediterrani litoral amb temperatures mitjanes al voltant dels 15 graus i precipitacions entre 500 i 600 mil· límetres. Pertany a la regió bioclimàtica boreomediterrània (amb influències

medioeuropees i atlàntiques pel vessant vallesà). El relleu és, en general, arrodonit, a causa del modelat propi de l'erosió sobre els materials granítics predominants, només trencat en determinats indrets per afloraments d'altres litologies. Forma part del massís hercià que s'estén per la façana litoral catalana a l'Est del riu Llobregat, de substrat essencialment granític, la descomposició del qual origina saulons. Els torrents i les rieres acostumen a formar lleres aixaragallades a les parts més altes i de major pendent, per donar lloc a cursos més suaus i amples a les valls mitges i baixes. A més dels fenòmens d'erosió hídrica concentrada que dóna lloc a la xarxa hidrogràfica, l'elevada erosionabilitat de bona part dels sòls, formats per sauló, representa una gran fragilitat quan aquests es presenten desprotegits per l'eliminació de la coberta vegetal. Entre els aspectes que donen singularitat i valor al medi destaquen les morfologies que trenquen el suau relleu predominant, com els afloraments de dics i les àrees de modelat granític –que donen lloc als característics camps de boles–, i que es concentren a les parts centrals, i més altes, de la serralada. Aquesta zona central, del Puig Castellar al turó de Galzeran, recull a més bona part dels miradors que ofereixen una espectacular visió de la meitat Nord de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i de les serres que l'envolten. Per contra, a les parts més baixes, com ja s'ha indicat, és on es troben les morfologies pròpies de les rieres i torrents mediterranis, de gran interès natural, paisatgístic i territorial. Pel que fa a la vulnerabilitat del medi físic, i a causa de l'esmentada abundància de sòls saulonencs conjugada amb zones de forts pendents –superiors al 30%–, l'erosionabilitat edàfica és extrema en gran part de les carenes i en algunes àrees de les obagues vallesanes.

Vegetació

Fulles de roure

Per la seva ubicació geogràfica, la serralada de Marina es troba situada de ple en la regió biogeogràfica mediterrània amb una notable riquesa d'espècies i diversitat de sistemes naturals.

Página 3

S E R R A L A D A D E M A R I N A

A grans trets, l'orientació obaga dels vessants vallesans de la serralada permet que s'hi donin les formacions pròpies de zones més humides, com ara els alzinars i les rouredes, els primers inclosos entre els hàbitats d'interès comunitari, que mostren una regeneració natural molt bona després de l'incendi de 1994. A l'obaga de la serra de Marina s'hi descriu l'alzinar litoral esclarissat, que és la formació més abundant, però en realitat, i en funció del racó, es pot trobar una brolla d'estepes i bruc boal, una zona amb predominància d'estepes, o àrees més degradades on dominen el romaní i la gatosa. Els sistemes naturals dels vessants del solell són propis de zones eixutes, de creixement més lent i, en

conseqüència, de menor desenvolupament durant el procés de regeneració després de pertorbacions. A les carenes de solell destaca la garriga, però també es poden trobar elements de l'alzinar esclarissat, de la brolla d'estepes i bruc boal, taques d'albada i, fins i tot, clapes de llistonar. Als vessants de solell pot dominar la brolla d'albada, que es pot barrejar amb clapes de garriga, clapes d'estepes, prats d'albellatge, etc. En general, la vegetació d'aquestes orientacions està constituïda principalment per comunitats arbustives i herbàcies, amb algunes clapes arbòries, principalment de pi pinyer. En aquest context, existeixen nombroses formacions de gran interès, tant per la seva raresa, vulnerabilitat,

singularitat i estat de conservació, com els prats d'albellatge -reconeguts d'interès comunitari-, i les brolles, garrigues i màquies, de gran diversitat florística i faunística. Menció especial mereixen les comunitats de ribera, d'extrem interès intrínsec per l'acumulació de valors naturals i funcional, ja que constitueixen una veritable xarxa de connectors biològics, que permeten el manteniment dels fluxos entre les diverses zones del parc. Entre les principals comunitats cal destacar els alocars que encara romanen al llarg de diverses rieres del vessant costaner, i els magnífics boscos de ribera, amb espècies tan significatives com el vern, l'avellaner i el roure africà, del vessant del Besòs, totes elles incloses entre els hàbitats d'interès comunitaris, i darrers reductes d'aquests ecosistemes. Sens dubte, els alocars representen una de les comunitats més especials de la serra de Marina pel fet que a Catalunya es troben només dues grans taques de distribució de l'alocar (Vinco-Viticetum agni-casti): una a la conca baixa del riu Ebre, i una altra al Nord-Est, de la qual les poblacions de la serralada Litoral significarien el límit meridional. En aquesta comunitat, pròpia de les rambles mediterrànies, s'hi troba l'aloc (Vitex agnus-castus), el magraner (Punica granatum), l'òlbia (Lavatera olbia), la barretera (Petasites fragans) i la vinca grossa (Vinca major). Actualment, però, molts trams de l'alocar estan força degradats i envaïts pel canyar i la bardissa que hi són dominants. Tot i això, es mantenen alguns trams ben conservats, on l'alocar forma franges força amples a banda i banda dels torrents i on s'hi troben alocs de dimensions remarcables. Així, cal esmentar la riera de Canyet (amb uns 200 m d'alocar, amb alocs que presenten soques d'uns 30 cm de diàmetre), i el torrent de Pomar. A Sant Jeroni de la Murtra es localitza l'alocar millor conservat, amb una longitud d'uns 300 m entre la bassa de Sant Jeroni i l'autopista B-20. Pel que fa a les plantes amb flor, el catàleg és molt més complet. És remarcable la presència d'espècies de caràcter eurosiberià, com el vern (Alnus glutinosa), el grèvol (Ilex aquifolium), l'evònim (Euonymus europaeus), o l'auró negre (Acer monspessulanum). Onze espècies presenten el seu límit meridional de distribució en aquesta zona, i tres d'elles (Ampelodesmos mauritanica, Anthyllis cytisoides i Solanum rostratum) el septentrional. Així mateix, s'hi localitzen tres endemismes catalans: Ophrys catalaunica, Salvia nemorosa ssp. valentina i Sarothamnus catalaunicus.

Fauna

Iphiclides podalirius Autor: Fernando Carceller

Página 4

S E R R A L A D A D E M A R I N A

La serra de Marina es troba a la regió zoogeogràfica del paleàrtic, en una regió semiàrida de la zona bioclimàtica subtropical subhumida, amb un clima típicament mediterrani. Al vessant de solell, la insolació és important, tot i que la proximitat del mar proporciona una humitat ambiental més elevada que la que correspondria a un clima mediterrani continental. Amb aquestes condicions, on dominen les formacions arbustives baixes, a la zona s'hi troben espècies de fauna pròpies dels espais oberts, algunes d'elles força rares a Catalunya, com és el cas de determinats ocells migratoris transaharians. Al vessant obac i encarat al riu Besòs, on abunden les masses forestals de pins i alzines, hi domina una fauna forestal i de zones arbustives altes. També hi ha alguns ambients frescals força humits en les fondalades dels torrents, on es poden trobar retalls de vegetació de la regió humida superior propis de la zona bioclimàtica temperada. En aquests ambients d'influència eurosiberiana, amb arbres de fulla caduca, s'hi localitzen espècies de fauna forestal eurosiberiana de gran raresa en el conjunt de la serra. Finalment, cal esmentar la importància de la serralada en la migració dels ocells, ja que la zona estudiada es troba dins la ruta migratòria de la Mediterrània occidental. Els ocells efectuen desplaçaments seguint referents geogràfics determinats. Un d'ells és, de forma aproximada, la línia de carenes de la Serralada litoral. Aquesta línia presenta un predomini dels desplaçaments en sentit NE. D'altra banda, cal valorar la posició de l'espai protegit en relació a altres espais naturals i a les connexions biològiques. Manté continuïtat en el seu sector Nord amb el Parc de la Serralada Litoral i, a través d'ell, amb el Montnegre i el Corredor, constituint un conjunt forestal sense solució de continuïtat fins a la Tordera. Els vessants occidentals arriben a tocar del riu Besòs, el qual constitueix un element de primer ordre en les connexions entre el litoral i les terres interiors, especialment a través de rius com el Besòs, la riera Seca, la riera de Caldes i el riu Ripoll.

Aporia crataegui Autor: Fernando Carceller

Els grups d'invertebrats estan, en general, poc estudiats i existeixen nombrosos i molt importants buits d'informació. Pel que fa a alguns grups taxonòmics, les dades referides a la zona d'estudi són pràcticament inexistents. Dels mol·luscs referenciats, destaquen les espècies endèmiques catalanes Oxychilus (Orticius) courquini, i Helicigona lapicida andorrica, així com el gasteròpode terrestre Trochoidea

(Xerocrassa) betulonensis, endèmic de les serres del Nord de Barcelona, limitat a la desembocadura del riu Besòs, i a l'àrea central de distribució dins l'àrea d'estudi. Dels 16 coleòpters identificats a la zona, destaca el Cathrops sepicola, que té en el parc la segona localitat coneguda a Catalunya. Els vertebrats constitueixen el grup faunístic més ben estudiat. Als rius no hi ha peixos tot i la presència d'invertebrats aquàtics. Els amfibis estan força ben representats sense que hi hagi cap element excepcional. El mateix podem afirmar dels rèptils, però cal assenyalar la no presència de la serp d'Esculapi i de l'escurçó ibèric antigament referenciats i actualment no renovat. D'acord amb el predomini dels ambients mediterranis a l'àrea d'estudi, tant oberts com forestals, els poblaments d'ocells mostren també un important component d'espècies d'aquests dos tipus d'hàbitats. Cal remarcar, però, la presència de determinades espècies rares dels espais oberts, que ocupen les comunitats arbustives de la solana de la serra; es tracta de migradors transaharians com el còlit ros (Oenanthe hispanica), el tallarol emmascarat (Sylvia hortensis), el capsigrany (Lanius senator) i el trobat (Anthus campestris). És remarcable el nombre de rapinyaires que nidifiquen a la zona, tanmateix cal esmentar l'interès de la nidificació d'una parella de duc (Bubo bubo). Entre els mamífers, hom hi troba tant l'eriçó fosc (Erinaceus europaeus), que ocupa les zones ombrívoles, i el mediterrani (Atelerix algirus), en els ambients arbustius més eixuts. Pel que fa als rosegadors, s'ha localitzat l'esquirol (Sciurus vulgaris) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). S'ha constatat també la presència de la guilla (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina), el toixó (Meles meles), el gat mesquer o

Página 5

S E R R A L A D A D E M A R I N A

geneta (Genetta genetta) i el senglar (Sus scrofa). És molt abundant en determinats sectors el conill (Oryctolagus cuniculus) i destaca per la seva extrema raresa la llebre (Lepus europaeus).

Història/Ocupació humana Poblat Ibèric

L'espai ocupat pel Parc de la Serralada de Marina és un bon exemple de la història del poblament de Catalunya. Els primers ocupants dels cims i turons, reflex de temps d'intranquil· litat, són els poblats del Puig Castellar, del turó de les Maleses i del turó d'en Boscà, que mostren els rudiments d'una disposició urbanística de cases al llarg de carrers, a voltes units per comunicacions transversals i amb muralles defensives. Per les restes trobades, s'hi poden veure l'existència

d'agricultura, ramaderia, indústria tèxtil, ceràmica i monedes. A començaments del s.II aC, el territori va incorporar-se al mon romà, que aconseguí l'eliminació d'aquests llocs d'habitatge encastellats i emmurallats. A les seves runes no s'ha trobat cap resta de la dominació romana. Tanmateix, es fan evidents els senyals d'incendis i d'abandonament, proves d'una violenta destrucció. La romanització aporta ciutats com la propera Baetulo (Badalona), a més d'un important poblament rural. Cases de camp aïllades, pròpies d'una època de pau i centres de dominis agrícoles, no disposen, doncs, de cap element defensiu. Bona part de les masies avui existents a la banda de marina són hereves d'aquelles ocupacions romanes. Un cas molt indicatiu és l'actual Can Sant-romà (o Senromà), on les restes romanes ocupen una superfície similar a les construccions posteriors. Documentacions molt antigues d'aquestes masies fan pensar en un enllaç sense solució de continuïtat amb les vil· les romanes: Can Butinyà, Can Mora, Can Pujol i Mas Boscà.

Cartoixa de Montalegre

La decadència romana començada en el segon terç del s.III i les primeres invasions germàniques van colpejar dramàticament el país. Baetulo fou destruïda i no tingué empenta per aixecar muralles com va fer la propera Barcelona. Noves invasions tingueren com a conseqüència l'assentament a terres catalanes dels visigots i més tard dels àrabs (s.VIII). Aquesta darrera invasió, més violenta, va portar a un buidat de la costa i a l'ocupació de llocs a l'interior, amagats de la costa, com la vall de Pomar, on s'aixecà l'ara conegut com Castell de Gotmar. L'art romànic deixà la seva empremta en les esglésies de Sant Pere de Reixac del segle X i Sant Cebrià de Tiana del segle XI (ara església de la Verge de l'Alegria), les quals serviren per aglutinar la població. També cal destacar les construccions de les ordes religioses com la dels jeronis amb Sant Jeroni de la Murtra. Aquests, al seu torn feren construir les ermites de Sant Climent, Sant Onofre i la Miranda, lloc d'estada d'un seguit de reis i, com diu la tradició, el lloc on fou rebut Cristòfol Colom a la seva arribada del primer viatge a Amèrica. Els monjos foren els propietaris de la Torre dels Frares on es retiraven a descansar. L'altra gran nucli religiós és la Cartoixa de Montalegre, model de construcció d'una cartoixa, dels monjos que exerciren el poder feudal a Santa Perpètua, Cabrenys, Sant Fost i Martorelles. Cap a finals de l'edat mitjana, Barcelona es convertí en una pròspera ciutat amb un enriquit comerç. Els comerciants van veure en la zona de la serralada, llavors coberta de boscos i amb gran quantitat d'animals

Página 6

S E R R A L A D A D E M A R I N A

per a la cacera -senglar, ós, cérvol-, un lloc adient on fer-hi estades. Compraren masies o bé en bastiren de noves. Eren finques de grans dimensions amb terres de conreu i boscos. Les edificacions fruit d'aquesta època són cases magnífiques, com la Torre Codina (s.XIV), Can Miravitges (s.XV), Torribera (s.XV) i Can Moià (s.XIV). D'entre les cases feudals o castells, cal esmentar la Torre Pallaresa, amb títol de castell concedit per Carles I, i una de les joies de la zona, casa envoltada de jardins i amb una elegant disposició a la façana i l'interior. Un altre és el Castell de Gotmar, on el pas dels temps es reflecteix en el propi edifici, un bon exemple de palau/residència. Ja al s.XX, el territori fou de nou descobert pels barcelonins, que hi anaren a estiuejar. A la zona de la serralada que correspon a Montcada i Reixac, aprofitant la nova carretera i els primers cotxes de les famílies burgeses de Barcelona, s'aixecaren boniques cases per passar-hi els estius. Foren atrets per uns boscos frescos, bonics paratges, fonts i possibilitats de cacera. En són testimoni Can Valentí, Can Miralpeix (Torre Oriol), Can Bonet i Can Toi. Petites masies escampades a llarg del territori completen la imatge d'un espai, habitat des d'antic per homes de totes les classes socials. El terreny, tradicionalment conreat, ara abandonat en molts llocs, hauria de ser tractat amb cura per a restablir el seu antic encant.

Paisatge El paisatge actual de la serralada de Marina és fruit dels elements del medi físic, natural i socioeconòmic

descrits en altres apartats d'aquesta web, en un territori d'una gran fragilitat visual, degut a la seva ubicació enmig de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Així, l'àmbit del parc té una conca visual molt àmplia, oberta a milions d'habitants de les ciutats del voltant i visible des de les principals infrastructures viàries. Això es fa especialment patent a les parts més altes de la serra i al vessant marítim, on la fragilitat és màxima. La màxima qualitat paisatgística es dóna al conjunt del vessant vallesà, amb la presència d'extenses àrees forestals, i a les formacions arbustives que coronen els vessants costaners. Així mateix, les grans conques visuals

esmentades converteixen la serra en una talaia excepcional sobre el conjunt de l'Àrea Metropolitana i de la demarcació de Barcelona. A més dels clàssics miradors dels turons de Donadeu, Moià, Galzeran o Puig Castellar, la serralada compta amb diversos camins careners, que uneixen els esmentats turons i que constitueixen en si mateixos extraordinaris itineraris paisatgístics. Nombrosos elements contribueixen a enriquir patrimonialment i paisatgística la zona d'estudi. Entre aquests destaquen els pertanyents al medi físic, com els aflorament rocallosos i els modelats granítics, i el patrimoni cultural. En aquest sentit, existeixen tres poblats ibèrics -Puig Castellar, les Maleses i turó d'en Boscà diverses edificacions de caire religiós d'importància cabdal -Sant Jeroni de la Murtra, Cartoixa de Montalegre, Sant Pere de Reixac-, a més de nombroses ermites i altres edificacions singulars. Pel que fa a les edificacions estrictament residencials, l'àmbit inclou un elevat nombre de masies tradicionals, sovint lligades a l'activitat agrícola, que donen lloc a un paisatge agroforestal de gran valor, com a la zona del