S I Q M U N D A

4No estaba muerta, que estaba de exámenes

2 €

Orial, EdithSi els mitjans de comunicació convencionals fan va-cances a l’estiu, nosaltres les fem en època d’exàmens. Costa molt aconseguir material quan la gent que te l’ha

de fer arribar té compromisos. I costa molt perseguir a la gent quan tu també en tens. Però tot i així hem aconse-

guit fer un número d’allò més presentable (amb retard).I és que ara la revista té més regalets! Inclou un ego de regal (el del David Sanz, nou fitxatge amb set d’E GOls) i amb un DVD a part del CD i la fotografia. A veure quina

revista dóna un CD, un DVD i un EGO, i es pot comprar per dos eu-ros enlloc de per dotze. Així com ha arribat el David, ens ha deixat la

Marta Sesé, col·laboradora habitual des del primer número. Des d’aquí volem agrair-li la seva valuosa aportació i desitjar-li molta sort.Com ja hem mencionat quest número també porta un DVD, degut a que la secció de cinema d’aquest número compta amb un curtmetratge “made in Lleida”. Com que és una inversió forta, això d’anar fent regals a tort i a dret, és, almenys en aquest número, com un petit experiment. Depenent de l’acollida que tingui, continuarem fent-ho.D’altra banda us agraïm la vostra col·laboració en els microcontes via Face-book. Ja sabem que costa ofendre la literatura escrivint en un mur virtual. Precisament per això, podeu imaginar-vos fins a quines cotes arriba la nostra gratitud.Tenim moltes idees de cara al futur i ara hem aprofitat per treure continguts i idees que teníem acumulades. Sortir més tard ha estat fins i tot positiu. Com veieu, la revista arriba a 28 pàgines, en comptes de les 24 que teníem fins ara.

Siqmunda us estima

Síntesi del númeroEn aquest número contem un altre cop amb els contes d’en Victor Lorenzo. També us portem la música dels Cronistes, un cara a cara amb cares noves (vés quina cosa). Moltes més coses són novetat: no tenim ni un ni dos dibuix-ants, sinó tres, la Ginesta, la Cristina i l’Alexandra. Ella, a més,ens ha regalat uns quants poemes. Pel que fa als microcontes, aquest cop els hem collit del Facebook. Comptem també amb una entrevista a l’Oriol Yuguero i una secció de teatre amb ganes de deixar les coses ben clares. L’Aina Sellart posa color al número amb una fotografia que ben bé podria posar-hi música. Finalment, el valor material de la revista augmenta amb el DVD, que inclou el curt de la secció de cinema.

Inaugurem la era de la Siqmunda amb publicitat. De moment hem hagut de posar aquest cartell del Ministeri de Sanitat tot i que ja és una mica antic. De totes maneres, us desafiem a pagar-nos per a que canviem aquesta publicitat per la vostra. Només si és maca.

La conocí hace unos días, en el parque. Se sentó a mi lado y sacó del bolsillo del abrigo un par de interrogantes, con los que rompimos sin dificultad el hielo. Sin embargo, no pudimos charlar casi nada porque tras esas dos preguntas se marchó a toda prisa, dejando olvidados en el banco de madera tres puntos suspensivos, que me confirmaron que la cosa no debía acabar ahí, y un papelito con una dirección y una hora. A la mañana siguiente, ansioso, acudí puntual a la cita y la encon-tré de nuevo con un bolso lleno de interrogantes con los que reanudamos la conversación del día anterior, pero también unas cuantas comillas, que utilizó para citar de memoria a mis autores predilectos, y unos guiones largos que colocaba con habilidad para intercalar graciosos comentarios en la conver-sación. Durante la tarde me mostró rincones de la ciudad que no conocía y en diversas ocasiones tuvo que sacar del bolso unos paréntesis para aclararme detalles que no llegaba a com-prender. Como en la ocasión anterior, se esfumó sin decir nada cuando, tras alcanzarme un punto y coma que aseguraba la continuidad de nuestra historia, el bolso quedó vacío. Ayer por la tarde, después de dos días sin vernos, apareció en mi casa sin avisar con una mochila repleta de signos de puntuación. Sin embargo, pronto se terminaron los interrogantes y los parénte-sis, y entonces nos quedamos mirando, durante unos segundos, en silencio. Todo estaba dicho.Esta mañana me he despertado en mi cama, solo, con los prim-eros rayos de sol. El suelo del dormitorio estaba salpicado de exclamaciones de diversos colores con las que enmarcamos interjecciones y jadeos durante toda la noche. Ha sido inútil llamarla, porque ya se había marchado de mi apartamento. De camino al baño, he encontrado un punto. Sin embargo, y pese a que llevo horas buscando, no encuentro los otros dos que fal-tan. Empiezo a sospechar que esto es el final.

Problemas de puntuación

Victor Lorenzo Cincahttp://realidadesparalelos.blogspot.com/

Boli Bic

No havia nascut en aquella ciutat freda, per tant no era igual que els seus habitants, que convivien amb aquella tristesa silenciosa que cala en els cors dels qui viuen en la ciutat de la boira. Tampoc compartia la indiferència vers la desil·lusió de veure sempre l’horitzó del mateix gris desgastat, ell creia que la bellesa de la ciutat re-sidia en que tots els habitants de les grans ciutats hagueren intentat evitar l’absència de la vida i dels habituals personat-ges que viuen el dia a dia entre trists edificis. Es deia per ell mateix: Si la ciutat fóra deserta, la seva bellesa seria única per mi, sens ningú que pogués es-patllar el moment de poder ser un anònim entre els fanals i els rètols de les botigues. Aquest sentiment l’havia descobert una nit passejant amb com-panyia dels seus pensaments, quan de cop, en veure que l’únic soroll que inundava el carrer era el compàs portat per les seves pròpies passes,va poder som-riure pensant en la immensa bellesa del silenci d’un indret on les veus han estat ofegades pel fred i la boira de l’hivern.

Aitor Solano

Libre marineroque las olas domináis,

recitáis con el vientopoesías a la mar.

Libre marineroque peligros encontráis,

os burláis del mal tiemposin temer al vendaval.

Libre marineroque sin rumbo navegáis,

aislado de aquel mundoque dejasteis muy atrás.

Sin embargo, alguna noche,sentís la triste soledad,

que a su lado grita vocesque le hacen desfondar.

Está harto de las aguasy del grande peñascal,

ahora quiere solo un puertoy poder desembarcar.

Ya no quiere ser esclavode su misma libertad.

Una mirada blavapot glaçar la sang

Encara que el somriurePugui entendrir l’escena

Aitor Solano

Alexandra BertrànLibre marinero

Una mirada

Com ja sabreu els lectors fidels de Siqmunda i els que feu sovint un acte de fe entrant al blog o subscrivint-vos a nosaltres via xarxes socials hem posat en marxa un concurs de microcontes als comentaris. Aquí, junt amb alguns microcontes que ens han ar-ribat per les vies convencionals, us presentem els més votats.

“Despertador a las siete. Tostada con café, ni mermelada. Pequeño vistazo al espejo mientras piensas que por un día más que no te afeites tampoco pasa nada. Ascensor. Trabajo. Miradas que se pierden en el trasero de la nueva sec-retaria. Trabajo. En casa de nuevo a las cuatro. Beso, por tradición. Sofá y tele-visión, periódico los viernes. Cena. Silencio. Cama. Sexo frío los días impares. Por eso me voy Jaime. Ni si quiera lo siento.

Carmen”

Colgó la nota en el congelador, bajo aquel imán que compraron juntos en Irlanda. Se puso el pijama y se metió en la cama como cualquier otro día que fuera par.

Las flores mueren cuando no se riegan

Marta Sesé Fuentes (http://www.martasese.blogspot.com/)

Había oído muchas cosas sobre lo que se te pasaba por la cabeza en aquel instan-te, pero ahora no recordaba ninguna. Sólo sentía vértigo y un ligero escozor en alguna parte de su cuerpo, de cuyo nombre no le importaba no acordarse. Al cabo de un minuto, el cuchillo cayó al suelo con un estruendo ofensivo. Luego, todo fue paz.

#ff0000

Mercé Badia Solé

Dicen que a menudo parezco malhumorado. La verdad es que siempre estoy dán-dole mil vueltas a las cosas mas simples, y me frustro. Aunque lo que ahora me pasa por la cabeza es algo mas duro y destructivo de lo normal. Una bala.

Josep A. F. Trota Ochoa de Eribe

Dolor de pijotera

Li va enviar un sms a mode de nota de suïcidi, explicant-li que no s’hauria imaginat mai que ella prostituís un sentiment com l’amistat i que el fes anar per rebutjar els seus petons. És clar que, a mesura que va anar veient món, va veure que més li hagués valgut suïcidar-se llavors, que d’alcavotes de sentiments el món n’és ple...

Oscar Arenas Larios (http://contesdstoryville.com/)

S.M.S. Pagafantes

Despójense todos de sus máscaras de pellejo ceniciento;escupan sus defectos cada vez que el aire sople en su contra;desnúdense pudorosa o salvajemente, como ustedes lo prefieran, ante una situ-ación ridícula e irritante;vuelvan la cara a sus mentiras. Sean ustedes mismos,disfruten de la vida. No se escondan, porque voy a encontrarlos igualmente.

Erika Silva Fernández

Y cada gota de sudor era otra idea que se escapaba de mi cabeza.Y cada suspiro, no era más que otro recordatorio de que se me escapaba la in-spiración.Y así le di la vuelta al día, en ochenta mundos.Sin quedarme en ninguno, por supuesto.

Franco Esteves Zarzar

*.02

*.03

Me siento solo y tengo frío.Tirito, intento entrar en calor pero ya poco le queda a mi cuerpo. Sé que no me queda mucho tiempo, noto la presencia cercana de un final angustioso.Pronto me convertiré en un cubito de hielo si nadie me encuentra antes. Ha pasado demasiado tiempo.De pronto, veo una brillante luz que se cierne sobre mi - ¡Salvado! - y oigo una voz que dice:- Mamá, solo queda un polo en la nevera, ¿¿¿puedo???- Si hijo, claro. - la sentencia de muerte está fijada -

David Sanz

*.01

Us recordem que el grup i el blog continuen oberts i que podeu seguir-hi enviant micro-contes ja que la convocatòria té caràcter continu. Tots els autors dels microcontes que han sortit publicats en aquest número rebran una xapa de la Siqmunda aviat (som poc organitzats encara, ho sentim) i no trigarem en anun-ciar el guanyador definitiu al blog. A més, tots aquests microcontes, formaran part del concurs gràfic que estem organitzant amb la vista posada en el número 5. Per últim gràcies a tots per la participació, ens emociona molt veure que comença a haver-hi feedback. Guardem els vostres contes a la recàmara.

Realitat? A través d’idees i imatges construeixo una realitat.La meva realitat basada en idees que annexiono sobre el que observo i/o sento.Doncs, com puc creure’m el que m’envolta, si sóc jo mateixa qui l’explica a base dels meus interessos?Navego per un món ple de perjudicis.Com es trenquen les cadenes del condicionament?

Aina Sellart

Cop d’obturador

http://www.flickr.com/photos/ainasellartguardia/

És un dissabte proper al Nadal. Fugim de l’enrenou del centre de la ciutat i ens arribem fins a La Mitjana. Allí, entre fulles seques, arbres silenciosos i un fred que se’t clava als ossos ens esperen quatre Cronistes: en Miquel, la Roser i dos Joans (el Baró i el Vi-cente), que ens parlaran una mica d’un grup poc tradicional que beu de la música tradi-cional.

Siqmunda: Cronistes podria ser un grup d’alguna altra cosa o és inequívocament

un grup de folk?Cronistes: De fet és un grup de moltes altres coses però partint sempre del folk. El Cronista recull el que hi ha al seu voltant, les músiques tradicionals de tot arreu, i el que fa és escriure-les sota el seu punt de vista. Com veieu és una tasca de di-vulgació, crear quelcom que la gent ha de llegir, per això del folk passem al ska, al rock, al pop, al metal, al country, a la rumba...

SQDA: Així doncs, volíeu fer un grup de folk o simplement fer un grup?C’s: Cronistes, en un principi, érem tres que vam entrar a Skalivada i que des-prés ens en vam escindir. Vam fitxar la Roser (que tocava a Taugarso) perquè volíem treballar d’una altra manera en el camp de la música tradicional. Ara, dels Cronistes originals, en queden la Roser i en Joan Baró. Volia ser un grup de folk però no sabíem cap on tiraria.

SQDA: Hi ha alguna causa per aquesta inestabilitat del grup?C’s: La disponibilitat dels mateixos músics. Molts grups que són un grup d’amics es desfan perquè cadascú va pel seu camí. Si aquest fos el cas, ja no hi hauria Cronistes. Hi va haver un moment en que en Joan es va “quedar” el grup i va en-carregar-se de fitxar gent que n’entra i surt en funció de la seva disponibilitat. I no es pot fer res amb que la gent no pugui. Si fóssim un grup molt professionalitzat i tinguéssim el volum d’actuacions d’Encara farem salat o Lax’N’busto, mentre no puguem oferir quelcom tan potent, hem de deixar a la gent fer altres coses. El dia que es pugui viure de Cronistes, podrem tancar l’equip.

SQDA: No incorporaríeu cap altre instrument, per exemple un sac de gemecs?C’s: El problema és que no volem un so tan marcat. El punt fort de Cronistes és la versatilitat, moure’s d’estil en estil. Una gaita marca molt la personalitat. És com si te’n vas a Dropkick Murphys o Real McKenzies. Estaria bé si el music pogués tocar altres instruments, com el Joan Baró que també toca la flauta i l’acordió (que no es troben de manera regular a la formació). La cosa seria que donés el màxim de joc possible.

Al microfonPer Oscar Arenas Larios, Cristina Prim Carol i

Adrià Sánchez Aran

SQDA: De tot el que hem escoltat de vosaltres, no teniu pas cap cançó en castellà. Hi ha alguna raó?C’s: No necessàriament. Tot i que hi ha una cançó en castellà: “Abridme galanica”, del disc nou i que és en castellà antic. La raó principal que Cronistes no tingui cançons en castellà és que a en Joan, que proposa el repertori, no li arriba massa folk en castellà. Té molta més influència de grups irlandesos, bretons... Com que els castellans no te-nen un sentiment d’identitat tan fort, el gènere no està tan cultivat. Si era per si som catalanistes, és simplement que tenim més influència d’altres repertoris. Si de sobte trobem un cançoner castellà que està bé, cap problema.

SQDA: Cronistes ha incorporat nous membres no fa pas massa. Com ho estan vivint?Joan Vicente: Em va reclutar en Joan Baró quan portava melena. El vaig conèixer a Campus Rock. Ell cantava i jo tocava la guitarra a la cançó de Jump, de Van Halen. I quan vam acabar, em va emmanillar i em va obligar a entrar a Cronistes a punta de pistola.Roser Loscos: Molt bé, ara de veritat...J.V.: Em va agafar per banda i em va proposar el projecte de la mescla d’estils i que m’encarregués de donar el toc rocker a les cançons rockeres. La veritat és que quan el Joan m’ho va proposar, em vaig espantar perquè jo, de folk, zero, però ara, m’ho passo “teturcia”.

SQDA: Sabem d’on ve Cronistes. Però cap on va?C’s: En un món perfecte, Cronistes seria un grup que arribés a tothom. Cronistes vol fer extensiu el món de la música tradicional, que de per si és bastant freak i desconegut, al màxim de gent possible, adaptant cada música i fent-ho ben divers, que ja ens agrada. Tornant al món perfecte, Cronistes podria arribar a l’altra punta del món, sense distinció de la llengua; que se’ns veiés com una olla barrejada, com un laboratori. Que pogués interessar a tothom. De manera massiva o no, ja és una altra cosa, però el que volem és que la música tingui interès.A curt termini i de forma realista, anem obrint mercat, fent que el cercle sigui més gran. Però si no ho aconseguim tampoc passa res, que l’important és el camí, que ens ho passem “teturcia”, com diu en Joan Vicente.

SQDA: Què és Jornalers en els vostres projectes a curt termini?

Cronistes, ben guapos, ells

C’s: És un projecte paral·lel. Cronistes no té gaire tirada per a viure’n, i llavors s’ha optat per la diversificació. Les empreses de teatre, àmbit del que prové en Joan, ho fan. El gran format seria Cronistes, rocker, contundent; i després tenim Jornal-ers, que és una tornada a les arrels, molt més tradicional, molt acústic, molt més barat i molt més portàtil.

SQDA: Parleu molt de beure de diferents fonts, però el folk és un gènere amplís-sim i inclouria, per exemple, música tradicional russa. No heu pensat en anar més enllà d’Europa per a agafar referències?C’s: De fet, al nou disc hi ha una cançó en la que hi hem posat una dansa tradicio-nal russa que es diu Korobochka, que potser us sonarà perquè és la del Tetris. El que passa és que l’ampliem i la desenvolupem més. El problema és que, com de més lluny és la música, més adulterada arriba aquí. Si Rússia està a no sé quants milers de quilòmetres, només t’arribarà alguna cosa que per ells és molt comercial. Fóra un punt tenir pasta, anar a Rússia, comprar CD’s, anar a concerts de grups tradicionals i impregnar-nos de la seva cultura. Moltes vegades tens algun amic que viu per allà i sempre et poden fer arribar al-guna cosa; però estem oberts a tot. Per exemple, música sud-americana, no només llatina, sinó dels Andes, que és molt rica i té unes sonoritats molt diferents. Estaria molt bé poder-ho explotar tot, però pas a pas, no es pot fer tot a la vegada.

Tracklist#1 El Branle de Codalet#2 Calant de Vilafranca#3 La bella molinera#4 Somia#5 Star of the county down#6 Pista Extra

http://cronistes.cathttp://myspace.com/cronistes

Per començar la secció us deixem amb l’art d’estil manga de la Gin-esta Jové, que investiga i es desenvolupa en l’estètica kodomo (infan-til), shojô, shonen, entre d’altres i, variant entre els diferents temes en cada dibuix, depenent de l’estat anímic que el dia li presenti. Seduïda per la tecnologia d’una tableta gràfica, dedica part del seu temps lliure en fer dibuixos directament amb l’ordinador, o sinó partint d’esbossos previs amb grafit amb el traç principal. Utilitzant el Photoshop i el SAI els dóna l’acabat perfecte.Sempre ha tingut una gran influència d’autors com Arina Tanemura, Ken Akamatsu o les CLAMP.

Continuem oferint-vos el que fa l’Alexandra Beltran, un treball en estat experimental, però que promet. Ens confessa que sempre l’hi ha apas-sionat dibuixar, encara que siguin quatre ratlles per desfogar-se i elu-dir la crueltat del mon en el que vivim. El manga de les mans d’autors com Masashi Kishimoto o Rei Idumi la motivat a endinsar-s’hi, però desmentint acusacions falses va voler expandir-se i provar nous estils. Atreta per les noves tecnologies, experimenta amb la seva tableta grà-fica, sense deixar enrere el magnífic 6B i les aquarel·les per acolorir. Encara que tingui mes dibuixos en b/n que en color, deixa clar que tot de-pèn de l’estat d’ànim.

En aquest número us presentem el quadres de la Cristina Benages, una jove lleidatana a qui, com podeu veure, no li falten aptituds per al complicat art de la pintura. La seva principal motivació és la gran afició que, com ella mateixa admet, ha tingut des de ben petita per a la pintura. Així doncs, més que la professionalització, el que busca amb el seu procés creatiu és gaudir i fer gaudir els qui veuen les seves obres. Li agrada expressar els seus senti-ments mitjançant paisatges i ambients càlids.

¿Qui diu que realitzar els teus projectes té un preu molt alt? Amb un pres-supost tendint a zero, amb moltes ganes i amb molts amics (tal i com es fan les coses bones), Oscar Arenas i Marc Canudes han realitzat aquest curt amb bastant d’encert.

En poc més de dotze minuts, s’ho han manegat per explicar una història per desgràcia massa coneguda per molts: els efectes negatius de la hipocresia entre amics; partint d’un interrogatori policial, l’espectador va descobrint que no tot és el que sembla, i que l’alcohol hi ajuda molt.I no és l’alcohol el protagonista del curt; simplement serveix com a catal-litzador per a que l’amor, la decepció i les pasions més internes surtin a la llum, provocant l’inevitable desastre.Una doble trama que ens enganya de bon principi desviant la nostra mi-rada de la tempesta que s’aproxima; en Joel (Daniel Montañés) i la Raquel (Meri Martín) protagonitzen una batalla campal al terreny dialèctic per la indecisió i la frustració de l’”amic i amat”. Però el capficar-se en lo propi no els fa veure el fatídic desenllaç al trian-gle amoròs format per en Pol (Adrià Ribes), l’Eva (Marta Pous) i en Jordi (el propi Oscar Arenas). Un retrat fidel de la complexitat a les relacions dels joves (i no tant joves) d’avui dia.

Tal com ho descriu l’Oscar, conegut amic i col-laborador a la revista, el curt entra dintre del “cinema de guerrilla”, on els seus creadors s’adapten a l’espai i els mitjans que poseeixen, i no a l’inrevés. Això no significa que el tema visual hagi estat menyspreat; ens al contrari: amb plànols de llocs que molts coneixem, li han donat a la cinta un toc personal que gairebé es saboreja.

I és clar, a qui no li agrada el sabor d’un bon vi?

Beure la veritat per David Sanz

Des de Siqmunda, i amb tot el respecte que us tenim, també us volem em-pènyer una micona. Segur que molts de vosaltres heu pensat algun cop en rodar un curt però no us hi heu atrevit. “Segur que costa una pasta!” o “T’hi pots passar la vida” i potser també “Si després ningú s’ho mi-rará” hauran passat pels vostres caps com a excuses per no posar-vos en marxa.

És per això que, desde la nostra petita i acollidora redacció, us volem recolzar en els vostres projectes. Aquest mes us hem portat un curt made in Lleida en el que, segons l’Oscar, el que més diners els va costar van ser les pizzes que es van menjar durant el rodatge.Així que, si us plau, no us feu els curtets i tireu endavant els vostres projectes.

24 fpsFent-se el curt

Sessions de curtmetratges al Café del Teatre de l’Escorxador el darrer dimecres de cada mes a les 21:30Alguns curts interessants que potser no heu vist...

30 de desembre (curts francesos)Marcel! de Jean Achache. A algú se li acudiria barrejar un tractat d’art contemporani amb Quentin Tarantino? Gratte-papier de Guillaume Martínez. Tots hem vist tantes vegades el festeig al cinema que ara, el volem de maneres ben diferents.

Kitchen d’Alice Winocour. Una metàfora del masclisme a travès d’una sòrdida re-cepta? Tan estrany com li resulta la cuina al pobre llamàntol.

27 de gener (curtmetratges nominats als Goya)Doppelgänger d’Óscar de Julián. Un curt documental que narra l’odissea personal d’Óscar de Julián, i la seva trobada amb un altre Óscar de Julián.Lala d’Esteban Crespo. Narra una reunió familiar en clau d’humor negre: mentre un dels personatges intenta recordar una antiga història, surten a la llum secrets ben foscos i l’estructura familiar es derrueix precipitadament.

Hola de nou, comediants. Com la majoria de vosaltres deu saber, en el tercer número de la revista es va dedicar la secció “Cara a cara” a un enfrontament entre els integrants dels cercles artístics teatral i cineasta. En aquesta vostra secció teatral no volem enfrontar un altre cop els simpatitzants d’ambdues parts, ni posar-nos de part de cap banda. Si mireu el cara a cara del citat número veureu que va guanyar el teatre, i si visiteu la nostra pàgina a internet veureu que foren pocs els agosarats que van votar per el cine-ma, permetent que s’imposés inevitablement una clara majoria d’opinions a favor de la dramatúr-gia. David Sanz va saber superar els arguments d’Oscar Arenas, el llavis d’or de la Siqmunda. Els que vàreu llegir la primera secció teatral en la revista sabreu que defensem que el teatre està cada cop més de moda. Prenent aquesta afir-mació com a axioma, i tenint en compte els re-sultats del “cara a cara” anterior, es podria dir que resulta com a mínim curiós que un lleidatà pugui triar entre ni més ni menys que cinc cinemes dife-rents, quan només tenim dos teatres reconeguts popularment (pròximament tres, si senyor!). També ens hauria d’estranyar que en els cinemes es facin diàriament de quatre a sis projeccions per sala, i que en els teatres es duguin a terme unes dues representacions al dia, si es que es fan.No volem semblar alarmistes, companys de la faràndula, és un fet constatat que el cinema és un producte consumit per un públic extremada-ment més ampli que el del teatre. Però això no ha d’afectar al consum teatral. On volem arribar, es-timats farandulers, és que el cinema i el teatre no

Molta merdaTeatre digievoluciona en cinema

Grecs, al teatre

Josep A.F. Trota Ochoa de Eribe

han de contraposar-se. Pot ser que algunes persones teatralment in-cultes argumentin que el cinema és idèntic al teatre però amb millor acabat. Pot ser que, com-parats amb altres branques artístiques, tinguin moltes similituds i que, per això, alguns defen-sors del teatre insisteixin en que el cinema està acabant amb el teatre. Des de la secció de teatre de la revista Siqmunda creiem que tot això no son més que excuses i victimismes que intenten maquillar mandres, enveges, ires i altres pecats. Deixem de relacionar tan estretament el consum de teatre amb el de cinema. No oblidem que tenen les seves similituds, però també les seves diferències. Alguns subjectes mal informats diuen que la foto-grafia eliminarà la pintura del mapa artístic. Vosal-tres, estimats lectors, sabeu que s’han convertit en dues corrents diferents, i que la pintura continua ex-ercint un enorme domini sobre el panorama artístic. És clar que tenen semblances, però la pintura per-met explorar territoris artístics que la fotografia no tocarà mai, i aquesta última explota tècniques que la pintura no pot ni imaginar.Doncs el mateix passa entre el teatre i el cinema.Ja per acabar, aclarirem que, tot i ser conscients d’això, ens estimem el teatre. Volem que vagi a més, i sabem que pot enfrontar-se a aquest repte sense cap por. Sortim al carrer i enseny-em el bon teatre a tothom: que no es creguin ni per un instant més que totes les obres teatrals son com les que els van fer anar a veure de petits, demostrem que hi ha vida dramatúrgica fora de les aules i els estudis de gravació! Posem el crit al cel, histrions de ponent:

Molta merda! Grecs, al cinema

Un diumenge de novembre sembla que hi hagi poca cosa més a fer a part de passar la res-saca. Lleida sencera sembla sumida en un matí més de llum entrant a l’habitació, llençols rebregats i mandra, molta mandra. Però l’Oriol Yuguero, el Paer més jove de l’Ajuntament de Lleida i Regidor de Joventut des de l’any 2007 es disposa atendre l’entrevista de Siq-munda al flamant nou Centre de Recursos Juvenils.

Siqmunda: Comencem amb un estat de la qüestió: què és ser un jove avui en dia? Oriol Yuguero: Jove és aquella persona que té entre 13 i 30 anys, que es troba en una etapa molt important de la seva vida i que ha d’aprofitar per viure experiències i formar-se. A més, a la joventut es dóna el pas de la dependència a la independència, adquirint el propi projecte de vida. Tot el que es faci a la joventut marcarà la vida i per tant és im-portant: estar ben orientat, fer coses que serveixin d’experiència de base i passar-s’ho bé. Així després, a partir dels trenta es poden adquirir noves responsabilitats.

SQDA: Ara sabem el que és un jove... però ens falta un altre concepte prou impor-tant... què fa un Regidor de Joventut?OY: El Regidor de Joventut fa les polítiques per als lleidatans que tenen entre 11 i 30 anys, però quan vaig arribar a la regidoria les competències eren donar servei als llei-datans de 18 a 25 anys, tot i que hi havia un col·lectiu de menors de 18 anys que en principi els portava la regidora d’infància (tot i que tothom té clar que, amb 15 anys, no ets un nen) i que també hi havia gent amb més de 25 anys que requerien atenció. El regidor marca les línies per a tots aquests grups de joves, per tractar d’arribar-hi: pro-mou l’emancipació juvenil i la formació, l’oci juvenil i també l’associacionisme (de fet, en aquest edifici hi tenen seu el 60% de les associacions juvenils de Lleida).

SQDA: Tot i que els joves no s’escapen de la política, avui en dia hi ha una falta d’entesa entre polítics i joves, que se n’allunyen pel que en perceben: casos de cor-rupció, picabaralles, etc. Que diries tu a una persona que no vol saber res de política?OY: Això de la desafecció no només passa amb els joves, passa amb tothom. La política no només són els partits polítics, és molt més. Les accions dels partits tenen conse

Entrevistem a:

Oriol Yuguero, Regidor de Joventut a la Paeria

“Cal que s’entengui que no tots els joves són iguals, per

molt que sigui la visió que molts polítics en tenen.”

Per Oscar Arenas Larios, Gerard Pelegrí i J.A.F. Trota Ochoa de Eribe

qüències directes en la societat, però hi ha política més enllà d’això: en les entitats o associacions, que poden millorar la societat ipromoure activitats. Això també és fer política. Hi ha molta gent que diu que en passa, però que realment està fent coses. El problema és la política institucional. El missatge que faria arribar a la gent jove és que la política institucional és la manera de canviar les coses. Si jo no estigués aquí, no podria fer que 170 joves tinguin un pis per 100 € al mes. Tot i que la política és un ofici molt digne, els partits han de fer una reflexió sobre per què els joves es desafeccionen tant. Jo mateix, de fet, després de la campanya de les europees vaig ser bastant crític amb el meu partit. Cal que s’entengui que no tots els joves són iguals, per molt que sigui la visió que molts polítics en tenen.

SQDA: Lleida és una ciutat per als joves? OY: Lleida té un 30% de joves, tots amb necessitats que es van cobrint. Abans, per exemple, la limitació d’estudis impossibilitava quedar-se a estudiar a Lleida. Avui, en canvi, hi ha la possibilitat d’estudiar moltes carreres aquí i ja no és tan necessari marxar.Pel que fa a cultura hi ha moltes propostes durant tot l’any. Vam intentar que els bars continuessin programant musica en directe perquè volem que la gent tingui la pos-sibilitat de consumir cultura i que els emprenedors tinguin la possibilitat d’oferir-ne. Lleida, a més, té avantatges clars com ara que el preu de l’habitatge és competitiu. Aquí et pots comprar un pis de 60 metres quadrats al preu que a Barcelona n’hi ha un de 10, i amb una qualitat de vida considerable. I pel que fa a feina hi ha possibilitats, tot i la crisi.

SQDA: Una pregunta bastant lapidària: quin avantatge té Lleida respecte de Bar-celona?OY: La gent que necessita marxar a Barcelona és perquè ho necessita. Lleida és millor respecte a la mida. Crec que és bo perquè jo, quan porto una setmana a Barcelona, em canso d’anar en metro.A més, tens una bona oferta cultural, que s’incrementarà amb la Llotja. A part d’oportunitats de trobar feina i un bon habitatge, la qualitat de vida també és rell-evant: Lleida té trànsit, però sense excessos i aquí, quan el cel és blanc és perquè està a punt de nevar i no per contaminacióI no s’hauria d’oblidar que hi ha gent que treballa Barcelona i viu a Lleida i pot anar i venir gràcies a l’Avant. Quasi seria el mateix que viure a Esparraguera, amb els avan-tatges d’una ciutat, ja que en els dos trajectes es triga una hora.

L,EXPERIMENT

(Aquest cop, enlloc de deixar una càmera al carrer, hem fet enquestes, que es

més barat)

Capítol I: L’experiment?The Begining: el passat dia 3 de gener, la còpula siqmundista passaven una tarda de diumenge com cal prenent tes de 1’90 a l’Antares. Enmig del paradís dominical algú va dir: “escolteu, allò de l’experiment... què?”. “Què de què?”, va obtenir per resposta. I tot decidit va dir: “Al final, fem l’enquesta... no? Perqueè... s’hauria d’anar fent ja...”. I així es, estimats lectors, com el dia següent, 5, siqmundans i una subcontractada van sortir al carrer major a la caça de les vostres respostes.

Capítol II: SatisfaccióReturns: En acabar les enquestes, el dilluns dia 4 de gener, els “enquestistes” van anar a celebrar l’èxit de la sortida amb més tés de 1’90 i, fins i tot, algun refresc de 2’40 -la subcontractada “tenia coses a fer”-. Tot normal, tots feliços i cofois varen acomiadar-se dient que tractarien el tema de la manera més enginyosa que sabessin “comentem les respostes més agudes i tal i ho tenim en un plis”.

Capítol III: Petit bloqueigReloaded: El dia 9 uns membres de l’equip queden per a fer un recompte de les respostes més comuns i començar a redactar la secció. Recomptar els resultats els sembla divertit i tot. En el moment en què pensen en redactar-ho els riures s’esvaeixen poc a poc. “No pateixis, durant la setmana que ve ho redacto jo i ho pujo al grup” va ser la resposta del pobre incaut.

Capítol IV: PànicThe End: El dia 26 de gener, el nostre pobre incaut es disposa a escriure la secció. Després de veure que la secció no es fa sola amb els resultat més aguts recorda allò de ser enginyós i se li acut fer servir l’originalíssim i innova-dor format de “cronologia en narrador omniscient i per capítols”. I fi, a l’annex; els resultats.

ANNEXHavent fet un exhaustiu estudi de societat sobre una mostra de 44 per-sones (aprox.) d’edats compreses entre 15 i 25 anys i afirmant sense cap dubte que es una mostra representativa de la població procedim a concloure:Hi ha dos fenòmens socials que havien suscitat el nostre interès, “a sa-berse”; Bob Esponja i l’Home dels Pantalons Blancs, Antonio per als més entesos. En el cas d’en Bob afirmem que la gent l’odia o l’estima. En el cas de l’HPB ens ha sorprès el fet que, de tots els enquestats, només 4 no sabien qui era. Per tant, podem dir sense temor a equivocar-nos que és tan característic de Lleida com el nostre alcalde.D’un apartat definible com “política i similars” podem extreure’n un parell de recomanacions per als governants: no cal fomentar el cinema independent espanyol, com a mínim no ho feu per guanyar vots: els “ah, vale” han estat la resposta majoritària. Als enquestats els fa aixecar la cella que a Andalusia s’impulsi l’àrab com a segona llengua estrangera. També un parell de missatges per a l’alcalde: la gent vol Wifi de franc a Lleida, tan sols 2 o 3 sabien que al 2007 es va anunciar una xarxa Fon a la ciutat. Per estrenar l’aeroport a alguns enquestats sembla que no els fa res que s’hi acullin vols nudistes: “així s’estalviaran els controls mag-nètics” i “per fi serem pioners en alguna cosa”.Per cert, a la pregunta “a Lleida li falta...” la major part de la gent a res-post “un centre comercial”. Només una persona s’ha recorda’t del Pans. Com podeu no trobar a faltar el Pans?! D’aquí hem extret una conclusió: sou uns desaprensius. O no us agraden els entrepans.També hem fet un parell de preguntes per veure que tal portàveu el tema odi i ira i hem descobert que el porteu bastant bé; a només 6 o 7 enquestats no us sobra ningú sobre el planeta terra. Per als qui diuen que els sobra gent els odiats són variats: l’ultradreta, el rei, TOTS (o el 80% de la població en una versió més moderada), els castellers (?) i els quillos que escolten reggaeton al mòbil i ens ho fan saber a tots en son alguns. Estem satisfets que ben pocs de vosaltres seríeu intolerants si un de-scendent de Hitler treballés al Caprabo.A la qüestió “la Maria és...” els adjectius que li heu vinculat ens han ser-vit per riure una estona. En nombrem uns quants: La Maria es una noia verge, maca, estranya, mal educada, guarrilla, diferent, estimulant i per-judicialment molt bona. Per concloure us deixarem la dada més real i científica de totes les que us hem presentat (que no cal dir que no ho son gens):El lleidatans mitjà amb entre 15 i 25 anys té 252’9 i 1/28 de “tu puta madre” d’amics al facebook, encara que no tinguin Facebook. I cap “aquest no el vull d’amic” ni cap “anem a la mateixa classe pero psé...” segons les dades sempre objectives dels senyors de les xarxes socials.

Yo, crecí en los

90

En contrast amb els dels 80, nosal-tres estem molt més consentits i so-

breprotegits, hem viscut una època de certa prosperitat econòmica i d’un gran de-

senvolupament tecnològic. De sobte, hi havia més diners per comprar moltes més coses. Vam

ser adolescents dos anys abans (perquè ja anàvem a l’institut quan en teníem 11 o 12) i això ens ha fet esdeve-

nir adults (o ens ha fet creure que ho érem) molt més aviat. Fet i fet, som part innegable de la Generació ESO i no falta qui

diu que estem criats en la manca d’objectius i en la facilitat... Però això no ha estat impediment per a que, mirant enrere, ens preguntem

quines seran les icones de la nostra generació. En el darrer número vam parlar de la música i el cinema. Ara, lleure i televisió.

En el tema de l’oci i les joguines, es produí una evolució estilística i tècnica en moltes d’elles i en alguns jocs de taula, però el més remarcable és sens dubte

l’evolució de l’electrònica: es popularitzen els ordinadors personals i l’ús de Windows (l’ús l’ús del Ctrl + Alt + Supr?) i les consoles de 32 bits (tot i que és als 90 quan apareix la venerada Nintendo 64, de 64 bits) i les portàtils, com la GameBoy. La conjunció tecnològica d’aquests aparells donà el fruit dels emuladors. Tot plegat no són més que les baules perdudes entre les opcions més suades de les sales de recreatives i les mil meravelles de l’actualitat.Davant la petita pantalla ens empassàvem el Club Super 3 (però el Super 3 del Petri, la Noti, la Nets i del Megazero). Hem rigut amb Steve Urkel o l’Ar. Els programes infan-tils eren una bona aposta per a moltes cadenes: a part del Super 3, hi havia el Club Dis-ney i el Megatrix. I les sèries d’animació realment duen feina a l’hora de recordar-les totes... però potser el més representatiu de l’animació seria “Bola de Drac” (les tres!) “Captain Planet and the planeteers”, les fabuloses “Ninja Turtles”, “Musculman”, “Re-cess” (la mítica banda del patio), “Les Tres bessones” i “Doraemon”. I finalment, en el panorama de sèries tradicionals... no podíem evitar fer esment de “Power Rangers” o de “The Fresh Prince of Bel-air”. La veritat és que hem tingut moltes coses... Hem vist com els parcs passaven de ser un lloc on si queies et pelaves els genolls a un lloc on existeixen mil i un ris-cos. També hem passat de classes white power a aules on l’única nacionalitat que hi manca és la vaticana. Si per tothom la infància és un canvi per si, per als nens dels 90 el canvi ha anat més enllà. Testimonis de grans innovacions socials, històriques i polítiques, també som la generació-bisagra entre els mitjans de comuni-cació tradicionals i internet; o, perquè no, entre l’intèrfon o el crit pel balcó (Joshuaaaa tira pa la casa Los Morancos díxit) com a mitjans de soci-alització. Som els que hem viscut canvis... i si es-tem escrivint i llegint això és que, per bé o per mal, també els hem sobreviscut.

Petripiro, papiro!

Agenda

Recomanat

Cafè del teatrePiano Magicdiumenge 21 febrer 20:30h12 €Hidrogenessedivendres 26 febrer 23:0010€Vargas Blues Band Diumenge 28 febrer 20:30h 15/18€

Recomanat

Animac Del 22 de febrer fins 28 de febrer A La Llotja, la Sala Cristòfol i uns quants llocs més que podeu trobar fàcilment al programa, disponible a la seva web: www.animac.cat

Love of LesbianEl dissabte, 27 febrer al Cotton a les 23 hores. 12€. Els barcelonins ens portaran a Lleida el seu treball “1999” amb el seu tema “John Boy” com a bandera.

IV Fira de Formació Profes-sional i TreballRecinte Firal dels Camps Elisis del 25 al 27 de febrerDe Franc

Directe. Mostra de música joveEncara queden dies de mostra, amb les actuacions de Flying Peppers, Overdrive o Bovers. Més informació: http://www.myspace.com/directelleida

Ateneu Popular de Ponent, sala NausicaEl Fill del Mestre. Dilluns 1 marçÀngel Ot. Dilluns 8 març(De franc, els dos)

Heus ací les nostres propostes per a fer en els pròxims o molt prò-xims dies. Com sempre, a aquells que us compreu la revista tard, us servirà de ben poc.

Exposició Alphonse MuchaAl Caixafòrum us han preparat una mostra d’un dels primers híbrids entre artista i dissenyador.És de franc, però si no us agrada, us tornem els diners : ).

Se li han contret les pupil·les perquè se n’ha adonat de que no té temps de fer-ho tot.

Gerard Pelegrí: Des que el rock es trobava en el seu punt àlgid, han passat tantes co-ses i tants anys que el que abans anomenàvem Rock ha desembocat en gèneres que no s’hi assemblen gens (punk, metal de tots els tipus...); això és el que actualment enganxa a la gent, i no el Rock.

GP: El fet que encara hi hagi un petit sector dels consumidors de música que gaudeix amb el rock, en el qual, igual que tu, jo m’hauria d’incloure, no vol dir que, a nivell global, el pare de la música més moderna no s’hagi convertit en un cadàver. Mira sinó quantes noves bandes de rock es fan famoses a gran escala, o quanta gent amb samarretes d’en Chuck Berry es passeja pel carrer...

David Sanz: Tot i així, no cal oblidar-se del pare, per molt que els fills s’hagin independitzat. Ens estem cansant dels sons estridents o estranys de la nova música, la trobem poc natu-ral. Tanmateix, no passa això amb el rock clàssic, aquell que parteix del blues. Prefereixo mil vegades una melodia suau que un d’aquests esquizofrènics metaleros fent soroll...

DS: Però el rock en estat pur no s’ha solidificat pas! Bé, la pell dels Rolling Stones si que està una mica encartonada, però el rock menys “degradat” està sofrint canvis per a bé, i no estic parlant del Rock del Rellotge, si no de grups que re inventen el Rock sense violar-lo gratuïtament.

DS: Doncs que mori el Rock de tota la vida si així re sorgeix de les seves cendres i esdevé l’arma contra la música escombraria!

DS: El Cant Gregorià està mort com a música més popular; el rock no. Tot i que tothom escolta de tot i variat, el rock i les seves guitarres continuen sent espectaculars. Ara, que en aquests temps de crisi la música també hi estigui i no es pugui donar tanta qualitat musical com als 80-90 no vol dir que s’hagi mort la bona música i només quedin Pau-linas Rubio o Reggaetons. Encara hi ha grups que sorgeixen, variacions de rock noves van naixent i fins i tot antigues glòries com Europe estan gravant nous discos.

GP: Bé, “reinventar el Rock” és, en certa manera, fer-lo morir, no trobes? Aquesta mort de què parlo és quelcom molt positiu, de fet. És la manifestació de l’esperit in-novador que impera en el món de la música. Si els gèneres musicals no morissin... la gent es baixaria peces de Cant Gregorià de l’Emule!

GP: Les antigues glòries com Europe, AC/DC o Iron Maiden que treuen nous discos ja no són representants del rock en estat pur, sinó que, ja en els seus inicis, van ser els qui van començar a introduir innovacions respecte del que originalment es coneixia com a rock. Des de fa 30 anys el rock ja va començar a deixar-se de cultivar i escoltar de manera massiva. Trobo, doncs, que amb la pila de nous corrents que s’han solapat al llarg d’aquests últims anys, en l’actualitat es fa necessari parlar de la mort del Rock “ROCK”, el de tota la vida.

Voliem un cara a cara digerible... I no ho hem aconseguit... Però us en portem un que és ben innovador. Digueu-nos paranoics... però creiem que en realitat no discuteixen, sinó que es posen d’acord. En qualsevol cas, la dificultat avui, no és sortir-ne viu sinó saber a qui votar.

Rock is

DeadRock StillAl iveVS

Apunts finalsI això ha estat tot, la Siqmunda 4 s’ha acabat. Esperem que t’hagi agradat o que, com a mínim, no la facis servir per a tapar el terra quan pintis. Sobre la Siqmunda cinquena no po-dem donar-te cap spoiler, no en tenim. Tot el que tenim és fum, però es materialitzarà en un gran número, creieu-nos.

ContactePer a subscriure-us al butlletí nomes fa falta que ens feu arribar el vostre nom i correu. Podeu contactar-nos via mail a siqmunda@gmail.com, pel blog a http://siqmunda.obolog.com a la pestanya de contacte o per Facebook cercant el grup o la pàgina del fanzine i enviant-nos un facebook mail.Podeu contactar per qualsevol queixa, dubte o col·laboració que vulgueu fer, us estem esperant.

Siqmunda us estima

Recorda que Siqmunda sou vosaltres i que per a fer el fanzine ens nodrim d’allò que ens envieu. Per això si fas quelcom que creus que pugui sortir en aquestes pàgines, envia-ho a Siqmunda@gmail.com i t’ho agrairem eternament.

Col·labora

Siqmunda 4(xx/02/10)