--_lquest home cm vol robar!però jo el sabré atrapar. -aviat el taré meu. - —

An ,,, VJTT.-Núm. 391 Parcelonn. 29 de juny de 1029 Preu: 10 cèntims

SUPLEMENT IL •LUSTRAT D' «EN PATUFET»

L'abric ratera

' X11

--¿L'abric vols? Ja te'l daré.Jo mateix te'l . posaré.

Ja li'1 posa tot formal.Pro hi ha entremig el fanal.

Es troba, quan és cordat, I se'n va amb resignacióque allá l'han ben atrapat. a dormir a la presó.

202 VIROLET

Bona idea

4-LP fi

iii-Fuig el lladre amb el cistell i d'un tauló en fa vaixell.

—Ves com el podré atrapar si no sé pas de nedar!

IDEA•

• J

A Arquímedes recordant un parany va preparant.

1 la llei de gravetat el cistell li ha retornat.

VIROLET 203

F a l s i fi c a c i o n s

Unes mosques jovenetes Una d'elles ha menjatsurten a fer malifetes. sucre roig falsificat.

I mor d'una indigestióomplint les altres de por.

Una altra ha perdut la vida La tercera ha traspassatper beure llet aigualida. menjant pa que no és de blat.

Unes salsitxes de gosa una altra donen fi afrós.

Només una en queda ja 1 es llença amb idees fosquesque trista, es vol suicidar, sobre el paper matamosques.

Però el paper l'ha salvat.També era falsificat!_

204 VIROLET

criatura!oo®- Ji ä

mi±hÇ( 1

0

Plaf. ...

r^

1 o

Vk -

_Jii... 3i...! —Mama... mania... a. ..aquell homem ha... m'ha... pegat!

—Pobra criatura!, sembla mentida!¿On és? Veuràs si l'apanyaré, jo! Pe-gar al meu fill... !

Pobra.í ^ ►,

— Vostè ha pegat al meu fill?—Sí!—zI no se'n dóna vergonya? Torni-hi davant inca,

Plaf... ! ! !—Oh... ! ¿Serà capaç de tornar -hi?

Plat... ! !—Ali... ! pobra criatura! Torni-hi si

és home!

Plaf... ! ! ! —Anem, anem, fill meu, que aquesthome encara et faria mal!

VIROLET

205

^ÌLW -f7f^III^^¡1¡II ¡VIII

«Què fan les mones? El que veuen El primer client va ésser una serp. ...que la serp, per tal de demostrar

fer a les persones.» Per això, una de Havia quedat paralítica bo i carago- la seva actual agilitat, va apretar a cór-

molt eixerida va voler assajar, entre lada i no es podia descaragolar. L'ope- rer i desaparegué... sense pagar la

-els animals, les cures a base de tocs ració va anar tan bé...factura!al trigemin.

igir.

^1

J

^^ r

\-_' lii

El segon client va ésser un lloro. .. i també la més negra ingratitud va L'últim vingut, misser Orifany, pa-

Havia perdut la paraula, cosa que el ésser-ne la paga. En recuperar l'ús de tia de dolor -en una de les potes del

relegava a la humiliant condició de la paraula, el pocavergonya de «llo- darrera. L'operació es presentava di-

«lloro mut». També l'èxit va coronar rito» va fugir tot dient: «Elis, elis, fícil, degut a la longitud nasal dell'operació... que no m'atraparàs!» pacient...

í/'iy ^3 I •

. i a què va haver d'ésser feta a l'aire Aquesta vegada tot hauria acabat bé ¿Voldríeu creure que, per dcmos(,rarlliure, perquè no cabien dintre de la a no ésser- per la pocasolta de 1'Ori- que bona li havia quedat la pota, vaclínica. fany: clavar una cossa formidable a la clí-

nica i la va engegar, amb totes les se-ves andròmines retes calderilla, mésalta que les estrelles?

206 VIROLET

Atrapats! 1

Temps endarrera viviaal reialme del Japóun famosfssim pintorque molt bé l'art coneixia.

El Mikado organitzàuna gran Exposició.Tots els pintors del Japóhi volgueren exposar.

El nostre artista inspirattreballava nit i diaen un quadro que seriaper tothom molt admirat.

tom. >^'^^I

)ÑJa está la tela penjadai així que l'Emperadordiu: «S'obre l'Exposició»,el pintor l'ha destapada.

Un gran vol de gent amigarodeja el quadro esperat:Representa un camp de blati un pardal sobre una espiga.

Tots són plens d'admiració.L'Emperador, encisat,un fort premi li ha donati el nomena son pintor.

Però exclama un homenetque es veu que és home del camp—Què tants elogis, rellamp !Aquest quadro és molt mal fet.

—Desvergonyit! —Envejós !—Vaja home! no us hi fiqueu!—Quins defectes té, digueu!—Només un, però és molt gros.

—Hi ha una cosa que no lliga.¿Com pot estar el pardalde l'espiga al cim de daltsense doblegar l'espiga ?.

4c5

•1iiU1iLi,Vagabund primer:—No et fiïs de la

gent d'aquest poble. Ara mateix heanat a demanar feina a aquella casa...

Vagabund segon: —¿I t'han tret ambreganys?

—Pitjor. Me n'han donat!(De Le Péle-Méle.)

V1ROLET 207

1IIIIIIIIIIIIIilllllillllllllllIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII1 El collaret de la sort IIIIIIIIIIIIIIIIIIiIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII(IIIIIII1

Q[JAN el matrimoni Rafeques, que

sempre havia viscut pobramenti amb misèria, de sobte comen-

çà a abillar-la, a comprar torreta i au-tomòbil i posar dues minyones, tot-hom que els coneixia suposà que ha-vien tret la rifa, que havien heretatd'algun oncle americano o bé, això elsmés malpensats, que en Rafeques ha-via afanat alguna cosade valor i que

—Mira que embriacs estan! Ens pre-nen per ciclistas!

(De Le Péle- Méle. )

aviat la justícia acabaria la prosperitataparent d'aquell afortunat matrimoni.

En Rafeques, però, no feia cas d'a-questes murmuracions i ben tranquila-ment es dedicava a plantar flors al jar-dinet novament adquirit i a fruir dela benestança inesperada. Fins que undia, un amic dé la família es decidí apreguntar -li d'on li venia aquella in-sospitada prosperitat.

—Es una història molt llarga—féuen Rafeques vacillant.

—Oh, no tinc pas tard—responguél'amic.

—Doncs bé, ja t'ho explicaré—acce-dí • en Rafeques—. Ja recordaràs quefa vint anys que em vaig casar, no?

—Sí, home, si jo vaig fer de tes-timoni.

—Dones ja sabràs que la meva mu-ller, encara que no pertany a l'altasocietat, tenia i té molt bones rela-cions amb l'aristocràcia, perquè erafilla dels porters d'un collegi de mon-ges molt important i havia fet algu-nes amistats amb les nenes del pen-sionat. Així fou que, poques setmanesdesprés del nostre casament, una de lesseves amigues ens convidà a una festaaristocràtica.

Jo no hi volia anar, perd ella emconvencé que em convenia per tal d'ad-quirir relació... qui sap mai de quès'haurà de refiar en aquest món! Araque hi havia una petita dificultat. Sibé ambdós teníem roba adequada, lamateixa que ens havíem fet per ca-sar-nos, trobàrem que a ella li escau-ria molt una joia valuosa, per presen-tar-se davant el senyoriu. I de joiesnomés teníem les aliances i unes arra-cades que jo li havia regalat pel seuSant.

Aviat, però, trobà ella una solució.

Aniria a veure una altra amiga perquèli deixés un collaret o un pendenti f ...

I així mateix ho féu. La seva amiga,contenta de poder-la servir, li mostràtot el seu joier i la deixà escollir. Ellatrià un magnífic collar de brillants.

Aquella nit, a la festa, la meva mu-ller fort la reina. Tothom l'admiravai ella no havia estat mai tan cofoia...ni jo tampoc! Però quan vàrem arri-bar a casa, ens adonàrem amb terrorque el collaret era perdut!

Com a boigs vàrem tornar endarreraper veure si el trobàvem. Tot fou in-útil! En canvi, en un aparador de joie-ria en veiérem- un d'igual, ben igual,marcat cent mil pessetes.

No hi havia més remei! Calia com-prar aquell collar i tornar-lo enlloc delque havíem perdut!

Però cent mil pessetes! ¿D'on sor-tirien? La meva muller, pidolant d'acíd'allà entre les seves coneixences arri-bà a reunir-ne cinquanta mil. No do-nades eh! Deixades a tornar amb in-terès! El joier, cobrant al comptat lescinquanta mil i rebent lletres accepta-des per la resta, accedí a donar-nos elcollar, i la meva muller pogué que-dar bé amb la seva amiga. Però nos-altres, com quedàvem!

Endeutats fins al coll, hagúérem detreballar com a negres per anar pa-gant les lletres del joier i els deutesa les amigues de la dona. Ella es posàde planxadora, jo vaig prendre treballper fer a casa... treballàvem divuit ho-res diàries, menjàvem poc i ens ves-tíem amb retalls cosits... en fi, por-tàvem una vida miserable, com ja hosabeu tots els que ens heu conegut.

Per fi, fa alguns mesos, en complir-se vint anys d'aquella data memora-

ble, acabàrem de pagar tots els deu-tes. Uf! quin pes ens vàrem treure (lesobre. Per celebrar -ho, amb els estal-vis del primer mes ens férem trajos.nous, i un cop vestits decentment, lameva dona volgué visitar les seves an-tigues amistats. I entre altres anàrem

a veure l'amiga que li havia deixat elcollar de brillants.

No sé com fou, que a la dona liacudí d'explicar la trista història dela pèrdua del collar. I la senyora esposà a riure com una boja.

—I ara! Tant maldecap per aquellcollar! Pobres! Per què no m'ho và-reu dir que l'havíeu perdut! Si erafals, ben fals! I així el que cm vàreutornar era bo? Doncs, és ben vostre!

I obrint el seu joier en tragué elfatídic collar.

—Aquí el teniu. El que vàreu per-dre només valia vint duros... i ja us elfaig franc pels maldecaps que heu pas

-sat.I veus aquí—acabà el senyor Rafe-

ques—com ens ha vingut la fortuna.Aquell collar que abans de la guerraens va costar cent mil pessetes, ara,en virtut de la puja general de les co-ses ens ha valgut cent mil duros... iper això som rics, després de vint anysde viure en la misèria.

ELECTORAL

Va dir al seu secretariaquell dia el candidat:—Estic ronc i cm sento febre.Al míting no hi put anar.Vagi-hi vostè sol i parli,vejam com se'n sortirà—.L'endemà anà a visitar-loun del club electorali li diu: —Son secretarino en sap pas gens de parlar.Ens -ha donat una llaunaque el públic tot s'ha escamat—.Llavors entra el secretarii el candidat que li fa:—I dones, què va dir al míting.—Li diré: com que era tardi no poguí preparar-meels vaig dir de cap a capel discurs que vostè haviaescrit; ja em dispensarà.

P. E. P.

Som.

hedacció , Administració: Cardenal Calañas, 4 Impremta: Carrer de al uncaner, l4, necio(.

El sastre que és de Parísels deixa fets uns dandis

• A cavall d'un elefantcap a embarcar-se se'n van.

9J

Còlera; i pesta a Bombaifan estar sempre en un ai.

208 VIROLE T

Noves aventures d'en 13aliga-..1 en DalagaEl nostre barell ja suapensant que això porta cua.

.. P I

I•

Quan se n'adonen ja sónfent camí cap a Canton.

Tan ràpids s'han embarcatque de vaixell s'han errat.

---Noi, menjarem mandarina.—O taronges de la Xina!

De tant estar per allícua els comença a sortí.

Els rep al port de Canton que els obsequia molt fiel general Jot-Hink-Son amb el grau de Mandarí.