TEMA: EL PAISATGE NATURAL ESPANYOL: EL . · PDF filela part oriental, de manera que els rius que abans desembocaven en el Mediterrani, ara ho faran cap a l'Atlàntic

EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA……………………………..1

GEOGRAFIA D’ESPANYA 2n BATXILLERAT

TEMA: EL PAISATGE NATURAL ESPANYOL: EL RELLEU.

1.- EVOLUCIÓ GEOLÒGICA I GEOMORFOLÒGICA DE LA PENÍNSULA

IBÈRICA

La distribució litològica de la península Ibèrica presenta tres zones: unade materials silicis, una altra de materials calcaris, i una tercera de materialsargilosos. La litologia ha condicionat les diverses ocupacions i fets humans en elpassat i en el present, també ha contribuït a crear regions físiques geogràfiques,però no les diferenciacions polítiques, nascudes estes de manera artificial perdesig de l'home.

L'Espanya silícia, la calcària i l'argilosa és el resultat d'un llarg procésgeològic i geomorfològic que durat milions d'anys. Des dels començaments del'Era Arcaica fins a l'Era Quaternària, la península ha patit variats processosorogènics i geomorfològics que han donat com resultat el relleu i el paisatgeactual. Vegem un resum de la història geològica i geomorfològica de les terresibèriques, un procés que seguix actiu.

ERA ARCAICA (fa 4.500 milions d'anys)

Durant esta era geològica no va haver-hi terres emergides en el que hui ésla península Ibèrica. En el solar submergit es va produir un procés desedimentació marina en l'espai conegut com a mar o geosinclinal del Thetys,que ocupava la pràctica totalitat delterritori d'Europa i separava dosplaques continentals: l'africana oGondwana, i la Paleuropea. Estosmaterials sedimentats van serelevats pels moviments orogènicsposteriors.

Almenys va haver-hi huitorogènies durant el precambrià, peròa penes van afectar l'actualpenínsula Ibèrica. Només s'hantrobat algunes zones amb materialsd'esta era a Galícia, en Cangas deNarcea (Astúries), al nord de lesmuntanyes de Toledo i en l'oest delSistema Central.



ERA PRIMÀRIA O PALEOZOIC (600-250 milions A.C.)

Durant l'Era Primària es van produir dos moviments orogènics: elCaledonià (entre el Cambrià i el Silúric), i l'Hercinià (durant el Carbonífer,última etapa del Paleozoic).

L'orogènia caledoniana no va afectar la península Ibèrica. Seràl'herciniana la que forme els primers relleus emergits peninsulars, amb elsmaterials sedimentaris del Thetys.

L'orogènia herciniana. Este plegament va desenrotllar unes forcestangencials, de direcció SOTA-NE, que van actuar sobre els materialssedimentats en direcció SE-NE. Eleven estos materials i els fer emergir perdamunt del nivell marí, amb direcció NO-SE.

Sorgixen així els massissos paleozoics o hercinians

Massís central o Meseteño Massís dels Pirineus Massís BeticoRifeny Massís Català-Sard-Balear (nord de l'actual Cadena Catalana). Massís de l'Ebre

Entre els massissos se situen canals marins profunds. El caràcter herciniàdels materials plegats en esta orogènia i que han arribat fins a l'actualitat, esnota en la litologia (material silici) i en la direcció NO-SE dels plecs.

El clima plujós produïx una vegetació exuberant de boscos i gransfalagueres, (helechos) que l'aigua de l'erosió va sepultant; es creen així gransbosses de material orgànic, que, a través de milions d'anys, donaran lloc a l’hulla.

ERA SECUNDÀRIA O MESOZOIC (250-65 milions A.C.)

Durant el Mesozoic no va haver-hi moviments orogènics, va ser un llargperíode de sedimentació tant marina com continental, que colmatará elsgeosinclinals o canals que separaven els massissos hercinians.

Les transgressions i regressions marines afectaran la modalitat desedimentació que es produïsca. En un període de transgressió, és a dir, quan elnivell del mar augmenta i nega (inunda) major quantitat de terres, les terres quequeden ocupades per les aigües patixen una sedimentació marina. Mentres queen el següent moment de regressió, quan les aigües es retiren i emergixen terres,



estes afegiran als seus estrats una sedimentació continental. El massís delsPirineus quedarà, sovint, submergit davall les aigües.

La litologia dels materials secundaris està composta per argiles i calcàries.Així, les fosses dels actuals Pirineus i Sistemes Bètics van arreplegar, durant elMesozoic, sediments formats per calcàries i argiles.

ERA TERCIÀRIA O CENOZOICA (65-2 milions A.C.)

En ella es va produir el moviment orogènic alpí que configurarà el relleupeninsular tal com ho veiem hui en dia. Els sediments depositats en elsgeosinclinals patiran un procés de plegament (tectònica de plegament), mentresque els materials durs dels massissos hercinians seran fracturats (tectònica defractura) per les forces orogèniques.

1. Acció de l'orogènia alpina sobre els massissos hercinians

L'orogènia els fractura al tractar-se de materials antics i durs. El massísbeticorifeny es disloca en tres blocs al fracturar-se. Queden elevats els vores iafonat el centre. Sorgixen així dos estructures fallades: Sierra Nevada al nord,les muntanyes del Rif al sud, i el mar d'Alborán com a zona deprimida entreambdós.

El massís català-sard-balear quasi s'afona en la seua totalitat, i tan solsqueda emergit una zona en la seu vora nord (Empúries-Ebre) i xicotetes restes enel nord de Menorca, Còrsega i Sardenya.

El massís dels Pirineus es fractura i s'afona per les vores. Mentres que enel centre s'eleva un horst, anomenat Pirineu axial o central.

El massís de l'Ebre s'afona completament a uns 3.000-4.000 metres deprofunditat, i es convertix així en una zona deprimida que serà reblida persedimentació des de finals de l'era Terciària i en el quaternari.

El massís meseteño patix les pressions alpines, però no s'afona. Esfractura i sorgixen dos horsts: el Sistema Central i els Montes de Toledo. La zonasud s'afona, i apareix la flexió-falla de Sierra Morena. Entre els horst citatsqueden dos dovelles o zones planes: la SubMeseta Nord i la SubMeseta Sud.

Abans de l'orogènia alpina, el massís meseteño estava basculat cap a l'est,inclinació que canviarà cap a l'oest després del moviment alpí, quedant elevadala part oriental, de manera que els rius que abans desembocaven en elMediterrani, ara ho faran cap a l'Atlàntic.



2. Acció de l'orogènia alpina sobre els geosinclinals de sedimentaciómesozoica

Els geosinclinals, fosses o canals marins de l'actual Serralada Cantàbrica,Sistema Ibèric i Sistemes Bètics, incloses les illes Balears, reblits persedimentació de materials Secundaris, reaccionen a l'orogènia alpina plegant-se iformant les esmentades cadenes muntanyoses.

Queden com a zones afonades les depressions de l'Ebre, del Guadalquivir ila fossa de València, el rebliment de la qual es realitzarà al llarg del Terciari i elquaternari.

ERA QUATERNÀRIA, NEOZOICA O ANTROPOICA (des de fa 2 milions)

És un període caracteritzat per la tranquil·litat orogènica, a pesar delsmoviments sísmics que reflectixen el continu moviment de les plaques queformen l'escorça terrestre.

Des de la fi de l'orogènia alpina, els relleus elevats han patit l'acció erosivade tots els agents geomorfològics: aigua de pluja, escolament, fluvial i glacial;vent; erosió química o descomposició litològica; erosió dels vegetals, tantmecànica com química; i l'acció dels agents biològics, erosió antròpica o humanad'una banda, biòtica o animal per una altra.

2. PENYAL O LITOLOGIA DE LA PENÍNSULA IBÈRICA

2.1. L'Espanya silícia

És la de materials més antics.Apareix situada sobretot en lazona oest amb ramificacions capal Sistema Central, Montes deToledo i Sierra Morena. Tambéapareixen materials antics, coma conseqüència dels plegamentsalpins en el Pirieneu Axial, en elSistema Penibètic i en laSerralada Costaner-Catalana.És l'àrea del granit i de lapissarra; en zones elevades, lesbaixes temperatures trenquenles roques produint un paisatgede parets verticals amb unabase de fragments esmicolatsque reben el nom de penyalars.En zones de poca altitud, apareix un paisatge suau i arredonit.



En el penyal silici es distingixen:

Roques intrusives: granits Roques metamòrfiques: pissarres, quarsites, gneis, marbres. Roques sedimentàries: arenoses.

2.2. L'Espanya calcària.

Penyal de calcàries,conglomerats, arenoses,margues.

S'estén pel País Basc,Pre-Pirineos, part de laSerralada Costanero-Catalana,Sistema Ibèric i Subbètic. Estracta dels sediments delSecundari que apareixenplegats per l'orogènia alpinadurant el Terciari. Elsmaterials calcaris esdescomponen fàcilment perl'aigua de pluja, produint unpaisatge complex amb estretesgoles degut a l'erosió dels rius,abundants coves amb aigües subterrànies i afonaments del terreny (paisatgecàrstic). En aquells terrenys en què la calcària es dissol apareixen bons terrenysper a l'agricultura.

2.3. L'Espanya argilosa.

Penyal d'argiles, margues, algeps, calcàries lacustres.

Ocupa bona part de la SubMeseta Nord i Sud, les depressions de l'Ebre iGuadalquivir, igual que les planes al·luvials costaneres mediterrànies. Elspaisatges variats depenen de l'acció erosiva dels rius i de l'elevació dels terrenys.Estos materials són poc resistents i s'originen grans valls que se separen perestructures tabulares; és comú trobar turons testimoni, és a dir, relleus de pocaaltura que estan protegits per una capa dura (calcària) que no ha pogut sererosionada. Quan les aigües afecten profundament els terrenys argilosos,transformen el paisatge, apareixent zones en què rendixen poc els cultius.Finalment, en cas d'existir una alternança d'estrats molt resistents i altresblans, apareix el típic paisatge de relleu en costa, amb vessants suaus i dependent escàs.



Els terrenys volcànics.El vulcanisme va crear les illes Canàries des del miocé (finals de l'era

Terciària). També hi ha restes de materials volcànics en la península: Camp deCalatrava (submeseta Sud) i taques a Almeria.

3. ORGANITZACIÓ I MORFOLOGIA DE LES UNITATS DE RELLEU

La península Ibèrica destaca per la importància de la meseta, resguardada de lesinfluències marines per la disposción perifèrica del relleu muntanyós, la seuaelevada altitud mitjana de 600 metres, i la seua localització entre dos mars,l'Atlàntic i el Mediterrani, i entre dos continents, Àfrica i Europa.

3.1. La Meseta

La meseta, un elevataltiplà amb altitud mitjana de600 a 700 metres, és la principalunitat de relleu peninsular,ocupa el 45 % de la superfíciepeninsular i condiciona ladisposició de les altres unitatsmorfoestructurales.



Està formada per materials paleozoics creats per l'orogènia Herciniana,fracturats durant l'era Terciària pels moviments alpins; en algunes zones lasedimentació terciària i quaternària se superposa al sòcol paleozoic.

En el seu interior es distingixen dos grans unitats com són la SubMesetaNord i la SubMeseta Sud, a més dels Monts de Lleó, el Sistema Central i elsMontes de Toledo. Una sèrie de cinturons muntanyosos voregen la meseta: elmassís Galaic, la Serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric i Sierra Morena.

Unitats interiors de la Meseta.

SubMeseta Nord o Conca del Duero.

La SubMeseta Nord és una elevada plana de 700-800 metres d'altitudestesa al llarg d'uns 50.000 km2, vorejada per un cinturó muntanyós, excepte pelseu costat oest. El sòcol paleozoic, alçat per l'orogènia herciniana, ha quedat aldescobert per l'erosió. Durant l'orogènia alpina el massís meseteny es vafracturar, una de les fosses tectòniques que es van crear va ser la SubMesetaNord sobre la qual el procés d'erosió dels relleus muntanyosos que la voregen vaser emplenant-la amb sediments terciaris i quaternaris.

Es distingixen tres zones:Erms: al nord i est

Relleus amesetats, de terrenys elevats, plans i pedregosos, la capasuperior de calcària del qual és resistent a l'erosió, mentres que perdavall les margues yesíferas i argiles, més blanes, formen un talúserosionat amb valls.

Camps: en la zona centralEn els valls fluvials apareixen estes planes extenses de terresargiloses, aprofitades per a l'agricultura en comarques com la Terra deCampos. En la en la zona de contacte amb les serres i els erms,apareixen turons i turons testimoni, de vegades amb polperes orampes cobertes de cantells poc rodats per l'erosió.

Penillanura: a Zamora i Salamanca

En els afloraments del sòcol paleozoic (granits i pissarres) l'erosió fluvialprovoca una profunda gola, els Arribes del Duero, amb desnivells de fins a500 metres.



Sistema Central

Esta serralada en què aflora el sòcol paleozoic està formada per blocshercinians, fallats i desnivellats pel plegament alpí. En el paisatge se succeïxenles serres de Gredos, Béjar, Guadarrama, Ayllón, Gata i l'Estrela (horsts de falla)separades pels ports de Navacerrada, Somosierra... (fosses tectòniques), i lesvalls o corredors de Lozoya, Tiétar, Ambles, Jerte i Alagón.

Els materials que predominen són granítics i metamòrfics.En les serresmés altes, per damunt dels 2.500 metres, queden restes del modelatge glacerad'etapes anteriors més fredes que les actuals.

SubMeseta SudEstà formada per dosconques, la del Tajo i la delGuadiana, separades pelsMonts de Toledo. Es potdistingir les següents zonessegons el seu origen geològic ilitologia:

Els erms de Conca iGuadalajara. Elsestrats calcaris superiors resistixen l'erosió fluvial i formen erms, taules iturons testimoni. Quan l'erosió pot actuar, els rius s'encajan excavantvalls de forts pendents i sòls pobres per a l'agricultura.

Els camps dels cursos mitjans del Tajo i del Guadiana. Els sediments queaporta l'erosió fluvial són calcaris i argilosos, molt fèrtils per al'agricultura.

La Manxa és la major plana de la península, composta per estrats calcaristerciaris sense deformar per les orogènies.

El Camp de Calatrava. Lleugerament elevat sobre l'altura mitjana de laSubMeseta Sud, és una zona en què el vulcanisme de finals de l'eraTerciària ha deixat mostres en el relleu i material volcànic (cràters i consa penes visibles).

El peneplà extremeny. La seua altitud entre 300 i 500 metres és inferior ala mitjana de la submeseta. Ací aflora el sòcol paleozoic molt erosionat,esguitat per muntanyes illa de roques molt dures i resistents a l'erosió comocorre en la ciutat de Trujillo, assentada sobre un penyal granític elevat.



Muntanyes de Toledo.

Dividixen la SubMeseta Sud en dos conques hidrogràfiques, Tajo iGuadiana. S'estenen al llarg de 200 km, amb serres de poca altura (1.500 metres)fracturades en blocs o horts per l'orogènia alpina, de manera que predominen elpenyal d'origen hercinià (granits, pissarres cristal·lines i quarsites). Destaquenla Serres de Guadalupe, la Serra de Sant Pere i la de Sant Mamed, esta aPortugal.

Els vorells muntanyosos de la meseta

Serralada Cantàbrica

Esta cadena muntanyosa, formada per l'orogènia alpina, discorre paral·lelaa la costa durant 400 km, amb cimes entre els 2.000 i 2.500 metres, es convertixen una barrera aïlla a l'Altiplà de la influència marina.

En el sector occidental o asturià, aflora el sòcol paleozoic de la mesetafracturat i elevat durant l'orogènia alpina. Destaca el gran horst o pilar tectònicdels Pics d'Europa. La seua litologia silícia es caracteritza per l'escassetat degranits i l'abundància de pissarres i quarsites. Són materials del Carbonífer iconformen els principals jaciments d'hulla espanyols.

En el sector oriental -la muntanya santanderina i les muntanyes basques-apareixen materials mesozoics plegats i elevats per l'orogènia alpina, raó queexplica el seu penyal calcari.

Montes de Lleó

Situats en l'extrem nord-occidental de la meseta, formen part del sòcolpaleozoic meseteño fracturat a horts per l'orogènia alpina; per una de les lesfosses tectòniques fluïx el riu Sil que la colmata amb els sediments que depositaal seu pas.

En les cimes més altes l'erosió glacial ha creat el relleu glacera més extensd'Espanya en la comarca del Llac de Sanabria.



Massís Galaic

Forma part de l'antic sòcol de la meseta – Per tant, de penyal silici: granits,pissarres, quarsites, gneis, marbre- arrasat per l'erosió durant el Secundari ifracturat en blocs durant els moviments alpins. Les cimes són aplanades, elrelleu suau, l'altitud mitjana de 500 metres, els rius aprofiten les fossestectòniques per a encaixar-se en profundes valls. En la costa, molt retallada,penetra el mar en les fractures i origina les rigues.

Serra Morena

És un escaló tectònic quediscorre al llarg de 400 km pelsud de la meseta. Des de ladepressió del Guadalquivirs'aprecia el desnivell d'uns1.000 metres sobre el qual elsrius has excavat profundesgoles com Despeñaperros. Comés part del sòcol paleozoic del'Altiplà, abunden elsmaterials silicis (granits,quarsites, pissarres).

Sistema Ibèric

És el límit nororiental del sòcol paleozoic de la meseta. Alterna el sòcolpaleozoic i els sediments mesozoics. En ambdós casos, l'orogènia alpina va elevarestos materials creant pliegues y falles.

En el sector nord-oest, l'erosió ha fet aflorar el sòcol paleozoic en les serresde La Demanda i Moncayo. En el centre, la sedimentació terciària i quaternàriafarcida la gran fossa de Calataiud, donant ací una litologia argilosa. Al sud i l'estles serres d'Albarrasí, Javalambre i el Maestrat estan formades per plegamentsde materials secundaris, amb fenòmens cárstics en la Muntanya de Conca.



3.2. Unitats exteriors a l'Meseta

Depressió de l'Ebre

Durant l'Era Primària va estar ocupada per una massís paleozoic.L'orogènia alpina va afonar completament esta muntanya i va formar una grandepressió coberta pel mar i tancada per la Cadena Litoral.

Durant l'Era quaternària l'erosió dels sistemes muntanyosos circumdantsva ser colmatando la depressió i el riu Ebre va aconseguir obrir-se pas fins almar. El seu penyal es compon de materials sedimentaris de l'era Quaternaria,com ara argiles, algeps i margues.

Pirineus

Esta serraladaque s'estén al llarg de440 km. En la fronteraentre Espanya iFrança, és el conjuntmuntanyós més elevatd'Espanya, amb picsque superen els 3.000metres (Aneto, MontPerdut i la Maladeta).

La seua zonacentral o axial és unvell massís paleozoicque va ser fracturat ielevat per l'orogèniaalpina.

A un costat i a l'altre apareix el Prepirineu, una zona de sedimentaciósecundària plegada i alçada durant el Terciari per l'orogènia alpina. Unadepressió separa les serres interiors, amb cimes superiors a 2.500 metres, de lesserres exteriors, de menor altura, entorn dels 1.500 metres.

En la zona axial, la litologia és de materials silicis, i en el prepirineu,calcaris i quaternaris argilosos d'origen glacial. En la Garrotxa hi ha restes deformes i material volcànic.



Cadena Litoral Catalana

La base de la serralada és l'antic massís hercinià que aflora en el nord ambun penyal silici. Al sud apareix un sector de sediments secundaris plegats enl'era Terciària, de penyal calcari i una zona de material volcànic a Garraf.

Es distingixen tres alineacions paral·leles: Serralada litoral: amb altures entorn dels 600 metres, esta serralada

s'estén al llarg d'uns escassos 100 km, de Girona al sud de Barcelona, ambmaterials paleozoics fracturats per l'orogènia alpina i penyal silici, a mésd'una zona de modelatge càrstic a Garraf.

Depressió prelitoral o longitudinal: en esta fossa tectònica, entre les dosserralades (litoral i prelitoral), la sedimentació ha facilitat una agriculturade gran riquesa

Serralada prelitoral o interior: una capa de plecs terciaris recobrix el sòcolpaleozoic al llarg de 250 km. Ací es troben les majors altures com el massís

de Montseny,Montserrat iMontsant.

Sistemes Bètics

S'estenen des de laSerra de Grazalema(Cadis) fins al cap de

la Nau, continuendavall el mar iEs distingixen treszones:

CadenaPenibètica. Ací, al sud del Sistema Bètic aflora el sòcol paleozoic del'antic massís BeticoRifeny, amb les majors altures en Sierra Nevada –Pics de Mulhacén i de Penell-. Els sediments mesozoics apareixen plegatsen les Alpujarras.

Depressions Intrabètiques. La sedimentació quaternària d'argiles,margues i arenes colmata les fosses tectòniques i facilita la ricaagricultura de les foies de ronda, Antequera, Granada, Guadix i Baza.



Cadena Subbètica. Des de Cadis fins a Alacant, Eivissa i Menorca, elsmaterials secundaris van ser plegats per l'orogènia alpina donant comresultat altures elevades, -1.500-2.000 metres- en les Serres deGrazalema, Mágina, Sagra, Cazorla i Espuña.

Depressió del Guadalquivir

Com resultat de l'orogènia alpina, l'actual plana va quedar submergida baixos lesaigües del mar en forma de gran golf marí obert a l'oceà Atlàntic. Lasedimentació quaternària de fèrtils argiles aportada pel riu Guadalquivir i elsseus afluents, va ser colmatando la fossa i guanyant terreny al mar. Els marenysdel Guadalquivir i les zones d'inundació de Cadis i Doñana mostren que el procésde rebliment continu actuant.

3.3. Els arxipèlegs: Balears i Canàries

Illes Balears

En este arxipèleg es distingixen les illes majors de Mallorca, Menorca iEivissa i les illes menors de Formentera, Cabrera i Conillera. Excepte Menorca,en la mitat septentrional del qual pareixen les restes de l'antic massís hercinià,les illes Balears formen part del Sistema Subbètic, amb una litologia calcària delSecundari plegada durant l'orogènia alpina i afectada pels fenòmens d'erosiócàrstica (per exemple, en les mallorquines Cuevas del Drac).



Illes Canàries

Es localitzen en l'oceà Atlàntic, enfront de la costa nord-africana. Sónterres d'origen volcànic, formades fa 30 milions d'anys pel vulcanisme posterior al'orogènia alpina que va fracturar la placa africana i va provocar l'emissió al'exterior de magma a través de tres falles tectòniques, la solidificació de la qualva donar lloc a les illes Canàries.

En l'actualitat, l'activitat volcànica seguix activa amb erupcions moltrecents en el Timanfaya i en el Teneguía durant 1971.

El paisatge canari és típicament volcànic: els cràters i cons, calderesresultants de l'afonament dels antics volcans, les colades de lava i campsd'escòries (el malpaís, de superfície aspra i agrest), els profunds barrancsexcavats per l'erosió de les aigües de pluja, els grans penya-segats en la costa.L'activitat agrària està limitada per la roca nua que aflora en la superfície il'escassetat de sòl.

3.4. El litoral espanyol

L'oceà Atlàntic i el Mar Mediterrani banyen els 7.695 km de costaespanyola, dels quals quasi cinc mil són peninsulars.

Litoral atlàntic.

En el litoral atlàntic es distingixen la costa cantàbrica, les ries gallegues ila costa gaditana i onubense.

Entre la desembocadura del riu Bidasoa i la Punta Estaca de Bars s'esténla costa cantàbrica, de contorns rectilinis, formes acantiladas degudes al'afonament en el mar dels pilars tectònics i escasses platges.

Les ries gallegues, entre l'Estaca de Bars i el riu Miño, van sorgir enl'època de les glaciacions quaternàries, quan l'ascens del nivell del mar vainundar antigues valls fluvials que discorren al llarg de fosses tectòniquesafonades per l'orogènia alpina. Les ries altes (Ortigueira, Cedeira, El Ferrol,Betanzos, La Corunya i Camariñas) són curtes i estretes en el seu tramcantàbric, i molt obertes en el litoral atlàntic. Fins a la Punta de Santa Tecla, enla desembocadura del Miño, les ries baixes ( Murs-Naia, Arosa, Pontevedra,Vigo) presenten forma d'embuts amples i profunds, i penetren fins a 35 km enl'interior del continent.



Litoral atlàntic meridional

És una costa baixa, arenosa, plena de dunes, barres i illots modelats pelsrius en els seus desemobocaduras, entre les boques del Guadiana fins a PuntaTarifa. Esta franja litoral pertany a la depressió del Guadalquivir, omplida permaterials quaternaris durant el procés de sedimentació que contínua actiu icreant costa com es manifesta en els marenys, unes planes de fang formades pelssediments fluvials que queden coberts durant la plenamar i afloren en labaixamar.

Costa mediterrània

En el sector Bètic, entre Gibraltar i el cap de la Nau, alternen zones decosta acantilada – Degudes a les muntanyes Bètiques- amb dunes, albuferes,terrasses marines i platges, paisatge que predomina en el golf de València, entreLa Nau i la desembocadura de l'Ebre.

En el litoral català torna la successió de penya-segats i platges, a més delsdeltes fluvials de l'Ebre i del Llobregat.

Documents

TEMA: EL PAISATGE NATURAL ESPANYOL: EL . · PDF filela part oriental, de manera que els rius que abans desembocaven en el Mediterrani, ara ho faran cap a l'Atlàntic