Terra d’abans - cossetania.com · Terra d’abans El Mas d’en Bosc, la Serra de la Canya i masies de l’entorn • Col·lecció La Plaça dels Arbres – 2 • 2019 E n r i q

Terra d’abansEl Mas d’en Bosc, la Serra de la Canya

i masies de l’entorn

• Col·lecció La Plaça dels Arbres – 2 •

2019

E n r i q u E t a V i V E s F a r r é

Terra d’abans.indd 3 10/05/19 12:24

Primera edició: juny del 2019

© del text: Enriqueta Vives Farré

Edita:

9 Grup EditorialCossetània Edicions

C/ de la Violeta, 6 • 43800 VallsTel. 977 60 25 91

[email protected]

Ajuntament de Vila-rodonaPl. dels Arbres, 7 • 43814 Vila-rodona

Tel. 977 63 80 [email protected]

Imatge de la coberta: masos de la Serra de la Canya(pintura a l’oli d’Enriqueta Vives, anys 60)

Correcció: Maria Padró Casabona

Disseny i composició: 3 x Tres

Impressió: Estugraf

ISBN: 978-84-9034-848-2

DL T 646-2019


A la memòria d’Anton Vives Farré ‘Pujolet’


Grup de cosins i cosines, als anys 1950. Darrere, Eugènia i Plàcid. En primer pla, Ferran, Leocàdia, Enriqueta i Fermí.


7

Sumari

Pròleg, per Josep Santesmases i Ollé ....................................................................9

Justificació de l’autora ................................................................................17

Masies i altres construccions .....................................................................19Natura i entorn ............................................................................................37Bèsties i bestioles ..........................................................................................57Tradicions ......................................................................................................65Costums i festes al llarg de l’any ...............................................................79Famílies i persones .........................................................................................97Històries i vivències....................................................................................123Successos ......................................................................................................143Fets de la guerra .........................................................................................149Temporals i fenòmens meteorològics .......................................................159Llegendes i creences ...................................................................................165Malalties i remeis ........................................................................................175Dites, refranys, cançons i anècdotes........................................................183

Epíleg ............................................................................................................189


Grup de jovent del Mas d’en Bosc i masies (excursió a Montagut). Any 1930.


9

Pròleg

L’Enriqueta Vives és d’aquelles persones aferrades al territori, al seu lloc de naixença, al de la seva infància i joventut i als espais on ha desenvolupat la seva vida. Ho ha demostrat a bastament en la seva obra pictòrica i també en tot el que ha escrit. Com en el llibre Serralada publicat l’any 2015, ara, en les pàgines següents, altra vegada retorna als orígens ampliant els espais de memòria personal o recollida: el paisatge, la gent i la vida d’un entorn concret, el que d’una punta a l’altra s’arrecera a la serra del Montmell, al seu vessant de ponent. Des de les masies de més amunt i de sota mateix de la serra, passant per Can Ferrer de la Cogullada, fins a arribar a les de la humanitzada i conreada Serra de la Canya –on té els orígens– i al petit llogaret del Mas d’en Bosc, pertanyent al municipi de Vila-rodona. És aquell espai o territori que ella denomina “comarca” en un sentit tal vegada primigeni del mot, constituït per les relacions de veïnatge i les característiques de l’espai natural i del poblament. Un sentit més íntim, més viscut que el de les estrictes i precises divisions territorials polítiques i/o administratives. Una “comarca”, un entorn, un petit territori –on no hi ha un centre concret– configurat per moltes continuïtats encavalcades, sota l’ombra, més propera o més distant, de la serra del Montmell.

L’Enriqueta esprem els seus records personals sabent que a vegades el fil que els aguanta és feble, sobretot com més enrere de la pròpia vida volen abastar. Tots guar-dem petites ombres dels primers anys de la vida que voldríem abraçar, però que se’ns escapen dins d’una boira sempre permanent dins de la qual no ens podem endinsar.


10

Josep Santesmases i Ollé

L’Enriqueta poua en la memòria del temps viscut a casa, al mas de Cal Pujolet, al seu entorn de la Serra de la Canya i al Mas d’en Bosc. Al “carrer” tal com anomena l’espai lliure on la canalla de l’entorn experimentaven la vida. És una memòria agraïda amb les persones referenciades, les de la seva família, la de Cal Pujolet i les de la banda de la mare del mas Puigsadoll, situat més amunt de Can Ferrer i amb tot el conjunt de personatges que ha conegut o dels quals ha sentit parlar.

El Mas d’en Bosc i els masos del voltant esdevenen el gran referent de l’experi-ència de la vida social, un món petit que tanmateix genera personatges coneguts directament, alguns dels més tractats per l’autora. El petit llogaret és també la clau de volta que explica un món que s’acaba o millor dit la manera com s’acaba un món. El tancament de l’escola exemplifica i condensa la baixada de persianes d’unes formes de vida que havien sobreviscut i reviscolat durant la postguerra. De ben segur que tot plegat es pot explicar d’una altra manera, científicament analit-zant els factors econòmics que no van permetre el manteniment de tanta població dedicada al sector agrari, precisament quan començava la mecanització del camp i quan les ciutats oferien alternatives més llamineres on desenvolupar els projectes de vida. Però l’Enriqueta ens ho explica des d’una perspectiva molt humana, no pas mirant amb nostàlgia les generacions grans de pares i avis, sinó posant els ulls en el jovent que a les festes es trobava al Mas d’en Bosc per ballar. Joves de l’entorn i d’altres pobles que hi acudien i que havien travat unes relacions molt bones d’afecte i amistat. Tots cercaren i trobaren parella fora, la majoria –escriu l’Enriqueta– ben lluny. Tothom va volar lluny trencant l’antiga consuetud de buscar parella a prop, per quedar-se també a prop. Potser l’exemple no ens explica el perquè de la qüestió del despoblament, però tanmateix sí que ens descriu amb molta sensibilitat i d’una manera molt precisa la finitud d’un temps des de l’experiència de les relacions humanes. L’autora, entre altres coses, ens vol transmetre això, els darrers temps de plenitud d’un petit món, els canvis que trencarien una llarga tradició de formes de viure i de configurar la continuïtat del poblament, gestionada semblantment fins aleshores, de generació en generació.

Si una part significativa de les narracions provenen dels records personalment viscuts, una altra part no menys important és la que fa referència a la memòria recollida, sentida a explicar als padrins i padrines que al seu temps les havien sentit contar als seus progenitors. La fidelitat del relat és la transmissió oral que al guardar sempre selecciona, interpreta i refà. No hi ha altra forma, no es pot retornar als orígens dels fets contats. El passat no existeix. No ens ho podem mirar sinó a partir de les fonts orals, del que la memòria de les persones va guardar i va transmetre. No es pot anar a altres fonts, les escrites per exemple. Moltes de les coses contades són fets amb referències familiars, de caràcter comunitari o successos protagonitzats per persones concretes que mai van ser escrits. El professor de la Universitat La Sapienza


11

Pròleg

de Roma Alessandro Portelli deia que l’oralitat “és la manera de comunicar de les classes no hegemòniques”. I també afirmava que tant interès tenia el que s’explicava oralment com de quina manera s’explicava. El que s’explica respon als fets succeïts i la manera de fer-ho, com ens ha arribat oralment en successives transferències generacionals, respon a les formes de pensar, d’entendre la vida, a les mentalitats, a l’acumulació de les interpretacions del passat des de cada present. El coneixement sempre ens arriba a través de la interpretació. Per posar un exemple: un fet succeït avui tot d’una serà interpretat de molt diferent manera pels mitjans de comunicació.

El que fa l’Enriqueta en aquest llibre és fixar definitivament tant els seus records personals com els que ha recollit de sentir-los explicar fa molt de temps o inda-gant en contemporanis seus per ampliar la visió i les experiències personalment conservades. I aquest és sens dubte un dels mèrits del llibre, guardar per sempre un pòsit de memòria que irremeiablement estava abocada a la desaparició, sabent com sabem que, ofegats com estem de notícies, molt sovint no hi ha ni temps ni lloc –ni ganes– per guardar les experiències dels nostres avantpassats. La transmissió oral no és precisa, no és completa, sovint no pot assegurar el moment exacte del succés narrat, ni l’absoluta fidelitat als fets contats. No ens ha de fer patir que així sigui, més ben dit només pot ser d’aquesta manera, si en el moment precís en què es narra ningú, com dèiem, en va deixar registre escrit. La memòria, en molts casos, es converteix en literatura, en narrativa memorialística i en bona part això és el que positivament compta.

L’Enriqueta crea un microcosmos, una atmosfera lligada a un petit territori. Aquest és un altre mèrit d’aquest llibre. Interpretar el món i un temps des d’un lloc molt concret, que es coneix i s’estima. I ho fa de manera delicada, fins i tot quan el que relata són fets violents d’un període que es remunta al segle passat, passant pel temps de la Guerra Civil, i s’endinsa al convuls segle XIX. Com va escriure el periodista Ramon Barnils en un pròleg d’un llibre, un període que mirant-ho bé, d’haver-hi viscut ens esgarrifa només pensar allò que podríem haver arribat a ser.

A vegades la humanitat flueix, amara i es recrea en les històries que algú podria considerar insignificants. El filòsof Josep Maria Esquirol ha escrit recentment: “Qui no veu el més senzill, tampoc sent el més pregon”. Potser és això del que es tracta. Com quan el Tòfol torna a peu a la masia després de comprar un paraigua a la fira de Vila-rodona: plou i no l’obre perquè encara no s’ha estrenat i el vol ensenyar –nou– a la dona. La senzillesa del que s’explica: el darrer mèrit dels textos que a partir d’ara començaran a llegir.

Josep Santesmases i Ollé


Quiti Masip, Enriqueta Vives i M. Àngels Masip, acompanyades pel Joan petit i la seva guitarra.


Terra d’abans amb records a l’oblit,l’autora remou solcs ignoratson troba arrels amb sentiti paratges amb signes preuats.La història té vida i té força,si la saps conrear amb sentiment;tu n’has tret saba, de l’escorça,fins i tot amb oratge de vent.

Terra d’abans, terra de rella,de pagès feixuc, però valent.

Dolors Virgili Recasens


Joan Vidal Pagès i Teresa Roig, amb la petita Lola al coll. Cal Miquel, any 1923.


El passat ja és històriaper guardar a la memòria,revivim tots els recordsque guardem com a tresors,quan l’oreig de matinadaens envia l’abraçada.

M. Teresa Montragull Colet


Insti

tut C

arto

gràfi

c de

Cat

alun

ya (

ww

w.ic

gc.c

at).

Con

sulta

t el 2

4 de

mar

ç de

201

9


17

Justificació de l’autora

Després de presentar el llibre Serralada, anaren sorgint altres històries, altres fets que, ressaguers, esperaven ser rescatats d’uns involuntaris oblits. I amb renovada il·lusió i treball, vàrem decidir homenatjar novament amb més aportacions aquelles èpoques d’abans. I amb un nou vigor ens endinsem una altra vegada pels camins del passat, tot resseguint a grans trets les trajectòries d’una gent relacionada i compromesa, tot formant part d’una petita comunitat majoritàriament agrària, arrelats pobladors d’aquell cantó de terra d’una part de l’Alt Camp.

Hem avançat, doncs, pas a pas, pels foscos racons i els amples espais coberts de llum amb la voluntat d’esgotar tots els recursos memorístics propis i sobretot apren-dre d’aquelles fonts orals properes, tan valuoses, rebuscant el cor mateix d’aquell petit i alhora gran veïnatge. S’han conreat amb disciplina, profunditat i devoció les grans llacunes del passat. Aquí volem recordar un cop més, tot esbrinant nous matisos, aquelles generacions perdudes, fetes d’orígens allí mateix, que aportaran amb la paraula la riquesa dels antics costums i tradicions ben consolidats al vol-tant del Mas d’en Bosc, la Serra de la Canya i masos de l’entorn. Malauradament, aquelles veus s’han aturat, estroncades, però no oblidades, i encara ens fan de guia i ens acompanyen, tot escoltant i revivint aquella saviesa popular amb multitud de coneixements naturals. Tota una cultura que va néixer en aquell món rural a peu de muntanya i que va créixer a poc a poc transmesa pels seus ancestres i fomentada al pas de cada generació.


18

Enriqueta Vives Farré

Anirem, doncs, amb el pensament i la voluntat pels camins d’abans, ens no-drirem d’aquells llinatges i orígens, amb tota una diversitat de costums. Mirarem amb més abast aquells topants, una gent, una terra, a vegades feliç, d’altres ferida i cansada. Enmig dels trencats onatges del passat, encetarem nous exercicis d’histò-ries viscudes. Desvelarem nous episodis o els ampliarem amb més informació. Un període ampli, cobert d’enigmes i d’antigues llegendes, també de collites, plagues, pandèmies, temporals... i molts dies radiants de sol i joia, tot plegat era la vida d’aquell territori, poblat des de la prehistòria. Uns pobladors que s’iniciaren a poc a poc en la pràctica de la primitiva agricultura, envoltats per uns paratges de gran riquesa forestal que també molts segles després els serviria de protecció. S’hi acollia una important fauna, també malfactors, i altres fets relacionats amb la bruixeria, molt estesa durant una època.

Finalment, la decisió de treballar en una nova divulgació va sorgir durant una vetllada d’hivern vora el foc, quan l’Anton Vives, el meu germà, amb la seva clare-dat de memòria en uns moments especials, de tornada als records i a les veus que lliscaven de lluny, va reviure un seguit d’històries explicades per avis i rebesavis que anaven fluint amb veu pausada, tot desgranant aquelles anècdotes i vivències que onegen encara per les places i carrers dels llogarets, camins i masies. Mentre el foc no parava de flamejar, aquells records empenyien amb força per ser alliberats. Una hora tranquil·la i serena, plena de matisos i farcida de sentiments, que temps després acabaria d’enfortir la idea absoluta d’aquesta nova publicació. Pocs dies després d’aquella singular vetllada, l’Anton emmalaltia greument fins a un final irreversible. Aquest llibre, Terra d’abans, està especialment dedicat a la seva memòria.

També he d’agrair novament les col·laboracions molt valuoses de Teresa Vidal, Leo Farré, Maria Rosa Miró, Toni Galofré, Jesús Batet, Pau Vendrell, Rosa Maria Colet, etc., i les aportacions de fotografies històriques, a més de l’Institut Carto-gràfic i Geològic de Catalunya, que ha permès la reproducció del mapa de la zona.

I en aquesta nova presentació de recull d’històries, una vegada més, un record i agraïment al Josep Maria Vives Vives, per la força i els ànims sembrats. I un gran record i dedicatòria als familiars absents i els amics. També als fills, néts i nétes. I per acabar, a totes aquelles persones que sentin algun interès en un passat més llunyà o més pròxim.

Un vent llunyà commou la tardai un retall de fulla tendra,tot lliscant pels llargs silencis,s’atura als nius d’una terraxopa de veus antigues.

Enriqueta Vives Farré


Documents

Terra d’abans - cossetania.com · Terra d’abans El Mas d’en Bosc, la Serra de la Canya i masies de l’entorn • Col·lecció La Plaça dels Arbres – 2 • 2019 E n r i q