Diumenge, 1 de novembre del 201558

0 1 . 1 1 . 2 0 1 5

12Re

portatge

Viena publica la traducció al català d’AlbertNolla de la novel·la breu ‘El tallador de canyes’,de Junichirô Tanizaki, clàssic japonès i autor delfamós assaig ‘Elogi de l’ombra’

UN CLÀSSIC JAPONÈS JORDI LLAVINA

a noble empresa d’El cercle de Vie-na –un catàleg d’autèntica barreta-da!– arriba als cinquanta títols

amb aquesta nouvelle de Tanizaki, quehonora, amb escreix, la fita (i la feta).Abans, però, de tractar amb la matèriadel llibre, abans d’endinsar-me en elsdos plans que conté la història, voldriadedicar un elogi estricte a la traducciód’Albert Nolla, que és, ras i curt, magní-fica. I vull fer-ho partint d’una anècdotapersonal: vaig començar a llegir El talla-dor de canyes sense recordar que ja hohavia fet, uns quants anys enrere. La tra-ducció castellana del llibre, de MaríaLuisa Balseiro (Siruela), feta sobre latraducció anglesa, no m’havia deixat,però, pel que sembla, gaire petja en lamemòria.

El record de la història no em va arri-bar fins ben avançada la lectura, quanl’home enamorat proposa al seu fill,amb qui passeja per la riba d’un riu en lanit de l’equinocci de tardor, d’anar a es-piar, per entre les canyes d’una tanca, eljardí d’una mansió en què aquell dia estoca música i es balla (i, sobretot, hi ru-tila una dona molt bella, “de fesomia re-finada”, i molt senyora: aquella mateixaque l’home ha estimat durant unsquants anys, i que, presumiblement,continuarà estimant fins a la fi dels seusdies).

D’entrada, va ser com un déjà-vu (undéjà-lu, vaja), que em va arribar per morde la reveladora escena en què l’homeaparta les canyes per afranquir, als seusulls i als del seu fill, la visió de l’amada.De cop, vaig entendre que aquella histò-ria jo ja l’havia llegida; vaig saber que,com a lector, jo ja m’havia amarat del’amor morbós dels dos protagonistes,bé que en una altra traducció, ni de bontros tan rigorosa com la de Nolla, ni tanben escrita com la del traductor català.

L

Una fesomiarefinada

En posaré un sol exemple. La bellacapritxosa que protagonitza la històriadins la història té, com he escrit mésamunt, una fesomia refinada, i això quela noia, per origen, no pertany a l’aristo-cràcia, sinó a la classe dels comerciants.Refinada i un punt enigmàtica, tot s’hade dir, com si no es deixés veure mai deltot, com si mai no pogués ser entera-ment copsada. En la traducció castella-na, com en l’anglesa de partida, aquestaqualitat és anomenada amb el concepte

japonès: rotaketa. Un raig d’aplaudi-ments, doncs, per a la traducció de No-lla, que és una exquisidesa de la primerapàgina a l’última!

El tallador de canyes sembla que tin-gui un inici una mica erràtic: al comen-çament d’una tardor abonançada, elprotagonista ha decidit sortir a passejarde nit, i s’arriba, ribera enllà, fins al llocon s’havia alçat el palau d’un emperadorque havia viscut set-cents anys abans, i

que havia deixat escrits uns versos sobrela seva joia en aquell mateix indret (des-prés l’emperador va haver de seguir laruta de l’exili). El poema anònim queencapçala el relat de Tanizaki –i que nofóra gaire estrany que l’hagués inspirat itot– es refereix al fet de tallar canyes; i,més que això, a l’amarguesa de l’exili:“Sóc tan infeliç / tallant canyes lluny detu. / Quan hi penso, / la vida a la badiade Naniwa / se’m fa insuportable.”

Les primeres pàgines de l’obra, doncs,són contemplatives i metaliteràries: es-quitxades de tot de citacions antigues,com si l’autor, amb la seva narració, vol-gués entaular un diàleg amb la tradicióautòctona. Tanizaki ens dóna uns parà-grafs magnífics sobre el sentiment de latardor, posem per cas, i molts altres quesón paràfrasis de versos o de fragmentsd’obres japoneses clàssiques. Aquí, Tani-zaki –autor del memorable i popularElogi de l’ombra– blasma “els pobles iciutats occidentalitzats”; una mica mésendavant, ens ennova que rius i munta-nyes conformen el caràcter de la gent de

La traduccióde Nolla és,ras i curt,magnífica

EL TALLADORDE CANYESJunichirô TanizakiTraducció:Albert NollaEditorial: VienaBarcelona, 2015Pàgines: 96Preu: 14,70 euros

Sembla quetingui uninici unamica erràtic

Diumenge, 1 de novembre del 2015 59

130 1 . 1 1 . 2 0 1 5

Reportatge

cada contrada. Si, en aquell seu breu as-saig tan divulgat, l’escriptor japonès de-nigrava els objectes que brillen, i que elldevia atribuir al gust occidental –“sem-pre ens han agradat més les coses quetenen una ombra profunda que les quetenen una brillantor superficial”–, en lanovel·la que presento avui l’ombra (lesombres) i el joc de clarobscurs consti-tueix, igualment, una constant –compassa, de fet, en tota la producció del’autor–: “El mont Otoko s’alçava comuna massa fosca com la tinta en un celon s’esllanguien els últims rastres de lallum del capvespre.”

Tanizaki aprofita el seu marc de ficcióper revelar-nos algunes idees ben sugge-ridores: “Trobem més consol contem-plant una escena melancòlica que nopas veient un paisatge esplendorós, i ensestimem més submergir-nos en els re-cords dels plaers pretèrits que no paslliurar-nos als plaers reals.” La bellesa dela protagonista, que coneixerem tot se-guit, és, ben mirat, també tota ella unatribut de l’ombra. Potser la conclusió

més ferma d’aquestes pàgines inicials ésla que conté el fragment que segueix: “Elpaisatge que s’estenia en aquell momentdavant els meus ulls era molt semblantal que es dibuixava dins el meu cor cadacop que llegia els versos de l’emperador.”

Han transcorregut set segles, i, tanma-teix, hi ha coses que romanen: el queperdura ho funden els poetes.

De la mateixa manera, han transcor-regut uns quants anys, però l’home en-amorat que protagonitzarà el cord’aquesta història –la història dins lahistòria, caldria aclarir– no ha deixat desentir el que sentia per la dona de la “fe-somia refinada” (em fa pensar en els cè-lebres versos del nostre Jordi de SantJordi: “Jus lo front port vostra bella sem-blança”). Tot passejant, l’home que hasortit vagarós de casa, i que ha sopat is’ha begut, ell tot sol, una ampolla de sa-ke, es topa atzarosament amb un altrehome, si fa no fa de la seva mateixa edat.Aquest darrer se li fa present, d’una ma-nera ben significativa, aixecant-se entreunes canyes a frec d’aigua, i el convidaràa beure més sake mentre li fa escoltar laseva història. I aquí hi ha el pinyol de lanovel·la. Aquesta mena d’aparegut rela-

tarà la història del seu pare, un home vi-du que s’enamorarà de l’esclatant i miste-riosa Oyû –“de vostra faç m’és romasal’empremta”–, després d’haver dit que noa diverses pretendents que no li acaba-ven de fer el pes. Ella també és vídua, iha estat educada en un ambient falsa-ment aristocràtic. L’única manera d’ac-cedir a aquesta donna angelicata –i unxic demoníaca, tot s’ha de dir– serà ca-sant-se amb la germana d’ella, Oshizu,que es desviu per complaure Oyû.

El nostre passejant ha seguit, mig in-tuïtivament, la senda que l’havia de durdavant el lloc on s’havia erigit, tants se-gles abans, el palau imperial, i llavors re-corda que, en certa ocasió, dins aquellesquatre parets, l’emperador hi havia men-jat un arròs deliciós esbandit amb aiguagelada. Ara ja no queda ni una pedra del’antic pavelló on havia tingut lloc l’àpatexquisit. El temps ha esbandit qualsevolrastre d’aquella remota vida, com l’aiguai la boca de l’emperador havien esbanditl’arròs.

El tallador de canyes és una obra cre-puscular sobre un amor impossible. “Heaccedit a casar-me amb tu amb l’espe-rança que m’acceptis com si fos una ger-mana petita”, diu l’esposa de convenièn-cia al seu marit. En la seva innocència,Oyû resulta perversa. El relator reme-mora son pare, que, al seu torn, mai nova deixar de rememorar aquella dona iel goig sempre passat, els plaers pretè-rits. ❋

L’apuntEl japonès Junichirô Tanizaki(1886-1965), si més no a Occident,sobretot és conegut per l’assaig Elogide l’ombra, però els especialistes elconsideren com un dels iniciadors dela novel·la contemporània al Japó,amb altres noms de l’alçada deNatsume Soseki, Yukio Mishima,Yasunari Kawabata i, entre d’altres,Ryunosuke Akutagawa. Tanizaki, mésque fixar-se en els detalls concrets del’entorn, va enfocar la seva miradanarrativa i reflexiva en l’evocaciód’ambients i d’estats d’ànim.

Junichirô Tanizaki,a la dreta,fotografiat el 1971per TadahikoHayashiARXIU

És una obracrepuscularsobre l’amorimpossible