A CAVALL DE DOS SEGLES

Quan hom passeja pels camins d'una història—individual, d'un grup humà o d'un país— la sor-presa, insistentment, surt a l'encontre. Perquè lahistòria és un teixit; res ni ningú no viu en un camísense cruïlles, en un camí que no és mai perdedor. Iels esdeveniments —petits o grans— que tenen llocen un àmbit, sigui reduït o de majors dimensions, sesuperposen als que ocorren en un altre, s'entreban-quen mútuament, s'influeixen, es fan nosa o s'afavo-reixen. Ja se sap: no és possible el retrat d'una de-terminada activitat humana on no apareguin, al fonso a primer terme o en un dels costats, les ombres deles diverses activitats coetànies. Sempre ha estat així;sempre, per a qualsevol època a què hom faci re-ferència, si bé potser poques vegades les ombres hanestat tan nombroses i precises com en aquests es-cassos anys que, cama ací, cama allà, posen punt fi

-nal al segle XIX i inicien el XX.Són uns anys densos: tot just feia quatre dies

(1876) que havia acabat el malson de les guerres car-listes —que empobriren el poble de recursos mate-rials i de solidaritat—, i la inflexibilitat espanyola jaconduïa a les lluites colonials (el primer intent cubàd'alliberament acaba el 1878); el conflicte bèl•lic cul-minava desastrosament el 1898, després d'una sagniaproductora encara de més misèria (la guerra de Cubahavia començat el 1895 i la de Filipines el 1896).

Per si això no fos prou, l'any 1890 la fil•loxeras'havia estès per gairebé tot Catalunya, i el 1895 l'an-orreament de la vinya catalana era un fet, a conse-qüència del qual nombrosíssimes famílies abando-

31

naren la terra del vi i, amb llur trasllat, determinarenuna major concentració de població a les ciutats in-dustrials.

Simultàniament, feien llur impetuosa eclosió, laconsciència nacional i la consciència obrera:i així,com que la llei d'associacions de Sagasta havia fetpossible la sindicació, el Primer Congrés Socialista,celebrat a Barcelona l'any 1888, dóna lloc a la UnióGeneral de Treballadors i el Congrés de Barcelona del1890, convocat per l'organització d'obrers tèxtils LesTres Classes del Vapor, acorda fundar l'AssociacióNacional de Treballadors d'Espanya; i així, l'any1880, Valentí Almirall organitza el primer Congréscatalanista, que se segueix de la fundació del CentreCatalà, inspirador i impulsor de la Memòria en de-fensa dels interessos morals i materials de Catalunya—el «Memorial de Greuges»— presentada a AlfonsXII (1885) per una comissió d'intel.lectuals i de re-presentants de les forces econòmiques. O la UnióCatalanista, que presidía l'arquitecte Lluís Domènechi Montaner, promou l'assemblea de Manresa (1892)que aprova les Bases per a la Constitució regional ca-talana —les «Bases de Manresa». Són mostres benclares que, en diversos fronts, una cívica contestacióorganitzada i decidida començava a prendre cos.Com, per exemple, també té el significat de civilitza-da reacció de protesta la Festa Modernista del 10 desetembre de 1893, al Prado de Sitges, amb la repre-sentació de La Intrusa de Maeterlinck, o la construc-ció del Palau de la Música Catalana. O la constitucióde l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques.

Coincidint en el temps, però exactament a l'altrepol en l'esperit i en el sentiment, ennegreixen l'èpocai la taquen de sang la bomba del Liceu, el 7 de no-vembre de 1893, durant la representació del GuillemTell de Rossini i la del carrer dels Canvis Nous, el junyde 1896, durant la processó de l'Octava de Corpus deSanta Maria del Mar. Volien, també, ésser una pro-testa —contra la gent de diners i la de missa—, i elque foren va ésser una matança d'innocents.

32

No calia; la nul.la transcendència social d'aquestsfets luctuosos fa que no mereixin cap altre qualifica-tiu que el de reprobables estupideses. Massa que enmorien d'innocents: un treball de Lluís Comengesobre Mortalidad infantil de Barcelona según las clasessocialeslb diu que, entre el proletariat, 45,4 de cada100 defuncions eren d'infants i, entre els rics, 34,3. Ique de cada 100 morts infantils, 77,7 eren, entre elsproletaris, menors de 3 anys, mentre que, entre elsrics, ho eren 66,02.

La pobresa extrema era un flagell; la mendicitat, sibé en alguns casos és cert que obeïa a fingides moti-vacions, n'era la pública i incòmoda manifestació. Uncronista'' escriu: «... desconsolador por lo repugnanteera el cuadro que ofrecía Barcelona en 1899. Tropezá-base por todas partes con ancianos cubiertos de pingos;hombres demacrados cuyos rostros denunciaban lashuellas de devoradora anemia; mujeres sucias y des-greñadas; ... ; y, finalmente, huestes de tiernas criatu-ras, especies de monos sabios que al acercarse al vian-dante solicitando una limosna, las más de las veceshacíanlo con la exclamación desgarradora ¡tengo ham-bre! »

En aquest món tan ple de desequilibris i d'injus-tícia i, alhora, tan ple de sanes inquietuds, les perso-nes —professionals o no— amb sensibilitat o res-ponsabilitat envers els problemes de la infància hopassaven molt malament. Les perspectives de lluractuació eren les de l'infant que, amb una galledeta,intenta d'omplir amb aigua de mar un clot fet a lasorra. I a més, algunes vegades, a l'obstacle de la des-proporció entre la magnitud del problema i els mit-jans s'afegien els inexplicables entrebancs que oferiaalgun barret de copa o un aspirant a dur-ne; en peti-tes coses, fins i tot. El metge de Les Coves de Vin-

16.Comunicació presentada a la RAMB, el 2-juliol-1900. Publicada a «Gaceta Médica Catalana», vol. XXIII,núm. 15. 15-agost-1900.

17. Mendicidad y Beneficencia en Barcelona, M. Gonzá-lez Sugrañes. Heinrich y Cía, Barcelona, 1908.

33

I EM

romà —a l'Alt Maestrat— Juli Ortí Sales un dia, 18

després de parlar de la ignomínia que la mortalitatinfantil representa per als governs d'Espanya i per ala classe mèdica en general i després de delatar que«la mortalitat infantil de O a 5 anys assolia a Les Co-ves de Vinromà abans de l'any 1900, l'enorme xifradel 350 per mil», valorava els beneficis de la propa-ganda de la puericultura i explicava que, en certaocasió, va sol.licitar de «donar conferències de di-vulgació higiènica als locals de les escoles públiques»i la petició —de part de l'inspector provincial de Sa-nitat— li fou denegada.

A la ciutat de Barcelona, per disposició legal, 19 labeneficència pública era d'incumbència de les ad-ministracions provincial i municipal. D'entre els es-tabliments que depenien de la Diputació té interès,des del punt de vista pediàtric, la Casa Provincial deMaternitat i Expòsits, que es mereix sobradamentuna atenció especial; ara, només la menció del seutrasllat del carrer de Ramalleres a Les Corts, justa-ment l'any 1890. L'Ajuntament atenia totalment oajudava amb subvencions obres assistencials diver-ses d'un interès pediàtric reduït (l'Asil de Transeüntso Asil del Parc, les Cases de Socors, la Casa de Cor-recció, l'Hospital de la Santa Creu, la Casa de Caritat,etc). En totes aquestes institucions —com si els co-rrents moderns no les afectessin, com si els anys nopassessin per a elles— l'aire era repressiu —com si lapobresa o el fet de no conèixer els pares fossin pe-cat— i , damunt, els internats n'havien de donar grà-cies. Les paraules que, l'any 1817, deia el capità ge-neral Castaños encara corrien pels passadissos freds

18. Comunicació presentada al Quart Congrés de Met-ges de Llengua Catalana, Girona, 1921.

19. Llei de Beneficència de 20-juny-1849, Reglament de14-març-1852 i Reial Decret de 27-gener-1885. Citat perHoracio Capel i Mercè Tatjer a «Reforma social, serveisassistencials 1 higienisme a la Barcelona de final de segleXIX (1876 - 1900)», dins de Cent anys de Salut Pública aBarcelona, Ajuntament de Barcelona, 1991.

34

i foscos: «Mendigos, alabad la mano poderosa del Ex-celso que os dispensa un asilo en donde podreis gozarlas dulzuras de la vida. » 20

Molt més a to amb les noves orientacions i comuna conseqüència d'una mentalitat nova que comen-çava d'estendre's, era la Casa de Lactància. L'Ajun-tament de Barcelona disposava d'un centre assisten-cial benèfic de donació de biberons de llet a infantsde famílies indigents, «modificada según las poten-cias digestivas del infante y privada de los microorga-nismos que puedan hacerla peligrosa, a semejanza delo existente en el extranjero, conocido genéricamentecon el nombre de Goutte de Lait.» Al mateix temps,dirigit per Ignasi de Llorens i Gallard, existia uncentre municipal d'assistència a les embarassadesque, l'any 1903, l'Ajuntament decidí de fusionar ambel servei de la Gota de Llet. Com a resultat d'aquestaunió, quedà constituïda, al carrer de Valldoncella, laCasa de Lactància que, anys després (1913), seriatraslladada a la Gran Via —al número 477—, i estre-naria l'edifici modernista de l'arquitecte Antoni deFalguera, coronat pel relleu de l'escultor Eusebi Ar-nau, el de la matrona municipal que, sol•lícita, dónael biberó a l'infant famolenc.

Hi era repartida la llet però, a més, els lactantssubjectes a alletament artificial o mixt hi eren con-trolats periòdicament i pesats setmanalment; lesmares hi rebien orientació relativa a higiene infantilo puericultura. I a les parets de la sala d'espera o deconsulta, en lletra grossa, deia: «Un infant ben alletatcreix com arbre assahonat» o «L'infant, com lo roure,vol saya a dins i a fora'l sol» o «En família vacunadala pígota no hi fa estada» o «Al fer-se fosc els gats a lateulada, i la quitxalla al llit, ben acotxada».

A Ignasi de Llorens (mort l'any 1913) el succeíEnric Robledo i Negrini, que morí el 1919. El noudirector, Agustí Farriols i Anglada, aconseguí la

20. Mendicidad y Beneficencia en Barcelona, M. Gonzá-lez Sugrañes. Heinrich y Cía, Barcelona, 1908.

35

col.locació d'uns primers llits a la Institució, araanomenada Casa de Maternologia; tot i així, encaradurant molt de temps hi havia de persistir el caràcterde centre benèfic, amb repartiment pulcre i regularde la llet i sense que cap any hi manquessin les ma-nifestacions nadalenques del paternalisme munici-pal. Farriols fou jubilat el 1923 i és amb el seu suc-cessor, el ginecòleg Emili Ardèvol i Miralles, que laCasa comença a tenir un cert interès com a centrecientífic. 21

La iniciativa privada feia el que podia, que no eragran cosa. Durant els anys vuitanta i noranta s'afe-giren a la Casa de Lactancia y Casa-Cuna d'EusebioGómez del Castillo, al Asilo-Cuna del Niño Jesús i al'Hospital de Nens Pobres, la Casa Bressol del carrerde Sant Pau, les Sales d'Asil del carrer Aldana per anens fills d'obrers, la Sala Asil d'Hostafrancs edifi-cada i mantinguda amb una deixa del marquès de laQuadra, l'Associació d'Amics dels Pobres per a nensorfes, la Casa de Misericòrdia de les terciàries fran-ciscanes del carrer d'Elisabets, la Casa dels InfantsOrfes de la plaça dels Àngels,l'Asil Naval instal.lat alport en un vaixell de vela, el «Mazarredo», i potser resmés. Tot plegat constituïa un pedaç insignificant auna qüestió absent d'entre les prioritats dels pode-rosos, la qual cosa feia que en les ànimes de càntir esgenerés una mena de fatal resignació que els duia aexclamar, en cada mort infantil, allò de «Què hi fa-rem, angelets al cel!».

Val la pena de citar un petit fet poc conegut que,en canvi, té la significació d'un camí que s'obre. L'any1887, sota la presidència de Lluís Comenge, haviaquedat constituïda l'Acadèmia d'Higiene de Cata-lunya. Uns dels seus membres, al cap de pocs anys(1894), per tal de preparar una comunicació desti-nada a un Congrés d'Higiene de Madrid gestionaren

21. Cinco directores (Cincuenta Aniversario de la Casade Maternologia de Barcelona), Martín Garriga Roca,Barcelona, 1953.

36

de l'alcalde de Barcelona Josep Collaso i Gil —homeatent als problemes que, per exemple, havia fundat ipresidit l'Associació d'Amics dels Pobres— el permísde practicar exàmens mèdics als nens de les escolespúbliques. Així es creà la primera comissió d'ins-pecció mèdica escolar; la integraven Gonzàlez i Ar-bós, Piñol, Enric Octavi Raduà i Víctor Soley i Gely.

Gairebé simultàniament, l'any 1893, també unshigienistes —i no pas per casualitat, sinó perquèaquests especialistes eren nombrosos i d'una gransensibilitat per als problemes col.lectius— empe-nyeren la Societat Econòmica d'Amics del País a lacreació de les primeres colònies escolars de Cata-lunya. El primer any tingueren lloc a La Garriga i aSarrià; l'any següent, a La Garriga i La Gleva i l'any1895, ja molt ampliades, a La Garriga, La Gleva, To-na, Arenys de Mar i Sant Pere de Torelló. Les prime-res colònies escolars d'Europa havien nascut a Suïs-sa l'any 1876 i l'Ajuntament de Barcelona en creàl'any 1906: a Calafell i Tossa per a vacances d'estiu, aVilassar de Dalt per a sords-muts, a l'Arrabassada,Berga i Martorelles amb caràcter permanent. La cir-cumstància que determinà les colònies no era capaltra que les llastimoses condicions de vida de moltsdels infants de la ciutat: la insalubritat dels barris, lasubalimentació a les zones obreres i l'ambient poc ogens formatiu de molts dels suburbis. La insistènciai l'esperit obert del conseller Hermenegildo Giner delos Ríos aconseguiren que l'Ajuntament de Barcelo-na, tants anys insensible a aquesta trista i injusta si-tuació, destinés preocupació i diners a aquelles pri-meres colònies —les de 1906, amb 120 infants—, per,després, acabar assolint una organització modèlicaque beneficià —l'any 1933, per exemple— un total de6520 nens. 22

Molt lentament, però —aquí i allà— s'anava avan-çant. Com en el cas de la Casa de Maternitat de

22. L'educació a Catalunya durant la Generalitat, Ra-mon Navarro, Barcelona, Ed. 62, 1979, pàg. 234.

37

23. La pediatria als antics Hospicis de Lleida, Josep Lla-donosa i Pujol. Lleida, 1978.

38

Lleida que fou inaugurada el dia 9 d'agost del 1889, alcap de vint-i-cinc anys d'haver estat col•locada laprimera pedra. Les condicions de vida dels asilatsmilloraren notablement amb el nou casal; ja està bé,però el més significatiu del funcionament del nouHospici és que els responsables de la Beneficènciaprovincial nomenaren —per primera vegada en lahistòria de l'assistència dels orfes i expòsits de Llei-da— un metge especialitzat en pediatria, FrancescFontanals i Araujo, 23 autor del llibret premiat perl'Acadèmia d'Higiene de Catalunya Higiene de la Lac-tancia.

I mentrestant, Martínez Vargas, egocèntric i su-ficient, gens integrat a la societat catalana, feia, desde la Càtedra, la guerra pel seu compte. Amb algunaacció positiva, això sí: com la introducció a Espanya,conjuntament amb Viura i Carreras, del sèrum anti-diftèric, l'any 1894, al cap de pocs mesos d'haver es-tat descobert per Emile Roux. L'any 1897, en féu unadefensa brillant —segons el seu estil-- amb exposiciódels resultats favorables obtinguts, a l'AcadèmiaMèdica-Farmacèutica de Barcelona. L'any 1900 ini-cia la publicació de la revista «La Medicina de losNiños», que mantindrà fins a 1936. Els autors delsarticles que hi figuren són, majoritàriament, el ma-teix Martínez Vargas o M. Vargas o un autor quesigna amb les inicials M.V. o, posteriorment, el fill deMartínez Vargas que signa M. V. Pesado.

Martínez Vargas, com totes les persones que díà-riament vejen la mort entre els infants, també alçavala seva veu contra un abominable estat de coses. Elnúmero 2, el del febrer de 1900, de «La Medicina delos Niños» diu: «Aquí en España la población infantilvive de milagro, pues no hay leyes de esa clase [de pro-tecció], y si existen no se observan, como tampoco te-nemos prescripción legal de la notificación de las en-fermedades contagiosas; estamos, pues, desamparados

en lo relativo a la salud de nuestros pequeños, y así seexplica la horripilante mortalidad que ofrece esta frac-ción de los cinco primeros años de la vida nacional.»

Com una mostra reflexa de la manca de formaciósanitària que imperava entre la població —benestanto obrera, és igual—, «La Medicina de los Niños» noes descuidava mai la secció «Receta para las ma-dres». No se sap si eren gaire nombroses les maresque llegien habitualment la revista, però, dedicat aelles, hi eren inclosos paràgrafs com els següents:«Limpieza de la cabeza de los niños de pecho. Confrecuencia vemos por doquiera niños de corta edad,cuya cabeza ofrece en su porción anterior, costras re-pugnantes, medio ocultas por el pelo. Esta costra láctea... es un padrón de ignominia para las personas quetienen á su cargo el cuidado de esos niños. ... no hayque respetarla so pretexto de que con su desapariciónpueden enfermarse los ojos ó los oídos .., lejos de con-servar esa costra, debe evitarse su formación ó destru-írsela si ya está formada, sin temor de ningún género.»A part de la discutible oportunitat d'inserir aquestsconsells en una revista destinada a metges, el textdemostra sense exageració la pressa que corria detreure la llana del clatell de l'època.

39

ARA VA DE BO

Els entesos asseguren —carregats d'una raó queels ve, com a mínim, dels temps de Tycho Brahe, deCopèrnic i de Gregori XIII— que el segle XX co-mençà el dia u de gener de 1901. És així, diuen, coma resultat d'una simple multiplicació per cent i ésveritat si ens ho mirem des de la fredor aritmètica dela cronologia. Ara bé: si als segles els atribuïm unacàrrega humana —social, econòmica, cultural o desentiment—, és probable que existeixin tants comen-çaments de segle com interessos, com prioritats icom geografies. Vista la qüestió amb aquesta adap-tabilitat, és perfectament raonable de convenir que,per al conjunt de la població responsable d'aquestpaís, l'entrada al segle XX tingué lloc el dia que fouinaugurat el Primer Congrés Universitari Català: el 31de gener de 1903.

Per celebrar un aplec que, del tot, encara queconstructiu era un desafiament, s'havia de tenir tot elcoratge que donen les idees clares i la sòlida dispo-sició. Només feia dos mesos —el 21 de novembre de1902— que el ministeri d'Instrucció Pública que ocu-pava el malèfic Alvaro de Figueroa y Torres, conde deRomanones, havia dictat un ignominiós Reial Decret.Aquesta «perla» deia: «Los maestros y maestras deInstrucción Primaria que enseñasen a sus discípulos laDoctrina Cristiana u otra cualquiera materia en unidioma o dialecto que no sea la lengua castellana se-rán castigados por primera vez con amonestación porparte del Inspector de Primera Enseñanza, quien darácuenta del hecho al Ministerio del ramo y si reincidie-sen, después de haber sufrido una amonestación, serán

40

separados del Magisterio Oficial perdiendo cuantosderechos les reconoce la ley.» I, simplement, només ésun exemple.

Dones bé: el Congrés —que aplega 1280 congres-sistes entre estudiants, professors i intel.lectuals nodocents; que acorda la creació dels Estudis Univer-sitaris Catalans, veritable universitat catalana lliure;que escolta, entre d'altres, la ponència de DomènecMartí i Julià sobre «Organització de la Universitatcatalana», d'una sistemàtica avui encara vigent—,com si fes pam i pipa al centralisme, proclama en elLlibre d'Actes que «La grandor i esplendor d'un pobleestà en proporció del seu nivell intel.lectual. Els po-bles basats en conquestes, hegemonia comercial imanteniment d'exèrcits són pobles transitoris quecauen al més petit trontollament, mentre que els quees fonamenten en el cabal de llur saber i en la culturade llurs ciutadans duren i romanen. Per això, quanun poble vol renéixer deu atendre, abans que tot, a lavida de l'esperit assolint una veritable cultura intel-lectual, i això cal aconseguir-ho per mitjà de la Uni-versitat.»

Després, és com una corrua d'esdeveniments cul-turals de tot ordre i de magnitud diversa. L'any 1906té lloc el Primer Congrés Internacional de la LlenguaCatalana que, sota la presidència del canonge ma-llorquí Antoni Maria Alcover, compta amb més detres mil assistents. Els metges també hi eren i, ennom de l'Acadèmia i Laboratori, Antoni Bartumeusexposa la «Necessitat de reconstituir el llenguatgemèdich-biològich català»; i els pediatres (Josep Blanci Benet, Claudi Bassols i Iglesias, Josep Roig i Ra-ventós, Manuel Salvat i Espasa) també hi eren.

També l'any 1906 —el dia 27 de juny és inaugu-rat— se celebra el Primer Congrés d'Higiene de Ca-talunya, el primer congrés mèdic en català. En elsparlaments de l'Acte inaugural es digué: «Hem pro-curat en escollir els temes, que responguessin a lesapremiants necessitats de Catalunya» i a fe que en-certaren perquè, d'interès pediàtric per llur marcada

41

repercussió sobre la població infantil, foren estudia-des les malalties infeccioses relacionades amb l'apro-visionament d'aigües i l'eliminació de les residuals il'habitació obrera. El Congrés havia estat convocatper l'Acadèmia d'Higiene de Catalunya, l'entitat quehavia nascut amb aquell tan acurat sentit de les exi-gències de la realitat. En relació amb l'habitació obre-ra, foren aprovades unes conclusions, proposades perDomènec Martí i Julià, d'una contundència inoïdafins aquell moment; la primera diu: «Han d'ésser re-formades o destruïdes totes les cases obreres que perllur condició d'emplaçament i construcció atemptin .

contra el dret al benestar inseparable de la condicióhumana o que siguin impediment per a la major per-fecció individual o social dels homes.» És com si,acabada la paciència, s'hagués passat de la lamenta-ció a la reivindicació; si no, la mateixa Acadèmiad'Higiene, l'any 1900, havia guardonat una memòriade Joan Coll i Bofill que sota la dedicatòria i el títol Alas Madres. Mortalidad infantil en Barcelona. Sus cau-sas y profilaxis deia: «¡Cómo pueden crecer y desarro-llarse sanos y robustos los pobres seres hacinados enlas numerosas habitaciones que en Barcelona existen,sin aire, sin luz, sin espacio respirable, durmiendo va-rios en un solo aposento y con emanaciones de la hu-medad, de las cloacas y de todas las inmundicias ur-banas acumuladas... ». No cal prosseguir.

L'any 1907, Enric Prat de la Riba (1870-1917) éselegit president de la Diputació de Barcelona i, uncop constituïda la Mancomunitat de Catalunya(1914), n'és elegit també president. Amb Prat de laRiba —seny ordenador de Catalunya, com l'adjectivàEugeni d'Ors— comença una de les èpoques mésfructíferes de la nostra història contemporània. Totjust elegit president de la Diputació —el mateix any1907— nasqué l'Institut d'Estudis Catalans i, des-prés, seguiren l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola d'In-fermeres Auxiliars de Medicina, l'Escola del Treball il'Escola Industrial, l'Escola d'Administració Local,l'Escola Superior de Bells Oficis i la d'Alts Estudis

42

Comercials, l'Escola de Gènere de Punt de Canet deMar, la renovació pedagògica amb, per exemple, laintroducció dels mètodes de Maria Montessori, laxarxa de biblioteques populars, el Servei de Dementspobres —amb unes orientacions inspirades per Do-mènec Martí i Julià modernes i humanes— i, per quèno, la millora de carreteres i camins, l'establimentd'una xarxa telefònica amb cara i ulls i la impulsiódels Cellers cooperatius de la Tena Alta o la Conca deBarberà. En el camp de l'assistència infantil, l'empre-sa màxima fou la de la Casa de Maternitat de Barce-lona.

La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits existiaa Barcelona des de 1853; tot i la seva denominació,fins a l'any 1892 la seva única finalitat fou la d'ha-bilitar «estatge a propòsit per a traslladar-hi els ex-pòsits que, en nombre de més de 600, es trobavenacollits a l'Hospital de la Santa Creu, on per insufi-ciència de recursos no podien continuar.» Aquestprimer estage, el vell i rònec número 17 del carrer deRamelleres —amb el corresponent torn d'admissióon eren dipositats els infants que anaven a ésserabandonats—, també anà quedant esquifit i, peraquest motiu, l'any 1 . 878 la Diputació de Barcelonaadquirí a les Corts la finca Mas Cavallé, on forentraslladats els infants que no estaven subjectes aalletament. «Llavors fou quan es pensà d'establir laSecció de Maternitat, i en els locals del carrer deRamelleres s'instal.laren les primeres embarassades»(1892). La finca de les Corts, sobre uns plànols del'arquitecte Camil Oliveras i Gensana, s'anà edificant:en el moment que tots els menors de cinc anys vanpoder ésser allotjats en els nous pavellons, la Seccióde Maternitat també fou traslladada a la casa de pa-gès Mas Cavallé (1896). Aquests serveis —sense capde les condicions que exigia una moderna concepcióde les tècniques hospitalàries per a una Maternitatmitjanament instal.lada— constituïen un recintetancat, una mena de vergonyós centre secret protegitper les lleis de l'Estat i absolutament vedat a l'ense-

43

nyament i a la inquietud científica. La vivíssima in-satisfacció que aquest estat de coses produïa al pre-sident Prat de la Riba i al seu gran amic i assessor elvocal de la Mancomunitat Miquel A. Fargas fou l'im-puls que els decidí d'encarregar l'any 1915 al metgedirector del Cos Facultatiu de la Casa de Maternitat iExpòsits Ricard Zariquiey i a l'arquitecte provincialJosep Bori i Gensana que visitessin i estudiessin al-gunes de les millors maternitats d'Europa.

Ricard Zariquiey i Josep Bori sortiren de Barce-lona el dia 9 de juliol de 1915 i, en un viatge de 20dies, visitaren Suïssa í —amb l'espectre de la guer-ra— Alemanya: Ginebra, Berna, Basilea, Zuric, Mu-nic, Dresde, Berlin. De tornada, Zariquiey redactàuna Memòria24 que donà pas, en els elements rectorsde la Mancomunitat, al decidit propòsit de transfor-mar la vella institució en una nova Casa MaternalCatalana. La idea directriu de la nova Institució «nofou solament la de millorar serveis, construint edifi-cis higiènics dotats de material científic, sinó la detransformar-ne l'esperit», 25 confiant-li ultra la funcióbenèfica, la social i la docent. La vella Casa de Ma-ternitat havia començat a no ésser una institució ar-caica i havia fet un primer pas cap a la conversió enun modern centre assistencial; per exemple, hi forenconstruïts boxs —la separació entre els infants ambdiferents patologies— i els seus pavellons, destinatsavui a d'altres usos (l'anomenat Pavelló de l'Ave Ma-ria, per exemple, que era projectat per a expòsits des-

24. Memòria redactada pel Dr. Ricard Zariquiey, metgeDirector del Cos Facultatiu de la Casa Provincial de Ma-ternitat i Expòsits, amb motiu del viatge realitzat junt ambl'arquitecte provincial D. Josep Bori i Gensana, per a visitarels asils similars de Suïssa i Alemanya i publicada peracord de dita Junta de 23-febrer-1917. Junta de Govern deles Cases Provincials de Caritat i de Maternitat i Expòsits,Barcelona, 1917.

25. L'obra realitzada, Mancomunitat de Catalunya, 1923i Les Cases Provincials de Caritat i de Maternitat i Expòsitsde Barcelona. Anys 1802-1917, Barcelona, 1918.

44

mamats de 2 a 5 anys d'edat i que avui hostatja elDepartament de Sanitat de la Generalitat) encaramouen a l'admiració. L'edificació es féu segons elprojecte de Bori i Gensana, per bé que l'any 1924 unaampliació fou dirigida per Josep Goday i Casals(1882-1936), l'arquitecte dels Grups Escolars Baixeras,Ramon Lluil, Pere Vila, Milà i Fontanals, Lluís Vives.

A la Maternitat, en el camp pedagògic, també ha-vien tingut lloc reformes importants ï, sobretot, sig-nificatives del nou esperit. El pedagog Joan Palau iVera, que havia estudiat a Roma el mètode Montes-sori, organitzà a la Casa de Maternitat la primeraescola montessoriana de Barcelona (1917); els infantsacollits al centre començaven —entre una cosa i unaaltra— a ésser tractats com a persones. Fins i tot —fetinimaginable no gaire temps enrera— els acabarenportant al Parc —de tant en tant— a veure l'elefant iles feres.

I la Mancomunitat, tot i que tingué uns escassosdeu anys de vida, encara féu més: qui no ha vist elcartell de Ramon Casas del Servei d'Assistència So-cial dels Tuberculosos? Aquest Servei fou posat enmarxa l'any 1918 i tingué com a manifestació externamés important el Dispensari del número 24 del carrerde Rades, al Poble Sec de Barcelona, obert al públicl'any 1921. El cap del Servei és Lluís Sayé; sota laseva direcció, s'hi inicia la funció d'infermera-visita-dora, nova a casa nostra, que posa de manifest —des-prés de 175 visites domiciliàries— que només unatercera part dels malalts disposa de llit individual. ElServei du a terme exàmens dels contagiats i revisiódeis familiars i, més endavant, posa en marxa lacampanya de vaccinació antituberculosa amb BCG.Tot això és fet amb mitjans materials migradíssims ien una instal.lació no sòbria, sinó humilíssima i,malgrat tot, el vell casalot del Dispensari del carrer deRades, per la seva transcendent acció pionera i per laincommensurable passió i la il.lusió i la dedicacióque hi abocaren els seus homes, ha merescut el nomde Catedral de la Tisiologia Catalana.

45

La Mancomunitat, a més, tingué al seu càrrec totsels Serveis de Beneficència que abans atenien les di-putacions, d'entre els quals destaquen —d'interèspediàtric— les Cases de Maternitat de Girona, Lleidai Tarragona; i subvencionava el Refugi Bressol deGirona, l'Asil Bressol de Sabadell, la Casa Empar deNenes Orfes de Berga, la Casa d'Infants Orfes deManresa, la Casa Bressol Asil de Granollers i encarad'altres institucions.

És el conjunt: en carps diversos —des del de lesrealitzacions materials fins al pedagògic o l'assis-tencial— i gràcies a un esperit col.lectiu d'afecte icooperació i d'enfervoriment i —potser com mai— depinya compacta, el país havia començat a prendre, dedebò, una fesomia presentable.

46