PSCl!

VOLUNTATDE CANVIIntervenció de

Pasqual Maragall

en la presentació

del document

Per Catalunya

Palau de la Música9 de setembre 1998

VOLUNTAT DE CANVI

Intervenció de Pasqual Maragall

en la presentació del document

Per Catalunya

Palau de la Música. 9 de setembre 1998

PSCl!

Introducció

Avui hem de parlar una mica del lloc on som,des del punt de vista del desenvolupament cons­titucional i estatutari, i faré unes propostes. Usho avanço, perquè sembla que hi ha un joc con­sistent en veure qui ensenya primer les cartes. Siens hi fixem bé, aquests que demanen que en­senyem les cartes no les ensenyen. 0, si les en­senyen, són tan diferents que no lliguen, són car­tes que no lliguen.

A Convergència i Unió, per exemple, el mateixdia, em penso, van fer públics dos documents.Un era confederal, o confederalista, que és el do­cument de treball adjunt a l'anomenadaDeclaració de Barcelona. L'altre era una declara­ció de la Fundació Barcelona, en què es parlava,més aviat, de transitar des del nacionalisme cap

11

Haurem de parlar dequin és el tap queno acaba de saltaren aquest procés dedefinició franca ioberta deCatalunya.

al catalanisme . Per tant, com veieu, hi ha un ven­tall amplíssim, un camp en el què tot hi és pos­sible, ben lluny del que són les cartes definitivesi el projecte que esperem encara deConvergència i Unió.

D'Unió, per altra banda, podem dir que ells síque havien estat sempre confederals: en elsseus estatu ts ho són. Així com el PSOE és fe­deralista des de l'any divuit, Unió, des que vanéixer és confederal i parla de confederació.Tanmateix, el dia que es va presentar el docu­ment de la confederació, el president d 'Unióno hi era. No és que no hi fos, no hi va volerser. Ara s'ha recuperat , ha anat a fer una visitade suport a aquest document, però la seva pri­mera reacció, el seu primer instint de prudèn­cia política, era no ser-hi, aquell dia i a aquellahora, i sota aquell nom.

En el cas d'Esquerra Republicana, d 'altra ban­da, Heribert Barrera va definir, en unes decla­racions molt interessants, en un diari de la ciu­tat, ara fa un mes aproximadament, queEsquerra Republicana era autodeterminacio­nista, que Esquerra Republicana no era per de­finició independentista, no ho havia estat al seuinici i no ho era ara. I deia qu e, en I'autodeter­minisme hi cabien l'independentisme, el fede­ralisme, la sobirania compartida i l'autonomiapolítica forta.

De manera que tenim de tot menys preci­sions. N osaltres en donarem algunes. Hauremde parlar de quin és el tap que no acaba desaltar en aquest procés de definició franca ioberta de Catalunya re specte de sí mateixa i

de l'entorn que l'envolta. Parlarem del desigde canvi a Catalunya i de les co ses que s'handeixat de fer com a agenda primera del queaquest desig de canvi ha d'aconseguir portara la pràctica.

Probablement ens obligaran a dos anys deposar-nos al dia; probablement el programaimmediat d'un nou govern haurà de ser el deposar a zero els rellotges de les coses que s'­han endarrerit, de totes les coses que estanpendents, que havien estat previstes anysenrere. Però abans vull fer una invitaciómolt especial.

Relectura de la Constitució

Cada generació fa la seva relectura de la consti­tució sota la qual viu el país. Han passat vintanys . La Constitució, com ha dit en NarcísSerra, no especificava ni tan sols quines eren nicom es deien les nacionalitats i les regions que espreveien. Potser és el moment en què tranquil-la­ment, serenament, definim qui és nacionalitat iqui és regió. Alguns diuen: "Bé, alçar la tapa d'a­questa caixa de Pandora ens pot portar a una si­tuació realment difícil" . Crec sincerament quevint anys d'experiència en la convivència ambaquesta formulació i amb el descabdellament delqu e ha estat l'Estat de les autonomies, ens per­met anar a la definició que ens cal, sense preci­pitacions. I ens cal, no perquè sí, no per nomi­nalisme, sinó perquè tenim la impressió totsplegats que la Constitució va ser una ambigüitatcalculada.

Els grans politics sempre han dit que les consti­tucions ho havien de ser, d'ambigües; ho va dirNapoleó: com més curtes i més confuses millor.Perquè probablement el que fan és cobrir ambun vel de silenci el que són els problemes que enaquell moment no es poden resoldre. Però vintanys després -ha passat una generació-- hemd'estar en condicions d'especificar coses que laConstitució deixava ambigües i una d'aquestescoses molt especialment: l'assumpte de les na­cionalitats i les regions.

Si nosaltres demanem aixo, se'ns demanarà,amb legitimitat, que Catalunya respecti les con­dicions d'estabilitat del sistema, és a dir, queCatalunya no faci el que altres nacionalitats i re­gions del món federal fan. A cada contesa elec­toral, segons els resultats, si hi ha un resultat mit­janament favorable, o que es pugui llegir com afavorable, per les forces que són partidàries de lasecessió o la independència, plantegen l'autode­terminació i la consulta autodeterminista.

En el món de l'empresa, i en el món de la políti­ca és exactament igual, tothom ha de ser cons­cient de quines són les condicions d'estabilitatdel sistema en què està immers i ningú no pot ig­norar que un sistema que es sotmet constant­ment a la pregunta "què som?" i "com està for­mat essencialment el sistema?" és un sistema queno funciona. Per dir-ho molt clarament: les in­versions nord-americanes dels Estats Units vande Montreal a Toronto en el moment que el ca­pital americà, poruc com tots els capitals -iamb això no els estic dient res que no sàpi­guen- s'adona que les condicions en les qualsha fet les inversions a mig termini poden perillar.

I no m'estic referint només a aquest tipus d'esta­bilitat, també a l'estabilitat dels plans que fan lespersones, les famílies, els individus i les petitesempreses. No és només una qüestió d'estabilitatdel capital financer, que ja sabem que és moltmés volàtil i molt més sensible. M'estic referintal fet que un país no pot anar endavant si no sapamb una mínima certesa que les coses aniranevolucionant amb un ritme que permeti fer càl­culs de futur.

Si un país no pot fer càlculs de futur, un país nopot avançar. I això és el que Catalunya ha de sercapaç de comprometre en el moment en quèEspanya li doni una cosa que ha estat dema­nant, primer calladament, després més oberta­ment i ara quasi clamorosament: ser reconegu­da, en el nivell constitucional o en les lleisfonamentals, en la lectura o en la modificacióde la Constitució i de les lleis bàsiques, com anació, com a nacionalitat.

Procés de devolucióa Itàlia i Gran Bretanya

Nosaltres hem definit el que entenem per fede­ralisme i, concretament, per federalisme fiscal itambé els components bàsics del federalisme po­lític. Partim de la base que les quatre coses queara jo proposaré han d'anar precedides d'unpunt zero en el qual es reconegui que el camí re­corregut és el que s'havia de recórrer. I que arasom en un canvi d'etapa, que no som en un mo­ment de condemnar el que havia succeït.

El programaimmediat d'un nougovern haurà de serposar a zero elsrellotges de lescoses que s'hanendarrerit, de totesles coses que estanpendents.

El preàmbul delTractat diuclarament que laUnió Europea és unaUnió dels Estats idels pobles en laqual tot es farà commés a prop delsciutadans millor.

Som en el moment de veure que el que haviasucceït ens permet d'anar endavant. Probable­ment no és tot el que desitjàvem, però sí que erael que havíem dit que faríem, si ens ho miremamb calma. l Europa, que ens mira amb calma,perquè està a la distància necessària per veure lescoses fredament, així ho veu. Quan els britànicscomencen el seu procés de devolució, quan elsitalians inicien el seu procés federal de revisió dela Constitució (que ara està parat pel problemade Berlusconi amb els jutges, però que tirarà en­davant, que seguirà endavant), ho fan perquè hiha un altre gran Estat europeu que ha anat en­davant en la devolució i aquest Estat -no ensenganyem- és Espanya.

És evid ent que el cas d'Espanya és el cas en elqual els països que avui estan portant a termeprocessos de devolució de caràcter federal -nodic estrictament federalistes o nominalment fe­deralistes- s'han inspirat. Us ho puc dir perquèhe viscut un any a un d'aquests països , que ésItàlia. l a Itàlia, això que en diuen ells el modelocatalana és justament el que estic dient. El mo­delo catalano és la Catalunya amb autonomiapolítica forta, molt més forta que les regions ita­liane s, tot i que aquestes tenen, el Lazio, perexemple, segurament, un pressupost més granque la Generalitat de Catalunya. Però no es potcomparar des del punt de vista de la seva perso­nalitat política i així ho veuen els italians. Els ita­lians, confrontats a una crisi important de fatigafiscal a les regions del Nord i de les regions ri­ques, han vist en el modelo catalano, en aquestatransició espanyola cap a la devolució de podersimportants a regions importants relativament ri­ques dintre del conjunt, un model a seguir.

Els britànics, de la mateixa forma, han anat a unprocés que de vegades aquí desqualifiquem coma insuficient i de vegades per exce ssiu. Es diuque a Escòcia no li han donat en definitiva grancosa, però l'altre dia vam sentir, a la televi sió i ala ràdio, que jutges escocesos jutjaran a La Haia,amb lleis escoceses, uns terroristes libis. N o vullni pensar el que passaria a Espanya si es poguésdir el mateix substituint escocesos per catalans.Us ho imagineu? Quin camí no hauríem d'haverfet o no haurem d'haver fet perquè això algundia passi, suposem? l no estic dient queCatalunya sigui Escòcia. Principalment, la sin­gularitat catalana no és la de tenir jutges propi so lleis pròpies que tinguin relació amb la repres­sió del terrorisme, per exemple. Però en tot casés evident que el procés que s'ha endegat alRegne Unit és un procés d'una importància po­lítica enorme i considerabilíssima i que ha estatobligat per la necessitat de resoldre el problemafonamental.

Si Tony Blair i M o Mowlan no formessin partd'un govern que primer havia fet la devolució aEscòcia i a Gal-les , tot el procés d'Irlanda delNord hauria estat mancat de base i de credibili­tat. l us ho torno a dir: tinc la convicció, i ho sé,que el govern britànic ha anat per aquest camíperquè ha vist que un altre Estat antic d'Europal'havia iniciat i havia arribat fins on havia arribat.Una altra cosa és, i aquest és el punt en què es­tem, que aquests països ens han passat al davant,és a dir, que en el procés d'alguna forma de re­accionar a la supranacionalització de la políticaper la via de la devolució, de retornar als ciuta­dans la proximitat de tots aquells serveis, aque­lles competències que es poden retornar per

compensar l'allunyament d'aquelles que s'hand'allunyar (com la defensa, com la moneda) enshem quedat una mica aturats.

Elprincipide la proximitat

Moltes vegades es diu que com es farà la devo­lució de competències, com s'organitzarà, quidecidirà, en definitiva. I el problema no és quidecidirà sinó en virtut de què decidirà, en vir­tut de quins principis es decidirà què es fa acada nivell. I aquest principi està establert ja enel Tractat de la Unió Europea, tot i que de for­ma no massa efectiva. El preàmbul del Tractatdiu clarament que la Unió Europea és una uniódels Estats i dels pobles en la qual tot es faràcom més a prop millor dels ciutadans. es a dir,està establert que això sigui així i hem de saberque aquest principi de la proximitat té excep­cions, però que la regla és la proximitat, contrael que va succeir a partir de la RevolucióFrancesa i l'establiment de la democràcia na­cional, de l'assemblea legislativa nacional coma substitut del poder reial, que venia de dalt.Aquest venia del poble, efectivament, però tor­nava al poble amb la mateixa contundènciaunitària -quasi diria- que el poder reial; nos'havia canviat la qualitat del poder en el seucontacte de retorn als ciutadans, sí en el seuorigen, però no en el retorn. Bé, el que estàsucceint a Europa ara és que, una mica forçatsper la necessitat de convèncer els ciutadansque és possible anar a una Unió Europea, elspaïsos, els Estats que l'impulsen, porten enda­vant processos de devolució.

Està canviant l'estructura i l'essència pròpia dela democràcia. Em sembla que és evident que elque estem veient que passa en els països euro­peus i passa entre nosaltres és que canvia el tipusde democràcia, que canvia el concepte que en te­nim, que som capaços d'imaginar situacions enles quals els somnis democràtics més o menysradicals, més o menys utòpics de finals del seglepassat, que s'han anat abandonant en aquest al­tre segle on la violència ha dominat i el poder deles nacions i dels Estats s'ha fet molt més palèsque no pas els desitjos dels ciutadans, podran fi­nalment tenir, amb una via que probablement nohavíem imaginat, un grau de realització més im­portant del que podíem pensar fa vint anys.

Nosaltres, com a catalans, doncs, oferim lleialtatfederal. Nosaltres sabem que aquí a Catalunyatot això anirà endavant, i que Espanya anírà en­davant, si som capaços de fer joc net i de jugaramb cartes vistes, de canviar el sistema.

Per què en díem lleialtat federal? Perquè d'algu­na forma hem de marcar el pas endavant, perquèels sistemes com els nostres es diuen federalsarreu, perquè el federalisme es va evitar en laprimera redacció constitucional sàviament perevitar la impressió d'un retorn enrere cap a laPrimera República i cap a Pi i Margall, quan elque estàvem fent -no ens enganyem- era esta­blir una monarquia constitucional. Hauria estatun retorn si més no terminològic i la preocupa­ció per l'estabilitat era factor dominant. I perquèmolts pertanyem a partits que s'anomenen fede­rals, amb congrés federal i comitès executius fe­derals, que s'anomenen així, a més, després d'a­firmar la sobirania del partit català com és el

Nosaltres, com acatalans, oferimlleialtat federal.Sabem que aquí aCatalunya tot aixòanirà endavant ique Espanya aniràendavant si somcapaços de fer jocnet i de canviar elsistema.

III

nostre cas, no ho oblidem. I també i finalment, iaixò no és el menys important, perquè la dretaespanyola, el gran enemic del federalisme i de laplurinacionalitat d'Espanya, ha hagut de pactaramb el nacionalisme i ens regala l'ocasió únicade fer un pas endavant cap a la realització de lesnostres conviccions, cosa poc usual. Felicitem ala dreta: en això sí que podem anar bé. Anem-hi!No tenim al davant la reacció antiautonomista iantiprogressista que va ser sempre qui va impe­dir que les paraules i els fets coincidissin, que elsprogrames dels partits i les definicions constitu­cionals fossin semblants, que utilitzessin la ma­teixa terminologia. En això tenim al davant al­guns problemes que haurem de fer saltar.

El valor de la confiança

Nosaltres ens enfrontem a la desconfiança coma principi i al regateig com a mètode; ho ha diten Quim Nadal abans. Proposem justament laconfiança com a principi i, per començar, laconfiança en nosaltres mateixos, i l'amistat i lapedagogia com a mètode, allò tan antic de la fra­ternitat. Una mica més de fraternitat, sense abu­sar, però una mica més de fraternitat i una micamenys de paternalisme.

Tenim el dret de l'acritud. Perquè m'entengueu,a Irlanda, l'afusellament d'ü'Sullivan, de l'últimheroi nacional encara mort en l'enfrontamentamb Anglaterra, va ser fa més de setanta anys.En canvi, jo vaig néixer tres mesos després del'afusellament d'un president elegit democràti­cament i afusellat sense pràcticament judici, sen-

se judici en el sentit propi de la paraula. Per tantel dret a l'acritud, almenys la meva generació elté. I tanmateix jo dic que aquesta acritud no potser el nord inspirador i el tarannà i el sistema decontacte que els catalans utilitzem amb el con­junt dels pobles d'Espanya, perquè d'aquí se'nderiva no una solució sinó una complicació delproblema. Hem d'utilitzar la pedagogia, hemd'utilitzar l'amistat, tot i tenir dret a l'acritud. Hitenim dret, però tenim també el dret i l'obligacióde superar-la per plantejar els temes importantsde la configuració d'una nova Espanya, d 'unaEspanya que no ha estat mai quallada, perquèhan passat quaranta anys de dictadura i vint anysde democràcia des del final de la guerra. Ja éshora de passar comptes en el bon sentit; i el ba­lanç no és dolent. En això, ja ho he dit, som unmodel europeu.

El centre europeu

No puc deixar de preguntar-me, cada dia, quanobro els diaris, de quin cantó acabaran estant elsd'Unió, si del cantó de Prodi o del cantó deCossiga. No sé si heu seguit aquesta vicenda,aquesta història, que diuen els italians, i és moltinteressant. Fins ara, Unió Democràtica havia de­fensat Prodi contra Aznar en l'afer de l'entradade Berlusconi en el Partit Popular Europeu, ja hosabeu. I Aznar veu venir que, segons com vaginles eleccions alemanyes, es pot quedar com el da­rrer cap de govern de dreta en un país gran de laUnió Europea. I ha maldat per aconseguir que elgran partit de la dreta italiana que és aquest par­tit que té un nom futbolístic -Forza Italia, es

Ens enfrontem a ladesconfiança com aprincipi i alregateig com amètode. Proposemjustament laconfiança com aprincipi i, percomençar, Jaconfiança ennosaltres mateixos.

ACatalunya hi haun enorme, immensdesig de canvi.

diu- entri en el Partit Popular Europeu. Això hoha aconseguit malgrat l'oposició de la base delpartit de Maertens, de la base del partit demo­cristià flamenc, l'oposició d'Unió Democràticade Catalunya i del PNB i, evidentment, de Prodi.Quan a UDC deien que volien contactes amb l'o­livera no era perquè sí. Serà interessant veurecom els nostres democristians es situen davant dela crisi italiana per saber també quin és realmentel seu desig de futur. Seguirem de prop aquestafer. Aquí es decantarà el futur del centre euro­peu, probablement. I més encara, aquí es decidiràtambé si a Europa neix un esquema nou ambpartit demòcrata i partit conservador, diguem-hoaixí: amb catòlics i agnòstics a banda i banda, vala dir sense igualació entre creences personals icreences polítiques, o bé si roman l'esquema tra­dicional amb els laics contra els creients ocreients en el progrés contra creients en la tradi­ció; o sigui, partits més ideologitzats, quasi diria,més confessionals. Des de Catalunya seguiremtot això amb atenció començant per la properareunió de Prodi amb Blair i Clinton. Us avançoque jo sóc partidari, en política, de l'arte povera idel minimalisme, més aviat. Ens ha sobrat un bontros de transcendentalisme.

Que la pau venci al terror

Si hi ha una cosa transcendent, encara, en la po­lítica d'Europa és la sang innocent que es vessaentre nosaltres, el terrorisme i la ceguesa que l'a­companya, així com la incapacitat dels políticsper fer l'única cosa que la gent agrairia de debò:aturar el terror sense generar-ne de nou. Però jo

estic convençut, i des de fa molt de temps, queens estem acostant al final de l'odi a Irlanda delNord. Al Regne Unit, gràcies a l'acció continua­da de Major primer i de Blair ara, que ha estatdecisiu, amb la tenacitat fantàstica d'aquesta do­na admirable que és Mo Mowlan i amb la in­tel·ligència de Hume, Trimble i Adams, gràcies atot això i a la inevitable caiguda de la tensió des­prés d'anys i anys de terror, després que la sangvessada sembli excessiva fins i tot a aquells quel'han buscat, estem arribant finalment a la con­vicció que s'acosta el final de l'odi a Irlanda delNord. Jordi Solé Tura em deia abans d'ahir quela solució de sobirania compartida que s'ha tro­bat per Irlanda del Nord és tan hàbil, que fins itot en el cas que el referèndum, que un eventualreferèndum de l'autodeterminació, acabés ambuna victòria dels que volen la unificació ambIrlanda, no canviaria l'estatut real d 'Irlanda delNord perquè tot està previst.

Però el més important per nosaltres és que lasortida dels presoners de l'IRA impulsarà defmi­tivament als presoners d'ETA -esperem-ho ai­xí- a pressionar sense treva la seva direcció po­lítica per sortir de la presó. S'haurà acabat uncapítol de la violència política que té arrels anti­quíssimes, però sens dubte una causa pròximaen el cinisme estúpid amb el qual el generalFranco va posar negre sobre blanc en el ButlletíOficial de l'Estat quan abolia els drets històricsde les 'províncies traïdores' -ho deia el butlletíoficial, no era un discurs ni unes declaracions­de Guipúscoa i Biscaia. Van obligar moralmentels funcionaris de la dictadura a practicar el te­rror oficial i la tortura, de la qual va néixer el te­rrorisme com a resposta.

S'ha de fer laregionalització deCatalunya, que ésun mandat delParlament noacomplert. ElParlament va votarque s'havia de fer.

Estigueu tranquils, que el dia que tot això succe­eixi s'acabaran tots els ajustaments de comptesque aquests dies estem contemplant. Alguns hanassenyalat que la justicia, impel-lida per la sevapròpia manca de crèdit, ha esdevingut darrera­ment més justiciera del que mai havia estat, comha dit jàuregui en una interessantissima entrevis­ta a l'ABC. Es referia no només al judici present,sinó també als judicis Filesa, HB -amb unasentència duríssima també- i GAL. j àureguirespecta les sentències i garanteix que el PSOE"no se echarà al monte". Que quedi clar.

De passada hauria de dir que les declaracionsconciliadores que s'han fet des de Catalunya se­rien d'agrair encara més si haguessin estat pre­cedides l'any 1995 de la mateixa equanimitat enel moment de decidir la retirada del suport al go­vern Gonzàlez, en comptes de la puntilla que vasignificar el famós discurs de Molins desprésd'aquell corral de la Pacheca, d'aquell desastred'escenari del Congrés de Madrid amb crits igestos malsonants, organitzat pels diputats delPartit Popular contra Narcís Serra, un vice-pre­sident català del govern espanyol, que a més ha­via desactivat amb mà mestre la més perillosa deles mines polítiques existents en el moment de latransició i que era més grollerament atacat tam­bé, potser no en la causa de l'atac però sí en laforma, perquè era català. No mereixia aquellcomportament per part de Convergència. I queconsti que no farem mai de la catalanitat de capde nosaltres una excusa per no haver de reconèi­xer cap dels errors que podem haver comès, quen'hem comès.

j

j

Desig de canvi

Però ara, sincerament, mirem el futur amb espe­rança. A Catalunya hi ha un enorme, un immensdesig de canvi. La primera sorpresa la vaig tenira Roma, abans de tornar, en veure que un absentsuscitava tantes esperances. Això havia de serforçosament el senyal que alguna cosa anavamolt malament. Solament el clima dominant decansament ho podia explicar. Altrament la polí­tica, com sabem, no té entranyes i el que no hi ésno hi és comptat.

La segona i més agradable sorpresa l'he tingudaaquí, escoltant la gent, anant allà on per la mevafeina d'alcalde de Barcelona no m'havia pogutacostar o no massa o no prou. Ara ja sé dues co­ses, Catalunya endins: una, que els entenc, idues: que m'entenen.

He parlat amb pagesos del Bages i del Solsonès;regants de l'Urgell i del Baix Empordà; propie­taris, gent del camp de Tarragona; companys delpartit del Baix Penedès; olivaires més o menysefimers de Vilanova, a qui hauria volgut dir i di­ré que més que una olivera el que convé aquí ésuna bona tramuntana, que s'endugui les teranyi­nes que hi ha penjades a l'ambient; poetes deBanyoles i de Girona; empresaris de Barcelona; icada dia al carrer amb els nostres: taxistes, por­ters, farmacèutics, l'altre dia a La Roca ambamics d'en Romà Planas i la gent de Caldetes;joves i vells; passavolants; tipus entotsolats quehe trobat a la barra de la cafeteria d'algun hospi­tal; gent que, com deia un company de Palamós,són catalanistes perquè s'estimen Catalunya,tant si ho fan en català com si ho fan en castellà,

Qui parla de ciènciaa Catalunya? Tenimla millor escolad'oceanografia icap vaixell, elmillor físic i és aParís, el millorcardiòleg i no volenque torni de NovaYork.

Les empreses de laGeneralitat perdendiners, totes menysuna: Catalanad'Iniciatives,gestionada per enFrancesc Raventós.Els hem d'ensenyarfins i tota ser bonsempresaris!

11

i que estan tips que els posin entre l'espasa i laparet de la seva identitat, tips que els demanin elcarnet de catalanitat cada dia.

El proper govern iles coses pendents

El nom de Catalunya s'ha fet servir per moltesrucades; rucades de ruc, no de roc. Però tambés'han fet coses bones. No prou. Perquè hi hamassa coses que s'han deixat de fer; us les dicmolt ràpidament, però us les dic perquè em te­mo que serà l'ordre del dia del proper governdurant els dos primers anys. Coses que s'handeixat de fer:

- Les rieres, els eixos, els recs i els canals i presesd'aigua. I totes aquestes coses tenen noms, nosón un genèric: és Maresme, és Pirineu, ésUrgell, és Garrigues i és Rialb.

- L'aeroport, el port, el desviament del riuLlobregat, la neteja del Besòs. La pota sud ha tri­gat més a fer-se que tot el sistema de potes i derondes: en tres anys o quatre vam fer trentaquilòmetres i hem trigat sis anys per fer la pota,la famosa pota que ningú no volia fer. I us haigde dir que el desviament del riu està aprovat idotat financerament amb quatre mil milions del'època des de l'any 1986, si no recordo mala­ment. (En Tejedor i jo ho vam explicar aquellany a la Plaça de Catalunya d'El Prat i no ensvan treure a cops de peu).

- Metro, metro i metro. Els Ferrocarrils Catalansels han pintat de blanc i en diuen metro, però nocola. Tramvies, metro lleuger, monorails: ni s'­han provat, quan a totes les ciutats europees onanem en velem.

- Un projecte per al Maresme sense el dogal deltren de la costa.

- L'ampliació de la Fira de Barcelona, el Palau deCongressos... en Joan Clos hi està lluitant.

- El pla d'hotels es va fer, sí, però tots sabemmalgré qui.

- La reconstrucció del Liceu també, però ja sa­bem amb quins diners, que tampoc eren del gratde segons qui.

- El segon Congrés de Municipis i la unificacióde les dues federacions o associacions de mu­nicipis: aquest és un tema cabdal, o dos temescabdals; són dos temes diferents que de vega­des es confonen, són dos temes diferents quetanmateix es fan servir l'un per l'altre quan esvol evitar el congrés, amb l'excusa que amb elcongrés es buscarà una unificació, que tot elpoble català agrairia, però que el partit domi­nant, el partit oficial, considera un perill. Hoconsidera un perill perquè la seva tàctica ha es­tat la divisió a Catalunya, no deixar que hi ha­gués res que fos molt important davant del go­vern: no als municipis, no a l'àreaMetropolitana, no a les comarques fortes queno siguin purament el contrapès de les capitals-que eren normalment més progressistes-,tot ben apanyat, tot ben equilibrat perquè res

Si no s'arrisca no esguanya. Catalunyapodria estararriscant poc.

no es bellugui. Aquesta és una mica la impres­sió que dóna l'organització territorial del país.

(G irona-Salt-Sarr iàBanyoles-Girona) .

eventualment l'eix

El govern que tenimsegurament és unade le pitjorsempreses deCatalunya i la moralde treball hi és moltbaixa.

- S'ha de fer la regionalització de Catalunya,que és un mandat del Parlament no acomplert.El Parlament va votar qu e s'havia de fer . És certque es va votar juntament amb la prop osta dela creació d 'una provín cia única i es va votarper aix ò probablement perquè se sabia que laprovíncia única era impracticable i aleshorestambé ho era la regionalització. N o és pura­ment una ass ignatura pendent des del punt devista formal, ho és des del punt de vista de labona marxa de Catalunya. es que si no hi hansub jectes i protagonistes a Catalunya que tin­guin cos, que tinguin força ... no farem res. I lesregions el tindran. Imagineu-vos set regions onhi ha , a més de les quatre actu als, les dues de laprovíncia de Barcelona amb la regió metropoli­tana i la Catalunya Central, que han de verte­brar Vic i Manresa , M anresa i Vic ambIgualada, i que estan d 'acord a ver tebrar.Imagineu-vos també que el Pirineu esdevé unaregió de planificació i l'Ebre també. No pot serque Catalunya segueixi vivint sense que elPirineu existeixi: des d'un punt de vista admi­nistratiu no hi és. I l'Ebre tampoc . Són nomsforts de la història de C atalunya i de la pro­blemàtica de Catalunya qu e es necessiten pergovernar. N o és purament un compliment deldesig d 'un Parl ament català un dia determinaten què això es va votar. És una necessitat queno s'ha entès, perquè l'únic que s' ha vist és lanecessitat de concentrar.

- El desenvolupament de les àrees metropolita­nes del camp de Tarragona i de l'àrea de Girona

- El desenclavament d'Olot, que encara noestà resolt.

- La Carta Municipal de Barcelona. Quan jo. vaig marxar ja la vam aprovar i per unanimitat.

Quin problema hi havia per que la Generalitat lidonés el vist-i-plau? La Carta Municipal, queara vindrà, perquè en Clos ho està aconseguint,però quinze anys després d 'haver-se començat.

- La conversió de les comarques en entitats àgils.

- La solució del problema del futur de les di­putacions.

- L'autèntic debat educatiu i cultural qu e s'estàproduint a tot Europa i als Estats Units, quanaquí encara ens neguem a veure el mé s elemen­tal i és que les escoles subvencionades no podendefugir obrir-se a les minories ètniques, compretén el conseller d'Ensenyament en aquestmoment.

- El camp català i el seu futur. M 'he trobat ambla sorpresa que el camp no tenia interlocució,que no hi han idees sobre això al govern; no hisón; les tenen ells, els del camp, però no el go­vern. No se sap que se'ls hagi fet una oferta oque hi hagi hagut un gran debat en el Parlamento allà on sigui sobre què s'ha de fer en el campen vistes de la PAC i de l'Agenda 2000 de laUnió Europea.

- L'urbanisme encara en mans d'una sola perso-

El que he dit és queel català no ens had'importar només anosaltres. És unpatrimoni comú,una riquesa de tots.Ho ha de ser.

na , perfectament respectable però anacromca­ment encarregada de tot a imatge i semblança detot el sistema, que és sempre el mateix. La de­gradació urbanística de la costa, que aquest sen­yor no ha pogut impedir i que Raimon Obiolssempre recorda.

- La ciència. Qui parla de la ciència a Catalunya?Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vai­xell ---com deia l'altre dia Ramon Margalef-; elmillor fisic, i és a París; el millor cardiòleg, i novolen que torni: és a N ova York, i ha fet una pro­posta per tornar i aquí a Catalunya li han dit: no,no tornis. No pot ser.

- Les autopistes i la seva reversió, les infrastruc­tures cabdals de Catalunya, l'aeroport en mansd'AENA encara. Són els enginyers aeronàutics,molt respectables, però que no en saben de ven­dre , no són bons comerciants. AENA és una so­cietat estatal que ha derivat d'una direcció gene­ral, i a més corporativa, dominada per un cosgeneral molt respectable, però que el que no sapés vendre ni atendre el client, per dir-ho d'algu­na manera.

El govern català

no sap fer d'empresari

- Les empreses de la Generalitat perden dinerstotes, segons la premsa de la setmana passada.Totes excepte una: Catalana d'Iniciatives, gestio­nada per en Francesc Raventós, a qui he vist enaquest acte , i presidida a mitges per en Clos, en

forma rotativa amb el conseller d'Indústria. Elshem d'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris!L'única empresa en la que van bé, que ha guan­yat quatre-cents milions aquest any passat, grà­cies al cable, per cert, que també va ser una ideade l'Ajuntament de Barcelona -permeteu-me laimmodèstia-, l'única empresa que va realmentbé és la que porta en Raventós. Bé, hi va haveruna empresa de capital risc de la Generalitatque nosaltres -deixeu-m'ho dir, ara sí que ja espot dir, no?- vam haver d'englobar, vam haverd 'assumir perquè tenia pèrdues, i la nostra, quees deia Iniciatives S.A. tenia guanys. l entr e lespèrdues d'una i els guanys de l'altra vam fer lapau i vam tirar endavant una empresa que avuiestà guanyant diners perquè la porten els matei­xos que portaven Iniciatives.

El deute de la Generalitat

- L'acumulació de deute que ens deixen, quepotser és el més important: dos bilions, amb unadisminució de les inversions possibles, quan al'Ajuntament de Barcelona i a l'alcalde Clos l'a­cusen de fer massa obres. l si no en fes cap? Quèdirien? Què diria l'oposició? Què no diria? Delque havien costat els Jocs Olímpics, que allò erauna filfa, que va ser una foguerada, que no hi ha­via res al darrere, que no hi havia capacitat, queBarcelona havia fet una gran festa però que arano la podia pagar. Sí, sí, Barcelona no només lapot pagar, sinó que, a més a més, es pot perme­tre el luxe de fer-ne una altre, de preparar-neuna altra i mentrestant de fer tot el que està fent.Hem passat molta gana d'inversions en aquests

sis anys, perquè l'èxit del 92 -ara estic parlantno dels Jocs, sinó de les inversions i de les trans­formacions de la ciutat-, ens l'han fet pagar. Hacostat.

Recordo que el dia després dels Jocs ja vam de­manar óhi havia presents en Pep Borrell, minis­tre d'Obres Públiques, i els representants de laGeneralitató que es constituís un organismesemblant al holding olímpic, que vam fer servirper fer les rondes i les instal·lacions, per atacar eltema del delta del Llobregat: no es va fer. No hiha hagut comissari, ni comissionat, ni consellerdelegat, ni manager, més enllà d'un Secretarid'Estat, un director general, un conseller, quetreien el seu temps a partir de mil coses dife­rents. I així hem anat: desviament del riu, potasud, aeroport, port, son encara, a les beceroles.Continuem amb els assumptes pendents:

- La reforma de l'Administració Pública, la fi­nestreta única. Amb els programes de qualitat.

- La justícia ràpida.

- La reforma de l'Administració Pública és pot­ser el més cridaner. Que la Generalitat no l'hagifeta ni se n'hagi preocupat en cap moment éssorprenent.

- La cultura viva i lliure, no la normalització no­més o la nacionalització, només... En la indústriadel llibre en castellà som els primers productorsen el món i no ho sembla.

Dit això, com ha dit abans en Quim Nadal, aCatalunya es viu bé, llevat de la gent que s'ho

passa malament, que encara és molta, massa, ique té un tractament patèticament paternalista iclientelista. Hi ha un grup de gent que ha millo­rat i que té expectatives. El que passa és que espot viure bé, fins i tot millorar amb la millora eu-

. ropea dels últims anys i tanmateix anar perdentpeu, relativament.

Si no s'arrisca no es guanya. I Catalunya podriaestar arriscant poc, fusionant poc les seves em­preses o bé no construint teixit veritablement re­sistent de les petites, com està passant a regionscom el Veneto, la regió de Lille o de Lió, o deCambridge.

Escola i cultura

El govern que tenim, segurament, és una de lespitjors empreses de Catalunya. La moral de tre­ball hi és baixa. En el camp de l'educació, perexemple, és baixíssima, malgrat els esforços depersones de qualitat, que n'hi ha, massa amades,i presoneres del paradigma una mica carrinclóque va eixir del cisma de Pujol i els seus respec­te del mainstream, el corrent principal, de l'esco­la activa catalana. Estic parlant de fa molts anys.Hem de canviar tot això .

No pot ser que les esperances generades perl'Assemblea de Catalunya, pel Congrés deCultura Catalana, la tradició pedagògica dels pa­tronats municipals i de Rosa Sensat, el rnunici­palisme republicà i l'antifranquisme, i tota la ri­quesa de les aportacions dels municipis catalansen aquests anys, la tradició de la Universitat

El nacionalismegenèric, oficial, haestat necessariperò hadeixat deser útil perCatalunya. Elcatalanisme passaa primer pla.

És hora d'agrair elsserveis prestats.Hem de donar lesgràcies a qui ha fetserveis al país peròque segurament jano en pot donarmés. Donem lesgràcies però tambéés el moment de noamagar lesinsuficiències, quesón notòries i quesón conegudes perbé que pocventilades.

Autònoma, els intercanvis positiu s amb les re­formes pr ogressistes arreu d'Espanya en els da­rrers vint anys, la revifalla literària dels anys 60 il'influx d'escriptors llatin oamericans , l'immensinterès que susciten avui la poesia, la dansa i elteatre, l'èxit dels cantants catalans arreu, i l'em­penta de les televisions i ràdios locals no pot ser ,dic, que totes aquestes aportacions no tinguin ondesembocar, on anar a parar, que tot això acabien discussions fratricides sobre la llengua i enanatemes creuats entre uns i altre s.

S'ha d'acabar amb el vegetar de l'escola públicacatalana i la pràctica desaparició de l'escola mu­nicipal dels patronats d'estil anglosaxó. Resoldrela lenta burocratització de la TV catalana quesap, una mica com la ciutat de Roma, que maiserà el que havia estat al principi. Hem d'acabarles picabaralles teatrals mancades d 'autèntic dra ­matisme i les adjudicacions interessades de fre­qüències per mantenir les coses com estan, sem­pre utilitzant el nom de Catalunya per mantenirel domini d'una determinada concepció de l'art,de la creació, de la cultura i de l'escola que ni tansols té representants de gran mèrit i va sobradad'apologistes i d'inquisidors.

A veure, quan oferirem als pobles d'Espanyacol -laboraci ó en l'elaboració d'una història co­muna? Què hauria fet en Vicens-Vives si haguéssobreviscut? Quan tindrem un llibre de text iguala Almeria i aquí perquè ells sàpiguen què ésl'Onze de Setembre? Per què ens estranya quequan nosaltres parlem de l'Onze de Setembre idel Rafel de Casanova s'exclamin, de desconèi­xer-ho i fins i tot d'ignorar-ho? No ens ha d'es­tranyar: no ho hem explicat mai ; hem reivindi-

cat , en tot cas, que nosaltres tinguéssim la possi­bilitat d'estudiar a casa nostra la història deCatalunya. Però, explicar-ho fora? Quan ho hemofert, això? També podríem esperar que fosl'Estat qui ens ho digués, és veritat, però llavorsestaríem negant tota la nostra teoria, que és lad'autogovern. Som nosaltres qui hem de co­mençar. .. I és l'Estat qui ha de dir sí o no . L'hemde convèncer. Els hem de convèncer. No sempreestan en contra d'això. Desconeixen.

El català, patrimoni de tot l'Estat

L'altre dia, quan vaig dir que el català havia deser patrimoni cooficial de l'Estat, que és una ri­quesa de l'Estat espanyol, i no una càrrega, quandeia que el català és una riquesa de l'Estat es­panyol, que l'hauria de protegir, uns quants vaninterpretar que havia dit que a Almeria s'haviad'ensenyar el català forç osament i amb van venira protestar.

I els vaig dir: no, estigueu tranquils. El que he dités que el català no ens ha d'importar només ano saltres. És un patrimoni comú, una riquesa detots. Ho ha de ser.

Personalment valoro totes les expressions cultu­rals que ens han vingut de fora però que ja sónnostres, perquè algunes són nostres: no és nomésque aquí el flamenco sigui important i sigui im­portat, no. Es que aquí hi ha flamenco autòcton,molt important, des del Peret fins a la MayteMarrin, fins a la Ginesa Ortega. Penseu en Maytecantant amb Tete M ontoliu o en la rumba catala-

Ho hem de ferperCatalunva, no perun partit. Aquest ésen sentit de l'acted'avui i deldocument que s'hapresentat.

na del Gato Pérez. Tot això, que nosaltres sabemfer i que no hem reconegut prou, hem d'aconse­guir que Espanya ho sàpiga i ho reconegui, quereconegui que Catalunya és una protagonistamolt creativa, molt important d'Espanya.

Catalunya protagonista

M ireu, la vida és canvi. El que sí que no saltreshem de garantir és quines seran les lleis d'evolu­ció del procés a través del qu al nosaltres volemmés autoritat i aquestes lleis són la lleialtat fede­ral , la prudència i la cautela pel qu e fa als termi­nis i al clima que es vagi creant i, al mateixtemps, la capacitat de Catalunya de jugar un pa­per protagonista, no passiu, en la configuracióde l'Estat espanyol, de la nova Espanya, del'Espanya plural, de l'Espanya de les nacionali­tats i les regions. No hauria de ser Catalunya, permoltes raons, qui prengués la iniciativa d'unapedagogia mútua entre les Espanye s? N o ensadonem que fent això -que ho farem, en cinc odeu anys, perquè això no es pot fer en dosanys- estarem posant les bases d 'una culturapolítica estable o d'un imaginari col-lectiu com­partit, que ara mateix ens manca cruelmentquan volem ser entesos i entendre? No ens ad o­nem que alhora estem establint la certesa d'unaautèntica integració del s ciutadans deCatalunya, vells o nous, vells i nous, en una cul­tura catalana moderna i curiosa dels seus diver­sos components tant com gelosa de la seva auto­nomia? Què ens diuen els propis i mé s afalagatsprota goni stes de la mé s influ ent de les cultures,que és la cultura televisiva? Què ens diuen Àn-

gels Barceló, des de Madrid, o AndreuBuenafuente, aquest a qui no van deixar anar aRoma perquè li van prohibir que hi anés? Quèdiuen? Que la Catalunya oficial no els interessa ique vivim massa tancats. Ho diuen ells.Apliquem-nos aquesta reflexió.

El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessa­ri però ha deixat de ser útil per Catalunya. El ca­talanisme, que és el nacionalisme específic delscatalans, i per tant més genuí, passa a primer pla.I en això estic d'acord amb alguns dels textosque abans hem comentat. El catalanisme és undeterminat tipus de nacionalisme. N o és qualse­vol nacionalisme. Tots els nacionalismes per de­finició de nacionalisme són diferents, són d'unanació. Hem de dir que en el nacionalisme el llocde la nació i el país i el sentiments i la raó és di­ferent en cada cas .

I en el cas de Catalunya, en el cas del catalanis­me, podem dir: el catalanisme és un determinattipus de nacionalisme molt diferent d'altres quetroba la seva raó de ser alhora en la identitat i enl'obertura, en l'afirmació i la generositat, que enssón necessàries per ser qui som i per ser tan fe­liços com podem arribar a ser, en la unió i la lli­bertat, que és la millor definició de federalisme.Catalunya no es realitzarà si no és protagonit­zant, amb d'altres però protagonitzant, la trans­formació d'Espanya en un autèntic Estat de di­verses nacionalitats i regions, com a fragmentrespectat i útil d'una Europa dels pobles. Els sec­tors més desperts del nacionalisme oficial se n'­han adonat, però ja és un xic tard. Es un xic tardno per a ells, però sí per canviar el tarannà delconjunt del catalanisme oficial.

Faig una invitació atots els que tenenalguna cosa a dir, atots els qui vulguincanviar la direccióde Catalunya perfer-la més lliure,més rica i mésjusta.

Gràcies pels serveis prestats

Els hem d'ajudar, però: els cridem a establir undiàleg franc, que serà profitós per tots. S'ha abu­sat excessivament del recurs al nominalisme i alcarisma dellider no per solucionar sinó de vega­des per amagar els problemes sota la catifa de laconformitat. Es hora d'agrair els serveis prestats.Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis alpaís, però que segurament ja no en pot donarmés. Donem les gràcies, però també és el mo­ment de no amagar les falles i les insuficiències,que són notòries i que són conegudes per bé quepoc ventilades.

Ho hem de fer per Catalunya, no per un partit.Aquest és el sentit de l'acte d'avui i del docu­ment que s'ha presentat, que cal prendre no comun punt d'arribada sinó justament com un puntde partida, com una invitació. Una invitació atots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els quivulguin canviar la direcció de Catalunya per fer­la més lliure, més rica i més justa.

Vinga, eixoriviu-vos, que tot això va molt dedebò.

Visca Catalunya!