Yona Wallach o la llum salvatge - Institut d'Estudis Catalans · Yona Wallach il·lustra bé la tesi que diu que l’artista necessita un medi hostil per a florir. Un medi que el

Yona Wallach o la llum salvatge

Eduard Feliu

Per més que no sigui del tot necessari d’inscriure Yona Wallach en el marcd’un país i d’un temps concrets per a entendre-la, pot ser útil, tanmateix, de donar-ne algunes dades biogràfiques bàsiques que ens permetin d’acostar-nosuna mica més a la comprensió correcta del clam desesperat, dolorós, sovint nos-tàlgic d’un món utòpic o somniat, que els seus poemes ens fan sentir.

Sapiguem, doncs, que el pare de Yona, Mikhael Wallach, arribà a Haifal’any 1932, procedent d’un poblet de Bessaràbia, i que el 1935 es casà amb Es-ter Goffman, nadiua del mateix poble. S’instal·laren a Kefar Onó, aleshores enels afores de Tel-Aviv (avui Qiryat Onó, dins la zona metropolitana d’aquestaciutat) i al cap de sis anys d’haver tingut una primera filla, Nira, nasqué Yona, el10 de juny de 1944, en els primers dies del desembarcament aliat a Normandia,notícia de la qual tothom estava pendent en aquells moments. El juliol de1948, quan Yona ja tenia quatre anys, Mikhael Wallach morí defensant heroi-cament la terra d’Israel. Un carrer de Qiryat Onó porta el seu nom. La mort delpare marcà de manera inesborrable la vida de Yona Wallach. El seu record miti-ficat és un dels elements més actius de la poesia de Yona Wallach i un dels mo-tius de la constant meditació sobre la mort que omple els seus poemes.

La vida de Yona Wallach no fou gens plàcida. Les relacions amb la mare fo-ren sempre tenses i les baralles contínues, però visqueren a la mateixa casa totala vida. Ester Wallach morí de la malaltia de Parkinson el juliol de 1985, justtres mesos abans que morís la seva filla poetessa. Yona Wallach va ser una ado-lescent difícil i complicada, descentrada als ulls de molta gent que la conegué,amb tendències sexuals ambivalents i grans accesos d’ira. No volgué acabar els

© IEC, Societat Catalana d’Estudis Hebraics Tamid (Barcelona), 3 (2000-2001)

estudis secundaris, però l’any 1961, quan tenia disset anys, es va inscriure en uninstitut de Belles Arts, on aprengué dibuix, mentre continuava escrivint poe-sies, la seva passió d’ençà que a tretze anys llegí Fulles d’herba de Walt Whit-man. Essent encara molt jove avortà voluntàriament. La idea de ser mare li eraimpensable. El poema «Absalom», que al·ludeix a aquest incident, reflecteix,sentiments ambigus sobre la qüestió. L’hivern de 1964, quan ja havia aconse-guit de publicar el primer poema, el seu estat nerviós arribà a un tal punt queella mateixa decidí de demanar assistència psiquiàtrica a causa d’un irreprimibledesig de matar sa mare i de diverses fòbies, insomnis, malsons i al·lucinacionsque no la deixaven viure. Els metges la van tenir hospitalitzada quatre mesos. Elpensament de la mort i el temor de morir jove no la deixaren mai de petja, i elsexpressà en múltiples poemes. L’any 1972 intentà suïcidar-se prenent una so-bredosi de píndoles (però ella mateixa se’n féu enrere i corregué cap a un hospi-tal perquè li fessin un rentat d’estómac).

Freqüentant els cafès de Tel-Aviv féu amistat amb nombrosos joves poetesd’avantguarda: Wieseltier, Hurvits, Shabtai, Shammas, Someck, Silk, entre d’al-tres, amb els quals tingué estretes relacions literàries i amoroses. Excepte en alguns casos, com Wieseltier, de qui estigué veritablement enamorada, desfeiaels lligams a la mateixa velocitat amb què els creava. Participava en les tertúliesliteràries dels seus amics lletraferits i en algunes activitats teatrals i radiofòni-ques. Parlava —diuen— amb molta loquacitat, amb un doll inestroncable deparaules en una llengua rica i expressiva (pel que sembla no conegué mai cap al-tra llengua que l’hebreu) i d’una profunda musicalitat. La seva manera de vestirera força extravagant i el seu posat provocatiu. Era una dona excèntrica; voliacridar l’atenció i ho aconseguia.

El desembre de 1982, li detectaren el càncer que la duria a una dolorosamort el setembre de 1985. Tenia quaranta-un anys, com la poetessa Rahel(1890-1931), de qui es creia (ben sincerament segons afirmen els seus íntims)la reencarnació. Desaparegué d’aquest món d’horrors (així l’havia anomenatmés d’una vegada), els mites i les repressions del qual havia intentat destruiramb l’art de la paraula i amb un gran instint de combativitat, essent per als unsuna de les més grans poetesses de la literatura hebrea moderna i per als altresl’encarnació d’un esperit blasfem, dues coses, val a dir, que no són pas incom-patibles.

Š

La traducció de poemes de Yona Wallach és un desafiament intel·lectual deconsideració. La seva poesia representa no solament l’enderrocament de tot

120 EDUARD FELIU

obstacle en les possibilitats d’expressió i en l’ús d’una llengua que prescindeixde molts dels artificis de l’art, sinó també la demolició absoluta de tot tabú en laliteratura hebrea contemporània. Tot és permès. Tot és experiència poètica.Yona Wallach, iconoclasta per excel·lència, no defuig cap tema, per delicat o es-cabrós que sigui, que li pugui servir per a expressar els seus sentiments o les se-ves idees, ni resta reclosa en cap forma estètica determinada. Expressa nuamenti cruament totes les experiències corporals i anímiques, a vegades psicodèliques,que la pròpia vida li forneix. No tingué mai por d’allò que ella sentia com a llibertat. La seva escriptura pretén ser una escriptura total, que vol abatre elsobstacles i els envans que separen l’experiència física de l’expressió metafísicarepresentada per la poesia.

La bisexualitat, que és en Yona Wallach l’aspiració a una sexualitat total, quevagi més enllà de les diferències entre els sexes, que inclogui l’altre, l’estrany,traspua en molts dels seus poemes, en els quals alterna més de quatre vegades lesformes masculines i femenines per a referir-se a ella mateixa. En una entrevistaque li van fer l’any 1984, Yona Wallach explicà que es considerava una mística,però no de la via negativa, sinó de la via afirmativa, és a dir, la dels qui volenarribar al fons de les coses per salvatges o folles que siguin i no pas dels qui lesneguen; a la manera de Walt Whitman, de qui es considerava successora. Peròdarrere els poemes de Yona Wallach hi ha també les vides paral·leles de Baude-laire, Rimbaud, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Anne Sexton i altres poetes i poe-tesses que han marcat amb actitud d’alta rebel·lia la història de les literatures aquè la llengua que utilitzaren els adscriu. La vida dugué Yona Wallach a fer elpaper de provocadora, paper que li agradava i que portà fins a les darreres con-seqüències. Però cal afegir que no era una provocació premeditada, ans era laseva pròpia vida, sense retocs i sense barreres amb l’obra poètica, que provocavales reaccions més extremes.

En l’obra de Yona Wallach, la dona és conscient de ser víctima de la violèn-cia de l’home i desafia el paper sociocultural que li han imposat. Els seus poe-mes són una veritable fita en la revolució feminista que s’esdevé en la societat is-raeliana. Però el tema de la dona marca també els límits de la possibilitat de lapoesia de ser un mitjà de comunicació prou vàlid entre el poeta i el món exte-rior, i en resta el testimoni de l’aïllament en què viuen homes i dones, i les difi-cultats de comunicació que pateixen.

Bé que no fou la primera en la literatura hebrea a secularitzar les coses sagra-des, inclosa la llengua, per a fer-ne un ús profà, algunes referències a objectes religiosos són realment insolents (com ara la utilització dels filacteris en un jocsexual, que provocà un escàndol públic memorable i la convertí en la personifi-cació del mal als ulls dels sectors religiosos de la societat israeliana). Malgrat els

YONA WALLACH O LA LLUM SALVATGE 121

embats contra la religió institucionalitzada, Yona Wallach es considerava, a laseva manera, no solament creient sinó també profundament religiosa, mística,dins el clos del judaisme, i expressà en múltiples poesies la confusa nostàlgiad’un Déu. Coneixia també el Nou Testament; hi ha en els seus poemes múlti-ples al·lusions més o menys explícites a alguns aspectes de la vida de Jesús o depersonalitats de la història cristiana. D’altra banda, la seva reivindicació de l’ar-tista com a redemptor té dimensions messiàniques i a vegades fa pensar, fins itot, que lliga transgressió amb redempció, cosa que l’aproparia a les curioses te-ories de Jacob Frank, el pseudomessies jueu del segle XVIII.

Yona Wallach il·lustra bé la tesi que diu que l’artista necessita un medi hostilper a florir. Un medi que el persegueix o l’impugna i el turmenta. Yona Wal-lach jugà a aquest joc amb valentia. Passà comptes amb ella mateixa, però tam-bé amb la societat que l’envoltava. Els seus poemes són plens d’imatges de cas-tració, d’ales tallades, de mutilacions, de sang. Les tendències sadomasoquistessón força òbvies en molts indrets dels seus llibres. En realitat, la poesia fou tam-bé el vehicle per a les seves confessions psicoanalítiques. En els primers poemessembla com si tingués por de dir les coses massa clares i entortolliga la realitatamb el somni en metàfores agosarades, tot intentant expressar amb imatgesconcretes sentiments vagues de basarda i de vulnerabilitat davant el món. La in-tensitat de les emocions i del sentiment d’immediatesa és molt gran, tot i querenuncia al fet que el lector l’entengui clarament. Yona Wallach és conscient del’origen dels seus sentiments i intenta compartir-los per neutralitzar-ne els efec-tes destructors i la frustració.

Malgrat alguna guspira d’humor o d’ironia, la poesia de Yona Wallachsembla amarada de melangia, d’enuig i de tristor. L’amor real només és possi-ble en un món mític, que pertany al passat llegendari. El món exterior en quèvivim no pot resoldre els problemes del món interior de l’individu. Només elsinfants i els joves duen al món la dosi de vida que aquest necessita: són ells els qui introdueixen en la poesia de Yona Wallach un sentit de renovellament ide vitalitat.

Des del punt de vista de la forma, els seus poemes són un torrent de mots ide frases, sovint el·líptiques o anacolútiques, desdenyoses de les regles de la gra-màtica, de la puntuació i de la sintaxi, amb canvis sobtats de règim i encavalla-ment de frases que desencaminen el lector i donen als poemes un aspecte d’in-coherència i de desordre, al qual contribueixen, encara, diverses subversionstipogràfiques. Explora les possibilitats lingüístiques, intentant deconstruir l’es-tructura gramatical de la llengua hebrea, marcada profundament, com les altresllengües semítiques, per la diferència morfològica de gèneres. No hi ha dubteque en Yona Wallach la transgressió del llenguatge vol reflectir la transgressió

122 EDUARD FELIU

dels principis tradicionals de la vida moral. Altres vegades, l’estil és un flux deconsciència transmès per mitjà d’una escriptura automàtica que allibera el subconscient, punt, com en el consum de drogues, en què podem comparar-laamb Allen Ginsberg. Però també es perd sovint en una retòrica sense fre, quanla seva potència verbal va més enllà de tota necessitat estètica o expressiva. Si,tanmateix, al capdavall d’un gran esforç d’introspecció psicològica i d’intuïciólingüística, el lector aconsegueix de connectar-hi, esdevé espectador d’un im-pressionant treball de creació literària, que sorgeix del bell mig d’una personali-tat singularíssima, provocadora, inquietant i que impressiona per la seva auten-ticitat.

Amb el temps, la tosca expressió de l’amor lèsbic i sadomasoquista, mantin-gut dins els límits de la pròpia experiència, anà incloent també actituds cultu-rals reivindicatives que denuncien la submissió i la manipulació de la dona per asatisfer el desig immoderat dels homes, l’explotació exercida sobre els uns i elsaltres per la burgesia, el domini de la religió damunt la consciència moral delsindividus, la repressió política i social. Yona Wallach féu valer oportunament laseva condició d’òrfena d’un heroi de la Guerra de la Independència per refusarde fer el servei militar. L’Estat era un vampir que havia xuclat la sang del seupare. La literatura hebrea tradicional, aquella que no oblida que té una missiónacional, necessitava les feréstegues i solemnes bufetades de Yona Wallach, perbé que aquesta potser caigué en el parany —diu algun crític— de fer que elsseus poemes, expressió d’un món íntim i tancat, esdevinguessin la manifestaciód’un rebuig a tot allò que havia estat institucionalitzat en la societat israeliana,sia en literatura sia en la vida politicosocial i moral. Els seus poemes han pene-trat profundament en la consciència del públic lector de poesia a Israel i algunshan estat posats en música pels cantants més populars de les darreres dècades.Les reedicions de la seva obra abunden.

El sentiment de la mort, realitat última ineluctable, sura també arreu delsseus poemes. La voluntat gairebé obsessiva de triar l’hora de la mort, de moriramb una bella mort, ordenadament, i no deixar que el temps faci la feina barro-erament i lenta és un altre motiu persistent en la seva obra. El càncer que la vaempènyer fins al caire de la vida la va fer morir jove, com ella temia o fins i totdesitjava, però no li estalvià, en aquest darrer salt mortal, ni el dolor ni la deses-peració.

Š

M’he acostat a la poesia de Yona Wallach com qui s’acosta a un fenomenformidable de la natura: amb temor, amb respecte, pres per la curiositat. El


meu món personal, fet d’emocions contingudes i de petits bocins d’experiènciaintegrats més bé o més malament, i sostingut per diverses explicacions sobre elsentit de la vida i de la mort que les tradicions jueva i cristiana m’han transmès,ha estat fins ara —per sort o per gràcia— un món entenedor i optimista. Elcontacte amb la poesia desbocada de Yona Wallach ha representat per a mi unaconfrontació vital davant l’incomprensible desordre i pessimisme del seu món;i la decisió de traduir-ne alguns poemes i de presentar-los al lector català m’haobligat a fer un esforç d’empatia que la simple lectura no m’havia exigit. Llegintla completíssima biografia publicada per Yigal Sarna, he seguit fil per randa laseva vida i la seva mort. He creat lligams inesperats i he traduït poemes de con-nivència amb una personalitat que al primer cop d’ull hauria dit que era el meuantípoda. Al capdavall m’he convençut, per si encara no n’estava prou, que nohi ha art ni llibertat sense un punt de follia. Yona Wallach trià el camí de la con-testació a ultrança de tots els valors polítics, socials i religiosos amb la intencióde ser lliure de pensar i d’estimar, i la poesia va ser l’arma amb què reivindicàaquest dret. Qui gosaria fer-li’n retret?

Selecció de poemes

..**99""$$ / Coses

Jonatan

Travesso el pont correntsi els nois m’empaitenJonatanJonatan cridenuna mica de sangper eixugar-nos la meldeixo que em punxin amb una xinxetaperò els nois en volen méssón noisi jo sóc Jonatanem tallen el cap amb una tija

124 EDUARD FELIU

de gladiol i amb duesel recullen i en fan un bolicamb un paper que cruixJonatanJonatan diuensisplau perdona’nsno ens pensàvem que fossis així.

Cornèlia

A les dotze de la nit apareguéel dimoni i digué a Cornèliaque havia arribat l’horai Cornèlia flaca de voluntatforçada se’n va anar amb ellen plena nit a arrencar ortiguesel dimoni cansat se n’anà Cornèlia tota ortigada n’anava arrencanthauríeu dit realmentque era una diablessa rojaal matí els homes ho van fer amb ellaprenent-la per una diablessa rojaperò Cornèlia no ho sabiasempre es va pensar que ho feien amb ella perquè era Cornèlia.

Per culpa dels nervis

Per culpa dels nervis qualsevol garranyic pot sermés que la fi de la melpasses de nit pel casal de les falenesi es maten a milsdavant el teu llumdarrere deixes sangque fuighomes amb la pell escorxadai sagnant


per alguna altra raóaquí les coses s’entremesclencom quadrats de casesen nit de boiraaquí és menys dolça la meli no aturales caresles cares terriblesamb ulls que es mouen de llocno és fàcil amb una tal iniquitatfugir enlloc saltant d’un rengle a l’altrei sabent que fora de tunomés t’oferiran vespersno t’hi encaparris.

Cristina

S’entretenen fent cosetespalpen amb el polzel’èczema dels peusels negres tenen èczema entre els dits?agafats per les mans ballenuna dansa al voltant de Cristinaper què per quèudolen al seu voltantCristina esperacom te dius, Cristina?Cristina pensa i prova de sentirel cercle s’estreny al seu voltantel deler l’afebleix en el fons molts jocs ocs ocsglateixen davant seu li fan llengotsli roda el cap enmig de tanta udoladissai amb to amorós tothom li diu coses a cau d’orella i què.

�

126 EDUARD FELIU

Quan els àngels ja estan escorregutsels pleguem les alesi amb gran plaerpreparem l’assotquan els àngels comencennosaltres els flagel·lemfins que la rosada amara la terra

Lota

Lota es pentina amb unes alicatesels seus cabells són rulls d’acerpren píndoles contra uns quantssentiments inconfessableses vesteix amb fil de teranyinai se’n va allòque Lota copsa en lloc de la veritat és que tens un cos meravellós per quèet cal la pipa de la guerraperò Lota prenia píndolesi ara entén només mots.

Cançó de bressol

Lamentar el desig nono hi ha lloc per al planyla bardissa creix salvatgea ritme de jazzel que sentimen dones histèriquesés el feble ressòdel desenllaç sonoruna cançó de bressolque és una xarxa de caçar papallonsi una altra cançóque és una altra xarxa.


Les angúnies de Dona Teresa

Les sublims angúnies de Dona Teresano m’han robat avui el corn’estic pel que sembla molt cansatNo he parat de fer-me’n retret tots aquests anysmentre constantmentels vostres narius tremolaven Dona Teresano heu tingut ja prou sensacions?Dona Teresa assentà la casa sobre cristalll’envellutà per fer-la més flonjaajaçada en bellesai encara li tremolen els nariusli passen al damunt els soldats a cuita-correntsles botes pitgen fort ben endinsDona Teresa col·lecciona falconsels lliga les urpes abans de la uncióel meu cor m’aconsellà d’enfrontar-m’hiella untà amb fòsfor la dagaQue jo sigui la teva maledicció per sempre mésmurmurà extàtica Dona TeresaQue conegui la meva esposa eternamenttenint sempre a la mà un vidre fumatper si de cas el sol

Antònia

L’Antònia segons el meu parer és la dona més maca del mónperò això no l’ha ajudat gairetambé el jove Yehoram pensava ellaDéu n’hi do les píndoles que necessitaper a l’embull del seu esperit.Les santes noies li deienamb verinós i burbullant xiuxiueigque es negava que s’enfonsavasense que ella se n’adonésperò nosaltres ho vèiem

128 EDUARD FELIU

de la muntanya estantl’Antònia tenia bon corquan els joves se li agenollaven als peusestava molt solaperò ho voliai Yehoram la cobria de sangl’Antònia en deia rosadasé que sóc al fons de l’abismealmenys hi ha veus prodigiosessento com els serafinsli posen les mans al damunt els diablesno han hagut de fer cap senyalquan ha semblat per un momentque ja era en el món profài les sagrades puellesi aleshores a la ciutat una veu

Absalom

Una vegada méscal que faci memòria d’Absalom el meu fillel cabell del qual s’embullà a les meves entranyesi no vaig ser capaç d’acabar Absalom el meu fillconstrueixo les possibilitats del meu sentimentla compassió m’inundai l’anhel possibleel desig atàvici Absalom a qui no fou concedidauna altra reencarnació Absalom serà el meu amor i palparé el seu recordquan Absalom el meu amorés sensació corporal o com el meu ventrebuit d’Absalom el meu fillesdevé seqüència d’estelserrants i una espasa que dóna copscontra l’imant damunt el seu corun sentiment precís:


per quina cosa has de lluitari damunt què s’aturaràel venton et duràel vent fill meu.

..**11## **11:: / Dos jardins

Blancor

Aquesta blancor em faria perdre el senycom l’unicorn que vaig veure en un tapísblanc resplendent damunt d’un jaç de fulles i florsenfollint una donzella amb distant delíciatambé a mi m’enfolliria aquesta blancor.

Cant per a abans d’agafar el son

À propos de Godard

Diuen que hi ha un altre sexe.És bo que algú en sàpiga alguna cosa.Si hi ha un altre sexe porteu-lo aquí que el coneguem parem clar, hi ha o no hi ha un altre sexe.Perquè estem bencansats de les nostres dones i verges amigues no paren d’ensenyar-nos fotos dient que hi ha una altra cosa i també nosaltres pensem que no ho diuen perquè sí.Si hi ha en un altre món un altre sexe dones noves que saben què fan perquè no en porten algunes aquí i que ensenyin a les nostres dones es

130 EDUARD FELIU

gotades i potser obriran les fronteres quan estem cansatsi migofegats.

Dos jardins

Si et creixien grans de raïm del cap fins a la planta del peuels colliria un a un amb les dents i et deixaria nublanc i fi ben despullat, és dursentir-se despullat. Però com que la imatge pot ser repugnantafirmo: no té res d’horrorós el que creix aquíarrissat i dolç vegetació de paradís.Gentils ocells enlairats que no s’assemblen gensa l’home, em vas dir que no estava preparadaper a veure un animal? Encara el fàstic venç en mi la curiositatpenso, no són res els membres no és res la meva sangi després cuito a mirar només animals que no s’assemblin gens als homes. No hi ha punxes. Tot és tendre i exquisit.No hi ha pinyols. Som al jardí de l’eternitat. La fruitaés plena d’ella mateixa. Aquest jardí desapareixerài no creixerà cap més planta semblant a les d’aquest únic jardí.Tinc por. Veig l’horitzó. El meu cos desapareix i la meva ànimasent que s’apropa l’horitzó. Hi ha plantes horrorosesmolt corrents, i alguns homes, carni sang, creixença d’ungles i pèls. Els veig.La terra és plana i petita. La carn i la sang compactes i vivesels colors com l’existència durs i desesperats.Després som al primer jardí rodó i fonedís.La dolçor no és pas de mel ni de sucrela dolçor és de nèctar. I ets tu que et reveles a les fulles.Si fóssim a l’altre lloc i et digués senyorveuríes que llisco com l’oli. O una perla. Però en aquest jardí ben agençat jo sóc llum i tu espècimen.


La casa és buida

La casa és buida i l’abeurador trencatNoemí que el meu cor estimava onha anat. La casa saquejada, els armarisbuits. Noemí se n’ha anat esglaiquins brodats o quins parracs cobreixen el seu cos. Els vergers estan secs, la terraabandonada. Males herbes i esbarzers.Els ases ja no hi trepitgen la polsi Noemí no fa que s’ajeguin.Noemí que el meu cor estimava. Ocellaquàtic i vida i Noemí on ets amiga, qui no la faria ressuscitartant de bo fossin encara els seus dies plens de vidai em convidés a la jonceda

Lola

Tens encara, Lola, tot el que vols?has aconseguit tot el que volies?desitges encara alguna cosa més?o què t’ha passat quan ho has aconseguit?

Has volgut res de nou després dels anysque han passat? I la teva veu, Lola,encara desitges amb la mateixa veu?Encara et desitgen com t’havien desitjat?

la joventut, Lola, és com un record, silenciós,que mormolant fa rodolar perles sobre la teva pellquin vestit et posaràs el dia que ajupida

damunt la font primordial traint el tempsenglotint i balbejant plaer amb veu jove instant rere instantamb desig etern desapareixeràs en l’infant que ets?

132 EDUARD FELIU

És record aquest desfici?

És record aquest desfici?Crit d’ocell prim constantsentor de poma cara al ventnedo dins el desfici feta un garbuix.

Ara m’acosto adés m’allunyouna certa fredor davant les cosesquan són festives purifiquen el cosel nom de Déu es fa real en les coses.

Dolor i purificació vius i agosaratsfins i tot quan es fan més apagatsgens per això perden les fidelitats.

%%''// %%--33//-- / Part damunt d’això

Allà hi ha

Allà hi ha llampecs allà hi ha tempestatallà hi ha veus i una pedra damunt l’arbratallà hi ha argent que brilla hi ha vitalitata l’altre costat tothom calla amagat.

Allà hi ha moviments allà hi ha embatsallà hi ha cants i amors redoblatsallà hi ha cossos celestials aureolatsa l’altre costat tothom s’amaga en realitats.

Allà hi ha roses allà hi ha entapissatsallà prenen delit i els amants són defensatsallà toquen la flauta als qui han caigut en combatsa l’altre costat tothom s’amaga i no estan mai enaiguats.


De cop i volta em torno

De cop i volta em torno covardcom és que ningú m’ha felicitat pel meu coratgei per què no m’he fet més valenton és la vara amb què jo i l’altre mesuràvemi per què justament jo.

De cop i volta sóc un covardrespecte al que he escrit, el meu nom m’ha fugit del cap.L’altre ha escrit això un homevalent un bell heroii jo mentrestant sóc una petita nou, flotant dins la meva closca rodona i rosadencael que resti de mi que sigui de bona memòriaperdó per l’error, no ha estat deliberat, i què.

�

Encara hi ha la casa amb arbres a cada costatperò jo no hi sóc a dins no hi he restathan passat els dies que els anys han trenata vegades hi reconec la meva identitat

sentim després com si algú ens hagués acostathi tornaríem a entrar de bon gratper què vam triar un camí esgarriaten el fons volem ser dels qui han tornat

volem ser aquí part d’un teixit ben tramatper lligams de parentiu i d’amistatvam ser-hi senyors per temps dilatatper què el cor anà darrere la vanitat.

134 EDUARD FELIU

No sentiré mai més la dolça veu de Déu

No sentiré mai més la dolça veu de Déuni tornarà a passar la seva dolça veu sota el meu finestralgotes grosses cauran als grans espais un senyalDéu no s’acostarà més al meu finestralcom podré veure encara el seu cos plaentcapbussar-me en els seus ullsi treure’n mirades que passin pel mónras com el ventcom podré recordar aquella bellesa sense plorarpassaran els dies per la meva vida com un tremolor pel cosal costat d’esquerdills de records de contactes més trencats que el plor encisa l’aire la forma del seu movimentla veu de l’enyorança no passarà mai més el llindar el temps de l’home reviurà com els seus mortsen el record, com una existènciaah si aquella dolça mirada s’aturés a l’espona del meu llitploraria.

La mort sempre ha estat aquí

No és cert que la mort sigui una gleva així o un cop.És un vel que es va aixecant, que ve lentament, com una núvia.El viatge és privat, això sí, escoltael que em passa a mi, el que et passa a tu.No en faig cap generalització,però reconec que per mi la mort és com un vel de núvia,i no parlo després de la carrossa,hi ha una mena de ressò en el viatge,algú em discuteix aquesta teoria,no em sento implicada quan faig una preguntahi ha gent que no es pot estar mai quieta, i en poesia?

Oh, llibertat (el meu treball, el seu treball)oh vent, on vas, semblant a una ànima vent,


després em preguntes sobre la seva essència,perdona, però tu no vols sentir-ne parlar,«Quan va ser això?» no és simplement una suposicióés el teu viatge, és la teva mort, el mateix carruatge, és la mevamort? la mort que vaig construint en mi amb tots els detalls?no caiguis com un ocell al seu parany sense resposta,sempre ha estat aquí una contraopinió en el meu terreny, en el seu.

Em vaig buidar com un safareig

Em vaig buidar com un safareig,et vaig dir, amiga, tot allò que una donano gosa dir-se ni a ella mateixa,després vaig pensar que havia restat nua,vaig provar de reconstruir el començament, ja sapsper què va passar, increïble, em vaig buidarem vaig buidar com un safareig,el que podia fer abans era esborrat, oblit,puc esperar anys perquè això torni a passar, no ho veig,no tinc tanta experiència, una pregunta així,una resposta, m’agradaria sentir-la d’ell, m’entens,no sé quan tornaré a tenir-ne la valentiaun altre moment així, ple d’interès, no el tinc encara a l’agendavaig rebre ajuda per un moment, després em vaig girarés tornar enrere això?jo espero, tu estàs quieta, com un altre jo, com un segon jo.

Quan no ets poeta

Plouen llampecs davant els teus ullsets una ombra que es dissipavas amunt i avall com un cason ets i on és la teva pau.L’essencial és ser quelcomcamines llavors diferent amb passos mesuratsi tens quelcom de ferm als ulls.

136 EDUARD FELIU

Hi ha un secret senzillcap d’aquells que transcendeixen la teva vidasigues alguna cosa en aquest caso se’t menjaran com es menjaran el teu cos mort.D’ara endavant cal que sigui aixísi no hi ha matèria noble fonent-se davant teusi no hi ha res de forjat que t’esmicoli la carahi ha alguna cosa teva que farà més gran la teva personalitat.Sàpigues qui va fer la teva vida abans de tusense revelar secrets importantssigues si vols una altra cosai no consentis que t’exiliïn de tu mateix.

�

Em va criar una óssa brunallet d’estrelles fou el meu primer alimentla primera cosa que vaig veureen la vida vull dir del meu recordva ser a mi mateixa com me’n puc oblidar?

Tota aquesta

Tota aquesta paorosa poca-soltadal’enorme aigüera de la cuinadel castell de cristallquan l’instant s’estira damunt la vidacom una mitja per la cama d’una meucasants oficis que la història no recordaràa més de les obres de Satanàsles maquinacions les conxorxes les narracions mentideresels amants semblants a caníbals que seueni compten les penes de la vida com d’un àpat els platsen un laberint fosc i embullat com el meu esperitesperits sants i dimonis corren alleratsla mort cull flors delicadamenten la vida i en fa corones eternescom pors en la foscor que lluen espirituals


infants que per mi viuenel bruixot els empresona al castell explica contes alemanyspasso a l’altre costat com un pontel messies noi petit passa sota meude sobte hi ha llum infants vius

3355&&// / Espectacle

Ocell

Cantava un ocellperò el cant no era el d’ellun altre ocell cantava amb el seu becuna melodia diferentl’ocell no la coneixiani sabia que era un altre cantalgú altre que parlava amb el seu becsempre havia pensat que era ellal principi s’espantà una micadesprés ni aixòes tornà menfotistatarambana arrauxatfins a quin punt? Com si volguésatreure les mirades dels vianantssense cap identitatsense contactar mai amb ningúperquè no tenia veu pròpiala seva veu se l’enduia el ventparlava amb el bec d’altrique tampoc no sabiaqui era que parlava amb el seu becun altreque es fumia de totes tornava arrauxat

138 EDUARD FELIU

i també la seva veu s’envolavai parlava amb un altre beci així l’un darrere l’altrel’un darrere l’altrecada veuparlava amb el bec d’un altrei ningúno sabiaqui era.

Pren-me com un burgès

Pren-me com un burgèsseré el teu obrerem mataré treballantem deixaré esprémeri no caldrà que em paguis respren-m’ho totembolica’m amb deutesque no pugui satisferjo el serftu el senyorpaga’m amb mercaderiai pren-me-la desprésamb trossos de terraque t’hauré de tornaramb terraespiritualgrans ermotsque mai no cultivarétot serà teuno em deixis ni alèni esperitni espai vitalni personalitatdeixa’m una mica de personalitat


una micaperquè senti el mal el coneguino siguis el meu igualni el meu companyni un comunistacom no està escrit enlloccom no ha estat mai

Si viatges amb LSD

Si viatges amb LSDrecorda’t de mique mai més he tornat d’allíencara hi sócdavant la finestraamb la roja guillotina aguaitanta punt per a tallar-me el capsóc encara allíesperant l’instant que vetot l’horror existencialcau damunt meu com una ganivetafils de sangbaixen fent ziga-zagues de la tovallolaa la picano tenim poder sobre la sangrecorda-ho.

Blancors

Sense mots copulatiusl’ona canvia un muri l’expressió d’una cara en una bèstia qualsevolblancasemprecom un ós blanctot allò que ungeixque és messiànic

140 EDUARD FELIU

és blanctambé el mur formigó grisllengua blancaparla blancasense mots copulatiusque només la capacitat d’accióels fa existirmés que llunes transparents del tot.Maledicciómur blancper posar dics al mara les emocionsprimera aplicació -- i si no- tortuga blanca - maledicció -perquè les bèsties blanques són malaltesi això és l’extremturment que pot donara qui ell estima.Un messies albíquè hi pot haver de més còmic.El blanc és un color dolentcertament.

Quan vinguis a jeure amb mi

Quan vinguis a jeure amb mivine com el meu parevine en la foscor

parla amb la seva veuque no reconeixerécaminaré de quatre grapesparlaré del que no tinci tu em renyaràs:«Argila meva»separa’t de mi a la porta


digues adéumil vegadesamb tota la recançapossiblefins que Déu digui:«prou»·i et deixaré anari no jauréni amb Déuni amb el parevoldré jeure amb tuperò tu t’hi negaràsjuntament amb el pareet manifestaràs de sobtecom a responsable de les inhibicionsel meu pare serà un àngelministre dels exèrcits celestialsi tots dos provareu de fer de mialguna cosaem sentiréun zeroi faré tot allòque em diràs de fer.D’una banda seràs Déuesperaré el desprésno tindràs l’autoritati em sentiré desgraciadamirant de ser educadaet dividiré en dosi jo tambéla part de l’ànimala part del cosapareixeràs separat en dosi jo tambécom dues foquesl’una feridaque arrossega la potao dues dones

142 EDUARD FELIU

l’una sempre coixai tu un de cara enforai un de cara endins.

!!9955 99&&!! / Llum salvatge

Cant

Dins una clivella amagada entre les roquesbeu aigua una cérvolaquè hi ha entre ella i josinó les roques del meu corsinó la font de la meva vidasinó allò que és amagatcérvolaentre ella i jonomés el meu amor.

�

El meu cos va tenir més seny que jola seva capacitat de sofriment més petita que la mevava dir prouquan jo deia mésel meu cosel meu cos s’aturàquan jo encara anava endavantel meu cos no podia estava esgotati em vaig alçar me n’havia d’anari el meu cos em seguí


El preu de la lllibertat

Una vegada més vull oblidarl’amarga experiència de rebre’tdesvalgudacom una «nena».Vam parlar de llibertati ens vam oblidar d’alliberar-nos nosaltres de tota dominació.Una vegada més m’adonoque només puc recordar a qui conec.Oblidar un poc un poc airejar-seviure un instanten un món bocom si coneguésallò que coneci he adquiritper amarga experiència.Com si no tingués preu la llibertat.Com si cada instantno hagués de ser una guerrad’independènciai com si a cada instantno hi haguessin territorisa ocuparper un invasorquan tota la meva garantiaés l’experiència.

144 EDUARD FELIU

;;&&99&&77 / Formes

Deixa que els mots

Deixa que els mots et facin l’amordeixa’ls fer i sigues lliureentraran dins teu aniran al fonscreant formes rere formesconeixent en tu aquella mateixa experiènciadeixa que els mots facin l’amor en tuho faran a la seva voluntatdonant formes noves a la paraulafaran en la teva paraulaexactament la mateixa paraulaperquè són la paraula que faranentén que faran reviure per a tu aquella experiència el sentit de la qualés com la natura perquè són natura i no pas invenciói no pas descobriment natura sífaran en tu la natura de la paraulacom si diguéssim: dóna vida sexual als motsdeixa que els mots facin l’amor en tu

Quan vinguis a jeure amb mi com Déu

Vine a jeure amb mi com Déunomés en esperitturmenta’m tant com puguissigues sempre incopsabledeixa’m en el meu dolorrestaré en l’aigua profundano arribaré a la platja mai.Ni amb la vistani amb el sentimentni en un diluviaigües damunt i davall


mai celaire lliurel’espai obert més tancat del mónespai obertsempre un espai tancat obertno obert ni tancatés a dir tancat obertés a dir ni tancat ni obertque mai no imaginaréveure-ho tot des de daltveure el panorama des de daltsigues només espiritualun dolor pur i solitari com el so d’un dolorque mai no tocaréque mai no veuréque mai no sentiré realmentque no serà mai real com tots aquests que són teussempre en camí.

Un home no home / una dona no dona

Un home no homeuna dona no donafan l’amora pit nusense rostresexe caracom a la càbalaen la màgia negral’interior es desclouperdenla caral’home no homela dona no donaun sentiment mort a la caraen els òrgans sexualsla sensibilitat

146 EDUARD FELIU

el cervell és plede bona voluntatperò més encarade pori és possible de mantenirla virginitatemocionalfins que vingui el messiesi és clar que vindràla dona serà donal’home homeles seves cares sexualsi en els seus membres la sensibilitatressuscitaràtortuga blancamuralla poderosaque d’onada esdevinguéresclosa per a les emocionsque romp comuna cascadaper a negarla dona homei l’home dona

Un casament

Dos espectres fan de padríla mort és el rabíla música és el morir d’una besadai el nuvi el judici finalels rams de flors són els dolorsla teva sang és el vii tu el vas amb què beu l’Estat vampir les pors són oncles i tiesdiables i diablesses els altres invitatsl’orquestra és Raquel que plora els fills


Un altre casament

Els querubins són infants que porten el ròssecd’emoció i brodadural’harmonia celestial és l’orquestra eternael nuvi la vida eternala núvia la vida per sempre mésels àngels assistents són testimonis i padrinsl’amor és el rabíl’anell la perfecta fidelitatel paisatge la bondat del corels invitats misericòrdia i caritatla saviesa el viel lloc és el regne dels cels

El pallasso, el fantasma i el comú denominador

El pallasso actua 24 hores al diaaltrament apareix el fantasmaamb cara esglaiosai mots esfereïdorsel seu maquillatge m’esquinça el cori em fa perdre la calma un instantel fantasma, si el pallassono actua,ve, espanta, espanta tothomi se’n va tan bon puntapareix el pallasso,el fantasma tem el pallassoes fa petitai desapareix per l’escletxa de l’enreixatper on havia entrat,l’escletxa l’escletxa sense canvil’escletxa sense estat d’esperitl’escletxa que hi ha en mi, en tu, en ellen nosaltres, en ells, en ellesen l’esquerda de la vida espiritual

148 EDUARD FELIU

de la força del canvide la força que capgira de la forçaque és oposada a la del pallassoés un altre professional el fantasmaté la boca amargai els ulls proclius a la riallauna rialla furiosauna boca amargosaalienada negrosaestreta, preciosaels seus ulls riuenen el comú denominadorde la riallasempre hi ha adjectiusque són del tot una altra cosauna rialla que esfereeix és clar

%%55**11// &&//,, ;;((;;5511 %%99,,%%<<;;;; / El subconscient es desplegacom un ventall

Ja no m’agrada tant jugar amb la por

Jugava amb la porcom qui juga amb un infantagitant-la davant meumirant-la de fiti cridant-lapor vine por,llegia les cosesmés paorosesm’abandonava a les sensacionscom si això fos l’única cosaencara jo


la por, les petites pors no tenien interèsnomés la gran porque s’ho enduia totara ja no m’agrada tant tenir porm’he trobat assegudacridant-la de nou en xiuxiueigcom en altres tempspor vine porvine a jugar amb mi a fer porem pensava que era aixòel que havia de feraleshores en aquells tempstenir por, restava glaçada de porveia coses terribleso les sentiava començar un diavaig descobrir la porvaig descobrir altres cosesla follia per exempleperò això en un altre llocd’una forma semblant,vaig descobrir les sensacions humanesvaig trobar el xoc de la interpretació desprésvaig entendre coses diferentsi d’altres coses en vaig estar fartaperò la por va ser la darreravaig caminar per llarguíssims corredorssempre llarguíssims corredorsde monestirs hospitalsedificis públicsi em vaig dirque per començar la por i la folliales deixo estar n’estic fartaja no m’agrada tant tenir por,ha arribat l’hora de la collitacullo la fruita de la poren general podrida

150 EDUARD FELIU

i me la miro amb un somriuresense cap gest d’horrori me la trec del davantja no m’agrada tenir por.

Les illes de la vida

El corrent que menaa les illes de la vidajo l’he trobati m’hi he adreçat entre jardins daurats pel soli visions d’horrorque he girat cap al meu profitnoia d’imatgesnoia de visionscriatures del mateix mónm’han protegithe alçat enmig d’elles la meva casacom criatura d’un altre móntot el que m’expliques sobre radiacionsno em farà cap mal.Al contrari em farà béem traurà del plor.El corrent fort de les illes de les perlesblanques i negresi tornaré a parlar en la llengua exclusivade les criatures del celque es transmeten imatges l’una a l’altrai silencisi ho veuen tot en imatgesi coneixen completament.

�


La mar es retirapotser pateix també sentiments de culpabilitatcom jode sobtetot és platjaamb conquilles per a aplegari animalsi cal aturarla retiradaper aplegar-les.

Els cants del paisatgei els grans símbolsde la naturatornenlentament:intel·ligiblescom mareperlesdamunt la platja que cal aplegar.

�

Fes-te una gran resclosavora les fonts del doloraplega’lvigila’lque no es dispersiés la teva vida.

152 EDUARD FELIU

Bibliografia

Obres de Yona Wallach:

..**99""$$ [Coses]. Tel-Aviv: (Akhšav, 1966. 46 p.

..**11## **11:: [Dos jardins]. Tel-Aviv: Dagah, 1969. 60 p.%%99**:: [Poesia]. Tel-Aviv: Mif(alim Universitayim, 1976. 175 p. [Conté els poe-

mes dels llibres precedents, més un grup de poesies escrites a partir de 1972,aplegades aquí sota el títol de Part damunt d’això]

!!9955 99&&!! [Llum salvatge]. Jerusalem: Ekhut, 1983. 66 p.3355&&// [Espectacle, xou]. Tel-Aviv: Hakibbutz Hameuchad, 1985. 173 p.;;&&99&&77 [Formes]. Tel-Aviv: Hakibbutz Hameuchad, 1985. 192 p.%%55**11// &&//,, ;;((;;5511 %%99,,%%<<;;;; [El subconscient es desplega com un ventall]. Tel-

Aviv: Hakibbutz Hameuchad, 1992. 309 p. [Selecció de poemes dels llibresanteriors, més un grup de divuit poesies pòstumes inèdites]

%%))::55%% &&**%% ..**1155%% [La cara era una abstracció]. Tel-Aviv: Hakibbutz Hameu-chad, 2000. 192 p. [Àlbum que conté una selecció de seixanta poemes deYona Wallach acompanyats de la reproducció de quaranta-quatre dibuixosd’Aviva Uri]

En traducció anglesa: Wild light: Selected poems of Yona Wallach. Traduccióde Linda Zisquit; amb la reproducció d’un article d’Aharon Shabtai: «On YonaWallach», a tall de pròleg. Riverdale-on-Hudson, Nova York: The Sheep Mea-dow Press, 1996.

Sobre Yona Wallach:

KARTUN-BLUM, Ruth. «A Modern Mystical Experience: Intertextuality andDeconstruction in Israeli Women’s Poetry». En: ídem. Profane scriptures:Reflections on the dialogue with the Bible in modern Hebrew poetry. Cincin-nati: Hebrew Union College Press, 1999, p. 67-89, 96-97.

KARTUN-BLUM, Ruth. $$** ;;"";;&&,, $$**. Israel: Hakibbutz Hameuchad, 1989, p. 19,49-53.

RATTOK, Lily. ++--&&&& %%11&&** ;;99**:: --33 >>::!!%% ++!!--// [Àngel de foc: Sobre la poesia deYona Wallach]. Tel-Aviv: Hakibbutz Hameuchad, 1997. 174 p.

SARNA, Yigal. %%**5599##&&**"" >>++--&&&& %%11&&**. [Yona Wallach: Biografia]. Jerusalem: KeterPublishing House, 1993, 340 p.

ZILBERMAN, Dorit. ++--&&&& %%11&&** ;;99**:: --33 ..**889955 3 :;;77((99;;// %%::!! !!**%% ;;**99""33%%


[L’hebreu és una dona que es banya: Tres capítols sobre la poesia de Yona Wa-llach]. Tel-Aviv: Yaron Golan, 1990. 64 p.

Alguns poemes de Yona Wallach traduïts figuren en múltiples antologies.Entre les més importants cal posar en relleu:

BARGAD, Warren; CHYET, Stanley F. Israeli poetry: A contemporary anthology.Bloomington: Indiana University Press, 1986, p. 235-254.

GDALIA, Nicole [ed.]. Chant d’Israël: Anthologie de la poésie hébraïque moderne.París: Éditions Caractères, 1984, p. 244-247.

GLAZER, Myra [ed.]. Contemporary Israeli women poets: Burning air and a clearmind. Atenes: Ohio University Press, 1981, p. 47-57.

KAUFMAN, S. [et al.] [ed.]. The Defiant Muse: Hebrew Feminist Poems from An-tiquity to the Present. Nova York: The Feminist Press at the City Universityof New York, 1999, p. 184-195. [Edició bilingüe]

MARTÍNEZ, Teresa. Poesía hebrea contemporánea. Madrid: Ediciones Hiperión,1994, p. 163-176. [Edició bilingüe]

154 EDUARD FELIU

Documents

Yona Wallach o la llum salvatge - Institut d'Estudis Catalans · Yona Wallach il·lustra bé la tesi que diu que l’artista necessita un medi hostil per a florir. Un medi que el