DILLUNS, 9 MARÇ 2015

LA CONTRA

V ostè és gai, depressiu i dislèc-tic. I...També estic feliçment casatamb un altre home, en John, isóc pare de 4 fills meravellosos.

I és autor de dos llibres monumentalssobre malaltia i identitat.Pot definir-me a mi i definir qualsevol tretd’una persona o comamalaltia o coma valuo-sa part de la seva identitat.

Ser homosexual què és?Quan anava a l’escola vaig patir assetjamentper ser-ho i van haver de posar un adult perprotegir-me. L’homosexualitat es considera-va depravació i el nostre professor ens deiaque els gais patien “incontinència fecal”.

Doncs jo a vostè el veig molt sa.Vaig patir una terrible depressió amb el càn-cer de la mevamare i el seu intent de suïcidi,però avui fins i tot em sento més segur queabans de patir el que he patit, perquè ara, amés, sé que puc superar aquestes adversitatsi fins i tot altres de pitjors.

I què ens pot ensenyar, als altres?Que la nostra ment és resilient: sap curar-sea si mateixa. I el que era terrible malaltia odefecte desgraciat pots arribar a convertir-lo, si no et dónes mai per vençut i saps do-

nar-hi sentit, en part del millor de tu mateix.Vostè hauria triat ser homosexual o

depressiu o dislèctic?Novaig tenir aquesta elecció, però estic orgu-llós de la que vaig fer: vaig assumir la mevahomosexualitat com apart de lameva identi-tat. I va ser revelador.

En què?El que no et mata, et fa més fort i també etpermet ajudar els altres. Jo vaig pensar que,si ser gai deixava de ser la meva malaltia perconvertir-se en la meva identitat, també hihauria altres malalties dels altres que podri-en reinterpretar-se, almenys en part, com aidentitats i no com a desgràcies.

Autista, nan, sord, depressiu, esquizo-frènic, síndrome de Down... Només sónmaneres de ser?Són patiment. Sónmalalties terribles per alsmalalts i els seus familiars i amics. Jo no dicque això sigui divertit. Però sí que, si s’assu-meix, no tot és necessàriament negatiu. “Lallum –va dir el poeta Rumí– penetra en no-saltres a través de les nostres ferides”.

Però a ningú no li agrada patir.Durant les tres-centes entrevistes que vaigfer ambmalalts i els seus parents vaig conèi-xer els pares de dos autistes greus: dos nens

que mai no han parlat i no saben vestir-se.Dur.

Algú els va dir que, malgrat tot, eren un re-gal. Li van respondre: “Ningú no ens els vaenviar coma regal. Són un do, perquè nosal-tres hem elegit que no siguin una càrrega”.

Aquests pares valen molt.A això em refereixo quan parlo demalaltia iidentitat. Ells no haurien elegit que els seusfills fossin així o d’una altra manera, peròvan néixer així i han decidit viure aquestaidentitat de la millor manera possible.

També han d’assumir rebuig social.També l’homosexualitat, per exemple, in-clou facetes que la societat rebutja, però johe d’assumir-les i no avergonyir-me’n, per-què formen part del que sóc. I no demanaréperdó per haver nascut... a ningú.

Creu que avui som més tolerants?Sóc professor a Yale i quan era alumne vaigser discriminat per ser gai, però un altre exa-lumne, Larry Kramer, ens va explicar comhavia patit als anys cinquanta al mateix llocpelmateixmotiu. Va tenir valor per no suïci-dar-se. I els meus alumnes gais, quan ense-nyin, tindran alumnes gais encaramés inte-grats. Progressem, sí.

Aquest progrés és per a tothom?Són batalles que presenten feministes, ho-mosexuals o militants de drets civils i araactivistes per la integració delsmalaltsmen-tals. Ens fan iguals en drets i obligacions, toti que diversos en identitat.

En quin sentit?La natura, per poder evolucionar, necessitala diversitatmental humana. Si els nazis ha-guessin aplicat la seva eugenèsia i tots fós-sim heterosexuals, guapos, alts i rossos se-gons el seu estret cànon estètic i mental, se-ria un cataclisme evolutiu.

Per això defensa que l’escola integri elsnens discapacitats?La defenso no només per aquests nens dife-rents, sinó també pels nens que consideremnormals, perquè aprenguin a conviure en ladiversitat: això els enriqueix i, literalment,els fa més intel·ligents.

Qui és malalt i qui normal?Cada dia pot tenir una resposta diferent,perquè el cànon de psiquiatria,The diagnos-tic and statistical manual of mental disor-ders (DSM), en cada edició, i ja n’hi ha cinc,redefineix els límits i diagnòstics de cadamalaltia.

Quin embolic.No hem de segregar els malalts dels sans,sinó, en una malaltia, el que és dolorós delque es pot viure com a part de la identitat ique això sigui acceptat i gaudit per tothom.

És curiós que cada vegada vulguin ca-sar-se més gais i menys heterosexuals.Els heterosexuals envegen la llibertat gai in’ignoren la solitud, i els gais envegen la in-tegració i la respectabilitat heterosexual. Ien el futur tots acabarem convergint.

LLUÍS AMIGUET

EMILIA GUTIÉRREZ

“Si tots fóssimnormals, lahumanitatdesapareixeria”

VÍCTOR-M. AMELA IMA SANCHÍS LLUÍS AMIGUET

Tinc 52 anys i voldria recuperar el cos dels 25..., però no el cervell! Vaig néixer a Nova York:infinites possibilitats nit i dia. El progrés és multiplicar les opcions de cadascú de buscarla felicitat a la seva manera; les dictadures imposen la seva. Publico El dimoni de la depressió

Si algú és normal és queés mort, perquè tots elsvius tenim problemesmentals en algun grau.Som malalts que cuidemaltres malalts: familiars,amics... Ens ajudem i elque no ens mata ensuneix i ens fa més forts.Si us creieu normals, ésque encara no us conei-xeu prou, però no uspreocupeu, perquè ja usconeixereu quan sigueuvells, poc abans d’assolirla perfecció eterna. I ésque la natura no ens vola tots iguals en la nor-malitat, sinó diversosper assajar múltiplesformes d’adaptació almedi: se’n diu evolució.Per això, si tots fóssimnormals, la humanitatdesapareixeria. Ho ex-plica Solomon amb unasinceritat lúcida capaçde revelar les seves clausmentals i les nostres.

Vius, ergo malalts

AndrewSolomon, professor de psiquiatria a Yale, guanyador del National Book Award