ARISTÒTIL (384-322)

““El filòsof”El filòsof”

Importància d’Aristòtil

• Es podria dir que Aristòtil és l’autèntic creador de la filosofia, ja que va crear el vocabulari tècnic que la filosofia ha emprat posteriorment: “substància”, “causa”, “subjecte”, “matèria i forma”, “potència i acte”; i ha donat nom a les diverses especialitzacions en que s’ha dividit la filosofia: “física”, “metafísica”, “lògica”, “ètica”, “política”, etc.

• A Aristòtil se’l va conèixer durant molts segles com “el filòsof”, sobretot a l’edat mitjana que, amb Tomàs d’Aquino va adquirir preeminència absoluta damunt els altres filòsofs coneguts.

Biografia

Neix a Estagira, Macedònia, i se'l coneix com “el estagirita”.

El seu pare era el metge del rei de Macedònia.

Als 17 anys va a Atenes per estudiar a l'Acadèmia platònica on hi romandrà 20 anys -fins a la mort de Plató (347 aC).

Aristòtil serà el preceptor d'Alexandre el Gran.

Fundarà la seva pròpia escola a Atenes: el Liceu.

Ha de fugir d'Atenes i morirà a Calcídia.

Context històric segle IV aC Aristòtil va ser el preceptor (professor-tutor) d’Alexandre el

Gran quan aquest tenia uns 13 anys. Quan Alexandre comença les seves conquestes Aristòtil no acceptarà acompanyar-lo per fer-li de cronista. Sembla però, que Alexandre va seguir protegint i impulsant les investigacions d’Aristòtil al Liceu, convertint aquest en un gran centre científic i filosòfic.

Crisi de la polis. Al segle IV ja queda molt lluny la gran polis atenenca de l’època de Pèricles. La democràcia ja s’ha perdut. Alexandre unifica tot el territori sota el seu domini, les polis perden la seva autonomia política . Es comença a centrar l’atenció en l'individu privat, ja no es creu tant amb el bé comú com amb el bé privat, cadascú mira per si mateix.

Recordem que Aristòtil va viure molt temps a Atenes com a metec (estranger) sense tenir els drets de tot ciutadà atenenc. Al final, quan mor Alexandre, Aristòtil haurà de fugir d’Atenes perquè tots els macedonis com ell eren sospitosos d’espionatge. Conten que va dir que “no volia que la ciutat atemptés contra la filosofia per segona vegada”, fent referència a Sòcrates.

Context filosòfic El seu principal interès ja no és polític com el de

Plató- sinó científic. Realitza investigacions empíriques sobre la naturalesa, els animals, les plantes... (practica la biologia, l’anatomia, l’astronomia, la física, etc.); donant rellevància a la informació que entra pels sentits.

Rep influències de Plató, però també dels presocràtics i de la ciència natural que practicava.

Va escriure diàlegs com Plató, però la majoria s'han perdut. Es conserven, però, tots els escrits que preparava per a les seves classes (escrits esotèrics), tradicionalment anomenats “tractats”.

Al Liceu s'hi feien les classes passejant, per això, els anomenaven els peripatètics.

Obres més destacadesAnalítics (lògica) Física (filosofia natural)De animaHistòria dels animals

(biologia)De caelo (astronomia)MetafísicaÈtica nicomaqueaGran moralPolíticaRetòricaPoètica (inacabada)

Crítica a la teoria de les idees de Plató

• L’essència d’una cosa no pot estar separada d’aquesta cosa. La duplicació del món provoca dues coses a explicar. Una cosa no es pot explicar per quelcom que no és en ella.• Per Aristòtil l’essència de les coses és en les coses mateixes: hem de fer ciència d’aquestes essències, d’allò que és universal i necessari en cada cosa.

METAFISICA O FILOSOFIA PRIMERA• La metafísica és la ciència dels “principis i les causes

supremes”, la “ciència del més universal”:

• Totes les coses del món són éssers, però a la metafísica no li interessa el què són, sinó només que són.

• Una poma és, una taula és, una pedra és, la lluna és… què podem dir de tot allò que és tenint en compte només que és, sense importar-nos si és una poma, una taula, una pedra o la lluna?

Ciència de l’”ésser”,“tot allò que és quant a que és”,

éssers

Metafísica. La substància• Cada ésser és una substància: una poma té la substància de poma, una pedra la

substància de pedra, etc. “Substància” és allò que és en si i per si.• En els éssers podem distingir la substància dels accidents: substància és allò que

si canvia deixa de ser el mateix ésser, accident només és una forma de ser que no canvia la substància. “Accident” és allò que és en un altre, no en si.– Una poma vermella i una poma verda tenen la mateixa substància, només varia

un accident.

Dos éssers, mateixa substància,diferent accident de color

Dos éssers, diferent substància

Metafísica. Les categories• L’ésser (o l’ens) es diu de moltes maneres, es

manifesta o es presenta de 10 maneres diferents.• Aquestes maneres de presentar-se l’ésser Aristòtil

els anomena categories.• Però aquestes categories necessiten, pressuposen,

una unitat, una sola determinació, la substància, que és la categoria necessària.

• De les substàncies ha de conèixer el filòsof els seus principis i les seves causes.

1. Substància (home, cavall)2. Quantitat (dos, tres mesures)3. Qualitat (blanc, fort)4. Relació (doble, mig)5. Lloc (a on)6. Temps (ahir, demà)7. Posició o situació o postura (dret,

assegut)8. Estat o condició (armat, vestit)9. Acció (parla, talla, crema)10.Passió (estimat, tallat, cremat)

Els primers principis i la causa última de l’ésser

• Aquesta ciència busca principis i causes universals. Les altres ciències tracten aspectes particulars de l’ésser, per tant són sabers secundaris.

• Primers principis de l’ésser:o Principi d’identitat (A=A)o Principi de no contradicció ¬(A i ¬A)o Principi del tercer exclòs (A v ¬A)

• La causa última de tots els éssers, l'ésser suprem és el primer motor. És acte pur. És pensament pur que es pensa a si mateix.

FÍSICA O FILOSOFIA SEGONA

CONSIDERACIONS GENERALS

• Aristòtil tracta de la phýsis (tot el que existeix a l’univers) al llibre que ha quedat amb el nom de Física. És la ciència de la naturalesa.

• La naturalesa és la totalitat dels objectes que són materials i que tenen moviment, tant els terrestres com els de l’espai.

• També és el principi i causa del moviment o repòs de les coses naturals: la naturalesa de x.

• Per Aristòtil «Tot el que es mou és mogut per una altra cosa», és a dir, tot té una causa del seu moviment.

• Segons Aristòtil «La naturalesa no fa res en va», és teleològica, tendeix cap a un fi: tot el que passa té una causa i un objectiu. Cada element de la natura té tendència a arribar a la seva màxima perfecció que li correspon per tal de ser aquest element (éssers naturals).

• Estableix una diferència entre les coses naturals i les coses artificials. Les primeres són per altres causes.

La teoria hilemòrfica (1)• Les coses o substàncies (primeres) són un compost de matèria (element físic,

substrat) i forma (essència, principi), la forma és la substància segona.• No és possible trobar-les separades, tota matèria té una forma i tota forma una

matèria. • És més important la forma; preexisteix a l’individu, que és finit.• Només sobre l’essència, la forma, es pot fer ciència.

+=

Una substància,un ésser, una taula

Matèria:fusta

Forma:essència de taula

La teoria hilemòrfica (2)• L’ésser són els individus concrets, són les substàncies. Cada individu és una

substància primera (l’individu concret, en Sòcrates, aquesta taula) i té en ell mateix la substància segona (l’espècie i el gènere, home i animal).

• Les essències (les idees de Plató) no són separades de les coses; la substància segona és l’essència, i està dins cada individu. Per tant, aquest és el món real i el moviment i el canvi són reals (solució a Parmènides i Plató).

Substància primera Substància segona

ésser essència

Física. Potència i acte (1)• Crítica a Parmènides. Aquest deia que el canvi és impossible

perquè suposa el pas del ser al no-ser o del no-ser al ser, cosa que no es pot donar.

• Aristòtil propugna dues maneres de no-ser:– no-ser absolut (impossibilitat del canvi)– no-ser relatiu (possibilitat del canvi)

No és ni ho pot ser

No és però pot ser-ho

Física. Potència i acte (2)• El que és quelcom ARA, en

aquest moment, és en ACTE: el que una cosa és ara, aquí.

• El que és quelcom però pot arribar a ser una altra cosa es troba en POTÈNCIA: pot ser una altra cosa.

• Passar de potència a acte és canviar, i canviar és moviment. El canvi és el camí que fa allò que està en potència a passar a ser en acte.

• La matèria és en potència, la forma és l’acte, actualitza la matèria.

• Diferència entre energeia (l’acció o el moviment) i entelèquia (el final acabat)

En acte: ametlla.En potència:ametller, torró,llet d’ametlla,etc.

En acte: ametller.En potència:taula, llenya,bastó, etc.

El canvi és el camí que fa allò que està en potència a passar a ser en acte.

Física.Tipus de canvis1. Canvi substancial: generació i corrupció de la substància

(passa de ser una cosa a ser-ne una altra)2. Canvi accidental: dividit en:

– canvi quantitatiu: creixement i disminució – canvi qualitatiu: alteració– moviment local: translació

• Quan hi ha un canvi substancial canvia, obviament, la substància; però ¿què és el que queda? El que permaneix és la matèria primera: és indeterminada, no és cap ésser en acte, però ho pot ser en potència; si agafa una forma serà alguna cosa. La matèria primera només és suposada, imaginada lògicament, no és res ara perquè no té acte, només potència. (No confondre aquesta matèria primera amb la matèria de cada ésser: fusta, ferro, bronze...)

ExemplesCanvi substancial

Canvi quantitatiu

Canvi qualitatiu

Canvi local, moviment

Física. Les quatre causes• Apareixen a la Física: són la

resposta al “per què”.– Causa material (el substrat)– Causa formal (la substància o

essència)– Causa eficient (la font del

moviment)– Causa final (l’objectiu o finalitat)

• En els éssers vius la causa formal, eficient i final coincideixen.

• A la recerca de causes finals és necessari que existeixi un Primer Motor Immòbil que sigui l’originador de tot el moviment, és a dir, que sigui la causa final, la causa incausada de tot (teleologia).

Teoria de l’ànima• Un ésser viu és una substància composta inevitablement de cos i ànima.• El cos és la matèria i l’ànima és la forma. El cos és en potència i l’ànima és la

forma d’aquest cos. L’ànima actualitza el cos. No es poden trobar per separat.• És el principi de vida. L’ànima no és immortal, sinó que pereix amb el cos.• L’ànima és indivisible, és a dir, unitària, però li trobam tres funcions:

FUNCIONS REGNES

Nutritiva Vegetals

Sensitiva Animals, que també tenen la primera

Pensant L’home les té a les tres

Funcions de l’ànima

Éssers humans

Nutritiva Sensitiva Pensant

Animals

Nutritiva Sensitiva

Plantes

Nutritiva

Teoria del coneixement (1)• Aristòtil creu que els sentits ens proporcionen coneixement, és

el punt de partida per conèixer qualsevol ésser o substància, ja que l’essència d’aquests es troba en ells mateixos: primer hi arribam amb la sensació i després amb el pensament.

• La sensació: els sentits ens permeten conèixer les coses individuals. Els sentits són en potència que s’actualitza en presència d’algun cos; ens apropiam d’ell però sense la seva matèria (Sòcrates).

• La imaginació: crea imatges de les coses individuals que l’enteniment podrà fer servir.

• L’enteniment: l’enteniment pensa allò universal, les “formes” de les substàncies concretes; però cal començar per la percepció d’elles, per la sensació; a base d’acumular experiències individuals arribarem per inducció a l’essència universal comuna (home), a les formes.

Teoria del coneixement (2)

Sensació

(aísthesis)

Imaginació

(phantasia)

Enteniment(nous)

Capta aquesta taula

Crea l’imatge (sensació sense matèria)

Pensa l’essència de taula

Teoria del coneixement: Inducció

TAULA

Teoria del coneixement (3)

• Aristòtil distingeix, a més, dos tipus d’enteniment: l’enteniment pacient i l’enteniment agent; però l’obscuritat d’aquesta teoria és tan gran que es donen vàries interpretacions possibles.– L’enteniment pacient estaria en potència per rebre i

conèixer els intel·ligibles (les formes universals).– L’enteniment agent seria capaç de produir-los tots, com

la llum “que fa en certa manera que els colors en potència siguin en acte”.

• Aquest enteniment agent és per Aristòtil separable, immortal i etern (?)

PER CONÈIXER ALGUNA COSA EL PRIMER QUE NECESSITAM ÉS UNÉSSER PARTICULAR QUE DESPERTI ELS NOSTRE SENTITS

PRIMER VEIM AQUEST ÉSSER, AQUESTA PERSONA CONCRETA (SENTITS)I DESPRÉS PODEM ENTENDRE (ENTENIMENT) QUE AQUEST ÉSSER

CONTÉ LA FORMA D’HOME UNIVERSAL

22

11 Dóna igual si sabem qui éso no: veim un ésser

No podríem entendre, pensaraquesta forma universal si nohaguéssim vist primer un ésserparticular, una substànciaprimera.

BRUCE WILLIS (un ésser únic,particular):

SUBSTÀNCIA PRIMERA

BRUCE WILLIS (un ésser únic,particular):

SUBSTÀNCIA PRIMERA

JONNY DEEP (un altre ésser únic,particular):

SUBSTÀNCIA PRIMERA

JONNY DEEP (un altre ésser únic,particular):

SUBSTÀNCIA PRIMERA

QUÈ ELS FA DIFERENTS?LA FORMA “HOME” ÉS LA MATEIXA,

EL QUE ELS DISTINGEIX ÉS LA MATÈRIA:AQUESTA ÉS EL PRINCIPI D’INDIVIDUACIÓ, EL QUE ELS CONVERTEIX

EN INDIVIDUS DIFERENTS

MATÈRIA: AQUESTACARN, OSSOS, PELS...

diferent a totsels altres

MATÈRIA: AQUESTACARN, OSSOS, PELS...

diferent a totsels altres

FORMA: HOME (igual en els dos)

(UNIVERSAL,SUBSTÀNCIA SEGONA)

Cosmologia (1)

• Món sublunar: imperfecte, moviment rectilini irregular, corrompible, esfera de la mort i la generació, del canvi.

• Món supralunar: perfecte, moviment circular, esfera de lo etern.

• Concepció de l’univers com a esferes concèntriques, cada una mou l’anterior, però hi ha un final, el primer motor immòbil, que no és una esfera en si mateix i és la causa del moviment de tot l’univers. Les coses es mouen per atracció cap a aquest motor. És l’eterna font del moviment etern. No és un déu creador.

• El primer motor és acte pur, no té mescla de potència. És immaterial

Cosmologia (2)

Cosmologia (3)

Font: Concepción Pérez García

Ètica

• El principal llibre és Ètica nicomaquea, amb l’excusa de dirigir-se al seu fill.

• Per Aristòtil el fi de la vida humana és el bé, i el bé suprem és la felicitat, per tant, el fi suprem de l’home és la felicitat (ètica eudemonista).

• La felicitat s’obté si es du una vida virtuosa i sobretot si es realitza allò que és propi dels homes, la vida contemplativa, el pensar.

• La virtut és una disposició de l’ànima de comportar-se d’una determinada manera. Com? Seguint un terme mig, el que és just enmig dels excessos i els defectes.

• Existeixen dos tipus de virtuts:– les virtuts ètiques (justícia, generositat, veracitat, temprança, valor...)– i les virtuts dianoètiques o intel·lectuals (prudència i saviesa).

Virtut: El terme mig

Virtut

Defecte Terme mig Excés

Covardia Valor Temeritat

Terme mig virtuts ètiques

VICI PER DEFECTE TERME MIG VICI PER EXCÈS

Covardia Valor Temeritat

Insensibles Temprança Incontinència

Intemperància

Avaricia Generositat Prodigalitat

Dissimular Veracitat Fanfarroneria

Vanitat

Excèntric Amistat Adulador

La justícia

• Per Aristòtil la justícia és una espècie de virtut diferent de les altres virtuts generals.

• Hi ha dues espècies de justícia:– Justícia distributiva, política i social (en referència a la distribució

dels recursos comuns): just és allò igual en una proporció geomètrica en funció dels mèrits, i l’injust és el contrari, sigui per més o per menys.

– Justícia legal i reparadora (en referència a administrar justícia pels delictes): just és allò igual en una proporció aritmètica on el que sofert un mal es recompensa llevant-li el profit al qui l’ha produït.

• Aristòtil rebutja la justícia del talió (reciprocitat, ull per ull…) que defensaven, per exemple, els pitagòrics.

La prudència• La virtut intel·lectual de la prudència no és delimitada per la

teoria del terme mig.• Aristòtil diu que la prudència no pertany ni a la ciència ni a

l’art.• “L’home prudent és, en general, el que sap deliberar bé.”• “Resta, doncs, que la prudència sigui una facultat que,

descobrint allò vertader, obri amb l’ajuda de la raó en totes les coses que siguin bones o dolentes per a l’home […]

• “És necessari reconèixer que la prudència és aquesta qualitat que, guiada per la veritat i la raó, determina la nostra conducta respecte de les coses que puguin ser bones per a l’home. En l’art pot haver-hi graus de virtut, però no n’hi ha a la prudència.”

• “La prudència no es perd ni s’oblida mai.”• (Ètica nicomaquea, L. VI, IV)

La saviesa• La virtut més elevada és la pròpia i única dels humans: l’enteniment o

saviesa.• “Si la felicitat només consisteix en l’acte que és conforme amb la virtut, és

natural que aquest acte sigui conforme amb la virtut més elevada, és a dir, la virtut de la millor part del nostre ésser. I ja sigui aquesta l’enteniment o alguna altre part, que segons les lleis de la naturalesa sembli feta per manar i dirigir i per tenir coneixement de les coses veritablement belles i divines; o ja sigui quelcom diví que hi ha en nosaltres, o com a mínim el que hi hagi de més diví en tot el que existeix en l’interior de l’home, sempre resulta que l’acte d’aquesta part conforme a la seva virtut pròpia ha de ser la felicitat perfecta, i ja hem dit que aquest acte és el del pensament i el de la contemplació.”

• “El més propi de l’home és la vida de l’enteniment, donat que l’enteniment és vertaderament tot l’home; i, per tant, la vida de l’enteniment és també la vida més feliç a la que l’home pot aspirar.” (Ètica nicomaquea, L. X, VII)

Política: zoon politikón• Al final de l’Ètica nicomaquea Aristòtil comenta que la política

és la continuació de l’ètica i anuncia el tractat anomenat Política.

• L’home, per Aristòtil, és un zoon politikón, un “animal comunitari/social”. L’home ha de viure en comunitat necessàriament, li és consubstancial. Les raons són perquè l’home està dotat de paraula i de moral, i com que la naturalesa no fa res en va, l’ésser humà té aquests trets per viure en ciutats/comunitats.

• L’Estat (la polis) és anterior a l’individu i a la família, i no es pot arribar a la felicitat sinó és en un Estat. Per això, ètica i política van juntes per Aristòtil.

Política: tipus d'Estats

Hi ha tres formes de govern: la monarquia, l’aristocràcia i la república. Degeneren en tirania, oligarquia i democràcia.

Aristòtil, encara que accepta les tres formes de govern, aplicant la teoria del terme mig, es decantava per una república de les classes mitjanes.

Formes de govern positives (persegueixen el bé comú)

Formes corruptes(persegueixen el bé propi)

Monarquia Tirania

Aristocràcia Oligarquia

República (politeia) Democràcia o Demagògia