Arquitectura del segle XIX

L’arquitectura: recuperació del passat i nous materials

Segle XIX a Europa: intens procés d’industrialització gran activitat creixement urbà constructiva

Barreja de propostes ( historicisme, Arts & Craft, arquitectura del ferro)

Finals segle XIX: Modernisme i Escola de Chicago.

Arquitectura del segle XIX

Hi ha dues grans línies que defineixen l’activitat constructora del segle i que ofereixen un panorama complex i sovint contradictori:

- Arquitectura – art - Arquitectura – enginyeria

Els factors que influeixen en una arquitectura tan diversa són:

a) El romanticisme, que busca en les arrels medievals la inspiració arquitectònica. Serà l’arquitectura historicista. El gòtic serà l’estil més evocat, però també hi trobem elements mudèjars, hindús... Eclecticisme.

b) El colonialisme, que portà l’exotisme a les metròpolis.

c) Les noves necessitats sorgides de la nova organització social industrial. Estacions de ferrocarril, ponts, fàbriques, urbanisme i grans obres públiques en general.

d) Els nous materials, com el ferro colat, que permet fabricar bigues llargues, ornaments... Com el vidre, produït en làmines de gran tamany, per hivernacles, estacions, museus, pavellons... I a fi de segle el ciment.

Eclecticisme de l’arquitectura historicista

En la segona meitat del segle XIX, amb els sorgiment dels nacionalismes, l’art buscà en el passat les seves arrels autèntiques, les quals es trobaren bàsicament en l’Edat Mitjana.

L'historicisme en arquitectura fou un moviment d’aquest segle XIX que pretenia recuperar l‘arquitectura de temps passats, relacionant-los amb l’afany nacionalista del moment.

Així sorgiren tendències molt diverses. L’arquitectura historicista tractava d'imitar estils arquitectònics d'altres èpoques incorporant algunes característiques culturals d'aquell segle, mentre que l'arquitectura eclèctica es dedicava a barrejar estils per a donar forma a quelcom de nou, i té el precedent en l’historicisme arquitectònic.

Westminster, Londres

Edificis del Ring de Viena, construïts en estils històrics diferents segons la funció.

El Parlament, en estil neogrec (Grècia bressol de la democràcia), de Theophil Hansen, 1873-1883)

Universitat de Viena, d’estil neorenaixentista (humanisme)

Església votiva de Viena, de Heinrich Ferstel. Estil neogòtic

El neogòtic va ser el corrent principal.Està molt relacionat amb el romanticisme, atret pel món medieval. Dins d’aquest destacà Augustus Pugin, que amb Charles Barry construí el Parlament de Londres.

La façana neogòtica de la Catedral de Barcelona, projectada per l'arquitecte

Josep Oriol Mestres el 1882

Façana de la universitat central de Barcelona, de Elies Rogent, d’estil neoromànic, 1863-1868.

Parlament britànic, de Barry i Pugin, 1840-1868 (neogòtic)

Pavelló reial de Brighton, 1818-21de John Nash

Són dues representacions de l’arquitectura historicista

A França destacà Eugène-Emmanuel Viollet-le-Duc, que restaurà molts edificis gòtics, com Notre Dame de París i les muralles de Carcassona.

Les noves possibilitats dels ferro

El progrés portà a cercar noves respostes als nous problemes, simultàniament a l’historicisme arquitectònic. Aquests eren, entre altres: l’augment de la població (necessitat de construccions ràpides i poc costoses); nous mitjans de transport (estacions ferrocarril, de metro, obres públiques); noves indústries (nous edificis) i necessitats culturals (museus, biblioteques...).

Sorgiren també Exposicions Universals, per mostrar les innovacions de tots tipus produïdes en la segona revolució industrial. Es feien construccions efímeres que exigien un gran desenvolupament tècnic.

Litografia del Palau de vidre de Joseph Paxton, per la Primera Exposició Internacional de Londres, 1851. Considerat el paradigma de l’arquitectura del ferro i el vidre.

Dels nous materials destaquen:

-FERRO COLAT: de gran resistència. Permet grans bigues per cobrir grans espais. Primer només usat per edificis industrials, i als interiors en columnes usades a la manera tradicional.

-VIDRE: làmines de gran tamany, per hivernacles, estacions, museus, pavellons...

A partir de mitjans de segle ja trobem grans edificis de ferro i vidre en les grans exposicions universals.

Al darrer terç del XIX les estructures metàl·liques serviren com a element de suport, limitant la funció dels murs a elements de tancament, i el vidre permetia el pas de la llum substituint el mur.

-CIMENT, sorgit a finals de segle, dominarà l’arquitectura del segle XX.

Els mercats van ser una de les tipologies arquitectòniques més populars de la segona meitat del XIX, com aquest de La Boqueria, de Barcelona (1842-1848) de Josep Mas Vilà.

Biblioteca de Sainte-Genevière, de Labrouste (1843-1850). Utilitza el ferro com a element estructural i decoratiu.

Representen l’arquitectura dels nous materials

Palacio de Cristal (Madrid) de Ricardo Velázquez, 1886.Estación de Atocha, de A. de Palacio, 1888

L’escola de Chicago: la llavor del funcionalisme

Chicago era al principi un poble agrícola i ramader a la vora del llac Michigan. El 1871 fou destruït per un incendi i es va haver de reconstruir per complet. Molts arquitectes participaren en la reconstrucció, la qual, degut a la manca de sòl i als elevats preus d’aquest, va originar els característics gratacels.

L’arquitecte més destacat fou Louis Sullivan.

Auditorium Building, Chicago (1886-1890)

Magatzems Carson, Chicago, 1899-1904

Wainwright BuildingSt. Louis, Missouri

http://www.ite.educacion.es/w3/eos/MaterialesEducativos/bachillerato/arte/arte/x-contem/arq-xix5.htm