Es dubta sobre el lloc de naixement d'Ausiàs March entre València, Gandia o Beniarjó.

Era fill de Pere March i Elionor Ripoll, casats a València el 2 de setembre del 1379. D'aquesta unió naixeria posteriorment una filla, Peirona (morta el 1472) que era sorda profunda. Per a Pere March, que tenia quasi 60 anys, aquest fill tardà es degué convertir en el seu preferit, ja que poc abans de morir, instituí Ausiàs com a hereu universal dels seus béns, quan només tenia tretze anys, esdevenint el cap de la branca valenciana de la família. Després de la mort del pare el 7 de juny del 1413, Ausiàs, amb tretze anys, quedà sota la tutela de sa mare Elionor. Poc a poc aniria assumint les responsabilitats i honors del seu llinatge. En les corts es jurà com a successor l'Infant Alfons, al servei del qual es va situar aviat Ausiàs.

L'expedició a Sardenya El 1419, ja armat cavaller, Ausiàs accepta el

reclutament reial per a l'expedició que es preparava a la Mediterrània. Sense guerra, dedicava el temps als plaers, entre els quals la caça: Ausiàs March era un excel·lent caçador. Ausiàs va fer vida cortesana ben a prop del rei Alfons. El pròxim objectiu de la campanya era l'illa de Còrsega, el resultat de la qual no fou gaire satisfactori. Es conquerí Calvi, però els genovesos acudiren a l'ajut de la ciutat de Bonifacio, que eraassetjada, fent impossible la conquesta de l'illa.

la part que es quedava amb el rei posà rumb cap a Sicília, i després intentarien fer-se amb Nàpols. Ausiàs Marc formava part dels qui tornaven a casa.

L'expedició a Tunis› Quan arribà a Gandia des de Sicília, en complir

la majoria d'edat (vint-i-cinc anys), la seva mare li lliurà la possessió de l'herència. No va ser fins al 1424 quan tornà a embarcar en una nova expedició militar contra les illes de Gerba i Quèrquens, bases de pirates que atacaven Sicília. Gerba els resultà impossible de conquerir perquè era ben guarnida, en canvi a Quèrquens la victòria fou completa i s'aconseguí un abundant botí. Encara s'atreviren a atacar la ciutat de Tunis, però aquesta evità l'atac amb nombrosos presents i alliberant molts presoners cristians.

Retorn a Gandia› El 20 d'abril del 1425 el rei agraïa a Ausiàs el seu

comportament coratjós en les expedicions en què havia participat. A mitjan octubre l'armada va tornar a Siracusa, Sardenya. Des d'aquí Ausiàs March emprendria el camí de retorn definitiu a casa. Acabada aquesta etapa militar, el rei Alfons el recompensà amb la confirmació i augment dels drets com a senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa, sumant-li l'honorós càrrec de falconer reial (falconer major de la casa del senyor rei), el 1425, consistia a criar i ensinistrar falcons i enviar-los al rei, a més de tenir cura dels gossos i triar bons cavalls per a la caça. Ausiàs tornà a les seues terres. Fixà la seua residència a Gandia, on residia sa mare Elionor, malalta, que moriria l'any 1429. Els documents signats per Alfons del 20 d'abril del 1425 a més de confirmar-lo com a senyor dels territoris dels March a Beniarjó, li concedia l'Alta justícia, cosa que significa la més alta autoritat dins dels seus dominis, capacitant-lo per resoldre plets, erigir-hi forques i fer-ne ús.

Vida amorosa› La vida amorosa d'Ausiàs March comença

ben jove; resultat d'una relació anterior al seu primer matrimoni és el naixement del seu fill bastard Francesc. El 1437 es casà amb Isabel Martorell, provinent de la petita noblesa de Gandia, germana de Joanot Martorell i filla de Francesc Martorell. El 1443 es tornà a casar, ara amb Joana Escorna, pertanyent a una vella família de Pedreguer.

El final de la vida de March› El 1450 els March s'havien traslladat de Gandia a

València. L'any 1457 Ausiàs envià el seu fill Pere per desafiar al seu enemic Francesc de Vilanova. El 29 d'octubre del 1458 Ausiàs es va sentir malalt de gravetat i féu venir el notari Berenguer Cardona per a la redacció del testament. Aquell mateix tres de març del 1459, Ausiàs March va morir.

A mal estrany es la pena estranya (94.1, XLIX) A mi acorda un dictat  (94a.1, CXXVIII) † Ab molta rao me desenamore (94.2, CXXIV) Ab tal dolor com l’esperit s’aranqua (94.3, LIII) Ab vos me pot Amor ben esmenar (94.4, XLVIII)

Ab molta rao me desenamore (94.2, CXXIV)  Ab molta rao me desenamore

car tot lo del mon trob desagradable;la mia edat no veig delitablee ja lo meu cor a Deu l’empenyore.Mas yo·m maravell del jove affable,Moreno Joan, que tinga fort torreal combat d’Amor que dins l’ome corre.De vos me digau si cast o amable.

Veles e vents han mos desigs complir,faent camins dubtosos per la mar.Mestre i ponent contra d'ells veig armar;xaloc, llevant, los deuen subvenirab llurs amics lo grec e lo migjorn,fent humils precs al vent tramuntanalque en son bufar los sia parciale que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,mudant color e l'estat natural,e mostrarà voler tota res malque sobre si atur un punt al jorn.Grans e pocs peixs a recors correrane cercaran amagatalls secrets:fugint al mar, on són nodrits e fets,per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,de què la part pitjor me'n romandrà;e de vós sap lo qui sens vós està.A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,perquè amor per mort és anul·lat:mas jo no creu que mon voler sobratpusca esser per tal departiment.Jo só gelós de vostre escàs voler,que, jo morint, no meta mi en oblit.Sol est pensar me tol del món delit,car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,e sia tost en ira convertit.E, jo forçat d'aquest món ser eixit,tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,de què la part pitjor me'n romandrà,e de vós sap lo qui sens vós està:A joc de daus vos acompararé.

Veles e vents han mos desigs complir,faent camins dubtosos per la mar.Mestre i ponent contra d'ells veig armar;xaloc, llevant, los deuen subvenirab llurs amics lo grec e lo migjorn,fent humils precs al vent tramuntanalque en son bufar los sia parciale que tots cinc complesquen mon retorn.

Veles e vents han mos desitjos, fent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra ells veig armar: xaloc i llevant els han de amainar, amb els seus amics grec i vendaval, fent humils precs al vent tramuntanal perquè en el seu bufar els sigui parcial i que junts els cinc compleixin el meu retorn.