Leonardo da Vinci: Mare de Déu de

les roques

Fitxa tècnica

Títol: Mare de Déu de les Roques.

Autor: Leonardo da Vinci (Vinci, prop de Florència, 1452 – Clos-Lucé, Amboise, 1519).

Cronologia : 1483 - 1486.Tècnica: oli sobre taula

passada a tela.Dimensions: 1,99 x 1,22 m.Estil: renaixentista.Tema: religiós.Localització: Musée du

Louvre (París).

Obres del mateix autor:

Últim Sopar (c. 1495).

La Gioconda (1500 - 1506)

Biografia de l’autor

Leonardo da Vinci fou un dels humanismes i científics del Renaixement italià amb uns coneixements més amplis. Format a Florència al costat del pintor i escultor Andrea Verrocchio, les seves primeres obres son de temàtica religiosa i retratística.

L’any 1482 es traslladà a Milà, on realitzà el seu conegut Sant Sopar per al refectori de Santa Maria delle Grazie. De tornada a Florència pintà el quadre de Santa Anna, la Verge i el Nen i el retrat de Mona Lisa, conegut com La Gioconda. L’any 1516 s'instal·là a França a la cort de Francesc I.

Andrea Verrocchio : Bateig de Crist (1472-1475), y detall (angel pintat per Leonardo)

Al marge de la pintura, Leonardo da Vinci destacà com a inventor i estudiós de la natura, treballs coneguts a través dels múltiples dibuixos que il·lustren els seus manuscrits. La seva teoria pictòrica, que va ser publicada per primera vegada en el Tractat sobre la Pintura (1561), va tenir una forta influencia.

Descripció formal

Leonardo fa ús de la superposició de plans amb l’objectiu d’aconseguir una major profunditat en l’escena. Per això, situa en primer pla el grup de la Mare de Déu, el nen Jesús, sant Joan infant i l'arcàngel Uriel; darrera seu, pinta les roques que conformen la cova on es troben els personatges; i finalment, entre els forats d’aquestes roques, Leonardo hi representa un fons paisatgístic. El grup principal s’inscriu dins una composició piramidal perfectament delimitada entre el cap de la Mare de Déu i els cossos dels dos infants. Cal destacar el joc de relacions entre les mans i les mirades dels personatges, fet que permet parlar de composició unitària, en la qual tots els personatges es troben interrelacionats.

Leonardo empra diferents tipus de perspectiva que ell mateix explica en el seu tractat de pintura: “La perspectiva té tres parts principals: la primera tracta de la disminució de la grandària dels objectes a diverses distancies, o perspectiva lineal; la segona tracta de la degradació dels colors, i la tercera, de la indefinició dels contorns que tenen els objectes vistos des de varies distàncies o perspectiva aèria”. En relació a aquestes dues darreres, el pintor italià parla de l’aire que s’interposa entre l’observador i els objectes llunyans, i afirma que les muntanyes semblen blaves i així s’han de pintar. També cal fer esment de l’ús d’arriscats escorços, com ara la mà enlaire de la Mare de Déu.

Leonardo utilitza dos tipus de llum: la llum entre les roques, i la més misteriosa i irreal de les figures. El paisatge del fons, que no es correspon amb la realitat del paisatge toscà, és un paisatge inventat, de gran força expressiva.

Temàtica

Aquest quadre havia de formar part d’un políptic encarregat conjuntament a Leonardo i als germans Evangelista i Giovanni de Predis, per la Confraria de la Concepció de l'església de Sant Francesc el Gran de Milà, que no en va acceptar el resultat final. L’escena, força inusual en la iconografia de l’època, pren com a font iconogràfica els evangelis apòcrifs. Segons aquests escrits, la Mare de Déu descansà en una cova durant la seva fugida a Egipte, on es trobà amb sant Joan infant, cosí de Jesús, el qual havia estat acompanyat i proegit per l'arcàngel Uriel.

Gràcies a la versió posterior del mateix tema, avui a la National Gallery de Londres es poden distingir les figures dels dos nens. A primera vista, semblaria que el nadó protegit per la Mare de Déu és Jesús, i el que està a prop de l’arcàngel, sant Joan. No obstant, si es mira la versió londinenca, el nen protegit per la Mare de Déu porta una creu de canya que l’identifica amb sant Joan i el nen que beneeix amb la mà dreta és Jesús.

Giovanni Ambroggio de Predis: Retrat de dona

L'arcàngel Uriel és el protector de les persones desvalgudes, i per aquesta raó ho és de sant Joan a la mort dels seus pares. L’àngel, amb el gest de la mà, absent en la versió londinenca, crea el nexe d’unió conceptual entre els personatges.El significat de l’obra ha d’associar-se al Misteri de l’Encarnació i la Passió, en el qual sant Joan té un paper important com a precursor i profeta que anuncia un baptisme i una conversió que prendran sentit amb l’arribada del Messies.

Models i influències

El tema escollit per Leonardo en aquest quadre no és molt comú, raó per la qual va ser poc utilitzat pels pintors del Renaixement tardà, del Manierisme i del Barroc, malgrat les múltiples còpies de l’original de Leonardo. L’esquema compositiu de l’obra segueix l’exemple de les Sagrades Converses, és a dir, les composicions iniciades al Quattrocento italià, en les quals la Mare de Déu i el Nen Jesús apareixen rodejats de personatges, aconseguint crear un espai unitari en el qual ells esdevenen el focus central. Aquesta estructura fou molt utilitzada per pintors com Fra Angelico o Fra Filippo Lippi i més endavant per artistes manieristes com Andrea del Sarto.

Cal esmentar també l’ús de la perspectiva aèria, una aportació tècnica de Leonardo a la pintura moderna, que tingué una gran repercussió en l’art europeu posterior.

Fra Angelico: Sagrada conversació (c. 1435).

Fra Filippo Lippi: Verge amb el nen, sants i donant (c. 1437). Andrea del Sarto: Verge de l’escala

(1530).