Aprenentatge.

Abans d’anar a dormir i una mica impressionats, fem una ullada a l’escena… Queden penjats, al fred i a l’aire, cinc porcs. Després de la matança, davant el sequer ple d’embotits.

El bloc és un recull de textos plens d’il·lusió que parlen d’un principi que vol ser un retorn. Una família encapçalada per un home lleonès i una dona canària, protagonista i narradora de la història, amb la seua filla i el seu fill, deixaren enrere Las Palmas i posaren en marxa la finca Chipude1 a la devesa de Càceres, un espai per a una ramaderia criada de forma natural2. L’home té l’experiència d’una vida semblant a la seua terra natal, però s’havia de posar al dia. Per a ella, tot era nou.

Finca Chipude. http://fincachipude.wordpress.com/fotos/

Parla d’un món de coses senzilles, fetes com es feien abans, al seu ritme. Treball dur i dificultats molt diferents a les que afrontaven abans, davant de l’ordinador3. Sembla un món idíl·lic que els obliga a aprendre dia a dia, a gaudir dels fruïts del treball ben fet i a suportar el sabor amarg del fracàs. Sembla que tot passa amb una eixida de sol com a fons, a prop d’un niu de cigonyes i amb olor d’alzines i de terra mullada. El decorat idíl·lic de la tradició, però, serveix per a amagar moltes coses. Per a mi, es tracta d’un aclaridor tractat d’especisme.

Quan consumim el que comprem als supermercats no ens entretenim en pensar ni cóm viuen i cóm moren aquells que portem a les nostres cassoles. Ara, al menys, sabem que els nostres ho fan de la millor manera que entenem. He de reconèixer que és gratificant participar de la primera part, la vida. I, per contra, és dur ser conscients, fil pel randa, de la segona part. En qualsevol cas, ens sentim satisfetes del nostre aprenentatge com a persones gangeres4.

Feia mesos que havien arribat les eugues i poc que hi era cavall, un àrab molt tranquil que facilitava l’aprenentatge de muntar. Tenien gallines i un gall, i ja havien venut els seus primers ous casolans. Tenien ovelles i un moltó; ja les havien esquilades, havien venut

1 Finca Chipude. http://fincachipude.wordpress.com/ 2 Ib., Vivir en Chipude. http://fincachipude.wordpress.com/vivir-en-chipude/ 3 Ib., 1 y 1 no son 2. Març de 2010. http://fincachipude.wordpress.com/2010/03/25/marzo-de-2010-1-y-1-no-son-2/ 4 Ib., Ser granjero tiene su aquello. Juny de 2010. http://fincachipude.wordpress.com/2010/06/25/junio-de-2010-aprendices-de-granjeros/

http://fincachipude.wordpress.com/fotos/

el seu primer xai i havien menjat carn d’un aquests petits. Tenien tres vedelles i la seua primera porca ibèrica, que arribà prenyada. Sabia que les gallines industrials posen massa ous i que no els coven, i per això tenien una kika que els havien regalat. També sabia que cap animal industrial té nom perquè, d’altra forma, seria impossible afrontar el projecte5.

Aquell dia participà en la matança i esquarterament d’un dels seus pollastres. No ho havia fet amb el xai, i ni tan sols havia cuinat la seua carn. Però l’havia menjada i, ara, entenia que l’aposta de ser grangera l’obligava a donar aquest pas, el més complicat per a ella. Amb l’ajuda d’una dona amb experiència i amb el seu company, el mataren, sagnaren, desplomaren, buidaren, cuinaren i, finalment, es menjaren aquell animal. Ho va fer: començava a estar preparada.

Aquest és el pal de paller de l’explotació animal: senzillament, formes part d’ella. Com si fora natural. És després quan arriben les justificacions, com a puntals d’eixa màxima inqüestionable: els animals tenen una bona vida a la finca, amb espai per a córrer i aire per a respirar, i la cura de persones que estimen la natura. I, quan ja hem convertit l’ésser viu en trossos de carn, podem gaudir del sabor de les coses ben fetes: el pollastre sap a pollastre.

Al món ramader, aquest fet es considera molt greu (…). Quan un gos mata una ovella, és inqüestionable: “si ho ha fet una vegada, ho farà sempre”6.

La novícia encara havia de superar proves més dures. Oso i Timi eren els dos gossos de la finca, creuats de mastí i pastor alemany. Eren joves i jugaven a ser lliures amb les ovelles del veïnat fins que, un dia, mataren i devoraren una. Com si es tractara d’una organització mafiosa, la ramaderia obliga a fer complir les velles lleis de fidelitat: la persona propietària “paga” matant el gos. Ella cercà eixides entre amistats i refugis de gossos, sense èxit. Finalment, complí ilcontratto7 sense justificacions: ho va fer

perquè ho diu la llei. Ja no podien esperar més d’ella. Era una més.

Hem fet un gran treball. Gràcies a tothom, de tot cor. Fou com estar en una gran família (…) No vaig a parlar dels nostres porcs a hores d’ara: els coneixem8.

I arriba el gener: la matança del porc. Mataren, a ganivet, dos porcs ibèrics nascuts a la finca i tres creuats negres i roigs que havien comprat per a eixe dia. Ella no participà de la part més dura, i va veure com els homes arribaven amb els cinc cadàvers, que apilaren en taules preparades per a l’esquarterament. Sembla un retrocés, però el sistema té respostes per a tot: en aquest cas, ella pot assumir el rol subordinat que la tradició reserva a les dones:

Jo romanc a la cuina tot el matí. Deixe que els homes s’ocupen i m’encarregue del menjar i dels nens que, poc a poc, seran més (…). La dona ha de ser més participativa d’aquests quefers: estar present tota l’estona, recollir i remoure la sang, netejar vísceres i budells, portar menjar calent i aiguardent pels homes i molts més detalls. En fi, jo no… (…). Però dins d’aquest ritual pagà ocorren moltes altres coses. Els homes, des del principi, gaudeixen de certa camaraderia, es divideixen el treball (…) Se’ls sent fer broma. Se ho passen be.

Carol J. Adams té raó. A La política sexual de la carn: una teoria crítica vegetariana i feminista9, estableix les relacions entre el consum de carn i els valors patriarcals. En la història de Chipude

5 Ib., Pitas, pitas, pitas. Febrer 2010. http://fincachipude.wordpress.com/2010/02/22/febrero-2010/. Una kika és una lloca (cast: clueca), una gallina que deixa de posar ous, però que cova i protegeix els d’altres. 6 Ib., Hechos gofio. Juliol 2010. http://fincachipude.wordpress.com/2010/07/27/julio-de-2010/ 7 Nom que la màfia dóna a l’encàrrec d’assassinar una persona. 8 Finca Chipude, Tradición compartida. Gener 2011. http://fincachipude.wordpress.com/2011/01/29/enero-de-2011/

Oso i Timi. http://fincachipude.wordpress.com/fotos/

apareixen, com explica Adams, els suposats valors de la virilitat, del poder exercit ganivet en ma mentre les dones treballen en segon terme. Els homes es reforcen entre ells, són camarades mentre subjecten un pobre porc que lluita per la seua vida mentre es dessagna, i les dones tenen reservats rols que reforcen aquest poder. A Teoria King Kong10, VirginieDespentes descriu la mateixa actitud justificadora del grup d’homes que la violaren i de la societat que oculta la violació com a pràctica de dominació.

http://fincachipude.wordpress.com/fotos/

Les dones també participen dels rituals de justificació a través de la cuina i de la taula. El relat ens parla d’una festa contínua, plena d’emocions. Converses i rialles davant dels porcs que criden, que moren, que es converteixen en trossos de carn:

Per fi, Mapi, Sergio, les nenes i els nens. Augmenta l’emoció. Han vingut des de Valsequillo, a Gran Canària, per a viure aquests dies i compartir la seua primera matança. Serem 10 persones adultes i 9 menors i, per a l’ocasió, he estrenat un calder enorme! Carlos ha fet foc i Roberto ha tret vi. Comença l’acompanyament: que si un poc de filet, que si una miqueta de secreto, que si a veure com està la pluma11… Riures i tiberis. Les nenes i nens, que tornen amb fam dels seus jocs, primer. També estan gaudint. Les persones majors seiem, després d’una llarga jornada que encara continuarà. Brindis, riures, anècdotes, acudits… Em done un temps per a respirar a fons i gravar l’escena a la meua retina i al meu cor. Gràcies. (…) El cansament comença a aflorar però el somriure continua (…). L’estem passant molt be. Realment be. Novament, esmorzem a la porxada. Amanida verd (per a amortitzar tanta carn), picada de botifarra i xoriço, filet i presa a la brasa. Carles va fer els honors a la botifarra lleonesa. Més riures i anècdotes.

El quadre es tanca amb els personatges vegetarians, convertits en referents exòtics que encaixen en aquest quadre idíl·lic, ja que es sumen a la festa i no fan cap crítica. L’aprenentatge ha acabat:

9 Adams, Carol J., The sexual politics of meat: a feminist-vegetarian critical theory. Nova York, Continuum Int. Publishing Group Inc., 2010 (edició pel 20é aniversari de la primera publicació). 10 Despentes, Virginie. Teoría King Kong. Barcelona, Ed. Melusina, 2007. 11 Carns de diferents parts del porc.

l’amenaça dels “altres” és només tolerable quan no qüestionen la veritat establerta, i han d’acceptar els riures fàcils de la normalitat càrnica, l’autèntic dogma sustentat per les justificacions.

Arriben reforçs. Mehrad i família. Venen a prendre cafè i xarrar. I, malgrat que els esperàvem, l’escena no deixa de ser un tant surrealista, ja que són persones vegetarianes. En fi. Mentre altres xarren, Mehrad s’afegeix a la pelada de creïlles i als riures fàcils (vol preparar salxixes de soja…) així que li expliquem alguns detalls de lligats.

El paradigma especista arriba a tots nosaltres d’una forma semblant. Es envolta des del naixement, ens absorbeix a través de la família i la gent propera, l’escola, els espais de socialització, els mitjans de comunicació… De sobte, formem part d’ell, som baules de la seua cadena de reproducció. El camí seguit per la gent de la Finca Chipude va més enllà: han naturalitzat l’explotació dels animals, incloent la seua matança, a través de l’ecologia, el respecte a la natura o la conservació de les tradicions. Encara es pot anar més enllà amb la naturalització de l’explotació intensiva i la matança a ritmes industrials, de la producció d’animals per a la pelleteria, de la tortura d’un bou a una plaça. Tot té la seua bateria de justificacions. Tot es pot embolcallar d’un discurs que parle de necessitats a cobrir, de velles formes de vida a sustentar, de tradicions.

Potser que, un dia, alguna persona propose anar a un restaurant vegetarià, o que aparegaalguna notícia sobre vegetarianisme, o que es publique una crítica ferotge per la intolerància de la gent “vegana”… Potser que, davant les crítiques i amb propostes d’alternatives, siga el primer dia de les justificacions. És estrany, perquè el discurs especista es fonamenta en la justificació de la gàbia, la trampa o l’escorxador: alimentació, necessitat, superioritat per naturalesa o per mandat diví… I així continuem vivint el nostre especisme quotidià.

Moltes persones hem trencat amb aquesta dinàmica. No creiem en les justificacions de l’ús i explotació animal, per molt tradicional, molt natural i molt sostenible que siga. Pensem que els altres animals, amb capacitat de sentir i patir, no han de viure per a arribar a una sala on un grup de homes els degollen, mentre un grup de dones recullen la sang que brolla de les ferides. Pensem que hi ha tradicions a recuperar perquè no s’haurien d’haver perdut, tradicions a protegir perquè ens permeten seguir pel bon camí i tradicions a superar perquè no sempre hem fet el que calia i cal fer-ho millor. Qualsevol de les tres opcions són, també, tradicionals.

Moltes persones som veganes. Hem trencat amb la tradició especista i hem optat per un camí més just, nou i millor.