Decepció. Antimanual per a ús d’espessos especistes, especiòlegs i especians.

Si mai esperes res dels i les altres, mai et decebràs. Aquesta frase s’adjudica a la Sylvia Plath, la jove poeta que, abans de suïcidar-se, preparà com cada dia els dos gots de llet del matí per a la filla de 3 anys i el fill d’un. Em ve al cap davant de situacions com algunes de les que he viscut aquest dissabte, perquè espere molt de determinada gent, perquè la decepció és recorrent i perquè em colpeix profundament.

Fou a les engrescadores Jornades per l’Alliberament Animal a Tarragona1. A l’Ateneu Llibertari Alomà2, i després de la xarrada sobre feminisme i alliberament animal de l’Eva Benet, de la meua sobre els correbous als Països Catalans3 i de la del Toni Infante sobre socialisme i alliberament animal, s’obrí un debat. Globalment, fou molt enriquidor.

La primera persona en intervindre havia arribat amb l’última de les tres xarrades ja començada i, mentre el Toni parlava, havia mostrat la seua discrepància amb el que deia en diverses ocasions. La resposta del Toni al seu llarg i adornat discurs inclogué una referència a l’Anti-manual per a ús de marxistes, marxòlegs i marxians del Ludovico Silva4. Aquesta pseudoponència no programada, especialitat de moltes persones, culminà amb la trista i repetitiva crida a seguir un ordre de prioritats al gust de qui fa la crida. És una vella tesi que compta amb fites històriques tan importants com la de relegar a posicions “no prioritàries” la lluita feminista, l’antiimperialista, pels drets dels pobles a l’autodeterminació, pels drets i la igualtat de les persones LGTBI5…

La lluita pels drets dels animals és, ara, a dins del tren que sempre han deixat passar. Els obligaria a refer el plànol que han dibuixat a les seues altes torres de marfil. O als seus clubs d’ingrés restringit a gent amb el currículum escaient i els avals adequats. O a la tranquil·litat dels seus caus subterranis, tan llunyans dels perills que amenacen a fora.

La tesi es tancava amb aquesta sentència: “a Tarragona tenim molts problemes més prioritaris, estem dividides en la lluita i no podem estar pels gossets, els gatets i les

vaquetes”. No es privà de fer-ho, a més, amb eixe condescendent insult a la intel·ligència del “segurament no m’he explicat be”, que han de dir molt lentament per a que no se’ls escape el que volen dir realment: “segurament, no has entés el

1 http://iniciativaanimalista.cat/index.php/item/2282-i-jornades-per-l%E2%80%99alliberament-animal-a-tarragona 2 http://ateneutgn.ourproject.org/?p=2150 3 http://animalismecat.blogspot.com.es/2014/05/correbous-als-paisos-catalans.html 4 Silva, Ludovico, Anti-manual para uso de marxistas, marxólogos i marxianos (1975), Caracas, Monte Ávila (Biblioteca básica de autores venezolanos), 2009. http://blog.chavez.org.ve/wp-content/uploads/2010/08/AntiManual.pdf 5 Persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, pansexuals, polisexuals, intersexuals… Totes les identitats i formes de relació excloses des de l’heterosexualitat normativa i la dicotomia de sexe/gènere.

Sylvia Plath.

Mercat de Betlem (Cisjordània, Palestina). Foto: Carmen Pérez del Olmo Teira. http://trajinandoporelmundo.com/viaje-palestina-que-ver-belen-natividad/

que he dit”. El feia servir com a pròleg d’una nova i llarga volta de sènia per a tornar amb la mateixa als catúfols: prioritats, no gatets, gossets i vaquetes. Definitivament, coses marxianes.

Més repetitiva, si cap, fou altra intervenció que sempre comença amb la recollida del premi autoconcedit a la coherència, precedit del discurs de “no m’importa dir-ho, a mi m’agrada menjar carn”. Anava seguit de la també típica revelació de secrets. En aquest cas, que una comuna perduda entre la boira a no sé quin racó d’Euskadi abandonà el seu veganisme inicial, demostrant la seua inviabilitat. També, que a Palestina no poden menjar altra cosa que carn perquè viuen a la realitat, no com nosaltres.

Amb el cap entre els genolls, esperí que apareguera el poble inuk caçant foques. El poble inuk caçant foques sempre ha estat considerat una magnífica justificació per a engolir pernil al bar de la cantonada, per a devorar llamàntols al restaurant car o per a anar al supermercat a comprar safes de porexpan amb trossos d’animals a dins, tot cobert de plàstic. El poble inuk es va lliurar, aquesta vegada li tocava només al palestí.

Preguntí al mestre dels secrets: què mengen els animals de Palestina? La resposta, després d’uns segons de dubte, és que per les fronteres passen mercaderies, malgrat els bloqueigs israelians. Es veu que per les escletxes passen tots els animals que facen falta, però els vegetals no tenen tanta sort: si són per a alimentar humans i humanes, no hi ha manera. Al rescat d’aquest vaixell que feia aigües, acudí altra veu amb un nou argument d’aquests que no hem sentit mai: mengen brossa i coses que “nosaltres” no podem menjar (sovint afegeixen: “és el que l’àvia donava de menjar als

porcs al meu poble”).

A Palestina i a qualsevol lloc, els animals esclaus que han menjat brossa i coses que “nosaltres” no podem menjar alguna vegada a la seua vida, són molt pocs. L’explotació per a la carn és un negoci i els animals tenen la consideració d’una inversió, una propietat que s’ha de rendibilitzar el més prompte possible, perquè cada dia que passa suposa un dia de despesa. Fins i tot les vaques brunes del Pirineu

o les ovelles roges dels Maestrat i de la serra de Tramuntana, instruments d’eixa ramaderia “ecològica” que “converteix pastures en proteïnes” mentre neteja el bosc, son estabulades i alimentades amb pinsos per a accelerar l’engreix o garantir la producció de llet.

Si aquests animals “ecològics” foren l’única font de carn, es vendria a preu d’or. Allà on els exploten, el seu destí

Marcat d’Hebron (Cisjordània, Palestina). Foto: Javier Bernatas Garau, http://javierbernatas.wordpress.com/2014/05/13/balata-seis-decadas-despues/

Indígena ibèric, atrapat per un cep.

sempre és el mercat i les taules on poden pagar el que demanen per eixa carn. La major part de la que venen ve d’animals que només han vist la llum del sol quan han eixit de l’infern de la granja intensiva per a anar a l’escorxador i que, per suposat, no saben el que són les pastures. Sempre han estat alimentats amb pinsos fets majoritàriament amb vegetals aprofitables pels éssers humans (principalment, cereals i llegums). Aquests pinsos es malbaraten en proporcions que no baixen de 8kg consumits per cada kg de carn venuda. A Palestina, la immensa majoria de gent que menja carn l’ha de comprar, el que vol dir que podrien menjar més, millor i més sa amb aquests diners. No és cap “democratització de la proteïna”, és altre engany de la indústria d’explotació animal.

A més, s’ha d’afegir tota la sang que taca aquesta brossa i aquestes coses que no es poden menjar els éssers humans. No em referisc només a les víctimes humanes de les històriques confrontacions entre persones agricultores i pastores pels usos i ocupacions de la terra. Darrere de la idíl·lica imatge del pastoreig sempre apareix l’apropiació de la natura i la destrucció de qui sempre l’havia habitada, de l’indígena salvatge (humà i no humà). Llops, raboses, óssos, lleons, pumes, tigres i molts altres paguen amb la seua vida. Ara, fins i tot volen convertir els voltors en ocells assassins6 que s’han de “controlar”, eufemisme per a dir “eliminar”.

És el món de les persones compromeses i en lluita, que dediquen a canviar el món molt de temps i esforços. També diners que espigolen entre tot el que tenen a les butxaques, i també coneixements, i experiència, i capacitats, i somnis… I, davant el Treblinka etern7, se les ha de “vendre” el producte amb un elaborat argumentari, encapçalat pels motius més “egoístes” al voltant de la salut, l’economia, l’ecologia, el canvi climàtic o l’explotació obrera. I demanen més explicacions, fins i tot les exigeixen. I fugen una i altra vegada d’estudi, i s’agafen a cada clau roent que creuen haver trobat. I, gràcies als privilegis que els atorga l’especisme, decideixen que se seguiran aprofitant del seu poder.

Sé que aquest sentiment és massa primari, massa prepolític. Continuaré treballant assumint la trista realitat, però vull protestar pel buit que em deixa aquest forat de la decepció. Afortunadament, només he de pensar

en mi mateix fa 10 anys per a que em vinguen ganes de demanar perdó, perquè jo també he fet més o menys com aquesta gent. Demanar perdó, sobre tot, per haver estat com aquesta gent.

6 Animalisme CAT, 12/06/2012, Rapinya, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/06/rapinya.html 7 “Pel que fa als animals, tota la gent és nazi. Pels animals, açò és un etern Treblinka”. Isaac Bashevis Singer, escriptor jueu, premi Nobel de literatura de 1978. Nasqué a Varsòvia el 1904 i, per temor al nazisme, emigrà als EUA el 1935.