Via de la Plata (i IV)

abril 2012 2 j

i Camí de Fisterra

Fa mesos que varem decidir el recorregut a fer i els dies necessaris: a Gudiña-Santiago-Fisterra, 10-11 dies. Dues setmanes, ja que s’ha de sortir a partir de diumenge a la tarda i retornar abans de dissabte. Mentre planificàvem es va pensar de proposar a JP, que ara no pot fer aquests camins, que vingui a San-tiago al final, a acabar la festa: un xic de marisc no sol posar-se malament a la primavera.

Finalment fixem les dates. Comença el compte enre-re. Un mes abans jo ja munto la paradeta escollint i canviant en funció de les previsions, idees, més roba d’abric, pluja, etc., i estreno llibreta per garantir que té prous fulls.

Sortim de Barcelona el diumenge 22, a les 21:30, en un bus. Quina nit que ens espera! Esperem que sigui millor que la de tronada de l’any passat, que la vaig passar al wc del bus. Autocar amb 1/3 d’ocupació. Farem tres parades tècniques: Saragossa, algun lloc per Burgos i Puebla de Sanabria, ja de dia. De nit les parades són tètriques: els punts de parada -sobretot el d’Alfajarín a Saragossa- són mastodòntics, tristos, cutres. Ara, buits com carcanades al mig del desert, ofereixen una freda i indiferent recepció als visitants d’ulls de son i bufeta plena. Algun cafè, algun refresc, cigarrets a l’entrada. El xofer recompta dalt del bus. Tornem-hi. Uns dormen gran part del temps. Jo sola-ment entre les dues primeres parades, sóc difícil! A Puebla de Sanàbria -8:00 am- ja fa sol. A ponent es veu una negror que fa basarda, clar avís del que ens espera. Hora prevista d’arribada a A Gudiña: 9:00. Arribem amb 5’ de retard. Perfecte.

Sorpresa, després de 4 setmanes de preparació (o més) m’he deixat la credencial a casa, a la llibre-ta vella. La sort ve de cara: al bar de la parada en venen (encara els en queden del Xacobeo passat): preu? el doble del “normal”, només dos euros.

Barcelona - A Gudiña

Santiago - BarcelonaCom als millors viatges de nuvis (d’abans), tornem tres, però tots crescudets. Hem passat trenta hores a Santiago amb en JP, ell allotjat en un hotel al CEN-TRE (COMERCIAL). No va poder refer l’error d’Atra-palo que va vendre CENTRE COMERCIAL en lloc de C. de Santiago; impossible arreglar-ho. Viatgem amb un vol de RYANAIR, el capità es diu Miguel La-guna (no hauria de ser Mickel Lake? No es conser-ves les tradicions, punyetera globalització!) Pel que ens explica JP el vol és millor que el seu d’anada.

Volem sobre una capa de núvols que a poc a poc va esfilagarsant-se i fonent-se en la nit. Arribem a Bar-celona a quarts d’onze pm, bona temperatura, bon temps. Recuperar les motxilles és un moment! JL és rebut per la santa de sempre i marxen cap al Garraf.A JP i a mi ens recullen els “Aparcaivola”, ens porten al aparcament, paguem i cap a casa a sopar.

Per a l’any vinent haurem de trobar un nou camí i fer nous companys de viatge. Queda molt.

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

23 D’ABRIL1

Amb les mateixes ganes que als westerns, on els bons solen baixar muntant a cavall des de dalt del tren per perseguir els dolents de torn, nosaltres baixem del bus disposats a caminar, solament són 34 km. Cafè al bar, compra de credencial, tota mena de pastilles previsores, calçar-se les botes i treure la capelina: està ben ennuvolat i ha plo-gut. Ens informem de com arribar a la traça de la VP (Via de la Plata, també aquí Camino Sana-brés). Agafem carretera enllà. De fet farem molts km de carretera o pista asfaltada. Els primers 15 km són de pujada, molt suau, esglaonada. Fins a Venda da Teresa passa algun cotxe, un cada 5’, p.e. D’allà en endavant no en veurem cap fins quasi a Laza: no es pot dir que sigui una carretera perillosa.

Aquest any m’he proposat de caminar amb bas-tons, cosa que no ajuda gens a l’hora de fer fotos, prendre notes, etc. Aguantaré dos dies.

Vent, fred, pluja a estones, algun moment d’ai-guaneu i, de tant en tant, tot a l’hora. Pantalons i capelines es mullen i s’eixuguen en alternances irregulars sota la direcció del temporal. Per allà dalt fot fresca, i un es planteja si no s’ha equivocat de roba, de temporada o d’esport.

Els petits veïnats que van sorgint per aquí dalt, ben pocs, no sempre s’ajusten als previstos a l’esquema que porto a la llibreta: no surten ni al mapa. Tots, però tenen senyalització amb el nom, per misèrrim que sigui, cosa d’agrair. Aquí domina la cabra i l’ovella (per les cagarades), no es veuen vaques. Des de dalt de la carena s’entreveu l’em-bassament das Portas, blanquinós i llis allà baix a la dreta sota la boira.

Cap al km 17 o 18 es deixa la carretera i es pren una pista de notable pujada. Algun savi del país ha cregut convenient que els caminants s’esforcin en una pujada inútil per veure un paisatge ennu-volat i fred. A dalt hi ha un pla amb un gran bassal i

a Gudiña

a Venda da Teresa

a Venda do Botño

Campobecerros

Porto Camba

as Eiras

Laza

després comença una baixada, en picat fins Cam-pobecerros, per un pedregar. La gracieta està feta: tendinitis al genoll dret -no és el primer cop-, i a patir. La baixada es fa llarga. A mig fer trobem un parell de noies fent-se fotos en un revolt. Ens preguntem d’on deuen ser. “Poloneses” li dic a JL, i ell posa cara de dubte. “Què sabrà aquest!”. El temps em donarà la raó: per la cara són europees de l’est, joves, ... fent el Camino? D’on poden ser si no del país més catòlic?

Com que vaig així de ràpid m’avancen i les trobem després a baix al poble. Despistats, tots plegats fem cap a un bar, o algo semblant. En entrar s’en-tela la càmera i les ulleres, la humitat és notable. En un espai de 5x5 m una velleta seu a la vora d’una estufa, darrere d’un cercle de cadires ple-nes de capelines, jaquetes, mitjons, i el que sigui que és moll. Les poloneses són rebudes amb ale-gria per la concurrència, mentre que nosaltres no despertem cap interès. Allà hi ha els dos cordove-sos, els dos francesos, un trio familiar de ciclistes (pares i filla adolescent, que marxen ràpidament) i el Josep, un paio de BCN que no fa el camí, el perpetra.

Ens acomodem a l’espai en una petita taula, i de-manem si es podrà dinar. Caldo gallego (2) (col verda, dura, coriàcia), ous amb patates, conill... I d’acompanyament pebrot del piquillo -directe del pot- i macarrons bullits, a pèl! Sembla ser que per aquí és habitual posar pasta bullida d’acom-panyament a qualsevol cosa. I també sembla que l’única pasta que ha arribat són els macarrons. 2 cafès. 14 €.

I sense haver-nos eixugat massa, tornem-hi. Pu-jada per fer pair fins al Porto Camba, on atrapem el Josep, que quedarà enrere. La baixada és for-ta, però per bon camí de terra i amb el Voltaren del dinar no causa grans problemes. Deu llargs km de baixada i llavors un parell fins a Laza. Cal anar a l’ajuntament on segellen i ens donen les instruccions, les claus i els llençols. L’alberg, un dels que estan bé, és lluny, als afores, passada la casa rosada i la groga, amb un ruc pasturant en el prat del davant. Habitacions de sis, ens toquen els francesos, ara uns desconeguts.

A GUDIÑA - LAZA

34 km

L’efecte tul és pel baf i la humitat dins del bar

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

24 D’ABRIL2

Plovinejant sortim de Laza. No trobem el camí. A la fi una marca a la carretera; cal seguir-la uns pocs km, trams de nova i trams de vella, més se-gura. Creuem un pont sobre un riu cridaner i final-ment prenem un camí planer fins arribar a Tamice-las, on parem a la font. Sembla que ha deixat de ploure. Comença la pujada forta del dia, camí dur, de pissarra en estrats inclinats, voltats de bruc i argelaga. Les seves flors -morat i groc respec-tivament- són quasi les úniques que ens acom-panyen. Compartim camí -uns km, fins Vilar de Barrio- amb una de les moltes parelles grans que trobarem aquets dies. D’aspecte britànic, prims, calmosos, van fent via. Ens atrapen a Alberguei-ra, on esmorzem al bar de les vieires: pa, xoriço, cola i tallat. Ells prenen coses de britànics. Els del bar tenen un petit alberg al davant, molt ben de-corat aprofitant una vella casa de poble. Al marxar deixem els anglesos, no els veurem més fins a Vilar, on els saludarem per darrer cop mentre els dirigim a l’alberg (ens seguien com nosaltres per error!), que és a l’altre cantó del poble.

Cal pujar fins dalt de la carena. La baixada és dura, amb pendents forts que posen a prova el genoll. A més, ens hem perdut a mig camí, entrant a un poble fantasma, en recuperació (entre eco-logista i okupa), molt abandonat. Tornar a pujar amunt i recuperar el camí.

Després d’una forta baixada, a la fi hem arribat a la plana, i al sol! Aguantarà unes hores, fins Xun-queira, on entrarem ja ben ennuvolats altre cop. Entre Vilar de Comareite i Boradela hi ha una recta: calculo que uns 4 o 5 km totalment rectes, plans, envoltats de camps, alguna granja (galli-nes?), un arbre amb un niu immens, una perdiu al camí, un carballo (roure) de catàleg, ...

De Boradela a Xunqueira el camí és molt variat i torna a pujar un xic. Els arbres comencen a treure fulla, els marges de les parets de pedra són co-berts de molsa, i la falguera -ara morta- que ho

Laza

Tamicelas

a Albergueira

Vilar de Barrio

Vilar de Comareite

Boradela a Pinta

Xunqueira de Ambia

domina tot i va començant a rebrotar.

Més baixades infernals, però curtes, boscos i, fi-nalment, Xunquiera. L’alberg, un prodigi de mo-dernitat arquitectònica, un dels millors que trepit-jarem aquests dies, és als afores, dintre d’un petit polígon amb empreses, escola, etc. És bastant ple. Sembla que estarem bé.

Ens acomodem, dutxa bona, alberg bo (relació bà-sica). Tot coixejant per la baixada, anem fins al bar. Llenties, llom /bacon amb ous, birres, cafè,...19 €. A la tele (Viajar) fan un reportatge sobre l’embas-sament d’Alcántara que jo ja he vist fa temps. De cop salta la mestressa “Cuanto tiempo hace que no oía hablar de la Europa Occidental!” diu, fent referència al monòleg del narrador del documen-tal. Evidentment és antic, del segle passat.

Preguntem pel partit del Barça del vespre: el po-drem anar a veure? Ens deixaran entrar tard a l’al-berg? Ens diu que ella obre mentre hi hagi clients, que farà sopars i que no patim. Al marxar, però, ens avisa: “Ojo, que este es el único bar barcelo-nista de Xunqueira!”.

A la tarda amenaça pluja: cau alguna gotellada, fa fred. Donem una volta pel poble. Davant de l’es-glésia “chica” hi ha el bar de madridistes, ple de records de la “Peña Maceda”. Sí, obren a primera hora: podrem anar-hi a fer un cafè abans de mar-xar. A la plaça hi ha l’ajuntament i l’església gran, amb el yugo y las flechas i els caídos por Dios y por España penjats al mur lateral i coberts de líquens i molsa.

Després de passar un temps a l’alberg ens acos-tem al bar per al sopar i el partit. Ja hi ha els dos francesos. Seiem. A la taula del costat... l’amo del bar. Culé. Anem bé. I arriben els portuguesos (aquests són nous). Els cedeix la taula, s’entau-len, criden, l’armen, ... diuen que són culés, però algun es defineix també com madridista, ja que allà a Madrid hi ha molt portuguès “treballant”.

Sopem una tapa d’orella i una de croquetes -a compartir- i cerveses. I adéu Champions.

LAZA - XUNQUEIRA DE AMBIA

33 km

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

25 D’ABRIL3

Diana. Tot moll, ha plogut. Plou una mica enca-ra. Fem cap al bar dels madridistes. Reina certa eufòria, però ells juguen aquell vespre... i els pot passar el mateix. Cafès, “bolleria”, pastilles contra tot i al carrer.

Baixada fins al riu. Anem a parar a la carretera. Cal creuar pel pont estret, on no passen dos cot-xes de costat. Som en hora punta. Passem com podem, sense riscs. I comença la pujada. Una va-riant surt per la dreta, però seguim la carretera.

Arribem a una entrada d’accés a les obres de l’AVE: els camions vénen de cara, buits, a tot drap, i hi entren. Ha començat a ploure i el trànsit és cada cop major, la carretera és estreta, la pluja cada cop més forta. A poc a poc la pluja i el vent ens deixen molls, xops fins dalt. “Possiblement amb els altres pantalons...” La capelina està molla per din i per fora. Finalment parem a un bar, més per protegir-nos i eixugar-nos que per altra cosa. Ens recuperem una mica. Reflexionem: què fem aquí amb un temps així? Preguntem a la rossa del bar: un taxi? Cap problema.

En deu minuts arriba el taxi. Xosé, ara taxista, abans empresari de... vés a saber. Mentre mar-xem sota la pluja i per una carretera en obres, amb un trànsit del dimoni, ens va explicant detalls del camí. Que si passa per aquí, per allà, l’esglé-sia tal,... “Aquí vine a una boda. En plena cele-bración les preguntamos al novio si había (...) y el cura se cabreó. Dijo que si volvíamos a interrum-pir se acababa la boda”. Comença a explicar-nos les correries de joventut, que als quinze any va començar a anar de puticlubs, que ara ja no és el mateix, ... A l’empresa tenia un treballador “raro”. Amb un altre es van posar d’acord per dur-lo a un puticlub, li van fer creure que era una discoteca. Van entrar en filera, un darrere l’altre, el “pardillo” al mig, perquè no s’escapés. Li tenien preparada una noia que l’havia d’espavilar,... El paio era testi-moni de Jehovà, i la cosa el va superar. L’endemà

Xunqueira de Ambia

a Pousa

Salguiros

Pereiras

ReboledoSeixalbo

Ourense

va presentar-se a l’empresa i va demanar la liqui-dació: va plegar. Pel camí reconeixem i avancem els francesos, que van caminant ran de carretera, cada un agafat al seu paraigües, barallant-se amb la pluja, el vent i el parapluie.

Arribem a Ourense. L’alberg és quasi a l’altra pun-ta: travessem la ciutat amb el taxi. Plou una mica. A l’alberg solament hi ha la senyora que en fa la neteja. Ens diu que no podem ni instal·lar-nos ni deixar les motxilles. Donat l’estat en què ens trobem, busquem hotel. A l’IRIXO ens ofereixen habitacions en zona vella o en zona nova (més cares). En prenem una de vella. Té el plat de dut-xa minúscul (50x50 cm) amb cortina: quin mulla-der! Calefacció, tv, penjadors,... tot el que cal per poder sortir secs demà. Busquem una bugaderia i un banc (dels que reben ajudes, no de seure, que aquests ni els repinten!). El dia alternarà la pluja amb el vent, el sol, i tot a l’hora. Sessió de bar, visita a l’alberg per segellar i veure com és i l’ambient regnant. Sembla tenir bones condicions. Ens expliquen l’etapa de demà i les opcions que hi ha. Una de llarga, més suau i una de curta amb un gran desnivell inicial. Evidentment, l’escollim.

Trobem la família de la bici que surten, ara que sembla escampar,... innocents! Farem diferents passejades pel casc antic, la zona comercial, veu-rem coneguts -portuguesos, francesos...-, mani-festació d’estudiants, ... i seurem a bars i terras-ses. Pel carrer fa fresca, fins i tot al sol.

Entre el més interessant d’Ourense cal destacar les termes, i la zona del mercat que, estranya-ment, hem visitat. Per dinar, ... Costa decidir-se entre tants restaurants. Acabem al Toñita: arròs de verdures i lluç a la gallega, vi i gasosa, “nati-llas” i flam: 19 €.

El temporal ha de durar, encara. Amb la pluja em falla la màquina de fotografiar (i així cada dia, però arribarà al final, per sort) i les genolleres m’ha pro-duït una terrible erupció cutània: no les portaré més. També he abandonat els bastons. Llibertat! Sopem -2 tapes i cerveses- sota l’hotel, en un bar madridista, on veiem tot el partit. La pròrroga i els penals els veiem sols a l’habitació, que es fa tard. I sant Ramos ens dóna una bona nit.

XUNQUEIRA DE AMBIA - OURENSE

10 km (i 12 km en cotxe)

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

26 D’ABRIL4

Sortim d’Ourense fosc i plovent. Cafè en un bar i a deixar la ciutat. Passem el pont romà amb les primeres llums. El de Calatrava és a l’esquerra. Passat el pont el camí es divideix, hem d’anar a la dreta. Atrapem una senyora al pont: carrega-da, solitària (francesa?), més lenta,... suposem que busca el camí fàcil. Ens segueix. Torno enre-re, xerrem i torna enrere. Para de ploure. Fem sis km per voreres suburbials, jugant amb el FFCC que ara surt ara no i l’AVE un xic més enllà. Fem una forta baixada, creuem sota el gran viaducte de l’AVE i entrem en un túnel sota la via del tren.

Ara toquen més de 2 km de pujada contínua, amb un pendent del 19%. I quasi recte. Un cop a la ca-rena, un bar; tancat. Per compensar fa bon temps, el camí és, d’ara en endavant, pla i molt agrada-ble. Fins a Cea és molt recte (però no es nota) al-ternant trams de camí, pista, alguns asfalts, algun corriol, arbres, vegetació. I poca pluja.

Prop de Carballeira un veïnat tranquil i un rètol: bar. Ens el passaríem, si no fos per la meva per-sistència; és a 300 m, ran de carretera. Hi ha un gran quadre emmarcant una samarreta blanca plena de signatures. Plat de pa i xoriço, coles i ca-fès. Solament la mestressa parla un xic de futbol, mentre el fill es fa l’orni. Mentre esmorzem cau una tupinada notable que acaba quan sortim.

Segueix el matí extraordinari: pont Mandrás, Ca-sas Novas (deu fer temps d’això) i Cea. Tenen una DGP (Denominació Geogràfica Protegida) del Pan de Cea. Deu ser bo! En general el pa és bo quasi a tot arreu, per aquí.

A Cea entrem a l’alberg: és obert, buit, ningú en-lloc, no podem segellar,... I ni rastre del camí. A la plaça pregunto a una executiva alta i elegant que entra a l’ajuntament i, amable, m’explica el camí. És darrere del camp de futbol on se separen els camins: dreta a Oseira, esquerra a Castro Dozón. Prenem el primer i ens trobem un circ acampat,

Ourenseo Miño

Túnel FFCC

(Carballeira) Bar

Pieles

Cea

Oseira

recollint, amb unes cabres a prop. Vés a saber si són les feres!

El camí no és tan bo però està bé, té notables tolls a esquivar, és ondulat, més irregular, amb els boscos de l’entorn adormits encara. Fins a Pieles es va per camins, després cal seguir 2 km la car-retera fins Oseira. Fa vent, algo de fresca, però quin canvi amb els dies anteriors! Abans d’Oseira trobem un cementiri (Oseira ve d’os o d’ós?). Fi-nalment un pont i, llavors, davant dels nassos, la tossa impressionant del monestir. El gran edifici vist des de sota...és una vista que recorda Lasha (bé, potser exagero).

És tard i anem per feina: solament un bar obert. Hi dinen Julio i Trevor. Més tard arribaran els france-sos i després els portuguesos. Ous amb patates i xoriço (sembla que no facin res més enlloc!), cer-veses, cafès. Tots el mateix.

Havent dinat anem a l’alberg. L’hostaler és un home gran, belga, gros i cara vermell. L’alberg és una nau gran amb volta de canó, nua, freda, buida, desangelada. Una part de la nau té lliteres, l’altra taules i bancs. L’alberg cobra com els oficials de la Xunta: 5 €. Però, com en la majoria de religiosos, el servei és dels més dolents. Res de calefacció. Ara estan en obres, tot l’alberg disposa, solament, d’una tassa de wàter. Les dutxes s’han de fer a les dels mateixos monjos, però cal desplaçar-se al monestir en companyia de l’alberguer. Les noies, que arribaran tard, passaran la nit gratis i suades: no es dutxaran, no podran rentar-se ni la cara, ... I les dents amb aigua de cantimplora.

A la tarda fa un sol agradable, poc després pedre-ga amb abundància, i torna el sol. Cap al tard ens reunim per fer la visita guiada (3 €) al monestir, di-rigida pel pare Luís, un home de més de 50 anys, molt baix, gruixut (crec que porta moltes capes de roba, suposo que per la manca de calefacció); parla anglès -com a mínim- i fa de relacions públi-ques de la casa. Al final hem de córrer tots perquè Estefania (una morenassa madrilenya) vol anar a vespres. Julio i Trevor, s’hi apunten.

Sopar al mateix bar, on hem esgotat les existènci-es, solament queda sopa, pa i formatge.

OURENSE - CEA - OSEIRA

32 km

AbelairaPujada continua 19%

Ponte Mandrás

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

27 D’ABRIL5

Diana a la nau monàstica. A prop dormen les polo-neses; Frédéric posa amb cura la seva manta so-bre la noia, que dorm de bocaterrosa. Sortim cap al bar. Cafè, pasta, adéu a la senyora i als xoriços que pengen del sostre. El camí a Castro Dozón és un catàleg: hi trobem camins de totes les op-cions possibles, i van saltant: carena-riera, care-na-riera,... Corriols d’aigua, pistes, camins plens de merda, pedregars, asfalts,... de tot. A partir de Gouxa entrem en el món de les vaques, i es nota.

A Castro (9:45) hi ha gana i entrem al primer bar. “No hay pan”. Adéu. Estem decidits a caminar el que calgui per un bocata. Però hi ha un bar a 100 m. Provem. Hi ha pa! Bocates, coles i cafè. I a seguir. Polígon, fondalada, alto de Sto. Domingo, cel tapat, pas sobre autovia, sota AVE, pluja, més AVE, mig ens perdem i no tenim ni idea d’on som, ... Laxe sembla molt lluny. És lluny.

Al camí hi ha publicitat de restaurants, “a 200 m en arribar a la carretera”, però on és la carretera? A la fi, tard i afamats, arribem a Laxe, un nucli in-existent, sense centralitat, un grup més de cases al peu de carretera. Trobem l’alberg (també cen-tre social): nou, modern i bastant bé, tot i alguns problemes... greus. No hi ha alberguer fins tard... dutxa i a dinar. A una llitera hi ha el paio menys comunicatiu de la VP. En tornar en Julio ens diu que som al dormitori de dones. Apa, a canviar de llit. Hores més tard l’alberguera ens diu que res de res, coses del disseny (i d’aquestes allà n’hi ha moltes).

Per dinar fem cas a la propaganda. La Maria José i el marit són trempats, eficaços i atents. Dinem molt bé. Ens expliquen la “batalla” comercial amb l’alberguera: els fa el boicot en benefici de l’altre bar, més apartat i en un polígon,... Llenties (2), bistec, solomillo, tarta de Santiago, cafès, ... i cap a l’alberg. Els que van apareixent els enviem a ca la M. José.

Oseira

a Gouxa

Castro Dozón

Medelo

Ponte Noufe

Laxe

OSEIRA - CASTRO DOZON - LAXE

28 km

Puxallos

La tarda es resumeix a romandre a l’alberg: no hi ha res a veure en la rodalia. Fins i tot el bar és massa lluny. I el temps no acompanya. L’alberg té grans finestrals; veiem com s’ennuvola. De sobte comença a ploure i després a pedregar: 5 cm de gruix, els prats queden blancs, tot un espectacle. A mig fer arriben els portuguesos molls com ànecs. I hem descobert totes les goteres de l’edifici.

Aquí s’ajunta al C. Sanabrès/VP un nou camí aca-bat de “muntar”: el C. de Invierno. Ens ho explica un dandi alemany d’edat, que parla un castellà no-table i coneix, pel que explica, més península que molts de nosaltres.

Gaudir d’un alberg amb espais lliures, sala d’es-tar amb sofà, taules, llocs de descans,... algo tant essencial per al caminant i tan poc comú. Les en-titats que tenen un alberg tendeixen a ocupar tot l’espai amb lliteres. Dormir... i res més.

Sopem a ca la MJ. Estan exultants, han omplert! Ens pregunten com ho hem fet... Tot l’alberg és allà. Possiblement el temps -és el bar de més aprop- ha estat un bon ajudant.

Nit a l’alberg. El fantasma de Laxe. L’alberg és “intel·ligent”: mala cosa. Excepte els dormitoris, tots els espais tenen detectors de persones, per estalviar llum. Cada cop que un va al lavabo, es van encenent els llums a mesura que passa. Les habitacions no estan prou aïllades, la llum arriba a tot arreu. Algun llum -concretament a l’habita-ció, sobre la llitera de JL- falla: roman encès, però s’apaga un o dos minuts de tant en tant.

La secció de roncaires és a la meva habitació. L’alemany rar ha marxat (dorm solitari en una sala a part, o s’ha endut el matalàs), Julio és a la cam-bra de les dones i Trevor... apareix silenciosament i va prenent totes les seves coses... No puc dor-mir. Davant de l’enfonsament del Titànic, vaig a veure la sala d’estar. Hi ha un sofà buit. Prenc el sac i me n’hi vaig. Plàs! S’encén tota la llum de la sala! Trevor dom, com la princesa del pèsol, sobre el seu matalàs i tots els coixins dels dos sofàs. Es desperta. Dormo en un sofà incòmode... i quiet. Si em bellugo s’encén la llum, desperto Trevor,...

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

28 D’ABRIL6

Cafés a ca la MJ que ha obert en previsió que hi aniríem. Camins i pistes ens porten a creuar el riu Deza, passant un pont romà (?) i una calçada que també ho sembla. Superada la pujada entrem en zona assolellada -quin plaer!- i ens movem per territoris agraris, molta vaca, camins cuidats, camins de merda -literal-, espais macos, polígon industrial (tangencial), rosses gallegues (és una raça de vaca gallega, de carn). Finalment, Silleda.

El poble és adormit, ningú pel carrer. Un bar obert, bocates, coles, cafès; cap problema. I a seguir. Carretera, san Xil, Planes ondulades, creuar car-reteres,... fins arribar i creuar a Bandeira. Baixada i planes. I segueix el sol!

La plana ondulada s’allarga, hi ha moltes cases aïllades o en petits grups, pujades i baixades re-lativament suaus, camins i pistes,... Descans a l’entrada del bosc. I segueix el mateix ritme. A les 12:20 , a Dornelas, trobem els francesos dinant -és l’hora!-. Pujada forta i a seguir. JL comença a queixar-se: li fa mal el peu. A partir d’ara serà el problema de cada dia a partir dels 20 km.

Camins i pistes, puja-baixa fins a Fonte dos Car-ballinos. LLavors entrem a la vall de l’Ulla. A baix veiem el gran pont de l’AVE sobre el riu. La baixa-da per la pista és infernal fins al nivell del riu. Un cop a baix planegem fins a Ponte Ulla. Creuem el pont (13:50). Allà mateix hi ha un restaurant: bona hora i bon lloc per dinar.

El lloc sembla cutre. Estan dinant, quan acabin ens atendran: birres, olives i més espera. Caldo i cocido gallego, codillo, “gulais(?)” (carn amb “pi-cant”), postres. 40€.

Poc a poc anem xerrant amb el matrimoni i la fi-lla, gent que sorprèn per la seva condició mental oberta i allunyada de l’obscena i actualment domi-nant vulgaritat conservadora. Sobre la taula de la TV dos llibres: “El holocausto español” (DEBATE)

Laxe

a Ponte da Devesa

Rio Deza

San Miguel de Castro

Oteiro

LAXE - SILLEDA . OTEIRO

36 km

a Bandeira

i “Las mil frases más feroces de la derecha de la caverna”.

Al menjador “oficial”, al costat, hi ha un grup fa-miliar nombrós dinant de festa. Des d’allà es veu el cel: fa una hora o més que s’està ennuvolant. JL diu que no està en condicions de seguir: que-den uns 4 km fins Oteiro, tot en pujada. Demana el taxi, que vindrà després que dinem. Finalment em decideixo: jo sí que caminaré. Quan marxo (15:30) les dones de la casa m’animen... Jo els responc “claro, con un codillo de más, seguro que puedo!”. De fet, crec que eren els dos xupitos de més el que m’empenyia. Tardo 50’. Es combinen trams de pujada forta i altres de més suau, zona periurbana, boscos de plantació, pistes lineals, ... JL ja és allà.

Oteiro és un alberg nou, potser el millor, i sense fantasma. Bé, hi ha un espantaocells en forma de pelegrí, salvat pel que sembla d’algun concurs, situat en una punta de passadís. Cada cop que surto em fot l’ensurt! Bugada a mà. Hi ha cale-facció i omplim els radiadors de roba. Al cap de poc d’arribar es posa a ploure. I més tard arriben els portuguesos i després els sevillans. Tarda de tertúlies.

L’alberguera, que és nova a la feina, s’ho pren en serio i s’ho munta bé: com que no hi ha res pel voltant fa àpats, i ven de tot. Els portuguesos han aparegut amb un pa de pagès i llaunes, volen acabar-ho i conviden a tothom. Ja havíem com-promès el sopar: uns notables entrepans de l’hos-talera. Durant la tarda i la nit plou abundosament.

La nit serà plàcida, sense interrupcions.

Cóscaros

Silleda

Ponte Ulla

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

29 D’ABRIL7

Ens llevem. Cal fer-se un cafè de sobre. A fora s’endevina la boira cobrint tota la vall de l’Ulla per sota nostre. El camí puja suaument i volta el pico Sacro pel nord, fins arribar a Rubial. Seguirem fent camins i pistes de pujada i baixada entre la boirina, amb bosquets, pazos i petites aglomeraci-ons de xalets. Ens perdem. Recuperem miraculo-sament el camí a Susana. Si volguéssim pregun-tar... No hi ha ningú, és festa i és d’hora.

A Piñeiro -bar Las Cruces- quatre clients esmor-zen -cafès, pastes,...- nosaltres no trobem boca-tes, no hi ha pa, i menys en diumenge. Bikini i xocolata desfeta (dolenta), cafès i tornem-hi.

A poc a poc ens acostem a Santiago, creuem l’AVE per enèssima vegada. Finalment veiem les torres de la catedral al fons, creuem el Sar i en-trem a la ciutat endiumenjada amb tot de grupets que, suposo, van a missa a Sta. Maria del Sar.

Plaça de l’Obradoiro, els pelegrins que arriben de tots els diferents camins van entrant en compta-gotes irregular, d’un en un o en petits grups. Tam-bé hi ha turistes que van al darrere d’un guia amb paraigües i es fan fotografies davant la façana bruta de molsa i líquens que es preserven gràcies a la humitat permanent del país.

Com passa sempre a la plaça de l’Obradoiro, unes dones arreglades, de posat formal i somriu-re als llavis, van preguntant als pelegrins si volen habitació. Apareix una noia d’aspecte brasiler, just quan passa en Julio. Ens expliquem quatre coses i ens acomiadem. La Jaqueline espera pacient. Jo preferia un alberg, ara que n’hi ha! JL crec que no pot evitar-ho, li agrada el sistema, tot i no ser legal. M’agafa cert cabreig, ataco verbalment la noia dient-li que no volem un lloc fred i humit, com fa 4 anys. Pacientment assegura que no, que no patim. El pis no és lluny, decent, l’habitació massa aprofitada, la calefacció funciona (sorpresa! So-lament fins que has pagat! Després, el de sempre,

Outeiro

Rubial

Santiago de Compostela

OTEIRO - SANTIAGO DE COMPOSTELA

20 km

Aldrei

fred i humitat). Dutxa, posar-se a punt i a passar el dia al carrer, qualsevol s’està en aquell antre fred.

Amenaça de ploure tot el dia, i ho fa de tant en tant. Cal anar amb la capelina tot el dia... per si de cas. Caminem pels carrers. Aprofitant un rato de sol prenem unes birres davant del parc; mani-festació sindicalista (el 1er de maig està per cau-re).Els pelegrins van i vénen, la gent del país va endiumenjada amunt i avall. Passen els sevillans; ens acomiadem, ells marxen cap a casa.

Ens tornem a ficar pels carrers. Ens ofereixen ga-letes -”piedras de Santiago”-, una rossa, trempa-da, xerraire, que de cop es posa a parlar català. La Consol és filla de catalana i gallec, porta quasi tota la vida a Santiago, però sa mare li va parlar sempre en català i domina bastant la llengua. Ens convida a tastar vins del país; venen de tot el més típic: tetilla, galetes, vins, licors,...

Busquem un lloc per dinar, després de molt voltar, en un carrer lateral ens decidim per “Los Caraco-les”: cargols a l’albariño (no massa bons, en canvi la salsa ...), i arròs de llamàntol, vi de la casa (Ou-teiro!), ... A la taula del costat hi ha uns catalans amb qui farem alguns comentaris.

Tarda de pluja, clarianes i núvols, intent de des-cans a l’habitació freda, passejades amunt i avall, fotos, samarretes i recordatoris divertits: “se eu non dormo non durme nin dios”, “no pain no glory”, “hedi metal”, “no hay gente fea sino copas de menos”,...

També anem a la recerca de l’hotel del JP: sem-bla molt lluny. Intentarem fer-lo canviar d’hotel. Impossible, Atrápalo el té atrapat. Birra i cafè amb llet. Tota la tarda van arribant caminants pel camí francès, sobre el qual estem asseguts, en un bar on ens ve a veure l’Erik, que ens explica algun retall de la seva vida.

Sense sopar, ens en anem al llit d’hora.

Dormim a ca la Josefine. Sort de les mantes, però el llit és incòmode, la calefacció aturada des de fa hores ... Bé, no estaré mai content.

Piñeiro

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

30 D’ABRIL8

Plovineja quan sortim al carrer. Deixem la plaça de l’Obradoiro al darrere. Fosca i negra, com cal. Carrer avall trobem un bar: cafè, mig croissant. Sortim de la ciutat i prenem camins de pujada i anem ascendint suaument. Plou. Para. Plou,...

Camí de Vento avancem tres dones aturades posant-se bé l’equipament. Per la zona de Ven-to (9:00) trobem un bar amb terrassa coberta. Bocates de xoriço i “jamón cocido”, coles, tallats. Ens atrapen les tres dones. Part de l’equipament que porten contra la pluja són uns impermeables grocs de Port Aventura, amb en Mickey Mouse a l’esquena. Les tornarem a veure a Negreira i uns minuts l’endemà, però no podem establir-ne l’ori-gen. Les deixem esmorzant.

Baixem a Aguapesada. Creuar riu, pujada, care-na, vall,... El camí, és còmode, llàstima la pluja. Ponte Maceira. Seguim una plana prop del riu, passem per Barca (descans). No plou.

Negreira. Quan arribem plou molt fort. Afluixa. Para. Amb presses busquem el primer alberg: tancat. Hem de buscar el segon lloc, un hostal al centre. No surt ningú de l’hostal, cridem i cridem. Doncs adéu. Surt el sol. Dubtem entre l’alberg públic als afores (lluny dels bars) o un altre que és en algun lloc del poble. Anem al del poble, allà al fons, sota un bloc de pisos. Privat, dels millors que hem vist, pocs defectes (algun, però: soroll de canonades ran de lliteres). I per millorar-lo, dir que falten uns sofàs a l’esplèndida sala d’estar.

Les tres senyores van i vénen per dintre el poble buscant algo, suposem que allotjament, al final surten en direcció l’alberg públic, als afores del poble.

13:30. Després de voltar buscant un lloc per dinar, acabem al Mesón o Noso Lar: birres amb una tapa d’espirals amb trossets de frankfurt. Després hi dinarem. Menestra!, caldo de col, xurrasco de

Santiago de Compostela

-Moas

Negreira

SANTIAGO DE COMPOSTELA - NEGREIRA

22 km

Carballal

Vento

porc (2, esplèndid) amb patates, cafès, poma, xu-pito,... Ha plogut, fa fresca, s’amaga el sol,... Ahir ens vam perdre el Rayo-Barça, i just ahir fan 7 gols; no l’encertem mai.

Tarda a l’alberg, entre ruixat i ruixat sortim al bar més proper, al mateix carrer Castelao: Estrella de Galicia, cafè amb llet, comentaris futbolers, algun diari. Sopar: “hamburguesa completa” i bocata de pollastre amb ou i amanida. I Birres. La previsió del temps de TVG és esfereidora: ens esperen més dies de pluja, de temporal.

A l’alberg, molt còmode i acollidor, hi ha molta gent, la majoria estrangers. No sé que passa, però avui no és fàcil trobar algú amb ganes de xerrar. Tots van molt a la seva. En general són grupets petits de 2 o 3 persones; alguns solitaris. I una parella de madrilenys. Sempre, a tot arreu, hi ha una pa-rella de Madrid. Els deuen dir el mateix. Xerrem una mica amb ells, bona gent.

Un japonès, després de fer-se un dinar pantagru-èlic, es barralla amb la tele i el comandament. No li funciona. Si el japonès no ho sap fer rutllar... Demà, mentre em vesteixi el veuré preparant-se la motxilla, guardant un cartró d’ous que em va semblar molt gros. Manda huevos! I al marxar el veurem anar en direcció a Santiago. I després el trobem camí de Fisterra amb aquell pas tan lent. S’havia equivocat o solament va anar a buscar el punt on havia deixat el camí?

Uns americans estan sopant: prenen vi negre, com fan tots els guiris, dolent, com fan quasi tots.

Tots els alberg privats de Galícia estan obligats a tenir rentadora i eixugadora de roba. Nosaltres ho deixem per demà, així tindrem roba per a cada dia.

Aguapesada

Trasmonte

Ponte Maceira

Barca

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

1 MAIG9 (1)

Sortim de Negreira: és molt fosc, més pels núvols que per ser de nit. Plou. No trobem cap bar. Cal prendre un tram curt de carretera, un pont, més carretera i un camí a la dreta. Allà apareix un ja-ponès jove que baixa cap a nosaltres i després una parella de caminants (holandesa i alemany). Ens diuen que l’alberg és allà mateix, n’acaben de sortir. Fem un centenar de metres i hi entrem. Hi ha màquines per poder fer un cafè.

Una italiana marxosa ens saluda al vestíbul; les tres de Port Aventura ens expliquen el xou dels impermeables. Ens tornem a tapar i sortim al món plujós. Plourà fins poc abans de les 9. Els camins, de pujada no exagerada, són molls, plens de bas-sals, voltats de vegetació. Avancem el japonès dels ous i la tele, que va a una marxa lentíssima, amb hora i mitja li traiem 30’ d’avantatge. Trobem un altre japonès (el que baixava de l’alberg?). També avançarem la parelleta.

Bastant xops arribem a Pena (i tanta pena que fem!), on hi ha un bar menut i discret, en mans de dues dones grans (una més vella que l’altra). Allà ens apilotonem un americà alt, d’aspecte molt jove, que explica que té una filla ensenyant a al-gun lloc d’Alemanya i ve caminant des d’Oporto; i la parella holandesa i alemany, que viuen els dos a alemanya.

Dos bocates (pernil i “salchichón”), coles, cafès. Quedo admirat del domini mercantil de l’anglès que té la dona més jove, sembla mentida, allà en plena Galícia rural, en un lloc tant tranquil i apar-tat. A la sortida trobem un trio que arriba, una pa-rella de la meva edat i una dona més gran. Algo em fa pensar de provar de parlar català. Són de Sant Quirze del Vallès, van bastant ben equipats, amb bastons i capelines. Decidits. Breu xerrada i adéu per sempre.

Encara queden trams de pujada, però és suau, igual que la baixada de després. Avancem el ja-

Negreira

-Zas

CONTINÚA

NEGREIRA - MAROÑAS - CEE

20 km i 31 km en cotxe

Carballal

a Pena

Viaserio

Maroñas

ponès dels ous. El pitjor és la pluja, persistent, amb ruixats forts i alguna ventada que et fa entrar l’aigua per sota. A Vilaserio avancem una parella que seu sota el refugi de la parada del bus, on descansen i s’aixopluguen. Fort ruixat a la carena.

Poc abans de Maroñas deixa de ploure. El terreny s’aplana, lleu baixada fins el poble. Avancem un nou desconegut, alt com un sant pau, que aprofita la bonança per fer una cigarreta. Creuem el poble, deixem les vaques a la menjadora, i seguim per la carretera. I queda enrere el desconegut. Mo-ments de dubtes, fins trobar la fletxa. Al final de la recta hi ha un bar a la dreta, on entro per poder descansar i eixugar-nos. JL ja es queixa del peu fa estona. Insinuo el taxi i li falta temps... Proposo que si agafem taxi, i per evitar el mateix l’endemà i l’altre,... anem directament a Cee o bé a Corcu-bión i deixem per l’endemà solament l’arribada a Fisterra. S’hi apunta sense dubtes.

El del bar s’ofereix a trucar al taxista (per què sempre s’ofereixen? Un que és mal pensat...). Ar-riba el taxista i es pren un cafè, xerra una mica i carreguem motxilles. Mentre fem la trentena de km de trampa caminera, plou i venteja amb inten-sitat. Ens hem lliurat d’una bona segona remu-llada. Mentre avancem per la carretera, amb els aerogeneradors al costat, decidim que ens porti a Cee, suposo que seduïts pel nom de l’alberg “El Camino de las Estrellas”, que resulta ser propietat d’un hotel que hi ha al costat, i bastant dolent.

Arribem a Cee després d’un llarg recorregut per carretera envoltada de cases Som a la costa, no és Benidorm, però sembla que totes les costes s‘assemblen. Quan parem no plou. L’alberg és un dormitori d’una vintena de lliteres amb un bany únic repartit en tres espais, un d’estenedor i dos de bany. Sense calefacció, escalfament per aire (una boca dóna sobre la meva llitera: insuporta-ble). Sort dels eixugadors de mans que ens per-meten assecar algunes peces urgents. L’alberg és pràcticament buit. Fem rentar la roba, que ens tornarà neta i eixuta a mitja tarda l’encarregada (se’n pot dir alberguera, en un lloc així?).

Cap a les 14:00 anem al restaurant “Insula”, de l’hotel. Un menjador tancat, quasi clautrofòbic, ple

Bar Casa Victoriano

Corzán

Olveiroa

Hospital

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

1 MAIG9 (i 2)

CONTINÚA D’ABANS

Cee

NEGREIRA - CEE (continuació)

20 km i 31 km en cotxe

45

50

de velluts i moquetes a les parets, amb una pei-xera, corredor de la mort de llamàntols, nècores i “centollos”. Empanada de bacallà i sopa, carn rostida (2), flams i vi amb gasosa. I algun xupito.

Aprofitant una ullada de sol baixem fins a mar, al fons de la ria. La marea és alta, creiem. Fa un vent fortíssim que ens eixuga la capelina en un mo-ment. Provem de fer fotografies: impossible estar amb els ulls oberts de cara a la càmera. Inten-tem explicar a una anglesa caminaire on creiem que deu ser el camí que marxa a Fisterra; hi fem el que podem, i si l’encerto l’endevino. Pobreta! Espero que arribés. Ens refugiem terra endins on hi ha un centre comercial amb botigues tancades i tres cinemes amb pel·lícules infectes d’adoles-cents. També tancats.

A la tarda intentem donar una segona volta en di-recció diferent. Fred i vent; ja no fa sol. Millor refu-giar-se al bar o a l’alberg. Descobrirem, tard, que el nucli antic, que no sabem si té cap interès, és cap a l’altra banda, a l’esquerra de la ria.

A la tarda l’alberg es va omplint, però com que hi parem poc no sabem massa qui hi ha. Entre els caminants detectats hi ha una parella de noies es-panyoles, rossa i morena, alta i baixa, agradables, autònomes, van a la seva. Arriben fetes caldo, surten com noves. Coincidim en el petit vestíbul mentre elles fan ús d’Internet i jo llegeixo o prenc notes en una de les dues tauletes que hi ha al costat.

En algun moment de la tarda, calculo que cap a les 6, vaig al bany. Obro la porta i... Zas! , se m’apareix la verge. O Venus, com vulgueu. Des-prés de més de 1500 km i de dos mesos caminant (acumulat, clar), ara, a 15 km de Fisterra s’esdevé el miracle. Allà, a mig metre de mi tinc una noia rossa tota nua, en posició de Venus de Botticelli. Somriures de compromís, uns segons de dubte i s’escapoleix a la dreta cap a la dutxa amb un “It’s

ok”.

Per donar cos a l’anècdota i “vestir” una aparició com cal, he d’acompanyar el cas amb una anà-lisi dels fets, algun misteri i cal una interpretació del missatge. La verge és alemanya (amb molta seguretat), deu rondar els 45 anys (uf, lo de ver-ge trontolla!) però molt més “mona” que la Mer-kel (sense massa esforç). Jo suposo que deu ser la verge del Mercat Comú (és a dir, la de fa 30 anys!): sóm a CEE, és alemanya, l’alberg es diu “Camino de las Estrellas” (us heu fixat en la ban-dera?). Queda clar, no?

El misteri: després, al bar, apareix la noia, bé dues. El misteri és que, de fet, sóc incapaç de dir quina era... I mira que són diferents (vestides i vistes de lluny). Amb tot, a mesura que passa el temps les meves apostes són, cada cop més, per la baixa.

La interpretació del missatge “It’s ok”. Normalitat, conformitat,...? Bé, com a mínim no preveu la ter-cera guerra mundial, l’extinció del pop gallec o la caiguda d’un meteorit sobre casa meva. Tampoc, a la manera d’altres interpretacions premonitòries, preveu l’enfonsament del... per posar un exemple, el capitalisme. Que no aniria malament. Com a mínim una refundació més lògica, humana i asse-nyada, tipus economia del Bé Comú.

Passades les set anem a fer una birra i un rooibos al bar, on no fa fred ni vent. Les alemanyes so-pen, d’etiqueta caminera, a la taula del costat. I en una altra les dues espanyoles. Nosaltres soparem després, al restaurant de la peixera. Solament re-cordo les verdures saltejades, d’aspecte infecte... Vaig tenir un notable mal estar al vespre, tement vòmits i diarrees. Per si de cas em vaig posar a dormir en una llitera, sol, a baix, amb una papere-ra al costat. Però em va passar i va quedar en res. Ensurt per a JL.

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

2 MAIG10

A trenc d’alba sortim, 20 m i el bar. Tallat i pasta cada un. Capelina i a caminar. Plou. No hi ha pas una bona senyalització, anem tantejant, provant i jugant-nos a l’atzar els carrers escollits. I fa puja-da. Tenim una certa idea d’on hem d’anar, però... Però l’anem encertant. I surt bé. Carretera. Camí que juga a fet i amagar amb la carretera, ara dins, ara fora, ara a dreta, ara a esquerra, puja, bai-xa,... Plou, el vent va i ve. Passades una o dues carenes arribem a Sardiñeiro. Més pluja, deixem la carretera per enfilar-nos a la dreta.

A les 9:00 sortim dalt d’una carena, a l’horitzó es veu el cap de Fisterra, i poc abans hi ha el poble, arredossat sota el promontori. Baixada, carretera, variant que no seguim, variant que seguim,... Un camí que porta a la platja, on un passeig ran de mar voreja tota la badia fins a Fisterra.

Passem davant del “Tira do Cordel”. Primer dis-gust: tant recomanar-nos-el i és tancat, tanca aquest (!) dimecres per descans del personal. Més enllà preguntem per l’alberg: seguir fins a l’ajuntament, gir a dreta i al final del carrer... L’al-berg és tancat, no obre fins a les 16:00 (deu ser per afavorir els privats que hi ha al voltant, no?)

Són quarts de 10, hem d’esmorzar i no tenim al-berg. JL, que sol escollir en aquets casos, planta campament al bar “O Canario”, possiblement el més cutre del poble. Esmorzar de bocates -pernil, “salchichón”-, coles, cafès. S’ajunten dos profunds crítics de la societat i la política estatals (un d’ells, gallec, contrari a les autonomies), que redreçaran la política i l’economia al llarg del dia, entre ruixat i ruixat, birra a birra i xupito a xupito.

Juan, del Canario, ens guarda les motxilles darre-re la porta, i marxem, sense càrrega a l’esquena cap a conquerir el cap de Fisterra. Anem a la car-retera i amunt. Avancem uns lleidatans, que van a peu però no a Fisterra. Saludem i adéu.

Cee

Retorn a Fisterra

CEE - FISTERRA

11 km

La carretera és tranquil·la, amb cert trànsit, i amb gent que la segueix, gent de tota mena, japone-sos, nord-europeus, etc. A mig camí hi ha un a ac-tuació urbanística rara, un previst cementiri en un lloc privilegiat (sense “fiambres”, encara)... però faltat de permisos i dels acords de les institucions.

Fisterra. A la fi a lloc, la fi d’Europa, d’Euràsia, la fi del món antic, la fi del camí (teòric, el camí mai s’acaba!). Amb el temps que està fent, estem de sort, fa vent, però no massa pel lloc on som. Apar-cament, paradeta de souvenirs, bar (tancat), far, roquissar, fogueres, antenes, pescadors ran de mar, ... Cada un va a la seva. Moment místic, es-piritual (no cal creure en déus per a això!), ... No fa prou bon temps per disfrutar-ho a “tope”,... Un ésser embolcallat en impermeable fosc i caputxa, de gènere dubtós -noi, noia?- possiblement orien-tal (també!), va apareixent davant meu, ara a baix, ara al nord, ara a la carretera,... més tard al poble. Possiblement una noia, que desapareixerà per sempre. Truca JL, “On ets?” Tornem a la realitat, cal trobar-se i retornar a Fisterra, el poble. Costa trobar-nos. Un cop junts tornem. Avall, cap al po-ble. En arribar-hi hi ha una drecera, un caminet que porta... entre carrerons, port, i més carrerons, ens perdem (o quasi), per arribar finalment al ro-vell de l’ou: el tram de carrer on hi ha O Canario, l’alberg (al davant), i un dels extrems del moll.

Va arribant gent, en un degoteig continuat. Cap al migdia apareixen les dues alemanyes. Volten per la parada del bus -entre l’alberg i O Canario-, amunt i avall, ... Disposat a fer el ridícul, com és habitual, m’apropo a elles i -en anglès- els pre-gunto què busquen. La baixa, diu que el “kap”. Jo entenc que el CAP, ja que l’altre noia coixesa notablement. No, no. “Fisterra!”. Ah!, “the cape!”. Quin embolic de llengües! Els explico que pel port és més curt, però embolicat. Que millor que va-gin per la carretera... Marxen. Les veig per dar-rer cop, vés a saber ... El cert és que en cosa de minuts comença a ploure fort. I durarà una bona estona. No tindran la mateixa sort que nosaltres.

Al davant tenim la parada del bus. Entre avui i demà molta gent marxa cap a Coruña i Santiago. Alguns caminaran encara un dia més fins Muxia.

Sardiñeiro

Corcubión

Fisterra

Cap de Fisterra

Aquest any és diferent. A prop de Santiago els diversos camins en van ajuntant i es van poblant de caminants. Entre els que arriben d’altres camins (francès. portuguès, nord, anglès, primitiu,...), la profusió d’albergs (ara n’hi solen haver més d’un a cada lloc), el fet de que som els darrers d’arribar a la Via de la Plata i ens hem d’integrar... És molt difícil fixar coneixences, poder fer retrats fidels -o només propers- de les per-sones que vaig trobant, ... Impossible. Solament petites pinzellades que delaten algun tret d’algú, alguna carallotada d’interès mínim,... però ells són molts, molts,... i el que en sabem és molt poc. I què carai sabré jo de retratar!

Aquest any és diferent

A diferència dels altres trams -els dels tres anys darrers- de Via de la Plata (VP), aquí hem trobat moltes parelles, de tots els països, de tots els continents. Queda clar allò del període de reproducció: o són molt joves -encara sense fills- , o són grans i els fills ja deuen haver sortit del niu,...Les parelles grans són majoria. Qualsevol dia, a qual-sevol lloc trobes parelles caminant, prenent el bus, arribant a l’alberg, cuinant, menjant en un restaurant,... Van al seu ritme, generalment jubilats, sense presses, i com que hi són els dos, no cal córrer, no els espera ningú.

Les parelles

Com a tants altres llocs de la geografia hispana, als pobles petits, als veïnats minús-culs, no hi ha botiges. Quan hi ha sort tenen un venedor ambulat més o menys “as-sortit” que els visita i fa la venda, a dies fixos i hores aproximades, i si hi ets bé i sinó ja t’espavilaràs. Aquest el trobem a Vilar de Barrio, molt ben assortit. Duia un cartell engrescador: “Hay pollo fresco”. Allà, en plena natura, amb aquells horts i aquells camps, amb la pila de galliners que hem vist,... I hi ha qui ha de comprar l’ala i el pit de pollastre al supermercat mòbil!

Venda ambulant

El darrer dia, al darrer moment de la nostra estada a Galícia, a la plaça de l’Obradoiro arriba aquest personatge encapçalant un grup de peregrins germànics (molt possible-ment, no?). Com una mena de pare de la Sissí -l’emperadriu de la pel·lícula- amb el seu uniforme estrafolari i pintoresc, virolat i genial, s’erigeix en mestre de cerimònies dels pelegrins que acaben la seva croada contra la butllofa i el mal de peu.

El que es fa notar

Aquest va sol. Pocs catalans hem trobat aquest any. Aquest i un altre. Josep, un bitxo rar en la VP, un panxa content que va a la seva, més “viva la virgen” que caminant, res de pelegrí, dóna la sensació que és aquí per no parar a casa, per que no li diguin el que ha de fer o el que pot o no pot fer, per no quedar malament espaterrat al sofà i fer nosa quan la dona frega el terra o passa l’escombra. Per no haver de passar l’escombra (jo, matxista?). Va tant a la seva que crec que ni ell mana, va a l’atzar, al que caigui, quan es cansa para, quan té gana menja,...O això diu ell. Arriba un moment en que no saps si admirar-lo o si deixar-lo per inútil. O és una disfressa?

Josep, BCN

Al carrer Franco -sona?- de Santiago, el carrer més comercial de Santiago, hi ha un seguit de botiges -4 o 5-, de la mateixa empresa, que es dedica a la venda de produc-tes típics: formatges, vins, galetes, orujos,... Solen tenir una de les venedores -totes amb bata blanca- a la porta amb un plat amb “piedras de Santiago” (galetes) i te les van oferint, per tastar-les, per veure si piques. I després un vinet. I nosaltres piquem, però no ens solem menjar l’ham. Consol -filla de catalana però criada des de petita a Santiago- ens parla en català, ens enamora amb el seu tarannnà i li prometem comprar quan tornem de Fisterra. Efectivament, li vam comprar les dues tetilles, una de normal i una de fumada.

La Consol

Com que darrerament no som gens donats a l’activitat cultural, i per trencar tòpics i motllos, vam passar per la fira del llibre gallec, organitzada sota una carpa, al parc. Res a veure amb la fira de casa nostra ni amb sant Jordi, però tot és començar. Per ser allà, a Galícia, en aquell entorn on tot és ... Ja era molt. Abundaven els llibres de cuina i els infantils. Suposo que llegir en gallec no ho fa tothom i cal buscar exactament el nínxol comercial adequat. Que tinguin sort, que els genocidis culturals són a l’ordre del dia. Ja se sap, els mercats,... bona excusa de merda! Ah!, el Libro gordo de Chapapote no hi era, no va passar la censura, suposo.

La fira del llibre gallec

Japonesos. Si fem una relació entre llunyania d’origen i quantitat, els japonesos gua-nyen per golejada. En parella (dues com a mínim), solitaris (molts), joves, grans, mo-derns,... alguns, ben segur, no venen del Japó, ja que per les seves companyies in-tueixo que són americans, alemanys,... vés a saber. El de la fot, com una mena de reencarnació samurai, sortia de Fisterra en bus com nosaltres, una mica més d’hora, en el primer bus. De fet els autèntics són molt autèntics, i són molt diferents dels japo-nesos de cultura no nipona. Cultura és cultura.

Invasió subtil

El dia tres de maig ens trobem a Santiago, i un dels objectius és fer una mariscada amb JP, a algun lloc decent. Després de l’èxit de l’arròs amb llamàntol del diumenge anterior, ens decidim pel mateix lloc, “los Caracoles”. Estan en crisi: entre que el 2 de maig, que és festa a Madrid -i ja se sap, sempre ens foten (el marisc també)-, i que hi ha hagut un fort temporal, la meitat dels components -”peus de cabra” = ”percebes”,... etc. - s’han acabat. Diuen que ens ho arreglen amb quatre musclos de més (vaja ne-goci!) i , com que ens toca ampolla i mitja de vi (una cada dos) ens regalen la segona meitat (vi de menys de 2 euros al super, que el coneixem!). A la taula del costat: giro-nins, de l’IMSERSO, un avi de 80 tacos amb 4 senyores (una recentment “lligada” amb ell, la germana, etc.). Xerrada, sarau, divertiment i foto. I compte amb la proximitat, que les iaies... Res més divertit que les persones que ja ho tenen tot superat.

Imserso gironí

Quan per segon cop tornem al pis de Josefine l’habitació del fons ja és ocupada. Hi ha unes americanes, ens diu. No sé quina seria la causa: fred, diarrea, sexe desenfrenat, cansament,... Alguna (dona, per les mides de sabates, etc.) va arribar amb tanta pres-sa que no va tenir temps de deixar la motxilla a l’habitació. Aquesta era a mig passadís, al terra, mig buida, ... Aquí queda un altre misteri per resoldre, però no serè jo, ara, qui en faci les interpretacions. En tot cas, sapigueu que aquella nit, a diferència de la primera, vam passar molta calor. A les dotze vaig tancar el radiador, era inaguantable. Vaig creure que Josefina s’havia deixat d’apagar-la... No! Les americanes van pagar per que estigues engegada tota la nit. Califòrnia! Potser si que volien guerra!

Les urgències

Aquest any si que ha estat un èxit. Hem aconseguit passar tots els dies sense un sol Ballantines. Les accions deuen haver caigut en picat. Els mercats se n’hauran ressen-tit, i molt! O no? Cosa estranya, aquest any hi ha hagut un increment de despesa en el mercat del producte propi, local. Es veu que la crisi ...El xupito d’orujo ha triomfat. Juntament amb l’Estrella de Galícia, la cervesa, també local, ha estat el producte més consumit. I no sigueu mal pensats, que el tercer era el caldo gallego. I els ous amb patates ocupen la quarta posició, més obligada que volguda.

La crisi del xupito

És el postre per excel·lència a Galícia. Aquest energètic pastís d’ametlla és el més habitual, es troba quasi a totes les cartes i, fins i tot, menús. Quan caminàvem amb JP sempre el demanava amb tota la ortodòxia necessària: amb os meus amores, un licor tipus ratafia que hi queda molt bé, i que permet, fins i tot, mullar-lo. És un pastís molt típic, ja se sap, amb tants ametllers com tenen a Galícia,...

http://webosfritos.es/2011/09/tarta-de-santiago/www.recetasdemama.es/.../tarta-de-santiago/http://www.verycocinar.com/receta/la_tarta_de_santiago_de_maruxa

La Tarta de Santiago

Per tercer any caminem dos, tot sols. Quins temps aquells en que érem quatre -com els tres mosqueters!-. Un any un , l’altre i l’altre l’altre (no, no és un error tot i el que insinua el corrector del PC), portem tres any essent dos. Fins i tot temia que el Sr. Murphy no digués que ara em tocava a mi fallar i quedar-me a casa. Sóc l’únic que ho he fet tota la Via de la Plata, vaja xamba! I que duri per a altres camins. I per al futur cal trobar més gent, que un grup de dos és molt poc, i com a parella... I cal que a JP li trobem una manera de donar pel c. les vèrtebres i que pugui fer els seus camins, que ara que s’acaba de jubilar no es quedi per decorar llars d’avis ni autocars... I per fer d’avi (dels néts) té molts mesos.

Novament tres

Entre les moltes parelles, les homogenèriques -que no homosexuals- abunden. Aques-tes dues espanyoles de la foto, les alemanyes, els francesos, els 2J, les poloneses, ... són exemples de duets. On tindria el cap aquest any en JL que no ha trobat cap parella homos... S’estarà fent vell? Suposo que devia ser allò de la faula: “són ver-des...” I per no fer patir l’hormona les posava en un altre calaix. I tant contents. I ara no necessita cap altre calaix...? Es fa vell.

Les espanyoles

Algunes marques especialitzades en equipament es-portiu (sabates, roba), Vibram i Merrell p.e., han posat de moda el calçat “bare foot” (BF), peus descalços. La guapa noia Texana (conquerida, aquesta si sembla in-dígena) ens sorprèn, a l’espera per entrar a l’alberg de Fisterra, amb les seves “sabates” amb dits. Les sabates BF amb dits són les menys comunes, però se’n venen, se’n veuen. Aquestes blaves semblen el peus dels per-sonatges d’Avatar. Per altres rols hi ha colors diferents.

Bare foot

Aquest nord-americà tipus (del grup racial conqueridor, no pas indígena) -alt, blanc, ari,...- apareix camí de Negreira, ja passat Santiago, i degut al nostre salt no el veu-rem... Però sí, ell ha fet -suposo- TOT el que tocava, caminant tot el camí com corres-pon, i arriba a Fisterra com nosaltres (molt més tard, lògicament) i pren el bus l’ende-mà a primera hora. És aquell de la filla a alemanya,... el que venia d’Oporto, Portugal. I té posat i cara de ser de la ceba (to be of the onion, oi?).

L’americà

Un cop explicats els fets i els misteris a l’entorn de les dues alemanyes, ben poca cosa més se’n pot dir. Va ser impossible fer-les-hi una fotografia “acceptada”, solament al-gunes d’estrànquis i de lluny. Tampoc tinc el correu electrònic ni res...Aquest any pocs corereus hem recollit. Difícilment se n’assabentin mai, les dues alemanyes, de que surten en aquests papers. Aquí, a la foto, estarien estudiant horaris i opcions per re-tornar a casa, o per anar al “kap”, o vés a saber!

Les alemanyes

Cremar l’equipatge a Fisterra està prohibit. Suposo que deixar...la m... motxilla i la pancarta, també. Aquest “Ultra” deu haver tornat nou, canviat i reconfortat a casa. Miracle! Ara deu ser de-fensor d’àrbitres i salvador de liniers. Apa, home!

Amb el vent i la mala maror que hi fa en aquella punta del vell continent els bons propòsits deuen durar ben poc. Al Camino la gent “és” diferent, i quan torna a casa... és diferent que al Cami-no.

Cremar l’equipatgeAl bell mig d’Ourense, com passa a totes les ciutats, hi ha una escultura curiosa. També tenen un pont de Calatrava, una catedral, un mercat, ... En el cas d’Ourense es tracta d’un paio de còmic, no tinc ni idea d’on surt... Però diuen a Internet: “Monu-mento O Carrabouxo. Este curioso monumento se encuentra en la parte poste-rior del Parque de San Lázaro (Ourense), y sin duda llama la atención. Es una enorme escultura que representa el personaje de la caricatura creada por Xosé Lois González, que protagoniza desde hace más de 25 años una viñeta de humor gráfico del periódico local “La Región” y se ha hecho súper popular. La escultu-ra fue realizada en el año 2002 por el artista César Lombera.”

L’home d’Ourense: o Carrabouxo

La Costa da Morte és la costa on es van fabricar les medalles de chapapote dels mi-nistres del neo franquisme, on es van abocar molts diners per tapar aquelles boques que fa temps que deien i diuen sense embuts que millor chapapote que haver d’anar a treballar a la mar. J. M. Espinàs té un llibre, dels molts de viatges que ha escrit, que narra uns dies de camí per allà, i la recorre i explica qui i com hi viuen, què pensen les persones d’aquells verals. Pel Camino diuen que el camí de Fisterra (de Sardiñeiro, de fet) a Muxía és un dels més macos. Ara és massa tard; no va ser possible fer-lo i tampoc era previst. Hi haurà temps, espero.

A Costa da Morte

Després de la xamba d’encertar la seva nacionalitat les vam anar veient, dos o tres dies. Feia dies que venien fent camí (potser des de Salamanca) i ja tenien certa rela-ció amb altres caminants. Nosaltres érem nous i no vam passar d’aquí. El sentiment general crec que eren una mica les “nenes”, les protegides de tots plegat, sense voler amagar la lògica tensió sexual, però molt mínima. Clar que llavors, just darrere nostre, va arribar el gallet de torn. Mai sabrem el final ni la certesa o falsedat de sospites i insinuacions. Ja sabem que hi ha molt de farol, i un far a Fisterra. A Oseira van que-dar, dormint, sota la manta que Frédéric va posar sobre una d’elles -la gran- quan ell marxava i ella seguia al llit fins ves a saber l’hora. L’altra tenia problemes als peus. Es devien aturar i endarrerir.

Les poloneses

L’Erik (nom fictici) és un finlandès de 71 anys que està per aquí des de fa dies, ara fent la VP, abans vés a saber, després fent turisme,...Camina per l’alberg o per Santiago amb uns mitjons gruixuts, de ratlles multicolors, rialler, cara de murri, amb un castellà suficient, que es perd en una veu xiuxiuejant i fluixa...És una mica com un bufó de cas-tell medieval. Diu que porta 40 any a Austràlia, que hi està molt ben adaptat a allà, i que ara no suporta el fred, que no tornaria per res del món a Finlàndia, que quan arribi a Santiago pensa anar-se’n a la costa del Mediterrani a passar un temps, i després ja veurem. I cap al setembre, quan torni el fred, agafarà l’avió i cap a casa. Cap a Aus-tràlia.

El finlandès fredolic

En general als caminants els cal rentar roba de tant en tant. A mà o màquina, necessi-ten fer bugada. I assecar la roba. Rentadora i assecadora, ara, solament ho tenen els albergs privats de Galícia (i per llei des de fa poc). Els públics no, per què!? Clar que recordant el de Zamora , sense rentadora, però amb un flamant ascensor fora de ser-vei, i dient-te que no et capfiquis i gaudeixis del camí... Alguns albergs tenen calefacció i pots eixugar la roba molla rentada o no,... Alguns tenen estenedors (no sempre aixo-plugats, en un país que plou tant!) A alguns t’has de fotre, seguir moll i aguantar, que el camí és per als penitents, i aquests, per tant, que pateixin i es fotin. I d’això se’n diu amor al pròxim. Al proper... -l’amat alberg amb rentadora i assecadora- farem bugada.

Roba estesa

On es poden reunir -que no sigui al futbol- un poli de 29 any, cridaner i fatxenda; un jubilat, exprofessor d’història de l’art; un treballador de foneria i un massatgista hipe-ractiu? Al Camino! Hi ha bastants grups -només cal recordar els 4J- on és ben segur que la diversitat interna és elevada. Aquí l’únic objectiu és caminar, arribar tots, seguir, conviure, passar-ho bé,... Aquest grup venia de Viana do Castello, per un dels camins portuguesos i s’ajuntaven al Sanabrès/VP a Xunqueira o abans. Com els valencians de fa anys, com possiblement molts grups així, aquests grups solen tenir vida pròpia, però també es relacionen molt amb tothom, no són tancats sinó tot el contrari, expansius i comunicatius,... un més que altres, clar. Alguns aclaparadors.

Els portuguesos

El km zero

Tot i la constant presència del Caldo gallego (no patiu, hi ha cols per temps, ho he vist amb els meus ulls...), els ous amb patates i el llom adobat (de llauna?)... A base de dies es van trobant també plats locals més o menys tradicionals: un cocido, una zorza, un conill a la gallega (que no em va pas agradar), una caldeirada de calamars (uau!), sopes (pel al JL!), mongetes a la gallega, “pimidentos” de Padrón, carns, peixos, marisc, ... i l’extraordi-nari pop. Com és que no posen el pop a la bandera o el pugen als altars? Seria de justícia. Jo voto a favor.

Cuina diferenciada

Sempre dic que Galícia té, sobre tot quan plou, dos colors, verd i merda de vaca. Hi ha territoris gallecs amb vaques, altres sense. On la vaca abunda n’és la mestressa, com a Delhi o Benarés, potser menys respectades, però tan o més preuades. Al llarg dels Camins a Santiago hi ha nombrosos trams on la vaca és la reina, i la seva merda la reina dels camins. Problema? No. De fet, si es considera la poca cura que -solament en certs sectors, municipis, o veïnats- es té dels camins (sigui amb merda o sense), entra en la normalitat que, on hi ha granges de vaques, els femers aboquin al camí, que els camins estiguin de qualsevol manera i que els pelegrins hagin de tragar amb el que hi ha. I a més, la merda rai!

Merda de vaca

Els camins de Santiago sofreixen un greu Santiago-centrisme. Comercialment estan fets per fer gasto a Galícia i per anar des de qualsevol lloc de la perifèria a la capital gallega. Sorprèn que la senyalització primitiva, de quan Fraga va recuperar la marca allà pels anys 80 quan es van crear els moderns camins, s’iniciï a Fisterra. Suposo que els de sempre no ho devien controlar tot, i se’ls va escapar. D’aquells dies queden una infinitat de fites amb la petxina i una placa compta-quilòmetres, la majoria d’elles desaparegudes, ja que deuen ser un preuat souvenir. Sorprèn que quedi la del km 0. Respecte? O la posen nova cada mes? Per cert, solament en el tram de Fisterra a Santiago les petxines estan posades en el que ens sembla una posició lògica...

Poc o molt, la majoria d’albergs tenen un espai comú, generalment unes poques taules i cadires. Això quan hi ha sort. Quan la sort és immensa, a més, hi ha un o dos sofàs. Els darrers albergs, els que més recentment ha fet la Xunta, solen tenir més espai. Poc a poc van aprenent-ne (o és xamba?). També a Extremadura estaven bé en aquest sentit. No hi ha diferències entre la titularitat, res de privats bons i públics dolents, o a l’inrevés (religiosos a part, dolents per definició). Més aviat qui l’encerta l’endevina. O allò del les ganes. S’agraeix poder disposar d’espai, i no és agradable haver de caure en un bar on només volen que consumeixis,.. Quan hi ha bar, clar. En aquest sentit, Laxe té un dels millors albergs, potser perquè també és -cosa rara- un local social.

L’espai de descans comú

El temps va i ve. Si surts a l’hivern el fred i la neu seran el companys de viatge. Nos-altres sempre hem sortit a la primavera, buscant certa bonança de temperatures i ... a veure que passa. Mentre que per Castella i Navarra la pluja no va ser mai un problema -en tot cas la calor i el sol- a la Via de la Plata portem tres any enxampant pluja en pe-ríodes diferents. I a Galícia sempre plou, ara i en acabar el francès fa 4 anys. Ara bé, un temporal com el d’aquest any -que tampoc ha estat excepcional ni molt menys- no l’havíem enxampat encara. Les calamarsades ens han acompanyat tres o quatre dies. I que bé que queden! Com pots plorar-les... si no t’han enganxat!?

Calamarçades i pedregades

En uns camins que hi ha plogut durant tots els dies de la darrera setmana, molts d’ells sense cap cura des de fa segles, què pots trobar? Bassals. Tolls. El pa de cada dia. Santa Maria de Goretex sol ser una de les millors ajudes, però les dimensions d’alguns i les “circumstàncies” que els envolten els fan especialment arriscats. El de la foto és senzill. En altres casos cal arriscar, saltar, vorejar... hi ha ocasions en que els que t’han precedit ja han obert un corriol exterior alternatiu. Cal confessar que, fins ara, solament un cop m’he vist obligat a descalçar-me per passar, clar que era un riu, fa dos anys. De fet els bassals són un problema menor en general. Som a la marató dels bassals! Però se’n podria evitar algun que altre.

El bassal de les 12:37

Aquelles tres dones, dues sota els 50 anys, l’altre per sobre (segur?), que van prepa-rar-ho tot i a l’hora de marxar van veure que “Ho sorpresa, a Galícia hi està plovent, com pot ser?” i no els va quedar més remei que sortir amb el que van poder trobar per casa. I, mira, sort que havien anat a algun parc temàtic i quedaven els impermeables dels nens per als Ràpids, o del Tutuki! Era un grupet comunicatiu, que ens hauria donat peixet per escriure i algun rato de bona xerrada, però com molts dels grups van durar menys de 24 hores al nostre costat, i no és que les destrosséssim, que caminéssim molt més que elles, ni res. Albergs diferents, salts en taxi, ... La vida. El camí.

De Port A. a Fisterra

Sovint el pelegrins demanen ajuda a altres pelegrins, a la gent del país,... al primer que troben. Generalment un intenta respondre amb la major bona voluntat, però quin co-neixement tenim moltes vegades del que estem informant? En molts casos m’he trobat informant de coses que no sé, només sospito o crec que... Quants n’hauré fet perdre? A casa, a Barcelona, l’he pifiat diverses vegades en dirigir turistes que em demanaven per hotels que jo no coneixia. Fas un a suposició i te la creus. I el pobre desgraciat a pringar.

Instruir o enganyar

No ho puc confirmar, però aquets santquirzencs (?) sem-blen una parella amb la sogra. Cert, és la primera vegada que detecto tal fet i tal esdeveniment al Camino. La So-gra! Suposo que la indulgència deu ser major, no? Això és mèrit. La nostra relació va durar 1’ i 23” , poc per poder donar-ne més detalls. I és una llàstima ja que el trio pro-metia. En tot cas, visca la sogra i qui l’aguanta.

St. Quirze del Vallès us visita

La varietat de l’oferta alimentària varia segons els llocs. En general la proximitat a les ciutats i la costa,...vulgaritza la gastronomia tradicional o popular (amb grans excepci-ons). Però al Camino passes per llocs molt autèntics, amb bona oferta tradicional. O això creiem. Els ous ferrats, les patates fregides i el xoriço han estat aquests dies el plat més comú, més habitual, i el recurs final on no hi ha res. Sembla que tothom té ous, xoriços i patates a casa. Crec que fins i tot són més fàcils de trobar que el mateix caldo gallec! Però, senyors, quin plat tant exquisit que és! En especial quan és l’únic possible! I també quan hi ha 30 km de gana al darrere! I ... sense necessitat de km!

Però hi algo més (i millor) ?

A banda dels camins, dels que ja me n’he queixat massa, al seu costat, fora del camí, hi ha camps, boscos, cases,... Els elements més comuns de la vegetació natural a les planes interiors són arbres, molses, falgueres,... Falgueres i molses solen anar juntes i ocupen els espais més ombrívols, el sotabosc de les rouredes. La proliferació de la pe-dra ha permès la segregació de camps amb murs de pedra que la molsa cobreix creant bells paisatges. Quan nosaltres hi passem, primers de maig, les falgueres encara no han rebrotat, són seques i mortes. Contrasten els colors d’uns i altres evitant la barreja de verds habitual que, més tard, tant agrada a la gent i tant poc als que apreciem els colors.

Molsa o falgueres

El pare del Miguel (possiblement un profe d’institut allà per Sevilla -llegia un llibre de poesia castellana del segle d’Or-) feia temps que volia fer un tram del Camino. Deuen tenir una setmana a la primavera -quantes suposicions!- i ell va decidir invertir-la en el Camino. Va preparar la motxilla i va dir de passada al fill que si volia venir: la resposta habitual tots la sabem: “NO!”. Doncs el Miguel va dir que si , per sorpresa de propis i estranys. És un xaval xerraire, que parla de tot, amb idees pròpies que les exposa i de-fèn amb ganes. No hem trobat cap més parella d’aquestes, i a alguns ens fan enveja. Vam coincidir molt poc, un moment a l’inici de la setmana (sense contacte possible) i el dissabte a Outeiro on ens vam conèixer i xerrar. I el diumenge, adéu.

Sevillans

La crisi ha arribat a tots els racons. També a Galícia, que acabaran d’una vegada l’AVE, però aquests horreos que han quedat a mig fer, solament amb l’estructura aixe-cada, ja veurem si mai algú els veu acabats. No som res. N’hem trobat uns quants en aquest estat. Parlant seriosament, també algunes cases aturades a mig fer esquitxa-ven el camí... També molta casa nova, amb molta ostentació al jardí: cruceiros, horreos decoratius, escultures diverses,... molt de boato. Hi ha autèntics museus de... Si fossin més pobres tindrien el jardí ple de nans i caragols (que també n’hem vist). Tal seràs, tal faràs (adaptació de “tal faràs, tal trobaràs”).

La crisi del totxo

Jo vinc de pagès, on els animals domèstics solament són animals; el domèstic és un accident. Mai he tingut una especial afecció per gats o gossos. Mentida; de molt petit -5 anys- , a pagès, jugava habitualment amb algun dels molts gossos de casa. Vaig agafar-ne la tinya, fong que, llavors, tenia molt difícil tractament: mig any de pomades, ràdio teràpia, cures infernals, separació dels germans per evitar-ne el contagi,... No he tingut mai un afecte espacial als gossos. Tampoc als gats. Ara, de gran, quan se’m fa familiar un bitxo d’aquest acostumo a adaptar-m’hi i tenir-hi una relació correcta. I amb els gats -molt més individualistes, diuen-, amb l’ajuda de la càmera de fotografiar, els he agafat un cert afecte estètic, i em dedico cada cop més a fotografiar-los.

Gats

El pavelló africà, sempre és el més buit. Entre els guiris de la temporada tenim en Trevor, un sud-africà... La veritat és que no en sé res. Hem coincidit dos o tres dies. Julio el coneixia bastant, caminaven en paral·lel des de feia dies i anaven junts els dos darrers, des de que Julio s’havia quedat sol. De les poques coses que li recordo una és la bronca a una senyora francesa que va penjar roba seva en els fils que ell havia estès a l’alberg de Laxe. Després vam compartir la història del fantasma de Laxe, on té un destacat paper. Explica Julio que es passa molt de temps al bany, arreglant-se. No serà que, senzillament, va restret?

Trevor

Julio és de Còrdova. Treballa en una companyia... Si fins i tot portava els pantalons de treball! Va sortir de Còrdova amb el seu company de feina (no en sé el nom). Van caminar fins a Mèrida pel C. Mossàrab i allà van prendre la Via de la Plata. En diver-ses tongades van arribar fins a Campobecerro, on el coneixem en la primera parada, amb els francesos, les poloneses, l’estufa i la iaia de la casa. I els macarrons blancs de guarnició per al conill. El tornem a trobar a Laxe, sol (bé, amb Trevor). El company ha hagut de tornar a casa (afer familiar)... Qui ho havia de dir! Era Julio el que feia dies que estava amb problemes de peus i cames i tot feia preveure que hauria d’abandonar. Caminant i amb autobús arriba a Santiago, on l’atzar ens permet dir-li adéu.

Julio

Si algú pateix (JL, per exemple) per la pervivència del caldo gallec, que no ho faci. Hem vist cols per tot arreu, de totes les mides i edats. A la foto del costat, per posar una mostra, hi ha tres generacions de cols, les velles, les del moment i les que pugen per més endavant. El futur està garantit. Es troben cols a tots els horts de tots el po-bles, arreu. Ara les velles ja floreixen, però pugen noves generacions, més modernes, més al dia...!

Tres generacions de cols

Per Galícia et trobes sovint amb esqueles (mida DIN A4) d’algú que s’ha mort i a qui fan un funeral. El sorprenent -per a mi- és que el mort l’ha palmat a... Guipúscoa, Barcelona, ... També n’hi ha del país, clar. Sembla que les notícies corren: et mors a un poblet a 500 o 1000 km de distància i en dos dies empastifen el municipi d’origen d’esqueles per dir-te adéu en una església on et van batejar fa 80 anys. Home, deuen quedar parents i coneguts, i bona memòria. Suposo que com a tots el pobles, on abun-da especialment la gent gran, una de les principals activitats socials és anar a funerals. I si se’n moren pocs a casa, doncs, celebrem els de fora.

Les notícies volen

Els gossos són part de decorat molest del Camino. No solen passar de l’ensurt, que ja és prou molest. Però en general queden amb el també molest lladrar impertinent, generalment coral, al que són tan afeccionats. Cosa dels gens! Sobre races i aspec-tes, hi ha de tot. LLetjos com aquest de la foto, pocs. Sortosament, no hem hagut de defensar-nos mai. La sort és que, com que són educats en entorns rurals, solen saber què passa quan algú s’ajup... per agafar una pedra, ... Cop de roc que ve i gos que rep. I a córrer (l’un o l’altre!). Però hi ha de tot i molt. I de les races... Com deia el vete-rinari del meu poble, “mil leches”, que volia dir raça desconeguda.

Borden

Catedrals, universitats, cases i casalots, escuts d’armes, escenes mitològiques o reli-gioses, ... La pedra ha estat el suport més utilitzat per deixar a la posteritat els records, la constància de fets, persones o idees que, per al bé o el mal d’uns o d’altres, ha vestit la història dels darrers segles. Alguns són els grafittis dels poderosos. Impossible fer-ne un recull, són masses. Impossible valorar-los, no en tinc ni idea. El viatger curiós i interessat se’ls trobarà a cada pas per qualsevol dels camins, dels pobles i de les ciutats. Les guies en van plenes.

Art a les parets

Frederic i Christian (qui és qui?) són d’Avinyó (Avignon), venen junts des de lluny, i han fet altres camins, una vegada des del sud de França, des d’Arlés. Amb la pluja caminen com pocs n’havíem vist, amb un paraigües cada un, cosa que em sembla poc habitual, però amb la seva experiència... Ells sabran. Són sociables i trempats, discrets, però els lliga la barrera de la llengua. Amb tot, fan el que poden. Es relacionen suficientment amb tothom, protegeixen les noies desemparades abrigant a la que té fred (un paràs!), mengen segons els horaris francesos quan poden...

Els francesos

Quan el humans decidim convertir un espai en un lloc emblemàtic totes les cultures l’assumeixen. El boca orella fa miracles. El “per si de cas” també. Així ha anat al llarg de segles d’història. ... I Fisterra ho és. Fisterra s’ha convertit en l’element no religiós més significatiu del Camino. Sorprenentment no hi ha cap església al lloc (be, com és habitual n’hi ha una al cim del promontori, no comptaven amb la ganduleria de la gent actual). Fisterra és la fi del món material, la fi del món pagà, la fi del món humà. Se’ls ha escapat? O ens donen peixet? Segur que ens han de fotre per algun lloc. Però per ara se m’escapa.

La fi del món

L’estratègia comercial i turística de Galícia, i de tots aquells territoris per on passa algun Camino de prou pes, és claríssima i meridiana: el Camino ven; tot es ven a l’entorn del Camino. I a Galícia el Camino és, possiblement, el major atractiu turístic. Alguns diran que és turisme de motxilla, d’espardenya,... En certs aspectes pot ser, però al darrere dels molts que gasten poc n’hi van bastants que gasten, i un pocs que gasten molt. I les inversions...? Algun camí nou o arreglat (poc!), alguns albergs, molta publicitat i fires, ... Darrere d’això viuen hotels, albergs, restaurants, esquirols (de tots els àmbits), taxistes, religiosos, aprofitats, venedors i fabricants de productes de la terra,... I el marxandatge, que és a tot arreu. Fins a les copes de cervesa.

El Camino a tot arreu

Aquest immens monestir està ocupat per 13 frares, 4 d’ells majors de 80 anys; entre ells un coreà i un japonès. Jo he vist dos frares, i algun més surt en fo-tos al seu web: ja tenen una edat. Em sona haver entès al guia parlar de més de 40.000 m edificats. Déu n’hi do. Diu un web: Este Monumento Nacional, que se conoce con el sobrenombre de “El Escorial gallego”, comenzó a construir-se durante la segunda mitad del siglo

XII. La salida de los monjes en 1835 y su regreso en 1929 son los dos momentos históricos más relevantes para el monasterio. La iglesia, con elementos góticos y barrocos, es la parte más importante de este conjunto monumental. La aportación renacentista se aprecia en la sacristía, en la Escalera de los Obispos y en el patio de los Pináculos. De estilo barroco son los patios de los Caballeros y Medallones; así como la Gran Escalera de Honor. En 1989, la Unión Europea concede el premio “Europa Nostra” a los monjes, tras llevar a cabo ellos mismos la restauración del edificio”. L’edifici és molt gran, molt buit (el que hem vist) i està en obres, suposo que permanentment, amb crisi o sense. Però l’alberg queda per al final, què explicarien sinó els pelegrins!?

Oseira, el monestir

Noi o noia? -de fet és el de menys. Jove, molt jove, segur. Res més. El vam trobar a Fisterra, a la punta de tot. Minuts més tard seia darrere el far, contemplant el mar infinit, amb posat de meditació, la mirada perduda cap a ponent. També el trobem després, caminant de retorn al poble, i finalment al poble. Sol, sense veure’l parlar mai amb ningú, ... Segurament tot és accidental, però em recorda a aquell alemany que vam trobar a Laxe, que era evident que era un solitari: comunicava poc, s’aïllava dels altres, ... Cadascú fa el seu camí i a la seva mida. Al seu pas.

Tompson and Tomson, Dupont i Dupond, ... Tintin, que segurament va fer el “Camino Inglès” (de Ferrol a San-tiago, 120 km), devia anar vigilat per un parell de detec-tius locals, López i lo Pez.

Hi ha fotos que, involuntàriament, porten a altres imat-ges. I pensar que jo sempre li hauria donat el paper del capità Haddock! La vida te da sorpresas, sorpresas...

Aquest és l’autèntic menjador de caminaires de Santiago. I, si hi vas quan ja no cami-nes, ni t’ho pots acabar. Un afartapobres de veritat i de qualitat. Un menú d’uns 10 €, amb beguda, dos plats molt generosos, beure i postres. Hi hem estat a l’acabar cada un dels dos camins, ara a dinar i fa quatre anys a sopar. El menjar és bo, amb molts plats de caire tradicional gallec, amb presència i qualitat, molt i molt digne, més que digne! Mirant a Internet, la majoria de comentaris són positius o molt positius.I un an-glès que els posa a parir. Jo vaig prendre uns caldeirada de calamars (perfecte) i no vaig poder amb el segon (pollastres...), ... Però si amb la tarta de Santiago. Uf!, la dieta. La dieta comença demà. O dilluns.

Casa Manolo

Aquesta noia, morena, possiblement “americana” de veritat, ha aparegut a la porta d’entrada de l’alberg de Fisterra. Ha fet tot el camí des de St. Jean Pied-de-Port. Par-lant de Barcelona ens diu haver estat pel Penedès fent algun tast o visitant caves. He suposat que està fent un viatge cultural per Europa -o més- com fa certa gent jove d’altres cultures més actives. Va sola, es cuina el menjar, ... I porta una marxa que entusiasma. I uns curiosos peus “bare foot” amb dits. Quin greu em sap no tenir més oportunitats per conèixer caminants! La quantitat de coses que deu poder explicar, no com jo, aquí, esprement les pedres del Camino (molles, això si!) per que diguin algo.

No recordava que allà fos tant habitual la tapa. Sempre que demanes algo de veure, sigui cervesa, un tallat,... Les tapes poden ser molt originals i també molt rares (tirabui-xons de pasta amb rodanxes de frankfurt, empanada, croquetes, pintxos,...). Al bar de Laza, fins i tot passaven després a oferir-te més coses, “Ha salido tortilla de patatas, quieres...”. I això, en general, a uns preus...! A què ve tanta diferència entre un lloc i un altre? Som tontos o altres massa espabilats? O simplement, més val emigrar. De fet, si t’ho muntes bé, amb un parell de cerveses, pots fer un dinar lleuger a preu de beguda, molta beguda.

Aquí arriben els boy-scouts, els professionals del caminar. Aquests van sobrats. I per l’aspecte poden venir de molt lluny. També tindrien una plaça al còmic de Tintin. M’hi hauria de sentir solidari: porten bastons, genolleres, tenen una bona edat,...i tot això lliga amb mi. Però es que semblen massa d’aparador, massa perfectes. Potser és que s’assemblen massa als maniquís del Corte Inglés amb allò de “Prepárate para el Ca-mino de Santiago, compra aquí todo el equipo...” Si és així: error, no ho poden ser! Els falta algo a l’equip que allà venen. Qui ho endevina?

Les tapes

La texanaPersonatges misteriosos

Hernández i Fernández

Els professionals

L’estoraSOLUCIÓ:

Rooibos

L’horreo és un edifici agrari que s’ha convertit en la icona del paisatge gallec. Forma part del paisatge rural, i a molts xalets el posen al jardí, de mida natural o reduïda. M’agrada la confusió fonètica que permet fer l’horreo, amb paraules de significat ben diferent, a l’estil del que fan en aquella pel·lícula de H. Bogart (La Burla del Diable, 1953, si no m’erro) en que s’enfoten de la màfia i juguen amb dir-li a un tal Mr. O’hara: Mr. “O’Horror” . A la foto teniu el horreos, dos de seguits, com els errors -o són els horrors?- de Rajoy, un darrere l’altre. Gallec, per cert, aquest individu.

L’AVE és present a la Via de la Plata des de Zamora fins a Santiago. N’hem vist i pa-tit els efectes directes -obres, fang, camions,...- o indirectes -desviacions de camins, pas sota/sobre ponts que allarguen el camí-,... Un dels més notables ponts -el de la foto- a Ponte Ulla, que imita al del tren normal que hi ha al costat. Pel poc que hem vist ja queden pocs trams per fer la base, però hi ha molts trams on encara falten vies i catenàries; resumint, hi ha feina per rato. Recomano la paciència necessària, que aquí a Galícia encara en tenen per estona. I no els distreguin, que els polítics d’aquí han de pujar al tren per arribar a Madrid d’hora, ben d’hora. A veure qui és el “guapo” que els hi ho impedeix.

Les boires ens han acompanyat moltes hores. Altes, baixes, pacífiques, de temporal, plujoses, agradables, estètiques, suaus, espesses, abruptes, hammiltonianes,... Des del primer dia fins al darrer. Tant els dies en que va ploure com els que no (algun? no, cap). Tant dalt dels monts gallecs com a les valls o ran de mar. La boira era a voltes pixanera, molla, humida, o plovia directament mentre caminàvem dintre d’ella. Altres cops solament esperava que el sol l’escalfés una mica per atenuar-se i desaparèixer. També alguna boira cap al tard, boira cervesera, massa temps tancats,...

Als que teniu la paciència de fullejar això i, sobre tot a qui ho llegeixi. Als companys de camí passats, presents i...futurs. Als caminaires que donen conversa, als hostalers, restauradors...

Això sembla l’entrega dels Goya!

I també al que va posar el bassal, per una vegada, a la part de fora del camí. Suposo que l’hauran acomiadat. En tot cas, el meu reconeixement a tots.

El pitjor alberg dels onze dies: el monestir d’Oseira. Com sempre, ells vetllen, ens hem de guanyar el cel. No té dutxes ni lavabos. Solament una tassa de wàter. Havent dinat ens apleguem sis pelegrins a l’alberg. Arriba l’alberguer i ens diu que si ens volem dutxar hem d’organitzar un grup, que cal anar a dutxar-se al monestir, amb ell de guia. Agafem sabó, tovallola, roba neta,... i la credencial! I la capelina si no ens volem mullar. Cal travessar dos-cents m pels jardins de davant, entrar per la porta principal, creuar un tram de claustre, enfilar-se a les fosques per una escala ampla, sense llum, fins una sala fosca, dividida en tres parts (vestíbul -al mig-, vestidor i dutxes). Som on es dutxen -hivern i estiu- els tretze monjos de la casa. Les dutxes, sense porta, són compartimen-tades en dues parts -allò que als albergs és tant difícil de trobar-, un vestidor on deixar

la roba i una dutxa. L’aigua no crema si ets sol, però si algú posa en marxa la seva dutxa la teva es refreda. No ens donen un temps precís, però tots tenim sensació d’anar amb pressa. Potser per la baixa temperatura de l’aigua. Remullada, ensabonada, esbandida i a eixugar-se. La temperatura ambient també estimula. De les finestres arriba l’aire fresc... L’alberguer s’espera al vestidor mirant com plou al pati del claustre. Trevor, ens explica Julio, deu haver patit molt, sol passar molt de temps a la dutxa i al bany en general, “horas!” Un cop tots hem fet, reprenem la marxa en sentit invers. Escales avall per la foscor, claustre i sortida per una porta diferent: entrem a la botiga. Allà en rep un frare baix, molt abrigat i xerraire, el padre Luis. Ell ens posa el segell, ens cobra cinc euros, ens dóna els llençols i ens diu que si volem fer la visita guiada (3 €, i ens dóna els horaris), comprar, assistir a vespres,... Plou, corredissa pels jardins i retorn -ara sense guia- a l’alberg. Crec que hi va haver una segona expedició masculina a les dutxes. Les noies no es van dutxar, no van pagar, o no... Oi que busquem experiències singulars? Doncs apa!

La dutxa d’Oseira

L’AVE

La boira

Agraïments

M’agrada la cervesa. Però hi ha moments en que un ja en té prou. No m’agraden les infusions habituals. I les que prenc són rares. Sóc rarot. Ibiscus, escaramujo, malta o rooibos,... no soporto els no sé què amb perfum de poma, canyella, i altres collonades. M’agraden els sabors forts, purs, amb un bon lingotazo de sacarina, i aire. Així, de po-ble, què passa? A Cee, al bar, tenien sobre la cafetera una col·lecció de potets de pro-paganda d’una marca de tes diversos, i un dels pots era de rooibos. Vaig demanar-n’hi al cambrer a primera hora de la tarda. “No, no tenemos”, em va dir al cap d’uns minuts. Hores més tard havien canviat el torn. Una trempada noia em va dir que no en sabia res, però que ho miraria. Em vaig estalviar una cervesa. No s’arruïnarà la cervesera.

Horreos

Via de la Plata (i IV)

març 2012 2j...

Camino de Fisterra