View
0
Download
0
Category
Preview:
Citation preview
I
n aquell temps que
hi havia un Rei
que parava faves,
i li queien ses baves
a dins un ribell,
hi ahvia també un homenet vei que tothom li deia es
Jai de sa barrequeta, perque vivia dins una, dalt un
turó.
Era tan malsofrit i rabiós, que ningú li poria
demanar de noves, i ses dones deien an es nins, que
ploraven:
-Si no calles, te duré an es Jai de sa barrequeta,
que fa saïm d'ets al·lots grassos i aigo-cuita de
magres.
I es nins callven, perque s'estimaven més viure
que caure en mans d'aquell jai.
Aleshores el Bon Jesús i Sant Pere anaven pel
mòn.
Un capvespre, camina caminaràs, sa nit los agafa
devora sa barrequeta, veren es Jai que aplegava
quatre buscais per coure es sopar, i tengueren
aquestes:
-Alabat sia Déu.
-Per a sempre.
II
-Bon vespre que Déu mos do.
-Serà bo, si Déu ho vol.
-¿No mos daríeu posada per aquesta santa nit?
-Si vos anohortau de jeure en terra.
-Deixau córrer s'ànsia per noltros.
-Idó no en parlem pus.
El Bón Jesús i Sant Pere entraran dins sa
barraca; es jai encalentí un poc d'ecudella recaufada
que li era romasa es migdia, pòsa taula, i no traguè
més que un roegó de pa més rostit que un test de
teula.
-¿Que no hem de fe sopes? demanà el Bon Jesús.
-Ell ja ho veis; no hi ha pus pa.
-Feis sopes, no temeu, digué el Bon Jesús; i es Jai
se posa a llescar es trosset de pa d'ordi, i com més
anva, més llesques feia.
I es Jai que desiara deia:
-¡Ell el Bon Jesús mos hi dóna la maina!
El sen-demà, quant es sol començava a guiatar
pe's'entrelluu de llevant, el Bon Jesús i Sant Pere
estaven de partida.
El Bon Jesús crida es Jai i li diu:
-Vaja, padrinet, ja que mos heu tractats tan bé,
demanau un do.
-Demanu la Glori, digué tot d'una Sant Pere,
baixet baixet.
III
-No vaig de gloris, respongué es Jai. ¿Sabeu quin
do vui jo? Que qui púgiga damunt aquesta perera, no
puga davallar fins que jo ho diga.
-Concedit; demanau-ne un altre.
-Idò que ténguiga......
-Demanua la Glori, tornà dir Sant Pere, més de
mig enfadat.
-Xau-me fer, si voleu, respongué es Jai, també
fent mala cara ferm. Idò s'altre do que vui, amb
aquestes cartes no puga perdre mai.
I mostrava unes cartes amb mig dit d'engrut.
-Concedit; ¿voleu res pus? digué el Bon Jesús.
-¡Demanu la Glori, carabassenc! s'esclamà Sant
Pere, ja fora d'ell mateix.
-Si m'ho guésseu dit an açò com jo estava a la
flor del món, ja tendríeu es morros esclafats, digué es
Jai, amb sos uis que li espiretjaven. Agafa un sarró
que tenia su devora, i dirigint-se an el Bon Jesús, va
dir:
-S'altre do que vui, que qui es pòsiga dins aquest
sarró, no en puga sortir fins que jo ho diré.
-Concedit, digué el Bon Jesús.
I ell i Sant Pere prengueren est atapins, i....de
d'alla s'ès dit.
Ja feia vuitanta anys que es Jai de sa barrequeta
rossegava p'el món, i no se moria.
IV
Un demati, de cop i bolei, s'hi presenta la Mort i
li entima, sense mesclar més cerimonies:
-¡Ola! jaiet, anen amb mi.
Es Jai la se mirà un poc de dalt a baix, i diu:
-Anem! si no ès cap part dolenta.
-Feis via, feis via.
-¡Que tanta de frissor! Fins a mitja nit serà
d'avui...I escolta, ¿que no t'agraden ses peres?
-Així mateix.
-Idò puja damunt aquesta perea, i menje'n fins
que en vulgues; i jo aniré a fer sa trosselleta.
-Espediu, i farem via.
La Mort puja damunt sa parera, i menja qui
menja peres, fins que les tocà amb so dit; però, quan
volguè davallar, no pogué, pergue es Jai no se'n volia
anar amb ella, i s'estimava més capllevar per aqueix
món que morir-se; i la pobra que tirava llamps i pestes
com si tot ho hagués volgut encendre.
I an es Jai li vengué an es cap fer-la hi estar molt
de temps; i passaren anys i anys, i la mort damunt sa
perera sense pore matar ningú.
Si qualque fosser ho sap, li feia ballar s'encenai
an es Jaiet, perque la gent no es moria, i ells no
guanyaven res.
Arriba un dia que la Mort, avorrida d'estar
damunt sa perera, digué an es Jai:
V
-Amollau-me, i no vos diré res.
-¿I ho dius de bo?
-Paraula d'homo.
-Tu no éts.
-Si vos toc, que em tiren d'una passa.
-Idò, ve-te'n; i si en vols pus, de peres, ja tornarás.
-No vaig de peres, no.
I de llevò ençà, un qui no va de res, diu que no va
de peres.
La Mort, totd'una que pogué escapar-se,
¡cametes que me valguen!...a donar part an el dimoni,
que esta més cremat que un diner de mistos; que així
com ningú se moria, no entrava cap condamnat a
Infern.
Quant En Banyeta-verda sabé es pas, remant sa
coa, deia:
-¡Xe'l-me fer a compte meu, an aquest bergant!
Era un decapvespre d'hivern que no s'aturava de
brusquinetja, i es Jai s'escaufava dins sa barraca.
El Dimoni, carregat amb dues ànimes i banyat
fins a sa pell, s'hi presenta; i tengueren aquestes:
-Ola, Banyeta-verda, ¿què ès estat?
-Homo, ¿què ha d'esser estat? Jo me'n venia tot
just per dins es goret d'aci baix amb aquestes dues,
que eren d'un taverner i d'un contrabandista, i mos ha
aplegats aquesta barrumbada i som vengut a
VI
arreconar-me.
-Bé, bé; estic content. Acosta't i t'escaufaras un
poc; bé que açò es cosa que un de voltros sempre n'ès
servit.
I el Dimoni s'hi acostà.
-¿I si fèiem un escambri? li digué; i al manco un
homo mataria el temps.
-Ja ho has dit! No, i jo tenc unes cartes!....¿I què
em de jugar?
-Una ánima d'aquestes i sa teva.
-I tu, segons veig, poses tot es teu cabal am
ánimes.
-Cadascú viu amb s'art que pren.
-Vaja idó, jugarem aixi com tu has dit, s'esclamá,
perque sabia que no poria perdre; i ja ho crec que es
Jai, una darrera s'altra, gunayà an En Tibo ses dues
ànimes, que d'alegria i goig botaven.
Llavó en Coarrut digué que no era pas de
cristians no pagar-li es beure. Perque s'estornell se
feia aquesta raò:
-Per anar a sa taverna hem de passar es torrent,
que ara corre. Si en passar no tenc sort de capficar
aquest Jai dins s'aigo, estic perdut....¡perque ell ès el
reverent dimoni! A mi tot, que estic tan alerta, la m'ha
feta.
Es Jai hi convengué es so anar a pegar un glop;
VII
però tengué s'advertit de posar-se es sarró dins sa
faldriguera.
Quan foren en es torrent, En Tibo volia fer
passar es Jaiet davant; i es Jai, que li afiná la tela, va
dir amb ell mateix:
-¡No m'hauràs per aquest caire! i feù aquesta raó:
-¡Uei! estimat, tu no vas bé. Lo que et convé més,
ès posar-te dins aquest sarró, i jo et passaré a
s'esquena, i no et banyaras ni un pèl. Perque tu, avesat
a viure dins es foc, amb sa banyadura d'avui i ara que
passasses aquest torrent amb aigo fins a cinta,
perilleria aplegar una pipida que fesses cuiro; i ¡veiès
què seria el món, i sobre tot l'infern, sense tu!
Ell el Dimoni, després d'aquestes raons,
aspergiant més que un carreter, no tengué altre
remei que posar-s'hi, dins es sarró.
Per mi era arribat a ses botelles des taverner
quan se'n va dur sa seua ánima.
Totd'una que es Jai tenguè En Tibo dins es
sarró, diu: -Ja t'hi tenc,- i toca soletes cap a ca ferrer
molt a mic seu.
-Donau-me una calda an aquest sarró, diu an es
mestre, i jo tendré.
El possen damunt s'encruia, quatre o cinc mossos
agafen un mai perhom, i toc va,
tum-tumtum-tum-tum-tutum; i pegaran fins que
VIII
tengueren alè.
Llavò es Jai obri es sarrò, i el Dimoni, sense voler
sebre qui l'havia encalçad, cap a l'infern! i tots los
sircumstants, fent es fetge de riaes, que deien:
-Ja tornaras, si en vols una altra.
Es Jai pegà cap a sa barraca fent aquesta raó:
-Lo que es diu ara serà ferest; ni la Mort ni el
Dimoni em diran com va la vida;....ja porà esser que
resseguem molts d'anys per aquest món!
En pasaren molts, però molts, d'anys.
Es Jai de sa barrequeta ja n'havia doblegats cent,
i cansat de viure, s'esclamà:
-¡Ja ho serà blau fester, si aço no muda!.... ¿I què
tenc d'emperiolar tants de temps pel món, jo?....No res,
anem an el cel a ceure si mos volen.
I camina caminaràs per deserts i boscs,
travessant muntayes i comellars i enfilant-se per
penyals i cucuies, arriba en el cel. Troba obert, se n'hi
entra es més descansat del món, veu el Bon-Jesús, i
se'n hi va a fer-li un xicotina.
-¡Està! digué el Rei de cels i terra.
-Aposta som vengut per estar, respongué es Jai,
i se va asseure.
Però al punt tot ho desbaratava, i sempre feia
riure la gent; i en el cel no hi havia qui s'hi oìs.
El Bon Jesús, com va veure aquest desveri,
IX
s'esclamà:
-Pere, treu defora aquest desbarat; que el cel no
és lloc de fer trifulga.
I Sant Pere entaferra clotellada an es Jai, i l'envià
a fregir ous de lloca.
-¡En el cel m'engeguen, i a l'infern me
preguen!....A l'infern m'en vaig, diguè es Jai quan va
veure que li donaven ses portes p'ets uis; i camina
caminaràs per turons, garrigues i fondals, dins una
vall fonda destrià sa boca d'una covota que feia fum
i fum.
-Ací deu esser l'infern, diguè, i s'hi acosta. Entra,
se topa amb una portassa, i toc-toc; i una veu
esquerdada que li respon:
-¿Qui ès?
-Es Jai de sa barrequeta.
-¡¡¡Posau barres, que no entr'!!!
-Si no obriu, esbuc ses portes.
I, encara no li varen haver obert, com un enfilai
de dimonis i dimonieus amb tions de foc ja s'hi varen
esser afuats.
-¡Anau alerta, que porieu cremar un homo! diguè
es Jai tot xalest, i los demanà:
-¿I l'amo vostro, a on ès?
Es dimonis, quan veren allò, tiren es tions; i entre
dents els escapaven aquestes paraules:
10
-Ell aquest bergant no ès com ets altres....¿I què
deu cerca per ací? Ets altres que venen del món,
venen més coa baixa.
Vuit dies eren passats, i es Jai de sa barrqueta
sortie d'infern.
Aquells paratges no li agradaven, i resolgué
tocar el dos altra vegada cap al cel.
Tan aviat tancaren es dimonis quant el veren
que sortia, que li enganxaran un perlleringo des
calçons; i ell tot enfadat los digué:
-¡El Dimoni qui habit amb voltros!...¿no sabreu
tenir un poc de mirament amb ses coses?....¡quin
marinatge, Senyor!...
Quant arribava an el cel, Sant Pere guaitava per
un finestró, i d'un tros enfora li digué an es Jai:
-¡Ah, traidor!....No m'enganareu, no, aquesta
vegada!....Haguésseu demanda la Glori, i vos deiceria
entrar.
-¿Isi vos donava dues ànimes?
-Ell En Pau ho diguè, que qui salvava una ànima,
feia escàpola sa seua; però...no res, aniré a
demanar-ho an el Bon Jesús, veiam què hi diu.
Poc despres es Jai de sa barrequeta anava a dur
se duea ànimes, sa des taverner i sa des
contrabandista, perque li havia concedit lo que
demanava.
11
Quan tornà, am ses dues ánimes, Sant Pere li obri,
hi entra, i encara hi és si no ha tornat sortir.
I sa rondaia ja èsta acabada.....I qui no ho vol creure,
que ho vaja En aquell temps que
hi havia un Rei
que parava faves,
i li queien ses baves
a dins un ribell,
hi ahvia també un homenet vei que tothom li deia es
Jai de sa barrequeta, perque vivia dins una, dalt un
turó.
Era tan malsofrit i rabiós, que ningú li poria
demanar de noves, i ses dones deien an es nins, que
ploraven:
-Si no calles, te duré an es Jai de sa barrequeta,
que fa saïm d'ets al·lots grassos i aigo-cuita de
magres.
I es nins callven, perque s'estimaven més viure
que caure en mans d'aquell jai.
Aleshores el Bon Jesús i Sant Pere anaven pel
mòn.
Un capvespre, camina caminaràs, sa nit los agafa
devora sa barrequeta, veren es Jai que aplegava
quatre buscais per coure es sopar, i tengueren
aquestes:
-Alabat sia Déu.
12
-Per a sempre.
-Bon vespre que Déu mos do.
-Serà bo, si Déu ho vol.
-¿No mos daríeu posada per aquesta santa nit?
-Si vos anohortau de jeure en terra.
-Deixau córrer s'ànsia per noltros.
-Idó no en parlem pus.
El Bón Jesús i Sant Pere entraran dins sa
barraca; es jai encalentí un poc d'ecudella recaufada
que li era romasa es migdia, pòsa taula, i no traguè
més que un roegó de pa més rostit que un test de
teula.
-¿Que no hem de fe sopes? demanà el Bon Jesús.
-Ell ja ho veis; no hi ha pus pa.
-Feis sopes, no temeu, digué el Bon Jesús; i es Jai
se posa a llescar es trosset de pa d'ordi, i com més
anva, més llesques feia.
I es Jai que desiara deia:
-¡Ell el Bon Jesús mos hi dóna la maina!
El sen-demà, quant es sol començava a guiatar
pe's'entrelluu de llevant, el Bon Jesús i Sant Pere
estaven de partida.
El Bon Jesús crida es Jai i li diu:
-Vaja, padrinet, ja que mos heu tractats tan bé,
demanau un do.
-Demanu la Glori, digué tot d'una Sant Pere,
13
baixet baixet.
-No vaig de gloris, respongué es Jai. ¿Sabeu quin
do vui jo? Que qui púgiga damunt aquesta perera, no
puga davallar fins que jo ho diga.
-Concedit; demanau-ne un altre.
-Idò que ténguiga......
-Demanua la Glori, tornà dir Sant Pere, més de
mig enfadat.
-Xau-me fer, si voleu, respongué es Jai, també
fent mala cara ferm. Idò s'altre do que vui, amb
aquestes cartes no puga perdre mai.
I mostrava unes cartes amb mig dit d'engrut.
-Concedit; ¿voleu res pus? digué el Bon Jesús.
-¡Demanu la Glori, carabassenc! s'esclamà Sant
Pere, ja fora d'ell mateix.
-Si m'ho guésseu dit an açò com jo estava a la
flor del món, ja tendríeu es morros esclafats, digué es
Jai, amb sos uis que li espiretjaven. Agafa un sarró
que tenia su devora, i dirigint-se an el Bon Jesús, va
dir:
-S'altre do que vui, que qui es pòsiga dins aquest
sarró, no en puga sortir fins que jo ho diré.
-Concedit, digué el Bon Jesús.
I ell i Sant Pere prengueren est atapins, i....de
d'alla s'ès dit.
Ja feia vuitanta anys que es Jai de sa barrequeta
14
rossegava p'el món, i no se moria.
Un demati, de cop i bolei, s'hi presenta la Mort i
li entima, sense mesclar més cerimonies:
-¡Ola! jaiet, anen amb mi.
Es Jai la se mirà un poc de dalt a baix, i diu:
-Anem! si no ès cap part dolenta.
-Feis via, feis via.
-¡Que tanta de frissor! Fins a mitja nit serà
d'avui...I escolta, ¿que no t'agraden ses peres?
-Així mateix.
-Idò puja damunt aquesta perea, i menje'n fins
que en vulgues; i jo aniré a fer sa trosselleta.
-Espediu, i farem via.
La Mort puja damunt sa parera, i menja qui
menja peres, fins que les tocà amb so dit; però, quan
volguè davallar, no pogué, pergue es Jai no se'n volia
anar amb ella, i s'estimava més capllevar per aqueix
món que morir-se; i la pobra que tirava llamps i pestes
com si tot ho hagués volgut encendre.
I an es Jai li vengué an es cap fer-la hi estar molt
de temps; i passaren anys i anys, i la mort damunt sa
perera sense pore matar ningú.
Si qualque fosser ho sap, li feia ballar s'encenai
an es Jaiet, perque la gent no es moria, i ells no
guanyaven res.
Arriba un dia que la Mort, avorrida d'estar
15
damunt sa perera, digué an es Jai:
-Amollau-me, i no vos diré res.
-¿I ho dius de bo?
-Paraula d'homo.
-Tu no éts.
-Si vos toc, que em tiren d'una passa.
-Idò, ve-te'n; i si en vols pus, de peres, ja tornarás.
-No vaig de peres, no.
I de llevò ençà, un qui no va de res, diu que no va
de peres.
La Mort, totd'una que pogué escapar-se,
¡cametes que me valguen!...a donar part an el dimoni,
que esta més cremat que un diner de mistos; que així
com ningú se moria, no entrava cap condamnat a
Infern.
Quant En Banyeta-verda sabé es pas, remant sa
coa, deia:
-¡Xe'l-me fer a compte meu, an aquest bergant!
Era un decapvespre d'hivern que no s'aturava de
brusquinetja, i es Jai s'escaufava dins sa barraca.
El Dimoni, carregat amb dues ànimes i banyat
fins a sa pell, s'hi presenta; i tengueren aquestes:
-Ola, Banyeta-verda, ¿què ès estat?
-Homo, ¿què ha d'esser estat? Jo me'n venia tot
just per dins es goret d'aci baix amb aquestes dues,
que eren d'un taverner i d'un contrabandista, i mos ha
16
aplegats aquesta barrumbada i som vengut a
arreconar-me.
-Bé, bé; estic content. Acosta't i t'escaufaras un
poc; bé que açò es cosa que un de voltros sempre n'ès
servit.
I el Dimoni s'hi acostà.
-¿I si fèiem un escambri? li digué; i al manco un
homo mataria el temps.
-Ja ho has dit! No, i jo tenc unes cartes!....¿I què
em de jugar?
-Una ánima d'aquestes i sa teva.
-I tu, segons veig, poses tot es teu cabal am
ánimes.
-Cadascú viu amb s'art que pren.
-Vaja idó, jugarem aixi com tu has dit, s'esclamá,
perque sabia que no poria perdre; i ja ho crec que es
Jai, una darrera s'altra, gunayà an En Tibo ses dues
ànimes, que d'alegria i goig botaven.
Llavó en Coarrut digué que no era pas de
cristians no pagar-li es beure. Perque s'estornell se
feia aquesta raò:
-Per anar a sa taverna hem de passar es torrent,
que ara corre. Si en passar no tenc sort de capficar
aquest Jai dins s'aigo, estic perdut....¡perque ell ès el
reverent dimoni! A mi tot, que estic tan alerta, la m'ha
feta.
17
Es Jai hi convengué es so anar a pegar un glop;
però tengué s'advertit de posar-se es sarró dins sa
faldriguera.
Quan foren en es torrent, En Tibo volia fer
passar es Jaiet davant; i es Jai, que li afiná la tela, va
dir amb ell mateix:
-¡No m'hauràs per aquest caire! i feù aquesta raó:
-¡Uei! estimat, tu no vas bé. Lo que et convé més,
ès posar-te dins aquest sarró, i jo et passaré a
s'esquena, i no et banyaras ni un pèl. Perque tu, avesat
a viure dins es foc, amb sa banyadura d'avui i ara que
passasses aquest torrent amb aigo fins a cinta,
perilleria aplegar una pipida que fesses cuiro; i ¡veiès
què seria el món, i sobre tot l'infern, sense tu!
Ell el Dimoni, després d'aquestes raons,
aspergiant més que un carreter, no tengué altre
remei que posar-s'hi, dins es sarró.
Per mi era arribat a ses botelles des taverner
quan se'n va dur sa seua ánima.
Totd'una que es Jai tenguè En Tibo dins es
sarró, diu: -Ja t'hi tenc,- i toca soletes cap a ca ferrer
molt a mic seu.
-Donau-me una calda an aquest sarró, diu an es
mestre, i jo tendré.
El possen damunt s'encruia, quatre o cinc mossos
agafen un mai perhom, i toc va,
18
tum-tumtum-tum-tum-tutum; i pegaran fins que
tengueren alè.
Llavò es Jai obri es sarrò, i el Dimoni, sense voler
sebre qui l'havia encalçad, cap a l'infern! i tots los
sircumstants, fent es fetge de riaes, que deien:
-Ja tornaras, si en vols una altra.
Es Jai pegà cap a sa barraca fent aquesta raó:
-Lo que es diu ara serà ferest; ni la Mort ni el
Dimoni em diran com va la vida;....ja porà esser que
resseguem molts d'anys per aquest món!
En pasaren molts, però molts, d'anys.
Es Jai de sa barrequeta ja n'havia doblegats cent,
i cansat de viure, s'esclamà:
-¡Ja ho serà blau fester, si aço no muda!.... ¿I què
tenc d'emperiolar tants de temps pel món, jo?....No res,
anem an el cel a ceure si mos volen.
I camina caminaràs per deserts i boscs,
travessant muntayes i comellars i enfilant-se per
penyals i cucuies, arriba en el cel. Troba obert, se n'hi
entra es més descansat del món, veu el Bon-Jesús, i
se'n hi va a fer-li un xicotina.
-¡Està! digué el Rei de cels i terra.
-Aposta som vengut per estar, respongué es Jai,
i se va asseure.
Però al punt tot ho desbaratava, i sempre feia
riure la gent; i en el cel no hi havia qui s'hi oìs.
19
El Bon Jesús, com va veure aquest desveri,
s'esclamà:
-Pere, treu defora aquest desbarat; que el cel no
és lloc de fer trifulga.
I Sant Pere entaferra clotellada an es Jai, i l'envià
a fregir ous de lloca.
-¡En el cel m'engeguen, i a l'infern me
preguen!....A l'infern m'en vaig, diguè es Jai quan va
veure que li donaven ses portes p'ets uis; i camina
caminaràs per turons, garrigues i fondals, dins una
vall fonda destrià sa boca d'una covota que feia fum
i fum.
-Ací deu esser l'infern, diguè, i s'hi acosta. Entra,
se topa amb una portassa, i toc-toc; i una veu
esquerdada que li respon:
-¿Qui ès?
-Es Jai de sa barrequeta.
-¡¡¡Posau barres, que no entr'!!!
-Si no obriu, esbuc ses portes.
I, encara no li varen haver obert, com un enfilai
de dimonis i dimonieus amb tions de foc ja s'hi varen
esser afuats.
-¡Anau alerta, que porieu cremar un homo! diguè
es Jai tot xalest, i los demanà:
-¿I l'amo vostro, a on ès?
Es dimonis, quan veren allò, tiren es tions; i entre
20
dents els escapaven aquestes paraules:
-Ell aquest bergant no ès com ets altres....¿I què
deu cerca per ací? Ets altres que venen del món,
venen més coa baixa.
Vuit dies eren passats, i es Jai de sa barrqueta
sortie d'infern.
Aquells paratges no li agradaven, i resolgué
tocar el dos altra vegada cap al cel.
Tan aviat tancaren es dimonis quant el veren
que sortia, que li enganxaran un perlleringo des
calçons; i ell tot enfadat los digué:
-¡El Dimoni qui habit amb voltros!...¿no sabreu
tenir un poc de mirament amb ses coses?....¡quin
marinatge, Senyor!...
Quant arribava an el cel, Sant Pere guaitava per
un finestró, i d'un tros enfora li digué an es Jai:
-¡Ah, traidor!....No m'enganareu, no, aquesta
vegada!....Haguésseu demanda la Glori, i vos deiceria
entrar.
-¿Isi vos donava dues ànimes?
-Ell En Pau ho diguè, que qui salvava una ànima,
feia escàpola sa seua; però...no res, aniré a
demanar-ho an el Bon Jesús, veiam què hi diu.
Poc despres es Jai de sa barrequeta anava a dur
se duea ànimes, sa des taverner i sa des
contrabandista, perque li havia concedit lo que
Recommended