Institut montsacopa. olot

NEOCLASSICISME* ROMANTICISME REALISME IMPRESSIONISME* MODERNISME*

•S'inspira en els models clàssics (especialment els romans) : Reflecteix temes mitològics,

amb incursions en el retrat de personatges contemporanis.

*Influència: Les restes escultòriques de l’antiguitat. Els estils varien poc entre els escultors.

* Els edificis públics com les places i les cases privades s’omplen d’escultures

* El marbre i bronze són els materials més freqüents. S’abandona la policromia amb la

falsa creença que les escultures clàssiques no eren acolorides.

* Es tracta d’un estil internacional: els temes són comuns arreu d’Europa i Amèrica .

El retorn al MODEL CLÀSSIC comporta:

* claredat compositiva, predomini de la línia com a element definitori dels contorns,

* protagonisme de la figura humana,

* temàtica mitològica

* certa fredor formal reforçada per la utilització del marbre en escultura, (i de colors freds

en pintura)

* Roma és la capital de l'escultura neoclàssica i Antonio Canova, l'escultor principal.

Textures extremadament polides

Se’n coneixen més de 6 versions diferents

Escorç forçat; influència de Bernini, tant en la compo-sició com en les textures

Nucli central, transmissióde passió i erotisme

Sensació de serenitat i equilibri,propi de l’escultura neoclàssica

http://www.xtec.es/~fmolina6/4erosipsique.htm

Aquest obra és a Viena, a l’església dels

agustins. Va ser el darrer con-junt funerari

esculpit per Canova. Dominat per una

piràmide i farcit de símbols, s’hi mostren la

fredor i el racionalisme neoclàssics,

sobretot si la comparem amb Eros i Psique.

Cal fixar-se en el contrast entre la negra

obertura de l’interior del sepulcre i la

lluminositat de les figures al·legòriques de

l’exterior:

a) Detall del medalló: el retrat funerari és

substituït per un medalló sostingut per un

àngel.

b) Detall de l’àngel: la mort esquelètica del

Barroc es converteix ara en un àngel molt

bell que s’arrepenja en un lleó símbol de la

fortalesa.

c) Conjunt processional que es dirigeix cap a l’interior: la processó funerària l’encapçala la Beneficència, que porta una urna

cinerària, seguida de les al·legories de les diferents edats de l’home.

‘

En la figura jacent, semiincorporada, es

percep la influència d’una obra del pintor

també neoclàssic David anomenada

Madame Recamier. Convé fixar-se en la

postura reclinada, el vestit -a «la moda

antiga»- i en la poma que porta a la mà.

És una mostra del sincretisme entre el

món real, el retrat, i l’ideal, la

personificació de la deessa de la bellesa.

Procés de creació, aplicable a la majoria de les seves obres:

Primer modelava en cera i en perfeccionava els detalls al màxim.Després ho passava a fang a la grandària definitiva i la donava als seus ajudants per passar-la a marbre.Finalment, quan el marbre estava avançat ell l’acabava polint-lo fins a suavitzar les formes. Com a toc final l’empastifava de sutge per treure-li la blancor.

Hercules

Nu

Model en fang on Canova aplica la màquina de

treure punts.

Aquest procediment permet a l’escultor de

desbastar el bloc de pedra amb seguretat

guiant-se per la frontera dels punts. Aplicat ja

pels grecs en l’antiguitat, garanteix la

correspondència entre el model i l’obra

definitiva de marbre.

Perseu

Les tres gràcies

Lucrècia

Esbós de la mort de Cleòpatra

Aquil·les arrancant-se la sageta

L'interès pel classicisme que es va despertar a Catalunya al final del segle XVIII i va perdu- rar en les

primeres dècades del segle XIX com s’evidencia en les obres de l'escultor Damià Campeny, un dels artistes més remarcables del neoclassicisme català i el protagonista indiscutible d'un dels episodis de renovació

plàstica més fructífers. Lucrècia i Cleopatra, les escultures més representatives d'aquest moviment,

sintetitzen modèlicament el coneixement que tenia Campeny del llenguatge clàssic -assimilat durant els

seus divuit anys d'estada a Roma pensionat per la Junta de Comerç-, en bona part fruit de la influència

d’A. Canova, el més destacat d'aquell període.

L’escultura va tenir en el període romàntic un desenvolupament molt menor que la

pintura. Els escultors mai van renunciar a la inspiració grecorromana, tant en

iconografia com en formes, i les obres resultaven fredes i acadèmiques, mancades

d’originalitat. Però a partir de 1810 de manera progressiva es van anar substituint per

elements contemporanis.

L’escultor més important va ser François Rude (1784-1855) l’autor de l’obra mestra

d’aquesta tendència, el grup “La partida dels voluntaris el 1792”, relleu conegut

popularment com “La Marsellesa”, que va fer per l’Arc de triomf de L’Estrella de París.

Al servir d’ornament a una obra neoclàssica, mostrava certs condicionants: en el

vestuari i en la disposició triangular dels personatges. No obstant a través de les

diagonals va con seguir moviment i tensió dramàtica; també hi ha un efecte pictòric

dels clarobscurs. Hi ha un clar sentiment romàntic d'exaltació de los valores nacionals

en aquesta al·legoria del poble francès revolucionari, dirigit pel Geni de la Pàtria,

dirigint-se a defensar la República.

També es van fer escultures d'animals -panteres, tigres, etc.- que manifestaven el gust

pel moviment i la tensió muscular. Eren escultores decoratives per als interiors

burgesos, quasi sempre fets en bronze. Va destacar Barye (1786-1875)

Escultura romàntica francesa (1833-1836). Alt

relleu sobre pedra calcària, 1.270 x 800 cm. Arc

de triomf de l’Étoile, París.

La marxa dels voluntaris de 1792

Hi ha la figura que popularment

denominen la Marsellesa, la qual amb la

mà esquerra amunt fa la crida a agafar les

armes en defensa de la pàtria i empeny

tot el conjunt endavant. El moviment

d’avanç d’aquest relleu esculpit amb una

traça de mestre el reforça la beina de

l’espasa de la deessa, que vola cap

enrere.

La cama esquerra tirada enrere i el braç dret, allargat per l’espasa desembeinada, creen una diagonal ben

potent que va de cap a cap de l’ample relleu. Hi abunden les referències a l’antiguitat clàssica, com ara les

ales de la Victòria grega, que fan recordar els relleus hel·lenístics de l’altar de Pèrgam, les armes i els

estendards de les legions romanes i l’àguila imperial. L’esperit arravatat del Romanticisme el simbolitza

aquesta cara, desesperada de trets i amb una expressió patètica molt exagerada.

Aquí hi ha els voluntaris, que, serrats i

atapeïts, insten les masses a l’acció

política moguts pels ideals representats

al nivell superior. És un grapat de

soldats que recorden les gestes

heroiques dels exèrcits de l’antiguitat.

Hi abunden les superposicions, els

escorços i els diversos plans de

profunditat, com també el joc de llums

que dóna a l’obra una sensació de

relleu ben colpidora.

S’hi repeteix el recurs de la poderosa diagonal, que s’inicia en l’espasa del soldat de la punta inferior

esquerra, que allarga el braç doblegat del jove despullat que hi ha al costat i que acaba a la poderosa

espatlla i braç dret aixecats de la figura el tors i el cap de la qual tenen uns trets força semblants als de la

deessa que els guia. L’agitat cap del personatge central, més gros que el dels altres, fa pensar també en els

models hel·lenístics com ara el Laocoont.

Escultura romàntica francesa (1833-1836).

Alt relleu sobre pedra calcària, 1.270 x 800 cm.

Arc de triomf de l’Étoile, París.

Atena i els gegants, Altar de Zeus, a Pèrgam. 188 aC

Hi ha la figura que popularment denominen la

Marsellesa, la qual amb la mà esquerra amunt fa

la crida a agafar les armes en defensa de la pàtria

i empeny tot el conjunt endavant. El moviment

d’avanç d’aquest relleu esculpit amb una traça

de mestre el reforça la beina de l’espasa de la

deessa, que vola cap enrere. La cama esquerra

tirada enrere i el braç dret, allargat per l’espasa

desembeinada, creen una diagonal ben potent

que va de cap a cap de l’ample relleu. Hi

abunden les referències a l’antiguitat clàssica,

com ara les ales de la Victòria grega, que fan

recordar els relleus hel·lenístics de l’altar de

Pèrgam, les armes i els estendards de les legions

romanes i l’àguila imperial. L’esperit arravatat

del Romanticisme el simbolitza aquesta cara,

desesperada de trets i amb una expressió

patètica molt exagerada.

Aquí hi ha els voluntaris, que, serrats i atapeïts,

insten les masses a l’acció política moguts pels

ideals representats al nivell superior. És un

grapat de soldats que recorden les gestes

heroiques dels exèrcits de l’antiguitat. Hi

abunden les superposicions, els escorços i els

diversos plans de profunditat, com també el joc

de llums que dóna a l’obra una sensació de

relleu ben colpidora. S’hi repeteix el recurs de la

poderosa diagonal, que s’inicia en l’espasa del

soldat de la punta inferior esquerra, que allarga

el braç doblegat del jove despullat que hi ha al

costat i que acaba a la poderosa espatlla i braç

dret aixecats de la figura el tors i el cap de la qual

tenen uns trets força semblants als de la deessa

que els guia. L’agitat cap del personatge central,

més gros que el dels altres, fa pensar també en

els models hel·lenístics com ara el Laocoont.

Napoleó despertant-se a la immortalitat

La dança

La dansa. CARPEAUX

El món

La indústria

Influència a Catalunya: Llimona va regalar aquesta escultura a la ciutat de

Barcelona en homenatge als obrers que havien treballat a l’Exposició

Internacional de Barcelona. S’hi deixa notar la influència de l’escultor belga

Meunier. L’original és fosa de bronze i està situat a l’avinguda de Maria

Cristina de Montjuïc, a Barcelona, però n’hi ha una rèplica, de pedra, a la

plaça de Catalunya i a l’Escola del Treball

El Forjador, C. Meunier

El forjador, a la plaça

de Catalunya de Barcelona

Camille Claudel als 20 anys Rose Beuret

Rodin

Escultura impressionista (1880-1900). Bronze. 71’7 x 40 x 58 cm. Museu Rodin, París. Palais Biron

http://www.musee-rodin.fr/

6 m

4 m

http://www.xtec.es/~fchorda/prima6/imma/rodin/

EL PENSADOR. Estil: Impressionista

1.-Presentació i context. Identificació i catalogació de l’obra i Context històric

* Títol: El pensador

* Autor: François·Auguste Rodin , 1840 -1917

•Cronologia: 1880.

• Material i Tècnica: Bronze a la cera perduda

* Mides: 1,98 m x 1,29 m x 1,34 m

* Forma exempta o en relleu: Exempta adossada, perquè fou concebuda per anar

incorporada a la porta de l'infern

* Ubicació original: La porta de l'infern, del Musèe des Arts Décoratifs Paris, malgrat que

mai no fou construïda . * Ubicació actual: Musèe Rodin, París. Si bé el fet de ser una

escultura de bronze ha permès fer-ne còpies que es poden admirar en altres museus

* Context històric: Malgrat que va tenir uns inicis professionals difícils va saber situar el seu

nom com a gran renovador de l'escultura monumental pel que fa a concepció, tècnica i

sensibilitat. A partir del 1880, va començar a tenir encàrrecs tant oficials com particulars.

L’exposició Universal de 1900 a Paris, on va exposar 168 escultures, va significar el seu

reconeixement i consagració internacionals. A partir d’aquest moment tots els museus van

disputar-se les seves escultures. Quan va morir va llegar la seva obra a l'Estat francès

2.-Anàlisi elements formals i compositius./ Anàlisi estructural.

* Iconografia-tema: Rodin volia representar Dant :«un home nu, ajupit sobre un roc on els seus peus es crispen. Amb el puny contra les dents, està pensant. El pensament fecund s'elabora lentament en el seu cervell. No és cap somniador, és un creador.” Es va inspirar en la imatge de Llorenç el Magnífic , dels sepulcres de la família Medici, de Miquel Àngel * Funció. Estètica. * Composició: Tancada, es busca donar la sensació d'introspecció. Línies compositives diagonals entrecreuades i en ziga-zaga. •Recursos tècnics: Rodin recorre al contrast entre les zones rugoses i les zones brillants, que no estan polides a la manera clàssica sinó deixant que es vegi el modelat fet per l'artista Això, a més, potencia un cert clarobscur molt expressiu.

* Relació amb l’entorn: L’escultura havia d'integrar-se a la part central superior de la porta de l‘Infern, pensada per al Musée des Arts Dècoratifs de París. Es pensava en un retaule decorat amb baixos relleus i en escenes compartimentades, basades en la Divina Comèdia de Dant, a la manera de lo porta a del Paradís de Ghiberti . Però, a mesura que la feina avançava, Rodin va concebre una porta de 6 metres d'alçada, amb alts relleus que havia de seguir un esquema semblant al Judici Final de Miquel Àngel. Malauradament l'obra no es va acabar mai, però l’escultor va estar treballant de manera continua en els diversos personatges que l'havien d‘integrar, com El pensador, Paolo i Francesca, Ugolino i els seus fills, Les ombres i El fill pròdig, entre d'altres .

3.-Comentari de l’obra./Interpretació:significat de l’obra.

•Elements propis de l’estil: Rodin va donar un tractament irregular al modelat de la figura amb la

finalitat de poder expressar la força interna i els sentiments del personatge. Això i el fet que l'obra

no estigui polida, sinó que es tracti d'una superfície insinuada, ha fet que l'obra de Rodin es

consideri impressionista malgrat que no utilitza el color i la seva obra és tridimensional i no

bidimensional.

•* Relació entre la forma i la funció: Per bé que l'escultura havia d'integrar-se dintre d’un conjunt

escultòric més ampli, la seva concepció va ser més individualitzada que no pas programàtica

perquè, en darrer terme, anava destinada a les portes d'un museu.

* Iconologia: Rodin es considerà ell mateix un renovador de l’escultura, així com Dante ho fou de la

poesia. Rodin s'equipara a Dante quan concep aquesta obra única que els identificava tots dos com

a creadors.

* Relació de l’obra amb l’època: Els organismes oficials solien donar encàrrecs a artistes molt més

acadèmics que Rodin. Per tant, oferir la realització d'aquesta obra a Rodin significà la prova del

reconeixement públic envers l'escultor. Iconogràficament, la tria era encertada perquè en aquell

moment es revisava la història cultural passada i la Divina Comèdia de Dant esdevenia un dels pilars

fonamentals de la cultura occidental en què s'havien inspirat molts artistes com Botticelli, Miquel

Àngel o Blake.

* Transcendència de l’obra: L’obra va comportar una ruptura amb les concepcions clàssiques de

l'escultura. Rodin va influir en molts escultors de la seva època, com Meunier, Claudel, Rosso, Blay o

Llimona. Constantin Brancusi va treballar d'aprenent al seu taller.

El Pensador s’ha convertit en un símbol de la modernitat que expressa la condició humana i encarna la complexitat i intensitat de sentiments i emocions de la persona.

Profeta Jeremies, Capella Sixtina

Tomba de Llorenç de Mèdici, a l’església de San Lorenzo

Figura al·legòrica de La nit, a la tomba de Julià de Mèdici

Aquest grup també forma part de La porta de l’infern. Fa referència a la tràgica història de la Paola i la Francesca, narrada en la Divina Comèdia, de Dante. Rodin hi desenvolupa plenament el tema de les superfícies ondulants i de la sensualitat. És l’exemple més reeixit en l’obra de Rodin de la multiplicitat de plans i punts de vista de l’espectador. Aquest vessant de la seva producció fa pensar en Bernini i té una clara relació amb l’obra de Canova.

El bes

Monument patriòtic i

commemoratiu d’un fet

històric. La ciutat de Calais,

assetjada per les tropes

angleses, els va haver

d’oferir sis ciutadans en canvi

de la clemència per a la resta

de la població. Per reflectir el

dramatisme i l’aclaparadora

tragèdia del moment, Rodin

recorre a formes

esparracades i a les

anatomies deformades de

gran impacte expressionista

Les portes de l’infern

* En la part superior, les tres Ombres són tres figures d'Adam. Creador de la visió múltiple, Rodin ofereix a l'espectador tres punts de vista d'una mateixa escultura exempta. Les mans unides assenyalen al pensador. Aquest, assegut sobre el dintell, amb el seu crani de pitecantrop, és Dant, el poeta, -i també Rodin. La resta de les figures s'han relacionat amb "Les flors del mal" de Baudelaire.* Els temes principals són l'alienació, la desesperació i la mort. Les tres ombres que s'eleven en el dintell personifiquen la victòria de la Mort (simbolitzada per les tombes situades al fons de les portes, cap a les quals estenen els seus braços), i la inutilitat de les accions de l’ésser humà es posa de relleu en les figures inferiors que mostren els diferents estats d'aïllament als quals està condemnada la persona.* L'escultura de Rodin expressa les possibilitats gairebé il·limitades de la figura humana, transmetent a través d'elles les subtileses i nivells del turment humà. La profunditat del relleu abasta des de les baixes ondulacions flamejants, com si fossin simples irregularitats en el sòl de bronze, fins a figures totalment tridimensionals els braços de les quals s'alcen i tracten d'agafar alguna cosa, amenaçant amb envair el món de l'espectador. * Les diferències d'escala de les figures signifiquen que la composició no té un únic punt panoràmic. Això reforça la sensació de desorientació i separació que domina tot el grup. * Rodin pensava que l'art era sinònim de religió i d'amor per la naturalesa; per a ell, els tres conceptes eren una mateixa cosa. Les seves figures unien per primer cop el real de la naturalesa i l'ideal de la religió en termes de naturalesa humana. L'estàtua ja no era un substitut de l'expressió humana, sinó una imatge que encarnava les complexitats i intensitats dels sentiments i emocions del ser humà.

Monument a BalzacLa catedral

L’onada

L’edat madura

Hokusai, l’onada (1/2 XVIII)

ESCULTURA MODERNISTA

Realisme (1892). Marbre. MNAC, Barcelona

138 cm x 100 cm x 70 cm

ELS PRIMERS FREDS- Miquel BLAY

1.-Presentació i context:

* Títol. Els primers freds.

* Autor. Miquel Blay (Olot, Garrotxa 1866 - Madrid 1936).

* Cronologia 1892.

* Material i Tècnica . Talla de marbre.

* Forma : Grup exempt.

* Mides. 138 cm x 100 cm x 70 cm.

* Ubicació original: Presentada a l'Exposició Nacional de Madrid (1892), hi guanyà la

primera medalla. En la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona (1894), fou

adquirida per l'Ajuntament de Barcelona.

* Ubicació actual: Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona.

* Estil: Primer Modernisme

* Contex històric: Miquel Blay es va formar dintre dels cercles culturals de la ciutat d'Olot i a

Barcelona. Becat per l'Estat, va fer estades a Paris i a Roma. A Barcelona s'integrà dintre del

grup dels artistes modernistes, del qual va ser un dels màxims representants. L’any 1906 fixà

la residència a Madrid, on va dur a terme les darreres obres.

2.-Anàlisi dels elements formals i compositius

* Iconografía (tema): Grup d'un vell assegut amb una nena arraulida al seu pit, despullats,

que passen fred. L’escultor tenia previst fer l'escultura amb els dos personatges vestits,

com es posa de manifest en els primers esbossos i assajos; tanmateix, davant l'èxit que va

tenir l'obra amb els personatges nus, Blay va triar aquesta segona opció com a definitiva.

* Funció: Estètica.

* Composició: Tancada, asimètrica i triangular. Línies compositives: Pel que fa a la nena,

diagonals i en forma de S, quant al vell, verticals i hieràtiques.

* Recursos tècnics: escultura molt realista amb superfícies molt polides en la noia i

apergaminades en el vell. L’artista va deixar els cabells esfumats, poc definits, així com la

cara de la nena.

* Elements propis de l’estil: Blay va realitzar aquesta escultura a Roma, on vivia gràcies a

una beca; per això, precisament, encara hi descobrim reminiscències de la tradició realista

academicista. Malgrat aquest aspecte -que queda palès en el gran detallisme de les

textures de la superfície de la carn, tant de la nena com del vell-, la manera com hi

introdueix la temàtica simbolista i les formes més esfumades la distancien del pur

anecdotisme realista. Aquests canvis tan subtils van ser considerats a l'època com l'inici

d'una nova via dintre de l'escultura catalana i espanyola, que desembocaria finalment en

el modernisme.

3.-Comentari de l’obra./Interpretació i significat de l’obra.

* Relació entre la forma i la funció: El grup intenta incidir en una temàtica més intimista i

decorativa per a una burgesia àvida de novetats artístiques.

* Iconologia: L’obra il·lustra el pas del temps i la fragilitat tant de l'època infantil com de la

senil.

* Relació de l’obra amb l’època: L’obra fou concebuda com a element decoratiu d'una casa

senyorial burgesa de l'època. La introducció de la fotografia i de les revistes il·lustrades d'art,

a més dels viatges que es feien a altres països, van anar produint canvis en els gustos de les

classes benestants, que fins aleshores havien preferit bàsicament temes religiosos per

decorar les cases.

* Influència de l’obra en altres autors i altres èpoques : En aquesta obra primerenca de

Miquel Blay encara és ben constatable la influència del seu mestre, Henri Chapu, o de

l’escultor Dominique-Jean Hugues, que té un tema semblant en la seva obra Èdip a Colonna

(1882). Sigui com sigui, però, la influència de París i, especialment, de Rodin no és total, com

va succeir en altres artistes, malgrat que finalment Blay la rebrà en les seves obres més

modernistes. L’arribada de Miquel Blay i del grup del qual formava part a l'Espanya on encara

predominaven models molt realistes va ser un fet del tot revulsiu. S'iniciaven, doncs, canvis

dintre de l'escultura que es consolidarien definitivament amb el moviment modernista.

Èdip a Colonna - Hugues

Joana d’Arc- Chapu

De l’obra, Els primers freds, n’hi ha dues versions, la del MNAC (dalt) ara en marbre i la de bronze, (68x50x34) al Museu Comarcal a Olot.La versió de marbre, correspon a l’època de l’idealisme, un corrent potenciat des de l’influent Cercle Artístic de Sant Lluc, (Llimona).

Els personatges es mostren nus. Això dóna una aire dramàtic, en el que contrasta la figura de l’ancià, ruda, encorbada, resignada i patètica, amb la de la nena, suau, buscant la protecció de l’avi. El grup de bronze, és una síntesi entre el realisme, l'idealisme, els sentiments que inspiren els personatges i elements de l’art de Rodin, a qui Blay va conèixer a París.

Aquí la figura del vell sembla més desafiadora i el material transmet una major sensació d'orgull, que la resignació de la de guix. Blay va aconseguir amb aquesta obra, trencar el llenguatge tradicional realista, dominant a l’escultura catalana d’aquells anys, molt relacionada, encara amb formes més clàssiques.Apareixen, amb força, el simbolisme i els principis que defineixen al modernisme, tot i que en aquestes obres hi ha una fort contingut anecdòtic. A París havia conegut les noves tendències de l’escultura francesa, el naturalisme social de Meunier, i l’idealisme simbolista, per això la seva obra bascula entre el naturalisme i l’idealisme, com es veu en el tractament de l’avi i de la nena.

LES TEXTURES

Es veu un gran detallisme en el tractament que l’escultor dóna a les textures de la carn de la

figura del vell, de tècnica perfecta. També el cos tendre de la nena assoleix realisme, però

l’expressió suavitzada i esfumada de les faccions li confereix un idealisme que contrasta

amb el del vell.

EL BANC

No hi falta el tema floral, anecdòtic i

convencional, de les fulles que s’enfilen

per darrere del banc, amb la intenció

d’incloure un detall natural, un ornament

en un banc massa senzill i auster. Aquests

detalls (llaços, floretes als cabells, etc.) són

freqüents en l’obra de Blay, com si

prescindir-ne fos deixar l’obra mig

acabada.

Aquesta obra pertany al gènere de l’escultura decorativa, que Blay conreà amb gran qualitat. El conjunt, treballat en alt, mig i baix relleu, és situat en un angle de l’edifici del Palau de la Música Catalana i és presidit per un cavaller amb espasa i enarborant una bandera que oneja i emmarca l’escena. A sota seu hi són representats diferents grups socials, menestrals i pagesos, dones i criatures . Clou l’escena una figura de dona de cabells llargs, amb els braços oberts i el cos cobert amb un vel lleuger. L’escena és ben representativa del simbolisme i l’idealisme modernistes.

Una característica bàsica en tota l’obra de Llimona és l’elegant contenció que equilibra tant l’erotisme potencial del nu

femení com l’agressivitat de la figura masculina, de manera que evita que les escultures caiguin en una retòrica

academicista.

Llimona adoptà per a les figures sepulcrals un tipus de dona passiva i trista, encorbada pel pes d’un dolor desconegut i

misteriós, amb gran plasticitat i amb un sentiment profund. Aquesta dona s’assembla a certes figures dels prerafaelites

anglesos, sobretot a les donzelles representades per Edward Burne-Jones.

La contenció que caracteritza l’obra de Llimona

i la seva actitud distant del grup més

pròpiament modernista, vinculat als Quatre

Gats (Casas, Rusiñol, Utrillo, Gargallo),

afavoriren un cert entroncament de la seva

obra amb l’òptica noucentista, que es palesa a

Catalunya i les ciències, a la porta de la

Biblioteca de Catalunya (1912).

Escultura modernista (1907). Marbre, 1’22 x 1’45 x 1’,05 m. MNAC, Barcelona.

EL DESCONSOL – Josep Llimona

1.-Presentació i context:

* Títol:El desconsol.

* Autor: Josep Llimona.

* Cronologia: 1903-1907.

* Material i Tècnica . Talla de marbre.

* Forma: Exempta i sedent.

* Mides: 67x76x67 cm.

* Ubicació: Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona.

* Estil: Modernisme

* Contex històric: Va néixer el 1864 i estudià a la Llotja de Barcelona. En 1880 guanya la Pensió

Fortuny amb l’obra El fill pròdig que li permet acaba la seva formació a Roma on va rebre les

influències renaixentistes.

En 1893 es funda el Cercle de Sant Lluc, Llimona se centrarà en la construcció de panteons amb

àngels i figures rígides.

Les figures dels panteons, com aquesta pel mausoleu de la família Vilanova, evolucionaran cap a

donzelles adolescents i malenconioses i a partir de 1909 la seva obra es caracteritzarà per les

imatges religioses.

Entre 1913 i 1925 predominen els herois i les dones nues, que dominaran en la producció dels

últims anys.

El Centre Artístic de Sant Lluc es fundà 1893.

És una associació artística de caràcter religiós en oposició a la frivolitat

i esnobisme del Grup dels Quatre Gats.

El seu objectiu es transmetre valors cristians mitjançant la visió del

Modernisme.

Els germans Llimona són dos dels artistes més rellevants dels cercle juntament amb Gaudi.

En un primer moment es prohibeix el modelat de dones nues, però poc a poc se suavitzen els seus

postulats.

Hi havia un sacerdot consiliari que revisava les obres que entraven a la Biblioteca i en donava o no el

vist-i-plau. Un d’aquests consiliaris va ser el futur bisbe Torres i Bages.

Es creà com a reacció a l'humor anticlerical del modernisme i al Cercle Artístic de Barcelona, que

consideraven frívol. Es caracteritzaven per la seva moral rígidament catòlica (que fins i tot prohibia el nu

artístic), pel culte a les virtuts familiars i pel desig d'entroncar amb la humilitat dels gremis medievals

(natzarens).

Després de la guerra civil espanyola es reorganitzà i protegí les activitats de l‘Agrupació Dramàtica de

Barcelona i de la Coral Sant Jordi, i va emparar les primeres actuacions dels Setze Jutges i d‘Els Joglars.

Els germans Vayreda en van formar part, així com Antoni Gaudí.

2.-Anàlisi dels elements formals i compositius

•Iconografía (tema): Representa un nu femení amb actitud abatuda i aclaparada per la tristesa. Llimona

en fa una primera versió amb la figura vestida pel Dolor i Resignació del mausoleu de la família Vilanova

del cementiri de Montjuïc.

Les obres de Llimona giren, principalment, entorn a tres temes: la religió, l'heroi i la dona nua o vestida.

Les seves escultures femenines plasmen sentiments relacionats amb el dolor:

Meditació, malenconia, soledat, dolor, resignació, desconsol.

El dolor és més present a la seva obra a partir de la mort de la seva dona en 1901.

* Funció: Estètica i commemorativa (funerària).

* Composició: Composició asimètrica. Predomini de línies diagonals en ziga-zaga i curvilínies. Composició

tancada.

* Recursos tècnics: Contrast de la superfície llisa del cos femení i desbastat rugós de la base.

Cabell difuminat. En destaca la delicadesa del tractament del marbre.

* Elements propis de l’estil: Utilitza la figura humana per expressar valors, s’esdevé un element simbòlic.

Cos idealitzat i proporcionat. En destaca la suavitat del cos, la sinuositat de la cabellera. Alguns elements

de la figura es fonen amb el suport. No es veu la cara però expressa abatiment. Posició inestable. El tipus

de dona, tant les vestides com les nues, representada per Llimona s’apropa a les donzelles del pintor

Burne Jones.

Es caracteritza per : Línies suaus; Gestos delicats i elegants; Idealització del cos; Sentiment contingut;

Sublimació de les figures

3.-Comentari de l’obra./Interpretació i significat de l’obra.

•Relació entre la forma i la funció: Fusiona la bellesa formal amb els sentiments.

* Iconologia: L’obra il·lustra el sentiment de pena davant la mort, però sense estridències ni escarafalls.

* Relació de l’obra amb l’època: La vinculació de Llimona amb el Cercle Artístic de St. Lluc i el profund

sentiment cristià va potenciar aquest tipus d’escultura.

Caracteritzada per: sobrietat formal, sentiment cristià de resignació, delicadesa del mode-

lat i puresa del marbre. Mostra els sentiments de tristesa i de malenconia provocats per la mort.

Vol transmetre la resignació cristiana i la idea de redempció.

* Transcendència de l’obra en altres autors i altres èpoques: Utilitza la figura femenina per plasmar

sentiments. En alguna de les seves obres s’aprecia la influència de l’escultura de Rodin. Introdueix el nu

femení que havia estat prohibit pel Cercle Artístic.

Cal fixar-se amb l’extraordinària semblança entre

Desconsol i aquesta obra del 1904, la qual mostra

el mateix prototip de figura de dona, paradigma

del modernisme.Dànae. Rodin

Llimona

Ramon Berenguer III el Gran, a Barcelona

Fris de l‘Arc de triomf de Barcelona

Sant Jordi (Montjuïc)

És l’únic exemple d’escultura

monumental realitzat a

Barcelona que segueixi

totalment l’estètica modernista.

En són els autors Llimona i

Gaudí. Per les característiques

que mostra, resumeix tot l’art

escultòric del període. La van

desmuntar el 1940 i la seva

restitució va desencadenar

moviments ciutadans. Després

del franquisme la col·locaren a

la plaça de Tetuan

CelestíDavesa