Antoni Furió, Construint Espanya, Construint l’Estat, En Contra Del País Valencià. L’Abans i El Després de La Nova Planta

8/16/2019 Antoni Furió, Construint Espanya, Construint l’Estat, En Contra Del País Valencià. L’Abans i El Després de La Nova …

1/34

1

Construint Espanya, construint l’Estat,

en contra del País Valencià.

L’abans i el després de la Nova Planta1

Antoni Furió,Universitat de València

Un llibre del malaguanyat historiador Ernest Lluch es titulava ben expressi-

vament Les Espanyes vençudes del segle XVIII ,2 i és que, efectivament, d’Espanya

i d’Espanyes n’hi ha hagut moltes, com hi ha hagut també moltes maneres

d’entendre-la i d’organitzar políticament la convivència entre els diversos

pobles que cohabiten en la península Ibèrica. Mentre que a la corona d’Aragó

1 Potser un títol més escaient per a aquest text hauria estat De les Espanyes medievals a

l’Espanya una, i de com això afectà i afecta els valencians, però la reacció desmesuradaque ha merescut la celebració mateixa del congrés, abans fins i tot que es conegués elcontingut de les intervencions, i sobre la qual he reflexionat a «Inquisició preventiva»,L’Espill, 45 (2014), p. 141-148 (http://www.uv.es/lespill/articles/furio45.pdf), no fa sinóconfirmar la idea central d’aquest escrit, condensada de manera més descriptiva queprovocativa en l’encapçalament, a saber, que la formació nacional d’Espanya —un pro-cés en constant construcció, ja que les nacions ni són eternes ni es creen d’una vegadaper totes—, en la mesura que Espanya se simplifica i s’assimila amb Castella, s’ha feti es fa contra les Espanyes no castellanes.

2 Barcelona, Crítica, 1999. La reflexió que havia emprès Ernest Lluch amb aquesta i altrescontribucions, i les conseqüències polítiques que en derivava, quedaren tallades d’arrelamb el seu assassinat l’any següent. Les consideracions de Lluch, un intel·lectual vigo-rós i assenyat, van ser rebudes amb incomprensió i desdeny als medis historiogràfics ipolítics a l’altra banda de l’Ebre. Tot al contrari que al País Valencià, on va ser professori s’implicà també políticament (vegeu La via valenciana, València, Tres i Quatre, 1976)i on les seves tesis sempre han estat acollides amb interès, al marge de si eren com-partides o no. Una mostra recent n’és el llibre de Joan Romero, Espanya inacabada,València, PUV, 2006 (hi ha també versió castellana, en la mateixa editorial i el mateixany), una raonada i intel·ligent proposta de pensar —i articular políticament— Espanyaen termes plurinacionals, de tractar de manera complexa i subtil realitats complexes,i d’entendre-les, en comptes de com un problema o una amenaça, com a fortalesa i

oportunitat. El llibre de Romero, l’enèsima proposta des de la «perifèria» menystingudades del «centre», mostra ben clarament que el «problema» no es circumscriu nomésa Catalunya, o a Catalunya i al País Basc, sinó que s’estén també a les altres Espanyesvençudes, a les Espanyes no castellanes i que afecta, en definitiva, la constitució i l’or-ganització polítiques de l’Estat espanyol.


2/34

Vàrem mirar ben al lluny del desert

2

Espanya va ser durant l’edat mitjana una mera expressió geogràfica —com

ho pugui ser avui la de península Ibèrica o, en anglès, la de Iberia, per refe-

rir-se conjuntament a Espanya i Portugal—, a Castella, si més no a partirdel segle XIII, el terme tenia ja una clara connotació política i ideològica,

recollida entre altres en l’obra de l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez

de Rada, De rebus Hispaniae, on, segons un altre historiador recentment

desaparegut, Miquel Barceló, es troba ja esbossat el que serà el cànon o

guió de la història d’Espanya,3 o en l’Estoria de España, impulsada per Alfons

X el Savi. Ambdues obres eren alhora dos grans projectes historiogràfics i

polítics que pretenien reclamar per a Castella no sols l’herència de l’anticregne visigot de Toledo, sinó també la continuïtat històrica d’Espanya des

dels seus orígens més remots. És a dir, que mentre que a la corona d’Aragó

era un espai geogràfic en el qual convivien diversos regnes,4 a Castella prenia

cos la identificació amb la Hispània visigoda, romana i fins i tot anterior.

Espanya era Castella, i això tenia una dimensió política: la primacia de Cas-

tella per sobre de tot el territori peninsular, fragmentat en diversos regnes.

Aquesta voluntat d’hegemonia es concretaria i transmetria sobretot en lescròniques i obres historiogràfiques de la baixa edat mitjana, en particular

en les ja citades de l’arquebisbe de Toledo i Alfons X, que tindrien una gran

influència sobre la manera d’entendre i escriure la història en tots els reg-

nes peninsulars, inclosa la corona d’Aragó. I potser fos la insatisfacció amb

què Jaume I va llegir la crònica de Rodrigo Jiménez de Rada i el contrast

3 Barceló en parlà en molts dels seus escrits, en particular els publicats a la revista L’Espill, però vegeu sobretot l’última entrevista que li van fer, pocs mesos abans de la seva mort,on el «guió de la història d’Espanya» és un tema recurrent: Josep M. Muñoz, «MiquelBarceló, estudiós d’exterminis». L’Avenç , 393, p. 12-22 (setembre de 2013).

4 En la mesura que el terme «Espanya» expressava fonamentalment una realitat geo-gràfica i s’identificava amb el conjunt de la península, els textos catalans l’assimileninicialment amb Al-Àndalus —com quan, al segle xii, els conqueridors cristians par-teixen ad detrimentum Yspanie—, en la mesura que els successius estats musulmansocupaven la major part del territori peninsular. Per contra, després de la gran expansióterritorial dels regnes cristians al segle xiii a costa d’Al-Àndalus, el terme, sense canviar

de significat, passà a reflectir la nova realitat geopolítica, i Jaume I pot dir en la sevacrònica que Catalunya «és lo millor regne d’Espanya». Tot i això, en documents i textosliteraris valencians del segle xv encara s’identificava Espanya amb el sultanat musulmàde Granada. Vegeu Antoni Furió (2014). Las Españas medievales, a Historia de las Españas,a cura d’A. Furió i J. Romero. València: Tirant lo Blanch.


3/34

3

Construint Espanya, construint l’Estat

que observava entre el relat dels fets que anava imposant-se, de matriu i

intenció castellanes, i la realitat històrica que ell havia viscut i, sobretot, la

imatge que tenia de si mateix el que el portaria, segons suggereix StefanoCingolani, a escriure la seva pròpia crònica, el Llibre dels fets, alhora com a

rèplica i com a reivindicació del poder i el prestigi de la casa reial d’Aragó.5

Era, si més no, un intent de construir un relat alternatiu al que s’estava

difonent des de Castella i d’escriure una memòria reial/nacional pròpia,

que tindria continuïtat en les cròniques posteriors de Desclot, Muntaner i

Pere el Cerimoniós.6

Amb els Reis Catòlics i la unió dinàstica de Castella i la corona d’Aragó,el concepte d’Espanya començà a voler dir alguna cosa més per als catalans

en general i els valencians en particular. És cert que, per a la gran majoria

de la població, pagesos i menestrals que no havien sortit mai del país ni

havien vist mai un mapa, resultava difícil representar-se els contorns de la

península Ibèrica i menys encara, poc després, els de la nova monarquia

hispànica, amb territoris tan dispersos, d’Itàlia als Països Baixos i a l’Amè-

rica recentment conquerida.7

Però els contactes del regne de València ambla veïna Castella, ja intensos des d’antic, tant a través dels mercaders com

dels immigrants que venien regularment de Múrcia, d’Andalusia i, en gene-

ral, de tota la corona castellana, s’incrementaren amb la unió dinàstica i la

introducció del tribunal de la Inquisició, de manera que el castellà era una

llengua que, si bé encara minoritàriament, se sentia ja a molts llocs del país

i que molta gent entenia.8 Per altra part, des del començament del segle xvi,

5 Stefano Cingolani (2008). «Memòria, llinatge i poder: Jaume I i la consciència histò-rica». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XIX, p. 101-127.

6 En efecte, a les quatre grans cròniques, com als tallers historiogràfics de Saint Denis,St Albans o Toledo, no sols s’escrivia la memòria reial sinó també la memòria «nacio-nal» dels nous estats europeus. França i Castella (i més tard Espanya) són producte tantde les conquestes dels seus monarques, que n’eixamplaven els límits territorials, comdel relat històric elaborat pels seus cronistes, que contribuïa a crear una consciènciacomuna, sobre la base d’una «memòria» i un «destí» compartits.

7 A la baixa edat mitjana i els primers temps moderns, eren molt pocs encara els qui

podien fer-se una idea de la península en el seu conjunt, per haver viatjat o per haver-lavist representada en mapes o cartes de navegació, com era el cas, a més dels patrons ila tripulació de les naus, dels mercaders, dels ambaixadors i dels homes d’armes.

8 En Les obres o trobes en llaors de la Verge Maria , el primer llibre literari imprès a lapenínsula, publicat a València el 1474, s’incloïen quaranta poemes en català, quatre en


4/34


4

les impremtes valencianes començaren a publicar llibres en castellà desti-

nats a un públic més ampli que l’estrictament valencià, amb la vista posada

en tot el mercat hispànic, on el castellà anava imposant-se com a llengualiterària i de cultura.9 I també molts valencians l’adoptaren, començant per

l’alta noblesa i bona part de les classes dirigents, perquè era la llengua de

la cort.10 No era cap fenomen singular. Això mateix passava en altres ciutats

i regnes de la monarquia, de Nàpols i Milà als Països Baixos i Portugal. El

castellà era la llengua de prestigi en els primers segles de l’edat moderna,

com més tard ho seria el francès, que esdevindria la llengua de l’alta noblesa

europea, de la diplomàcia i de les corts de Berlín i Sant Petersburg, de Vienai d’Estocolm. No era tampoc només una qüestió de llengua. Els valencians

s’estaven incorporant també a la nova idea d’Espanya estesa tant des de la

cort i l’administració reial com des de la literatura i la història, a la idea

d’una major unitat i cohesió polítiques, acceptant fins i tot la primacia de

Castella i del castellà com a signes identificadors de la nova monarquia his-

pànica —un paper que abans, del segle xiii al xv, havien exercit Catalunya

castellà i un en italià. És cert que la cultura escrita tenia encara un abast social moltlimitat i que, per tant, la presència literària del castellà no es pot considerar gaire indi-cativa d’una comprensió generalitzada, però, per altra part, els registres judicials, quesovint transcriuen literalment les declaracions de testimonis i acusats, mostren quemolts dels immigrants, tant al món urbà com al rural ( jornalers, pastors, artesans...),continuaven emprant el seu castellà nadiu com a vehicle de comunicació.

9 La primera edició del Cancionero General d’Hernando del Castillo, el més important enel seu gènere, es va imprimir per primera vegada a València el 1511, amb un tiratge demil exemplars, que s’esgotà en menys de tres anys; el 1514 apareixia una segona edició,

també a València. De La Celestina, un dels llibres més venuts al segle xvi, es van fer aValència tres edicions en només quinze anys (1514, 1518 i 1529). Sobre la castellanitzaciódels escriptors i els lectors valencians, vegeu Philippe Berger (1976). «Contribution àl’étude du déclin du valencien comme langue littéraire au Seizième siècle». Mélangesde la Casa de Velázquez, XII, p. 173-195, i, sobretot, Joan Fuster (1976). La Decadènciaal País Valencià. Barcelona: Curial, i «Decadència i castellanització»(1986), Caplletra:Revista Internacional de Filologia, 1, p. 29-35. Sobre l’impacte de la Inquisició en la cas-tellanització de la cultura valenciana, vegeu Jordi Ventura (1978). Inquisició espanyola icultura renaixentista al País Valencià. València: Eliseu Climent Editor.

10 Esdevenir cortesà volia dir, entre altres coses, adoptar els usos de la cort, i en primer

lloc la llengua. El procés ha estat estudiat, amb caràcter general, per Norbert Elias aLa sociedad cortesana (1982). Mèxic, FCE. A València, aquest paper el va jugar sobretotla cort virregnal, especialment durant el període que va ser virreina Germana de Foix,l’ambient de la qual apareix descrit a La Vesita (escrita el 1524-25 i publicada el 1562),de Joan Ferrandis d’Herèdia, i a El Cortesano (1561), de Lluís del Milà.


5/34

5


i el català en la corona d’Aragó—, però sense que això afectés en absolut la

identitat política diferenciada del regne de València ni el manteniment de

les seves lleis i institucions.Els valencians, com els catalans, els mallorquins i els aragonesos se

sumaren aparentment sense reserves al nou projecte polític de la monar-

quia hispànica, que podien entendre com una extensió o una ampliació del

model polític confederal que caracteritzava la corona d’Aragó, amb diversos

regnes i territoris, cadascun amb les seues lleis i institucions, units per la

figura del sobirà.11 La corona d’Aragó, per altra part, no era només espanyola

o ibèrica, sinó que englobava també territoris italians, com els regnes deNàpols, Sicília i Sardenya. De la mateixa manera, la nova monarquia dels

Àustria no era només hispànica o ibèrica, sinó que incloïa igualment terri-

toris italians, borgonyons, flamencs, holandesos, americans, i es presentava

com una monarquia composta, és a dir, integrada per diversos territoris

que disposaven del seu propi model d’organització política. Això implicava

també una concepció de la identitat espanyola de caràcter plural, que ha

portat alguns historiadors a parlar d’una Espanya horitzontal, conformadaper un agregat de territoris units pel nexe d’un govern comú.12

L’Espanya dels Reis Catòlics, primer, i dels Àustria, després, no estava

destinada, doncs, a ser ni una ni castellana. Ni tan sols estava destinada a

res, si no creiem en les «unitats de destí». De fet, la seva mateixa existència

i continuïtat al començament del segle XVI no deixava de ser molt precària,

11 De vegades se sol oblidar aquest caràcter compost de la corona d’Aragó, enfront delcaràcter unitari de la monarquia castellana, i es parla erròniament de la unió de duescorones, la d’Aragó i la de Castella, amb els seus respectius regnes. Castella, però, noera una confederació de regnes, sinó un sol regne, amb una mateixa llei, unes matei-xes corts i institucions i una mateixa moneda, de Galícia a Andalusia, i on les denomi-nacions de «regne» (el regne de Múrcia, el regne de Sevilla, el regne de Jaén...) erenmerament honorífiques, sense traducció administrativa o institucional. Tot al contrarique a la corona d’Aragó, on els regnes eren entitats jurídicament i administrativamentdiferenciades. Vegeu Ernest Belenguer (dir., 2007). Història de la Corona d’Aragó . Bar-

celona: Edicions 62.12 L’expressió l’ha difós recentment Ricardo García Cárcel a Felipe V y los españoles (2002).

Barcelona: Plaza Janés, però havia estat ja utilitzada, fins i tot com a títol d’un llibre, vintanys abans: Francesc X. Blay (1982). Espanya horitzontal (introducció al concepte històricd’Espanya). València: Nau Llibres, el qual s’inspirava al seu torn en Joan Reglà.


6/34


6

sotmesa a l’atzar biològic.13 I tampoc no hi havia instàncies unitàries que

vinculessin els diferents regnes més enllà de la persona del monarca i dels

oficials directament nomenats per aquest.14 Tampoc no es pot dir que, tot ila major extensió geogràfica de Castella i la seva superioritat demogràfica,

econòmica i militar, la dels Reis Catòlics fos una Espanya castellana. La

corona d’Aragó hi aportava una gran experiència administrativa, diplomàtica

13 De la mateixa manera que el matrimoni entre Ferran i Isabel uní en uns mateixossobirans la corona d’Aragó i Castella, el matrimoni d’Isabel, la filla i hereva dels ReisCatòlics, amb Manuel de Portugal hauria unit en el fill d’aquests dos, Miquel, les tres

corones: Aragó, Castella i Portugal; però Miquel morí el 1500, abans de fer els dos anys.El mateix Ferran, després de la mort d’Isabel i de ser expulsat de Castella, es tornà acasar el 1505 amb Germana de Foix, i si el matrimoni hagués tingut descendència, lacorona d’Aragó i Castella haurien tornat al punt anterior. De fet, en una carta al virreide Sardenya, de 9 de març de 1509, el rei li comunicava l’embaràs de la reina i el consolque això suposaria per als regnes de la corona d’Aragó: «Del preñado de la serenísimaReyna, nuestra muy cara y muy amada muger, somos cierto que vos entre los otros ytodo esse Reyno havréis recebido el plazer que es razón esperamos en Dios según elbuen camino que fasta aquí ha llevado, succederá en bien lo que sea servicio de Diosy consuelo de todos nuestros Reynos». El fill, però, va nàixer mort. La citació a ErnestBelenguer Cebrià, «Les reines de la Corona d’Aragó i el cas paradigmàtic d’Isabel laCatòlica i Germana de Foix», dins La Corona d’Aragó, segles xii-xviii. L’atzar, que no és nide bon tros el «motor» de la història, subjecta a moltes «determinacions», hi juga, però,un paper major al que tradicionalment estan disposats a concedir-li els historiadors.

14 Durant el regnat dels Reis Catòlics, com també a la mort de Ferran el 1516, hi haguédos governadors, un per a Castella i un altre per a la corona d’Aragó, com hi haguétambé dos inquisidors generals, cosa que ha portat Joseph Pérez a suggerir que «donFernando no descarta la posibilidad de que las dos coronas vuelvan a separarse si lascircunstancias le son otra vez desfavorables»; vegeu l’obra citada a la nota 20, p. 100).Per altra part, tant la corona d’Aragó com Castella tenien els seus propis ambaixadorsa l’exterior, en particular a Roma, que no sempre defensaven els mateixos interessos.Mentre visqué Isabel o quan Ferran tornà a la regència de Castella, no hi hagué pro-blemes i, per exemple en aquest últim període, hi hagué un mateix ambaixador, elvalencià Jeroni de Vic, per a les dues corones, però en els moments de crisi, com aradurant l’enfrontament entre Felip el Bell i Ferran el Catòlic, cadascú disposà del seupropi aparell diplomàtic. Ferran hagué de reconstruir pràcticament ex novo les sevesxarxes polítiques i clientelars a Roma, que no s’interrompé quan, amb la mort del seugendre, recuperà la regència de Castella, com ho mostra el seu suport a la creació de laconfraria i l’església de Montserrat, «de natione aragonese, cathalana et valenciana» ola fundació també a Roma de dues esglésies-hospitals «de cathalans», la de S. Nicolà ila de Santa Margarita. Cf . Alessandro Serio (2007). «Una representación de la crisis de

la unión dinástica: los cargos diplomáticos en Roma de Francisco de Rojas y Antoniode Acuña (1501-1507)». Cuadernos de historia moderna, 32, p. 13-29; i Manuel VaqueiroPiñeiro (1994). «Una realtà nazionale composita: comunità e chiese ‘spagnole’ a Roma»,dins S. Gensini (ed.). Roma capitale (1447-1527). Pisa-San Miniato: Pacini Editore, p.473-489.


7/34

7


i fins i tot financera,15 i de fet va ser l’estructura política catalanoaragonesa la

que, almenys formalment, caracteritzaria la nova monarquia hispànica fins

a la Guerra de Successió. Fins i tot, en termes de personal polític, el controlde la monarquia entorn de 1500 estava en mans dels consellers catalano-

aragonesos de Ferran, mentre que Isabel es retirava cada vegada més del

primer pla i els seus partidaris perdien posicions en el govern, una situació

que continuaria durant la regència de Ferran a Castella i els primers anys de

Carles I. Pel que fa al govern, en efecte, la seva organització estava basada

en l’estructura institucional politerritorial pròpia de la corona d’Aragó, amb

un Consell d’Aragó i un Consell de Castella, per als afers propis de cadacorona —als quals s’afegirien més tard els consells de Navarra, d’Índies,

d’Itàlia, de Flandes i de Portugal—, un consell d’estat, per als afers comuns,

especialment la guerra i la política exterior, i el Consell de la Suprema Inqui-

sició —dividit en dos entre 1507 i 1518, quan Castella i la corona d’Aragó

tornaren a estar separades de iure (uns altres dos consells, el d’Hisenda i el

d’Ordes Militars, van estar sempre en l’òrbita castellana). L’adopció d’aquesta

estructura política i institucional confederal i del règim de govern que elshistoriadors anomenen polisinodial no sols era la més lògica, sinó que hauria

estat molt difícil de contrarestar, per la fortalesa de les institucions polítiques

catalanoaragoneses, molt zeloses de la seva autonomia i els seus privilegis,

i perquè Castella, tot i la seva tendència a la unificació, no era prou forta

encara per impugnar aquella i imposar aquesta.16 Això no vol dir que els

15 En matèria administrativa, la monarquia hispànica aplicaria, per exemple, el sistema

catalanoaragonès de virreis a tots els territoris de l’imperi, incloses les colònies castella-nes a Amèrica; i en afers exteriors s’hi imposaria la política mediterrània i antifrancesaque havia caracteritzat tradicionalment la corona d’Aragó, enfront de les simpaties cas-tellanes per França (vegeu la nota 20). Pel que fa a la contribució econòmica, noméscal recordar els préstecs per valor de quasi 50 milions de maravedís (dels quals 16 de laciutat de València) negociats per Lluís de Santàngel el 1491 per a finançar la conquestade Granada. Cf . Miguel A. Ladero Quesada (1992). «Actividades de Luis de Santángelen la corte de Castilla». Historia. Instituciones. Documentos, 19, p. 231-252.

16 Són molt suggestives, respecte d’aquest tema, les reflexions de William Peter Frank,en l’opinió del qual la unió entre les dues corones havia vingut molt tard, quan Aragó

i Castella (per no parlar de Portugal) havien cristal·litzat ja com a estats relativamentautoconscients, amb llengües, literatures, tradicions culturals i sistemes econòmicsmolt desenvolupats i fins i tot imperis propis. L’hegemonia de Castella no era suficientper a imposar-se i neutralitzar aquesta. En el segle xvi Castella continuaria el seu procésintern de centralització, alhora que els èxits imperials a Europa i Amèrica estimularien


8/34


8

monarques no tractessin des del principi, des del mateix Ferran el Catòlic i

fins i tot abans, avançar en la centralització del poder polític, en detriment

de les institucions representatives dels regnes i de les ciutats.17 El mateixFerran se serviria de la nova Inquisició —l’única institució, a part de la

monarquia mateixa, per damunt dels diferents regnes, amb una jurisdicció

centralitzada i nodrida sobretot de castellans— per reduir l’autonomia dels

estats de la corona d’Aragó i expandir l’autoritat reial.18 Però no aconseguiria

que el càrrec de virrei —l’alter ego del monarca—, convertit ja en permanent,

tingués potestat per convocar les Corts, cosa que els furs i privilegis dels

regnes de la corona reservaven només al sobirà. En el seu testament, però,el rei Catòlic recomanava al seu nét i successor, el futur Carles I, que «no

faga mudança alguna para el govierno e regimiento de los dichos reynos...

el desenvolupament d’una autoconsciència castellana. En la corona d’Aragó, per la sevapart, el naixent sentiment «nacional» es va veure privat d’un «centre», d’un cor, perquè,amb els Habsburgs, el centre tradicional de lleialtats, especialment el monarca, va serapropiat i finalment naturalitzat per Castella. El rei esdevingué així estranger, incapaç

ja de servir com a pol al voltant del qual es poguessin aglutinar lleialtats o sentimentscomuns. Això venia ja de lluny, del segle xv, amb el creixent absentisme reial, i al finaldel Quatre-cents i durant el Cinc-cents, es desenvolupà un focus alternatiu per alssentiments nacionals o de grup en els furs i en les institucions locals representativesde cada regne (les corts i la Diputació del General). Aquesta situació alterà la finalitatprimera d’aquestes institucions, que esdevingueren tenaces defensores de les insti-tucions regnícoles enfront d’una cort estrangera ( foreign Court ) que se sospitava quevolia donar a l’autoritat reial en la corona d’Aragó el caràcter molt més absolutista quetenia a Castella. Quan, el 1498, la reina Isabel declarà que «mejor sería reducir a losaragoneses por las armas que no sufrir la arrogancia de sus Cortes», els «aragonesos»

devien témer que expressava els desigs recòndits de la cort en conjunt. Els dos seglessegüents veurien reforçats aquests temors per moltes afirmacions similars per part decastellans influents. L’inqüestionable domini de facto de la unió per Castella, en clarcontrast amb l’estructura de iure aragonesa de la monarquia i tan frustrant des de finaldel segle xvi per a una Castella durament imposada fiscalment, alimentà les pors de lacorona d’Aragó respecte de la seva autonomia. W.P. Frank (1981). Regionalism and therevocation of the Fueros of Valencia and Aragon during the War of the Spanish Succession .Tesi doctoral. UCLA.

17 De fet, l’autoritarisme monàrquic és gairebé tan antic en la corona d’Aragó com el des-envolupament de les institucions forals i la tradició pactista, especialment amb Pere

el Cerimoniós i els Trastàmares, que Vicens Vives considera, en canvi, extremamentrespectuosos amb el pactisme.

18 Ricardo García Cárcel (1976). Orígenes de la Inquisición española. El tribunal de Valencia,1478-1530. Barcelona: Península, p. 45; Henry Kamen (1999). La Inquisición española:una revisión histórica. Barcelona: Crítica (primera versió a Barcelona, Grijalbo, 1972).


9/34

9


de la Corona de Aragón» i, sobretot, que «no trate ni negocie las cosas de

los dichos reynos sino con personas naturales dellos, ni ponga personas

estranjeras en el Consejo ni en el govierno». L’estat dels Reis Catòlics nohavia estat, doncs, un estat castellà, ni ho seria tampoc en els primers anys

de la nova dinastia dels Àustria. Al contrari, amb l’arribada de Carles, des

de Castella es veia com als consellers aragonesos que havien dominat el

govern en els últims anys de Ferran, s’afegia ara una legió de flamencs

sota la direcció de Guillem de Chièvres i Adrià d’Utrecht. La revolta dels

comuneros no sols expressava aquests temors, sinó que es pot considerar el

revers de la situació el 1705, quan van ser els regnes de la corona d’Aragóels que es revoltaren contra la nova dinastia Borbó i el pes de castellans i

francesos en el govern. Criat en la tradició política i institucional de l’estat

borgonyó, del qual formava part la seva Gant natal, i també, de seguida, com

a emperador, Carles estava més familiaritzat amb un model descentralitzat o

confederal com el de la corona d’Aragó que amb el molt més centralitzat de

Castella. La nova monarquia hispànica mantindria així formalment la seva

estructura multiterritorial i polisinodal, però també esdevindria cada vegadamés castellanitzada. Era una de les conseqüències de la revolta comunera,

tot i haver estat ràpidament aixafada, i, sobretot, del major pes, en tots els

aspectes, i del paper central de Castella dins el conjunt de la monarquia.19

19 Per a tot aquest llarg paràgraf, vegeu Jaume Vicens Vives (1952). Aproximación a la his-toria de España. Barcelona: Centro de Estudios Históricos Internacionales; John Elliott(1965). La España imperial, 1469-1716 . Barcelona, Vicens Vives; Antonio DomínguezOrtiz (1973). El Antiguo Régimen: los Reyes Católicos y los Austrias. Madrid: Alfaguara;William P. Frank (1981). Regionalism and the revocation...; Joseph Pérez (1985). La revo-lución de las comunidades de Castilla (1520-21). Madrid: Siglo XXI; Miguel A. LaderoQuesada (1999). La España de los Reyes Católicos. Madrid: Alianza; i, sobretot, per nofer ja més extensa aquesta bibliografia del que convé en un text d’aquestes caracterís-tiques, les nombroses obres pròpies o dirigides per Ernest Belenguer Cebrià, el granespecialista en el període: El Imperio hispánico: 1479-1665 (1995). Barcelona: Grijalbo;Ferran el Catòlic: un monarca decisiu davant la cruïlla de la seva època (1999). Barcelona,Edicions 62; La Corona de Aragón en la monarquía hispánica: del apogeo del siglo XV a lacrisis del XVII (2001). Barcelona: Península; El imperio de Carlos V: las coronas y sus terri-

torios (2002). Barcelona: Península, i, com a director, Felipe II y el Mediterráneo (1999).Madrid: Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II yCarlos V; De la unión de coronas al Imperio de Carlos V (2001). Madrid: Sociedad Estatalpara la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V; La Corona d’Aragó:segles XII-XVIII (2006). València: Generalitat Valenciana, Ministerio de Cultura.


10/34


10

La castellanització no sols es corresponia molt bé amb el desenvolu-

pament polític i institucional de Castella, unitari i uniformitzador, sinó

també amb la tradició historiogràfica i ideològica que identificava Espanyaamb Castella. La nova monarquia hispànica havia de ser, per tant, també

castellana. El 1516, el mateix any de la mort de Ferran el Catòlic, el cardenal

Cisneros, arquebisbe de Toledo i governador de Castella —nomenat per

Ferran en el seu testament, en el qual també havia nomenat governador de

la corona d’Aragó el seu fill bastard Alfons, arquebisbe de Saragossa i de

València—, davant la possibilitat que Carles nomeni ambaixador a Roma un

aragonès, Pedro de Urrea, tracta d’impedir-ho: «es muy necesario que [SuAlteza] envíe persona que sea castellano o flamenco», «porque sin duda»,

afegeix el seu secretari Varacaldo, «sería gran perdición que, habiendo tantos

castellanos, hombres señalados para ello, nos quisiesen poner los negocios

debajo del poderío de Faraón, que más valdría y mejor sería para el reino

encomendar los negocios al más puro francés del mundo que no a aragonés

ninguno».20 Quan diu «aragonès», vol dir també català, valencià i mallorquí.

I en una altra carta del mateix any, escriu a un altre ambaixador castellàprop del futur emperador: «Diréis a su Alteza que en Aragón, y en Cataluña

y Valencia no quieren obedecer ninguna cosa, ni hay justicia ni memoria

della, y pónense a decir que sólo la persona del rey han de obedecer y no

a otro ninguno».21 Per altra part, i en una data també tan primerenca com

1518, el comte de Benavente, un grande de Castella que acompanyava Carles

a Saragossa, davant els embuts que posaven els aragonesos a jurar-lo com a

20 Joseph Pérez (2014). Cisneros, el cardenal de España. Madrid: Taurus, p. 101. A propòsitd’això, el mateix Pérez escriu: «Después de la muerte de don Fernando, Cisneros secomporta como si no hubiera otro gobernador que él. Actúa como si Castilla represen-tara los intereses de toda la monarquía. Se comporta como castellano, aun más: comocastellanista; por lo visto, para él los aragoneses no eran gente muy de fiar; formabanuna nación asociada con Castilla, desde luego, pero que tenía intereses a veces distintosde los de Castilla y, por lo tanto, de España... No sería, pues, exagerado ver en Cisnerosun precursor del proceso histórico a favor de la castellanización de la monarquía» (p.101-102).

21 Joseph Pérez (1997). «Castilla, Cataluña y la monarquía hispánica». Manuscrits, 15,p. 157-164. Varacaldo també hi torna a dir la seva: «los aragoneses en tiempo del ReyCatólico lo tenían todo, y que ahora no pueden sufrir verse sin ello; querían levantaral infante Fernando [el germà de Carles] porque es hechura del Rey Católico y criado asus tetas».


11/34

11


rei, aconsellà al monarca «hacer un ejército y sujetar aquél reino por fuerza

de armas, y así les daría las leyes que quisiese y no las que los aragoneses

querían».22 De fet, com apunta Elliott, «alguns nobles castellans no feienpas cap esforç per amagar llur menyspreu i desgrat de la corona d’Aragó

i els seus privilegis, i semblen haver parlat obertament de llur intenció

de destruir-ne els furs».23 Tanmateix, no tots els castellans pensaven així.

Gonzalo Fernández de Oviedo tenia una idea de la diversitat de les nacions

i províncies de la monarquia, com exposa en la seva Historia de las Indias,

de 1535: «porque, aunque los que venían [a les Índies] eran vasallos de los

reyes de España, ¿quién concertará al vizcaíno con el catalán, que son detan diferentes provincias y lenguas?, ¿cómo se avendrán el andaluz con el

valenciano y el de Perpiñán con el cordobés, y el aragonés con el guipuzco-

ano y el gallego con el castellano y el asturiano e montañés con el navarro?

E así d’esta manera, no todos los vasallos de la corona real de España son

de conformes costumbres ni semejantes lenguajes».24 Espanya, doncs, era

plural, amb diversos costums i llengües, i així ho pensaven alguns també

des de Castella, però molts altres, a més de les reserves i la desconfiançaenvers la corona d’Aragó expressades per Cisneros i per altres membres de

l’alta noblesa castellana, tendien a confondre Espanya amb Castella i els

espanyols amb els castellans, com denunciava el valencià Gaspar Escolano

a començament del segle xvii: «no puedo dexar de dolerme de la impropi-

edad de hablar del vulgo castellano[...] llamando a sola Castilla España y a

solos los castellanos españoles».25

22 Prudencio de Sandoval (1955-1956). Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V .Edició i estudi preliminar de Carlos Seco Serrano. Madrid: Atlas, cap. XX (edició originalde 1614).

23 John Elliott (2006). La revolta catalana, 1598-1640. Un estudi sobre la decadència d’Espa-nya. València: PUV, p. 39.

24 Reproduït a Miguel A. Ladero Quesada (1998). Lecturas sobre la España histórica. Madrid:Real Academia de la Historia, p. 108-109.

25 Gaspar Escolano (1610). Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad yreyno de Valencia. València, I, cols. 104-105. La queixa era general a tots els regnes de la

corona d’Aragó, com mostren les polèmiques de Zurita amb els historiadors castellans(«Esto no está en las historias de Castilla, luego es fábula y el autor se lo inventa... Siendoaragonés el autor de los Anales le ofende (al censor) tanto en estos libros que celebrecon la alabança y memoria que se debe las hazañas y prohezas de los ínclitos Reyes deAragón. ¿Por ventura el Rey nuestro señor –es decir Felipe II- tiene menos parentesco


12/34


12

Castella era, al capdavall, el territori més extens i més poblat i la base

de la monarquia, on tenia la capital i el govern, integrat majoritàriament

per castellans. La tendència a la castellanització es veurà reforçada també,com diu Joseph Pérez, per la major facilitat per governar que troben els reis

a Castella, que ofereix menys resistència que la corona d’Aragó.26 De fet,

com assenyalà Elliott, els Àustria eren reis absoluts a Castella i monarques

constitucionals a la corona d’Aragó,27 i els sobirans respectaren aquesta dife-

rència abans i després de l’intent del comte-duc d’Olivares d’acabar amb la

diversitat imposant un model centralista basat en el model castellà, a fi de

facilitar el govern i les contribucions fiscals, que havien de ser votades perles Corts de cada regne. En els regnats anteriors, els successius monarques

havien tractar d’eludir aquesta obligació prescindint de les Corts i augmen-

tant directament la pressió fiscal, financera i política sobre les ciutats, espe-

cialment sobre la capital valenciana, malgrat les protestes i la resistència

con ellos que con los Reyes de Castilla? ¿O son estas hazañas e historias de los Reyesde Buxia u de Benamerín?») o, a Catalunya, els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), amb participació també d’un valencià, en el qual l’autor, Cristòfor Despuig, fa dira un dels seus personatges: «¿I què pensau, senyors? La major part dels castellans gosendir públicament que aquesta nostra província no és Espanya i per ço, que nosaltres nosom verdaders espanyols, no mirant... que aquesta província no sols és Espanya, mas ésla millor Espanya... ¿Quina província espanyola per mar i per terra ha fet millor mostrade sí que aquesta que és avui la corona d’Aragó, i especialment nostra Catalunya? Açòés tan clar i tan notori que no hi ha home que gens lletrat que sia que ignore. Ni tam-poc ho ignoren los castellans, mas per no donar-nos lo que és nostre no sols ho volen

ignorar, mas volen-ho negar» (p. 77 de l’edició d’Enric Querol i Josep Solevicens, Bar-celona, PAM, 2011). Vegeu també Ernest Belenguer (1996). «La monarquía hispánicavista desde la Corona de Aragón», a Felipe Ruiz Martín (dir.). La proyección europea dela monarquía hispánica. Madrid: Editorial Complutense, p. 107-132, que comença jus-tament amb aquesta citació. Per altra part, el 1581, el cardenal Granvela advertia a FelipII que «los castellanos lo quieren todo, y yo me temo que al final lo perderán todo»,mentre que un quart de segle més tard, cap a 1605, Pere Franquesa, secretari reial idel duc de Lerma, alertava de com s’havia estès la idea que el rei «es castellano y nadamás, y así es como aparece a los otros reinos», és a dir, com un estranger. La citació deGranvela a Manuel Rodríguez Rivero, «El Consejo de Italia y la territorialización de la

Monarquía, 1554- 1600», a Belenguer Cebrià, Felipe II y el Mediterráneo (1999), p. 111, ila de Franquesa, així com també les anteriors de Zurita i Despuig, a Belenguer Cebrià(2001). La Corona de Aragón en la Monarquía Hispánica, p. 139-141.

26 Pérez (1997). «Castilla, Cataluña... », p. 160.

27 Elliott (1965). La España imperial , p. 176.


13/34


14/34


14

rega de l’imperi se sostenia sobre Castella i que calia fer contribuir els altres

estats de la monarquia i, en primer lloc, els de la corona d’Aragó. Aquest

va ser el propòsit de la Unió d’Armes, que preveia la creació d’un exèrcitde reserva de 140.000 homes, aportat i sostingut pels diferents regnes, en

el que es preveia com un primer i decisiu pas cap a la completa integració

política i militar. El projecte assignava a la corona d’Aragó 44.000 homes

d’armes (16.000 Catalunya, 10.000 Aragó, 6.000 València, 6.000 Sicília

i 6.000 Mallorca i Sardenya), els mateixos que per a Castella i les Índies,

tot i l’evident desproporció entre les dues corones, als quals s’afegien uns

altres 52.000 dels restants estats (Portugal 16.000, Nàpols 16.000, Flan-des 12.000 i Milà 8.000). Tot i el rebuig que va rebre la Unió d’Armes als

estats no castellans de la monarquia, l’obstinació d’Olivares per implantar-la

convertiria 1640 en un any particularment crític, que provocaria finalment

la seva pròpia caiguda, en coincidir les revoltes de Portugal, Catalunya (i

Nàpols, una mica més tard) i les conjures nobiliàries d’Aragó i Andalusia.31

L’Imperi espanyol no sols s’estava construint al marge de la corona d’Aragó

i dels seus interessos (com ara amb l’exclusió del comerç amb les Índies),sinó també en contra, en sostraure la política italiana (llevat de Sardenya)

al Consell d’Aragó. I la política absolutista i centralitzadora d’Olivares, a

l’estil de la que estava imposant a França el cardenal Richelieu, havia acabat

provocant la revolta dels catalans i la separació definitiva de Portugal, com

havia fet ja Holanda unes dècades abans.

Les últimes dècades del segle XVII, que són també els últims temps de la

dinastia dels Àustria, van conèixer una inflexió en les relacions polítiques

/ Solo Castilla y León / y el noble reino andaluz / llevan a cuestas la cruz», citat perGregorio Marañón (1952). El Conde-Duque de Olivares (La pasión de mandar). Madrid:Espasa Calpe (primera edició de 1936).

31 Elliott (2006). La revolta catalana, p. 218; Belenguer (2001, La Corona de Aragón….Per al País Valencià, vegeu Dámaso de Lario (1986). El comte-duc d’Olivares i el regnede València. Eliseu Climent Editor, p. 37, i Lluís Guia Marín (1983). «Felipe IV y losavances del autoritarismo real en el País Valenciano: Las Cortes de 1645 y la Guerra

de Cataluña». Estudis, 10, p. 217-234. És coneguda l’opinió que tenia Olivares sobreun regne de València exhaust per l’expulsió dels moriscos i poc combatiu enfront delpoder central, si més no en comparació amb Catalunya i Aragó: «Es que tenemos a losvalencianos por más muelles». Joan Reglà et al (1975). II . Història del País Valencià: Deles Germanies à la Nova Planta. Barcelona: Edicions 62, p. 153.


15/34

15


entre el centre i la perifèria, que alguns historiadors han qualificat de reacció

neoforalista.32 En realitat, el neoforalisme no era tant un pas endarrere en

l’evolució de l’estat espanyol —acusació habitual en una certa historiogra-fia—, com un avanç en la implicació —i en la consciència— dels súbdits

no castellans en els problemes i en el govern de la monarquia. Després

dels desastres de mitjan segle, ara es feia més evident que mai per a tots la

necessitat d’un govern central fort, així com les possibilitats de poder inter-

venir-hi. Enfront de la lluita política entre Madrid i els regnes, ara s’obria un

nou escenari en què el més important era qui controlaria el govern central

i definiria la seva política, quina facció s’imposaria a Madrid. En aquestnou context, les institucions forals adquiriren un nou significat, que ja no

era tant la defensa de la identitat i l’autonomia dels regnes com la de servir

de suport i cohesió a les diferents faccions presents a la cort. Els regnes, a

través dels estrats superiors de la noblesa, volien i podien ara participar en

el govern de la monarquia comuna. Per això mateix, la mort de Carles II, la

proclamació de Felip V i la sobtada reaparició, almenys en la percepció de

bona part de la població de la corona d’Aragó, d’un govern potencialmentamenaçador el 1701, revitalitzaren l’antic antagonisme entre Madrid i els

regnes catalanoaragonesos. «Espanya», conclou Frank, a qui he seguit en

32 El primer a parlar-ne va ser Joan Reglà en la seva part a la Introducción a la historia deEspaña (1963). Barcelona: Teide, però el terme ha tingut un gran desenvolupamentposterior. Vegeu Lluís Guia Marín (1975). «Los estamentos valencianos y el duque deMontalto: los inicios de la reacción foral». Estudis, 4, p. 129-147, i, del mateix autor(1997), «Absolutismo y foralismo en el último período foral valenciano», a Eliseo Ser-rano i Esteban Sarasa (coord.), La Corona de Aragón y el Mediterráneo: siglos XV-XVI .Saragossa: Institución Fernando el Católico, p. 419-432; Henry Kamen (1981). La Españade Carlos II . Barcelona: Crítica; Sebastià García Martínez (1991). Valencia bajo Carlos II .Villena: Ajuntament; Carmen Corona (2001). «El pretendido neoforalismo de la Coronade Aragón», a J. Alcalá Zamora i E. Belenguer Cebrià (coord.). Calderón de la Barca yla España del Barroco. Madrid: Sociedad Estatal España Nuevo Milenio, p. 1027-1059;Antonio Álvarez-Ossorio. «Neoforalismo y Nueva Planta: el gobierno provincial de la

monarquía de Carlos II en Europa». Ibidem , p. 1061-1089; Xavier Gil Pujol (2002). «LaCorona de Aragón a fines del siglo XVII: a vueltas con el neoforalismo», a Los Borbones:dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII . Madrid: Marcial Pons-Casa deVelázquez, p. 97-116; Joaquim E. López i Camps (2003). «València durant el regnat deCarles II. El neoforalisme a debat». Estudis, 29, p. 315-329.


16/34


16

aquestes reflexions, «es formaria finalment amb la derrota militar en l’ex-

terior i la guerra civil en l’interior».33

Les dues concepcions d’Espanya i de com s’havia d’organitzar política-ment —l’Espanya horitzontal o plural i l’Espanya vertical o unitària— esta-

ven latents, doncs, abans de la Guerra de Successió. O, més ben dit, era

la primera la que prevalia, la que havia estat en l’origen de la monarquia

hispànica i havia caracteritzat els dos segles de govern dels Àustria. La

guerra imposaria per la força l’altre model, el d’una monarquia absoluta i

centralitzada i una Espanya construïda sobre la matriu castellana. Alguns

historiadors, com García Cárcel, apunten que el projecte borbònic no teniaun guió prefixat i que el nou règim s’elaborà sobre la marxa amb vímets

de molt diverses procedències, ja que l’únic projecte va ser el de guanyar

la guerra.34 És possible, però el mateix autor també diu que el projecte

austriacista no va ser una altra cosa que la defensa de la continuïtat del

règim polític i fiscal de la dinastia dels Àustria, i que la Nova Planta va ser

el resultat d’una victòria militar, del borbonisme sobre l’austriacisme, i, per

tant, d’un projecte polític i d’una idea d’Espanya sobre un altre, un projecteamb dues arrels, la uniformitzadora a la francesa i la castellanitzadora oli-

varista.35 És a dir, la principal conseqüència política de la guerra, el decret

de Nova Planta, que, en el cas valencià, abolia els furs i les institucions del

regne, no es va improvisar, sinó que venia de lluny: de la idea que es tenia

a Castella d’Espanya i del govern de la monarquia, i de la idea que es tenia

a França del poder absolut del monarca. Tant com els militars i els funcio-

naris castellans, van resultar decisius els consellers francesos de Felip V, ien particular l’ambaixador Amelot, en el disseny i la implantació de la Nova

Planta, que suprimia les lleis i les institucions forals i, amb elles, un model

d’organització política i fiscal que, en la seva opinió, limitaven la capacitat

33 W.P. Frank (1981). Regionalism and the revocation..., p. 146-148.

34 Ricardo García Cárcel (2009). «Los Borbones y la articulación de la Monarquía en elsiglo xviii», a Ricardo Franch (ed.). La sociedad valenciana tras la abolición de los fueros.València: Institució Alfons el Magnànim, p. 17-39.

35 Ricardo García Cárcel (2009). «Los Borbones y la articulación de la Monarquía en elsiglo xviii».


17/34

17


d’actuació de la monarquia i fomentaven la rebel·lia.36 En realitat, la revolta

va ser un pretext per a l’abolició de l’ordenament i l’autonomia forals, no la

seva veritable causa.37Altres historiadors han volgut desautoritzar la tesi d’un enfrontament

intern —polític i territorial— adduint que la Guerra de Successió no va ser

cap guerra d’Espanya contra Catalunya o contra el País Valencià, sinó una

querella dinàstica i un conflicte internacional.38 És cert que va ser totes dues

coses, i fins i tot, potser, la primera guerra veritablement mundial, ja que es

va desenvolupar a diferents continents,39 però també ho és que va ser una

guerra civil, amb filipistes i austriacistes a tots els territoris, i que va teniruns clars perdedors: els regnes de la corona d’Aragó. Al regne de València,

la majoria de la població era de filiació austriacista —com corroboren els

informes de les noves autoritats borbòniques i l’abast i la intensitat de la

36 Enrique Giménez (2009). «La geografía del poder. El control del territorio valencianopor la administración borbónica», a Ricardo Franch (ed.). La sociedad valenciana..., p.61-104; Carmen Pérez Aparicio (2009). «La respuesta de los valencianos a la abolición

de los Fueros», a Ricardo Franch (ed.). La sociedad valenciana..., p. 161-192.37 De la mateixa manera, en el desencadenament de la revolta jugaren més els greuges

socials i econòmics que la defensa dels furs, que eren vists com privilegis de les clas-ses superiors, mentre que preocupava més l’aliança de Felip V amb els senyors i lesoligarquies urbanes per a mantenir l’ordre social. Frank (1981). Regionalism, p. 212.

38 «Lo que hubo entonces eran guerras internacionales y de dinastías entre los Borbonesy los Habsburgo, que tenían el apoyo de Inglaterra. Y eso no tiene nada que ver abso-lutamente con los catalanes», José Álvarez Junco a El País, 6 de juny de 2013. El mateixautor hi insistiria més tard a «Los malos usos de la historia», El País, 22 de desembre de2013, sempre, naturalment, sense conèixer el contingut de les intervencions al simposi

—quan el primer que s’espera d’un historiador és un bon coneixement de les fonts— ipressuposant que aquest presentava la Guerra de Successió «como un conflicto nacio-nal, moderno, entre dos mónadas intemporales, llamadas ‘España’ y ‘Cataluña’».

39 Emilio de Diego García (2007). «La Guerra de Sucesión española: de conflicto internoa primera guerra mundial. La crisis sucesoria de la monarquía hispánica». Cuadernosde investigación histórica, 24, p. 9-18; Joaquim Albareda (2010). «La Guerra de Sucesión:¿la primera guerra civil española?». Clío. Revista de historia, 103, p. 12-15, i, del mateixautor (2010), La Guerra de Sucesión de España (1700-1714). Barcelona. Crítica. Sobre laguerra, vegeu també Henry Kamen (1974). La Guerra de Sucesión en España, 1700-1715 .Barcelona: Grijalbo; Pere Voltes Bou (1990). La Guerra de Sucesión. Barcelona: Planeta;

Virginia León Sanz (1993). Entre Austrias y Borbones. El archiduque Carlos y la monarquíade España (1700-1714). Madrid: Sigilo; Eliseo Serrano (ed.) (2004). Felipe V y su tiempo.Saragossa: Institución Fernando el Católico; Francisco García González (ed., 2009). LaGuerra de Sucesión en España y la batalla de Almansa. Europa en la encrucijada. Madrid:Sílex.


18/34


18

repressió exercida contra els vençuts; un dietarista filipista arribà a xifrar

el descontent i el rebuig al nou ordre polític en el 90% de la població40—,

però també hi havia molts botiflers, sobretot entre l’alta noblesa i les capesdirigents, que veien millor garantits els seus privilegis amb els Borbons.41

Tanmateix, la derrota va ser col·lectiva, perquè tots van perdre, tots van

ser castigats, tant els deslleials com els fidels. El decret de Nova Planta

comportà l’abolició de l’ordenament jurídic i el desmantellament de les

institucions pròpies, dels consells municipals a les Corts i la Generalitat,

amb la qual cosa el regne de València deixava d’existir com a entitat polí-

tica diferenciada.42 Els filipistes valencians, que s’havien mantingut fidels

40 Pérez Aparicio (2009). «La respuesta de los valencianos...». A més d’entre frares icapellans, els austriacistes eren també majoritaris entre els juristes —«los letradosque en el puesto más público repetidas vezes avían manifestado su pasión al Imperio,pervirtiendo con su exemplo a otros»— i els estudiants de la universitat, segons la llistade desafectos elaborada pel virrei Villagarcía. Frank (1981). Regionalism , p. 236-237. Entot cas, els partidaris de l’arxiduc no es limitaven a les classes baixes, i molts mercadersvalencians, en la capitulació de la capital del regne el 1705, demanaren a Basset, i aquestacceptà, la llibertat d’importar i exportar mercaderies i moneda de tots els regnes de la

monarquia, «francamente, como si todos fueran un mismo reyno y provincia». És adir, una unitat econòmica més integrada i sense traves, un objectiu de major pes quela defensa dels vells furs (p. 325).

41 Tot i que també s’ha estudiat la dimensió social de la Guerra de Successió —per CarmenPérez Aparicio en un dels seus primers treballs sobre la qüestió, «La Guerra de Succes-sió: una revolució camperola» (1976), a Primer Congreso de Historia del País Valenciano,València, Universitat de València, p. 511-524, i de nou en un article recent, «La Guerrade Sucesión en el Reino de Valencia. Objetivos políticos, proyectos económicos y rei-vindicaciones sociales» (2013). Libros de la corte.es, 7, p. 153-155, és un tema en el qualcaldria aprofundir més.

42 Sobre la Guerra de Successió al País Valencià i les seves conseqüències, vegeu sobre-tot, entre una molt nombrosa bibliografia, Carmen Pérez Aparicio (1981). De l’alça-ment maulet al triomf botifler . València: Eliseu Climent editor, i, de la mateixa autora,Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València (2008). València, EliseuCliment Editor; Enrique Giménez López (1999). Gobernar con una misma ley. Sobre laNueva Planta borbónica en Valencia. Alacant: Universitat d’Alacant, 1; i, del mateix autor,Felipe V y los valencianos (2011). València: Tirant lo Blanch; Pedro Pérez Puchal (1962).«La abolición de los Fueros de Valencia y la Nueva Planta». Saitabi, XII, p. 179-199;Pere Voltes Bou (1964). La Guerra de Sucesión en Valencia. València; Institució Alfonsel Magnànim; Mariano Peset (1972). «Notas sobre la abolición de los Fueros de Valen-

cia». Anuario de Historia del Derecho Español , XLII, p. 657-715; Carmen Corona (1982).Tropas francesas en Castellón, 1707-1712. Castelló: Ajuntament; Jesús Pradells (1984). Del foralismo al centralismo. Alicante, 1700-1725 . Alacant: Universitat d’Alacant; Vicent Gil(1989). Una societat trencada. Botiflers i maulets a la Vila-real de la transició borbònica(1706-1735). Vila-real: Ajuntament; Carmen Pérez Aparicio (1993). «Austrias y Borbo-


19/34

19


a Felip V, no esperaven aquell càstig tan sever i indiscriminat, que no feia

distincions i que tractava tot el regne com un país vençut, ocupat militar-

ment i, per tant, sotmès a la seva liquidació política i institucional, en nomdel dret de conquesta. En aquest sentit, el decret no deixa lloc a dubtes:

«Considerando haber perdido los Reinos de Aragón y de Valencia, y todos

sus habitadores por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al

juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor,

todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, y que con

tal liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores

Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinosde esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos Reinos de

Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los

demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la

del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis

Armas con el motivo de su rebelión, he juzgado por conveniente (así por

esto como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la unifor-

midad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándoseigualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el

Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos

y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre

hasta aquí observadas en los referidos Reinos de Aragón y Valencia; siendo

mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica

y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin

diferencia alguna en nada».43

nes. Las repercusiones del cambio dinástico en el País Valenciano». Saitabi, XLIII, p.231-242; Sergio Villamarín (2001-2002). «La política del marqués de Villagarcía duranteel primer reinado de Felipe V». Saitabi, 51-52, p. 379-400; Ricardo Franch (2003). «Lanueva fiscalidad implantada en los territorios de la Corona de Aragón tras la abolicióndel régimen foral: una aproximación desde la perspectiva valenciana». Norba. Revista deGeografía, 16-2, p. 525-542; Joaquim E. López i Camps (2005). «La invasió austriacistadel Regne de València (1701-1705)». Afers, 52, p. 521-540; Antoni Pitarch Font (2006).1706. La Guerra de Successió a Vila-real . Vila-real: Ajuntament; Salvador Salort i Vives

(2007). «L’impacte de la Hisenda de la Nova Planta castellano-borbònica al País Valencià:reforma o càstig?». Aguaits, 24-25, p. 49-72, així com els treballs reunits a La sociedadvalenciana tras la abolición de los Fueros.

43 Reproduït a Alfonso García-Gallo (1962). Manual de Historia del Derecho español . Madrid.II (Antología de fuentes), p. 271-273.


20/34


20

El decret de Nova Planta, promulgat el 29 de juny de 1707, era, com he

dit abans, la principal conseqüència política d’una derrota, però també un

projecte contemplat des d’antic. Potser la defensa dels Furs no havia estat lacausa més important de la revolta, que havia tingut molts orígens i dimen-

sions, però en va ser el principal resultat. La guerra, i més encara el delicte

de rebel·lió, servien de pretext per satisfer un anhel castellà de més de dos

segles, com era la supressió de les peculiaritats dels regnes de la corona

d’Aragó —i, en el nostre cas, el de València— i la seva conformació amb

les lleis de Castella. La guerra també donava a Felip V l’oportunitat, que els

seus predecessors no havien tingut, d’acabar amb l’anomalia que, almenysdes de Madrid, representava l’autonomia de la corona d’Aragó, amb tots els

seus destorbs forals, i la mateixa estructura confederal, si més no formal,

de la monarquia hispànica; donava l’oportunitat de substituir les Espanyes

per una sola Espanya, bastida sobre el model castellà, i el primer monarca

Borbó no la desaprofità. És en aquest sentit que es pot dir que Espanya —la

nova Espanya una i castellana, vertical i centralitzada— es va construir —i

continuaria construint-se en els segles següents— contra Catalunya, Aragó,el País Valencià i les Illes, és a dir, contra les Espanyes vençudes el 1707-1714.

La repressió va ser brutal i començà des d’abans mateix que acabés la

guerra. Hi havia, per una part, la voluntat d’aplicar un càstig exemplar, que

servís d’advertència als qui encara mantenien la resistència i que podien

comprovar en la crema i el saqueig d’altres poblacions el destí que els espe-

rava si persistien en l’obstinació. També es volia deixar clar que no hi hauria

marxa enrere, que l’abolició de les llibertats forals i la unificació legal i ins-titucional amb Castella eren innegociables i no tindrien retorn.44 Per això,

encara que alguns destacats filipistes, de dins i fora del regne, aconsellaven

prudentment posposar una decisió tan dràstica a la finalització de la guerra

44 La integració de la corona d’Aragó a Castella va estar sempre a l’agenda, com mostrala correspondència entre els caps militars (els ducs de Berwick i d’Orléans), l’ambaixa-dor francès (Amelot), el president del Consell de Castella (Ronquillo), el president del

Consell d’Aragó (el comte de Frigiliana), l’antic virrei de València (duc de Veraguas),el ministre de la guerra (duc de San Juan), Lluís XIV i Felip V, reproduïda en part perFrank, Regionalism , i també a Correspondencia de Luis XIV con M. Amelot, su embajadoren España. 1705-1709. Publicada por el señor barón de Girardot , edició i traducció de JoséM. Iñurritegui i Julen Viejo, Alacant, PUA, 2012.


21/34

21


i, sobretot, a la caiguda de Catalunya, per evitar una resistència a ultrança,

el criteri que s’imposà en l’entorn del rei i dels militars que dirigien les

operacions al País Valencià i Aragó va ser el de promulgar i fer efectius deseguida els respectius decrets de Nova Planta. Com al·legava Macanaz —el

conseller legal d’Amelot, i per tant un jurista, no un militar— en el memo-

rial que va escriure sobre el nou govern que s’hauria d’instal·lar a València

i Aragó, «con las armas en la mano todo se consigue; sin fuerças nada se

alcanza, la política y saviduría sirven para conseguir lo adquirido».45

L’important, en tot cas, és el caire militar que tingué no sols la repressió

i l’ocupació del país,46 sinó també la posterior reconstrucció, en la mesuraque molts càrrecs de l’administració civil van passar a mans d’oficials de

l’exèrcit. Dos episodis particularment violents, encara en plena guerra,

van ser la massacre de Vila-real, amb 253 veïns morts el dia de la presa de

la vila,47 i la crema i arrasament de la ciutat de Xàtiva,48 un fet que marcà

45 Frank (1981). Regionalism , p. 507.

46 El 1712 hi havia aquarterats permanentment 16.453 soldats, en la seva majoria estran-gers, un fet inèdit en la història dels països de la corona d’Aragó. Isidro Planes, Sucesos fatales de esta ciudad y reyno de Valencia, o puntual diario de lo sucedido en los años 1710 y1711. Biblioteca de la Universitat de València, ms. 159, vol. I.

47 El 12 de gener de 1706. Vegeu Benet Traver (1925). Villarreal en la Guerra de Sucesión.Vila-real: Ajuntament, i Pitarch (2006). 1706. La Guerra de Successió a Vila-real , cit . AVila-real, com a moltes altres ciutats, la influència del baix clergat, secular i regular, vaser decisiva en el decantament austriacista de la població.

48 Les fonts contemporànies, totes proborbòniques, es fan ressò de la brutalitat del setgei presa de Xàtiva: «Las tropas que se hallaban en Xàtiva a cargo del caballero Dasfeldtomaron el recinto que mediava entre la ciudad i el castillo, i de los 4 conventos quehabía en aquel parage, se reservaron del rigor de las armas los dos, por ser de religio-sas; i la gente de todos estados que mantuvo la obstinación fue pasada por el filo de laespada» (Gaceta de Madrid de 7 de juny de 1707). El cronista Minyana estima que enl’església de Sant Agustí els francesos mataren deu frares i seixanta-dos civils que s’hihavien refugiat. Melchor de Macanaz, el redactor del Decret de Nova Planta, nomenatdesprés jutge de confiscacions del regne de València i reedificador de la ciutat de Xàtiva,feia notar a Felip V, en un memorial sobre la passada guerra, que «no hubo puebloque no tomase a fuerza de armas, y estaban tan obstinados, que Xátiba, después de unlargo sitio, fue menester reducirla a cenizas». Totes les citacions provenen de Germán

Ramírez Aledón (1996). «La crema de Xàtiva en 1707». Fira 96 . Xàtiva: Ajuntament,p. 51-68, el qual estima que el saqueig i l’incendi de la ciutat no van ser generals, comdramatitzava la historiografia valenciana del segle xix, sinó selectius. Tot i això, la ciutatva estar més d’un any abandonada i, en ser reconstruïda, se li canvià el nom pel de SanFelipe, en honor al monarca.


22/34


22

profundament els contemporanis i també la historiografia romàntica del

segle xix, i que amb el temps es convertiria en un dels lieux de la mémoire

dels valencians. A la destrucció deliberada i exemplar de casos com el deXàtiva, s’afegien l’extorsió i el pillatge que patia la població civil per part

de les tropes, i de la qual no s’escapaven ni les esglésies ni els eclesiàstics,

sobretot els regulars, sospitosos de ser majoritàriament austriacistes.49 Això

i les execucions sumàries, que un text de l’època —La Verdad Triumphante

en Europa, d’intenció austriacista— estima en deu o dotze al dia i eleva a

un total de tres mil, contribuïen a crear un clima de terror amb el qual es

pretenia dissuadir tota resistència. L’escrit també denuncia elsrobos, saqueos, incendios, estragos, atrocidades, tiranías y sacrilegios

que executaron los enemigos en Valencia y Aragón... En Valencia duró

más de tres años la persecución con el mismo furor y estrago que al

principio, pues no cesó la horca semana alguna en que no se viesen

diez y doce en ella, que excedieron el número de tres mil hombres los

que padecieron semejante castigo, que parecía querer reducir a desierto

las ciudades llevando la máxima de contener con el rigor y el miedoaquellos naturales.50

La repressió no es limitava als combatents, als miquelets capturats o els

pagesos en armes, sinó que s’estenia també a amplis sectors de la societat

civil, amb l’empresonament, les fortes multes i la confiscació dels béns

49 «Otras gravísimas vejaciones habían padecido la Iglesia y sus ministros, tanto regularescomo no regulares, cuando las armas de Francia y de Castilla (que juntas se llamabanlas armas españolas y los castellanos gali-hispanos) entraron en el Reino de Valencia,inmediatamente que ganaron la batalla de Almansa... violaron y saquearon iglesias, per-dieron totalmente la veneración a los eclesiásticos, y con más encono que a los clérigosmiraban y trataban a los religiosos... Los ministros reales, especialmente Gobernadoresmilitares (a éstos encargan los gobiernos) de su propia autoridad los prendían y congrande ignominia los llevaron presos, a unos para destierro, a otros a la cárcel pública,adocenándoles con los más malhechores», testimoni d’un dominic valencià publicat

per Peset (1972), «Nota sobre la abolición... », p. 686.50 El títol complet de la publicació és La Verdad Triumphante en Europa. Sucesos de este siglo

desde la repartición de España y muerte de Carlos II hasta 1712. Con el derecho que asiste aCarlos III (el pretendiente) a esta monarquía, i la cita apareix a Albareda (2010), La Guerrade Sucesión..., p. 225.


23/34

23


dels austriacistes,51 la depuració dels càrrecs públics i de la universitat52 i la

fugida a Barcelona o l’exili a Viena de molts valencians.53

La desarticulació de la societat valenciana, vençuda i escapçada, privadade les seves elits tradicionals, incloses les que s’havien mantingut fidels a

Felip V, que van ser apartades dels llocs claus de poder i representació54 va

anar acompanyada, des del principi mateix, per la militarització i la cas-

tellanització de l’administració, amb el desembarcament de nombrosos

funcionaris castellans i l’adjudicació de càrrecs civils, com els dels nous

corregidors, amb funcions polítiques i administratives, a militars, justificada

pel perill potencial que representaven els valencians, fins i tot molts anysdesprés d’acabada la guerra, i per la necessitat també de donar ocupació i

sou als militars en temps de pau.55 I, molt particularment, per l’increment

51 Amparo Felipo Orts (2005). «Las repercusiones de la política de confiscaciones de FelipeV sobre Don Juan Basilio de Castellví, conde de Cervelló y marqués de Villatorcas».Estudis, 31, p. 253-268.

52 Antonio Mestre (2009). «Cultura y política tras la abolición de los fueros: los austra-

cistas», a Franch, La sociedad valenciana..., p. 133-160.53 Carmen Pérez Aparicio (1991). «Una vida al servicio de la Casa de Austria. Don José

Folc de Cardona y Erill, príncipe de Cardona». Estudis, 17, p. 421-448; Carmen PérezAparicio i Amparo Felipo Orts (1998). «Un drama personal i col·lectiu. L›exili austri-acista valencià». Pedralbes, 18, p. 329-343; Joaquim E. López i Camps (2002). «Mauletsamb noms i cognoms. Els exiliats valencians a Barcelona», a Enfrontaments civils: post- guerres i reconstruccions. Lleida: Recerques-Pagès Editors, I, p. 176-192; Agustí Alcoberro(2002). L’exili austriacista (1713-1747), Barcelona: Fundació Noguera.

54 En qüestió de mesos, si no de setmanes, van ser suprimides les antigues institucionsforals, des de la Junta d’Elets, que encarnava la representació permanent del regne, a les

magistratures locals, que van ser substituïdes per noves instàncies administratives dematriu castellana o francesa —en particular, la cancelleria i la intendència, que, junt ambla capitania general, constituïen el trípode del nou poder borbònic (Giménez)—, i de lesquals van ser exclosos, almenys en els càrrecs de major responsabilitat, els valenciansnomés per ser valencians. En l’opinió dels consellers de Felip V, i del mateix monarca,només els castellans podien garantir una fidelitat absoluta i, amb ella, la completa sub-missió del país. Sobre el personal polític i administratiu del nou règim, vegeu EnriqueGiménez (2006). Los servidores del rey en la Valencia del siglo XVIII: estudio y repertoriobiográfico. València: Institució Alfons el Magnànim.

55 Més que en l’aplicació estricta de les lleis de Castella, el règim nascut del decret de

Nova Planta va ser més aviat el d’un país ocupat, governat i administrat per militars,del capità general en el cim als corregidors en la base, càrrecs tots ells ocupats permilitars castellans, cosa que anava en contra dels proclamats esforços per imposaruna administració més racional. La pervivència d’aquest fort dispositiu militaritzat total llarg del segle xviii, que es mantingué intacte en allò fonamental fins a la crisi de


24/34


24

desaforat de les exaccions fiscals, justificat primer per la contribució a l’es-

forç de guerra i, després, per la necessitat de contribuir amb una aportació

equivalent (d’ací el nom de l’impost: l’Equivalente) a la de les províncies cas-tellanes, ja que es tenia la impressió que el regne de València, com la corona

d’Aragó en general, havien aprofitat els seus privilegis forals per minorar la

seva contribució a la hisenda de la monarquia i les despeses colossals del

manteniment de l’imperi, que requeien majoritàriament sobre Castella. El

caràcter punitiu de molts dels nous impostos es manifesta, segons Salva-

dor Salort, quan es comprova que els ingressos reials al País Valencià per

alcabales i cientos van passar de 39.237 lliures en 1707 a 240.331 el 1708, ésa dir, que en un any es van multiplicar per sis, mentre que l’agregat dels

nous impostos borbònics i dels encara vigents del sistema foral —que no

van ser abolits, sinó que se sumaren a la càrrega total— pujà de 73.237

lliures el 1707 a 385.434 el 1708, cinc vegades més. Tot i això, la nova admi-

nistració borbònica no estava satisfeta amb el producte obtingut, malgrat

la coexistència de tres instàncies impositores i recaptadores: la dels militars

—que recaptava un impost de deu lliures semestrals per veí, un dels gravà-mens més onerosos i que més rebuig causava entre els valencians—, la de

les autoritats civils —que ingressava els antics impostos forals i les noves

contribucions castellanes— i la que administrava els estancs i monopolis

reials.56 Un comportament, tot plegat, que els mateixos valencians parti-

daris de Felip V no dubtaven a qualificar de tirànic i d’equiparar-lo amb el

tracte vexatori sofert pels indis d’Amèrica.57

1808, s’explicaria, segons Enrique Giménez, per la necessitat de mantenir el controlsobre la societat valenciana per part d’un règim que havia nascut d’una victòria militari que havia de continuar assegurant-se’n la submissió per la força de les armes. Enri-que Giménez (1999). Gobernar con una misma ley: sobre la Nueva Planta borbónica enValencia. Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant, p. 159-160. Per la seva part,García Cárcel afirma que, després de la Nova Planta, el 60% dels jutges a Catalunya iAragó seran castellans, un percentatge que en el cas del País Valencià s’eleva al 75%:

«Los Borbones y la articulación...» (2009).56 Les xifres són de Kamen (1974). La Guerra de Sucesión, p. 349, que les presenta en

reals; l’anàlisi i la conversió en lliures és de Salvador Salort (2007). «L’impacte de laHisenda...», p. 56.

57 Pérez Aparicio (2009). «La respuesta de los valencianos...».


25/34

25


Alguns historiadors sostenen que la repressió va ser conjuntural, limi-

tada només a la guerra i la postguerra immediata, i que l’exacció fiscal no

va ser tan desmesurada com es pretén, ja que, per una part, la Nova Plantacomportà la substitució d’un sistema fiscal caduc i ineficient per un avan-

çat sistema de tributació directa, basat en la renda i no en el consum, i, per

l’altra, la congelació de les tarifes al començament del Setcents constituiria

un estímul per a la creació de riquesa i, fins i tot, motiu de greuge compa-

ratiu per als il·lustrats castellans, que van ser incapaços de donar-se ells

mateixos una contribució fiscal com la imposada, per dret de conquesta,

als territoris de la corona d’Aragó. Tot això, a més, en el context de l’esforçmodernitzador del nou estat borbònic, entestat a reformar unes estructu-

res socials i econòmiques decadents, heretades del passat. Les llums de la

modernització borbònica compensarien amb escreix les ombres de l’aboli-

ció de les velles llibertats i privilegis forals, al capdavall rèmores de la vella

societat estamental que s’oposaven al progrés polític i econòmic, encarnat

per la centralització i el mercantilisme.58 A més que no deixa de ser curiós

que es pugui sostenir que els territoris vençuts van sortir, malgrat tot, mésbeneficiats per la política econòmica de la nova Espanya que els vencedors,59

és que no va ser ben bé així.

D’entrada, la pretesa modernitat i racionalització del nou sistema impo-

sitiu, que substituïa la diversitat de gravàmens sobre el comerç i sobre el

consum per un impost únic i progressiu, basat en la renda o els ingressos

dels contribuents, no era tal, perquè en realitat s’exigia al territori una quota

o cupo anual, que no depenia directament de la riquesa sinó que es recaptavarepartint-la entre la població. La seva creació, a més, va ser conseqüència

directa d’una victòria militar, cosa que li atorgava una evident connotació de

58 És il·luminador al respecte l’excel·lent estudi de Josep M. Delgado Ribas (1987).«Presión fiscal y asignación de recursos en la monarquía borbónica». Manuscrits, 4-5,p. 25-40

59 La tesi, purament ideològica, que vincula el creixement econòmic dels països de l’antigaCorona d’Aragó amb les conseqüències de la Nova Planta i la centralització política bor-

bònica, tan cara als propagandistes de la modernització, es veu desmentida pels estudisd’història econòmica, que mostren que la recuperació i el creixement de la «perifèria»mediterrània de la monarquia havien començat ja molt abans, en la segona meitat delsegle xvii. Vegeu Bartolomé Yun Casalilla (1999). «Del centro a la periferia: la economíaespañola en la época de Carlos II». Studia Historica. Historia Moderna, 20, p. 45-75.


26/34


26

càstig pel delicte de rebel·lió comès pel regne. Enfront dels pretesos efectes

beneficiosos que es derivarien a llarg termini de la congelació del cupo, cal

tenir en compte la seva elevada pesadesa inicial i el fet, molt important, quel’Equivalente era només una de les diverses contribucions que s’exigien al

País Valencià,60 al qual s’afegien les restes de la vella fiscalitat foral, que no

havia estat suprimida del tot, els impostos que també es cobraven a Castella

(com el paper segellat o l’estanc del tabac) i, durant la guerra, els allotjaments

militars. La càrrega fiscal que havien de suportar els valencians passà d’una

mitjana per veí d’1,2 lliures el 1692 a 8,3 el 1730 (amb diferències locals molt

importants, de les 6,4 lliures a Elx a les 10,3 d’Alacant, que alguns autorsrelacionen amb el grau de resistència a la conquesta borbònica),61 i, tot i

que es reduí des del final de la guerra, era molt superior a la soferta a Cas-

tella, que si, sobre una base 100 en 1722, era del 96% a Castella, pujava al

117,6 al País Valencià i al 130,6 a Catalunya.62 I, a més, al País Valencià, per

sufocar tota resistència, es recaptava amb la col·laboració de l’exèrcit. Tot i

això van esclatar motins antifiscals, fins i tot a Peníscola, una de les poques

viles valencianes que s’havia mantingut fidel a Felip V durant la guerra. 63

Però sobretot el nou sistema tributari constituïa una novetat estranya

a la tradició històrica d’un territori en el qual la fiscalitat es trobava sota el

control de les Corts, és a dir, d’una assemblea parlamentària de represen-

tació estamental. Es podrà denigrar tant com es vulgui les Corts estamen-

60 Més que «equivalent», l’impost de l’Equivalente els semblava als valencians «exorbi-

tant» amb relació a Castella, com denunciava la mateixa ciutat de València el 1716 enuna Representación al rei, en què sol·licitava una rebaixa de la quantitat assignada per a1717: en opinió de la capital valenciana, l’impost exigit «no puede llamarse Equivalente,sino Exorbitante a lo de Castilla», citat per Jorge Correa Ballester (1986). El impuesto delEquivalente y la ciudad de Valencia (707-1740), València: Generalitat Valenciana, p. 139-145. Sobre el nou sistema fiscal, vegeu també Pilar García Trobat (1999). El equivalentede alcabalas, un nuevo impuesto en el Reino de Valencia durante el siglo XVIII . València:Generalitat Valenciana; Pedro Ruiz Torres (1988). «El equivalente valenciano», a ElCatastro en España, 1714-1906, Barcelona. Ministerio de Economía y Hacienda, I, p. 47-59.

61 Salort (2007). «L’impacte de la Hisenda...», a partir de dades de Kamen, Ruiz Torres i

Giménez López.62 Les dades, a partir de la informació proporcionada per Gerónimo de Uztariz, així com

bona part de les reflexions contingudes en aquest paràgraf, a Ricardo Franch (2003).«La nueva fiscalidad implantada...».

63 Ibídem .


27/34

27


tals, presentant-les com l’expressió dels interessos de les velles oligarquies

privilegiades i, per tant, com un obstacle al procés modernitzador impulsat

pel centralisme borbònic.64 El cert, però, és que no sols constituïen la repre-sentació de la societat política del regne, sinó també un fre a l’absolutisme

monàrquic.65 Com en el cas del parlament anglès, el rei havia de convocar les

64 Naturalment que les Corts —i la societat política en general— dels països de la Coronad’Aragó a l’època foral representaven els interessos de les elits i no del conjunt de lapoblació —com, per altra part, serà també el cas de les Corts espanyoles del segle xix,quan la política continuarà sent incumbència exclusiva dels «notables»—, però el grau

d’inclusió política i la base social era molt més gran que el de les ciutats i les institucionscastellanes. Quant a la discussió sobre l’impuls modernitzador atribuït a la monarquiaborbònica, difícilment es pot qüestionar l’anàlisi i les conclusions que en fa Pedro RuizTorres: «La nueva dinastía en España no trajo un estado moderno, racional o imperso-nal. La soberanía del príncipe ni mucho menos sustituyó a la monarquía de carácterpatrimonial y de fundamento teológico cristiano. Las reformas que se introdujeron enel gobierno no obedecieron a ninguna lógica modernizadora, impulsada por el cambiodinástico, a la que supuestamente se habrían opuesto unas fuerzas reaccionarias».Tampoc no es pot dir que aquestes reformes, junt amb un millor govern i administra-ció, obrissin el camí a una nova època de creixement econòmic (sobre això, vegeu elque en diuen també Acemoglu i Robinson, citats a la nota 66). En definitiva, doncs,«ni el absolutismo era modernizador o traía consigo una modernidad anticipada, ni laresistencia al mismo por parte de los defensores de los derechos, leyes e institucionesantiguos era reaccionaria». Pedro Ruiz Torres (2008). Reformismo e Ilustración, vol. 5,de la Historia de España, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares. Madrid: MarcialPons, p. 69-70. Vegeu també els comentaris d’Albareda (2010). La Guerra de Sucesión...,p. 487-488, que hi remet així mateix a la «introducción general», de Josep Fontana(2002), a Obra, I. La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820. Barcelona: Crítica, p.11-46.

65 Difícilment també es pot estar en desacord amb les conclusions de Joaquim Albareda:«Puestos a hablar de modernidad política, resulta más pertinente dirigir la mirada a laestructura de la corona de Aragón por su entramado jurídicoinstitucional, que garan-tizaba un sistema representativo avanzado (sin ser democrático, no hace falta decirlo,puesto que hablamos del Antiguo Régimen) en un tiempo en que el absolutismo ganabaterreno en el continente europeo. Desde este punto de vista, no hay duda de que con eltriunfo de Felipe V la corona de Aragón experimentó un retroceso político sin preceden-tes. Para un habitante de dichos territorios, ¿qué modernidad significaba la pérdida de larepresentación política, la militarización, la imposición de una contribución abusiva sinla aprobación de las Cortes y, finalmente, la aristocratización de los cargos municipalesen perjuicio de los representantes gremiales?». Albareda al·ludeix també a un treballde Josep Fontana de 2001, que preludiava ja el que ha presentat al present simposi:

«Lejos de considerarlas ‘una antigüedad en aquella Europa que se modernizaba’, JosepFontana ha sostenido que las instituciones catalanas que fueron abolidas por Felipe Vavanzaban en el camino que podía evolucionar hacia el establecimiento de un sistemaque garantizase los contratos políticos». Per contra, amb el triomf borbònic, «los habi-tantes de los territorios de l

Documents

Antoni Furió, Construint Espanya, Construint l’Estat, En Contra Del País Valencià. L’Abans i El Després de La Nova Planta