Aquesta foto va ser el dia més important de la meva vida, el meu naixement, vaig néixer el 18 d'agost del 1996, segons la meva mare va ser una tarda molt dolorosa, però que va valdre la pena. També la recorda amb tendresa perquè per ella també va ser el dia més important de la seva vida. Estava tota la meva família per veure-ho, però a molt pocs els van deixar passar a la sala. Com es pot veure a la foto, surt una bafarada que en aquella època era normal ficar a les fotografies. També aquesta és la meva foto preferida de la meva mare, és una de les fotos que més em fa feliç al veure-la perquè mai l'havia vist amb una expressió tan clara i definida d'alegria marcada a la cara, moltes gràcies per tots aquest anys. Helem

He escollit aquesta foto perquè aquest "carrito" va suposar un abans i un després a la meva vida. Tot i que sembla una foto qualsevol, per mi no ho és. Jo sempre vaig ser un nen molt mogut i que no parava quiet, de petit, i sempre m'agradava agafar coses, tirar-les, etc. Un dia, a casa dels meus avis, els meus pares em van portar amb això per què estigues per allí jugant. Quan els meus pares es van despistar, jo vaig anar cap a les escales que baixen a la part de sota de la casa, amb això, i em vaig caure. Em van portar al hospital, i va ser un miracle que no m'hagués matat amb el cop al cap que m'havia donat, i podria no haver sortit d'allí perfectament. Això, és clar, jo no ho recordo perquè encara no tenia "consciència" i sempre m'ho ha explicat la meva família. El que havia de ser una joguina per passar-s'ho bé, em podria haver costat la vida, literalment. La meva mare, diu que, com és normal, es van espantar molt tots i després d'això ja no em van deixar més agafar això. Tota la meva família estava allí aquell dia. A la foto, estic a la casa dels meus avis (on va passar). Com es pot veure, té rodes que permeten impulsar-te amb els peus sense haver d’aguantar dret. El meu pare diu que vaig perdre la consciència i em van portar directament a l’hospital, on els metges els hi van "fotre la bronca" per no estar vigilant-me tota l’estona, com si la culpa fos seva. A part d'aquesta anècdota, he tingut més "episodis" perillosos a la meva vida, però quan he vist aquesta foto, la he volgut posar. Albert

En aquesta fotografia hi sortim el meu cosí i jo quan teníem 5 i 3 anys, respectivament. Està feta pel meu tiet - qui acostumava a fer moltes fotos – i hi sortim nosaltres embolicats amb una tovallola i asseguts a les gandules de la piscina de casa els meus avis. Durant els estius, tots els cosins ens reuníem allí per dinar i per estar tots junts i gaudir de bons moments. El meu tiet, doncs, aprofitava per treure la càmera i fer-nos fotografies a tots i, d’aquesta manera, ara podem veure com hem anat creixent a mesura que passen els anys. Quan vaig veure la fotografia vaig decidir ràpidament que seria pel treball perquè sabia que el meu tiet em voldria explicar el moment en què la va fer. I així va ser, vaig parlar amb ell i em va ensenyar totes les fotografies que va fer durant aquell dia, de manera que podíem reconstruir moments. Vam esbrinar que l’expressió que fem el meu cosí i jo a la fotografia, es deu a que estàvem mirant com tiraven a l’Albert (un altre tiet) a la piscina amb roba. El meu tiet ho va recordar a partir d’altres fotos d’aquell mateix dia en què es veu com l’Albert anava amb roba tot mullat. Em va dir, també, que aquell mateix dia feia anys i que era costum tirar a la persona amb roba el dia del seu aniversari a la piscina. Mar

Aquesta és una de les fotos velles més representatives per a mi, per la cosa que aguanto a les mans. La meva cara innocent i feliç delaten un cert sentiment ja cap aquest esport. Avui en dia és el meu estil de vida, estic terriblement immersa i és una de les meves preferències, juntament amb la fotografia. Marina

Aquesta altra foto també m'agrada molt per la cara de felicitat que tinc aguantant al meu germà acabat de néixer, abans que es convertís en un projecte de monstre. Els dels costat són els meus avis i m'adono de la rapidesa del temps quan penso com eren abans. Relaciono aquesta cara de felicitat a la bona companyia i amb la senzillesa de ser feliç en aquells temps. Marina

Esta foto está hecha en París, en Disneyland. Yo tendría unos tres o cuatro años cuando me la hicieron. No recuerdo casi nada de aquel viaje a Disney porque era muy, muy pequeña. Mi único recuerdo es un túnel en el que había un montón de muñecas, y sonaba una musiquita que me gustó mucho. Estuve allí con mis padres, aunque tampoco recuerdan demasiado de lo sucedido. Lo único que recuerdan de esta foto es que mi padre me dijo: "Pon una pose graciosa." Y ahí estoy. La he escogido porque, bueno... Parezco bastante feliz, y aunque no recuerdo absolutamente casi nada de aquellas vacaciones, sé que me lo pasé genial. Paula

Escogí esta foto de unas vacaciones de cuando tenia seis años, no me acuerdo de mucho pero los recuerdos que tengo de este momento son muy bonitos. Me acuerdo que era verano, nos fuimos a pasar unos días fuera y cerca de la playa había una feria en la que me encantaba comprarme pendientes y pulseras de colores, también del restaurante que había en frente de la playa al que íbamos a cenar algunas noches. En esta playa había una roca enorme donde la gente se tiraba al mar y mi padre quería enseñarnos a mi primo y a mi a nadar tirándonos desde ahí, pero solo logro convencer a mi primo yo me quedé en la arena mirándolos. Yenifer

Testimonios Mamá: Esta foto fue en Enero del 2001 en unas vacaciones de verano en Chile, en la playa de Quintero que está en la quinta región de Chile (Valpariso). Como nuestra casa estaba en la capital, tuvimos que viajar dos horas en coche para llegar a la playa, fue muy entretenido porque hicimos dos paradas para comer, descansar y conocer mas sitios. Yo no salgo en la foto porque la hice yo, pero en ella salen tus tíos tus primos, tu padre, tu hermana y tu. Estuvimos ahí una semana, alquilamos una casa cerca de la playa. Por las tardes te llevábamos a ti y a tus primos a una feria de atracciones que había cerca de la playa y en esta feria también vendían chuches, helados y cosas artesanales. Tu hermana pequeña tenía dos años y medio y le daba miedo el mar, la llevamos a la orilla para explicarle que no pasaba nada, pero se mojó y se puso a llorar, por eso sale en la foto con cara de enfadada y con una camiseta de tu padre, decía que tenia frió. Tía Marisol: Estas son las vacaciones en Quintero con mis hijos y la familia de mi hermano. En estas vacaciones recorrimos varias playas diferentes por el día y por la noche salíamos por el bosque que estaba al lado de casa con linternas a jugar. Una noche nos escondimos todos de mi hijo Camilo y lo asustamos. Al final por el trabajo de tu padre se tuvieron que ir a casa pero tu te quedaste una semana más con nosotros y tu hermana se ponía a llorar porque quería quedarse también pero como estaba tan pequeña aun tu madre prefirió llevársela a casa con ella. Papá: La foto es en Quintero en las costas de Chile, me acuerdo que ese día fuimos a la playa muy pronto por la mañana para poder aprovechar del día, es una foto junto a la familia de mi hermana Marisol, después de sacarnos la foto disfrutamos bañándonos en el mar. Fue un paseo inolvidable porque mi sobrino tenia 10 años y no sabia nadar y lo lleve a una roca para que saltara y se le fuera el miedo, desde ahí que sabe nadar y flotar perfectamente en el agua. A Carolina que es mi hija pequeña la llevaba a la orilla de la playa y se echaba a llorar porque le daba miedo y se enfado conmigo. Mi sobrina y tu entramos a la playa a nadar pero solo porque iba yo con vosotras, si no no queríais entrar. Fueron unas vacaciones muy bonitas y todos tenemos ese recuerdo de que mi sobrino aprendió a nadar.

Entre tantes fotografies (en tenim un munt, ja que a la nostra família som molt fotogènics) i tants records , em va costar decidir-me per un, però finalment he escollit el viatge a Disneyland París. Va ser el 24, 25 i 26 del mes d’agost de 2003, quan tenia 8 anys. Vaig anar a París amb la meva mare i les meves dues cosines grans. Vaig anar amb avió a la matinada, la primera vegada que hi vaig anar i em va encantar, recordo que una de les meves cosines li feia por. Quan vam arribar a l'aeroport, vam agafar un autobús que ens portava a l'hotel. Primer de tot vam anar a l'habitació a deixar l'equipatge i de seguida vam entrar al parc. Jo estava amb la cosina Esther a dins, però la meva mare i la cosa Ana estaven fora, quasi ens havíem perdut de vista. Més tard ens vam tornar a juntar tots i vam anar a llocs del parc, pujant a atraccions, visitant espectacles... I així durant els tres dies. Encara que jo no me'n recordo del tot, en tinc bons records sobre aquest viatge. He escollit aquesta fotografia perquè sortim ma mare i jo, encara que no sortim tan ''feliços'' però és la nostra manera de mostrar la felicitat. Entre tantes fotografies i vídeos, he escollit aquesta ja emmarcada perquè m'agrada molt i a la meva mare també. Sergio

Jo estava ja a Brownhill Road, a uns 20 metres de la casa d'acollida. Eren les 7 PM (les 19h en punt). De sobte, em vaig despertar adolorida, en estat de shock: no podia parlar. Sentia por, estava al terra, l'asfalt era dur i gens acollidor. Què havia passat? La gent em parlava però jo no sentia res, amb prou feines pensava amb claredat. Se'ls veia histèrics i a mi el dolor em cegava. Vaig intentar fer memòria però no recordava el que havia fet després de separar-me de les meves companyes: havia perdut la memòria del que havia passat en aquells darrers minuts. No sé com, però, era perfectament conscient de que m'acabaven d'atropellar. Tenia una imatge gravada al cap, i inevitablement, un pensament, aferrat a aquella desagradable memòria. Era com una fotografia que tenia al meu cap, els edificis els podia veure des d'un punt de vista massa alt. Vaig comprendre que era el que havia vist quan el cotxe havia col·lidit contra mi, i jo estava suspesa en l'aire. En el fons del meu cap, al recordar la imatge ressonaven unes paraules "Que s'acabi ja". De sobte, la senyora Robson estava al meu costat, m'agafava la mà. Jo li volia dir que es quedés: els metges de l'ambulància m'estaven posant en una camilla. M'immobilitzaven el coll. Vaig perdre el contacte amb ella. Desesperada vaig tornar a buscar la cara de la senyora. Volia dir-li que vingués, però no podia parlar. Podia pensar les paraules, però no dir-les i això em feia sentir més impotent, sola i nerviosa. Estava en estat de shock. Afortunadament vaig poder cridar un "Robson, come! Come!" amb l'esperança que entengués el meu anglès, demacrat per la situació. Ella tornava a estar al meu costat, i em vaig relaxar. Les parpelles se'm van tancar: crec que em van sedar perquè de sobte em vaig tornar a despertar en una sala blanca i freda. Era el Lewisham Hospital. Després de 3 dies d'ingrés vaig tornar a Tarragona amb els meus pares, un record amarg i unes quantes cicatrius més. Clara

L'1 de setembre del 2010 jo estava a Londres. Juntament amb els meus companys del PELE (Pla Experimental de Llengües Estrangeres) i tres professores de l'institut havíem fet cap a la gran ciutat amb la intenció de visitar els llocs més emblemàtics, practicar l'anglès i passar uns dies inoblidables. Aquell era el quart dia que érem allà. Cap a la tarda, més o menys a les set, havíem de ser tots a les cases de les famílies que ens acollien per sopar (allà sopen més aviat). Aquell dia les meves companyes havien decidit parar-se a un McDonald's abans d'anar a la nostra casa, però els vaig dir que jo anava tirant, que estava cansada i preferia anar cap a ca els Robson.

Aquesta foto per mi és molt important, i aquell moment el portaré sempre al cor. Des de petit sempre m'ha agradat Pressing Catch (WWE), i l'any passat pel meu aniversari els meus amis em van regalar dues entrades per anar-los a veure en directe a Badalona, el 9 de juny del 2012. Tenia moltes ganes que arribés aquell dia. Sabia que m’ho passaria de conya i volia que vingués alguna persona especial per mi i que recordés aquell dia com jo el recordo ara i el recordaré sempre. Li vaig demanar a la meva millor amiga i ella va acceptar. Ella em va dir que aquell dia ho recordarà tota la vida, i que moltíssimes gràcies per haver-li dir que anés amb mi a compartir una part de la meva vida. Jordi.

A la fotografia surten ma mare i els seus germans quan eren petits, la meva mare és la del mig, a la foto es veu com tots estan contents i la veritat és que són sempre així, sempre han estat molt units i ho segueixen estant, aquesta foto és especial perquè cada un d’aquests germans va tenir un fill, i un dia ens van fer posar a tots els cosins al lloc on esta el seu pare/mare. Olivia

Quan tenia 8 o 9 anys, ma mare estava embarassada i a mi em feia molta il·lusió veure com paria. Llavors, quan va anar a l’hospital no sé com em van deixar entrar a veure-la, em vaig haver de ficar una bossa verda que em tapava el cap, el cos, i les sabates. Però, quan vaig veure aquella escena, em vaig quedar traumatitzada, és com si m'hagués donat un cop algú i, des d’aquell dia, sempre li dic a tothom que no penso parir mai de la meva vida. Intissar

El de la foto és el meu iaio. És el pare del meu pare. Va nèixer al 1934 i va morir al 1991. Al 1990 va agafar un càncer de esòfag i de angines. La meva àvia el va abandonar al carrer perquè no el volia cuidar amb una malaltia. La meva mare el va acollir a casa perquè necessitava uns cuidats, però el meu pare mai estava a casa pel treball i ho havia de fer tot la meva mare, però tampoc tenia temps per el treball i perquè devia de cuidar al meu germà que en aquell moment tenia 3 anys. Al 1991, quan va morir, al enterro, la mare del meu pare i les seves germanes van començar a insultar a la meva mare i a pegar-la i estirar-li dels cabells perquè havia mort. Ma mare es va deixar de parlar amb la família del meu pare per tot el que va passar. Amb tots aquests problemes jo vaig conèixer a la família del meu pare fa 9 anys. Aquesta història me la van explicar fa 2 anys perquè vaig començar a preguntar coses d'ell, però mai m'explicaven la veritat perquè deien que era petita i que no ho entendria. Els meus testimonis van ser el meu pare i la meva mare. Jasmina

Quan vaig començar a esquiar per mi va ser un moment molt important de la meva vida, m'encantava anar a la neu. Sobretot el millor record que tinc és quan anava amb els meus cosins i amb tots els tiets a Andorra. També recordo quan feia cursets amb monitor amb la meva cosina. Ens ho passaven molt bé i rèiem moltíssim tots junts. Ana