En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 118

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista: Juan Manuel

Llop Albiach

12 Llitera

14 Cultura

15 Tema del mes

16 Aragó

17 PP.CC

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsfranja@orange.es

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Estadistes i la solució delsproblemes històrics i polítics

L’estadista és aquell que, per encarar una si-tuació política, va a la recerca de la seva solu-ció en profunditat. Per exemple el sentimentmajoritari del poble català per exercir el dretd’autodeterminació. No oblidem, però, que atots els Estatuts d’Autonomia dels països del’antiga Corona d’Aragó hi ha una disposiciólegal que estableix l’existència dels drets his-tòrics. Pot un estadista respondre que com quel’autodeterminació no està prevista a la Cons-titució, no té solució la pretensió del poble ca-talà? Quina hauria de ser la resposta? Senzi-llament considerar la realitat d’Espanya, comun conjunt de nacions. Tant és així que s’han fetestatuts d’autonomia i abans, els moviments po-lítics, des del segle XIX, foren claramentreivindicatius. Les lleis són modificades en elmoment que surten realitats que exigeixen unanova legalitat. L’estadista, doncs, ha de veureque ha de consensuar entre tots els partits po-lítics l’autorització del referèndum consultiu anivell de Catalunya, segons la Llei de Consul-tes que està estudiant el Parlament de Cata-lunya i segons preveu la Llei Orgànica, quedesenvolupa l’article 92 de la Constitució so-bre el Referèndum consultiu. En el cas que elresultat fos favorable a la formació d’un estata Catalunya, caldrà procedir a la profunda re-forma constitucional pel procediment de l’ar-ticle 168 de la Constitució, amb la convicció deles forces polítiques espanyoles de fer possiblela voluntat del poble català. L’estadista ho tin-dria clar, les Nacions Unides, ho tenen clar i,també, la Doctrina del Tribunal Internacionalde Justícia de l’ONU: les característiques de Ca-

talunya li permeten ser un estat; pot arribar eldia que la voluntat d’altres nacionalitats, comel mateix Aragó, València o Illes, vagin peraquest camí (ens federaríem?) i així, finalment,amb un ampli acord, arribar a constituir unanova Unió Hispana de nacions independents,una «Commonwealth». Hi haurà suficient al-çada de mires, hi haurà estadistes a la Pell deBrau (any Espriu) que sabran construir unaNova Hispània?

Josep Maria Baró

Contradiccions

Darrerament ens preguntem. Com es lluitacontra les bajanades, les contradiccions i les ter-giversacions que surten diàriament? Les bes-tieses de posar noms estranys a la manera de par-lar de la Franja que és català occidental. Hi hacoses opinables, però un fet tan concret, es ne-cessiten galtes per donar-li tantes voltes. Com sino tinguéssim res més a fer!

Respectant totes les voluntats representadesa les urnes, resulta sorprenent que ara el dret adecidir sigui el principal tema per a resoldre. Lesfarmàcies no cobren i no hi ha cap solució alsdrets més elementals i Convergència a la seuadèria. Em passen pel cap moltes preguntessense resposta. Decidir què? Quin model d’es-tat? Seria reconegut per l’UE? Si des de Cata-lunya s’atén la sanitat, la llengua i la cultura dela Franja, com quedaria si fos un estat diferent?I que no em vinguin que «la Franja serà el quevulgui ser» perquè això és deixar-la desempa-rada. Entre un costat i l’altre estem en una con-tradicció contínua.

Josefina Motis

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teuescartes, tot indicant el teu nom ipoblació, a: tempsfranja@orange.es

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsfranja@orange.es

Imatge coberta: Foguera de Sant Joan aSaragossa. Foto: ©Ricardo Párraga

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

EDIT

OR

IAL

En aquest país que anomenemEspanya o Estat Espanyol, comvulgueu, corren temps de baixaqualitat democràtica, de descrèdit deles institucions públiques i d’esmi-colament de l’Estat del benestar. Nosón aliens d’aquest desgavell, ben alcontrari, són els primers responsa-bles, els comportaments i actitudsdels polítics –partits o persones– quesenyoregen les institucions. Cal dir,així i tot, que fora de la política, nide bon tros, no són tot flors i violes.Com en aquests moments és la dre-ta qui té gairebé tot el poder, tam-bé té gairebé tota la responsabilitat.Alguns exemples ens serviran percorroborar allò que afirmem. Co-mencem per una cosa que ens tocaben de prop. Fixeu-vos-hi en la Lleide Llengües aprovada pel PP-PARquan al seu títol es diu que és una«llei d’ús, protecció i promoció de lesllengües i modalitats lingüístiquespròpies d’Aragó». Hi hauria algunapersona, amb dos dits de front, quepogués trobar a la Llei qualsevold’aquestes característiques, desprésd’una lectura, per més benvolentque fos? Però si el primer que fa ésnegar el nom de les llengües! I quepensa el lector quan al preàmbul dela Llei es fa referència al precepteconstitucional (art. 3, apartat 2)«les altres llengües espanyoles (amés del castellà) seran també ofi-cials en les respectives comunitatsautònomes» En quins articles de laLlei es regula la oficialitat de lesllengües pròpies? En cap ni un. Amés, l’articulat de la Llei és ple dedisbarats. Tan sols una incongruèn-cia més en forma de pregunta: si laLlei diu que vol protegir i promo-cionar les llengües pròpies de l’A-ragò, perquè no ho fa amb el cas-tellà? No serà que pensen que elcastellà no és llengua pròpia d’A-ragó? No hi ha cap mena de dubteque el lector sabrà aplicar la part alí-quota d’hipocresia, demagògia omentida a cadascun dels punts quehem posat com a exemples.

Si aixequem un xic el cap i ob-servem Aragó i tota Espanya tro-barem la hipocresia, la demagògia ila mentida, a cabassos per tot arreu.

Es diu que perprotegir el nostresistema de pen-sions cal desvin-cular-lo de l’IPC,considerar l’espe-rança de vida iaugmentar el pe-ríode de cotitza-ció. Ras i curt,s’han de reduir lespensions, despro-tegir-les. Per quèno es cerquen so-lucions per aug-mentar els ingres-sos? Que l’atur ésel gran problemano ho dubta nin-gú, però que per areduir-lo s’ha depolvoritzar la le-gislació laboral, laqual cosa fa mésfàcil l’acomiada-ment i la reduccióde sous, és una es-tupiditat i una in-justícia. D’on sor-tiran els dinersper poder com-prar els productes fabricats amb màd’obra barata per mal pagada? Mi-reu cap als partits i altes institucionsamb flagrants casos de corrupció. Hitrobeu algú que hagi dimitit re-centment o que digui que ho farà sila causa va endavant? Ja sabemque el penediment no es pot com-prar al mercat, però almenys po-drien demanar perdó. Qui més quimenys procura esbandir subtilmentel seu comportament i demanatransparència i noves lleis contra lacorrupció. El passat, passat està i elfutur trigarà en arribar, pensen.

No serà que a més de la hipocre-sia, la demagògia, la mentida i lamanca de moral personal s’està es-tenen l’estupidesa com una grantaca d’oli per aquesta pell de braui, més enllà, per tota la vella Euro-pa? Quo vadis Espanya? Quo vadisEuropa? Per xamba no s’arreglaranles coses i menys encara si els ciu-tadans ens convertim en uns «pan-xa enlaire».

EDITORIAL

Hipocresia i demagògia

DESMOTIVACIONES.ES

Després de les penes i els planys,per la nostra part no ens queda al-tra cosa que desitjar-vos un bon es-tiu, i també fer-vos una petició o re-comanació: emporteu-vos la revis-ta al lloc on passeu les vacances i co-menteu als familiars i amics quemalgrat tanta retallada i totes les ac-tuacions ignominioses contra lanostra llengua, Temps de Franja, encatalà, quasi com un miracle que noseria possible sense la col·laboracióde tots, surt mes rere mes. Fins al se-tembre.

Any Salvador Espriu“La mateixa sortens uní per sempre:el meu poble i jo.”(Frase del dia per dimecres 10

de juliol, dia del centenari)

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

MA

TAR

RA

NY

A

4

Lectures per a l’estiu (més enllà de les llistes de vendes) // Carles Terès

No tinc costum de fer ressenyes dels llibres que he llegit, peròdarrerament me n’he endut sorpreses tan gratificants, que noem puc estar de compartir-ho amb vosaltres. I més ara, que jatenim l’estiu a sobre. Una de les satisfaccions que porta el pu-blicar un llibre, és l’intercanvi que inevitablement acabes fentamb altres autors. No només de llibres, és clar, sinó de les co-ses diverses de la vida que, fet i fet, en un escriptor acabaranesdevenint literatura. Això m’ha brindat l’oportunitat de lle-gir-me’n de no gaire coneguts. En comentaré dos, per ordre cro-nològic de lectura: Narcolepsia (Alrevés 2012), de Jordi Le-desma, és una novel·la que t’atrapa a la primera pàgina i no etsolta fins que te l’acabes. Narra la peripècia d’un xiquet de laBarceloneta que, de manera fortuïta, es converteix en narco-traficant. A partir d’aquí, el seu ascens és vertiginós. El peri-ple vital i geogràfic del protagonista ens du de la misèria a l’o-

pulència desmesurada, de Bellvitge a Sinaloa. Tot sense per-dre la tensió ni la versemblança. Si no hagués conegut perso-nalment l’autor, hauria cregut que es tractava d’un narco pe-nedit. L’altre llibre, també en castellà, és Crisis de gran mal (ElAleph, 2011), de Jesús Gil Vilda, un aragonès establert a Bar-celona. Aquesta novel·la és un altre periple vital, en aquest casd’un enginyer que es va enfilant en els llocs de poder d’una granmultinacional. Ha d’executar decisions que van en contra delque creu, però té l’esperança que, en arribar més amunt, po-drà canviar el curs de les coses. També ens trobem amb una nar-ració addictiva, que et submergeix en el món dels taurons cor-poratius. Una altra obra que sembla escrita per un novel·listaanglosaxó de primer nivell, i que en canvi, per motius que sem’escapen, costa de trobar a les llibreries. No mireu les llistesde vendes i descobriu bons autors.

L’ESMOLET

Piers Dutton i la seva dona Jem-ma Markham van obrir el 1970 aMadrid l’editorial i llibreria Turner,pionera en llibres en anglès i enobres d’alta qualitat. Tots dos erengrans viatgers i un dia van decidircanviar d’ocupació. Durant un anyvan recórrer tota Espanya a la re-cerca d’un lloc recòndit on muntarel seu negoci d’hostaleria.

En 1993 van descobrir al munici-pi terolenc de Fondespatla La Tor-re del Visco, una masia del segle XIX

adossada a una torre del XV enmigde la natura.

Durant més de dos anys van res-taurar l’edifici i van condicionar ellloc com un hotel singular i amb en-cant, d’acreditada qualitat i benmerescut reconeixement.

Piers i Jemma van ser els primersestrangers a muntar un negoci tu-rístic a la comarca del Matarranya,on després han proliferat molts al-tres.

Una altra iniciativa seva va ser elpetit hotel rural Portal de Bergós,aVall-de-roures. Dutton era un delspromotors de la Fundació Cultural«Valderrobres Patrimonial».

A la Torre del Visco, un establi-ment elegant i seductor al mateixtemps que conserva el seu aspecterústic, s’han allotjat tot tipus depersonalitats, inclosos els Reis donJoan Carles i donya Sofia que vanpassar una nit durant la seva visitaa la província de Terol.

El lloc és idoni per al descans i fu-gir de l’estrès. Això és el que bus-caven Piers i Jemma quan van dei-xar Madrid i així ho van saber trans-metre als seus clients que en mésd’un 75 per cent repeteixen.

Un dels al·licients de l’hotel és lagastronomia amb productes al centper cent naturals, alguns conreats enl’hort ecològic de la pròpia finca,

com els ous de corral, les melmela-des casolanes i el seu propi oli fru-it de les centenàries oliveres de lazona.

Piers era un excel·lent cuiner afi-cionat, s’encarregava dels fogons iideava els seus propis plats amb lacuina mediterrània com a base.

Un altre dels encants del lloc éspoder gaudir de l’entorn, al costat delriu Tastavins, i aconseguir un puntd’unió amb la naturalesa. El rumorde l’aigua de la font de l’entrada pro-porciona ja l’evasió als hostes i des-prés hi ha les llargues passejades perla resta de la finca i els paisatges pro-pis de la comarca del Matarranya.

A més de disposar d’una gran bi-blioteca, l’hotel programa diversesactivitats socioculturals al llarg del’any. Per exemple, en el cicle de pri-mavera: tastos de vins, formatges omel, un safari ornitològic pels Portsde Beseit, sopars amb música, tallersde cuina entorn de l’hort ecològic,cursos de fotografia o seminarisecològics.

La Torre del Visco va ser l’obrapreferida de Piers Dutton i assegu-ren que el seu esperit viu en el llocentre roses i oliveres.

Piers Dutton, llibreter i hosteler,va néixer a Anglaterra en 1943 i vamorir a Fondespatla (Terol) el 25 demaig de 2013.

Mor Piers Dutton, exllibreter i xef de la Torre del Visco// JAVIER ORTEGA

Piers DuttonNOTODOHOTELES.COM

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

MA

TAR

RA

NY

A

5

El passat u de juny, dins dels ac-tes de «Passeig per la vida i per l’o-bra» de l’escriptor i professor, JosepVallverdú, jove de 90 anys, la Dipu-tació de Lleida a través de l’IEI, il’Associació Cultural del Matarra-nya, van presentar la taula rodona«Llengua i territori» al Teatre de laGermandat de Calaceit. Desprésde les paraules de benvinguda del’alcalde de Calaceit i del Presidentde l’Associació Cultural del Matar-ranya començà la taula rodona. In-tervingueren la vicepresidenta del’IEC, Rosa Pujol i el director del’entitat José M. Solé i Sabater.

Tal com estava previst a la taularodona van participar el mateix Jo-sep Vallverdú; la presidenta d’Òm-nium Cultural, Muriel Casals; el

president d’Acció Cultural del PaísValencià, Joan Francesc Mira; elpresident de l’Obra Cultural Balear,Jaume Mateu; el membre de l’As-sociació Cultural del Matarranya,José Miguel Gràcia, representant ala Franja; i va està moderada pel pe-riodista i director de Vilaweb, Vice-nt Partal. Si volguéssim destacar laidea matriu de totes les interven-cions hauríem de coincidir en «launitat de la llengua en tots el terri-toris de parla catalana» i les refe-rències i crítiques a la recentmentaprovada Llei de Llengües d’Aragó.

El dinar dels participants i pro-motors, previ a l’acte públic, va re-sultar tan entranyable com positiuper coordinar la taula i intercanviaridees, totes ben coincidents.

Reunió d’ASCUMAamb la CHA// REDACCIÓ

El passat 3 de juny, invitats pelGrup Parlamentari de la ChuntaAragonesista, el president de l’AS-CUMA, Josep Maria Baró, i el mem-bres de la Junta, José Miguel Gràciai Hipòlit Solé, van mantenir una reu-nió a l’Aljaferia –oficines del Grup–amb els membres de la CHA Gre-gorio Jesús Briz, diputat i secretarid’Educació; Miguel Martínez Tomey,responsable d’Afers Europeus; Ig-nacio Belanche, regidor de Vall-de-roures i secretari de Formació, i An-tonio Garcia, coordinador del GrupParlamentari. L’objectiu principalde la reunió va ser l’anàlisi de la si-tuació lingüística de la Franja desprésde la recent aprovació de la Llei deLlengües per la majoria del PP i delPAR. Ambdues parts van coincidir enels perills que la nova Llei ha intro-duït en el terreny de l’ensenyamentdel català i de l’aragonès. Quant a unpossible recurs d’inconstitucionalitatd’aquesta Llei, Chunta Aragonesistaté la voluntat de portar-lo a terme enel moment que s’aconsegueixi elnombre de diputats suficients. L’As-sociació Cultural del Matarranyamanifestà que fins a la data de la reu-nió, la Chunta Aragonesista és l’únicpartit d’Aragó que els ha contactatamb relació a la nova Llei. ChuntaAragonesista es va oferir a portar ales Corts d’Aragó les reivindicacionsque ASCUMA els pugui fer arribaren el futur envers la cultura i les llen-gües pròpies d’Aragó.

Llengua i territori: taula rodona a Calaceit// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Participantsde la taularodona aCalaceitM. CARME DÍAZ

Filosofia i lletres // Vicent de Melchor

VANITAS VANITATIS

A la Franja, en els nostres dies, s’ha produït un xoc entre allòque en filosofia s’anomena saber vulgar i saber científic. Enbreu: un llaurador té sabers vulgars i pràctics d’agricultura; unagrònom en té de científics i teòrics. Respecte a la llengua dela Franja, des d’un punt de vista del saber vulgar, un individucomú especularà i prodrà generar una sèrie d’observacions poctranscendents, com: «ací diem ací i allà aquí», «mos entenemen catalans i valencians (i mallorquins!)», «lo nostre parlar ésuna mescla», etc. El saber vulgar és fragmentari, no organit-zat i prescindix de pensar amb consistència o més enllà del mónimmediat: en el fons s’acontente, o s’alimente, amb «allò quees diu» entre la gent comuna.

El saber científic, per contra, és una activitat fruit d’una ac-

titud reflexiva o meditativa. La història de la filosofia o de lalingüística occidentals revele amb detall l’actuació concentradad’una multitud de persones serioses i capaces al llarg dels se-gles. La lingüística (un saber científic) està composta per mi-lers de termes i conceptes, categories, regles i lleis relacionatsentre si, com: fonema, determinants lo/el/es, verb modal, clític,diglòssia, estàndard, migracions, etimologia, etc., que servixenper a analitzar científicament una llengua, o el llenguatge. Elsaber científic no és una opinió qualsevol; és una classe de co-neixement molt complex, que relacione coherentment i orgà-nicament les seues parts gràcies a una lògica especial: el mè-tode científic. Esta manera de procedir produix ciència serio-sa que fa avançar la Humanitat; els sabers vulgars, no.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

MA

TAR

RA

NY

A

6

Imprimatur // Juli Micolau

L’ARGADELL

El que fan amb la llengua catalana, tant l’actual executiucom la majoria del legislatiu aragonès, no té nom. Bé, sí queté nom: genocidi lingüístic. És cert que tampoc no han enga-nyat ningú. Les mocions aprovades als consistoris franjolinsper part dels grups parlamentaris (PP-PAR) en contra de l’an-terior Llei de Llengües ja evidenciaven el camí a seguir. Si nodemostren massa seny és per una estratègia de política lin-güística ben definida que no és una altra que no reconèixerl’Estat espanyol com és, tan plural i divers com l’Aragó, és adir, de fragmentar qualsevol intent de concòrdia entre els po-bles ibèrics. Si el que pretenen és d’arraconar i d’esborrar lallengua, crec que ho tenen molt malament. Ha subsistit o re-sistit durant vuit-cents anys. Però la decisió d’enterbolir l’am-bient de la nostra societat per uns ineptes incultes, la història

la jutjarà. I el Poder Judicial, també? La gent de qualsevol po-ble il·lustrat acceptaria la decisió política d’un govern, encaraque tenyit de democràtic, que no es basa en criteris acadè-mics? Hem de suposar que no. Un gran poeta matarranyencparlaria de la mala bava per definir l’ofensiva reaccionàriaduta a terme per uns polítics de baixa qualitat. Qualsevol paíscivilitzat els inhabilitaria per anar en contra de la raó cientí-fica. La desconfiança que generen de cara a la ciutadania éstan gran!! Molts estan desenganyats amb el modus operandid’una colla de polítics impresentables que amb l’únic ques’entretenen és fent demagògia davant del món; si dic que es-tic ressentit i dolgut amb les institucions que ells representenés ben poc. A mi em cauria la cara de vergonya fent el quefan. No tenen cap sentit del ridícul? Que curts!!

Èxit total de la Fira de la tòfona d’estiu a Bellmunt// RAMON MUR

Neftalí Velilla, xef del Restau-rant ‘Neres’ de la Torrocella d’Al-canyís, va impartir a Bellmunt uncurset sobre l’ocupació de la tòfonaen la gastronomia, en la Jornada-Pròleg de la Fira de la Tòfona d’Es-tiu que ha tingut lloc en aquesta lo-calitat del Baix Aragó. Els actes pre-liminars de la fira estaven destinatsals mitjans de comunicació, ambdemostracions de recerca de tòfonesal camp, així com a professionals del’hostaleria, la cuina i cases rurals dela zona als quals s’havia preparat elprograma d’iniciació desenvolupatper Velilla i patrocinat pel grupd’Acció Local Matarranya-BaixAragó (Omezyma).

Van assistir 22 representants delsector procedents de diverses loca-litats de la comarca com Alcanyís,Beseit, Bellmunt, Castellseràs,Mont-roig, la Torrocella, la Torre deVilella, Valljunquera i Vall-de-roures. Entre els assistents a les ex-plicacions sobre la utilització de latòfona van fer Rubén Amorós, delrestaurant ‘La Consolació’ deMont-roig i Carlos Adell, de l’Ho-tel Guadalope d’Alcanyís els qui,en la segona jornada de la fira, hanactuat com a ponents, al costat deNeftalí Velilla, en la sessió d’elabo-ració de tapes amb tòfona per alpúblic present a la fira.

Tots els assistents al curset van de-gustar, a l’hora de l’esmorzar, elsplats elaborats pel xef al llarg del

matí. La jornada-pròleg va con-cloure a mitja tarda.

Algunes de les 23 receptes ambtòfona de Neftalí Velilla són les se-güents: ous poche, puré de pataquesamb mantega de tòfona i ceps, arròstrufat de perdiu i múrgoles, oustrufats, sal en escates de tòfona, co-nyac de tòfona, làmines de tòfonaamb oli, puré de pataques trufat, ba-callà al pil pil de tòfona, vieires a laplanxa amb llonganissa trufada i suc

Elaboració detapes a laFira de latrufaRAMÓN MUR

de carn, filet de porc rosat empanatamb trompeta de la mort a l’estil ros-sini.

El director del curset va lliurar unquadern a cada alumne amb el car-tell de la Fira de la Tòfona d’Estiude Bellmunt a la coberta i diversespàgines explicatives de les caracte-rístiques de la tòfona d’estiu, a mésd’altres amb les receptes detallades,els seus ingredients i l’elaboració decadascuna.

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

BAIX

CIN

CAD’un temps, d’un poble al cor de Gràcia

// ANDREU COSO

El proppassat diumenge 9 dejuny, el grup mequinensà de teatreGarbinada va escenificar al Teatreel Cercle de Gràcia, a la ciutat deBarcelona, l’obra D’un temps, d’unpoble basada en textos de JesúsMoncada.

Abans de la representació es vallegir un manifest per mostrar eldesacord social amb de la recent lleide llengües d’Aragó i, tot seguit, liva ser lliurat a l’alcaldessa de Me-quinensa Magda Gòdia, el docu-ment que recull les més de 10.000firmes de recolzament al manifestaplegades en les últimes setmanes.

Aquesta obra de teatre és unamagnifica adaptació en tres actes detextos extrets, bàsicament, del recullde contes Històries de la mà es-querra i, també, de la novel·la Es-tremida memòria. Són històries ple-nes d’imaginació i de fina ironia, onminers, llaüters, cafeters, esmolets,venedors de sants, imatges de l’es-glésia, etc. cobren vida gràcies a unsactors i actrius mequinensans que,com no pot ser d’altra manera, sa-ben sintonitzar amb el tarannà li-terari i l’humor que caracteritzenl’obra de l’escriptor de Mequinen-sa. Comença la funció i pels altaveusse sent Al vent de Raimon, cant em-blemàtic que ajuda a l’espectador asituar-se en les coordenades d’untemps i d’un país ben concrets. Lanarradora, Garbinada –interpreta-da per Aranxa Guardiola–, condu-eix l’espectador, a l’inici de cadaacte, cap a unes històries i uns fetsque el deixaran estupefacte.

Admirables van estar Julian Rivas,Miguel Ibarz, Rafael Contreras iManuel Molina interpretant i do-nant vida al vell llaüter Ibars, a l’es-molet Arístides, al venedor de santsBrumari Montornès i a Sant Llibo-ri, respectivament. Esplèndids icreïbles va estar-hi tothom. Uns ac-tors, encara que aficionats, que sa-ben ficar-se en la pell dels perso-natges de Jesús Moncada, com ave-sats actors de primera. Amb quinadestresa van escenificant estampesdel poble vell: els comentaris i cor-rinxos als carrers i les partides de

cartes i converses als cafès. Els ges-tos i els posats; els secs i compassatscops de gaiata i l’entonació i els ma-tisos lèxics propis de la llengua delPoble sabent recrear una atmosfe-ra i una ambientació d’un Poble id’un temps ben coneguts per la ma-joria dels assistents a la representa-ció.

I quin espectacle el del darreracte, en el que sants i santes, ange-lets, bisbes i beats de l’església de lavila, parlant sense treva i movent-se per tot l’escenari amb gran re-

bombori, recreen el divertit passatgedel conte Debat d’urgència.

S’acaba l’espectacle: és el momentde les salutacions, dels comiats i re-coneixements. El públic, que ompleel teatre, aplaudeix amb entusiasmela bona feina de tots els implicats enaquesta autèntica joia teatral: di-rectors, actors, tècnics de so i dellum, muntadors, responsables deperruqueria i maquillatge. Mentre,pels altaveus, ressonava l’himneL’orgull d’un poble –lletra i músi-ca de Batiste Estruga–.

REIVINDIQUEM EL CATALÀ DE JESÚS MONCADA. NO AL LAPAO

Els lectors i lectores del gran escriptor mequinensà Jesús Moncada rebutgem ab-solutament la ignominiosa llei que promou la fragmentació de la llengua en anome-nar LAPAO la llengua catalana de la Franja. Aquest nom no és només un insult pelsparlants de la llengua catalana, és també una estratègia de desmembrament d’una rea-litat cultural que ens uneix arreu dels territoris de parla comuna.

El genocidi cultural que s’està aplicant deliberadament atempta contra la literatu-ra, esbiaixant un cànon literari comú que ha bastit la llengua catalana gràcies a la ri-quesa dels mots emprats per escriptors d’arreu. Jesús Moncada, aquest gran artesà dela llengua, ha aportat al cànon literari català una gran diversitat de mots i d’expres-sions del català occidental, per la qual cosa ha enriquit el vocabulari i ha creat lligamsentre els territoris de parla catalana que, sistemàticament, s’intenta de trencar.

Teatre Cerclede GràciaAJUNTAMENT

DE MEQUINENSA

men «deixa de banda molts fragatinsque diem Fraga Conte, com si ensconsiderésseu fragatins de segona ocom si no existíssem», malgrat quela llengua pròpia de Fraga és el ca-talà: «La nostra és una tradició oralen fragatí –o català, dis-ho com vul-gues– i no la vaig saber veure percap racó al Fraga Cuenta». Unatradició que ha quedat recollida«als llibres de Josep Galan, als delmiquerensà Hèctor Moret, als [...][de] les germanes Bean [...]; al DVDde Carmen Mesalles [...] i al llibreDespallerofant de [...] Carlos Gon-zález [...], que recull i analitza elsnostres contes».

«És de jutjat de guàrdia dir queFraga Cuenta “reivindica la tradiciónoral como fundamento de la iden-tidad, se dibuja como herramientade cohesión social en una Ciudadque, habiendo completado su faseexpansiva, debe consolidar una so-ciedad diversa a partir de la reivin-dicación de una identidad común”.Per dos camins parla de reivindica-ció i pregunto: Quina? La del pobleo la que mos volen imposar? I vistl’escrit no m’estranya que no tin-guem teatre, espais per a la joventut,museu, etc., ja que Fraga ha com-pletat ‘su fase expansiva’. I respec-te a la identitat comuna, un camímés pregunto: Quina?», afegeix Za-pater.

Així mateix, l’editorial de Tempsde Franja del març qualificava totplegat de «sapastre»: «La conse-qüència d’ignorar la llengua pròpiaés ignorar la literatura popular prò-pia, aquí suposadament reivindica-da […] una literatura popular queencara es conserva a la memòria[dels] fragatins. […] S’ha de ser sa-pastre per voler reescriure la histò-ria quan la vitalitat al carrer de lanostra cultura et deixa en evidència».

D’altra banda, Xandru Sánchez,d’Esquerra Unida, va trobar «moltnegativa» l’absència «total» del ca-talà, «quan a més molts dels convi-dats venien de Catalunya».

En fi: l’ajuntament ha insistit mésd’un camí que Fraga Cuenta tindràuna segona edició. Que Déu ensagarre confessats.

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

BAIX

CIN

CA

El nyap de Fraga Cuenta continua rebent crítiques// REDACCIÓ

«[...] et vull parlar del Fraga Cuen-ta. No t’espantes. Al principi, per allòdels 25.000 euros, per deixar-ho enmans privades i per obviar la nostrallengua, havia pensat a fer una car-ta oberta als diaris, però [...] final-ment vaig pensar que la roba brutaés millor llavar-la a casa.» Així co-mença la llarga carta que publica elnúmero 89 de Fogaril i Calaixera, es-crita per la seua editora, Mary Za-pater i adreçada a la regidora de cul-tura de Fraga Carmen Querol, arrandel festival de literatura oral FragaCuenta. Celebrat entre l’1 i el 9 defebrer, va ser organitzat per Edi-ciones la Fragatina amb un cost de25.000 euros. Zapater, però, no ha si-gut l’única veu crítica amb FragaCuenta. I és que s’han anat publicantdiversos escrits que han girat, jus-tament, al voltant dels aspectes queZapater cita a l’encapçalament delseu escrit: que l’organitzés una em-presa a preu d’or i que s’ignorés elcatalà.

Respecte a la qüestió organitza-tiva, Antonio Sorolla Lloret signauna carta a La Voz del Bajo Cincaen la qual explica que no entén com,si a Fraga hi ha grups de contacon-tes molt bons, ningú els hi hajaofert participar en aquest esdeve-niment. I conclou: «Si se han de ges-tionar bien los pocos recursos, ¿porqué se encarga a una empresa pri-vada y se paga 25.000 euros denuestro dinero? [Es] una cosa quepodrían hacer [...] personal delayuntamiento, grupos de cuenta-cuentos y de lectura».

Mary Zapater, en la seua carta aFogaril i Calaixera també es mani-

festa en aquesta línia, i recordacom els contes ja fa anys que sónpresents a les escoles, i arran de l’Es-cola d’Estiu a la Franja del 1998 –ti-tulada La màgia del conte– es vacrear un nucli de contacontes, co-ordinats des de la Biblioteca deFraga. L’editora relata que va sor-gir la idea de «fer un circuit comar-cal» i que no va reeixir «amb l’ex-cusa que no hi havia pressupost».Zapater creu que «algú» va re-prendre la idea i la va oferir a l’a-juntament: «Astí és on [...] us vauequivocar. [...] no us deixeu ensar-ronar comprant idees que ja teniu acasa i que a més funcionen».

La Voz del Bajo Cinca va publicaruna carta d’Angel Cabrera, queironitza sobre el balanç que fa Que-rol de Fraga Cuenta: «el certamen haalcanzado una dimensión universaly Fraga se coloca a la altura de lasmás brillantes escenas del mundo dela cultura». Cabrera creu que la re-gidora hauria de fer autocrítica so-bre el cost desorbitat i la baixa as-sistència als actes. D’altra banda,A.J.T. signa una altra carta, també aLa Voz, on explica que «el certamenFraga Cuenta lleva consigo un cur-so por el cual se había de pagar 25euros. Al final se ha decidido no co-brar el curso». I més avall en reve-la el motiu: «Al tener que pagar nose había apuntado nadie».

El PSOE de Fraga, per la seuabanda, es va escandalitzar pel costdel festival, 25.000 euros, «una quan-titat astronòmica».

Sobre la qüestió lingüística, RosaArqué, Carme Messeguer i HugoSorolla van publicar una carta a Se-gre amb el títol El cinisme de ‘Fra-ga Cuenta’, en la qual denuncienl’actitud cínica del consistori fraga-tí: «Des de l’Ajuntament se’ns diuamb un cinisme escandalós que esvol “poner en valor la historia y lastradiciones de nuestra Ciudad” peròs’ignora la llengua pròpia i, en con-seqüència, tota la riquíssima litera-tura popular fragatina. […] la tra-dició pròpia s’amaga i s’intenta ferveure que en tenim una altra, quevam ser el que no vam ser.»

Mary Zapater creu que el certa-

CarmenQuerol,presentantFraga Cuentaa Lleida TV

9

Crisi i mitjans de comunicació, una mirada crítica// ROSA ARQUÉ

El passat mes de maig van tindrelloc a Fraga les Jornades Culturalsi Llibertàries 2013. Enguany el sin-dicat CNT les ha organitzat al vol-tant dels mitjans de comunicació i lacrisi, ja que és un tema d’interès ge-neral i prou interessant.

Per intentar descriure la situació,es va comptar amb la presència il’experiència de tres periodistes quevan oferir la seva visió sobre eltractament que els mitjans de co-municació, convencionals o no, fande l’actualitat.

Humbert Roma, periodista delgrup Ramon Barnils, va presentarl’anuari Mèdia.cat, un format pe-riodístic diferent que analitza temessilenciats o poc desenvolupats pelsmitjans convencionals. Aquest anua-ri, disponible a la xarxa i en paper,

es finança amb un sistema de mi-cromecenatge i els seus contingutstoquen temes d’actualitat presentatsde forma crítica. En els seus escas-sos 3 anys de vida ha aconseguit unprestigi entre els professionals delsmitjans de comunicació, ja que re-presenta un dels canals d’informa-ció que aconsegueix trencar els si-lencis mediàtics als quals moltesrealitats es troben condemnades.

Posteriorment, Àlex Romaguera,periodista de El Triangle i La Di-recta, va parlar dels grups mediàtics,del seu poder, dels seus compo-nents i dels seus interessos. Enaquesta conferència va descriurecom la majoria estan participatsper grans entitats bancàries quecondicionen tant el seu funciona-ment com la visió que des d’ells s’o-

fereix de l’actualitat. També vatransmetre com aquests diversosgrups són, en realitat, molt semblantsi com entre tots ofereixen una con-cepció molt limitada de la realitat illuiten per plantejar uns objectiusmolt similars. És a dir, que la supo-sada rivalitat entre ells, en realitat,no pressuposa l’existència d’un ven-tall ampli de notícies, amb focalit-zacions diverses, que permetin di-buixar la múltiple realitat de la nos-tra societat.

Per finalitzar, Albano Dante, ensva explicar l’experiència de la revistaCafèambllet i com des d’una mitjàlocal s’ha aconseguit destapar unatrama corrupta, simplement mit-jançant la recerca de respostes a pre-guntes que qualsevol ciutadà podriaplantejar-se.

Els parlars del Pirineu (Lleida, Pagès ed. 2012) és el darrerllibre d’Eugeni Casanova, un periodista inquiet i lúcid. El vaenllestir havent recorregut el 2009 la vessant meridional de lacarena, en el decurs d’un periple lingüístic fet per trams. Ambl’objecte de no perdre el rastre de l’article salat, Casanova vaallargar el treball de camp, per la costa, de Cadaqués fins aArenys de Mar.

Salar era tan corrent, que fa més de mig segle, a la CostaBrava, «els forasters» eren els únics que no ho feien. Un veí dela vall d’Aro confirma que tothom salava: «fins i tot quan es-crivien en castellà». Un jubilat de Calonge diu que, cap alsanys seixanta, ho va deixar de fer: «no en vaig ser ni cons-cient». El turisme, la immigració i altres canvis socials vanconnotar els saladors de gent vulgar. Segons el mateix jubilat,«ningú volia quedar marcat».

Convertir una identitat lingüística en una mena de xacra ésel que explica la desaparició pràcticament definitiva de l’ara-gonès i la reculada del basc de algunes valls del Pirineu navarrès(en d’altres, la llengua és manté viva). Les ambivalents cons-tants vitals del català també queden reflectides en el llibre.

Vorejant gairebé la Catalunya del Nord i Andorra, EugeniCasanova analitza la toponímia i ens descobreix un bé de déud’expressions locals. Ens detalla, per exemple, que a La Jon-quera del riu i del torrent en diuen ribera i còrrec respectiva-ment. I a Agullana, també a l’Alt Empordà, dels nens en diuennins, igual que al Rosselló i a Mallorca. Dedica prou espai aparlar del Baridà, un pas natural entre la Cerdanya i l’Alt Ur-gell, considerada una zona molt rica lingüísticament perquè elcatalà oriental es transforma en occidental.

Casanova, autor d’altres recerques en ruta i professor de laUdL, fa parada i fonda a Benasc atès que la llengua de la vall

«és una síntesi gairebé exacte del català i l’aragonès». El lin-güista Artur Quintana, una de les veus del llibre, ho arrodo-neix dient que si Benasc fos Catalunya: «la llengua seria ca-talà; com que és dins d’Aragó, està sent esborrada pel caste-llà, com li passa a l’aragonès».

A mesura que s’endinsa a la Franja de Ponent, l’autor d’Elsparlars del Pirineu no dubta de la catalanitat de les valls deCastanesa i de Barravés: «també en els costums i fins en la in-dumentària, perquè aquí s’havia usat la barretina, que en ca-talà occidental rebia majoritàriament el nom de gorra».

A propòsit de l’aragonès, Eugeni Casanova diu que ha aca-bat significant un dialecte del castellà: «una mera patologiaque calia corregir». Es van establir dos nivells de llengua, elparlar «fino» i «basto» («raro», «ese lenguaje», «patuès», «xa-purreat»...). El primer coincidia amb parlar castellà. Per aixòes podia sentir dir: «ya nos hemos corregiu l’hablá». Un veíde Biescas ho confirma: «la fabla era com un desprestigi». I, ahores d’ara, segons Quintana: «hi ha més gent que fa recercaque no pas que parla la llengua». En general, la desaparició del’aragonès no és vist com una tragèdia. És una llengua que noha estat percebuda, per la majoria, com una llengua i, per tant,són ben pocs els que els sap greu la seva extinció.

En terra navarresa, la substitució lingüística, en força casos,ha estat viscuda diferent. Eugeni Casanova explicita que unadona d’Abaurrepea, en no poder reproduir la llengua autòc-tona, fa una ganyota de dolor real: «és obvi que no vol parlarde la qüestió». Acabada la guerra, el mestre del poble va con-vèncer a la seva família que calia abandonar el basc.

Els parlars del Pirineu és un doll d’informació, altament pe-dagògica, de l’univers lingüístic de les altes valls que s’este-nen del Cap de Creus al d’Higer.

Els mots de les terres altes // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

BAIX

CIN

CA

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

ENT

REV

ISTA

Juan Manuel Llop va nàixer a No-nasp el 26 de juny de 1927; és unapersona que ha participat de quasitotes les iniciatives culturals del seupoble, ha tancat les nafres de laGuerra Civil i ha viscut amb il·lusióla vida; és un testimoni de les vi-vències del segle passat a Nonasp.

Pregunta. La música ha estat moltpresent en la vostra vida. Sobre larondalla, que ens pot contar?Resposta. La rondalla de Nonasp haexistit des de sempre. Dels anys dela guerra no m’acordo, lo meu pareja hi tocava. Jo vaig començar quanva vindre un mossèn que sabia mú-sica i va assajar a tots aquells que hovolien i com a mi m’agrada la mú-sica em va dir: tú que sabes música¿por qué no tocas la guitarra? Jo emvaig quedar parat i li vaig contestar:si no tinc guitarra. I ell em va dir: site compras una y quieres aprender yote pago la mitad. I encara la tinc, i en-cara la toco. Tocava amb Xalapes,Raimundo, Tabola, Andrés lo me-quinensà... tocàvem de tot i la pri-

mera volta que va eixir de ronda hovaig fer en l’oncle Miquelet deCasp, en lo pare de Raimundo, l’on-cle Joaquín, Tabola i els tres xavals:Félix, Raimundo i jo. Va ser quan el29 d’agost per un terratrèmol que hiva haver a Cádiz per recaptar fon-dos i enviar-los allí. Tenia 16 anys.Mos ajuntàvem tots los diumengescinc o sis i tocàvem de tot. Eixíem deronda moltes voltes i Jesús cantava.Per eixir de ronda s’havia de dema-nar permís a l’alcalde, que el dona-va sempre, i enviava al sereno, queportava una llança, com autoritat imos acompanyava: era un especta-ble. Eixia algun espontani i cantave.Mos treien pastes i vi ranci.P. Vós també formàveu part del coroparroquial i coral. R. Ere el coro més important de to-tes les comarques del Baix Aragó.Cantàvem sol los joves, missa en lla-tí i ere gregorià. La Missa de Angelis,Te Deum, Laudeamus a dos veus...Destacaven mon germà Jesús, Pepi-to, Raimundo, Tabola, Eusebio elSant, Coso. Solament cantàvem els

Viu en pauacompanyanta la seuadona,MercedesAlfonso, totesles hores deldia.M LLOP ALFONSO

homes. Parlam de l’any 46 fins al 55.Després hi havia misses a dos veus iajuntàvem veus de dones amb homes.Quan cantàvem la missa, a partir del45, vam cantar amb l’armonio. Lo to-cave Filo. Tot ho fèiem a base de sa-crifici i molta il·lusió.Després s’hi van anar afegint donesque tenien veu com la Nati. Lodarrer que he organitzat ha estat lacoral «Aires de dos Aguas» Cantamhavaneres i cançons típiques moltbones.P. Que recordeu, de l’escola.R. Als sis anys vam començar anara estudi, hi havia sol un Mestre en60 crios. I les xiquetes en la mestra.Don Enrique Muñoz Gómez. Do-nya Resu. Va vindre Don LeopoldoRuiz Vera i vam partir la classe; elsmés petits vam anar amb ell. Ere ungran jugador de futbol i va formarl’equip de Nonasp que va desapa-rèixer quan la guerra. Era un granmestre i va manar dos anys perquèun dia quan s’afaitava es va fer untall en la navalla a la cara, se li va in-fectar i es va morir. Està enterrat a

JUAN MANUEL LLOP ALBIACH, MEMÒRIA VIVA DE NONASP

«L’experiència t’ajuda a superar els errors i aprendre a millorar»// M. LLOP I RAMON MUR

Ha fet 86 anys el 26 de juny. Juan Manuel Llopés la memòria viva de Nonasp. Esportista, poeta,músic, fuster, en l’última centúria de la historia deNonasp quasi tot l’ha tingut com a membre fun-dador o com a participant. Juan Manuel Llop ha es-tat els ‘mil oficis’ del poble. A Nonasp, en aquellstemps especialment, s’obeïen i complien –no cal-dria sinó!– les màximes doctrinals del mossèn i lesordres de l’alcalde; però es vivia sempre darrere deJuan Manuel Llop. El poble seguia les seues pet-jades dins i fora de l’església en la salut i en la ma-laltia, igual en festes que en los funerals. Per aixòla màxima de la seua vida ha estat i és encara avui:«Dels errors has d’aprendre per aixecar-te i con-tinuar vivint millor, l’experiència t’ajuda a superarels errors i aprendre a millorar», diu an esta en-trevista, com si mirant al passat millora els plansfuturs. És que Juan Manuel Llop mai no deixa demirar cap al davant.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

ENT

REV

ISTA

Nonasp. Los mestres de la guerraeren de la juerga, portava la botellade vi a estudi.P. Sobre el teatre, també ens podeucontar algunes coses.R. Vaig començar als 14 o 15 anysamb mossèn Alejandro; fèiem obresde la Galería salesiana, eren obressol pa homes o pa dones. Vam feruna obra que ere lo descobriment deles Amèriques.Anava molta gent; ho fèiem al cineRepresentaven una obra i en pre-paraven una altra. Cada dos mesos.P. Fins quan va durar el teatre?R. Del 1944 al 1952. Un interval del53 fins el 60 i el 67 vaig fer lo darrerpaper. Els directors van ser: mossènAlejandro, després Don Maxi, lo se-cretari de l’Ajuntament, mon germàSantos i quan va marxar a Barcelo-na Emilio Gimeno i jo.P. Quan vau començar el cine?R. Va començar l’any 42 i el va po-sar en marxa el doctor Don Alber-to, i vam fer les butaques al tallerd’Àngel Albiac, jo hi vaig treballar.Fins que el va voler vendre i una co-missió de l’església va decidir com-prar-lo. Fins que va venir MossènManuel, l’any 74. L’amo del local,Freixa lo reclamave i el van vendrei en los quartos es va arreglar la casaparroquial i el presbiteri.P. Digueu alguna cosa de l’església.R. He fet sempre alguna cosa sensecobrar: bancs, banquetes d’oliver.Quan me vaig jubilar vaig fer elsbancs de fusta de pi i vaig anar almagatzem de fusta de Lleida a triarla fusta i em van fer un bon preu.Raimundo va adelantar los quartos,cada família va pagar un banc i es-tava pressupostat en un milió i elsvam fer en 400 pessetes. Va treballarfins i tot lo mossèn. 1992. Es va fun-dar la cofradía de la Pietat en pro-cessons, tambors i bombos. I es va es-trenar lo viacrucis aragonès que elvaig fer jo en so de jota.P. Sabem que heu escrit poesies fa-miliars, paisatges... quina voleu re-citar.R. Som de NonaspLo poble més ben parit de tots losque hi ha al voltantEsta fama que portamDes de sempre l’ham tingutPerquè els que venen aquíSe’n van millor que han vingutQuan arriben forasters

Si venen en plan d’amicsAquí no els faltarà resMenjar, dormir i ser ben servitsPerò si se foten xulosLos ensenyam lo camíPer a que vaiguen marxantA estos no els volem aquí.Este poble de NonaspPel canvi s’ha ressentitMenos mals que estam uns quantsQue no el deixarem morirPerquè de tant que el volemAl cor nostre no mos capSempre estaríem cridant:Viva Nonasp, viva Nonasp!P. Des de quan escriviu poesies?R. La primera la vaig escriure a lamina. Es titula: Una setmana a lamina.P. Quan vau anar a la mina de Me-quinensa, a la Pilar.Jo volia anar a la mili, però un bri-gada de la Guardia Civil, amic demon germà Santos, me va enxufar ales mines i estava de pesador. En totshi havia problemes perquè los tre-balladors eren malpensats i malfiats: tots se pensen que els estafeni jo vaig arribar a la mina i apunta-va a la vista de gent, vaig netejar labàscula que tenia un dit de merda ivaig buscar la llista dels treballadori en dos anys sol vaig tenir unaqueixa, precisament d’un de No-nasp. Després vaig estar al taller defuster, que ere de Faió i quan va mar-xar a festes jo vaig començar de fus-ter i me van posar al front del ma-gatzem. Dos anys. Anava en lo treni a Faió pujaven als llaüts i lo dissabtebaixaven en los llaüts a Faió. Desprésvan posar camió directe a la mina.P. Quan es va establir de fuster autò-nom?R. L’any 52. Primer vaig anar aaprendre de boter, a Reus, perquè noni havia cap a esta comarca. Estavaa una pensió que pagava 100 pesse-tes cada setmana i ere una dona ori-ünda de Nonasp, Llop de cognom loseu home. Eren tres socis: Mestre,Valero i Sebastià. Quan vaig co-mençar van riure al veure’m lesmanetes tant fines i al cap d’un mesja vaig fer un barril petit i me’l vanregalar i encara el tinc.Vaig començar aquí i tenia molta fae-na perquè hi havia molta vinya.Van anar amb l’oncle Miguel a laGranada, a prop de Vilafranca delPenedès a comprar les ferramentes

de boter. P. Vos formàveu part de l’equip defutbol des de l’inici.R. A meitat dels any quaranta l’A-juntament va promocionar lo futbolque estava mort. Va organitzar uncampionat de penyes i la nostrapenya que es deia «el Relámpago»hi va participar. La finalitat eraaconseguir un equip de garantiaque representés Nonasp. Durantdos anys seguits va guanyar la nos-tra penya. Mos van agarrar unamica de mania però a l’hora deformar l’equip titular de Nonasp, siseren de la nostra penya. vam ser labase de l’equip. Lo fabricant de pilotes de futbol deFavara, Sr. Meseguer, va organitzarun torneig entre sis equips de la co-marca: Favara, Nonasp, Maella, Ca-laceit, Batea, Casp. L’equip de No-nasp va quedar campió sense perdrecap partit, només lo darrer. Lo segon

era el Maella. L’equip vi-sitant portava l’àrbit. Mos desplaçàvem en ca-mions. Los jugadors anà-vem asseguts i els acom-panyants drets.Quan arribàvem al pobleestava lo portal ple degent que mos esperava;Santos (lo meu germà) vainstal·lar un altaveu alsindicat i cantaven «Jaham tornat a guanyar».Ascó i a Riba-roja hi anà-

vem en tren. Quan es va acabar lotorneig, la junta mos va convidar auna sena i uns aficionats mos van do-nar 100 pessetes a cada un i un puro.P. Cóm era la roba de l’equip?R. Una camisa roja i un pantaló blaui les nòvies mos van bordar l’escut.A part d’este torneig, abans i desprésanàvem a jugar a la Pobla, a Batea,al Pinell, Vilalba, Favara, Faió, Me-quinensa tenien molt bon equip.Don Alberto, lo doctor, era de laJunta i havia estat de metge a Alfa-jarín. La junta mos va obsequiar enveure un partit del Saragossa i decamí vam jugar a Alfajarín. P. Una lliçó de vidaR. L’experiència t’ajuda a superar elserrors i aprendre i millorar. En totlo que faig, i en la vida tinc unes pa-raules de Mossèn Alejandro quesempre recordo: sempre més i sem-pre millor.

«Mosdesplaçàvemen camions.Los jugadorsanàvemasseguts i elsacompanyantsdrets»

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

LLIT

ERA

Ara fa deu anys un grup de jovesd’Altorricó afeccionats a les per-cussions de carrer i als malabars, vadecidir organitzar una trobada d’artsalternatives. Amb aquest propòsit, esvan constituir en l’associació Chous& Company, la trobada es va feranual i, a poc a poc, van anar donantforma al Festival Acambalachous, unineludible punt de referència per alsi les amants de les arts escèniquesmés populars d’Aragó, de Catalunyai de molt més enllà.

Enguany s’ha celebrat la desenaedició de l’Acambalachous, i el pas-sat 31 de maig, 1 i 2 de juny de 2013els organitzadors van fer festagrossa tot convidant més d’unaquarantena d’artistes del ram, amés d’un nombre indeterminatd’espontanis, a omplir els carrersdel lloc amb tot tipus d’espectacles.La inauguració es va fer el diven-dres a la tarda al pavelló municipal,punt de partida de més de 8 horesininterrompudes d’espectacles en

Acambalachous: Altorricó ocupat pels malabaristes// J. ESPLUGA TRENC

diferents indrets de la localitat.Aquesta primera sessió finalitzàamb la gran Gala ‘Di-Vendres Im-prochous’, formada per una desenad’artistes que van combinar hàbil-ment bones dosis de música, poe-sia, malabars i humor.

Dissabte al matí s’ho van pren-dre amb més calma i només vanprogramar un conta-contes a laplaça, però tot just dinar van tor-nar-hi amb força amb 8 hores mésde cercaviles i xarangues locals,mostres de circ itinerant, trapezis-tes de carrer i dansa contemporà-nia a la plaça de l’església, per a fi-nalitzar amb un altre gran especta-cle coral, la ‘Gala Di-Chous-GranGala de Circ’, amb una dotzenad’artistes de tots els pals del circ:equilibris, malabars, acrobàcies,contorsions, clowns, i fins i tot unsmúsics de hip hop.

En acabar la gala, l’espectacleencara va continuar fins a altes ho-res de la matinada amb l’anomenat

‘Acambalarock’, on van tocar elsgrups ‘Tercer Semestre’ (Sabadell,indie), ‘Licor de Pájaro’ (Osca, soul),‘Dekadentes’ (Altorricó, punk-rock)i unes estranyes criatures anome-nades ‘Finlandia Club vs ababolparty’ (de tot però tirant a electrò-nica, ideal per acabar una jornadaquilomètrica). No s’estan de res.

Diumenge encara va reservarsorpreses remarcables. A banda delclown reservat pel matí (Glop elPayaso, d’Altorricó), a la tarda hiva haver teatre (Adeshora, deGraus), una actuació del GranMagí (Lleida) a la plaça de l’esglé-sia, i entremig l’acompanyament del’espectacle musical dels SSStrepits(Vilassar de Mar).

En definitiva, tres dies ben farcitsd’actes, emocions i bones idees, al’abast de tothom (quasi tot gra-tuït), amb una filosofia exemplarper part d’un col·lectiu autogestio-nari que té molt de mèrit. Llargavida a l’Acambalachous.

FestivalAcambalachousPACO AZNAR

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

LLIT

ERA

13

si entren, a més de robar, poden dei-xar-se obertes portes per on potsortir el bestiar o animal de granja.

A Albelda hi ha preocupació pertot això. Fa uns anys, el món ruralsemblava immune a aquesta menade robatoris. Diu que des de l’any2009 hi ha un augment constant dedelictes en aquest sentit.

Abans de la crisi econòmica, Al-belda tenia un guarda local amb nò-mina per vigilància nocturna, peròara diuen que no hi ha diners peraixò ni per arreglar els camins, entrealtres dèficits.

Aquest tipus de vigilància es creuque ajuda a fer menys greu la si-tuació. Les patrulles es posen als cot-xes unes quantes hores, se’ls hi fa eltemps llarg i avorrit però val lapena, se saben tots els camins. Enuna nit normal condueixen uns 40 o50 km la majoria per camins de ter-ra.

La policia local els aconsella deque no tinguin enfrontaments ambels lladres, que agafin la matrícula iavisin. De moment, no ha estat delcas. Sembla que només la presènciaés dissuasiva i fa que se’n vaginquan veuen les llums dels cotxes.

Patrulles de vigilància// JOSEFINA MOTIS

Darrerament hi ha inquietud ipreocupació per l’augment de roba-toris als pobles. A Albelda van tenirla iniciativa de fer patrulles de vigi-lància perquè quasi tothom té gran-ges i cases de camp que quedenaïllades i son susceptibles d’atraca-ments.

D’aquesta iniciativa en general, id’aquest poble en particular, se’n vafer noticia a un article del New YorkTimes: «Les patrulles ciutadanes d’Al-belda són noticia al New York Times.El dia 15 de maig ha sortit publicat,tant en l’edició de paper com digital,un article que parla de l’augment delsrobatoris a les zones rurals d’Espanya.La periodista redactora Suzanne Da-ley, amb la col·laboració de RaquelChaundler, ha elaborat una infor-mació al respecte incidint en el paperper la prevenció de robatoris que te-nen les patrulles urbanes. Com ex-emple es va escollir Albelda, poblaciólliterana.» Per a llegir-ho al web: AsCrime Rises, Spain’s Farmers Start Pa-trolling Their Land: http://www.nytimes.com/2013//15/world/europe/as-crime-rises-spains-farmers-patrol-their-land.html?smid=tw-share&_r=0

És un article extens que, en resum,parla de la criminalitat a Espanya, decom unes formes de delicte han dis-minuït –con homicidis o tràfic dedrogues–, i d’altres categories hanaugmentat, com els robatoris ambviolència a domicilis, entre els que escompten els de les zones rurals quesuposen un 5%.

A zones de moltes granges com aValència, han organitzat patrullesperquè no hi ha prou vigilància ni laGuàrdia Civil té mitjans per a cobrirgrans extensions de territoris decultiu. Segons informa aquesta ins-titució, hi ha dues categories de lla-dres: habitants de la zona, que no te-nen feina ni mitjans per subsistir, ibandes de gent de fora que han es-tat treballadors, coneixen bé les zo-nes i revenen els materials robats.

A la província d’Osca el primer tri-mestre de l’any 2013 s’han denunciat63 robatoris, i alguns s’han quedatsense denunciar. El que solen robarsón animals de granja, eines de tre-ball, hortalisses i material de lesinstal·lacions. Això dóna malestar icanvi de costums per la inseguretat,com l’haver de deixar-ho tot moltben tancat, amb la inquietud de que

El darrer cap de setmana he tingut l’ocasió, més aviat el pri-vilegi, de poder trescar per un dels indrets, al meu entendre,més paradisíacs a efectes paisatgístics del Pirineu: la part, di-guem-ne, «catalana» del curs alt de la Noguera Pallaresa. Ca-talana, perquè el riu naix «occità», encara que siga dins Cata-lunya (i disculpeu una metàfora aparentment nacionalista, per-què tothom sap que els rius no tenen ni pàtria, ni déu, ni amo).Efectivament, la Garona i la Noguera Pallaresa brollen juntesal pla de Beret, encara que llurs aigües (noteu-hi com és de pre-cís el «llurs») se separen fatalment segons el pendent, tot llis-cant rostos avall en sentits oposats: «Garona per Aran, bramant/ Noguèra per Alós, tot doç» (Verdaguer ho va adaptar al ca-talà, a Canigó: «Noguera per Alós / tot joguinós / Garona perAran / tot rondinant». Fixeu-vos, a més, que els noms Nogue-ra i Garona són gairebé anagrames l’un de l’altre). I així és comla Garona corre cap a Tolosa i Bordeus, a morir a l’Oceà; men-tre la Noguera (per què serà que quasi tots els rius del Pirineutenen el nom femení?) llisca «joguinosa» cap al nord fins aMontgarri, on comença a marrar suaument primer cap a l’oesti després cap al sud, tot travessant el bosc de Bonabé, a l’eixi-da del qual, a Perosa, pren definitivament la direcció sud fins

a Camarasa, gairebé cent quilòmetres aigües avall, on es des-guassa en el Segre a la recerca del seu destí final mediterrani.

Vaig arribar fins a les bordes de Perosa. Una gran cruïlla decamins que ha comunicat durant segles Catalunya (el Pallars,cap a Alós d’Isil i Esterri) i Occitània (cap a Montgarri, Vie-lla i la vall de la Garona, o cap al port de Salau, Sent Gironçi la ribera de l’Arieja). En un dia lluminós l’aigua regalava per-tot arreu, la neu coronava els cims i la Noguera... Doncs la No-guera Pallaresa no baixava pas «tot doç», sinó que bramava comla seua germana aranesa. La gent del país no parava de repe-tir una obvietat: amb la quantitat de neu que encara hi resta,amb quatre gotes la ballarem magra. I així ha estat.

En el moment d’escriure estes ratlles miro des del balcó decasa, jo que m’he fet el niu a la vora del riu (concretament delSegre), i veig passar avui, davant la mirada poruga dels vianants,eixes aigües desbordades carregades potser de les rames, gle-ves, herbotes i fangs que vaig trepitjar diumenge passat. Atò-nit, em passo l’espant amb la ingesta d’uns bons bocins de xo-lís i de formatge serrat i, tot alçant la vista al cel desfermat, faigmeu aquell vell adagi lleidatà que diu: «més val un trago delnegre / que tota l’aigua del Segre».

Quan l’aigua brama // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

CU

LTU

RA

14

REUNIÓ D’ALCALDES A MEQUINENSA

Uns 30 municipis de la Franja recorreran la nova Llei de Llengües d’Aragó// MÀRIO SASOT

Representants de 28 municipis i dedos consells comarcals de la Franja,més alguns regidors d’altres locali-tats a títol personal, van signar el pas-sat 1 de juny un manifest a Mequi-nensa (Saragossa) en el qual escomprometen a actuar davant lajustícia aragonesa, espanyola i eu-ropea contra la nova Llei de Llen-gües d’Aragó. Demanen la seva de-rogació i reclamen que es garantei-xi la continuïtat de l’ensenyamentdel català a la Franja. La reunió i elposterior document conjunt ha vol-gut rememorar la signatura, fa 30anys, de la primera «Declaració deMequinensa» que va aconseguirpromoure l’ensenyament del catalàa les escoles de la Franja. Aquest nouacord en defensa del català i contrala denominació de Llengua Arago-nesa Pròpia de l’Aragonès Oriental(LAPAO), l’han subscrit alcaldes iregidors del PSOE, Chunta Arago-nesista, Partit Aragonès, CDF i undel PP. Els edils presents s’han com-promès a posar en marxa diversesaccions davant el Justícia d’Aragó,el Tribunal Constitucional i la UnióEuropea per aconseguir que es tor-ne a anomenar llengua catalana illengua aragonesa a les parles de lesàrees orientals i pirinenques de l’A-ragó, i no Lapao i Lapapyp. L’al-caldessa de Mequinensa, MagdaGodia (PSOE), amfitriona i convo-cant de la reunió, va manifestar que«els habitants dels pobles catalano-parlants d’Aragó no volen ser trac-tats com a ciutadans de cinquena ca-tegoria, als quals se’ls canvia el nomde la llengua segons els avatars po-lítics». Albert Moragrega, alcalde deBeseit va remarcar la conveniènciade que els edils signants es consti-tueixin en «veritables comitès de vi-gilància perquè les classes de cata-là no minven ni desapareguin delnostre sistema educatiu, una cosaque ens ha costat molts d’anys acon-seguir i mantenir».

Curiosament, pocs dies desprésd’aquesta declaració de batlles fran-

jolins a Mequinensa la consellerad’Ensenyament d’Aragó, DolorsSerrat assegurà que el seu govern noté previst fer modificacions «subs-tancials» en l’ensenyança del català/anomenant-lo com a tal) a les es-coles i els instituts de la Franja, on ésassignatura optativa. El govern ara-gonès, segons la consellera, tampocté previst introduir canvis «subs-tancials» pel que fa al professorat decatalà que actualment imparteixaquesta assignatura en aquests cen-tres, ni tampoc en el cas de l’arago-nès, present al nord de la provínciad’Osca.

Dolors Serrat (PP), va respondreaixí per escrit a una pregunta delgrup d’Izquierda Unida (IU) a lesCorts d’Aragó sobre l’aplicació de lanova Llei de Llengües. En la respostade la consellera, Serrat evita utilitzarla perífrasi de «llengua aragonesapròpia de l’àrea oriental», per aevitar sigles o acrònims de fàcilconstrucció com la del Lapao, quetan mala fama els ha dut des de tot

els estats i mons civilitzats, i en llocd’això, empra l’expressió de «mo-dalitats lingüístiques pròpies de l’à-rea oriental». Modalitats que sembladesvincular, com si fos una cosacompletament diferent, de la llenguacatalana i el seu ensenyament.

Per altra banda, eixos mateixosdies, lo ministre espanyol d’Educa-ció, José Ignacio Wert, va reconèixerque a la Franja de Ponent s’hi par-la català i que la Lapao «no és res»,cosa que va posar nerviós a més d’unconseller del govern aragonès, comel titular de Medi Ambient, AlfredoBoné (PAR), natural de La Torre delCompte, que titllà poc menys qued’ingerència en assumptes internsd’Aragó l’opinió del ministre.

Tornant a la reunió de Mequi-nensa, a l’acte van intervenir tambéprofessors universitaris, sociòlegs itècnics de l’anterior administracióautonòmica que van defensar la de-nominació de català per a la llenguaque es parla a la Franja, amb argu-ments científics i històrics.

Alcaldes irepresentantsd’alcaldia enla reunió aMequinensaHUGO SOROLLA

Vint-i-vuit municipisA l’acte convocat per l’alcaldessa de Mequinensa hi van assistir representants dels

següents municipis: Albelda, Alcampell, Altorricó, Arenys de Lledó, Areny de No-guera, Beseit, Benavarri, Beranui, Bonansa, Calaceit, Camporrells, Castillonroi, Fa-vara de Matarranya, la Freixneda, Mequinensa, Montanui, Pena-roja, Pont de Mon-tanyana, Sant Esteve de Llitera, Saidí, Sopeira, La Sorollera, Tamarit de Llitera, Tol-va, Torrent de Cinca, La Torre de Vilella, Valldellou i Viacamp i Llitera.

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

TEM

A D

EL M

ES

El riu Bergantes, principal afluentdel Guadalop, naix a prop de More-lla. Rega les poblacions del Forcall,Villores, Hortells, Palanques i Sorita,a la comarca valenciana dels Ports.Travessa l’Aragó, i el riu marca el lí-mit entre els termes d’Aiguaviva i laGinebrosa, desaiguant al riu Gua-dalop, al pantà de Calanda, desprésde recórrer uns 60 quilòmetres.

Ara la gent d’Aiguaviva i la Gi-nebrosa està molt preocupada per-què la Confederació Hidrogràfica del’Ebre vol construir un embassa-ment al riu Bergantes que inundaràuns 8 o 9 quilòmetres i que arribariamolt a prop del nucli de poblaciód’Aiguaviva. Els veïns, alarmats perla situació, han creat una plataformacontra la regularització del riu ambel lema «El Bergantes no es toca» peraconseguir aturar el projecte que haestat silenciat des del 2007 fins queha hagut de publicar-se per la seuaimminent execució. La major part dela població afectada per la presaestà en contra de la seua construcció.La CHE i alguns dirigents polítics ex-pliquen que es tracta d’una presa delaminació i servirà per a recollir l’ai-gua de les freqüents avingudes del riude la primavera i de la tardor, comuna mesura de seguretat de les po-blacions que se situen aigües avall delGuadalop, principalment Calanda iAlcanyís.

Pietro Cucalón, educador i mem-bre de la plataforma contra la regu-lació del riu escriu apassionadamentsobre l’afluent de Guadalop : «[estracta d’] un riu verge, dels pocs na-turals que queden a l’Aragó i a totala península [...] amb una fauna pre-ciosa; es tenen anellades i censadesalmenys mitja dotzena de parelles dellúdrigues, es troben entre altres pei-xos madrilles, barbs, cloïsses de riu.El cranc autòcton aragonès s’estavaúltimament recuperant... Existeixalmenys una herba endèmica i úni-ca a la riba d’aquest riu ... per no par-lar dels seus paisatges, dels seus po-uets, tolls i platges naturals aptes peral bany sense riscos, sense remolins,les seves aigües cristal·lines tot l’anyi amb una temperatura temperada itèbia que fan possible la vida de

Un atemptat ecològic al riu Bergantes// CARLES SANCHO

molts animals i plan-tes que en altres riusveïns no es troben. Ila memòria i recordsde generacions i ge-neracions d’un po-ble com Aiguavivaque no és res senseel seu riu, la històriadel qual no es potexplicar ni com-prendre si no launim al Bergantes.Per albirar el seuspaisatges només calescriure a internetel nom del riu».

A més de l’opinióde Pietro, el paratge del riu Bergan-tes està protegit i ha estat inclòscom a LIC –Lloc d’Importància Co-munitària- així apareix en les websdels ajuntaments d’Aiguaviva i de laGinebrosa com a principal referentdel patrimoni natural del seu terme.

I el més terrible és que el projec-te del pantà ja està fet i es va acabarel període de presentar al·legacionsel dia 22 de juny. Molt poc temps pera reaccionar quan fa sis anys que lesautoritats municipals ja sabien de laseua pròxima execució. Com en elcas del Matarranya, la plataformacontrària a la construcció, ha inten-tat de negociar amb el canvi del pro-jecte inicial per unes basses lateralsde contenció amb la CHE, tal com hapassat al Matarranya, però no en vo-len sentir parlar. Tenen decidit cons-truir un macro embasament ambunes gegantines parets de formigó de474 m. de llargada i 64 d’alçada. I ésque, com diuen els propis veïns, el riuGuadalop està molt regulat: pantà deSantolea a Castellot, presa a Calan-da, Estanca d’Alcanyís i l’embasa-ment de Casp. Però volen i necessi-ten més regulació, l’equilibri me-diambiental i la pressió i opinió de lamajor part de la població els hi ésben igual. Els veïns a principi de junyvan demanar a la CHE ampliar eltermini per a presentar al·legacionsal projecte de construcció de l’em-bassament d’Aiguaviva perquè ar-gumenten que 30 dies són clara-ment insuficients per analitzar i va-

lorar un tema tan delicat i importantper a la població del Baix Aragó, de-manen una pròrroga d’un altre mescom a mínim . Des que es va conèi-xer la notícia de seguida es va unir lapoblació i es va organitzar una re-collida de signatures contra el pro-jecte: per internet, les botigues, les en-titats, la plataforma i els particulars.Fins i tot han dut personalment lesal·legacions a la seu de la CHE a Sa-ragossa. Tot un èxit de participació.

Algunes conseqüències del no alprojecte ja s’han produït. L’alcalded’Aiguaviva Luis Bricio i una regi-dora, tots dos del PAR, han pre-sentat la dimissió a l’ajuntament. Elbatlle portava ja 22 anys en el càr-rec, primer com a representant delPP i, des de l’última legislatura, delPAR. Luis Bricio que recolzava enun principi la presa, ara, en veure l’o-posició de la majoria dels veïns de lapoblació, ha canviat de posició is’enfrontava a la de José María Fus-ter, senador també regionalista, queva escriure un comunicat a la prem-sa de les inqüestionables raons a fa-vor del projecte.

Al Matarranya, la pressió de la po-blació, va aturar el projecte delpantà de la Torre del Comte i elbombeig de Beseit a l’embassamentdel Pena i es van aconseguir les bas-ses laterals al riu en contra de la ini-cial opinió de la CHE. El diàleg en-tre les parts interessades va mini-mitzar l’enfrontament. Per què noara al riu Bergantes?

El riuBergantesPIETRO CUCALÓN

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

AR

AG

Ó

16

El passat divendres 7 de juny, es vapresentar, al Col·legi Major «Pigna-telli» de Saragossa, el llibre Sin la ca-becica atada, un recull d’estudis, as-sajos i articles de premsa de l’excon-seller de Cultura de la DGA i ex-president del Consell Superior deLlengües, Josep Bada Panillo, algunsdels quals van ser preparats per a laseua participació en les JornadesCinga «Llengua i Patrimoni» cele-brades a Fraga el 2011. Acompanya-ren a l’autor des de la taula XavierGiralt, professor de Filologia Cata-lana de la Universitat de Saragossa,Albert Moragrega, alcalde de Beseiti membre, com l’anterior, del ConsellSuperior de Llengües i, en represen-tació dels editors, Chusé Aragüés, deGARA, que junt amb AQUA, hanpublicat el llibre.

L’editor i activista cultural ChuséAragüés llegí el text que com a mem-bre de l’associació AESTRELA(Asoziazión d’Estudios i TREballosen Luenga Aragonesa) integrant dela Coordinadora d’Aragó Trilingüe, vallegir a la recent reunió de batlles dela Franja a Mequinensa. Després demanifestar que «el nostre més abso-lut rebuig a la Llei de no llengües»,manifestà que «el català i l’aragonèses parlen a Aragó des que Aragó exis-teix. Després va venir el castellà itambé el sentim com el nostre. I enssentiríem tan indignats si aquestallei decidís cridar per un acrònim elcastellà usat a Aragó com ens sentimtan avergonyits dels acrònims acien-

Moment dela presentació

del llibrePEPE VELA

Presentació a Saragossa del llibre de Josep Bada Sin la cabecica atada// M.S.

tífics creats per al català i l’aragonès».Aragüés considera aquesta llei

«com un greu atemptat contra elpatrimoni cultural d’Aragó i mundial,ja que les llengües són patrimoni dela humanitat, i contra els drets in-alienables de les 100.000 persones d’a-questa terra que sense renunciar alcastellà tenim el català o l’aragonèscom a llengua pròpia».

Josep Bada, qualificà els noms de«Lapao» i «Lapapyp» com unes einesde «venjança i guerra» de les gentsque odien el català i que considerenl’existència de la nostra llengua a l’A-ragó com una ‘invasió catalana’. Cri-ticà la «incompetència del PAR i dela consellera d’Educació i Cultura delPP, Dolores Serrat», en matèria lin-güística i, fent al·lusió a un dels seustextos del llibre, digué que «aquestagent creu que Aragó és un barrancentre Castella i Catalunya, i no la cos-tura de les Espanyes. Són uns bords.Però malgrat ells, los veïns d’un i al-tre costat (de la ratlla entre Aragó iCatalunya) s’entendran, com sempres’han entès, i faran un brodat salvantles diferències on ‘ells’ volen fer undescosit».

Xavier Giralt recordà les paraulesde Bada en el llibre que «les llengüeshan de servir per establir vies de co-municació i no tenen altra missió queaquesta, missatge que, sens dubte, noha calat en el Govern d’Aragó ni a al-guns dels meus col·legues de la Uni-versitat de Saragossa». El professorGiralt recordà els tres anys i mig

«compartits fins al final» en el consellSuperior de Llengües.

«A través d’ells –digué– podemconstatar la seva il·lusió davant lespossibilitats que oferia una llei dellengües que, per fi, reconeixia ofi-cialment l’existència de l’aragonès idel català com a llengües pròpies dela nostra regió, una llei que, encaraque imperfecta (i així ho diu ell ma-teix), donava l’oportunitat de treba-llar per dotar a aquestes llengües del’estatus que fins llavors els havia es-tat negat». A totes les humiliacions so-fertes pel president i els membres delCLA cal afegir, en paraules de Giralt,el menyspreu manifest d’algunes di-putades del PP i del PAR, adduintque ‘en qüestió de política lingüísticano són necessaris els filòlegs, sinó elssociòlegs i els polítics’. Vostès ma-teixos poden jutjar el resultat final-conclogué.

Esther // M. Llop

DONES

El nom d’Esther d’origen assiri-babilònic, significa ‘estel, as-tre’. Segons el llibre bíblic d’Esther, de l’Antic Testament cris-tià, era una jove hebrea anomenada Hadassa, filla d’Abihail, dela tribu de Benjamí, una de les dos tribus que constituïen el reg-ne de Judea abans de la seua destrucció pels babilònics i la de-portació, l’any 597, al regne persa. Esther entrà a formar partde l’harem del rei Ahasuerus i es va convertir en la reina de Pèr-sia i Mèdia quan es va casar amb ell (Xerxes I en persa). Va man-tenir en secret el seu origen jueu i es coneguda per la bellesa iencant i també per la discreció, prudència, pietat, valentia, preo-cupació pel seu poble. Segons la tradició hebraica es diu que ella

era el més bell estel de la nit. Representa la voluntat de Déu perevitar la destrucció del poble jueu i per garantir la protecció ipau durant l’exili degut a les actuacions que va realitzar. El ju-daisme la recorda en la celebració de la festa del Purim. El lli-bre bíblic d’Esther ha tingut molta polèmica entre protestants,jueus i cristians catòlics. Sembla que l’autor era el profeta Es-dras. La seua història ha inspirat obres d’art i ha estat repre-sentada en teatre i cinema.

Salvador Espriu, fascinat per la historia bíblica d’aquesta dona,va escriure l’obra de teatre: La primera història d’Esther, re-presentada a Barcelona, per primera vegada el 13 de març de 1957.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

17

El jurat dels XXXV Premis Baldi-ri Reixac ha atorgat un dels dos pre-mis d’aquesta fundació a «experiènciesespecífiques que fomentin la comu-nicació en català entre l’alumnat» alCEIP San José de Calasanz, per l’ac-tivitat Contapatis. El guardó va ser re-collit per un grup d’alumnes i profes-sors d’aquest col·legi el passat 2 dejuny, en un acte celebrat a l’Esplugade Francolí. En l’activitat premiada, elsalumnes de segon i tercer cicle es con-verteixen en contadors d’històries:durant tot l’any aquests alumnes tre-ballen per preparar la vigília de SantJordi. Aquell dia, els alumnes ixen alpati de mestra a contar contes popu-lars als xiquets i xiquetes d’educacióinfantil i de primer cicle de primària.Els Contapatis s’emmarquen dins elPla Lector del centre i es realitzen desde fa cinc anys.

Els materials són triats pels mestres

a partir de les obres de tradició po-pular de la nostra cultura, o bé sónprocedents d’altres cultures. Abans del’actuació es preparen titelles (de dit,mural, casetes, pintures, personat-ges…) i es fan pràctiques davant elscompanys de la classe, amb l’objectiud’esmenar els errors amb l’objectiu defer un bon paper: amb un to de veuadient, amb bona vocalització, pro-jectant la veu alta…

L’actuació està conduïda per alum-nes de sisè, que fan de presentadors.Enguany, han narrat la llegenda deSant Jordi: el cavaller salva a una bo-nica princesa de la bocassa d’un fe-rotge drac, i els pares dels alumnes vanacompanyar l’espectacle amb tim-bals i les gralles. Un camí s’acaben elscontes, es ballen danses populars perpart de l’alumnat del projecte bilingüeen llengua catalana. Entre d’altres,s’han ballat el ball de cascavells, una

Els Contapatis del San José de Calasanz, XXXV Premi Baldiri Reixac// REDACCIÓ

Quan a finals de la primavera de 1968, amb 10 anys acabatsde fer, vaig haver de passar de viure al carrer Sepulcro del Po-blevell al carrer de les Carolines –gairebé davant per davant dela Casa Vicens, primer projecte important (1883-1888) d’AntoniGaudí– de l’exvila de Gràcia no sabia, naturalment, res de la li-teratura catalana, ni de l’arquitectura modernista a Barcelona.

Al setembre, els pares em van matricular al col·legi escolaniaNostra Senyora de Pompeia –centre docent instal·lat en l’edifici,d’inspiració neogòtica dissenyat (1907-1915) per Enric Sagnier,del convent caputxí ubicat –encara ara– a la cantonada de laRiera de Sant Miquel, de Gràcia, i la Diagonal, de Barcelona.Així, durant dos cursos escolars, fins que clausuraren –cosa delstemps– el col·legi escolania, en sortir de casa per anar-hi a peuagafava el carrer Aulèstia i Pijoan –a l’endret de la Casa Vicens–fins al carrer Bretón de los Herreros per a girar a l’esquerra finsal carrer Gran, a tocar de l’estació de metro de Fontana; i car-rer Gran avall fins arribar al carrer Sèneca, a l’altura dels ano-menats Jardinets de Gràcia –just davant per davant de la CasaFuster, obra modernista (1908-1911) de Lluís Domènech i Mon-taner, un edifici propietat de 1960 ençà d’Enher, l’empresa hi-droelèctrica que encara estava construint els embassaments deMequinensa i Riba-roja, el darrer dels quals comportarà ladesaparició dels moriscos nuclis urbans de Faió i Mequinensa.El carrer Sèneca em menava a la Riera Sant Miquel, al capda-vall de la qual es trobava el meu primer col·legi barceloní.

Llavors encara no sabia –i molts anys vaig trigar a saber-ho–que al principal primera del número 19 bis del carrer Bretón de

los Herreros trenta anys abans –el 15 de maig de 1939, poquessetmanes després de l’entrada de les tropes franquistes a Bar-celona– havia mort Joaquim Ruyra, l’escriptor que primer emfarà gaudir de la prosa catalana. També ignorava que al quartsegona del número 132 del passeig de Gràcia, és a dir a dalt deltot de la Casa Fuster, hi vivia, des de 1940, Salvador Espriu, l’es-criptor que primer em farà fruir de la poesia catalana. Quanvaig començar a ser conscient de l’obra literària de SalvadorEspriu, el poeta s’havia traslladat, el 1972, al principal 1a del nú-mero 118 del mateix passeig de Gràcia, sempre dins del marcdels Jardinets de Gràcia. Les oficines centrals d’Enher ocupa-ven tota la Casa Fuster.

Però més enllà de l’associació personal i íntima entre el xi-quet morisc que vaig ser i aquests dos extraordinaris escriptorscatalans, ara i ací només vull ressaltar, a més de llur vinculacióamb l’exvila de Gràcia, d’altres factors que relacionen aquestsdos escriptors com ara que la vila d’Arenys de Mar, localitat onresidia la primavera i l’estiu Joaquim Ruyra –tot i que l’esce-nari literari principal de Ruyra s’associa a una altra vila mari-nera: Blanes– i que transformada en Sinera serà l’escenari lite-rari de bona part de l’obra d’Espriu.

I per finalitzar aquesta nota només em queda sumar-me a lamanifestació pública de Salvador Espriu a propòsit de l’obra deJoaquim Ruyra: «Mestre insigne de les lletres catalanes. Potserel més gran escriptor que de qualsevol llengua fins avui he co-negut.» Per a mi, tots dos són mestres insignes tocats pel geni dela llengua; i la literatura.

Ruyra & Espriu // Esteve Betrià

polca divertida per parelles i, a ritmede galop i panderetes, una dansa democadors. En definitiva: els Contapatispromouen amb èxit la nostra llengua,els nostres contes i els de les altres cul-tures. Res a veure amb el qüento del’Ajuntament de Fraga del passat fe-brer, que va fer avergonyir tants i tantsfragatins.

U12

Els alumnesabans d’unarepresentacióREDACCIÓ

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Ho tornaré a fer. Recordar que un dels «fonaments» de lasituació del català a la Franja és el franquisme. Això no ven,em direu; queda molt lluny, i després de tants anys de respi-rar democràcia no es pot ressuscitar fantasmes. El fran-quisme potenciava la misèria cultural i de tota índole i val adir que se’n va eixir amb escreix: el tracte del català a laFranja és un efecte d’aquesta política que perviu, desgracia-dament.

La llei de llengües de les Corts aragoneses, la llei del PP idel PAR, és una llei contra natura. Una llei contra el català.Una llei contrària a allò acceptat com a natural per tothom inegat per la força del poder contra els drets d’un petit terri-tori. Per a mi, aquest quadre em remet al franquisme, untemps de foscor, de girar l’esquena al món: per no acceptarque una part del territori que administra parla català i no ha-ver d’actuar en conseqüència, Aragó s’obstina a amagar elnom de la cosa i accelerar el procés de substitució del catalàpel castellà. I no passa res. S’ignora el procés i avall: fran-quisme pur, el franquisme xuclador que ens ha submergit enla llengua espanyola amb el resultat de la disglòssia galopantque ens condueix a la desaparició.

Els arguments del PP són patètics. Fora del govern d’A-ragó, tothom ha rebutjat aquest artefacte de destrucció le-gal; fins i tot representants del PP, com Enric Millo, a Cata-lunya, o el mateix Ignacio Wert, que poden tenir molta malallet, però que no són ignorants, han reconegut la catalanitatde la llengua que es parla a la Franja, però –diuen– que elgovern autonòmic té la competència per fer i desfer i que nos’hi han de ficar. De fet, la inefable Consejera Serrat s’omplede contradicció i accepta la continuació de l’ensenyament delcatalà als centres educatius com fins ara, sí, com fins ara, comsi res no hagués passat!

De tot plegat, en dic franquisme. No em negareu el colorfranquista del comunicat del PAR de Fraga en suport a la llei,un escrit que ha tornat a fer sentir vergonya aliena, escrit enuna suposada llengua que voldria ser exemple de ‘lengua ara-gonesa propia del área oriental’. Ja sabem els qui són darrered’aquest escrit, i de la llei, són, com deia l’Ovidi Montllor,«els que no volen que es parle, es pense o s’escriga en català;són els mateixos que no volen que es parle, s’escriga o espense». És a dir, permet-me Ovidi, els qui no volen que exis-tim els parlants de català a la Franja, els catalans de la Franja.

Parlaré de franquisme (sic) // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

El passat 14 de maig la Facultat deFilologia de la Universitat de Bar-celona va acollir la Segona TrobadaIberoromànica de Poesia, que vaaplegar diversos poetes al voltant dellema Poesia a la frontera. Dos poe-tes van representar les dues gransfronteres romàniques peninsulars, allevant i a ponent: Hèctor Moret, deMequinensa i Servando Rodríguez,d’Olivença. Tots dos van oferir unparell de mostres de la seua obrapoètica, en les quals es reflecteixenels seus respectius mons de fronte-ra.

Hèctor Moret va començar laseua intervenció amb la lectura Ver-gers riberencs, un viatge lúdic per di-versos llocs de l’Aragó i la Catalu-nya fronterers, i tot seguit va evocaramb Paisatge el seu país de naixen-ça (si encara no coneixeu aquestsdos poemes, els podeu llegir aquí:http://stel.ub.edu/paremio-rom/ca/pàgines/materials-i-síntesis). Moret va explicar l’entra-mat fronterer de les nostres comar-ques: en pocs quilòmetres quadratss’hi troben diferents províncies i co-marques, però no ho considera captragèdia i en fa una interpretació en

Els lligams indestriables entre frontera i poesia// REDACCIÓ

clau festiva. I és queel poeta va assegurarque malgrat aquestafeixuga realitat admi-nistrativa la poblaciómai no té consciènciaque aquestes fronte-res separen res dife-rent, encara que ar-ran de la consolidacióde l’Espanya autonò-mica aquestes fron-teres s’estan solidifi-cant i aquesta per-cepció pot canviar.

Aquesta visió de lafrontera catalanoara-gonesa va contrastar amb la visiónostàlgica del poeta Servando Ro-dríguez sobre la frontera castella-nolusitana. Rodríguez és d’Oliven-ça, un poble extremeny a tocar dePortugal on sempre s’ha parlat por-tuguès fins que la generació que araté entre més de 50 anys va deixar deparlar-lo als fills. Aquest poeta va re-citar Sololóquio, un reguitzell dellocs amb noms ancestrals de faiçóportuguesa desfigurats per la cas-tellanització, i tot seguit va llegir Umpouco de chica-maroca, en el qual

recrea un temps i un món passatsque contrasten amb l’esmorteïmentde la llengua autòctona.

D’altra banda, dos filòlegs van ofe-rir una mirada a sengles espais fron-terers distants de la matriu penin-sular però de progènie també ibe-roromànica. Antonio Torres va abor-dar l’hibridisme lingüístic la poesiadels «llatins» dels EUA. I Nikola Vu-letić va parlar sobre la poesia en unallengua desarrelada: el judeoespa-nyol. Poesia i frontera, dos concep-tes que sempre s’han avingut.

Els assistentsa la trobadaUNIVERSITAT DE

BARCELONA

19

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

18 /

ju

liol

-ago

st 2

013

OPI

NIÓ

L’actitud de l’Estat Espanyol, so-bre el no reconeixement del Dretd’Autodeterminació dels pobles his-pànics, especialment del poble cata-là i basc, representa no tenir sentit dela realitat perquè les lleis es modifi-quen atenent. El fet d’impedir l’e-xercici del dret a decidir és contrarial Dret Internacional. Espanya for-ma part de l’ONU i el Tribunal In-ternacional de Justícia és competentsobre allò que li sotmetin els estats,l’Assemblea General de l’ONU o elConsell de Seguretat, i té com un delsseus principis el respecte a la lliuredeterminació dels pobles. Els estatsmembres, varen anar fent una inter-pretació restrictiva d’aquest dret.Cap dret a la separació, integritat ter-ritorial dels estats, aplicació només ales colònies que les potències teniena Àsia i Àfrica. Aquest sentit res-trictiu, en contra de l’article 1 de laCarta fundacional de l’ONU, discri-minava als pobles que dins d’Euro-pa o Amèrica, volguessin exercir eldret a l’autodeterminació.

Quina és la interpretació del DretInternacional? El Dictamen de 22 dejuliol del 2010, del Tribunal Inter-nacional de Justícia de l’ONU, res-ponent a una consulta sobre «si la de-claració unilateral d’independènciaformulada per les institucions pro-visionals de l’Administració Autò-noma de Kosovo, era conforme alDret Internacional» diu: «1) Decla-rem que no existeix en el Dret In-ternacional cap norma que prohi-beixi les declaracions unilateralsd’independència. 2) Declarem quequan hi ha contradicció entre la le-galitat constitucional d’un estat i lavoluntat democràtica, preval la vo-luntat democràtica. 3) Declaremque en una societat democràtica, a di-ferència d’una dictadura, no és la lleila que determina la voluntat dels ciu-tadans sinó que és aquesta voluntatla que crea i modifica, quan sigui ne-cessari la legalitat».

Tot i aquesta clara doctrina, cal en-tendre el sentiment d’estranyesa depart del poble espanyol quan sent aparlar que territoris que es conside-

ren nació i vulguin determinarel seu futur polític. Les elitspolítiques espanyoles, ja nopoden tenir aquest sentimentd’estranyesa. Quin sentit tin-dria, que els produís estra-nyesa quan és el Preàmbul dela Constitució Espanyola, laque proclama la voluntat de«Protegir tots els espanyols iels pobles d’Espanya en l’e-xercici del drets humans, lesseves cultures i tradicions,llengües i institucions» i tam-bé la voluntat de «Consolidarun Estat de Dret que assegu-ri l’imperi de la llei com a expressióde la voluntat popular»?

Quin sentit tindria manifestar es-tranyesa, tot i que, si és cert que lapròpia constitució proclama la sobi-rania nacional en el poble espanyoli la indissoluble unitat de l’Estat,quan també diu, que «reconeix i ga-ranteix el dret a l’autonomia de lesnacionalitats i de les regions que laintegren...»? La constitució espa-nyola tracta de respondre a les na-cionalitats que tenen unes arrelshistòriques. La monarquia catòlica,a partir dels Decrets de Nova Plan-ta, té un mateix dret públic, però noes constitueix com un estat modernfins a les Corts de 1812. Espanya aca-

Símbol deNacionsUnides

La Corona d’Aragó, el Dret a l’Autodeterminació i el Dret Internacional// JOSEP MARIA BARÓ

ba fent-se amb matriu castellana, sen-se desaparèixer la consciència que es-tava integrada per dues antiguescorones, i dins d’aquestes, les sevesnacionalitats, i per tant l’actual cons-titució no «crea» nacionalitats, sinóque les reconeix. Aquestes realitatsnacionals, de la Corona d’Aragó,s’expressen en el mateix segle XVI-II i ja plenament als segles XIX i XX.En particular els estatuts d’autono-mia d’Aragó, Catalunya, Balears iValència no renuncien el recobra-ment dels seus drets històrics, aquellsque tingueren abans del Decret deNova Planta: independència en la in-terdependència, és a dir, l’essència dela Corona d’Aragó.

La nova Llei de Llengües, al foc// M.S.

Un grup de persones de la Coordi-nadora Aragó Trilingüe cremaren du-rant la Nit de Sant Joan, a Saragossa,uns fullets on se rebutjava los noms deLapao i Lapapyp per a les llengües d’A-ragó. En ells s’animava al nombrós pú-blic assistent a llençar aquests noms i laLlei que els ha inventat a la xera quediverses associacions ciutadanes delCasc Històric saragossà organitzaren,com cada any, al Parc Bruil. Altresmembres de la Coordinadora exhibirendos cartells contra la Llei que despréstambé van anar al foc.

i dedicarem, com ja vam anunciar,aquest i el proper número d’Styli locus.N’Espriu ha treballat en tots els camps

de la creació literària, i per més que molts endestaquen sobretot la poesia, cal que recordemque en Josep Pla insistia moltíssim en la seuanarrativa i que no falta qui creu que amb Pri-mera història d’Esther ja n’hi hauria prou pera fer una literatura. Els lectors en català se sen-ten especialment atrets pel to desolat i lúciddel text espriuà —Oh, que cansat estic...— itambé, i ací molt especialment els lectors encastellà, pels tons sepharadians de La pell de brau:i mira de comprendre i estimar les raons i les par-les diverses dels teus fills,uns tons i un missat-ge que alguns lec-tors en català sem-pre han refusat pelseu caràcter utòpic,

no exempt d’ingenuïtat. El temps els ha do-nat la raó. I tanmateix nosaltres des d’Styli lo-cus volem creure, ingènuament, en aquesta uto-pia de La pell de brau. i per això hem dema-nat als poetes aragonesos de les nostres tres llen-gües, aragonès, castellà i català, que ens envienuna poesia inèdita, demostrant així que la uto-pia pot ésser realitat, encara que només sia enles pàgines d’aquesta revista. Per raons d’es-pai només ho hem sol·licitat dels autors en ca-talà que tenen si més no un llibre publicat, ia dos autors en aragonès i i a dos en castellà.També publiquem com alguns escriptorsveuen la influència que sobre ells ha tingutn’Espriu.

*He pres com a lema d’aquesta introducció

el vers espriuà Tenim la raó contra bords i lladres,un vers que l’any 1968 es referia al governfranquista i als seus seguidors i col·laboradors,i que enguany va com anell al dit per a qua-

lificar, premonitòriament com si diguéssem,el nostre govern i els seus seguidors

i col·laboradors: bords perquès’esforcen per destruir aquestpatrimoni tan íntimament ara-gonès que són l’aragonès i elcatalà, les llengües pròpies ihistòriques del nostre país; lla-dres perquè amb la recent-ment aprovada Llei de Llen-gües ens han furtat la nostradignitat d’aragonesos, de per-sones.

Artur Quintana i Font

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2013

9

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/. Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@telefonica.net

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009 Salvador Espriu

FOTO DE PAU BARCELÓ

H

Homenatge a en Salvador Espriu en el centenari del seu naixement

Tenim la raó contra bords i lladres

styli locus 2

Assaig de plagi a AlmenaspEsteve Betrià

Als sempre admirats Salvador Espriu i, de retruc, Pere Quart; si cal, amb disculpes.

Oh!, què cansat estic de la meua prima, fronterera, poc sortosa terra,i com me convindria d’allunyar-me’n,oest enllà, on sembla que la gent és orgullosa,i ociosa, franca, noble, salvatge,endormiscada i feliç.

Llavors, al pedrís de Ca la Vila,los amics i les amigues dirien:«Com lo xinxeu que dixa el niu,així l’home que abandona el seu cau»,mentre jo, ja prou lluny, me fotriade la llei de l’antiga incertesad’aquest meu tossut poble.

Però no sabré seguir aquesta quimera,i em quedaré ací fins a no sé quan,perquè, fet i fet, també sóc tossut i salvatge,i m’estimo a més amb un irrevocable doloraquesta meua –i nostra– poruga,precària, menuda, allargassada Franja

DesnonatsSusana Antolí

Què dir…Què no callar…

Si les honestes paraules agonitzen a la pira del silenci.L’olor de l’encens acompanya el dolorós dol dels innocents,

d’aquells que creguéssim en lligams eterns.Ara l’ombra del pueril enamorament

s’enlaira per damunt dels xiprersi el cos és un pes, un pesar, un penal,

un perquè.Mentre, l’ànima, arrebossada amb la pols del moribund,

descendeix rodolant per la cinglera de la llum de la ceguera,de la darrera oració de la foscor,

fins la certesa del riu eixut.

Allà, on vivim les mortalles,ja no t’han d’acaronar el meus versos,

ja no t’han de besar les meves pupil·les,ni t’agafaran les mans les meves mans exànimes.

Ja no seran necessaris els sacrificis ni les immolacionsper defugir d’aquest misteriós trànsit

que ens duu com bens, des de la passió a la indiferència,perquè ja només som dos llunes, dos nitsque no han d’escoltar més la rialla del sol.

I jo, caminaré solitària, sense anhelar ni tan solsescapar d’aquestes fronteres,

buida com sóc de pàtria, òrfena d’amor i bandera,només filla del meu hortet sóc,

del noguer, del roure, de la negra terra.

I si existís un altre camp, un altre món, una altra vida, que trist pensar que no sé si et buscaria!

I si hi hagués un altre cel, demanaria una parcel·laon deixar descansar l’esperit,

on treballar blat daurat,on passejar amb unicorns.

Il·lusos somnis d’estimació senil, de qui veu la porta de la mort del sentiment oberta,

quimeres en què tu no hi ets,com tampoc hi sóc jo en les teves.

Si almenys tingués llàgrimes,podria regar el meu hort.

Cerca de la lejaníaÁngel Guinda

Estoy lejos del tiempo, estoy en todolo que se va tragando el infinito;pegado a ti: ¡estoy en lo que he escrito!,libre de horror, afán, prisa, cruz, lodo.

Dentro del aire me desacomodoy a la desolación me precipito:mudo, sereno, intenso. (Me limitoa no ser más que un espectro beodo.)

No veo el horizonte, nada pienso.¿Ruedo? ¡Floto!, invisible: por el mundode la ausencia, que nadie ha traducido.

Fuera de mí, a solas con lo inmenso:en el descanso de lo más profundo,en el olvido que es haber vivido.

styli locus3

AmuntegatsMarià López Lacasa

Amuntegats,tallats pel fred,ulls trencats,eixuts i colgats de sal.

Platges farinoses,mortalla indefinida,gestos inconcretsd’unes ombres sense vida.

Blau i blau,negre i nit,llavis de solbusquen la claror.

El paradís,aquesta ratlla al fons,una incerta metasense guanyadors.

S’omple la distancia amb la fam del perdedor,una esperançapot valer,per què no,una vida.

Versió del poema II de Cementiri de SineraManel Riu

Pepita, quina pàtria encercla el cementeri?Estes serres d’Ineraroies de ferri, blanques,el riu, el pont. No vullres més, si no és la llenguaque de tu vaig aprendre,que de mi aprèn ma filla,que de ma filla un dia...

Juli MicolauDel poemari inèdit Àtic

Camps a través,camí amunt,remuntentossals i cims.Camps ermsboicotegenbrins.Cau la nitrendidaals peus.

La llavor ja és al solcJosé-Miguel Gràcia

La foscoromplí el món.De retopcremà el solgenerósel rostoll.

I un bon trosde debò,somni folldins del poudel record.

Si més nofa ben poc,llaura el bou fent remor que fa goig.

Salvadortindrem sort!Ben de noula llavorja és al solc

Pacible badina de manso ríu Ánchel Conte

Os míos brazos se tornan luz de lusco cuan t’abracan cuan te pretan son aireflocón tovo de cotón n’o peito los besos caricias n’a faz os labios seda suave saliva hidromiel cuan estreñius os uellos te lamino en agua que bulle me conviertosondormiu sobre o tuyo cuerpo recosto a capeza conto cada nota d’o tuyo alientosinfonía de mil instrumentos que tañes con l’almíbar d’a voz d’os tuyos adrentos..en tu calién almada sobre a que os suenios chugan me finco e crexiu de tu me sientoa luz se’n fui en erupción o sexo esclata con flama blanca que no crema invisible fuego..m’ayoyas silencioso con parolas amortadas esmortexiu remor en esbarricau ripero pacible badina de manso riu baixo umbrosa selva en caluroso estiu per tu esdeviengo

Barcelona, 8 de mayo de 2012, 14 h

Merxe Llop

1. Què ha representat en Salvador Espriu per a lavostra obra?

Vaig començar a llegir en Salvador Espriu a Tarragona,quan feia els estudis de magisteri a la Normal. Parlo de l’any1975, final de la dictadura de Franco i ja es podia estudiar,a la universitat, català i literatura catalana. Reconec que emva apassionar. El trobava un autor molt difícil i molt inte-ressant. D’ell i d’altres creadors vaig sentir el neguit per es-criure poesia tot i sent conscient que la meua tradició cul-tural estava molt allunyada de la seua i no em veia capaçd’arribar a construir un món simbòlic, complex, com el seu.Sentia una gran admiració, «enveja», per la possibilitat queva tenir d’estudiar al parvulari de Maria Montessori, querepresentava un corrent innovador i una pedagogia pensa-da en els alumnes i no tant en els resultats i els contingutscom dominava el món educatiu d’abans i d’ara.

Jo, en aquell temps, allò que més m’interessava d’Espriuera conèixer tota la simbologia del seu món literari i ac-tualment, encara continuo aprenent de la seua obra; és ungran mestre per a mi.

2. Com valoreu els diferents gèneres literaris d’enSalvador Espriu?

La creació literària d’en S. Espriu és indiscutible. Ell escriuallò que sent i allò que la inspiració li dicta. És un autor moltdisciplinat, com tothom sap, i en ell es compleix allò que diu:«Quan et vingui la inspiració, que t’agafi treballant».Escrivia, llegia, estudiava diccionaris en castellà i en catalàdurant un mínim de trenta minuts diaris... Això ésenvejable! Com no havia d’escriure teatre, novel·la, poesiaamb tanta perfecció formal. M’agrada tota la seua obraque llegeixo en funció del meu estat d’ànim. La novel·laLaia em recorda molt el nostre Jesús Moncada; quinameravella!3. Quina creieu que és l’actualitat de l’obra d’enSalvador Espriu?

Les celebracions dels centenaris són importants per tal decontribuir a la difusió d’un autor determinat. Espriu sem-pre ha estat present en els estudis de literatura catalana. Ésun autor conegut mundialment; imprescindible i actual.Els seus poemes m’emocionen i els recito en determi-nades circumstàncies; fins i tot ho he recitat en català a

llocs de parla castellana i els oients (persones cultes irespectuoses) m’han escoltat amb atenció. La poesiade Salvador Espriu imposa silenci i emoció; és un au-tor extraordinari, essencial!

styli locus 4

La influència d’Espriu sobre...

Ramon Sistac

1. Què ha representat en Salvador Espriu per a lavostra obra?

La seua obra em va arribar d’una manera força prime-renca, de jovenet, i per dues vies diferents. D’una banda peruna lectura adolescent, quan amb prou feines començavaa autoalfabetitzar-me en català, d’El caminant i el mur, lli-bre que sortosament vaig rellegir ja d’estudiant de filolo-gia catalana. D’una altra Espriu em va arribar, també de moltjove, a través de les cançons d’en Raimon. I això va tenirper a mi un efecte inesperat: sentir com un poeta “barce-loní” podia ser interpretat i fins i tot reinterpretat en ca-talà occidental, tot demostrant així, i de manera irrefutable,la unitat de la llengua que en aquell moment jo tan sols in-tuïa. Espriu potser no ha estat el meu “autor de capçale-ra”, però de ben segur que ha deixat una empremta im-portant en la meua formació lingüística, literària i tambécívica.

2. Com valoreu els diferents gèneres literaris d’enSalvador Espriu?

Malgrat la solidesa de la seua prosa, Espriu és potser mésconegut com a autor teatral i, sobretot, com a poeta. Se-gurament amb el temps serà més valorat per la seua apor-tació al teatre català, però tal vegada avui en dia la poesiaés un llenguatge més universal i, en conseqüència, més po-pular. Ara per ara l’Espriu que és patrimoni de tothom és,doncs, l’Espriu poeta. I en això, evidentment, en Raimontambé ha tingut el seu paper.

3. Quina creieu que és l’actualitat de l’obra d’enSalvador Espriu?

Tot i que no ha de ser especialment difícil de trobar con-nexions entre el context productiu de l’obra d’Espriu i lasituació actual, especialment en el de-bat sempitern entre Catalunya i Es-panya, crec que Espriu ha de serllegit com a un clàssic, sense in-tentar fer-ne extrapolacions; mésaviat cal fer un esforç per ainterpretar-lo i contextua-litzar-lo en el moment ila circumstància que liva tocar viure.

Salvador Espriu

FOTO DE PAU BARCELÓ

i dedicarem, com ja vam anunciar,aquest i el proper número d’Styli locus.N’Espriu ha treballat en tots els camps

de la creació literària, i per més que molts endestaquen sobretot la poesia, cal que recordemque en Josep Pla insistia moltíssim en la seuanarrativa i que no falta qui creu que amb Pri-mera història d’Esther ja n’hi hauria prou pera fer una literatura. Els lectors en català se sen-ten especialment atrets pel to desolat i lúciddel text espriuà —Oh, que cansat estic...— itambé, i ací molt especialment els lectors encastellà, pels tons sepharadians de La pell de brau:i mira de comprendre i estimar les raons i les par-les diverses dels teus fills,uns tons i un missat-ge que alguns lec-tors en català sem-pre han refusat pelseu caràcter utòpic,

no exempt d’ingenuïtat. El temps els ha do-nat la raó. I tanmateix nosaltres des d’Styli lo-cus volem creure, ingènuament, en aquesta uto-pia de La pell de brau. i per això hem dema-nat als poetes aragonesos de les nostres tres llen-gües, aragonès, castellà i català, que ens envienuna poesia inèdita, demostrant així que la uto-pia pot ésser realitat, encara que només sia enles pàgines d’aquesta revista. Per raons d’es-pai només ho hem sol·licitat dels autors en ca-talà que tenen si més no un llibre publicat, ia dos autors en aragonès i i a dos en castellà.També publiquem com alguns escriptorsveuen la influència que sobre ells ha tingutn’Espriu.

*He pres com a lema d’aquesta introducció

el vers espriuà Tenim la raó contra bords i lladres,un vers que l’any 1968 es referia al governfranquista i als seus seguidors i col·laboradors,i que enguany va com anell al dit per a qua-

lificar, premonitòriament com si diguéssem,el nostre govern i els seus seguidors

i col·laboradors: bords perquès’esforcen per destruir aquestpatrimoni tan íntimament ara-gonès que són l’aragonès i elcatalà, les llengües pròpies ihistòriques del nostre país; lla-dres perquè amb la recent-ment aprovada Llei de Llen-gües ens han furtat la nostradignitat d’aragonesos, de per-sones.

Artur Quintana i Font

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2013

9

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/. Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@telefonica.net

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009 Salvador Espriu

FOTO DE PAU BARCELÓ

H

Homenatge a en Salvador Espriu en el centenari del seu naixement

Tenim la raó contra bords i lladres

styli locus 2

Assaig de plagi a AlmenaspEsteve Betrià

Als sempre admirats Salvador Espriu i, de retruc, Pere Quart; si cal, amb disculpes.

Oh!, què cansat estic de la meua prima, fronterera, poc sortosa terra,i com me convindria d’allunyar-me’n,oest enllà, on sembla que la gent és orgullosa,i ociosa, franca, noble, salvatge,endormiscada i feliç.

Llavors, al pedrís de Ca la Vila,los amics i les amigues dirien:«Com lo xinxeu que dixa el niu,així l’home que abandona el seu cau»,mentre jo, ja prou lluny, me fotriade la llei de l’antiga incertesad’aquest meu tossut poble.

Però no sabré seguir aquesta quimera,i em quedaré ací fins a no sé quan,perquè, fet i fet, també sóc tossut i salvatge,i m’estimo a més amb un irrevocable doloraquesta meua –i nostra– poruga,precària, menuda, allargassada Franja

DesnonatsSusana Antolí

Què dir…Què no callar…

Si les honestes paraules agonitzen a la pira del silenci.L’olor de l’encens acompanya el dolorós dol dels innocents,

d’aquells que creguéssim en lligams eterns.Ara l’ombra del pueril enamorament

s’enlaira per damunt dels xiprersi el cos és un pes, un pesar, un penal,

un perquè.Mentre, l’ànima, arrebossada amb la pols del moribund,

descendeix rodolant per la cinglera de la llum de la ceguera,de la darrera oració de la foscor,

fins la certesa del riu eixut.

Allà, on vivim les mortalles,ja no t’han d’acaronar el meus versos,

ja no t’han de besar les meves pupil·les,ni t’agafaran les mans les meves mans exànimes.

Ja no seran necessaris els sacrificis ni les immolacionsper defugir d’aquest misteriós trànsit

que ens duu com bens, des de la passió a la indiferència,perquè ja només som dos llunes, dos nitsque no han d’escoltar més la rialla del sol.

I jo, caminaré solitària, sense anhelar ni tan solsescapar d’aquestes fronteres,

buida com sóc de pàtria, òrfena d’amor i bandera,només filla del meu hortet sóc,

del noguer, del roure, de la negra terra.

I si existís un altre camp, un altre món, una altra vida, que trist pensar que no sé si et buscaria!

I si hi hagués un altre cel, demanaria una parcel·laon deixar descansar l’esperit,

on treballar blat daurat,on passejar amb unicorns.

Il·lusos somnis d’estimació senil, de qui veu la porta de la mort del sentiment oberta,

quimeres en què tu no hi ets,com tampoc hi sóc jo en les teves.

Si almenys tingués llàgrimes,podria regar el meu hort.

Cerca de la lejaníaÁngel Guinda

Estoy lejos del tiempo, estoy en todolo que se va tragando el infinito;pegado a ti: ¡estoy en lo que he escrito!,libre de horror, afán, prisa, cruz, lodo.

Dentro del aire me desacomodoy a la desolación me precipito:mudo, sereno, intenso. (Me limitoa no ser más que un espectro beodo.)

No veo el horizonte, nada pienso.¿Ruedo? ¡Floto!, invisible: por el mundode la ausencia, que nadie ha traducido.

Fuera de mí, a solas con lo inmenso:en el descanso de lo más profundo,en el olvido que es haber vivido.

styli locus3

AmuntegatsMarià López Lacasa

Amuntegats,tallats pel fred,ulls trencats,eixuts i colgats de sal.

Platges farinoses,mortalla indefinida,gestos inconcretsd’unes ombres sense vida.

Blau i blau,negre i nit,llavis de solbusquen la claror.

El paradís,aquesta ratlla al fons,una incerta metasense guanyadors.

S’omple la distancia amb la fam del perdedor,una esperançapot valer,per què no,una vida.

Versió del poema II de Cementiri de SineraManel Riu

Pepita, quina pàtria encercla el cementeri?Estes serres d’Ineraroies de ferri, blanques,el riu, el pont. No vullres més, si no és la llenguaque de tu vaig aprendre,que de mi aprèn ma filla,que de ma filla un dia...

Juli MicolauDel poemari inèdit Àtic

Camps a través,camí amunt,remuntentossals i cims.Camps ermsboicotegenbrins.Cau la nitrendidaals peus.

La llavor ja és al solcJosé-Miguel Gràcia

La foscoromplí el món.De retopcremà el solgenerósel rostoll.

I un bon trosde debò,somni folldins del poudel record.

Si més nofa ben poc,llaura el bou fent remor que fa goig.

Salvadortindrem sort!Ben de noula llavorja és al solc

Pacible badina de manso ríu Ánchel Conte

Os míos brazos se tornan luz de lusco cuan t’abracan cuan te pretan son aireflocón tovo de cotón n’o peito los besos caricias n’a faz os labios seda suave saliva hidromiel cuan estreñius os uellos te lamino en agua que bulle me conviertosondormiu sobre o tuyo cuerpo recosto a capeza conto cada nota d’o tuyo alientosinfonía de mil instrumentos que tañes con l’almíbar d’a voz d’os tuyos adrentos..en tu calién almada sobre a que os suenios chugan me finco e crexiu de tu me sientoa luz se’n fui en erupción o sexo esclata con flama blanca que no crema invisible fuego..m’ayoyas silencioso con parolas amortadas esmortexiu remor en esbarricau ripero pacible badina de manso riu baixo umbrosa selva en caluroso estiu per tu esdeviengo

Barcelona, 8 de mayo de 2012, 14 h

Merxe Llop

1. Què ha representat en Salvador Espriu per a lavostra obra?

Vaig començar a llegir en Salvador Espriu a Tarragona,quan feia els estudis de magisteri a la Normal. Parlo de l’any1975, final de la dictadura de Franco i ja es podia estudiar,a la universitat, català i literatura catalana. Reconec que emva apassionar. El trobava un autor molt difícil i molt inte-ressant. D’ell i d’altres creadors vaig sentir el neguit per es-criure poesia tot i sent conscient que la meua tradició cul-tural estava molt allunyada de la seua i no em veia capaçd’arribar a construir un món simbòlic, complex, com el seu.Sentia una gran admiració, «enveja», per la possibilitat queva tenir d’estudiar al parvulari de Maria Montessori, querepresentava un corrent innovador i una pedagogia pensa-da en els alumnes i no tant en els resultats i els contingutscom dominava el món educatiu d’abans i d’ara.

Jo, en aquell temps, allò que més m’interessava d’Espriuera conèixer tota la simbologia del seu món literari i ac-tualment, encara continuo aprenent de la seua obra; és ungran mestre per a mi.

2. Com valoreu els diferents gèneres literaris d’enSalvador Espriu?

La creació literària d’en S. Espriu és indiscutible. Ell escriuallò que sent i allò que la inspiració li dicta. És un autor moltdisciplinat, com tothom sap, i en ell es compleix allò que diu:«Quan et vingui la inspiració, que t’agafi treballant».Escrivia, llegia, estudiava diccionaris en castellà i en catalàdurant un mínim de trenta minuts diaris... Això ésenvejable! Com no havia d’escriure teatre, novel·la, poesiaamb tanta perfecció formal. M’agrada tota la seua obraque llegeixo en funció del meu estat d’ànim. La novel·laLaia em recorda molt el nostre Jesús Moncada; quinameravella!3. Quina creieu que és l’actualitat de l’obra d’enSalvador Espriu?

Les celebracions dels centenaris són importants per tal decontribuir a la difusió d’un autor determinat. Espriu sem-pre ha estat present en els estudis de literatura catalana. Ésun autor conegut mundialment; imprescindible i actual.Els seus poemes m’emocionen i els recito en determi-nades circumstàncies; fins i tot ho he recitat en català a

llocs de parla castellana i els oients (persones cultes irespectuoses) m’han escoltat amb atenció. La poesiade Salvador Espriu imposa silenci i emoció; és un au-tor extraordinari, essencial!

styli locus 4

La influència d’Espriu sobre...

Ramon Sistac

1. Què ha representat en Salvador Espriu per a lavostra obra?

La seua obra em va arribar d’una manera força prime-renca, de jovenet, i per dues vies diferents. D’una banda peruna lectura adolescent, quan amb prou feines començavaa autoalfabetitzar-me en català, d’El caminant i el mur, lli-bre que sortosament vaig rellegir ja d’estudiant de filolo-gia catalana. D’una altra Espriu em va arribar, també de moltjove, a través de les cançons d’en Raimon. I això va tenirper a mi un efecte inesperat: sentir com un poeta “barce-loní” podia ser interpretat i fins i tot reinterpretat en ca-talà occidental, tot demostrant així, i de manera irrefutable,la unitat de la llengua que en aquell moment jo tan sols in-tuïa. Espriu potser no ha estat el meu “autor de capçale-ra”, però de ben segur que ha deixat una empremta im-portant en la meua formació lingüística, literària i tambécívica.

2. Com valoreu els diferents gèneres literaris d’enSalvador Espriu?

Malgrat la solidesa de la seua prosa, Espriu és potser mésconegut com a autor teatral i, sobretot, com a poeta. Se-gurament amb el temps serà més valorat per la seua apor-tació al teatre català, però tal vegada avui en dia la poesiaés un llenguatge més universal i, en conseqüència, més po-pular. Ara per ara l’Espriu que és patrimoni de tothom és,doncs, l’Espriu poeta. I en això, evidentment, en Raimontambé ha tingut el seu paper.

3. Quina creieu que és l’actualitat de l’obra d’enSalvador Espriu?

Tot i que no ha de ser especialment difícil de trobar con-nexions entre el context productiu de l’obra d’Espriu i lasituació actual, especialment en el de-bat sempitern entre Catalunya i Es-panya, crec que Espriu ha de serllegit com a un clàssic, sense in-tentar fer-ne extrapolacions; mésaviat cal fer un esforç per ainterpretar-lo i contextua-litzar-lo en el moment ila circumstància que liva tocar viure.

Salvador Espriu

FOTO DE PAU BARCELÓ

i dedicarem, com ja vam anunciar,aquest i el proper número d’Styli locus.N’Espriu ha treballat en tots els camps

de la creació literària, i per més que molts endestaquen sobretot la poesia, cal que recordemque en Josep Pla insistia moltíssim en la seuanarrativa i que no falta qui creu que amb Pri-mera història d’Esther ja n’hi hauria prou pera fer una literatura. Els lectors en català se sen-ten especialment atrets pel to desolat i lúciddel text espriuà —Oh, que cansat estic...— itambé, i ací molt especialment els lectors encastellà, pels tons sepharadians de La pell de brau:i mira de comprendre i estimar les raons i les par-les diverses dels teus fills,uns tons i un missat-ge que alguns lec-tors en català sem-pre han refusat pelseu caràcter utòpic,

no exempt d’ingenuïtat. El temps els ha do-nat la raó. I tanmateix nosaltres des d’Styli lo-cus volem creure, ingènuament, en aquesta uto-pia de La pell de brau. i per això hem dema-nat als poetes aragonesos de les nostres tres llen-gües, aragonès, castellà i català, que ens envienuna poesia inèdita, demostrant així que la uto-pia pot ésser realitat, encara que només sia enles pàgines d’aquesta revista. Per raons d’es-pai només ho hem sol·licitat dels autors en ca-talà que tenen si més no un llibre publicat, ia dos autors en aragonès i i a dos en castellà.També publiquem com alguns escriptorsveuen la influència que sobre ells ha tingutn’Espriu.

*He pres com a lema d’aquesta introducció

el vers espriuà Tenim la raó contra bords i lladres,un vers que l’any 1968 es referia al governfranquista i als seus seguidors i col·laboradors,i que enguany va com anell al dit per a qua-

lificar, premonitòriament com si diguéssem,el nostre govern i els seus seguidors

i col·laboradors: bords perquès’esforcen per destruir aquestpatrimoni tan íntimament ara-gonès que són l’aragonès i elcatalà, les llengües pròpies ihistòriques del nostre país; lla-dres perquè amb la recent-ment aprovada Llei de Llen-gües ens han furtat la nostradignitat d’aragonesos, de per-sones.

Artur Quintana i Font

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2013

9

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/. Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@telefonica.net

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009 Salvador Espriu

FOTO DE PAU BARCELÓ

H

Homenatge a en Salvador Espriu en el centenari del seu naixement

Tenim la raó contra bords i lladres

styli locus 2

Assaig de plagi a AlmenaspEsteve Betrià

Als sempre admirats Salvador Espriu i, de retruc, Pere Quart; si cal, amb disculpes.

Oh!, què cansat estic de la meua prima, fronterera, poc sortosa terra,i com me convindria d’allunyar-me’n,oest enllà, on sembla que la gent és orgullosa,i ociosa, franca, noble, salvatge,endormiscada i feliç.

Llavors, al pedrís de Ca la Vila,los amics i les amigues dirien:«Com lo xinxeu que dixa el niu,així l’home que abandona el seu cau»,mentre jo, ja prou lluny, me fotriade la llei de l’antiga incertesad’aquest meu tossut poble.

Però no sabré seguir aquesta quimera,i em quedaré ací fins a no sé quan,perquè, fet i fet, també sóc tossut i salvatge,i m’estimo a més amb un irrevocable doloraquesta meua –i nostra– poruga,precària, menuda, allargassada Franja

DesnonatsSusana Antolí

Què dir…Què no callar…

Si les honestes paraules agonitzen a la pira del silenci.L’olor de l’encens acompanya el dolorós dol dels innocents,

d’aquells que creguéssim en lligams eterns.Ara l’ombra del pueril enamorament

s’enlaira per damunt dels xiprersi el cos és un pes, un pesar, un penal,

un perquè.Mentre, l’ànima, arrebossada amb la pols del moribund,

descendeix rodolant per la cinglera de la llum de la ceguera,de la darrera oració de la foscor,

fins la certesa del riu eixut.

Allà, on vivim les mortalles,ja no t’han d’acaronar el meus versos,

ja no t’han de besar les meves pupil·les,ni t’agafaran les mans les meves mans exànimes.

Ja no seran necessaris els sacrificis ni les immolacionsper defugir d’aquest misteriós trànsit

que ens duu com bens, des de la passió a la indiferència,perquè ja només som dos llunes, dos nitsque no han d’escoltar més la rialla del sol.

I jo, caminaré solitària, sense anhelar ni tan solsescapar d’aquestes fronteres,

buida com sóc de pàtria, òrfena d’amor i bandera,només filla del meu hortet sóc,

del noguer, del roure, de la negra terra.

I si existís un altre camp, un altre món, una altra vida, que trist pensar que no sé si et buscaria!

I si hi hagués un altre cel, demanaria una parcel·laon deixar descansar l’esperit,

on treballar blat daurat,on passejar amb unicorns.

Il·lusos somnis d’estimació senil, de qui veu la porta de la mort del sentiment oberta,

quimeres en què tu no hi ets,com tampoc hi sóc jo en les teves.

Si almenys tingués llàgrimes,podria regar el meu hort.

Cerca de la lejaníaÁngel Guinda

Estoy lejos del tiempo, estoy en todolo que se va tragando el infinito;pegado a ti: ¡estoy en lo que he escrito!,libre de horror, afán, prisa, cruz, lodo.

Dentro del aire me desacomodoy a la desolación me precipito:mudo, sereno, intenso. (Me limitoa no ser más que un espectro beodo.)

No veo el horizonte, nada pienso.¿Ruedo? ¡Floto!, invisible: por el mundode la ausencia, que nadie ha traducido.

Fuera de mí, a solas con lo inmenso:en el descanso de lo más profundo,en el olvido que es haber vivido.

styli locus3

AmuntegatsMarià López Lacasa

Amuntegats,tallats pel fred,ulls trencats,eixuts i colgats de sal.

Platges farinoses,mortalla indefinida,gestos inconcretsd’unes ombres sense vida.

Blau i blau,negre i nit,llavis de solbusquen la claror.

El paradís,aquesta ratlla al fons,una incerta metasense guanyadors.

S’omple la distancia amb la fam del perdedor,una esperançapot valer,per què no,una vida.

Versió del poema II de Cementiri de SineraManel Riu

Pepita, quina pàtria encercla el cementeri?Estes serres d’Ineraroies de ferri, blanques,el riu, el pont. No vullres més, si no és la llenguaque de tu vaig aprendre,que de mi aprèn ma filla,que de ma filla un dia...

Juli MicolauDel poemari inèdit Àtic

Camps a través,camí amunt,remuntentossals i cims.Camps ermsboicotegenbrins.Cau la nitrendidaals peus.

La llavor ja és al solcJosé-Miguel Gràcia

La foscoromplí el món.De retopcremà el solgenerósel rostoll.

I un bon trosde debò,somni folldins del poudel record.

Si més nofa ben poc,llaura el bou fent remor que fa goig.

Salvadortindrem sort!Ben de noula llavorja és al solc

Pacible badina de manso ríu Ánchel Conte

Os míos brazos se tornan luz de lusco cuan t’abracan cuan te pretan son aireflocón tovo de cotón n’o peito los besos caricias n’a faz os labios seda suave saliva hidromiel cuan estreñius os uellos te lamino en agua que bulle me conviertosondormiu sobre o tuyo cuerpo recosto a capeza conto cada nota d’o tuyo alientosinfonía de mil instrumentos que tañes con l’almíbar d’a voz d’os tuyos adrentos..en tu calién almada sobre a que os suenios chugan me finco e crexiu de tu me sientoa luz se’n fui en erupción o sexo esclata con flama blanca que no crema invisible fuego..m’ayoyas silencioso con parolas amortadas esmortexiu remor en esbarricau ripero pacible badina de manso riu baixo umbrosa selva en caluroso estiu per tu esdeviengo

Barcelona, 8 de mayo de 2012, 14 h

Merxe Llop

1. Què ha representat en Salvador Espriu per a lavostra obra?

Vaig començar a llegir en Salvador Espriu a Tarragona,quan feia els estudis de magisteri a la Normal. Parlo de l’any1975, final de la dictadura de Franco i ja es podia estudiar,a la universitat, català i literatura catalana. Reconec que emva apassionar. El trobava un autor molt difícil i molt inte-ressant. D’ell i d’altres creadors vaig sentir el neguit per es-criure poesia tot i sent conscient que la meua tradició cul-tural estava molt allunyada de la seua i no em veia capaçd’arribar a construir un món simbòlic, complex, com el seu.Sentia una gran admiració, «enveja», per la possibilitat queva tenir d’estudiar al parvulari de Maria Montessori, querepresentava un corrent innovador i una pedagogia pensa-da en els alumnes i no tant en els resultats i els contingutscom dominava el món educatiu d’abans i d’ara.

Jo, en aquell temps, allò que més m’interessava d’Espriuera conèixer tota la simbologia del seu món literari i ac-tualment, encara continuo aprenent de la seua obra; és ungran mestre per a mi.

2. Com valoreu els diferents gèneres literaris d’enSalvador Espriu?

La creació literària d’en S. Espriu és indiscutible. Ell escriuallò que sent i allò que la inspiració li dicta. És un autor moltdisciplinat, com tothom sap, i en ell es compleix allò que diu:«Quan et vingui la inspiració, que t’agafi treballant».Escrivia, llegia, estudiava diccionaris en castellà i en catalàdurant un mínim de trenta minuts diaris... Això ésenvejable! Com no havia d’escriure teatre, novel·la, poesiaamb tanta perfecció formal. M’agrada tota la seua obraque llegeixo en funció del meu estat d’ànim. La novel·laLaia em recorda molt el nostre Jesús Moncada; quinameravella!3. Quina creieu que és l’actualitat de l’obra d’enSalvador Espriu?

Les celebracions dels centenaris són importants per tal decontribuir a la difusió d’un autor determinat. Espriu sem-pre ha estat present en els estudis de literatura catalana. Ésun autor conegut mundialment; imprescindible i actual.Els seus poemes m’emocionen i els recito en determi-nades circumstàncies; fins i tot ho he recitat en català a

llocs de parla castellana i els oients (persones cultes irespectuoses) m’han escoltat amb atenció. La poesiade Salvador Espriu imposa silenci i emoció; és un au-tor extraordinari, essencial!

styli locus 4

La influència d’Espriu sobre...

Ramon Sistac

1. Què ha representat en Salvador Espriu per a lavostra obra?

La seua obra em va arribar d’una manera força prime-renca, de jovenet, i per dues vies diferents. D’una banda peruna lectura adolescent, quan amb prou feines començavaa autoalfabetitzar-me en català, d’El caminant i el mur, lli-bre que sortosament vaig rellegir ja d’estudiant de filolo-gia catalana. D’una altra Espriu em va arribar, també de moltjove, a través de les cançons d’en Raimon. I això va tenirper a mi un efecte inesperat: sentir com un poeta “barce-loní” podia ser interpretat i fins i tot reinterpretat en ca-talà occidental, tot demostrant així, i de manera irrefutable,la unitat de la llengua que en aquell moment jo tan sols in-tuïa. Espriu potser no ha estat el meu “autor de capçale-ra”, però de ben segur que ha deixat una empremta im-portant en la meua formació lingüística, literària i tambécívica.

2. Com valoreu els diferents gèneres literaris d’enSalvador Espriu?

Malgrat la solidesa de la seua prosa, Espriu és potser mésconegut com a autor teatral i, sobretot, com a poeta. Se-gurament amb el temps serà més valorat per la seua apor-tació al teatre català, però tal vegada avui en dia la poesiaés un llenguatge més universal i, en conseqüència, més po-pular. Ara per ara l’Espriu que és patrimoni de tothom és,doncs, l’Espriu poeta. I en això, evidentment, en Raimontambé ha tingut el seu paper.

3. Quina creieu que és l’actualitat de l’obra d’enSalvador Espriu?

Tot i que no ha de ser especialment difícil de trobar con-nexions entre el context productiu de l’obra d’Espriu i lasituació actual, especialment en el de-bat sempitern entre Catalunya i Es-panya, crec que Espriu ha de serllegit com a un clàssic, sense in-tentar fer-ne extrapolacions; mésaviat cal fer un esforç per ainterpretar-lo i contextua-litzar-lo en el moment ila circumstància que liva tocar viure.

Salvador Espriu

FOTO DE PAU BARCELÓ