Revista de l’Ateneu Popular de Ponent

Núm. 203Lleida 2008

Castells, fortificacions i palaus

Castells, fortificacions i palaus

1

Sumari EditorialLa construcció de fossats o muralles de fang i de palla va consti·tuir el precedent de l’aprofitament de fortificacions naturals. Les tensions internes i pugnes entre la noblesa i la monarquia durant la baixa edat mitjana ens porten a comprendre el paper dels cas·tells i la construcció de sòlids monestirs en llocs estratègics fa pensar en un tot defensiu preestablert.

A la Primera Guerra Mundial, el sistema de fortificació per excel·lència fou la trinxera i a la Segona Guerra Mundial ho va ser el conjunt de refugis antiaeris, de búnquers i de xarxes de protecció de zones minades.

Hom ha dit que les fortificacions, les muralles i els castells de les èpoques antigues són, en les potències hegemòniques actuals, les invisibles xarxes aèries antimíssils i els satèl·lits de detecció i d’in·tercepció, a més de les flotes i les bases navals i aèries.

El sociòleg polonès Bauman ha proposat el terme de modernitat líquida per a l’època actual. El fet de viure en una època d’incer·tesa, és a dir, en temps líquids, fa que a l’individu li resulti im·possible fer projectes a llarg termini. Aquesta incertesa contínua desemboca en un patró de vida “permanentment transitori” i la por, nascuda de la inseguretat, genera més por i, per tant, més mesures preventives.

Per obtenir un alt grau de seguretat, cal renunciar a una bona dosi de llibertat i, amb carència de llibertat, hom se sent més inquiet, més angoixat i, en conseqüència, més insegur; si més no, existen·cialment.

Des dels temps dels castells o monestirs medievals s’ha intentat la protecció i la seguretat. La ciència ha facilitat els dispositius que han fet possible una nova societat. Ara cal el pensament, la filo·sofia, per aprendre a viure·hi i a relacionar·nos, però també cal actuar, perquè si les accions sense pensament resulten inútils, un pensament sense acció esdevé ineficaç.

CONSELL DE REDACCIÓ

Direcció: Carme Pallàs.

Consell de redacció:Jaume Barrull, Joan Baró, Maria Briansó, Marga del Campo, Xavier Eritja, Àngels Grau, M. Conxa Montagud, Eva Peiró, Fina Reig, Joan Sagués, Lluís Rosselló

Fotografia: Robert Ribé.

Portada: Castell de Mur.Foto portada: Robert Ribé

Edita: Pagès Editors, S LSant Salvador, 8 - 25005 Lleida.

Redacció i administració:Ateneu Popular de Ponent Pau Claris, 10Tel. 973 24 71 7225008 Lleida

RESSÒ DE PONENT

fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix únicament l’opinió de llurs

signants

Dipòsit Legal: L-674-1983

Imprès a:Arts Gràfiques Bobalà, S L

Membre de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i l’Ajuntament de

Lleida.

Lleida, 2008Preu exemplar: 2,70 euros

Imprès en paper ecològic

1 Editorial

2El submaríEl patrimoni, com un museu, també pot ser viu i actiuRamon moRell

4PòrticCastells, fortificacions i palaus

Gardeny: noves propostes de gestió del patrimoni

Centre d’interpretació dels Castells del Sió

Música als Castells

Itineraris per a descobrir castells

19Va de llibresLes senyoretes de Lourdesmiquel Pueyo

21Entrevista aAngela Volpiniangelina PRenafeta

26Crònica culturalVint mil llegüesJoan BaRó

19a Fira de Teatre de TitellesCaRmen gallo

31Dones que fan AteneuAna Lacasaeva PeiRó

35Drets HumansPatRiCia gaRCia

36Torre de GuaitaEl vel de l’Aminam. Conxa montagud

37Mots encreuatslluís Rosselló

37PauclarisdeuViatge a la Provençaeva PeiRó

45CreacióTossuda realitat, Joan Francesc Dalmau

2

En economia sovint diem, sobretot quan parlem del que és aquesta disciplina i entrem en l’àmbit dels conceptes i definicions, que la relativitat s’imposa i el que abans, per exemple, no es considerava que entrava en el món de l’economia ara sí que hi entra, o a l’inrevés. Aquests canvis no operen només en el temps, sinó també en l’espai, les necessitats, per exemple, les decisions tant de producció com de consum poden ser tan diferents entre països amb un nivell de desenvolupament també molt diferent que fins i tot podem parlar, quasi, de dues maneres d’entendre l’economia. Hi ha sobre això quelcom que explica molt bé el que estem dient: ara es parla de sostenibilitat, d’economia ecològica i, en definitiva, d’un equilibri entre creixement i natura, entre creixement i medi ambient, perquè no tot és inesgotable, no tot es pot reproduir, i entre aquest tot hi ha el factor primari i més fonamental de la nostra subsistència: la mateixa Terra. Doncs, a aquesta nova consideració econòmica de molts recursos naturals s’hi ha arribat després de partir del paradigma que econòmicament tot era reproduïble o, el que és el mateix, el que no es reproduïa era inesgotable i, per tant, el sòl, el medi ambient, l’aire, l’aigua, no entraven en l’anàlisi econòmica perquè no eren escassos, els teníem en quantitat infinita i la seva administració era innecessària. És molt clar que això ja no és així.

El patrimoni, com un museu,

també pot ser viu i actiu

Paral·lelament a aquesta consideració econòmica de recursos que s’esgoten i que no podem reproduir hi ha també l’entrada en el procés econòmic de moltes activitats que anys enrere no tenien aquesta categoria productiva, i hi ha una evidència del tot clarificadora. Les ciutats, per exemple, s’han convertit en autèntiques fàbriques, en autèntics centres generadors de rendes i ingressos i, per tant, d’increment del PIB. Les ciutats, amb els seus museus, amb el seu patrimoni històric i arquitectònic, amb la seva específica i pròpia història urbanística, són, avui, focus atractius importants del turisme cultural. I no només les ciutats, el paisatge, el territori, s’han convertit en patrimoni que no només cal conservar, sinó que la seva preservació pot anar lligada perfectament a una explotació sostenible, equilibrada amb el propi entorn i amb els ecosistemes que hi pot existir amb la qual cosa la protecció també pot acabar sent una font d’ingressos que permeti el manteniment i la sostenibilitat d’allò que ara tractem com a activitat econòmica.

Submarí

Ramon moRellEconomista

3

En aquest context, la ruta dels cas· tells, la del Cister, la dels Templers, entre d’altres, per exemple, han assumit una rellevància especial. Pel que fa a la primera, l’única que transcorre només per terres de Llei·da si considerem, és clar, els situats a les nostres comarques, tenim els tres clàssics: el de Montsonís, Mont·clar i Florejacs, sense, però, margi·nar d’altres com el de les Pallargues, Santa María de Gualter, Guimerà, Curullada o Ciutadilla, per no fer·ne una relació massa llarga. Tant la Noguera com la Segarra són riques en aquesta classe de patrimoni i el foment de muntar rutes turístiques per poder visitar·los és una peça clau per activar el turisme cultural al nostre territori. La història ex·plica el present i aquest no es pot entendre sense saber què va passar abans, apropar als visitants els nos·tres esdeveniments, dels més antics als més contemporanis, amb tot el respecte a la història i als seus pro·tagonistes, és quelcom que també ajuda a obrir el Ponent català a tots els visitants i fer que aquesta Lleida encara desconeguda sigui per a tot·hom, tant per als d’aquí com per als de fora, del tot familiar i propera.

Foto: Robert Ribé

4

Pòrtic

Castells, fortificacions i palausUn castell (del llatí castellum, diminutiu de castrum, ‘camp militar’) és una fortificació per a ús militar.

L’origen dels castells en la península Ibèrica és bas·tant antic: es troben restes d’edificis militars en po·blats ibèrics i cèltics.

Amb les invasions, sigui la romana, sigui la musul·mana, neixen nous tipus de construccions

militars, amb característiques pròpies. Al nord de la península, es des·

envolupa una forma d’ar·

quitectura militar de pedra, de proporci·ons no gaire grans, que evoluciona més endavant cap a construccions d’origen europeu, amb la torre de l’homenatge que sobresurt del conjunt i la plaça d’ar·mes envoltada per la muralla i el fossat.

A mesura que la Reconquesta avança i es fan més segures les fronteres, els cas·tells s’amplien, multipliquen les seves dependències i es decoren i embellei·xen, ja que molts són la residència de la noblesa. Algunes vegades, aquests ele·ments decoratius prevaldran sobre els defensius, cosa que donarà lloc al castell palau.

Les nostres pàgines centrals s’hi referi·ran com a conjunt patrimonial, com a centres d’interpretació, en el camp de la recuperació patrimonial del bé cultural i com a propostes de ruta

turística, tot exposant processos que permetin congeniar la pro·moció turística, la recuperació patrimonial i la dinamització

cultural.

Foto: Carme Granés

5

Ara com ara, el castell de Gardeny constitueix un dels principals actius patrimonials de la ciutat de Lleida. Protegit per les lleis de patrimoni des de l’any 1949 i declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN·1303), el conjunt monumental de Gardeny esdevé un dels béns patrimonials més rellevants de la ciutat juntament amb la Seu Vella, el palau reial de la Suda o les muralles pròximes.

La seva excepcionalitat, però, radica en el fet que forma un dels complexs templers més importants i més ben conservats de Catalunya, amb aportacions arquitectòniques i artístiques singulars que li ator·guen un valor afegit. Experts historiadors especia·listes en el món templer com Joaquim Miret i Sans, Thomas Bisson, Josep Maria Sans i Travé,1 Joan Fuguet,2 Prim Bertran3 o Ramon Sarobe,4 entre al·

1. J. M. SanS i Travé, Els templers catalans. De la rosa a la creu, Els Ordes Militars, 4, Lleida: Pagès Editors, 1996.

2 J. FugueT, L’arquitectura dels templers a Catalunya, Barcelona: R. Dalmau ed., 1995.

3. P. BerTran, “Gardeny: els templers a Lleida”, Lleida, la ciutat dels dos turons; Coneixes la teva ciutat...?, Lleida: Ateneu Popular de Ponent, 1992, pp. 26·27.

4. J. MireT i SanS, Les cases de templers y hospitalers en Catalu-nya: aplech de noves i documents històrichs, Barcelona: Casa Pro·vincial de Caritat, 1910.

tres, destaquen la importància d’aquesta

antiga casa templera.

“Els castells esdevinguts convents tem·plers que han arribat més o menys sen·cers als nostres dies són Miravet, Gar·deny i Barberà; els dos primers van ser construïts de bell nou pel Temple mentre que l’altre fou remodelat i ampliat. Per tant, el màxim interès com a arquitectura de l’orde el tenen els primers. Un i altre foren bastits immediatament després de la conquesta, i un i altre són innovadors en el context de l’arquitectura militar del país en la seva època. Amb tot, el pla que regí la construcció d’ambdues forta·leses no és el mateix: Gardeny s’inspirà en l’arquitectura castellera occitana del segle xii, que era la mateixa que es pro·duïa a Catalunya; en canvi Miravet afegia experiències orientals a les influències europees.”5

Per tant, som davant d’un conjunt patri·

monial de primer ordre i un testimoni

5. J. FugueT; “L’arquitectura dels templers cata·lans”, L’Avenç, 161 (juliol·agost), 1992, pp. 62· 67.

Gardeny: noves propostes de gestió del patrimoni

XavieR eRitja CiuRóCentRe d’inteRpRetaCió

de l’oRde del temple de GaRdeny

Imatge de Turisme de Lleida

6

excepcional de l’arquitectura alçada pels templers a Catalunya.

Tot i que, a principis del segle xx, investigadors com Joaquim Miret i Sans6 o Josep Puig i Cadafalch7 van destacar l’excepcionalitat de Gardeny com a mo·nument templer cabdal, els intents de recuperació d’aquest complex durant el segle xx no han reeixit gaire. Per aquest motiu, encara avui, el conjunt de Gardeny continua sent un gran desconegut no no·més per a la mateixa ciutat de Lleida, sinó del con·junt també per al patrimoni català.

En aquest sentit, l’obertura al públic del Cen·tre d’Interpretació de l’Orde del Temple de Gar·deny el maig del 2007 ha suposat el desbloqueig

6. J. MireT i SanS, Les cases de templers y hospitalers en Catalu-nya: aplech de noves i documents històrichs, Barcelona, Casa Pro·vincial de Caritat, 1910.

7. J. Puig i CadaFalCh, A. de Falguera, A. goday i CaSalS, L’ar-quitectura romànica a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans.

definitiu d’un llarg període caracteritzat per diversos intents infructuosos de recu·peració d’aquest con· junt patrimonial i l’ini·ci del seu procés de re·cuperació.

Tot i que a inicis del segle xx aquest monu·ment despertava un

cert interès entre els estudiosos i tot feia preveure un bon final, excepte ac·tuacions molt puntuals, aquest segle ha suposat per al conjunt de Gardeny un període molt poc fructífer. El trasllat als anys quaranta de les instal·lacions mili·tars al turó de Gardeny no afavorí gens la recuperació de l’antic castell, sinó més aviat el contrari, n’accentuà l’abandó. A partir de l’any 1964, la titularitat del monument passava al municipi, amb la qual cosa s’obrien noves possibilitats per a la recuperació. Això no obstant, la seva proximitat a les instal·lacions militars suposà un fre a qualsevol projecte; pro·postes com la de convertir el monument en un parador nacional (1968·1971) o la d’ubicar·hi un museu militar van xo·car amb els interessos dels militars i no

Imatge de Turisme de Lleida

7

van arribar a prosperar. La impossibili·tat d’articular les diferents propostes en el marc d’un projecte integral de recu·peració d’aquest monument va fer que, moltes vegades, els efectes d’aquestes intervencions puntuals no prosperessin o fins i tot perjudiquessin el propi mo·nument.

Un exemple clar d’aquesta fràgil situa·ció va tenir lloc l’any 1987. Arran d’una nova actuació puntual a l’església, van ser descobertes unes pintures murals en una de les capelles i en una part del mur lateral de l’església datades de la prime·ra meitat del segle xiii. Des dels Serveis de Patrimoni de la Generalitat es pro·cedí a restaurar·les atesa la importància d’una troballa que, malgrat el greu estat de conservació, suposava un esdeveni·ment en el context de la pintura mural a Catalunya, pels pocs exemples que se’n coneixen. Malauradament, aquell ma·teix any les pintures patirien una greu mutilació.

Amb el desallotjament definitiu de les instal·lacions militars del turó l’any 1998 s’obrien noves possibilitats de re·cuperació del monument. El juny del 2002, l’Ajuntament de Lleida i altres ajuntaments van acordar la creació del Consorci de la Ruta “Domus Templi” per tal de promocionar turísticament els monuments templers de Montsó, Gar·deny, Miravet, Tortosa i Peníscola; es va constituir el 7 de març del 2003. Amb acord, la gestió del monument passava a mans de Turisme Lleida, que assumia el nou compromís d’obrir al públic l’antic conjunt arquitectònic.

En un primer moment, des de Turis·me Lleida es van endegar les primeres

tasques de condicionament (punts de senyalització, preparació dels accessos principals al recinte, l’església i el celler) i del seu entorn (treballs d’arranjament i neteja forestal) per poder·lo fer visita·ble. D’altra banda, també es va apostar per la dinamització del monument amb la programació d’un cicle de concerts a l’estiu. Paral·lelament, es va aprofitar per realitzar un primer informe tècnic, on es feia una primera anàlisi patrimo·nial del monument de cara a futures in·tervencions.8

Tot i això, l’estat deplorable que oferia el conjunt feia encara inviable obrir·lo al visitant. Feia falta una actuació més contundent de condicionament bàsic del recinte.

Entre els anys 2005·2007, i dins del Pla per la competivitat del turisme i del co·merç de Lleida, atorgat pel Ministerio de Industria, Turismo y Comercio, i amb l’ajut d’altres col·laboracions, com ACE·SA, s’iniciava un nou projecte d’actuació que preveia tot un seguit de noves actu·acions de condicionamet del monument i la dotació dels serveis i recursos neces·saris per tal de fer viable la visita amb un mínim de garanties.

Aquesta actuació, proposava la creació d’un Centre d’Interpretació de l’Orde del Temple que, sense oblidar els al·tres períodes històrics del monument, apostava per potenciar l’etapa templera del monument, aprofitant així les grans potencialitats turístiques i culturals que ofereix la ruta “Domus Templi”.

8. X. eriTja i N. riudor; Informe tècnic: evolució històrica del conjunt monumental de Gardeny (segles xii·xx), novembre 2002.

8

cessibilitat i el condicionament dels es·pais visitables.

Per tant, patrimonialment les accions s’han limitat al seguiment arqueològic (s’han realitzat tres sondeigs arqueo·lògics), la recuperació de l’antic accés principal que munta a la primera plan·ta de la torre·habitació (que ha permès alliberar la torre de l’homenatge de la funció de caixa d’escales que se li havia atribuït durant els darrers segles) i la construcció d’una coberta invertida amb paviment flotant i el condicionament de l’accés a la terrassa.

Amb aquestes actuacions i un any des·prés de la seva posada en marxa, el Cen·tre d’Interpretació de Gardeny ja és una realitat. El més important és que sembla que s’ha trencat definitivament la dinà·mica de fracassos d’anteriors projectes.

Una vegada cobertes les expectatives inicials, la proposta següent ha de fer un pas endavant i apostar definitivament per la dinamització del Centre d’Inter·pretació i la recuperació patrimonial del monument.

En aquest sentit, cal no oblidar que la clau de l’èxit d’aquest centre passa per un model de gestió compromès amb la recuperació patrimonial d’aquest bé cul·tural.

De fet, les possibilitats de creixement i consolidació d’aquest centre d’inter·pretació estan clarament subjectes a la voluntat de recuperació patrimonial d’aquest monument. Si durant la pri·mera fase hi va haver una bona sintonia entre l’interès per obrir l’equipament al públic i la necessitat de condicionar i ac·tuar sobre el monument, durant aques·

En aquest sentit, les accions portades a terme han estat de dos tipus: les que s’han centrat en aspectes relacionats amb l’accessibilitat i el condicionament dels espais, i les que tenen a veure amb la gestió del Centre d’Interpretació i la do·tació de serveis i recursos necessaris per a poder potenciar la visita turística: me·sures d’accessibilitat general, seguiment arqueològic, arranjament del monument, gestió del Centre d’Interpretació.

És important insistir en el fet que l’ob·jectiu principal d’aquesta actuació se centrava fonamentalment a fer viable la visita amb un mínim de garanties i que, per tant, les actuacions sobre el monu·ment s’han limitat a aspectes com l’ac·

Imatge de Turisme de Lleida

9

ta segona fase aquest factor serà cabdal. I per tant, serà necessari dissenyar pro·cessos que permetin congeniar planteja·ments tan heterogenis com la promoció turística, la recuperació patrimonial o la dinamització cultural.

L’element clau que ha de permetre verte·brar aquest nou projecte d’una manera global ha de ser la concreció d’un nou Pla de gestió del monument. L’elabora·ció d’aquest pla hauria d’integrar en un mateix nivell les diferents sensibilitats i percepcions per tal d’elaborar una pro·posta global del projecte. D’altra banda, ha de ser un discurs obert i dinàmic que ha de permetre incorporar nous plante·jaments a mesura que la recuperació del monument sigui una realitat.

És a partir d’aquest pla de gestió que el centre pot començar a pensar en els usos dels espais, estructurar la visita, dissenyar recorreguts, oferir serveis, gestionar els espais, elaborar continguts, planificar les actuacions sobre el monu·ment o proposar accions que permetin dinamitzar·lo. D’aquesta manera, el pro·jecte pren coherència i permet determi·nar uns criteris clars de treball.

Estem parlant, per tant, d’un model de gestió complex i polièdric que necessita un equip gestor amb capacitat per con·geniar d’una manera intuïtiva les dife·rents percepcions d’un mateix projecte.

Una altra cosa són les possibilitats re·als de consecució d’aquest pla. Ateses les seves característiques, el desenvo·lupament està determinat en gran ma·nera per la pròpia evolució del procés

de recuperació del monument, aquest model de gestió hauria d’apostar per un desenvolupament gradual del projecte per fases, que permeti, a més a més, la consolidació de les capacitats que vagi adquirint el centre.

Evidentment, si no es vol deixar perdre novament la possibilitat de dinamitzar Gardeny, s’hauran de realitzar noves propostes per tal d’aprofitar les poten·cialitats d’aquest centre. Caldrà realitzar noves inversions, però també encetar projectes innovadors que permetin pro·jectar Gardeny a la societat i recuperar la normalitat que li havien sostret. Les possibilitats de futur són optimistes i s’haurien d’emmarcar en un context més ampli de recuperació del turó de Gar·deny dins del Pla Director del Parc de Gardeny.

Pel que fa a la seva recuperació patri·monial, amb aquesta primera fase s’han definit algunes de les directrius que han de permetre poder pensar en nous usos dels espais i, paral·lelament, planificar·ne noves propostes de recuperació.

Abans però, i com a pas previ a qualsevol nova actuació, és molt important poder concretar el model de gestió del Centre d’Interpretació i, al mateix temps, defi·nir les directrius que han de permetre la recuperació integral del conjunt amb la redacció d’un pla director. Ambdós projectes volen establir les bases de la futura recuperació del conjunt de Gar·deny com a oferta turística i cultural de la ciutat.

10

La Segarra tindrà, gràcies a un projecte promogut pel Consell Comarcal de la Segarra, un centre d’in·terpretació sobre els castells i les fortificacions que tan marcadament han dibuixat un paisatge propi dominat pels conreus de blat i per la presència preeminent d’aquests castells que, amb el temps, han anat mudant l’aspecte cap a formes més pala· tines.

El poble de Concabella, situat al centre de la vall del Sió, i concretament el castell que domina la vila, ha estat el lloc escollit per a ubicar·hi aquest centre, que s’ha de conèixer amb el nom de Centre d’Inter·pretació dels Castells del Sió.

Aquesta nova marca, Castells del Sió, no només ens permetrà entendre l’articulació d’un territori fron·terer i la configuració d’una organització feudal en expansió, sinó que també ha de propiciar un treball supracomarcal, ja que aquesta iniciativa reuneix els consells comarcals de la Segarra, de l’Urgell i de la Noguera. Exemple, doncs, que el coneixement i l’estudi i la difusió no poden respondre a estrictes delimitacions administratives.

El Centre d’Interpretació dels Castells del Sió (Concabella-La Segarra)

El projecte museològic s’articula a partir d’una idea bàsica: no es tracta exclusivament de crear un centre d’acollida i espai expositiu, sinó que es vol, a partir d’un punt d’inici, potenciar un territori extens i ric en patrimoni. Des d’aquest punt de vista, podem sintetitzar els objectius en:

Creació d’una xarxa

El Centre d’Interpretació està basat, doncs, en actuacions sobre objectes reals (museïtzació i senyalització d’elements) i en la creació de fenòmens (emocions més informacions) que han de provocar l’interès del visitant i, així, estimular el contacte amb el territori. S’inicia, doncs, el concepte de xarxa, que ha de perme·tre moure el visitant per tota la comar·ca i per tots els elements patrimonials senyalitzats.

Transmissió de coneixements objectius

El Centre d’Interpretació planteja una re·lació de conceptes perfectament desen·volupats a partir de quatre unitats temà· tiques que es completaran amb la visita de la resta d’elements que formen la xarxa.

Transmissió de sensacions i emocions

El Centre d’Interpretació s’adreça a tot tipus de visitants; la seva exposició ten·deix a la universalitat. Per això, a més a més dels coneixements objectius, el Centre d’Interpretació es fonamenta en la transmissió de sensacions i emocions, que han de permetre l’aprenentatge i el gaudi.

Centre d’interpretació dels Castells del Sió

CaRme BeRGés sauRa

museòloga

11

Connexió amb un ventall de públic am·pli i divers —quant a edat, formació, in·teressos, i quant a tipus de visita: indivi·dual, grup familiar, grup d’estudiants,...

Guió i estructura expositiva

L’espai expositiu es planteja únic però format per quatre mòduls o blocs temà·tics que derivaran en diferents unitats expositives.

Blocs temàtics

Àmbit 1. La frontera del segle xi: un es·pai de trobada

Llevat d’algunes excepcions, la majoria dels castells que es conserven a les nos·tres terres van tenir el seu origen en els castells medievals apareguts durant els segles x i xi. I en aquest sentit, el primer àmbit temàtic de l’exposició se centra precisament en la representació del con·text històric que va permetre el naixe·ment d’aquestes primeres fortaleses.

Els conceptes més importants que cal te·nir en compte precisament durant aquell període comprès entre els segles x i xi, són el de frontera i les transformacions socials que s’operen durant el feudalis·me a partir del segon terç del segle xi. Dos elements que hem mirat d’exposar de manera molt gràfica i entenedora.

Àmbit 2. Del castell al palau. Tipologies constructives

Si el primer àmbit expositiu, tal com hem vist, ens explica el context històric que va permetre el naixement d’aquestes primeres fortaleses, el segon àmbit ens proposa un recorregut per les diferents tipologies constructives i, al mateix

temps, ens introdueix en les funcions que desenvolupen els castells, en el sen·tit més ampli del terme. No entenem el castell com una mera fortificació i/o re·sidència del senyor, sinó com a exempli·ficació del que va representar la senyoria feudal.

En aquest sentit, s’ha creat un recorregut interpretatiu per les diferents tipologies constructives vigent al territori, a des·grat de l’enorme complexitat que repre·senta qualsevol intent de sistematització o classificació genèrica de les fortificaci·ons, palaus i cases fortes que dibuixen la fisonomia de la vall del Sió.

El castell fronterer del segle x

Castell de Vallferosa

El castell feudal

Castell de Mejanell

12

El castell gòtic

Les Sitges

Els castells en època moderna

Castellmeià

Les cases fortes

Cal Benet del Segarrenc

El procés d’encastellament

Àmbit 3. Els castells i el paisatge agrari a l’època moderna

Els objectius del tercer àmbit de l’expo·sició consisteixen bàsicament a posar de manifest la importància del paisatge agrari en la configuració humana de la comarca a l’època moderna, començant per l’abundància del segle xvi, que pro·picià la remodelació dels antics castells per tal de convertir·los en elegants resi·dències senyorials, fins a la crisi del se·gle xvii, propiciada per les malalties, les plagues de llagosta i un fenomen com el bandolerisme, que accentua la insegure·tat al camp.

Un altre aspecte que cal tractar són les intermitents vicissituds bèl·liques que els castells han patit durant l’època mo·derna, especialment les guerres de Suc·cessió, del Francès i la primera guerra Carlina, on hi té un paper força rellevant el castell de Biosca, que reconstruirà part de les seves dependències per empren·dre novament una funció militar.

L’arribada del segle xix suposa la deca·dència definitiva dels castells i el seu abandonament, ja que la desamortitza·ció suposa, entre d’altres aspectes, l’ex·tinció dels drets feudals.

Àmbit 4

Audiovisual sobre la vida quotidiana dins els castells·palaus d’època gòtica.

13

La Fundació Castells Culturals de Catalunya realitza un seguit d’activitats a fi de donar a conèixer i dotar de sostenibilitat econòmica aquest important patri·moni que formen els castells catalans. Entre aques·tes activitats, trobem el cicle “Música als Castells”, que tradicionalment recorre les terres Catalanes, arriba fins a la Franja i les Balears, i utilitza com a escenaris els castells medievals.

El XIXè Cicle “Música als Castells” que en aquesta edició inclou vint·i·quatre concerts, obrirà les por·tes el 19 de juliol amb un concert al castell de Me·quinensa (Osca) i es clausurarà al castell de la Pobla de Claramunt el dissabte, 13 de setembre de 2008.

Enguany hi ha les noves incorporacions dels castells de Santa Pau i Hostalric, a Girona, el castell dels templers de Gardeny, a Lleida, i el castell de Bellver, a Palma de Mallorca.

Com ja és habitual, el programa del cicle “Música als Castells” és molt divers, i podrem gaudir de les nits d’estiu amb les actuacions d’Ignasi Terraza, en·guany acompanyat pels músics internacionals Ra·mon Fossati i Pierrig Piedró, Orquestra de Cambra de la Noguera, Hiplips Quintet de metall, The Mins·trels,... entre altres.

Música als Castells

Castells de Lleida, S L

Castells de Lleida, S L

14

Castell de LlordàEl castell de Llordà, mal·grat haver·ne referències del segle x, és una construcció del segle xi. L’any 1033 Ar·nau Mir de Tost, cavaller urgellenc, i la seva esposa compren al comte d’Urgell aquest petit castell. Arnau Mir decideix convertir·lo en post avançat del comtat d’Urgell, en una base d’ope·racions de les seves campa·nyes de conquesta arreu del Montsec.

El disseny del castell de Llordà és revolucionari i ex·cepcional, probablement només el castell aragonès de Loarre, possessió directa del rei, és equiparable a l’obra d’Arnau Mir de Tost. Lluny del model català de castell de frontera, centrat en una poderosa torre rodona amb un clos murallat que tanca el períme·tre, el castell de Llordà disposava de tres recintes. El recinte exterior, avui pràcticament desaparegut,

tancava el turó de cingle a cingle i hi res·taven inclosos l’església de Sant Sadurní i diversos habitatges.

L’aproximació per un dels tres itineraris establerts (segons les possibilitats i/o ga·nes de caminar de cadascú), es comple·menta amb la visita al recentment res·taurat castell de Llordà.

ITINERARIS per aDESCOBRIR CASTELLS

Josep LLuís Gàzquez CentRe eXCuRsionista de lleida

15

A. EXCURSIÓ RECOMANADA (1 h 15 mn, 225 m desnivell):

Sortirem del quilòmetre 38,00 de la car·retera d’Artesa de Segre a Tremp, 900 metres després de la cruïlla de Llordà; pujarem entre ametllers i oliveres fins a una collada (15 mn) on prendrem una senda que baixa per creuar el barranc de Rater, seguirem ascendint fins arribar al poble de Llordà, on enllaçarem amb l’iti·nerari B (35 mn).

B. EXCURSIÓ INFANTIL (40 mn, 115 m desnivell):

Just a l’entrada de Llordà per la carrete·ra d’accés s’inicia a l’esquerra un camí senyalitzat que ens porta fins al coll de la Basseta; retrocedint per la carena arri·barem a la part posterior del castell, en farem el tomb per la dreta i accedirem a la façana principal.

Castell de Llordà, façana 2007

Castell de Llordà, façana 1976

16

C. PUJADA AMB VEHICLES (5 mn a peu):

Arribats a l’inici de l’itinerari anterior, la pista asfaltada puja gairebé fins al castell, fet que permetrà que aquells que NO PUGUIN caminar participin també de la diada. A causa de la poca capacitat de l’aparcament i la bellesa de l’itinerari a peu, aquesta seria l’opció menys recomanada.

Per als amants de la BTT cal dir que l’iti·nerari A no és gaire ciclable, mentre que el B fins al coll no presenta gaires difi·cultats, com a alternativa es pot pujar per asfalt fins a dalt.

El preu de la visita guiada al castell de Llordà es de 2,80 euros per persona.

Castell de Xiriveta i capella de la Mare de Déu del CongostQuan hom fa el trajecte del concorregut pas de Mont·rebei de sud a nord, no pot deixar de fixar·se en la torre que forma part de les restes del castell de Xiriveta o Girbeta, emmarcat entre les dues parets del congost i estratègicament situat dalt d’un turó a la riba aragonesa de la No·guera Ribagorçana. A continuació es de·talla un curt itinerari de menys de dues hores que ens permet visitar l’esmentat castell, així com la capella de la Mare de Déu del Congost.

Castell de Llordà, Torre Nord 2007Castell de Llordà, Torre Nord 1976

17

Del quilòmetre 86,4 de la carretera N·230 (dos quilòmetres abans d’arribar al Pont de Montanyana) surt la pista d’ac·cés al poble de Xiriveta (3 km), a l’en·trada del poble prendrem el trencall de la dreta fins a l’església, on deixarem el vehicle. Des d’aquí continuarem a peu per la pista que davalla suaument fins a travessar el torrent de la Font i puja per l’altre vessant; al cap de 15 minuts, en un revolt cap a l’esquerra, ens trobem una cadena que barra el pas als vehi·cles, seguirem la pista fins al Mas, con·junt d’edificacions de recent restauració, sense entrar·hi i prendrem el camí que les voreja per sota tot dirigint·se cap a la torre, visible al cap de poca estona; un cop som al llom del turó on es basteix el castell cal deixar la pista i seguir ben dret fins a arribar·hi (30 minuts des del poble).

Castell de Xiriveta: està situat al cim del turó i gaudeix d’una privilegiada visió de l’entrada meridional del congost de Mont·rebei. L’estructura original del cas·tell, que data del segle xi, recorda la del castell de Mur, malgrat que el seu estat de conservació és molt pitjor que aquest, atès que tan sols resta en peu la torre cir·cular molt malmesa, i algun vestigi del que hauria estat el recinte fortificat.

Per davallar cap a la capella de la Mare de Déu del Congost tenim, entre altres, dues opcions:

—Continuar el serrat camp a través en direcció est fins l’esperó on es basteix l’església (15 mn. aproximadament).

—Tornar per l’itinerari d’anada fins a la pista i continuar·la, tot davallant fins a trobar la senda senyalitzada que hi mena directament (30 mn. aproximadament)

Mare de Déu del Congost: antiga esglé·sia de Sant Pere de Xiriveta, del segle xi, modificada cap al segle xiii i perfecta·ment restaurada a mitjan anys noranta pel Govern aragonès. Les ruïnes de l’an·tiga capella es poden veure a migjorn, a l’altra banda del barranc de les Ortigues i molt a prop del nivell màxim de l’em·bassament.

Seguint la feixa on es troba la capella hom pot observar tot un seguit de restes de construccions que, segons informa·cions locals, es tractaria de l’antic poble de Xiriveta. Des de l’extrem SW d’aques·ta feixa es pot gaudir d’una bonica visió del barranc de les Ortigues així com del conjunt constructiu esmentat.

Per tornar cap al cotxe seguirem el camí descrit en la segona opció d’anada, als 10 minuts arribaren a la pista, que pren·drem cap amunt, per agafar el trencall immediat a la dreta (l’esquerra ens du·ria al castell), i deixar la pista al primer revolt per seguir el camí empedrat del Masiet (desviament a l’esquerra). Als 30 minuts arribarem al barranc de la Font (situada uns metres aigua amunt) on co·mença la pujada fins al poble (40 mn des de la capella).

Torre de les Conclues o de la PortaclusaAl SW de Corçà, enlairat al capdamunt de l’imponent cingle de prop de 200 me·tres que cau en vertical sobre el congost de Fet, a l’embassament de Canelles, s’alça la torre de les Conclues, coneguda a Corçà, com tantes d’altres, com torre dels Moros.

18

Aquest edifici fortificat del qual tan sols hi ha referències indirectes, podria da·tar del segle xi o xii, segons notícies de compravenda de n’Arnau Mir de Tost i d’altres litigis de l’anomenada espluga de Portaclusa, situada segons sembla al peu del cingle. Se suposa que la fortalesa sorgí com un enclavament estratègic per tal de vigilar l’estret pas de la Noguera Ribagorçana.

De l’esmentada edificació, d’uns 12 x 7 metres de planta exterior, es conserven les quatre parets fins a uns sis metres d’alçària i un dels tres arcs que proba·blement suportaven una tercera planta, així com la porta sud, coronada amb un arc de mig punt.

ItinerariPer arribar·hi cal anar fins a Corçà, on deixarem el vehicle abans d’entrar al po·ble, per prendre la pista que baixa cap al pantà de Canelles (senyalitzat des de l’entrada de Corçà). Gairebé de segui·da que s’ha iniciat el descens un tren·call ascendent a l’esquerra ens durà a una granja, a l’altra banda d’aquesta el camí continua primer en fort descens, tot planejant després, fins a una cruïlla (30 mn.), on prendrem el camí de la dreta tot passant per una borda, que acaba a l’ini·ci d’un conreu en una colladeta (45 mn.).

A l’extrem oest d’aquest comença un corriol, senyalitzat amb dues fites al co·mençament força perdedor fins traspas·sar un sector de pins de repoblació; la senda planeja en direcció oest per salvar el primer dels dos contraforts que ens separen del turó de la torre, girant des·prés cap a l’est a trobar la collada que els separa. En cas de pèrdua hom pot optar per salvar·lo pujant tot dret i seguir des·prés per la carena fins retrobar la senda. Des de la collada, el corriol, cada cop més perdut, baixa una cinquantena de metres de desnivell en direcció est, fins al punt on el cingle permet franquejar el segon contrafort; a partir d’aquest punt, i amb la torre com a referència atès que el camí ja ha desaparegut del tot, cal tor·nar a remuntar 65 metres de desnivell fins a la darrera collada i un altre cen·tenar fins al cim del turó on s’aixeca la torre. Contràriament al primer, el segon contrafort, si bé sembla accessible des del vessant nord, per aquest costat cau a plom sobre la barrancada per on puja l’únic itinerari possible.

De la torre de les Conclues estant hom pot, a més de visitar un vestigi de la nos·tra història, gaudir d’una vista ben poc coneguda dels congostos de la part me·ridional de l’embassament de Canelles.

19

Les senyoretes de Lourdes, premi Sant Jordi 2007

miquel pueyo

VA DE LLIBRES

Les senyoretes de Lourdes narra la vida de Bernadette Soubirous, una nena malaltissa, analfabeta i que no·més parla gascó. L’any 1858 la nena va tenir un se·guit de visions a la cova de Massabielha; se li aparei·xia una nena de la mateixa estatura que ella vestida de blanc i normalment amb un somriure a la boca. Bernadette (o Bernadetto, en gascó) en desconeixia la identitat i per això tothom aprofitava per fer les seues aportacions: uns creien que era una beata que havia mort feia uns mesos; altres, una fada blanque·ta; fins i tot algú creia que era la dona del farmacèu·tic que li estava fent el salt amb un amant. I és que tothom veu el que vol veure... Mentrestant, Berna·dette l’anomenava Allò, fins que un dia l’aparició va explicar que era la Immaculada Concepció. Les visi·ons de Bernadette provoquen que hi hagi una allau de pelegrinatges a la cova de Massabielha, tothom la segueix quan es va a trobar amb Allò, tothom vol veure la cara que posa la santa quan veu l’aparició, volen saber què li diu, la segueixen pertot arreu, li arrenquen cabells i li esquincen el vestit perquè cre·uen que els portarà sort. Sorgeixen enveges i traïdori·es, i la nena acabarà essent víctima de les aparicions.

En aquesta novel·la Pep Coll desmitifica Bernadette Soubirous, però no la desqualifica. Ha observat la part humana dels fets, de la família i de les situaci·ons que desvetllen les visions, que han estat l’origen del santuari marià més important del catolicisme, el santuari de Lourdes. Cal tenir en compte que aquest és el primer cop que Pep Coll escriu una novel·la bi·ogràfica i, a més, sobre Bernadette Sobirous se n’han escrit ja algunes. En conseqüència, és molt difícil escriure sobre la xiqueta de Lourdes i es tracta, a

més, d’un tema delicat i polèmic. Val a dir, però, que l’au·tor ha sabut fusionar la biografia amb una novel·la històrica. La novel·la està basada en fets reals, només trobem la ficció en els diàlegs, en la vida interior i en alguns detalls; pel que fa a la resta, és evident que la història està molt ben documentada.

L’escriptor utilitza narradors i punts de vista diversos a l’hora de desenvolupar la novel·la. S’inicia amb una narrado·ra misteriosa que demana a Bernadette que li detalli tots els fets. No coneixem la identificació d’aquesta narradora fins a l’últim capítol de la novel·la, quan sa·brem també perquè està tan intrigada per saber la veritat. Per tant, tot i saber com acaba la història de Bernadette, no sabem com acaba la novel·la, la qual cosa manté el misteri i ens empeny a conti·nuar llegint. A més a més, també parlen altres personatges: el pare, la padrineta, la mare, una amiga, el rector de Lourdes, l’alcalde, etc. L’estructura de la novel·la, que consta de 33 capítols, és binària. Als capítols parells el lector avança amb la història de Bernadette, mentre que als senars parla el seu entorn mitjançant un

20

Catalunya contra Napoleó

La guerra del Francès

Antoni Moliner Prada

Maquis al Montsec Del migdia francès a l’Aran i el Pallars

Ferran Sànchez Agustí

Lleida, cordialment...

Josep Vallverdú i Xavier Goñi

La fi dels templers catalans

Josep Maria Sans i Travé

Camins cap al Nirvana

Dalai Lama

Parleu als vostres fills d’amor i de sexualitat

Jocelyn Robert

Una mirada catalana a l’Àfrica

Viatgers i viatgeres dels segles xix i xx

Joan Nogué (ed.)

Tots els camins porten a Romania

Ramon Usall

Màrius Torres Del poeta al lector

Margarida Prats Ripoll

narrador omniscient en mans de diver·sos personatges, alguns dels quals tenen una gran influència sobre Bernadette.

El títol, Les senyoretes de Lourdes, ens indueix a la intriga. Volem conèixer aquestes senyoretes: Bernadette Soubi·rous, l’aparició, la narradora i un con·junt de benefactores del santuari i de beates de Lourdes.

D’aquesta novel·la, cal destacar el mes·tratge narratiu i la riquesa lingüística, característiques que han fet que Pep Coll hagi guanyat el premi Sant Jordi 2007. La novel·la està orientada al Piri·neu francès, concretament a la part de la Gascunya occitana. Per això la nena no aprèn francès fins que ja és gran. Al llarg de la narració apareix el conflicte lin· güístic, entre el patuès, que és la llen·

gua del poble, i el francès. Es discuteix fins i tot que la Immaculada Concepció parli en gascó i no en francès. A més del conflicte lingüístic, Pep Coll s’endinsa en una guerra de sexes, ja que la dona simbolitza la fe, la creença, l’irracional, mentre que l’home figura l’ordre, el raci·onalisme, la fermesa i el poder. Aquesta guerra la trobem representada a la novel·la en la família de la santa, a l’església i a la política.

Les senyoretes de Lourdes de Pep Coll és de lectura amena i ràpida i descobreix al lector les inquietuds d’una nena que de cop, a causa d’unes aparicions, es troba assetjada per la societat, una so·cietat envejosa i desitjosa de poder i de riquesa. Recomanem vivament la seua lectura.

El moment de dir prou La manifesta

imcompatibilitat amb España

Toni Strubell i Trueta

21

Entrevista a

AngelaVolpinianGelina pRenafeta

Presentació Angela Volpini, és una mística del nostre temps. La seva vida està marcada per l’impacte d’una extraor·dinària experiència mística que va tenir lloc a l’edat de set anys, que va continuar fins als setze i que, fins a avui, la segueix sorprenent i il·luminant.

En aquesta experiència va descobrir: allò que està amagat en la part més profunda del ser humà i la fina-litat de la vida. Angela Volpini ha dedicat la seva vida a comunicar·ho als altres. Allò que ella va percebre, veu, i vol transmetre és que cada ésser humà porta dins infinites possibilitats, que si es desenvolupen fan viure de forma natural en la felicitat, ja que es poden realitzar els desigs més profunds. Per tant, la plenitud humana no és en el més enllà, sinó que és possible ara i aquí.

La primera vegada que em van parlar de l’Angela, amb la carta de presentació d’unes aparicions de la Verge, he de confessar que vaig mostrar increduli·tat i rebuig. Quan la vaig conèixer, l’any 2000, em vaig adonar que no em trobava davant d’una vident convencional, amb missatges rebuts d’oració i peni·tència, sinó que veia una dona en plena acció: au·tèntica, creativa, valenta i compromesa, que tenia realment missatges importants per comunicar·nos: un nou concepte de la naturalesa humana i de la seva dimensió divina.

Escriptora, casada i mare, Angela Volpini, sempre càlida, acollidora i propera, viu amb incansable energia, entregada al compromís de comunicar el seu missatge, organitzant cursos, seminaris, donant conferències i participant en trobades diverses.

Quan vaig visitar el seu poble i la mun·tanya de les aparicions, vaig tenir una altra sorpresa: allí no hi havia cap rastre d’atracció turística tal com estem acos·tumats a trobar en d’altres llocs on hi ha hagut aparicions marianes: ni una sola botiga de records.

En canvi, sí que hi vaig trobar un actiu centre cultural, obert i acollidor, on hi acudeixen multitud de persones. Perquè el pensament de l’Angela és un privilegi de confrontació de les distintes posicions religioses sempre en conciliació positiva.

Ella ha aconseguit crear un llenguatge amb sentit per a totes les situacions his·tòriques, religioses, i per a gent molt di·versa. El seu llenguatge és fruit de molts anys de diàleg amb tot tipus de persones, de professions i de tendències diverses. Ha estat consultora del concili Vaticà II

22

i han acudit a ella eminents teòlegs, filò·sofs i científics, és a dir, persones de tota condició i creença: cristians, agnòstics i ateus.

La seva proposta és una clau per a tots sense excepció, ja que ofereix nous en·focaments en las diferents branques del saber: la teologia, la filosofia, la religió, l’antropologia, la ciència, la sociologia, la política, l’art, perquè allò que ella co·munica és: la possibilitat del ser humà, la HUMANITAT REALITZADA.

La defensa de la consciència constitueix la peça central en l’experiència de l’An·gela. La fidelitat a la pròpia consciència, unida a la força creativa de l’amor que es manifesta en el desig profund que habita en tots nosaltres, conformen les bases de la seva concepció antropològica.

El compromís de l’Angela amb la vida i la cultura del nostre temps consisteix a traslladar la riquesa de la seva vivència a l’abast de tothom, sentint el compromís radical amb la història, amb els proble·mes existencials i concrets dels homes i dones d’avui, en solidària unitat amb tot i amb tothom, sense excepció.

Resulta, doncs, necessari i urgent, des·vetllar la consciència per adonar·nos de les possibilitats que tenim al nostre inte·rior per a poder vèncer la monotonia i la insatisfacció que no ens deixa ser feliços i poder arribar, així, al naixement de la nova i definitiva humanitat.

Amb aquesta finalitat, l’Angela ofereix els cursos de formació: “DONAR ESPE·RANÇA AL FUTUR” que tenen lloc al Centre Cultural anomenat Nova Cana, a Casanova (Itàlia) on ella viu i on està si·

tuat el santuari i la capella de les aparici·ons. Són un punt de referència per totes aquelles persones que se senten qüesti·onades per la desestabilització i el canvi cultural que comporta la nostra societat.

Aquesta és la seva proposta, el camí re·corregut per ella i que s’ofereix a tot·hom. Angela vol presentar aquesta clau per a la comprensió profunda de l’ésser humà, de Déu i el món, perquè es pu·gui realitzar la promesa que li va ser en·comanada, en missatge de Maria, en la seva primera aparició:

Aconseguir el camí de la felicitat aquí a la terra.

EntrevistaAngela, podries explicar què va pas-sar aquell primer 4 de juny?

Sempre ho explico perquè per a mi és el moment més important de la meva vida:

Era una nena, estava jugant asseguda a terra, quan algú em va agafar en braços; vaig sentir el cos d’una dona que m’ha·via agafat per darrere, vaig girar el cap per a veure què passava i em vaig trobar una cara dolça i meravellosa que no ha·via vist mai. A partir d’aquí es va iniciar una comunicació interior que no sé com va ser, però que em va fer entendre que aquesta persona que m’aguantava en braços era la humanitat realitzada, allò que jo i cada persona podia ser i que som aquí per a arribar a ser com ella.

Aquesta persona era una persona real i va dir que era Maria, la Mare de Jesús,

23

immediatament després vaig entendre com ella va arribar a ser mare de Jesús, perquè va ser fidel a si mateixa, Això ha estat el que he vist de la Verge: la fidelitat a ella mateixa i que el desig que ella ha tingut de ser ella mateixa i de ser amor és el desig que tenim tots. També m’ha confirmat que allò que ella ha fet, tots ho podem fer perquè tots som humans. He vist que tota l’evolució humana ca·mina vers aquest punt de consciència.

Per això sóc optimista i mai no em canso d’ajudar a fer comprendre a la gent que ja ho tenen tot i que poden fer·ho tot.

Quina és aquesta nova visió de Déu i del ser humà, del teu missatge, que durant més de seixanta anys has in-tentat comunicar incansablement?

La meva visió de Déu és que és amor i creació, Ell pot estimar i crear. Allò que normalment veiem en Déu jo ho he vist en el ser humà.

Ell ens dóna la possibilitat de ser però nosaltres ho hem d’escollir.

Per això la nostra existència plena co·mença per Ell i acaba en nosaltres, no és una obra seva pura, ni tampoc nostra. Ell comença i nosaltres hem d’acabar i així tota la creació té la possibilitat de la vida i nosaltres hem de perfeccionar·la. És com una barreja entre allò diví i allò humà.

Fins que la part humana sigui fidel a si mateixa.

El fet de tenir desigs profunds i no atendre’ls fa que no siguem feliços?

Sí, és així, i a més tenim una cultura de dependència de Déu, a part de la depen·dència que mostrem per la cultura, la família, l’educació... Tenim una sèrie de condicionaments que ens impedeixen ser nosaltres mateixos. Convertim l’amor en possessió i és aleshores quan es compli·ca. En canvi, quan comencem el nostre

Centre cultural Nova Cana

24

procés veiem l’altre com nosaltres; un ser únic i diferent de nosaltres i és aleshores quan es pot iniciar una relació de dos éssers, amb enriquiment i integració.

Angela, Podries comentar aquestes pa-raules teves: “L’actitud més freqüent de les persones de la societat contem-porània és fugir d’estar sol, escapar d’un mateix. Però, en la mesura que escapes de tu augmenta la soledat i el sofriment. Tu escapes per a no sofrir i estar sol i acabes estant sol i patint.”

Aquesta postura d’escapar d’un mateix és la carència de la humanitat que ha fet molt camí en avenços tecnològics, ha cre·at coses meravelloses com el valor de la persona humana, els drets humans, però no ha desenvolupat el valor de la consci·ència de l’exclusivitat del ser humà.

És quan tu no ets en tu que no pots gau·dir de res.

Com ha estat el teu procés d’allibera-ció?

Mai he acceptat res que vingués de fora, sense preguntar·me: I jo què en penso? Quina és la meva visió?

L’enfrontament més fort fou amb l’Esglé·sia. Tot i que reconec que l’Església, no tan sols la jerarquia, sinó tota l’Església té una proposta extraordinària que és l’Evangeli i, a més, té tot un patrimoni cultural de dos mil anys, penso que fa·lla en la praxi ja que en lloc de seguir allò que és l’essència del cristianisme, és molt freqüent que es doni la postura atà·

vica de seguir el cap, obeint, tot resant i sacrificant·se per Déu.

Allò que m’ha fet sofrir és la imatge que la gent encara té de Déu, un déu temi·ble, però jo he comprès que aquesta és la postura antiga del ser humà, és l’om·bra que ha seguit l’evolució del ser humà perquè, d’una banda ha avançat molt en la imatge de Déu i d’un mateix, però de l’altra, segueix com la que hi havia fa milions d’anys, és a dir, la visió de la por i la postura del sacrifici.

Angela, per a tu qui és Jesús de Natza-ret i quina importància té el seu mis-satge per al món?

És un home Déu i un Déu home, sobre·tot un home Déu, perquè jo crec que es Déu encarnat, però a mi allò que m’in·teressa com a home és que s’ha fet Déu, perquè és allò que jo també he de fer, que hem de fer tots.

També he vist que encara queda molt per a comprendre el seu missatge, fins que nosaltres no intentem ser nosaltres mateixos aquest missatge també es pot prendre com un condicionament.

Tu afirmes que la llibertat és la cons-ciència, què vol dir això?

La llibertat, així com la creativitat, és per a mi una qualitat humana que pots usar o no, però sempre la tens.

La consciència no, la consciència és un acte teu, és part de l’autocreació, la cons·ciència és al teu abast, és la teva possibi·litat, és la teva creació.

25

La llibertat és intrínseca a l’ésser humà, la consciència és una autocreació.

Pel que estàs exposant, caldria qües-tionar-ho tot.

Sí, absolutament tot. Quant a la visió de Déu, existeix un esquema tradicio·nal. Déu com a creador, l’únic impor·tant i el que ens salvava: era necessària la seva ajuda i la seva intervenció cons·tantment. Déu era el que ho sabia tot. El que ho podia tot. El que ho feia tot perfectament. Ell era misericordiós i ens prometia la glòria després de la mort.

Nosaltres érem les seves criatures i allò que es podia fer era acceptar la seva vo·luntat i obeir. Era un paper de total de·pendència.

Darrere d’aquesta concepció, hi havia la idea que Déu ens havia fet complets i perfectes. Per això, quan a la nostra vida apareixien límits, imperfeccions i errors, era la conseqüència de no haver acceptat la seva voluntat i d’haver desobeït. Calia admetre la culpa.

Segons com ho vius tu, com seria una visió personal de Déu?

Seria una concepció que hauria de par·tir des d’un mateix. Caldria reconèixer la qualitat de la divinitat en nosaltres, aquella qualitat que anteriorment no·més reconeixíem en Déu. A Ell el con·cebíem com a font de creació, de lliber·tat i d’amor. Ara podem descobrir que aquestes qualitats són els nostres desigs·exigències i que si no les realitzem les nostres vides no tenen sentit.

Amb tot, però, no s’afirma que tinguem

la mateixa identitat, en el sentit que des·

apareguem en Déu o Déu en nosaltres.

Es parla de “qualitat”, on Déu és Déu i

nosaltres, nosaltres.

Sembla que no hi haurà una visió

real, vertadera i autèntica de Déu si

no es parteix d’una visió des d’un

mateix.

Certament. No hi ha una visió real de

Déu si no existeix la visió personal d’un

mateix. És imprescindible conèixer·se

per a poder descobrir allò que és di·

ferent d’un mateix. Aquesta afirmació,

que val per a tot, s’aplica de forma par·

ticular a Déu. Una concepció personal,

la que sorgeix del desig·exigència, ha

de partir necessàriament del propi co·

neixement.

Com ho aplicaries a la fe cristiana?

Pels cristians, la imatge de Déu hauria

de ser clara, com a font de creació, de

llibertat i d’amor. I una imatge del ser

humà fet com Ell, a la seva imatge i

semblança. Per tant, en íntima conne·

xió i implicats en l’obra comuna de des·

envolupar la creació. Tot plegat signi·

fica que Déu inicia la creació però que

ni la desenvolupa, ni la culmina. Déu

comença, però després no segueix sol.

En aquest sentit, totes les conquestes

humanes les hem fet amb Déu, perquè

Ell ens n’ha donat la possibilitat, però

realment qui les ha realitzat i desenvo·

lupat, ha estat la humanitat, és a dir, tots nosaltres.

26

Vint mil llegüesjoan BaRó

CRònICA CuLTuRAL

Benvingut, intrèpid mariner!

És un honor que ens tornis a acompanyar en aquest

viatge vint mil llegües mar endins a bord del Ressò

de Ponent. Si m’ho permets et diré que has estat

dormint massa estona i som molt lluny de qualse·

vol terra coneguda. Ara mateix estem solcant les

aigües de la fi del món buscant un santuari del

qual es conten histories des de temps inmemorials.

És la terra promesa. L’Àvalon dels celtes, el Valhalla

dels víkings. És el lloc on dormen tots

els herois del passat, els que han estat

referents, inspiradors, visionaris, pio·

ners en els seus camps... La gent que

ha sublimat la bellesa, que ha cargolat

la imaginació o revolucionat el món de

les idees, tots els nostres pares espiri·

tuals dormen allí com la màxima potèn·

cia del que van ser en vida, i nosaltres

hem escollit seguir la seva tasca aportant

al món allò per al qual hem nascut...

Com a mariner en aquesta

ruta pels set mars voldria

dedicar el meu espai a

una d’aquestes perso·

nes magnífiques, que

sense saber·ho em

va inspirar a sortir a

navegar, a cantar, a

dansar i fer música,

a tancar els ulls i pas·

sejar pels seus som·

nis, quan els meus en·

cara estaven en cons·

trucció. Es deia Maria

Laffitte i va morir el dia

27

15 de febrer de l’any 2008 sense que jo

me’n pogués acomiadar. Recordo que

les nostres famílies es van coneixer a

Castelló de la Plana fa molts anys, en

una fira de productes ecològics on ella

actuava amb un grup de música antiga

que es deia Els Trobadors. Jo era només un nen, pero vivia en una comunitat de l’Arca i ballava danses tradicionals cada dissabte. El fet de saber que ells feien aquella música i que el seu estil de vida era tan semblant al nostre em va emo·cionar tant que recordo molts detalls

d’aquell dia de fa setze o disset anys,

l’escenari, l’ambient, quasi les conver·

sacions... i també recordo que em va

impresionar molt el fet que els seus fills

fossin músics amb ells.

Des d’aleshores vaig anar seguint·li la

pista, sense allunyar·me de la música

antiga i tradicional, amb l’esperança de

trobar·la un dia pels escenaris i potser

compartir alguna cançó amb ella. Però

aquest febrer passat se la va endur i

no em queda més consol que enviar·li

aquestes paraules escrites d’agraïment

des de la meva petita nau, que sura a

través dels mars sense parar, buscant

tresors musicals com ho era ella, i com

la guardaré sempre en el record.

Nascuda en una família d’origen occità

per part de pare, va gravar el seu primer

disc als divuit anys, va ser impulsora

de la Nova Cançó, veu i músic de Els

Trobadors, integrant d’Ara Va de Bo i

cofundadora del Tradicionàrius; va col·

laborar amb la majoria de formacions

de referència en música antiga a Euro·

pa: Oni Wytars, Unicorn, Katharco, Ac·

centus o L’Ham de Foc, entre altres. Un

dels seus últims projectes és Joi de Tro·bar, on tocava amb l’Efrén Lopez, fun·dador de l’Ham de Foc, i amb la seva pròpia filla Míriam Encinas, flautista de Els Trobadors i que és integrant també de l’Ham de Foc, de l’Ensemble l’Albera i col·laboradora en molts altres projec·tes, amb un llarg recorregut en l’àmbit de la música antiga...

Sobre Maria Laffite se’n podria escriure un llibre però jo no sóc escriptor i en el fons només sóc aquí per recomanar·te que t’endinsis plenament en el seu món de música llegendària, de melo·dies oníriques, de cançons d’un altre temps amb la interpretació d’una tro·bairitz exquisida. La més gran que he conegut. Viurà mentre se la recordi a la terra promesa, que és el cor de cadascú, i òbviament en cada una de les seves gravacions, que avui estan més vives que mai.

Finalment surt el sol per sobre els mars i un servidor s’acomiada esperant que la veu d’aquesta mestra us captivi igual que a nós i us transporti a un univers on res no importa, només l’instant que

batega, que sona, l’ara mateix. Entre

aquest i el pròxim viatge no deixeu

d’escoltar el disc de Els Trobadors, una

obra mestra: “Et adés serà l’alba!”

http://www.myspace.com/elgranviatge

28

19a Fira de Teatre de TitellesCaRmen GallogeRent de t.t. gestió CultuRal

CRònICA CuLTuRAL

Una ciutat per a tothomSegurament han estat molts els obstacles als quals han hagut de fer front la Julieta i el Joan·Andreu fins arribar a la dinovena edició.

No obstant això, el Centre de Titelles s’ha convertit en un espai viu, consolidat, i la Fira en una cita ine·ludible per al sector titellaire. Enguany, a més, s’en·frontaven a un repte al qual ells només hi podien posar un somriure i moltes ganes: la data de l’1 de maig, roig al calendari de tot el país i amb un pont meravellós per poder gaudir del merescut descans. Hi hauria públic? Arribarien els programadors? Les companyies que no representaven, acudirien a la cita? Tindrien èxit les activitats paral·leles?

Aviat es van aclarir les incògnites i, un any més, la fira creada per i per a la gent de Lleida ha deixat empremta entre els i les titellaires, en la resta dels professionals i, per descomptat, entre la ciutada·nia. Tots ens hem deixat imbuir de la màgia d’uns personatges que ens han proporcionat tendresa, sorpresa, inquietud, expectació,... emoció al capda·vall.

Més de vuitanta actuacions de titelles, trenta compa·nyies que han mostrat els seus espectacles amb ma·nipulació d’objectes. Propostes clàssiques, treballs multidisciplinaris, projectes de diferents formats i factures, tècniques diverses en contes tradicionals o històries de viatges i aventures, muntatges que po·tencien els valors socials, les realitats diverses, els

compromisos de l’amistat, la recerca de nous mons, espectacles àgils, divertits, que només desitgen entretenir. Tots ells han conformat la variada programació que ens ha ofert la direcció de la fira.

Jo diria que ha estat un programa excel·lent. Quatre dies molt intensos, immer·sos en un món de ficció difícil d’oblidar per als nombrosos espectadors —grans i petits— que han omplert les sales i els carrers de Lleida i, també, és clar, per als nombrosos professionals que hi hem participat. La fira ha estat ben dimensi·onada i així ho hem agraït tots. També cal valorar d’una manera extraordinària l’exquisida acollida que ens han brin·dat, la magnífica organització pendent de cada detall i que tothom estigués ben informat, un equip humà eficaç i res·ponsable que tractava amb generositat i entranyablement tothom que sol·licités alguna cosa: els espectadors, les compa·nyies, els programadors, el jurat.

Hem treballat molt, però tenim la im·mensa sort d’haver·ho fet amb il·lusió, en bona companyia, allotjats en els bons hotels dels quals disposa la ciutat, hem tastat la seva bona gastronomia, és a dir, un bon marc on desenvolupar la tasca que correspon a tots els que participem

29

en la fira. Això sembla senzill però no ho és. Cal lluitar per aconseguir aques·tes bones condicions per a tothom, per a poder esperar que tot flueixi amb nor·malitat.

Per tot plegat, la invitació de Julieta Agustí per participar a la fira com a es·pectador crític i jurat ha resultat un regal. Gràcies a la meva primera tasca he po·gut estar en perma·nent contacte amb les companyies i dis· cernir, comentar, va·lorar, complementar les seves opinions des d’una mirada externa que observa amb l’única finali·tat de poder ajudar aquell que ho sol·licita. D’altra banda, com a jurat, amb els companys i compa·nyes de les associa·cions, intentar des·granar cada muntat·ge per a —des de la nostra més humil vi·sió— poder premiar els dos espectacles més bons, segons aquest jurat. El rigor, la defensa d’uns criteris clars, el respec·te i la professionalitat han estat els nos·tres lemes. Per a mi ha estat un autèntic luxe. Crec que l’objecte d’aquest breu resum no és destacar cap dels treballs de les companyies. Totes tenen un bon nivell, algunes una excel·lent factura. Des d’aquestes línies vull felicitar no so·lament les companyies premiades, sinó també totes aquelles que han partici·

pat i que s’han emportat altres tipus de premis. En alguns casos, contractes de representacions, en altres l’aplaudiment d’un públic lliurat, en alguns, el reco·neixement dels professionals que han lloat la seva tasca tot i que no s’hagin pogut destacar amb un premi o accèssit.

Altres activitats La Fira de Teatre de Titelles defensa la idea d’Art i Mercat (per aquest motiu hem parlat de les creacions, de la profes·sionalitat, dels compradors i venedors que hi han acudit).

És, també, un fòrum de reflexió. En aquest sentit, la direcció de la fira, no solament s’ha preocupat per les bones

Foto: Lorenza Daverio. Centre de Titelles de Lleida

30

propostes artístiques, sinó que ha com·pletat aquesta edició amb presentacions i fires de llibres, exposicions, fires d’ar·tesans, concursos fotogràfics, tallers de construcció de marionetes, taller dra·màtic que reflexiona sobre la llengua catalana —Projecte ACTUA—, Jorna·des tècniques dels municipis, trobades de la Coordinadora de Fires —CO·FAE—, trobades dels mercats de parla catalana, trobades de les associacions d’espectadors, intercanvis del públic internacional,....

Totes aquestes activitats fan de la fira un lloc especial. I així es va demostrar en la gran nit de lliurament dels premis i la cita amb el Mag Lari. Ningú s’ho va voler perdre. En un ambient distès, polítics, associacions, companyies, fo·tògrafes, espectadors, jurats,... vam fes·tejar i tancar una gran edició.

La Fira de Teatre de Titelles de Lleida ha obtingut un bon poder de convoca·tòria i hem pogut observar l’“obsessió” imprescindible de l’equip per a buscar solucions imaginatives que recolzen al sector al qual va adreçada la fira i han

aconseguit potenciar circuits, han brin·dat als titellaires lleidatans la complicitat per a crear i divulgar aquelles activitats que els resultin més fructíferes. A Lleida ens hem trobat un grup professional que gaudeix de bona salut, que creix, que escolta, que comparteix, que aglutina, que busca nous territoris i que és capaç de plantejar·se un enfortiment del teixit de divulgació, de creació i d’afició que procuri que aquesta FIRA que està en plena joventut camini vers la maduresa amb les innovacions necessàries, amb el suport dels que han d’apostar per la cul·tura per a tothom i amb totes les perso·nes que pertanyem a aquest meravellós món i que desitgem que la Fira de Tea·tre de Titelles de Lleida sigui la fira de tothom. Tant de bo que puguin seguir mostrant noves mirades, nous projectes i que els altres les seguim gaudint. Grà·cies a la Julieta i el seu equip pel seu bon saber fer, pel regal d’oferir·me participar en la fira des de “dins” i gràcies a tota la ciutat de Lleida per acollir·nos amb ge·nerositat i apostar pels TITELLES.

Que entre tots seguim fent dels TITE·LLES un ART MAJOR.

31

Persona involucrada de ple en la secció d’Hu-manitats. Li agrada esbrinar i aprofundir en el perquè de les coses, amb desig incansable de conèixer i aprendre.

Què somies pel futur ?

Einstein va dir que el present, el passat i el futur so·lament és una il·lusió. Segons els científics, després del big bang, o la gran explosió, les cendres escam·pades per l’univers van formar l’era estel·lar.Nosaltres som pols d’estrelles, i jo voldria tornar al firmament... I també voldria un món més just per a tothom.

Com veus la societat actual ?

Jo sóc optimista i penso que a poc a poc, aquí, anem avançant cap a una societat més equilibrada en molts aspectes, l’educació, la cultura, la protecció social, i que va recordant que la meitat del gènere humà es femení, i que tots portem el gen de l’Eva mitocondrial. Gràcies als avenços de la ciència i la tecnologia la vida hauria de ser més fàcil per a tothom, ja que tenim mecanismes per protegir els més febles, encara que l’epidèmia més gran del món és la desigualtat social, i la fam que pateix una gran part de la humanitat.. També la veig massa materialista pel meu gust.L’esclavitud fou normal en quasi totes les societats humanes. A Espanya fins a l’any 1880 no se’ls va ocórrer d’abolir·la. Ara hi ha més de cent països que la tenen, i és calculen uns vint·i·set milions de per·sones explotades, hauríem de lluitar amb més fer·mesa pels seus drets.

La societat actual de què viu més, de realitats o de fantasies?

Crec que una mica de cada cosa, de ve·gades quan la realitat és molt dura va bé somiar, encara que sigui despert, i tant de bo que els teus somnis esdevinguin realitats.

Quan sents parlar del canvi climàtic, quina reacció et produeix ?

Vivim en un planeta màgic i no som més que una espècie que creix exponencial·ment, i que està canviant l’entorn natural.Sí, em preocupa la situació climàtica, entre altres coses molts dels problemes mediambientals es deuen a la produc·ció intensiva dels aliments. No respec·tem la fertilitat de la terra. Comprem alguns aliments a milers de quilòmetres i oblidem l’energia que malbaratem per transportar·los i les emissions de diòxid de carbó, el qual contribueix a l’escalfa·ment global del planeta. No té sentit, al final paguem un cost més alt per quel·com que ens sembla més barat.En aquest país s’ha de potenciar sense dilació el ferrocarril, i altres transports col·lectius. L’energia solar, l’eòlica i estal·viar i reutilitzar l’aigua.Crec que els cotxes no caldria que tin·guessin tanta potència. Els llocs públics, sobretot els de l’Administració, haurien de donar exemple als ciutadans, mode·

Dones que fan Ateneu

Ana Lacasaeva peiRó

32

rant tant la calefacció com la refrigera·ció, i algunes il·luminacions excessives.Individualment, jo ho reciclo tot, tinc cura de la despesa de l’aigua, l’electrici·tat i el cotxe, de baix consum.

Creus adient que l’Església faci políti-ca no eclesiàstica?

Ho trobo fatal. Fora de lloc, i una intro·missió nefasta. Els bisbes, si volen tenir un lideratge moral, han de tenir neutralitat política.

El català: encallat, endarrere o enda-vant?

Ara mateix una mica encallat, hem de pro·curar entre tots empènyer·lo. Captar nous parlants. Per aprendre una nova llengua no cal oblidar l’altra. I hem de pensar que nosaltres som perquè volem ser.

Tens més amics que dits en una mà?

Sortosament sí. Sóc dels que creuen que un amic és un tresor.

Veus Lleida com una ciutat econòmi-cament rica?

A Lleida no la veig com una ciutat rica. Encara té moltes deficiències. Reconec que ha millorat molt i segueix millorant.

Es diu que el cap controla i el cor es-tima. Hi estàs d’acord ?

Al cap, hi tenim cent mil neurones que treballen en equip. Tot està bastant au·tomatitzat.

Prendre una decisió racional és quasi impossible, sempre domina l’emoció, encara que podem gestionar·la. Una bona emoció social és l’empatia.Les emocions precedeixen els senti·ments, i pertanyen al cos i els senti·ments, al cervell. Tenim interioritzat ancestralment que és el cor el que estima. Crec que hem d’es·timar molt, com més millor.

Rosa Montero diu: “La vejez ya no es un final, es un trayecto”, què n’opines?

Que és un trajecte cap al final. Però hem de procurar que sigui ric i ple.

La paraula globalització, com la defi-neixes?

Un conjunt total, sense especificar·ne les parts.També diria Internet/globalització.

T’agrada Lleida per a viure-hi? Què en valores més?

Sí, és la meva ciutat i l’estimo, sempre he viscut aquí. Principalment valoro les curtes distàncies, pots fer·la tota a peu. Com que no perdo temps en els despla·çaments em permet treballar, fer esport al migdia, i al vespre, les activitats cul·turals.

Com valores una persona?

Procuro no valorar·la ni per la seua po·sició ni pel seu aspecte físic.

10

L’any 2002 es va celebrar a iniciativa de les Nacions Unides, l’Any Internacional de les Muntanyes. A l’Estat espanyol, no s’ha reflectit en cap tipus d’ini-ciativa governamental de la voluntat i el compromís que hi va haver en aquell moment de millorar el nivell de protecció de les nostres muntanyes, que va quedar reflectit en el document “La carta de les Muntanyes”. Una declaració mínima de principis on s’alerta de la necessitat de regular la gestió con-servadora d’aquestes àrees i de la recerca d’un de-senvolupament equilibrat pels seus habitants, atès que d’elles i el seu entorn depenen una multitud de serveis ambientals que són fonamentals per a tota la societat. Aquesta és l’única proposta que es va fer i encara continua sense aprovar-se.

Mentrestant, el temps passa, i la situació en aquestes zones cada vegada és més preocupant. Per compte de millorar la sensibilitat de les autoritats ambientals i dels responsables polítics respecte de les importants funcions ecològiques, socials i econòmiques que fan els sistemes naturals de les muntanyes, aquestes zo-nes són cada vegada més, i amb més freqüència, en el punt de mira de projectes d’explotació insosteni-ble dels recursos naturals i dels espais protegits, que els promotors justifiquen amb l’argument de la dina-mització econòmica de les zones rurals i la creació de nous llocs de treball.

Justament, aquí, als Pirineus tenim uns bons exemples que ho il·lustren (vall Fosca, vall de Filià, vall d’Àrreu, vall de Ruda, etc.). La pressió urbanística i es-peculadora és al darrere de la major part d’aquests projectes, que generalment estan vinculats a la creació o ampliació d’estacions d’esquí o a altres promocions esportives i recreatives pensades per a grans multituds, amb l’al·licient de l’alta qualitat paisatgística i moltes vegades a prop d’espais naturals protegits. Tot això amb l’agreujant que, en alguns casos, els interessos econòmics estan provocant i forçant canvis en la legislació ambiental d’aquests espais per així poder permetre la construcció d’aquests tipus de com-plexes.

Avui tenim sobre la taula el document de proposta de Xarxa Natura 2000 que fa el govern de la Generalitat, i aquest no recull precisament la protecció a la vall de Filià, que necessita. Un espai que en el seu moment es va incloure en el Pla d’Espais d’Interès Natural, justament per tractar-se del límit meridional a ma-jor alçada dels Pirineus centrals cata-

Els Pirineus, territori en venda?

PLATAFORMA VALL FOSCA ACTIVA

www.taxisborras.cat

33

T’has trobat sola alguna vegada?

Sí, a l’adolescència.

Ets persona de secrets ?

Crec que no, la meva vida és bastant transparent.

Des del punt de vista cultural, com veus la dona lleidatana?

La veig amb moltes inquietuds, les dones són majo·ritàries en moltes activitats culturals.

Atzar o perseverança?

Jo crec més en la perseverança, però l’atzar també és important, el lloc o país de naixement pot marcar·te per a bé o per a mal l’existència.

Que et suggereixen les arruges d’una cara?

Respecte, tendresa, les arrugues són un plus d’expe·riència, de pàgines viscudes.

Doris Lessing, nobel de literatura 2007, comenta que la televisió ha interromput la conversació, diu que som al final de la vida familiar. Què hi tens a dir?

Que té tota la raó, quant a la conversació. No seria tan categòrica a pronosticar la fi de la vida familiar. Crec que la vida familiar canviarà, i realment algu·nes de les estructures són necessàries que canviïn.

Quants anys fa que dirigeixes la sec-ció “humanitats” de l’Ateneu?

Des del setembre del 2006.

Quins temes tractats t’han donat més satisfacció?

“Humanitats” és una secció molt àmplia i molt lliure, els temes han set molt di·versos, des del patrimoni de Lleida, eco·lògics,... també participo i gaudeixo en la secció de la biblioteca “el llibre que he llegit”, el qual comentem amb el Salva·dor Escudé, i un dia a la setmana sóc a la coral Xiroia, i mai més ben dit “qui canta els seus mals espanta” i jo afegeixo “mi·llor amb la companyia de tots els cantai·res”... resumint: procuro teixir una sèrie d’activitats satisfactòries.

Penses que aquesta secció està prou valorada pels socis de l’Ateneu?

Aquesta pregunta els l’hauries de fer a tots ells.

Decidida, temerària, valenta...?

Una mica de tot i segons l’ocasió, em re·sulta difícil jutjar·me a mi mateixa.

Col·loqui sobre el Museu Diocesà de Lleida

34

Drets HumanspatRíCia GaRCia

Cap de CReu Roja joventut lleida

Asseguda davant del diari trec coratge per obrir·lo i endinsar·me en les aterridores notícies que cada cop ens col·lapsen més la memòria. Augment de les hi·poteques, atemptats terroristes, segrest de revistes, crisis de gas, petroli i altres. Les dades de tortures i morts ens deixen indiferents, les imatges sagnants formen part del nostre dinar diari, la conversa només es fon amb les temperatures, el sol i els núvols. Ja no ens molesten les injustícies perquè sempre són lluny d’aquí. Ja no ens interessa el que es vulnera, no ens incomoden les il·legalitats.

El Departament d’Educació instaura noves assig·natures per retornar a les noves generacions valors perduts pel pas del temps i nosaltres en comptes de preguntar·nos quan hem deixat de transmetre’ls, ens preguntem com s’assoliran els objectius de matemà·tiques o llengua.

Són trenta els articles que des de l’any 1948 formen la Declaració Universal dels Drets Humans, trenta són els drets que tots tenim, trenta les obligacions dels estats. I trenta són les responsabilitats socials que hem d’acon·seguir.

En el seu primer article, la Declaració ens assegura que tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i en dret, així doncs, per què encara existeix l’esclavitud? Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l’interior d’un estat (art. 13), així doncs per què encara no és real?

Tothom té dret a participar directament en el govern del seu país o a escollir lliurement els seus gover·nants mitjançant eleccions honestes (art. 21), així doncs, per què encara hi ha tiranies? Desprès de la dura Segona Guerra Mundial (1939·1945) les Naci·ons Unides, en una assemblea formada per la majoria

dels països del món, firmen la declaració adonant·se que els esdeveniments bèl·lics dels últims temps han suposat morts massives, destrucció de pobles i ciutats, contaminacions greus en el medi ambi·ent i sofriment a tota la humanitat.

Gairebé seixanta anys més tard, només continuem creant lleis, decrets, mesures penals i altres per aconseguir complir aquests drets fonamentals. L’exemple més clar el trobem en el dret internacional humanitari, un compendi de lleis que es creen per assegurar els drets humans en conflictes bèl·lics.

Ja fa més de cinquanta anys que ens vam adonar que no anàvem bé; però a mesura que avancen els segons dels nostres re·llotges nosaltres ens dediquem a girar el cap i fondre la conversa tan sols amb les temperatures, el sol i els núvols.

Jo crec que les grans solucions arriben guiades per cada un de nosaltres; crec que ha arribat el moment de posar fi a les injustícies, a les vulnerabilitats i a tot el sofriment. Potser només hem de conèi·xer els drets humans i divulgar·los per començar a trobar la solució. Creu Roja Joventut ara ens ofereix la possibilitat endegant el projecte “Principis i Valors”, amb la finalitat de difondre els drets hu·mans i el dret internacional humanitari.

Tots junts hi podem fer molt, vols venir i acompanyar·me? Doncs, t’esperem a Creu Roja Joventut Lleida.

35

36

El vel de l’AminaTorre de guaita

Es diu Amina i és amiga meva. Es tracta d’una jove algeriana, molt maca i educada i que té —com el seu marit— estudis superiors que va cursar al seu país d’origen. Actualment viu a Lleida amb els seus dos fillets de vuit i quatre anys.

L’Amina va arribar un dia a casa seva plorant des·consoladament, i tenia motius. Després de fer un curs teòric de geriatria de quatre mesos de durada per poder treballar de cuidadora de gent gran, quan va haver de passar la fase pràctica li van dir que no podia causa del seu mocador islàmic, cosa de la qual no l’havien informada prèviament.

Comprenc les llàgrimes de la meva amiga però, al·hora, també opino que cada país té les seves normes de convivència social que cal respectar i assumir. Si una dona occidental viaja a certs països is·làmics, l’obliguen a po·sar·se el vel. En justa reciprocitat, les do·nes àrabs haurien de treure·se’l quan viuen a casa nostra.

Amina té un home bo que la tracta amb afec·te, però unes normes re·ligioses estrictes fan que s’hagi de cobrir els cabells quan surt al carrer i quan un home que no sigui el seu és a casa seva.

Penso que l’Amina està co·mençant a adonar·se que el vel és, en realitat, una anella més de la llarga cadena de pro·hibicions que la seva religió ha

ideat per tenir les dones subjugades i anorreades. I encara està de sort, perquè no se l’obliga a amagar·se en una claus·trofòbica burca que converteix les dones en una mena d’ànimes en pena ambu·lants.

Actualment, les autoritats occidentals estan fent passos importants per aturar la cruel oblació del clítoris i els casa·ments forçats de nenes africanes, però a l’obligació del vel no se li dóna gaire importància. En definitiva: pel vel islà·mic, a més ser esclaves de l’home al seu país, ací les castiguem amb l’exclusió la·boral. És a dir, la dona musulmana re·

sulta víctima per partida doble.

Desitjo que l’Amina trobi aviat una feina adient, ja que està força capacitada, i alhora de·sitjo que no es vegi obligada a cobrir·se els cabells. Però, voldria, sobretot, que els que ens governen actuïn de for·ma encara molt més enèrgi·ca en la supressió de qual·sevulla llei descriminatò·ria. I haurien de fer·ho ja, perquè cada dia que passa estan arribant a casa nos·tra més i més “santons“ amb tot el seu repertori de sectarisme. De cap manera hem d’accep·tar costums injustos i vergonyants...

Foto: Sebastià Tamarit Montagud

maRia ConXa montaGud

37

MOTS ENCREUATS

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

HORITZONTALS1 Local de l’ATENEU on es fan concerts, conferències... (dues paraules). Parella d’asos. 2 Si no vols pols no hi vagis, que aquí n’hi ha moltes. Acció cridanera d’un llop.3 Puel·la o també xicota. Est. De pols en té dos, però no pas dels que s’agafen a l’era.4 Pot ser un gat, un tailandès o un germà. A aquesta li agafa algun rampell.5 Prefix que denota negació, com IN-IM-IR. Si el vols isolar hauràs de comencar així. Forma prefixa-

da del mot “dret”. Vostè, quan hi ha confiança.6 Ara està bé. Ara malament. Part del cos femení situat entre el coll i l’abdomen, amb dues protu-

beràncies per alimentar o donar alegries. Als mariners els és molt útil.7 Que respon a la idea que concebem del perfecte. Punt del màxim plaer sexual. Lloc de pau i

felicitat on, segons els antics, anaven els homes virtuosos després de morts.8 A la selva és molt útil aquest penjoll. Creixement orientat d’una espècie cristal·lina en la superfície

d’un cristall d’espècie diferent (quasi una hemorràgia nasal).9 Malaltia cerebrovascular. L’extensió de terra que un parell de bous pot llaurar en un dia.10 Tros d’un tros. La segona lletra grega. Un as sol. Un altre també sol. Aquest acompanyat d’un

romà.11 D’animals n’hi ha molts, però són irracionals. Nota musical repetida que és al darrere. Si t’ho mires

d’una direcció és una pedra preciosa i de l’altra direcció un de groc. 12 ... que ve d’Alguaire. La porta el conductor novell. Dona que ha perdut l’as. Pot ser de rotació, de

simetria, o també “aqueix”. 13 Es ric però li falta la i. Després de p, poble dels voltants de Mollerussa. Alfals. .14 Est. Que denota o expressa apassionament.

Pensaments

L’amistat d’un home és, de vegades, un suport; la d’una dona és sempre un consol. Rochpèdre

Convé riure abans de ser feliços, per por de morir sense haver rigut. Bruyére

La vida ens és donada, i ens fem mereixedors donant·la. Tagore

L’amor és com el xarampió: com més tard, pitjor arriba. Jerrold

VERTICALS1 Faré que tingui el cor tendre.

2 Radical de l’àcid carboxílic. Que té la propietat del dicroisme.

3 També Eulàlia. És per pixar-se en aquest canal anatòmic. Me-tall preciós. Est.

4 Al regne de València, oficial en-carregat de resoldre els plets menors. A l’inrevés, en algunes contrades, sac de gemecs. Per-sonatge de l’antiguitat famós per la seva barca plena d´animals, de baix a dalt.

5 La negació comença així. Pro-nom reflexiu. Aparell que propor-ciona feixos de llum o l’emissora de ràdio. Una mica d’atenció.

6 En sentit oposat, d’ella. Una creu. De baix a dalt, el fem quan volem insinuar-nos.

7 Comenca a udolar. Tirar a roig o quan la fruita està madurant. Carretera de revolts.