P4

DIBUIX GUANYADOR: Miquel Lleonart

P5

DIBUIX GUANYADOR: Esther Roman

1er PREMI: Maria Moreno (sisè)

2on PREMI: Irene Asensio (sisè)

3er PREMI: Martí Pérez (quart)

PRIMER CURS

1ER PREMI: Eric de Aguilar

2on PREMI: Dani Moya

3er PREMI: Alex Saucedo

SEGON CURS

1er PREMI: Aina Vergés

2on PREMI: Vera Casanovas

3er PREMI: Clàudia Moreno

TERCER CURS

1er PREMI: Sara Alicia

Qui sóc?

2on PREMI: Héctor Calvo

Sense tìtol

3er PREMI: Paula Díaz

L’arbre màgic de la Cloe

QUART CURS

1er PREMI: Mar Medina

El grup de les estrelles al futur!

En una ciutat gran hi havia un nen d’uns deu anys és deia Jon i era un geni,

però a part d’això era un somiatruites, el seu gran somni era anar al futur.

Tenia uns amics molt bons, dos nois i dues noies. Els nois eren en Tomàs, el

forçut i l’altre en Nic el guapo i burlo. Les noies eren les dues molt semblants,

dolces i maques. Una d’elles tenia molt caràcter, és deia Martina però tothom li

deia Tina; l’altre és deia Maia. Tots junts formàvem el grup de les estrelles. I el

seu somni era...

Un dia normal a l’escola, en Jon mirava a la Maia enfadat perquè estava al

costat d’en Marcos, el noi perfecte “bé això diuen les noies” perquè fa bé

l’esport, és llest, guapo, amable, fort...

Ja m’agradaria ser ell, perquè ella el mirava amb uns ulls i un somriure, I amb

aquell nas rodonet... aii.. -Pensava en Jon.

Però ella m’agradava i no la podia culpar ...

Un dia ens vam reunir al meu laboratori perquè els hi volia comunicar que volia

construir una màquina per viatjar al futur i descobrir el que em podria passar.

-Necessito la vostra ajuda. Necessito que em porteu metall, cables, eines...

Maya, vols ser la meva ajudant? Va dir en Jon

- Si!- Va dir.

Mentre anàvem portant coses, li vaig preguntar si volia dissenyar la màquina

del temps que jo anava a construir.

Al final, tant de temps i tant d’esforç, va valer la pena. Va quedar xulíssima!

Però no sabíem si funcionaria. Ens ho vam estar pensant i vam decidir que el

dilluns següent quedaríem per anar a l’era dels dinosaures i al futur!

Durant aquests dies que ens quedaven vam agafar tot el que creiem que

necessitaríem: menjar, roba, llibres de supervivència i de l’era dels dinosaures,

medicaments...

Va arribar el dia;ens vam acomiadar dels pares i... en el solar vam muntar la

màquina del temps. La Maia i jo, vam pujar davant i, en Tomàs, en Nic i la Tina

anaven al darrera.

Tots confiàvem en la màquina, però estàvem nerviosos. Estàvem posant l’any

on volíem anar, vaig arrencar i ...bing bom bum! Estàvem amb els dinosaures!

Era preciós, al·lucinant! Què més podia dir?

Vam baixar de la màquina, li vam ficar un GPS, la vam amagar i llest!

A veure món! Vam veure molt animals i un ou que s’obria que la Maia se’l va

quedar. Vam estar dues hores i vam anar a buscar la màquina del temps. Vam

posar a la nostra era i ...bum bam plom pam! La màquina es va espatllar i vam

anar al futur. L’espai del temps era tot negre. Teníem por, i la Maia em va

abraçar i vaig sortir d’allí tot confiat. Estàvem al futur! No m’ho podia creure. Els

homes i robots del futur ens van arreglar la màquina sense problemes, vaig

posar l’any i vam poder marxar.

En arribar la Maia em va fer un petó i es va acomiadar de mi, dient-me novio. I

de repent...Riiiiing ...tot era un somni!.

2on PREMI: David Muñoz

La forquilla i el ganivet

Hi havia una vegada una forquilla i un ganivet que tots dos estaven cansats de

que els utilitzessin per menjar.

Un dia el ganivet va dir:

- N’estic fart!

I la forquilla va dir:

- Anem-nos d’aquí!-

I així ho van fer. Van sortir del calaix i van fugir per la finestra.

Un cop fora de la casa els dos van dir: hem estat ficats dins del calaix i no hem

pensat mai en sortir i veure el món. I dit i fet van anar per tota la ciutat veient

altres coberts i saludant-los. Tots els coberts tenien enveja, però passat molt de

temps es van adonar que eren els coberts més valuosos de la casa, i desprès

d’un llarg camí van aconseguir arribar a casa. Els seus amics es van alegrar

molt i la família de la casa, buf!!!!!, fins i tot van celebrar una festa, però com

que ja havien comprat uns nous coberts ells van quedar per fer bonic, i els van

cuidar tant que van viure de generació en generació.

3er PREMI: Alba Marco

La meva mare

La meva mare me l’estimo molt. Té la careta rodoneta com una cirereta, els ulls

els té verds com un prat d’ herba, el nas mitjanet com un pastisset.

Els seus llavis són dolços com caramels, la seva veu es com el cant d’ un

rossinyol, les seves orelles són úniques. El seu cabell és marró un color que

m’agrada molt. Té els seus defectes com totes les mares, cap mare és

perfecta.

El meu amor per ella és especial, per a mi és la millor mare del món , però està

clar, no tots pensen així, però jo sí.

Si algú canviés la meva mare no seria ella, a mi m’agrada com és. Quan tinc

malsons em diu que pensi en coses maques i jo penso en ella.

Cuina molt bé i, el que més m’agrada del que fa, són les croquetes de pernil , i

de dolç el pastís de galeta i xocolata.

Jo quan sigui gran vull ser com ella, una mare bona que sap cuidar els seus

fills, una mare que busca sempre la manera d’ajudar als seus fills.

CINQUÈ

1er PREMI: Mireia Reyes

Un autocar semblant a una selva

Això era un dia tranquil com tants altres, estava a l’escola, tranquil·la i contenta,

amb la mateixa rutina de sempre. L’únic de diferent era que aquell dia tocava

sortida, tots els nenes i nenes de 5è ens vam preparar, però no semblava que

ens preparéssim, semblava una estampida de micos cridant, corrents i saltant.

Al final, vam sortir de l’escola i vam entrar a l’autocar, per sort ens vam asseure

ràpid i amb ràpid em refereixo a nens corrents, tirant-se pels seients i saltant

per veure qui arribava més alt. Això va tardar, si fa o no fa....Una hora

sencereta!

I.....per fi, la calma, el conductor va arrencar i es va endinsar a la carretera,va

ser qüestió de segons per a que tots es posessin a parlar. Suposo que ja

sabreu com va això dels autocars, per ser una bona sortida en autocar hi ha

d’haver els nens de darrere que no paren de tocar els nassos, la parella de

davant que va al seu rotllo, ah!, m’oblidava, és imprescindible el nen o nena

que a l’escola no ha anat al lavabo i durant el trajecte no es para de pixar.

També hi pot estar el grup de davant de tot que no para de cantar cançons com

la del pot de colacao o semblants. Doncs, tornant al tema, va passar

exactament el que he explicat, tot l’autocar semblava una selva plena

d’animals, l’única diferència era que els animals eren nens i nenes tirant

paperets en l’aire d’una punta a l’altre. Me’n recordo que vaig preguntar a la

professora quan faltava per arribar al nostre destí desconegut i ella, com totes

les professores va dir que ja faltava poc i que tornés al meu lloc. Feia molta

calor i la meva parella i jo, amb uns paperets ens vam fer uns ventalls. Recordo

vagament que les professores no paraven de dir que miréssim per les finestres,

que hi havia unes vistes precioses. Quasi ningú mirava però les professores

insistien, eren bastant pesadetes, en aquell moment se m’acudien tots els

sinònims de pesades com per exemple insuportables, cansines....Vaig tornar a

preguntar a la professora que quan faltava, aquesta vegada em va dir que m’he

n’anés, que era una borinot insuportable. Tots els nens i nenes, com de costum

van cridar que poses la radio. El conductor la va posar i en aquell mateix

moment va sonar una cançó tan insuportable!. Era la cançó de relaxing cup of

café con leche. Però per sort després van posar una cançó que m’encanta,com

explicar-ho.....era com una inundació dins les meves orelles de música

celestial,era la cançó de One Direction, es nota que m’agrada? Es va acabar la

música i amb ella la meva felicitat plena. Les professores va cridar que ja erem

al nostre destí desconegut. Era l’escola! Vam baixar de l’autocar i ens van dir

que vam fer el mateix que un bus turístic havíem de mirar per les finestres per

mirar el paisatge, per això insistien tant. Recordo que tots ens vam quedar amb

una cara de “ens esteu prenen el pel?” mentre les professores reien totes

cofoies.

Vam entrar a l’escola per agafar les motxilles i després me’n vaig anar cap a

casa. L’únic que volia en aquell mateix moment era descansar. Vaig dormir

molt bé, però al dia següent, de bon matí, va resultar que la meva conilleta i la

meva gosseta es van posar d’acord per a mossegar-me les meves sabatilles

preferides, no va ser un dia perfecte a causa d’aquella sorpresa de bon matí

però no va anar malament, va anar lo millor que podia, bé.

2on PREMI: Marta Patiño

La rosa

La rosa sola i seca

està allà en el terra.

L’he agafat, l’he olorat

i me l’he emportat.

A casa l’ he plantat,

L’ he regat, l’ he mimat

i molt carinyo li he agafat.

Oh rosa meva!

però quin goig que fas,

que inclús el veí ha preguntat

on t’he agafat.

Com és que tant bonica estàs?

Amb els pètals tan vermells

les punxes esmolades

i les fulles verdes.

Avui t’he portat a la classe de quart

I a tothom li has agradat.

T’he tornat a regar

i llavors blanca t’has tornat,

mai he vist una cosa igual.

Li he preguntat a la mare

què t’havia passat

i m’ha dit que havies canviat.

Què t’ha passat?

m’he preguntat.

I al final t’has assecat

T’he guardat i t’he mirat

i he pensat

Ara amb la mort t’has topat,

que a la fi t’ha trobat.

3er PREMI: Yaura Cuevas

La meva àvia

La meva àvia és la millor

per això l’estimo amb el meu cor.

El seu nom és Lluïsa i

m’agrada com m’acaricia.

Ella, és rodoneta,

i bastant baixeta

com si fos una patufeta.

És tan especial

com un ram de flors al camp.

Ella em cuida bé,

com si fos el seu bebé

A vegades em porto malament,

I ella em diu:

Calma’t i portat bé.

Ella és molt carinyosa i

quan m’abraça sembla una óssa,

però és preciosa.

A nosaltres ens agrada jugar al parxís

i sempre em deixa guanyar perquè sí.

Ella plora molt

i em trenca el cor

Si la vida fos eterna,

m’agradaria passar-la amb ella.

SISÈ

1er PREMI: Maria Moreno

Per sempre amb vosaltres

Durant nou anys

Hem estat units,

donant-nos suport

com a companys I amics.

Però ara arriba el moment,

I hem de ser valents,

Mirar cap endavant

amb el cap ben alt.

El moment de separar-nos´

de seguir el nostre camí,

de vetllar pels estudis

i de posar a aquesta etapa, fi.

Per aquests anys

Que he passat tan bons amb vosaltres.

Gràcies companys,

gràcies companyes.

Gràcies,

Per recolzar-me,

Per fer-me més feliç

i per ajudar-me a fer el camí.

Per aquests amics de debò,

que sempre els portaré al cor.

Mai els oblidaré,

per sempre més us recordaré.

2on PREMI: Pau Fernández

La separació

Tot va començar un dia ennuvolat,no tenia res a fer fins que vaig veure els

meus pares discutint. Vaig pensar que potser els meus pares no s’estimaven.

M’ho vaig pensar bé,i no,era impossible que no s’estimessin, perquè havien

passat molts moments importants, i jo els veia bé.

Van passar els mesos i em vaig adonar que em volien dir alguna cosa, però no

sabien com fer-ho...

A la fi em van comunicar aquella cosa tan important que em volien dir. La cosa

important era que els meus pares es separaven. Al principi no entenia que volia

dir, però després que la meva mare m’ho expliqués ho començava a entendre.

La separació em portaria problemes:haver de canviar de casa, anar a molts

psicòlegs, acceptar la nova situació, veure els pares per separat, tot costa

d’assumir…

Han passat anys, ara mateix no m’afecta, ja ho tinc superat, moltes preguntes

que tenia ja s’han resolt gràcies a la gent que m’estima i m’ha fet costat.

3er PREMI: Rubén Bellido

El meu pare

El meu pare és una persona molt especial per a mi, és el meu punt de mira

perquè a mi em sembla una persona exemplar, i per qui no el conegui es diu

Juan Carlos, no us diré els cognoms que si no sabreu qui soc i el concurs no

tindrà cap gràcia, doncs com anava dient, el meu pare es mecànic d’ascensors

d’una empresa que es diu “Schindler”, si no la coneixeu de res, a l’empresa ,

cada vegada que pugeu en ascensor fixeu-vos en la placa d’identificació, així

de fàcil. Em viscut molts moments junts i sempre que juguem plegats ens ho

passem d’allò més bé, m’enrecordo perfectament de quan m’ensenyava a anar

en bicicleta, quan juguem junts als jocs de cotxes, i quan s’amagava darrere de

la porta, m’espantava i me’n anava corrents cames ajudeu-me, ai... quan era

petit... Ara, cada nit, a més a més de fer-me pessigolles fins que peto, em fa

una xerradeta de com està l’actualitat d’avui dia, ell té molt bona relació amb la

mare i se l’estima molt, i sap que això m’agrada. S’esforça per tots tres, la

meva germana , la mare i jo, ell prepara l’esmorzar, fa les millors patates

fregides, condueix el cotxe, l’autocaravana, ens porta a l’escola i moltes coses

més. Així és el meu pare, i si volgués, us escriuria tres pàgines més, perquè si

he de parlar d’ell... Això és tot i espero que us hagi agradat.