d’agost de 2007 PÀGINES 2, 3 i 4 minical · 2007-08-09 · El fruit d’una xerrada Antoni Martí fa més de trenta anys que coneix el pintor figuerenc Antoni Pitxot i n’ha reunit

Entrevista Nancy Iannitelli «És molt fàcil dir que l’altre té la culpa» PÀGINA 5. Reportatge El fruit d’una xerrada Antoni Martífa més de trenta anys que col·lecciona obres del pintor Antoni Pitxot. PÀGINES 6 i 7. Reportatge Un món de cases PÀGINES 8 i 9.

Dom

inic

alDiumenge 12d’agost de 2007

Diari de Girona EntrevistaDues visions dela Costa BravaUna exposicióreuneix fotografiesdels anys 50 i 60de Miserachsi Català-Roca.PÀGINES 2, 3 i 4

ARLES DE TEC «LES GORGES DE LA FOU»EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN

DE PRIMERS D’ABRIL AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS(LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

LA FOU

2 DominicalDiumenge 12d’agost de 2007

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: A DALT, PORT DE LA SELVA,1953, DE FRANCESC CATALÀ-ROCA; A BAIX,SANT ANTONI DE CALONGE, 1965, DE XAVIERMISERACHS.

12 d’agost de 2007

5 EntrevistaNancy IannitelliNascuda a l’Argentina i residentdes de fa sis anys a Figueres,és la coordinadora del pioner«Punt de Trobada» de la ciutat.

6 i 7 ReportatgeEl fruit d’una xerradaAntoni Martí fa més de trentaanys que coneix el pintorfiguerenc Antoni Pitxot i n’hareunit una àmplia col·lecció.

8 i 9 ReportatgeUn món de casesUna exposició mostra al Col·legid’Arquitectes de Gironafotografies de llars autòctonesde països no occidentals.

11 Arquitectura42 habitatges deprotecció oficial a Girona

13 GastronomiaCapó i pularda

14 Col·lecionismeEls papers de Cadaqués

SUMARI

L a Fontana d’Or de Girona acull una mos-tra que contraposa les personalitats fo-namentals dels fotògrafs Francesc Ca-

talà-Roca (1922-98) i Xavier Miserachs (1937-98): a ells els devem la més exhaustiva iintel·ligent tasca documental feta a casa nos-tra prenent com a epicentre dels seus ob-jectius la costa nord catalana durant les dèca-des dels anys cinquanta i seixanta. A dife-rència del nostre moment històric, marcat peraquesta mena de pandèmia visual que ensfa orbitar de manera acrítica a l’entorn deles imatges, la seva ocupació era quelcom

com a mínim curiós, de caràcter especular ique difícilment podia oferir una clara sorti-da professional a qui s’hi dediqués. Malgrattot, ells van insistir, i de la seva insistènciaen va néixer un mapa visual que ens expli-ca qui som i d’on venim.

En Miserachs parlava d’un paisatge fet ala mida de l’home. Ni més ni menys: la ci-vilització que els va seduir neix al Medite-rrani perquè és un paisatge que no sol ferviolències innecessàries a la mesura huma-na, que prolonga, per dir-ho d’alguna ma-nera una mica exagerada, la placidesa am-

1

2

niòtica o el somni arcàdic. El Mediterrani,ens expliquen les imatges d’ambdós autors,és un mar domèstic, un enorme tauler d’es-cacs on les cultures han escenificat els mésabsurds i estèrils conflictes i on l’home hamostrat (i segueix mostrant) els extrems mésantagònics de les seves dues possibles ca-res; l’especulació urbanística, finalment, en-ceta un pèrfid epíleg que no pot tenir solu-ció de continuïtat; sempre ens quedaran lesimatges, podem afirmar gràcies a figures comles de Miserachs i Català-Roca.

El binomi que proposa l’exposició de Cai-

xa Girona (que es pot visitar fins el proper11 de setembre) no és cap casualitat en lamesura que il·lustra una fèrtil contraposicióque pot ajudar a que l’espectador entengui,més enllà dels «elements objectius» que apa-reixen a les imatges, moltes coses sobre lamateixa pràctica fotogràfica. Ja els seus res-pectius inicis assenyalen una distància prousignificativa: mentre que Català-Roca es con-solida amb certa rapidesa com a professional,Miserachs dedica una llarga etapa a ser undiletant avantatjat sota l’ombra, precisament,del personatge amb el qui ara comparteix

espai expositiu. Català-Roca col·labora ambescriptors de la talla de Josep Pla, AlexandreCirici, Gómez de la Serna, Alberti o Celayamentre que Miserachs –estudiant de medi-cina– s’esforça en solitari per aconseguirfer «la seva pròpia fotografia». A més, queambdós fotògrafs dediquessin una especialatenció a un mateix tema és una cir-cumstància que permet comparar amb justí-cia les seves respectives aventures creatives.

És a dir: el fet que Català-Roca treballés apartir d’encàrrecs professionals va fer que lesseves imatges rastre-

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, a dalt, Tossade Mar, 1954; i abaix, Sant Feliu deGuíxols, 1964. Fo-tos: X. Miserachs.1Cap a 1955. Foto:F. Català-Roca.2Cap a 1960. Foto:X. Miserachs.3Tossa de Mar, 1965.Foto: X. Miserachs.4Palamós, 1960. Fo-to: F. Català-Roca.5Lloret de Mar, 1954.Foto: F. Català-Roca.6Tossa de Mar, 1965.Foto: X. Miserachs.7Blanes, 1965. Foto:X. Miserachs.8Calella de Palafru-gell, 1955. Foto: F.Català-Roca.

(Continua a la pàgina 4)

Costa BravaDues visions de la

Una exposició reuneix a la Fontana d’Or de Girona imatges captades al litoral gironí, en les dècadesde 1950 i 1960, per dos dels millors fotògrafs catalans, Xavier Miserachs i Francesc Català-Roca.

TEXT: EUDALD CAMPS

5

7 8

6

3 4

gessin temes concrets, ti-pus humans, llocs específics, localitzacionstípiques o situacions predeterminades; ambtot, el seu mèrit va ser justament no quedarancorat en el simple documental. Laura Te-rré, comissaria de la mostra, ho explica dela següent manera: «Compromès amb la re-alitat i l’atzar, amb els trets propis del docu-mentalista, Francesc no oblidava el com-promís amb la forma que faria més llegibleel missatge i convertiria la imatge en una einaper a la comunicació».

Miserachs, en canvi, «alliberat» en origende servilismes editorials, optava per enre-gistrar-ho tot a la recerca d’aquella imatgeque ell, de fet, ja havia decidit «trobar» prè-viament: «Els moments en què la llum s’es-gota –escriu Terré–, al capvespre, les reu-nions a porta tancada als locals i les viven-des […], el contrapicat a sota de la barradel bar de la platja, denoten la seva obses-sió per fotografiar-ho tot (…). El format de35 mil·límetres, les pel·lícules forçades peraprofitar tota la llum disponible, els mogutsi els primers plans desenfocats, són per tantun distintiu del seu estil, conseqüència dela seva ànsia reportera».

Arribats a aquest punt, hi podríem conti-nuar donant les voltes que vulguem, com-

plicar-ho inventant problemes inexistents operdre’ns en els intersticis de la matèriaapel·lant a la maltractada metafísica, però,en realitat, hi ha una única distinció útil al’hora de pensar la fotografia (la resta sónnotes a peu de pàgina). Ho escrivia HenryHolmes Smith, precisament, a principis delsanys seixanta: «He intentat distingir, en certsentit, la fotografia com a fet (la imatge coma testimoni) de la fotografia com a artefacte–la imatge com a imatge–. No obstant, tantel fet com l’artefacte estan presents a totesles fotografies, i és només el predomini del’un o de l’altre el que fa possible la seva dis-tinció. Rarament es troben equilibrats, essentl’equilibri exacte, possiblement, una cosa in-desitjable». És a dir: una fotografia és (o hau-ria de ser) una imatge on s’escenifica un dià-leg obert entre el fet i l’artefacte, entre elreferent i la representació. Si entenem això,estem preparats per endinsar-nos, sense pora perdre’ns, en el binomi Miserachs/Català-Roca.

L’exposició Dues mirades al territori s’or-ganitza a partir d’un únic referent que és laCosta Brava. Tan Miserachs com Català-Rocavan viure amb emoció continguda l’arriba-da massiva d’esplèndides nòrdiques capacesde convertir una vulgar cala en un idíl·lic ha-

rem; els quinze anys que separaven els seusnaixements no són determinants en la me-sura que les seves pràctiques van coincidiren el temps i en l’espai, en la mesura quetots dos van haver de pensar en imatges untemps de canvis profunds. La diferència rauen la importància que cada un d’ells va ator-gar al fet i a l’artefacte. Català-Roca és unfotògraf de fets que va mantenir una rela-ció acurada amb l’artefacte fotogràfic quees tradueix en un perfeccionisme formal,en una milimètrica posada en escena; Mise-rachs és un mestre de l’artefacte, de la me-tafotografia que mostrava el seu respecte en-vers l’espectador i el territori mitjançant laincorporació dels fets.

Al cap i a la fi, l’única cosa que ens ha depreocupar és allò que tan bé anunciava Mi-nor White, un estricte contemporani de Ca-talà-Roca i Miserachs: «Cada moda, cadatendència, cada estil pot funcionar com unaporta d’entrada a la significació central dela experiència estètica, si persistim. Es trac-ta d’això, malgrat seguim tendències o queens apuntem al tren dels arribistes, semprepodem sortir i encaminar-nos a la significa-ció eterna, cap a l’esperit». Sense cap menade dubte, aquest és el mèrit dels nostres fotò-grafs.

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, a dalt, Tamariu,1959; i a baix, Tossade Mar, 1965. Fo-tos: X. Miserachs.9Tossa de Mar, 1965.Foto: X. Miserachs.10Tossa de Mar, 1952.Foto: F. Català-Roca.11Begur (Aiguablava-Fornells), 1957.Foto: F. Català-Roca.12Tossa de Mar, 1965.Foto: X. Miserachs.13Salvador Dalí a Ca-daqués (Port Lligat),1953. Foto: F. Ca-talà-Roca.14Clementina Arderiu iCarles Riba a Cada-qués, 1953. Foto: F.Català-Roca.15Jacques-Yves Cous-teau a les Illes Me-des, 1953. Foto: F.Català-Roca.

(Ve de la pàgina 3)

910

11

12

13 14

9

10

15

Nancy Iannitelli (Còrdoba, Argentina,1961) fa sis anys i escaig que viu a Figue-res. Coordina el Punt de Trobada de la

ciutat, un espai neutral on pares i mares ambproblemes de divorci es retroben amb els fills(en fan l’intercanvi o visites sota supervisió,seguint les sentències judicials en cada casconcret), i se’ls ajuda a encetar una novaetapa a la vida. Agraeix l’impuls de les auto-ritats municipals a la seva tasca. L’horari d’aten-ció per a les famílies és els dimecres i diven-dres de sis a vuit del vespre; els dissabtes dedeu a una i de cinc a vuit; i els diumengesde sis a vuit. El lloc: el Col·legi Maria ÀngelsAnglada. El correu electrònic: [email protected].

Els nens són sempre un camp de batallaquan hi ha un divorci? (S’ho pensa). Bé, nosempre. Però en les situacions que trobemal Punt de Trobada són bastant conflictives.I això es presta que el nen sigui una einadel conflicte.

Aquest tipus de parelles manipulen el nenperquè tingui una mala opinió de l’ex-company? La situació familiar en un conflictetan greu t’interromp el diàleg de forma espon-tània. I qualsevol interlocutor és vàlid, enca-ra que sigui un nen. Es perd la perspectivad’allò que és cuidar l’infant.

I és en aquest punt quan actua el Punt deTrobada? Actua quan la conflictivitat és tangran que impedeix que es trobi el matrimo-ni per fer l’intercanvi dels menors. O per qual-sevol tipus de qüestió relacionada amb el me-nor que sigui impossible. Actuem en qualse-vol cas que hi hagi ordres d’allunyament. Quanalgun dels progenitors no es pugui apropara l’altre. I usa el Punt de Trobada per des-congestionar la conflictivitat.

Per intentar establir un punt de diàleg,no? No cerquem diàleg, cerquem que la ces-sió sigui el mínim de traumàtica possible. ElPunt de Trobada té dos aspectes: un és lavisita supervisada del menor amb el proge-nitor, i es realitza al Punt de Trobada. I l’al-tre servei és l’intercanvi: quan el pare es potendur el nen fora del centre.

I sempre hi ha d’haver una ordre judicial?Tal com tenim nosaltres la subvenció, enscal l’ordre judicial. Treballem perquè aixòs’ampliï a altres persones. Però avui la sub-venció de Justícia és en aquest aspecte.

Quant fa que funciona el servei? Des del2 de maig. Som una Associació de mediació.Som un equip de set persones format perpsicòlegs, treballadors socials, educadors.

Si ha sortit, a nivell d’estadístiques, es veuque hi ha un agument de la conflictivi-tat, no? Sí. Hi ha una demanda alta. Actuemquan les persones no arriben a un acord res-pecte dels nens. Encara que el nen és un as-pecte més.

Com viu el nen aquesta situació? Nosaltresno fem intervenció psicològica. La nostra in-tervenció és purament tècnica, però bé, l’ac-titud del nen és millor al Punt de Trobadade l’escola que no com abans, quan l’inter-canvi es feia a la policia local. L’ambient ésmolt més relaxat. I tractem que el nen hovisqui amb més normalitat.

El Punt de trobada és un territori neutral?Sí. Això ho han d’entendre les dues parts.No estem de part ni de l’un, ni de l’altre. Sihaguéssim de prendre part, prendríem partpel nen.

Quan tenen el nen allà, fan alguna acti-vitat? No. Procurem que l’intercanvi entre elspares sigui natural. Fem complir una possi-ble ordre d’allunyament, i també que sigui na-tural. I si hi ha visita supervisada, l’escolacompta amb espais adequats. Hi ha jogui-nes, etc... Observem com ve el nen i els pa-

res: que vinguin en condicions adequades.

I si es detecta un cas d’aquests? Es deté l’in-tercanvi.

I no aniria millor si a banda de l’inter-canvi, poguessin avaluar els pares? Coma Punt de Trobada no podem fer mediacions.Però sí dialoguem amb els pares. Hi ha unarelació. I intentem asserenar els ànims. Peròno podem fer teràpia directa. Ara, la decisiódels canvis no depèn de nosaltres. Fem in-formes per a Justícia.

Recomana recórrer a professionals en casde divorci conflictiu? Seria bo que en si-tuacions de divorci, la gent a qui se li esca-pi de les mans gestionar el conflicte, dema-ni ajut. Ara, és bo que cadascú de nosaltressigui responsable dels nostres conflictes.

Hi ha gent que et diu que l’exdona o l’ex-marit sap els seus punt dèbils i l’ataca; quèli diria? Si algú et busca les voltes, però tuconeixes els seus punts dèbils, t’hi tornes ientres en un cercle viciós. Allò positiu és tren-car el cercle i tenir un comportament adult.

De vegades és millor tallar una situació

lamentable, no? Això gira al voltant de laresponsabilitat. És molt fàcil dir que l’altre téla culpa, i no veure les teves pròpies faltes.Si cadascú assumeix la seva responsabilitat,el conflicte canvia. I és més fàcil trobar so-lucions. Ara, si sempre posem les culpes al’altre, és difícil.

Hi ha una classe social determinada alPunt de Trobada? Els estereotips no servei-xen. Estan desterrats. Hi ha de tot. Això éscomú a l’ésser humà.

Un nen als sis anys viu el divorci de for-ma diferent a un de setze anys? Sí. A me-sura que és més gran, té més consciència d’allòque passa. Els nens es mouen en temes queno poden digerir. Fan servir paraules queestan per damunt de l’edat i la innocència quehaurien de tenir.

A l’estiu augmenten els casos de divorci?És cert. De fet, les vacances són un conflic-te més. Quantes hores li correspon al pare iquantes a la mare. Quin horari tindrà. Undia de vacances pot significar molt per als pa-res. Dir que seguim casos de Lleida o Barce-lona, si es fan les gestions del divorci desd’aquí.

Entrevista


NANCY Iannitelli Psicòloga, coordina el Punt de Trobada de Figueres

Figueres és una ciutat pionera a les nostres comarques en l’assessorament a les famílies amb pro-blemes en el divorci, amb nens afectats per aquests processos. Gràcies a un equip professionalnascut de l’Associació de Mediadors de l’Alt Empordà.

“És molt fàcildir que l’altreté la culpa”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

“Les vacances

són unconflicte més.Quantes horesli correspon alpare i quantes

a la mare.Quin horari

tindrà. Un diade vacancespot significar

molt perals pares.“

Un dia vaig anar al Museu Dalí de Figue-res. Era la primera vegada que hi ana-va. Tenia moltes ganes de contemplar

les pintures de Dalí. No sabia, però, que emtrobaria amb l’obra d’un altre pintor que emva deixar bocabadat. Eren unes pintures for-tes, decidides i estranyes en les quals aflora-ven personatges, les matèries dels quals noera la carn sinó les pedres». D’aquesta maneradescriu Antoni Martí la primera vegada queva veure quadres d’Antoni Pitxot (Figueres,1934), l’artista que dirigeix el Teatre-MuseuDalí de Figueres. Martí afegeix que «vaig deci-dir que havia de conèixer aquell pintor i, sen-se pensar-ho gaire, vaig acostar-me a Cada-qués. Allà vaig anar preguntant als veïns delpoble, i malgrat que algú em va recomanarque no hi anés, que no em rebria, finalmentvaig arribar a la porta de l’Antoni Pitxot. Nosé què acostumava a fer amb les altres visi-tes de desconeguts, però a mi, no només emva rebre, sinó que vàrem passar molt de temps,hores, xerrant, i fins i tot, vaig sortir de casaseva amb el meu primer Pitxot sota el braç».

Era el primer Pitxot però no seria l’últim,perquè Antoni Martí –amb la col·laboració dela seva dona, Carme Balart–, ha reunit unacompletíssima col·lecció d’obres de l’artistafiguerenc, que ara mostra al castell de Bene-dormiens de Castell d’Aro, en l’exposició Pit-xot. Retrospectiva, que es pot visitar fins alproper 16 de setembre (entre setmana de 6de la tarda a 10 de la nit, i els caps de setma-na i festius, d’11 del matí a 1 del migdia, ide 6 de la tarda a 10 de la nit).

En el catàleg de la mostra, Antoni Martí,de Terrassa, rememora la seva relació ambPitxot a partir d’aquella primera conversa aCadaqués: «Aquella trobada va marcar l’inicid’una relació que ben aviat es va convertir enuna franca amistat. Des d’aleshores han pas-sat 30 anys o més, molts dinars junts, moltssopars junts, i molts moments compartits, bonsi dolents. Durant tot aquest temps he inten-tat, en la mesura de les meves possibilitats,reunir una col·lecció coherent i completa del’Antoni, des de pintures primerenques finsa l’última obra que s’hi ha incorporat, titula-da Records. No és només un recull d’obresd’un pintor excepcional sinó que, per a mi,sobretot és el testimoni d’una amistat moltpreuada i que encara ha de durar molt temps».

LA MEMÒRIA DE LES PEDRES«La seva obra no es pot entendre sense lapresència de la naturalesa que l’envolta, sen-se les pedres que conserven la memòria dela terra», escriu sobre els quadres de PitxotMontse Aguer, directora del Centre d’EstudisDalinians de la Fundació Gala-Salvador Dalí.Aquesta estreta relació amb el paisatge –enbona part de l’obra més coneguda de Pitxothi predominen els quadres de figures for-mades per pedres del Cap de Creus– no apa-reix, però, en la seva creació artística fins alretorn a Cadaqués, l’any 1964. Antoni Pitxot,que va néixer a Figueres dins d’una famíliad’àmplia tradició artística i molt relacionadaamb els Dalí i amb Cadaqués, va viure ambels seus pares a Sant Sebastià entre 1946 i1964. Hi va tenir com a professor de dibuixJuan Núñez Fernández, qui també ho haviaestat anys abans de Dalí a Figueres. Als anyscinquanta, el jove Pitxot practicava un rea-lisme d’arrel expressionista que va donar aa conèixer en exposicions a Sant Sebastià,Barcelona, Madrid, Bilbao o Lisboa.

Però el 1964 torna a Cadaqués, s’instal·la ala casa familiar, i la seva vida i la seva obraexperimenten un gir definitiu. Artísticament,es comença a interessar pels objectes delseu entorn, i especialment per les pedres deCadaqués. I en l’aspecte personal inicia la sevarelació amb Salvador Dalí, que culminarà ambuna amistat duradora. Montse Aguer explicaque «la relació entre ambdós es va mante-nint al llarg del temps i els diferents espaisque els separen (especialment les llargues es-tades de Salvador Dalí tant a París com a NovaYork) i es consolida amb la visita de Dalí aAntoni Pitxot un dia d’agost de 1972, a la casafamiliar, on encara viu i té el seu taller, jaque vol conèixer de prop l’obra singular d’undels Pichot, a qui ha promès que anirà a vi-sitar. Al cap de dos dies d’aquesta trobada, litelefona i el convida a exposar permanent-ment al seu Teatre-Museu de Figueres, aixícom a col·laborar amb ell en la concepció il’arranjament de l’edifici. Des de llavors, so-vintegen el Teatre-Museu i Pitxot, a més, fre-qüenta la residència de Dalí a Port Lligat».

El fruit d’una

xerradaAntoni Martí va parlar per primera vegada amb Antoni Pitxot famés de trenta anys, a Cadaqués, i va sortir d’aquella conversa

amb un quadre sota el braç; des de llavors ha reunit una àmpliacol·lecció d’obres del pintor figuerenc, que ara mostra en una

exposició al castell de Benedormiens de Castell d’Aro.

TEXT: ALFONS PETIT


1

2

3

Reportatge


El Teatre-Museu Dalí s’inaugura l’any 1974i en el seu resultat final s’hi nota la influèn-cia de Pitxot. La relació artística entre ell i Dalícontinuarà en els propers anys, en projectescom els «monstres grotescos» del pati inte-rior del Teatre-Museu, un muntatge de boca-cap antropomòrfic amb una pedra al cim quehi ha a l’entrada de l’exposició de Pitxot al re-cinte, o les classes que imparteixen els di-marts de l’estiu de 1976 al Teatre-Museu.

També anirà creixent la relació personal en-tre Pitxot –que des de la inauguració del Mu-seu en compagina la direcció amb la seva cre-ació artística– amb Dalí, fins al punt que enels darrers anys d’aquest, l’acompanya entot moment (tant al castell de Púbol, on Dalíresideix entre 1982 i 1984, com a la TorreGalatea de Figueres, del 1984 fins a la mortdel pintor, el 1989). Tots dos comenten i opi-nen sobre temes diversos, especialment so-bre l’art i la pintura. I a la mort de Dalí, i per

la seva voluntat expressa, Antoni Pitxot con-tinua vinculat al món dalinià, com a directordels museus Dalí, vicepresident segon i pa-tró vitalici de la Fundació Gala-Salvador Dalí.

UN PROCÉS CREATIU «PECULIAR»L’amistat amb Dalí, i les seves obligacionslaborals amb relació a l’obra daliniana, no im-pedeixen que, en paral·lel, Antoni Pitxot –queel 2004 va rebre del rei Joan Carles la Meda-lla d’Or al Mèrit de les Belles Arts– aprofun-deixi en la seva recerca artística, en un pro-cés de creació que, segons Montse Aguer, és«peculiar»: «Primer crea les figures, els con-junts escultòrics o fa la composició amb pe-dres, que recull a prop del seu entorn; des-prés trasllada aquestes creacions a la tela. Lanatura es converteix en artifici. El paisatge in-terior s’imposa a l’exterior». Aguer apunta tam-bé que «el color, la textura, els relleus queatorga a les teles –en definitiva, la tècnica–

són components essencials en les creacionsd’Antoni Pitxot. I la llum. A Cadaqués, la tra-muntana crea una llum absolutament nítida,que sembla que elimini les distàncies». So-bretot a partir dels anys seixanta, segons ella,la major part de les composicions de Pitxotremeten a temes clàssics, com la mitologia, la«tempesta» o la batalla de Constantí.

Per a la directora del Centre d’Estudis Da-linians, Pitxot «és un artista realista, creadord’atmosferes misterioses, surrealistes. Les se-ves obres traspuen una bellesa equilibrada iconvulsiva». En aquest sentit, afegeix que «laseva obra provoca un interessant diàleg en-tre creador i espectador. Misteri, màgia, belle-sa convulsiva, i sobretot la plasmació de “lasumptuositat de les sedes i els velluts mine-rals” (segons la descripció escrita per Salva-dor Dalí en el catàleg d’una exposició dePitxot a París) ens són transmesos a travésd’una obra original, única i paradoxal».

4

5

6

7

8

9

10

Fotos:Sobre aquestes lí-nies, de dalt a baix,Antoni Pitxot obser-vant com pinta Sal-vador Dalí; AntoniMartí i Antoni Pitxot ala galeria AndréFrançois Petit de Pa-rís, el 1980; i «Inte-rior blau» (1964). 1«Àngel» (1998)..2«El violoncel·lista»(1982).3«Integració del ros-tre d’A.M. en l’esce-nari» (anys 2000).4«La batalla de Cons-tantí» (1985).5«Paisatge de roquesamb peix» (1965).6 «Nocturn a Cada-qués» (1965).7«El mite de Danae»(1998).8«Toreros» (1960).9«La punta del Sortellamb llum de lluna»(1975).10«Alegoria del portaa-vions Príncep d’As-túries» (1982).

L a sala La Cova, i part de la primera plan-ta, de la seu de la Demarcació de Giro-na del Col·legi d’Arquitectes de Catalun-

ya (COAC) acull aquest estiu –fins al diumenge2 de setembre, i visitable en horari de matí–l’exposició fotogràfica Cases del món, que mos-tra com els habitatges considerats com a autòc-tons (tradicionals) en diferents països no oc-cidentals són dissenyats i construïts tenint encompte les característiques geoclimàtiques,com van fer els seus avantpassats. A redósd’aquestes variables, la mostra, itinerant, tam-bé vol explicitar com l’habitatge és una for-ma de regularitzar les diverses formes de vidacol·lectiva i que la decoració esdevé una re-posta racionalitzada a criteris d’estètica –cer-ca la bellesa– i optimització –adaptat a unafunció–. L’autoria del recull, extret de la revistaEben Interiors, que s’encarrega de l’organit-zació de la mostra, és dels fotògrafs RaimonPla i Laura Torrent.

Totes les fotografies, distribuïdes en plafonsi amb informació bàsica, coincideixen en elpropòsit de remarcar com influeix la geogra-fia en la construcció d’un habitatge. I coml’home racionalitza i optimitza espais, i em-pra materials sota diferents criteris, bàsicament,per raó economicista, amb finalitat d’idoneï-tat per la convivència grupal. L’habitatge ha deser funcional. Pragmàtic. Alhora, això no ex-clou una voluntat estètica en la forma.

Cases del món verifica que l’arquitectura estàintrínsicament relacionada amb el binomi te-rritori/temps, i que la tradició, que es transmettemporalment, té una influència determinant.Un dels exemples més impressionts de l’ex-posició és la recuperació de Göreme, a la Ca-padòcia (centre de Turquia), un antiquíssimnucli de població «aixoplugat» –en paraulesdels autors– dins les roques a causa de la ne-cessitat que tenien els habitants de protegir-se de l’enemic. Göreme és un cas de les ano-menades «ciutats subterrànies», habituals enla regió d’Anatòlia, amb l’adequació, entre d’al-tres, de carrers i recintes religiosos no visi-bles des de l’exterior. L’empresari Hasan Kal-ci ha recuperat aquelles vivendes, que vanser habitades per hitites i grecs, per conver-tir-les en un hotel. Un altre dels atractius dela zona són les figures capritxoses esculpidesper l’aigua i el vent sobre les roques origina-des per les erupcions dels volcans Erciyes iHasan ara fa milions d’anys.

Semblant al cas de Göreme, hi ha les vi-vendes de la ciutat de Matmata (capital delsberebers, a Tunísia), que mantenen la formade construcció des de fa centenars d’anys.Excaven, als baixos d’un turó, un primer es-pai d’accés d’uns quinze metres de diàmetre.La profunditat, variable, del citat accés per-met arribar a l’alçada del camí en què obrenun passadís per entrar als espais interiors desde l’exterior. Amb aquest tipus de construcció,els habitants es protegien dels enemics. Enambdós casos, a Göreme i Matmata, tambéés una forma d’afrontar les altes temperatu-res en l’eix d’intersecció de tres continents:Àfrica, Àsia i Europa.

L’«ENGINY HUMÀ»En aquest sentit, l’exposició mostra el cas deles badgir, unes torres molt semblants a les xe-meneies però amb orificis a la part superior,orientades als quatre punts cardinals i situadessobre rierols o fonts interiors, cosa que pro-picia la distribució del vent fresc per cadas-cun dels espais interiors. Raimon Pla i LauraTorrent titllen d’«enginy humà» aquesta solu-ció, entesa com una «adaptació» a la climato-logia del territori en què les persones habi-ten. Hi ha badgir a la ciutat-oasis de Yazd, al’Iran, una zona delimitada per dos deserts:el de Dasht-e Kavir (desert de sal) i el de Ka-vir-e Lut (desert de sorra). A Yazd, les tempe-ratures arriben als 40 graus a l’ombra a l’es-tiu, i baixen a 8 graus negatius durant l’hi-vern. Les precipitacions són escasses.

De caràcter temporal, hi ha les cases –cas-tells i kasbes– dels habitants nòmades omani-tes. Els fotògrafs expliquen que «només algu-nes catifes, alguns coixins, petites llibreriesde fusta i gerros beduïns vesteixen aquestesllars efímeres». El clima del país té un fortcontrast, amb una zona interior significativa-ment seca –el centre del territori és un desert–,mentre que el litoral –on hi ha les principalsciutats– és molt humit.

Un altre exemple de cases nòmades, i adap-tades a les característiques climatològiques delterritori, són les gers, que, bàsicament, estancomposades per llistons de fusta entrellaçada

i pell d’animal, que actua com a aïllant tèr-mic. És l’habitatge característic dels nòmadesde Mongòlia. El país presenta una amplitudtèrmica molt significativa: altes temperatures al’estiu, que baixen dràsticament a l’hivern.Els interiors són molt senzills a causa que l’es-tructura, amb preferència per les formes cir-culars, pot ser muntada, i desmuntada, si ésnecessari, cada dia, amb la finalitat de ser trans-portada. El desplaçament continu és intrínsecen la població mongola encara que, actual-ment, bona part d’ella resideixi a Ulan Bator,la capital. La resta del territori és inhòspita,amb desert i estepa.

L’aïllament geogràfic també ha possibilitatque es conservin solucions arquitectòniquesfora de la influència per raó de veïnatge. És

el cas de Buthan, un país situat entre les mun-tanyes que separen l’Índia i la Xina. Els tretsorogràfics –per exemple, la capital, Thimpu,està situada a 2.000 metres d’altitud– i el de-sig explícit dels governants de «tancar» el paísals influxos exteriors –per no deixar perdre,bàsicament, el control polític a favor dels «po-derosos» veïns– s’ha traduït, entre d’altres, enla conservació de la casa tradicional com a for-ma habitual de residència.

A redós de Buthan, el Tibet és també unterritori aïllat però que rep la influència de laXina, i tot l’entramat cultural i polític. RaimonPla i Laura Torrent mostren tres tipologies d’ha-bitatges. Per una banda, les persones que ha-biten a l’altiplà –superfície plana en una zonamuntanyosa– opten per les «banak», unes ten-

Un mónde cases

Una exposició mostra a Girona fotografies de llars autòctones depaïsos no occidentals, en les quals s’evidencia com l’arquitecturafunciona com a forma d’adaptació geogràfica, climàtica i social

TEXT: JOAQUIM BOHIGAS I MOLLERA FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA


1Els autorsCases del món en-senya algunes de lesfotografies que Rai-mon Pla va realitzar,durant un any i mig,en un viatge a diver-sos països de l’Orienti l’Àfrica, juntamentamb Cristina Magra-né, especialista enteràpies alternatives idanses. Forma partd’Origennet –www.ori-gennet.com–, un pro-jecte que té la finalitatde recuperar l’essèn-cia de les expedicionsdel segle XIX, ales-hores a països des-coneguts, protagonit-zades per viatgerscom ara Marco Polo oDavid Livingstone. Elfotògraf ha viatjat, en-tre d’altres, al Iemen,Etiòpia, l’Iran, Omani Síria, focalitzantl’atenció en la gastro-nomia, la música i l’ar-quitectura. Laura Tor-rent, a més defotògrafa, és dissen-yadora d’espais d’in-teriors. A l’exposiciómostra imatges de lescases soterrades deMatmata, i recintesdel Tibet i Buthan.

Reportatge


des d’estructura molt simple, en què la cobertaés feta de llana negra. Per l’altra, els campe-rols que resideixen a les valls aixequen casesde dues plantes fetes amb maons de pedres.Denota un significat de major permanència.Finalment, els recintes religiosos del Tibet, comara el temple budista de Drepung, són elsque tenen més projecció pública. La disposi-ció dels espais interiors permet conjugar la me-ditació i la vida comunitària. Els temples tam-bé han estat residència i centre educatius perals nens tibetans.

Un altre cas d’habitatges adequats a la vidacomunitària són els que formen la trama ur-bana de San’a’, la capital del Iemen. Els fotò-grafs la titllen de «veritable ciutat d’alçades», onatreuen l’atenció els «gratacels familiars». La dis-

posició de l’espai habitable és a propòsit defacilitar la vida familiar, i aprofitar les entra-des d’aire i llum. Alhora, els esmentats habi-tatges presenten una decoració interior moltrica, amb, per exemple, vitralls de colors ambformes geomètriques i florals, cosa que abo-ca a una sensació de confortabilitat. Molt sem-blants als homònims que decoren recintes d’es-til modernista a Catalunya, dins l’Art Nouve-au europeu. El Iemen és una república de lapenínsula d’Aràbia, al sud-oest d’Àsia, a l’OrientMitjà, i té clima desèrtic.

Precisament la decoració és un altre delsaspectes en què Pla i Torrent incideixen. Ca-ses del món ensenya els motius de les faça-nes i interiors de la ciutat d’Alepo, al nord deSíria. Hi ha sanefes romanes al costat d’ins-

cripcions fenícies, i mosaics bizantins o sirians.I arcs, vitralls i frescos, que formen un «estilalepí». Hi ha una convivència entre els estilsarquitectònics d’Orient i Occident. La part an-tiga d’Alepo, envoltada per una muralla ambset portes, va ser declarada Patrimoni de la Hu-manitat per la Unesco el 1986.

En canvi, Kenya ha sumat, a la seva tradi-ció swahili, l’arquitectura occidental arran deconvertir-se en destinació turística de primerordre. Això ha abocat, entre d’altres, a la cons-trucció i decoració d’habitatges residencials enquè hi ha barreja de característiques locals ioccidentals. Com ara, un habitatge de recentconstrucció amb un sostre elaborat amb pal-mes, que recorda els primerencs habitatgesdels indígenes.

2

5

4

7

3

6

8 9 10

Fotos:Sobre aquestes lí-nies, hi ha edificis aldesert elaboratsamb tova, materialque aïlla de la calor.1Entrada en un delshabitatges de Göre-me, on l’interior ésdecorat amb moblesde disseny local.2La defensa de l’ene-mic va provocar queels habitants de laCapadòcia cons-truissin habitatgesprotegits.3A San’a’, capital delIemen, hi ha «grata-cels familiars», quefaciliten la vida co-munitària i l’entradade llum i aire. 4Un home oberva al-gunes de les foto-grafies de Laura Tor-rent a Buthan, a laserralada de l’Himà-laia (sud d’Àsia).5Vitralls de colors del’interior de casesdel Iemen permetenque entri llum difusa. 6Les «gers», habitat-ges dels nòmodesde Mongòlia, s’aixe-quen en zones planí-cies formant grupsde vivendes.7L’arquitectura tradi-cional a Matmata, lacapital dels bere-bers, gairebé no havariat amb el temps. 8Un edifici d’estil oc-cidental a Kenya,amb el sostre depalmes indígena.9L’habitatge autòctonde Matmata té sos-tre de poca alçada.10Els «gratacels» deSan’a’ inclouen ober-tures decorades.

Establimentsantics


La pastisseria Puigdemont d’Amer té elsseus orígens el 19 de març de 1928, peròa l’indret on és ara, al carrer de Sant Mi-

quel, abans hi havia hagut una botiga de que-viures i drogueria, Can Bisbe. La regentavauna dona gran i, quan es va jubilar, la va tras-passar al seu nebot, Francisco Puigdemont iPadrosa, i a la seva muller, Maria Oliveras iGalceran, que la van obrir l’11 de novembrede 1927. Francisco Puigdemont ja feia tempsque era dependent de la casa i aquella dona,que era la seva tia, tenia preferència per dei-xar-li el negoci a ell.

Francisco Puigdemont es va fer càrrec del’establiment sense ni una pesseta a la butxa-ca i, treballant molt, va aconseguir afegir ala botiga una secció de pastisseria, ja que ha-via après l’ofici de confiter a Olot, Figueresi Barcelona. Aleshores feia de pastisser, dro-guer, venia queviures i, amb la seva dona,despatxava al darrere del taulell. També vanafegir al negoci la venda d’olles, plats, cas-soles d’alumini i objectes de regal.

Als anys 1930, Amer vivia de la ramade-ria, l’agricultura i els recursos forestals. Elsmercats setmanals de la vila eren molt fa-mosos i a la població s’hi aplegava tota la co-marca, però va arribar la Guerra Civil i Fran-cisco Puigdemont va haver d’anar al front.Com que no li agradava la violència va de-sertar, passant a França. Els franquistes el vandetenir a la frontera d’Irun i el van ingressaren un penal de Burgos, on s’hi va estar finsal final de la guerra. Durant tots els anys dela contesa, darrere el taulell hi va estar la sevaesposa. Els comitès republicans van decidirincautar-li la botiga i posar-hi la seu d’un sin-dicat, però quan les tropes de Franco vanguanyar la batalla de l’Ebre, els sindicalistesvan veure que les coses no anavan bé i hovan deixar córrer.

A la postguerra es van haver d’enfrontaral racionament. No hi havia farina, però sem-pre en trobaven una mica per poder elabo-rar algun pastís. Xavier Puigdemont i Olive-ras ja treballava a l’establiment des dels setanys, ajudant els seus pares, i durant els anysquaranta va haver de treballar dur per tirarel negoci endavant. Amer es va anar recu-

perant per tornar a ser una de les grans ca-pitals de petita comarca. La població era pro-ductiva i el mercat setmanal era el millor diaper tancar negocis. Els carrers s’omplien degent i a cada porta hi havia una botiga; delsdiners que es guanyaven amb el mercat espodia viure tota la setmana.

Els dies de mercat el carrilet d’Olot feia trensespecials, des de Bonmatí i des de Sant Fe-liu de Pallerols, per traslladar-hi pagesos iclientela. Van ser anys molt intensos, als ques’hi va sumar la construcció del pantà de Sus-queda entre 1963 i 1968, quan es va inau-gurar. Les obres van portar molta gent a Amerentre tècnics i treballadors, que van generarmolta riquesa i també alguns conflictes.

Va ser l’any 1960 quan Xavier Puigdemontes va casar amb Núria Casamajó i Ruiz. Vantenir vuit fills, continuant amb la pastisseria,botiga de regals i afegint-hi l’estanc, que elsva oferir la vídua d’un Guàrdia Civil que ha-

vien mort els maquis en un enfrontament. Francesc Puigdemont i Casamajó, fill de Xa-

vier i Núria, va entrar a treballar amb els seuspares als quinze anys. Mentre ajudava tam-bé estudiava. Va aprendre l’ofici a l’Escola deConfiteria de Barcelona. Va perfeccionar-sea la confiteria Negre de Girona i a la pastis-seria Orench de Blanes. El seu germà, Car-les Puigdemont, es dedica a la política i totsels altres germans tenen altres oficis. L’úni-ca que s’està a la botiga col·laborant és l’AnnaPuigdemont i Casamajó, que porta la comp-tabilitat del negoci i la intendència, al mar-ge d’estudiar la carrera d’òptica. Actualmentla casa és una famosa pastisseria que l’any1949 ja va posar de moda els coneguts «Ca-pricis» d’Amer, Uns dolços que es van ela-borar per recordar el mil·lenari de la vila.

Francesc Puigdemont i Casamajó és sol-ter. La família espera que algun dia hi hagisucessió a l’empresa.

Casa PuigdemontAmerUns dolços anomenats «Capricis», elaborats per primer cop en

ocasió del mil·lenari d’Amer, van acabar de consolidar lapopularitat d’un negoci que va començar com a drogueria.

Història

Al comença-ment era unadrogueria que,més tard, es vaconvertir en unabotiga de que-viures, pastisse-ria i també devenda d’olles icassoles. Du-rant la GuerraCivil no van tan-car, pero els re-publicans elsvolien incautarel local per con-vertir-lo en unaseu sindical. Lapastisseria vacrear els «Ca-pricis» d’Amer,que s’han fet fa-mosos. S’hi vaafegir l’estanc iara es continuaamb els dolçosi també la ven-da d’objectesde regal.

Origen1927.FundadorFrancisco Puig-demont i Padro-sa i Maria Olive-ras i Galceran.Propietariactual Xavier Puigde-mont i Oliveras.TreballadorsRègim familiar.ActivitatElaboració ivenda de pas-tissos, estanc icomerç al de-tall.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

A quest edifici de Can Gibert del Pla, a Gi-rona, és la prova que els pisos petits iels blocs amb molts veïns no estan re-

nyits amb la bona arquitectura. Arcadi Pla, undels arquitectes gironins més reconeguts, vaser finalista amb aquest projecte en els pre-mis d’arquitectura de les comarques de Giro-na corresponents a 2003. I és que l’immo-ble, concebut per donar satisfacció a unes ne-cessitats molt concretes pel que fa a la tipologiadels habitatges resultants, incorpora detalls enla distribució dels pisos, els accessos i la faça-na que converteixen el que podria haver es-tat un de tants edificis grisos i anònims quepoblen les ciutats en una construcció amb for-ta personalitat i que crida l’atenció.

En la memòria del projecte inclosa en elcatàleg dels premis, Pla comença fixant les ca-racterístiques dels pisos, que condicionaranel desenvolupament del projecte: «La caracte-rística tipològica d’aquest edifici és que totsels habitatges repeteixen un programa únicd’un dormitori, bany, cuina, entrada i pas, salad’estar menjador i una terrassa exterior. Aques-ta disposició repetitiva s’altera en els extremsi es disposa el mateix programa en pisos lleu-

gerament diferents que gaudeixen de les orien-tacions que permeten la posició de les teste-res. La superfície de cadascuna d’elles és lleu-gerament superior als 40 m2 útils».

A partir d’aquí, comencen les aportacionsper enriquir el resultat final: «La volumetriageneral es modula segons la secció que per-met el planejament i les ordenances de ma-nera que les nou unitats de planta baixa te-nen un accés directe i individualitzat des delcarrer. L’accés a les plantes superiors es fa desde l’entrada principal, on se situa l’ascensori l’escala principal». Si els accessos als pisosde la planta baixa ja eren peculiars, es man-té aquesta diferenciació a les plantes supe-riors, per intentar trencar la uniformitat: «Elvestíbul de sortida de l’ascensor dóna pas aun passadís longitudinal que facilita l’entra-da a les tres fileres sobreposades. L’accés alshabitatges queda emfasitzat i remarcat ambun lleuger gir de la façana que propicia unacerta intimitat i personalitat diferenciada pera cadascun d’ells, accentuat pels colors de lafaçana». Uns colors que evolucionen gra-dualment d’un to més clar a un altre de mésfosc, caracteritzant encara més el projecte.

Arcadi Pla va haver de fer valer la seva expe-riència i el seu coneixement en una zona moltconcreta: «La disposició del garatge plantejael problema estructural més important de l’edi-fici: la tipologia sistematitzada dels habitatgesen filera i de petita dimensió obligaria a unaplanta d’aparcament molt poc optimitzada id’utilització limitada; és per aquesta raó quel’estructura del sostre del soterrani s’ha plan-tejat amb grans jàsseres transversals que re-cullen l’ordre superior en un pautat de ga-ratge compatible amb aparcaments amb nom-bre, dimensions i disposicions suficients».

Entre els avantatges de la distribució siste-matitzada i constant dels pisos hi ha que «per-met un desplegament de xarxes d’instal·la-cions i desguassos molt ordenat i racional, elqual optimitza els costos de posada en obra».En la mateixa línia, pel que fa a l’aposta ar-quitectònica, «la composició de l’edifici pas-sa per la discreció formal i l’austeritat cons-tructiva, tot pensant en els usuaris d’una ti-pologia que, tot i tenir una dimensió reduïda,pugui satisfer els hàbits vitals de manera agra-dable i eficaç». Discreció i austeritat que noimpliquen renunciar a l’elegància.

Arquitecturagironina


Espai ben aprofitatArcadi Pla resol amb elegància i solucions enginyoses un edifici amb pisos petits i molts veïns.

42 habitatges de protecció oficial (Girona)

Mésinformació

– Demarcació deGirona del Col.-legi d’Arquitec-tes de Catalu-nya, plaça Cate-dral, 8, Girona.972 41 27 27 «www.coac.net/Girona»

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

Fitxatècnica

Projecte42 habitatges deprotecció oficial.AdreçaCarrer Puigneu-lós, 21; Can Gi-bert del Pla, Gi-rona.Auto r Arcadi Pla, ar-quitecte.PromotorPatronat BenèficSanta Creu de laSelva.ConstruccióEncofrados Ro-camed; Luque;Tecoi.Col·laboradorsLuis Moya, ar-quitecte (càlculde l’estructura); iJoan Fernàndez,aparellador.

D’entrada he de confessar que sóc molt poc con-sumidor d’aigües calentes; vull dir que és força

estrany que prengui un te, o una mançanilla, i ab-solutament insòlit que se m’ocorri demanar en al-gun lloc una til·la, o un poliol. Vaja, que no sóc d’in-fusions; però si alguna vegada me’n demana unael cos, vull que sigui el més perfecta possible.

Hi ha diverses raons que poden justificar la mevamínima estima d’aquests beuratges. Potser una d’ellestingui a veure amb les experiències de la meva in-fantesa: jo vaig passar en els primers anys de lameva vida força temps a la rebotiga de la farmàciapaterna. I era a la farmàcia on, llavors, s’adquirienaquestes herbes que després s’infusionaven. És adir que, d’entrada, hi ha un rebuig que podríemanomenar «apotecari» o d’associació d’idees. D’al-tra banda, la paciència no ha estat mai una de lesmeves virtuts. I les aigües calentes –les infusions–són, en l’apartat líquid –en el sòlid aquest dubtóshonor recau sobre les croquetes–, les coses que tar-den més temps a refredar-se. Cal saber esperarfins que el te, o la mançanilla, estan en condicionsde ser beguts sense escaldar-se la llengua, sensa-ció gens agradable, per descomptat.

Però hi ha almenys una raó més, i seguramentmés important, per a aquest rebuig: la lamentablequalitat del noranta i escaig per cent de les infu-sions que li subministren a un als establiments hos-talers. Un bon te, fet a l’anglesa –a la japonesa o ala moruna em fa moltíssima menys gràcia–, és unacosa força seriosa per ser, després de tot, una ai-gua calenta aromatitzada. I quan un, en una arren-cada d’ingenuïtat, demana al bar de la cantonada,o al restaurant «del dia», una d’aquestes infusions...comencen els problemes. Per començar, s’utilitzal’aigua que hi ha a la cafetera. Primer problema:té gust de metall. Jo no dic que calgui fer un te ambaigua destil·lada, però sí amb una aigua que res-pongui a la seva teòrica condició d’insípida. L’ai-gua de les cafeteres és qualsevol cosa menys insípi-da. Després, s’escalfa a raig de vapor de la pròpia

cafetera, moltes vegades ja amb la bosseta a dins.I gairebé sense voler hem arribat al fons de la qües-tió: la bosseta. El que anomenem l’«escapulari».No se m’oculta que resulta infinitament més cò-mode aquest sistema que el tradicional; però els re-sultats no tenen res a veure.

Quan jo era petit, hi havia molta devoció, sobretotals ports de mar a la Verge del Carme; era molta lagent que portava a sobre un escapulari de la san-ta patrona de la gent de la mar. Vaig aprendre a res-pectar aquest escapulari i és l’únic que em mereixconsideració. Però els «escapularis» amb els qualss’elaboren els tes, les mançanilles, els poniols i al-tres infusions... cap. Els accepto com a part de ladecoració de bars i cases de menjars de mig pelat-ge, i en passo absolutament. El que no accepto nitolero és que, en un establiment teòricament es-pecialitzat en cafès i tes, en el que s’espera una cer-ta qualitat del producte i una certa correcció en elprocés d’elaboració, em donin un te d’escapulari.

Un te d’escapulari... amb una o dues pansides ro-danxes de llimona al fons de la tassa, que he d’ai-xafar com bonament pugui amb la cullereta o, pit-jor encara, esprémer amb els dits, per conferir albeuratge un cert punt d’acidesa, un cert toc alli-monat que dissimuli el gust metàl·lic i gairebésempre una mica ranci de la beguda resultant desubmergir en aigua bullint el maleït escapulari.

La veritat és que quan demano, i obtinc, un tefet amb totes les de la llei, amb fulles de veritat iuna tetera a poder ser de porcellana, no metàl·lica,servit en una tassa de parets fines, és a dir, de bo-na porcellana també, reconec que la cosa té elseu atractiu, encara que ni en aquestes condicionsem sembli una beguda adorable; però això entraja en els gustos personals, i per a gustos hi ha elscolors i les infusions... encara que hi ha llocs ones passen de generositat i li serveixen a un una te-tera en la qual hi ha una autèntica amanida d’her-bes variades, oblidant com n’és d’important, entotes aquestes coses, el sentit de la mesura.

Aigües calentesCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Vi molt aro-màtic per la

seva composi-ció a base deraïms Sauvig-non blanc iuna part de Pa-rellada. De co-lor palla ambcaire daurat.Potents notesd’herba frescai fruita blancamolt atractives.En boca resul-ta molt fàcil debeure, ambuna acidesasuau i un dar-re regust llarg isaborós. Reco-manat com aaperitiu i tam-

bé a mitja tarda, molt fred. Espot acompanyar amb plats exò-tics i amanides tropicals típiquesde l’estiu.

El celler elaborador: Jean LeonS.L., des que fou adquirit perla casa Torres, ha diversificat laseva producció amb vins sen-zills monovarietals amb la D.O.Catalunya, sense oblidar la pro-ducció de vins d’alta qualitatamb la D.O. Penedès, conti-nuadors dels famosos i pionersChardonnay i Cabernet Sauvig-non elaborats des de la seva fun-dació, l’any 1993, per Jean Leon.Per a més informació www.je-anleon.com.

Terrasola

El vi

Sauvignon blanc

VIDEOPORTER

TERRES DE PARQUET

PORTESSEMILACADESEN BLANC

CUINA MOBLADAAMB VITROCERÀMICA

FORN I MICROONES

TAULELL DE CUINADE GRANIT

CALEFACCIÓ DEGAS NATURAL

INSTAL·LACIÓD'AIRE FRED PERCONDUCTESEN ELS HABITATGESAMB GOLFESHABITABLES.

TOTS ELS HABITATGESDISPOSEN DE:

PROMOCIÓ D’ HABITATGESDE 3 ó 4 DORMITORIS I PLACES D’APARCAMENT

I N F O R M A C I Ó I V E N D A

972 406 093I N F O R M A C I Ó I V E N D A

972 208 900

COM

ERCI

ALIT

ZA:

FINANÇA:PROMOU:

Una pularda a la sal és un plat per que-dar bé si tenim convidats, i ara a l’es-tiu és molt fàcil de preparar i, malgrat

que es tracta d’una carn substanciosa, la sevaforma de preparació en fa un plat lleuger. Sianeu a la Catalunya Nord, en podreu trobarja preparades, a punt de cuinar.

El capó és un pollastre que ha estat castrati que després és engreixat, normalment ambaliments seleccionats, i durant més temps quela resta de pollastres. Aquesta tècnica ja lapracticaven els romans i està ben documen-tada a l’Edat Mitjana, temps en el qual es con-siderava una de les millors carns. És un pro-ducte selecte i car, i per això tradicionalmentse sol reservar per a la festa de Nadal.

El capó és el doble de gros que un pollas-tre, i per tant el pes va en consonància ambla seva carn, que s’ha impregnat de greix i,per tant, és tendra, suculenta i d’un gust ini-gualable. Se sol comercialitzar amb el pesd’uns 3 quilos –o més– i 5 mesos com a mí-nim. El capó, naturalment, és una carn grei-xosa –i per això és tan gustós–. Amb pell té19 grams de proteïnes, 17 de greixos i 234 ca-lories per cada 100 grams.

Els capons que es troben al mercat solenprocedir de denominacions específiques. ACatalunya tenim el del Prat. A Galícia hi hael de Vilalba –molt famós–, que es comer-cialitza per parelles, i ja sacrificat i plomat, perNadal. A França hi ha el capó de Bresse, a laBorgonya. El capó de Vilalba és alimentat enun clos tancat o capoeira i se’ls emboca (comes fa amb els ànecs del foie gras) amb pilo-tes de farina de blat de moro i castanyes pas-tades amb llet, barreja a la qual alguns hiafegeixen vi o moscatell.

Els seus nom són: capón (espanyol), cha-pon (francès), capon (anglès), capone (ita-lià) i Kapaun (alemany).

El capó porta el seu propi greix i per tantadmet rostits i coccions sense pocs addita-ments. Li van bé les tòfones, les castanyes,la fruita seca –que serveix per farcir-lo, se-gons una clàssica especialitat catalana i ma-llorquina–.

ESTERILITZACIÓ I LLIBERTATLa pularda, segons el Diccionari de l’Institutd’Estudis Catalans, és una «gallina esterilitza-da de petita per engreixar-la». És una típicaespecialitat francesa, que ara es comença aproduir a Catalunya. No solament s’ha «este-rilitzat», sinó que també l’autèntica pularda(poularde, en francès), ha de reunir unes con-dicions d’alimentació, espai i temps de sacri-fici. Així, la poularde de Bresse (AOC, és a dir,amb Denominació d’Origen Controlada) hade viure uns 4 mesos en llibertat (tradicio-nalment, però es posava en una gàbia o épi-nette) ha de ser alimentada amb cereals, cucs,mol·luscs (que són els aliments tradicionalsdels pollastres que viuen en llibertat), a més

de llet i productes làctics, que donaran la sevablancor i delicadesa especial a la seva carn.Ha de pesar, a més, un mínim d’1,8 quilos.També és famosa la de Le Mans.

La pularda es fa a l’estil de Lyon, en demi-deuil (de mig dol), amb tòfones, es pot far-cir amb múrgules o altres bolets o bé ambfruita seca, tal com fem amb el pollastre i elcapó de Nadal. Els menuts –fetge, pedrer, coll,etc...– es poden fer servir per a un farcimento per fer un brou o una salsa. També es cui-

na amb vi, com el Saint-Emilion –com la pu-larda que descriu l’escriptor gallec Álvaro Cun-queiro amb què el va obsequiar Néstor Luján,juntament amb Martí Farreras i Joan Perucho–.Es pot fer també amb un vi blanc d’Alsàcia –ode Galícia–, com l’Edelzwicker.

Es pot aromatitzar amb estragó i alguna al-tra herba, amb discreció. Es pot guarnir ambarròs, fins i tot per farcir-la. Però, segurament,una de les millors receptes és feta senzilla-ment a la sal.

Gastronomia


El capó i la pularda són aus que s’associen al Nadal, però que admeten preparacions ben simples.

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes-vilaweb.cat/jau-mefabrega

Per què no a l’estiu?

A l mercat podeu trobar pulardes a puntde cuinar. Solen pesar entre 1,8 i 2 qui-los, però n’hi ha de més petites, que

són les que recomanem. Una de les millorsi més senzilles maneres de prepara-la és ala sal, una recepta que, malgrat l’untuositatd’aquesta au, la converteix en lleugera i ape-titosa, fins i tot a l’estiu.

ElaboracióPasteu la sal amb un cullerot d’aigua. Poseuuna capa de sal a la plata d’anar al forn (quepodeu recobrir amb alumini de cuina) quefaci, aproximadament, uns dos centímetres;en aquest cas no cal mullar-la.– Dipositeu-hi la pularda, neta, preparada iembridada (lligada) i recobriu-la amb la res-ta de la sal una mica reblanida amb aigua,

fent una capa d’uns 2 centímetres, aproxi-madament. – Teniu el forn engegat a 180º uns 20 minutsabans. Hi poseu la plata amb la pularda i hodeixeu coure de 30 a 35 minuts. Apagueuel forn i deixeu la pularda dins del forn uns10 o 15 minuts més. Traieu-la, trenqueu lacapa de sal amb una mà de morter i ja lapodeu servir.

NotesHi ha qui farceix la pularda amb fruita seca,

salsitxes, múrgoles, tòfones, etc..., així comalguna fulla o branqueta d’herba aromàti-ca (farigola, llorer, sàlvia, marduix, estragó).– Aquesta tècnica magnífica no fa pas queel producte quedi salat, sinó que queda ros-tit, aromàtic i molt lleuger.– Al gust, es pot servir amb una salsa deBanyuls, Garnatxa d’Empordà vella o Ma-deira, molt lleugera.– Aquesta recepta ara també la trobem aFrança, però en aquest país la sal se sol pas-tar amb clara d’ou batuda, cosa que no ésnecessària.– Al mercat es troba una sal (Roca) expressaper a aquesta preparació.– La podeu fer també amb gallina o polla,capó, pollastre o pollastró (millor si és depagès), etc.

Ingredients

● 1 pularda d’1,4quilos.

● 2 quilos de salgranelluda.● Una mica d’ai-gua.

Pularda a la salLa recepta

Si existeix un col·leccionisme popular emi-nentment cultural i enriquidor és el rela-cionat amb el paper imprès, en el qual en-

tra de ple la passió per la història, la inquietudper la recerca de vestigis documentals de qual-sevol època, i la curiositat per esbrinar passat-ges relacionats amb la temàtica elegida. És elcas de Joan Prat i Garolera, de 39 anys, fill deFornells de la Selva i resident actualment a Cassàde la Selva, que ha exposat recentment a lesmostres de Fornells i de Quart una representa-ció dels seus fons, dins dels que destaquen eltema Cadaqués, seguit pels bitllets de poble, iles etiquetes de vins i licors –sobretot de les co-marques gironines.

Gairebé tots els documents i objectes que hareunit els té classificats i conservats en àlbums.Joan Prat resulta, doncs, un col·leccionista i unestudiós, lluny d’altres que es limiten a emma-gatzemar material. Fins i tot la seva col·lecciód’antics exemplars del TBO la té degudamentguardada en bosses de plàstic, i arxivada; tot iaixò, de tant en tant repassa aquests còmics pergaudir d’aquelles historietes d’abans que tanthan agradat a diverses generacions.

Pel que fa al tema cabdal de la seva col·lec-ció, Cadaqués, Prat explica que «des de fa deuanys hi vaig de vacances, tot i que ja fa uns tren-ta anys que tinc una relació d’amistat amb gentd’allà, en especial amb persones relacionadesamb el ram de l’hostaleria i les vinyes». Ve com-pilant tot el que troba de Cadaqués, però quetingui una certa antiguitat, com és el cas d’unsgravats de l’any 1720, o la reproducció facsimilde la revista local Sol ixent, publicació quinze-nal que va nèixer l’1 de juliol del 1923 i que se-gons sembla va sortir fins al juny del 1935, ambel número 266. Com ha passat amb tantes al-tres revistes de poble, aquesta capçalera va pa-tir diverses vicissituds, amb desaparicions i re-naixements, fins a l’actualitat, quan gaudeix dela tercera època, amb una edició semestral queha arribat al sisè número, i que amb un suportde gran qualitat i un no menys ric contingut,ofereix als seus lectors treballs de recerca histò-rica, entre d’altres informacions.

Llibres, gravats, revistes i documents formenla col·lecció de Prat sobre Cadaqués, així comuna esplèndida col·lecció de targetes postals,que arrenquen de primers del segle passat, ique compta amb alguns exemplars panoràmics,de fins a 2 i 4 formats, en algun cas signats perpersonatges locals d’aleshores.

Joan Prat té una altra col·lecció igualmentmolt interessant, i a vegades difícil d’arrodonir:la dels bitllets de poble de la Guerra civil. Pratté gairebé totes les peces impreses a les pobla-cions de la Costa Brava, a més de les de les lo-calitats amb les què té una especial vinculació,Fornells i Cassà. Una altra temàtica que conreaés la de les etiquetes de begudes en general

(menys les cerveses), com són les aigües, elsvins i caves, i els licors. En aquest punt, mostraun àlbum amb les etiquetes de la casa Perela-da, que abasten des de primers dels anys 30,fins a les anyades de la darrera dècada. D’en-tre el seu fons total d’unes 6000 peces, n’hi hade curioses com les primeres impreses per amarques conegudes com la del Blanc Pescadoro d’altres que eren encarregades expressamentamb motiu d’esdeveniments com diversos ca-saments de cases reials.

Continuant –no n’hem sortit– en el terrenydel paper imprès, Joan Prat es dedica també auna varietat que fins no fa gaire va tenir moltsseguidors, la que tracta dels anells de cigars.

Aquí, com en altres disciplines, s’interessa so-bretot per subtemàtiques com les relacionadesamb el mar i els vaixells, amb els animals i enprimer lloc les aus, o amb els més coneguts per-sonatges del còmic.

Una altra de les col·leccions destacades inostàlgiques és la del TBO, aquella publicacióbarcelonina que acaba de celebrar els seus 90anys, i que va acabar batejant les publicacionsinfantils i juvenils sobre historietes i contes. JoanPrat posseeix diversos números antics que sesituen entre els anys 1934 i 1935; així com d’al-tres ja no tan difícils de trobar i que corresponena dècades posteriors i a les succesives èpoquesde publicació del TBO.

Col.leccionisme


Els papersde Cadaqués

XavierRomero

Joan Prat col·lecciona tota mena de documents sobre la localitat, a més debitllets de la guerra, etiquetes de begudes, anells de cigars i el TBO.

AN

IOL R

ES

CLO

SA

AN

IOL R

ES

CLO

SA

AN

IOL R

ES

CLO

SA

AN

IOL R

ES

CLO

SA

AN

IOL R

ES

CLO

SA

AN

IOL R

ES

CLO

SA

AN

IOL R

ES

CLO

SA

NECESSITEM SOLARS i TERRENYS PER ALS NOSTRES CLIENTS

TEL. 661 814 351

El nom científic del mareig és cinetosi, jaque està produït pel moviment (kinesis).Se’n va dir nausea maris, perquè l’home

va començar a sentir-la quan, a l’abandonarla terra, navegava. D’aquí la paraula mareig,encara que avui hi hagi marejos que no te-nen res a veure amb les onades. Antigament,basant-se en els símptomes que relacionavende manera immediata el mareig amb l’estó-mac, es va pensar que l’origen estava en eldesplaçament de la víscera. Com si l’intestí,per exemple, no resistís la velocitat. Peròl’evidència va demostrar que això no era pos-sible, perquè els desplaçaments en cavall nomarejaven mai. I les vísceres es desplaçavena més velocitat que sobre altres animals. Lahistòria, per exemple, ens parla del mareig delssoldats de Pirro, que es desplaçaven sobreels elefants. Aquest moviment lent, irregular,arrodonit, és el que causava el mareig.

A poc a poc es va anar comprovant que noera el mar la causa del mareig, ni tan sols eldesplaçament de les vísceres, sinó el movi-ment. I sobretot, un tipus de moviment queera capaç d’alterar el sistema vestibular de l’oïdai produir com a conseqüència un trastorn del’equilibri. Va ser el pas més important: Noera el mar, sinó el moviment. I el mal no eraa l’estómac, sinó a l’equilibri.

Els símptomes són fàcils de descriure: pal·li-desa, suor freda, ansietat, respiració accelera-da, debilitat de pols, nàusees, vòmits i pos-tració física. Té a més altres alteracions i se-gons els tècnics, és el més semblant a laintoxicació per tabac. Per això el primer ci-garret produeix tots aquests símptomes.

L’EQUILIBRITot radica en l’equilibri. Els éssers humanscaminem som conscients de la nostra posicióperquè disposem de tres controls perfectes.D’una banda, del sistema vestibular. Per l’al-tra, els òrgans de la visió que ens informende la nostra posició. I finalment, el sistema que,coordinat, ens indica quina és la nostra posi-ció a la terra. Cap a la dreta, l’esquerra, pujaten una escala o a la bodega d’un vaixell. Pertenir equilibri cal la coordinació dels tres sis-temes. La idea fonamental és que l’oïda no no-més serveix per escoltar. Disposa d’uns líquids

i unes cèl·lules que són com pelets que ensinformen del moviment.

Quan el cos es mou cap a un costat, el lí-quid humiteja, per dir-ho així, els pelets d’uncostat. Aquesta sensació es transmet al cervell.I el cervell dóna les ordres perquè els músculsi el cos adoptin la postura necessària per guar-dar l’equilibri. El cervell compensa el movi-ment gràcies al control que té sobre aquest.Si els moviments són molts, el nostre sistemade control envia al cervell avisos i més avi-sos. Fins i tot, avisos contradictoris. El cervellactua. Fins que no sap si les informacionsque rep són les correctes. Sorgeix llavors laprimera sensació de mareig, la desorientacióde la nostra posició amb el terra. És tot elvoltant el que es mou. Poc després i davantla insistència d’informacions errònies sorgeixla irritació vestibular que està directament re-lacionada amb la producció de nàusees i vò-mits. I tanta relació té amb els canals semicir-culars de l’oïda que, per exemple, els sord-muts no es maregen mai.

Viatjar amb nens obliga a prendre precau-cions especials contra el mareig. Ells es ma-regen però perquè no tenen referències llu-nyanes. S’ha fet ja la comprovació: quan unnadó va en la seva cadira de seguretat, mésalt, i veient a través de la finestreta, es mare-ja menys. Als seients del darrere, com que noes té mirada a l’horitzó, el mareig és més fre-qüent. Per això, el remei és procurar que pu-guin tenir una visió llunyana. Moltes vegadesno és possible, així que mitja hora abans, se’lspot administrar la medicació adequada.

– Que el menjar sigui lleuger. – No llegir ni fixar la vista en un objecte prò-

xim; intentar establir jocs de paraules.– Mantenir el cotxe ventilat i fresc; evitar

accelerades i girs bruscos; i fer un descans cadacert temps.

El mareig en vaixell moltes vegades és ine-vitable. El consell tant en vaixell com en avióés intentar moure el cos compassat al movi-ment del vehicle. No sempre és possible. Sis’és propens, s’han de prendre precaucionsmedicamentoses. Prendre l’aire a la cobertadel vaixell alleuja els símptomes. I fixar lamirada en un punt llunyà que no sigui sus-ceptible de variar amb el moviment. A l’avió,

com més endavant viatgi, menys movimentnotarà i per tant, menor risc de mareig. Du-rant els vols llargs, pensi que la digestió és méslenta; això no vol dir que no mengi. Tant al’avió com al vaixell ha de menjar alguna cosalleugera, i si pot ser amb hidrats de carboniper proporcionar-li els sucres necessaris.

A TENIR EN COMPTE– No és mal sistema preventiu, primer, obli-dar-se del mareig. No pensar-hi. Després, fi-xar la vista en la distància pot ajudar, ja queno hi ha percepció visual de moviment. Pelmateix motiu, no s’ha de llegir.

– Vist l’origen, qualsevol sedant del sistemavegetatiu pot ser útil. Però no cal recórrer apastilles. Vitamina B6, per exemple, pot sersuficient. Mengi cereals, llevat, germen de blat...

– En els viatges en cotxe, és possible quel’electricitat estàtica ajudi al mareig.

– El soroll excessiu també pot originar unmareig. Tant per intensitat com per durada.Les freqüències altes són més significatives.

– També hi ha medicaments que poden pro-duir marejos. Per això cal llegir-ne sempreels efectes secundaris.

Es calcula que un terç de la població és «moltsensible» al mareig; un altre terç «moderada-ment sensible» i l’altre «lleugerament sensi-ble». Només poden excloure’s de patir cinetosiles persones que pateixen una lesió greu al’oïda interna, com alguns casos de sordesa,o de lesions al vuitè nervi cerebral. El que s’afir-ma ara és que marejar-se no és un símptomade debilitat, com popularment es creu, sinóque la propensió al mareig denota un bon ivigorós funcionament sensorial. La prova ésque els més propensos són els nens d’ense-nyament primari, que tenen la facultat de per-cepció sensorial particularment aguda. La con-clusió que extreuen els especialistes és sim-ple, però cridanera: el mareig està en relaciódirecta amb la sensibilitat.

Hi ha un tipus de mareig que és el de la vi-sió de coses desagradables. Per exemple, lasang. No és un mareig pròpiament dit, sinóque l’ensurt disminueix el reg del cervell. N’hiha prou d’estirar-se, o seure i baixar el cap tantcom es pugui perquè el reg es restableixi iel mareig es passi.

Salut


RamónSánchezOcaña

Amb uns símptomes prou coneguts, està provocat per problemes amb el control de l’equilibri.

Contra el mareigM

AR

TI F

ER

RE

R

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

16 DominicalDiumenge 12d’agost de 2007 Alentir el temps

L’elixir de l’eterna joventut encara no s’ha inventat, però sí que és possible intentarminimitzar els efectes del pas dels anys sobre la pell gràcies a la cosmètica actual.

ANNA ESTARTÚS

Desprésde l’estiuCrema de diaTime Defiance

d’Artistry:regenera el

cutis.

Elàstica i llisaEn tres setmanes,

pell més hidratada iferma amb Retisdin

D-Contract.

Contra lesarruguesEl Serum S5

Antiedad Total,d’Unica d’Adolfo

Domínguez,potencia l’acció

de la crema diàriai el contorn d’ulls.

Amd

LoCrearevi

de

Protegirla mirada

Eye RegeneratingMask, de Valmont,disminueix bosses i

ulleres i aportalluminositat.

Regenerardes de l’interior

La gamma Pond’sRegenerActiv per a pellmadura referma la pell.

Sense làserPerò amb resultatssimilars contra les

taques. Xtrem Laserd’Anne Möller.

Ex

CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

L’ART DELDESCANS

ara

661,75 €abans

799 €

+MATALÀS DE LÀTEX 100%

LÀTEX 2000DESENFUNDABLA

SOMIER FIX

ÓRBITSENSE POTES

CARACTERÍSTIQUES: Bastidor metàl·lic d’acer (30x30x1,5 mm de gruix). 18 làmines de fusta de faig vaporitzadessupoerposades de 53 mm. A partir de 105 cm es presenta formant un doble somierinterior.MIDES: Alçada sense potes: 6 cm.

Tendències


A based’Aloe VeraCrema Vitaloe de

Tongil, unaalternativa natural

per hidratar iprotegir el rostre.

Vitamina C puraCure Lisse Intense, deCarita, allisa i suavitzala pell en només una

setmana.

El poder d’ÀfricaPure Pulp Aloe Ferox,de Veld’s, té efectesimmediats sobre la pell:quasi màgia.

Coll i escotPerle de Jeneusse,de Carita, protegeix

aquesta zona del’envelliment.

Pell deporcellana

White Light, d’Alqvimia,elimina les taques

postsolars i uniformitzael to de la cara, evitantl’envelliment prematur.

Buscant laperfecció

Perfection, d’AstorProfessionalTreatment,

combat tots elssignes de

l’envelliment.

mb extracted’orquídiangevity Cellularam, de Skeyndor,talitza la pell desl’interior de lescèl·lules.

Només 15minuts...

... per tenir elcutis com nou

amb lesmascaretes de

gel Vital-Robert.Pràctiques,còmodes i

eficaces.

Contrales taques

Sèrum d’Iklen queafavoreix l’eliminació

de taques.

Rejovenir i il·luminarGatineau proposa el Kit

Peeling Renovador de la Pielque promet resultats en tres

setmanes.

A l’instantperiénce de l’Âge, de Decléor,és una mascareta que en deu

minuts reactiva lesfuncions de la pell.

Redefinir el rostreRemodelador Colágeno de

L’Oréal afavoreix laproducció de noves fibres.

Anys i equilibriLa línia Wise Woman,de Body Shop, mima

les pells madures.

Després de superar uns problemes desalut, el cantant Alejandro Fernándezcontinua amb la promoció de Viento a

favor, el seu nou disc en el qual tant la sevaimatge com les seves balades adquireixen «unso més internacional» i amb el qual sent quecomença «a recollir els fruits d’aquests 15 anys»de carrera. Encara que admet que no està «re-cuperat al cent per cent de la pneumònia» queel va enviar a l’hospital fa algunes setmanes,l’artista mexicà assegura estar vivint «un granmoment tant en el pla personal, com en elprofessional». Per això, «agraït amb la vida iamb Déu», ha omplert el seu nou treball desímbols que van des d’«un títol carregat depositivisme» –Viento a favor–, fins a les innom-brables flors de lis que adornen el formatdel disc i que, per a El Potro, evoquen «la ma-nera com els cavallers medievals represen-taven la força, la unió i la puresa».

Després de compaginar durant els últimssis anys discos de ranxeres amb temes més

pop, a Viento a favorFernández torna «tanromàntic i apassionatcom sempre», peròmostrant «una evolu-ció musical» que esreflecteix en un so«més fresc», que conti-nua el que va provo-car en l’àmbit inter-nacional A corazónabierto, el seu ante-rior àlbum d’estudi.Malgrat això, el me-xicà s’apressa a ma-tisar que «de cap ma-nera» abandonarà lamúsica tradicionalcharra que l’ha fettriomfar, i així el sode «violes de mà, gui-tarres o violins típicsdel mariachi seguei-xen estant presents»en les seves cançons.

Alejandro Fernán-dez combina enaquest àlbum baladescom Tanto amar, So-litario y solo o Te voya perder –el senzill depresentació–, amb al-tres temes més mo-guts com Amor gita-no, la cançó que hagravat amb la cantantBeyoncé per «obrir-liles portes de Llatino-amèrica» i que, segonsel mexicà, «ha estatuna sorpresa, perquèha tingut tant èxit queen alguns països finsi tot ha superat el tall

promocional que va elegir la companyia».Amb la seva carrera ja consolidada, Fer-

nández –que a l’Estat espanyol no va acon-seguir el definitiu suport del públic fins al discMéxico-Madrid. En directo, sin escalas– fa enel seu últim treball una repassada d’aquests15 anys de música, d’entre els quals destacatres moments clau: l’àlbum Que seas muy fe-liz, amb el qual va marcar la separació artís-tica del seu pare, el popular cantant de ran-xeres Vicente Fernández i en el qual s’incloïael títol Abriendo puertas, que el cantant con-sidera la seva «bandera en l’aspecte musi-cal». També hi ha el CD Me estoy enamorando,amb el qual va donar el pas fins al so pop; iaquest Viento a favor, com a símbol de la seva«evolució professional».

Inconformista, l’artista mexicà espera delfutur poder continuar clavant i afermant laseva bandera «en països com Xile, Argenti-na, Paraguai o Uruguai, al con sud de l’Amè-rica Llatina».

Música


Arriba l’hora de la

collitaDesprés de quinze anys de carrera professional, el cantant mexicàAlejandro Fernández aposta en el seu últim disc, «Viento a favor»,

per un so més internacional, però sense perdre les arrels.

Bandes sonores

Novetats

Harry Potter i l’Orde del FènixNicholas HooperWarner Sunset

A més del can-vi de director, lacinquena entre-ga de la sèrietambé estrenacompositor. Elnou realitzadorva aconseguirimposar el seuhabitual col·la-borador, el gai-rebé descone-

gut Nicholas Hooper, per fer-ne la banda sonora.Aquest compositor britànic, que ha desenvolupatpart de la seva carrera a la televisió, va assumiramb ganes el repte de continuar el treball iniciatper John Williams i continuat, amb encert, per Pa-trick Doyle. Hooper recupera, en alguns passat-ges, el motiu central compost per Williams i utilit-za orquestracions que ja associem a l’univers so-nor de la saga. El compositor, que ha creat temesnous per als personatges que irrompen en esce-na, també incorpora un solo de guitarra elèctricaen el tema que obre l’score, i que possiblementés el que menys ha agradat als fidels seguidors dela música de la sèrie. Lluís Poch

El Koala: «Vuelve la burra...»

L’any passat vaaconseguir con-vertir el seuOpá, yo viazéun corrá en lacançó de l’estiu.El Koala espe-rava repetir l’èxitamb la seva«versió actual»de Mi carro, in-terpretada ambManolo Escobari inclosa en elseu àlbum Vuel-ve la burra al tri-go. Però no se n’ha acabat de sortir. El Koala ex-plica que va conèixer Manolo Escobar a Galícia ique des del primer moment el cantant va volercol·laborar en la nova versió de Mi carro, una cosaque El Koala li agraeix perquè el considera «delsmillors artistes d’Espanya i del món». Sobre Vuel-ve la burra al trigo, el seu nou àlbum, asseguraque es tracta d’un treball «molt més canyer i roc-ker» que l’anterior, i fins i tot hi ha cabuda per anous ritmes com la rumba i el reggae. Pel que faa les lletres, diu, «hi ha més poesia».

Racine: «Racine number 2»Icona generacional a finals dels 80, quan era veui imatge de Transvison Vamp, la britànica WendyJames va reaparéixer després d’una dècada d’ab-sència amb la banda Racine, amb la qual llança unsegon disc, Racine number 2. Pop art (1988), Velve-teen (1989) i Little magnets versus the bubble ofbabble (1991) van conformar l’exitosa i efímera car-rera de Transvision Vamp. Ara, Wendy James fa aRacine de cantant, productora, escriptora i instru-mentista, en una línia més pròxima a l’electrònica.

Sidonie: «Costa Azul»El trio català Sidonie ha tornat als escenaris ambCosta Azul, un treball «que respira La dolce vitade Fellini» i en el que cadascuna de les onze can-çons intenta ser «una vinyeta» d’una història en laqual els protagonistes «busquen la bellesa enmigd’una mediocre realitat». Segons els integrantsdel grup, la idea de Costa Azul neix a partir de lalectura del llibre de Scott Fitzgerald Suau és la nit.«És un llibre que reflecteix el món de les festes,de la barreja de glamur i tristesa», apunten.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Dame tumano. El bailedel verano LosLunnis 2 = Papito Mi-guel Bosé3 ▲ La danzadel vientreBanghra4 ▼ Viento a fa-vor AlejandroFernández5 = PremoniciónDavid Bisbal

REGNE UNIT

1 = One chancePaul Potts2 ▲ This is thelife Amy McDo-nald3 ▲ Hand builtby robots New-ton Faulkner4 ▼ Shock valueTimbaland5 ▼ Life in car-toon motionMika

ESTATS UNITS

1 = Now 25 Di-versos2 ▲ BSO Hairs-pray Diversos3 ▲ Planet earthPrince 4 ▼ HannahMontana 2/MeetMiley Circus Mi-ley Cyrus5 ▼ T.I. vs T.I.P.T.I.

TEXT: CRISTINA RUIZ FOTOGRAFIA: JOHN RILEY/EFE

LA MOSCA DE GIRONAAQUEST ESTIU VIU AMB INTENSITAT LA SENSACIÓ DE GAUDIR EN LLIBERTAT PORTANT LA MOSCA DE GIRONA. FES-LA VOLAR!

A la venda l’adhesiu als quioscos i llibreries de Girona i també si ara voleu podeu aconseguir l’Auca amb la llegenda de les Mosques i Sant Narcís. La podreu trobar al preu de 3 euros amb mosca inclosa al Carlemany, Llibreria 22, Can Geli, Papereria d’Aro (Fontajau) i Botiga Records (Pont de la Princesa).

Venus

Director: Roger Michell.Intèrprets: Peter O’Toole,Leslie Phillips.Distribuïdora: Cameo.Durada: 90 minuts.El veterà O’Toole va aspirara l’Oscar pel seu magnífictreball en aquesta comèdiaagredolça sobre la singularrelació entre un veterà actori una adolescent que li can-

viarà la percepció del seu propi crepuscle. En-tre els secundaris, Vanessa Redgrave i RichardGriffiths. P. P.

The River King

Director: Nick Willing.Intèrprets: Edward Burns,Jennifer Ehle. Distribuïdora: Filmax.Durada: 100 minuts.L’autor de Fotografiando ha-das insisteix a explorar at-mosferes sobrenaturals decontextos costumistes en unthriller protagonitzat per unpolicia que investiga la mis-

teriosa mort de l’alumna d’una escola privada.Partint de les convencions del gènere, Willingaconsegueix un corrossiu retrat de les jerarquiesacadèmiques. P. P.

Fuerte Apache

Director: Mateu Adrover.Intèrprets: Juan Diego, Loli-ta, Pep Tosar.Distribuïdora: DeAPlaneta.Durada: 97 minuts.Tot i els seus temibles plan-tejaments –un educador so-cial es reconcilia amb la se-va existència gràcies a l’a-mistat amb un nen magribí–,el debutant Adrover sorprèn

amb un drama social gens ensucrat ni previsi-ble, amb una notable radiografia de la intercultu-ralitat. P. P.

L a sèrie Halloween, iniciada per John Car-penter el 1978 amb un dels títols fona-mentals del cinema de terror de les úl-

times dècades, va anar degenerant per la in-sistència de realitzadors més aviat mediocresa repetir el mateix esquema argumental. El1998, Steve Miner va provar de refundar-laamb H20, on Jamie Lee Curtis reprenia elseu paper de Laurie Strode, però, quatre anysdesprés, Rick Rosenthal tornava a carregar-se qualsevol repunt de dignitat amb Hallo-ween Resurrection, la pitjor cinta de la saga.Decidits a donar-li nova vida, ara els pro-ductors s’han decantat finalment per un re-make de la primera pel·lícula i l’han posaten mans de Rob Zombie, que s’ha guanyatun merescut prestigi dins del gènere gràciesa les impagables La casa de los 1.000 ca-dáveres i Los renegados del diablo. D’aques-ta manera, s’ha optat per un cineasta ambuna certa personalitat visual però que, pre-cisament, sempre ha reconegut la influència

de Carpenter en elsseus treballs: el re-sultat, per tant,hauria de ser elmés semblant auna fusió entrel’ahir i l’avui del ci-nema de terror, itambé un home-natge a un delsseus millors direc-tors. De moment,el tràiler apunta aun film terrorífic isense gaires con-cessions.

Halloween, ver-sió Rob Zombie,comença amb unpròleg on es docu-menta l’origen dela maldat de Mi-chael Myers, queamb només deuanys provoca unaautèntic bany desang a casa seva.Només la seva ger-mana Laurie acon-segueix sortir-neamb vida. Dissetanys després, jaamagat darrere laseva llegendàriamàscara blanca,Michael s’escapade la instituciómental i torna alpoble on va néixerper rematar la fei-na. L’únic aliat deLaurie serà el doc-tor Loomis, que ha-via tractat el psicò-

pata i sap perfectament del que és capaç.Zombie, fent honor al seu cognom artís-

tic, aposta per les atmosferes malaltisses ila sequedat narrativa per reinventar l’homedel sac particular de Carpenter. La cinta estàprotagonitzada per Malcolm McDowell, ScoutTaylor-Compton, Sheri Moon –la dona deldirector a la vida real–, Tom Towles, BradDourif, William Forsythe, Danny Trejo, ClintHoward, Udo Kier, Kristina Klebe i TaylerMane. També hi ha presències curioses comla de Danielle Harris (que apareixia a la quar-ta i cinquena entregues, però en un perso-natge diferent al que interpreta ara), SybilDanning –autèntica musa de la sèrie Z dels80–, Dee Wallace Stone (protagonista d’Au-llidos, Cujo i E.T.) i Adrienne Barbeau, unade les actrius habituals del cinema de JohnCarpenter. Pressupostada en uns vint milionsde dòlars –molt per sota de la mitjana deHollywood–, Halloween encara no té datad’estrena al nostre país.

El retorn de l’home

del sacRob Zombie firma un prometedor «remake» del «Halloween»

de John Carpenter protagonitzat per Malcolm McDowell,Scout Taylor-Compton, William Forsythe i Tayler Mane.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

Blanca MadisonNani GarcíaXingra.com

La bona acollidaque ha tingut labanda sonorade De Profundisha despertat l’in-terès de moltsseguidors pelseu autor, NaniGarcía. Els quevulguin aprofun-dir en l’obra d’a-quest composi-

tor gallec, amb una sòlida trajectòria en el món deljazz, ho poden fer a través d’aquest CD –que espot adquirir directamet al web del segell dis-cogràfic–. És la banda sonora d’una pel·lícula del’any 1988, protagonitzada per Rosa Maria Sardài Mario Gas, que explica la relació d’amor-odi en-tre una cantant i prostituta i el seu proxeneta. DeProfundis és una partitura simfònica, però en aques-ta ocasió gairebé tot el pes recau en els teclats,un piano i el suport puntual d’altres instruments decorda –violí, viola, violoncel–, un saxo soprano, unatrompeta i un baix elèctric. Completen aquest sco-re, tens i amenaçant, un parell de boleros inter-pretats per Rosa Cedrón. Lluís Poch

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

El vocable retret és una mena de substantiu queacostuma a no deixar-nos massa bon gust de

boca. És amarg.El retret pertany a l’univers d’allò indesitjable.

Vaja, que si poguéssim triar de ben segur que di-ríem que no ens agrada gens ni mica rebre’n perbé que el fet de generar-los tampoc ens fa sentirmassa a gust amb nosaltres mateixos.

De fet, si ens parem a analitzar aquest concepteveurem que ens prové del verb retreure, tornar atreure. I és que, efectivament així és donat quequi retreu no està fent res més que recuperar uncontingut, un material emocional de caire negatiuque havia estat viscut, pel general, en el passat dela persona. El retret, doncs, es podria ben compa-rar a una glopada de sucs gàstrics emocionals querefluxa i acidifica quelcom així com l’esòfag o elcanal de la nostra existència... probablement algu-na vàlvula cognitiva o emocional deu resultar es-tar mal ajustada. Parlem-ne.

El mecanisme del retret acostuma a acompanyarel procedir neuròtic. Quan una persona s’entestaa analitzar el que li va passar mesos, anys enrere,de tal manera que ho reviu en la ment i en el cor,podríem dir que està efectuant un acte de rumia-ció. El pensament neuròtic, doncs, es caracteritza,entre d’altres paràmetres, per l’enorme rigidesa men-tal, això és la manca de flexibilitat. Es podria arri-bar a suggerir que la rigidesa del personatge neurò-tic és viscuda per ell mateix com una mena deprotecció i el fet d’abandonar el seu procedir lisuposa una considerable angoixa i temença, aixídoncs el neuròtic actua d’aquests forma perquè temla pèrdua del control.

Dins l’àmbit dels retrets en distingiria de dos ti-pus, d’una banda parlarem dels retrets oferts capa l’entorn per passar després a la mena de retretsdirigits cap a un mateix.

Quan ens trobem amb persones caracteritzadesper retreure diferents aspectes a les persones queles envolten veiem que aquests individus semblenno acabar mai de sentir-se feliços del tot i per moltbé que els vagi la vida és com si mai en tingues-sin prou i així tornessin mentalment, un i mil cops,al passat. Podríem dir que aquest perfil ens mos-tra com l’individu no ha aconseguit fer les paus ambel passat; per tant, existeix dins seu una conside-rable immaduresa emocional.

Cal dir que també existeix el retret basat en elpresent i que tot i no presentar massa antiguitat

–probablement només en el mecanisme i no pasen els continguts– acostuma a ofegar considera-blement a l’entorn emocional que circumda a lapersona –parella, pares, fills, amistats...–. Aquestaasfíxia es basa en el fet que per al neuròtic d’aquestcalibre mai ningú li fa les coses prou bé i sempreafirma que la culpa dels seus problemes és els al-tres, donat que ell/a es contempla superior en po-der –econòmic, emocional ...– i d’aquesta formatambé pretén tenir sotmesos als altres.

La darrera tipologia fa referència al retret per aun mateix, que és dels més nocius perquè destrueixmica a mica l’estabilitat de l’individu donat que noli permet estar tranquil. Es podria pensar que quanalgú es retreu certs aspectes a si mateix, més queancorar-se en un estat neuròtic es fa palesa una cer-ta valència depressiva ja que la persona es pot la-mentar de certes decisions preses en el passat i queara contempla com a errònies. Aquesta sensaciód’haver fallat, a més de fer sentir malament, vaempenyent l’individu cap a un estat de culpa i en-fonsament.

Tal com hem esmentat al començament d’aquestarticle, el retrets són corrosius com l’àcid. Crecfermament que, en primer lloc, resulta de vital im-portància que la persona s’adoni del problemaque presenta i així tot guanyant en objectivitatdeixi de culpabilitzar a d’altri. En segona instànciacaldrà analitzar el per què d’aquest tipus de pen-sament i de comportament tot tractant d’esbrinarquan i com es va iniciar aquest procedir i sempretambé sense oblidar si algú de l’entorn més pro-per –per exemple, un pare o una mare– actua re-traient de la qual cosa s’infereix l’enorme importànciaque té el fet de mostrar una actitud coherent da-vant els fills sense retreure ni criticar. Aquest dar-rer aspecte apareix generalment força oblidat i ambaquesta mena de desídia la mare o el pare que re-treu contamina l’equilibri emocional dels fills iaquests poden anar-se tornant com ell/a; es creaun nou neuròtic que tard o d’hora, si se n’adona,buidarà tot el seu enuig damunt la figura que elva emmetzinar.

Finalment cal tenir present que després de re-conèixer el problema i tractar de subsanar-lo caldràfer ús del perdó. Cal perdonar el passat i també,tot sovint, perdonar-nos a nosaltres mateixos peròsense caure en la indolència. Així doncs, si tenimposicionat el perdó en front del retret, què triariestu, la pau o el flagell?

Els esperava a la porta de laclasse amb un ampli som-

riure que li retornaven amb es-creix. Per a ell era el millor mo-ment del dia. Comprovar quela mainada anava contenta a es-cola encara li donava més for-ces per continuar treballant.

Alexandre Galí Coll va néixera Camprodon el 1886. Els seusprimers mestres van ser el seuoncle Bartomeu Galí –que erapedagog– i el cunyat d’aquest,el reconegut Pompeu Fabra. Se-gurament tots dos li van trans-metre la passió per l’ensenya-ment i li van despertar la voca-ció per la docència, quemantindria tota la seva vida.

Quan només tenia 24 anys,Alexandre Galí va fundar l’Es-cola Vallaparadís a Terrassa.Ben aviat el centre es va con-vertir en tot un referent per alsrenovadors de la pedagogia,ja que el jove mestre de Cam-prodon utilitzava les darrerestendències del camp de l’en-senyament. Fruit d’aquesta ex-periència, el 1913 va ser nome-nat secretari del Consell de Pe-dagogia de la Mancomunitat.Tasca que tres anys més tard vaampliar amb la creació de l’Es-cola d’Estiu, una institució pen-sada per millorar la formaciódels mestres catalans i que vaser una de les principals portesd’entrada de la pedagogia eu-ropea més avançada. El copd’estat de Primo de Rivera vaacabar amb tots aquests pro-jectes. El 1924 Alexandre Galíva haver d’obrir un altre col·legi,anomenat Mútua Escolar Blan-querna, des d’on va mantenirviu l’esperit renovador. Paral·le-lament també va publicar diver-sos llibres com ara Ensenya-ment de l’ortografia als infants.

Quan el 1931 es va proclamarla Segona República i Catalun-ya va recuperar les llibertats,Alexandre Galí va tornar a ocu-par càrrecs de gestió pública:va ser secretari general del Con-sell de Cultura de la Generali-tat i Catedràtic de Metodolo-gia de l’Ensenyament del Llen-guatge a la Universitat deBarcelona. Un cop més, però,els militars van acabar ambl’educació. El 1939, amb la vic-tòria franquista, l’administraciócatalana va desaparèixer i, amés, es van confiscar entitatsprivades com ara la Mútua Es-colar Blanquerna. Aleshores,Galí es va refugiar en l’escrip-tura de la monumental Històriadel moviment cultural de Ca-talunya del 1900 al 1936, queel va ocupar entre el 1945 i el1953. Precisament aquell anyva guanyar el premi de biografiaAEDOS per un treball dedicata la figura del Baró de Maldà.El 1968 va publicar a Perpinyàun recull dels seus pensamentsamb el títol Mirades al món ac-tual i va ingressar a l’Institutd’Estudis Catalans. Malaurada-ment, moria el 1969 als 83 anys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Els retrets

AlexandreGalíColl

XAVIER CARMANIU

ISABEL COCH

Gironins delsegle XIX

La notícia m’ha semblat molt important: des-cobreixen a Etiòpia les restes fòssils més

antigues de la nostra espècie: Homo sapiens.Els tres cranis trobats pertanyen als predeces-sors immediats dels humans moderns...

Els ossos trobats són l’evidència fòssil de l’ori-gen africà de la humanitat i descarten la nos-tra relació amb els Neandertals... El descobri-ment s’ha produït a la regió d’Awash (Etiòpia)per un equip internacional de paleontòlegs, co-ordinat pel professor Tim White, de la Univer-sitat de Califòrnia, a Berkeley. Aquestes res-tes, de gran valor científic (tres cranis de dosadults i un nen), tenen al voltant de 160.000anys d’antiguitat i pertanyen a una nova su-bespècie, que seria immediatament predeces-sora dels primers Homo sapiens amb trets anatò-mics totalment moderns...

Aquest fonamental descobriment aporta in-formació inèdita sobre els nostres orígens per-que els cranis pertanyen a un període crític del’evolució humana (des de fa 300.000 a 100.00anys) del que no existien vestigis fòssils. Fouprecisament en aquesta etapa de la nostraprehistòria quan entre les diverses espècies d’ho-mínids es va produir la transició evolutiva de la queva sorgir la humanitat que avui coneixem. Els cra-nis d’Etiòpia acaben amb aquest buit en el registrefòssil i gràcies a l’estudi del seus trets es demostrael caràcter africà dels humans moderns i la ine-xistència d’una connexió evolutiva directa entre «no-saltres» i els «homes de Neandertal», que van desa-

parèixer d’Europa fa uns 36.000 anys...Aquest espectacular conjunt de fòssils dels pri-

mers Homo sapiens coneguts es va descobrir a fi-nals de l’any 1997 a prop d’un poblat, anomenatHerto, a la seca i polsosa vall propera al riu Awash,a 230 quilòmetres al nord-est d’Addis Abeba. Peròencara hi ha més coses per explicar...

Els homínidsMIGUEL PÉREZ CAPELLA

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

El cuiner José Andrés–nascut a Astúriesperò format profes-

sionalment a Catalunya–presentarà a partir del ge-ner vinent un programaa la cadena de televisiópública nord-americanaPBS per promocionar lagastronomia del país. El tí-tol és poc original peròestà ben trobat, per ex-plícit: Made in Spain. An-drés ha explicat que la sè-rie setmanal, amb un pres-supost de 2,8 milions dedòlars (dos milions d’eu-ros), constarà de 26 capí-tols, i cadascun d’ells es-tarà dedicat a les especia-litats culinàries –«regió perregió»– d’Espanya.

El programa, que comp-ta amb la col·laboració del’Institut Espanyol de Co-merç Exterior (ICEX), técom a propòsit «presen-tar el millor d’Espanya,tant en restaurants i gas-tronomia com en turisme»,ha agregat el famós cui-ner, que ja fa anys que hatriomfat als Estats Units ion, curiosament, és moltmés conegut que a l’Estat espanyol.

José Andrés ha assenyalat que fins i tot labanda sonora de la sèrie o la roba que ves-tirà en cada entrega tindrà origen espanyol.La música que es podrà escoltar serà, so-bretot, pop espanyol; encara que també s’hipodran sentir grups que inspiren la seva mú-sica en l’espanyola o Espanya. Pel que fa ala indumentària, es basarà sobretot en pecesde marques o dissenyadors espanyols, ésclar.

El cuiner, que ha començat fa poc el rodat-ge del programa a Galícia i Astúries, pro-met sorpreses en alguns dels episodis deMade in Spain; i ha explicat que el formattindrà «entre un tres i un cinc per cent d’es-cenes als Estats Units, un quinze o un vintper cent d’escenes a casa, cuinant, i la res-ta» seran imatges rodades en la seva inte-gritat «a Espanya».

A l’Estat espanyol, aquest cuiner format al’escola de Ferran Adrià –que segueix sent,segons confessa Andrés, una de les seves

principals influències– ha presentat el pro-grama de TVE Vamos a cocinar. Andrés ésun cuiner que gaudeix de reconeixement in-ternacional i que destaca als Estats Unit perhaver introduït el concepte de «tapes» o «platpetit» al país de les grans racions.

Al llarg de la seva carerra, la visió i ima-ginació creadora d’aquest xef de només 38anys han rebut el reconeixement unànimede públic, premsa i copmanys d’ofici. El 2004,la revista Bon Appetit el va nomenar MillorCuiner de l’Any; el mateix any queFood&Wine el va incloure a la seva llista de«Tastemakers» i la publicació Saveur, al seurànquing «Saveur 100». I aquesta és nomésuna petita mostra de les distincions que harebut. José Andrés és soci –a més de capde cuina– dels restaurants Jaleo, situats aWashington DC, Arlington (Virginia) i Bet-hesda (Maryland), així com del Café Atlan-tico, del Zaytinya, del Minibar by José An-drés at Café Atlántico i de l’Oyamel, tots al’àrea de la capital nord-americana.

Tapes per als

ianquisEl jove cuiner José Andrés promocionarà la gastronomia

espanyola en un programa de la televisió pública dels EUA.

TEXT: DDEG FOTOGRAFIA: LOURDES DELGADO

Televisió


La capacitatd’innovar ésla principal

qualitat de RaffelPages. Més queperruquer, és uncreador d’idees iimatges que nopara. Precisament,el que troba a fal-tar a la televisió ésmés imaginació.

Per què encén la televisió? Quan l’encencés per entretenir-me o dormir-me al sofà.

Quin programa no es perdria per resdel món? Un Barça-Madrid o els NationalGeographic o Canal Historia.

No s’ha fet res millor des de...? Semprehi ha molt bons programes... buscant-los!

I quin és el pitjor programa que s’ha fetmai? Tots els dels «vividors» de xafarderiesper a incults o molt avorrits.

Toros o futbol? Mai toros... els deixo per ales vaques!!! Futbol i...

Quin informatiu és més imparcial? Cap!Tots tenen arrels... com els arbres.

I quin mira? Salto de canal en canal! Jo faigamb la tele el mateix que amb els diaris:llegir-ho tot, veure-ho tot!

Té algun presentador preferit? En Cuní,la Mònica Terribas, la Sílvia Jato i en FerranMonegal: m’encanta!

I algun que esborraria del mapa? Totsels que viuen dels «vividors»: tots són iguals!

Amb tres paraules: com seria la seva te-levisió ideal? Més imaginació, més culturai més societat.

Quin és el seu personatge de dibuixosanimats preferit? Tintín, tot i que ara diuenque és racista!

Té algun anunci preferit o que recordiespecialment? El del noi que camina din-tre una bombolla i tots els de l’Audi.

Què és una casa sense tele? Igual que unacasa sense diaris: sense informació. Però pervacances, és un paradís!!!

El descodificador

RAFFEL PagesPerruquer i creador

«Sempre hi ha moltbons programes...buscant-los!»TEXT: A.E.T. FOTO: A. RESCLOSA

El paradís més a prop que mai

Portal oficial de Reserves on line d’Hotels, Apartaments i Cases Raons

per somiar...

a menorca des de casa

Dilluns 13 d’agost22 DominicalDiumenge 12d’agost de 2007

Els més vistos(de l’1 al 7d’agost)

Catalunya

CSI: JackpotDilluns 6 d’agost,Tele 5. 631.000 es-pectadors (31,6%).

CSI: Pelaje y despre-cioDilluns 6 d’agost,Tele 5. 627.000 es-pectadors (24,8%).

TN VespreDilluns 6 d’agost,TV3. 590.000 espec-tadors (27,4%).

Escenas dematrimonioDimarts 7 d’agost,Tele 5. 568.000 es-pectadors (27,2%).

PolòniaDijous 2 d’agost,TV3. 565.000 espec-tadors (25,9%).

Fórmula 1:GP d’HongriaDiumenge 5 d’agost,Tele 5. 537.000 es-pectadors (31,8%).

Espanya

Fórmula 1:GP d’HongriaDiumenge 5 d’agost,Tele 5. 4.659.000 es-pectadors (46,7%).

Yo soy BeaDilluns 5 d’agost,Tele 5. 3.650.000 es-pectadors (36,1%).

Yo soy BeaDivendres 3 d’agost,Tele 5. 3.556.000 es-pectadors (34,3%).

Yo soy BeaDimecres 1 d’agost,Tele 5. 3.538.000 es-pectadors (34,4%).

Yo soy BeaDijous 2 d’agost,Tele 5. 3.527.000 es-pectadors (34,5%).

Yo soy BeaDimarts 7 d’agost,Tele 5. 3.492.000 es-pectadors (35,6%).

08.00

18.20

K3Les Tres BessonesL’Avorrida ha enviat les Tres Bessones a l’An-glaterra del segle XVIII, on tota la RevolucióIndustrial està aturada per culpa de JamesWatt, que encara no ha inventat cap mà-quina. Però un dia, mentre mira com s’es-calfa una tetera, Watt té una idea. I així éscom les nenes viuran en directe un gran des-cobriment: la màquina de vapor!

TV3Una trompeta llunyanaRaoul Walsh va tornar a demostrar en aquestfilm –l’últim que va rodar– el seu mestrat-ge, especialment en les batalles. Al tinentMathew Hazart el destinen a Fort Delivery,prop de la frontera mexicana, darrere de laqual s’atrinxeren Àguila de Guerra i les se-ves tropes índies. Mathew es guanya la con-fiança del vell cap indi, però els polítics norespecten el compromís a què s’ha arribatamb els indis.

CuatroSupermodelo 2007. Los cástingsPer fer boca abans del concurs, Cuatro co-mença a emetre els dia a dia del procés deselecció de les 1.300 noies que van optar aser una de les elegides per participar a Su-permodelo. Un refregit de nervis, llàgrimes,alegria, esbroncades, anècdotes i decisionsdel jurat. Èxit segur.

TVE-1IdentityAntonio Garrido presenta aquest concurs,una mena de Quién es quién portat a l’ex-trem. El concursant ha d’assignar, senseequivocar-se, la professió correcta a una dot-zena de desconeguts, basant-se en la sevaintuïció, algunes pistes i l’ajuda d’uns experts.

CuatroEl Triángulo de las BermudasLa minisèrie arriba al seu desenllaç amb unmunt de sorpreses per als espectadors. ElGovern segueix posant obstacles a l’expe-dició, que intenta desesperadament impe-dir que es produeixi un gran desastre...

33Sala 33 DocumentalLa pel·lícula es planteja com un viatge en vai-xell a un lloc que no existeix: Narragonia,un lloc situat a la fantasia, el país dels ne-cis. Es basa en Das Narrenschiff (El Vaixelldels bojos, 1494) és una novel·la publicadaa finals de l’Edat Mitjana que descriu un fetmític. Centenars d’homes i dones eren ex-pulsats de les ciutats i condemnats a nave-gar eternament a la deriva.

Dimarts 14 d’agost

13.20

17.55

18.25

23.05

22.00

22.00

22.10

22.30

21.45

La2Las gemelas de Sweet ValleyUna sèrie basada en els llibres de FrancinePascal, que mostra la vida de dues germa-nes bessones, Liz i Jess Wakefield, que viuenen un barri de luxe de Califòrnia i estudiena l’institut Sweet Valley. Liz i Jess són idèn-tiques físicament, però oposades en perso-nalitat: Liz és bondadosa i responsable; iJess, en canvi, és egoïsta, presumida i super-ficial.

K3SamSamEn SamSam està convençut que quan vanéixer era una granota i que la SamMare liva fer un petó per convertir-lo en un heroicòsmic. La por que un altre petó el torni aconvertir en granota farà que en SamSamintenti evitar que li facin petons. Aviat, però,es començarà a notar molt estrany... Què lideu passar...?

TV3Tom HornEl 1901, a Wyoming, Tom Horn, antic explo-rador de l’exèrcit i caçador de recompen-ses, es troba sense feina. John Coble se l’em-porta al seu ranxo i el presenta als mem-bres de l’associació de ramaders amb elpropòsit d’acabar els freqüents robatorisd’animals. Tom Horn es dedicarà a abatredespietadament els lladres i els seus còm-plices fins que la gent, i principalment elxèrif, Joe Belle, arriben a estar fins al capda-munt de la intransigència de Horn i volendesfer-se’n.

Tele 5JerichoFalta poc per les eleccions a alcalde, i Graycreu que té l’oportunitat de demostrar la sevaforça com a líder quan un dels ciutadansde Jericho apareix mort. Gray està convençutque sap qui ha comès el crim i organitza unacacera humana per capturar Jonah i tornarla pau al poble.

TV3Nip/TuckPatint la seva solitud, Sean simpatitza ambuna clienta desemparada, Diana Lubey (Cat-herine Deneuve), i accedeix a la seva perver-sa petició de cirurgia plàstica. Mentrestant,Christian proposa matrimoni a Michelle, peròel seu passat promiscu li fa plantejar-se lacapacitat d’establir un compromís a llarg ter-mini amb cap dona. I James trama un plaper utilitzar la sala d’operacions de McNa-mara/Troy per al seu propi benefici.

Dimecres 15 d’agost

09.30Tele5Los caraconosDos alienígenes es dirigeixen a la Terraper conquerir-la, però per culpa d’un acci-dent hi arriben abans del què tenien pre-vist i es veuen obligats a conviure amb elshumans i intentar passar desapercebuts en-tre ells.

TV3Tooth, la fada de les dentsDent és una jove fada de les dents queestà tipa de treballar amb les seves avorri-des companyes i de suportar el mal humordel seu cap, un conill de pasqua. Dent repel missatge d’ajuda d’una nena anomena-da Tolly perquè la seva família es troba enuna situació econòmica molt precària i, amés, el seu germà Tom la menysprea per-què ella li ha dit que creu en els éssers mà-gics. La fada decideix ajudar Tolly i, senseconsultar-ho a ningú, li fa arribar un munt dediners, però ben aviat s’adonarà que hacomès un error de difícil solució.

CuatroFriendsJoey es planteja tornar a casa amb Chand-ler, però s’assabenta que ja està buscantnou company de pis. Mentrestant, la rela-ció entre Rachel i Ross afecta Monica, quese sent com si hagués tornat a la infància.I a Phoebe li ofereixen fer un vídeo d’SmellyCat, però no li han dit que sigui ella la quecanti...

TV3L’home que estimava Cat DancingEl militar Jay Grobard es casa amb Cat Dan-cing, una noia índia. Arran d’això Grobardserà condemnat a l’ostracisme. El militarmata un home que pretenia els favors del’índia i és tancat a la presó.

La 2PerdidosTVE recupera la segona temporada de lasèrie abans d’estrenar la tercera, a la tardor.D’aquesta manera, els seguidors de Lostpodran refrescar la memòria, que ja con-vé, després de l’excessiu espai de tempsque la televisió pública ha deixat passar en-tre una temporada i l’altra.

33Cirque du Soleil: La NoubaUn dels nous muntatges del circ més pres-tigiós del món, que amb La Nouba ha vol-gut fer la història de totes les històries, la bar-reja de la memòria personal amb la memò-ria col·lectiva, amb la premissa de què nohi ha res impossible.

14.55

15.35

22.00

23.05

10.15

✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.

✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors

i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

✔ Matinals especials per a escoles i grups.

✔ Bolera amb 12 pistes.

✔ Promocions cada dia de la setmana.

✔ Festes d’aniversari.

✔ Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Guia TV


Divendres 17 d’agost

12.55

21.50

18.25

14.00

K3Combat XaolínEn temps antics, el primer drac Xaolín va llui-tar amb la llegendària bruixa Wuya. El béva prevaler, i els objectes amb poders ocults–els Shen Gong Wu– van ser amagats pertota la terra. Aquests objectes místics són lesclaus per controlar el bé i el mal i poden sernomés capturats amb un combat. Ara qua-tre guerrers sense por, Omi, Kimiko, Rai-mundo i Clay, han estat cridats per protegirels Shen Gong Wu de les forces del mal. AmbDojo, el seu esquerp drac guia, tots quatreviatjaran al voltant del món a la recerca delsobjectes.

Antena 3Los SimpsonLa vida sexual de Homer i Marge està sotamínims, i només l’emoció de fer l’amor enllocs on poden ser descoberts aconsegueixtornar a encendre la flama de la passió. Men-trestant, Bart i Lisa desenterren el final al-ternatiu de la pel·lícula Casablanca desprésde rastrejar la superfície de Springfield ambun detector de metalls.

TV3L’honor del comandant LexDurant la guerra civil nord-americana, elcapità Lex Kearny comanda un escamot ian-qui que transporta uns cavalls, però cau enuna emboscada parada pels sudistes i, da-vant del perill de pèrdues humanes, Ke-arny prefereix retirar-se i abandonar els ca-valls. En arribar a la caserna l’acusen decovardia i l’expulsen de l’exèrcit. Kearnytorna a casa dolgut pel deshonor i amb lasospita que algun dels seus companys el vatrair avisant els sudistes.

TV3GosSOSEn Bach és un gos bover de Berna, de setanys i que pesa 50 quilos. Ha viscut des depetit al pis de l’Eduard i la Mònica, però lamalaltia d’ella els impedeix cuidar-lo.A aquest gos li han sortit dues famílies can-didates per tenir-lo: la Mercè i en Josep, queviuen a l’Estartit, amb una altra gossa tam-bé bover, la Sorra; i en Pepe, que viu sol aBarcelona i disposa de temps lliure per cui-dar en Bartolo, el gos del seu germà.

CuatroMegadesastres: TsunamiLa sèrie documental descobreix avui el po-der devastador dels tsunamis, les onadesgegants que desplacen un enorme volumd’aigua a grans velocitats, i que poden re-córrer milers de quilòmetres.

Dijous 16 d’agost

15.35TV3VentdelplàLa Teresa creu que no pot exercir una altravegada de metge. La gent del poble enca-ra no se’n refia, però el doctor Roselló i la Nurila continuen animant. En Rafa demana al seupare que li deixi la casa lliure per estar ambla seva nòvia i ell intenta convèncer la Mar-cel·la perquè passin la tarda a Girona.

CuatroCrossing JordanL’equip mèdic i policíac de l’Oficina Foren-se de Boston s’enfronta a la mort d’un poli-cia en acte de servei, una tragèdia que afec-ta especialment el detectiu Woody. Això faràque Jordan estigui especialment atenta al’actuació del seu company, que corre el riscde no ser imparcial. Per altra banda, Bug,Nigel i Macy tenen un altre problema: unadona assegura que els extraterrestres ro-baran el cos del seu difunt marit.

K3PinguLa flauta màgica que s’ha trobat en Pingu ésmolt especial. A tothom li fa mal d’orelles, tretdels peixos, que es queden embadalits quansenten sonar l’instrument d’en Pingu. A enPingu li podria passar el mateix que al flau-tista d’Hamelín. Fins on el seguiran els pei-xos?

TV3El club social de CheyenneJohn O’Hanlan, un cowboy, rep una cartacomunicant-li que és l’únic hereu del nego-ci del seu germà, el club social de Cheyen-ne. Ell se n’hi va i, quan hi arriba, un advo-cat li entrega una suma important en con-cepte dels beneficis que li pertoquen. QuanO’Hanlan arriba al local i descobreix quees tracta d’un prostíbul, es proposa despatxartotes les dones i convertir-lo en un hotel. Peròla reacció de la població és de protesta.

La2GomaespuminglishUn microespai d’humor creat per GuillermoFesser i Juan Luis Cano (els Gomaespuma),i que ells defineixen com «un curs d’anglèsper aprendre espanyol». La classe que «DonEusebio» imparteix des d’una aula virtualaporta una visió humorística a les possibili-tats que ofereixen normalment els cursosd’idiomes. A través de jocs de paraules en-tre castellà i anglès es creen esquetxos di-vertits i plens de l’humor intel·ligent que ca-racteritza el duet.

Dissabte 18 d’agost

09.00

09.30

15.30

21.35

21.50

TV3Tintín al TíbetEntre els desapareguts de l’accident d’unavió que anava cap a Katmandú hi ha TxangTxong Jen, un xinès gran amic d’en Tintín.Ell està convençut que és viu, per això nodubtarà ni un moment a emprendre una ex-pedició plena de perills que el durà fins alcor del Tibet, on viu l’abominable home deles neus, el Yeti.

Tele 5EmbrujadasLes germanes Halliwell s’enfronten a les De-monatrix, unes dones que tenen unes po-cions letals i que treballen per al malvat Vin-cent. L’home està enamorat de Paige i in-tenta conquistar-la per alliberar el seu poder.Per rescatar-la de les mans de Vincent, Pi-per i Phoebe necessiten l’ajuda de Christ,que està empresonat.

TV3Ha arribat l’àguilaAl 1943, un petit grup de paracaigudistesalemanys prepara un pla molt arriscat: el se-grest de Winston Churchill. El coronel Ralddescobreix que Churchill pensa passar dosdies en un poble de Norfolk. El convencenque el segrest és possible i demana la col·la-boració del coronel Steiner, a qui acabend’ajornar l’execució a què havia estat con-demnat, i de Liam Devlin, un delinqüent irlan-dès. Devlin prepara l’arribada nocturna d’Stei-ner i el seu grup. Tot sembla anar bé fins queels alemanys es troben en perill per culpad’un incident imprevisible. Els membres delcomando no vacil·laran a sacrificar-se per-què el pla continuï endavant.

CuatroCampeonísimosUna és una gossa border collie que viu itreballa al Pirineu amb Armand Flaujat, el seupastor. Els dos formen un gran equip quemouen ovelles, vaques o oques, i partici-pen a concursos, igual que ho fan Daria i Jor-di Muxach. Dariaés encara una gosseta inex-perta que, a més, ha de lluitar contra el fan-tasma de la gran Coloma, un mite de ladècada dels 90.

TV3El cas de la núvia divididaL’aparició del cos mutilat d’una dona em-bolicada amb un vel de núvia obre el casd’un psicòpata que està reconstruint la sevadona ideal a base de parts de diferents cadà-vers. Els policies que segueixen el cas, enToni i l’Àlex, tenen una relació molt tensa desdel principi.

17.00

18.20

17.05

18.30

Recomanem

Manhattan

Dijous 16. 33, 22h.Encantador ho-menatge de Wo-ody Allen a laciutat de NovaYork i, en espe-cial, a la vida deManhattan. Elblanc i negre vaser tot un encertper filmar unacrònica de per-sonatges ques’uneixen senti-mentalment persobreviure i seseparen per in-tentar trobar l’es-tabilitat. L’am-bient novaior-quès està traçatamb pinzelladesde geni.

Any1979.PaísEstats Units.DirectorWoody Allen.IntèrpretsWoody Allen,Diane Keaton,Maryl Streep,Mariel Heming-way, MichaelMurphy, AnneByrne.

00.55

ELS MILLORS MOBLES AL MILLOR PREU

HIPER MOBLE GIRONA

A GIRONAHIPER MOBLE GIRONACtra. Barcelona, 121 - Tel. 972 41 03 53 - 17003 GIRONA

A SALTHIPER MOBLE GIRONAPg. dels Països Catalans, 22 - Tel. 972 23 02 61 (3 línies) - 17190 SALT (Girona)

A OLOTHIPER MOBLE OLOTCarretera de les Tries, 10 - Tel. i Fax: 972 26 92 07 - 17800 OLOT (Girona)

A BLANESHIPER MOBLE BLANESAv. Joan Carles I, 168 - Tel. i Fax: 972 35 09 95 - 17300 BLANES (Girona)HIPER MOBLE BLANES SELECCIÓAv. de l'Estació (cantonada Av. Europa) - Tel. 972 35 56 21 - 17300 BLANES (Girona)

C/ Bonastruc de Porta, 29 - Tel. 972 20 70 66 / 972 20 73 17 - 17001 GIRONA

HIPER MOBLE SELECCIÓ I DISSENYCtra. Barcelona, 135-137 - Tel. i Fax 972 20 33 04 - 17003 GIRONA

Bonastruc de Porta, 31 - Tel. 972 21 36 62 - 17001 GIRONA

GALERIES DEL MOBLEC/. Güell, 162 / Orient (cantonada Bastiments) - Tel. 972 23 43 11 (2 línies) - 17005 GIRONA

Documents

d’agost de 2007 PÀGINES 2, 3 i 4 minical · 2007-08-09 · El fruit d’una xerrada Antoni Martí fa més de trenta anys que coneix el pintor figuerenc Antoni Pitxot i n’ha reunit