Reportatge Retrats de la caritat Benefactors de l’hospital Sant Jaume d’Olot. PÀGI NA 6 Entrevista Joan Vergés «Diarrees igrips feien estralls entre la població infantil». PÀ GINA 7 Reportatge Apple sense Jobs PÀ GINA 9 Reportatge L’adopció PÀ GINA 10

MisterSofà

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

REBAIXESCtra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

REB

AIX

ES R

EBA

IXES

REB

AIX

ES R

EBA

IXES

REB

AIX

ES R

EBA

IXES

REBA

IXES R

EBAIX

ES REBA

IXES R

EBAIX

ES REBA

IXES R

EBAIX

ES

Dom

inic

alDiumenge 30de gener de 2011

Diari de Girona

ReportatgeSuperviventsAna Foche obre unasèrie de reportatgessobre gironinsque han superat elcàncer. PÀGINES 2 i 3

EntrevistaL’hora de frenarJaume Curbet acabade presentar el llibre«Un món insegur».PÀGINES 4 i 5

Més ambiciós: Honda reforça la gamma de berlines i familiars Accord amb un nou motor dièsel. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

Acasa seva el primer que crida l’atenció és lacuina, un espai interior, íntim i alhora ale-gre. Un indret que ella mateixa va pintar per-

què volia un color amb vida, amb alegria, ambenergia. Una cuina que considera l’ànima de lacasa, on el primer dia que va rebre la quimioterà-pia va cuinar per a més de quinze persones. Aquelldia, Ana ho va preparar tot, des dels entrants finsa les postres. Va cuinar per a la família i els amics,i es van reunir, van menjar i va reafirmar-se a ellamateixa, i alhora a la resta del món, que era unadona adulta i valenta, que era filla i també mare,que era esposa i amiga, treballadora, cantant, i persobre de tot això, era i és, una supervivent.

Ana Foche Gil és nerviosa i eixerida, amb unsulls inquiets i replens d’energia, com ella mateixa.Et rep a casa seva –un pis que adora del carrer delCarme de Girona– somrient, xerrant només d’arri-bar i amb una gràcia ocurrent molt personal. Men-tre desglossa la seva biografia entre bromes elo-qüents, no et perd mai la mirada, de fons i ame-nit zant la seva companyia, bombons, xocolatinesi cafè. Mare de cinc fills, ha treballat tota la sevavida. S’ha mogut sempre i es continua movent. Vavenir a Girona fa un munt d’anys amb una mà aldavant i l’altra al darrere i amb 61 anys continuaessent igual d’activa que sempre. Ens entrevistemd’ahir per avui perquè té planificat marxar uns diesa Andalusia, on ha d’actuar al Canal Sur (ho fa pe-riòdicament) i ajudar la seva germana. Cantant devocació i ara per dedicació –als cinc anys ja can-tava, i no n’ha parat mai–, li encanta la copla, i en

les actuacions públiques llueix un vestit que ellamateixa es va dissenyar, tallar i cosir. Ens regala unCD que va gravar per ajudar l’Associació Espan-yola contra el Càncer (AECC) i ens revela quina ésla seva principal teràpia, l’ajuda a les persones ma-laltes de càncer: «La meva teràpia? Ajudar altres per-sones que estan passant pel que jo vaig patir.Aquesta és la meva teràpia». Arran de la malaltia,Ana Foche va contactar amb l’AECC-Catalunyacontra el càncer i des de llavors participa en el pro-grama «Supervivents» que té en marxa l’entitat.

S’emociona en parlar del suport que li van do-nar en el seu moment, de la necessitat de poderte nir un espai on compartir i expressar-se oberta-ment: «És curiós. Ara ja parlem lliurement de lasida, però encara hi ha qui té por de dir la parau-la càncer». Si li preguntes què li diria a algú que estrobés en la mateixa situació que ella, respon: «Callluitar dia a dia. Obrir al matí la cortina i dir “¡cony,quin dia mes bonic fa avui!”. Cal lluitar per això».

Nascuda a La Línea de la Concepción (Cadis),Ana Foche es va casar quan tenia 19 anys i de se-guida va venir a Girona amb el seu home, que erafuster. Havien enviat cartes a diversos familiars quevivien a Catalunya i el País Basc i un d’ells, que erasergent de la Guàrdia civil a Girona, li va respon-dre que aquí hi havia feina. Dit i fet. El seu homeva trobar feina i ella també. Feines, de fet, perquèdes que viu a Girona Ana ha fet de taxista (legal iil.legal, baixant persones de les Pedreres), de pei-xatera al mercat de la plaça del Lleó («quina fredque feia, a les quatre del matí», recorda), de por-

2 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTOS PORTADA: A DALT, ANA FOCHE ALBALCÓ DEL SEU PIS DEL CARRER DEL CARMEDE GIRONA (FOTO: VISUALBACKGROUND); ABAIX, JAUME CURBET AL BARRI VELL DE GIRO-NA (FOTO: MARC MARTÍ).

30 de gener de 2011

4 i 5 EntrevistaL’hora de frenarEl gironí Jaume Curbet acabade presentar el llibre «Un móninsegur» i ha impartit un curs ala Càtedra Ferrater i Mora.

6 ReportatgeEls retrats de la caritatEl Museu Comarcal de laGarrotxa mostra quadres depersones que van fer donacionsa l’hospital Sant Jaume d’Olot.

7 EntrevistaJoan Vergés«Les diarrees i les grips feienestralls en la població infantil»,diu aquest ensenyant jubilat queha escrit sobre Espolla el 1917.

9 ReportatgeApple sense JobsLa sortida per temps indefinitde Steve Jobs d’Apple per raonsde salut desperta incògnitessobre el futur de la companyia.

10 ReportatgeL’adopció

SUMARI

“S’ha delluitar diaper dia”

Amb la mateixa empenta que la va portar a Girona sense res ambnomés 19 anys, i a fer tota mena de feines, i a mantenir des de

petita l’afició a cantar, i a tirar endavant una família amb cinc fills,Ana Foche va afrontar el càncer de pit que li van detectar el 2005.

TEXT I FOTOGRAFIA: ALÍCIA BADA/DIEGO ESPADA (VISUALBACKGROUND)

Supervivents: Ana Foche, 61 anys,

Reportatge

3 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

Fotos:A la pàgina de l’es-querra, Ana Focherient en un momentde l’entrevista; enaquesta, a la cuinade casa seva.

tera en un edifici, de perruquera (se n’havia tretel títol i va obrir un petit local que va haver detancar per tenir cura del seu pare, malalt), de de-pendenta en una croissanteria als Quatre Cantons(on assegura haver fet amistat amb Joaquim Na-dal, que una vegada va evitar que l’atraquessin),i també de dependenta a Cal Enric. Fa vuit anysli van detectar miastènia ocular, arran de la qualté una incapacitat laboral per treballar en indretson faci calor i una petita paga.

PER UN ACCIDENT DE TRÀNSITA Ana Foche li van diagnosticar l’agost del 2005un càncer de pit en fase inicial. Ella s’havia sot-mès mesos abans al reconeixement mèdic anual,sense que es detectés cap anomalia. Posterior-ment i després de patir un accident de circulacióen què va rebre un fort cop al pit, va començar asentir molèsties i dolor, en principi atribuïbles ala topada, però més tard i mitjançant l’autopal-pació, va descobrir-se un petit bony que la va po-sar en alerta. Quan el metge li va comunicar eldiagnòstic, l’acompanyava el seu marit. Tots vancallar i Ana es va agafar el cap amb les mans du-rant cinc minuts. I llavors va dir: «Endavant, doc-tor, si m’ha d’operar, operi’m». En aquell momentcomençava un llarg camí de moments intensos,

de coneixement i por de paraules com metàsta-si, infiltració, tumor… que passen a convertir-sed’alienes a pròpies, d’inexistents esdevenen ame-naçadores ombres quotidianes.

Va ser operada a Girona, on també va rebre sissessions de quimioteràpia, i posteriorment va re-bre 36 sessions de radioteràpia a l’Hospital Uni-versitari Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Ba-dalona. «A la mateixa llitera que Camarón de laIsla», sostè orgullosa. Ara, les revisions i provesperiòdiques de control li fan a Girona.

En la conversa, Ana no para d’insistir en granimportància de les revisions ginecològiquesanuals i com ajuda a eradicar o controlar la ma-laltia una detecció precoç. Un llarg camí de visi-tes al metge, de parlar amb la família, de fer elcor fort. Recorda, amb un somriure d’afecte, eldia que va haver de dir-li al més petit dels seuscinc fills: «Ja n’hi ha prou de plorar, que la mamano es morirà!». També s’havien espantat el seuhome, i els altres seus fills, però ella mateixa elsva infondre ànims: «La que tinc el càncer sóc jo,o sigui que pa’lante». També recorda com va serel dia que va veure com li començaven a caureels cabells, per efecte de la quimioteràpia. En ado-nar-se’n va decidir rapar-se’ls. En sortir del bany,la seva neboda, que era a la casa, va fer un crit

de sorpresa preguntant-li què havia fet i ella li vacontestar: «Mira, així em creixerà el cabell més bo-nic». Riu rememorant l’escena i continua: «Em vaigrapar el cap, em vaig posar el meu mocador i vaigcontinuar rient i vivint tan feliç».

Per a les persones que pateixen càncer o l’hanpatit, hi ha un llarg procés que els porta a veureque tot ha canviat, a la pèrdua del sentit, a la porde l’immediat, a recuperar la normalitat i nova-ment, a tornar a trobar que tot torna a tenir sen-tit, que la vida segueix i segueix tal com és, ambdies millors i altres de pitjors. I uns dies necessi-tes el suport de professionals, dels familiars, d’a-mics i altres cops ets tu qui està ajudant, aconse-llant o simplement escoltant. Ana Foche va seguirendavant, lluitant contra la seva malaltia i se sentafortunada per haver-la detectat aviat, per haver-la superat... sobrevivint fins al dia d’avui i tenintla vida plena de projectes: canta en un Cor Ro-ciero de Girona, col.labora amb l’AECC, està es-crivint un llibre de memòries i prepara un pro-jecte amb un guitarrista i un percussionista perarrencar-se per bulerías i fer actuacions aquestestiu. Ana Foche és capaç de mirar al món direc-tament i amb un somriure acomiadar-se dient:«Ara tinc seixanta-un anys i ja no tinc por de res.I segueixo, i seguiré, donant molta guerra».

Supervivents» és el títol genèric de la sèriede dotze reportatges que aniran apare-guent amb caràcter mensual, durant

aquest 2011, en el suplement Dominical de Dia-ri de Girona, en els quals es relata l’experièn-cia d’una dotzena de gironins i gironines quehan superat algun tipus de càncer. Es tracta d’unprojecte fruit de la col.laboració entre la dele-gació de Girona de l’Associació Espanyola Con-tra el Càncer (AECC), l’estudi-escola gironí Vi-sualBackground, i el mateix Diari de Girona.El reportatge dedicat a Ana Foche és, per tant,el primer de la sèrie «Supervivents», que neix apartir d’una sèrie de reflexions sobre l’actual si-tuació de crisi econòmica mundial i la necessi-tat de nous herois quotidians, ciutadans normalsi corrents que, cadascú a la seva manera, hanestat capaços d’afrontar i superar una crisi per-sonal tan important com ho és patir un càncer,i que per tant poden servir d’exemple a l’horad’encarar les dificultats que es poden presentara la vida. Humor, empenta, suport de l’entorn...,són algunes de les eines que han utilitzat aques-

tes persones per tirar endavant davant d’una si-tuació critica i sortir-se’n. El projecte «Supervi-vents» no es limita a la publicació dels repor-tatges en el suplement Dominical de Diari deGirona, sinó que té continuïtat a través de l’e-dició digital del diari, diaridegirona.cat.

L’AECC-Catalunya Contra el Càncer és unainstitució de caràcter benèfic sense ànim de lu-cre, declarada d’interès públic, que des del 1953ofereix serveis adreçats al malalt de càncer, a laseva família i a fomentar estudis oncològics.L’AECC-Catalunya Contra el Càncer està forma-da majoritàriament per persones que treballendesinteressadament per oferir un servei a la so-cietat i per un equip de professionals formats i

preparats per a la tasca que han de desenvolu-par. Tal com expliquen els seus responsables,«una característica que conforma i defineix laidentitat de l’AECC és la contínua adaptació ales necessitats de la societat i del moment pre-sent, tanmateix aconseguir els mitjans i contri-buïr activament en la configuració d’un futurmillor». Els objectius que persegueix l’entitatsón: Disminuir les taxes d’incidència i/o morta-litat per càncer (prevenció i diagnòstic precoç);pal·liar i/o eliminar els problemes derivats de lamalaltia oncològica (assistència al malalt i a lafamília); formar col·lectius professionals en lesàrees objecte de la missió (formació). La dele-gació de Girona de l’AECC-Catalunya contra elCàncer té la seu a Girona ciutat, però les sevesactivitats es desenvolupen arreu de les comar-ques gironines a través de de les juntes locals.

VisualBackground és un estudi-escola d’artsvisuals que, a més del seu vessant comercial ieducatiu, es planteja realitzar accions de cairesocial i comunicatiu com ara el projecte super-vivents (www.visualbackground.com).

Heroisquotidians

El càncerde pitEl càncer de pit és eltipus més freqüent en-tre les dones. Pro-dueix una divisió in-controlada de lescèl·lules que donenlloc a un tumor o nò-dul. El fet que des delnaixement fins a lamort els pits siguin l’òr-gan femení que expe-rimenta més canvis,és el que produeix queaquest tipus sigui elmajoritari entre les do-nes. Es calcula que elrisc de patir-ne és d’u-na de cada vuit dones.Malgrat la seva inci-dència –a tot l’Estatespanyol se’n diag-nostiquen uns 22.000casos anualment–, lataxa actual de super-vivència és del 78% is’espera que aquestataxa augmenti gràciesals avenços en elstractaments i sobretot,en els programes icampanyes de detec-ció precoç.

Com en totes lesmalalties, la millor líniad’atac és la prevenciómitjançant revisionsmèdiques anuals, pal-pacions, exercici físic,dieta equilibrada i re-centment, en els ca-sos amb antecedentsfamiliars, l’estudi deles probabilitats genè-tiques de desenvolu-par la malaltía així comtambé saber quineshan de ser les mesu-res de prevenció òpti-mes per a cada casparticular.

Girona; ha superat un càncer de pit

Amb la col·laboració de

Delegació de GironaTelèfon: 972 20 13 06-972 22 00 29Correu electrònic: girona@aecc.es

JAUME Curbet Hereu Expert en seguretat ciutadana, autor del llibre «Un món insegur»

Dirigeix el Màster en línia en Polítiques públiques de Seguretat de la Universitat Oberta de Catalunya.Acaba d’impartir a Girona el curset «La seguretat en la societat del risc», en el marc de la CàtedraFerrater Mora de la UdG, i també fa ben poc ha presentat el seu darrer llibre, «Un món insegur».

Personatge extremadament sensible, intel·lec-tual compromès, Jaume Curbet (Girona,1952) ha dedicat la vida a pensar sobre què

fem malament la humanitat, i la seva conclusió ésque el primer que hauríem de fer, urgentment,sense dilació, si volem tenir alguna oportunitat deno estrellar-nos, és frenar. Prémer el fre amb for-ça i reduir la velocitat fins pràcticament aturar elfrenètic ritme consumista insostenible que ensamenaça, i treure tensió de passada, relaxar l’es-tressant model competitiu basat en l’individualis-me exacerbat. En aquesta entrevista, concedida apropòsit de la publicació del seu llibre Un móninsegur (CCG Edicions), ens ho explica.

Acaba de presentar a Girona el llibre «Un móninsegur», on afirma que ens trobem davantd’un «autèntic risc de catàstrofe planetària».A quin risc es refereix? Hi ha dues dimensions,l’ecològica i la relació entre els humans. Pel quefa a la primera, ja sabem ara mateix que està enmarxa un procés catastròfic, una catàstrofe radi-calment diferent de les anteriors, que posa en im-mediat perill la supervivència de la pròpia hu-manitat. La segona és que, en el procés civilitza-dor, la humanitat semblava que havíem après agestionar la violència, però aquests darrers 20 o30 anys estem veient que les relacions entre elshumans han entrat en una fase molt crítica, radi-calment conflictiva i la violència hi torna a jugarun paper dominant. Hem de tenir en compte que,a diferència d’altres etapes de la humanitat, enaquest moment tenim armes de destrucció mas-siva que abans no existien.

Havent vist i estudiat l’Holocaust nazi, sem-blaria que mai més no podríem caure en elmateix error, però veiem per exemple a Is-rael com les mateixes víctimes de l’Holocaustapliquen la mateixa medicina als palestins.Com és que no aprenem? Sí, el cas d’Israel éslacerant. Aquesta és la pregunta crucial. Per quèals humans ens costa tant d’adonar-nos de la gra-vetat dels nostres actes, i sobretot de ser cons-cients de les veritables fonts del conflicte humà.Imputem a determinats col·lectius la responsabi-litat total dels nostres mals, i per això patim aquestoblit. Hauríem de buscar les arrels del conflicteen nosaltres mateixos, hauríem d’entendre que lahumanitat és un tot, i que nosaltres en formempart. No hauríem d’oblidar que la causa està enun mateix. La humanitat és un tot i oblidar aixòés caure en una relació conflictiva amb el mediambient i conflictiva amb les relacions socials, iaixò explota inevitablement cíclicament en vio-lències.

No puc tenir la consciència tranquil·la si séque en alguna part del món hi ha gent que pa-teix, però a molts, sobretot als poderosos,sembla no importar-los, fins i tot, amb les se-ves accions, afavoreixen el patiment... Ac-tuem egoistament. La nova societat competitivaes basa en l’individualisme exacerbat, però és unindividualisme poc intel·ligent. Semblaria queegoisme vol dir procurar pel meu bé, i a nivelleconòmic procurem enriquir-nos prescindint delsdanys que als altres podem causar, i això no ésintel·ligent. No és que no sigui ètic, és que no ésintel·ligent. Si comparem les societats actuals,aquelles que tenen més cohesió i menys diferèn-cies econòmiques són les societat més justes, méstranquil·les i més pacífiques. I a la inversa, aque-lles societats que com els Estats Units tenen el pro-ducte interior brut més elevat, com que són so-cietats radicalment desiguals, i a més a més la des-igualtat ha anat creixent els últims decennis, són

les societats més violentes.

L’origen de la violència és la desigualtat? Hiha una correlació directa. Científicament està de-mostrat i a més a més el sentit comú ho avala.Com pot ser pacífica una societat que té unes po-ques persones cada dia més riques i una immen-sa majoria cada dia més pobra?

Seria possible una societat molt rica on to-thom fos molt ric i, com que no hi hauria di-ferències, tothom s’ho passaria molt bé? Noho sé, però sense ser tan ambiciosos hauríem d’a-nar a construir una d’aquelles societats amb lesne cessitats bàsiques cobertes i on les diferènciesde renda que hi pugui haver siguin intel·ligibles.Es tracta que la convivència predomini per sobredel conflicte. És el cas de les societats nòrdiquescom Suècia, Canadà, Noruega, Dinamarca...

A quin escenari anem, doncs? Estem en unacrisi que presenta un perill enorme, però tambéuna oportunitat enorme. La gran oportunitat ésque ens adonem que aquest model econòmic haentrat en crisi i que siguem capaços de reaccio-nar per impulsar un creixement humà, basat enla convivència i en la confiança mútua. Això noexclou un creixement econòmic raonable, so-

cialment i econòmicament sostenible, que ens facimés rics a tots; això sí que és un futur enraonat.

Algú ha dit que la humanitat som un col·lec-tiu a punt d’estavellar-se en cotxe a 200km/hora contra una paret i mentrestant ensdediquem a discutir com fabricar un cotxeque corri més... Com que estem davant d’un pe-rill tan imminent, la meva única esperança és queobrim els ulls. Quan ens adonem que anem a 200km/hora contra una paret, frenarem. No analit-zarem cap on hem d’anar, primer frenarem.

Un dels seus autors de capçalera és ZygmuntBauman. Com ell, vostè parla de la necessitatd’una autoritat mundial pública. Aquest seriaun dels elements. Els grans problemes de la hu-manitat ens afecten a tots i ens n’hem d’acabar deconscienciar. És clar que calen accions a nivellmundial, però això no exclou que localment hiha accions a fer. És també a Girona on ens estemjugant la convivència amb la naturalesa i la con-vivència humana. No hauríem d’usar un cop mésla globalització i dir que és un problema tan grosque jo no hi puc fer res.

És positiva una proposta municipal per re-duir a la meitat el trànsit rodat? És clar. Tot el

L’hora de frenar

4 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

TEXT: DANIEL BONAVENTURA FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

“Ja sabem ara

mateix queestà en marxa

un procéscatastròfic,

una catàstroferadicalment

diferent de lesanteriors.

“És també

a Girona onens estemjugant la

convivènciaamb la

naturalesa i laconvivència

humana.No hauríem

d’usarun cop més laglobalització idir que és unproblema tangros que jo nohi puc fer res.

“Els accidents

de trànsittambé són

fruit del’estrès,

i haurien desumar en elcomput de

baixescausadespel nostreprogrés.

“

“

“Entrevista

5 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

que vagi en la direcció de minimitzar les causesdel problema és bo, i sabem que la contaminacióderivada directament del tràfic de vehicles privatsés la causa principal de la contaminació atmosfè-rica. És més, hi ha una dada que no tenim pre-sent: per cada mort que hi ha a Europa degut alsaccidents de tràfic, n’hi ha quatre o cinc degut ala contaminació dels cotxes, per les malalties quedirectament provoca aquesta contaminació.

Com s’explica que les ciutats concebudes his-tòricament com a refugi siguin avui centresgeneradors de violència? Aquesta és una de lesparadoxes que ens hauria de cridar l’atenció. Lesciutats havien tingut una funció civilitzadora, encanvi ara no. Hi ha un rebrot de la violència in-terpresonal i col·lectiva.

Ciudad Juárez (Mèxic), amb 2.000 morts vio-lentes l’any 2009, ostenta el deplorable títol

de capital mundial de l’assassinat. Com es re-sol això? Estem parlant de l’intercanvi de drogade Mèxic cap a Estats Units i del retorn l’exporta-ció d’armes cap a Mèxic. L’episodi dramàtic ques’expressa amb el títol Ciudat Juárez s’insereix enun problema molt més greu. Els fenòmens glo-bals s’expressen en territoris concrets, i per raonsgeoestratègiques la violència es concentra en unpunt del mapa, i sembla que allà hi ha un pro-blema, quan el problema és global. Si ha arrelatallà és perquè hi ha la frontera amb Estats Units.

Ens exposem a un món amb ciutats amb ba-rris luxosos exclusius per als rics, fortamentvigilats per cossos militaritzats, com profe-titzava Orwell? El conjunt del continent ameri-cà ja és així. Curiosament, el que abans eren gue-tos per a les classes socials més excloses s’hananat convertint en guetos per a rics. Això no potacabar bé, que deia la meva àvia.

El concepte de «ressentiment», que segonsNieztsche és el que els necessitats i els humi-liats experimenten envers els seus superiors,els rics, és una de les causes de la violència?En el cicle de la violència, el ressentiment hi jugaun paper fonamental. Europa va viure des de l’e-dat mitjana un procés civilitzador que va anar re-

duint l’ús de la violència vindicativa, basada en lavenjança, que es va anar desplaçant cap al recursde la justícia. Però això no vol dir que l’ànim devenjança hagi desaparegut antropològicament decadascun de nosaltres i de la col·lectivitat. Ara co-mencem a veure explosions de ressentiment so-cial. Determinats col·lectius queden tant exclososi tant explotats que d’alguna manera o altra hande canalitzar els sentiments.

Aquest és el cas de les ciutats del Magrib, o delsud de Xile o de Salt, que veiem aquests dies?Jo crec que sí. En tots els continents veiem ex-plosions que tenen el comú denominador que es-tan protagonitzades per joves. No hem d’oblidarque, històricament, quan hi ha hagut cicles en elsquals la joventut ha vist allargat el període de pas-sar a adult, aquest procés de dilatació de la jo-ventut ha derivat en violència. Aquesta constantes dóna sempre. La crema de cotxes dels subur-

bis de París ens va avisar fa uns anys d’això, i Saltens està avisant d’això.

Com hem d’afrontar la inseguretat? La mane-ra d’afrontar la inseguretat de la nostra societattambé ha anat canviant. Estem passant d’un mo-del de governabilitat molt tradicional, en el qualhi ha unes autoritats que surten elegides i maneni punt, al model que se’n diu governança, és a dir,contemplar tots els actors, també els actors so-cials, i això vol dir els periodistes, els professorsuniversitaris, les víctimes. Aquí la democràcia tro-ba un camí per desplegar-se i mostrar la seva su-perioritat per resoldre els conflictes d’una mane-ra pausada i civilitzada, sense quedar fossilitzadaen una defensa aferrissada i tancada per exemplede la Constitució. Necessitem vies més serenes imirades més integrals.

I els casos de la pallissa al conseller de Cul-tura de Múrcia, a Espanya, i l’atemptat con-tra la congressista demòcrata de Tucson, alsEstats Units? De moment no hi ha un acte judi-cial que digui els fets van ser aquests i els autorsvan ser aquests, que seria una manera de co-mençar. La polèmica als Estats Units és la matei-xa que la de l’assassinat múltiple d’Olot. Uns co-mencen a buscar si l’acusat era un individu es-

trany, un tarat mental, mentre uns altres apuntenal clima d’instigació a l’odi polític, de senyalitza-ció d’objectius polítics a abatre, un dels quals erala congressista demòcrata. Per tant, ja tenim aquíels que busquen l’explicació psicològica i els quela busquen sociològica. I així no ens en sortirem,la crisi és psicosocial. Aquest individu era estrany,segur que era estrany, però també hi havia un cli-ma d’incitació a la violència molt focalitzat capaquí, i per tant aquesta tensió acumulada haviade petar per algun indret, i ho ha fet per l’indivi-du més feble. Hauríem de ser capaços de trobar-nos en un àmbit d’interpretació no dual, sinó in-tegral, faríem un avenç de la democràcia, ens tro-baríem en explicacions més integrals. Sortiríemd’allò meu per anar a allò de tots. No hi ha méssortida possible que començar a pensar en ter-mes d’humanitat. Contràriament, sempre estaremencallats i si el PSOE diu això, el PP estarà obli-gat a dir el contrari.

Hem vist desacreditar Wikileaks perquè di-fon converses privades. Posa realment en pe-rill la seguretat ciutadana Julian Assange? Wi-kileaks és una altra de les realitats que hem d’ac-ceptar com un fet ineludible. Hem generat unasocietat de la informació que un dels efectes queté és que es difumina la informació. La difusió iús d’aquesta informació passen a ser una altra.Pel que ha transcendit fins ara, no es posa en pe-rill la vida dels ciutadans. Fins allà on he pogutveure, el que ha difós Wikileaks no posa en pe-rill la seguretat de determinades persones ocol·lectius. Ara bé, si en el concepte seguretat in-cloem els interessos estratègics de determinadespotències, això ja no ho sé.

Les xarxes socials plantegen nous proble-mes, nous reptes de seguretat ciutadana. Sí.Tot el control dels delictes era fins ara en l’àmbitfísic, i ara ha passat a ser també en l’àmbit virtual.La ciberdelinqüència té un creixement exponen-cial, igual que el ciberterrorisme.

Què hem d’entendre pel concepte seguretatciutadana, és una assignatura, una branca delpensament? És una noció molt problemàtica per-què té un component objectiu, que són les xifresde delinqüència, però té un component de per-cepció subjectiu que és el sentiment d’insegure-tat que té el ciutadà i la col·lectivitat. I aquests doscomponents no van sempre lligats. Hi ha mo-ments que baixa la delinqüència i es manté la per-cepció d’inseguretat. Comparat a nivell europeu,des de fa anys es veu que a Catalunya les xifresde delinqüència són inferiors que en altres paï-sos europeus, en canvi el sentiment d’inseguretatés superior. És problemàtic definir polítiques pú-bliques de seguretat ciutadana, perquè no depènnomés de l’increment de la delinqüència, sinó dela percepció de la gent.

L’Organització Mundial de la Salut estima queprop de 3.000 persones es suïciden diària-ment, moltes d’elles per causa de l’abusivapressió en el treball. En la sobreexplotaciólaboral també hi trobem una font d’insegu-retat? El tema del suïcidi és un tabú social. No enparlem. L’enorme tensió que injecta en el cos so-cial aquest model de creixement basat en l’extre-ma competitivitat individual, ha de sortir cap al-gun lloc, en forma de violència cap als altres, oen forma de violència cap a un mateix. Hi ha quino s’atreveix a canalitzar aquesta tensió cap a fora,no en saben, i se l’apliquen a ells. El suïcidi ésmolt preocupant en les societats europees. Aques-ta mirada integral que dèiem ha de contemplartotes les formes de violència per entendre la mag-nitud de la pressió que estem injectant des de fadesenis sobre un cos social que no està preparatper suportar-la. Els accidents de trànsit també sónfruit de l’estrès, i haurien de sumar en el computde baixes causades pel nostre progrés.

La despesa militar espanyola per al 2011 seràde 8.560 ME, segons el Govern espanyol, se-gons Justícia i Pau serà de 17.244 ME. És jus-tificable aquesta despesa?Des d’un punt de vis-ta de necessitat de la defensa exterior, vull pen-sar que sí. Tot és discutible, però un país, en elcontext actual, no pot descuidar la seva capacitatdissuassòria d’agressions exteriors. No hem sigutcapaços, fins ara almenys, de generar un modelsocial en el qual aquest vector no sigui necessa-ri. Ara bé, en el context de reducció global de des-peses, si no hi ha una reducció de despesa mili-tar equivalent a la reducció de despesa social, po-dem generar un nou desequilibri.

Reportatge

6 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

Fotos:1Anton Desprats indi-ca la casa del carrerSant Antoni d’Olotque va donar al’hos pital SantJaume.2Marissa Camps(1829) mostra lescases de la plaçaMajor.3Un benefactor cecen companyia de laseva dona i guia.

Cristianisme iprotagonisme

Les donacions a l’hos-pital, i d’altres de simi-lars, es feien en basea la virtut de la caritatcristiana. Les caritatses feien per solidaritat,per consciència reli-giosa i en algun caspel protagonisme quedonaven. La manerade perpetuar el prota-gonisme en un princi-pi va ser retratar el do-nant. El costum ha per-mès fer arribar als nos-tres dies la imatgedels comerciants i ar-tesans que van impul-sar l’important desen-volupament d’Olot alsegon quart del segleXVIII. En cas que nohaguessin fet les do-nacions, ni els do-nants, ni les dones, niels quadres i objectesque estan al seu cos-tat mai haguessin es-tat retratats. El motiués que els retrats enaquella època es re-servaven als membresde la noblesa i a l’estament eclesiàstic.Aquestes característi-ques fan que lacol·lecció que ens haarribat fins avui tinguiun alt valor històric, so-cial i iconogràfic.

Des de la seva fundació, l’any 1310, i finsal 1860, l’hospital Sant Jaume d’Olot vafuncionar sobre la base de les donacions.

A mitjans del segle XVIII, i sense que se’n co-negui la causa, es va iniciar la tradició de re-presentar els benefactors en retrats pintats a l’o-li; així, l’hospital va acumular un fons pictòricque mostra olotins i olotines al costat de les se-ves caritats: cases, objectes i diners. Per causade la celebració del 700 aniversari de l’hospi-tal d’Olot, la Fundació Privada de l’hospital SantJaume exposa ara 23 quadres, del total de 35de la col·lecció de retrats dels benefactors delcentre. Durant dècades el fons pictòric haviaestat a les golfes de l’hospital i al despatx degerència sense que ningú, apart de l’historia-dor Joaquim Danés (1888-1960), en fes cas. Lamostra estarà a la Sala Oberta del Museu Co-marcal de la Garrotxa fins al 13 de febrer.

El comissari de l’exposició, Miquel Àngel Fu-manal, l’ha definit com una col.lecció hetero-gènia de nivells tècnics molt diferents d’un pe-ríode de 200 anys, en la qual es pot observarun mostrari de la indumentària i l’arquitecturaa Olot. Va precisar que per quantitat i qualitatés una col·lecció única entre els hospitals co-mar cals de Catalunya. El fet que bona part dela gent representada siguin comerciants i pro-fessionals sense vincles amb els estaments ecle-siàstic i aristocràtic, segons Fumanal, fa més ex-traordinària la col·lecció. La causa és que lagent normal, encara que fos benestant, no acos-tumava a fer-se retratar. Pel que fa a la causade l’augment de donacions de finals del segleXVIII respon a l’augment del benestar econò-mic d’Olot, la cinquena ciutat més importantde Catalunya en volum demogràfic i econòmic

Al primer àmbit de la mostra hi ha el retratdel notari Miquel Mas (1587), qui a mitjans delsegle XVI va fer una donació milionària, prouimportant com per poder elevar l’edifici actualal carrer Sant Rafel. Fins llavors, l’hospital es-tava sota el puig de Sant Esteve, on ara hi hala biblioteca Marià Vayreda. Mas es va enriquiren base als coneixements de notari i al paperde prestamista. Els prèstecs que va fer en unapart de la seva vida li van possibilitar acumu-lar una fortuna que va llegar a l’hospital. Fu-manal l’ha definit com el personatge més im-portant de la història del centre mèdic. A l’ex-posició es mostra el llevador de rendes i cen-sals de Mas, on s’exposen els seus comptes.

Això no obstant, el retrat de Mas és del se-gon quart del segle XVIII, quan va arrelar el

costum de retratar els donadors importants. Erauna època que va coincidir amb la fundació del’Escola de Belles Arts d’Olot al 1783.

Entre els donadors del segle XVIII es mostrael retrat de Miquel Prat, qui el 3 de juliol del1782 va donar una sèrie de cases amb les qualsvan fundar la casa de convalescències del’hospital. Juntament amb el quadre se n’ex-posa el testament. Algunes de les pintures mos-tren les rengleres de llits que formaven l’hos-pital a finals del segle XVIII. També hi ha el re-trat d’Anton de Desprats, descendent dels Des-prats de Sant Esteve d’en Bas i familiar d’undels metges més importants de l’Olot del segleXVIII. La casa que es veu al quadre encara esconserva al costat del carrer de Sant Antoni.

La mostra està dividida en tres àmbits. El pri-mer exposa obres de mitjans del segle XVII ifins als any 1801-1802. El segon està destinatals personatges eclesiàstics que van ser bene-factors i en alguns casos administradors delcentre. I el tercer reuneix metges i benefactorsdels segles XIX i XX. Entre els representats hiha el rector Esteve Ferrer (1942), el bisbe Ra-mon Guillamet (1943) i el pare Lluís Vila Co-lom (1849). El tercer àmbit mostra també un

membre de la família Bassols del segle XIX,amb condecoracions polítiques i militars, queno està identificat. El que sí és reconegut ésl’administrador Miquel Saderra Iglesies, mem-bre d’una família important d’Olot. Hi ha igual-ment el retrat del centenari Geroni Feixes(1745-1845), un artesà del coure a qui se li atri-bueix la fabricació d’instruments quirúrgics.

Hi ha en la mostra també un apartat desti-nat al retrat femení. Segons Fumanal, són elsúnics retrats de dona no noble ni eclesiàsticade la Garrotxa. El més antic és el de MarissaCamps, fet al 1829, que mostra unes cases queFumanal situa a la Plaça Major d’Olot. El co-missari de la mostra destaca igualment el retratd’una dama desconeguda, obra d’Alexandre

Gilvert de Severac (1834-1897). Hi ha també elretrat d’un home cec de principis del segle XIX,acompanyat per una dona que li agafa la capaper guiar-lo. Fumanal creu que són personesque havien treballat a l’hospital. Tot dos ves-teixen la roba normal que portaven els olotins.

L’exposició es complementa amb una mos-tra de pots de vidre, un estoig amb balances,la pedra escurçonera de Pau Estorch i Siqués,pots de farmàcia, un estoig amb puntes de bis-turí i diplomes de llicenciatura. En l’àmbit ecle-siàstic també hi ha dues talles de Sant Jaume.Una és la venerada a l’església de l’hospital (ba-rroca del segle XVIII) i una altra del segle XIX,similar a la de la façana del segle XVII que dónaal carrer Sant Rafel, restaurada fa poc.

Retratsde la caritatUna exposició al Museu Comarcal de la Garrotxa mostra una

vintena de quadres de persones que van fer donacions al’hospital Sant Jaume d’Olot, que fins al 1860 va subsistir gràcies

a les aportacions econòmiques d’aquests benefactors

TEXT: XAVIER VALERI

1

23

Un assassinat succeït el 1917 a Espolla hafet que l’ensenyant jubilat Joan Vergés(Espolla, 1947), director del CEIP Joa-

quim Cusí de Figueres durant molts anys, re-cuperi arxius desconeguts i parli amb testimo-nis de l’època. Una història oral preciosa per-què desapareix. El treball de recerca és espec-tacular, i els beneficis del llibre es destinen al’Associació de Malats d’Alzheimer. Aquest ma-teix migdia l’autor presenta l’obra a la SocietatLa Fraternal d’Espolla, acompanyat per l’alcal-de de la localitat, Jaume Coderch, i per l’histo-riadora Rosa Maria Moret i Guillamet.

Com era l’Empordà rural de l’època? El 70%de les terres s’havien recuperat de la fil·loxera.Degut a la Primera Guerra Mundial, el preu delvi s’havia triplicat. I això va generar un boomen el camp de la viticultura.

Era una època d’expansió? Sí, però era unaexpansió falsa, perquè quan va acabar la Guerrai la gent que estava als fronts va tornar a tre-ballar als camps, la sobreproducció va enfon-sar el mercat. Això juntament amb la creixentfacilitat de comunicacions, i els avenços tec-nològics i químics, va comportar un augmentde la productivitat considerable. Va ser com uncoet, va pujar fortament en poc temps, i va cau-re de la mateixa manera.

Què l’ha sorprès més de l’època? M’ha im-pressionat el nivell de defuncions en la maina-da. Per exemple, la Manuela de Camps, ger-mana del Marquès de Camps, es va casar ambun masover de la muntanya de Baussitges. Delssis fills que van tenir, van morir tots sis. I erauna família amb possibles. Les diarrees i lesgrips feien estralls en la població infantil. Unavaloració sobre el tema, 10 línies de text, m’hacostat 15 dies de feina.

El llibre parla d’un cas real, un acusat d’as-sassinat que vostè considera que és un capde turc; per què? Van trobar les seves sabatesbrutes de sang enterrades a la civada. L’amo deles sabates es va endur les culpes, però a més,l’home assassinat no volia les relacions de laseva filla amb el presumpte assassí.

I no van pensar que potser algú les hi ha-via col·locat? No. En aquella època s’havia dedemostrar la innocència, i ell no va poder de-mostrar on era en el moment de l’assassinat. Vadir que passejava i ningú no l’havia vist.

L’home assassinat tenia alguna històriaamagada? El mort i la seva dona regentavenuna fonda. A la fonda hi vivien sis o set deser-tors de l’exèrcit francès. Quatre o cinc carrabi-ners, el cap de setmana; tres o quatre pastors.La gent amb menys poder econòmic s’acumu-lava allà. I el còctel era explosiu. La Maria, ladona d’en Miquel, l’assassinat, havia demostratque tenia molta mà esquerra. I se sap que al-guns dels clients li confiaven els seus calés per-què ella els administrés. Ella ho feia perquè comque jugaven a cartes, corrien el risc de perdre’ls,

i no poder-li pagar el lloguer. Així sabia que co-brava. Exercia una autoritat moral i econòmicaconsiderable.

Hi ha molts desertors francesos a l’època?A Espolla n’he localitzat catorze o quinze. Elpoble acceptava els desertors. Per un costat,pocs anys enrere tenim la Setmana Tràgica, laguerra del Marroc, els carlins. Tot això feia queel pas fos a l’inrevés. Els lligams familiars, el co-merç a un costat i l’altre de l’Albera: tot duia unclima de cordialitat entre un costat i l’altre. AMaçanet se’n reunien més de cinquanta, cadadiumenge es trobaven per dinar. Tot això con-vidava a la deserció. Molts anaven a Barcelonaa treballar.

La indústria era a Barcelona. Sí, un dels de-sertors dels quals la policia sospitava va mar-xar dos dies després del crim a treballar a la fà-brica Fabra i Coats. Barcelona s’enduia més del60% dels desertors. Aquí havies de treballar depastor, carboner o bracers.

S’encareixen els preus, en aquella època?S’apugen un 40%. Els productes bàsics, comcarn, farina, patates... El vi s’havia triplicat. I elssous havien crescut un 10%. El vi aquí es venia

a 40 francs, i a França,el mateix vi costava 140francs. Hi havia contra-ban de muls i cavalls,perquè la població i l’e-xèrcit tenien necessitatde carn. Cada setmanapassaven uns 70 ca-valls. Un carnisser delpoble s’hi dedicava, ino s’amagava.

Ha parlat amb pas-tors; hi havia rutestrashumants? A Cata-lunya hi havia 20.000quilòmetres de camins.En arribar a Espolla,agafaven la carreradade Baussitges o de Ver-na. Per Sant Miquelarribaven a l’Empordà,i a l’abril-maig marxa-ven al Berguedà, laCerdanya o el Ripollès.

La frontera és per-meable? Moltíssim. Hihavia els carrabiners.Tenien dificultats persobreviure amb la pagade l’Estat. I m’ha inte-ressat el paper de lasenyora del tinent de laGuàrdia Civil, Villaver-de, que va crear unaxarxa assistencial a lesfamílies de guàrdies ci-vils i a totes les donesdel poble. Els homes

estaven coberts per la Societat La Fraternal, quefuncionava molt bé, però les dones no entra-ven en aquest suport.

Hi havia vagues? Moltes. Si a Catalunya hi ha-via dos milions i mig de persones, hi havia unmilió d’afiliats als sindicats. Com ara la gent esfa del Barça o del Madrid, en aquella època, sino volien perdre poder adquisitiu, es sindica-ven. Hi havia un pes enorme dels representantssindicals a l’Ajuntament. I els Ajuntaments te-nien una mà esquerra exquisida amb les rei-vindicacions laborals. Hi havia vaga de flequers,del campaner, de l’enterramorts, del sereno...Aquelles vagues s’entenien i ningú s’empren-yava per exigir els seus drets. Vaig consultar to-tes les actes del 1910 al 1936.

Què destacaria del llibre? Hi ha una gran his-tòria d’amor, en el llibre. És conegut que si unaparella s’estima, resisteix qualsevol entrebanc.La filla de l’hostaler era més tossuda que el pare.L’empresonament i el judici d’ell són molt in-teressants. I, sobretot, és un tribut a la famíliadel meu avi. Els supervivents tenen a la ratlladels 90 anys. I va ser molt emotiu retrobar-losa Perpinyà, el juliol del 2010. El fill és el meuoncle-avi.

Entrevista

7 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

JOAN Vergés i Pineda Mestre jubilat, publica un estudi sobre l’Empordà al 1917

L’ensenyant empordanès Joan Vergés publica el seu primer llibre, Espolla 1917, al voltant d’unassassinat ocorregut al seu poble, fet que li permet oferir un gran fresc sobre la realitat del paísen aquell moment. Avui a les 12 del migdia el presenta a la Societat La Fraternal d’Espolla.

“Les diarrees i lesgrips feien estralls enla població infantil”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: JAUME PURCALLAS

“Hi havia unpes enorme

delsrepresentants

sindicals al’Ajuntament.

I elsAjuntaments

tenien una màesquerraexquisidaamb les

reivindica -cions

laborals.Hi havia vagade flequers,

delcampaner,

de l’enterra -morts, delsereno...Aquellesvagues

s’entenieni ningú

s’emprenyavaper exigir elsseus drets.“

L’agost de 2010, durant la festa de l’As-sumpció, el Papa Benet XVI va tornar aparlar del Cel: «No ens referim a algun lloc

de l’univers, a una estrella, o a alguna cosa si-milar: no. Ens referim a una cosa molt més grani difícil de definir amb els nostres conceptes hu-mans». Pocs mesos abans s’havia referit a l’In-fern en una altra al·locució pública: «L’infern,del qual se’n parla poc en aquest temps, exis-teix i és etern». I fa uns dies, durant una cate-quesi al Vaticà sobre Santa Caterina de Gèno-va, coneguda pels seus tractats sobre la natu-ralesa de la purga d’ànimes, el Papa va parlardel «foc interior» que purificarà la persona des-prés de la mort i durant l’espera per al JudiciFinal: això és el Purgatori.

La insistència de Benet XVI i del seu prede-cessor, Joan Pau II, sobre les realitats ultra te-rrenes es basa en la percepció de la Santa Seuque els capellans en parlen poc en la seva pre-dicació. Al mateix temps, els dos pontífexs hanpretès reformar la visió que el creient ordinaripugui tenir del Cel, l’Infern, el Purgatori i elsLlimbs. En aquest últim cas, la reforma serà moltmés profunda i s’abolirà la creença en aquestestat dels nens que havien mort sense ser ba-tejats, o on reposaven les ànimes dels homesjustos que van morir abans de la vinguda deJesucrist. Però els tres primers –Cel, Infern i Pur-gatori– «existeixen», segons repeteixen amb ro-tunditat els missatges dels dos papes. Malgrataixò, la principal batalla papal sembla apuntara dos fronts: primer, que les realitats ultrate-rrenas existeixen, però no són llocs concrets,materials; i, segon, segons la nova aportació deBenet XVI, que «parlar del Judici Final, del ju-dici en general, i en aquest context sobre elPurgatori, l’Infern i el Paradís» significa «garan-tir la justícia» en aquest món.

La nova guia d’ultratomba que Joan Pau II iBenet XVI han anat conformant els últims anysinclou orientacions per als cristians que co-mencen per aquest intent que es recuperi l’Es-catologia, el tractat teològic de les realitats úl-times: mort i resurrecció, Judici Final, Infern,Glòria i Purgatori. Segons l’opinió de l’actualPontífex, l’Escatologia va perdre interès durantla segona meitat del segle XX, en l’època delpreconcili, concili i postconcili Vaticà II. «Pen-so que tots nosaltres estem encara afectats perl’objecció dels marxistes, segons els quals elscristians només han parlat del més enllà i handescuidat la terra», va explicar Benet XVI el fe-brer de 2008, durant una trobada amb els rec-tors i el clero de la diòcesi de Roma.

PICADA D’ULLET AL MARXISMEDavant seu va glossar el que havia volgut ex-plicar en la seva encíclica Spe salvi («Salvats enl’esperança»): «El Judici Final de Déu garanteixla justícia en aquesta terra; nosaltres creiem enla resurrecció de la carn, en la que no tots se-ran iguals». El Papa va afegir que «tots volemun món just, però no podem reparar totes lesdestruccions del passat, a totes les persones in-justament turmentades i assassinades. NomésDéu mateix pot crear la justícia, que ha de serjustícia per a tothom, també per als morts». Be-net XVI feia finalment un gest de complicitat ala doctrina marxista d’última generació, de l’Es-cola de Frankfurt: «Com diu Adorno, un granmarxista, només la resurrecció de la carn, queell considera irreal, podria crear justícia».

A la mateixa trobada amb el clero romà, elPapa va exposar la seva guia sobre les realitatsultraterrenes. En plena concordança amb SantAgustí –de qui Ratzinger és un profund admi-rador–, Benet XVI va dividir les ànimes dels ho-mes després de la seva mort en tres categories,i fins i tot va quantificar el seu nombre de ma-ne ra aproximada. Primer, va parlar de l’Infern,existent i etern, però no abarrotat: «Potser nosón molts els que s’han destruït a ells mateixos,els que són insanables per sempre, els que notenen cap element sobre el qual pugui recol-zar-se l’amor de Déu, els que no tenen en sima teixos una mínima capacitat d’estimar. Aixòseria l’Infern». En segon lloc, «són certamentpocs, o en qualsevol cas no gaires, els que sóntan purs que poden entrar immediatament a lacomunió de Déu». A aquests pocs els espera elCel. En canvi, «moltíssims de nosaltres esperemque hi hagi alguna cosa sanable en nosaltres,que hi hagi una voluntat final de servir a Déui de servir als homes, de viure segons Déu. Peròhi ha tantes i tantes ferides, tanta immundícia,que tenim necessitat de ser preparats, de serpurificats». Aquesta seria la realitat del Purga-

tori, sobre la qual el Papa agregava: «És per ami una veritat tan òbvia, tan evident, i tambétan necessària i consoladora, que no pot faltar».

A aquelles paraules, el Pontífex ha sumat araalgunes idees més en la seva guia ultraterrena.En la referida catequesi recent sobre Santa Ca-terina de Gènova (1447-1510), el Papa adver-tia que en temps d’aquesta dona «el Purgatories representava principalment amb el recurs aimatges lligades a l’espai: es pensava en un certespai». No obstant això, la mateixa Caterina ad-dueix que «el purgatori no està presentat comun element del paisatge de les entranyes de laterra: és un foc no exterior, sinó interior. Aixòés el purgatori, un foc interior».

CREENCES POPULARSL’intent de combatre creences populars erra-des ja l’havia iniciat Joan Pau II l’estiu de 1999,quan va dedicar quatre audiències i catequesisal Cel, el Purgatori, l’Infern i el Diable. S’hi vareferir al Purgatori com «un estat de purifica-ció», i al Cel no com «un lloc físic entre els nú-vols, sinó una relació personal amb la Santíssi-ma Trinitat». Finalment, l’Infern és un «estatd’au toexclusió definitiva de la comunió ambDéu», segons recolli el Catecisme de l’Església.

L’arrelament en els creients d’idees sobre elCel, l’Infern i el Purgatori com a llocs concretses remunta diversos segles enrere. Per exem-ple, el concepte concret de Purgatori –que ha-via creat Sant Agustí amb la poètica frase: «Una

flor sobre la seva tomba es panseix; una llàgri-ma sobre el seu record s’evapora, però una ora-ció per la seva ànima, la rep Déu»– es va des-envolupar plenament durant el segle XIII, se-gons l’historiador Jacques Le Goff, qui en laseva obra El naixement del purgatori explicael seu sorgiment segons un esquema trimem-bre aplicable també al fet que, a més de noblesi pobres, comencen a existir els burgesos. Se-gons Le Goff, el Purgatori és «un lloc doblementintermedi: no s’hi és tan maleït com al Paradís,ni tan desgraciat com a l’Infern, i només dura-rà fins al Judici Final». El Purgatori es materia-litza llavors, i fins i tot s’immortalitza temps des-prés amb La Divina Comèdia, del Dant. I és tanmaterial que obre nous camins econòmics, ambel mercat de les indulgències, un dels motiuspels quals Luter trencarà amb Roma.

Creació també de Sant Agustí van ser elsLlimbs, l’últim concepte de la guia ultraterrena,que ara mateix espera un document de BenetXVI en el qual s’expliqui la seva supressió coma concepte teològic, tal com va ser recomanatel 2007 per la Comissió Teològica Internacio-nal, un consell de 30 teòlegs al qual la Con-gregació per a la Doctrina de la Fe li demanainformes sobre qüestions delicades. Però des-pareguts els Llimbs, l’Escatologia encara té unterreny abundant, i particularment la doctrinadel Purgatori, aquest «foc interior» que BenetXVI descriu com aquell al qual van a parar lamajoria de les ànimes.

Reportatge

8 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

d’ultratombaNova guia

TEXT: JAVIER MORÁN

Foto:«El Judici Final», se-gons la visió que enva plasmar MiquelÀngel a la CapellaSixtina del Vaticà.

Benet XVI, com ja ho havia fet Joan Pau II, insisteix a parlardel Cel, l’Infern, el Purgatori i el Judici Final, en considerarque els capellans s’hi refereixen poc en les seves homilíes

Reportatge

9 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

Una bandera pirata que represen-tava la lluita de Macintosh contraIBM va ser el primer símbol de la

companyia de la poma mossegada, unsímbol que ha estat substituït per unaicona humana, Steve Jobs, que fa pocsdies ha anunciat la seva sortida d’Ap-ple per un temps indefinit, a causa delseu delicat estat de salut. I com cadavegada que Jobs deixa la companyia–ja n’ha estat fora dues vegades en elsúltims sis anys per un càncer de pàn-crees i el trasplantament de fetge–, unatremolor sacseja els fonaments d’Apple.

En aquesta ocasió, l’estratègia ha evi-tat el que es preveia com un sonor cop.L’anunci es va produir en una jornadaen la qual no obria Wall Street, i en lasegüent, Apple va aprofitar el tanca-ment de la borsa nord-americana peranunciar els resultats del primer tri-mestre fiscal de 2011, uns beneficis netsde 6.000 milions de dòlars (4.483 mi-lions d’euros), que van aconseguir apla-car els mercats financers, registrant unacaiguda del 2,25%. No obstant això, enles últimes jornades, les accions d’Ap-ple han mantingut una constant ten-dència baixista a Nasdaq de fins a 18punts, fet que suposa una pèrdua d’uns57.000 milions de dòlars.

La preguntaés en l’aire. És possibleque l’empresa continuï amb la mateixaempenta sense la presència de Jobs,que des del punt de vista de la merca-dotècnia s’ha convertit en la mateixaimatge de la marca. La seva capacitatper generar expectació a favor d’Appleés indiscutible. Cada nou dispositiu quepresenta es converteix en un esdeve-niment mundial, fins i tot mesos abansque es produeixi l’acte oficial.

També està fora de discussió la sevacapacitat per crear nous productes queacaben convertint-se en una necessitatper a milions d’usuaris. Aquesta inicia-tiva s’ha vinculat sempre a la seva persona, ésel cervell de les grans decisions estratègiquesde l’empresa. Per això, i per les qüestions quequedaven obertes sobre la seva continuïtat, s’haplantejat la qüestió de si és possible concebreApple sense la imatge de Steve Jobs.

Per a Juan Antonio Seijo, del Centre de laMarca d’Esade, «en aquest tipus de marques, enles que l’estratègia i l’operativa van de la màd’una persona, la seva sortida pot suposar uncàstig als mercats». Seijo recorda el cas d’ungrup espanyol, Inditex, en el que el seu crea-dor, Amancio Ortega, «va tenir una visió revo-lucionària del desenvolupament de la marca.La primera vegada que va sortir del negoci, esva ressentir, i va haver de tornar».

Seijo precisa, prò, que el cas d’Apple és moltparticular, ja que Jobs «és qui idea, dinamitza ia la vegada és una icona potentíssima de la mar-

ca. S’ha convertit en el referent de molts delsseus clients, que fins i tot segueixen les sevesdeclaracions o la seva filosofia de vida per In-ternet. Diguem que és el major actiu de la mar-ca Apple». Per això considera lògic que la com-panyia se’n ressenti, «especialment a curt ter-mini». Malgrat això, l’expert d’Esade consideraque si al final l’empresa aconsegueix aglutinarfactors que defineixen la marca, com l’esperitinnovador, i es manté fidel a la filosofia que hadefinit l’empresa, podria recuperar el pols.

Per a José Luis Martínez, del despatx Garri-gues, «la pega dels grans líders amb aquest ca-risma és saber fins a quin extrem el traslladena la mateixa organització; fins a quin puntaquesta empresa està a la mercè d’unes ideesi d’una empenta que depèn de les pròpies qua-litats personals del líder. És clar que si tambésaben crear estructures amb grans equips, va-

lors i actituds, pot sobreviure, tot i man-cant de la influència personal».

La línia de successió, de moment pro-visional, està garantida. Es tracta de TimCook, director d’operacions de la multi-nacional (hi porta tretze anys). Cook, de50 anys, cinc menys que Jobs, ja el vasubstituir en la seva última baixa mèdicade sis mesos, el 2009. I els resultats vansuperar les expectatives. Va treure al mer-cat noves versions de productes, com lade l’iPhone, i va aconseguir millorar elsresultats econòmics: les accions van pu-jar un 66% i va rebre un premi en formade bonus de 50 milions de dòlars. Cook,encarregat de la gestió diària, és l’execu-tiu més ben pagat d’Apple, cobrant un sa-lari de 900.000 dòlars anuals (665.000 eu-ros). Malgrat això, els analistes, tot i re-co nèixer la seva vàlua, dubten que puguiarribar a tenir l’esperit visionari de Job,un esperit al qual ja es va referir en elsinicis de la companyia el periodista deThe Wall Street Journal Jim Carlton: «Ésun dels més brillants visionaris que la in-dústria tecnològica ha vist mai».

El seu propi currículum dóna compted’aquesta capacitat per innovar. Comquan el 1985 va ser acomiadat pel presi-dent d’Apple de llavors, John Sculley, alqual el mateix Steve Jobs havia fitxar pera la companyia després d’arrabassar-li aPepsi Cola perquè dirigís la companyiade la poma mossegada. Jobs va sortird’Apple declarant el seu «amor» per l’em-presa, «una relació –va dir– que sempreserà especial, no importa com acabi».Però lluny d’enfonsar-se, Jobs es va treu-re de la cartera 50 milions de dòlars i esva fer amb la divisió de George Lucas dela qual va sorgir Pixar (Toy Story, Bi-chos,..), mentre Apple s’enfonsava en unalenta agonia de la mà de Sculley, que vaarribar a acomiadar a 4.000 persones.

Onze anys després, Jobs torna a Applecom a assessor i anuncia un acord amb

l’enemic, Microsoft. Mesos després presenta unordinador sorprenent per a l’època (carcassatransparent de colors vius), concebut per na-ve gar per Internet i que es convertiria en ico-na i pista d’enlairament de la companyia: l’i-Mac. Tres anys després vindria la gran revolu-ció amb els iPod, els reproductors de músicamés venuts (275 milions d’unitats), l’iPhone (elmòbil tàctil que va commocionar el mercat), elMacBook Air (el portatil més prim i de presta-cions més avançades) i les iPad. Uns disposi-tius que han aconseguit disparar la factoria Ap-ple en una dècada fins al segon lloc a la llistad’empreses més valuoses del món, rere ExxonMobil (368.000 milions de dòlars). Apple(298.000 milions de dòlars) va superar el des-embre passat a Petrochina (297.000) i mantéMicrosoft a una distància de prop de 60.000 mi-

lions de dòlars.

Apple sense JobsL’anunci de Steve Jobs de la seva sortida per temps indefinit d’Apple per raons de salut ha despertatnombroses incògnites sobre el futur de la companyia sense la persona que s’ha convertit en la seva

ànima i icona; els mercats han castigat el relleu amb una caiguda persistent a l’índex Nasdaq

TEXT: M. ÁNGEL SÁNCHEZ

2011, ene. 17Jobs agafa la tercera llicència mèdica

2010Apple llança l’iPad

2004 Se sotmet a cirurgia per a remoure un tumor cancerós del pàncrees

2003 Apple llança iTunes

1986 Funda l’estudi d’animació Pixar

1997 Torna a Apple com a president executiu

2001 Presenta l’Pod

1976 Steve Jobs i Steve Wozniak funden Apple Computer

1984 Presenta la computadora personal Macintosh 128k

1985 Deixa Apple per problemes amb altres executius

2009Agafa una llicència de sis mesos per a trasplantament de fetge

2007Apple llança l’iPhone

Dèc

ada

1970

1980

1990

2000

2010

'90'85 '95 '00 '05 '10

PREU ACCIONSTancament diari en dòlars

50

0

100

150

200

250

300

350

1980, des. Applellança OPI US$3,59 US$9,31

US$32,58

US$214,01

Gen. 14, US$348,48

328

331

335

338

342

349

330

327

348

ACCIONS a Nasdaq2011, en euros

Gen. 14 18 19 20 21

STEVE JOBS I EL GEGANT INFORMÀTICLA HISTÒRIA D’APPLE I LA REACCIÓ DE L’ÍNDEX NASDAQ DAVANT DE LA SORTIDA DEL LÍDER

Font: Reuters. DdG

Sobre el caràcter d’un visionari com SteveJobs han corregut rius de tinta i moltesvegades, no precisament bons. De fet, de

la seva relació amb Wozniak –el seu amic i co-fundador d’Apple el 1976–, ja es deia que erentipus estranys, apassionats per l’electrònica ientusiasmats per la mística religiosa. Jim Carl-ton, autor d’un llibre sobre la història d’Apple,va escriure de Jobs: «Té gairebé el que jo ano-menaria una doble personalitat. D’una bandaés un geni de la creativitat que pot seduir i em-pènyer els seus enginyers perquè arribin als

seus límits intel·lectuals. Per l’altra, pot ser moltcruel, cridant als seus subordinats o acomia-dant gent a voluntat». De fet, s’explicava queal principi, Steve abordava qualsevol dels seusempleats i els demanava que descrivissin la fei-na que realitzaven a la companyia en mig mi-nut; qui no ho feia era acomiadat. Una docu-drama no autoritzat, produït per a la televisióper TNT, Pirates de Silicon Valley –el dirigiaMartyn Burke, basant-se en el llibre Fire in theValley–, descrivia Steve Jobs com un «egoma-níac tirà i insuportable»./M.A.S

El caràcter d’un visionari

Una imatge del tot habitual en el nostre en-torn és la de les famílies amb fills adop-tats, molts d’ells procedents d’altres paï-

sos, cosa que ha afavorit que l’adopció hagipassat de ser quelcom secret i que es mante-nia en la privacitat de la família a una realitatplenament acceptada i oberta per a la família iel seu entorn. I també per al mateix nen adop-tat. Així, diferents estudis apunten a una plenacapacitat dels nens adoptats per assimilar laseva situació de fills no naturals, sense que aixòels suposi cap daltabaix psicològic ni cap trau-ma en la seva evolució.

Però per assegurar l’èxit de l’acolliment, pergarantir la plena adaptació i minimitzar les pos-sibles repercussions negatives (patologies re-actives a la incapacitat per adaptar-se), convéprevenir a través d’un conjunt de mesures.

L’adaptació d’un menor adoptat al seu nouentorn requereix, de mitjana, entre 6 mesos iun any. Per tant, no sempre serà un procés rà-pid (de fet, l’arribada d’un fill natural a una fa-mília també implica una readaptació de tot elsistema familiar). L’any 2007 van ser adoptatsa Espanya 3.648 nens i nenes procedents de 41països. La suma de costums culturals i socialsmolt diferents, juntament amb un procés llargi ple d’alts i baixos, poden causar dificultats enl’adaptació dels petits a les seves noves famí-lies. Convé que els nous pares assumeixin queun menor adoptat travessa diverses fases finsque s’assenta en la seva futura llar. La duradade cadascuna d’aquestes etapes varia, com tam-bé ho fa la facilitat del nen o de la nena per en-caixar en un entorn completament diferent delque prové. En tots dos casos, i per regla gene-ral, el temps requerit serà més breu com mésbaixa sigui l’edat de la criatura.

– Preparant el moment de l’arribada: Laprimera premissa per a l’èxit de l’adaptació ésacceptar el nen o la nena tal com és. Deixar debanda les expectatives generades per evitarqualsevol indici de frustració o decepció.

– Intentar no crear idees preconcebudes so-bre el període d’ajustament familiar després del’arribada del petit. És una etapa de transició,en la qual tots els membres de la família, i nonomés el menor adoptat, es veuen involucrats.

– Avaluar la situació del menor des de totsels àmbits possibles del seu desenvolupament:físic, psicològic i maduratiu, cognitiu i intel·lec-tual, i social. Així serà més fàcil estar preparatsi donar la resposta adequada quan calgui.

– És molt important conèixer els antece-dents, els danys, els traumes i les vivències delnen o de la nena adoptat que puguin repercu-tir en la seva personalitat, els comportaments,el caràcter, la forma de percebre la realitat, eldesenvolupament i en la convivència familiar.Tots aquests factors cobren més importànciasegons l’edat del nen; com més gran sigui méscàrrega pot portar i, per tant, més preventivahaurà de ser la informació que se’n tingui.

– Abans de l’arribada del petit, és convenientque els pares obtinguin informació sobre lesseves preferències per poder preparar-li la fu-tura habitació, triar-li els joguets i la roba al seugust (en el cas de nens que no són nadons).

– Paciència, amor i fermesa a partsiguals: Procurar crear una relació de confian-ça amb el nen o la nena des del primer dia. Du-rant les primeres setmanes procurar no passar-se massa hores allunyat de la seva presència.L’atenció constant a les seves necessitats i la rà-pida resposta a les seves inquietuds promou-ran una relació de confiança.

– Ser pacient i respectar el seu ritme. L’a-dopció no elimina de cop les empremtes d’unpassat diferent. Aquests nens no han tingut lescondicions per aprendre i avançar al ritme delsaltres, per la qual cosa necessiten més tempsper adaptar-se a la seva nova vida o per apren-dre a dominar situacions desconegudes.

– En els moments de tensió o davant de re-accions negatives del menor, tenir sempre pre-sent que aquestes conductes no s’han d’inter-pretar com una qüestió personal contra els pa-res, sinó com les conseqüències del canvi devida o del que va passar abans de ser adoptat.

– Ser especialment tolerant si el nen o la nenaté més de cinc anys: les experiències i els re-cords són més grans, i bona part de la ràbia iel dolor sentit per les pèrdues i les separacionses dirigiran cap als pares adoptius.

– Els primers dies no aclaparar el petit ambreunions o visites de familiars i amics. Parlar-li sobre les persones que coneixerà en poquessetmanes i fer que aquestes entrin en la seva

vida a poc a poc perquè el nen es vagi sentintmés segur, menys confús i espantat.

– En molts casos, l’absència de vincles afec-tius previs origina en alguns nens conductesconflictives que tenen com a origen una triste-sa profunda. Per prevenir aquests comporta-ments i consolidar el vincle parental, és con-venient no enviar els petits a la guarderia o al’escola tot just arribats a la nova llar.

– És habitual que els pares, impressionatsper les dures condicions de vida que han mar-cat els menors que adopten, prefereixin con-sentir totes les seves peticions i no posar límits.Aquesta actitud de compensació no és la mi-llor per al menor. Els progenitors han de fer en-tendre al nen que són ells els que tenen l’au-toritat, així com les conseqüències que com-porta saltar-se les regles. Això l’ajudarà a esta-blir comportaments adequats des del primermoment dins i fora de la família.

– Dosificar els estímuls que rep el menor. Unexcés pot desembocar tant en una sobreexci-tació com en la inhibició davant del que se liofereix. Aquests nens s’han mogut en entornsmolt limitats, i tot és nou per a ells.

– Ajudar el petit a expressar el que sent ipensa. Conversar amb ell de forma natural so-bre la seva adopció. Una actitud d’escolta i com-prensió anirà enfortint els vincles d’afecte

– No preocupar-se si mostra al començamentuna sintonia més gran amb un dels pares i tédificultat de relacionar-se amb l’altre. És pro-bable que aquesta diferència es degui al fet quea la llar o a l’orfenat de procedència el menornomés va tenir cuidadors o cuidadores.

– Els problemes d’idioma (si hi són) es re-

solen amb una mica d’atenció i inte-rès per establir un codi de comuni-cació per poder detectar quan li pas-sa alguna cosa.

– Una vida passada sempre pre-sent: Estar al corrent dels antece-dents del petit permet entendre iafrontar amb més garantia els possi-bles retards i trastorns de convivèn-cia i d’adaptació. L’edat del nen, laseva ètnia, les característiques físi-ques, el nivell d’escolarització o unapossible història prèvia d’abusos i/onegligència repercuteixen en la sevaforma de percebre la realitat, el seudesenvolupament i la convivència.

– No perdre de vista que en la his-tòria personal del nen sempre hi haun abandó, i que la família biològicaocuparà inevitablement un lloc realo imaginari que recordarà, reviurà ofantasiejarà moltes vegades.

– Acceptar el dret del petit a sabertot el que es pugui sobre la sevaadopció i la seva vida anterior.

– Sigui quina sigui l’edat del nen,permetre-li mantenir objectes perso-nals del seu passat: li seran d’utilitatper a calmar l’angoixa davant del can-vi. El petit necessita aquest punt departida conegut per poder iniciar unanova vida. Amb el pas del temps, i deforma gradual, s’anirà separant d’ellsamb naturalitat.

– Els pares també s’adapten: Is’han de cuidar. La situació emocio-nal del nen, unida al fet que els pa-res adoptius han d’enfrontar-se aqüestions més complexes de les quehan de superar en condicions nor-mals els pares biològics, pot ocasio-nar problemes de fatiga, estrès i, finsi tot, depressió.

– Consultar un especialista si des-prés d’un any de convivència el pe-tit continua mostrant signes d’ina-daptació o alguna conducta estranya.

Contactar amb alguna de les nombroses asso-ciacions de pares amb fills adoptats, on es po-den intercanviar experiències i opinions. Lesadministracions també compten amb serveis desuport per als pares adoptius.

– Un nen sa i feliç: Segons dades de la Guiaper a pediatres de la Coordinadora en Defen-sa de l’Adopció i l’Acolliment (CORA), la quar-ta part dels nens que arriben a Espanya proce-dents de l’adopció internacional presenten pro-blemes de salut, la major part curables de ma-nera senzilla. Entre els més freqüents hi ha elretard lleu en el desenvolupament de pes i ta-lla, l’anèmia, problemes dermatològics, pro-blemes d’alimentació o en el son, mancança devacunes o infestacions per paràsits.

– La detecció ràpida de qualsevol patologiaque pugui sofrir el menor és determinant pera la seva cura. És necessari que se li realitzi unaavaluació mèdica en els tres primers dies de laseva arribada a la nova llar.

– El fracàs en la identificació i la intervencióprecoç dels problemes de salut (entre el 20% iel 30% dels nens presenten problemes mèdicsseriosos, i en gairebé la meitat dels casos novan ser reconeguts o sospitats abans de l’a-dopció) no només pot afectar la qualitat de vidad’aquests nens i nenes en el futur desenvolu-pament físic, emocional i intel·lectual, sinó quetambé pot conduir a incrementar les dificultatsd’adaptació i integració en la nova unitat fami-liar, i originar així el fracàs de l’adopció.

– Els problemes mèdics més importants delsnens adoptats fora de les nostres fronteres sónels psicològics i el retard psicomotor, coneguttambé com a «síndrome de l’orfenat».

Reportatge

10 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

L’adopcióTEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)

(*) Psicòlegs clínicsinfanto-juvenils id’adults. Heia Psico-logia, col.laboradorsde Clínica Quirúrgi-ca Onyar, GEM Olot iHospital de Figueres(www.heiapsicolo-gia.com)

Alguns consells per afrontar amb les màximes garanties d’èxituna realitat que cada cop és més present en el nostre entorn

ADRIÀ

Directa, sense artifici, emotiva, la pinturaés, per a Lídia Masllorens, un mitjà peròtambé un contingut, una forma d’ex-

pressió que seria idèntica, en cas de que exis-tís un llenguatge natural que pogués prescin-dir de les paraules, a una mena de fet comu-nicatiu essencial i deslligat de tota convenciórepresentativa. La manera com enuncia el seucurrículum és, en aquest mateix sentit, exem-plar a l’hora de defugir qualsevol intent degrandiloqüència impostada: «Vaig néixer a Cal-des de Malavella l’any 1967. Actualment visc aCassà de la Selva i treballo com a professorade dibuix a l’institut de Llagostera. Vaig obte-nir la llicenciatura en Belles Arts el 1991. Heampliat els estudis de pintura amb altres de fo-tografia, gravat, escultura en pedra i esculturade gran format». A banda d’aquesta mitja dot-zena de dades objectives –és d’agrair l’absèn-cia de periples mentals destinats a maquillarexistències que ben poca cosa serien sense elstípics retocs de cosmètica biogràfica–, diferentsexposicions avalen una trajectòria que troba elseu principal argument en la necessitat ex-pressiva o, encara millor, en la impossibilitat–en un sentit quasi físic– de deixar de bandala pràctica de la pintura.

Aquest és el seu objectiu: Lídia Masllorensintenta traduir emocions de la manera més im-mediata possible fins al punt que, en els seusdarrers treballs, fins i tot els pinzells han des-aparegut a favor d’unes mans que són l’instru-ment, al cap i a la fi, que es troba en la basede tota experiència tecnològica posterior; peraixò pot resultar senzill imaginar-la submer-gint-les en els grans pots de pintura industrialque utilitza i després estampar, amb energia,una primera empremta que gràcies als movi-ments apresos, i també als que dicta un sentitdel ritme innat, es transforma ràpidament –nohi ha espai per a la insistència– en un rostreque, malgrat tenir referents que ella explicitasense recels, vol ser tots els rostres i totes lesemocions que s’hi concentren.

Potser per aquest mateix motiu ha anat dei-xant de banda els retrats de persones més pro-peres i s’ha decantat per l’expressió pura con-tinguda en alguns fotogrames d’aquella mítica

Joana d’Arc (1928) immortalitzada per CarlTheodor Dreyer gràcies als ulls –que eren commons– de la inconmensurable Renée Falco-netti: perquè ha entès que una de les qualitatsespecífiques de la pintura és la d’alentir el món,la de desaccelerar les imatges –en el seu cascinematogràfiques– amb l’objectiu darrer d’ob-tenir-ne un destil·lat que vol ser essència d’e-mocions, perfum d’emotivitat humana.

I és que, en darrera instància, Lídia Masllo-rens concep la pràctica de la pintura en un sen-tit similar al de la cal·ligrafia nipona. El gest de-finitiu no és fruit de cap automatisme ni de capforma de virtuosisme secret sinó més aviat detot el contrari: es tracta de la concreció d’untreball previ rigorós, de la materialització d’u-na forma que s’ha hagut de gestar pacientmenti assajar fins al paroxisme; cada pintura és lapart visible d’un llarg procés basat en el diàlegobert amb la fràgil superfície de paper queaquesta fertilitza. Res és casual, malgrat quel’atzar també és un actor del procediment pic-tòric: el paper, explica l’artista, metaforitza lacondició humana en la mesura que ha de su-portar els embats poderosos de la vida tot i sa-

ber-se precari, tot i mantenir la seva integritatsense cap altra garantia que la que ofereix eltemps a les coses finites.

L’ampli espaide treball de LídiaMasllorens ocupauna de les plan-tes d’un edifici amig fer del centrede Cassà de laSelva. L’artista ex-plica que ja fatemps que el sos-tre se li ha fetmassa baix i queels papers se liacumulen vindi-cant drets territo-rials: el proble-ma, en realitat, ésque la seva pin-tura no pot pararde créixer i que,en el seu creixe-ment il·limitat, se-

guirà reclamant nous espais on portar a termeel seu particular flirteig osmòtic amb el paper...Creix i s’escampa com totes les coses vives.

Noms i llocs del’art a Girona

11 DominicalDiumenge 30de gener de 2011Pintar

les emocionsLídia Masllorens, de Caldes de Malavella, crea obres de grans

dimensions amb l’expressió del rostre com a protagonista

EudaldCampsCrític d’art

EU

DA

LD C

AM

PS

Establimentsantics

12 DominicalDiumenge 30 de gener de 2011

L’any 1885, Francesc Lacasa i Fon i el seucunyat, Pere Llobet, van muntar un petitforn de llenya al carrer de la Barceloneta

de Figueres, on elaboraven galetes artesanal-ment. Ells mateixos pastaven i feien els pro-ductes que després venien a la botiga que eraa la part del davant del forn. Feien, a més, bo-rregos, carquinyolis, maltallats i altres produc-tes dolços. Com que la clientela podia veurecom s’elaboraven les llaminadures i en sentienl’olor, això els animava a comprar-les.

A principis del segle XX el negoci anava crei-xent, però Pere Llobet va decidir separar-se’ni li va traspassar tot a Francesc Lacasa, que s’hiva quedar treballant sol, encara que el seu fill,Gerard Lacasa i Solans, amb només dotze anys,ja l’anava ajudant. Tots dos van continuar ambla feina i elaborant els mateixos productes, queja tenien força fama a la zona.

Durant la Guerra Civil van tenir oberta la bo-tiga i el forn, fins que durant un bombardeig,el febrer de l’any 1938, la casa va quedar com-pletament destruïda i ho van perdre tot. El1939, amb una carència absoluta de recursoseconòmics i molts sacrifics, van poder obrir unmodest establiment al carrer de la Muralla, quefeia cantonada amb el carrer de la Barcelone-ta.

NOUS HORITZONSLes autoritats franquistes d’aleshores els vanfer canviar tots els rètols que tenien en catalài posar-los en castellà. L’any 1946, la filla deGerard Lacasa, Carme Lacasa Garcia, es va ca-sar amb Pere Juanola Costa, que es va integrara l’empresa continuant en la mateixa línia deproducció, però es va introduir a l’obrador ma-quinària com la pastadora i la batedora, per-què el local era més ample que l’antic. El ma-trimoni va tenir un fill, Josep Juanola i Lacasa.

L’any 1963 el negoci havia crescut i es tre-ballava bé. Aleshores la botiga es va traslladardel número 1 del carrer de la Muralla al nú-mero 21. Es va instal·lar un forn elèctric ensubstitució del de llenya i es va continuar ambla mateixa producció de sempre, fins que l’any1970 es va traslladar l’obrador a un local delnúmero 5 del carrer Núria, que en aquellstemps era gairebé als afores de Figueres. En

aquest local s’hi va muntar maquinària nova,modernitzant tot l’equipament, malgrat quemoltes de les tasques es continuaven fent a mà.

L’any 1972, Josep Juanola i Lacasa es va ca-sar amb Modesta Cortada Ricart i van comen-çar a portar la botiga fins que es va jubilar Car-me Lacasa. Tot va continuar igual, però JosepJuanola va ampliar la distribució dels seus pro-ductes a altres establiments de la comarca.

El seu fill, Jordi Juanola i Cortada, va comen -çar a treballar amb els seus pares als 17 anys,però no es va integrar plenament a l’empresafins després de fer el servei militar. Jordi Jua-nola ha anat obrint nous punts de venda i fapocs anys s’ha posat en marxa una nova boti-ga al número 5 del carrer Núria, on es permetque la fàbrica-obrador sigui visitada per les es-coles i la clientela en general.

Forn La Barceloneta FigueresDesprés de cinc generacions treballant en el món de la

pastisseria, la casa continua elaborant amb la mateixa dedicacióels productes que han contribuït a consolidar la seva fama

Història

L’empresa fami-liar va néixer alcarrer de la Bar-celoneta de Fi-gueres, d’on liprové el nom;s’hi fabricavengaletes i dolçosartesanalment.Més tard vanhaver de can-viar al carrer dela Muralla, per-què durant laGuerra Civil lacasa va quedardestruïda per unbombardeig.L’any 1963 estraslladen a unaltre local enaquest mateixcarrer i fa poctemps han obertuna altra botiga,on es fan visitesguiades percontemplar elprocés de fabri-cació dels dol-ços.

Origen1885.FundadorsFrancesc Laca-sa i Font i PereLlobet.Propietariactual Jordi Juanola iCortada.TreballadorsActualment,cinc.ActivitatFabricació degaletes i pastesseques.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

És evident que l’accentuat colorverd li dóna originalitat dins elmón de les fruites; i tot i que

n’hi ha amb la polpa de color groc,aquests darrers no han tingut l’èxitdels primers. D’ençà de les prime-res exportacions de kiwis de NovaZelanda als Estats Units, a la dèca-da dels 50, i fins el seu èxit defini-tiu a la dècada dels 70, l’expansiód’aquesta fruita no ha parat de créixer... Massa i tot: perquè si «to-tes les masses piquen», la presènciaindiscriminada del verd menta d’aquesta fruita a coques i pastissos,i fins i tot a amanides i plats de carno de peix, va fer avorrir, encara més,la ja difunta difunta «nova cuina». Iaixò no solament ha passat a Cali-fòrnia, sinó també a França, Itàlia,Israel, Portugal, Còrsega, Galícia,Sud-àfrica...i Catalunya, països entots els quals el kiwi es cultiva ambèxit.

A part de fruita procedent deNova Zelanda, als nostres mercats,a uns preus ja més barats que cer-tes fruites autòctones, se’n troben deGalícia i d’Itàlia. A l’arc mediterranise’n cultiva a Catalunya Nord. S’hanfet assajos del seu cultiu al Maresme(Vilassar de Mar, 1981) i al Baix Em-pordà, Gironès i la Selva.

El kiwi és una planta enfiladissa (una menade «parra») originària de la Vall del Riu Groc, aXina, i es troba en estat natural a tot el sud-estasiàtic. Tarda uns set anys a llevar.

NI TROPICAL NI EXÒTICEl seu nom llatí és Actinidia chinensis, ja queel nom de kiwi és un invent dels importadorsnordamericans de kiwis de Nova Zelanda (delnom d’un curiós ocell d’aquella illa). Necessitasòls humits però solts, una certa temperatura iun bon recés del vent. No es pot considerar,doncs, pròpiament, una fruita tropical (tal coms’ha escrit): i cada cop menys, ni a Galícia niaquí, tampoc com un fruit exòtic.

Té, naturalment, els seus adeptes i els seusdetractors. Xavier Domingo, un dels millors pe-riodistes gastronòmics que ha existit, va com-parar el kiwi als «testicles de mico», i va escriu-

re que tenen gust de pasta de dents de menta...D’altres, en aquests «ratolins vegetals» (com elsanomenen a França), hi veuen perfums de ma-duixa, meló, raïm o plàtan. El cert és, però, quela sovint mediocre qualitat d’aquesta fruita rauen el fet que no la mengem madurada de for-ma natural (es guarda més de mig any en unacambra!, i per això en trobem tot l’any...). I, na-turalment, el seu verd brillant, tan bonic, potarribar a ser embafador, sobretot si se n’abusa.

Se n’havien fet, efectivament, tota mena d’u-sos i abusos: tartes i pastissos, amanides i ma-cedònies, salses i chutneys, gelats i sorbets, con-fitures i gelees, mousses i batuts, begudes i li-cors... Acompanya plats de carn i de peix (guat-lles, verats, llonzes de porc), es farceixen ambmarisc (aquesta preparació era especialmentodiada per Xavier Domingo), i poden puntuaramb el seu color certes preparacions (sobretotde pastisseria) o desgraciar-les.

El kiwi, en canvi, és molt interessant des delpunt de vista dietètic i de la salut: conté gaire-bé el doble de vitamina C que les taronges, laqual cosa els fa molt útils per als refredats. Tétambé fibra, potasi, àcid fòlic i poques calories(unes 53 per 100 gram).

A l’hora de comprar-los, és difícil saber si hanpassat per la cambra (el més segur és que si),per la qual cosa es tracta de «kiwis de segona».Procurem, si de cas, que siguin madurs, pre-ment amb el dit la pela (d’un color marró i pe-luda) i mirant que la polpa cedeixi. La millorforma de menjar-los és migpartint-los i agafantla carn amb una cullereta. Els podem acom-panyar amb licor, nata, cereals i fruits secs(muesli), iogurt gelat o merenga, la qual cosaen fa un bon esmorzar o postres. Després del’embafament que va produir la seva moda en-tre els cuiners, potser és el moment de recon-ciliar-nos amb aquesta fruita.

Un verd estrany Gastronomia

13 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Un pastís deliciós, per a la confecció delqual no és necessari fer servir el fornde forma prolongada. Per a unes vuit

persones.

Elaboració– Melmelada de pomes: Peleu les pomes italleu-les a bocins traient-ne el cor i les lla-vors. Tireu-los en un cassó i coeu-los ambl’aigua i el sucre, deixant-ho bullir fins que esconsumeixi tot el líquid i prosseguint la sevacocció fins que resulti una melmelada es-pessa.– Kiwis: Peleu-los i talleu-los a rodelles. Co-briu-les amb el licor, posades en un bol, i feu-les macerar un quartet o més.– Crema pastissera: Poseu en un cassó elsrovells, el sucre, la Maizena i la mantega fosa,barregeu-ho tot bé i poseu-ho al foc afegint-hi a poc a poc la llet, primer freda per evitarque es formin grumolls i després tèbia. Re-meneu vigorosament amb un batedor fins aobtenir una crema suau, aparteu-ho de l’es-calfor i addicioneu-hi la melmelada de po-

mes preparada anteriorment i el Kirsch queheu utilitzat per macerar el kiwi.– Merenga: Bateu les clares a punt de neufort i després hi barregeu el sucre de llustrepassat per un tamís, reservant-ne una micaper empolsar.– Farcit: En una plata que resisteixi el foc

col.loqueu-hi una capa de melindros col.lo-cant-los un al costat de l’altre, a sobre tireu-hi una capa de crema pastissera cobrint-ho tot i tot seguit hi disposeu una altra capade melindros i després una altra capa de cre-ma, i així successivament fins a formar unapiràmide que cobrireu amb la melmelada algust i les rodelles de kiwi, fent una bonicacomposició. A continuació introduïu la me-renga, ja confeccionada amb anterioritat, enuna mànega amb broquet arrissat i feu unbonic adornament a tota la piràmide. Final-ment ho empolseu tot amb el sucre de llus-tre que heu reservat. Poseu-ho uns minuts alforn fluix, amb escalfor només a la part su-perior, per tal que agafi un color daurat. Ser-viu-ho immediatament.

NotesUtilitzeu el grill o gratinador, tant de forn comde microones.– Podeu substituir el Kirsch per Cointreau, ai-guardent de poma, etc... o, si voleu evitar al-cohol, per xarop, cafè, licor de kiwi, etc...

Pastís de crema, poma, kiwi i merengaLa recepta

El kiwi va estar tan de moda que la seva presència va arribar a embafar, però ben usat és uningredient agradable a la cuina i a més molt interessant des del punt de vista dietètitc i de la salut

Ingredients

� 100 grams demelindros.� 2 kiwis.� Una copeta deKirsch (licor decireres).� Melmelada algust.� Sucre de llustreper decorar.– Melmelada depomes: 600grams de pomes,1/4 de litre d’ai-

gua, 150 gramsde sucre.– Crema pastis-sera: 5 rovellsd’ou, 100 gramsde sucre, 40grams de Mai -zena, 50 gramsde mantega, miglitre de llet, elKirsch de macerarels kiwis.– Merenga: 5 cla-res d’ou, 100grams de sucrellustre.

Extraordinari vi negre de la Denomina-ció d’Origen Costers del Segre. De co-

lor granat fosc amb ribet vermellós, aro-ma d’intensitat mitjana, amb records defruita madura, prunes i un petit toc mine-ral. En boca és saborós, equilibrat i suau.El podem considerar un vi jove amb crian-ça, atractiu i fàcil de beure. Elaborat ambles varietats ull de llebre, cabernet sau-

vignon, merlot i garnatxa, amb un cupat-ge molt encertat. És un dels bons vins dela firma, i a més amb un preu molt correctede 8,50 euros. Maridatge adient amb elspeus de porc desossats del restaurant ElPati Verd del Hotel Carlemany de Girona.

El celler elaborador: Castell del Remeiés el celler més antic de Catalunya. Fun-dat l’any 1780 pel Sr. Ignasi Girona, i pio-

ner en la introducció de les varietats Ca-bernet Sauvignon i Semillon a la fincaCastell del Remei, a la província de Llei-da, molt abans de la constitució de laDO. Adquirit per la familia Cusiné l’any1982, l’han modernizat i convertit en unreferent dels vins catalans de primerafila. Més informació: www.castelldelre-mei.com i www.girovi.cat.

14 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col.leccionisme

Amb l’extraordinaricon cert celebrat elpassat dia 21 al Te-

atro Real de Madrid en ho-nor de Plácido Domingos’ha complert tota una set-mana de celebracions encommemoració dels 70anys d’existència del con-siderat per molts com elmillor tenor de tots elstemps. Unes celebracions,distincions i mostres d’a-fecte que en el terreny ins-titucional han arribat alcapdamunt, en haver-li es-tat concedida pel Consellde Ministres la Gran Creude l’Orde d’Isabel la Catò-lica, com a reconeixementde tot el que ha fet en mésde 40 anys per la llenguaespanyola i per la pro-jeccció artística del país.

L’esmentat concert pas-sarà a la història per la sin-gularidat del motiu i per lariquesa artística de l’elencactuant, l’orquestra i elscors del mateix teatre, sotala direcció de James Con-lon, i una successió depersonalitats convidades,entre les quals destacavauna de les estrelles inter-nacionals del bell cant, lamezzosoprano madrilen-ya Teresa Berganza, granamiga de Plácido Domin-go. Peces emblemàtiquesi ben conegudes d’obrescom Otello, La Valkiria,Nabuco, Falstaff, Don Giovanni, Tosca, a mésde diversos talls d’altres compositors i músiquesnacionals van aixecar llargs aplaudiments d’unpúblic completament rendit, i l’emoció d’un ho-menatjat que a la llotja reial va estar acompan-yat per la reina Sofia, i que en cloure la vetlla-da va pujar a l’escenari per saludar tothom.

Com a modest homenatge per part delscol.leccionistes, volem mostrar la fotografia degenerós tamany que reproduïm i que va ser sig-nada de puny i lletra pel mateix cantant l’any1974 amb motiu de la seva actuació al Teatredel Liceu de Barcelona, on va representar Aida.Aquesta peça forma part d’una col.lecció d’u-nes dues-centes dedicatòries dels més destacats

divos de la lírica, alguns d’ells ja traspassats comAlfredo Kraus i Luciano Pavarotti, que pertanyals fons del Museu Catalunya Postal.

En aquest cas entren diferents temàtiques delcol.leccionisme popular, com són la dels autò-grafs i la de les fotografies i postals d’unes deles branques més distingides de l’amplíssim mónde la música, com som la clàssica i la lírica. Elventall en aquest terreny resulta tan prolífic i di-vers que tant es pot tractar de manera genèricai enciclopèdica com també amb especialitzacióper apartats ben definits, amb la seguretat quel’aficionat trobarà de forma relativament fàcil iassequible tota mena de material amb què en-riquir el seu treball de recerca i d’estudi.

L’aniversari de

PlácidoConsiderat el millor tenor de tots els temps, ha complert 70 anys

XavierRomero

No es va estranyar gaire de les notíciesque, creuant l’Atlàntic, arribaven de la

guerra que patia la terra on havia nascut.Malgrat la distància que hi havia i els anysque feia que n’havia marxat, continuavapendent del que hi passava. Ençà de 1931,tot el que havia anat succeint ja li havia fetpensar que la cosa acabaria d’aquella ma-nera. Ell hauria pogut explicar als més jo-ves que feia molt i molt de temps havia pas-sat quasi el mateix.

Miquel Orriols Serra va néixer a Ripoll el1845 i de petit va ingressar al seminari deVic per seguir una formació religiosa queva continuar a Barcelona i València. Durantels seus anys d’estudiant va esclatar la Ter-cera Guerra Carlina en el marc del Sexen-ni Democràtic. Els sectors ultracatòlics re-pel·lien amb les armes les reformes pro-gressistes que volia impulsar el govern deMadrid. Orriols, com tants altres seminaris-tes i capellans, es va involucrar de maneradirecta en aquella guerra civil i com a con-seqüència del seu compromís amb la cau-sa carlina es va haver d’exiliar a França.Aleshores ja havia estat ordenat sacerdot iexercia de vicedirector d’un internat de noisa Vic.

El 1874, aquest religiós nascut a Ripoll vaingressar a la Companyia de Jesús i va co-mençar unes tasques missioneres a Amèri-ca que l’allunyarien de la seva terra natalper sempre més. Inicialment el van desti-nar a Xile, on va arribar a ser prefecte de laCompanyia. Ara bé, quan tenia 42 anys, el1887, fou traslladat a l’Uruguai. Instal·lat aMontevideo, va exercir de superior i pre-fecte general al col·legi seminari que la sevaorde regentava a la ciutat.

Entre les darreries del segle XIX i la pri-mera dècada de la següent centúria, li vanencarregar marxar a l’Argentina. Primer vatreballar a Buenos Aires i Córdoba, abansde passar-se dotze anys a Mendoza, desd’on va dirigir la creació de missions a lesregions situades a lapart nord del país.

El 1914 va retornar aMontevideo amb la fi-nalitat d’ocupar-sedels serveis religiososde les presons d’ho-mes i dones de la ca-pital uruguaiana. Tam-bé va portar a termediverses iniciativesdestinades als obrers,com ara la fundació del’obra de perseveran-ça.

Miquel Orriols Serrava morir a Montevideoel 1937. Aleshores te-nia 92 anys.

MiquelOrriolsSerra

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

Gotim Bru2008

Tendències

15 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

HIVERN 2012Les tendències futures són aquí

Aquests dies estan desfilant a Europa les col·leccions de l’hivernque ve. Aquests dos models, de dissenyadors alemanys, mostrenatrevides transparències, teixits vaporosos i divertides botes peludes.

�

GRIS I NEGREItàlia no canvia de colors

Aquests dos models desfilen amb creacions de Giorgio Armani, gurude la moda en l’àmbitl internacional, que mostra propostes per a l’hi-vern vinent: continuen els negres i grisos, ara amb lluentors vellutades.

�

ANIVERSARILamarthe celebra 80 anys amb una bossa commemorativa

La firma francesa Lamarthe celebra el 80è aniversari de la seva fundació iamb motiu de l’efemèride ha tret al mercat una bossa original: per la part del da-vant explica, resumida, la història de la marca des de la seva fundació, l’any1930; per la part de darrere s’ensenya l’unicorn, l’animal mític que ha esdevingutimatge de la firma. La bossa és una delicada peça de pell de color crema.

�

ROBA CÀLIDA PER A ELLJaquetes, gorres i guants de llana, com abans

La tendència natural, amb peces de punt, ha pres força aquest hivern. ByBasi l’ha dotat de color, amb gorres estil peruà i guants de mig dit, a més dejaquetes amb caputxes, que llueixen tonalitats andines. I contra el fred viu, unanorac de plomes brillant.

�

SEMPRE ALTESLes botes arriben fins als genolls

Si by Sinela ha apostat fort aquesta temporada per lesbotes, molt altes de canya i també de taló, que es compensaamb una lleugera plataforma a la sola. Aquests dos modelsmostren dues tendències diferenciades: la pell girada, decolor visó o negre, i amb sola i taló de goma.

�

Què tenen en comú els còmics britànicsSimon Pegg i Nick Frost? Doncs que abanda de ser els protagonistes de les

impagables Shaun of the dead i Arma fatal,de les quals també en són els guionistes, re-sulta que són uns amics de tota la vida quehan aconseguit viure de l’humor i la irreve-rència. No és una parella inseparable, per-què Pegg ha aconseguit colar-se amb més efi-càcia en el cinema nord-americà que el seucompany, però sí una que funciona amb es-pecial brillantor quan es manté unida. Lespel·lícules anteriorment esmentades sónexemples fantàstics, impagables de la sevacompenetració. Paul, la seva nova comèdia,suposa el seu pri-mer treball con-junt als EstatsUnits i, al mateixtemps, una menade recull de lesseves fixacions: elcinema de terrorde sèrie B, la pa-ròdia de la iconografia fantàstica i, sobretot,la subversió sistemàtica dels plantejamentstradicionals de les «buddy movies».

Paul es presenta com una sàtira d’En-cuentros en la tercera fase i de les «road mo-vies» iniciàtiques. Els seus protagonistes, Cli-ve i Graeme, són dos «freaks» de les conspi-racions alienígenes que viatgen a l’Amèrica profunda per trobar les llegendàries ins-tal·lacions de l’Àrea 51. Casualitats de la vida,topen amb un extraterrestre anomenat Paul

que des dels anys 60 està vagant pel desertbuscant la manera de contactar amb la nauque el va perdre. Els dos amics, que veuenen Paul la materialització de tots els seus som-nis d’infantesa, es decideixen a ajudar-lo,però en el seu intent hauran de fugir delsagents federals que volen capturar l’aliení-gena. Paul hibrida el millor de la comèdiabritànica i la nord-americana, ja que els còm-plices de Frost i Pegg són ni més ni menysque el director Greg Mottola (autor de la mag-nífica Supersalidos) i l’actor Seth Rogen, ques’encarrega de posar la veu a l’alienígena quedóna títol a la pel·lícula.

Pressupostada en 50 milions de dòlars, la

cinta promet unes quantes dosis de cinefília,però també d’un humor desarmant que tin-drà la complicitat de secundaris com JasonBateman, Kristen Wiig, Jane Lynch, Bill Ha-der, Blythe Danner, Jeffrey Tambor, DavidKoechner i una Sigourney Weaver que treupunta a la seva condició d’antiga musa delfantàstic. La música original és de David Ar-nold, compositor habitual de les pel·lículesde James Bond, que ja va treballar amb Peggi Frost a Arma fatal.

Ajudantl’alienígena

Els còmics britànics Simon Pegg i Nick Frost han coescrit icoprotagonitzen «Paul», el seu primer treball conjunt als Estats

Units, en el qual parodien «Encuentros en la tercera fase»

TEXT: PEP PRIETO

Cinema

16 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

AAquest hivern deixa’t atrapar i seduir de nou per la màgia, l’elegància i el «savoir faire» de la MOSCA DE GIRONA

No esperis més i FES-LA VOLAR tu també! I volaràs amb ella en total llibertat aquest any 2011PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Somnis d’infantesaDos «freaks» de les conspiracions

extraterrestres es troben un ésser d’un altreplaneta que fa anys que està perdut al desert

Caza a la espía

Director: Doug Liman.Intèrprets: Naomi Watts,Sean Penn, Ty Burrell.Distribuïdora: Emon.Durada: 104 minuts.Basada en la història reald’una espia que va veurerevelada la seva identitatquan va gosar qüestionarl’existència d’armes dedestrucció massiva a l’Iraq,

aquest thriller brilla per la seva capacitat de sínte-si, un pols narratiu absolutament impecable i unagran interpretació de Naomi Watts. Ara bé, tambéés cert que la seva denúncia, a aquestes altures,ratlla la ingenuïtat i es pot retreure a Liman que novagi més enllà en els plantejaments visuals de lesescenes de suspens. Amb tot, remet a un estil decinema d’intriga (el de Pollack i Pakula) que esmanté ben vigent. P. P.

Paranormal activity 2

Director: Tod Williams.Intèrprets: Katie Feathers-ton, Gabriel Johnson.Distribuïdora: Paramount.Durada: 91 minuts.La primera entrega no eracap meravella, però sí unmodel de com generar in-quietud a partir dels mínimselements narratius. La se-

gona, que perd d’entrada l’efecte sorpresa, cometl’error de confondre adotzenament (és a dir, méspersonatges, més aparicions espectrals) amb copd’efecte. A estones aconsegueix mantenir l’espec-tador clavat a la butaca, però el balanç és moltmés pobre que el de la seva predecessora per lainsistència del director a forçar situacions que fanmés riure que por. P. P.

Scar

Director: Jed Weintrob.Intèrprets: Angela Bettis,Kirby Bliss Blanton.Distribuïdora: Emon.Durada: 83 minuts.Una cinta de terror que par-teix d’una premissa com amínim curiosa: una donaque ha sobreviscut a l’atacd’un psicòpata s’obsessio-

na tant a desemmascarar-lo que la policia acabacreient que ella és l’assassina. La llàstima és queni director ni guionistes aconsegueixen extreure’nuna altra cosa que un «slasher» a l’ús que des-aprofita, a més, un registre visual auster i realmentfuncional. Al final, més enllà d’alguna troballa aïlla-da, l’únic que dignifica la funció és la interpretaciód’Angela Bettis. P.P.

La bella & la bestia

Director: Tom Putnam.Intèrprets: Paris Hilton,Christine Lakinl.Distribuïdora: Tripictures.Durada: 91 minuts.Una comèdia romàntica ro-dada el 2007 i que a la ma-joria de països del món s’haestrenat directament enDVD o no s’ha estrenat. Si al

nostre país estava en un calaix acumulant pols,per què carai l’han obert? Al capdavall, es tractad’una variació de la Ventafocs posada al serveidel no res, és a dir, d’una Paris Hilton realment pa-tètica en el seu intent de resultar carismàtica. Éstan dolenta que no serviria ni per reivindicar-lacom a divertiment «trash». P.P.

DVD

Música

17 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Vía DalmaSergio Dalma 2 = PequeñoDani Martín3 � Sale el solShakira 4 � Pido la pala-bra Andy &Lucas 5 � MichaelMichael Jackson

REGNE UNIT

1 � Doo-Wops &Hooligans BrunoMars 2 � LoudRihanna 3 � Ritual WhiteLies4 � The defama-tion ofStricklandBanks Plan B5 � Lights EllieGoulding

ESTATSUNITS

1 � Showroomof compassionCake 2 � Thank youHappy birthdayCage TheElephant 3 � Speak nowTaylor Swift 4 � Doo-Wops &Hooligans BrunoMars5 � Pink fridayNicki Minaj

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

315 €

L’ART DEL DESCANS

La cantant de música pop-rock Christina Rosenvingeacaba de publicar el disc La

joven Dolores, un treball «moltpersonal i sincer», esquitxat desons dels 90 i cantat íntegramenten castellà, amb el qual l’artistarepassa alguns dels mites feme-nins de la religió. «És un discmolt personal. Moltes de les can-çons neixen d’un impuls naturali immediat, com Jorge y yo, untema amb el qual explico comva ser d’important per a mi elmeu germà durant la nostra in-fància, però també hi ha altresamb els quals faig referència amites femenins com el d’Eva ola dona de Lot», explica la ma-teixa Rosenvinge.

Així, amb cançons com Des-ierto –que té com a heroïna ladona de Lot, que segons la Bí-blia es va convertir en una està-tua de sal en mirar enrere en laseva fugida de Sodoma– o Evaenamorada –la història d’unaEva amnèsica que no vol tornaral Paradís–, la cantant i compo-sitora s’introdueix en les pro-funditats de la religió per enviarun missatge clar: «Tothom éspropietari del seu destí». «Vivim–afegeix la cantant– en un mo-ment en el qual la religió té ungran pes. Sovint la gent delegala responsabilitat dels seus actesen un Déu hipotètic. La idea quevull transmetre aquí és que cadapersona és propietària del seudestí i responsable del que fa», ha assegurat Ro-senvinge.

El senzill de presentació és Mi vida bajo elagua, una cançó melòdica sobre una sirena«que només pot respirar quan té el cap sota l’ai-gua». «Se suposa que les sirenes són les prime-res femmes fatales de la iconografia popular, iaixò em fa molta gràcia. És una projecció delshomes que en realitat no existeix, no hi ha do-nes fatals, malgrat que a totes ens agradaria ser-ho en alguna ocasió», ha precisat.

Tu sombra, La idiota en mi (mayor) o La no-che del incendio són altres dels onze temes in-closos a La joven Dolores, cançons escrites ambun llenguatge «molt senzill» sobre «sentiments

quotidians, però uni-versals». «Quan escricsobre una cançó dedesamor, m’agradaparlar d’amor, de sexe,del que es troba a fal-tar, del que s’ha perduti del que s’ha guanyat.Intento no limitar-me,perquè la gent puguiidentificar-se amb lescançons i fer-les seves»,ha subratllat.

La joven Dolores ésel segon acte d’una tri-logia que va començarfa dos anys amb Tu la-bio superior, un àlbumrevelació que va mos-trar el costat més intensde la cantant, i que,com aquest, va gravaríntegrament en caste-llà. «Després d’haverviscut una llarga etapacantant en anglès, ambTu labio superior vaigtornar a cantar en cas-tellà i va ser un retro-bament molt feliç. Ésuna llengua molt sub-til i molt afilada, amb elcastellà puc filar més fii arriscar-me més al’hora d’explicar les co-ses», ha confessat.

Dies abans de l’a-cord d’aquesta setma-na poer desbloquejarl’anomenada Llei Sin-

de, Christina Rosenvinge la considerava «insu-ficient, ja que només tracta una de les moltesqüestions i ha d’anar molt però lluny. És fona-mental la creació d’un nou model empresarial,més transparent. Això és una feina, jo dedicovuit hores al dia a fer música, i hi ha d’haver di-ners per gravar discos. Si féssim això per di-versió, la música seria amateur, i la gent sorti-ria perdent», considera. Al seu parer, cal trobarla manera que la indústria cultural «es retroali-menti; cal que hi hagi un model que se centrino només en els usuaris, sinó que inclogui tam-bé les companyies telefòniques, els cercadors,les discogràfiques i tots els intermediaris que hiha entre artistes i internautes».

sinceraChristina se

La cantant publica «La joven Dolores», un disc en el qual repassamites femenins de la religió, com el d’Eva i el de la dona de Lot

Novetats

Sole Giménez: «Pequeñas...»

Sole Giménez es reconeix «còmoda» en l’onadel jazz, així que després d’una incursió prèviaen aquest estil amb cançons llatinoamericanes,s’ha llançat a «reinventar» clàssics espanyolsdels últims 40 anys en el que qualifica com una«pirueta» musical. El títol del disc, Pequeñas co-sas, ofereix una primera idea de l’objectiu: res-catar els (ella diu «els meus») autors musicalsespanyols, que es van quedar fora en el seu an-terior disc, Dos gardenias.

Capaz: «Último cigarro»Rafael Fernández, conegut artísticament comCapaz, acaba de publicar el seu primer discd’estudi en solitari, Último cigarro, un àlbum con-ceptual per al qual el raper malagueny s’ha en-voltat de col·laboradors com Kase.O, Mala Ro-dríguez, Keith Murray i Elphomega. «Ara mateixpodria ficar-me a l’estudi per gravar un altre disc.El que no sé és si seguiria amb la temàtica de lamort», diu Capaz, qui ha gravat en companyiadel productor Jorge Masot «Big Hozone».

La Patère Rose

Després de quatre anys d’assajos, el trio fran-cocanadenc La Patère Rose va llançar el 2009el seu homònim i sorprenent disc de debut, untreball de «so electropop i gustos agredolços»que ara aterra al mercat espanyol. «El grup esva gestar primer a poc a poc i després de ma-nera més seriosa. Al principi era molt personal ijo m’encarregava de tots els aspectes creatius,però hem creat una banda molt més integrada»,diu la cantant Fanny Bloom (Fanny Grosjean).

Katembe Project: «Made in...» El grup angolès Katembe Project ha presentat elseu primer disc, Made in Angola, amb el qual voldonar a conèixer els ritmes musicals del seu paísper tot Europa. A Katembe Project s’hi han agru-pat mitja dotzena de músics angolesos –enca-ra que la majoria resideixen a cavall entre el seupaís i Portugal– que des de fa anys participenen concerts i festivals europeus. Fa mesos vandecidir unir-se i van triar el nom de «katembe»,una expressió angolesa que significa barreja.

TEXT: LAURA SERRANO-CONDE/EFE

30 de gener de 2011

La novetatAire frescVolkswagen estrena l’any 2011 amb una atractiva nova generaciódel seu descapotable EOS

La novetatFosca exclusivitatLa sèrie «Hard Black» del LanciaDelta destaca per una inèditacarrosseria de color negre opac

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:motor.diaridegirona@epi.esFax 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Diari de Girona

MÉSAMBICIÓS

Quan Honda va estrenar, l’estiudel 2008, la seva nova generacióde berlines Accord, la firma ni-pona va aconseguir reposicio-nar-se i consolidar-se en un mer-

cat en contínua evolució. I és que, aquestsegment en particular, és un dels que repmés innovació i càrrega tecnològica entots els apartats i l’Accord no n’és una ex-cepció.

Mostra d'això és la recent incorpora-ció d'una nova escala de potència dins de

la seva gamma dièsel. Es tracta del 2.2 li-tres i-DTEC de 180 CV, una actualitzadaversió de la unitat ja coneguda de 150 CVde potència. Una clara aposta per refor-çar aquesta gamma de berlines i «stationwagon» amb un enfocament en el qual escombina la imatge «premium» i l'esporti-vitat.

2.2 litres i-DTEC de 180 CVDe la mateixa manera que el seu prede-cessor, el nou 2.2 litres i-DTEC és com-

pacte, lleuger, refinat, precís i silenciós.Utilitza l'última tecnologia peçoelèctricad'injecció de combustible multietapa, unarecirculació dels gasos d'escapamentmés eficient i un filtre de partícules queredueix considerablement les sevesemissions.

També s'han incrementat les xifres depotència i parell motor per oferir una sen-sació de conducció més esportiva al seusocupants. La potència és 30 CV superiora la del bloc anterior, 180 CV a les matei-

Honda reforça la seva gamma de berlines i familiars Accord amb aquesta nova motoritzaciódièsel d'altes prestacions

HONDA ACCORD 2.2 I-DTEC 180 CV

Diari de Girona

xes 4.000 rpm, mentre que el parell màximés ara de 380 Nm a 2.000 rpm. L'agilitat delmotor es reflecteix en la capacitat d'accele-ració, de 8,8 segons per passar de 0-100km/h, combinada amb un consum de com-bustible força contingut, que la marca ni-pona assegura que és de 5,8 litres cada 100quilòmetres.

Millores tècniquesAquest nou propulsor, encara que manté lamateixa capacitat de 2.2 litres que el motor

i-DTEC de 150 CV, obté la potència addicio-nal mitjançant la revisió del turbo, la culatai un intercooler més gran. A més, aquestaplanta motriu compta amb una transmissiómanual de 6 velocitats dissenyada per sin-tonitzar-se a la perfecció amb l’incrementde potència del motor.La gamma 2.2 i-DTEC 180 CV queda es-tructurada en dos nous acabats denominatsType S (berlina, 34.000 euros i Tourer 35.800euros) i Luxury (berlina, 37.800 euros i Tou-rer 39.600 euros). DdG

Motor

19 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

TYPE S Nou acabat esportiu.L'arribada d'aquesta motorització està acom-panyada d'una la versió Type S, que suposa elmàxim exponent esportiu de la gamma. Aquestacabat incorpora elements distintius com latapisseria mixta pell-tèxtil, llandes exclusivesde 18 polzades, espòiler davanter, faldons la-terals i para-xocs del darrere (aquest últim no-més en la berlina), pedals esportius en acabatmetàl·lic, pom del canvi folrat de pell amb in-sercions metàl·liques, instrumentació amb retroil·luminació vermella i il·luminació decortesia d’aquest mateix color.

Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar en

qualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya

–4 vals per sortejar cada mes–

PParticipa i podràsguanyar una targetaBP ULTIMATE*carregada amb 200 eurosde carburant cada mes

–13 tagetes per sortejar cada mes–

VOTAI GUANYA

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

Tria el Cotxe de l’Any 2012

*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica

Els cotxes seleccionats com a candidats el mes de gener són:

Motor

Volkswagen ha iniciat l'any amb el llança-ment del nou EOS. L'imponent càbrio com-pacte guanya encara més en esportivitat,tecnologia i funcionalitat del seu interior,mantenint la competitivitat dels seus preus,

per la qual cosa reforçarà el seu posicionament comuna de les opcions més atractives del seu segment.

Els conductors gironins ja poden gaudir de lanova versió d'un dels models més atractius de Volks-wagen, el nou EOS. Adoptant el nou ADN de la fir-ma alemanya, aquest càbrio compacte ha modificatla seva part davantera, inspirada en la del Golf, i pre-senta un nou para-xocs del darrere amb fars LED3D. La seva nova imatge emfatitza el caràcter es-

portiu i exclusiu de l’EOS. L'elegància persisteix enel seu espai interior, en què destaca una major fun-cionalitat gràcies al seu disseny pensat en cada de-tall. A més, les insercions de crom i el volant multi-funció amb acabat de cuir amb detalls d'alumini, re-

alcen aquesta sensació d'exclusivitat.

Quatre motoritzacions En el seu catàleg de motoritzacions el nou EOSmanté els eficients motors del model anterior. Així lagamma inclou les versions de gasolina, amb el TSIde 122, de 160 i el potent 210 CV; i en dièsel s'ofe-reix l'ecològic TDI de 140 CV amb Bluemotion Tech-nology. Aquest últim TDI 140 CV i el TSI de 210 CVes poden combinar amb l'eficaç i conegut canvi au-tomàtic DSG. Els preus oscil·len entre els 28.940euros de la versió Sport equipada amb el TSI ben-zina de 122 CV, fins als 35.990 del Excellence TDIDPF 140 CV DSG. DdG

20 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

Diari de Girona

El càbrio-cupé alemanycomença a

comercialitzar-se en laseva nova generació, ara

més esportiva

Volkswagen presenta larenovada gamma Eos

EXCELLENCEEl nou EOS està disponible en dos acabats força complets, l'Sport i l’Excellence, ambequipaments destinats a oferir un major confort i seguretat. L'Sport incorpora el climatitzadorde dues zones, Ràdio RCD 510, i llandes d'aliatge de 17 polzades Michigan. En l’equipamentExcellence destaquen els seients esportius calefactables de cuir Vienna i els fars bixenóautodireccionables que estaran disponibles més endavant. A més a la llista d'opcionalss'incorporen importants novetats tecnològiques com és el cas del sistema d'assistència per al’enllumenat de carretera «Light Assist» per a fars halògens, la nova generació del pràctic icòmode «Park Assist», la ràdio RNS 315 amb pantalla tàctil, l'ordinador de bord Premium encolor o el sistema «Keyless Access», que permet tancar i encendre el vehicle sense clau iobrir la capota des de l'exterior del vehicle.

COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

AAUTOS TONI

PEUGEOT 2051.9 GTIANY 912.600 €

SEAT IBIZA 1.2 75CVANY 085.300 €

RENAULTCLIO 1.2 i60 CV.ANY 034.200 €

HYUNDAILANTRA 1.9 DANY 991.950 €

CITROËNXANTIA 1.3 iANY 93950 €

CITRÖEN XSARA 1.6 VTSANY 012.600 €

OPELASTRA 1.7CDTDI100CVANY 035.500 €

PEUGEOTPATNER 1.9 DANY 065.900 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:toni@autostoni.com

El nou Delta «Hard Black» és una sèrieespecial caracteritzada per les sevesimportants novetats estètiques i de pro-ducte, disponible en totes les motorit-zacions (excepte el 2.0 Multijet de 165

CV) i també en el nou 1.4. MultiAir de 150 CVS&S Euro 5.

Les novetats més rellevants es reflecteixentant a l'exterior com a l'interior, amb una estè-tica perfectament estudiada i cuidada, en quèl'harmonia de colors, teixits i materials agafaprotagonisme.

Com sempre, per al model Delta, els colorssón una part integrant d'una filosofia de pro-ducte que té entre els seus elements constitu-tius l'elegància, el glamur, el caràcter propi i lamàxima possibilitat de personalització.

Exterior totalment «Hard Black» A l'exterior, la nova versió destaca per una carrosseria especial de color negre amb trac-tament opac, sent així el primer vehicle fabri-cat en sèrie il·limitada que disposa d'a-questa pintura elaborada. La nova pin-tura es combina amb el sostre ne-gre brillant i s'embelleix amb lestapes cromades dels miralls re-trovisors i amb les llandes d'a-liatge de 18 polzades (tambédisponibles en «HardBlack» sota comanda).

Interior glamurósAl seu interior desta-quen els refinatsseients de pell de colornegre. El confort i elplaer de conducció vé-nen proporcionats peruna sèrie de dispositiusinnovadors com lessuspensions electròni-ques d'amortiment va-riable, el climatitzador au-tomàtic bizona i el sistema«Blue&Me». DdG

Motor

21 DominicalDiumenge 30de gener de 2011

Alta personalitzacióper al Lancia Delta

FILOSOFIA ESTÈTICAAquest Delta reflecteix la filosofia deLancia en matèria de disseny, on destacal’elegància, el glamur i la personalitat.

Diari de Girona

COLOR EXCLUSIUAquesta nova versió Hard Black destacaper un color de carrosseria especial que

ha rebut un tractament opac.

Chevrolet Captiva2.0 CRDI - 150cvAny 08

21.400 €

Opel Zafira Enjoy1.9 CDTI + DVD Any 07

14.500 €

Opel Zafira1.9 CDTI 120cvAny 06

8.800 €

Opel Astra Enjoy5 portes 1.6 GasolinaAny 10

15.300 €

Opel Corsa C’Mon1.3 CDTI EcoflexAny 10

10.200 €

Ford Focus1.6 gasolinaAny 04

5.600 €

Peugeot 1071.4 HDI UrbanAny 08

7.600 €

Kia Cerato 2.0 CRDIAny 06

8.200 €

Toyota Corolla2.0 TDAny 05

8.600 €

Opel Agila Cosmo 5 portes 1.3 CDTIAny 06

6.000 €

Opel Zafira 1.0 CDTIAny 06

11.500 €

Citroën C-21.1 gasolina FurioAny 07

6.750 €

Opel Astra Energy 1.7 CDTIAny 09

13.900 €

Renaut Clio 1.5 DCI5 portesAny 05

6.400 €

Opel Vectra 5 portesElegance 1.9 CDTIAny 07

10.500 €

Citroën C-4 3 portes1.6 HDI CollectionAny 07

10.200 €

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES

22 PublicitatDiumenge 30de gener de 2011

Publicitat 23 Diumenge 30

de gener de 2011

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT