EL FIL D’ARIADNA91

DE PEDRA PICADA

De pedra picada Tripa.indd 3 04/03/16 10:42

© 2016 Josep M. Flores

© dels autors i arxius respectius, per les fotos de les làmines

© Lluís Serrat, per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a · 08036 Barcelona T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com angle@angleeditorial.com

Primera edició: març de 2016ISBN: 978-84-15307-21-1

DL B 5063-2016Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió

en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

De pedra picada Tripa.indd 4 04/03/16 10:42

DE PEDRA PICADARetrat íntim del president

Carles Puigdemont

Josep M. Flores

De pedra picada Tripa.indd 5 04/03/16 10:42

Taula

Nota de l’autor 11

Del desànim a l’eufòria 13De Girona a Barcelona i de Barcelona a Sant Martí Sapresa 19Directe, audaç, lacònic i mordaç 25A la cuina del procés 31De Convergència i independentista 37A les portes de la presó 41De la preautonomia a la postindependència 47De Nadal a la revolta convergent 51De Catalunya al món 57La infantesa. D’Amer al Collell 61De conviccions cristianes i europees 65De Pink Floyd a Bach 69Quan Llach va descobrir Puigdemont 73De Gaziel a Nazim Hikmet 77El dia que va tornar a néixer 81La dona que va canviar la seva vida 85Periodista i visionari de vocació i professió 93Del fax al correu electrònic 105«L’altre» Puigdemont: el pacte del Luz de Gas 115La dolça temptació dels capricis del president 123Que la força ens acompanyi 129

Agraïments 133

De pedra picada Tripa.indd 7 04/03/16 10:42

A la meva família —la Cati, la Neus i l’Aina— per la paciència, la complicitat i la inspiració

i el seu sempre enriquidor i imprevisible esperit crític.

De pedra picada Tripa.indd 9 04/03/16 10:42

11

Nota de l’autor

Catalunya ha iniciat un camí sense retorn cap a la nova República independent. Catalunya serà un nou estat d’Europa abans de deu anys a molt estirar, no en tin-guem cap dubte. La inèdita majoria parlamentària inde-pendentista es traduirà també en la majoria social que tanta por fa a l’unionisme espanyol i que tan necessària ens és per culminar el nostre procés amb èxit. Tenim tots els ingredients perquè res no espatlli el plat. Els catalans som com l’escudella, una societat diversa i rica en con-trastos. I ens agrada fer bullir l’olla per treure’n el millor de cada ingredient, respectant els secrets de cada cuina i de cada cuiner.

Des del 9 de gener passat, el periodista Carles Puigde-mont i Casamajó s’ha convertit en el nostre cap de cuina i en ell tenim posades totes les esperances perquè sàpiga trobar el punt de sal i de cocció necessaris, perquè aques-ta escudella que tenim al foc serà irrepetible. El president Puigdemont és un independentista de pedra picada, té la mà trencada amb el rossejat de fideus i ha estat i és un visionari de la comunicació. Possiblement el seu pas per la presidència de la Generalitat serà fugaç però determi-

De pedra picada Tripa.indd 11 04/03/16 10:42

12

nant per al futur del nostre país. El procés està en marxa i és irreversible. Com sol dir el president, si no els fa res anirem passant…

De pedra picada Tripa.indd 12 04/03/16 10:42

13

Del desànim a l’eufòria

«Gràcies, Tribunal Constitucional, amb tu va començar tot.»

17 de febrer de 2016, sessió de control al Parlament de Catalunya

Dissabte, 9 de gener del 2016. 14:55 h. Un whatsapp d’un amic periodista que cobreix informació política em va posar sobre la pista: «Prepareu-vos que sona retirada de Mas i entrada a escena de Carles Puigdemont a presi-dència». Confesso que vaig sentir una estranya sensació a l’estómac —entre estupefacció i incredulitat—, perquè jo era dels molts que donàvem les negociacions per liqui-dades i ja ens havíem fet a la idea que anàvem a eleccions i que el procés entraria en un escenari preocupantment incert. Però encara menys m’esperava que el futur pre-sident fos un amic meu, un periodista de qui he après a conèixer i estimar la professió, amb qui he rigut molt i no recordo haver-me enfadat mai; amb qui he compartit de sempre conviccions independentistes i de qui he envejat i envejo encara la capacitat de síntesi i una mirada inquie-ta per veure-hi més enllà sense renunciar al pragmatisme

De pedra picada Tripa.indd 13 04/03/16 10:42

14

que exigeix l’exercici del periodisme. I de qui admiro i fa anys que intento igualar el rossejat de fideus.

Des de primera hora d’aquell matí, els periodistes que seguien de prop els contactes entre Junts pel Sí i la CUP ja estaven activats i al corrent dels últims moviments en-tre els negociadors d’un i altre bàndol. Els telèfons treien fum. Semblava, aquest cop sí, que l’acord era imminent, contra tot pronòstic, i que Mas estaria considerant la fins aleshores descartada possibilitat de fer un pas al costat. Les apostes van començar a córrer com la pólvora. Qui seria el successor? En un primer moment es van filtrar els noms de Neus Munté i Muriel Casals. Però no va ser fins al migdia que va entrar en escena un tercer nom: Carles Puigdemont i Casamajó, alcalde de Girona i diputat al Parlament, un home desconnectat de la nissaga política dirigent de Con-vergència i allunyat del cercle més influent del president Mas.

Quan el nom de Puigdemont va començar a circu-lar per les redaccions aquell dissabte al matí ni el ma-teix afectat era conscient que unes hores més tard rebria la proposta formal per ser el futur president. Amb prou feines havia paït la trucada que havia rebut del Palau de la Generalitat posant-lo al corrent del possible desenllaç i demanant-li que estigués pendent del mòbil perquè en qualsevol moment el president Mas li podia telefonar. Si bé és cert que la implicació de tants actors diferents a la taula de negociació (CUP, CDC, ERC) no era precisa-ment una garantia per mantenir la discreció necessària que calia en aquells moments crucials, hi ha qui apunta una teoria molt més conspirativa, instigada per alguns es-

De pedra picada Tripa.indd 14 04/03/16 10:42

15

trets col·laboradors del president Mas descol·locats per la seva decisió inesperada i més partidaris d’anar a eleccions que d’acceptar un canvi de president i —molt probable-ment— la fi del seu califat. Pensa malament i encertaràs, diu el refrany.

Sigui com sigui, Mas va moure totes les fitxes en tan poques hores que va deixar poc o cap marge de maniobra als conspiracionistes, i cap a un quart de tres va despenjar el telèfon i va trucar a Puigdemont.

Una hora i mitja després entrava amb pas ferm al Pa-lau de la Generalitat, on l’esperava impacient Artur Mas. Van estar reunits escassament tres quarts, el temps que Mas va necessitar per explicar-li els detalls de l’acord amb la CUP que havia propiciat la seva retirada. Puigdemont, amb el posat extremadament seriós que li coneixem quan el que està en joc és alguna cosa transcendent —i aquest cop ho era— va acceptar ser investit president sense reti-cències ni condicions, conscient que és el que tocava fer en aquell moment per salvar el procés i que la seva deci-sió era segurament més fàcil i menys dolorosa que la que havia hagut de prendre Artur Mas.

Per què Carles Puigdemont?

Des d’aquell dia em vaig preguntar per què Artur Mas va triar Carles Puigdemont i no algú altre del seu entorn de confiança més directe, i la resposta me la van donar el mateix expresident, en una entrevista que li va fer Xevi Xirgo per a El Punt Avui Televisió, i en Josep Maria Jami Matamala, el padrí i confessor polític de Puigdemont. La

De pedra picada Tripa.indd 15 04/03/16 10:42

16

raó de la tria ve de lluny, no va ser fruit de la improvisació ni un simple acte reflex. Va ser, efectivament, una solució d’urgència per salvar el procés, però una solució que Mas havia meditat en la seva solitud i que només hores abans de proposar-la a l’afectat va consultar a tres persones del seu cercle de confiança com són la periodista i escriptora Pilar Rahola; el seu excap de campanya i exsecretari exe-cutiu de Comunicació del Govern, David Madí, i molt probablement el secretari general de l’Assemblea Nacio-nal Catalana (ANC), Jordi Sànchez. Cap dels tres conei-xia bé Puigdemont més enllà que era l’alcalde de Girona i número tres de Junts pel Sí en aquella demarcació, però tots tres van estar d’acord que el pas al costat del presi-dent Mas era el preu que calia pagar per intentar salvar el procés i el partit, Convergència.

En canvi, Puigdemont no era un desconegut per a Artur Mas. No era un diputat més del grup. Ni tan sols era no-més l’alcalde de Girona. Era algú en qui el president s’ha-via anat fixant des de feia anys, des del moment que va ser ell qui va haver d’acabar imposant-lo com a candidat de CiU a l’alcaldia de Girona com a colofó d’una llarga crisi interna que havia deixat el partit desballestat. Mas va voler trencar amb la vella guàrdia que històricament havia con-trolat el partit a Girona —i que aspirava a continuar-ho fent— i va apostar per un militant de base allunyat de tota aquesta grisor per fer foc nou, malgrat conèixer que era declaradament independentista i que aquesta condició en el seu partit aleshores no cotitzava a l’alça.

Artur Mas va seguir de prop aquella campanya de les municipals del 2007 i va començar a descobrir en Puig-

De pedra picada Tripa.indd 16 04/03/16 10:42

17

demont un nou estil de fer política, més proper i intel·li-gible per als ciutadans, i pencaire de portes endins. Qua tre anys després, Puigdemont va guanyar les eleccions i es va convertir en el primer alcalde de Convergència de la capi-tal de l’Onyar; la bèstia política que porta a dins es va anar fent grossa i Mas respirava reconfortat. Quan en Carles parlava deia coses de veritat, no es limitava a enllaçar pa-raules bensonants plenes de promeses i bones intencions com acostumen a fer els qui han convertit la política en la seva deformació professional. Anessis a l’acte que anessis, totes les autoritats que havien d’intervenir —que quan es tracta de figurar i lluir no acostumen a ser poques— duien el seu discurs escrit en un paper i es limitaven a llegir, amb millor o pitjor entonació. Però quan arribava el torn d’intervenció de l’alcalde, en Carles guanyava per golejada, amb un discurs curt però punyent, sense papers ni xuletes, que arrencava els aplaudiments del públic i es guanyava els titulars a la premsa. És un home que diu co-ses interessants i quan les diu es fa escoltar, i això és el que va seduir el president Mas.

El gir sobiranista d’Artur Mas arran de la primera ma-nifestació multitudinària de l’Onze de Setembre, el 2010, va convertir Puigdemont en un aliat del president sense ni tan sols saber-ho. Mas es va anar alineant amb el dis-curs independentista que en Carles sempre havia defensat i representat al si del partit. Va ser el juliol del 2015 quan el compromís de Carles Puigdemont amb la causa inde-pendentista es va manifestar d’una manera més pública, en convertir-se en el president de l’Associació de Muni-cipis per la Independència (AMI), entitat que aglutina

De pedra picada Tripa.indd 17 04/03/16 10:42

18

més de vuit-centes institucions locals favorables a l’estat propi i impulsada l’any 2011 per l’aleshores alcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal, un dels primers dirigents històrics d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) que va abandonar el partit pel seu nul suport —per no dir boicot— al procés.

Precisament la seva condició de president de l’AMI va propiciar que en Carles Puigdemont s’incorporés a la dar-rera tanda de reunions amb la CUP i JxS per intentar desbloquejar la investidura. El dia abans que Mas li pro-posés assumir la presidència, Puigdemont va participar en l’última reunió, que va tenir lloc a la seu de l’ANC a Barcelona per intentar desbloquejar un acord in extremis, però les cares llargues a la sortida ho deien tot. El presi-dent de l’ANC, Jordi Sànchez, va ser l’únic que, malgrat reconèixer l’enèsim fracàs de les negociacions, es va afer-rar a un fil d’esperança. En Carles va tornar cap a Girona amb una sensació contradictòria de fracàs i optimisme alhora. Però l’última cosa que es va imaginar és que, l’en-demà, ell seria la clau que desencallaria l’acord.

De pedra picada Tripa.indd 18 04/03/16 10:42