Descarregar en format pdf

1

Un aiguamollhumanitzat

al peu de la ciutat

SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat 3

AMB EL SUPORT DE:

COL·LABORA:


AGRAÏMENTS

El Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) agraeix la col·laboració prestada per a l’elaboració d’aquest material educatiu a les següents entitats, institucions i persones: Fundació “SA

NOSTRA” Caixa de Balears, Ajuntament d’Eivissa, Arxiu Històric de l’Ajuntament d’Eivissa, Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, Institut d’Estudis Eivissencs, Duna Baleares SL, Filmoteca

Española, Núria Benito, Benjamí Costa, Vicent Marí, Fanny Tur, Felip Cirer, Jordi Duñó, Cristòfol Guerau de Arellano Vilanova, Oliver Martínez, Joan Carles Palerm, Néstor Torres, Núria Valverde,

Patricia Arbona, Montse Ruiz, David Casellas (À. Biologia Animal - Dep. CCAA - Universitat de Girona), Cristian Ruiz Altaba, Catalina Ponsell, Bartolo Planas, Inmaculada Férriz, Nick Riddiford, Martin Honey, Laura Royo, Miquel Roldàn, Manu San Félix, David Garcia, Neus Prats, Antonio

Domínguez, Lina Torres, Ismael Martínez, Esperanza Palerm, Pedro Marí i Antònia Tur.

SES FEIXESUn aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat

Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) C/ Major, 20. Can Llaudis. Dalt Vila

07800 Eivissa Tel. 971 390674 www.gengob.org

e-mail: [email protected]

Disseny i Maquetació: Óscar Moreta, GEN-GOB Eivissa

Fotografia de coberta: GEN-GOB Eivissa

Dibuixos: Roig - Francolí

Revisió lingüística: Carles Torres

Coordinació: Cristina Requena i Marià Marí


PRESENTACIÓ

GEOMORFOLOGIA Processos de formació Processos naturals Processos antròpics Sistema hidrològic

EVOLUCIÓ HISTÒRICA Distribució de l’espai La xarxa de canals L’horta de la ciutat Agricultura i ramaderia

PATRIMONI CULTURAL Camins i portals de feixa

MEDI NATURAL. LES ZONES HUMIDES Valors de les zones humides Per què conservar-les? Descripció ambiental de ses Feixes Vegetació Fauna La platja Formació de la platja Formació del sistema dunar

SES FEIXES AVUI Investigació

GLOSSARI

BIBLIOGRAFIA

ÍNDEX

9

11

19

25

29

41

43 45


Dos infants miren curiosos al fotògraf. Semblen convidar-mos a conèixer l’apassionant món de ses Feixes. Foto:Quilis. Font: Arxiu d’Imatge i So de l’Ajuntament d’Eivissa


Segons la definició del diccionari, una “feixa” ésuna peça de terra de conreu o un tros de terra deforma allargada. A Eivissa aquest terme potdesignar parcel·les de terra de secà, limitades permarges o parets, però sobretot s’aplica a les parcel·les de terra de conreu resultants deldrenatge dels terrenys pantanosos que envoltenles badies d’Eivissa i Talamanca, l’àrea conegudacom ses Feixes.

Ses Feixes és una zona d’aiguamolls* contigua a laciutat, formada per al·luvions* marins i fluviomarins. El seu nivell d’inundació és pròxim alde la mar i els processos de sedimentació*, en undinamisme molt intens, fan possible observarcanvis en la seua forma i extensió en una escala detemps històrica.

Ses Feixes, en el seu conjunt, és una zona modificada per l’home des de molt antic iconeguda en el passat per la seua productivitatagrícola. La zona es pot dividir en tres sectors bendefinits: el prat de ses Monges, limítrof amb laplatja de Talamanca, el prat de Vila, que ho fa ambla badia d’Eivissa i un tercer, avui desaparegut ianomenat Prat, que estava constituït per una franjaintermèdia situada vora el port.

Sobre l’autoria de l’enginyós sistema decanalitzacions i reguiu de la zona existeixendiverses teories. Tot i així, el que està clar, és quel’època de major rellevància es va produir durantla dominació musulmana (segles X-XII). El seuaprofitament agrícola, a més d’un espai d’horta ipastura, donà lloc a tota una sèrie d’elementsetnològics i arquitectònics únics, constitutius d’una part important del nostre llegat històric de valorincalculable.

PRESENTACIÓ Però a més d’aquests valors, cal afegir la seuaimportància paisatgística i, com no, la natural.Recordem que ses Feixes és la zona humida mésimportant de l’illa després de ses Salines.

L’aiguamoll, juntament amb les zones de conreu,pastura, salicorniar i canyís amb les que es barreja,proporciona una gran varietat d’hàbitats i, pertant, una gran diversitat de fauna i flora. Aquestescaracterístiques ambientals fan que algunescomunitats, i fins i tot algunes espècies, només lestrobem a ses Feixes.

Ses Feixes constitueixen, també, una autènticaesponja que, en condicions naturals, recollia totesles aigües provinents dels diferents torrents quearribaven al Pla de Vila, evitant així problemesd’inundacions a conseqüència de les pluges.Malauradament, el creixement descontrolat de laciutat i la falta de previsió durant les darrersdècades ha provocat el trencament d’aquestprocés.

Malgrat els seus valors i com a resultat de lamarginació que han patit, ses Feixes és avui unespai degradat ambientalment i paisatgísticament.L’abandonament de l’agricultura, la destrucció depart de l’aiguamoll i l’alteració del sistemahidrològic* en primer lloc, i l’oblit, ladesconeixença del seu patrimoni i els interessosurbanístics a continuació, en tenen bona part de laculpa. Tot i així, aquesta situació no ésirreversible. Ses Feixes poden recuperar, ambl’esforç de tots, l’espai que els correspon, motiusno en falten. Ignorar aquesta situació seria unairresponsabilitat, un error que sense cap dubtecomportaria greus conseqüències. Introduir-vosen el coneixement de ses Feixes, mostrar-vosaquest valuós tresor és el principal objectiud’aquest treball.

GEN-GOB Eivissa

*Veure Glossari


A la imatge, les badies d’Eivissa i Talamanca abans dels grans rebliments realitzats durant els anys 60. Foto: USAF (vol americàde 1956)


GEOMORFOLOGIA Ses Feixes és una zona d’origen geomorfològic*recent. La seua formació no només s’explica perfenòmens naturals, obeeix, també, a processos ielements de caràcter antròpic*. La primitiva badia d’Eivissa va ser colonitzada en elsegle VII a.n.e. pels fenicis, i des d’aquell moment,els processos induïts per l’home s’han sumat a lesdinàmiques geomorfològiques locals. L’exemplemés contundent el trobam als rebliments realitzatsdurant la dècada dels anys 60, sobre els quals essitua l’actual zona del “passeig marítim”. Així, la suma d’aquests fenòmens, naturals iantròpics, són els que han donat lloc a les badiesde Talamanca i Eivissa. La formació d’ambduesbadies parteix de l’existència d’una badia originalque es va anar reblint fins a separ-se en les duesque avui coneixem. Els mecanismes que provocaren aquest rebliment varen ser de dos tipus: fenòmens de sedimentacióde caràcter al·luvial o torrencial i fenòmens marinso litorals.

A l’imatge, vista general de la ciutat i el port des d’una feixa del prat de Vila. Foto: Domingo Viñets. Mitjan segle XX.Font: Arxiu d’Imatge i So de l’Ajuntament d’Eivissa.

Processos de formació Com ja es menciona anteriorment, en la formació de ses Feixes han intervingut tant processosnaturals com induïts per l’home. En feim, acontinuació, una relació.

Processos naturals Qualsevol línia de costa roman estàtica sil’observam en un període de temps curt. Però s’hidonen, simultàniament, tota una sèrie deprocessos diferents que provoquen canvisconstants en la seua configuració. Entre aquestsprocessos trobam: Elevacions i esfondraments del sòl. Canvis en el nivell de la mar. Erosió per l’onatge. Entrada a la mar de sediments provinents

de l’erosió terrestre. Intervencions humanes: ports, dics...

L’aiguamoll de ses Feixes s’ha generat perprocessos de sedimentació a partir dels materialsprovinents de la mar i dels diferents puigs queenvolten el pla de Vila.


L’any 1989, Schulz, H. i Maass-Lindemann, G. ivestigadors alemanys realitzaren, amb altres col·laboradors,prospeccions geo-arqueològiques que demostren l’antic domini marí de la badia d’Eivissa. Al mapa, de color blau,l’antiga línia costanera.

El pla de Vila està limitat al nord-est pel conjunt depuigs que culminen a la talaia de Jesús i arriben finsal Cap Martinet. Al nord-est queda limitat per laserra Grossa i pels puigs Negre, Palau, des Cònsoli de la Grana, darrers elevacions que pertanyen ales serres de Sant Josep i que dominen la ciutatd’Eivissa. L’erosió natural d’aquests puigs haaportat els sediments que, transportats pelstorrents, rebliren la badia d’Eivissa. Posteriorment, l’aparició de comunitats vegetalssobre aquests sediments afavoriren el retrocés dela mar. Treballs de prospeccions geo-arqueològiquesrealitzats a les badies d’Eivissa i Talamanca,demostren aquest model de formació peracumulació de sediments. En una de lesperforacions es mostra el perfil característics d’unprocés de sedimentació:

0 – 0.2 m : materials recents. 0.2 – 1.1 m : llims amb alt contingut d’arena fina, amb restes de plantes. Color gris marronenc. 1.1 – 1.6 m : llim passant a arena fina, amb arena més gruixuda. Gravillós. Color gris marronenc. 1.6 – 2 m : arena fina llimosa, gravillosa, amb restes de plantes. Color marró gris fosc. 2 – 3.7 m : llim, amb molta arena fina. Color gris marronenc, amb algunes capes de color més clar o més fosc, amb petxines marines i caragols. 3.7 – 4 m : arena gruixuda. Gravillosa. Llimosa. Color gris marronenc, amb gran quantitat de restes. Baix subsòl ferm.


Plano de la Plaza y Puerto de Ibiza Joan Ballester, any 1740, on s’aprecia el conjunt d’illots.. Font: Arxiu d’Imatge i So de l’Ajuntament d’Eivissa.

A continuació descrivim amb més detall elsprocessos que intervingueren en la formació deses Feixes. Oscil·lació del nivell de la mar Va tenir un paper rellevant en la formació delsmaterials subjacents als sediments actuals. Diferents autors fan referència a bancs de marès,per la qual cosa es suposa l’existència d’anticssistemes dunars a la badia. Sedimentació d’origen continental o terrestre La importància dels torrents que arribaven a labadia original, donaren als fenòmens desedimentació un paper fonamental en l’origen deses Feixes. Aquest procés de sedimentació, a petita escala,seria semblant al que es produeix als deltes,donant-se, principalment, a les zones de la badia on desembocaven els principals torrents. Allí, elssediments s’anaven acumulant i reblien lentamentla badia. Existien múltiples torrents i torrenteres que,distribuïts més o menys radialment, arribaven a labadia d’Eivissa. Alguns, desembocaven directament

a la badia, altres aportaven el seu cabal al torrentprincipal: sa Llavanera (segon curs d’aigua enimportància d’Eivissa, després del riu de Santa Eulària, amb 63 km2 de conca hidrogràfica). Actualment, tot i la reducció de les aportacionsdels torrents, les carreteres i camins actuen tambécom a vies de drenatge i de transport desediments cap a ses Feixes, acumulant-se aquests als canals sense comunicació propera amb la mar. Dinàmica litoral* La formació de les actuals badies a partir d’unabadia original es va produir, molt possiblement, apartir d’un procés de dinàmica litoral conegut ambel nom de tómbol. Aquest, es dóna sota certescondicions dinàmiques locals, quan hi ha un illot o conjunt d’illots propers a la costa. Des de la costava avançant una llengua de terra cap a l’illot o illotsfins a deixar-los units a ella. En aquest cas es va donar per la proximitat dels illots d’illa Plana, illa Grossa i es Botafoc. Així mateix, també hi haurien intervingutfenòmens d’acumulació de sediments marins per lapròpia dinàmica litoral primitiva.


propicies per al seu desenvolupament: fonsd’arena poc profunds i amb pendents suaus, aigüestransparents i ben il·luminades i baix hidrodinamisme a l’interior de la badia. Les praderies aportaven matèria orgànica, enforma de dipòsits de materials, fins a la zonad’aiguamoll i, al mateix temps, protegien el litoralde l’onatge, afavorint la decantació de sediment alllarg d’aquest. Així, la presència de les praderies de posidònia ha set determinant per a la formació deses Feixes. Unes característiques semblants a les quepresentava la badia original les trobam, encaraavui, a la badia de Talamanca, que presenta un delsesculls barrera més importants de les illes Balears.

La Posidonia oceanica és una planta superior que creix sota l’aigua ique forma autèntics prats i, fins i tot, escull submarins con els de laplatja de Talamanca. Foto: Manu San Félix.

Esculls biògens* La posidònia (Posidonia oceanica) és una de lesespècies marines més característiques i rellevantsde la Mediterrània, amb multitud de funcions dinsl’ecosistema marí. Algunes d’aquestes funcions sónl’estabilització dels fons marins, la protecció de lalínia de costa o, fins i tot, la formació i proteccióde les platges. Això es produeix gràcies a la seua estructura radicular*, que actua com a trampa dels sedimentsi dóna lloc a estructures sòlides anomenadesmates que van creixent formant vertaders escullsbarrera. Els fons marins de la badia original d’Eivissaestaven dominats per extenses praderies deposidònia, molt frondoses, poc profundes i queformaven grans esculls submarins. Aleshores, lescondicions que presentava la zona eren molt


A la fotografia, realitzada el mes de novembre de 2005, s’aprecia la forta presió a la que estes sotmeses ses feixes desprat de Vila. Foto: Xavier Durán.

Dics d’unió entre els illots d’Illa Plana, Illa Grossa i es Botafoc – els dics artificials construïts comunicaren els illots, per tancar la badia i així protegir el port.

Rebliments en època històrica – les aportacions de terra amb finalitats agrícoles dels antics habitants de la badia contribuïren, probablement, al procés de colmatació.

Explotació de materials geològics – la possible extracció de marès podria haver contribuït a la formació de la badia per la baixada de les cotes topogràfiques.

Actualment, degut al fort desenvolupament de laciutat, ses Feixes s’han convertit en una zonaperiurbana. Malauradament, aquesta proximitat ala ciutat i a altres nuclis de població, juntamentamb la falta de civisme social, han provocat l’aparició d’un nou element geomorfològic: elsabocaments de tota classe de materials (runes,àrids, ferralla, escombraries...) a la zona.

Processos antròpics Dins els processos ocasionats per la mà de l’homepodem diferenciar entre els realitzats“conscientment”, amb l’objectiu específic deguanyar espai a la mar, i els que, provocats per les diferents activitats humanes, ajudarenindirectament al rebliment de la badia. Und’aquests processos podria ser l’explotacióforestal per a la fabricació de carbó o per al’explotació de fusta, que hauria afavorit l’erosiódel terreny i, paral·lelament, l’aportació desediments als torrents que abocaven a la badiad’Eivissa. Superfícies reblertes i guanyades al mar Dins d’aquests processos podem destacar elssegüents: Rebliments recents – consistents, bàsicament, en l’aportació d’àrids per al rebliment de la part nord de la badia d’Eivissa, el que ara coneixem com a passeig marítim (zona situada entre l’avinguda Vuit d’Agost i el passeig Joan Carles I). Aquestes actuacions suposaren la desaparició de la zona coneguda com la Barra. També l’alteració de l’estructura del port que afectaria la seua seguretat.


Sistema Hidrològic Els torrents que arribaven a la badia d’Eivissa, amés de transportar part dels sediments queanaven reblint la badia, també aportaven bona partde l’aigua que nodria l’aiguamoll.

Però l’aportació d’aigua dolça no era, únicament, laque arribava mitjançant els torrents, tambéexistien afloraments (fonts i brolls) dins l’aiguamoll. Aquestes aportacions addicionalsd’aigua dolça eren degudes a l’existència del’aqüífer* superficial al·luvial del pla de Vila.Aqüífer, que també permetia als pagesos realitzarcaptacions d’aigua fàcilment, com l’existent a lafinca de Can Murtera, una captació oberta i pocprofunda.

As Pouet, al límit entre els municipis de SantaEulària i Eivissa, es produïa un aflorament d’aiguadolça a la platja que donà nom a la zona est de labadia de Talamanca. Actualment aquest afloramentqueda sota la mar.

A les voreres dels canals salinitzats abunden les salicòrnies. Als indret amb existència d’aigües més dolces hi trobam canyes i joncs coms’aprecia a aquesa imitage del prat de ses Monges. Foto: Marià Marí.

Aquest tipus d’aqüífer superficial es dóna en zonescom aquesta, una plana al·luvial formada per materials quaternaris, principalment llims calcificatsamb materials d’arrossegament. Aquests materialsconstitueixen aqüífers superficials de limitadacapacitat. Es tracta de sistemes lliures formats permaterials de diversa granulometria, amb potència variable i en general poc importants.

Sota els mateixos, i constituint l’aqüífer profund,existeixen potents estrats calcaris de diferentnaturalesa, principalment margues, calcaries imargacalcàries juràsiques.

L’altre aportació d’aigua és la constituïda per l’aigua de la mar, que entra a la zona d’aiguamollper filtració. Així, la presència dels dos tipusd’aigua, dolça i salada, crea un gradient de major amenor salinitat en funció de la proximitat a la mari, condiciona, òbviament, la distribució de la flora i la fauna dins l’aiguamoll.


Alteracions L’alteració del sistema hidrològic ha contribuïtclarament a la degradació de la zona. Aquestscanvis, donats al llarg del segle XX, han provocatel tancament tant de les entrades com de lessortides d’aigua dolça. Efectivament, laurbanització de la franja costanera, el creixementdels nuclis urbans, les modificacions dels llits delstorrents, el bloqueig dels canals amb laconstrucció de carreteres i camins i lasobreexplotació dels aqüífers són, entre d’altres,alguns dels factors que han provocat el trencamentdel sistema hidrològic de ses Feixes. Lògicament,amb la disminució de les aportacions d’aigua dolça,l’aigua salada s’ha anat filtrant i instal·lant en lazona. La progressiva salinització de ses Feixes ha donatlloc a l’alteració en la distribució de la vegetació(provocant el retrocés de les espècies d’aiguadolça i afavorint la instal·lació de les espèciesadaptades a sistemes salabrosos) i d’alguns grupsfaunístics. A més, la disminució de les aportacions

Vista aèria de ses feixes del prat de Vila i el port. S’aprecia com l’avanç del procés urbanístic amenaça la continuitat de l’espai. Foto: XavierDurán.

d’aigua dolça estan provocant el progressiu abandonament de l’escàs treball agrícola queencara es manté a la zona.



EVOLUCIÓ HISTÒRICA

La formació de ses Feixes ha estat paral·lela a lacolonització de la badia d’Eivissa i, per tant, lligadaa la presència de les diferents cultures que s’hiinstal·laren. Ses Feixes, enteses com a espai humanitzat, són el resultat del disseny d’un espai de conreu i pasturaque han condicionat les formes i l’aspecte de lazona fins a l’actualitat. Aquest espai no és el resultat d’accions puntuals iimprovisades, sinó que els constructors partirende l’observació i l’anàlisi del medi natural. La zona es desenvolupa a partir de la creació d’unsistema de drenatge* d’una àrea d’aiguamoll.Aquest sistema inicial de canals resultantscondicionarà el procés de colonització agràriaposterior, ja que afecta a la zona en el seu conjunt, i obligarà a respectar la xarxa principal dedrenatge per mantenir l’espai. Tot i la divergència d’opinions, els arguments mésfonamentats citen l’inici del drenatge de ses Feixesdurant l’època musulmana, quan al pla de Vilaexistien diferents assentaments andalusins, a mésdel nucli urbà d’aquesta època. Els constructors d’aquest paisatge interpreten elfuncionament hidrològic de la zona (pendent icursos d’aigua), creen els eixos principals deldrenatge i comencen a utilitzar l’espai resultantper conreus i pastures. Entre la documentació més antiga es pot constatarl’existència d’aquest espai agrari consolidat ja aprincipi del segle XII.

Ses Feixes mantenen bona part dels seus elements tracidionals. Peraixò, l’any 2003, ses Feixes vàren ser declarades Bé d’InterésCultural (BIC). A la fotografia, portal d’accés a una feixa del prat de ses Monges. Foto: Marià Marí.

Els autors àrabs escriuen molt sobre els cultius i elbestiar que es donava a l’illa. Al-Zuhri (mort entre1154 i 1161) escriu:

“aquesta illa és abundosa en fruits i en productesagrícoles. Però les ovelles s’hi donen malament; encanvi, les cabres s’hi fan bones i constitueixen lapart essencial del bestiar. Cap a Mallorcas’exporten panses, ametlles i figues. No hi haolives, i no es coneixen sinó les importades d’al-Andalus”.

Al-Himyari, que visqué a cavall entre els segles XIII i XIV, quan escriu sobre Eivissa diu:

“és una bona illa amb molts ceps i raïms (...) Hi ha deu punts d’ancoratge, diversos corrents d’aigua, moltes alqueries i l’illa està poblada en tota la seua extensió. Hi ha pins i la seua fusta és excel·lent per a la construcció i equipament dels navilis. Hi ha una salina que no s’esgota mai. En direcció al sud hi ha dues illes i els passos que hi ha entre aquestes i l’illa d’Eivissa són anomenats portes”.


Pareix que en aquesta primera època, ses Feixesno eren l’horta per proveir al nucli urbà, sinó queera explotada pels assentaments del pla de Vila, onla ciutat era un més d’ells. Aquests assentaments coincideixen amb elsjaciments arqueològics que avui coneixem a:

Dalt Vila Puig des Molins Cas Cònsol Can Coves Sa Blanca Dona Can Pilot – Puig d’en Valls Sa Punta – Talamanca

L’arribada dels catalans, que es produeix entre elsdies 5 i 8 d’agost de 1235, provocarà un canvi enla gestió de la zona. En aquell moment existia ja, al pla de Vila, un espaiconsolidat, amb dos àrees diferenciades: un primerarc adjacent a la mar, semipantanós, per pastures i,altrament, un segon arc, darrera el primer,dessecat, parcel·lat i conreat.

Els catalans distribuïren entre els seus colons les noves terres conquerides. Així, convertiren l’espaija conreat en horta urbana, i parcel·laren la zonade pastura semipantanosa. Aquesta parcel·lació es va fer amb la mateixaorientació dels canals de drenatge andalusins, peròno es va conrear fins al segle XVII, quan apareix documentada la construcció de les primeres feixestal i com ara les entenem.

Aquesta nova zona guanyada per al conreu arribaal seu màxim desenvolupament ja al segle XVIII.Posteriorment, i fins a mitjans del segle XX, ses Feixes han set zona de conreu intensiu i d’altaproductivitat. A principis dels 60, l’extensió delregadiu del municipi de Vila era de 85 ha., el 12,5%de la superfície del municipi.

Ses Feixes, antiga horta de la ciutat, podrien recuperar la seua imatge tradicional. L’aiguamoll, la seva singularitat ibellesa com elements íntimament lligats a la fesomia i a l desenvolupament històric de la ciutat ho merexien.


Ses Feixes es poden dividir en tres sectors bendiferenciats: el prat de ses Monges, el prat de Vila i el Prat.

El Prat de Vila Ocupa uns 306.000 m2, distribuïts en 84 parcel·leso feixes i disposa d’una xarxa de canals de 17.240m. La major d’aquestes feixes no supera els 10.000m2 i la menor no arriba als 1.000.

El Prat de ses Monges Ocupa 307.000 m2 i una xarxa de canals de 14.500m. Aquesta zona està dividida en 61 feixes. Lesfeixes situades al sud, més properes a la badiad’Eivissa, eren menys productives ja que són les deformació més recent.

El Prat Amb una superfície d’aproximadament 10.000 m2, s’estenia paral·lelament a la ribera nord de labadia. Era refugi de multitud d’aus. Actuava comuna “esponja” natural i al mateix temps queretenia els materials més gruixuts arrossegats perles aigües de pluja, deixava arribar els més fins a lamar. D’aquesta manera el seu front marítim,conegut com la Barra, era d’escassa profunditat ifons fangosos, fet que permetia esmorteir elmoviment de les aigües de la badia. Tant es Prat com el seu front marítim han settotalment urbanitzats.

Ses Feixes que avui coneixem, i que encara restenamb certa activitat agrària, són les que anarendesenvolupant-se a partir de la segona meitat delsegle XVII. El complex sistema de canals, que encara avui esconserva, tenia com a finalitat la irrigació de totes icadascuna de les feixes, per possibilitar el conreude diferents tipus de productes, especialmenthortícoles i arboris. Per això, s’aprofitaven tant elsrecursos hidrològics torrencials com elsafloraments naturals. Per la xarxa de canals es recollia i distribuïa l’aiguadolça que arribava al pla de Vila. Efectivament,aquesta aigua fluïa o s’estacionava als canals,donant al sòl una humitat permanent que permetiael seu cultiu intensiu. D’aquesta manera, el sistema

Distribució de l’espai

Pescador fent gambes al Prat. Foto: Josep Maria Subirà. Font: Arxiud’Imatge i So de l’Ajuntament d’Eivissa.

La xarxa de canals

de reguiu emprat permetia l’arribada de l’aigua ales arrels de les plantes per capil·laritat*ascendent. L’amplària dels canals oscil·lava entre un i mig itres metres. A més, cada parcel·la o feixa estavatravessada per uns altres canals subterranis,anomenats fibles. Aquestes fibles travessaven les feixes cada quatre o cinc metres de distància. La seua construcció eramolt laboriosa. Quan es preparava el camp per alconreu, es dividia en seccions quadrangulars is’excavaven franges d’un metre d’amplària i d’uns40 cm de fondària. Al fons d’aquestes fibles es col·locava una capa debranques de pi i sobre aquesta una de pedramorta, lleugera i porosa. Entre les pedresquedaven espais buits per on circulava l’aigua.Aquesta capa de pedres es cobria amb una deplantes aquàtiques, normalment rogeta (Ruppia maritima). Finalment es cobria tot amb una capade terra fins a anivellar el terreny.


Esquema del funcionament del sistema de canals i fibles per afavorir el màxim aprofitament de les feixes durant tot l’any. Dibuix: Roig-Francolí.

Amb aquesta distribució, les branques de piimpedien que les pedres s’enfonsassinmassa, i les plantes evitaven que la terras’escolàs entre les pedres. Els extremsd’aquestes fibles comunicaven amb elscanals a cel obert.

Els diferents canals, servien també per aïllarles parcel·les dels camins o de lespropietats veïnes. D’aquesta manera no eranecessària la construcció de tanques, ja quel’única entrada de la parcel·la era allà on esconstruïa el portal de feixa, tancaracterístic.

La regulació dels nivells d’aigua dels canals mitjançant comportes facilitava elsingular sistema de rec de les feixes. A l’imatge pagès de ses Feixes obrintuna comporta. Foto: NO-DO 1947 “Ibiza a ilha branca – la blanca Ibiza”. Filmoteca Española.


L’horta de la ciutat Amb l’arribada dels catalans ses Feixes esconvertiren en l’horta de la ciutat i començaren a perfilar-se en l’espai que avui coneixem.

La propietat estava molt repartida i les parcel·leseren relativament petites. Es practicava unaagricultura a temps parcial i, normalment, no espodia viure d’una feixa. Molt poques feixes erenhabitades i la majoria de propietaris i majoralsvivien a la ciutat. Cada dia recorrien la curtadistància que els separava de les seues feixes.

Una característica pròpia de la zona, que ladistingeix de la resta de l’illa, és que tenia unsistema propi de parceria o mitger, ja que es marcava el dia quinze d'abril com a data de sortidai d'entrada dels majorals, en comptes del dia deSant Joan, com és tradicional a la resta de l’illa.

L’aigua dolça que transportaven els canals eraregulada mitjançant comportes, de forma queaquesta sempre estigués sobre el nivell de la mar ien contacte permanent amb els extrems de lesfibles. Un canal paral·lel a la costa recollia total’aigua i permetia tirar-la a la mar quan sobrava. A través de les fibles, l’aigua circulava per tota lafeixa mantenint el subsòl sempre humit. D’aquestamanera el nivell freàtic* dels conreus era constanti la terra estava suficientment humida per al cultiuràpid d’hortalisses. En alguns punts dels canals i en els extrems quearribaven a la mar, hi havia uns petits dics amb unacomporta central practicable. Aquests dicsacomplien dos finalitats: elevar el nivell de l’aiguaper regar i evitar l’entrada d’aigua marina.

Canal, camí, portal i casa de feixa, elements característics de ses Feixes. Foto: NO-DO 1947 “Ibiza a ilha branca – la blanca Ibiza”. Filmoteca Española.

Algunes de les feixes del prat de ses Monges mantenen certa activitat agrícola i ramadera. A les fotografies, pagesa amb cabres, al camí deses Feixes, i ovelles. Fotos: Marià Marí.

Cal tenir present la importància que teniamantenir sempre nets els canals, ja que per una banda facilitaven la infiltració hídrica i feien quel'aigua corregués al llarg de la xarxa hidràulica, iper l'altra, els llots i fangs que es treien erenutilitzats com adob. La contínua aportació de sediment i el conreufeien que les feixes tenguessin una altura superiora la que tenen avui. L’obligació de mantenir en bones condicions elscanals es reflectia en els documents de compra ivenda de les feixes.


Agricultura i ramaderia A ses Feixes es conreaven gran quantitats de productes,especialment hortícoles. Alguns dels productes més destacatssón: Hortícoles Aquests productes ocupaven la part central de la feixa i lamajor part d’extensió. Els moniatos i la pinya de col eren moltabundants a ses Feixes. També es cultivaven melons, xíndries,faves, alfals, remolatxa i, en menor quantitat, cebes i patates. Per al consum familiar (ja no per vendre) s’hi cultivaven tomateres, bledes, pebreres, dacsa, alls, lletugues. Segonsrecull l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria també s’hi haviaconreat cotó. Fruiters Tot i no ser molt abundants, es situaven a les vores de cadafeixa, per no fer ombra a la resta de conreus i no molestar enles pràctiques agrícoles. Els codonyers i magraners eren els arbres més abundants.Després, hi havia parres, alguna figuera i es podien trobarpomeres, albercoquers, tarongers, llimoners, palmeresdatileres... Ramaderia A ses Feixes era comú tenir un corralet amb animals. Elsanimals lliures haguessin estat incompatibles amb la produccióhortícola. També era habitual tenir una caseta per a les eines. Els animals més abundants eren porcs i gallines, que menjaven tota classe de vegetals en excedent i restes de menjar. Tambéhi havia conills. A les feixes més grosses hi podia haver algunacabra i alguna vaca.

Parres i palmeres datileres eren habituals a ses Feixes. A la fotografia, palmera al camí de ses Feixes. Foto:Marià Marí.

Al costat de ses Feixes, està la sènia de Can Murtera. Va ser declarada Bé d’Interès Cultural l’any 2000. Foto: Quilis. Font: Arxiu d’Imatge i So de l’Ajuntament d’Eivissa


PATRIMONI CULTURALSes Feixes no tenen únicament un elevat valor com aespai natural, suposen també un llegat històric de valorincalculable. Encara avui podem trobar molts dels elements propisd’aquest singular sistema de reguiu. La solució quetrobaren els nostres avantpassats per tal d’aprofitar elsrecursos de què disposaven mereix un reconeixementespecial per tal que no quedi en l’oblit.

Camins i portals de feixa Els elements que configuren aquest espai i li donen elseu valor encara són presents en bona part de sesFeixes. Ens referim als canals i camins antics i alssingulars i característics portals de feixa. Ses Feixes no presenten el mateix paisatge rural que esdóna a la resta de l’illa, però sí conté alguns dels seuselements bàsics com són l’espai de producció i elscamins. Els camins, elements derivats de la vida de relació, erenindispensables per a la vida social i elements importantsdins el paisatge rural de les Pitiüses. Alguns d’aquestscamins són :

Al prat de ses Monges Camí de ses Feixes Camí des metge Serra Camí de can Teuet

Al prat de Vila Carrera de Puig d’en Valls Carrera de can Murtera Carrera de ca na Glaudis Camí de cas Ferró

El nom “camí” feia referència als vials per a l’ús de lespersones, per caminar, i la “carrera” als camins mésamples, habilitats per al pas dels carros. Els portals de feixa són elements arquitectònics de granbellesa. En la senzillesa del disseny i en la seuasingularitat, els experts reconeixen els estilsarquitectònics més primitius de les Pitiüses. Aquest element tan propi de ses Feixes va ser motiud’atenció per als visitants de l’illa. L’estructura d’aquests portals és de pedra i argamassa,amb un revestiment de calç. La llinda del portal és debigues de fusta, normalment de savina, i amb pedra demarès damunt. La porta és de fusta, normalment tambéde savina.

Ses Feixes conserva una paisatge característic que eldiferencia de la resta de paisatges eivissencs. A la imatge,camí i portal al prat de ses Monges. Foto: Marià Marí.


També existeixen altres elements, de valorhistòric i cultural, que ens permeten conèixer mésa fons ses Feixes, són els casos de la toponimia*de la zona i l’estructura del sistema de parcelacióde les feixes, diferent al de la resta de l’illa.

Les feixes no tenien les característiques de lesfinques rústiques, que es transmetien de pares afills d'acord amb la figura de l'hereu, sinó quecanviaven contínuament de propietari. Moltesd’elles pertanyien a les famílies benestants de laciutat, que les partien, compraven i venien enfunció de les necessitats que poguessin tenir.Aquesta era una característica pròpia de la zona.Les feixes canviaven contínuament de nom enfunció de qui fos el seu propietari.

Així, en un territori com aquest, sense accidentsgeogràfics destacats, on totes les feixes sónsemblants i molt uniformes, es fa molt difícil queels topònims tenguin un nom referit al relleu, a lacomposició del terreny, a la flora, a la fauna, a lesactivitats humanes... Per això, el nom que s'emprasol ser el del propietari, més concretament el nomde família amb el qual se'l coneix, com succeeix ala resta de les Pitiüses: sa feixa d’en Miquel de saTorre Tombada, d’en Bigots, d’en Pep des Jai, d’enJoan de ses Casasses, d’en Lluquí, d’en Malalt...

Així, ens trobam davant d'un cas de toponímiamenor o microtoponímia, ja que és un territoripetit, però amb moltes unitats a designar.

“El efecto que produce al viajero que por primera vez ve desde lejos el prado de las Monjas, aquel sinnúmero de marcos formados por jambas y dinteles de una blancura sorprendente, plantados en medio del campo, sin estar unidos á ninguna tapia ó cerca, ni cerrados al parecer -pues á distancia no se distinguen las verjas- por ninguna puerta, es el de que tiene á la vista un anchuroso cementerio cuyos monumentos pertenecen todos al estilo egipcio; y cuando los contempla de cerca, y comprende el objeto con que han sido construidos, al punto le acude á la mente la reflexion de que sí puede ser útil ponerle puertas al campo.”

Costumbres de las PithiusasVíctor Navarro. Madrid 1901.

Al prat de ses Monges es conserven alguns del portals millor conservats.Foto: Marià Marí.

La importància de ses Feixes es veu tambéreflectida, entre d’altres aspectes, pel fet quesempre apareixen en la bibliografia sobre Eivissa.Tots els visitants que passaren per l’illa i escrigueren sobre ella (l’Arxiduc Lluís Salvador,Josep M. Quadrado, Víctor Navarro...), dediquenuna part dels seus escrits a ses Feixes, també elsnostres escriptors més recents.

Els autors no es posen d’acord a l’hora de parlar de l’origen, encara que molts mencionen queaquestes terres s’aprofitaven des de ben antic.Amb el que sí coincideixen és en la fertilitat delsterrenys, en la seua frondosa vegetació, en lavarietat dels cultius, en el singular sistema dereguiu, així com en els portals de feixa, element destacat i símbol del paisatge de ses Feixes.


Vista d’Eivissa des del port. Arxiduc Lluís Salvador. Font: Las AntiguasPitiusas. “SA NOSTRA” Caja de Baleares, 1982.

“...Prosiguiendo hacia el Este entramos en una llanuraharto espaciosa contigua a las aguas del Puerto y queencuentra su límite natural en una cadena de colinasrojizas en cuyas cimas crecen algunos árboles yarbustos aislados; cerca de aquél, donde drenan, esaextensión queda inundada por aguas salobres que consus sucesivos estancamientos delimitan las distintaspropiedades y dan origen a las acequias que por locomún discurren a uno y otro lado de un camino, alque permiten acceso generalmente por medio de unpuentecillo, y al que dan un gran número de portalesblanqueados que sirven de entrada a sendas fincas.Algún que otro propietario ha tratado de embellecerlas verjas de madera que cierran el pasoenmarcándolo entre pequeñas cornisas. Es curiosísimoel aspecto que confiere al paisaje tan sinnúmero depuertas, particularmente debido al contraste delblanco de las piedras con el jugoso verde de lasplantas. Asombra y maravilla en verdad la feracidadde esas huertas donde la vida se ofrece exuberante yaen las frondosas higueras que vencen sus ramascargadas de frutos sobre las mansas aguas de laciénaga, ya en la multitudinaria presencia deinnumerables ejemplares de “Melanopsis dufourei”que a trechos tiñen el fondo de aquélla del color negro más puro y brillante. Un arabesco de almendros da sombra a lasplantaciones de algodón cuajadas de flores blancas y alos vecinos campos de maíz. Entretanto, las vides tejensus enredos de intenso verdor, que extienden entre losárboles y encaraman hasta lo más alto de sus copas.El esbelto tronco de la palma datilera deja de prontouna referencia altiva y dominante.

Separada de los campos vecinos por una acequia, unavía bastante ancha, a la que desembocan losdiferentes caminos por sendos puentecillos, separa lahuerta de las aguas del puerto. Se trata del inicio de la carretera de santa Eulalia...”.

Las Antiguas PitiusasArxiduc Lluís Salvador d’Àustria. 1869.

“Arran de la ciutat comencen els horts. Volten el port, s’estenen illa endins. Fèrtil pla de Vila, treballat, polit.Sènies, molins, motors. I també, a la zona més pròxima a la població, les sèquies d’aigua tranquil·la,que s’entrecreuen entorn de les productives “feixes”.Aquestos hortets, amb blancs portals, es reguen,doncs, amb l’aigua de les sèquies, que s’infiltra sota elsconreus. Antiquíssim procediment, petit i intricat món de senderes, sèquies i feixes, del qual s’aixeca algunapalmera per saludar la ciutat i les naus del seu port. Enllà d’aquestes feixes tan especials continuen lesaltres feixes, el pla d’hortalisses i de fruites, horts mésgrans, ja amb la seua casa, amb corrals de porcs ipacífiques vaques.”

Llibre d’Eivissa Marià Villangómez i Llobet. 1957.


Prat de Vila. Foto: Neus Prats


MEDI NATURAL LES ZONES HUMIDES

Les zones humides ens proporcionen multitud debeneficis: abastament d’aigua, pesca, agricultura,producció de fusta, recursos energètics (turba imaterial vegetal), recursos de vida silvestre,transports i possibilitats recreatives i de turisme. A més, les zones humides formen part delpatrimoni cultural de la humanitat, estanrelacionades amb creences religioses,constitueixen una font de inspiració estètica,serveixen de refugi de moltes espècies i formenpart d’importants tradicions locals. Aquestesfuncions, valors i propietats només es podranmantenir si es permet que els processos ecològicsde les zones humides segueixen funcionant.

Vista aèria parcial del prat de ses Monges on es pot veure a la perfecció l’aiguamoll, el sistema de canals i lesfeixes. Foto: Xavier Durán.

Valors de les zones humides

Ses Feixes, per la seua condició de zona humidasensible, la seua importància ecològica i els seusvalors culturals, apareixen recollides dins diferentscatàlegs, plans, lleis i informes. No existeix unafigura única a què puguem apel·lar.

Malauradament, malgrat els progressosaconseguits en els darrers anys en matèria de protecció, conservació i estudis, les zones humidessegueixen sent un dels ecosistemes més amenaçatsdel planeta. Aquestes amenaces es centrensobretot en la continuada dessecació, conversió icontaminació d’aquestes zones, així com en l’explotació excessiva dels seus recursos. A Eivissa,la pressió humana amenaça la continuïtat de lesúniques zones humides existents, especialment lade ses Feixes.

Les zones humides són espais on l’aigua és elfactor principal. En aquests espais, l’aigua regula elmedi i la flora i la fauna relacionades amb ell. Leszones humides es donen en llocs on la capafreàtica es troba en la superfície de la terra o propd’ella, també on la terra està coberta d’aigua pocfonda.


Per què conservar-les?Les zones humides figuren entre els ecosistemesmés productius de la Terra. Són importants nuclisde diversitat biològica, ja que aporten l’aigua i laproductivitat primària de què moltes espècies vegetals i animals depenen. Concentren grans quantitats d’aus, mamífers,rèptils, amfibis, peixos i invertebrats. De les20.000 espècies de peixos que hi ha al món, mésdel 40% viu en aigües dolces. Les zones humidestambé són importants reserves de material genèticvegetal. L’arròs, per exemple, una planta comunad’aquestes zones, és l’aliment bàsic de més de lameitat de la població mundial. Les interaccions dels components biològics, físics iquímics a una zona humida desenvolupen multitudde funcions, entre d’altres:

Regulació dels aqüífers. Emmagatzematge d’aigua. Protecció contra avingudes i reducció del

risc d’inundacions. Estabilització del litoral i control de l’erosió. Purificació de les aigües mitjançant la

retenció de nutrients, sediments i contaminants.

Regulació de les condicions climàtiques locals, sobretot la pluja i la temperatura.

Tot i tractar-se d’un dels ecosistemes mésamenaçats del planeta, les tasques que s’estanportant a terme per a la protecció d’aquestsecosistemes parlen d’un "ús sostenible" d’aquestsespais. El defineixen com:

"L’ús d’una zona humida pels éssers humans de manera que produeixi el major benefici continu per les generacions presents, mantenint al mateix temps el seu potencial per satisfer les necessitats i aspiracions de les generacions futures".

La principal eina per la protecció d’aquestsecosistemes és La Convenció sobre les ZonesHumides, un tractat intergovernamental aprovat el2 de febrer de 1971 en la ciutat iraniana deRamsar, situada en la costa meridional del MarCaspi. Aquest tractat es coneix per la "Convencióde Ramsar". Ramsar és el primer dels modernstractats mundials sobre conservació i ús racionaldels recursos naturals, i la UNESCO és la seuadipositària.

La Convenció va entrar en vigor l’any 1975, i aprincipis del 2000 comptava amb 118 païsosadscrits. Més de 1.000 zones humides, amb unasuperfície d’uns 73 milions de hectàrees, han setincloses en la Llista de Zones Humidesd’Importància Internacional, entre elles ses Salinesd’Eivissa i Formentera, incloses des de l’any 1993.L’Estat Espanyol segueix treballant entorn al seucompromís com a Part Contractant de laConvenció, i treballa en l’elaboració d’un Inventari Nacional de Zones Humides. En la VIII Reunió dela Conferència, celebrada l’any 2002 a València, esrecullen les diferents actuacions que s’hanrealitzat, o s’estan realitzant, a diferents zoneshumides de l’Estat, incloent el projecte derestauració de ses Feixes. La prioritat inicial d’aquest tractat es centrava enla conservació i l’ús racional de les zones humidesper proporcionar hàbitats a les aus aquàtiques.Posteriorment, la Convenció va ampliar els seusobjectius per poder arribar a tots els aspectes de la conservació i l’ús racional de les zones humides,reconeixent la importància d’aquests ecosistemesper a la conservació de la diversitat biològica i elbenestar de les poblacions humanes.


Vegetació Ses Feixes és una àrea molt complexa, ambgran variació de factors ambientals. Allítrobam zones d’aiguamoll permanent i altresamb període d’estiatge, alts nivells de salinitat,influències de la mar, de l’activitat humana... Aquesta gran variabilitat provoca eldesenvolupament de diferents formacions ocomunitats vegetals escassamentrepresentades a la resta de les Pitiüses. A continuació definim algunes d’elles:

1. Comunitats palustres Pertanyen a la classe Phragmito-Magnocarietea. En general, es tracta decomunitats de canyís (Phragmites australis)molt desenvolupat al prat de Vila, i al nord-est del prat de ses Monges on ocupa lamajor part dels canals. També la trobam ala part emergida d’algunes feixes, si bé ésmenys freqüent. Són comunitats gairebé monoespecífiques,però hi podem trobar altres espècies comla mansega (Cladium mariscus), el Galiumpalustre (sense nom comú), la dolceta(Samolus valerandi)... Fa un temps era freqüent trobar-hi formacions dominades per la bova (Typhaangustifolia), però l’increment de la salinitatha provocat que, actualment, s’hi trobi demanera puntual, sense arribar adesenvolupar formacions. Les formacions de canyís de la zonapertanyen a dos comunitats vegetalsdiferenciades. La primera, anomenadaTypho-Schoenoplectum glauci, és comunaen sèquies i llocs inundats on trobamtambé bova, canyís, plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica), dolceta i joncmarí (Scirpus maritimus). L’altre comunitatés l’anomenada Soncho-Cladietummaritimi, present a zones menys inundades.A aquesta última podem trobar, a més delcanyís, la mansega i la cua de cavall(Equisetum ramosissimum).

Descripció ambiental de ses Feixes

La salinització amenaça la productivitat agrícola i, també, a espècies queeren característiques de ses Feixes. A la fotografia, la bova, actualmentamb una presencia quasi testimonial. Foto: Marià Marí.


La canya, especialment present al prat de Vila i a les zones menyssalinitzades del prat de ses Monges. A la imatge el prat de sesMonges. Foto: Marià Marí.

A les terres humides i impregnades de sal trobam la presenciad’unes plantes molt ben adaptades a aquests tipus d’ambients, lessalicornies. Foto: Marià Marí.

2. Comunitats de saladarsAquestes comunitats suposen, junt amb les decanyís, les dominants a ses Feixes, amb granimportància al Prat de ses Monges.Corresponen a diferents comunitats vegetals deles classes Salicornietea (salicorniars) i Junceteamaritimi (prats de joncs).

És important l’absència de comunitats desaladines (Limonium sp.) corrents a altresespais de les Pitiüses i de gran interès científic.

Hi trobam salicorniars importants de lacomunitat Salicornietum fruticosae, enformacions denses en sòls enfangats, ambdiferents estats de conservació. Les espèciesdominants són les salicornies o solseres (Sarcocornia fruticosa), però també trobam lasalsona (Inula crithmoides), el jonc marí i laverdolaga marina (Halimione portulacoides).Totes aquestes espècies són crasses i acumulenaigua als seus teixits.

Els prats de joncs o jonqueres es trobenprincipalment a l’interior, a àrees no inundadespermanentment i sòls moderadament salins.Alternen amb les formacions palustres queocupen els canals. Aquestes formacions estandominades per dos espècies de joncs, el Juncusmaritimus i el Juncus acutus. Aquestes espèciesvan associades amb altres com els falsos joncs(Sonchus maritimus) o la cervina (Plantagocoronopus) entre d’altres.

3. Comunitats freatòfiles d’aigües dolcesSón formacions de vegetació herbàcia que esdesenvolupa a terrenys on el nivell freàtic estàmolt prop de la superfície. Aquesta situació ésmolt poc freqüent a Eivissa, pel que fa queaquestes formacions estiguin escassamentrepresentades i tenguin un elevat interès.

Actualment, degut a la progressiva salinitzacióde la zona i a l’abandonament de l’activitatagrícola, aquestes formacions ocupen un àreamolt reduïda.

Les espècies més característiques són el fenàsde marge (Brachypodium phoenicoides), larotgeta (Rubia peregrina), la cua de cavall, l’apibord (Apium graveolens) o el trèvol maduixer(Trifolium fragiferum) entre d’altres.


4. Comunitats aquàtiquesA l’interior dels canals trobam comunitats que viuen dins l’aigua de manera permanent. Lespodem diferenciar en comunitats d’aigüesdolces i d’aigües salines. Les comunitats d’aigües dolces estan sentdesplaçades per la progressiva salinització deses Feixes i per la competència que suposen les comunitats palustres. De fet, la comunitatPotamogetum-colorati, herbes subaquàtiquesd’aigua dolça, ha desaparegut. També la Lemno-azolletum, formada per plantes que suren enaigües dolces estancades com la llentia d’aigua(Lemna sp.) Encara es poden trobar espècies subaquàtiquesd’aigües salabroses de la comunitat Ruppion-maritimae, especialment en les sèquiesproperes a la platja de Talamanca.

5. Comunitats dunars A la platja de Talamanca existeixen restes de la vegetació dunar que, fins no fa molt de temps, es podia trobar de forma molt més extensa. Es tracta, fonamentalment, d’estadis degradats de comunitats de l’associació Salsolo Kali-Cakiletum maritimae, i formen, tan sols, una petita línia molt estreta i degradada. Distribuïdes en petites taques de vegetació trobam representants d’aquesta associació com la barrella o espinadella (Salsola kali), la ravenissa de mar (Cakile maritima) o Elymus farctus, sense nom comú conegut.

L’agró, present a ses Feixes durant l’hivern i les époques de migració. A l’imatge, exemplar al costat d’un dels canals d’evacuació al prat de ses Monges. Foto: Marià Marí.


Un altre dels grups estudiats ha set el dels mol·luscs aquàtics d’aigua dolça, on s’han localitzat3 espècies diferents. Una d’elles, Planorbisplanorbis (petit caragol aplanat) té a ses Feixes delpla de Vila l’única població coneguda de lesPitiüses. També s’ha realitzat una petita aproximació algrup dels lepidòpters, concretament delsheteròcers (papallones nocturnes). En aquest grups’han pogut localitzar fins a 56 espècies diferents,de les quals 16 no havien estat mai citades aEivissa.

Totes aquestes dades seran recollides, pròximament, en una publicació sobre ses Feixes.

Invertebrats Els invertebrats aquàtics varen ser estudiats iinventariats per Margalef als anys 50, però lescondicions de la zona han canviat molt i es fanecessari una actualització de les dades. En aquest sentit, el GEN-GOB Eivissa, amb el suport de laFundació “SA NOSTRA” Caixa de Balears, estàtreballant en la detecció i classificació de diferentsgrups faunístics.

S’han localitzat 19 espècies diferents d’aràcnids i 4d’isòpodes, uns petits crustacis de morfologia moltdiferent.

També s’han recollit dades sobre la situació de lesformigues. La seua classificació és molt complexaja que és un grup molt nombrós i heterogeni. Elque sí s’ha pogut confirmar és la presència de 4espècies diferents, corresponents a les famílies Dolichoderinae i Myrmicinae, entre les qualstrobam la formiga argentina (Linepithema humile).Aquesta formiga s’ha convertit en una autènticaamenaça, ja que arriba a desplaçar les espècieslocals o, fins i tot, a extingir-les.

Durant l’estudi dels coleòpters s’ha pogutconstatar l’escassa presència d’individus, tant ennombre com en espècies, degut, possiblement, a lasalinització de la zona. Així i tot, s’han localitzat 31espècies diferents, entre les quals trobam 5espècies endèmiques*.

Fauna La gran variabilitat d’ambients té també una fortainfluència en la fauna. A més, l’existència deformacions poc representades a les Pitiüses, comles de canyís, i la biodiversitat que acompanya a leszones humides, permet l’existència d’unacomunitat faunística molt important. El grup amb major representació és el de les aus,però també trobam espècies importants d’altresgrups taxonòmics, si bé, en la majoria dels casos,no existeixen estudis recents.

Planorbis, caragolet que viu a les aigües dolces del prat de Vila. Estracta de la única població de l’espècia que viu a les Pitiüses. Foto: Neus Prats.

Les orenelles visiten anualment ses Feixes. Aprofiten antiguesestructures, com ara el sostre d’una casa abandonada, per nidificar.Foto: Marià Marí.


Vertebrats

Aus Cal remarcar la presència d’aus aquàtiques,especialment ràl·lids* i ocells de canyar quetroben, a ses Feixes, l’hàbitat més representatiu deles Pitiüses. Així mateix, un elevat nombred’espècies utilitzen la zona per nidificar. Sovint s’aprecia a la zona la presència accidentald’aus, algunes tan importants com l’àguilapeixatera (Pandion haliaetus), extingida com areproductora a les Pitiüses. Però quan ses Feixes deixen major constància delseu elevat valor ecològic és durant l’època demigració, com així ho demostren les 36 espèciesque regularment fan servir la zona com a lloc depas i descans. Tot i el procés de degradació que pateix, ladiversitat específica a ses Feixes és molt gran, ambun total de 146 espècies citades (Martínez, O;Palerm, J.C; 2005), si bé, generalment, les seuespoblacions compten amb un reduït nombred’individus.

La característica silueta de l’agró blanc. A la fotografia, entresalicòrnies al prat de ses Monges. Foto: Fanny Tur.

Aquestes espècies es poden agrupar dins de siscategories: Nidificants (estivals i residents). Un

exemple d’aquest grup és el riscló (Rallus aquaticus).

Sedentàries no nidificants, com el corb marí (Phalacrocorax aristotelis).

Estivals no nidificants, com el falcó marí (Falco eleonorae).

Hivernants, com l’agró (Ardea cinerea). Migrants. Entre ells podem trobar l’agró

roig (Ardea purpurea). Altres, com la cigonya (Cicconia cicconia)

o el gavilà (Accipiter nisus).


MamífersEntre els mamífers, un grup important, i bastantdesconegut, és el de les ratapinyades, de les qualsestà confirmada la presència de 7 espècies a Eivissa(Trujillo, D; García, D; Quetglas, J. 2005). Són lessegüents:

Ratapinyada de ferradura petita (Rhinolophus hipposideros).

Ratapinyada petita (Pipistrellus pipistrellus). Ratapinyada de vores clares (Pipistrellus

kuhlii). Ratapinyada petita de muntanya (Hypsugo

savii). Ratapinyada de Natterer (Myotis nattereri). Ratapinyada orelluda (Plecotus austriacus). Ratapinyada de cua llarga (Tadarida

teniotis).

Dins l’àmbit de ses Feixes s’ha constatat lapresència de tres d’aquestes espècies: laratapinyada petita, la més abundant, la ratapinyadade vores clares i la ratapinyada de cua llarga.

Les dos primeres, mostren una forta vinculacióamb ses Feixes, utilitzant-les, especialment, comàrea d’alimentació i refugi. L’altra les utilitza,bàsicament, per alimentar-se. Altrament trobam a ses Feixes mamífers novoladors, l’eriçó, rates i ratolins i, també, el ratgrill(Crocidura russula ibicensis), subespècie endèmicade les Pitiüses i molt abundant a la zona.

Rèptils i amfibis Entre els rèptils trobam el dragó (Tarentolamauritanica) i la sargantana (Podarcis pityusensis).

La granota (Rana perezi) és present als canals onfins fa poc era comú el calàpet (Bufo viridis),extingit a ses Feixes i pràcticament desaparegut del’illa.

El ratgrill o musaranya, és un insectívor molt abundant al prat deses Monges que es confon fácilment amb un ratolinet. És pressaapreciada per depredadors con l’olibassa. Foto: TV Research.

El calàpet, fa uns anys present a ses Feixes està actualment gairebédesparegut de la nostra illa. Ses Feixes podrien ser un indret idoniper a la seua reintroducció. Foto: Marià Marí.

La ratapinyada petita és la més abundant a ses Feixes. Foto: DavidGarcia.


La platja

Al prat de ses Monges, la zona intermèdia entreles feixes i la mar esta constituïda per la platja i elseu sistema dunar, actualment molt deteriorat. Els sistemes dunars, en el seu estadi mésdesenvolupat, es consoliden fins a donar elsboscos litorals. A Eivissa podem trobar exemplesd’aquests sistemes a les platges de Migjorn i esCavallet, al Parc Natural de ses Salines d’Eivissa iFormentera. A la platja de Talamanca, en canvi, aquesta darrerafranja de bosc litoral apareix substituïda perl’aiguamoll. La platja és un sistema format per tres parts: lasubmergida, l’emergida i el sistema dunar. Així, laplatja comença a crear-se a partir d’uns 40 metresbaix la mar i arriba fins al final del sistema dunar.

Esquema de la platja de Talamanca. Dibuix: Roig-Francolí.

La platja submergida: el naixement de la platja, la vertadera fàbrica d’arena, té el seu origen en elfons marí, especialment a les praderies deposidònia. La platja emergida: és la zona de transició i interacció entre la mar i la terra. Perquè es creïuna platja és necessari que la disposició del terreny permeti que els corrents i les onadesdipositin el sediments. El sistema dunar: per formar una duna és necessària la presència de plantes especialitzadesque, amb les seues arrels, fixin l’arena. A partird’unes primeres dunes mòbils se’n desenvolupen d’altres estabilitzades, creant així el sistema dunar.Aquest sistema funciona com a dipòsit d’arena,permetent equilibrar les pèrdues de sedimentquan hi ha un fort temporal.


Formació de la platja En la formació de les platges, les praderies deposidònia, situades sobre els esculls, filtren elssediments transportats per l’onatge, atrapant elsmés gruixats i deixant arribar els més fins a laplatja. La posidònia, també contribueix a la formació del’arena amb les restes dels organismes que hi viuen damunt, que s’erosionen i constitueixen l’arenadenominada biògena. Un 75% de l’arena de lesplatges de Balears són fragments i closquesmicroscòpiques d’espècies vinculades a lespraderies de posidònia. L’escull és una perfecta obra d’enginyeria quereacciona amb elasticitat a l’impacte de les ones.Aquestes, en travessar l’entramat de rizomes esdesintegren i perden la seua força. Les restes de fulles i fibra dels rizomes deposidònia, esmicolats per l’onatge, també ajuden adisminuir l’erosió de les platges, ja que fan molt densa l’aigua en el mateix rompent i resten energiaa les ones.

Fulles mortes de posidònia protegeixen la platja dels temporals. A la fotografia, aspecte de la platja de Talamanca durant elsmesos de tardor i d’hivern. Foto: Marià Marí.

L’afluència d’aquestes restes sobre la platja tambécontribueix a la seua conservació. Efectivament,les fulles mortes de la posidònia són expulsadesper l’onatge i s’hi acumulen damunt formant un dic que pot arribar fins als 2 m d’alçada. L’arena quedaatrapada sota aquest dic de fulles mortes,assegurant-la i evitant la seua dispersió a causa de l’onatge i el vent. Aquesta afluència de fulles és clau per assegurar laplatja. Entre temporal i temporal, les fulles quearriben queden davall dels nous aportamentsd’arena. Així, la platja queda formada per capesalternatives d’arena i fulles, amb una estructuramés sòlida que una simple platja d’arena. L’existència de grans praderies de posidònia a la badia original d’Eivissa és un dels elements decisiusen la formació de ses Feixes.


Formació del sistema dunar A les platges i dunes trobam una vegetacióadaptada a unes condicions de vida molt dures,provocades per la proximitat a la mar. Al vent i lasalinitat s’hi han d’afegir les dificultats de viuredamunt l’arena (substrat mòbil i amb pocacapacitat de retenir l’aigua). Aquesta situació faque es desenvolupin, majoritàriament, espèciesamb rizomes*. En condicions naturals, l’estabilitat del substrat,depenent del vent, condiciona totalment ladisposició de la vegetació. Hi ha poques espèciesque poden instal·lar-se sobre l’arena nua.Aquestes, són les espècies anomenades pioneres ocolonitzadores. Una vegada instal·lades, provoquenpetits canvis en les condicions del medi, reduintl’efecte del vent i estabilitzant l’arena. Gràcies aaquesta primera barrera protectora, altresespècies podran instal·lar-se en un medi una micamés estable. Entre les espècies colonitzadorestrobam l’escard de platja (Eryngium maritimus), elmolinet (Silene cambessedessi) importantendemisme... Protegides per aquesta primera línia d’espèciescolonitzadores, apareixen les espècies queestabilitzen i protegeixen les primeres dunes. Sónles dunes vives, no fixades. Colonitzant les crestesd’aquestes dunes hi trobam, entre d’altres, elborró (Ammophila arenaria), molt característic. Darrera la primera línia dunar es situen les dunessemifixades, amb una comunitat vegetal moltsenzilla dominada per dues espècies: Crucianellamaritima i Lotus cytisoides. En una quarta franja de vegetació, creant les dunesfixes, es situen els savinars i altres plantesassociades als pinars, que conformen els boscoslitorals. Totes les franges de vegetació que formen unsistema dunar, s’inicien a partir de l’existènciad’una platja. L’origen d’aquesta, al Mediterrani, vedeterminat en gran part per la vegetació, enaquest cas submarina: les praderies de posidònia.

La Posidonia oceanica és una planta herbàciasubmarina, endèmica del Mediterrani i ambmúltiples funcions dins l’ecosistema marí. Una d’aquestes funcions és la de formar i protegir lesplatges. Aquesta planta estructura el seucreixement amb una sèrie de rizomes decreixement horitzontal i vertical que formen unaxarxa, enterrada en la seua major part. El creixement vertical de les praderies de posidònia (les plantes creixen les unes damunt lesaltres) permet la creació d’estructuresanomenades esculls barrera. La platja de Talamanca presenta un dels escullsbarrera més importants i millor conservats de lesBalears. Tot i així, comença a patir certa degradació. L’escull barrera, situat a 40-50 m de la platja, és el resultat de segles de creixement (aproximadamentun metre per segle), arribant en alguns llocs als 3metres d’altura. Està disposat de forma paral·lela ala platja i en alguns punts aconsegueix els 30 m d’amplària.

Carreteres, ports esportius i l’intens creixement urbanístic de Vilahan posat els límits físics al prat de Vila. Foto: Xavier Durán.


El jonc, una de les espècies presents a l’aiguamoll de ses Feixes. Foto: Marià Marí


SES FEIXES AVUIActualment ses Feixes es troben, majoritàriament,ocupades per grans extensions de canyars,solseres i altres tipus de vegetació que s’hi handesenvolupat gràcies a l’abandonament del’activitat agrícola. Abandonament que, tant aquícom a la resta de l’illa, vendrà provocat pel canvide model socioeconòmic que va tenir lloc a partir de la segona meitat del segle XX. A més a més, elcreixement urbanístic descontrolat que patiran sesFeixes, a partir d’aquest moment, provocaràl’alteració del sistema hidrològic i la progressivasalinització de les aigües dels canals i de la pròpiaterra de les feixes.

Avui, degut a l’escassesa de sòls urbans al municipid’Eivissa, el problema s’agreuja i ses Feixespateixen una fortíssima pressió urbanística queamenaça la seua integritat. A més, a la zonatrobam una amplia problemàtica, no nomésambiental o ecològica, també paisatgística,socioeconòmica i cultural que queda reflectida enmultitud d’aspectes. Allí hi trobam elementspatrimonials deteriorats, abocaments de tot tipusde residus i d’aigües fecals, dessecació de canals,salinització continuada dels sòls, deterioramentpaisatgístic generalitzat... A més, l’abandonamentde les activitats agrícoles ha afavorit la presènciad’habitatges abandonats i, paral·lelament, l’aparicióde punts marginals, barraquisme...

Tot i així, molts dels elements que es troben a sesFeixes poden ser recuperats (l’estructura delscanals, els camins, els portals...) i l’habilitació irecuperació de l’espai és possible i necessària, finsi tot, i a poc a poc, la recuperació parcial de laseua estructura agrària tradicional.

El futur de ses Feixes dependrà de la nostracapacitat per mantenir aquest important llegathistòric i natural, vinculat a la declaració d’Eivissacom a Patrimoni de la Humanitat, i declarat, enpart, Bé d’Interés Cultural (BIC) pel Conselld’Eivissa i Formentera l’any 2003.

L’alternativa a la situació de degradació que pateixla zona, pot venir de la mà de la integraciód’aquest espai dins un itinerari natural, educatiu,cultural i turístic controlat, que combini larecuperació de part de les seues infrastructurestradicionals amb un determinat aprofitamentagrícola i ramader.

La complexitat de ses Feixes, on es combinenimportants valors etnològics, culturals, històrics,paisatgístics i naturals, obliga a actuar en diferentsfronts, i a dissenyar un Pla de gestió i recuperacióespecial amb mesures específiques per a cadasector, el prat de Vila i el prat de ses Monges.

El canyar és un hàbitat ideal per a les aus aquàtiques. Pot arribar a constituir autèntiques selves impenetrables. Bona part de ses feixes del prat de Vila es troben cobertes per canyes. Foto: Xavier Durán.


La recerca i la investigació científica a les Pitiüsesha estat sempre condicionada per la falta decentres científics propers. Per això, elconeixement de molts d’aspectes de les nostresilles (històrics, arqueològics, geològics, biològics...)ha set escàs. Tot i així, el fet insular va fer que diferentsespecialistes realitzassin expedicions científiques afinals del segle XIX i durant la primera meitat delsegle XX. En aquests primers estudis, però,trobam poques referències sobre ses Feixes. És ja durant la segona meitat del segle XX, quancomencen a aparèixer estudis de diferents àmbits(històrics, geològics, botànics...) sobre la zona.

La singularitat i bellesa dels portals de feixa és indiscutible. A la fotografia,magnífic exemplar de portal al prat de Vila. Foto: Marià.Marí.

Investigació

Les papallones nocturnes són menys vistoses que les diürnes però tenen unamajor diversitat específica. A la fotografia, Catharhoe basochesiata, catalogada durant l’hivern de 2005 al prat de ses Monges. Foto: Marià Marí.

Des del GEN-GOB Eivissa s’han fet també aportacions al coneixement de ses Feixes,sobretot amb estudis sobre l’avifauna. Actualment,i degut al buit existent sobre determinats grupsfaunístics, el GEN-GOB Eivissa està portant a terme estudis sobre els invertebrats aquàtics, les papallones, els escarabats, les formigues i elscaragols, així com de l’estat actual de la vegetació.

La degradació de ses Feixes, l’alteració de lesvariables que afecten el seu ecosistema són un fetevident. Conèixer la seua situació actual és essencial per establir el grau d’alteració de l’espai iprendre les mesures necessàries per a larecuperació d’aquest aiguamoll únic a les Pitiüses.


GLOSSARI Aiguamoll: indret pantanós.

Al·luvió: inundació, dipòsit de terra i pedresque sedimenta l’aigua corrent.

Antròpic: relatiu o pertanyent a l’home o a la seua acció.

Aqüífer: formació geològica en la quals’emmagatzema i circula aigua subterràniaaprofitant la porositat de la roca i la pressiópresent.

Biogen: que origina o pot originar la vida.

Capil·laritat: cadascun dels fenòmensconsistents a deixar de ser horitzontal lasuperfície lliure d’un líquid en contacte amb unaparet sòlida i l’ascens d’un líquid en un tubcapil·lar.

Drenatge: acció de drenar. Treure l’excésd’aigua o d’humitat d’un terreny.

Endèmic: espècie que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada.

Freàtic: relatiu o pertanyent a les aigüessubterrànies.

Gasteròpodes / gastròpodes: mol·lusc amb elcos dividit en tres regions: el cap, la massavisceral, sovint recoberta d’una closca, i el peu,òrgan musculós que ocupa una posició ventral.

Geomorfologia: part de la geologia que s’ocupade l’estudi de les formes de la superfícieterrestre i de les forces que les originen.

Hidrològic: relatiu a la Hidrologia. Part de lesCiències Naturals que tracta les aigües.

Litoral: franja de trànsit i interacció que estroba entre el domini submarí dels oceans imars i el domini continental de les terresemergides en el globus.

Radicular: relatiu o pertanyent a les arrels.

Ràl·lids: família d’ocells de l’ordre delsgruïformes, que tenen el dit posterior moltcurt, el coll i la cua curts, els tarsos alts, el becestret i curt. Són d’aspecte compacte i nosociables.

Rizoma: tronc horitzontal subterrani, que per una part treu tanys i per l’altra arrels.

Sedimentació: acció de sedimentar o sedimentar-se. Dipositar-se les matèries en suspensió d’un líquid, formant un sediment.

Toponímia: conjunt dels noms de lloc d’un país o regió.


Ahir abundant, l’aigua és avui una necessitat al pla de Vila. Foto: Quilis. Font: Arxiu d’Imatge i So de l’Ajuntament d’Eivissa


BIBLIOGRAFIA Albertí, S. Diccionari de la Llengua Catalana. Ed.Albertí. Barcelona, 1989.

Assistència tècnica per a la redacció del PlaEspecial de ses Feixes. Duna

Baleares, S.L. Consell d’Eivissa i Formentera.Eivissa, 2002.

Benito, N.; Costa, B.; Marí, V. Abans de lesFeixes: el Pla de Vila a l’Antiguitat. Inclòs altreball de la Fundació “SA NOSTRA” Caixa de Balears i el GEN-GOB Eivissa sobre ses Feixes.Document inèdit. Eivissa, 2005.

Canyelles, X. Insectes de les Illes Balears.Manuals d’introducció a la naturalesa. Ed. Moll.Mallorca, 2003.

Cirer Costa, F. Toponímia del Prat de sesMonges. Inclòs al treball de la Fundació “SANOSTRA” Caixa de Balears i el GEN-GOB Eivissa sobre ses Feixes. Document inèdit.Eivissa, 2005.

Costa Ramon, A. La ciutat i badia d’Eivissa. Ed.Mediterrània. Eivissa, 1996.

Duñó, J. El paisatge de ses Feixes. Inclòs altreball de la Fundació “SA NOSTRA” Caixa deBalears i el GEN-GOB Eivissa sobre ses Feixes.Document inèdit. Eivissa, 2005.

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. ConsellInsular d’Eivissa i Formentera. Eivissa (enpublicació des de 1995).

GEN-GOB Eivissa. Revista “Baladre” núm. 8.Eivissa, 1998.

GEN-GOB Eivissa. El Parc Natural de sesSalines d’Eivissa i Formentera. El tresor ecològicde les Pitiüses. Eivissa, 2003.

GEN-GOB Eivissa – Fundació “SA NOSTRA”Caixa de Balears. Estatus, distribució i mesuresde conservació dels quiròpters a l’illa d’Eivissa.Eivissa, 2004.

GEN-GOB Eivissa. Ses Feixes, exemple depatrimoni integral. Evolució històrica. Eivissa,2005.

GEN-GOB Eivissa. Estudi sobre ses Feixes per desenvolupar un pla de mesures de conservació i millora. Eivissa, 1999.

González Villaescusa, R; Kirchner, H. La construcció d’un espai agrari drenat andalusí al hawz de la Madina de Yabisa. Anàlisi morfològica, documental i arqueològica del pla de Vila. (capítol V de “El curs de les aigües. Treballs sobre els pagesos de Yabisa).

Posidònia. Quadern de debat ambiental. Número 1. Litoral. GOB (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa). Menorca, 2000.

Quaderns de pesca 5. La posidònia: l’alga que no ho és. Conselleria d’Agricultura i Pesca,Direcció General de Pesca i Fundació “SA NOSTRA” Caixa de Balears. Mallorca, 2000.

San Félix, M. Les praderies de posidònia a les illes d’Eivissa i Formentera. La selva submergida. Ajuntament d’Eivissa. Eivissa, 1999.

San Félix, M. Quaderns de Natura de les Balears. La Posidònia, el bosc submergit. Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears i la Fundació “SA NOSTRA” Caixa de Balears. Mallorca, 2000.

Schulz, H; Maass-Lindemann, G. Prospecciones Geo-arqueológicas en las costas de Ibiza. Conselleria d’Educació, Cultura i Esports. Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera. Eivissa, 1997.

Villangómez i Llobet, M. D’adés i d’ahir. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa, 1988.

Conveni Ramsar. (www.ramsar.org)

Herbari virtual. Universitat de les Illes Balears.(www.herbarivirtual.uib.es)

Grup Enciclopèdia Catalana. (www.grec.net)

Documents

Descarregar en format pdf