Diumenge 8 de març de 2009 Dominical … · Entrevista Narcís-Jordi Aragó Passió per Girona. PÀGINES 2 i 3. Reportatge Leonardo el revolucionari Les invencions de Da Vinci. PÀG

Entrevista Narcís-Jordi Aragó Passió per Girona. PÀGINES 2 i 3. Reportatge Leonardo el revolucionari Les invencionsde Da Vinci. PÀG. 7. Entrevista Josep Tarrés i Luis Sánchez-Cuenca «Estalella va ser un avançat a la seva època». P. 8 i 9

Dom

inic

alDiumenge 8de març de 2009

Diari de Girona

ReportatgeGironins il·luminats Una exposiciórecull l’obra dels artistes més visionarisde la Catalunya moderna. PÀGINES 4, 5 i 6

MMister SofàCtra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

MisterSofà

OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES

OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTES - OFERTESOFERTES -

OFERTES -

OFERTES -

OFERTES

OFERTES - O

FERTES - O

FERTES - O

FERTES

Des del tercer pis de la casa Masó del ca-rrer de les Ballesteries, la ciutat mil·lenà-ria es manifesta amb força arrabassado-

ra. Les campanades de la Catedral davallengreus i immortals; el silenci inherent a les teu-lades i terrats seculars del Barri Vell convida alrecolliment, a la lectura; l’Onyar, que suaumentserpenteja per sota dels ponts, té en aquest llocun punt de mandra d’abocar-se al Ter i morir iper això s’entreté a emmirallar les cases; l’es-trall dels trens i l’airet de la Devesa fan la res-ta. En aquestes circumstàncies, en aquest in-dret, ser gironí, exercir de gironí, és un impe-ratiu categòric.

Format als Maristes, al Seminari i en l’am-bient d’una família culta, catòlica i distingida deGirona, Narcís Jordi-Aragó va anar-se llaurantel futur des de ben jove. Tot i que va llicenciar-se en Dret –per inclinació familiar– i va exercird’advocat durant 20 anys (1957-1977), la sevavocació humanista, d’home de lletres, l’ha dutpel camí de l’erudició, l’escriptura i el perio-disme. En aquest darrer camp, és diplomat enperiodisme per l’Escola Oficial de Madrid desde 1962.

La seva trajectòria periodística està vincula-da als esdeveniments més notables dels mitjansde comunicació de Girona: col·laborador deRàdio Girona (1955-1963); redactor en cap deVida Catòlica (1962-1967), articulista de Los Si-tios (1962-1965) i del setmanari Presència(1965-1967); corresponsal de Tele/Exprés a Gi-rona (1970-1980); director de Presència (1967-1980); director del Centre d’Informació i Do-cumentació, cap del Gabinet de Premsa i di-rector del butlletí de la Cambra de Comerç i In-dústria de Girona (1975-1995); col·laboradord’El Punt (1979-2009); i director de la Revistade Girona (1985-2009).

En el vessant més popular i conegut de laseva trajectòria d’home de lletres, hom li re-corda els magnífics guions i programes radio-fònics; les documentades i extraordinàriamentben dictades conferències de variada temàtica(religió, cultura i país); les obres de teatre, es-crites i representades amb gran èxit popular (Lallum de la veritat, La última noche...); la pre-sentació de pel·lícules en cinefòrums, activitatde la qual és pioner a les comarques gironines(des de 1958), etc.

Narcís Jordi-Aragó és autor de disset llibres(alguns en col·laboració), la majoria sobre te-màtica gironina; gairebé tots, autèntics clàssicsdel coneixement de les lletres, de la vida, de lacultura, de la tradició i de la història de Giro-na.

Ha estat guardonat amb les més altes distin-cions del país: Creu de Sant Jordi 2002; Premid'honor de la comunicació de la Diputació deBarcelona (2000); Distinció Ciutadania de l'A-juntament de Girona (2001); Distinció al mèritcultural de la Facultat de Lletres de la Univer-

sitat de Girona (2007). La Biblioteca Fundació Valvi acaba de ree-

ditar (finals 2008) amb l’editorial Curbet Co-municació Gràfica, i dins la col·lecció «Clàssics»,Girona, ara i sempre (una crònica), en parau-les de Joaquim Nadal i Farreras, exalcalde deGirona (1979-2002) i epilogista del llibre, «unacrònica de la ciutat després de la guerra» (a tra-vés de la qual) «Aragó, entre moltes altres co-ses, aixeca acta notarial des de la seva pròpiavisió, de la seva experiència vital, de la gran so-tragada que va representar la Guerra Civil i elfranquisme i l’aturada brutal que aquest perío-de va comportar».

FITXA TÈCNICANarcís-Jordi Aragó i Masó va néixer a Girona el29 de juny de 1932. El seu pare, Estanislau Ara-

2 DominicalDiumenge 8de març de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

CoordinacióPili Turon

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: CCCB (PERE NOGUERA, LABISBAL D’EMPORDÀ. «SALÓ INTERIOR AMBBOLA DE MÓN», 1979. EXPOSICIÓ «IL·LUMINA-CIONS. CATALUNYA VISIONÀRIA»)

8 de març de 2009

4, 5 i 6 ReportatgeGironins il·luminatsEl Centre de CulturaContemporània deBarcelona reuneix elsartistes més visionarisde la Catalunya moderna

7 ReportatgeLeonardo el revolucionariLa ment de Leonardo da Vinciva idear invents impossibles deconstruir a la seva època i queara reprodueix una exposició

8 i 9 EntrevistaJosep Tarrés iLuis Sánchez-Cuenca

11 ArquitecturaCasa per 70.000 eurosEl Col·legi d’Arquitectes haatorgat una menció honorífica aun projecte construït a Gaüses

13 GastronomiaLa tòfona, blanca o negra

16 i 17 TendènciesEls feliços anys 20

SUMARI

per GironaPassió

Suma distincions tan prestigioses com la Creu de Sant Jordi o elPremi d’honor de la comunicació de la Diputació de Barcelona

i ha publicat disset llibres, la majoria de temàtica gironina

TEXT: JORDI VILAMITJANA FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

Narcís-Jordi Aragó –l’Aragó, per als amics– és una de les personesmés conegudes i reconegudes de Girona. A un full de serveis a laciutat d’impagable vàlua, que abraça mitjans de comunicació, pu-blicacions i institucions, hi afegeix la passió de viure-hi i estimar-la

NARCÍS-JORDI Aragó Llicenciat en Dret i periodista

fònics; les documentades i extraordinàriamentben dictades conferències de variada temàtica(religió, cultura i país); les obres de teatre, es-crites i representades amb gran èxit popular (Lallum de la veritat, La última noche...); la pre-sentació de pel·lícules en cinefòrums, activitatde la qual és pioner a les comarques gironines(des de 1958), etc.

Narcís Jordi-Aragó és autor de disset llibres(alguns en col·laboració), la majoria sobre te-màtica gironina; gairebé tots, autèntics clàssicsdel coneixement de les lletres, de la vida, de lacultura, de la tradició i de la història de Girona.

Ha estat guardonat amb les més altes distin-cions del país: Creu de Sant Jordi 2002; Premid'honor de la comunicació de la Diputació deBarcelona (2000); Distinció Ciutadania de l'A-juntament de Girona (2001); Distinció al mèritcultural de la Facultat de Lletres de la Universi-tat de Girona (2007).

La Biblioteca Fundació Valvi acaba de reedi-tar (finals 2008) amb l’editorial Curbet Comuni-cació Gràfica, i dins la col·lecció «Clàssics», Gi-rona, ara i sempre (una crònica), en paraulesde Joaquim Nadal i Farreras, exalcalde de Gi-rona (1979-2002) i epilogista del llibre, «una crò-nica de la ciutat després de la guerra» (a travésde la qual) «Aragó, entre moltes altres coses, ai-xeca acta notarial des de la seva pròpia visió,de la seva experiència vital, de la gran sotraga-da que va representar la Guerra Civil i el fran-quisme i l’aturada brutal que aquest període vacomportar».FITXA TÈCNICANarcís-Jordi Aragó i Masó va néixer a Girona el

29 de juny de 1932. El seu pare, Estanislau Ara-gó, de Santa Coloma de Farners, fou procura-dor dels tribunals i regidor de Cultura de l’A-juntament de Girona des de 1934 fins a l’esclatde la Guerra Civil. La seva mare, Maria Masó Va-lentí, de Girona, era germana de l’arquitecte Ra-fael Masó i fou mestressa de casa.

Són tres germans: Montserrat, Anna Maria iNarcís-Jordi. El nom compost és una síntesi deles dues tendències que hi havia a la família: elspartidaris de posar-li Narcís, patró de Girona; iels qui eren sensibles al moment històric queCatalunya vivia l’any 1932 i proposaven posar-li Jordi.

Està casat amb Mercè Huerta i Busquets, deFigueres, filla del cap de telègrafs de Girona idelegat Provincial de Telecomunicacions. Es vancasar a la capella del comtat Sant Jordi el 8 denovembre de 1961. Mercè Huerta és artista pin-tora.

Narcís-Jordi Aragó és llicenciat en Dret i pe-riodista.

Què és Girona? Girona és una ciutat amb dosmil anys d’història. Durant molts anys ha viscutreclosa entre muralles i ofegada pel pes de lahistòria. Actualment s’escapa d’aquest cercletancat per convertir-se en una ciutat més granperò amb una identitat més difuminada.

Què vol dir ser gironí? Ser gironí durant moltsanys ha volgut dir ser fidel a la història i a la tra-dició de ciutat levítica, arrelada a les tradicionsdels país. Actualment, és difícil de dir. Tenim gi-ronins nouvinguts que no responen a aquestavisió de la ciutat. Aporten a la ciutat les pròpiesexperiències, les peculiars maneres d’entendrela convivència. Això farà que Girona deixi deser el que ha estat fins ara.

On va Girona? A ser una ciutat com tantes al-tres; per tant, a perdre una part de la seva per-sonalitat. Es tornarà una ciutat més convencio-nal, més difusa, més esbravada. Cal esperar quetot això no sigui en detriment de la tradició queconvindria mantenir, no només com un atrac-tiu turístic, sinó sobretot com un element es-sencial de la seva personalitat.

La Casa Masó. És la casa on va néixer l’arqui-tecte Rafael Masó, on es va inventar i editar elDiari de Girona, on han viscut persones que haninfluït en la vida ciutadana. Actualment és unpatrimoni de la ciutat. Ha estat cedida a la ciu-tat en qualitat de casa museu on s’expliqui qui

era i què va ferl’arquitecte Ra-fael Masó icom eren unacasa, una famí-lia i una nissa-ga de comen-çament i mit-jan segle XX.L’Ajuntamentde Girona n’hasabut veure laimportància.

«Presència».Va ser en el seumoment unaplataformad’opinió, ons’expressavenidees catalanis-tes enfronta-des radical-ment a la dic-tadura, que vafer el seu pa-per en els anysque li va co-rrespondre ique després esva convertir enun altre pro-ducte diferent,segurament elque conveniaa l’època, quesegueix avuiles línies es-sencials peròque no té elscontinguts queva tenir en

aquells anys en què va fer una feina prou inte-ressant.

«Revista de Girona». La Revista de Girona, queva néixer com un òrgan de la Diputació, fa anysque és una revista de ciències, arts i lletres cir-cumscrita a la demarcació de Girona. És una re-vista de divulgació entre els annals erudits i lesrevistes més populars. Actualment intenta seruna revista per a més gent a base d’estructurar-se millor, de millorar la presentació i d’usar unllenguatge més planer i accessible als profans.

Universitat de Girona. Ha estat un gran re-vulsiu per a la ciutat que hem enyorat durantanys. Quan l’hem tinguda hem pogut compro-var que és una gran empresa que aglutina mi-lers de persones, però també hem pogut cons-tatar que la seva influència en la vida culturalde Girona ha estat molt inferior a la que es po-dia sospitar. No sé si es pot dir que Girona si-

gui una ciutat universitària, perquè la universi-tat segueix el seu propi camí al marge de l’acti-vitat cultural que la ciutat ha anat generant.

«Girona, ara i sempre». Va ser un llibre d’unmoment determinat en el qual vaig voler expli-car la història de Girona de dalt a baix, la ma-nera de ser de la Girona de sempre; però tam-bé era la Girona d’ara, la de fa vint-i-cinc anysi per tant també és una foto fixa de la Gironadels començaments de la democràcia. S’intuïauna Girona diferent, però de cap manera unaGirona tan diferent com finalment ha estat.

Pavelló a la Devesa. De cap manera. La De-vesa no necessita cap mena de pavellons i se-gurament no hi hauria d’haver ni els que hi ha.

Variant de Sant Daniel. El disbarat ja està fet.Pel que fa al trànsit deu haver estat molt eficaç,però la ferida infringida a la Vall és incurable.

La via del tren soterrada. No he cregut mai nique fos necessària ni que fos convenient. Ni l’u-na, ni l’altra. Ni la convencional, que ja m’estàbé per on passa; ni la del TAV, que hauriad’haver passat per un lloc a cel obert més apar-tada de la ciutat.

El viaducte del tren. No visc al davant, però ami no em molesta; al contrari, m’agrada veurepassar el tren de tant en tant. Si finalment el trenno hi passa, tampoc no s’hauria de suprimir per-què s’hi podria trobar un ús curiós i atractiu.

La plaça de toros de Santa Eugènia. Nos’havia d’haver enderrocat mai i menys per fer-hi el que hi estan fent. No sé si el jutjat havia deser allà, però els pisos que l’envoltaran segurque no. Podia haver servit per molts altres usoslúdics i culturals que s’han desaprofitat.

La columna a la Constitució de 1869. Tincidea que finalment la volen posar a prop de lanova seu de la Generalitat a Girona. Déu nosen guard que no la posessin! Sobretot, no es potpas endreçar en cap magatzem.

El pont del Dimoni. No sé per quina raó noacaba de resoldre’s una qüestió que semblavamolt senzilla, com a pont o com a monument;és un vestigi, un punt de referència interessantd’una zona que s’ha anat despersonalitzant.

El nou Trueta. El Trueta que hi ha ara és moltlleig arquitectònicament, però bé deu haver fetun bon servei i potser amb unes quantes refor-mes el podria acabar de fer millor, sense ne-cessitat d’enderrocar-lo i fer-lo nou, que emsembla una despesa inútil.

L’Auditori Palau de Congressos. L’Auditoriestà molt bé, l’únic que em sembla que és unerror és haver-lo col·locat allà on és. Com a equi-pament cultural de primera categoria, està moltbé.

Centre d’Art Contemporani. És una incògni-ta fins ara. El que hem vist de moment no fapreveure res massa interessant, però haurien dedonar-li un marge d’expectatives per si es con-creta en un centre realment atractiu.

El Niu de la Rambla. El Niu és una anècdota.No ha fet molta nosa, ni té gaire importància. Elproblema és què s’hi ha fet, per què ha servit,qui hi ha pogut entrar, quina activitat artísticas’hi ha fet, quina gent s’ho ha passat bé senseque la ciutadania ho sàpiga... Per tant, si ha ser-vit per alguna cosa. Això fa pensar que el CACno estigui contaminat per aquest mateix criterid’un art elitista, no sé si autènticament o falsa-ment avantguardista del qual la ciutadania enparticipa poc.

El fanal de la plaça de l’Ajuntament. Noméss’hauria d’anar a qualsevol plaça europea, es-panyola, per comprovar que les places, si és re-habiliten, es fa posant mobiliari adequat al seuentorn històric que no trenqui l’harmonia se-cular d’aquell recinte.

S’inundarà alguna altra vegada Girona? Ensn’hem oblidat totalment i de fet es podria in-undar. Si passés no seria una gran sorpresa. Forade la regulació del Ter no s’ha fet res. Totes lessolucions que deia que s’havien de fer a l’On-yar no s’han pas fet.

Reportatge

3 DominicalDiumenge 8 de març de 2009

Obra

– «Girona grisa i negra»(1972) (amb J.M. Casero,J. Guillamet i P. Pujades)– «La Devesa, paradís per-dut» (1980)– «Protagonistes de la his-tòria econòmica gironina»(1981) – «Guia de la Girona mo-numental» (1981)– «Girona ara i sempre:(una crònica)» (1982). Re-edició amb epíleg de Jo-aquim Nadal (2008)– «75 anys de Girona»(amb R. Alberch) (1984)– «Papers de butxaca»(1986)– «La Girona dels poetes»(1986) – «Els jueus a les terres gi-ronines» (amb R. Alberch)(1991)– «L'Empordà d'anar i tor-nar» (1992)– «Teoria i pràctica de Gi-rona» (1994) – «Guia literària de Giro-na» (1995)– «Els epistolaris de CarlesRahola» (amb J. Clara)(1996)– «Girona. Guia del visi-tant» (amb J. Moreno)(2000) – «Atles literari de les te-rres de Girona» (amb Mariàngela Vilallonga)(2003) – «Arrels empresarials gi-ronines» (amb E. Miram-bell) (2005) – «Rafael Masó i els nou-centistes» (2008)

Dir que Salvador Dalí era un il·luminat, unvisionari avançat a la seva època i segu-rament a moltes que encara han de ve-

nir, sona a afirmació òbvia escoltada infinitatde vegades. Però el que potser queda més ama-gat és la magnitud de la fertilitat gironina enpensadors i creadors que han estat o són de-terminants en la visió de la Catalunya moder-na, un fet que el Centre de Cultura Contempo-rània de Barcelona (CCCB) evidencia en unaselecció de 800 obres de figures cabdals de lesarts, el pensament, les lletres i la ciència delsúltims vuit segles –partint de Ramon Llull– quees recullen a la mostra Il·luminacions. Cata-lunya visionària.

Nicolau M. Rubió afirma en el pròleg de Viat-ges d’Alí Bei que «de tant en tant el seny catalàacluca l’ull i deixa fer», una frase escollida coma lema de l’exposició i que, a jutjar pel seu con-tingut, descriu una situació gens estranya a lescomarques de Girona. El muntatge comissariatper Pilar Parcerisas i dissenyat per l’arquitecteLluís Pau ha distribuït les creacions en tretzeàmbits temàtics diferents, titulats amb paraulesque comencen amb cadascuna de les lletres

que formen la paraula «Il·luminacions». Des del punt de vista cronològic, el primer

representant gironí en aquesta selecció denoms clau en la cultura catalana és l’intel·lec-tual, metge i rabí jueu Bonastruc ça Porta, nas-cut a Girona el 1914 i autor de la mostra de po-esia cabalística més antiga de la península Ibè-rica. Mentre que a l’altre extrem de la forquilla

temporal hi ha el cineasta banyolí Albert Serra(1976), escollit per recórrer a «personatges foradel món, antidiàlegs, una mística rara i un ússingular de la càmera» i que malgrat la seva jo-ventut ja es considera «part de la tradició visio-nària del país»; l’últim testimoni de la singula-ritat del seu treball és El cant dels ocells (2008),com abans ho van fer Honor de cavalleria

Gironinsil·luminatsSalvador Dalí, Rafael Masó, Albert Serra, Remedios Varo, Modest Cuixart, Bonastruc ça Portao Ángeles Santos Torroella són alguns noms de l’àmplia representació gironina en l’exposició

«Il·luminacions. Catalunya visionària» del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

TEXT: PILI TURON


1

A sobre d’aquesteslínies, tres obres deSalvador Dalí que espoden veure a l’ex-posició del CCCB.

2

Reportatge


(2006) i Crespià, the film not the village (2003).Després d’una invocació inicial a la Cata-

lunya mística, és el moment de parlar de lesutopies i d’aquells com Narcís Monturiol (Fi-gueres, 1819-Barcelona, 1885) que les conver-teixen en realitat. Aquest altempordanès queva morir arruïnat va inventar el submarí Ictineudesprés de veure les dures condicions de tre-ball dels corallers a Cadaqués; de manera ex-cepcional en la història d’aquest tipus d’invents,al darrera hi havia una motivació social i nobèl·lica. L’exposició testimonia la seva gestaamb material divers –com un manòmetre, là-mines, dos vidres d’espiell del primer Ictineuo retrats de Monturiol– i amb titulars com «Alsgenis empordanesos», publicat el 5 d’abril de1913 en un número extraordinari de l’Empor-dà Federal.

Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989) s’apa-reix com una figura gairebé omnipresent da-vant el visitant d’«Il·luminacions», que topa ambla seva producció en la majoria d’àrees delmuntatge. Dalí irromp a l’exposició amb con-tundència a través d’aquestes paraules: «De to-tes les belleses del cos humà, els collons són

els que em causen un efecte més gran. Quanels contemplo sento un entusiasme metafísic».Un «visionari entre visionaris» –d’acord amb ladefinició dels responables de la mostra– queva convertir les seves visions en una eina pic-tòrica i una teoria sobre la percepció humana,la ment i la realitat. El CCCB n’exhibeix foto-grafies –amb Gala o en plena demostració del

seu «ovocípede» a París, per exemple–, pintu-res, pensaments, mostres del seu interès per laciència –com exemplifica el quadre L’estructu-ra de l’ADN. Obra estereoscòpica (1975-76) oun vídeo amb la seva participació a l’Exposi-ció universal del 39– i opinions com ara la crí-tica als representants de la cultura catalana delmoment, recollides al «Ma-

Fotos:1arxiver DavidIglèsias observa unplànol de la ciutat

2Narcís Monturiol,Model d’«Ictineu I»(s. XIX). Fusta imetall. Consorci deles Drassanes Reialsi Museu Marítim deBarcelona.3Modest Cuixart,«Maascro» (1949).Oli sobre cartróenganxat a tablex.Museo PatioHerretiano,Valladolid.4Joan Massanet,«L’espectre de lamuntanya» (1930).Oli sobre tela entau-lada. Col·leccióGalerie René Metras,Barcelona.5Salvador Dalí, «Elstres enigmes glorio-sos de Gala» (1982).Fundació Gala-Salvador Dalí.6Pere Noguera,«Trànsit» (1984).Vídeo. Col·lecció del’artista. Fotografia:Eduard Punset.

3

(Continua a la pàgina 6)

4 5

6

nifest groc», que va signar el1928 juntament amb Lluís Montanyà i SebastiàGasch –entre altres coses, expressaven el seurebuig a «la sensibleria malaltissa servida a l’Or-feó català» i reivindicaven una llarga llista d’i-cones com Picasso, Chirico, Miró, Le Corbusier,García Lorca o André Breton.

L’arquitecte noucentista Rafael Masó (Giro-na, 1880-1935) és un altre dels gironins il·lus-tres de la Catalunya visionària, de qui se’n des-taca l’Hostal la Gavina de S’Agaró i s’exposendocuments com el «projecte d’una casa palaua la badia de Roses amb aquari annex» (1904),el disseny d’un tinter per a Francesc Cambó(1909) o el dibuix per al brodat d’una làmpa-da del menjador de casa els seus pares (1915).

En parlar de la ciutat, s’aporten les visionsde Josep Pijiula a Can Sis Rals, una construccióenderrocada parcialment per les reformes delMinisteri de Foment a la N-II i a l’antiga N-260;i de Lluís Rico (Yecla, 1920-la Bisbal, 2000) através de les seves arquitectures fàl·liques, ce-dides pel Museu Terracotta. I, com no, altre copDalí, amb els seus «futuribles de ciutat» inven-tats a la dècada dels 60.

L’artista conceptual Jaume Xifra (Salt, 1934)dóna l’oportunitat al visitant d’interactuar mit-jançant el seu Scanning, «una màquina queusurpa el lloc mític de l’artista per fer un retratpsicomòrfic». El saltenc instal·lat a París ha cre-at un programa informàtic que retrata a partird’un nom i una data de naixement; la mostraexhibeix una impressió digital sobre tela de Re-trat psicomorf (2008).

PAISATGES METAFÍSICSÁngeles Santos Torroella (Portbou, 1912), PereNoguera (la Bisbal, 1941) i Remedios Varo (An-glès, 1913-México DF, 1963) aporten les sevesvisions de paisatges metafísics. D’aquesta últi-ma es pot observar el conegut paisatge líquid,representatiu del seu simbolisme oníric, les se-ves ciutats imaginades i arquitectures impossi-bles. Els dibuixos de Varo reapareixen quan estracta el món de la ment, on «l’alquímia secre-ta» de Modest Cuixart (Barcelona, 1925-Pala-frugell, 2007) pren força i, per exemple, s’ex-posen la pintura Maascro (1949) i un originalde Dau al Set (1950), grup del qual en va sercofundador.

Després de passar per la vida imaginària del’objecte a través dels poemes visuals de JoanBrossa, és hora d’analitzar la relació entre cièn-cia i art. Punt en el qual s’esmenta el filòsof ipolític republicà Alexandre Deulofeu (l’Ar-mentera, 1903-Figueres, 1978). A part de Dalí,és clar.

El llistat de visionaris i il·luminats gironinses completa amb el cartògraf medieval VicençPrunés, que va viure al tombant del segle XVIamb el XVII i va crear l’Atles Nàutic de 1600; elpintor Joan Massanet (l’Armentera, 1899-l’Es-cala, 1969); el pintor surrealista Francesc Este-ve (Portbou, 1914-1989), pertanyent al cerclede Breton i amic de Duchamp; i el cineasta PerePortabella (Figueres, 1927).

Però la petja gironina present a l’exposició–que es pot visitar al CCCB fins al 17 de maig–no es limita als artistes nascuts o afincats a lesnostres comarques sinó també a aquells que hivan crear, com van fer Dora Maar, André Mas-son i Georges Bataille durant les seves estadesa Tossa de Mar o Marcel Duchamp i Man Raya Cadaqués. De la mateixa manera que es re-cullen peces valuoses conservades en museusde la demarcació, com un zootrop, dibuixos ouna màquina de tallar cigars cedides pel Mu-seu del Joguet de Catalunya, de Figueres.

Reportatge


Fotos:1Jaume Xifra, «Retratpsicomorf» (2008).Instal·lació. Col·lec-ció Paul Fabra.2Remedios Varo.«Sense títol(Paisatge líquid)»,s.d.

1

2

(Ve de la pàgina 5)

Altres peces:1. Pablo Picasso,«El foll» (1904) 2. Apel·les Mestres,«Llibre Verd» (1875) 3. Rafael Barradas,«Carrer de Barcelona»(1918)4. Joan Fontcuberta«Googlerama:Medusa» (2007) 5. A. Tàpies, «Pinturaromànica i barretina»(‘71).6. Francis Picabia,«Barcelona» (1928-30)

1 2

4

3

5 6

Abans de l’helicòpter o de l’ala delta,abans de la grua de politges, del vaixellde vapor o de l’escafandre, segles abans

d’aquests i molts altres invents revolucionarisen el seu moment ja hi havia les màquines deLeonardo da Vinci (va néixer el 1452 a An-chiano, un poblet proper a Vinci, i va morir el1519 a França). Un pensador avançat, artista iarquitecte, que a mitjans del segle XV va dis-senyar eines, màquines i armament que al nos-tre segle XXI continuen semblant modernes.Una certesa que el Museu del Suro de Palafru-gell ha ofert la possibilitat de comprovar ob-servant onze peces exhibides a la mostra «Lesmàquines de Leonardo», que reproduïen algunsdels objectes dibuixats per aquest mestre italiàdel Renaixement. Però, llavors, la tècnica noestava preparada per a executar les seves ide-es.

La selecció de les màquines s’ha ajustat a qua-tre criteris mecànics, destacats en els títols delsquatre blocs de la mostra: «Amb un sol punt desuport», «Palanques rodones», «Enrotllant el pla»i «L’aire i l’aigua». Uns punts de partida ques’han concretat en un vaixell, unes ales, unagrua, una entalladora de llimes, una grua depolitges, un hodòmetre, un cargol aeri, una mà-quina de moviment continu i altern, un busse-jador i una grua de maneta.

Tot plegat, constitueix una mostra itinerantproduïda per l’Obra Social CAM –dintre de l’à-rea de Medi Ambient de la Caja Mediterráneo–i que durant les últimes setmanes s’ha pogutveure a Palafrugell.

El treball conté una vessant pedagògica, jaque s’ha complementat amb una proposta edu-cativa per desenvolupar a les aules. De totes

maneres, i tal com esva poder comprovardurant la visita guia-da que el Museu delSuro de Palafrugell vaorganitzar dissabtede la setmana passa-da, descobrir aques-tes creacions del se-gle XV és una expe-riència interessantper a qualsevol, sen-se necessitat de con-vertir-ho en una clas-se.

A LA PRÀCTICAL’objectiu de la pro-posta no és simple-ment il·lustratiu i noes limita a ensenyaralgunes de les inven-cions de Leonardo daVinci, sinó que les

posa en pràctica. Així, un panell informatiu in-trodueix cadascun dels quatre grups de mà-quines en què s’organitza l’exposició i explicael funcionament d’uns aparells que van ser pre-cursors de diversos invents de l’era moderna–de fet, han estat la base de molts d’ells. I perpassar del disseny a l’objecte tangible, la mos-tra ha convertit els dissenys de da Vinci en pro-totips reals.

A part d’avançar-se a les màquines esmenta-des al començament –l’helicòpter, l’ala delta, lagrua de politges, el vaixell de vapor o l’esca-fandre–, Leonardo da Vinci va concretar en di-buixos les seves idees sobre mètodes de trans-port com ara el paracaigudes, el vehicle blin-dat o fins i tot sabates per caminar sobre la neuo per surar a l’aigua.


Leonardoel revolucionari

El Museu del Suro de Palafrugell ha exhibit onze màquinesfetes a partir dels dissenys de da Vinci, com ara un vaixell,

unes ales, una grua de politges o un cargol aeri

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

Fotos:1Les ales disse -nyades perLeonardo daVinci al segle XV. 2 i 3El Museu delSuro va organit-zar una visitaguiada per mos-trar les peces. 4 i 5Dos detallsd’una gruade politges.

3

2

4 5

1 Reportatge


JOSEP Tarrés i LUIS Sánchez-Cuenca Recuperen la figura de Josep Estalella

Al llarg de 13 anys, el divulgador científic català més important de la història: Josep Estalella, vaescriure «Ciencia recreativa», a Girona. Pioner dels estudis sobre Raig X. Vuit edicions de l’obratestimonien el seu èxit. L’editor Josep Tarrés i un equip d’especialistes recuperen la seva figuraamb l’edició de quaderns sobre ell, i una exposició que es preveu itinerant.

Afinals de l’any passat, la Fundació Caixade Girona va mostrar l’exposició «Cièn-cia recreativa, de Josep Estalella al segle

XXI». Una mostra que es preveu que viatgi a di-ferents indrets de Catalunya i l’Estat. Va ser unade les mostres més especials d’aquest centre,perquè recupera la figura d’un divulgador irre-petible: Josep Estalella (1879, Vilafranca del Pe-nedès-1938, Barcelona), encara poc reconegut.Entre un munt d’enginys i enigmes, podíemveure, per exemple, un cub a la cinquena di-mensió, seguint la representació que va fer Sal-vador Dalí, adaptant-la als coneixements ac-tuals. Parlem amb l’editor gironí Josep Tarrés,i amb l’arquitecte i catedràtic de la Universitatde Girona, Luís Sánchez-Cuenca, autor, entrealtres obres, del Poliesportiu de Quart (Giro-nès), amb una cúpula poligeodèsica de cin-quanta metres de llum. Parlar de Dalí i la cú-pula del seu museu és inevitable.

Estalella és un avançat del seu temps: vulldir que el 1918 fer el llibre «Ciencia recre-ativa», a casa nostra perquè els més jovess’engresquin amb la ciència i la física. Ésespectacular, no? Josep Tarrés: Josep Estale-lla va ser un avançat a la seva època. El llibreCiencia recreativa és un gran referent de la po-pularització de la ciència. És un innovador,quan va acabar a Girona, va anar a liceus i es-coles a França i Itàlia. Va aplicar aquests mèto-des pedagògics a l’Institut Escola de la Gene-ralitat.

Què destacarien de l’Estalella, la didàctica,la inventiva? J. T.: Que va ser un gran divul-gador. Va traduir manuals d’enginyeria que vanservir com a llibres de text de les universitatsde l’època, com el Mulan, el Kleiber, etc.

I en el seu cas? Luis Sánchez-Cuenca: M’agra-da l’aspecte divulgatiu, la facilitat amb la qualexposa tots aquests experiments per a la mai-nada, i la gent en general.

Estalella va estar a Girona uns quinze anys?J.T.: Va arribar el 1905 i va marxar-ne el 1918.Va ser catedràtic de física i química a l’InstitutVell de Girona.

Per què no es recorda gaire la seva figura?J.T.: L’Estalella és conegut per la gent que s’o-cupa de la divulgació de la ciència, i té trespunts importants d’estada: Barcelona, Vilafran-ca del Penedès, Girona, i en menor mesura, Ma-drid. A Barcelona se l’ha homenatjat per serl’únic director de l’Institut Escola. A Girona vadesenvolupar l’aspecte de divulgació. Però nova deixar-hi un arrelament.

No hi havia deixebles? J.T.: Sí, n’hi va haveralgun. Hi ha referències de l’Enric Mirambell,que en parla. Va venir aquí amb la seva dona,que es va morir aquí. Durant l’exposició va ve-nir una senyora que havia estudiat els papersd’Estalella a l’Institut, i em va dir que havia vistpapers d’ell a l’Institut.

L’exposició visitarà diferents llocs? J.T.: S’hiha interessat l’Escola Politècnica, el col·lectiud’Enginyers Tècnics Industrials a Catalunya, idiverses entitats.

“Estalella va ser unavançat a la seva època”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTO: ANIOL RESCLOSA

“L’entorn

col·laboratiu ala Universitat

de Gironaés molt

important.Tenim

exemples comel Parc

Tecnològic dela Universitat.Retornant al’exposició, el projecteEstalella,

primer va serla reedició del

seu llibre,després,

l’exposició«Ciència

Recreativa.De JosepEstalella alSegle XXI»,

ha estatgràcies al’entorn

universitari.“

1

Entrevista


Han traslladat els ponts de Koenisberg aGirona, el tema de Dalí, com s’ho va pren-dre la gent? L.S-C.: L’experiment és conegutper una generació. Però no tothom el conei-xia.J.T: Hem apropat aquest tema per la pantallatàctil, una eina actual. No és un videojoc, sinóuna aplicació didàctica que requereix el seutemps.

Quantes edicions ha tingut «Ciencia re-creativa»? J.T.: La primera edició és del 1918,i en el títol es llegeix Josep Estalella, catedrà-tic de l’Institut de Girona. Se’n van fer vuit edi-cions fins al final dels anys 70. S’ha reeditatconjuntament amb l’Ajuntament de Barcelo-na i la meva empresa Competium, per l’anyde la ciència. El 2008 se n’ha fet la segona edi-ció, amb el patrocini de la Fundació Séneca ila Universitat Politècnica de València.

Per què es recupera ara, cal incentivar laciència? J.T.: L’interès està en el fet de ser unaobra de divulgació que té un paper històric iés valorat per tothom. A Girona va venir l’e-quip d’en Dani Jiménez, el divulgador, perveure l’exposició i tenir-ne el llibre.

Però els nanos no estan engrescats ambla «Play» i aquestes històries? L.S.C.: Sí, peròaixò passa amb tots els coneixements. Jo crecque té interès.

El camí de la interactivitat és el camí perdivulgar? J.T.: Si Estalella fos viu, incorpora-ria elements del segle XXI, nous materials, no-ves tecnologies. Noves formes de didàctica.

La baldufa imantada, el dimoniet, els nensconstruïen els seus joguets. Ara juguemamb l’ordinador, i no toquen les coses, fal-ta més realitat? J.T.: En Lluís ha desenvolu-pat moltes pràctiques científiques amb cúpu-les geodèsiques.L.S-C.: Sí, nosaltres hem fet molts models ge-odèsics a Girona, Figueres o Platja d’Aro. In-corporar la gent en un element constructiu ésmolt curiós. Perquè veure com es construeixun element és molt interessant.

Construeixen ells mateixos la cúpula? L.S.-C.: Sí, l’experiència és que amb una explica-ció elemental i materials simples, la gent hoentén ràpid i fa les coses molt bé. Amb alum-nes d’un institut de Figueres vam fer una rè-plica de la cúpula del Museu Dalí, amb un dià-metre de sis metres, amb l’ajut d’uns pares.

Estan de moda les cúpules, què amaga

aquest element? L.S-C.: És un tema de sem-pre. I ara que es fa una arquitectura amb for-mes molt volàtils, doncs més encara.

Comentava que la Torre Galatea ha can-viat: L.S.-C.: Sí, l’estructura s’ha modificat. Alprincipi es va fer d’una manera molt simple iinteressant. Amb materials com el tub d’aiguade les canonades. Les unions eren senzilles iel cobriment era d’una capa de metacrilat detres centímetres de gruix. L’arquitecte va mo-rir abans d’acabar-la, possiblement per aixòva tenir uns problemes d’aigua, i se’n va can-viar l’estructura. Tot i ser igual, amb materialsactuals. Ara està feta d’acer inoxidable i el tan-cament és un vidre laminar. Potser no té lagràcia d’abans, però ara és perfecta.

L’esfera és l’element perfecte? L.S.,-C.: (riu)Evidentment. Però això ja ve de Plató, l’esfe-ra és la forma més perfecta, mai s’ha posat endubte!

A Sant Andreu de la Barroca, a la Garrot-xa, hi ha un misteri? J. T.: Sí, és a Sant Aniolde Finestres. Me’n vaig assabentar a través dela tesi doctoral de l’Esteve Pruenca. Un amic,Xavier Jonquera, va anar a fer-hi fotos. Untemps després, un article de Màrius Serra ex-plicant un jeroglífic asturià, va fer que el rela-cionés amb aquest. Perquè Salvador Dalí esva interessar per la inscripció asturiana, i vapintar Dibuix sobre la forma cúbica de Juande Herrera. A partir d’aquí ho vam relacionaramb la figura del Corpus hipercubicus, sobrela quarta dimensió. Amb l’exposició ens vamatrevir a pensar què faria Dalí amb els conei-xements actuals. Potser hagués fet un cub a lacinquena dimensió!

En l’àmbit arquitectònic, Dalí podria ha-ver afegit alguna cosa al seu Museu? L.S.-C.: Dalí és un referent constant en moltes co-ses. Dalí va pensar fa molt de temps que vol-dria tenir una cúpula en el seu museu. I quanes va assabentar que a Espanya hi havia unapersona capaç de fer-la, es va posar en con-tacte amb ell. Aquest senyor treballava pel Mi-nisteri de la Vivenda.

El projecte del Museu Dalí és del Ministe-ri de la Vivenda, no de Cultura, gairebé uncas únic, no? Sí. Crec que Dalí va quedar en-cantat amb el resultat, que no afegiria gairescoses. Potser hi hagués afegit nous materials.En una cúpula geodèsica hi ha triangles i pen-tàgons, els pentàgons són d’un altre color. Iaixò li dóna un to més màgic. El pentàgon téconnotacions màgiques.

J.T.: Aquests elements tridimensionals de l’ex-posició presenten els ponts de Köenisbergmitjançant l’Atomium de Brussel·les: com hofaria el vigilant de l’Atomiun per passar per lessales sense repetir-ne cap.

Hi ha un debat sobre si la universitat estàprou encarada al món laboral. L.S.-C.: Éstot un problema! Ara els estudiants diuen queel Pla Bolonya està només orientat al món la-boral. En fi... és una contradicció. Ara els es-tudiants reivindiquen una universitat especu-lativa, quan per nosaltres és massa especula-tiva.

Es parla de les borses de treball, però devegades amaguen becaris de sou barat,no? L.S.-C.: Sí, és una contradicció. S’ha de ferque l’estudiant entri al món laboral, i hi ha l’as-pecte negatiu d’aprofitar-ho.

Al món anglosaxó tenen clar que hi hapart de contingut científic, com la filoso-fia de la ciència, a qui no se li pot exigirrendibilitat econòmica, però, els EstatsUnits van a buscar cervells universitarisper ajudar a dirigir el país, com en el pri-mer Govern d’Obama. Manca això a casanostra? L.S.-C.: Anem en aquesta direcció.Ara, un polític és un polític. Sobre la relacióuniversitat-món laboral, en el nostre cas, a ar-quitectura i enginyeria de la construcció, femmolts treballs per als ajuntaments. I hi inter-venen els alumnes.J.T.: Sí, hi estic d’acord. L’entorn col·laboratiua la Universitat de Girona és molt important.Tenim exemples com el Parc Tecnològic de laUniversitat. Retornant a l’exposició, el projec-te Estalella, que primer va ser la reedició delseu llibre, després l’exposició «Ciència Recre-ativa. De Josep Estalella al Segle XXI», ha es-tat gràcies a l’entorn universitari. Voldria agraira Joan Miró, per la coordinació de l’edició delllibre, i la col·laboració de l’equip de profes-sors de la Universitat de Girona, i els dos pro-fessors de fora, Manuel Moreno, de la Uni-versitat Politècnica de Catalunya i Rafa GarcíaMolina, professor de la universitat de Múrcia.I l’exposició ha estat possible gràcies a la Fun-dació Caixa de Girona, i a la cessió de doscol·leccionistes: Antonio Escobedo i la col·lec-ció d’Emili Grahit, de la Universitat de Giro-na. L’exposició també ha estat gràcies al cien-tífic Agustín Martín, a l’aportació de Luis Sán-chez-Cuenca, sobre les cúpules. Voldríem es-tendre aquest projecte del llibre, a l’exposiciói ampliar el projecte a un audiovisual. Reivin-dicar una figura històrica és molt divulgador,potser si TV3 s’hi interessés seria factible!

Fotos:1Luis Sánchez-Cuenca i JosepTarrés, davant unretrat de JosepEstalella.2Detall de l’exposició«Ciència recreativa,de Josep Estalella alsegle XXI».

2

Establimentsantics


En plena postguerra, cap a l’any 1945, Nar-cís Roca i Carreras, que havia nascut aCanet d’Adri, treballava de planxista a Gi-

rona. Anava carregat amb la seva pròpia caixad’eines d’un taller a l’altre d’una ciutat gairebédevastada per la Guerra Civil, amb molta faltade matèria primera. Com que la Devesa giro-nina es trobava plena de cotxes abandonatsdurant la retirada republicana, se n’aprofitavenalgunes peces i per a les planxes es feien ser-vir bidons d’oli buits, que s’obrien pel mig i s’a-planaven. A les persones com Narcís Roca elsdeien «guerrillers» ja que, per desplaçar-se d’unpoble a l’altre, necessitaven un salconduit dela Guàrdia Civil.

El 1948 va llogar un local al número 45 delcarrer de Figuerola, que feia xamfrà amb el queera anomenat aleshores Pont de Can Vidal, ones va establir pel seu compte fent reparacionsde cotxes i camions, amb una evident falta dematerial que se suplia amb la destresa dels ope-raris i la seva inventiva. De nits no estava per-mès treballar, però com que havien de complirla feina es treballava amb un Petromax i les fi-nestres tancades. No hi havia dutxes i els ope-raris s’anaven a rentar al riu Guell, que passa-va a la vora del taller.

Cap a l’any 1954 va comprar un solar al ca-rrer Bonastruc de Porta, número 2, al costatdels tallers de Can Sarasa –on avui hi ha la Salade Ball de Girona–, i allà feien reparacions decarrosseries de camions, que primer eren defusta i després ja van ser metàl·liques. Teniaencàrrecs de les que aleshores eren les em-preses transportistes Vidal i Fàbregas, Corcoy,Angelats o Bufí.

AMPLIACIÓ DE L’EMPRESAEl 1960, Narcís Roca va comprar un hort al ca-rrer de Figuerola 46, on va edificar una nau perreparar i pintar tot tipus de vehicles. Llavors, eltaller situat al número 2 del carrer Bonastrucde Porta es va destinar solament a la reparacióde camions i les seves ballestes, sempre moltmalmeses per la gran quantitat de sots que hihavia a les carreteres gironines. Cap a l’any1963 s’incorpora a la feina el fill de Narcís Roca,Xavier Roca i Puig, fent l’aprenentatge al cos-tat del seu pare.

Desgraciadament, el 9 de setembre de 1965l’empresa va patir un incendi a la nau que ocu-pava al número 46 del carrer de Figuerola, quesembla que es va produir a causa d’una gus-pira de soldadura que va cremar la carcassa defusta d’un camió. El taller es va ensorrar total-ment, però va poder ser reconstruït amb l’aju-da dels mateixos treballadors i molts clients del’establiment.

Per aquesta raó, entre altres causes, el 1965va ser quan l’empresa va decidir obrir a la zonade Palau-sacosta, als carrers Santiago i Sant Mi-quel, un taller de reparació de camions on esva traslladar també la reparació de ballestes.L’any seguënt es va obrir el local de Bonastrucde Porta, on es reparaven els turismes.

Va ser el 1979 quan l’empresa va comprar el

pati de la ja desapareguda empresa Galetes Pla-ja i allà va traslladar la part elèctrica i mecàni-ca dels vehicles. També el 1979 es va descen-tralitzar l’activitat del negoci i també es van pas-sar a Palau les reparacions de l’automòbil, laplanxa, la pintura i la part mecànica.

En aquells anys, la zona de Palau-sacosta erapràcticament un descampat, amb molt poquesedificacions. L’any 1988 va entrar a l’empresaJordi Roca i Rubirola, fill de Xavier Roca i Puig.Més tard, el 1992, s’incorpora a la casa l’altregermà, Albert. El 2007 es van reformar i mo-dernitzar les instal·lacions del carrer Santiago,Sant Miquel i Fresser, i es va concentrar enaquell local tota l’activitat de l’empresa, que ac-tualment dirigeixen els germans Jordi i AlbertRoca i Rubirola.

Tallers Narcís Roca GironaL’establiment ha estat durant anys un lloc de referència pel que

fa a les reparacions de vehicles a la ciutat. El taller va obrir alsector de la Devesa per acabar traslladant-se a Palau-sacosta

Història

Des del seuscomençaments,l’empresa sem-pre s’ha dedicata les repara-cions de vehi-cles, amb algu-nes penúries acausa de lamanca de matè-ria primera du-rant la postgue-rra. Primer vaser al sector dela Devesa deGirona (carrersde Figuerola iBonastruc dePorta) i, des del’any 1965, a lazona de Palau-sacosta, queprimer era gai-rebé un des-campat i ara jaés un barri resi-dencial. Des de2007, tota l’acti-vitat de TallersNarcís Roca esconcentra allà.

Origen1945FundadorNarcís Roci CarrerasPropietarisactuals Jordi i AlbertRoca i RubirolaTreballadors12 ActivitatReparació devehicles.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Construir un habitatge per 70.000 euros noés que sembli impossible, és que gaire-bé sembla una broma. Però aquesta era

la quantitat amb què es van trobar a sobre dela taula els arquitectes Eugeni Bach i Anna Bachper fer una casa a Gaüses (el Baix Empordà),un projecte que va acabar mereixent una men-ció especial en l’edició dels premis d’Arquitec-tura de les comarques de Girona 2008.

Es tractava d’aixecar un estudi al costat d’unhabitatge ja construït en un solar estret i allar-gat, creant un espai utilitzable tant com a tallerde pintura i com a habitatge ocasional de capde setmana –pensant en els fills dels propieta-ris de la casa, tal com s’apuntava en la presen-tació del projecte.

I a l’hora de plantejar-se l’obra, els arquitec-tes encara van haver de tenir en compte un al-tre requisit, a més de l’econòmic: havien de tre-ballar amb els industrials de la zona i, a si erapossible, de Gaüses.

El resultat ha estat un estudi amb una su-perfície aproximada d’uns 90 metres quadrats,que està dividit en dues àrees diferenciades:d’una banda, un espai obert que dóna a l’ex-terior a través d’un porxo de canya, on es tro-ben la sala d’estar, el menjador i la cuina; i, del’altra, una àrea destinada a acollir dues habi-tacions i un bany.

APROFITAR EL SOLTot el conjunt està emmarcat per un perímetrede murs de càrrega, amb una llum una mica su-perior als sis metres. A l’estiu, la coberta repuna forta incidència del sol i els arquitectesn’han aprofitat la inclinació per generar un fluxd’aire a l’interior d’una càmera ventilada, se-guint l’estil de les cobertes tradicionals de l’Ei-xample de Barcelona: s’ha aixecat una segonacoberta per sobre del forjat –en aquest cas d’u-ralita– que crea una càmera d’aire d’uns 30 cen-tímetres.

Aquest espai permet, a través d’una perfora-ció a la façana, que l’aire entri per la part mésbaixa de la coberta i surti per la més alta. Aques-ta tècnica fa que l’aire escalfat per l’efecte delsol pugi i surti per les perforacions situades ala part alta, absorbint aire més fresc per la ban-da inferior.

Aquesta construcció situada a Gaüses de Daltdisposa de dues façanes a sota del porxo, unescares que s’han pintat amb franges verticals decolor blanc i verd, de manera que l’ombra dela canya produeix un joc de textures que vacanviant amb les diferents orientacions del solal llarg del dia. Segons expliquen els respon-sables del projecte, aquesta combinació no esdeu només a una decisió purament formal, sinóque també serveix per ajudar a integrar l’edifi-ci en el seu entorn natural –envoltat de vege-tació– i ha contribuït a ajustar la despesa delprojecte al pressupost inicial que havien decomplir: 70.000 euros.

Arquitecturagironina


Casa per 70.000 eurosEl Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Girona ha distingit amb una menció especial el projecte

per construir un habitatge-estudi, integrat a l’entorn natural i fet per industrials de la zona

Gaüses

Mésinformació

– Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,Plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: JORDI BERNADÓ

Fitxatècnica

ProjecteCasa a Gaüses(o una casa per70.000 euros)MunicipiGaüsesAutors Eugeni Bachi Anna BachConstruccióJordi Marcó,Ormetal,Pere Taberner,Josep Ventallói Lluís GifraCol·laboradorsAlfons Brugué

– Premisd’Arquitecturade les comar-ques deGirona 2008.Obrafinalista.

En aquests temps en els quals encens la tele i,sigui l'hora que sigui i posis el canal que posis,abans o després apareixerà un cuiner elabo-

rant una recepta i impartint doctrina, resulta molt ins-tructiu veure aquests espais, que permeten al tele-espectador fer-se una idea de com cuina el xef detorn i decidir així si li interessa o no passar pel seurestaurant. La veritat: si un vol seguir creient en lacuina pública, és millor abstenir-se de veure aquestsprogrames, salvant el cas d'aquest gran comunica-dor que és Karlos Arguiñano, que a sobre fa els seusplats en una cuina immaculada i desplega una os-tentació d'higiene i neteja en tots els seus moviments.No és l'habitual... malgrat que tots sabem que no hipot haver bona cuina sense una neteja absoluta.

Dit això, als espectadors habituals o ocasionals deCanal Cuina no els estranyarà gens que asseguri queem considero absolutament incapaç de provar capdels plats que elabora davant les càmeres el xef bri-tànic Jamie Oliver, admirable per coses com la laborque ha desenvolupat en pro de la bona alimentacióals col·legis del Regne Unit, però que com a cuinera mi no m'inspira res. Res de bo, vull dir. Oliver és,en higiene, l'antítesi d'Arguiñano. La cuina de casaseva, sigui la urbana, sigui la del camp, és l'oposatal que un entén que hauria de ser una cuina profes-sional. Tot: els fogons, els trastos, les taules... Des-prés hi ha la seva manera d'operar. D'allò més natu-ral, em diran els partidaris d'usar les mans per tot.Oliver és un expert en l'ús de les seves mans per tot,des de remenar una amanida, que podria passar, afer el mateix amb un amaniment amb oli i quetxup,usar els dits entrecreuats com a colador per evitar lesllavors del suc de llimona, voleiar els aliments a lagraella, barrejar ingredients... Tot manual. Un dia,crec, el vaig veure utilitzar una batedora elèctrica;vaig pensar que s'havia posat malalt.

Un avantatge té: se li veu. Manipulacions, a les cui-nes, n’hi ha moltíssimes... però el comensal, per moltque les intueixi –quan, per exemple, li donen per-cebes pelats, ja sap que no hi ha màquina peladora

de percebes–, no les veu. Aquest, almenys, no se n’o-culta: procedeix de manera porca –tampoc se’l solveure rentant cap ingredient– i no ho amaga. Quincontrast amb el mestre de Zarautz, que usa les mansen molt comptades ocasions –l'últim toc a una mas-sa– i gairebé demana perdó per fer-ho... No ho sé, iperdonin que acudeixi a l’utilitzadíssim exemple dela dona del Cèsar, però un cuiner no només ha deser netíssim sinó, a més, semblar-ho.

Quant a la cuina d'Oliver... Bé, tots sabem que lamajoria dels cuiners són molt excessius. On diuen«un pessic de sal», hi posen un pessic, sí... però d'u-na mà com la de Polifem, el ciclop que per esmor-zar es menjava dos companys d'Ulisses. Quan Oli-ver diu «una mica de fonoll»... xac, tota la collita. Iqui diu fonoll diu sàlvia, llorer –que, en fresc, és moltverinós–, romaní, farigola... i, sobretot, chiles. Calveure el que li agraden els chiles. Vostès diran que amolta gent li agraden; però una cosa és que agradin,i una altra que arrasi el gust de qualsevol plat a basede chiles o d'ingredients no menys arrasadors de gust,encara que no picants, com la sàlvia o el fonoll, queusa per quintars mètrics.

Vaja, que els juro que no em torno a ficar amb lafulleta de julivert d'Arguiñano, per molt supèrfluaque em sembli la majoria de vegades. Però és queuna fulla, o una branqueta, de julivert queda fins itot maca i no anul·la el gust de res; mentre que po-sar tot el jardí en cada plat, sigui el que sigui el pre-sumpte protagonista, és destrossar els sabors princi-pals i només donar pista al que haurien de ser mati-sos.

TRIA DE CUINERS POPULARSOliver és, amb Blumenthal i Ramsey, un dels cuinersmés mediàtics del Regne Unit; Arguiñano és, sensecap mena de dubte, el més popular dels cuiners es-panyols. En això s'assemblen. En altres coses, en laneteja amb la qual treballen i en l'ús racional o com-pulsiu d'herbes... són el dia i la nit. Jo, de veritat, emquedo amb el nostre.

Cuiner net, cuiner porcCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

És un dels tres millors vins ne-gres de la DO Conca de Bar-

berà. Elaborat amb un 75% de lavarietat Cabernet Sauvignon quees va plantar a la finca l’any 2001.La resta, d’Ull de Llebre de vinyesde més de vint anys. Tots els raïmssón derrapats amb fermentaciócontrolada. Criança en bótes deroure americà, francès i hongarès.El resultat de tot el procés són vinsamb bona estructura i personali-tat. El negre Criança 2005 té moltbona relació qualitat preu i és d’a-roma afruitada, amb records de ca-cau i bona fusta. A la boca, potenti saborós. Bon maridatge amb gui-sats i estofats.

El celler elaborador: Celler MasForaster, ubicat a Montblanc (Ta-rragona), pertany a la família Fo-raster des de fa més de 150 anys.Preu aproximat, nou euros. Per amés informació: es pot consultarla web www.josepforaster.com

Josep Foraster

El vi

Negre criança 2005

La tòfona, com hempogut veure al FòrumGastronòmic, conti-

nua essent un ingredientd’èxit. Alguns cuiners, pot-ser conversos d’aquest fan-tàstic producte, jo diria quefins i tot es passen en laseva utiltizació. Unes notesde tòfona o trufa al plat vanbé; massa quantitat, emba-fa. De fet, hi ha gent queno aguanta el seu perfumexcessiu que, a vegades,més que vegetal o de bo-lets, sembla animal.

També podríem dir, sen-se exagerar, que la tòfonaés un dels ingredients culi-naris de més antic prestigide tota la història. Pel quesembla, ja els antics egip-cis, els grecs i els romans esdelien per ella, i mantéavui, incòlume, el seu llus-tre gastronòmic, que ja haarribat al gran públic enforma de conserves, olis,salses, patés, fetges gras-sos, embotits (com la boti-farra «catalana»), terrines.

I encara queden cosesper fer: per exemple, l’em-presa de salses Molí de Po-merí prepara el llançamentd’un producte molt innovador, l’esprai d’oli detòfona.

De totes maneres, no tot el que sembla tò-fona ho és.

TÒFONA I NO TRUFATòfona, i no «trufa» (si bé la paraula és correc-ta, l'hem de considerar dialectal; trufa ho re-servarem per a les boletes de xocolata i altresdolços. Es digui trufa (espanyol), truffe (fran-cès), tartufo (italià), tartuffle (anglès).

Les plomes més esclarides li han dedicat pà-gines ditiràmbiques, a vegades d'un regust unamica kitsch: de Plutarc a Apícius, de Brillat-Sa-varin a Alexandre Dumas, de Georges Sand(que a Mallorca no en va poder menjar) a Co-lette, l’autora francesa. Ha estat definida, a ve-gades amb un gust dubtós, com «el diamant dela cuina», la «perla negra», el «sacrum sacrorumdels gastrònoms».

Cèsars, reis, papes i gurmets (de Francesc Ia Lluís XIV, de Mestre Robert, cuiner dle rei deNàpols al segle XV a Giacomo Casanova) han

cregut en les seves virtuts afrodisíaques, i elsmillors cuiners de totes les èpoques li han de-dicat i li dediquen el millor del seu saber. DeMestre Robert el gran cuiner català (o de cul-tura catalana) del segle XV, «el millor cuiner delmón», fins a Santi Santamaria, Ferran Adrià, JoanRoca i molts altres cuiners i cuineres.

Per a uns un exquisit excels, per a d’altresmenja afrodisíaca. I, per a molta gent, quan enprovem –no pas en el lloc esmentat–, potserformant part d'un paté «trufat», i fins i tot d'unabotifarra catalana amb Denominació de Quali-tat quedem, francament, decebuts. No sabemdescobrir enlloc les onades de perfum i saborque ens prometien i la nostra líbido continuasi fa no fa.

No cal preocupar-se’n: en realitat, aquestaexperiència gens brillant amb les tòfones obe-eix, fonamentalment, a dues causes. La prime-ra és que les tòfones utilitzades habitualmentcorresponen a la varietat dita d'estiu, d'un per-fum i un sabor poc pujats... I que esdevenenpràcticament imperceptibles si les utilitzem,

com és corrent, en conserva. Per tant, l'autèn-tica i veritable tòfona assoleix el seu clímaxquan és d'una bona mena i quan és fresca, dela varietat d'hivern (desembre a gener, i méstard). És llavors quan, ben madurada, és un ve-ritable plaer, una «menja de reis, déus i porcs»(ja que la gormanaderia d'aquest animal per latòfona ha fet que s'utilitzés per a la seva «caça»,si bé avui es prefereixen gossos ensenyats i, es-pecialment, els d'atura).

Els francesos diuen que la millor varietat detòfona és la negra o del Perigord (Tuber mela-nosporum). La tòfona blanca o d'Alba (vila delPiemont, Itàlia), que simplement llescada enfresc sobre un plat de risotto o pasta omple total'estança d'un embriagador perfum.

A continuació, ara sí, ve la tòfona negra es-mentada (Tuber melanosporum), també mera-vellosa i amb l'avantatge que es troba a Cata-lunya, al País Valencià, a Aragó, a Sòria. Nol’hem de confondre amb altres, com la dita«blanca» del país, la magenca, la de la Xina o lad’estiu, sense suc ni bruc.

La tòfonablanca o negra

Gastronomia


És un dels ingredients culinaris de més antic prestigi i amb el qual no es deixa d’innovar

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

Un simple puré de patata, guarnit ambtòfona, esdevé una obra mestra delgust.

ElaboracióFeu bullir les patates (normalment amb pela)en aigua i sal. Escorreu-les, peleu-les i guar-deu-les. Poseu una cassola de terrissa al foc,amb oli calent o suc de cansalada que hiacabeu de fregir, hi poseu una tassa grossade llet, sal al gust i les patates, que anireu ai-

xafant amb una forquilla. Quan estigui llest,ratlleu-hi la tòfona, prèviament raspalladaper treure’n el fang, si en du.

Notes– Amb més llet i afegint-hi formatge doblecrema (tipus Philadephia), podeu elaboraruna crema que es podrà menjar amb culle-ra, sense necessitat d’haver de fer servir ge-latina, com solen fer alguns cuiners. És deli-ciosa.– En tots els caos, a l’estil de Rebouchon, hipodeu afegir crema de llet i mantega o, a l’es-til de Santi Santamaria, aixafar les patates almorter.

Ingredients

� 1 quilo de pata-tes per bullir � aigua

� llet� sal � oli o llard� 1 tòfona d’hi-vern

Patates aixafades amb tòfona negraLa recepta

Era el 17 de febrer del 1909 quan expirà aFort Sill (Oklahoma) un dels darrers, ipossiblement el més popular per a la pos-

teritat, líders indis del continent nord-americà,Gerónimo (1829-1909). Aquest goyahkla, capapatxe chiricahua, representà com seguramentcap més cacic indígena la resistència davant del’incipient imperialisme anglosaxó, consideratper a molts i en els seus inicis al nou món, comun vertader genocidi que exterminà pràctica-ment en la seva totalitat les tribus i els poblesautòctons d’aquells vastos territoris.

Han transcorregut, doncs, cent anys des d’a-quella data que marcaria una època, i el recordde Gerónimo perdura entre molta gent, comara historiadors, amants de l’etnografia o sim-plement aficionats a les pel·lícules d’indis. Elcol·leccionista temàtic torna a ser-hi present,en aquest terreny, i l’efemèride li servirà d’ex-cusa per repassar els àlbums que puguin con-tenir fotografies, gravats, llibres i altres docu-ments al·lusius a aquesta branca de la històriarecent, pel que fa no només a la nació nord-americana, sinó segurament també a totesaquelles persones curioses pels pobles, les se-ves tradicions i les seves realitats.

En una de les fotografies que hi acompan-yem, realitzada per Ben Wittick el 1885, veiemel cabdill apatxe en posició clarament d’estu-di, ben preparada, amb un semblant fins i totamenaçador aferrant amb decisió el seu fusell.D’aquestes instantànies, se’n farien moltes finsal traspàs de l’octogenari indi, qui després delluitar durant divuit anys contra els soldats ian-quis i temut tant per colons mexicans com pelsvinguts de terres europees, restaria confinat enuna reserva, i seria clarament explotat durant

els seus darrers dies com a motiu de fira, coma personatge a qui els visitants observaven elsuns amb prevenció, d’altres amb respecte, i al-guns més amb sorna com si d’un bitxo raro estractés. Tot un gran espectacle, a l’estil nord-americà. L’altra postal que hi adjuntem, realit-zada per Palmquist & Jurgens l’any 1884 i ambautògraf inclòs, correspon a Sitting Bull (Toroassegut), aquell altre destacat líder indígena, untatanka iyotanka sioux, que visqué menys anysque l’anterior, de 1834 a 1890, i que romanguédos anys empresonat fins al final dels seus dies.

INSPIRACIÓ PER AL CINEPer aquestes dates d’ara fa divuit anys i coinci-dint amb la presentació de la pel.lícula Bai-lando con lobos de Kevin Costner, guanyado-ra aleshores de set Oscars de l’Acadèmia deHollywood, vam publicar en aquestes matei-xes pàgines del Diari de Girona uns reportat-ges titulats «La rehabilitació dels indis nord-ame-ricans». Volíem, amb aquella repassada de l’et-nografia indígena nord-americana, constatarcom per fi la indústria del setè art produïa unacinta en la qual els indis no havien de ser for-çosament els dolents, alhora que sobtà tothomque una societat tan conservadora i naciona-lista com la de la meca del cinema fes justíciaa un extraordinari treball que respectava ambobjectivitat, i tal vegada neutralitat, les gestesconqueridores que donarien peu i fonament ala que més tard seria la gran nació nord-ame-ricana, i per extensió i a causa del seu gran po-der i influència mundial.

L’immens subcontinent nord-americà formatpel Canadà i els Estats Units era habitat fins atemps no gaire llunyans per nombroses tribus,

sent les més destacades i que han sobreviscutfins a l’actualitat, o fins fa poc, els algonquins,els mohicans, els delawars, els hurons, els iro-quesos, els peus negres i els sioux, l’escollidaprecisament per argumentar la cinta de Kos-tner.

L’organització social es formava en pla pa-triarcal, amb clans que integraven tribus, i a unàmbit més ampli pobles sencers, però tots ellsamb uns trets etnogràfics i de costums moltsemblants, tant en l’aspecte religiós, basat enel culte als morts i als esperits, com en el delscostums quotidians, pintant-se la cara i el cosamb tons rogencs –potser d’aquí ve l’apel·latiude pell roges–, i tocant-se amb cascos de plo-mes i altres ornaments.

Caçaven amb fletxes sobre els lloms nus dellurs cavalls i, com a característica comuna atots els pobles del llarg continent americà, denord a sud, tenien, o tenen, la pell fosca ambun to grogenc de coure, cabells negres llisos ipoc pèl a la barba i al cos; ulls bruns lleugera-ment allargats, maxil·lars forts amb pòmuls sor-tints, nas recte i també aguilenc i un rostre for-ça inexpressiu, com encartronat. Només a l’ex-trem nord, els esquimals conserven amb majorevidència uns trets més declarament mongò-lics, per la seva presumible procedència de l’À-sia oriental.

L’etnografia d’aquests pobles és riquíssima ivariada donat el ventall de tribus, ètnies i na-cions índies. El seu estudi és certament enci-sador i el coleccionista que pugui aconseguirdocumentació d’època, ni que sigui d’uns centanys enrere i bàsicament en forma de targetespostals, relativament asequibles, gaudirà d’allòmés coneixent de prop la realitat d’aquella gent.

Col.leccionisme


XavierRomero

� Parc infantil temàtic de 600 m2.

� Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

� Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitorsi els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

� Matinals especials per a escoles i grups.

� Bolera amb 12 pistes.

� Promocions cada dia de la setmana.

� Festes d’aniversari.

�Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

El líder apatxe va simbolitzar la rebel·lió indígena contra els seus exterminadors

Cent anys de Gerónimo

De seguida que el van veure passar van co-mentar en veu baixa:

– No sabia que en Rovira havia tornat de Fran-ça...– I com vol saber-ho, si es passa el dia xerrantamb els treballadors! Sembla que li faci vergon-ya ser propietari!

Jaume Rovira Surís va néixer el 1836 a Sant Fe-liu de Guíxols, on el seu pare treballava en elsector surer, que aleshores era la principal in-dústria de l’Empordà. Als quinze anys, arran dela mort del seu progenitor, fou enviat a França,on va fer estudis de comerç. Una vegada com-pletada la seva formació va tornar a la seva po-blació natal, on va continuar la tradició familiari es dedicà a la indústria surera.

Inicialment, sobretot feia de mitjancer entrefabricants guixolencs i empreses europees, peròel 1859, als vint-i-quatre anys, va crear la sevapròpia indústria obrint una fàbrica a Sant Feliude Guíxols i una altra a Alemanya. De mica enmica, Rovira va bastir un negoci pròsper i va arri-bar a engegar una altra factoria, en aquest cas ala localitat francesa d’Épernay, capital de la re-gió de la Xampanya i va començar a exportar aarreu del món. Durant els 80 va augmentar la de-manda de suro, i això va possibilitar que el 1884aquest industrial construís una nova fàbrica aSant Feliu,entre el carrer de Santa Magdalena i lacarretera de Girona. Això va coincidir amb unanova expansió del seu negoci gràcies a la crea-ció d’una societat amb productors francesos.

Segons l’historiador Gerard Bussot, tot i queRovira viatjava constantment a l’estranger, sem-pre va mantenir un lligam molt fort amb Sant Fe-liu, però més que relacionar-se amb la gent deles classes adinerades, li agradava estar pendentdels seus treballadors i les persones més desfa-vorides. Això era poc habitual a Catalunya, i esdevia, segurament, a la seva formació en unaFrança molt més liberal i progressista. Aquestcomportament li va suposar alguns problemesamb sectors catòlics, ja que, a més, li retreien serpoc religiós. Rovira era un bon exemple d’aquellsindustrials que van sintonitzar molt bé amb el re-publicanisme de finals del segle XIX i principis

del XX, marcat per la laï-citat i una sensibilitat so-cial que aspirava a millo-rar les condicions delsmés desafavorits.

Jaume Rovira Surís vamorir el 23 de setembrede 1887 quan tenia cin-quanta-un anys i l’ente-rrament va esdevenir unacte multitudinari peracomiadar un dels em-presaris surers més im-portants de Catalunya. Elseu fill, Jaume Rovira Ca-rreró, es va fer càrrec del’empresa fundada pelseu pare.

SalutHistòria


Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

JaumeRovira Surís

XAVIER CARMANIU

Gironins del segleXIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Per conèixer la situació sanitària d'un país,o la qualitat de la seva assistència, soliacol·locar-se com a barem l'esperança de

vida. No obstant això, els estudis seriosos i pro-funds assenyalaven inequívocament que, perexemple, els anys guanyats en vida es perdiengairebé completament en incapacitat. I així vanéixer un altre indicador molt més fiable i và-lid: l'esperança de vida sense incapacitat, quemostra la durada mitjana de la vida en bona sa-lut i que es recolza, a la vegada, sobre la me-sura de la mortalitat i de la incapacitat.

La idea no és nova. Ara per ara, els especia-listes en salut pública extreuen conclusions quesón verdaderament interessants. Per exemple,segons publicava recentment The Lancet, men-tre que l'esperança de vida de les espanyolessupera en set anys la dels homes, els anys devida saludable que esperen a la població es-panyola després de complir els 50 són més enel cas dels homes, que entre les dones.

Avui, l'esperança de vida per als europeus apartir dels 50 anys és de 28,6 anys per als ho-mes i 33,5 per a les dones. Una dada que notroba diferències entre els 25 països membres.No obstant això, les diferències respecte a viu-re aquests anys de manera saludable són tansignificatives que dificulten una política labo-ral comuna a l'hora d'allargar la vida laboraldels europeus.

Segons l’opinió de la Fundació AlzheimerEspanya, aquestes mesures no es podran afron-tar igual a Dinamarca, amb una esperança devida saludable de 23,6 anys després dels 50,que a Estònia, on aquesta esperança es redueixals 9,1 anys. Espanya, se situa en la mitjana,amb una esperança de vida saludable de 19,16anys per als homes i 18,62, per a les dones.Així, es converteix en el vuitè país amb majoresperança de vida saludable pel que fa als pri-mers i el dotzè, per a les segones. És un delstres únics països, al costat de Portugal i Xipre,on els homes superen les dones en aquest sen-tit.

Les dones viuen més anys que els homes,però tenen pitjor qualitat de vida. I més, ambl'envelliment de la població. Pensi's que l'anyque ve, una de cada quatre dones europeestindrà més de 60 anys. I la mortalitat europeafemenina segueix tenint les mateixes causes:gairebé la meitat a causa del sistema cardio-vascular. Vint de cada cent moren per algun ti-pus de tumor. I per problemes de l'aparell res-piratori moren gairebé un 7 per 100.

– Malaltia coronària. Encara que l'infart demiocardi és lleugerament més freqüent enl’home, l'angina de pit ho és més en la dona.El no reconèixer-ho fa que la malaltia coronà-ria estigui infradiagnosticada i no se’n realitziun tractament precoç. La dona té factors de riscdiferenciats i específics: després de la meno-pausa, la dona que fuma té major risc de patirmalaltia cardiovascular que l'home fumador. Idintre de les malalties de l'aparell circulatori,

les cerebrovasculars constitueixen la primeracausa de mort.

– Càncer. És responsable d'una quarta partde les morts registrades a la Unió Europea i lasegona causa de mort en dones d'edat avan-çada. El càncer d'ovari no sol detectar-se finsque és massa tard per curar-se. Actualment nohi ha mètodes eficaços per a la prevenció o eldiagnòstic precoç. La incidència del càncer demama augmenta amb l'edat i la detecció pre-coç és la millor eina. El de pulmó, que era mésprevalent en homes, ara és el sisè tipus de càn-cer més freqüent en les dones. Encara que gai-rebé és impossible detectar-lo precoçment, ésfàcilment prevenible intentant evitar l'hàbit defumar.

– Osteoporosi. Les dones en general acon-segueixen un menor capital ossi al llarg de laseva vida i, a partir de la menopausa, en dei-xar de produir estrògens, veuen disminuir pro-gressivament la seva massa òssia. Tenen apro-ximadament d'un 10 a un 25 per 100 menys demassa òssia en la maduresa que els homes, perla qual cosa la població femenina té quatre ve-gades més risc de patir osteoporosi. Es calcu-la que el 15 per 100 de les dones adultes pati-rà fractures d'ossos per osteoporosi en algunmoment de la seva vida. Un altre 15 per 100de més de 50 anys tindrà una fractura de ca-nell. I gairebé la meitat de la població femeni-na d'edat avançada (40 per 100) patirà com amínim una fractura vertebral abans de complirels 80 anys d'edat.

– Depressió. La taxa de depressió entre do-nes és dos cops més elevada que en els ho-mes. Elles són més vulnerables per motius di-versos: molèsties físiques, factors psicològics,aspectes externs i, en alguns casos, genètics.Les taxes de suïcidi són dues vegades superiorsen ancians que en adults joves en els dos se-xes. Així mateix, la conseqüència més greu dela depressió, l'intent de suïcidi, es presenta ambmajor freqüència en les dones, encara que lataxa de suïcidis efectius és més gran en homes.

– Migranya. Afecta un 15 per 100 de la po-blació femenina enfront del 6 per 100 de lamasculina. Hi ha indicis que fan creure en unarelació entre la migranya i la producció d'es-trògens. La migranya té un gran impacte en laqualitat de vida i en la productivitat de qui lapateix. A més, afecta entre els 20 i els 50 anys,és a dir, en el període de major activitat de l'in-dividu.

– Malalties reumàtiques. L'artrosi és mésfreqüent en les dones, sobretot a partir dels 55anys. Dels disset milions de persones a Euro-pa occidental que pateixen artrosi, el 75 per100 són dones. L'artritis també afecta en majormesura la població femenina. Es pot calcularque del total de la població que la pateix, un72 per 100 són dones. Les malalties reumàti-ques, encara que no són causa de mort, sí queprodueixen incapacitació i dependència per lafalta de mobilitat.

L’esperança de vida saludable

RamónSánchezOcaña

A l’Estat, d’un 78% a un 89% dels homes viuen amb bona salut


1Sabates decordons i punterade xarol, Naf Naf.2Barret, Morgan.3Jersei asimètricde punt, Morgan.4Vestit de gasa,Morgan.5Vestit ambserrells de punt, Naf Naf.

Els feliços anys 20Per acabar de passar el que queda d’hivern què millor que reviure una època plena de glamur amb teixits sensuals i vaporosos, serrells, lluentons i complements plens de color i luxe

ANA RODRÍGUEZ

1

2

3

4

5

Tendències


6Bossa de mà,Alviero Martini.7Braçalet articulatd’or amb esmalts al foc,diamants tallabrillant i vellut, Masriera.8Sac, AlvieroMartini.9Vestit amb escotamb lluentons,Morgan.10Tocat ambplomes, Morgan.11Proposta depentinat deRaffel Pagès.

6

78

9

10

10

C/ Rutlla, 11 - 17002 GIRONA - Tel./Fax 972 20 34 23 | C/ Maluquer Salvador, 3 - 17002 GIRONA - Tel. 972 22 33 43 | Pl. Rector Ferrer, 4 - 17800 OLOT - Tel. 972 26 20 98

L’ART DEL DESCANS

Música


Bandes sonores

Novetats

MongolTuomas KantelinenVarese Sarabande

Aquest film so-bre la vida i mi-racles deGhengis Khan–la primera deles tres cintesque abordaranla figura d’a-quest personat-ge històric– ensofereix la possi-bilitat de des-

cobrir un nou compositor. Es tracta del finlandèsTuomas Kantelinen, un autor que malgrat haver po-sat música a dues dotzenes de pel·lícules, aquí en-cara és un desconegut. Kantelinen ha desenvolu-pat un particular estil simfònic que en aquesta cin-ta del Kazajstan arriba al seu punt àlgid –amb l’úsde 3 orquestres. L’èpic tema principal que ha cre-at, articula un score que alterna passatges opres-sius amb peces més enèrgiques on predomina lapercussió –i que ambienten les violentes batallesque mostra la cinta. Kantelinen que ha donat pro-tagonisme als instruments autòctons i ètnics tambéha escrit un extraordinari tema d’amor. Lluís Poch

Jarabe de Palo:«Orquesta reciclando»

Des que fa dotzeanys van triomfaramb La Flaca, èxitscom Grita, Dependeo De vuelta y vueltas'han convertit ensignes d'identitat deJarabe de Palo. Ara,sota el títol d’Or-questa reciclando,revisiten les can-çons més conegu-des en el seu primerllibre-disc. Han creat la seva pròpia discogràfica,Tronco Records, i vestits com en les millors or-questres, de frac, s'han llançat a l'aventura amb 16cançons «noves» –segons va comentar Pau Do-nés– perquè «després de tot aquest temps, els te-mes han crescut molt i sonen millor que quan es vancompondre». I és que Jarabe de Palo han deciditiniciar un nou camí, aquesta vegada per lliure, allun-yats de les multinacionals i buscant rutes alternati-ves de distribució.

Depeche Mode a iTunesLa indústria discogràfica segueix ideant fórmulesper combatre la pirateria i trobar noves cotes de ne-goci a Internet. Els últims a llançar una iniciativa in-novadora han estat Depeche Mode, que han habi-litat una opció per «subscriure's» al seu pròxim àl-bum, Sounds of the Universe, que sortirà a la ven-da el 21 d’abril. La idea es concreta a través d’iTu-nes i consisteix en què, fins que el disc surti a lavenda, el públic pot «subscriure's» al disc i rebreperiòdicament un producte pel qual han pagat: elprimer single i un remix per 14 euros, per exemple.

Graces Jones al Sónar 2009La cantant Grace Jones actuarà en el festival demúsica Sónar 2009, que se celebrarà a Barcelonadel 18 al 20 de juny, tot i que encara no s'ha con-cretat el dia del concert. Segons va informar l'or-ganització del festival de música avançada i art mul-timèdia, Grace Jones oferirà una actuació en la qualinclourà èxits del seu últim disc Hurricane (2008) itambé interpretarà cançons d'àlbums anteriors, lamajoria de la dècada dels vuitanta.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Working ona dream BruceSpringsteen 2 � De mi puñoy letra CarlosBaute3 � Gato negrodragón rojoAmaral 4 = AmaiaMontero AmaiaMontero 5 � Esperandoverte Niña Pastori

REGNE UNIT

1 � Invadersmust me Prodigy2 � Only by theNight Kings ofLeon3 � It’s not meit’s you Lily Allen 4 = RockferryDuffy 5 � The FameLady Gaga

ESTATSUNITS

1 = FearlesTaylor Swift 2 � UncleCharlie CharlieWilson 3 � The FrayThe Fray4 � Dark HorseNickelback 5 � I am...Sasha FierceBeyonce

Deixa’t seduir de nou per la màgia i l’elegància de la MOSCA DE GIRONAFes-la volar amb llibertat. T’està esperant. Apa, per GIRONA i per A TOTS. Som-hi, gironins.

DEIXA’T PORTAR PER LES SENSACIONS INTENSAMENT I VOLA AMB ELLA EN TOTAL LLIBERTAT.PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22.

Recordeu que ara també podeu gaudir intensament amb l’Auca per tan sols 3 euros i amb la mosca inclosa.

Love of Lesbian ja té a punt el seu noudisc, 1999, el primer que editaran ambla seva nova discogràfica, la multinacio-

nal Warner. Aquest grup de pop de Sant Vi-cenç dels Horts (Baix Llobregat) i un dels mésdestacables de l’escena catalana actual, posa-rà a la venda el seu últim treball discogràfic elproper 24 de març.

Tal com van recordar des de l’oficina decontractació de Love of Lesbian, Music Bus,1999 serà el sisè àlbum del grup que lideraSanti Balmes, i el tercer cantat íntegrament encastellà.

1999 està plantejat com una pel·lícula i na-rra l'amor i el desamor d'una parella, Marinai Carles, i el procés que viuen al llarg d’un anyde relació. De manera complementària, el lli-bret que acompanyarà el disc farà de guia, tantdes del punt de vista argumental com visual,per les localitzacions en les quals se situa latrama.

RICKY FALKNER A LA PRODUCCIÓDe la mateixa manera que en el seu darrerdisc, Cuentos chinos para niños del Japón(Naïve, 2007), la producció del nou treball deLove of Lesbian també ha anat a càrrec deRicky Falkner (un músic prolífic present a lesbandes catalanes Standstill, The New Raemon,Sanpedro). En la gravació d'aquest àlbum, queopta pels sintetitzadors i les cançons ballables,

hi han col·laborat les formacions Sidonie, elmateix Falkner, The New Raemon, CarlosCross o Standstill, entre altres músics.

El disc, subtitulat «o cómo generar incen-dios de nieve con una lupa enfocando laLuna», inclourà catorze cançons i s'obrirà ambla peça titulada Allí donde solíamos gritar.

La nova proposta de la banda de Santi Bal-mes prosseguirà amb les cançons Club de fansJohn Boy, Las malas lenguas, Algunas plan-tas, Cuestiones de familia, Electroplasta, Se-gundo asalto, Incendios de nieve, 1999 –eltema que dóna nom al disc–, Te hiero mucho(historia del amante guisante), Cuando digaya, Miau, La mirada de la gente que conspirai 2009. Voy a romper las ventanas.

Love of Lesbian es va formar el 1996 a SantVicenç dels Horts (Baix Llobregat) i l'integrenSanti Balmes (veu, guitarres i teclats), JordiRoig (guitarres i teclats), Joan Ramon Planell(baix i sintetitzador), Oriol Bonet (bateria iprogramacions) i Julián Saldarriaga (guitarresi veus).

La banda va debutar el 1999 amb Micros-copic movies (Pussycats Records), un disc alqual van seguir Is it fiction? (Rock K, 2002) iUngravity (Naïve, 2003), els tres cantats en an-glès, per passar-se després al castellà i publi-car els àlbums Maniobras de escapismo (Naï-ve, 2005) i Cuentos chinos para niños del Ja-pón.

«1999»Love of Lesbian

La banda catalana es passa a una multinacional amb el seu sisèdisc, que sortirà a la venda el 24 de març i està farcit de

col·laboracions de músics de l’escena independent catalana

TEXT: EFE/P.T.V.

Transsiberian

Director: Brad Anderson.Intèrprets: Emily Mortimer,Woody Harrelson.Distribuïdora: Filmax.Durada: 111 minuts.L’autor de Session 9 i El Ma-quinista revalida les sevesaptituds per a la creació d’at-mosferes amb aquest thrillerd’inspiració hitchcockiana

que, malgrat perdre interès en el seu tram final,aporta moments de tensió realment inspirats. En-tre els secundaris, Ben Kingsley, Eduardo Noriegai Kate Mara. P. P.

La boda de Rachel

Director: Jonathan Demme.Intèrprets: Anne Hathaway,Debra Winger.Distribuïdora: Sony.Durada: 114 minuts.Demme recupera el bon polsdels seus primers treballsamb una comèdia dramàticaque incideix en els secrets i

mentides d’una família a partir del casament d’undels seus membres. Se l’ha acusat injustament deconvencional, però la realitat és que el directoraconsegueix seqüències de molta intensitat grà-cies, en gran mesura, a la ductilitat d’aquesta granactriu que és Anne Hathaway. P. P.

City of Ember

Director: Gil Kenan.Intèrprets: Harry Treadaway,Saiorse Ronan.Distribuïdora: On Pictures.Durada: 95 minuts.Una magnífica cinta juvenilfirmada pel realitzador deMonster House, que semblahaver-se inspirat en petitsclàssics del gènere com LosGoonies per a la seva parti-

cular recuperació de l’esperit aventurer de regustclàssic. La pel·lícula brilla per la seva assumida vo-cació de sèrie B i per la presència d’actors vete-rans de la talla de Martin Landau, Bill Murray i TimRobbins. P. P. Hi ha projectes, especialment pertanyents

al cinema fantàstic, que de tant que tri-guen a estrenar-se, acaben guanyant-

se la fama de maleïts, per més que tinguin pin-ta més que prometedora i que tots els nomsimplicats estiguin acostumats a una certa mo-bilització del públic. Aquest és el cas de TheHorsemen, un thriller sobrenatural que acabade punxar estrepitosament a les taquilles nord-americanesdesprés depassar per unautèntic calva-ri de distribu-ció al seu paísi abans d’anaral mercat delFestival de Ca-nes per provar d’interessar als compradors eu-ropeus. I això que d’al·licients no n’hi falten.El seu productor és Michael Bay, que aquestany ja ha donat una campanada amb el re-make de Viernes 13 i a l’estiu promet donar-ne una altra de ben sonora amb l’esperada se-gona entrega de Transformers; i el seu direc-tor, Jonas Åkerlund, va debutar a la pantallagran amb la interessant Spun després de des-puntar com un dels millors directors de vide-oclips de la seva generació.

Però el que fa de The Horsemen una pro-posta particularment atractiva és el seu argu-ment, el qual, dit sigui de passada, té alguns

punts de contacte amb la infravalorada Moth-man. La última profecía. El protagonista, Ai-dan Breslin, és un policia que viu immers enun infern personal després de la mort de laseva dona, que l’ha allunyat dels seus fills il’ha convertit en un autèntic espectre. La sevaexistència dóna un gir molt macabre quan des-cobreix que una sèrie de crims, comesos a par-tir de la profecia bíblica dels Quatre Genets

de l’Apocalipsi, tenen una estranya connexióamb la seva vida personal.

Escrita per Dave Callaham, guionista de lamés aviat mediocre Doom, i pressupostada enuns modestos 20 milions de dòlars, The Hor-semen compta amb un repartiment força cu-riós encapçalat per l’incombustible DennisQuaid, Ziyi Zhang (cada cop més establerta aHollywood després de protagonitzar Memo-rias de una Geisha), Lou Taylor Pucci, CliftonCollins Jr., Patrick Fugit (el nen, ja crescudet,de Casi famosos), Paul Dooley, Eric Balfour,Chelcie Ross, Barry Shabaka Henley, Liam Ja-mes i Peter Stormare.

«Thriller»sobrenatural«The Horsemen» explica l’infern personal d’un policia desprésde la mort de la seva dona i la seva investigació d’uns crims

que segueixen les profecies dels Quatre Genets de l’Apocalipsi

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema

Bandes sonoresNoches de tormentaJeanine TesoriVarese Sarabande

Fa unes setmanesvaig comentar elsoundtrack, amb lescançons, de l’últimfilm de Richard Gerei Diane Lane. A ban-da d’aquell CD s’haeditat aquest altre,amb la partitura ori-ginal de Jeanine Te-

sori, una compositora i arranjadora habitual de Bro-adway –tres dels seus treballs han estat nominats alspremis Tony (Noche de reyes, Millie, una chica mo-derna i Caroline or change) i que només havia treba-llat puntualment i esporàdicament pel cinema –ha es-crit cançons per a les bandes sonores de Shrek terceri Mulan II, entre d’altres. Aquest drama romàntic ha do-nat l’oportunitat a Tesori de compondre un score sen-cer. És eminentment una partitura melòdica i ambien-tal on predominen la guitarra i altres instruments decorda. També hi trobem algun passatge més dramà-tic i amb la percussió marcant el ritme. Ll. Poch.


Els actorsDennis Quaid encapçala un repartiment queinclou la protagonista de «Memorias de una

Geisha», Ziyi Zhang, Lou Taylor o Paul Dooley

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Documents

Diumenge 8 de març de 2009 Dominical … · Entrevista Narcís-Jordi Aragó Passió per Girona. PÀGINES 2 i 3. Reportatge Leonardo el revolucionari Les invencions de Da Vinci. PÀG