L’any 1977 l’artista John Paul Young va treure la cançó “Love is in the air”, que tingué un gran èxit a nivell mundial. Ressonaven encara els ecos de la generació hippy o “generació de l’amor”.1Eva Illouz, en el seu llibre Por qué duele el amor (2012), explica que l’amor constitueix un element central per entendre la modernitat, ja que engloba les dues revolucions culturals més importants del segle xx:

la individualització dels estils de vida i la intensificació dels projectes de vida emocionals. L’amor contempora-ni il·lustra així l’economització de les relacions socials i la utilització generalitzada dels models econòmics per configurar el “jo” i les seves emocions. Parlem, en efec-te, de la importància de saber “gestionar” les nostres emocions, o de la necessitat d’escollir “correctament” els subjectes sobre qui depositem els nostres afectes, com si estiguéssim planificant una inversió de capital. No hi ha dubte que existeixen diferents tipus d’amor: l’ideal, el cortès, el romàntic, el poliamor, el post-ro-màntic, el confluent, el líquid, el mercantilitzat... Tots ells ens fan independents i dependents alhora. Són llum i ombra. Però d’entre tots ells, a nivell social, preval encara la idea –i l’ideal– de l’amor romàntic. No obstant això, cal subratllar que ni l’amor romàntic és l’única forma d’amor, ni els amors són l’única forma d’afecte.L’amor romàntic té els seus orígens en l’amor apassionat de l’antiga Grècia, l’amor cortès medieval i l’amor galant occidental del segle xviii. És un invent occidental dels segles xviii-xix que es va estendre per tot el món gràcies a la societat de consum i els mitjans de comunicació. Està vinculat a l’individualisme afectiu i a la llibertat indivi-dual que va promoure el Romanticisme. Es fonamenta

1. Diego A. Manrique “Paz y Amor, verano del 67”, El País 5/8/2017.

sobre la passió, el concepte de “durada temporal” i la llibertat d’elecció. Pretén reconciliar el nostre desig de fusió i el nostre desig d’independència (Roca i Enguix, 2015).2 El mite de l’amor romàntic ha servit i serveix encara per a perpetuar un sistema monògam, heterose-xual, individualista i burgès (Herrera, 2010: 377).3La coexistència d’una concepció “economitzada” del sentiment amorós i de l’hegemonia del model romàntic

ens aboca a una paradoxa, definitòria dels temps en què vivim: exigim a l’amor un component racional i irracional alhora. Volem ser capaços de pensar, enten-dre i fins i tot controlar la nostra vida afectiva, però, al mateix temps, volem concebre l’amor com un afec-te que va més enllà de la raó. Dit amb altres paraules: volem dominar l’amor i volem que l’amor ens domini. Amors i afectes múltiples

L’amor no és ni universal ni etern. No ha tingut sempre la mateixa forma ni ha existit sempre en tots els llocs de la mateixa manera. Però, com ja hem dit, els amors no són les úniques formes d’afecte. Només cal pensar en com ens relacionem amb tot allò que ens envolta per a identificar formes d’afecte, compromís, intimi-tat, complicitat, passió, instint, compassió, tendresa o respecte irreductibles a l’experiència amorosa. Tots ells –així com els seus antònims, entre els quals trobem l’odi, el menyspreu, la separació o l’abandonament– són formes de relacionar-nos amb altres éssers. Tenen efectes. Produeixen la nostra realitat.

2. Jordi Roca i Begonya Enguix (2015) “Love and its trans-formations” en Enguix, B. i Roca, J. Rethinking Romantic Love, ed. Cambridge Scholars Publishing.3. Coral Herrera (2010) La Construcción Sociocultural del Amor Romántico, ed. Fundamentos.

Si mirem, sentim i pensem amb atenció, copsarem que l’amor romàntic és tan sols un dels molts llaços que ens uneixen amb els altres i les altres: hi ha amors exempts de cos (cap als éssers estimats que hem perdut, per exemple), amors filials i compromisos afectius que res tenen a veure amb la parella feliç que Hollywood ha popularitzat, complicitats –a vegades efímeres– entre persones conegudes o estranyes; connexions múltiples amb humans i no humans (objectes, animals, llocs). Totes aquestes relacions teixeixen una xarxa d’afectes múltiples que donen significat i sentit a les nostres vi-des. Aquests diversos afectes tenen múltiples efectes sobre qui som, com ens relacionem i com sentim i vi-vim. Ens situen en el món i en relació amb el món, en-treteixint-se entre si; conformen les nostres il·lusions, expectatives i imaginació. Ni el temps ni l’espai són avui un obstacle per a la circulació dels afectes. Afectes en família

D’una manera o altra, hem assumit la idea d’un “amor o afecte natural” que es trobaria més enllà d’allò histò-ric o d’allò cultural. El lloc canònic d’aquest amor seria la família i la seva principal expressió l’anomenat amor maternal. La família ha experimentat incomptables transformacions al llarg del temps. Avui parlem, per exemple, de famílies monoparentals, reconstituïdes o recompostes –oposant-les als patrons familiars tradi-cionals basats en la parella heterosexual amb descen-dència–. Els processos d’adopció, la (parcial) accepta-ció de noves formes de relació conjugal i els avenços biotecnològics lligats a la reproducció assistida –entre d’altres factors– han reconfigurat els models de famí-lia. Vivim a l’era de la “família electiva”.El discurs predominant sobre la família evoca aques-ta tensió entre el caràcter natural i/o construït del nucli familiar. Critiquem certs models familiars, però sovint ho fem no pas a fi d’eliminar la família com a model d’organització social i com a xarxa de relaci-ons afectives, sinó amb l’objectiu d’establir nous tipus de de nuclis familiars (que considerem més naturals i que solen incloure valors com ara l’amistat, el desig o el compromís). El que posa en evidència l’auge de “l’afectivitat elec-tiva” és que, ja sigui dins de la família o fora, l’amor i els afectes són el resultat d’un aprenentatge cons-tant, d’un procés d’esdevenir en i amb el món que ens envolta. Aprenem a estimar, i així els afectes es van construint (i ens van construint) en un inacaba-ble procés col·lectiu en el qual som, ens agradi o no, alhora agents actius i passius. Ser, estimar, estar, afectar, viure.

L’amor i altres afectes són formes de relació social. Són també el resultat de processos històrics –del que Nietzsche anomenaria una “genealogia”. A causa de a la seva particular intensitat, l’amor adquireix una dimensió identitària, ontològica: som el que esti-mem. Per aquesta raó, el principal efecte de l’afecte rau en un moviment d’unió amb el món –amb altres éssers humans i no humans– i de despersonalització (de pèrdua de control sobre si mateix), un procés que ens fascina i que alhora ens inquieta (que vivim com un alliberament i alhora com una amenaça). Si estimar és sortir de si, ser estimat comporta sen-tir-se acollit en el “ser” d’un altre o d’una altra. Mit-jançant aquest doble moviment d’estimar i ser esti-mat definim qui som i sentim la vida com a quelcom que val la pena ser viscut. I percebem que, per molt que intentem parlar-ne, aquest “sortir de si” i “estar en l’altre o l’altra” que anomenem “amor/afecte” va més enllà, per sort o per desgràcia, dels límits del pensament i del llenguatge.

egm.esimpresión digital · contenidos digitales · servicios integrales museística · decoración interiores · imagen 3D · eventos

QUALITYIMAGEegm.es

www.fujifilm-x.comFujifilmXWorld.esFujifilmXWorldesTVfujifilmxworld_es