Embed Size (px)
DESCRIPTION
revista multicultural alumnes preimpressió.
Citation preview
la revista d preimpressió núm. 2. Any 2010
tecnologiaapple macintosh: + de 25 anys de
lluita amb microsoftjoy bubbles& the capatain Crunch
barcelonaapunta, dispara... click:
la gauche divine• amb d Brossa
cultura visualwhereis Martin Handford
susan kare: primeres icones de MacOsel pop d ntonio de Felipe
ocid legend of time: Camarón
sitges: the festivalsonar 2010
c‘
sumariD Tecnologia
Revolution in the valley 3 per Rubén Martínez
Microsoft: pirates…del silicon 6 per Ignasi Vila Joy Bubbles i el capità Crunch 8 per Fran Revelo
D Cultura visual
Susan Kare: firts icones of macintosh 10 per Sofia Martínez
Torna el Pop amb Antonio de Felipe 13 per Victor Nieto
Amb B de Brossa: 16 per Naisi López
D Musica The Legend Of Time: Camarón 18 per Oriol Matamoros
Sonar 2010: sonarkids 20 per Andreu Tort
D Cine
Apunta, dispara clic: la gauche divine 22 per Mariona Rodríguez Sitges Festival: retrospectiva 24 per Gerard Múria
Where is Martin Handford? 26 per Miquel Riera
STAFFDepartament d’Arts GràfiquesEscola del TreballComte d’Urgell 18708036 BarcelonaTel. 93 430 92 00bcn.artsgrafiques.org
Edita
(hipotètica editorial conformada pel grup 2JGPI)
Coordinació projecteMiguel Ibáñez / Inma Font
Disseny i MaquetacióMiguel Ibáñez
Redacció i documentació gràficaNaisi López, Rubén Martínez, Sofia Martínez, Oriol Matamoros, Gerard Múria, Victor Nieto, Miquel Riera, Francisco Revelo, Mariona Rodríguez, Ignasi Vila i Andreu Tort
Impressió
És el segon any que els alumnes de 2n curs del CFGM de preimpressió participen en la confecció de la revista dotze com a treball del crèdit de sintesi. Aquesta publicació consisteix en una revista de caire cultural i juvenil, un batiburrillo, un PICAPICA, amb diverses seccions o apartats, triats pels mateixos alumnes a on es conten coses i es parla de certs personatges. La major part de la documentació utilitzada s’ha tret de diverses fonts (webs, blogs, diaris digitals, etc) i de notícies aparegudes en internet. Per tant ni tindrà finalitat
lucrativa ni ens fem responsables de les opinions dels autors.
Per tal de fer-la, hem partit d’un material comú (text i imatges) i d’unes directrius establertes (format, diagramació reticular, indicadors de secció, fulles d’estils...) Després cada alumn@ s´ha encarregat de maquetar la seva revista, dotant-la del seu estil personal.
El jugador numero dotze.
2jgpi curs 2009/2010
crèdits
Steven Paul Jobs va néixer a San Francisco (Califòrnia) el 24 de febrer de 1955, fruit de la relació entre Joanne Carole Schieble i Ab-dulfattah Jandali (d’origen sirià), dos joves estudiants universitaris que ho donarien en adopció a una parella de classe mitja-na, Paul i Clara Jobs. Els seus pares biològics es casarien després i tindrien una altra filla, la novel.lista Mona Simpson, a qui Ste-ve no coneixeria fins a l’edat adulta. El 1961 la seva família es va traslladar a Mountain View, una ciutat al sud de Palo Alto que co-mençava a convertir-se en un centre important de la indústria de l’Electrònica. Allà va assistir a l’escola Cupertino Middle School i l’institut Homestead HS, també en Cupertino. A Jobs li interessaven bastant l’electrònica i els gadgets, raó que el va portar a unir-se a un club anomenat “Hewlett-Packard Explorer Club”, on enginyers de Hewlett-Packard mostraven als jo-ves estudiants els seus nous productes. Ja a l’institut assisteix a xerrades de Hewlett-Packard. En una ocasió, Steve va preguntar al aleshores president de la companyia, William Hewlett, sobre algunes parts que necessitava per completar un projecte de classe. William va quedar tan impressionat que se les va pro-
porcionar i li va oferir realitzar unes pràctiques d’estiu a la seva compañía. Steve seria després contractat com a empleat estiuenc, coincidint allà amb Steve Wozniak per mitjà d’un amic mutu, Bill Fernandez.El 1972 entra a la universitat Reed College de Portland (Oregon). Assisteix-hi tan sols 6 mesos abans d’abandonar a causa de l’alt cost de les seves estudios. En lloc de tornar a casa, con-tinua assistint a classes com a oient uns 18 mesos més. Curiosament els seus estudis de cal.ligrafia li serien d’utilitat quan dissenyés la tipo-grafia del primer Mac. Després de dos anys fora de casa, amb l’objectiu de realitzar un recés espiritual a l’Índia a la tardor de 1974 torna a Califòrnia i recupera el seu anterior lloc de treball com a tècnic a Ata-
ri Inc, un fabricant de videojocs que en aquell moment començava a
comercialitzar el mític pong, i a on va col·laborar, juntament amb Wozniak en una versió del Pong per a un sol jugador que s’anomenaria Breakout.
De la mà de Steve Wozniak comença a assistir a les re-
unions del “Homebrew Com-puter Club”, on Wozniak li explica
que està intentant construir un petit ordi-nador casolà. Jobs es mostra especialment fascinat amb les possibilitats mercantils de la idea de Wozniak i el convenç per fabricar i vendre un.
APPLE I, els inicisEn realitat, a Steve Wozniak no li importa-va tant l’èxit comercial com el personal. La seva filo-sofia era oposada a la de Jobs, un enginyer amb menys brillantor que el seu amic, però amb una aguda visió comercial, ambició i afany per
- 3 -
Apple Lisa 1983. El primer ordinador comercialitzar amb GUIU
Picasso Logodiseño de Tom Hughes y
John Casado.
Apple I 1976. by Steve Wozniak. Amb teclat i conexió a monitor. Es van vendre 200 a 666 $.
X Ruben MartInez
Revoluti 0n in the valley
Poma multicolor. Rob Janoff 1977
“Las computadoras son inútiles. Sólo pueden dar respuestas.”
Pablo Picasso
- 4 -
dTECNOLOGIA
aconseguir els seus objectius. El 1975 Woz va dissenyar i construir de manera artesanal un ordinador inspirant-se en l’Altair 8800, basa-da en un microprocessador MOS 6502, molt més barat que el model d’Intel. L’ordinador era molt més fàcil d’utilitzar que el model de MITS. Aquesta microcomputadora, completa-ment funcional i ensamblada amb mes de 30 chips, a qui va anomenar Apple I, va causar sensació entre els membres del Homebrew Computer Club. L’us de teclat i monitor va ser el fet que la diferenciava de la resta de proto-tips de l’època i se’l considera com el primer totalment ensamblat.
Woz era escèptic sobre les possibilitats de la seva màquina, però el seu company va veure ràpidament l’oportunitat de negoci i va intentar convèncer el seu amic que es de-diqués a la construcció de més models. Woz treballava en aquells dies a Hewlett Packard i tenia l’obligació de compartir les seves línies de recerca. No obstant això, cap departament d’HP estava interessat en un ordinador perso-nal de 800$. La resposta que li van donar té alguna cosa de mític: “¿per què havia de voler algú un ordinador?”.Per sufragar les despeses de fabricació, Jobs i Woz van haver de vendre la seva Wolswagen i la seva calculadora HP respectivament. A més, no van poder pagar les parts neces-sàries per al muntatge de la seva primera comanda fins que aquest va ser lliurat, després de llargues jornades de treball en el garatge dels pares de Steve Jobs.
Finalment, l’Apple I va ser una realitat i l’1 d’abril de 1976, dia dels bufons, (una versió dels Sants innocents a Espanya) els dos Steves van fundar la companyia Apple. Ronald Way-ne, cofundador de la “empresa”, va vendre la seva part els seus amics poc abans per veure la empresa inviable.
El gust o la mania de Woz per xifres iguals va fer que el primer preu de venda fos de 666.66 $. Els dos fundadors asseguren que no hi ha cap joc demoníac en això, però aviat van arrodonir la xifra. Es van produir 200 unitats però poques empreses van veure el potencial en aquest negoci: Atari i Intel es van negar a donar suport.Es va deixar de produir al març del 1977 quan va ser reemplaçada per l’Apple II. A finals del segle XX es coneix que encara existeixen unes 20 o 30 Apple I. Se la considera un article de
col·leccionisme i a l’any 1999 es van pa-gar 50.000$ en una subasta.
Apple II, l’exit.Calia aconseguir un bon inversor, ja que Woz-niak, en disposar de més diners per a millores tècniques, va començar a preparar el segon mo-del de la família, l’Apple II. El visionari que va comprendre que aquí hi havia un projecte pel qual apostar va ser Mike Makkula, ex directiu d’intel, que va desemborsar 250000 $ a canvi d’un terç de la companyia.
Apple II seria una realitat l’abril de 1977. Amb aspecte totalment innovador, la revolució esta-va per dins. Llançat a la venda al juny, utilitzava
un xip 6.502 de MOS, que funcionava a 1MHZ. Tenia una cinta de casset com a mitjà d’emmagatzematge i la versió bàsica era de 4KB de RAM, encara que hi havia una versió de 48 KB disponible. A més, al 1978 va introduïr un lector extern de discs floppy. El preu de sortida va ser de 1.295 $. Rob Janof va dissenyar el logotip de la poma mossegada multicolor, inclòs en el maquinari de tots els productes.
El monitor podia reproduir text o imatges, ja que disposava de sortida NTSC. Completament
Macintosh 128 k gener 1984
- 5 -
dotze - dTECNOLOGIA
pleat, que volia executar aplicacions gràfiques de Lisa. El disseny va ser tan bo que superava en eficàcia Lisa i va atreure l’atenció de Jobs, que abans havia tractat de cancel lar en di-verses ocasions el projecte Macintosh. Jobs va adoptar la seva peculiar manera de diri-gir l’equip Macintosh. Els va aïllar de la resta d’instal·lacions i va hissar una bandera pirata sobre l’edifici. Promocionava batalles entre els diferents departaments de l’empresa.
Es va tractar de l’empresa amb major creixe-ment mai aconseguit. El creixement d’Apple es devia a les vendes ininterrompudes d’Apple II i els seus nous models, així com a les millores d’Apple III. A més, l’abril d’aquest any, Jobs va convèncer John Sculley, director de Pepsico per tal que assumís la direcció d’Apple. La direcció de Sculley va acabar de dur a Apple a la seva major crisi, el va enfrontar amb Jobs i va pro-piciar la sortida d’aquest.
Finalment, el 22 gener de 1984 va sortir -precedit d’una gran ex-pectació a causa de la seva espec-tacular promoció en la SuperBowl- l’Apple Macintosh.
El model, començant pel propi disseny, era trencador. Disposava de 128 KB de RAM, de una CPU de 8 MHz Motorola 68000, una pantalla integrada de 9 polzades, un lector de disquets de 400 KB de 3.5 polzades, un teclat i un ratolí d’un botó. El producte final costava 2,499 $ , i era molt més ambiciós que els or-dinadors de baix cost de 8 bits. Els conceptes desenvolupats per Xerox PARC i modificats i millorats per Jef Raskin i Bill Atkinson estaven per fi a l’abast de la multitud.
Va ser un èxit Mac? Depèn de com es miri. Sí en el sentit que va aconseguir crear un pro-ducte de referència, sinònim de la marca i ado-rat pels usuaris d’aquesta fins als nostres dies. No si es considera que l’objectiu era desban-car el “Gran Germà” IBM i els PC’s clònics. En alguns aspectes, el Mac era massa innovador,
avançada a la seva època, es va convertir en un estàndard de facto en molts centres, a causa de la qualitat del programari que es va desen-volupar per la màquina, gran part a causa de Steve Wozniak. El llenguatge va ser, com no, el de més èxit a l’època, una versió de BASIC programada directament en codi màquina per Steve Wozniak i que es va anomenar INTEGER BASIC. Compacte i petit, quan va ser necessari afegir suport a les operacions de coma flotant, van encarregar a Microsoft el desenvolupa-ment d’un nou llenguatge, anomenat Apple-soft, que substituiria l’antic. Steve estava molt ocupat en el desenvolupament de la unitat ex-terna de disc de 5.1 / 4 polzades. Això va crear certa resposta entre els fanàtics de Integer BASIC, que van convertir el llenguatge original d’Apple II en objecte d’adoració.
Després del llançament del full de càlcul Vi-sicalc les vendes es van disparar.
De Lisa a Macintosh.A finals de 1979, després de la seva visita a al centre d’investigació de Xerox en Palo Alto, Jobs es va posar en marxa i va incentivar els enginyers que treballaven en el projecte Lisa per a que construïren el més aviat possible un ordinador que incorporés els avenços de Xerox. El mateix nom LISA (Local Integrated Software Architecture) era possiblement un homenatge a la primera filla de Jobs. Lisa finalment va in-corporar dues de les innovacions de Xerox: un ratolí i una IGU. Lisa tenia dos modes de treball: el d’usuari, amb un entorn gràfic i aplicacions d’usuari com ara un editor de text (LisaWrite) o
full de càlcul (LisaCalc), i el de desenvolupa-ment, que comptava amb un intèrpret de
comandaments i un editor de text. Lisa incorporava a més moltes millores:
multitasca (cooperativa, sense ex-pulsió) i memòria virtual ... però era massa lenta per al preu que oferia: 9.995 $, molt superior al
dels models d’IBM-PC que llavors triomfaven, tot i ser de prestacions molt infe-riors. A més, la percepció corporativa d’Apple i IBM era molt diferent i possiblement va influir en les tendències del mercat. Apple era educa-cional i per a especialistes, mentre que IBM PC
era l’ordinador d’oficina. Finalment i després de vendre 100.000 unitats, el llançament d’un producte germà, Apple Macintosh, acabaria de sepultar a Lisa.
Quan Jobs va ingressar en el projecte Ma-cintosh el 1981, Jef Raskin, el seu director, anava en una direcció oposada a la que el seu cap pretenia. Jobs pretenia seguir en la línia de LISA, mentres que Jef Raskin insistia en la idea de crear un ordinador portàtil de baix preu i consum (quelcom semblant a una PDA) i amb aquesta intenció va començar el projecte Ma-cintosh. Les contínues interferències de Jobs van forçar Raskin a deixar Apple el 1982. De tota manera, el projecte ja estava bastant con-solidat: la major part de desenvolupadors del projecte havien estat contractats per Raskin.
Un d’ells, Burrell Smith, va aconseguir adap-tar de manera brillant el xip Motorola 68000 de Lisa al Mac, per indicacions d’un altre em-
fins i tot tècnicament. Com tot el disseny gi-rava al voltant de la IGU, els programes guiats per comandes van haver de ser completament reescrits. Això va desanimar a molts progra-madors i fins i tot a usuaris acostumats a l’intèrpret d’ordres, que van penjar al Mac l’etiqueta de joguina.
- 6 -
dTENOLOGIA
Animats per aquest gran èxit, van fundar en la pròpia Alburquer-que la seu de la companyia que es faria més famosa en el món de la informàtica: MicroSoft. Era el 4 d’abril del1975.
L’Altair BASIC era compatible amb els clons d’Altair i es va popularitzar àmplia-ment, la major part de forma lliure, és a dir, sense la llicència de Microsoft. Això va provocar l’enuig de Bill Gates, que el 1976 va escriure la seva famosa “Carta oberta als hobbyst” en la qual lamentava el menys-preu al desenvolupador de programari, denunciava la còpia del seu intèrpret i cri-dava lladres a molts d’aquests aficionats de
Al 1974 Intel va revolucionar el mercat dels microprocessadors en llançar el 8080, el qual és considerat com el primer disseny de CPU completament utilitzable. Aquest model de 8 bits, a 2MHz i els seus clons i competidors van ser la base per al desenvolupament dels mi-croordinadors que van competir en la segona meitat dels 70. Naixia la quarta generació dels computadors.
L’aparació del microprocessador va ani-mar a tota una comunitat d’enginyers desitjosos de crear el seu propi ordinador al voltant del nou i relativament barat in-vent. En realitat d’aquest interès popular van sorgir moltes de les empreses que dominarien els anys següents.
Una d’elles la MITS (Micro Instru-mentation and telemetry Systems), empresa fundada el 1968 per Ed Ro-berts. Inicialment dedicada al negoci de les calculadores, va dissenyar a finals de 1974 una prometedora microcomputadora basada en el xip 8.080 d’Intel, l’Altair 8800.
L’Altair 8800 es considera com la flama que va encendre la revolució dels ordinadors per-sonals dels anys següent. Es venia com un kit de montatge a través de la revista Popular Electronics. Els dissenyadors van planejar vendre només uns pocs centenars d’exemplars als aficionats i es van sorprendre al vendre deu vegades aquesta quantitat només en el primer mes.Entre les novetats que va aportar la Altair des-taca el seu bus S-100, que va ser àmpliament reconegut com a estàndard per la indústria. La programació de l’ordinador era, en canvi, llarga i tediosa i només podia interpretar llen-guatges simples.
MicroSoft entra en escenaLlavors Ed Roberts va rebre una carta de Seattle, preguntant si estava interessat en una versió de BASIC per a la seva Altair 8800. Els autors eren Paul Allen i Bill Gates i veritablement no tenien cap versió de BASIC per Altair: es van posar a desenvolupar-la un cop Roberts va confirmar el seu interès. En vuit setmanes i amb la informació de la revista Popular Electronics i un simulador per a un 8.080 de treball van acabar el seu pro-ducte. A l’avió cap a Albuquerque completar el codi d’arrencada. Quan van arribar a la seu de la companyia van comprovar, per fi, que el seu programari funcionava a la màquina destí.
clubs com el Homebrew Computer Club.Els nois de Microsoft, mentrestant, havien anat creixent desenvolupant versions de BASIC i i compiladors de COBOL i FORTRAN per als diferents microprocessadors que anaven sortint al mercat. Obtenien prou diners de les seves llicències, però no tant com volien: moltes companyies obtenien la llicència per un microprocessador deter-minat i més tard adaptaven el producte a les futures versions del micro. És el cas de Commodore BASIC, desenvolupat a partir del nucli del 6.502 Microsoft BASIC en els propis laboratoris de Commodore.
Gran part del codi de Applesoft BASIC era el mateix que el de 6.502 Microsoft BASIC.
En realitat, l’èxit definitiu de Microsoft arri-baria de la mà d’IBM ... no abans de que els fundadors d’Apple es fessin multimilionaris.
Logo, 1975. Popular Electronics i l’Altair 8800, de la MITS, 1975.
Empleats de Microsoft. logo ms-dos, originalment QD-DOS de Tim Paterson.
BY Ignasi Vila
- 7 -
dotze - dTECNOLOGIA
MS-DOSLlavors Bill Gates va veure l’oportunitat de la seva vida. El 28 d’Agost de 1980, preguntat per IBM sobre d’alguna alternativa a CP/M-86 respondre que intentaria trobar alguna. Un mes més tard, Bill Gates i Paul Allen decideixen acceptar l’oferta d’IBM i crear un sistema ope-ratiu per al nou microcomputador.
En Microsoft es van posar mans a l’obra de forma una mica precipi-tada. En comptes de desenvolupar el producte des de zero per als models que IBM els va enviar, van comprar (primer parcial, després totalment) un sistema operatiu desenvolupat per Tim Paterson. Aquest treballava a Seattle Computers Productes i havia desenvolu-pat un sistema operatiu ràpid i brut per al xip 8.086 d’Intel, anomenat 86-DOS, més conegut durant la fase de desenvolupament com Q-DOS (Quick and Dirty Operating Sys-tem).
Microsoft va comprar la llicència total de 86-DOS a Seattle Computers per 50.000 $. El veritable èxit de Microsoft va ser aconseguir que el contracte amb IBM li permetés no no-més la venda del sistema operatiu propi de la màquina, anomenat PC-DOS, sinó que a més pogués comercialitzar el sistema operatiu per a altres sistemes, amb el nom de MS-DOS .
Tim Paterson va ser contractat
mes tard per Microsoft per portar
el seu 86-DOS al 8.088 que haurien
d’incorporar els IBM-PC.
L’èxit de Microsoft estaria lligat al d’IBM. El primer model comercial del IBM-PC va veure llum en el 12 d’Agost de 1981.
El seu processador era de 4.77 Mhz, dispo-sava 16 kB de RAM (ampliables a 256 kB), 40
aviat d’una cosa tan intangible com el valor de marca de l’empresa. Després d’anys de cons-tants canvis en el món de la informàtica, per fi es oferia un producte que tenia al darrere una marca històrica, coneguda per experts i profans. L’arquitectura del IBM-PC era ober-ta i moltes petites empreses es van llançar a produir components de baix preu per a IBM. A més, el sistema operatiu era prou senzill per no desanimar als programadors.
Si l’èxit d’IBM va propiciar el de Microsoft ... llavors el de Microsoft va propiciar la ràpida caiguda d’IBM. En realitat, pocs com Bill Gates van veure aviat que el negoci no estava en el maquinari sinó en el programari. Un cop va disposar de la llibertat de comercialitzar el seu sistema operatiu, es va asseure a esperar que li arribessin les ofertes. Que IBM treballés amb una arquitectura coneguda va animar a molts fabricants a desenvolupar els seus clons par-ticulars del popular PC. Aviat el mercat es va saturar de PC’s ... les empreses utilitzaven el sistema de Gates i Allen.
WINDOWSLa història de Windows es remunta al setem-bre de l’any 1981, amb el projecte anomenat “Interface Manager”. Es va anunciar el nov-embre de 1983 (després de l’Apple Lisa, però abans de Macintosh) sota el nom de “Win-dows”, però Windows 1.0 no es va publicar fins al mes de novembre de 1985. La shell (cáscara) de Windows 1.0 és MS-DOS.
Altres programes subministrats van ser la Calculadora, Calendari, Cardfile, Visor del portapapers, Rellotge, Panell de control, el Bloc de notes, Paint, Reversi, Terminal i Wri-te. Windows 1.0 no permet la superposició de finestres, a causa de Apple Computer pos-seir aquesta característica. En el seu lloc van ser mosaic en totes les finestres. Només els quadres de diàleg podrien aparèixer a altres finestres.
Windows 2.0 va ser llançat a l’octubre de 1987 i va presentar diverses millores en la interfície d’usuari i en la gestió de memòria.
A diferència de MS-DOS, Windows permet als
usuaris executar vàries aplicacions gràfiques al mateix temps, gràcies a
la multitasca cooperativa.
Windows implementa un esquema de programari elaborada, basat en el segment, memòria virtual, el que li va permetre exe-cutar aplicacions més grans que la memòria disponible: segments de codi i els recursos s’intercanvien i es tira quan escassejava la memòria, i segments de dades en la memòria quan es va traslladar una aplicació donada, havia cedit el control del processador, en ge-neral l’espera de l’entrada de l’usuari.
La primera versió realment popular de Win-dows va ser la versió 3.0, publicada el 1990.
kB ROM, disquetera de 5.25 polzades (160 kB de capacitat), per 1.565 $, amb PC-DOS per defecte. La famosa full de càlcul VisiCalc, un editor de text (EasyWrite 1.0), Microsoft BA-SIC i altres ... s’oferien com a complements. No és senzill explicar l’èxit d’IBM-PC. El seu preu no era ni de bon tros un dels més baixos del mercat i la seva màquina no era supe-rior tècnicament a altres que ja portaven un temps en el mercat (com Apple II o Commo-dore PET). El seu gran impacte provenir més
Bill Gates i Paul Allen, co-fundadors de Micro-Soft Corporation. Alburquerque 1975
Logo, 1975. Popular Electronics i l’Altair 8800, de la MITS, 1975.
dTECNOLOGIA
Joy Bubbles & the Cap’n Crunchper Fran Revelo
OHN T. DRAPER, també conegut com CAPITAN CRUNCH és una llegenda de la cultura hacker.
Un amic cec de John Draper, Joe Engressia (conegut com Joybubbles) li va explicar que una petita joguina que era distribuïda com a part d’una promoció del cereal Cap’n Crunch podia ser modificada per emetre un to a 2600 Hz, la mateixa freqüència que usava AT&T per indicar que la línia telefònica era llesta per a rutear una trucada. En fer això, es podia entrar en ma-nera operadora, la qual cosa permetia explorar les diver-ses propietats del sistema telefònic, i fer trucades gra-tuïtes. Després d’estudiar les esmentades propie-tats, Draper va construir la primera caixa blava.
“Ja no ho faig, ja no. I si ho faig, és sol per un motiu, estic aprenent com és el siste-ma. Faig el que faig sol per aprendre com f u n c i o n a
- 8 -
the captain Crunch en 1976
john Draper es arrestat en 1972
el sistema telefònic”, va comentar Draper en una entrevista publicada per la revista Esquire l’octubre de
1971.Encara que el sistema tele-
fònic ja ha estat modificat de tal manera que els sen-
yals són transmesos per un sistema separat, el
xiulet que li va donar el sobrenom a Draper s’ha convertit en un objecte de col·lecció.
La magnitud de Draper i el seu descobriment s’evidencia en el
nom d’una de les revistes dedi-cades al submón hacker, 2600.
Draper va ser arrestat el 1972, acusat de frau
en contra de les com-panyies telefòniques. A mitjàn els setan-
ta, també, Draper va conèixer, i li va ensenyar les
seves tècniques, a Steve Jobs i als Steve Wozniak, que després van fundar
Apple Computer però que per algun temps es van dedicar a construir i vendre caixes blaves. De fet, Draper va ser per poc temps emprat oficial d’Apple, creant un mòdem per a l’Apple II. El mòdem mai no comercialitzat, en part a causa que Draper va ser novament arrestat el 1977. A presó va escriure EasyWriter, el primer processador de text per a la computadora Apple II. Draper treballa actualment escrivint progra-
J
dotze - dTECNOLOGIA
mari de seguretat informàtica.Va ser gràcies a un amic cec com John Draper es va assabentar que, tapant amb goma d’enganxar un dels fo-rats del xiulet, aquest produïa un to pur amb una freqüència de 2600 Hz, que era casual-ment la freqüència usada en les connexions telefòniques de llarga distància per indicar que la trucada havia acabat. D’aquesta forma, en emetre el to de 2600 Hz, la companyia telefò-nica deixava de tarificar la trucada, encara que la trucada continuava fins que una de les parts pengés l’auricular.Una vegada emès el to de 2600 Hz, un dels ex-trems de la línia es desconnectava i el costat connectat entrava en manera d’operador, llesta per “escoltar” els tons especials que determi-naven la trucada. Això, literalment, obria els circuits de la companyia a qualsevol que sabés com utilitzar-los. L’hack era possible a causa de la política de retall de preus de les línies ATT de llarga distància, en les quals la veu i el senyal usaven el mateix canal.
- 9 -
P H R E A K I N GPhreaking és un terme encunyat en la subcultura informàtica per denominar l’activitat d’aquells individus que orienten els seus estudis i oci cap a l’aprenentatge i comprensió del funcionament de telèfons de diversa índole, tecnologies de te-lecomunicacions, funcionament de companyies telefòniques, sistemes que componen una xarxa telefònica i finalment; electrònica aplicada a sistemes telefònics.El phreak és una disciplina estretament vincu-lada amb l’hacking convencional. Encara que sovint és considerat i categoritzat com un tipus específic d’hacking informàtic: hacking orien-tat a la telefonia i estretament vinculat amb l’electrònica, en realitat el phreaking és el ger-men de l’hacking ja que el sistema telefònic és anterior a l’extensió de la informàtica a nivell popular, l’hacking va sorgir del contacte dels phreakers amb els primers sistemes informàtics personals i xarxes de comunicacions.
T H E B L U E B O XÉs un generador de tons multifreqüència, un aparell capaç de generar tons de 600, 900, 1100, 1300, 1500 i 1700 Hz, aquests són els tons del sistema CCITT #5 que la companyia de telèfons usava per commutar les trucades a llarga distància. En els temps predigitals tota la xarxa telefònica estava basada en combi-nacions de 12 tons maestres generats elec-trònicament, eren uns tons molt simples, el to per a cada dígit era una combinació de tons simples, així és que 300 cicles per segon i 900 cicles per segon tocats alhora donaven el to per al que era el dígit 5 per exemple. El llen-guatge que usaven les centrals telefòniques per comunicar-se entre elles consistia de 10 tons per als 10 dígits i alguns tons més que eren usats com|com a tons de control.
Generant aquests tons, un podia comu-nicar-se amb la xarxa telefònica del seu propi idioma, generant números de telèfon, prefixos, instruccions d’enrutament, tons de començament i final de trucada, etc. El siste-ma interpretava qualsevol cosa que generés aquests tons com a equip de la companyia i obeïa tots els comandos.
A les centrals telefòniques es tenia un plafó gegantí on arribaven totes les línies de telèfon per tàndem. Quan un enllaç no estava sent usat, xiulava d’un costat; xiulava un to de 2600 Hz per indicar “sóc un enllaç lliu-re i estic obert” i d’altra banda de la xarxa, xiulava un altre to de 2600 Hz, per indicar el mateix.
Wozniak va aprendre sobre les Bluebox a través d’un article en Esquire l’octubre de 1971 escrit per Ron Rosenbaum que enca-pçalava una introducció al principal «Phreak telefònic» entrevistat a l’article, John Draper (també anomenat «Cap’n Crunch»). Jon draper es va fer famos en el campus de berkeley. Allà va coneixer Steve Wozniak.Wozniak va cons-truir i Jobs va vendre Bluebox per cinquanta dòlars la unitat, repartint els beneficis.
En una ocasió Wozniak va trucar al Vaticà, es va identificar a si mateix com Henry Kis-singer (imitant l’accent alemany de Kissinger) i va sol.licitar parlar amb el Papa (que es tro-bava dormint).
Bluebox in Smithsonian Museum
the cap’n Crunch whistle
john Draper es arrestat en 1972
Jobs i Wozniak van fabricar i vendre blueblueboxes per 50 $
Steve Wozniak un dels primers phone phreakers
dATS VISUALS- dotze
The first icones of Mac Os
Alarm ClockCalculatorControl PanelKey CapsNote PadPuzzleScrappbook
About the Susan…
File SpecialEdit View
SUSAN KAREthe first ICONES of Mac Os
Graduada en Belles Arts (i en administració i fí-sica), Susan va deixar el seu treball com a auxi-liar de conservació del Museu de Belles Arts de San Francisco per fer-se dissenyadora gràfica freelance. Va ser llavors quan la va trucar Andy Hertzfeld, un dels programadors originals de Macintosh (i vell amic de l’institut). Apple estava desenvolupant la seva interfície gràfica d’usuari i necessitava un dissenyador per treballar en icones i fonts proporcionals.
I així, el 1982, Susan Kare es va unir a Apple Computer en qualitat de directora creativa.
Susan va ser la responsable de les icones que en l’actualitat formen part del llenguatge gràfic.
Des del interfície original del MacPaint fins les icones que encara s’utilitzen actualment.
“Estic contenta de que cert nombre d’ells, encara que
sigui breument, hagin superat la prova del temps”El conjunt d’icones de Macintosh, el primer
d’aquest tipus, va suposar un “pas en la foscor” per a l’equip de desenvolupament. “Vaig tenir una gran llibertat per a suggerir idees i acon-seguir comentaris i suggeriments de molta gent del grup Macintosh.
El conjunt d’icones evolucionar al llarg del temps, a mesura que provàvem i remplazába-mos imatges i fonts. El primer que vaig fer va ser la font de Chicago, originàriament anome-nada Elephant “.
Aquesta font de Chicago va ser precisament una del conjunt de mapes de bits que es va llançar amb els primers Macs. En els dies pre-vis al PostScript reajustable, cada font havia de dibuixar específicament per a cada mesura de pantalla en què anava a utilitzar. En un temps en què les fonts que es mostraven en la pan-talla dels ordinadors eren lletges, constituïdes per rudimentàries sèries de píxels, un tipus de lletra amb rematada, d’espai proporcional, com el New York, aconseguia per primera vegada
per Sofia Martinez
que els documents no semblessin creats per ordinador.
Un dels dissenys de font més extraordinaris va ser el de 5 punts, anomenat així perquè ma-nipulava per representar l’alfabet sencer amb alçada de només cinc píxels. Comprimir text en un espai tan diminut encara té sentit, fins i tot en el món actual de les impressores de raig de tinta de 1440 ppp: observe qualsevol icona de l’aplicació contemporani que inclogui text i des-cobrirà que està basat en el disseny original de Susan de 5 punts .
- 10 -
Cairo bitmap font
The first icones of Mac Os
Special
SUSAN KARE
Quan Steve Jobs va deixar Apple per fundar NeXT computers el 1986, Susan es va unir a ell en el projecte, i es va encarregar de la identi-tat gràfica de la naixent companyia. Dos anys després es va passar a la competència: els dies de DOS s’acabaven i Susan va ser contractada per dissenyar la imatge dels icones, botons i pantalla del sistema operatiu Windows 3.0 de Microsoft. Un repte particular va ser el disseny de les cartes per al joc del Solitari, inclòs com a part del paquet de Windows.
“Realment vaig gaudir tre-ballant en les cartes: el repte era fer que semblessin cartes
de joc reals amb la paleta VGA de 16 colors”
En aquest moment, Susan no disposava del luxe d’un escàner:
“Es feien preescanejats; teníem un molt rudimentari
en blanc i negre. Simplement vaig dibuixar aquestes car-tes amb el programa Paint
Brush de Windows.”Susan ha transformat la forma en què tre-ballem, els seus eterns dissenys poden haver modificat i adaptat al llarg dels anys, però els principis romanen. Susan no sempre està contenta amb la direcció que han pres alguns dels seus icones en mans d’altres persones. “Estic perplexa per l’ús que ha fet Apple del cap de perfil utilitzada independentment de quadrat que la tallava”, diu de la figura originàriament dissenyada com a icona per diàleg d’alerta. “Era el fragment d’una cara, no una cara sen-cera.” Però la dissenyadora que va crear la icona de Rellotge, Cub de Fem i Llaç dedica poc temps a mirar enrere. Contractada per IBM per activar el successor del seu sistema operatiu OS / 2, el talent de Susan aquesta tan demanat com sempre. “En general, crec que les icones haurien d’actuar una mica com senyals de trànsit: hau-rien de transmetre informació sense distreure l’usuari, sense competir amb les dades en una aplicació. Idealment, haurien suggerir alguna cosa sobre la funcionalitat. Si això no és com-pletament evident, llavors la funció hauria de ser fàcil de recordar, hauria de ser suficient amb decírsela a l’usuari una sola vegada. “
d’Apple a NEXT i deprés Microsoft
Macintosh HD
- 11 -
miki
miguel 3,5”
dotze - d’ARTS VISUALS
història del símbol comando en el teclat dels macintosh
Durant la creació del programari
del primer Mac es va encarregar
a Susan Kare (la dissenyadora de
les icones) que tries un símbol per
utilitzar en una nova tecla llaman-
da «Comando”, que reemplaçaria
l’anteriorment anomenada «Clau
Apple» perquè tanta pometa sem-
blava ja exagerada.
Susan Kare va rebuscar en una
enciclopèdia de símbols inter-
nacionals quelcom adequat, i va
trobar aquest «símbol floral» que
s’utilitzava a Suècia per indicar «un
campament o un lloc d’interès», i
el va convertir en una icona de 16
× 16 bits.
Un detall divertit que aquesta
clau, juntament amb Opció (Alt)
tradicionalment ha estat la que
més ha confós als nous usuaris de
Mac que provenien del món PC /
Windows, perquè fins fa uns anys
no tenia equivalent (la tecla Win-
dows) i de fet en els teclats actuals
té al mateix temps el símbol Co-
mando i el símbol Apple.
dotze - # 12 #
d’ARTS VISUALS - dotze
per victor Nieto
dotze - # 14 #
dotze - d’ARTS VISUALS
que inclouen personalitats com Cindy Crawford o la Mare Teresa de Calcuta, la dedicada a la publicitat i “Les Vaques”, entre les peces es troba una de les seves obres més conegudes, “La vaca Coca-Cola”.Antonio de Felipe compta amb més de quaranta exposicions individuals presentades a Espanya-Madrid, Barcelona, València, Cadis i Granada, entre d’altres ciutats-ia l’estranger, com les exposicions a Hamburg-a la Galeria Levy-, a més de ser important la seva participació regular en les fires ARCO-d’Art Cologne i de Brussel-, on es coneixen les darreres tendències artístiques. El seu treball també és present en importants col.leccions públiques i privades, com el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, la
Antonio de Felipe és un dels repre– del Pop art actual . Acumula 15 anys de carrera i ha aconseguit reimpolsar aquest moviment artístic.Torna el Pop de la ma d’aquest artista que va nèixer a València l’any 1965, i es va llicenciar a la Facultat de Belles Arts d’aquesta ciutat per la dècada dels ‘80. És un artista multidisciplinari que no només es va dedicar a la pintura o l’escultura, sinó que també incursions en diferents camps, com per exemple: col.laborar amb Pedro Almodóvar en la pel lícula “per teatres”, va dissenyar cortines per Telemadrid, va crear una vaixella per a la firma Santa Clara, i col.laborar amb importants publicacions com ByN Dominical (revista dominical del diari ABC ), El País, El Magazine del diari El Mundo, Marie Claire, Elle i la revista Rolling Stone, entre altres.Es destaca en l’art Pop, rendint homenatge al món de la publicitat, del cinema o de la pintura barroca espanyola. En la seva obra apareixen representacions dels objectes més quotidians, els productes de gran consum i les icones de la cultura de masses. Tampoc s’oblida de fer referència als grans pintors clàssics: Velázquez-al qual va dedicar tot un seguit en els seus començaments-, Munch-reinventa El crit substituint el personatge principal pel rei dels micos-o Picasso-en les Senyoretes d’Avinyó s’insereix als mites més sensuals del Hollywood clàssic-.Però la temàtica constant en el seu treball és la publicitat, un àmbit en el qual va treballar durant vuit anys. Diu que està encantat de que, per primera vegada, una marca que apareix en els seus quadres pagui per difondre la seva obra, i afirma que és tan bo per a ells com per a ell. A més no creu que sigui un problema aquest nou concepte d’art patrocinat, ja que no distorsiona la idea original dels seus treballs.Ha desenvolupat una extensa obra a través de diferents sèries i entre les més conegudes es destaquen les dedicades a Velázquez, amb quadres com “La infanta de taronja”, els retrats,
# 15 # - dotze
dotze - d’ARTS VISUALS
100% Refrescante
Col.lecció Testimoni de la Caixa i la Col.lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, entre altres.Encara que Antonio de Felipe aconsegueix arribar al gran públic, no deixa de perdre les característiques que, al seu parer, ha de tenir tota obra d’art: qualitat tècnica, missatge i passió. A més diu confiar en, una de les màximes de l’estil pop, “en el poder intel ligent de les masses”.Ja porta quinze anys de carrera, i ha aconseguit reimposar un estil que, suposadament, passat de moda, ell no va poder renunciar. Per a ell, el pop és la millor manera que té de reinterpretar la realitat que l’envolta.
J O A N B R O S S A Va néixer el 19 de gener de l’any 1919 al barri barce-loní de Sant Gervasi, concretament al carrer de Wagner. La seva infància es desemvolupà al voltant d’aquest carrer que, per un caprici del destí, portava el nom de qui més tard es convertiria en un dels seus compositors preferits.
Des de ben petit Brossa es sen-tí més identificat amb la familia del seu pare, que treballava de gravador, que no pas amb la de la seva mare, una antiga cantant de “zarzuela” que havia crescut en un am-bient molt més conservador.
El petit Joan, que va ser fill únic, anava sovint al teatre amb el seu pare i ja desde ben jovenet es va sentir atret per aquest gènere. Peró la mort del seu pare quan Brossa encara era un nen l’obligà a conviure més amb la familia de la mare.
En referir-se a la seva etapa d’estudiant Joan Brossa sempre ho va fer amb poc entusiasme. En rea-litat considerava que l’escola era una mena d’estafa on només ensenyaven “cultu-ra d’opereta”. Així ho de-m o s t r a
una de les seves frases predilectes:“Les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen”.
La primera exposició antològica de la obra de Joan Brossa fou l’any 1986 a la Fundació Miró de Barcelona i duia per títol “Joan Brossa o les paraules són les coses”. L’èxit d’aquesta fa que proliferin noves exposicions i estimula la confecció de nous objectes, així com noves instal·lacions. En aquest sentit
cal destacar també l’exposició “Joan Brossa 1941-
1991” feta al Cen-tro de Arte Reina
Sofía de Madrid l’any 1991 i la que es va fer al Palu de la Virreina de
Barcelona l’any 1994 sota el títol
“Joan Brossa, entre les coses i la lectura”.
A més, producte d’un treball cons-tant al llarg dels anys, la seva poesia arriba al carrer amb diversos poemes visuals corporis en espais públics com el “Poema visual transitable” (1984) del Velòdrom de la Vall d’Hebrón de Bar-celona, un altre poema transitable a
l’entrada del teatre Poliorama de Barcelona consistent en un
rellotge que apareix i desapareix segons
la situació de
amb b
de BR
OSSA
JOAN
STUVWXYZ
dRTS VISUALS - dotze
dotze - # 16 #
"SILENCI" Escolteu aquest silenci
“UN HOME ESTERNUDA” Un home esternuda.Passa un cotxe.Un botiguer tira la porta de ferro avall.Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua.Me’n vaig a dormir.Això és tot.
“PASSA UN OBRER”
Passa un obrer amb el paquet del dinar.
Hi ha un pobre assegut a terra.
Dos industrials prenen cafèi reflexionen sobre el comerç.
L’Estat és una gran paraula.
l’espectador (1985), l’”Homenatge al llibre” (1994) a la cruïlla de la Gran Via i el Passeig de Gràcia de Barcelona o l’”Antifaç” de la Rambla de Barcelona. Tots ells són poemes que podríem qua-lificar d’urbans, que ja s’integren en la realitat quotidiana de la capital catalana.
Un altre fita que els anys li han re-conegut a Joan Brossa és l’esforç i la vinculació que va tenir sempre amb el teatre. La seva obra en aquest àmbit és tan extensa com poc coneguda. El tea-tre de l’absurd, els diàlegs aparentment irrellevant, les situacions grotesques que sovint plantejen, encara no han arribat al gran públic però ja han tro-bat un cau on desenvolupar-se gràcies a l’Espai Brossa del Born barceloní.
Podem dir que els anys 90 van ser els seus anys de co-llita, pel que fa a re-coneixements públics. Seria massa farragós enumerar-los aquí però el cert és que els premis van començar a ploure so-bre el seu cap sorprès. Ell mai va perseguir-los, només volia tranqui-litat per desenvolupar la seva obra. “El paisatge ha canviat però jo segueixo sent el mateix”, afirmava davant l’allau de lloances que patia. I tenia raó. Joan Brossa va ser sempre exemple d’austeritat i enemic del materialis-me. Militant actiu de l’anticapitalisme, anticlericalisme i l’antimilitarisme,
Brossa va ser sobretot una perso-na coherent amb les seves idees.
Idees que el 30 de setembre de 1998, sobtadament, van deixar de bro-llar. Joan Brossa va caure per l’escala de casa seva i trobà la mort a l’edat de 79 anys. Avui, amb la objectivitat que només dóna el temps, no és exagerat afirmar que Joan Brossa, dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista i poeta -que era com més li agradava definir-se-, va deixar una de les obres més col-pidores del segle XX català. Sens dubte aquesta obra, si és adeqüadament di-fosa, esdevindrà el seu millor testimoni i la seva millor herència.
STUVWXYZ
dotze - dARTS VISUALS
# 17 # - dotze
“AGAFO EL MOT”
Agafo el motmarxar.Al davant, hi posoM’agradaria poder.I tincM’agradaria poder marxar.
“CAMÍ”
Les petjades dels bous eren així:
C C C C C C C C
A l’altra banda devia estarla quadra.
dotze - 18 -
Neix a san fernando, Cadis, el 5 de desembre de 1950, i mor a Badalona (Barcelona) el 2 de juliol de 1992 a als 41 anys. Residia habi-tualment en la línia de la Concepció, (Cadis), el poble de la seva dona Dolores Montoya, La Chispa. Va néixer a un pati de veïns, clàssica construcció de la gent humil andalusa, al ca-rrer del Carme, al conegut barri de les Callejue-las. És el segon de vuit fills.
José Monjo Cruz, de sobrenom Camarón, ja pel seu oncle José per ser rosset i clar de pell. De noi li deien Pijote noi, un germà seu, Jesús, és avui conegut com Pijote de l’Illa Camarón va ser el setè de vuit fills del matrimoni format per Joana Cruz i Juan Luis Monje, aquest na-tural de Conil de la Frontera. Moriria, a causa de l’asma, quan José comptava amb només 12 anys.
De nen li va donar algun pas a una vaqueta (400 quilos), la mateixa que el va tirar a terra, i va decidir que allò no era el seu. Estudiar poc i malament, com tants altres flamencs. Va aprendre a tocar la guitarra, i no és estrany veure’l en algunes gravacions de vídeo, en què apareix distès, acompanyant a la guitarra.
Les seves influències reconegudes pública-ment són la seva mare, la Perla de Cádiz, el Jaqueta i, encara que no amb tanta força, Ma-nolo Caracol.
Comença la seva vida de cantaor per les vendes a prop de Sant Ferran, especialment la Venda Vargas. A més recorria en els tramvies, al costat de Rancapino, aquells voltants per guanyar-se alguna gossa.
La seva fama, ja de nen, és gran, la seva mare li ha de signar un paper mentint sobre la seva edat (dotze anys) perquè pugui desplaçar-se a Sevilla - a la fira de 1963, en la seva primera actuació professional, on li escoltaria Antonio Mairena-i després a Màlaga, contrac-tat per Miquel dels Reis.
A la tornada de Màlaga s’enrola en di-verses companyies, entre elles la de Juanito Valderrama, però un incident el fa tornar-se a San Fernando i prendre la decisió d’anar-se’n a Madrid, les notícies que arriben de la capital, propiciades pel veterà cantaor Chato de l’Illa-també cargols de punxa, que és com s’anomenen els habitants de San Fernando-ho animen en aquest sentit.
p e r MORIOL MA T A O R O S
MÚSICA
CAMARONThe Legend of Time
-19- dotze -
Es aniria a Madrid on treballarà durant diversos anys (12) en el tablao de Torres Bermejas, fins que la seva figura s’ageganta i sigui contractat per a festivals.
En aquest tablao de Torres Bermejas va conèixer Antonio Sánchez, el pare de Paco de Lucía, i també de Pepe de Lucía, abdós van signar un llarg grapat de temes que cantés Camarón, i que amargament, al final de la vida del illenc, i en el propi enterrament van provocar un enrenou sense igual, amb acu-sacions de pispa a Paco de Lucía.
Només dues anotacions: la pròpia Chispa incloure en diaris nacionals una nota excul-patòria, i d’altra banda, si l’autor de la lletra és Pepe de Lucía i canta ell mateix la seva cançó no aconsegueix dues xavo, més el que tocava Camarón, en virtut de seus multitu-dinaris concerts i altres drets d’autor era una meravella. Aquí pot estar el quid de la qües-tió: el legal i el moral.
Un dia, acompanyant el seu pare va aparèixer Paco de Lucía, “Ens vam entendre ràpid. A ell li interessaven les meves coses ia mi les seves. No em anava a interessar! “. Deu discs van ser el fruit de la col.laboració en-tre Camarón de la Isla i Paco de Lucía, entre 1968 i 1977. Hi apareix freqüentment com a segon guitarra Ramon de Algeciras, també germà de Paco. En aquests discs Camarón comença fent els cants de tota la vida, però a poc a poc anirà conformant el seu estil personal, extraordinàriament emotiu i amb una gran capacitat de comunicació. Cama-rón comença a obrir una porta a tot tipus de públic que, en moltes ocasions, acaba i comença amb el monstre de l’Illa seva relació amb el cant.
Durant 1979 s’aparta dels circuits mu-sicals, torna com Camarón, amb nous con-ceptes.
El 1980 publica “La Llegenda del temps”, gravació clau per entendre l’evolució de Ca-marón. Produït per Ricardo Pachón i Flamenc
viu i distribuït per Philips-Espanya, l’acosta al rock, el jazz i a les tradicions orientals. Col.labora amb Kiko Veneno i Raimundo Amador, dos músics que havien donat molt de parlar amb “Veneno”. Hi ha una lletra popular: “La Tarara”, a més de 5 adaptacions de Lorca.
A p a r e i x e n i n s t r u -ments mai abans p r e s e n t s en discs de cantaores: guitarra baix, b a t e r i a , p e r c u s s i ó , p i a n o Fender, Moog, t e c l a t s , guitarra elèctri- ca, flauta, baix i cítara.
En 13 anys es van vendre 5 .842 de exem- plars de “La legenda del tiempo”.
Po c d e s p r é s estrena nou g u i t a r r i s t a : T o m a t i t o (amb el qual tre- balla fins a l’últim dels seus dies).
Va gravar en total 19 LPs i 176 cants, uns 50 palos abans de morir victima d’un infart.
dotze dMÚSICA- MÚSICA
DOTZEARONThe Legend of Time
Como el agua
Limpiaba el agua del riocomo la estrella de la mañana,limpiaba el cariño mioal manantial de tu fuente clara.
Como el agua. (se repite 3 veces)
Como el agua claraque abaja del monte,asi quiero vertede dia y de noche.
Como el agua…
…
De ti deseo yo to el calorpa ti mi cuerpo si lo quieres tufuego en la sangre nos corre a los dos.
Como el agua…
Si tus ojillos fueranaceitunitas verdes,toa la noche estariamuele que muele,muele que muele,toa la noche estariamuele que muele,muele que muele,muele que muele.
Luz del alma mia divinaque a mi me alumbra mi corazonmi cuerpo alegre caminaporque de ti lleva la ilusion.
Como el agua…
La leyenda del tiempo, 1980. Es diu que va canviar l’história del flamenc
Discografía:
En Verte las Flores lloran, 1969
Cada vez que nos Miramos, 19970
Son Tus Ojos DosEstrellas, 1971
Canastera, 1972
Caminito de Totana, 1973
Soy Caminante, 1974
Arte y Majestad, 1975
Rosa María, 1976
Castillo de Arena, 1977
La Leyenda del Tiempo, 1980
Calle Real. 1983
Viviré, 1984
Te lo Dice Camarón, 1986
Flamenco Vivo
Soy Gitano, 1989
Potro de Rabia y Miel, 1992
dotze - 20 -
17ª edició del
Festival SònarSónar 2010 presenta la seva imatge, un viatge fins a la fi del món a través del Camí de Santiago. Per primera ve-gada en la Història, Sónar, el Festival Internacional de Música Avançada i Art Multimèdia, es desdobla en dues seus.De la mà de Xacobeo, Sónar recorre el camí de Sant Jaume per a celebrar-se si-multàniament a La Corunya i Barcelona. Sònar 2010 presentarà una programa-ció que, en gran mesura, compartiran ambdues ciutats.
Es presenta així una doble edició de Sónar, l’habitual de Barcelona i aques-ta edició extraordinària, que durà el nom de Sónar Galícia.
Sónar Galícia contarà amb un Sónar de Dia, amb programació musical i amb un àrea multimèdia i audiovisual en la qual tindran especial protagonisme els artistes gallecs. Pels escenaris de Só-nar de Nit passaran els grans noms de l’electrònica del moment.
La imatge de Sónar 2010 es vincula a Galícia i prendrà forma de llargmetrat-ge. Es titularà FINISTERRAE i estarà es-tructurada en sis capítols i un epíleg. La pel·lícula ens explicarà el viatge intros-pectiu de dos fantasmes que en l’edició del Sónar 2009 decideixen fer el camí de Sant Jaume fins a la fi del món per a, una vegada allí, començar una nova etapa terrenal i efímera.
En el seu recorregut viuran situacions inesperades que haurien de sortejar, a més de superar les seves pròpies ten-sions i bregar amb el dubte de la seva
d
o t z
e
⍝p
er
AN
DR
EU
TO
R T
MÚSICA
21 - dotze -
condició fantasmal. En el seu viatge, també haurien de lluitar amb els fenò-mens de la naturalesa, que no sempre aniràn al seu favor.
El Regne Unit, protagonista del Sónar 2010 D’entre els molts artistes que vindràn, actuaràn Mary Ann Hobbs i Sandwell District, grups molt vinculats al ‘dub step’. Des d’Anglaterra arribaran també King Amidis Sound, Joy Orbi-son, Roska, Zomby, Broadcast, Fuck Buttons i Necro Deathmort.
Els caps de cartell d’aquest any, que arriben amb disc nou sota l’aixella, són LCD Soundsystem i Che-mical Brothers. Aquests últims dona-ran un únic concert a Espanya, que promet ser espectacular pel seu joc de llums i visuals inèdits. El duo fran-cès de música electrònica Air presen-tarà també nou disc “Love 2”, tant a Barcelona com a Galícia.
D’altra banda el carismàtic vocalista Jónsi del grup islandès Sigur Ros presen-tarà el seu primer disc en solitari “Go” (amb data estrena per al 5 d’abril).
El concert a L’Auditori serà per a presentar el programa ‘Japó’ amb peces de japonesos o d’occidentals, com Benet Casablancas, però ins-pirades a Japó i interpretades pel grup instrumental BCN216, que tam-bé col·laborarà amb Tristan Perich a el CCCB, a L’Auditori de Girona i el Teatre Bartrina de Reus (dirigits per Guillamino).
La presència de músics autòctons encara està per definir ja que és l’últim que es programa, però ja estan contractats bRUNA, Bradien, Pinker Tones,
Delorean, i els artistes gallecs Emi-lio José, David M., Noaipre, BFlecha, Cora Novoa, que actuaran a Barcelona perquè, a més de l’accent britànic, el festival aquest any es posa galaic.
La presentació del festival d’aquestq edició del 2010 s’ha avançat un mes.
Sonar Kids,un festival per a tota la famíliaSonarKids continua presentant-se com una nova proposta d’oci familiar, con-cebuda per Sónar perquè tant pares
com fills gaudeixin junts de la músi-
ca, els tallers, l’art i la tecnologia, en
dues jornades ideals per a aprendre
jugant i passant-ho bé.
Tot això en un espai adequat es-
pecialment per a tota la família, amb
tot tipus de facilitats per als pares
i amb una nova infraestrucura que
s’adaptarà en grandària i so al món
dels nens.
Doble jornada d’acticvitatsde SonarKids SonarKids 2010 es duplica en dues
jornades d’activitats, tallers, actua-
cions i sorpreses per a tota la famí-
lia, i ho fa una setmana abans que
se celebri Sónar en la ciutat. Per tant,
aquest any SonarKids tindrà lloc el
dissabte 12 i el diumenge 13 de juny,
en els espais del CCCB i MACBA.
El desdoblament de SonarKids en
dos dies permetrà als assistents po-
der gaudir amb més tranquil·litat de
les activitats i tallers del festival, ja
que aquests seran els mateixos tant
el dissabte com el diumenge.
dotze - MÚSICA
Aquella divina esquerra Ana María Moix recupera amb “24 hores amb la Gauche Divine” la geografia i la memòria d’una intel.lectualitat catalana que va viure l’antifranquisme dels anys 60 en clau cultural i festiva. Qualsevol excusa és bona per recordar als membres de l’anomenada gauche divine catalana dels anys 60. Però encara ho és més si el motiu és un relat mordaç d’Ana Maria Moix: 24 hores amb la Gauche Divine. Aquest recorregut sentimental pel qual deambulen algunes de les “patums” de la intel.lectualitat catalana transcorre en uns anys inconformistes que van tenir una geografia i un modus operandi molt peculiar. Heus aquí la ra-diografia ampliada de la gauche divine. Definició: Al final del llibre de Moix hi ha unes minientre-vistes realitzades el 1971. En elles, el poeta Jaime Gil de Biedma fa als membres de la gauche divine com a “militants d’esquerres durant la seva pri-mera joventut i les esperances de llavors s’han frustrat”. Més sarcàstic és el dibuixant Jaume Perich, que parla de “selectes barcelonins (o se-lectes residents a Barcelona) que, en poc temps i per lògica i natural evolució, han passat de ser la gauche qui rit a convertir-se en la gauche que fa riure” .
Més de 30 anys després, l’editor Jorge Herralde diu que “aclarint la possible contradicció en ter-mes (o gauche divine o, rondinaven els estrictes), eren una mena de família extensa amb ganes de conspirar, divertir-se i moure les coses en el món de la cultura “. Per a l’empresari i promotor cultural Oriol Regàs, “la gau-che divine va ser la trobada de dues generacions que va provocar un diàleg sobre temes culturals, però també un grup que va prescindir del què diran. Cadascú feia la seva vida i la gent canviava de parella sense pudor “. I és que, com afe-geix la fotògrafa Colita, “la cultura era sexy”. Nom: El bateig de la gau-che divine que va oficiar el periodis-ta Joan de Sagarra en el diari TeleX-pres arran de la festa de presentació de Tusquets Editores al Price (octubre de 1969). Sagarra també els va atribuir a Floquet de Neu (goril la albí únic al món en el zoo de Barcelona) de mascota.
Integrants: Teresa Gimpera, Oriol Bohi-gas, Gonzalo Herralde,, Rosa Regàs, Colita, Terenci Moix, Ana María Moix, Guillermina Motta, Beatriz de Moura, Jaume Perich, Xavier Miserachs, Josep Maria Carandell, Ricardo Bo-fill, Félix de Azúa, Elsa Peretti i Serena Vergano i per descomptat, Oriol Regàs, el copropietari de
Bocaccio i que, segons Colita, “catalitzada les activitats del grup”
La Musa: L’actriu i model Teresa Gimpera es va convertir, per dret propi i per la famosa foto que li va fer Xavier Miserachs per al cartell de Bocaccio, a la musa de la gauche divine. “En aquella època jo començava en el cinema i tots volien fer-me de Pigmalió “, recorda Gim-pera. Les models van tenir un paper important en la promoció del grup que segons la acrtiz, “era d’esquerra però elitista i no volia ser cas-posa”. “Les models donàvem bona imatge i ens van adaptar”.
Naixement i caducitat: L’editora Beatriz de Moura, Herralde i Colita situen l’inici de la gauche divine en les trobades gastronòmics del restaurant L’Estevet, a principis dels 60, i el seu moment àlgid, en la inauguració de la sala Bocaccio, a 1966. La data de caducitat la si-tuen el desembre de 1970, amb la tancada d’intel ·lectuals a Montserrat, quan la relació entre els seus membres es va ressentir. “Els polítics van prendre el protagonisme i la cultura va quedar en segon pla”, diu Regàs. De Moura recorda: “Aquell tancament organitzat pel PSUC (Paritdo Socialista U n i f i -
cat de Catalunya) i els monjos de Montserrat va fer mal. A molts, inclosa jo, ens va semblar abominable aquesta comunió entre capellans i comunistes”.
Requisits: Segons Herralde, per ser de la gau-che divine era indispensable “ser curiós, divertit (amb i sense alcohol) i noctàmbul, i estava pro-hibit ser plasta, abstemi i conformista”. Per Moix, “tenir sentit de l’humor i permissivitat era fona-mental, com no ser de dretes i intransigent”. En el llibre de Moix, el cantautor Joan Manuel Se-rrat diu que “calia llegir Le Nouvel Observateur, riure’s dels acudits de Perich i agradar la dona del teu millor amic”. Cita horària: Tots els entre-vistats diuen que treballaven com el que més, i que per sortir robaven hores al son. L’habitual era quedar per sopar, passar per Bocaccio (a mi-tjanit) i acabar entre 3 i 4 del matí.
Restaurants: Un dia qualsevol de la gauche divine podia començar a L’Estevet, de Mariona Sunyer. Al local, que fiava als que anaven jus-tos de diners, encara es recorda el nombre que solien
la
“gauche divine”
- 22 -
per mariona Rodríguezper mariona Rodríguez
dotze - dCINE
muntar el pintor Marc Aley i el fotògraf Fran-cesc Català-Roca empaitant amb un ganivet. Més tard es van posar de moda el Flash-Flash, Can Massana, Can Tonet i Les Violetes.
Bars: La ruta començava a Bocaccio, creat el 1967 per Regàs, l’actriu i model Teresa Gimpera i Xavier Miserachs. No era estrany veure alguna nit a l’escriptor Julio Cortázar entre el públic, escolta els crits de l’arquitecte Oscar Tusquets o veure a la fotògrafa Colita amb un barret de capellà en forma de teula. Però la gauche divine també anava al Pub Tuset, El Sot, La Cova del Drac i Stork. I a locals de la zona de la Ram-bla com Boadas, Cadis (“el més autèntic”, diu Regàs), Jazz Colom, Copacabana, Molí i Pastís. Begudes preferides: En aquests bars triomfaven gintònics i whiskys: “Els que fumaven porros també prenien rom amb taronja”, diu Moix. Però la combinació més al.lucinant la recorda Colita: “La que preníem Beatriz de Moura i jo al Cadis: Peppermint amb ginebra”. Roba: “Saltar i Parar” era la botiga dels divins que apostaven pel hippy. Propietat de la dona de l’arquitecte Oriol Bohigas, Isabel, i de Montse Esther, “Saltar i Parar” venia drapets que els compradors combinaven al seu aire. “Qualsevol peça servia per disfressar-se. Recordo unes cortines de casa meva que van acabar
sent una faldilla”, diu De Moura. També es com-prava a Tuset Street i s’aprofitaven els viatges a l’estranger per adquirir roba més psicodèlica, com en les botigues londinencs de Carnaby Street i Portobello. “Aquí va ser on vaig desco-brir la veritable minifaldilla que et tapava just les calces, i no les que portàvem a Barcelona per sobre del genoll”, recorda Gimpera. Ens els home primava, segons Herralde, “l’exili gairebé absolut de la corbata”. No així els cabells llargs, que la majoria lluïen. Drogues: Preferien l’alcohol, però els divins reconeixen haver provat cocaïna, ma-rihuana i haixix. El pastilles també era freqüent, però sense so-fisticacions. “Li enganxàvem a cubata i al optalidón. Tots portàvem a la bossa, per suportar el somni”, re-corda Colita. Estiueig: A l’estiu, la gauche divine peregrinava a Cada-qués, sobre-tot a
l e s cases de
l’arquitecte Fe-
derico Correa i l’escriptora Rosa Regàs: “Era normal veure’ns al carrer asseguts en uns enor-mes coixins i enllumenats per espelmes”, recor-da De Moura. Però la gauche també passava per les cases de Colita, Serrat, Gimpera i la cantant Guillermina Motta a Begur (Costa Brava), per la d’Oriol Regàs a Calella de Palafrugell, i les de l’editor Carlos Barral i Juan Marsé a Calafell. També anaven a discoteques de la costa regen-tades per Oriol Regàs, com Maddox, a Platja d’Aro, i la Arboleda de Palamós.
Viatges: Bocaccio solia organitzar viatges on la diversió es combinava amb l’erudició: “Sem-
pre perdíem diners, però no importava perquè ho passàvem molt bé. Recordo
que el cap de setmana a Roma només va costar 2.000 pessetes, mentre
que la setmana a Nova York va sor-tir per 15.000 “, afirma Oriol Regàs. Encara recorda els que van orga-nitzar a Eivissa, Mèxic, Nova York (existeix una pel lícula que el va immortalitzar en 16 mm, dirigida per Gonzalo Herralde), Còrsega, Londres (per veure musicals com Hair) i Roma. A la capital italiana,
i per avaria de l’avió, la gauche es va quedar a l’aeroport i allà va cele-
brar una festa amb disfresses de romans. Només lamentaven que no poguessin pujar a les carrosses de cavalls que els esperaven a l’aeroport del Prat (Barcelona). Llibreries: Les
més habituals eren Cinc d’Oros, Anthropos i al Passeig de Gràcia, la Llibreria France-sa i Leteradura, de Lali Gubern.
Cinema: L’anomenada Escola de Bar-celona va viure els seus anys dolços en
aquella època en què l’art i assaig feia furor i les visites a les sales Arcàdia i Publi eren habituals. Això sense comptar amb els viatges a Perpinyà per veure Ingmar Bergman, Michelangelo An-tonioni i François Truffaut, entre d’altres direc-tors, imprescindibles encara sense entendre’ls. Molts s’han preguntat si la gauche divine era més gauche que divine, oa l’inrevés. Segons Moix, primava l’esquerranisme: “Ara hi ha més vida cultural però és molt més apagada. Podíem ser snobs, però aquell esnobisme era molt enri-quidor”. Com no hi havia consciència de grup, no es va redactar cap manifest. “Érem joves i no teníem un duro, encara que mai parlàvem de diners ni del mal que vivíem perquè no era gens elegant”. El cinema espanyol es va fer ressò de la popu-laritat del carrer dedicant una pel.lícula en què participava la “musa” de la gauche divine, Teresa Gimpera. No obstant això, Colita opina: “No érem una banda de pijos, gilipolles i presumptuosos com deien molts envejosos que volien formar part del grup per tirar-se a Teresa Gimpera i Serena Vergano. Repassa la llista dels seus membres i veuràs com la majoria, després de gairebé 40 anys, seguim treballant “. Entre rialles, De Moura reconeix: “Vist des d’ara, la nostra pedanteria va haver de ser bastant insoportable“
la
“gauche divine”
dotze -24 -
Recórrer els 41 anys d’història del Fes-tival de Sitges suposa dibuixar un luxós, complet i coherent mosaic del millor i el més rellevant que ha passat en el cine-ma fantàstic en les últimes quatre dèca-des. Atent als canvis, tendències i modes que s’han anat materialitzant en el si del gènere, Sitges ha sabut sempre respon-dre amb rapidesa i serietat a la ferocitat canviant del cinema de terror i fantàstic, un cinema que tot i jugar sobre regles i codis de llarga història, sap sempre adequar al ritme dels temps. I tot i així, malgrat el seu disciplinat seguiment de la més viva actualitat cinematogràfica, Sitges ha sabut sempre erigir-se en una festa. Delirant, esbojarrada, sorollosa i efusiva, la tribu que pobla els carrers de Sitges durant el festival es caracteritza pel seu entusiasme inesgotable i la seva curiositat insaciable. Aquest és el cor del festival.
El festival va ser fundat el 1968, amb Pedro Serramalera com a director. Enca-ra sense una secció competitiva, aque-lla primera edició ja va voler deixar clar que, tot i tractar-se d’un festival de gènere, el festival volia mantenir una visió àmplia del cinema fantàstic. Així, en aquesta primera programació van co-incidir des del film del francès Jean-Luc Godard, Alphaville, a la comèdia amb vampirs de Roman Polanski, El ball dels
CINEMA - dotze
per G
ER
AR
D M
ÚR
IA
- 25 - dotze
vampirs. Sempre atent als últims films dels grans mestres, aquell any Sitges va programar els dos últims films tant de Terence Fisher com de Mario Bava.A partir d’aquí, la història del festival ve marcada pels grans títols que han anat deixant empremta en la història del gènere. 1.975 era l’any del mestre Dario Argento i la seva Profonda Ros-so, 1978 i 79 donaven la benvinguda a un dels grans mestres del cinema con-temporani, David Cronnenberg, que va presentar Ràbia i Cromosoma 3. 1.984 seria l’any de la solidificació popular del fenomen manga gràcies a la proverbial Akira, mentre 1.986 seria el de la con-solidació de dos noms essencials, el de l’megalòman James Cameron (Aliens) i el del genial, postmodern i oníric David Lynch (Vellut blau ). Hellraiser (1987), Inseparables (1989), Europa (1993), Sitges seguia atenta al cinema de les més diverses cinematografies.
L’any 1.999 suposaria una forta sac-sejada per al festival gràcies al triomf popular d’una cinta com The Ring, del japonès Hideo Nakata. Aquell va ser l’inici del boom del terror asiàtic. Va ser
quan el món es va adonar que, en ma-tèria de cinema fantàstic, el continent asiàtic tenia molt a dir, allà s’estaven gestant produccions capaçes d’insuflar saba nova a un gènere que semblava una mica alacaigut per l’estandardització dels productes made in USA . De fet, l’explosió d’aquest cinema ha estat tan gran que el festival ha hagut d’inventar una nova secció que pogués abastar i donar espai a la quantitat de films in-teressant procedents del llunyà Orient, anomenada Orient Express.
La història va seguir marcant el seu fluir incessant i noves pel lícules van anar deixant la seva marca indeleble al fes-tival. Fantasmes de Mart (2001) d’un dels grans del terror, John Carpenter, i noves pel lícules de vells coneguts: Mul-holland Drive (2001) de David Lynch, Spider (2002) de David Cronnenberg o Kill Bill (2003) de Quentin Taranti-no, un dels grans amics del festival des
que la seva opera prima, Reservoir Dogs (1992) arrasés a Sitges, que va ser un dels trampolins per al film a Europa.A mesura que el festival ha anat creixent, i ha estat reconegut en el món com un dels principals centres del fantàstic, més i més realitzadors i estrelles han deci-dit desplaçar-se fins la petita població costanera que és Sitges per mostrar i defensar de viva veu els seus darrers treballs. Així, han visitat el festival Ral-ph Fiennes (Spider), David Lynch (Vellut blau), Sam Raimi (Darkman), Terry Wi-lliam (El rei pescador), Vin Diesel (XXX), Guillermo del Toro (Cronos, El laberinto del Fauno) , Takashi Miike (Audition), Álex de la Iglesia (800 bales), Eli Roth (Hostel), Jodie Foster, Anthony Hopkins (Drac vermell), Christian Bale (El maqui-nista) i molts més.Sitges ha aconseguit erigir-se, a cop de treball i il.lusió en una de les catedrals del cinema fantàstic i de terror, el lloc en què els somnis esdevenen malsons.
dCINEMA
Where Is Martin Handford?
per miquel riera
HELLO!
•CINE
dotze - 26 -
Where Is Martin Handford?
per miquel riera
HELLO!
Wartin HandfordCom un nenMartin Handford va nèixer a Hampstead, Londres, el 27 de setembre del1956.Handford va començar a dibuixar com qualsevol altre nen, dibuixant figures de pal sobre paper. La seva inspiració per dibuixar figures li ve de les pel·licules clàsssiques i els soldats de plom a amb que jugava llavors.
Com adultMartin Va treballar duran tres anys en una oficina d’asssegurances per financiar-se els seus estudis a l’universitat d’art. Durant aquests anys els seus dibuixos eren, diu, “escenes de batalles i figures que sempre estaven ocupades militarmen”t.Després de la universitat d’art, Martin va treballar com a il·lustrador independent i es va especialitzar en l’elaboració d’escenes amb multiuts per a diferents clients.En Martin Handford és un dibuixant me-tódic. Pot tardar fins a vuit setmanes en completar un dibuix de dues pàgines en-frontades.
Com artistaAl 1986 va dibuixar per primera vegada a Wally. El nom del protagonista va va-riar per adaptar-se als diferents països on es van distribuir els llibres (Waldo, Hoger, Effy...) sense alterar el seu aspecte: amb ulleres i sempre va vestit amb samarreta i gorro de ratlles vermelles i blanques. Sol portar un bastó, ‘una càmera de fotos, un gosset que es diu Woof i alguns amics, com
el mag Barbablanca, la seva xicota, Wenda, que vesteix igual que ell. També apareix l’Odlaw, una mena de wally malechor, i tot que es “perden” sovint per les il·lustracions temàtiques i que cal localitzar. Els lectors aguditzen la seva atenció en una situació lúdica.Un any més tard, al, 1987, li va arri-var el reconeixement mundial. La saga On és Wally es van començar a traduïr a més de 28 idiomes diferents i s’ha venut en més de quaranta païssos. L’èxit de la saga va pro-piciar l’aparició de videojocs i una sèrie de dibuixos animats basats en els llibres. Wally s’ha convertit desde llavors en una icona de fama mundial.
dotze - dCINE
- 27 -
¿Dónde está Wally? llegará al cine
W ALLY ally, el famós personatge que es fa famós pels llibres que consisteixen en enormes dibuixos en els quals cal trobar-lo, amb les seves característics lents i la seva playera a ratlles vermel-les, arribarà a la pantalla gran.
Creats per l’il·lustrador britànic Mar-tin Handford en la dècada de 1980, aquests llibres estan protagonitzats per un personatge cridat Wally, un turista llargarut amb camisa de ratlles vermel-les i blanques, capell amb borla, bastó i texans blaus. Han venut més de 50 milions de còpies al voltant del món a pesar que no tenen una història o diàlegs, simplement són dibuixos en els quals l’acudit és trobar a aquest simpàtic personatge, d’entre la gent.
La inminent versió cinematogrà-fica d’aquest personatge de llibres serà produïda per Universal i Illumination Entertainment, la qual es troba trebal-lant actualment en la cinta, Flanimals i acaba d’acabar Despicable Me, cinta protagonitzada per Steve Carrell i Jason Segel. ?
LOS ÀNGELES, CALIFÒRNIA.-
Els estudis Universal han obtingut els drets per a l’adaptació cinematogràfica de la sèrie de llibres On està Wally?, amb la intenció de fer una pel·lícula per a tota la família, va informar a la premsa nord-americana.
L’objectiu d’aquests llibres, tot un fenomen sociològic, era trobar a Wally, entremesclat amb una multitud de per-sonatges, dintre de desenes de paisatges de totes les èpoques.
En principi, l’adaptació d’aquestes històries anava a càrrec dels estudis Paramount i Nickelodeon, que van pen-sar en el director John Schultz para fer-se càrrec d’un projecte que contava amb text d’Adam Rifkin.
L’argument es centrava en Wally, cridat Waldo en Estats Units i Canadà, als seus 30 anys i immers en diversos viatges temporals després d’activar per accident una màquina del temps.
dotze - 28 -
c‘
la revista d preimpressió núm. 2. Any 2010
tecnologiaapple macintosh: + de 25 anys de
lluita amb microsoftjoy bubbles& the capatain Crunch
barcelonaapunta, dispara... click:
la gauche divine• amb d Brossa
cultura visualwhereis Martin Handford
susan kare: primeres icones de MacOsel pop d ntonio de Felipe
ocid legend of time: Camarón
sitges: the festivalsonar 2010
