2

Sumari

EDITORIAL INTERNET CINEMA

MEMÒRIA HISTÒRICA UNDERGROUND POESIA

ART AL CARRER CIÈNCIA GASTRONOMIA

Reconeixement - NoComercial (by-nc): Es permet la generació d’obres derivades sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials. (http://es.creativecommons.org)

Per què seguim fent cultura

Internet: lliure o propietària?

Àgora: la cançó d’Hipàtia

Anécdotas (y no) de prisiones

Entrevista a Toni Serra,

fundador d’OVNI

La ventana escarlata

Reportatge fotogràfic

Avortament per Llei. Dret o

delicte?

Menja i calla!

Direcció:

Miquel Àngel Sòria

Consell de Redacció:

Juan LinaresÓscar MartínezManuel MorenoJordi Relaño

Han col·laborat en aquest número:

Pol AcózarFelipe ArangurenAntoni BarbaràPatricia da SilvaAdoni Gonzáles MateosAnna Maria VillalongaÓscar MartínezToni Serra

Maquetació:

DeBarris sccl

Disseny de la portada:

Irene Sá

Correccions:

Mar Olivé

Publicitat

Laura Catalan625 601 107

Per rebre la publicació us podeu fer socis de l’Ateneu Roig. Poseu-vos en contacte a ateneu@roigcultura.cat

La publicació és bimen-sual. Aquesta publicació és una de les activitats de l’Associació Cultural Roig amb seu a Ciudad Real 25, Barcelona

Impressió: Cevagraf scclDipòsit legal: B-19470-2010

3

Editorial

Estem contents del resultat obtingut amb el primer número de la revista. Les opinions que ens han arribat fins ara ens diuen que estem en la bona línia. Però volem millorar i per això és imprescindible conèixer més opinions i comptar amb més col·laboradors.

El camí fins ara no ha estat fàcil i la causa d’aquesta dificultat no ha estat només tècnica o estètica. Creiem que tant el format com el conjunt de la maquetació han estat un encert, però no podem evitar que, en ocasions, se’ns puguin desvetllar preocupacions de tipus ètic. Aquestes es plantegen quan al nostre voltant la societat es veu trasbalsada per esdeveniments difícils de qualificar. L’actitud violenta i bel·ligerant d’Israel, que ens referma en l’existència del terrorisme d’Estat en molts països, ens fa pensar que és una vel·leïtat seguir parlant de cultura. La poesia és un arma carregada de futur?

Afortunadament aquesta inquietud no deixa d’ésser passatgera i reforça la necessitat d’una cultura a l’abast de tothom –i per què no? que consolidi uns valors republicans– que ens faci més lliures i amb més capacitat per enfrontar-nos al salvatgisme. Theodorakis, recentment, atribuïa les causes de la situació a Grècia a tres mancances: la Moralitat, l’Educació i la Cultura.

Per tant, seguim amb el nostre treball. Ara és el moment de refermar-nos en les idees que van impulsar l’aparició de la revista i obligar-nos a fer un esforç per eixamplar el nostre àmbit d’influència.

Us hi esperem.

Per què seguim fent cultura

4

Internet: lliure o propietària?

“Si tu tens una poma i jo tinc una poma, i intercanviem pomes, aleshores tant tu com jo seguim tenint una poma. Però si tu tens una

idea i jo tinc una idea, i intercanviem idees, aleshores ambdós tenim dues idees”

George Bernard Shaw

Pol Acózar

Patricia Da Silva

interneti noves

tecnologies

Internet s’ha convertit en poc més de 30 anys en una xarxa global d’informació paral·lela a la realitat, una malla de dades binàries i béns immaterials que s’entremescla amb la nostra realitat quotidiana fins als aspectes més íntims. Nascuda a l’ombra de la intel•ligència militar nord-americana, la xarxa Arpanet, va ser autoritzada més tard per al seu ús civil i va atraure ràpidament l’atenció de l’àmbit universitari i acadèmic, així com d’un grup d’emprenedores empreses especialitzades en programari.

Des d’un principi, Internet va ser concebuda com una xarxa de computadores al mateix nivell, relacionades d’igual a igual. Aquest aspecte es va considerar fonamental per a garantir la no dependència de la xarxa a un o diversos servidors centrals que la sostinguessin i al mateix temps la tornessin més vulnerable. Això, no obstant, va resultar ser un veritable problema en molts sentits en el moment que van voler participar-hi les empreses i fer-hi negoci.

L’expansió d’Internet es va fer a principis de la dècada dels 90 a través de maniobres econòmiques altament especulatives que van començar amb moviments en borsa de grans grups empresarials i en inversions de capital a les famoses empreses .com. Des de 1995 van sorgir multitud d’empreses que operaven a través de la xarxa promovent negocis de tota mena. En aquesta primera etapa, les corporacions financeres van invertir molt activament en projectes empresarials a Internet de manera irracional. Els baixos tipus d’interès i l’optimisme tecnològic van animar als inversors a donar suport

a projectes grandiloqüents que no se sustentaven ni tan sols des del punt de vista estrictament econòmic de la doctrina liberal.

El desenvolupament de les empreses .com va ser molt accelerat, es van cercar beneficis ràpids i van deixar de costat altres aspectes del negoci molt importants. A partir de 1999, la desconfiança dels clients, i l’absència d’un pla de negoci ben definit i amb objectius concrets, duen a aquestes empreses a una gran crisi econòmica, que durant els primers anys s’oculta de manera descarada a l’opinió pública, mentre se segueix convidant als petits inversors a invertir en el que s’anomena “un valor segur”. A principis de 2001, l’empresa Yahoo! perd més del 19% del seu valor en borsa. En el mercat espanyol, Terra és la més perjudicada amb pèrdues de més del 10% de la seva cotització. La borsa de la Nova Economia, el Nasdaq, perd una mica més del 2% i a l’Octubre de 2002 arriba al seu punt més baix. En el període comprès entre l’any 2000 i el 2003, 4.854 companyies d’Internet van desaparèixer, ja fos per haver-se fusionat o perquè havien fet fallida.

Les víctimes principals de la crisi de les tecnologies van ser els petits inversors i les empreses que havien realitzat importants esforços inversors en un seguit de projectes excessivament tècnics i difícils de comprendre. De l’eufòria inicial en l’àmbit empresarial pel que fa als temes relatius a les noves tecnologies es va passar a un ambient de desconfiança generalitzat. Els coneguts portals d’Internet basaven el seu model de negoci en una concepció tradicional del màrqueting que entenia

5

interneti novestecnologies

els usuaris de la xarxa com consumidors passius de continguts. El principal problema que van patir les empreses .com dels anys 90 va ser la manca de solidesa de les propostes de negoci i la creença irracional que el nou mitjà de comunicació que suposava Internet era un nou espai verge per al consum que havia de donar molts diners als qui es pugessin al tren. Generalment, no es va tenir en consideració el fet que els/les consumidors/es a Internet són una minoria dels/les consumidors/es que hi ha en el món real. El nou mitjà necessitava d’una mínima i complexa inversió per part dels potencials consumidors en material informàtic, programari i connexions que segueixen lluny de ser assequibles per a moltes economies familiars. Va influir de manera determinant el fet que el nombre d’usuaris de la xarxa fos insuficient per fer rentables la majoria dels projectes empresos. També important, va ser la manca de continguts atractius per als/les usuaris/es, ja que es treballava amb formats i tecnologies noves que no estaven estandarditzades.

L’única empresa que va sortir reforçada de la crisi de les .com va ser Google. Google Inc. és una empresa que té com a principal producte el motor de recerca del mateix nom. Va ser fundada el 1998 per dos estudiants de doctorat en informàtica en l’escola d’enginyeria de la Universitat d’Stanford, Larry Page i Sergey Brin. Encara que el seu principal producte és el cercador, l’empresa ofereix també centenars d’altres serveis que es caracteritzen per permetre a la publicació de continguts elaborats pels mateixos usuaris. El paper de Google en l’actual xarxa d’Internet és el de peça fonamental. S’ha convertit, de fet, en el portal d’entrada de la majoria d’internautes a la xarxa. La clau del seu èxit, que diferencia el

seu destí de la resta d’empreses .com d’aquella generació, és que Google mai s’ha preocupat de crear continguts, sinó que s’ha limitat a ordenar-los mitjançant criteris oberts i modificables que persegueixen oferir a l’usuari allò que busca, sense donar preferència a criteris econòmics o polítics. De fet, la base del seu èxit ha estat una concepció del cercador similar a la d’un servei públic autogestionat, que els seus fundadors van voler resumir en el lema “Don’t Be Evil” (“No ser dolents”). En estudis realitzats l’any 2006, Google era l’empresa del món que millor tractava i retribuïa els seus empleats i empleades, a part de ser una de les cinc marques més ben valorades pels/les consumidors/es. Però, malgrat la bona imatge de marca que han intentat projectar els seus fundadors, Google és una empresa poderosa que exerceix un control determinant sobre tota mena d’informació, pública i privada, motiu pel qual ha despertat la desconfiança de diversos sectors de l’escena pública internacional, inclosos els defensors dels drets civils dels Estats Units d’Amèrica i governs de Països de la Unió Europea. Fins l’any 2010, Google sempre havia mantingut un respecte escrupolós amb la legislació internacional, adaptant-se als requeriments de les lleis de països tan diferents com la Xina o els Estats Units quan ha estat necessari i complint una ferma política de protecció de dades i privacitat de cara als usuaris. No obstant això, aquesta actitud de neutralitat de l’empresa ha variat de forma important arran del que s’ha conegut com la primera guerra del Ciberespai, que ha enfrontat l’empresa i el govern xinès en un conflicte purament polític.

Sota l’empara de l’experiència del model de negoci de Google moltes empreses han sorgit en els darrers

6

anys oferint serveis als usuaris per publicar els continguts creats per ells mateixos o per a ordenar i personalitzar els continguts de la xarxa, entre les quals destaquen Flickr (imatges), YouTube (vídeos), Writely (textos) i un interminable etcètera. Durant l’any 2006, un seguit de moviments entre empreses han evidenciat la tendència a la concentració de serveis entre Google i el seu principal competidor, Yahoo!. Google ha adquirit Writely (ara Google Docs) i YouTube, mentre que Yahoo s’ha fet amb el control de Flickr i una sèrie de serveis similars. Els enormes guanys d’aquests models de negoci, que obtenen molts beneficis en proporcionar serveis gratuïts als/les usuaris/es a canvi que aquests/es accedeixin a fórmules de publicitat contextualitzada, ha portat alguns/es estadistes a parlar en els darrers temps d’una revolució de la web que han anomenat Web 2.0. En realitat, més que una revolució, aquest procés també té totes les maneres d’una lògica evolució en l’ús d’Internet per part dels/les usuaris/es, acompanyat d’una adaptació per part de les empreses als nous canals de comunicació cibernètics, un cop passada l’eufòria irracional dels 90. Des d’un punt de vista tècnic, l’evolució del llenguatge web per donar pas a noves classes de continguts, com la interactivitat, el vídeo o l’àudio, s’ha realitzat sense cap trencament ni innovació veritablement revolucionària amb les tecnologies anteriors. Aquestes aplicacions web són possibles gràcies a la combinació de diferents tècniques de programació que ja existien juntament amb els beneficis d’una major velocitat de navegació proporcionada per la popularització de les connexions ADSL.

L’actual ressorgiment del mitjà web després de la crisi dels 90, ha estat possible gràcies a la penetració de la filosofia col•laborativa del Codi Obert i el Software Lliure en la societat. Els defensors de l’existència d’un moviment Web 2.0 el defineixen com una expressió que vol fer referència als canvis esdevinguts a Internet des de les webs tradicionals pensades per a consumidors/es a les noves aplicacions web destinades a usuaris/es. Els/les propulsors/es d’aquest pensament

consideren que Internet només té sentit com a mitjà per compartir continguts creats per els/les usuaris/es mateixos/es. Deixant de banda l’esperit comercial d’aquestes proclames, cal constatar un canvi de tendència significatiu en l’ús d’Internet, amb afectacions a la resta de canals de comunicació tradicionals. Efectivament, Internet ha modificat de manera notable l’ús dels mitjans de comunicació d’una part important de la població, que han passat de ser simples espectadors/es a ser usuaris/es actius/ves i creadors/es de continguts. Internet ha convertit els mitjans de comunicació unidireccionals en eines cares i ben sovint inútils. Allò més visible d’aquest canvi de tendència és la irrupció dels blocs o weblogs que posen a disposició de tothom una manera senzilla de publicar notícies i opinions personals en condicions de relativa igualtat amb els mitjans que tenen a Internet els grans grups de comunicació. En el mateix sentit, la Viquipèdia o YouTube han esdevingut, en poc temps, una font d’informació que utilitzen tots els mitjans tradicionals. D’altra banda, l’ús de la sindicació de titulars i els cercadors de notícies està desplaçant la premsa escrita tradicional, de manera que els punts de referència informatius han deixat de ser les capçaleres de prestigi o les agències de notícies i cada cop són més els blocs d’especialistes i els moviments ciutadans els generadors d’opinió.

L’actual debat sobre la “neutralitat d’Internet” sorgeix a conseqüència de les pressions d’un seguit de companyies operadores de telecomunicacions, al capdavant de les quals figuren Cisco, Motorola, Vodafone i Telefonica, que propugnen un replantejament de la xarxa sota criteris de mercat. Aquestes corporacions pretenen establir una Internet de pagament a l’estil de la televisió per cable que discrimini els usuaris en funció de les seves quotes de pagament i limiti l’ús de determinades aplicacions fins ara gratuïtes, com el correu electrònic o la telefonia de veu sobre IP. Les operadores es convertirien en “porteres” d’Internet, amb la potestat de discriminar entre diferents tipus de tràfic. Implicaria que

interneti noves

tecnologies

7

els portals web amb major capacitat de pagament podrien tenir accés a rutes ràpides, mentre que els llocs que no paguen el peatge estarien condemnats a la via lenta.

Aquest debat és el primer dels 25 temes més ocultats per la gran premsa dels EUA segons l’informe Projecte Censurat 2007, reportatge anual sobre la censura en els mitjans nord-americans que dirigeix el sociòleg Peter Phillips en la Universitat Sonoma State de Califòrnia. A l’extrem contrari d’aquests plantejaments, diversos estats com la Xina o l’Índia i alguns països de la Unió Europea, conjuntament amb les principals agrupacions de programadors i de cibernautes, propugnen una traspàs dels organismes reguladors d’Internet a l’ONU per tal de garantir-ne la seva neutralitat.

D’altra banda, per motius similars, les operadores privades també tenen en el seu punt de mira una altra tecnologia oberta molt popular: el P2P. Les xarxes d’igual a igual (peer to peer o P2P en anglès), defineixen un sistema de comunicació que no té clients ni servidors fixes, sinó un seguit de nodes que es comporten alhora com a clients i com a servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d’una xarxa dinàmica. Aquest model contrasta amb el model client-servidor. Qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible. Converteixen doncs les computadores en elements actius que permeten als usuaris intercanviar informació i agrupar capacitat de processament. Fent-ho a més al marge de la World Wide Web. Els nodes poden diferir en configuració local, velocitat de procés, ample de banda i capacitat d’emmagatzematge. Com que la majoria d’operadores privades no proporcionen als seus clients una IP fixa, no podrien connectar-se entre elles perquè no coneixen la IP que han d’utilitzar. Les plataformes Peer To Peer realitzen una connexió a un servidor (o servidors) amb una adreça coneguda, que s’encarrega de mantenir la relació d’adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment

d’informació addicional, com un índex de la informació de que disposen els clients. Després d’això, la clientela ja té una informació sobre la resta de la xarxa i pot intercanviar informació, sense sol•licitar la intervenció dels servidors.

Les grans corporacions tracten de frenar les xarxes P2P d’igual a igual perquè són una amenaça més al monopoli que ostenten sobre les xarxes de comunicació. Però camuflen el seu discurs rere una retòrica contra la vulneració dels drets de propietat intel•lectual del material que s’intercanvia en aquestes xarxes, a les que consideren responsables de la distribució massiva i il•legal de material protegit per Copyright. Tenen la pretensió d’aconseguir de prohibir-les per així mantenir el tradicional sistema vertical de comunicació, que els beneficia i els permet exercir un control de la informació que arriba a la població. Gran part dels arxius compartits en aquestes xarxes són fitxers de música i vídeo, i representen una gran amenaça als models empresarials ja establerts, sobretot per empreses discogràfiques i distribuïdores. Hi ha molts interessos en joc i és per això que a les xarxes P2P els espera un camí ple de problemes legals, tècnics i econòmics, tot i que ja compten amb un aspecte fonamental: milions d’usuaris/es.

Aquesta guerra enfronta també a les mateixes corporacions privades, dividides per sectors i interessos finals: les operadores contra les empreses de programari i de serveis en línia. Per tal d’imposar un model de xarxa que respongui als seus interessos de negoci, les multinacionals operadores han declarat la guerra a Internet i, de retruc a les empreses que han crescut a l’ombra de la seva forma actual. Així mateix, per estendre la seva visió de la qüestió han establert un pacte estratègic amb una altre sector perjudicat pel desenvolupament d’Internet, les productores d’”entertainment”. Juntes intenten portar el debat a un altre terreny on consideren que tenen avantatge: el Copyright sobre els béns culturals.

interneti novestecnologies

8

Avui em poso a escriure des de la indignació. I ho faig amb el convenciment que no m’equivoco, sobretot un cop passat el lliurament dels Goya. Ja estic tipa de la mediocritat i la vulgaritat i cansada d’argumentar la meva ànsia d’aprendre. Tothom hauria de saber que la recerca incansable i la inquietud per assolir el coneixement és allò que ha mogut i mou la humanitat. Que encara aniríem amb parracs i menjaríem carn crua si tots fóssim com aquests que jutgen tan severament la pel·lícula d’Amenábar, però que lloen i premien tranquil·lament gladiators amb accent anglosaxó, guerres galàctiques i nens mags que volen amb escombres. I que consti, per si algú s’ofèn, que no és la meva pretensió desqualificar forçuts gladiadors o portadors d’espases làser, siguin fosques o lluminoses.

El problema és el següent. L’Alejandro Amenábar, director jove i valent, de talent indiscutible ja demostrat, decideix fer una pel·lícula extremadament ambiciosa i que, no ens enganyem, no és a l’abast de tothom. Com que el noi té un palmarès que Déu n’hi do, culminat amb la darrera i esplèndida Mar adentro, tothom l’està esperant amb les antenes parades. Com que el noi, a més, és intel·ligent, culte i refinat, fa una pel·lícula meravellosa on destaca la vida d’un personatge de l’antiguitat pràcticament silenciat per la història oficial. Atesa la preparació intel·lectual del noi, està enlluernat amb aquest personatge. No és un noi frívol i, per tant, li interessa compartir idees i coneixements. Per això, creu que a tothom li agradarà conèixer la vida d’una científica (una dona, per tots els déus!) del segle IV després de Crist, filòsofa, astrònoma, matemàtica, que va treballar, partint de les teories d’Aristarc de Samos, l’òrbita el·líptica dels planetes i la teoria heliocèntrica del sistema solar. Ehem. Una dada. Després, la humanitat haurà d’esperar als segles XVI i XVII, a en Copèrnic i a en Kepler, per retrobar aquestes teories. Però bé, continuem amb el noi cineasta. Es troba que fa una pel·lícula sòbria i esplèndida, amb rigor i seriositat. Una obra colossal, a l’estil de les grans produccions del cinema històric, però sense concessions a banalitats comercials. No hi ha sexe, no hi ha escenes gratuïtes, no hi ha grandiloqüència inútil. Per contra, apareix la Història, la Ciència, la crítica del fanatisme i de la intolerància, la voluntat de recrear un període molt poc conegut, entre l’etapa d’esplendor de l’Imperi Romà i l’Edat Mitjana. I què passa aleshores? Doncs que la majoria de la crítica es menja el noi. Lloa la pel·lícula formalment, però la considera freda, lenta, sense atractiu. Per sort, cert públic està per damunt de la crítica, inusitadament preparat. A tothom que conec li ha agradat Àgora i, a la sessió a la qual vaig assistir, va arrencar forts aplaudiments. Malauradament, hom torna a la realitat, consulta la xarxa i troba una rècula d’insensateses sobre l’avorriment i el poc interès.

Per això estic indignada. Perquè a mi em va agradar molt conèixer Hipàtia. La seva perseverança. La seva lluita valenta. La seva confiança en el coneixement. Perquè em va encantar la biblioteca d’Alexandria, centre del saber de l’antiguitat. Perquè vaig patir dolorosament veient la seva destrucció. I perquè em va semblar interessant constatar un cop més allò que ja sabíem: la superstició, la injustícia i la violència del Cristianisme des que va deixar d’estar a l’oposició i es va col·locar al costat del poder establert.

En fi, no m’allargo més. Gràcies, Amenábar. Gràcies per Àgora i per ser com ets. No et deixis subornar mai. Al cap i a la fi, noi cineasta, alguns crítics potser vesteixen roba d’Armani, però a l’ànima i a l’intel·lecte, t’ho asseguro, només hi duen parracs.

Àgora: La cançó d’Hipàtia

Anna Maria Villalonga

cinema

9

memòria històrica

Son muchas las historias que se explican de las prisiones. He aquí algunas más. Unas divertidas, y otras humanas.

Anécdotas (y no) de prisiones

Adoni González Mateos

Empecemos por dos muy humanas.La primera hace referencia a Francisco Puerto Otero.Había en la cárcel Modelo de Barcelona un funcionario que cuando entraba en servicio, cada tres días, tenía dos costumbres: una, salía al patio de la cárcel a comer su bocadillo que llevaba siempre envuelto en el periódico “La Vanguardia”. Entera. La segunda es que acostumbraba a tirarla después de desayunar en una papelera existente al pie de la puerta de salida al patio, de donde la recogíamos los presos políticos. Iniciativa que nos dejaban sin problemas los demás presos.Teníamos los presos políticos una comisión de “lectura y análisis” de la prensa compuesta por mi mismo y otros dos compañeros (en aquellos tiempos estaba considerado como un buen analista de prensa, tarea que se me encomendó también en Carabanchel, además de enseñar a hacerlo a otros) los cuales explicábamos al resto de los compañeros, si bien éstos, y todo el resto de los presos de aquella galería, disponían del periódico una vez “leído y analizado”.En cierta ocasión leímos el mortal accidente de trabajo de una persona llevando a cabo un tendido eléctrico en la provincia de Tarragona cuyos apellidos eran Puerto Otero.Allí teníamos a Paco (así le conocíamos) Puerto Otero. Inmediatamente formamos una comisión de cinco o seis compañeros para afrontar el posible problema y evitar entretanto que el periódico cayera en

manos de Paco.El grupo repartió la consigna de apartarse de dejar a Paco “solo”, es decir, a partir de ese momento los únicos que le haríamos compañía seriamos los miembros elegidos para sondearle. Le hablamos de nuestras familias y sus profesiones. Uno de nosotros “se dedicaba a las instalaciones eléctricas”. Así supimos que él tenía un hermano electricista trabajando en Tarragona.Parte del grupo se separó. Se trataba de, con la ya casi certeza de que el accidentado era su hermano ¿Qué hacer? Se coincidió en llevar a la conversación de ¿Cómo reaccionaríamos si en aquella situación nos llegaba la noticia de la pérdida de un ser querido?Todos hablamos. Todos dimos nuestra opinión. Y Paco también. Así se le fue preparando, hasta que llegó el momento de preguntarle por el nombre de su hermano y, ahora sí, ya conocíamos su posible reacción y al coincidir todos los datos, darle la triste noticia y estar todos, solidariamente, junto a él.Añadir que, gracias a la “imprudencia” de aquel funcionario, los presos políticos teníamos acceso tres días a la semana a un periódico. En aquel entonces todavía estaba prohibida la entrada en las cárceles de cualquier medio informativo, ya fuera impreso, auditivo o visual (1.966). Esto nos lleva a otro punto. ¿Cómo podíamos hablar cuatro o más personas sin necesidad de levantar la voz para que los que estaban en los extremos oyeran?Andando como los seminaristas en los

10

conventos. ¿Que cómo lo hacen? Cinco – hasta ocho – se parten en dos grupos frente a frente. Unos andan hacia adelante y los otros hacia atrás. Al llegar al final del recorrido la situación se invierte y los que antes andaban hacia adelante ahora lo hacen hacia atrás y a la inversa los otros.Contradicciones carcelarias. En Barcelona estaba prohibido el uso del cinturón. Al parecer, alguien, en alguna ocasión, se había ahorcado usando un cinturón. Usábamos las corbatas, o un trozo de cuerda, en sustitución del cinturón.En Madrid, alguien, en alguna ocasión, se había ahorcado con una corbata. Estaban prohibidas. Pero no los cinturones. Menos mal.¿Y el dinero? ¿Cómo funcionaba el dinero en la prisión?Esa es otra.El dinero – de circulación legal - que la familia – o amigos – depositaban a nombre del preso (todos), era cambiado por unas cartulinas de 4 x 5 cm. aproximadamente, de distintos colores impresos en las imprentas de las cárceles, cuyo valor nominal era el correspondiente al valor de las monedas en curso legales.¿Y el dinero de “verdad”? Depositado en la caja y cuenta bancaria de la prisión, a la que, además de rentarle intereses, lo utilizaba para sus negocios particulares de los talleres internos.“Ir en bola”. Se llama así a la puesta en libertad provisional de un preso común.Para ello se necesitaba dinero “de verdad”, que no tenía.Me explico. Un preso con dos, tres, quince, veinte detenciones solicita la libertad condicional mediante un depósito en metálico de un dinero “real” que no posee, salvo que no lo ponga otra persona desde el exterior.El juzgado, a través de su secretario le dice: “Si depositas x pesetas (hoy euros) serás puesto en libertad provisional”… Y su expediente pasa de encima del montón abajo del todo… hasta que vuelva a subir, nueva fianza… nuevo bajar… los juicios se aplazan – o caducan -… y se puede estar en la calle a volver a delinquir indefinidamente.Pero,…el dinero carcelario, esos cartones impresos no tienen validez en el exterior, así que de su dinero nominal en cartones, si lo tiene, más el que consiga recoger entre sus amigos (digamos) debe sumar la cantidad que el juzgado le solicita.

¿Cómo obtener dinero legal a depositar como fianza? Se entrega – en moneda interna – la cantidad solicitada por el juzgado más, aproximadamente entonces un 25%, a un funcionario “de confianza”, que posteriormente cambiará por moneda de curso legal más la plusvalía del 25% en la caja de la prisión. Todo limpio.Sigamos con el dinero.La segunda cuestión humana hace referencia a un preso no político.Siendo trasladado desde la prisión de Carabanchel al Penal de Palencia en un vehículo de la Guardia Civil junto a otro compañero asturiano, Pepito Pérez, hermano de Tina, activista muerta en un interrogatorio por un guardia civil con el mismo apellido, y junto a varios presos delincuentes, se hizo un alto en el camino para desayunar.A Pepito y a mi nos permitieron bajar del vehículo y, bajo “palabra de honor” de no intentar fugarnos, nos quitaron los grilletes y nos permitieron desayunar con ellos.Pepito y yo estábamos asombrados… y asustados. Sobre todo asustados.Nada ocurrió y volvimos al vehículo, donde de nuevo fuimos esposados.Llegados al Penal de Palencia fuimos recibidos, era siempre así en todas las prisiones y penales, por unos funcionarios y ayudados por un preso común ya algo mayor.Este preso nos preguntó: ¿Qué tal habéis sido tratados por la Guardia Civil?”. Contestamos que: “Bien”. Como así había sido. Y nos extrañó.Ya con lo demás presos les comentamos lo extraño de la conducción y el interés de aquel hombre.Supimos entonces las causas. Un hijo y yerno de aquel hombre eran parte de la escolta de la conducción de presos, y tenía amenazados a ambos de que se atuvieran a las consecuencias como padre y suegro si llegaba a su conocimiento que algún preso político era maltratado durante la conducción. ¡Ahí queda eso!Era un campesino que había matado a otra persona accidentalmente, por lo cual cumplía una condena. Leve, en razón de las circunstancias. Pero, aún reconocida la involuntariedad, había matado.La edad y la situación le habían desembocado en enfermedades y depresión, o depresión y enfermedades. En cualquier caso, lo preocupante, y peligroso, era la enorme depresión que padecía.

memòria històrica

11

Pero no era un delincuente en el sentido pleno de la palabra, y en aquella situación los presos políticos le “apadrinaron”, cuidándole y protegiéndole, pues su degradación física y moral, a decir de los compañeros, era preocupante.Así que, al margen de cualquier “actividad política”, como persona y ser humano, era considerado uno más del grupo.En el mismo Penal de Palencia ocurrieron dos hechos, digamos, “curiosos”.Uno de ellos relacionado con nuestras “prerrogativas”.Habíamos ideado dos maneras de disponer de más iluminación y durante más tiempo para poder estudiar, o simplemente leer durante la noche.Disponíamos únicamente de bombillas de 25 vatios y a las 22 horas se nos apagaban las luces de las celdas.Habíamos obtenido por diversos medios bombillas de 40 y 60 vatios, e ideado un sistema de dos finas cuerdas atadas desde el interior de la celda al conmutador exterior de la luz que accionando una u otra apagábamos o encendíamos a nuestra voluntad.Se enteró de ello el director. Nos hizo sacar las cuerdas, bombillas y que el funcionario de turno de guardia nos apagara la luz a las 22 horas.Teníamos los presos conocimiento de que el director se había gastado un presupuesto concedido por la Dirección General de Prisiones para llevar a cabo algunas reparaciones de mantenimiento en la prisión y el pintado general y total de toda ella. Presupuesto que el había invertido en arreglos (en parte) y pintura (todo) en… su domicilio particular.Fuimos tres compañeros, Rafael Hernández, de Madrid, otro ¿Iglesias, Pietro?, también de Madrid y yo mismo a hablar con el director y le solicitamos nos devolviera nuestra “prerrogativa” y, que si el problema era de presupuesto, nosotros mismos le ayudaríamos a conseguirlo mediante una carta que enviaríamos a la Dirección General de Prisiones solicitándole que el presupuesto previsto para pintar la prisión fuera destinado a la mejora y mayor duración de iluminación de nuestras celdas para poder estudiar.Nos contestó que se estudiaría la propuesta. Dos o tres días después obteníamos la respuesta. Aceptaba nuestra petición… sin pasarnos.Otra del Penal de Palencia. Y casualidades

de la vida.El peor funcionario de aquella prisión, un jefe de servicio, nos tenía en su punto de mira a los presos políticos que, además: “Éramos unos embusteros al afirmar que la policía torturaba”.Pero… a veces da para creer en dios.De siete hijos que tenía cinco eran sacerdotes, monjas y/o seminaristas. En aquella primavera de 1968 había tenido lugar en Barcelona una manifestación de sacerdotes en plena Vía Layetana y la policía cargó contra ellos con una violencia pocas veces vista.Acudió a Barcelona, un hijo y una hija suyos estaban entre los golpeados y, por si ello no fuera suficiente, su hijo estaba internado en el Hospital Clínico gravemente herido. Había sido de los peor maltratados.Como San Pablo, cayó del caballo. A su regreso había tenido lugar una gran transformación.Si los presos políticos hubiéramos entrado un elefante en la cárcel, no lo hubiera detectado.Así, pudimos introducir algunos documentos y textos marxistas. Éstos, con gran trabajo durante la noche (recordemos el episodio de la luz) los reproducíamos – urgentemente - a mano para mayor seguridad y hacíamos desaparecer los originales pues estaban prohibidos y difícil de que pasaran desapercibidos.Volvamos a Carabanchel.Ocurrió que a un preso político al cual le llegó un comunicado del TOP con el cálculo – mal realizado en uno o dos días de más – sobre el tiempo que le quedaba para cumplir su condena.Envió una carta al TOP solicitando la oportuna rectificación, que así se hizo.Entonces, el condenado hizo una denuncia vía penal al TOP exigiendo la devolución del precio del sello que a él le había costado el envió de la rectificación.El juzgado estuvo dispuesto a devolverle el importe, entonces era una peseta.Pero el se negó si no era por vía jurídica. Lo cual así tuvo que cumplirse. Debiendo el preso ser trasladado desde la prisión al juzgado sobre el cual recayó la denuncia. La sala de lo penal falló que el preso había tenido que realizar un dispendio por causa ajena a su voluntad y que por tanto el TOP tenía que resarcirle devolviéndole el importe del sello… y mediante un talón por el valor de una peseta depositado en el juzgado de la causa denunciado.

memòria històrica

12

underground

OVNI: Observatori de Video No Identificat

Entrevista a Toni Serra, fundador d’OVNI

Com vas arribar al món del vídeo?Pot sonar estrany però vaig arribar al món del vídeo cercant un llenguatge que em permetés explorar una llibertat de pensament i de pràctica. Els estudis d’història de l‘art o filosofia, i sobre tot la tesi de llicenciatura, em van distanciar enormement de la rigidesa del llenguatge acadèmic i d’una certa fossilització del pensar. Semblava no trobar-hi una forma de continuar les experiències de creadors i pensadors que m’havien interessat. La societat havia canviat, vivíem ja en un món dominat per les imatges espectaculars, de la publicitat, les notícies, i les grans produccions d’entreteniment cinematogràfic. Una colonització de l’imaginari, dels desitjos, de les pors i sobretot dels somnis. De sobte, quasi per atzar, allà estava la creació en video, com un llenguatge híbrid, bastard, amb molts pares i referències possibles; alhora sense un lloc clar; igualment irrellevant per a la indústria artística que per a la televisiva. Aquest no lloc, que per tants era un problema o una limitació, era en realitat un espai de llibertat ideal; lliure de les pressions de la indústria i dels llenguatges

estandaritzats, on totes les experiències eren factibles. I una d’aquestes possibilitats era precisament la d’entendre’l com un mitjà contemporani de reflexió i alhora com una experiència vital visionària.

Què és OVNI, com neix i s’acaba fent –diguem-ho així– adult? Els inicis d’OVNI es troben al 1992 amb la creació de la Associació de Video La 12 Visual, que va donar lloc, entre altres, a la Mostra de Video Independent & Fenòmens Interactius, que es va celebrar per primer cop a l’aleshores tancat Metrònom i, ja posteriorment de forma regular, cada any i mig, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. En un principi, la intenció era obrir els límits que una estreta visió de l’art havia imposat a la creació en video, i mostrar totes les seves possibilitats com a llenguatge adult de creació i reflexió, més enllà de les restriccions de moda, gènere, novetat tecnològica, etc… Una forma a més de posar en contacte i contrastar aquestes reflexions i visions que provenien de llocs i condicions tan diferents; el video com a una forma contemporània de coneixement.

13

I alhora una reivindicació de la necessitat urgent d’un llenguatge visual independent en el context d’un món cada cop més mediatitzat corporativament.El 1998 neix la voluntat de crear els Arxius de l’Observatori, amb la idea de crear un fons de consulta de lliure accés, públic i permanent, intentant trencar una dinàmica de banalització de la cultura que tendeix a convertir-la en una mera successió d’espectacles sense memòria.Aquest arxiu alhora neix amb un caràcter intencional i temàtic clar: facilitar una crítica de la cultura i de la societat contemporànies, fent servir diferents estratègies: video art, documental independent i arqueologia dels mass media.En aquest sentit els Arxius recullen tota una constel·lació de treballs diferents, on el denominador comú és la lliure expressió i reflexió sobre les pors i els plaers individuals i col·lectius; construint en conjunt una visió multifacetada, milers de petits ulls, que aprofundeixen i exploren el nostre món o n’anuncien d’altres de possibles. Un discurs en què els principals valors són l’hetereogeneïtat, la contradicció i la subjectivitat des d’on es realitzen. Per si sol un revulsiu a la clonació i repetició dels mass mèdia corporatius.Al llarg dels anys el caràcter temàtic ha fet de les successives edicions una lectura, un particular registre dels somnis i malsons de la nostra època. Així hem pogut observar com l’espectre de preocupacions s’anava concentrant progressivament, partint d’un ventall molt ampli en els primers OVNI ( 1993-1996), fins a a centrar-se en temes cada cop més específics: Identitats versus Mass Mèdia (1997-98), Comunitats (2000), Globalització (2002), Post Sept 11 (2003), Resistències (2005), El Somni Colonial i Zones Autònomes (2006), Exodus, els marges de l’Imperi (2008), Rizomes (2009).Actualment els Arxius de lliure accés públic es troben consultables al CCCB,

i incorporen aproximadament uns 2100 treballs (video art, documental independent, arqueologia mediàtica); treballs que han estat digitalitzats i subtitulats. Una eina important és també la versió on-line d’aquests arxius, accessibles lliurement a la nostra pàgina [www.desorg.org] i que inclouen més de 600 videos consultables a pantalla sencera.

Proposeu el llenguatge visual i, més concretament, el video, com a instrument de resistència, no com un pur producte d’avantguarda, allunyat del món, elitista, tipus “l’art pour l’art”. M’equivoco? Bé, el desenvolupament de la tecnologia de consum ha comportat una nova i exponencial banalització de la imatge, una saturació d’estimuls visuals i un vel cap a altres realitats; però també -i això és molt important- ha fet possible l’accés al video com a una eina quotidiana de reflexió de les realitats que vivim o somniem, de creació d’un imaginari propi; ha possibilitat l’aparició d’un discurs visual crític. I aquesta és una realitat, milers de persones actualment utilitzen aquest mitjà en aquest sentit, i els seus treballs són cada cop més visibles i mostren realitats o visions del món fins ara silenciades. Entenc que en dir “l’art pour l’art”

underground

14

underground

marques una distància amb aquella visió que converteix l’art en una versió de la decoració o del disseny, i en aquest sentit hi estic totalment d’acord. Òbviament, però, el vídeo ofereix també una possibilitat visionària, una forma de poesia, de premonició poètica, que va més enllà de les necessitats de la pura crítica, o del llenguatge instrumental, que es vertebra en ella per aprofundir en el que no coneixem.Tu reivindiques el vídeo com a forma de superar les fronteres artificials que ens imposa el capitalisme; tu que vius a cavall de Catalunya i el Marroc, què ens pots dir al respecte?Per a mi l’experiència de viure al Marroc, és una experiència d’aprenentatge, de coneixement vital. Un trencament de prejuducis quasi inconscients, un poder mirar la meva cultura des d’una distància necessària i descobrir amb sorpresa l’enorme etno-centrisme que hi sobreviu; sota paraules menys bel•ligerants que colonialisme, o racisme, però sens dubte generadores d’ells. En aquest procés el video ha estat, és, la meva forma d’escriure.

Creus que és possible trencar el mur que ens imposa la indústria cultural per poder arribar al gran públic i no haver-nos, com sempre, de conformar amb una minoria? Segons la teva experiència, què podem fer en aquest sentit?Crec que és bàsic allunyar-nos d’un cop per tots de la concepció industrial de la cultura, i de les seves nocions subsidiàries de públic, mercat, majories,.. i no com a simple canvi d’estratègia, sinó com a rebuig d’un model hostil i perjudicial. I adonar-nos que el nostre autèntic mitjà, autèntic en el sentit de realitat efectiva, és el rizoma, la petita arrel, no jeràrquica, no centralitzada, que posa en contacte grans extensions: com els camps de gespa,… missatges i experiències que es teixeixen entre si, creant un text col•lectiu. I que aquesta realitat rizomàtica aprofita ja ventatjosament tot l’entramat digital de comunicació.

La vostra passada edició, “Rizomes”, què pretenia, d’on venia i cap on volia anar?En part ja hem contestat a aquesta pregunta, però hi vam trobar a més un altre nivell de profunditat, i és aquest: si no hi ha un esforç d’alliberament interior dels mecanismes de poder i dels micro-feixismes que ens habiten, qualsevol exteriorització de la llibertat comportarà tristament la seva efectiva reproducció social. S’intueix un gir copernicà en els valors: reconèixer i assolir la llibertat del que no es mostra, del que no es redueix a allò exterior, a les formes i els noms, a les etiquetes i els conceptes. Reconèixer en la manca, en l’estat de necessitat la nostra autèntica condició en tant que éssers separats. Valorar el femení com allò primer. Estimar allò auster. Adoptar allò anònim. Potser allà hi habiti un poder altre; un poder que sàpiga de la dominació com a feblesa, de la riquesa com a pobresa i de la glòria com a humiliació del que veritablement ens importa.

En què està treballant OVNI ara?En la constatació que experiències i tradicions molt heterogènies qüestionen radicalment no sols el concepte de realitat sinó l’experiència mateixa del real. Obrint així un fenomen de des_realitat, no com la realitat evanescent de la post-modernitat -més sólida en el seu relativisme que la realitat objectiva- sinó com a una via d’entrada del desconegut, l’accés a una realitat més enllà (o més cap aquí) de les paraules i les formes, una via a allò que Bataille anomenà catàstrofe de la consciència; el lloc on el decorat s’enfonsa, els valors lligats a qualsevol forma de propietat del real s’esfondra, allò que amb tant esforç s’ha sostingut resulta irrellevant, perjudicial o irrisori en la seva ficció.

A l’OVNI del 2011 voldríem reflexionar –amb videos i intervencions– sobre els diferents aspectes i implicacions, repercussions i horitzons que es deriven d’aquesta situació.

15

16

poesia

La ventana escarlata

Explicar un poema siempre me ha parecido innecesario, ya que el poema se explica por sí mismo o no es poema. Pero en este caso la necesidad del desvelamiento poético viene del propio aliento político. Mi libro “Memoria del no poder” es un libro esencialmente ciudadano (en el sentido en que “ciudadano” significa ser social) y no es casualidad que se cierre con este poema. En él he pretendido hablar desde el lugar ideológico en que cada uno se coloca para entender (y cambiar) la realidad de un mundo que nos es común. Para mí es como estar asomado a una ventana escarlata (o de cristales

rojos) que colorea mi percepción del mundo. No es un libro inocente ni abstractamente poético, de poesía pura o meramente estética. Es un libro de alguien (yo) que no teme explicar su alineamiento con una determinada concepción de la realidad y que tampoco teme descender a la cloaca para limpiarla. Así que el poema es una afirmación de mi ideología, por mucho que sepa (como decía Marx) que la ideología es una mirada sesgada y parcial sobre las cosas. Pero es mi mirada y la de muchos más. Dicho queda.

Felipe L. Aranguren

LA VENTANA ESCARLATA

Felipe L. Aranguren

Me reafirmo en mi boca y canto,obligo a las nubes a parecerse a mi idea,a la imagen de mi idea,a mi voluntad implacable. Y canto.Las playas… ¿se durmieron?¿Ya están bien arropadas de arena,de conchas, de caracolas saladas?Pues no es cierto, que llaman,la mar jamás descansa,se revuelve contra la almohaday ondula en su colchón de algas.También canta.¿El amor? ¿Estáis seguros?Pues bien, adivino en sus ojos el ancho,esplendoroso, vasto, inconfundiblearoma de sus manos manchadas,su olor, su exudación grotesca, susurra “Te amo”, “Te amo”,pero ya no camino sus veredas,ahora voy atraviesa por los campos.Por eso se descuelgan estos péndulos,esa risa incólume y menuda, como de medio lado.¿El sudor? ¿Qué no es el solo impulsodel contenido mar de nuestra sangre?Entonces… ¿por qué es salado?¡No! No me digáis que mire entornoy salga de casa, las paredes de plomoque opongo entre mi ser y su condena,el irremediable capricho social,público entonces, de observar mi mirada,investigar la sombra inexplicableque encadena mis pies a las aceras.

17

poesia

¡Qué no! ¡Qué ya es muy tarde!Han sonado los saxos en la nochey la fe no es más que el ansiaentre las piedras secas. Las piedras,hablemos de esa quietud insomnede la materia, ese “dolce far niente”al que somete la naturaleza.Ella canta, su voz se elevaporque por valles y montañasresuena la trompeta, ¿la oyes?Convoca las tormentas, truenos,relámpagos oscilan en la retina tierna,graniza la esperanza,ese sillón impotente en que nos sientan,la esperanza, esa dulzura inmóvil,ese aguardar que todo devenga, desfile,transcurra sin verdad ni puñalada.El hambre devora niños y el Papanos trae un mensaje de amor y fe,de paz y de esperanza.

¡No! No me pidáis también perdón,no me exijáis cabeza gacha, mi cabeza,la única magia que me ha quedado,el arca donde guardo la angustiade ser yo y vosotros, yo nada más,tan sólo un llanto y mi ansia.Es ya muy tarde para el lamentoy todavía no llega el alba.¡Qué no! ¡Qué no!Mi voz se acalla, afila su sordera,no jamás no nunca me pidáisque cierre la ventana escarlata.Mi voz se duerme,la acuna un sonsonete hipnóticono jamás nonunca cerraré la ventana escarlata.

18

art

Fotos: Óscar Martínez

Reportatge fotogràfic

19

art

Fotos: Óscar Martínez

20

La Llei.- El 24 de febrer del 2010 es va produir un fet històric a l’Estat espanyol: l’aprovació final del text de l’anomenada nova Llei d’avortament. Era el final d’una llarga i tortuosa tramitació. Es votava una esmena a la totalitat de la llei presentada pel PP, i van ser 132 vots contra el veto, 126 a favor (PP), i 2 abstencions (CC). Quedava doncs rebutjat l’intent d’«avortar» la Llei d’avortament. El nou text es publicà al BOE (4- 3- 10) i entrarà en vigor als 4 mesos, és a dir el proper 5 de juliol.

El fet.- Fins aquí la legislació vigent al respecte era del 1985. Dins aquesta realitat jurídica el 2007 es van produir a Espanya, segons registres oficials, 112.138 IVEs (Interrupcions Voluntàries de l’Embaràs) dels quals 6.273 a menors de 18 anys ( i encara 500 a menors de 15 anys). El 2008 puja un 3’27 % a 115.812, i 10.221 menors entre 15 i 18 anys. Aquesta és una realitat incontrovertible i d’una contundència que liquida qualsevol tractament superficial o negacionista del fenomen social que son els embarassos no desitjats i les seves conseqüències.

Fins aquí pura descripció. Ara una afirmació tan senzilla com aclaridora: la Llei NO OBLIGA cap dona a avortar!. Naturalment!… Malgrat que llegint l’argumentari dels detractors i de la legió ultra antiavortista es diria que la legislació és una invitació o quasi un mandat a interrompre l’embaràs. I això és una gran mentida.

Antoni Barbarà

Altra cosa és la cobertura del dret de la dona a decidir sobre el seu cos, sobre la seva vida, sobre el seu futur, i a fer-ho sense posar en perill la seva salut ni la seva integritat, ni la seva legalitat. I d’això parla la nova Llei a la que nosaltres donem suport.

La nova llei tracta de més aspectes que no pas només de l’avortament com a final d’un procés indesitjat. Parla de Formació sexual i reproductiva, d’educació a la fi, però també de formació de professionals de la salut preparats i disposats per exercir. Tracta, i ho celebrem, d’altres aspectes com ara el finançament públic dels anticonceptius, (inclosa píndola del dia després). Per tant de promoció de salut i de prevenció d’embarassos indesitjats. És un fet que a millor informació-formació-planificació, menys IVE (amb experiències concloents com a Cantàbria al llarg del 2007). Però la caverna mediàtica, l’Espanya nacional-catòlica, les forces de la reacció i el conservadorisme més carrincló s’han llençat a la guerra: el Cardenal Antonio Cañizares blasmava a la COPE fa uns dies “l’eutanàsia ja és present… és una fallida profundíssima de la humanitat… i tot

Avortament per Llei. Dret o delicte?

ciència

s’inscriu dins d’ una campanya mediàtica contra el Papa”. O el bisbe de Granada que ens recordava l’Àngels Martínez al seu bloc Punts de Vista. Va de retro! El cataclisme!! Tots els i les diputats/des que han votat a favor de la Llei seran excomunicats i condemnats a l’infern, excepte el Rei Joan Carles, pobre, que ha hagut de signar-la per “obligació del càrrec”.

Tanmateix tot i sent una bona llei, no és òptima, i és perfectible en el futur. No garanteix (tot i que preveu) l’exercici de la IVE dins la xarxa sanitària pública, deixa l’opció privada “i cal”. No garanteix la disponibilitat real i arreu de professionals competents i disposats, és a dir “no objectors”, dins el sistema públic. Cal acceptar que aquesta doble opció suposa, de moment, un mecanisme de viabilitat pràctica front una realitat pretesament objectora i recalcitrant molt dura (i que caldrà tractar adequadament i preceptiva).

És encara una Llei de terminis quan aquest criteri de temps hauria de desaparèixer. La IVE s’ha de practicar, lògicament i com tota dona sap, el més

21

aviat que sigui possible però sense limitació en el temps com a determinant d’il·legalitat. Com era fins ara? Com queda ara? Era legal en 3 supòsits: recollia el risc greu per la vida o la salut de la mare (ja sigui físic o psíquic) sense data límit. O també en cas de violació (fins a les 12 setmanes), i un tercer, anomenat avortament eugenèsic, en cas d’anomalies fetals greus (fins a la setmana 22). Ara, la IVE es pot practicar fins a les 14 setmanes sense necessitat de donar explicacions ni motius. Fins a les 22 amb motius avaluats de perill cert per a la mare o de malformació fetal. Més enllà només en casos excepcionals de malaltia molt greu o incurable, i/o alt risc per la vida, mitjançant informes de comitès clínics.

Apareix un condicionant farisaic que no podem compartir: cal esperar sempre un mínim de tres dies de “reflexió” de la dona sol·licitant. En aquests dies rebrà informació confidencial sobre pros i contres de l’avortament, amb carta dissuasòria inclosa, en un exercici tranquil·litzador de consciències, proper al penediment cristià i a la submissió a la pressió social. Un altre dels detalls que ha obert un gran debat ha estat l’obligatorietat d’informació, en cas de menors (16-17 anys), a terceres persones, pares o tutors. Al final del tràmit això preveu excepcions en casos concrets i que s’asseguri i acabi permetent la IVE.

Un darrer aspecte a millorar: no treu, definitivament, l’avortament del Codi Penal on a l’article 145 preveu penes per a dones i professionals. Una paradoxa: fins ara en el cas de metges/geses arribaven a penes de 3 anys de presó i fins a 6 d’inhabilitació professional. A partir d’ara aquests terminis s’endureixen fins a 6 anys i 9 respectivament! Per a les dones, en canvi, es passa de fins a un any de presó (abans), a tan sols possibles sancions o multes.

Un aspecte de gran importància i molt positiu: la Formació i l’Educació sexual. El nou text diu al seu Article 8: “… S’abordarà l’educació sexual amb perspectiva de gènere... i això inclou, pel que fa als/a les professionals sanitaris/es que rebran formació en Salut sexual i reproductiva, i en la pràctica clínica en IVE. També es formarà el professorat i

tot plegat serà dins dels programes de formació continuada.

Aquest precepte de preparació tècnic-mèdic per a la pràctica d’avortaments ha estat un dels cavalls de batalla i d’insubordinació més flagrants per part de les forces conservadores i les institucions religioses integristes. Així, portaveus i professors d’Universitats catòliques (Navarra o la San Pablo CEU) van manifestar públicament … «Yo solo enseño aborto espontáneo».

L’escassetat de professionals disposats a practicar IVE, i més a centres públics, és un fet colpidor. Una realitat que ha estat sovint pal·liada mitjançant l’arribada de metges i metgeses de l’estranger. Les xifres són il·lustratives: tan sols un 2% dels avortaments s’ha produït als hospitals de la xarxa pública! A l’Aragó, de més de 20.000 IVE el 2008, només 4 han estat a centres públics! A Madrid 4, a Andalusia 18! Una vergonya intolerable!

Es reclama aquí l’exercici d’un “dret”: el d’Objecció de consciència, i/o de càtedra. De forma gens dissimulada també el dret mercantil, de lucre i benefici, de butxaca, que permet canviar de criteri determinats professionals i Centres. En funció de l’escenari públic o privat canvia la seva objecció, la seva acreditació, la seva col·laboració amb la llei… Una xacra que caldrà eliminar ben immediatament fent un seguiment curós d’aquesta contradicció insostenible.

En tot cas el dret a l’objecció no pot anul·lar ni eliminar el Dret a decidir… i caldrà garantir que, sempre i arreu, hi haurà centres, equips i professionals disposats a practicar la IVE segons recull el text legal. Per als objectors de conveniència hi ha molts mètodes senzills capaços d’esbrinar la seva fermesa ideològica i espiritual o l’afinitat crematística i material.

Dins de l’abordatge de la planificació reproductiva i la prevenció d’embarassos indesitjats, mereix un comentari el cas del sistema d’anticoncepció d’emergència més abastament conegut com de la píndola del dia després. Oficialment a partir del 28 de setembre del 2009 es despatxa a les farmàcies sense necessitat de recepta mèdica. Això ho va decretar

ciència

22

el Ministerio de Salud y Asuntos Sociales. S’accepta doncs finalment com el que ha de ser un mètode anticonceptiu (que no planificador) d’emergència.

La paradoxa contradictòria és aquest cop Catalunya. Aquesta comunitat havia estat pionera en la dispensació accessible i gratuïta a centres mèdics i/o a urgències. Una novetat que havia estat reivindicada ja a la històrica 1ª Jornada de Participació en Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona (amb un regidor comunista al capdavant, el company Ignasi Fina) allà pel 24 de maig del 2004. Catalunya ha esdevingut ara la Comunitat Autònoma més retrògrada. Acaba d’implementar al seu territori elements de garbell, de limitació i control d’inevitable tuf reaccionari: una pretesa avaluació de d’idoneïtat a càrrec del personal dispensador a la farmàcia, i per tant sotmesa a criteri del seu acord o objecció subjectiva? Argumenten que és aquesta una prova fiable de maduresa per a les adolescents (13 a 16 anys) sol·licitants. Un altre detall molt aclaridor del tarannà del Departament de salut de la Generalitat de Catalunya és el criteri econòmic: dispensació a taulell de farmàcia, però … pagant! 18 €, una quantitat de la que no sempre disposen les/els adolescents… ni en plena crisi moltes persones adultes. Tampoc no es pot dispensar per finestreta, en torns de guàrdia, és a dir com a medicació d’urgència¡?, en absoluta contradicció amb el seu mateix caràcter d’emergència. Tot plegat traves d’accés i d’utilització, en el sentit oposat a les recomanacions al respecte de la pròpia OMS. I, a més, dificultant el temps d’accés i per tant minvant la seva eficàcia: recordem que el mètode és efectiu en el 95% de casos quan s’usa en les primeres 24 hores post-coit, i que baixa a només un 58% emprat entre les 49 i les 72 hores.

Molt malament Sra. Geli, molts disgustos amb la seva dèria i sensibilitat mercantil, amb aquesta seducció (ha de ser això...!) pels co-pagaments, les recaptacions, les sostenibilitats economicistes de peus de fang i enganyifes pretesament conceptuals, per tota aquesta “rància modernitat” de la gestió econòmica i amb criteris de mercat… que NO és això, i menys per un Govern anomenat i sostingut com d’ “esquerres”.

Menys a dir, poc a objectar, de tota la parafernàlia desfermada per les forces ultramuntanes del “derecho a la vida”, les sotanes de colors, les corbates peperes, els medias de la caverna i l’esperpent, el nacional-catolicisme, i tota la seva cohort agitant carrers i alguna plaça del seu Madrid a base d’eslògans tan demagògics com “No existe el derecho a matar” el 29 de març de 2009, o el de “Cada vida importa” el passat 17 d’octubre amb participació a la baixa en nombre d’assistents i a l’alça en uniformes, hàbits i eslògans reaccionaris.

Les persones a qui ens importa cada vida, totes les vides, ens importa d’entrada la vida de les dones, dels milions d’infants que moren de fam i misèria, dels milions de malalts per SIDA evitable amb un simple condó, de milions de malalts per malalties curables, de les víctimes de la violència i les guerres. Com també de les mares si així ho decideixen, quan i com ho decideixin, amb les garanties de dignitat per elles i els/les seus/ves fills/es, de salut i exercici de tots els seus drets, sense pors, xantatges, opressions, humiliacions, vexacions, pressions,... i sí amb voluntat i gaudi, amb justícia i llibertat, amb protecció i respecte. Això és i ha estat la Llei d’avortament, aquí i arreu, ara i sempre. Benvinguda!!

Salut!

ciència

Vols col·laborar amb la revista?

Fes-te soci de l’Ateneu!

ateneu@roigcultura.cat

23

gastronomia

Menja i calla!L’autor de l’Epístola satírica y censoria ...al Conde de Olivares...

Quan era petit, la mare, o la germana gran a la que sovint li corresponia el rol, em repetia constantment: Menja i calla! El to era cada cop més amenaçador. En la recent lectura d’alguna de les novel·les de l’Andrea Camilleri he trobat quelcom que m’ho ha recordat. El comissari Salvo Montalbano no suporta parlar, ni que cap comensal ho faci, mentre està menjant. Exigeix el més absolut silenci per concentrar-se en les olors i els sabors del que té al plat.En Xavier Domingo, periodista i “bon vivant”, que discutia amb un amic sobre a qui havien de votar i s’emplaçaven per seguir la discussió sopant, no s’hauria lliurat –ni l’amic- dels focs de l’infern al que els hagués condemnat el comissari pel seu gran pecat. No els hauria salvat, ja que parlaven d’eleccions, ni l’oferiment d’un plat de llenties, el plat més democràtic del receptari.I parlant de llenties, ben aigualides les devien consumir els monjos de l’Orde, en el silenci del refectori, perquè no els sonessin ni els budells.Ah!... però per a silenci, el dels menjadors de moltes cases; tancats, reservats per a les grans ocasions que poques vegades es produeixen, ja que la vida quotidiana transcorre a la cuina que és, originalment, el lloc on es menja. I per fer-ho més dramàtic, cal que el fill (Montalbano) mati el pare, ja que en Vázquez Montalbán, a “Contra los gourmets” escriu fent referència a un àpat: “... para que todos participen en la conversación general”. Tampoc recorda el refrany: “Boca muda mai és batuda”.Per què, em pregunto, si seiem a taula pendents de participar en la conversa general, quan mengem?